Dues preguntes per prendre bones decisions

Leticia Martínez. Benvingut, José Carlos. Em dic Leticia i soc mestra. Estic encantada de ser aquí amb tu per parlar de filosofia. Filosofia aplicada a la vida, a la família i a l’educació.

José Carlos Ruiz. Molt de gust, Leticia, el plaer és mutu.

Leticia Martínez. Gràcies. Tu ets professor i ets doctor en Filosofia Contemporània. I has dedicat aquests últims anys a publicar llibres i a escriure llibres relacionant la filosofia amb la vida diària. M’agradaria començar aquesta entrevista parlant-te sobre una cosa que és molt important a la vida, que és l’amistat. Parles molt del fet que… Has comentat que vivim en una societat molt individualista. Però hi ha una cosa que has dit en un dels teus llibres que a mi m’ha encantat, perquè jo la veig cada dia al pati de l’escola, i és la importància que tenen els amics en els nens i en els joves. Quin valor té l’amistat?

José Carlos Ruiz. Des de la perspectiva filosòfica, l’amistat té una percepció de temporalitat molt important. És a dir, s’ha d’establir en una història conjunta entre dues persones o més. I també un criteri d’atenció cap a l’altre, que també s’ha de tenir molt en compte mentre iniciem una relació. Aleshores, com tu has dit abans, la societat ha virat cap a un individualisme que cada vegada és més potent i això afecta inevitablement, per exemple, el criteri d’atenció. És a dir, al fet de fixar-nos en l’altre i prestar atenció a alguna cosa que no sigui l’ego. Aleshores, els nous models d’amistat estan contaminant-se una mica d’aquest pas del grup social a l’individualisme contemporani. I crec que és molt important que en aquestes etapes educatives inicials, sobretot en l’adolescència i en la infància, ensenyem als nostres alumnes i als nostres fills com distingir una bona amistat de l’amistat que no ho és tant. I, per a això, el pensament crític i la filosofia crec que són fonamentals. Hi ha milers d’exemples en la història de la filosofia de com tractar el tema de l’amistat des d’un punt de vista analític. Jo et posaria l’exemple d’Aristòtil o de Ciceró quan fan una anàlisi sobre l’amistat i Aristòtil diu que qualsevol persona hauria de saber distingir entre tres models d’amistat diferents. En el primer parla d’un model d’amistat utilitària en el qual els amics es relacionen perquè tenen una utilitat en comú. Aleshores, l’amistat durarà el que duri la utilitat. I això és important fer-ho notar a la gent a l’hora d’avaluar les seves amistats.

És a dir: “bé, tenim una cosa en comú que als dos ens ve de gust i la farem. Aleshores, la unió que tenim entre tu i jo gira al voltant d’aquesta utilitat”. Llavors hi ha un segon model d’amistat, que crec que és el que tothom té, que és el de diversió. I l’amistat dura el que dura la diversió, és a dir, d’aquest punt no es passa. El problema és en el tercer model, que és un model d’amistat en què s’ha de treballar l’excel·lència, la virtut, que diria Aristòtil. És l’”areté”, i aquest model d’amistat comporta una percepció igualitària, no només de l’altre, sinó també del tracte que tu dones a l’altre i que reps de l’altre. Aleshores, el concepte d’amistat, que avui dia crec que costa més i que gairebé està desapareixent, té molt a veure amb aquesta dificultat que tenim de treballar l’alegria que et projecta l’altre en tu quan l’altre aconsegueix, per exemple, un èxit pel seu compte. És a dir, aquesta honestedat de sentir que et valoren a tu igual que tu valores l’altre, que les teves alegries són compartides per l’altre, és cada vegada més complicada. Aristòtil també diu una cosa molt interessant i és que som animals polítics. “Animal” és la part més biològica, però “polític” ve de “polis”, i és que necessitem el grup per desenvolupar-nos. Hi ha un experiment molt bonic que va fer la Universitat de Harvard el 1950 i que fa poc va sortir publicat i hi ha un resum molt interessant que vaig veure a internet sobre el tema. Un estudi longitudinal, durant 75 anys, amb el mateix grup de persones i, any rere any, des que tenien 20 anys fins que s’han mort, s’ha anat a casa seva i se les ha interrogades al voltant del seu concepte de felicitat i se’ls han fet anàlisis mèdiques.

Des que tenen 20 anys s’escull un grup d’alumnes de Harvard, de l’elit als Estats Units, amb una classe social alta, i un altre grup de la mateixa edat d’un barri pobre de Boston. El que buscaven és què feia que una persona arribés a vella en un estat de salut bo i amb una certa felicitat. I la conclusió, després de milions de dades recopilades, a què arriben és que les persones que arriben a la vellesa sanes i felices són les que han sabut fer una bona selecció de les relacions socials que tenen. De manera que no es tracta de la quantitat d’amics que tinguem, sinó de la qualitat de les relacions que tu vagis iniciant a través de la vida. I això és el que fa que al final, quan tu facis l’anàlisi de tota una trajectòria vital, et digui, més o menys, la teva capacitat d’anàlisi: “ha sigut una vida plena, perquè m’he envoltat de persones a les quals he estimat i m’he sentit estimat”. I aquesta relació social s’ha de cultivar des del principi. Per això insisteixo tant en el valor de l’amistat des de la infantesa, perquè si aconseguim que els nostres fills, que els nostres alumnes, siguin capaços de percebre en l’altre què és el que valoren d’ells i què és el que valoren en ells i sàpiguen classificar les seves amistats a l’hora de saber encarar-se a la realitat, és probable que aquestes relacions socials que s’iniciïn puguin consolidar-se al llarg del temps. I això li donaria la possibilitat d’arribar a la vellesa, com deia l’experiment de Robert Waldinger, aquest experiment social tan meravellós, arribar-hi amb una felicitat i una salut per sobre de la mitjana. Llavors, una altra de les qüestions que més dificultats m’ha comportat a l’hora d’analitzar és l’èxit dels llibres d’autoajuda respecte a les relacions socials. Abans, els consells venien dels cercles propers, és a dir: els meus pares, els meus amics… La sociabilitat que nosaltres teníem quan no hi havia tanta pantalla ni tant internet, generalment s’emparava en qui era igual que tu o en algú proper a tu a qui demanaves consells, a qui explicaves la vida o a qui obries el cor.

