El misteri de Pontecorvo

Una història més, una història més. Quan vas al món en miniatura, quan vas al que s’anomena «el món quàntic», quan de sobte travesses aquesta línia dels nanòmetres, 0,000… nou zeros, quan vas al món on viuen els àtoms, t’adones que les regles del món canvien completament. Són totalment diferents. No són com les regles del món clàssic en què vivim. De cop i volta t’adones que coses, com que un objecte tingui una posició, són coses que es poden trencar. Que un objecte almenys sembla com si pogués estar a diversos llocs al mateix temps o sembla, almenys, que té diverses velocitats alhora o diverses energies. Fins i tot passa de tant en tant que en una certa regió de l’espai no saps el nombre de partícules que hi ha, en el sentit que… I no és que tu tinguis un problema i no puguis dir quantes són, quantes partícules hi ha, sinó perquè aquest número no existeix, és indefinit. Això porta de cap no només científics, que és una cosa que és difícil de comprendre, sinó també filòsofs, que intenten portar-ho tot arran de terra. I sens dubte això obre la porta que hi hagi un món completament diferent, en què hi pot haver aplicacions tecnològiques que siguin molt interessants. Una cosa que ara mateix s’anomenen tecnologies quàntiques, una cosa que molta gent està estudiant avui dia.

Més coses, més coses estranyes. Si agafes una nau molt ràpida o si et mous de manera molt veloç a través de qualsevol transport, el temps per a tu passa més lent. Us poso en context. Per exemple, imagineu-vos que tinguéssim una nau espacial superpotent, uns motors horriblement grans, un munt d’energia posada allà. I és una nau que es pot acostar molt a la velocitat de la llum. La velocitat màxima que permet l’univers. I quan dic acostar molt em refereixo a una cosa així com el 99,99999% de la velocitat de la llum. O sigui, ets gairebé allà, gairebé tocant-la. Si muntes en aquesta nau i t’hi passes un parell de setmanes. Ets aquí a la Terra, muntes a la nau, fas una volteta pels voltants del sistema solar i tornes. Quan tornis, després d’aquelles dues setmanes, deuen haver passat 100 anys. És com que l’experiència del temps canvia completament. El que eren dues setmanes dins de la nau han esdevingut fora 100 anys. El flux del temps ha passat més lent per a tu. Aquesta va ser una de les coses que ens va ensenyar Albert Einstein en un dels seus primers treballs que van tenir com a molta repercussió, la relativitat especial. I que això sigui així, i sé que sembla ciència-ficció, permet que molta tecnologia es pugui executar bé, com pot ser, per exemple, que els satèl·lits que formen el GPS funcionin correctament. Aquests satèl·lits, per la rapidesa que giren i com han de ser precisos, necessiten tenir implementat dins del seu codi que aquestes coses passen, que el temps passa més lent quan et mous molt de pressa.

Deixeu-me una més. Una història més. Aquesta em sembla superxula. El Sol… Això segurament ho heu sentit, que tots som pols d’estrelles, que els elements químics dels quals estem formats realment van néixer al cor de les estrelles. Per dir-ho així, les estrelles, o almenys el seu nucli, són una mena de forns còsmics. Són llocs on els diferents àtoms i els diferents nuclis es fusionen els uns amb els altres. I així partint de l’element més senzill de tots, l’hidrogen, a poc a poc anem formant els altres. Els hidrògens es combinen, formen heli, l’heli es combina amb hidrogen, forma liti i de mica en mica així vas emplenant la taula periòdica amb tots els elements. Vas progressivament aconseguint nitrogen, carboni, oxigen i més o menys quan hi ets, carboni, oxigen, algunes estrelles paren. Aquests forns ja no poden assolir temperatures més grans. No poden assolir les condicions que permeten crear la resta d’elements. En aquest moment, el Sol serà una mica… Aquest cas succeirà amb el Sol. Aquestes estrelles moren, moren desprenent les seves capes exteriors, les expulsen a l’espai i el que queda d’aquesta mort és el forn. El que queda és el nucli de l’estrella aturat. Aquest nucli, en aquest cas, per exemple, que és pur carboni, pur oxigen, pensarem un que sigui com a pur carboni, aquest nucli exposat i que a poc a poc s’anirà refredant amb el pas dels milers d’anys. Aleshores, aquests objectes s’anomenen «nanes blanques». Les veiem al cel.

Hi ha moltes estrelles que ja han passat aquest procés i aquestes nanes blanques hi són. Bé, doncs resulta que aquestes nanes blanques, que són pur carboni, s’especula, i es porta especulant això crec que des dels anys 60, que almenys una part de la nana blanca, com simplement un nucli mort on ja no crema, ja no hi ha reaccions d’energia que mantinguin l’estrella, és només una cosa que està a poc a poc refredant-se. Es pensa que almenys capes d’aquesta estrella, a poc a poc, en aquest refredament podrien cristal·litzar. Aleshores, és clar, si tu tens una cosa que està feta de carboni i a poc a poc cristal·litza en condicions de pressió absurdament grans, què és això? Què és carboni pressuritzat? És diamant. És a dir que al cel hi pot haver ara mateix estrelles fetes de diamant, senceres allà flotant a l’espai. T’esclata el cap, no? Totes aquestes coses, quan tenia 14 anys i les vaig començar a descobrir veient vídeos a YouTube, va ser una revelació per a mi. Recordo un documental en concret, que era sobre la teoria de cordes, que em va obrir les portes a tot aquest món de la física i de la física moderna, on de sobte coses que semblen completament de ciència-ficció, coses que no haurien d’existir, que són màgia, de sobte t’adones que tenen una base científica i són coses que estan passant i que són reals. Això em va flipar. Em va flipar completament i des d’aquell moment en vaig voler saber més. Com s’escriu amb equacions? Com pot ser això? Com pensen els físics respecte a tota aquesta mena de coses? Això va ser a mi el que em va impulsar a dir: «Vull estudiar una carrera de Física, vull anar a la universitat».

