“Som diferents, però junts fem coses extraordinàries”

François Pienaar. Bon dia, dames i cavallers. És tot un honor i un privilegi per mi ser aquí avui amb vosaltres. M’agrada molt aquesta samarreta de Sud-àfrica. Em dic François Pienaar. Soc de Sud-àfrica. Vaig néixer el 2 de gener de 1967 en un poblet a uns 150 quilòmetres al sud de Johannesburg. El meu pare treballava en una fàbrica, el nostre era un poble industrial. El meu origen és afrikáner. Al meu poble només parlàvem afrikáans, els meus amics parlaven afrikáans i al col·legi on vaig ser només parlaven afrikáans. Encara que, com a sud-africans, els afrikáners tenen molt de respecte per altres idiomes. Sempre intentem parlar anglès quan podem, però ens va bastant malament. Em cenyiré a l’anglès i compartiré la meva història amb vosaltres.

Em sento molt afortunat per poder compartir aquesta història. Com li dic a molta gent, probablement soc l’esportista viu més afortunat per haver viscut el que vaig viure amb el meu equip el 1995. Va ser extraordinari. Però he de donar-vos una mica de context sobre com vam arribar a 1995. Jo vaig passar la meva infantesa a Sud-àfrica, i la cultura de la comunitat afrikàner en aquell temps era observar els nens, però no escoltar-los. Als nens mai no se’ls permetia ser part de la conversa. Els caps de setmana, els nostres pares preparaven una barbacoa. Tenim un clima fantàstic a Sud-àfrica i també una carn estupenda. Així que, els caps de setmana, els pares feien la barbacoa i els nens jugaven al rugbi, al criquet o a altres esports al pati. Sempre sentia els meus pares i els seus amics parlar de política. Parlaven de dues coses, evidentment, esports i política. Suposo que és igual a qualsevol família. És el que sempre predomina, l’esport i la política. En parlar de política, solia sorgir el nom de Nelson Mandela, o simplement Mandela, i sempre en parlaven. Recordo les reaccions dels amics que hi eren. El seu nom sempre anava seguit de paraules despectives com ara “terrorista” o “és un home dolent”. Deien que, quan sortís de la presó, el nostre país se submergiria en el caos.

De petit jo no tenia el pensament crític per fer-me preguntes, perquè allò que deien els teus pares i els seus amics era pràcticament el que et definia, en cert sentit. I el mateix passava a l’escola, on també sorgien aquestes converses. Però la política no era res que m’interessés, ni de bon tros. L’esport sí. Adoro l’esport. L’esport m’agradava amb bogeria. Al pla d’estudis de Sud-àfrica, l’esport és part de la teva educació. Hi havia diverses hores a la setmana dedicades a fer esport, i m’encantava. L’esport es feia segons el clima que feia al llarg de l’any. Quan comença l’any fa força calor, així que fèiem atletisme. El més fascinant és que tothom havia de fer atletisme. No importava si tenies traça o no, havies de participar. I en parlarem més endavant. En totes les lliçons que he après a la meva vida, l’esport ha tingut un paper molt important. M’ha ensenyat lliçons molt valuoses. I si ets afrikáner, necessàriament jugaràs al rugbi. El rugbi es juga durant l’hivern.

És probablement l’opi dels afrikáners. Ens encanta el rugbi. És part del nostre ADN, és un esport físic, brutal i enèrgic. Havies de jugar, tothom juga al rugbi. Les noies jugaven a balonred i, a finals d’any, jugàvem al criquet. El rugbi, l’handbol i l’atletisme eren els esports que tothom havia de fer, cosa que et dota d’una cultura diferent. Competeixes amb persones que potser són millors que tu o potser no són tan bones com tu i en un entorn d’equip. Tot plegat és la clau perquè l’equip funcioni.

Els meus pares no tenien gaires diners. A finals de mes, la nevera estava plena, però després d’un parell de setmanes ja no estava tan plena. Així que no tenien diners per enviar-me a la universitat. Però l’esport em va donar aquesta oportunitat. Quan els pares es reunien a la barbacoa, sempre li preguntaven al meu pare: “Creus que el teu fill és prou bo?”. I el meu pare deia: “Crec que és bo”. Prou bo per jugar als Springboks? Aquest era el somni. Jo jugava força bé al rugbi i al criquet. Jugava al nivell més alt al col·legi. Vaig jugar per a l’equip juvenil de Sud-àfrica, i vaig ser el primer del meu poble a aconseguir-ho. I també el primer del col·legi on vaig anar, i també jugava al criquet al nivell més alt.

En aquell moment, tenia una xicota al poble on ens havíem mudat, que estava al nord de Johannesburg, i també tenia una gran indústria de l’acer. El meu pare va continuar treballant a les fàbriques d’acer. Jo volia anar a la universitat on anava ella perquè, és clar, quan estàs enamorat de la teva xicota, vols anar a la mateixa universitat. Però em van donar una petita beca. I després una altra universitat em va donar una beca una mica superior. I després, la Universitat de Johannesburg em va trucar per telèfon per dir-me: “Vindràs a la Universitat de Johannesburg i cobrirem totes les despeses”. Jo els vaig dir: “Hi vaig de seguida. Bon dia”. Va ser la primera vegada que vaig anar a Johannesburg. Mai no havia estat en una gran ciutat. I allà vaig conèixer gent que tenia punts de vista totalment diferents d’aquells amb qui vaig créixer. Idees polítiques o culturals totalment diferents.

Va ser una època fascinant. Era a mitjans i finals dels 80, quan Sud-àfrica estava en una etapa molt fosca. Es parlava duna guerra civil. Hi va haver assassinats polítics, van assassinar líders negres i es van produir aixecaments. I a la universitat teníem debats intensos sobre cap a on es dirigia Sud-àfrica, i jo vaig prendre part en aquests debats, que eren debats fascinants. I de fons també es parlava que el senyor Mandela seria posat en llibertat. Se’n parlava molt. Per desgràcia, hi havia una part de la meva família que s’esperava que passés el pitjor. I s’estaven preparant perquè esclatés una guerra civil al país. Per descomptat, no va ser així. El senyor Mandela va ser posat en llibertat. Va sortir de la presó Victor Verster, i jo ho vaig veure a la televisió. I va fer un discurs increïble, realment increïble.

Si veus la foto del senyor Mandela durant aquest discurs, fixa’t en qui està subjectant el micròfon. És una imatge molt reveladora en la història contemporània de Sud-àfrica. La persona que sosté el micròfon és el president Cyril Ramaphosa, que havia sortit de l’hospital per ser-hi. No me’n vull anar per les branques, va fer un discurs increïble. El que ens importava llavors als esportistes era que, degut a l’apartheid, ens estaven boicotejant. No podies competir contra els millors del món. I l’únic que volíem era comprovar com érem de bons. L’única cosa que volíem era competir contra els millors equips del món. I això no va passar. Una altra cosa que mai oblidaré és que, el 1981, els Springboks de Sud-àfrica van fer una gira per Nova Zelanda. I si coneixes la història del país, Nova Zelanda estava dividida.Sens dubte, els encanta el rugbi. Els All Blacks són un equip de rugbi increïble. Però estaven dividits políticament. Per a alguns no era més que esport, però altres ho veien com una lluita contra l’apartheid. Un matí, el meu pare em va despertar molt aviat amb una tassa de cafè per veure un dels partits. Va aparèixer un avió sobrevolant el camp i va començar a llançar bombes de flors sobre ell. Li vaig preguntar al meu pare: “Què vol dir tot això?”. Ell em va dir que només era política.

Aquest és el context en què vaig créixer. I de sobte havia tornat al món de l’esport. El 1992 van seleccionar la primera alineació dels Springboks. Només volia resumir una mica la meva infància i parlar de com era la vida quan era petit. Jo era un nen feliç, sempre teníem menjar, teníem valors cristians. No teníem diners per a la universitat, però hi vaig accedir i vaig estudiar Dret. Vaig aconseguir el meu títol d’advocat a la Universitat de Johannesburg. Suposo que aquesta va ser la manera com vaig començar a involucrar-me no només en la política, sinó també en el debat sobre el futur del nostre país.