Però des del moment en què l’individu comença a guanyar terreny en aquesta sociabilitat i les relacions socials es van virtualitzant, el problema de la gent és que a l’hora de trobar algú amb qui plorar, algú a qui demanar consell, és a dir, a l’hora de buscar algú en qui puguis emparar els teus dubtes, les teves pors, etcètera, trobes que és molt complicat perquè no has sabut sembrar aquest concepte d’amistat, així que recorres a ajuda externa. I l’ajuda externa en alguns casos és de professionals de la sanitat, ja sigui un psicòleg, un psicopedagog o un psiquiatra, o, en altres casos, i és el cas més comú, és l’autoajuda, els llibres d’autoajuda. Quin és el problema que he detectat als llibres d’autoajuda a l’hora de treballar, per exemple, un model d’amistat? Que l’autoajuda està centrada en tu. És a dir, tots els llibres d’autoajuda, com el nom indica, és “auto”, és a dir, t’ajudes a tu mateix. Però hi ha molts pocs llibres d’autoajuda on l’eix es referenciï cap a l’altre, amb la qual cosa intentar treballar aquesta millora de tu tenint en compte l’altre no sembla que sigui l’eix comú del llibre d’autoajuda. Així que, al final, intentes buscar un manual que no et coneix de res, que no sap absolutament res de tu i que et donarà una recepta genèrica que tu t’hauràs d’aplicar i que, si no et serveix, recorreràs a un segon llibre d’autoajuda perquè és com una mena de cadena que no té fi. És a dir, hi ha uns llibres que et diuen: “pots aconseguir l’èxit si segueixes 21 passos durant 21 dies i fas tal, tal i tal” i, quan no ho aconsegueixes, hi ha uns segons llibres d’autoajuda que et diuen com sortir de la desesperança, del desànim que t’ha envaït, amb la qual cosa hi ha una mena de reciclatge intern d’un consum d’autoajuda que deixa desemparada la sociabilitat de l’individu on hi ha un contacte personalitzat.

Aleshores, crec que hauríem d’intentar recuperar aquest valor de l’amistat tan meravellós, de dir a la nostra gent jove: “heu de continuar treballant les amistats, les amistats es treballen”, és a dir, s’han de consolidar. Comporten una inversió de temps i comporten una inversió d’atenció, i a vegades ens n’oblidem. I és clar, quan de veritat necessites algú amb qui plorar no el tens, perquè has perdut la inversió i recorres al més senzill, que són els manuals d’autoajuda que són best-seller a nivell mundial.

Leticia Martínez. M’està recordant, tota aquesta part que comentes, la importància que sembla, avui dia, que té la felicitat en la nostra societat. És importantíssim ser feliç, però en moltes ocasions sembla que aquest “semblar” feliç prioritza, o és més prioritari que realment ser-ho. Què en penses, de la felicitat en el món actual?

José Carlos Ruiz. Bé, crec que estem canviant el paradigma de felicitat d’una manera gairebé radical. És a dir, estem capgirant un paradigma de felicitat que era més innocent o més secundari en la vida de les persones a un objectiu principal per aconseguir. Jo crec que la felicitat, anteriorment, és a dir, la de la meva generació, la dels meus pares, tenia molt a veure amb una cerca. I la cerca volia dir trobar o no trobar. Que existís l’objecte o que no existís l’objecte, però no era prioritari en cap de les vides, és a dir, per als nostres pares, fins i tot per a mi, el que era prioritari era construir-te la vida. Hi havia, de tant en tant, una trobada amb la felicitat, però no era l’objectiu. L’objectiu era la construcció vital. No obstant això, la felicitat contemporània em sembla que està més orientada cap a la conquesta. És a dir, està com… Com es diria avui dia en un mapa: “està geolocalitzada”. Aleshores, de sobte la gent té al seu cap una mena de llista de control on necessita consumir l’última novetat que ha sortit al mercat, visitar l’últim país que s’ha posat de moda, necessita, doncs, no ho sé, anar a l’últim restaurant a menjar l’últim menjar “foodie”, practicar l’últim tipus d’esport, etc.

Aleshores, en aquesta dinàmica en la qual estem entrant, la felicitat està objectivada. I com que està objectivada, l’única cosa que has de fer és conquerir-la, perquè saps on és. I quan la conquereixes n’apareix una segona, i una tercera, i una quarta, aleshores està encapsulant diferents models de consum emocional. Abans teníem un consum material i la gent comprava coses i li semblava que la satisfacció podria aparèixer a través del consum material, però com que el canvi climàtic ha posat el materialisme en un pla moralment preocupant, el sistema ha sigut molt intel·ligent i ha disfressat el consum material de consum emocional, perquè així ens sentim menys culpables. Aleshores, han començat a vendre’ns la importància de consumir emocions. Experiències, les anomenen. Aleshores, et diuen que el més important en aquesta vida és emportar-te una motxilla d’experiències a sobre i que això et donarà aquesta felicitat. Aleshores, estem obsessionats a anar acumulant experiències, una rere l’altra. Les conseqüències, per mi, són catastròfiques. En quin sentit? En el sentit que entres en una dinàmica en la qual el consum d’experiències es converteix en l’eix que orientarà la teva vida. I, al final, quan no estàs en aquest procés de consum, estàs sol, estàs tranquil en la teva pròpia vida, se’t genera una angoixa, se’t generen aquests nervis de dir: “bé, no sé cap on vaig, ara he de fer alguna cosa”. No sabem avorrir-nos. Hi ha un experiment molt interessant, el va publicar, crec, la revista ‘Science’ el 2014, sobre un grup de persones a qui s’ofereix la possibilitat de passar 15 minuts en una habitació totes soles, sense telèfons mòbils, absolutament sense res.