Hi ha xavals que volen estudiar Física perquè els agraden molt les matemàtiques, els agrada molt la resolució de problemes. Potser perquè han tingut professors brillants que els hi han motivat. Jo he tingut profes molt bons, això sense dubtar-ho, però a mi el que m’ha motivat més a estudiar Física ha estat la comunicació de la ciència, la divulgació científica. Gràcies a tota aquesta divulgació que consumia, jo vaig voler saber-ne més i saber de debò què eren aquestes coses. És molt irònic que, al final, he acabat treballant d’això, professionalment fent divulgació. Aquesta cosa que a mi m’ha apassionat tant de petit. I la qüestió és que, mentre tot això passava, mentre jo consumia un munt de divulgació, s’estava coent una revolució, almenys en allò que és comunicació, i és l’aparició dels youtubers. Jo soc d’aquella generació que vèiem el Rubius, que vèiem en Willy Rex, que vèiem… Aquesta generació en què aquest YouTube primigeni ja s’estava coent. I la qüestió és que jo no només veia aquests youtubers clàssics, que jo crec que tots els de la meva cinquena els hem vist, sinó que també veia uns youtubers, als Estats Units fonamentalment, que parlaven de ciència. Jo acostumat a aquesta divulgació clàssica del documental, del llibre, de la xerrada clàssica, de sobte em trobo que hi ha gent superpunki que està, bàsicament, explicant-te les coses com si estiguessis en un bar amb un tovalló, que t’ho explica d’una manera superagradable, que no és aquesta cosa seriosa i formal a què estava jo acostumat. I que, a més, gosaven parlar sobre temes dels quals és molt difícil explicar-los, és molt difícil divulgar-los perquè són molt tècnics i tot i això ells ho intentaven i ho aconseguien d’una manera fabulosa. Veia no només com una forma molt amigable i molt propera de fer divulgació, sinó una manera molt innovadora.

Això a mi em va flipar completament i en el moment en què vaig veure… «I hi ha un canal d’aquesta mena en espanyol?» I vaig veure que no hi havia absolutament res. Hi havia profes que feien experiments, però no aquesta cosa que jo veia en canals nord-americans. Jo no hi vaig trobar res. I va ser a poc a poc allà on es va anar forjant al meu cap la idea de QuantumFracture, la idea d’un canal de divulgació científica en espanyol, que tingués aquesta cosa, que tingués aquesta ànima de voler aproximar la ciència a la gent des d’una manera superamigable i superpropera. Des de llavors han passat deu anys i al final vaig acabar estudiant Física, vaig acabar aprenent què és la Física de veritat. Però a poc a poc aquesta ànima per voler fer divulgació, que al principi era completament un hobby, voler fer vídeos al meu canal de YouTube perquè m’ho passava bé, s’ha convertit en un amor de debò per aquesta professió. I des de fa uns sis anys porto treballant professionalment fent aquests vídeos a YouTube amb un petit equip. No hi soc només jo. Jo tinc unes ganes molt grans, no només que la gent pugui passar una bona estona o més aviat que la gent pugui aprendre coses de ciència que els serviran a la seva vida, sinó que també passin una bona estona. I després també una importància social que jo crec que és molt important, que és que saber de ciència també és cultura. Hi ha una cultura científica. Això és moltes vegades el que necessitem, perquè hi ha molta gent fora que ens vol estafar, que ens vol explicar que hi ha coses que són científiques quan no ho són. La cultura científica és una cosa que és molt necessària a la societat. Està molt bé saber qui és Rosalía de Castro, en això hi estic d’acord, però saber qui és Schrödinger, per què és important, o qui és la Margarita Salas, per què és important, també ho crec. Així que des de QuantumFracture nosaltres intentem empènyer la cultura científica cada dia. No soc un gran científic. No soc una persona que ha fet una gran descoberta. Però aquest empènyer la cultura científica és una cosa que me la prenc força de debò.

«Què és la ciència?» és una pregunta supercomplicada, superdifícil, però jo crec que una de les pautes, una de les coses que primer s’expliquen per a qualsevol persona que es vulgui introduir és que la ciència té uns passos, que la majoria dels científics el que fan és fer suposicions sobre les coses que estan passant. Tu tens una cosa que no saps explicar i, primer, el que fas és observar-la. L’observes, d’acord, existeix. Hi ha un problema, això no ho sé explicar bé. Després penses una mica què podria ser amb les coses que tens. Poses les cartes sobre la taula i dius: «D’acord». Fas una hipòtesi, fas una suposició, suposes el que pot estar passant. Aquesta és l’explicació a aquesta cosa que no entenc. I després passes a confirmar d’alguna manera aquesta hipòtesi. Per exemple, dient: «D’acord, mira, si això és el que explica aquesta cosa, ha de passar això, aquesta conseqüència. Si canvio això, hauria de passar això, si canvio això i no passa això, això vol dir que la meva hipòtesi està malament, i a les escombraries». Aquest moment en què poses a prova la teva hipòtesi d’una manera o altra, fent experiments, en aquest cas, acumulant moltes més observacions, és el que s’anomena “experimentació”, fas un experiment. I, finalment, quan ja tens tots els teus experiments i tens les teves hipòtesis davant i en saps molt bé totes les conseqüències, doncs comences a mirar: «D’acord, aquests resultats estan encaixant bé amb les meves hipòtesis?». Doncs quan més o menys tot fins a cert punt ho tens tot ben quadrat, dius: «Molt bé, conclusió. Quina conclusió tinc? Doncs aquesta hipòtesi». És la millor i segurament deu ser això el que està passant a la vida real. Molt més o menys i tan més o menys que de vegades això no és del tot cert, és allò que és la ciència.

Podríem començar amb el que he dit abans. Podríem començar que els objectes semblen no tenir… Al món quàntic semblen no tenir una posició o una velocitat concreta, semblen no estar en un lloc concret, moltes vegades, sinó que poden estar com… Semblen estar dispersos a l’espai. La seva característica posició podria estar no definida, cosa que és completament absurda al nostre món, o sigui, totes les coses, si les… Totes les coses que existeixen estan en un lloc o tenen un color o tenen una mida. Al món quàntic aquestes coses poden trencar-se i a més tenen relacions estranyes entre elles. Hi ha una cosa molt famosa, el principi d’incertesa de Heisenberg, aquesta idea que, quan saps on és alguna cosa, ja no pots dir quina velocitat té i, al contrari, quan saps dir quina velocitat té, ja no pots dir on és. Realment el que està passant aquí no és que tu tinguis un problema per saber aquestes magnituds, tinguis un problema en el sentit que no tens instruments prou bons o que estàs, d’alguna manera, pertorbant el sistema. El que realment vol dir és que aquest objecte no té ni la seva posició ni la seva velocitat determinats. Aquesta quantitat és que no existeix, no hi és. No hi és, i té una relació estranya en què, quan en saps una, l’altra es defineix i, quan es defineix l’altra, l’altra s’indefineix. És estrany, és contraintuïtiu, no et cap al cap, però és així com funciona el món. Recordo que a en Luis Ibáñez, és un físic teòric espanyol molt important, li feien la pregunta de què passa amb la quàntica? La quàntica no s’entén, que aquesta és una gran frase d’en Richard Feynman, que qui cregui entendre la quàntica és que s’està mentint a si mateix.