Així que moltes gràcies per convidar-me. Espero amb molt d’interès les preguntes que em fareu ara, i tant de bo les meves respostes us resultin interessants. I espero no emocionar-me, perquè em puc arribar a emocionar una mica quan parlo d’alguns temes. En fi, gràcies per convidar-me.

Miguel. Hola, François; sóc Miquel. Tots et reconeixem com a protagonista d’uns grans moments de la història moderna, juntament amb en Madiba. I jo et volia preguntar com es van viure aquestes setmanes prèvies a Sud-àfrica a la final del mundial de rugbi del 1995.

François Pienaar. Miguel, crec que ets massa amable amb mi. El protagonista va ser el senyor Mandela. Perquè si no fos pel Sr. Mandela, crec que jo no estaria assegut aquí. El protagonista va ser un home que va estar a la presó durant 27 anys, 17 d’aquells anys a Robben Island, i va sortir de la presó amb perdó al seu cor. Va sortir de la presó amb la visió de construir una nació.

Retrocediré una mica. Em preguntaves per les setmanes prèvies a la Copa del Món. Vull retrocedir al 93 perquè no em van seleccionar a la primera alineació dels Springboks el 1992. I no ens va anar gaire bé. Perquè a Sud-àfrica, encara que tots som sud-africans, hi ha diferències culturals al país. Les persones que viuen a Durban, a la costa, fan surf i són més despreocupats. Les persones que treballen al nord tenen una cultura diferent. I si juntes tots aquests jugadors en un mateix equip, es triga un temps en què els vincles comencin a formar-se. I això és molt important a la vida, a la família, a l’esport o als negocis. Si no tens un vincle fort que estigui basat en els valors, et resultarà molt difícil assolir l’èxit.

El 1993, van triar un nou entrenador. Jo era al meu apartament, acabava de muntar un negoci. Estàvem veient les notícies. Va ser molt important que anunciessin l’alineació dels Springboks a les notícies de les vuit. Quan vaig veure el meu nom, va ser increïblement emotiu. Estar a l’equip era un privilegi absolut. Però em van fer capità al primer partit, vaig ser el primer jugador a qui van fer capità al primer partit, la qual cosa em va resultar aclaparadora com a individu. Abans de la Copa Mundial, l’objectiu era posar-te a prova i assegurar-te que ets prou bo per romandre a l’equip. I vam passar per alts i baixos. No va ser una experiència fàcil. Quan es va anunciar que l’equip aniria a la Copa del Món, teníem un nou entrenador. Ell es va convertir en el meu mentor, un home increïble, en Kitch Christie. Va tenir càncer durant 18 anys. I vam establir un vincle molt fort. Vaig aprendre molt d’ell.

El 1993, estàvem a la final d’una competició a Sud-àfrica. Ell estava a cures intensives, a l’hospital, i jo era l’única persona aliena a la seva família que tenia permís per anar a visitar-lo. Ell només volia parlar de rugbi. Jo li vaig dir: “No passa res. Guanyarem demà”. Li vaig preguntar per què mai no s’havia queixat de res a la vida. I ell em va dir: “Ves a la planta de càncer infantil”. Mai no havia estat en una planta de càncer infantil. Vaig anar i vaig tornar. I la lliçó més gran que em va ensenyar és que l’esport no ho és tot. L’esport és un privilegi. Així que, quan em van triar com a capità per anar a la Copa Mundial, m’ho vaig prendre com un privilegi, un privilegi terrible, però també com una responsabilitat.

Quatre mesos abans de la Copa Mundial, la meva dona, que també va estudiar Dret, estava treballant en un bufet d’advocats. Els socis li preguntaven: “Nerine, què diu en François sobre la Copa Mundial?”. Tingueu en compte que creien que portàvem les de perdre. No ens donaven un bon pronòstic abans de la Copa del Món, i estaven equivocats. En parlarem més endavant. Perquè no es pot guanyar un Mundial si som uns inútils. No és així com funciona. Els mesos abans del campionat, li preguntaven a la Nerine: “Què diu en François?”. I ella deia: “Diu que guanyaran la Copa Mundial”. I ells deien: “De debò?”, perquè els sud-africans, que són una nació molt orgullosa, esperaven de cor que ho poguéssim fer bé, però quan ho pensaven, com podíem guanyar la Copa Mundial?

Acabàvem de sortir de l’apartheid. El 92 ens va anar malament. El 93 ens va anar millor. Començàvem a millorar. Jugaríem contra els millors equips del món. El nostre partit inaugural era contra Austràlia, que eren els favorits, els campions del món, i feia 12 mesos que eren invictes. Ja us imaginareu que la gent pensava que era un somni. Però jo creia en el somni. Jo creia en tot allò que tenia. Em pensava que podíem guanyar aquest Mundial, no que ho faríem, sinó que podíem. Si ho fem tot bé, si ho fem tan bé com podem, si estem junts, podem fer una cosa extraordinària. I no va ser fins fa poc quan alguns dels meus companys d’equip, els més joves, van confessar que es pensaven que estava boig. Pensaven: “Com podem guanyar aquesta Copa Mundial?”, perquè eren joves nouvinguts a l’equip.

Abans de la Copa Mundial, tots entrenàvem dur, tots estàvem en forma. Tots treballàvem junts per intentar trobar la millor solució, com fan tots. Si t’esforces una mica més, pots comptar amb aquest avantatge. El nostre entrenament previ a la Copa Mundial va ser brutal, concentrant-nos al primer partit. El meu entrenador va dir una cosa brillant: “Si guanyem Austràlia, agafarem el camí fàcil. Si perdem contra Austràlia, agafarem un camí molt més difícil”. Així que ens vam concentrar en el partit contra Austràlia. Jo vaig patir una lesió dos mesos abans de la Copa Mundial, però no en parlaré gaire. Em vaig lesionar un tendó de la corba i em preocupava no poder jugar la final.

Vam guanyar a Austràlia al primer partit, però dijous tenia entrenament com a capità, en què parlàvem de l’estratègia i analitzàvem les possibilitats. “Què fem si passa això? I si això canvia?”. Era la meva sessió de pràctica, i ens vam assabentar que el senyor Mandela vindria a saludar. Jo vaig tenir la sort de conèixer el senyor Mandela el 1994, quan ja era president, però ell no havia conegut la resta de l’equip. I una de les experiències més sorprenents que he viscut va ser que, quan va aterrar l’helicòpter, vaig anar a saludar el senyor Mandela i a presentar-lo a l’equip, que estava col·locat en fila. Jo era dels més petits al nostre equip. Hi havia persones corpulentes. Autèntics ganàpies. I el primer era probablement un dels nostres jugadors més corpulents.

Anava a presentar-lo al senyor Mandela. Però abans que pogués dir: “Senyor Mandela, li presento a…”, ell va dir: “Hola, Kobus”, i després va seguir. Coneixia els noms de tots i cadascun dels jugadors. Increïble. Es va aturar al nostre vicecapità, en Hennie le Roux, que li va regalar una gorra. Si veieu alguna vegada la final de la Copa Mundial, quan em lliura el trofeu, porta la gorra que li va donar el nostre vicecapità, en Hennie. Fins i tot li va preguntar a en Hennie per la lesió, que es va quedar en un ensurt, però que gairebé li va impedir jugar. Ell ho sabia. Va ser extraordinari. Quan tornàvem a l’autobús, ningú no va dir ni una paraula. Tothom estava reflexiu.

I vam jugar el millor que vam poder el partit contra els australians. Vam estar increïbles. Els vam guanyar amb comoditat. Estàvem nerviosos al principi. Quan vam sortir a l’estadi, mai no havia sentit una explosió de so com aquella. El senyor Mandela havia inaugurat el campionat. No ho vam poder veure, perquè llavors escalfàvem al vestidor, que era un vestidor petit. Estàvem tots allà, entre tota la testosterona i la calor, i només volíem sortir a jugar. I sortir davant d’un estadi ple a vessar, i jugar contra el fantàstic equip australià liderat per en Michael Lynagh, que és amic meu.