Però abans d’entrar els diuen: “estaríeu disposats a fer-vos descàrregues elèctriques mentre esteu a soles en aquests 15 minuts?”. Òbviament, tothom diu que no. “Jo no, jo no ho necessito ni boig”. Òbviament. Bé, doncs quan entren i passen una mitjana de sis minuts, un alt percentatge de persones que tenia allà l’aparell per electrocutar-se, als sis minuts comencen a fer-se descàrregues elles mateixes. És una cosa que et fa pensar molt, perquè aquest experiment el que acaba concloent, al final, és que quan intentes deixar la teva ment tranquil·la, o en blanc, o calmada, està tan acostumada i és tan addicta a la hiperactivitat, a la cerca d’emocions constants, que als sis minuts és capaç d’electrocutar-se, fent una cosa que abans hagués dit que era impensable. Només sis minuts. I això preocupa molt, perquè se’ns està generant una drogodependència emocional que fa que anem saltant d’una emoció cap a l’altra sense tenir el parapet de la distància i el temps. És a dir, som incapaços de prendre distància de la realitat immediata que tenim i som incapaços de tenir l’estimació del temps en un tempo una miqueta més tranquil. De manera que, quan ens passa això, com que l’addicció cap a les emocions és molt alta, entrem en allò que jo anomeno la “síndrome d’abstinència contemporània”, que és la hiperacció, és a dir, la hiperacció, en el fons, no deixa de ser la resposta de, quan t’arriba la síndrome d’abstinència, posar-te a fer coses, el que sigui, per tal de no estar a soles amb tu mateix. Això és preocupant.

Leticia Martínez. És molt preocupant.

José Carlos Ruiz. És preocupant.

Leticia Martínez. Això que m’has explicat de l’experiment m’està recordant una mica als adolescents d’avui dia amb les xarxes socials. Què n’opines?

José Carlos Ruiz. Bé, aquesta hiperacció… És cert que, potser, en els adolescents està començant a fer més impacte, perquè l’estímul de les xarxes socials és altíssim. Jo crec que estem entrant en un moment històric únic en la humanitat a l’hora d’entendre com funciona el món virtual. És a dir, mai hem tingut l’opció de fer una cosa meravellosa, que és crear les nostres pròpies circumstàncies. Si abans parlàvem de les circumstàncies reals, que tu no te les pots crear, sinó que venen imposades, les xarxes socials, per primera vegada, et permeten crear-te un avatar amb una imatge idealitzada de tu. De manera que, per primera vegada a la història, conviuen dues circumstàncies: les circumstàncies reals i les circumstàncies virtuals. I això ens porta a pensar fins a quin punt unes condicionaran les altres. És a dir, abans, les reals se suposava que condicionarien l’estil de vida, però què passa quan tu, com a adolescent o com a persona, com nosaltres, jove, tens la capacitat de crear-te un avatar que es presentarà al públic de la manera que tu vulguis amb l’ideal que tu vulguis dissenyar al voltant de les teves idees, la teva estètica, etcètera? Sense adonar-nos-en, estem donant molt de poder a aquest avatar virtual i cada vegada hi estem dedicant més temps, de manera que les circumstàncies virtuals comencen a equiparar-se en categoria ontològica, que diem en la filosofia, és a dir, en potència, es comencen a equiparar a les circumstàncies reals. La conseqüència és perjudicial, perquè quan tu passes molt de temps en una xarxa virtual tens la capacitat de controlar el que dius i quan ho dius i com ho dius i, a sobre, tens la capacitat de controlar la mirada de l’altre, que és una cosa que en la realitat no podem fer.

És a dir, tu i jo aquí no podem controlar cap a on miraràs tu i cap a on prestaràs atenció i en què et fixaràs. Però si jo et poso el meu avatar virtual i penjo la foto amb el perfil que vull i amb els filtres que vull i escullo la frase de manera conscient, després de molt de temps pensant, i la penjo en un moment donat, al final estic condicionant la manera en què fins i tot tu mires. És a dir, tinc el control no només sobre el meu avatar virtual, sinó també sobre la teva percepció del meu avatar, la puc controlar. El problema és quan no tens el pensament crític consolidat i no t’adones que no deixa de ser una virtualitat. És a dir, això no és real. Així que, quan ets adolescent i no te n’adones i hi passes molt temps, quan desconnectes la pantalla i et mires a tu mateix, descobreixes una cosa preocupant, i és que tu no t’assembles en res al “jo” virtual que t’has creat i que et sembla fantàstic, amb la qual cosa la teva autoestima comença a minvar. Això té molt a veure amb el mite de Narcís de l’antiga Grècia. El mite de Narcís és un mite molt bonic que explica aquest fenomen contemporani. Diu el següent: la mare de Narcís, la nimfa Liriope, acaba de tenir un nen preciós, que és Narcís, i se’n va a la ciutat de Tebes a parlar amb un savi, el savi Tirèsies. I li pregunta: “el meu fill arribarà a vell?”. I el savi Tirèsies li diu una frase molt enigmàtica. Li diu: “el teu fill Narcís arribarà a vell si no es coneix a ell mateix”. Aleshores la mare se’n va preocupada, donant voltes a la frase, que va en contra del sentit comú. Perquè, és clar, tota filosofia està basada en “coneix-te a tu mateix, busca’t” i tal. Però el sentit de la frase té molt, molt de significat quan llegeixes el mite, i és que va creixent el nen entre nimfes i, a poc a poc, va generant una vanitat al seu voltant molt potent.

