“Som conscients del valor d’un bosc?”

Paco Lloret. Em dic Paco Lloret, professor d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals de Barcelona. I he escrit un llibre que es titula ‘La mort dels boscos’.

Santiago. Em dic Santiago Cano. Soc mestre del primer cicle d’educació primària en una escola internacional. Estic encantant de poder compartir aquesta conversa amb tu avui i, com bé diu el nom d’aquest espai, aprendre junts. Com a professor d’ecologia, i des del coneixement científic, m’agradaria que ens expliquessis quins creus que són actualment els problemes ecològics més greus.

Paco Lloret. Bé, primer, m’agradaria una mica puntualitzar el que entenem per ecologia o ecològic, perquè… Perquè és una paraula que fem servir per tot. La trobem al supermercat, la trobem a qualsevol lloc. Què vol dir, “ecologia”? Ecologia és una ciència. És una ciència que el que estudia són els éssers vius. Els éssers vius i la seva relació amb el medi. I el que és important entendre és que els éssers vius no existirien sense aquest medi, perquè obtenen l’energia, obtenen la matèria sobre la qual viuen. De fet, al planeta Terra els éssers vius emergeixen. No deixen de ser reaccions químiques molt complicades a partir d’aquest ambient. I el que és, a la vegada, extraordinàriament interessant és que no només els éssers vius depenen del seu entorn, sinó, que pel sol fet de viure, els éssers vius modifiquen aquest entorn. Això és el que estudia l’ecologia. Què passa amb els éssers humans, amb la humanitat? Que som éssers vius, però tenim unes característiques. Bàsicament, que tenim intel·ligència i capacitat de comunicar-nos entre nosaltres i de tenir records, de tenir memòria i transmetre les experiències d’una generació a una altra, i que som molts, i som socials. I això ens ha generat una capacitat enorme de transformar el medi, una cosa que fan tots els éssers vius. Però és que els humans ho hem fet moltíssim més. I és clar, en modificar el medi i fer-ho a unes escales de temps ràpides, això genera que aquest entorn, aquesta biosfera, aquest conjunt d’éssers vius, vegin alterat el seu funcionament i fins i tot la pròpia… Coses del funcionament tan aparentment poc biològiques com és el clima es veuen alterades.

Aquesta acceleració de tota la utilització de l’energia i de la matèria a escala planetària que ha fet la humanitat ha generat una sèrie de problemes que, ja per contestar la teva pregunta d’una manera clara, podríem identificar tres grans tipus de problemes. Un, els que afecten aquesta transformació química de la Terra, i és el que tothom entén com la contaminació. Per exemple, ara es parla molt de la contaminació de microplàstics als oceans. No deixa de ser una contaminació d’una sèrie de molècules, de polímers, que es queden allà petitets, però no deixa de ser una transformació química de l’entorn, una afectació als altres organismes vius, als altres éssers vius, perquè influïm en les seves vides. I això és el que normalment es coneix com l’impacte que tenim en la biodiversitat, i que estem fent que molts llinatges, moltes espècies, no trobin lloc a la vida, perquè les hem transformat o perquè directament les hem capturat. I en tercer lloc, i és potser el més sorprenent, perquè no és una realitat física tan immediata en primera instància com ho és la transformació del clima de la Terra. Per dir els grans problemes ecològics, tornant a la teva pregunta, jo diria que són aquests tres: la transformació química, biològica i climàtica a escala local i a escala planetària que està produint la humanitat.

Santiago. Sabent això, quin creus que és el nostre principal repte com a societat i quines haurien de ser les accions més urgents?

Paco Lloret. Jo crec que el primer repte que hem d’afrontar és el mateix coneixement d’aquesta realitat. Ahir mateix sentia en un documental, de molta qualitat, per cert, que es repetia un paradigma, una frase que almenys els de la meva generació l’hem sentit tots. I és que els humans s’han enfrontat a la naturalesa i l’han utilitzat per sobreviure, i que al llarg del desenvolupament del progrés de la humanitat, molts cops es parla del progrés de la humanitat, s’ha intentat domesticar la naturalesa. I crec que canviar aquest punt de vista és un dels grans reptes des del coneixement, perquè hem acumulat molt coneixement, ens falta saber encara més coses, això és obvi. Sabem moltes més coses de com funcionen els éssers vius en aquest entorn planetari, però encara seguim pensant que vivim al marge de la naturalesa. Nosaltres som naturalesa. Protegir o interactuar amb la naturalesa forma part de la nostra pròpia existència com a éssers vius. Llavors, diria que aquest és el primer repte, portar aquest coneixement, d’aquesta realitat, a la societat. Perquè, a partir d’aquí, les diferents solucions que es vagin implementant a problemes concrets o genèrics, la gent en serà més conscient. Crec que és el primer que hem de fer: accedir al coneixement que es genera, evidentment, ampliar-lo i incorporar-lo en el nostre dia a dia. D’aquests tres problemes genèrics que t’he esmentat, la contaminació, l’impacte en la biodiversitat i el canvi climàtic, potser en aquests moments el que és més urgent, perquè és transversal, i perquè el temps se’ns acaba, és el canvi climàtic.