I de sobte, la gent va començar a dir: “Quina mala sort estan tenint els australians, per què no van guanyant?”. Aquesta era l’energia prèvia. I després de guanyar el primer partit podies veure com alguns dels meus companys d’equip començaven a creure. En entrar al camp, alguns estaven molt nerviosos, eren joves i mai no havien jugat davant d’un gran públic. Era comprensible. Així que l’inici va ser força intens. Estàvem molt concentrats. Els nostres entrenaments eren brutals. Al meu entendre, la victòria comença dilluns, no dissabte al matí abans del partit. Era brutal i molt físic. I vam tenir el començament perfecte. Vam fer el millor.

Carlos. Hola, François. Un gust saludar-te. Em dic Carlos i volia preguntar-te com va ser la teva primera trobada amb en Nelson Mandela, i si ens pots explicar què va passar en aquell moment.

François Pienaar. Va ser probablement la reunió de més nerviosisme i més emocionant de la meva vida. El senyor Mandela va arribar a la presidència el 1994. I ja vau veure les cues de persones a Sud-àfrica quan van tenir l’oportunitat de votar per primera vegada. Heu d’escoltar el seu discurs. És increïble. “Ha arribat el moment de tancar les ferides. Ha arribat el moment de crear un pont sobre els abismes que ens divideixen. És el moment de construir”. Són paraules increïbles, però no es va quedar en meres paraules. També ho va fer possible. I llavors, dos o tres mesos després que donés aquest discurs, rebo una trucada del seu assistent personal, la Mary. Es presenta i em diu: “Al senyor Mandela li agradaria prendre el te amb tu”. De debò? Em va dir: “Serà a l’Union Building, programarem l’hora”. I vaig volar fins allà per veure el senyor Mandela.

He explicat a molta gent que em vaig asseure fora del seu despatx, nerviós i emocionat, sense saber per què em vol veure. De què parlaríem? I el més fascinant és que no em van avisar perquè passés. Ell mateix va sortir del seu despatx per saludar-me. Es va acostar a mi, i era un home corpulent. Si llegeixes la seva autobiografia, quan el perseguien els cossos especials, estava amagat en una petita habitació, i s’aixecava a les quatre o cinc del matí per córrer al mateix lloc durant dues hores i mantenir-se en forma, o feia boxa d’ombra. Es va acostar a mi i jo li vaig dir: “Bon dia, senyor Mandela”. I ell em va dir: “Goeiemôre, François”, que és afrikáans. Jo li vaig tornar a parlar en anglès: “Moltes gràcies per la invitació”. I ell va tornar a respondre’m en afrikáans. De seguida em va fer sentir molt còmode. L’aura que desprèn és tremenda.

I llavors va fer una cosa extraordinària. Són coses en què et pares a pensar a posteriori, no te n’adones en aquell moment. Ell em va agafar de la mà. I vam entrar al seu despatx agafats de la mà. I si coneixes la meva cultura, els teus pares mai fan això. El teu pare mai no et fa un petó ni t’abraça. És impensable. I no obstant això, tinc el president del nostre país agafant-me de la mà i entrant amb mi al seu despatx. Vam seure, va portar un te i vam començar a parlar, però ell estava més interessat en mi. No vam parlar de la Copa del Món. Mai no vam arribar a parlar de la Copa Mundial que se celebraria a Sud-àfrica l’any següent. Van ser converses més íntimes.

Jo li feia preguntes, i ell em va parlar de les sancions, em va parlar de Robben Island, i em deia que era important per a l’esport negre. Entenia com era d’important l’esport a Sud-àfrica, i en especial el rugbi, a les comunitats on vaig créixer. Em va parlar dels Jocs Olímpics de Barcelona, ​​on volien que assistís a la inauguració, i ell va dir que no era possible. Li van dir: “Si us plau”, i ell va dir: “Si admeten més atletes sud-africans, llavors hi assistiré”. I van admetre més atletes i va anar a Barcelona. També em va explicar històries sobre el seu poble, Qunu. Vam tenir converses increïbles. El més increïble és que de tant en tant la Mary trucava a la porta, obria i deia “Senyor Mandela?”. I ell deia: “Mary, estic prenent el te amb el meu capità”. Ella deia: “Hi ha gent esperant”. Hi havia presidents esperant per veure’l. Vam acabar de tenir aquesta conversa tan increïble i després me’n vaig anar.

Llavors vaig sortir i em vaig asseure al cotxe. Jo estava sol. A la pel·lícula Invictus expliquen que jo estava assegut amb la meva dona al cotxe i ella em pregunta: “Com ha estat?”. Aquesta part no és certa. Al cotxe estava jo sol. I vaig tenir l’oportunitat de reflexionar. La gent em pregunta què estava pensant. Els dic que no puc recordar què pensava exactament, però sens dubte puc recordar com em sentia. Vaig sentir que havia estat en presència d’una persona molt afectuosa. I em vaig sentir segur. Vaig sentir que era un líder genuí. Que era un líder en qui es podia confiar. I que era un líder que tenia una visió i un somni. La reunió més increïble que he tingut mai va ser la meva primera reunió amb en Madiba. Vaig ser molt afortunat.

Enrique. Hola, François. Soc L’Enrique. Volia preguntar-te, quan arribava el moment del mundial, com ha viscut aquestes dues setmanes? I, què té sentit, quins records tens d’aquells dies que anàveu cap a la final?

François Pienaar. Havíem jugat contra Austràlia i havíem guanyat. L’entrenador havia estat molt valent abans del campionat. Va triar dos equips i va dir: “Aquests jugaran el partit inaugural, als quarts de final, a la semifinal i a la final. I els altres hauran de jugar els altres partits que ens portin fins allà”. Això és molt valent, perquè hi havia molta competitivitat al nostre equip. El nostre equip era ultracompetitiu. Així que un dels equips sabia que havia de jugar contra Romania i el Canadà. No vam jugar un bon partit contra Romania. I hauríem d’haver pogut guanyar als romanesos, perquè el rugbi no és el seu esport nacional. Jo no jugaria contra el Canadà, però l’entrenador em va dir: “No, vull que surtis al camp per jugar contra el Canadà”. Havíem de guanyar als canadencs, anàvem amb seguretat, però deien que podien arribar a ser molt físics, que s’enfrontarien a nosaltres en el terreny físic. I ens encanta el que és físic, per això juguem a aquest esport.

Es va produir la baralla més gran que he vist en un camp de rugbi. Van expulsar dos dels nostres jugadors. Van treure targeta vermella al talonador i a l’ala i els van expulsar del campionat. Una cosa que mai oblidaré com a capità és que l’endemà anàvem en un autobús cap a un balneari, per relaxar-nos, jugar a golf, aclarir la ment i preparar-nos pel pròxim partit. I el jugador a qui havien expulsat, en James Dalton, estava assegut davant meu a l’autobús, i estava plorant com un nadó. I és un paio dur. Un home increïblement dur. El seu somni s’havia acabat.

El que volíem portar a la Copa Mundial era disciplina, així que nosaltres no vam començar la baralla amb els canadencs. Però continuar la baralla anava contra les regles, i el seu somni s’havia acabat. Aquella va ser una setmana molt dura per mi. Vaig perdre els papers com a líder. Els vaig perdre del tot. Em fa vergonya com em vaig comportar. Va ser el meu entrenador i el meu mentor qui em va fer recompondre i tornar a concentrar-me dijous, potser en podem parlar després. Contra els samoans hi va haver agitació, no va ser un camí de roses. Sabíem que guanyaríem, perquè vam jugar contra ells un parell de mesos abans. I així va ser, els vam guanyar còmodament. Però van ser molt físics i van fotre un parell de cops forts. I vam estar a punt de perdre el nostre defensa. Ell era, en termes futbolístics, el nostre Maradona o el nostre Pelé. Li van fer un placatge a la cama i es va trencar la mà. Teníem un problema.