És un home molt bell i va menyspreant l’amor de totes aquelles que se li apropen. De manera que un dia, els déus, molt enfadats, diuen: “bé, Narcís està menyspreant l’amor de totes les nimfes. L’última, la nimfa Eco, la pobra nimfa Eco, que patirà d’amor perquè Narcís se’n riu”. I diuen: “així que el castigarem. Com castiguem el jove Narcís, guapo i vanitós? Farem que pateixi el mal d’amors que ell està provocant a la resta. Així que farem que s’enamori de la primera persona que vegi i que no sigui correspost. És a dir, li donarem una mica de la mateixa medicina que ell dona”. Amb tanta mala sort que Narcís un dia s’aixeca, mira en un llac el seu reflex i s’enamora del seu reflex. Aleshores es passa allà les hores mortes, enamorat de la imatge que veu d’ell mateix, l’intenta abraçar i, en una de les versions del mite, s’ofega. S’ofega. I llavors és quan pren el sentit de: “si es coneix a ell mateix”. És a dir, quan vegi el seu propi reflex. Bé, doncs aquest mite de Narcís és el que crec que està passant avui dia als nostres joves, i és que s’estan enamorant no d’ells mateixos, sinó de la imatge que estan creant d’ells mateixos a les xarxes. I aleshores estan més preocupats, dediquen més temps i inverteixen més energia en aquesta imatge que donen a l’exterior que en la realitat d’ells. De manera que, quan es desconnecten i es miren al mirall, aquesta desconnexió és molt feridora a l’hora d’avaluar el seu ego.

Leticia Martínez. José Carlos, tu dius, el més important, el que defenses amb totes les armes és el pensament crític. Però m’agradaria que ens expliquessis bé o que m’expliquessis bé què és el pensament crític i que me’n posessis algun exemple.

José Carlos Ruiz. El pensament crític jo l’entenc com la capacitat que tots tenim d’entendre el nostre món en interrelació amb el món dels altres. De manera que, si la teva capacitat d’entendre el teu món i la interrelació amb el món dels altres és molt limitada, el teu pensament crític serà molt limitat. I després de llegir molt, des de la meva percepció, he trobat dos elements que crec que són fonamentals a l’hora de fer-li entendre a algú com es pot aprendre a pensar bé des de la seva circumstància. Deia Ortega y Gasset i, de fet, em vaig basar en ell per treballar el primer element, aquella famosa frase: “jo soc jo i la meva circumstància i si no la salvo, no em salvo jo”. Aquesta era la frase d’Ortega y Gasset. Què vol dir la circumstància? Per Ortega, i avui dia també, la circumstància és la part de la nostra vida que no escollim, però que ens configura. Les circumstàncies són el lloc en el qual has nascut, el nivell social que tenen els teus pares, el nivell educatiu dels teus pares, l’escola on has estudiat. És a dir, són un munt d’elements que van configurant la teva identitat, però que tu no els pots escollir. Però, sense adonar-te’n, hi són i et van configurant. Aleshores, tenir en compte les circumstàncies és fonamental per entendre el teu pensament crític perquè hi ha una part de tu que és allà. Diu Ortega y Gasset que dos terços de la biografia d’una persona es poden definir pel lloc on neixes i el temps en què neixes. Dos terços.

La resta, el terç que falta, ja ets tu amb les teves decisions i amb el que vas fent a la vida. I la segona part, que crec que és fonamental educar perquè els nostres nois i els nostres adolescents pensin bé, és el context. Per què el context? Doncs perquè, al final, oblidem que quan has de prendre una decisió, aquesta decisió està sempre enclavada en diferents contextos. I saber interpretar el context en cada moment de la teva vida és essencial perquè el teu pensament evolucioni, perquè si no, se’t pot quedar ancorat en un moment històric molt limitat. Et poso un exemple: nosaltres hem treballat en escoles a Còrdova la capacitat del qüestionament, és a dir, com es fa una bona pregunta, en nens, en adolescents, en joves i en mestres. I et sorprendria, bé, a nosaltres ens va passar, ens va sorprendre molt, si més no, que davant d’un exercici en el qual se li reclama a algú: “elabora una pregunta al voltant d’una diapositiva que et poso, és a dir, què et suggereix aquesta diapositiva? Quin qüestionament et planteja?”, a partir dels 12 o 13 anys, les qüestions que es planteja un adolescent, un jove a la facultat o un professor, són molt similars. Són molt similars, i diu que arriba un moment en què la capacitat de qüestionar, les persones, el que està passant al seu voltant, s’ancora, és a dir, no evoluciona. Són preguntes molt directes, molt evidents, al voltant del que veuen. No aprofundeixen. No van a un segon nivell, i és perquè no saben interpretar els contextos més enllà del que és evident.

Aleshores, aprendre a pensar bé és un exercici que ocupa molt de temps, que requereix molta intensitat, però que dona uns fruits increïbles quan a aquests nens, que nosaltres hem treballat amb ells durant tot un curs escolar setmanalment, quan a aquests nens, després de quatre mesos o cinc, els ensenyes a veure més enllà del context superficial d’una fotografia o d’un vídeo que han vist, o d’una publicitat, o d’una imatge a Instagram, comences a veure que les preguntes que elaboren estan per sobre de la superficialitat de les preguntes inicials que tenien. Després hi ha una altra qüestió que m’interessa molt al voltant del pensament crític i és com associar la filosofia amb aquesta capacitat de pensament crític. Aleshores, per això he utilitzat filòsofs, sobretot de l’antiga Grècia i de Roma, que, en la seva manera d’entendre la vida, posaven exemples molt pragmàtics que poden ser útils per al nostre dia a dia. M’agradaria comentar-te, per exemple, Epictet. Epictet era un esclau d’Epafrodit, que havia sigut, al seu torn, esclau de Neró. Neró allibera Epafrodit i Epafrodit coneix Epictet i el converteix en el seu esclau al principi i li ensenya filosofia. És a dir, comença a treballar la filosofia amb ell des d’un punt de vist estoic. Aleshores, quan Epictet queda alliberat, perquè també li dona la llibertat, se’n va a una illa grega i comença a treballar la seva escola filosòfica estoica. En l’estoïcisme hi ha una manera d’entendre la vida molt pragmàtica, que ens pot anar molt bé al segle XXI com a consell a l’hora d’enfocar el nostre dia a dia. Epictet deia que tota persona hauria de començar plantejant-se el següent per prendre bones decisions: quines coses depenen de mi a la vida? I quines coses no depenen de mi a la vida?