Potser no som capaços que se’ns fiqui al cap, perquè hem de pensar que nosaltres som un cervell de simi que ha evolucionat i ha crescut i s’ha adaptat a aquest món real amb aquestes regles. És clar, ara estem canviant les partides del joc, ara estem… Ens hem mogut a un joc diferent, aleshores, el nostre cervell no està adaptat que les regles fonamentals siguin totalment diferents. En Luis Ibáñez deia que no, que la teoria quàntica, la mecànica quàntica, s’entén perfectament, però perquè és un model, perquè és una teoria, perquè són unes regles. Una altra cosa són els problemes que tu hi tinguis. Però aquesta teoria es coneix i hi és i la coneixem des de fa ja… Bé, depèn del nivell de sofisticació que vulguis, però la coneixem gairebé des de fa 100 anys. Tenim aplicacions. El làser no funcionaria si no ho entenguéssim. Els transistors que formen tota la nostra electrònica no funcionarien si no tinguéssim clar com funciona. I així amb moltes més coses que, a més, vindran d’aquí a una mica. Ordinadors quàntics, tecnologies quàntiques, les aplicacions de l’entrellaçament quàntic. La idea que dos objectes, gràcies a aquesta cosa que no tenen les seves propietats definides, poden compartir alguna informació de manera fantasmal. Cometes en tot això. És una cosa complicada d’explicar. Tot això també obrirà camps nous, com és la comunicació quàntica, fins i tot la criptografia quàntica, enviar els missatges més segurs del món. Aquestes són coses que vindran gràcies a aquest món estrany que a poc a poc estem sent… Ja no només comprendre’l o estimar-lo, sinó que estem sent capaços de manipular-lo. Això vindrà. La quàntica és un camp molt gran on hi treballa moltíssima gent.

Estic parlant que l’univers al complet, el que estic parlant és de desenes de milers de milions d’anys llum, estan compactats en la mida del sistema solar. Són quantitats… Estem parlant de factors enormes de compressió. La teoria del Big Bang et diu aquesta evolució que ha fet, de plasma molt calent a plasma una mica més fred, al núvol i després a l’estructura de l’univers, galàxies, etcètera. La teoria del Big Bang et diu com aquests processos han anat succeint. Què passa? Big Bang. Sembla que, com que l’univers s’ha amplificat, és perquè hi ha hagut alguna cosa al principi. Com una mena d’explosió que s’ha donat a tot arreu. I un podria pensar: «Continua fent la pel·lícula cap enrere». Què passa si continues fent la pel·lícula cap enrere des d’aquest univers plasma supercompacte? El que passa és que la teoria es trenca. El que passa és que tu pots dir: «D’acord, continuarem comprimint». Continues comprimint i, al final, què està passant?, que hi ha un t igual a zero, hi ha un principi dels temps en què tot l’univers estava hipercomprimit en un lloc. Bé, d’una banda, hi ha la moguda que pensem que l’univers és infinit. Aquesta és una cosa. I realment l’única cosa que podem parlar és de l’univers que veiem, l’univers observable. Sabem que hi ha més coses fora de l’univers observable, però per ara només ens podem centrar en allò que veiem. I això sí que és un univers sencer que ha estat col·lapsat a mides enormement petites. Però el que passa és que aquesta extrapolació que fa el Big Bang, que et porta a la teoria del Big Bang, sabem que no és del tot correcta, perquè la teoria del Big Bang i la maquinària teòrica que hi ha darrere, que és la relativitat general, la teoria d’Einstein, sabem que no és la darrera paraula. Sabem que, quan les coses es fan massa petites o quan les energies són massa altes, la quàntica hi ha d’entrar.

Aquí tornem una altra vegada. Tenim la relativitat, per una banda, i tenim la quàntica de l’altra. Aleshores, en aquests entorns tan extrems que van succeir en aquest univers superantic, sabem que la teoria de la relativitat no és suficient. Hi ha d’entrar la quàntica d’alguna manera que no coneixem, i llavors ens podrà explicar què va passar a l’inici de l’univers. Per ara el que tenim, la teoria del Big Bang, és que hi ha una mena de tall, hi ha una zona no segura, en què no podem estar segurs de què va passar, però sí que podem dir que l’univers va evolucionar des d’un estat ridículament comprimit al que tenim ara. Això és bàsicament la teoria del Big Bang. Avui dia tenim una petita evolució de la teoria del Big Bang, que és una mena de DLC que posem a aquesta pel·lícula, que és la inflació còsmica. És intentar donar una resposta a: «En aquests estats tan comprimits, què va passar? D’on surt tot això?». La inflació et diu que hi va haver un procés quàntic, aquí hi entra la quàntica, que va fer que l’univers s’expandís molt ràpidament i donés lloc a aquesta pilota comprimida que de mica en mica es va convertir en l’univers que veiem. Aquesta és una teoria que encara és a l’aire. Encara no sabem si és certa. És una teoria que explica moltes coses que no podem explicar altrament a l’univers. Però no tenim una afirmació, no tenim una confirmació experimental dura que et digui: «això és». La teoria de la inflació fa prediccions. Encara no hem vist que cap d’aquestes prediccions no siguin aquesta cosa. Així que, ara com ara, l’origen de l’univers i d’on sorgeix tot allò que veiem continua sent en part un misteri. Tot i que tenim bones idees.

Aleshores, si la Terra fos plana i les estrelles també giressin, llavors sempre veuríem en tots els punts de la Terra, no importa des d’on miris, que aquest gir és en un sentit. Perquè tu tens aquesta volta d’estrelles, tot és pla, tens la volta d’estrelles i tot gira en un sentit i tant és on et col·loquis en aquest pla, sempre gira en el mateix sentit. Però això no és el que passa. El que passa és que, un cop vas a l’hemisferi contrari, les coses canvien. Fins i tot si ets a l’equador, pots veure que a una banda gira en un sentit i a l’altra, a l’altra. El cel t’està cridant que el que està passant és que ets a la superfície d’una esfera, l’esfera trencada, i les estrelles, estàs veient des del teu punt de vista que les estrelles estan girant. Aquest argument em sembla destructor. No hi ha manera que un terraplanista et pugui dir: «No, bé, és que…». No hi ha cap forma. Aquest és un argument completament destructiu per a mi. Hi ha moltíssimes coses més al marge de totes les fotos, vídeos… Quanta gent amateur que té…? N’hi ha un de molt bo que és la gent que té drons. Sembla que hi ha gent que té drons d’alguna mena o que tenen accés a drons militars, no ho sé gaire bé. Però poden demostrar, per exemple, què poden fer… Amb els drons, poden dibuixar triangles fent moviments i que els angles del triangle no sumen 180 graus. Dins un pla, si tu dibuixes qualsevol triangle, això ha de sumar sempre 180 graus. Això és com la geometria clàssica de matemàtiques de l’escola. Però el que passa és que, si traces triangles a la superfície d’una esfera, aquests angles poden ser molt més grans.