Però el van portar a una càmera de descompressió, i els metges van ser fantàstics. Així que va poder jugar contra els francesos. I al partit contra França hi va haver encara més drama. Va ploure tant a Durban que gairebé cancel·len el partit. Estàvem al vestidor preparant l’equip. Quan vaig sortir, l’àrbitre em va dir: “Posposarem el partit 15 minuts més. I si no podem jugar el partit llavors, us quedareu fora del campionat”. Què? Jo no ho sabia. No sabia que, si el partit no se celebrava… Ho hauria d’haver sabut. Com a capità, ho sabia tot. Però no sabia que, si el partit no se celebrava aquell vespre, l’equip amb el pitjor historial disciplinari seria sancionat. Seria expulsat del campionat. I si veieu el partit, es pot veure com hi havia persones escombrant el camp, traient l’aigua. I, per sort, el partit es va poder fer. I crec que aquesta era una de les diferències entre nosaltres i els francesos. Els francesos esperaven que es cancel·lés el partit, i passarien la final. Nosaltres volíem que se celebrés.

I al final va estar molt renyit. Vam guanyar per un petit marge i l’esport consisteix en aquests marges. L’Abdelatif Benazzi, de qui em vaig fer amic després del campionat, em va dir que havia anotat un assaig. Jo li vaig dir que no. Va estar a punt. Al final del partit, va carregar la pilota fins a la línia d’assaig. Tots ens vam apinyar, i el braç va quedar entre la pilota i la línia d’assaig. Així de prop vam estar de perdre la Copa del Món. Per sort, vam guanyar. I vam passar a la final. Vaig començar dient que els sud-africans esperaven que guanyéssim, però que era impossible. I no obstant érem a la final.

Una de les meves coses favorites va ser que a l’hotel on ens allotjàvem hi havia una habitació amb totes les cartes de gent de tota Sud-àfrica enganxades a la paret. Anaves per aquesta habitació i veies fotos d’un nen de quatre anys, o cartes d’un home de 90 anys… Vam començar a rebre cartes de gent que mai no s’havia interessat pel rugbi. La gent que odiava el rugbi va començar a escriure a l’equip. No entrenàvem tant, perquè l’entrenament ja estava fet. Ara era més qüestió de preparació mental, el pla de joc, parlar una mica sobre l’equip contrari, però no massa. Però com no havíem de parlar de l’equip contrari, si tenen un jugador anomenat Jonah Lomu? Aquest tipus era increïble. Un dels millors jugadors que el món hagi vist mai. Si veus els seus vídeos, podria vèncer un equip sencer gairebé sense ajuda. I va entrar a escena a finals de la temporada 94-95.

Com es pot aturar en Jonah Lomu? Depèn del cor, de la ment? No. Només necessitava que el meu equip estigués tranquil i concentrat. I vaig mantenir converses amb ells. I les paraules “i si” van sorgir molt: “I si perdo un placatge? I si deixo anar la pilota?”. Les converses no eren sobre això, eren més positives. Però i si no ens arrisquem? I si no ens lliurem al màxim? Aleshores, com poder tenir èxit? Per mi, un dels moments més increïbles va ser el matí del partit. No vaig dormir bé la nit anterior. Jo mai no dormo bé abans d’un partit important, perquè estic desitjant sortir a jugar. I la resta de l’equip també és igual. Així que t’aixeques molt d’hora i gastes molta energia preocupant-te i estant nerviós pel partit.

Vam baixar les escales i vam sortir a córrer. Això és el que solíem fer. Cada cop que anàvem a córrer, els nois es posaven a xerrar entre ells o a fer-se bromes. Però aquell matí no van parlar. Així de concentrats estaven pel partit. Vam doblegar la cantonada i hi havia nens venent diaris. Eren uns quants, crec que quatre o cinc, i probablement tindrien de 8 a 10 anys. Eren nens negres. Estaven venent diaris i van veure l’equip. I es van posar a córrer, i van començar a córrer al costat de nosaltres, corejant els noms dels jugadors. Era una cosa que et posava els cabells de punta. Va ser increïble. I es podia apreciar l’impacte que això els causava als jugadors. Quan vam tornar, l’equip estava força tens, molt tens. Però era comprensible: estàvem a punt de jugar el partit més important de totes les nostres vides. Només tens una oportunitat i l’has d’aprofitar. Així que era una barreja de sensacions. És una muntanya russa emocional amb què has de saber bregar per assolir l’èxit. Va ser llavors quan vam començar a adonar-nos de com era d’important aquest partit. No érem conscients del que estava passant al nostre país.

Perquè estàvem tot el temps a l’hotel, entrenant al camp o a l’autocar. I sí, quan l’autocar passava pel costat de la gent, tots ens animaven. Però no ens adonàvem de l’impacte tan gran que teníem. Només quan llegies les cartes de l’habitació o quan la gent començava a victorejar-te, t’adonaves com d’important que era. Però no ho pots conceptualitzar, estàs miop, i només t’importa una cosa, que és guanyar dissabte. Aquest era l’enfocament.

Home 1. Contra tot pronòstic, vau aconseguir arribar a la final contra els mítics All Blacks. Què recordes d’aquell dia?

François Pienaar. Hi ha moltíssimes coses a dir, així que he de seleccionar què explicar sobre aquell dia, que va ser òbviament un dels millors moments de la meva vida i la de tot l’equip i, suposo, dels sud-africans. Els All Blacks: guau. En primer lloc, quin tros d’equip. Quins jugadors. Són l’equip amb més èxit de la història de l’esport, cosa que és extraordinària. Així que els respecto molt. Per descomptat, els hi tenim molt de respecte. I crec que per això sempre som tan físics i intensos quan juguem contra els All Blacks, pel nostre respecte a l’equip. I comptaven amb una cosa magnífica, que era estar liderats per un fantàstic capità, en Sean Fitzpatrick. Els jugadors individualment eren… A veure, havia arrasat Anglaterra ell sol a la semifinal.

Però torno al que deia abans. No pots guanyar una Copa Mundial si no tens un equip prou bo per guanyar el campionat. No pots aparèixer i pensar que guanyaràs. A favor nostre, teníem un vincle molt fort que va començar el 1993. Vaig tenir la sort de ser el capità d’un equip que tenia seu a Johannesburg, els Lions. I vam tenir un any fantàstic, vam guanyar tots els campionats. Vaig tenir la sort, com a capità, de tenir un historial perfecte. Vam guanyar tothom. Vam guanyar als equips al primer Super Rugby Tournament, i al capità dels All Blacks, en Sean Fitzpatrick, el capità de l’equip contra el qual vam jugar a la final. Així que ja havíem tingut èxit, i el 94 vam tornar a tenir èxit. I el nucli de l’equip dels Springboks provenia del grup de jugadors, jugadors que estaven motivats, molt motivats, i tenien una mentalitat de victòria. I si afegeixes als Maradones i els Pelés d’altres parts del país perquè vinguin i s’uneixin a nosaltres, pujaràs de nivell. Va arribar gent d’altres províncies que es va unir a nosaltres. Diria que la relació era probablement un 60-40, gairebé un 50-50. I de sobte, bum, pugem a un altre nivell. Per això, com a capità, confiava que poguéssim guanyar. Però aleshores arribes a la final. Ho pots fer ara? Pots guanyar a la final?