De la contaminació ja sabem, molts cops, que si actuem sobre les fonts de contaminació, podem minimitzar-la. També tenim tecnologies que permeten el reciclatge de moltes substàncies. Des del punt de vista de la biodiversitat, l’impacte és molt gran, corre pressa. Però és que l’impacte en la biodiversitat també depèn del canvi climàtic. I amb el canvi climàtic no tenim temps, perquè d’aquí a 20 anys podem viure unes situacions climàtiques que, a escala local i a escala planetària, siguin demolidores, no? I sabem coses, sabem com revertir aquest canvi climàtic. Per exemple, s’estan desenvolupant tecnologies per extreure de l’atmosfera el CO₂ i guardar-lo, emmagatzemar-lo en algun lloc durant segles i mil·lennis de manera que no torni a l’atmosfera. I això pot ser una manera a través de la qual puguem minimitzar aquests efectes. Però el coneixement també ens diu que el CO₂ que ja hem posat a l’atmosfera, encara que no n’emetem més, passaran 200 anys abans no es reverteixi el clima. Estem parlant d’aquestes escales de temps. Cada cop que emetem més CO₂ a l’atmosfera estem fent créixer aquest efecte. Els efectes els estem veient en les onades de calor que apareixen a tot el món. Els veiem en les sequeres, però també els veiem en aquests episodis de pluges torrencials, o fins i tot en onades de fred en alguns llocs.

I això ja ho estem vivint. Posaré un exemple d’un dels assoliments científics que, en la meva opinió, ha estat més important en els últims 50 anys. Quan ningú pensava el que representava el canvi climàtic, quan tots els científics crèiem, jo el primer, que el clima era una característica de les diferents regions del món i que a una escala de temps suficient es mantenia estable, hi va haver alguns físics que van identificar que el CO₂ que s’estava emetent a conseqüència de la crema de combustibles fòssils a l’atmosfera…. Parlo dels anys 50, dels anys 60, dels anys 70… Van fer càlculs, perquè tenien dades de laboratori. I amb aquests càlculs van predir que les temperatures a escala planetària augmentarien. Allò en aquell moment era ciència-ficció, però hi va haver un consens entre els científics. Es van mobilitzar i hi va haver algú que se’ls va començar a creure fins i tot abans que es manifestés el canvi climàtic. Això ens ha permès guanyar una mica de temps. Insuficient, no vull ser excessivament optimista. Però, per mi, és un dels grans assoliments científics més importants per la seva capacitat predictiva. Quan ningú pensava que el clima… ningú, ningú en general, ells sí, que el clima augmentaria, es va predir amb decennis d’anticipació el que està passant. Allò és l’essència de la ciència, que és la capacitat de predicció. Això és un exemple de com el coneixement científic acaba aplicant-se a aquests problemes ecològics. Sabem perfectament que, si disminuïm les nostres emissions de CO₂, i també de metà ara, aconseguirem que aquest increment de les temperatures i aquest remolí climàtic en què vivim, que es vagin alterant, aquests períodes de sequera i aquestes pluges torrencials, ho podrem minimitzar.

Santiago. Encara no som gaire conscients de la urgència o immediatesa d’aquestes accions i serà una cosa que haurem de treballar per millorar-la.

Paco Lloret. I tant. El temps corre. De vegades hi ha… I tornant al tema dels ecosistemes i dels boscos, hem de guanyar temps. Cada acció que prenem, guanyant temps, prenent-li dies al canvi climàtic, el que ens permet és més capacitat d’aplicar aquestes tecnologies que s’estan desenvolupant i, de fet, aquestes tecnologies existeixen i s’estan desenvolupant, encara no estan implementades. Algunes s’estan treballant, però necessitem guanyar temps. El clima està canviant d’una manera accelerada. Llavors, de vegades, quan podem pensar “bé, ja deixarem de cremar carboni o altres combustibles fòssils d’aquí a 10 anys”, aquest CO₂ que ja hem posat estarà fent el seu efecte i durarà. És a dir, no ens enganyem. És urgent. És molt urgent tot el que puguem fer en aquest sentit.

Santiago. Has escrit un llibre que es diu ‘La mort dels boscos’. M’agradaria que ens poguessis explicar com funciona un bosc i què els està passant.