Aleshores, coses que depenen de mi a la vida i a les quals he de prestar tota l’atenció possible i he de millorar en elles la meva presa de decisions: les meves opinions. Les meves opinions són meves, de ningú més, me n’he de responsabilitzar i he de saber molt bé on les dono i cap a qui van dirigides. Això és fonamental al segle XXI, quan a les xarxes socials, la velocitat de transmissió del missatge o de la indignació està per sobre de l’anàlisi reflexiva. Aleshores, dir-li a la gent: “vagi amb compte amb la seva opinió” és fonamental, perquè alguns dels nostres polítics, quan acaben de rebre el càrrec, la primera cosa que fan és esborrar tots els tuits perquè s’adonen que potser van opinar massa ràpidament en el seu moment i no van prendre aquest pensament crític ni el consell d’Epictet. Aleshores, la primera cosa que et diu Epictet és: “les teves opinions són teves, cuida-les”. Segona: les teves aspiracions. A què aspires a la vida és una cosa que has de decidir tu. I has de decidir-la tu des de les teves circumstàncies i en els teus contextos. Quin és el problema? Que, al final, les aspiracions vinguin des de fora i hagis d’importar-les. Quan tu importes una aspiració a nivell personal o professional estàs posant en mans d’algú extern el que vols fer a la vida. I això et pot causar una gran insatisfacció. D’aquí que et digui Epictet: “ves amb compte, també, amb les teves aspiracions”. També diu Epictet: “sigues conscient de les teves limitacions”. Són les teves limitacions, per tant, accepta-les com venen, però primer coneix-les. És a dir, que no et vinguin imposades des de fora, sinó que siguis tu qui sigui capaç de gestionar les teves limitacions. I, per contra, coses que no depenen de tu i a les quals no hauries de prestar tanta atenció o no t’haurien d’afectar tant des del principi: les opinions dels altres. És a dir, els altres opinaran constantment de nosaltres, així que bé, intenta donar la mesura oportuna a cada opinió.

Jo a això sempre hi afegeixo: les persones que estimes i les que perceps que t’estimen, les seves opinions són molt positives per a tu, perquè, en realitat, són persones que t’aprecien, però la resta d’opinions i, això, a les xarxes socials és el pa de cada dia, poden fer-te molt de mal, tant positivament com negativament. I això és una cosa que m’agrada destacar quan intento educar els nostres nois en l’ús de les noves tecnologies. Si t’emociones molt quan reps molts “m’agrada”, si hi dones molta importància quan les xarxes socials t’estan enaltint, a la primera crítica que vingui també hi donaràs importància. Així que s’ha d’anar amb molt de compte, tant si l’opinió és positiva com si és negativa, quan s’està parlant d’aquesta virtualització. Segona cosa que no depèn de tu, diu Epictet: els afectes dels altres. És a dir, no pots entestar-te que t’estimin ni que agradis a tothom. Així que intenta buscar una identitat, però no intentis que els altres tinguin unes emocions cap a tu que tu consideris oportunes o no. I la tercera cosa, que crec que també és fonamental, que una persona ha de tenir en compte que no depèn d’ella, són els èxits dels altres. És a dir, cap a on els altres vagin i el que aconsegueixin no depèn de tu, així que no deixis que t’afecti. I si, a més a més, són amics, alegra-te’n per ells. Però no t’obsessionis a igualar els èxits dels altres, sinó que posa’t una meta al teu voltant i no al voltant de l’altre. Aleshores, des d’aquesta perspectiva, jo crec que la filosofia, quan te’n vas a la part pragmàtica, quan te’n vas als ensenyaments del dia a dia, pot ser un element meravellós per al pensament crític. I en aquesta línia d’exemples de pensament crític n’hi ha un de molt interessant que al segle XXI crec que hauria de ser gairebé obligatori en les escoles de periodisme, però també a nivell educatiu, a secundària, i té molt a veure amb com la postveritat està introduint-se en el nostre món d’una manera tan subtil que al final s’ha convertit en una veritat molt potent que està mobilitzant fins i tot governs.

I és que el pensament crític hauria de funcionar a l’hora d’entendre els titulars de premsa que se solen donar o els titulars de les notícies que en algunes ocasions impacten en aquesta part emocional. I és que el tomb cap al costat emocional que està sorgint als mitjans de comunicació és tan potent que està anul·lant-se la capacitat primària de raonament que hauríem de tenir nosaltres. De manera que, si jo aconsegueixo un titular sensacionalista, jo sé que recorreré directament a la teva emoció, o bé de felicitat o bé d’indignació, i he aconseguit anul·lar la teva part racional. Per què? Perquè he anat directament a l’emoció. Això ja ho sabien els romans. Quan l’any 80 l’emperador Tit inaugura el Coliseu, ho fa perquè, en primer lloc, aconsegueix acabar l’obra, però ho fa perquè el 79 havia esclatat el Vesuvi i s’havia emportat Pompeia i Herculà i, el 80, un incendi arrasa un terç de Roma. I, a sobre, una plaga, creiem que era la pesta, assola l’altra part. Aleshores, Tit veu que el seu regnat està a punt de claudicar i decideix inaugurar el Coliseu. N’accelera la finalització i l’inaugura. I ofereix cent dies, matí i tarda, d’espectacles gratuïts per a tot el poble de Roma. Durant els matins hi havia jocs i, a la tarda, els enemics de Roma eren sacrificats a l’arena. I cada dia, als soterranis del Coliseu, es feien mil pans i es repartien en les pauses a tot el públic. De manera que el públic romà assistia al Coliseu i aconseguia veure espectacles d’una manera meravellosa i, a sobre, menjava pa. A partir de llavors, quan es van acabar els espectacles, el regnat de Tit va continuar sense cap problema perquè sabia que s’havia guanyat el públic per mitjà de dues coses molt senzilles, que són el pa i el circ.

Bé, doncs al segle XXI el pensament crític ha d’estar teledirigit per adonar-nos que si no utilitzem la capacitat d’anàlisi de la realitat, al final s’imposa el circ i estàs constantment en una dinàmica d’entreteniment que fa que no estiguis atent al que realment hi ha de fons. D’aquí la meva insistència perquè intentem educar la gent des d’una perspectiva amb un focus d’obertura ampla. És a dir, deixem de mirar-nos el melic i intentem veure el context al complet de la notícia, perquè si oblidem el context, al final, quan descontextualitzes estàs oblidant la veritat i la realitat.