Abans he mencionat el matí d’aquell dissabte. Van passar moltes coses aquell matí. Però vull explicar una cosa interessant. Quan vam sortir de l’hotel, abans de deixar el nostre entrenador, vaig pensar que ens donaria un gran discurs. I el mànager simplement es va posar dret i ens va dir: “Heu fet que el país estigui orgullós, bona sort”. Jo els vaig donar un discurs, i llavors vam sortir de l’hotel i hi havia uns 15 motociclistes que ens acompanyarien a l’estadi. Només quan vaig reflexionar sobre això em vaig adonar de com estaven de nerviosos, de com tensos estaven, de l’expressió a les seves cares. És com si anessin a jugar avui. El conductor de l’autocar estava allà assegut i se li notava que estava molt orgullós de portar l’equip a la final. I l’autocar va sortir a tota velocitat per la carretera amb les motos i les sirenes. Estàvem molt tensos. Molta gent s’agrupava a tocar de la carretera.

I ara deuràs pensar que estic boig de remat, perquè el meu discurs va ser sobre el que passaria si no ens arrisquem. I llavors no hi havia Bluetooth, així que portava una cinta de casset. Va ser fa 36 anys, era un casset. Havia enregistrat una cançó en una cinta. Vaig anar fins a la part davantera de l’autocar, vaig ficar el casset al reproductor i vaig prémer el play. Era una cançó d’en Roger Whittaker. Escolteu la cançó i fixeu-vos en la lletra, perquè s’ajusta força bé al que els vaig dir als jugadors. “Si poguessis preparar la baioneta, amic meu, si poguessis matar aquest home que anomenen l’enemic. Si poguessis fer-ho sovint i si poguessis fer-ho bé, series un heroi de la nit al dia. Salvaràs el teu país de la seva difícil situació. Recorda, Déu sempre té raó”. I la cançó segueix: “Ja no crec en el ‘i si’, el ‘i si’ és una il·lusió, el ‘i si’ és per als nens que construeixen somnis”. I vaig donar una ullada a l’autocar. Se m’escapaven les llàgrimes, els nois estaven emocionats. Em vaig adonar que ja havíem fet el pas. Ho donaríem tot sense dubtar. No podíem tornar enrere.

Vam arribar a l’estadi i era un caos. La gent, les cadires, tot. Nosaltres només volíem mantenir la calma. Teníem el pla de joc. Teníem els jugadors, només ens havíem d’assegurar que… Teníem una tendència, cosa que ens va passar al 92, al 93 i al 94 quan sortíem al camp: som molt agressius, de vegades massa agressius i de vegades indisciplinats. Havíem perdut partits per mala disciplina. Podria explicar-vos moltes coses, però ens centrarem en la final. Estàvem al vestidor. Recordo que vaig dir que no podíem escalfar al camp. Vam haver de quedar-nos al vestidor. I l’estadi estava ple de gom a gom. No vam sentir el públic cridant: “Nelson, Nelson, Nelson!” quan ell va arribar. Estàvem allà asseguts i l’estadi va començar a tremolar.

Només me’n vaig adonar quan el vaig veure en vídeo, va passar un Boeing enorme sobrevolant l’estadi. El pilot va posar els motors a tota potència, el comandant Laurie Kay, i va ser quan vaig dir: “Què està passant allà fora?”. Estàs assegut, estàs reflexionant sobre el partit, intentant tranquil·litzar els nois, perquè això és el més important. Penses: “Tranquil. Nosaltres podem. Hem de mantenir la calma. Sabem el que farem”. I llavors truquen a la porta.
I entra el senyor Mandela.
Amb samarreta dels Springboks.
No ho sabíem, ni tan sols ens imaginàvem que vingués al vestidor. I portava posada la gorra.
Guau. Podies veure l’emoció, podies sentir l’emoció dels jugadors. I el que ens va dir va ser: “Bona sort. Heu fet que el vostre país estigui orgullós”. Es va girar i, mentre sortia, vaig veure que portava el meu número a l’esquena.

Vaig haver d’entrar a seure al bany. Vaja! Increïble. A veure… Podria haver estat contraproduent. Tenia por que fos contraproduent. Perquè imagina’t que arriba el teu president i porta una samarreta dels Springboks i et desitja bona sort. Dius “guau”. I en aquell moment havíem de romandre tranquils. Estàvem a punt de jugar un partit. Hi ha moltes altres coses que recordo d’aquell dia. Recordo que no podia cantar l’himne, perquè estava segur que ploraria. Estava tens, havia sortit corrents al camp i no volia plorar. Hi ha una història que explica en Sean Fitzpatrick, el capità dels All Blacks. Quan ens va mirar cantant l’himne i va veure com estaven d’emocionats els nois, va saber que això seria molt important. Per a nosaltres era molt important aprendre l’himne. L’himne de Sud-àfrica està en cinc idiomes: afrikáans, anglès, xhosa, sesoto i zulu, així que el nostre mànager va contractar un professor perquè ens ensenyés. Era curiós veure aquests ganàpies davant d’un mirall cantant en xhosa, sesoto i zulu, pronunciant-ho.

Jo ​​no podia cantar. Estava intentant trobar algú conegut entre la multitud perquè era un moment molt intens. I el partit va ser molt físic. Volia ser el primer a enfrontar-me a en Jonah Lomu, el trobo molt a faltar. Era molt bo. Per sort, un dels nostres nois el va atrapar. El partit va ser molt físic i molt ràpid. El públic era immens, però estàs aliè a ell. És una cosa molt estranya. Durant el partit, quan estàs concentrat, no escoltes la multitud, simplement et concentres en el següent pas, en l’estratègia i tot això. Va arribar el mig temps, i estàvem molt tensos. I després va arribar el temps de descompte, i ens podrien haver guanyat abans. O podríem haver guanyat nosaltres. I de sobte va sonar el xiulet final, i estàvem empatats. Passem a la pròrroga.

Em vaig lesionar un bessó. No sabia que m’havia esquinçat el bessó just abans del temps de descompte, per l’adrenalina. Hi ha imatges en què m’estan tractant el bessó i dic a l’entrenador: “No puc, això no pinta bé”. Em va dir: “Seguiràs el camp? Això no pinta bé”. Estava tombat pensant: “D’acord, què li dic a l’equip ara?”. A l’estadi hi havia al voltant de 65 000 persones. Només després d’un mes em vaig aturar a pensar en aquestes coses. Aleshores no m’adonava. Un públic predominantment blanc i diria que predominantment afrikáner va començar a cantar Shosholoza. Busqueu Shosholoza a Google. És d’una tribu ndebele a Sud-àfrica. És una cançó tribal que significa “Avança”. Ressonava per tot l’estadi. I amb l’equip reunit, els vaig dir: “Jugueu pel vostre país i tot sortirà bé. Doneu-ho tot”.

En reflexionar sobre això un mes després, vaig pensar: “Com ha estat possible?”. Els darrers 10 minuts van ser… Ells anaven guanyant, nosaltres vam remuntar i al final anàvem guanyant nosaltres. I després hi va haver un altre penal que el nostre llançador va fallar, encara que tampoc ens va venir malament, perquè això ens va ajudar a mantenir-los a l’altra banda del camp. Hi havia uns jugadors increïbles que podien anotar des de qualsevol punt. Vam resistir fins que va sonar el xiulet final. Llavors em vaig agenollar per donar les gràcies per haver viscut aquesta increïble experiència. Mai no havia resat per guanyar un partit. Deia: “Nois, no us lesioneu”, o: “Serà una bona experiència”. Vaig agenollar-me només per donar les gràcies per haver viscut això, i de sobte tot l’equip estava al meu voltant. Al nostre equip teníem persones que no eren creients, i teníem persones de diferents religions. Vam tenir aquesta oportunitat per donar les gràcies. Vaig demanar a l’únic jugador negre de l’equip, que era el rostre de la Copa del Món i s’havia lesionat just abans del campionat, en Chester Williams, que digués algunes paraules. I van passar moltíssimes coses a partir de llavors… Puf, ja han passat 26 anys? És a dir, fins ara.