Paco Lloret. Un bosc ve a estar definit bàsicament perquè hi ha arbres. Però l’arbre és un ésser viu bastant complex i que té una essència bastant interessant. Bàsicament, el que és un arbre és una estructura que el que ha fet és allunyar del sòl les cèl·lules que estan fent la fotosíntesi. És a dir, els vegetals bàsicament viuen a força de capturar el CO₂ de l’atmosfera, a través d’una sèrie de reaccions químiques en les quals intervé la radiació, per això les plantes es moren a les fosques, la radiació solar… Van construint més matèria viva que són, en principi, les fulles. Això passa a les fulles. Les fulles són verdes perquè és on hi ha la clorofil·la, les cèl·lules que tenen clorofil·la i van fent aquesta funció. Però a més necessiten l’aigua per fer aquesta captació de CO₂ i transformar-la en matèria viva. La fotosíntesi és la transformació de les molècules de l’atmosfera i de molècules inertes, com són el CO₂ i l’aigua, i la transformació en matèria viva. A partir d’aquí, la resta d’éssers vius, la immensa majoria d’éssers vius, ens alimentem de les plantes. Hi ha microorganismes que no ho fan. Les plantes necessiten radiació i necessiten aigua. Evidentment, també necessiten nutrients, nitrogen, fòsfor. A l’aire tenen la radiació, però l’aigua la tenen al sòl, juntament amb els nutrients.

Han de posar en contacte aquestes dues coses. El que fa l’arbre és com un ascensor, que puja cap amunt a la superfície sobre la qual fa la fotosíntesi. Per què puja cap amunt? Doncs per estar per sobre d’altres plantes que li farien ombra. Bàsicament, un arbre el que fa és posar-se per sobre d’altres plantes per captar aquesta radiació abans que alguna altra planta li faci ombra. Però això té un problema, que és que ha d’acostar aquesta aigua que és al sòl a aquesta part de dalt. I a més ha de generar una estructura en la qual aguantar aquestes fulles a una part alta, a una superfície que estigui lluny del sòl. Està lluny del sòl, per tant, fa més vent, fa més fred a l’hivern, per tant, planteja problemes. I això fa que aquestes estructures tinguin un límit. No tenim arbres que arribin a centenars i centenars de metres d’alçada, perquè ja no tenen la capacitat física de portar fins allà les molècules d’aigua fins al sòl. Això podem imaginar que és un procés lent, no es fa d’un dia per l’altre. Igual que fer una casa gran costa més que fer una barraca amb quatre branques. Un arbre és una estructura relativament rígida, però flexible a la vegada, perquè ja hem dit que depèn del vent. I es fa a poc a poc. No es fa d’un dia per l’altre. Necessita anys de construir-se, decennis, fins i tot segles. I mentre això es va produint, el que fa és acumular aquesta matèria viva que ha anat fixant, i ho fa a través de la fusta i passa a ocupar un espai que abans era enmig de l’aire. I ara tenim les copes dels arbres que ens han emergit de la superfície i que són capaces de generar aliment per a altres espècies que s’alimenten d’aquestes fulles o que troben empara en aquestes branques.

És a dir, que a partir d’uns arbres que busquen la llum perquè no els la prenguin altres, i que es troben amb el problema d’accedir a l’aigua, estem generant una estructura física, que és el que vulgarment coneixem com un arbre amb totes les seves branques, que passa a generar tot un món de possibilitats per a altres éssers vius per poder viure. I és allà on es genera el bosc, perquè el bosc no són només arbres. Són tots aquests organismes que viuen al voltant d’aquesta capacitat dels arbres de captar l’energia de la radiació solar i combinar-la amb aquestes molècules d’aigua i de CO₂ i de nutrients. Un bosc és un ecosistema molt complex. Hi ha molts organismes que hi viuen. És un ecosistema que es regula en els seus diversos processos. Aquesta captació de l’energia, aquesta reutilització dels nutrients que són escassos a través d’altres organismes. Un bosc no es fa d’un dia per l’altre amb tota aquesta complexitat. Necessita molt temps. Què és el que està passant? Tornant a la teva pregunta, hem vist que perquè hi hagi arbres, hi ha d’haver prou aigua. Si al sòl hi ha poca aigua, no surt a compte. No hi ha capacitat física d’aixecar-la, de fer moure aquest ascensor. I llavors, si hi ha poca aigua, doncs són altres organismes que viuen més arran de terra, plantes herbàcies o plantes arbustives. Què és el que estem veient? Estem veient que, distribuïts per tot el món, trobem boscos en els quals els arbres s’estan morint, i es moren en relativament poc temps. Amb el que he dit abans, podem entendre que un arbre viu molt temps. Li costa molt créixer i acumular, i estem veient que, malgrat que necessita, o en contraposició al fet que necessita tots aquests anys, en períodes relativament curts, de pocs anys, d’alguns decennis, veiem que molts arbres es moren.