Imagineu-vos, per exemple, que teniu un dron d’aquesta mena. Esteu al Pol Nord, partiu cap a l’equador, arribeu, jo què sé, a, per exemple, a Yucatán, a Mèxic, i una vegada sou a Yucatán, gireu el dron 90 graus, canvieu la cardinalitat totalment i aneu al Sàhara, per exemple, i un cop sou al Sàhara, torneu a canviar la cardinalitat i torneu una altra vegada cap al nord. És molt… O sigui, això més o menys al cap és com: «D’acord, tots aquests moviments els puc fer, puc anar aquí, puc anar allà i després pujo al Pol Nord». Doncs aquí ets, fent girs de 90 graus a cada part. 90 més 90 més 90, si no m’equivoco dona 270, cosa que no són 180 graus. Fent triangles més petitons, perquè, evidentment, fer aquests vols suposo que trencaria un munt de regles internacionals, però fent triangles més petitets, hi ha molta gent que ha demostrat que pots traçar triangles que no són de 180 graus. Aquest, per exemple, també és un argument boníssim, hi ha gent que ho està fent avui dia. I d’altra banda, bé, hi ha moltes coses més que es poden dir. Però la qüestió més clara amb tot això és que amb un terraplanista no discuteixes, amb un terraplanista, t’estàs picant el cap contra la paret. Els vídeos que nosaltres des de QuantumFracture hem fet sobre terraplanisme, a banda que és una idea fascinant, en pla de, aquesta gent, realment, en què creu, quina és la seva cosmovisió del món. Com si intentessis posar-te al cap dels antics mesopotàmics i veure quina era la concepció… Com una cosa de mitologia. Però la nostra intenció mai no ha estat convèncer terraplanistes. Jo he de dir que aquesta gent, un cop hi ha entrat, estan en un pou del qual és difícil sortir, he de dir, he de dir, perquè són molt dogmàtics amb el que pensen i sempre voldran capgirar-ho. Jo sempre he parlat de terraplanisme perquè crec que és una manera fabulosa de parlar de coses de ciència. Aquí hem parlat una mica de geometria, aquí hem parlat una mica sobre com funciona el cel i, escolta, sempre m’ha semblat una molt bona manera que aquesta ciència entri a la gent a través d’una cosa que ens fascina a tots, que és gent que pensa avui dia que la Terra és plana.

Per mi el mite més estès de la física és que els àtoms són un nucli així petitó i com unes boletes que estan així girant al seu voltant. No, en absolut. A més, és una altra cosa d’aquestes de les que sabem que és així des de fa 100 anys, totalment. Diguem que és una imatge de l’àtom que és molt intuïtiva, doncs mira, l’àtom està fet d’electrons, protons i neutrons. Els protons i neutrons són aquí tancats en aquest lloc i els electrons estan com dispersos d’alguna manera, els electrons han d’estar girant al voltant d’això. Estrictament, els electrons sí que estan girant al voltant dels nuclis atòmics. El que passa és que tornem al mateix, són objectes quàntics i sí, estan girant, però estan girant de manera quàntica. És a dir, que quan veiem aquesta imatge dels electrons simplement fent òrbites com ho fa la Terra al voltant del Sol, ens estem enganyant una mica. I a més a més és una cosa que sabem des de fa també molt de temps. Aquesta idea de l’àtom així, de les òrbites solars, prové… És anterior a Bohr, és a dir, que té molt de temps. Però molt poc després, quan ja teníem una mecànica quàntica molt més establerta, ja sabíem, o almenys teníem les matemàtiques que ens estaven mostrant que el que estava passant era molt més complex.

Potser us sona Schrödinger, el del gat de Schrödinger. Bé, doncs al mateix article científic que presenta l’equació de Schrödinger, que és com una de les equacions mestres de la física, en aquest mateix article, el paio resol com deu ser l’àtom, aplicant aquesta nova equació, l’equació de Schrödinger. Al mateix article, o sigui, la rehòstia. I el que ens mostra és que els electrons, en tenir aquesta estranya propietat, o en tenir aquesta possibilitat de no estar a cap lloc de l’espai o almenys semblar que no és a cap lloc de l’espai, o semblar que no té una velocitat, o semblar que… El que passa és que, al final, el que imaginem és que hi ha com una mena de núvol d’electró que està envoltant l’àtom i que aquest núvol és l’electró. Si voleu pensar-ho així, és una manera de veure-ho, és una manera de pensar-ho, és com si l’electró estigués a tot arreu d’aquest espai alhora. No és que estigui orbitant, és que està literalment a tot arreu. I, quan nosaltres volem anar i veure aquest electró, volem detectar-ho d’alguna manera, aleshores, aquest electró ja és en un lloc, el determinem en aquest lloc. La seva propietat posició no estava determinada, estava indefinida. Nosaltres forcem que aquesta propietat es defineixi. Quan nosaltres volem, fent experiments.

Aquestes formes, a més, són especialment boniques. Es diuen… No són òrbites, encara que és l’equivalent quàntic a girar. Quan tu fas que alguna cosa quàntica giri, es prenen aquestes formes en què tenim com aquest electró escampat a molts llocs alhora. Un cop més, això és una manera de pensar-ho. I, com que no són òrbites, però són una cosa semblant a les òrbites, al món quàntic s’anomenen «orbitals». Hi ha orbitals molt diferents de formes molt rares. Els més senzills, els d’energia més baixa, són com una esfera, una esfera que envolta el nucli atòmic. Altres ja són lòbuls, tenen lòbuls així, molt xulos. A més, tenen propietats molt estranyes, tenen canvis de fase, poden combinar-se els uns amb els altres… Els químics ho passen superbé amb aquesta mena de coses. Aquest jo crec que és un dels misconceptions, dels grans errors que transmetem a la gent. Està molt bé saber que els àtoms tenen aquests tres components, jo crec que cal començar per aquí. Però aquest salt de dir que els àtoms són molt més complexos és una cosa que potser encara se’ns escapa una mica, i des de la comunicació de la ciència està bé comentar-ho. I està bé comentar-ho perquè, si no fos així, si els àtoms realment estiguessin en òrbita sense més ni més i no fossin d’aquesta cosa en què tens núvols de probabilitat de trobar els electrons, no existiríem cap de nosaltres. Els enllaços moleculars, la idea que els àtoms s’uneixen els uns amb els altres per formar coses molt més complexes, molècules molt més complexes, és gràcies al fet que, d’alguna manera, si tens dos àtoms i tens els seus electrons en aquest estat estrany en què estan en diverses parts alhora, poden arribar al moment en què el més favorable energèticament, el més favorable per a ells, sigui que aquests dos núvols connectin els dos àtoms, que connectin els dos nuclis. I aquest núvol de connexió és l’enllaç químic. És a dir, gràcies a la quàntica podem explicar per què la química existeix.