Un paio em va plantar la càmera a la cara, però era un bon paio, en David van der Sandt, que em va preguntar: “François, explica’ns què se sent en guanyar davant de 65 000 persones”. Li vaig dir: “No, David, no hem guanyat davant de 65 000 persones, hem guanyat davant de 43 milions de persones”. Sempre m’han preguntat: “Ei, tenies la resposta pensada? És molt intel·ligent”. Els dic: “No soc tan intel·ligent. Si fos així d’intel·ligent, m’hauria dedicat a una cosa diferent”. Va ser una resposta natural. Quan vam arribar a Ciutat del Cap, abans de jugar contra Austràlia, la recepcionista de l’hotel era xhosa i duia una samarreta dels Springboks. I el cavaller que ens va servir l’esmorzar pertanyia a la comunitat negra de Ciutat del Cap. Ens va dir que per jugar bé havíem de menjar bé. La senyoreta que ajudava a fer els nostres llits ens va preguntar si necessitàvem més coixins, perquè havíem de dormir bé, havíem d’estar ben descansats. I aquells nens del matí, i tot el que va passar… Era un error dir que havia estat per als 65 000 privilegiats que van tenir l’oportunitat de comprar una entrada per ser-hi.

El que no oblidaré mai és quan vaig haver de recollir el trofeu de les mans de Madiba. Potser vaig pecar una mica d’orgull. Però potser en parlarem més tard. Em dirigeixo cap a l’escenari i veig el senyor Mandela, que em lliura el trofeu i em posa la mà a l’espatlla. Aleshores em diu: “François, gràcies pel que has fet per aquest país”. I jo li responc: “No, senyor. Gràcies pel que heu fet per aquest país”. Ens vam dir exactament les mateixes paraules. Hi ha una universitat de la Ivy League en què van escriure una tesi sencera sobre com va passar això. Un president negre i un capità blanc que es van dir exactament les mateixes paraules. He dit moltes vegades que me’n penedeixo de no haver-lo abraçat. Tenia moltes ganes d’abraçar-lo, però no ho vaig fer per protocol. Aixecar aquest trofeu va ser una sensació… Puf. Una cosa increïble, molt especial, soc molt afortunat.

Home 2. Tinc curiositat per una frase en què vas dir que en aquella final no hi va haver perdedors, que tots van guanyar.

François Pienaar. Em sembla que no és just. Crec que, quan ho vaig dir, m’ennuvolava l’emoció. Perquè sí que hi va haver un equip que va perdre.I també ho van fer el millor que van poder, es van esforçar al màxim per guanyar. Així que ho vaig dir en un moment d’emoció en veure què passava al nostre país. El nostre cap no podia sortir de l’estadi. Vam arribar tard a l’acte perquè l’autocar no podia sortir. La gent estava ballant als carrers, per primer cop s’abraçava gent de totes les races. I totes les històries que he sentit, és una cosa fenomenal. Em vaig dir això a mi mateix en aquell moment. El que vaig viure a Sud-àfrica va ser una cosa molt profunda. Només mesos després em vaig adonar de l’impacte que va tenir fins i tot anys després. I va ser una sort, perquè si ens haguéssim adonat de com seria d’important això, això ens hauria perjudicat. Crec que la pressió podria haver estat massa gran. I per això l’administració va ser increïble. El nostre mànager, en Morne du Plessis, també havia jugat als Springboks. El nostre entrenador i tot l’equip directiu van fer una feina brillant en assegurar-se que ens concentréssim i no ens distraguéssim amb el que passava fora. Era l’equip perfecte. De debò.

L’entrenador havia estat lluitant contra el càncer durant 18 anys, sabia com n’és de valuosa la vida. El mànager i el seu equip eren molt prestigiosos. L’entrenador de la defensa havia jugat als Springboks, el dels davanters havia jugat als Springboks, el nostre mànager va ser capità dels Springboks. Teníem un equip increïble que ens va permetre concentrar-nos en una sola cosa, i aquesta cosa era guanyar la Copa Mundial, anar-hi directes. Crec que això no ho hauria d’haver dit.

Cecilia. Hola, François, em dic Cecilia i m’agradaria que ens expliquessis com va transformar Sud-àfrica aquest partit.

François Pienaar. Em resulta difícil respondre’t. Jo només puc parlar de les meves experiències personals. Per exemple, estic a la junta de la marató de Ciutat del Cap, i fa dos anys vam organitzar un esmorzar per a les persones que venien a córrer la marató. Hi havia un cavaller assegut al meu costat. Era advocat, havia estudiat Dret i anava a córrer la marató per recaptar diners per comprar llibres a nens en una situació desfavorable, que no tenen llibres, ja que és molt important que sàpiguen llegir i llegeixin molt com a part de la seva educació. Em va explicar la seva història. Venia de Mamelodi. Mamelodi és un municipi als afores de Pretòria. Era la final de la Copa del Món. Ell anava caminant pel carrer i no li interessava el rugbi, és més, no li agradava el rugbi. I òbviament la gent estava veient la final i hi havia molta emoció. Aleshores va sonar el xiulet final. Ell em va dir: “François, ni t’imagines el que va passar. Tothom va sortir al carrer. Tothom es va posar a ballar. Tothom estava feliç”. Una comunitat que odiava el rugbi. Em va dir que això va tenir una gran influència a la seva vida. Va començar a donar suport al seu equip local a Pretòria, els Bulls.

Hi havia un jugador especial que jugava al nostre equip amb el número nou. Malauradament va morir fa alguns anys. I ell va començar a seguir-lo, havia esdevingut el seu heroi. Em va dir que li deien el taxista, perquè a Sud-àfrica els taxis circulen així. I aquest paio solia anar corrent així per derrotar el contrari. Això va ser ja fa tres anys, quan em va explicar aquesta història. Així que va tenir impacte en la gent? Sens dubte. Com va ser de gran aquest impacte, no ho sé. Suposo que el més important va ser que, com a nació, tots vam ser campions del món. No va ser només una part de la nació els que van ser campions. Va ser una feina brillant del nostre president. Quan van seleccionar l’equip, ens vam fer la nostra primera foto davant de la Copa Mundial. El lema era: “Un equip, un país”, així que el nostre propòsit era fer-ho per a tota Sud-àfrica. Ens vam proposar guanyar per a tothom. I això sempre havia estat així. Havíem impartit cursos d’entrenament pels pobles abans de la Copa Mundial. Vam portar el rugbi on mai no l’havien jugat perquè volíem fer-ho. No era una campanya de publicitat. Jo mai faria una cosa així. No era perquè penséssim que quedaria bé al nostre currículum. Volíem portar el rugbi a zones on mai havien jugat.

L’efecte que va tenir en el meu equip i, en mi, va ser terrible. Veure i experimentar com és la vida a les zones pobres. I veure la gran alegria dels joves intentant jugar al rugbi. Abans jugaven a futbol amb aquella pilota que tenia una forma tan rara. I després van començar a jugar al rugbi. L’impacte a Sud-àfrica va ser molt gran. Com de profund va ser? Crec que va ser força profund. Les reflexions que va provocar eren el més important. Perquè l’esport té aquest gran poder. El senyor Mandela va dir una cosa, crec que va ser a Mònaco, al Laureus. Va dir: “L’esport té el poder de canviar el món. L’esport té el poder d’inspirar. L’esport pot despertar l’esperança on abans només hi havia por”. Va dir més coses sobre aquest tema. Però té moltíssima raó. Ja ho sabeu, sou a Espanya. Si la selecció espanyola guanya el Mundial, és una bogeria. Tothom surt al carrer, tothom ho celebra. Tothom està content. Fins i tot puja la borsa.

I el nostre cas no és diferent. Però sí que va ser diferent en una cosa. Com que érem una societat dividida, encara existia molta divisió. Però hi havia esperança. Hi havia esperança i també hi havia inspiració. I va ser gràcies al senyor Mandela. Sí, vam guanyar, això va ser molt important. Guanyar va ser important, però va ser gràcies a la seva… Ell era magnànim, desinteressat i humil, en cert sentit. I, com a líder, tenia una visió. No vam arribar a veure-la, només la vam experimentar. Així ho recordo 26 anys després, cada vegada que viatjo des de Ciutat del Cap a Johannesburg, o viceversa, i hi ha una persona negra asseguda quan pujo a l’avió i em diu: “Bon dia, el meu capità”. I el meu cor fa: pum, pum, pum. Dic “guau”. Aquest va ser l’impacte.