Leticia Martínez. I tot això és important que sigui des de petitons, que es cultivi des de petits. Com es pot cultivar aquest pensament des de petits? Perquè t’he sentit dir també que el més important és pensar adequadament, o sigui, tant el pensament crític com pensar adequadament. I tot això des de petits. Per què? Explica’ns-ho.

José Carlos Ruiz. Jo aposto pel pensament crític com una inversió de futur. I, de fet, ens ha ocupat molt temps a les escoles poder implementar-lo amb resultats. No fa gaire t’ho comentava, hem necessitat quatre mesos per veure l’inici del pensament crític i vuit mesos per veure que comencen a adonar-se d’aquesta realitat. Jo crec que és plantar un arbre. Quin és el problema de plantar un arbre? El problema és múltiple. Des de la perspectiva econòmica és més car, has de comprar un arbre. Després has de cavar. Fins i tot al principi pot ser que li hagis de posar una guia perquè el tronc no s’inclini, depenent de si hi ha aire o no hi ha aire. I, els primers anys, la inversió de l’arbre no la gaudeixes. L’arbre va creixent i tarda molt. Però ah, i quan l’arbre arrela? Quan arrela ja no has de regar-lo. Ja va a buscar els seus nutrients per si mateix. I quan creix, no només no te n’has d’ocupar, sinó que pots gaudir del fet que t’aixoplugui. Et pots apropar a l’arbre, pots estar-hi a sota, et farà ombra… És a dir, és un procés que va germinant a poc a poc, que requereix temps, però que li costa molt decaure. Doncs aquesta metàfora em serveix per explicar una mica, tothom qui vulgui invertir a treballar el pensament crític, que sàpiga que és a llarg termini. Però que és cert que, quan arrela i el tronc és gros, la persona… Ha de venir una hecatombe molt grossa perquè caigui a terra. Té molt a veure amb intentar mantenir el que portem d’origen tots quan som molt petitons, que és el que jo he denominat el “protopensament”. Quan són molt petitons, el pensament encara no està desenvolupat, però sí que hi ha un protopensament que és fonamental. Aquest protopensament consta de tres elements.

El primer és l’admiració, el segon és la curiositat i el tercer, el qüestionament. Si treballem aquests elements amb ells a casa, a l’aula, i després ho anem continuant al llarg de l’etapa educativa, és molt probable que la gent que està habituada a tenir una percepció sorprenent de la realitat aconsegueixi qüestionar-se les coses en un nivell superior. És veritat que es parla molt de l’admiració i hi ha hagut molts autors i autores que han treballat el tema de l’admiració, però a mi m’interessa l’admiració filosòfica. L’admiració és l’inici de la filosofia a Grècia i té molt a veure amb adonar-se que darrere de la realitat hi ha alguna cosa. No es tracta d’una admiració en el sentit de la fascinació, no es tracta que et sorprengui alguna cosa, faci eclosió i després desaparegui, no. El protopensament implica que l’admiració estigui dins de la realitat quotidiana del nen. Dins de l’excepció, tothom se sorprèn. És a dir, quan et ve alguna cosa innovadora, el primer és l’admiració. Però generalment es queda allà, es difumina i desapareix. Aleshores, l’interès que tenim en filosofia és que l’actitud filosòfica al voltant de la realitat, que té a veure amb l’admiració i que ja defensen Aristòtil i Plató, sigui una actitud que sigui l’inici del coneixement i del pensament. L’inici, és a dir, el primer punt, per això jo l’anomeno “protopensament”. De manera que, si ho fem bé, els nostres fills, a casa, haurien de començar a sorprendre’s per coses tan simples com: per què quan moc l’aixeta de l’aigua cap a un costat surt calenta i si la moc cap a l’altre surt freda? Dins de la quotidianitat, com funcionen aquests tipus de mecanismes. O per què quan vaig al matí amb el cotxe el gira-sol mira a un costat i quan venim a la tarda està mirant cap a un altre costat? Són exemples molt absurds, però és perquè t’adonis que l’admiració s’ha d’entrenar dins d’allò quotidià. Perquè si entrenem l’admiració dins d’allò quotidià, arribarà la fase de la curiositat.

I aquesta curiositat té molt a veure amb sortir de l’estereotip marcat d’allò que ells consumeixen a diari o d’allò que ells estan acostumats a veure. És a dir, jo vull saber per què. I aquest perquè em generarà una pregunta, un qüestionament, i aquest qüestionament serà també la base per lluitar després contra, per exemple, la postveritat, perquè tindràs la necessitat d’entendre com funciona aquesta realitat. Quan això ho apliques en el dia a dia, entens que les criatures que comencen a funcionar amb aquest qüestionament comencen a tenir més curiositat per a gairebé tot. I aquesta curiositat està desapareixent, tristament. No sé si t’ha passat a tu, però a mi m’ha passat amb els meus fills fins i tot, que quan els dones, no ho sé, la carta dels Reis i han de demanar coses, generalment demanen el que han vist a la publicitat o als seus catàlegs, el més normal del món. I quan els arriba el regal fan exactament el mateix que han vist en la publicitat que es feia. I quan acaba tot allò, deixen de jugar-hi, s’avorreixen. Perquè és clar, si és un vaixell pirata i han vist que feia quatre o cinc coses i que tenia una trapa i que el nino saltava, un cop ho repeteixen, si no han treballat aquesta part de curiositat, de creativitat, d’imaginació i de qüestionament, sempre veuran un vaixell pirata. Però jo recordo que durant molt de temps això em frustrava, jo deia: “bé, per què als meus fills, amb els regals que reben de Reis, els duren molt poc i, al final, desapareixen?”. Aleshores, recordo que vaig parlar amb la meva parella i vam dir: “això no pot ser”.