Vivim en un espai que és dinàmic. I, de fet, és curiós perquè hi ha una substància dins l’univers que és la que l’està obligant a créixer cada cop més i més ràpid. Us explico més sobre això ara. D’altra banda, per culpa que la llum triga a arribar-nos, perquè ara mateix aquests fotons, aquestes partícules de llum, estan arribant ara mateix de regions molt llunyanes, podem arribar a veure com era l’univers quan era un nadó, que això també és una cosa molt xula. No sé si heu sentit això que la llum que ens arriba del Sol o de la Lluna triga un temps a arribar. Hi ha tantíssim espai que, quan hi ha un fotó, hi ha una partícula de llum, que xoca a la Lluna i va cap a nosaltres, aquesta distància que ha de cobrir aquest fotó és força gran. D’aquí a la Lluna és un segon. Això vol dir que, si haguéssim de veure un senyal a la Lluna, trigaríem un segon a veure’l. Cada cop que mirem la Lluna a la nit, l’estem veient amb un segon de retard. No estem veient exactament què està passant. El mateix passa amb el Sol. La distància d’aquí al Sol és vuit minuts llum. És a dir que, quan veiem el Sol al cel, no ho mireu molt de seguit, ja sabeu què passa, estem veient el Sol vuit minuts en el passat. No estem veient què està passant ara, sinó vuit minuts de retard. I així podria seguir cada cop que me’n vaig més lluny. L’estrella més propera són quatre anys. És a dir, que estem veient aquesta estrella com era fa quatre anys en el passat. A la galàxia això es pot convertir en desenes de milers d’anys. Ha pogut esclatar una estrella a la nostra galàxia i fins després de desenes de milers d’anys, no ho sabrem. I, quan te’n vas fora de la nostra galàxia, es torna encara pitjor. Estem parlant de milions d’anys. Quan veiem aquestes galàxies al cel amb un telescopi, estem veient coses que van passar fa milions d’anys. Aleshores, és clar, com més t’allunyes, més al passat et remuntes. Quan mires el cel, mires el passat. I com més lluny, més. Aleshores, és clar, això vol dir que si jo miro prou lluny, puc arribar a veure el Big Bang? Puc arribar a veure el mes passat de tot plegat?

No del tot, com algú del públic suggereix, efectivament, perquè diguem que hi ha un límit. Abans us he parlat que l’univers era un plasma. Al passat ancestral tot estava tan junt que l’univers era com l’interior d’una estrella. I passa una cosa als interiors de les estrelles i és que la llum no és capaç de moure’s molt bé per aquí. Diguem que els plasmes són el malson de la llum. Als plasmes hi ha una cosa que s’anomenen «càrregues lliures», partícules carregades. I la llum no pot evitar xocar com si fos en un pinball per totes aquestes càrregues. Així que, diguem que hi va haver un moment del passat de l’univers on, l’univers era tan dens i era tot plasma i càrregues lliures, que la llum no era capaç de viatjar en línia recta. La llum estava atrapada. No era llum tal i com la concebem avui dia en aquest sentit. Així que aquest és el límit que podem veure quan mirem molt lluny, molt al fons, més enllà de les galàxies, més enllà… Quan mirem superendarrere, el que veiem és aquest plasma. Ho veiem en una freqüència que no és el visible, ho veiem en microones. Això, això vol dir… Això té a veure que, aquesta llum que ens ha vingut, l’expansió de l’espai li ha anat traient de mica en mica energia fins que ha arribat a nosaltres. Això fa que el visible passi a espectre microones. Però aquest és un gran descobriment que va haver-hi al segle XX, poder veure l’univers nadó, que hi és, al fons. És una cosa que s’anomena el «fons còsmic de l’univers», el «fons còsmic de microones». És una imatge de l’univers nadó.

I veient aquesta foto… I em preguntareu, com és això? Com és aquesta foto? Perquè, és clar, és la foto més antiga que hi pot haver, és la foto de com era tot. És molt avorrida perquè és una foto com si fos d’un color pla. Si poguéssim veure microones i les microones fossin verdes, veuríem verd. Ja està, verd a tot arreu, sense més ni més. Això és simplement perquè l’univers era molt semblant a tot arreu. Era supersimilar. Tant se val on miris. Per això el plasma és com a molt verd. Però és cert que mirant aquesta foto te’n pots adonar que existeixen com unes petites taques, com si fossin grumolls. Cosa que tu dius: «Bé, poc interessant, molt maco». Però veient aquests grumolls som capaços d’extreure’n molta informació. Som capaços d’extreure de què està fet l’univers. Fins i tot coses que no veiem a primera vista. És com si d’alguna manera veient una sopa o un estofat, com bull, com canvia, simplement mirant-lo, poguéssim saber de què està fet. Si tu mires, per exemple, que aquesta sopa, aquestes bombolles, per exemple, diguem que els costa molt trencar-se, simplement veient aquestes bombolles diràs: «Mira, serà un estofat superdens, això costarà empassar-s’ho». Mentre que, si veus que bombolleja molt de pressa, saps que és molt lleuger i serà una sopa. Doncs una cosa així, mirant com bull aquest plasma ancestral, podem saber de què està fet. I, quan veiem de què està fet, i aquí crec que és una altra de les supercoses sobre l’univers avui dia, és que sabem que no només està fet de matèria. No només sabem que està fet d’aquesta matèria de què estan fetes les coses, no està simplement feta d’àtoms o, com diuen els cosmòlegs, «de matèria bariònica», sinó que està feta de substàncies rares, substàncies estranyes.

Són dos fonamentalment. Una d’elles es diu «matèria fosca». És una cosa que és pràcticament idèntica a la matèria, diguem que pesa, és gravitatòria, té massa, però per algun motiu no la veiem, no som capaços de veure-la, és una matèria invisible. Hi és, envolta galàxies, envolta totes les estructures de l’univers. Està en quantitats enormes. De fet, hi ha cinc vegades més d’aquesta matèria que no pas matèria bariònica, que la matèria de què estem fets. Cinc vegades més, però no som capaços de detectar-la de maneres electromagnètiques, són totalment invisibles. Avui dia no se sap de què està feta aquesta matèria fosca. Hi ha molts candidats, però encara no saps realment quina és la substància que el forma. Matèria fosca, fosca no només perquè és invisible, sinó perquè no sabem què és. El que em porta a la tercera cosa. La tercera cosa és fins i tot més abundant que aquestes dues. Si la matèria fosca i la matèria de què estem fets és matèria, al capdavall, això forma el 30 % de l’univers. L’altre 70 % és aquesta altra cosa. És una cosa que es diu energia fosca. Això és un nom una mica horrible o un nom que no diu gaire, perquè… Energia. Bé, sí. O sigui, totes les coses en un sentit o altre tenen energia, poden ser transformades en energia o tenen associades energies potencials. Així que dir «energia» tampoc no diu gaire. I dir «fosca» vol dir que no tinc ni idea de què és. És com dir «cosa desconeguda», literalment.