En una altra ocasió, també el 2019, era al Japó. Ara teníem un altre capità amb el número sis, en Siya Kolisi. Llegiu la història dels seus orígens. Ve de les zones més pobres, i de sobte es converteix en capità de Sud-àfrica. Guanyaríem la Copa del Món. Les escenes a Sud-àfrica eren… Jo estava al carrer esperant que passés l’autocar. Era senzillament increïble. I era un reflex d’allò que havíem viscut. Després de guanyar la Copa Mundial, van dir que farien un recorregut amb autocar pels carrers. “Qui es presentarà a Johannesburg? Nois, això serà lamentable. No vindrà ningú”. En fi, vam anar a l’autocar i ens vam reunir als afores de Johannesburg, on hi havia la policia, escortes i aquestes coses. De debò pensava que no hi hauria molta gent. Quina bogeria. Hi havia gent corrent darrere de l’autocar tot el camí. Quan vam entrar a la ciutat, hi havia gent asseguda a les teulades dels edificis amb la samarreta dels Springboks, onejant la bandera, predominantment persones negres, a Johannesburg. Senzillament increïble. Vam fer una gira pel país. A tots i cadascun dels pobles on vam ser va ser increïble. Va ser llavors quan vaig començar a adonar-me de com era d’important. Sí, em sembla que l’impacte va ser molt profund.

Sonia. Hola, soc la Sonia i voldria saber, si tinguessis un adolescent davant teu, quines lliçons d’esport compartiries amb ell?

François Pienaar. Si estigués davant d’un jove líder… M’agrada anomenar els adolescents “joves líders”, perquè tots tenen potencial de lideratge. Quines lliçons us ensenyaria? Hi ha moltes lliçons a l’esport, molt valuoses. En un esport d’equip, com jo jugava, em vaig adonar que el respecte és una cosa que es guanya. Mai no exigeixes respecte. I et guanyes el respecte per com et comportes. No fas les coses a mitges. T’entregues al màxim i sempre ho intentes fer el millor possible. En un esport d’equip aprens que hi ha jugadors millors que tu i jugadors que no són tan bons com tu. La manera de treballar plegats és la clau de l’èxit. Això és important. S’aprenen coses sobre la personalitat, tots som diferents. Sonia, tu, jo i tots tenim una personalitat diferent. I hem de respectar aquesta personalitat, i entendre aquesta personalitat. I quan entens aquesta personalitat, crec que es produeix un vincle entre les persones que les fa molt més difícil de vèncer. Aprens a guanyar i també aprens a perdre. I és important aprendre a perdre. És part de la vida. És el que facis amb això el que marcarà la diferència.

L’esport també m’ha ensenyat que, quan et surt bé, és especial. I això és una cosa que sempre has de recordar quan alguna cosa no et surti bé. Quan tinguis un mal dia o mala setmana, no et deixis caure en aquesta negativitat. Recorda quan les coses et van sortir bé i per què va ser així. També el treball dur i tota la resta. L’esport consisteix en lliçons, lliçons de vida, sobretot en un entorn d’equip. És fantàstic. Com a capità, la lliçó més gran que he après de l’esport és que és un privilegi. És un privilegi absolut ser capità de l’equip. I això comporta molta responsabilitat. I t’ha d’agradar la pressió. T’ha d’agradar la pressió si estàs en un entorn d’equip.

Inma. Hola, François. El meu nom és Inma, un plaer escoltar-te. Podries parlar-nos de la màgia de Madiba i com va ser la teva relació amb ell des de llavors?

François Pienaar. La màgia de Madiba? Uf. És la seva aura. Desprèn una aura. Vam tenir molta sort de passar temps amb Madiba, i hem tingut converses íntimes. Sí, Madiba té màgia. Tinc un fill que es diu Jean. Va néixer a Londres. Quan només tenia un parell de dies, sona el telèfon. No és la Mary ni els seus assistents. És Madiba. Truca per preguntar a la Nerine com està en Jean. Jo em pensava que no era ell. No podia ser ell. Era ell. I després, quan parlem, ens felicita pel naixement d’en Jean i em pregunta: “Puc ser el seu padrí? Et sembla bé?”. “Per descomptat!”. I li va donar un nom xhosa, Inkokeli, que significa líder. Ell es diu Nelson Rolihlahla Mandela, i en la seva cultura et posen un nom que és gairebé una premonició del que vols que sigui aquesta persona. I Rolihlahla significa esvalotador, irònicament. Inkokeli vol dir líder. Però això és el que té Madiba. Ell passava temps amb tothom, desprenia una gran aura i t’escoltava intensament. No es limitava a somriure i saludar, com jo acostumo a dir, quan dius hola, però en realitat no t’hi involucres. Un cop has tingut la sort de conèixer el senyor Mandela, si preguntes a la gent de tot el món, tots et diran que té una aura i que la seva presència et fa sentir segur i important. És una cosa molt especial.

María. Hola, François, soc la María. Has estat capità de l’equip de rugbi. Et veies a tu mateix com a líder anteriorment?

François Pienaar. María, he tingut sort. Des de ben petit he tingut l’oportunitat de liderar equips, en rugbi i criquet. Així que és una cosa que vaig tenir la sort de poder desenvolupar. He tingut grans entrenadors i grans mentors. És una cosa que m’agrada. No m’importa estar al capdavant. No m’importa pas prendre decisions difícils. Perquè també cal fer-ho. El lideratge no és només alegries. De vegades és difícil prendre decisions. Perquè quan lideres un partit de rugbi, tenim 80 minuts per guanyar el partit. Res més. Cal prendre les decisions correctes i fer que l’equip treballi correctament en 80 minuts. Si no canvies les coses quan van malament, o si no dones ànims quan van bé, després del xiulet final, s’ha acabat, no hi ha res que puguis fer sobre això. No m’agrada quan la gent es queixa després del partit. Durant el partit tens l’oportunitat de canviar-lo. El lideratge és una cosa que m’ha vingut de manera natural. Estic molt content que m’hagi acompanyat des que era un nen petit.

Roberto. Hola, François, soc en Roberto. Quins creus que són els valors, o els millors valors, que un líder ha de tenir? I quins missatges donaries als nous líders?

François Pienaar. Roberto, crec que qualsevol pot ser líder. Això és el primer. La gent es pensa que no pot liderar. Tothom pot liderar. Si hi ha alguna cosa amb què no estàs d’acord, o si vols canviar alguna cosa, simplement pots fer un pas endavant i fer alguna cosa. Sense por. I això és el que m’agradaria dir als joves: no tingueu por de fer un pas endavant, d’aixecar la mà, de dir: “Això no m’agrada”. Aquesta és la direcció cap a on hem d’anar. És molt important que tothom entengui que el lideratge no és només ser capità d’un equip de rugbi. El lideratge pot ser a la teva comunitat, pot ser a la teva escola, pot ser al teu grup d’amics. Jo sempre dic que… La gent parla de la pressió de grup de manera negativa. Fan coses per culpa de la pressió de grup. Però juxtaposarem això, hi pensarem d’una altra manera. La pressió de grup pot ser molt bona, si t’envoltes dels companys adequats. Si t’envoltes de gent que t’aporti energia, tindràs més energia. Si t’envoltes de gent que et tregui energia, perdràs energia.