Vam capgirar-ho i vam fer una cosa al voltant del pensament crític, que m’interessava molt, i era: “bé, farem una cosa. Abans d’obrir el catàleg, vull que penseu quins són els jocs als quals heu jugat més en els últims quatre mesos. I ara, un cop hagueu identificat allò que us agrada, perquè hi heu dedicat molt de temps, el vostre model de joc, un cop ja sapigueu quin és el vostre model de joc, obrim el catàleg per aquella secció. I dins d’aquella secció escollireu algun regal per als Reis. I després, de la resta, doncs n’escolliu un. Per provar, per allò d’experimentar”. La cosa va canviar molt. Va canviar, perquè els jocs que ja escollien, havent fet una anàlisi del seu model de joc, eren molt més interessants per a ells que els altres. Aleshores, van continuar amb el joc, quan van arribar els Reis, van continuar amb el joc molt més. Doncs aquesta presa de decisions al voltant que ells s’analitzin amb petits detalls de la quotidianitat en el seu dia a dia facilita molt que ells, al final, vagin coneixent-se bé, els seus gustos, i també què és el que els motiva, què és el que no els agrada, el que tenen clar… Això, la selecció d’amistats, en fi, són petits detalls que van configurant aquesta protoment que, al final, acaba en el qüestionament.

Leticia Martínez. I tot això que m’expliques, al final jo sí que observo que els nens venen de sèrie, com molt bé has dit, amb aquesta admiració i aquestes ganes. Però molts cops anem tan de pressa, tan de pressa, tan de pressa, que no hi prestem atenció. O sigui, no és que a ells no els surti, sinó que a ells els surt agafar una cosa de terra, mirar-la, però ràpidament tenim pressa per arribar a algun lloc, t’agafo de la mà i anem-nos-en. Anem-nos-en, anem-nos-en, anem-nos-en. I no dona temps. O sigui, jo veig també que vivim en una societat de bombardeig.

José Carlos Ruiz. Això ens passa als adults, és a dir, quan tu no has fixat el valor per tu previ, és a dir, quan no tens clar el que vols en aquell moment, com que avui dia l’oferta és tan gran, al final t’ofegues una mica a l’hora de prendre decisions que són, realment, intranscendents per a tu, és a dir, no tenen gaire sentit. I quan són petitons ho passen encara pitjor. Però sí que és veritat que el tema de l’atenció i, jo ho anomeno “turbotemporalitat”, la velocitat a la qual tot va, també és fonamental. És a dir, si volem que els nostres fills desenvolupin de manera autònoma el pensament crític, és necessari també que els prestem atenció. Hi ha una frase de Javier Gomá, un filòsof espanyol, amb la qual comença algunes de les seves conferències, que em sembla excepcional, quan diu: “moltes gràcies per prestar-me la vostra atenció”. I és un préstec, Javier Gomá ho veu com un préstec, cosa que em sembla molt encertada, perquè tu m’estàs prestant, ara, en aquesta conversa, l’element més important que tens a l’hora d’aprendre, que és la teva atenció. Però no me l’estàs regalant, me l’estàs prestant. Això què vol dir? Que jo he de tenir en compte que m’estàs donant un utensili fonamental de la teva vida perquè jo l’utilitzi de tal manera que, quan te la torni, la teva atenció estigui enriquida. Si jo no enriqueixo la teva atenció, quan te la torni és molt probable que la propera vegada me la prestis, però en menys quantitat, i que arribi un moment en què no me la prestis. És a dir, que m’ignoris, que és el que passa al final amb les criatures. És a dir, les criatures demanen la teva atenció. El mínim que podem fer com a pares, com a educadors o com a mares és dedicar-los l’atenció que ens presten i tornar-los-la enriquida, o bé amb un qüestionament o bé amb un dubte o bé amb una reflexió.

És a dir, que ells sentin que l’atenció que t’han prestat a tu els val la pena, perquè quan els la tornes porta un enriquiment. Per això haurem de ser conscients de la importància que té l’atenció en el procés d’aprenentatge i a l’hora d’analitzar el pensament crític. Aquest és un deute pendent que tenim en qualsevol procés educatiu: adonar-nos que algú t’està prestant; el teu fill, el teu alumne, la teva parella, el teu amic t’està prestant un element fonamental i que tu no l’estàs fent servir bé. I que quan l’hi tornis, l’hi estàs tornant empobrida, amb la qual cosa, realment, quan l’hi exigeixis te l’anirà prestant cada vegada pitjor. Aquest és un element fonamental que està afectat per la velocitat a la qual tot va. I realment, si analitzes aquesta velocitat i les conseqüències que porta, generalment cap és bona.

Leticia Martínez. José Carlos, canviant de tema, hi ha una cosa que em va cridar moltíssim l’atenció i és que un dels teus llibres el dediques als còmics i als superherois. Què podem aprendre de tot això?

José Carlos Ruiz. Bé, sí, el tema dels superherois el vaig fer perquè als meus fills els encantava i a més a més les pel·lícules estaven de moda i em semblava que era un instrument molt interessant perquè, a partir de la ficció, es poguessin extreure conclusions vàlides per al procés d’aprenentatge contemporani, sobretot en edats molt primerenques, que després també es poden aplicar a gent adulta. Però em va semblar molt interessant investigar cadascun dels personatges principals de ficció i intentar esbrinar per què són superherois i què és el que els converteix en superherois, i treure la part més humana d’ells. Superman, que és un superheroi superpoderós, amb tots els poders del món, té, no obstant això, característiques que l’humanitzen moltíssim i que el converteixen en algú gairebé entranyable de cara al lector de còmics. I és que és una persona humil. És a dir, podent destrossar el món a voluntat, rep una educació per part dels seus pares adoptius on el focus d’atenció el posen sempre en l’altre. És a dir, Superman, des que és jove, a la granja on es cria, està educat per atendre sempre la sociabilitat de la resta de persones i intentar millorar les coses que, entre cometes, poguessin desequilibrar el funcionament del món. Així, entrega una gran part de la seva vida i del seu poder a intentar ajudar els dos d’una manera completament altruista, és a dir, ajuda els seus pares, tots dos, però també ajuda la societat. I, de fet, un dels còmics inicials on ell es revela com a Superman i els pares fins i tot s’enfaden una mica, és perquè veu que un autobús d’estudiants està a punt de tenir un accident i ell sap que pot salvar-lo. El salva i, en aquell moment, es descobreix qui és, es descobreix que és un superheroi superpoderós.