L’energia fosca se sap que existeix perquè a principis de segle XXI, això va ser fa molt poquet, relativament, uns 20 anys, es va descobrir que l’univers no només és que creixi, sinó que cada cop creix més i més ràpid. Com si el velocímetre a poc a poc anés accelerant. L’expansió de l’univers cada cop accelera més i més. I el que et diu la teoria sobre que l’espai canviï, la relativitat general, és que això només pot passar per culpa d’una substància que tingui un comportament molt rar. És aquesta energia fosca. Avui dia no se sap què és aquesta energia fosca i de fet aquí pot ser que hi hagi un dels misteris més grans de tota la física. Que no entenguem bé què és l’energia fosca connecta amb el fet que no entenguem bé moltes coses de la física de partícules, que no entenguem bé coses superprofundes de física i que hi ha una revolució que està esperant i que segurament canviarà tot el que pensem. Aquestes són les coses que sabem i que no sabem de l’univers i que ho fan tan apassionant. La cosmologia avui dia crec que és un dels camps de la física que és més… És la rehòstia. Cada dia hi ha hagut descobriments amb telescopis, amb coses noves i jo crec que és un camp d’estudi fascinant.

Ja no només és agafar els termòmetres de totes les parts del món, fer una mitjana i veure que la cosa està pujant descaradament. És veure que passa el mateix amb els termòmetres marins. Passa el mateix quan un mesura la temperatura amb satèl·lits. És el mateix quan un veu altres paràmetres com el creixement del nivell del mar, acidificació dels mars, proxies que porten des de coses també biològiques… Tot el que tu creguis que pot estar connectat amb el clima, s’està veient que està sent modificat i a nivell global. Per això és un escalfament global i per això és un canvi climàtic global associat a això. Ja és complicat defensar aquest punt de vista de «No, no, aquí no està passant res». Jo crec que tots a les nostres carns ho estem vivint d’una manera o altra, ja a les nostres vides, com hi ha coses que estan passant que abans no passaven. Hi ha un altre nivell més i és a dir: «D’acord, això està passant, confirmo això de les gràfiques, alright, però no és culpa nostra. Això que el clima està canviant, bé, això ha passat a la Terra durant un munt de milers de milions d’anys des que existeix la Terra. Això canvia, el clima ha canviat, és normal i ara s’està veient una fluctuació més d’aquests comportaments naturals de la Terra. I no és culpa nostra. De fet, nosaltres com podrem canviar una cosa tan complexa com és el clima de tot el món?». Això és nivell dos. D’acord. Hi ha científics de tot el món que treballen en modelització del clima. És a dir, en grans ordinadors, fer models del clima, ficar totes les dades possibles, i no són perfectes, no són el millor del món. Res no ho és realment. Però sí que són molt precisos i poden catalogar exactament qui és el que s’anomena «el forçament més gran», és a dir, qui realment té el poder, qui està ara mateix canviant el clima. I aquesta gent, que són experts en això, s’ho prenen de debò, són científics, treballen… No és qualsevol. Són gent que té recursos i que hi treballa. Doncs han vist… Han intentat descartar totes les coses.

És a dir, farem això de debò. Si no som nosaltres, què pot ser? Si comences a pensar coses com: «Mira, és el Sol. L’activitat del Sol ha augmentat. I per això ara mateix la temperatura puja». Els cicles solars es tenen molt ben categoritzats i hi ha moltes maneres de veure com han canviat al llarg de la història. Des dels anells dels arbres, que hi ha algunes cosetes molt divertides, des dels nuclis de gel que s’extreuen des de l’Antàrtida, hi ha un munt de maneres molt sofisticades. A banda de les dades satel·litàries que tenim. I, encara que és cert que el Sol té canvis d’activitat cada set anys i després canvis molt més grans, no són capaços d’adonar-se de l’enorme creixement que hi ha hagut els darrers anys. No és possible. Això per una banda, no és possible. El Sol no és el culpable. Altres diuen que té a veure amb el fet que l’òrbita de la Terra canvia una mica. Això es diuen «cicles Milankovitch». Simplement l’òrbita de la Terra potser s’estira una mica, canvia… Són coses normals del sistema solar. Però què passa? Que, quan s’estudia, es veu que són cicles de milers d’anys o un milió, desenes de milions d’anys… És a dir, aquest canvi l’hem patit en qüestió de centenars d’anys. 100 anys. Tampoc no ha pogut ser això. I així podria continuar amb moltes més coses que fins i tot tenen a veure amb… Els volcans. Això dels volcans es va dir un munt de vegades. De qüestions biològiques. S’ha fet fins i tot el carboni-14 a l’aire, el carboni-14 per veure d’on sortia. I el carboni-14, el que et revela, i altres proves que es fan, el que et revela és que, d’alguna manera, aquest CO₂, aquest diòxid de carboni que, vaja, cop de sobte és a l’aire!, i que cada cop puja més i cada vegada n’hi ha més, prové d’un lloc on, o prové d’un lloc on, diguem-ne, no hi ha carboni…

El carboni-14 s’ha esgotat, és a dir, és tot mort. Prové d’algun lloc, prové d’una substància no biològica o almenys les quals… El subjecte del qual ve fa un munt de temps que és mort. És a dir, gairebé t’està apuntant tot el que és científic a «Això surt dels hidrocarburs, això surt de la nostra gran font d’energia. Aguantar avui dia, alhora, aquesta idea que són fonts naturals les que estan causant aquest escalfament, després de tenir totes les gràfiques de CO₂ disparades des de fa 100 anys, i a poc a poc com van pujant, que ho veus fins i tot com s’acidifica el mar, que té a veure amb aquest CO₂ que captura l’oceà, a mi també em sembla ridícul. L’IPCC als seus informes ha arribat al punt on ha dit que és incontestable que el canvi climàtic està produït per l’ésser humà. I perquè un científic et digui una cosa tan contundent… Els científics sempre et diuen «és possible que», «és força segur que»… Sempre et parlen en aquesta terminologia. Que algú et digui que alguna cosa és una certesa és perquè hi ha d’haver moltíssima evidència que això és així. Nivell dos. Ara entrem en un altre moment diferent. Ara entrem al nivell tres, que és, d’acord, hi ha un problema. D’acord. És culpa nostra. És culpa de tota la humanitat. Però veurem com ho arreglem.

És a dir, potser intentar arreglar-ho és pitjor o té pitjors repercussions que simplement deixar-ho anar i mitigar-ho. És aquesta idea que, al final, cal que canviï alguna cosa, que canviï la nostra… Canvieu com generem energia, que canviïn els nostres transports, que hi hagi una evolució en com som com a civilització. I que hi hagi coses que canviïn. Aquí hi ha un negacionisme també molt fort en tot això, però fins i tot els experts han vist les possibles conseqüències que pot tenir no aturar-lo. I estem parlant de coses com mitigar-ho. Aquí a Espanya, aquí a Europa, al cap i a la fi podrem, si hi ha una onada de calor molt gran, per exemple, doncs al final el Govern d’alguna manera posarà els recursos per poder… En altres països, si el nivell del mar puja, es podran construir dics grans. O, si hi ha zones d’Espanya que de cop i volta es desertifiquen un munt i ja no hi pot cultivar ningú, doncs suposo que el Govern intervindrà perquè això… Perquè la gent no pateixi per aquestes conseqüències econòmiques. Però un ha de pensar en què passarà en altres zones del planeta on no tenen aquests recursos. I quines conseqüències podria tenir per a la resta del món. És a dir, el canvi climàtic és molt complex perquè alterar el clima és alterar la part fonamental de la civilització, bàsicament la part d’agricultura. I quan modifiques això pot haver-hi canvis molt greus, cal prendre-s’ho molt de debò, perquè pot capgirar completament la truita.