Hi ha moltes coses que crec que han de ser presents al lideratge. Però crec que el més important és que necessites tenir un somni, una visió. Per exemple, la joventut actual. Hauran de treballar de valent. La COVID ha estat terrible, diria que sobretot per als que tenen entre 17 i 21 anys. És una part molt important de la vostra educació. Trigaran força temps a poder recuperar-se’n. Treballen molt, aconsegueixen un ascens, passen a ser líders d’una organització. Aquesta serà l’oportunitat més important per canviar la vida de les persones, veure-ho com una oportunitat per donar energia en comptes d’absorbir-la. I això s’aconsegueix amb un somni. No s’aconsegueix amb un pla. Sempre utilitzo Martin Luther King com a exemple. No va dir: “Tinc un pla, que aquesta nació viurà el significat del seu credo”. Va dir: “Tinc un somni, que un dia, als vermells turons de Geòrgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels antics amos d’esclaus es puguin asseure junts a la taula de la germandat”. Això és poderós. Els líders treballen amb l’esperança. Ho vaig aprendre d’un empresari jueu de Sud-àfrica, una persona molt sàvia i amb èxit. Deia: “Els líders treballen amb l’esperança”. És difícil liderar, però també pot ser fàcil. Només has de prendre aquesta decisió i envoltar-te dels companys correctes, el grup correcte. Si el grup no és el correcte, deixa’l perquè afectarà la teva vida d’una manera que no et farà sentir orgullós.

Pascual. Hola. El meu nom és Pascual i és un honor estar aquí escoltant-te. El lema de la teva fundació és “Els líders del demà necessiten el nostre lideratge avui”. Què volen dir per a tu aquestes paraules?

François Pienaar. Pascual, m’alegro de poder respondre aquesta pregunta. Probablement el millor que hagi fet a la meva vida és la Make A Difference Leadership Foundation. És molt mandelià. El 12 de desembre de 1996, el senyor Mandela ens va convidar a anar a dinar a la meva dona i a mi. Havia llegit als diaris que marxava de Sud-àfrica per jugar al rugbi a Anglaterra. Acabaven de donar-me de baixa de l’equip. La primera vegada a la meva vida que m’han rescindit, cosa que va ser estranya. Però aquest és un tema per a un altre dia. Em va dir: “No passa res, però promet-me que algun dia tornaràs i canviaràs les coses”. Així que vaig fundar la Make A Difference Leadership Foundation. Lideratge mandelià i basat en els valors. Perquè el lideratge ha de tenir valors.

I com acabo de dir, tothom pot ser un líder. Però si no es basa en els valors, és perillós. I ho estem veient al món avui, fixeu-vos en el que està passant a Ucraïna. Hi ha gent que anomenen líders que no són líders. El lideratge ha de basar-se en els valors. I els líders del demà ja són aquí avui, però necessiten la nostra guia. Necessiten que els ajudem, necessiten que els entenguem, que els entenguem de debò. Perquè pensen diferent i actuen diferent. La societat ha canviat, i per mi això és el més important. Només érem un grup d’amics que ajudaríem un o dos joves. Ja hem enviat un dels nostres líders a Harvard, i ara forma part de la junta a càrrec de més de 170 graduats, i en tenim més de 350 al programa. És la beca més intensa que pots aconseguir, en el sentit que ens ocupem de tot. Els nostres joves líders venen de zones molt pobres. I no han tingut oportunitat de tornar i canviar les coses. I en això consisteix el somni. Un cop t’han donat l’oportunitat, torna i canvia les coses, i fes-ho amb valors.

Dona. Hola, François. Moltes gràcies per la teva aportació avui, està sent molt interessant. A mi m’agradaria saber, abans del mundial, vau estar amb els Springboks portant rugbi i entrenant rugbi a barris marginals de Sud-àfrica. Com va ser aquesta experiència i en què et va canviar, si et va canviar? I com va ser, com ho vas viure?

François Pienaar. Bé, abans de res, moltes gràcies per portar aquesta samarreta. Definitivament m’encantaria signar-te-la, si vols que ho faci. Sí, quan estudiava a la Universitat de Johannesburg, els nens començaven a jugar al rugbi als municipis, a Soweto. I no em preguntis per què, no et puc donar una raó exacta, però jo volia anar a entrenar-los. Però aquests joves no estaven jugant al rugbi en absolut. Com he dit abans, estaven jugant a futbol amb una pilota de rugbi. Alguns amics i jo anàvem conduint per Soweto, cosa que la gent deia que era perillós. Igual que entrar a les faveles és perillós. No ho va ser. I les experiències que vam viure en entrenar aquests nens van ser increïbles. I al principi comences dient-los: “Nosaltres som de la família”, perquè no érem rics. Però després t’adones que en realitat sí que ets ric. Perquè aquests joves viuen en condicions molt dures. L’alegria que els va donar l’esport quan van començar a fer les coses bé i els somriures a les cares van ser coses senzillament increïbles. I això és el que va viure el meu equip. Va ser llavors quan va començar a anar-hi tot l’equip, no només una o dues persones. L’equip sencer va començar a anar-hi i entrenar-los, perquè volíem fer alguna cosa per la comunitat. Una experiència increïble. Soc molt afortunat d’haver-ho fet.

Lidia. Hola, François. Soc la Lidia. M’he quedat amb una cosa que has dit. Has dit que, durant la primera setmana de la competició, vas perdre el sentiment de líder. I m’agradaria saber com vas poder recuperar la confiança per continuar liderant l’equip i què va ser el que et va fer aixecar i continuar liderant fins al final de la competició.

François Pienaar. Lidia, aquesta no és una bona pregunta a fer. Va ser un mal moment per a mi. Va ser després del partit contra el Canadà, quan van expulsar dos jugadors i vaig perdre els papers. Em vaig posar irritable. E stava sensible perquè els somnis de dos dels meus companys d’equip s’havien fet miques. I jo em vaig portar malament. Vaig sortir amb dos jugadors i vam tornar molt tard. I el mànager ens va esperar. Estava enfadat. Li vaig dir: “Però si t’he demanat permís”. Però ell va dir: “No per arribar a les quatre del matí!”. Sí, no em va anar bé com a líder aquell cap de setmana. Van ser el meu entrenador i el meu mànager els que… Bé, em van deixar per lliure. I dijous van venir, i això mai ho oblidaré. Sempre que jugàvem un partit un dijous a la nit, el meu entrenador i jo ens assèiem i parlàvem de l’equip. Recordeu que érem aficionats, aleshores teníem una altra feina, el rugbi no era professional. Així que entrenaves al matí i després anaves a treballar. Vaig perdre diners jugant a la Copa Mundial el 95 perquè vaig haver d’absentar-me de la feina. Són habilitats diferents. En fi, vam seure dijous i em va dir: “Capità”— ell em deia “capi”— “Els motors estan en marxa? L’equip està bé?”. I jo li vaig dir: “El motor s’està sobreescalfant. Hem de refredar el motor”.

I li vaig dir una cosa com: “La Lidia no està bé. No està bé aquesta setmana. No ha estat entrenant-se bé”. Perquè podries tenir problemes a casa o a la feina. I la nostra feina com un equip de líders ha de ser que la Lidia rendeixi bé en aquests 80 minuts. Així que em va asseure i em va dir: “Tornarem a posar l’espectacle en marxa?”. Aquestes van ser les seves paraules. I l’endemà al matí em vaig disculpar, i va ser una disculpa molt emotiva. Perquè me n’havia adonat. Li vaig dir: “Em sap greu. Vaig perdre els papers. Vaig ser un desastre”. Em van fer sentir més fort per això. No va ser una bona setmana, però al final va sortir bé.

Compartiré un poema que Madiba llegia sovint a la presó. Es diu “Invictus”. “Des de la nit que em cobreix, negra com l’abisme de pol a pol, dono gràcies als déus, siguin els que siguin, per la meva ànima invencible. En les urpes de les circumstàncies, no em vaig estremir ni vaig trencar a plorar. Sota els cops de l’atzar, el meu cap està ensangonat, però dret. Més enllà d’aquest lloc d’ira i llàgrimes, només treu el cap l’horror de l’ombra i, tanmateix, l’amenaça dels anys em trobarà sense por. No importa com d’estreta sigui la porta, com de carregada de càstig estigui l’ànima. Jo soc l’amo del meu destí. Soc el capità de la meva ànima”. Gràcies.