Aleshores, els pares ja saben que canviarà la seva vida, però ell diu que no ho podia evitar. És a dir, que amb aquest poder que té havia d’ajudar a salvar-los. El tema dels superherois, a més a més, també m’interessava de cara a enfocar-lo a les mares i als pares contemporanis, que molts cops ens obsessionem a presentar-nos davant dels nostres fills o davant dels nostres alumnes, molts professors, també, i mestres estan en aquest nivell, de presentar-nos com a superherois. És a dir, ho sabem tot, som totpoderosos i fem tot el possible perquè els nostres fills siguin feliços. I oblidem una part molt important dels superherois, i és que tenen debilitats. Tot superheroi té una debilitat molt important que el pot destrossar. No obstant això, nosaltres no som capaços de demostrar als nostres alumnes o als nostres fills aquestes debilitats i hauríem de fer-ho de manera natural. És a dir, els nostres fills haurien de saber que som relativament dèbils en algunes qüestions i fins i tot a vegades seria bo que ens ajudessin a superar aquestes debilitats, implicar-los en la realitat del que som. De manera que, bé, quan vaig analitzar gairebé tots els superherois contemporanis més famosos, vaig trobar coses increïbles. I t’explico, per exemple, el cas de Spiderman, que el feia servir molt per parlar de la curiositat amb els meus fills i també l’he utilitzat a classe. Spiderman és un adolescent dels que avui dia anomenem friquis. Algú a qui li agraden les ciències, que pateix una mica de “bullying” a l’institut, però que té una curiositat tan gran per les ciències que l’ajudarà a descobrir una cosa que convertirà en l’element més important del seu superpoder. Quan el pica l’aranya i rep els superpoders aràcnids, ell es fabrica la teranyina, és a dir, l’instrument amb el qual pot anar d’un edifici a l’altre. No és un superpoder que se li confereixi, sinó que a causa de la seva curiositat constant al voltant de la ciència i el descobriment, passa dies i dies i dies investigant com fabricar una teranyina i llançar-la per anar d’un edifici a un altre.

És a dir, que el mal es combat amb la veritat. I la veritat va davant. I la segona manera amb la qual Wonder Woman aconsegueix destruir l’enemic és mitjançant el diàleg. Era una oradora meravellosa, dominava dotze idiomes i, a més a més, era ambaixadora de la pau durant un període, sent ella una guerrera. Però ella confiava en l’ésser humà. Tenia una característica al voltant de la bondat de l’ésser humà superior i pensava que a l’enemic se’l podia convèncer i canviar per mitjà del diàleg. Sempre que se’ls mostrés la veritat, les persones podien tenir una segona oportunitat. Aleshores, Wonder Woman humanitza molt la figura del malvat, perquè creu que es pot canviar el malvat a través de la utilització de la veritat i del diàleg, que són valors essencials en el món del superheroi i que poden ser fàcilment aplicables en el segle XXI. De manera que, quan un llegeix un còmic o veu una pel·lícula, si va utilitzant-ho en clau d’anàlisi crítica, pot extreure’n un munt de conclusions meravelloses de cara a entendre el món d’una manera diferent, aprofitar-ho. I l’últim dels superherois que crec que vaig utilitzar va ser Batman. I Batman el vaig utilitzar perquè és humà. No té cap superpoder natural. És algú que s’exposa al perill de manera constant. Batman és valent. Escull el símbol del ratpenat perquè de petit va caure en un pou amb ratpenats i els havia agafat pànic, i quan va agafant consciència de la por que els tenia, vol enfrontar-se a la por. Aleshores, la capacitat d’enfrontar-se a les nostres pors és una cosa que hauríem d’aprendre a gestionar en lloc de fugir-ne per mitjà de, per exemple, l’entreteniment. I és un valor molt important. I després, també, el valor, per exemple, de la cooperació. Batman va adoptant, al llarg dels còmics, diferents ajudants, Robin, d’acord? Que els va agafant, com nens orfes a qui ajuda a posar en situació i a ser útils amb ell.

Aleshores, la cooperació com un valor en què un superheroi no actua sol, sinó que a més a més en necessita d’altres per treballar i aconseguir els seus objectius, em va semblar, també, molt interessant a l’hora de donar lliçons d’aquest tipus. Al cap i a la fi, quan tu agafes totes les anàlisis de tots els superherois i veus que hi ha un fons filosòfic, trobes aquests petits detalls que es poden utilitzar en el dia a dia. I, potser, el que els engloba d’una manera més interessant és el concepte de la bondat del gènere humà. És a dir, tot i que sempre es lluita contra el dolent, en la gran majoria de les ocasions la societat està envoltada de gent meravellosa. Gent que ajuda, gent que vol fer el bé, gent que posa en risc la seva vida, superherois que posen en risc la seva vida pels altres. I és canviar una mica el missatge que s’està donant molts cops a la societat que som una societat negativa, una societat desconfiada, una societat egòlatra constantment. Jo tinc una teoria respecte a això, molt senzilla d’entendre, i és que, mentre els telenotícies i els diaris obrin amb notícies negatives, és que el món va bé. I és que el món va bé perquè allò que és noticiable és l’excepció. I mentre allò negatiu segueixi sent portada, vol dir que ens crida l’atenció allò negatiu. I això és que la gran majoria de les coses són bones. I des d’aquesta perspectiva intento entendre el món i fer-lo entendre tant als meus fills com a les persones amb qui treballo.

Leticia Martínez. Doncs moltíssimes gràcies, José Carlos, per aquesta estoneta en què hem estat conversant. Moltes gràcies.

José Carlos Ruiz. Gràcies a tu, ha sigut un plaer.