Sense anar més lluny, crec que els britànics estan començant a poder fer vi. Ara mateix, gràcies al fet que les temperatures són més altes. On ens deixa tots els cellers espanyols en tot això? Això és un problema. «Ha, ha», però hi ha molta gent que en viu. I, si això canvia, tenim un problema econòmic. El canvi climàtic no és només salvar els ossos polars. És una cosa multifactorial que pot afectar la vida de molta gent. Aleshores, com podem resoldre això? Fonamentalment, cal focalitzar-nos en dues coses fonamentals, en dos sectors. Un és l’energia que consumim cada dia, i, per altra banda, és el transport, l’energia que tenen els mateixos transports. Crec que quan aquests dos factors, que són supercomplexos, perquè tenen a veure amb descarbonitzar l’energia, treure’ns la flexibilitat que ens dona el gas natural, per exemple, o el carbó, per reemplaçar-lo amb energies renovables, això ja és una moguda de per sí, enorme, perquè cada energia, diguem-ne, dins del mercat elèctric, té la seva funció i canviar-lo requereix un repte tecnològic molt alt, bateries, etcètera. I passa el mateix una mica amb el transport. Cal canviar moltes coses, cal innovar en molts sectors perquè sigui viable i tinguem una energia 100 % neta. No és gens fàcil. Hi haurà reptes socials implicats en això. Però crec que, vaja, jo crec que, científicament, des del punt de vista tècnic, és el millor que es pot fer. Si no, hi haurà conseqüències molt greus que molts experts del món han apuntat a molts sectors molt complexos.

És un repte, però, a més, jo crec que en sortirem reforçats. Tampoc no s’ha de veure com una maledicció. El fet que tinguem molta millor tecnologia i ara diguem: «Mira, sí, hi ha els combustibles fòssils que són meravellosos, són piles químiques que ens podem endur a qualsevol lloc», però potser no és millor també desenvolupar tecnologies per no haver d’utilitzar-les? Ara vivim com a segrestats per aquestes tecnologies. No podem viure sense elles. No és també una cosa molt positiva invertir diners a innovar, a crear coses noves que ens permetin no estar segrestats? Per més que… Això jo crec que seria com una de les coses més fortes que li diria a un negacionista. No és gairebé millor actuar a favor del canvi climàtic, encara que per a tu el canvi climàtic no existeixi, perquè realment podrem treure coses molt positives socialment d’això? Jo crec que tota l’evidència científica apunta que hem d’actuar i com més aviat millor. Ja hem passat un dels límits, la idea que podíem aturar el canvi climàtic en un grau de pujada de temperatura. Ara ja estem abocats que aquest grau es compleixi, fins i tot que passem a 1,5 o 2, aquest límit el vam passar ja fa força temps. I el que l’evidència científica ens diu, i, al final, aquests informes científics que són a la taula de tots els polítics del món, és que s’actuï com més aviat millor i de la manera més forta possible. Les primeres potències del món són les que més hi han d’apostar, ja que han estat també les que més han contaminat al llarg de la història. I que aquesta tecnologia que ells creuen també la reparteixin a la resta del món perquè tots plegats puguem transicionar a un món més verd.

He de posar un context per després poder explicar-los això de la taula periòdica. He de trobar-li l’angle, he de trobar-li ganxo. He de buscar que els interessi. Jo no tinc perquè… No he d’acceptar que aquesta gent ja se sentirà interessada de partida. Els he d’interessar jo a ells. Això vol dir que cal fer una feina prèvia molt gran de veure com ho fas, de veure angles. En ciència també és molt important saber sobre la història de la ciència. A la taula periòdica no s’hi va arribar així. Fins i tot a les coses matemàtiques tampoc no es va arribar així per així. Hi ha un recorregut en què la gent a poc a poc les va descobrint des de problemes molt més petits i hi van arribant. Per què no utilitzem aquesta història? Per què no utilitzem aquests orígens històrics per introduir les coses a classe? Nosaltres ho fem servir tota l’estona en divulgació perquè les coses interessin. Context. Donar context. Per què estem estudiant les matrius? Què són les matrius? Ja no és tant una cosa de practicitat. Per què funcionen? Per què són importants unes matrius en ciència de dades per a…? No és tant això, sinó d’on sorgeixen? Per què he d’estudiar-les? Quina importància…? Com han arribat les millors ments del món a això? Perquè aquesta gent va ser ximple al principi i de mica en mica va arribar fins a elles. Per què no busquem el mateix per als nostres xavals? Això ho fem en divulgació tota l’estona: ficar context. I hi ha molts contextos que són molt divertits. Hi ha històries de la ciència que són superdivertides i que podeu introduir molts d’aquests temes d’una manera. Hi ha coses científiques i matemàtiques que es relacionen amb coses molt sucoses i molt curioses, i pots fer-les servir com una excusa per després explicar aquestes coses científiques. Més o menys ho estava fent aquí ara tota l’estona. D’una manera o altra, potser sense gaire èxit. Però jo crec que això podria ser un excel·lent consell per als professors: preparar lliçons buscant ganxos.

També es preocupen molt que els satèl·lits d’Elon Musk, aquests que està posant al cel, les superconstel·lacions, les megaconstel·lacions que està fent, impedeixin fer aquestes mesures correctament en certs moments. Ja un altre problema serà, com passa a Don’t look up, si als científics els… Si a la gent tant li fa el que diguin els científics o els riscos que tenen. En aquest sentit, em sembla molt mordaç la pel·li i té molta raó en moltes coses que succeeixen. Però almenys que tinguem aquesta tecnologia per saber que hi ha un problema i que pot venir i desenvolupar la tecnologia en aquest cas per desviar el… Una altra cosa molt bona de la pel·lícula: van intentar enviar míssils nuclears per intentar desviar-lo. En el cas de la pel·lícula és una estrella que té diversos quilòmetres de longitud. Quan els asteroides estan molt per sota d’això, tenen desenes de metres, centenars de metres, poden causar problemes. Hi ha un cas molt famós d’un asteroide que va caure a prop d’una ciutat russa. Va provocar una ona de xoc enorme que va trencar vidres… O sigui, no va ser com la destrucció del món dels dinosaures, però senzillament va crear una ona de xoc que va enviar gent a l’hospital, va trencar comunicacions, va trencar… Desenes de metres, res més. Si pugem allà a centenars de metres, comencen a ser problemes localitzats de ciutats que poden quedar desintegrades com si fos una bomba atòmica o, en aquest cas, quan passem a quilòmetres, poden crear problemes de destrucció total de la Terra o destrucció total en el sentit de canvi, un canvi climàtic en aquest sentit, causat per un asteroide que ho modifiqui tot, com va ser el cas dels dinosaures. Per sort, els asteroides així tan grans estan tots controlats, tenen òrbites estables que no es creuen amb la de la Terra, no passa res. Però vet aquí la hipòtesi de Don’t look up d’un asteroide molt gran. I quan són tan grans només hi ha una manera de desviar-los i és enviant tot l’arsenal nuclear que tens per intentar que es desviï una mica. Una mica només, amb això n’hi ha prou perquè no xoquin. Però cal saber que hi són, això és l’important.

Va estar treballant en el projecte de la bomba atòmica, el Projecte Manhattan. Només que ell va estar treballant en una secció del Projecte Manhattan que es coneix poc, que és la de crear un reactor nuclear. És a dir, el naixement de les centrals nuclears. Ell va estar treballant en això perquè ell sabia molt bé com funcionava la radioactivitat i com es podia fer servir també per trobar urani, la qual cosa era superútil. Ell va ser allà a la base d’operacions al Canadà construint aquest reactor nuclear i, quan va finalitzar el projecte, es va mudar amb la seva família al Regne Unit, on hi havia el projecte de com fer… El projecte de replicar aquest reactor nuclear, però al Regne Unit, el primer reactor nuclear britànic. I ell hi va estar treballant durant molt de temps, estable i perfecte. Fins que va passar alguna cosa. El paio se’n va anar de vacances amb la seva família a Itàlia. Era italià, així que se’n va anar de vacances amb la seva família, va tornar a veure la seva mare, els seus germans d’Itàlia, allà de puta mare, sense problemes, a Itàlia de vacances. I, senzillament, quan van acabar les vacances, es va acomiadar de la família i va tornar al Regne Unit. Va arribar el dia al setembre que el fill d’en Pontecorvo havia de tornar a l’escola, però el nen no va aparèixer. Passo el següent dia i el nen tampoc va aparèixer. En Bruno havia de reincorporar-se a la seva feina també uns dies després. Però de sobte, aquell dia en Bruno no va aparèixer. Va passar el següent, tampoc no va aparèixer.

S’explica, crec, que els veïns veien com el lleter deixava ampolles de llet davant de la porta dels Pontecorvo, però les ampolles s’anaven a poc a poc acumulant, i va arribar un punt on les ampolles es van posar totes dolentes i el lleter ja no en va deixar cap més. Quan havien passat unes quantes setmanes en què Bruno Pontecorvo no apareixia, al seu supervisor va començar a caure-li així una gota i va avisar els seus supervisors a dalt al Ministeri de l’Interior britànic. És clar, heu de pensar que en Bruno Pontecorvo era… Aquests són els 50, 1950. És un físic que té secrets nuclears. Aleshores, el Govern britànic desplega una investigació. Hi ha gent que va a Itàlia, a veure si continua allà. I la seva família diu: «No, si se n’ha anat al Regne Unit, no hi és?». De sobte, el Govern britànic va a casa d’en Pontecorvo, trenca la porta, entra per veure què passa i el que es troben no ho comprenen del tot. Es troben que les joguines dels nens continuen a terra, que les fotos familiars continuen perfectament allà, que la roba de la seva dona d’hivern és tota allà, perfectament col·locada. Si tu fuges, si tu marxes d’un lloc, t’emportes les fotos. Si tu fuges, t’emportes tota la roba o t’emportes part de la teva roba. Però semblava que simplement els Pontecorvo s’havien esvaït. S’havien esfumat a l’aire. Ningú no sabia res. Ningú sabia on eren.

I així va quedar el misteri d’on era en Bruno Pontecorvo. Doncs van haver de passar tres anys fins que en Bruno Pontecorvo va reaparèixer. I la forma que va reaparèixer va ser en un article de diari, un diari soviètic. I és un misteri, continua sent un misteri què va passar exactament. Efectivament, en Bruno Pontecorvo estava dins de la Unió Soviètica i hi va passar la resta de la seva vida. No se sap ben bé què va passar aquí. És un misteri encara que és completament obert. Aquesta és una història apassionant que té moltíssims angles, que té moltíssimes més històries. Un paio que va fer de tot i que té moments molt apassionants a la seva vida. I a mi em sembla una de les biografies més emocionants que hi ha. A més, els testimonis de la família, la dona, també, una persona que devia tenir una depressió molt profunda. És una història supercomplexa i amb molts matisos de la humanitat i de com podia de ser complexa la vida d’un científic en aquella època i el que li causa a la seva família. Si us plau, una sèrie. Jo només dic això, si us plau.

Camps que es comporten de forma quàntica, cosa que ho complica tot més, evidentment. Diguem que no s’entén del tot. No s’entén del tot. Hi ha observacions que tenim. Hi ha problemes dins de la física, que tots es connecten d’alguna manera amb aquest buit, que es connecten amb aquest no res. I que se sap que et donen resultats que són erronis. Sense anar més lluny, s’ha intentat d’alguna manera fer servir la quàntica per explicar què és això de l’energia fosca. Perquè l’energia fosca és aquesta cosa que omple l’univers, que té un comportament que s’assembla força a allò que és el buit. I, d’alguna manera, aquests camps es podrien connectar amb aquesta energia fosca. L’energia fosca podria ser aquests camps al fons. Podria ser el candidat, aquesta podria ser la cosa que estem buscant. Però quan els físics fan les seves matemàtiques, fan que la teoria quàntica els digui què és, quins detalls té, la teoria falla catastròficament. És una cosa així com dir: «Això fa un centímetre» o «La meva predicció teòrica és que això fa un centímetre». I vas a l’experiment a veure què hi ha, i de cop veus que és una distància com d’aquí a Plutó. Doncs evidentment és un error una miqueta gran. De fet, l’error és fins i tot més gran, hauria de fer els comptes per veure quant és. Però aquí és on es veu que al buit hi ha un gran secret. Vet aquí el secret… Hi ha el problema que connecta les grans escales de l’univers, el que és gran, l’energia fosca, amb el que és petit, les partícules subatòmiques, l’estructura mateixa de la matèria. Vet aquí el gran problema. I, quan sapiguem això, jo crec que es farà un tomb, hi haurà una revolució, es canviarà completament, segurament, com entenem la física i com entenem l’univers. El buit, que no sabem què és el buit. I, després de tota aquesta xapa, agrair-vos un munt totes les preguntes, sempre és un plaer. I ja sabeu que des de QuantumFracture teniu un espai per poder aprendre més sobre aquestes coses boges de l’univers, per aprendre més i per tenir una cultura científica molt més gran. Us agraeixo molt totes aquestes preguntetes i ser aquí. Moltes gràcies.