Això és el que comencem a veure. I això passa als boscos boreals, als boscos temperats, als boscos mediterranis, fins i tot als boscos tropicals. No vull dir que tots els boscos del món estiguin experimentant aquest episodi de mortalitat. No, no, no és cert. Però sí que trobem casos d’aquests distribuïts per tot el món. De vegades afecten superfícies relativament modestes. De vegades són milers de quilòmetres quadrats. Llavors, quan els mirem, quan els estudiem, veiem que tenen un nexe en comú, tenen alguna cosa en comú. I és que han experimentat un període de sequera en els últims anys. Normalment, sequera associada a períodes de temperatures molt elevades. No vol dir que sigui la causa última. No vol dir que sigui l’única causa. Normalment, tenim altres factors, després ja en podem parlar amb més detall, i poden variar d’un lloc a l’altre. Però el fet que veiem que aquestes situacions de sequera són el comú denominador de tots aquests episodis que es produeixen a tot el món, el fet que sapiguem que aquests episodis de sequera i de temperatures elevades es corresponen amb la situació de canvi climàtic, ens fa pensar que estem davant d’un fenomen que pot anar en augment. Estem veient un senyal d’alerta dels boscos. És com un llumet taronja que comença a pampalluguejar. I com que sabem que el canvi climàtic incrementarà aquestes condicions de temperatura elevada i de sequera en el futur, doncs fa que hàgim de pensar en aquesta eventualitat. El meu amic Pep Canadell, que treballa sobre el canvi climàtic, fa uns anys, quan ell explicava com observava aquests fenòmens a Austràlia, a Tasmània, com observava els incendis que estaven associats a les altes temperatures, ell comentava que estàvem davant d’una finestra al futur. És com si aquests episodis ens obrissin una finestra a allò que els pot passar als boscos en el futur.

Santiago. M’ha encantat la imatge que ens has donat dels arbres, com aquest ascensor que aconsegueix unir dues coses tan importants per a la naturalesa. Em sorprèn molt com d’un arbre es poden arribar a construir aquests boscos amb la gran riquesa, la gran biodiversitat que hi ha d’arbres. Com s’arriba a construir una cosa tan important com un bosc? I si realment som conscients de la importància d’aquest bosc i els anys que ha suposat tots els elements que el componen.

Paco Lloret. O sigui, el coneixem, però no en som conscients. De fet, la nostra relació amb els boscos, culturalment, jo dic que és ambivalent, perquè, d’una banda, els tenim una gran estima. Aquesta magnificència d’un arbre que s’eleva fins al cel i s’obre amb les branques, amb uns patrons que de vegades no són regulars, sinó que són estranys, perquè van explorant el cel. Si miréssim cap avall, quan algun cop en desenterrem un, veiem aquests patrons d’arrels que s’estenen per terra. Això ens aombra i, a més, ens donen ombra. Perdoneu la pirueta lingüística. Sobretot en climes que són àrids, els arbres són molt apreciats, perquè indiquen on pot haver-hi una font d’aigua i almenys hi ha una font d’ombra en un clima que molts cops és hostil. Per tant, els apreciem i, culturalment, tenim la cultura. Els arbres s’han de protegir, s’han de cuidar. Això en les cultures mediterrànies és evident. Però és que a la vegada els fem servir sense cap mirament. Per posar una anècdota, de vegades tallem les branques dels arbres, dels pins, senzillament perquè ens tapen la vista de la platja. Això ho he vist jo i queden aquests arbres com monyons, i aquestes persones segur que diuen que són amants dels arbres. No és una crítica a ells, és una crítica a la nostra societat, que, com tantes altres contradiccions, per una banda, aprecia uns valors, però per l’altra en prescindeix. S’ha d’entendre que la visió que tenim dels boscos no ha de ser exclusivament idíl·lica, com que són allà, són com un objecte artístic. Els romàntics i després els prerafaelitistes el van fer servir molt per a aquestes figures artístiques tan recarregades. I després, durant el segle XX, les novel·les de Tolkien i tots aquests han generat uns entorns màgics al voltant dels arbres. Però les persones que viuen en entorns forestals també utilitzen els boscos per a usos molt pragmàtics. Per a la llenya, per obtenir fusta, per caçar, en algunes cultures. Llavors, hem d’entendre aquesta multifuncionalitat dels boscos. Per una banda, ens fa aquesta sensació cultural d’estima que tenim. En algunes cultures, alguns boscos en particular actuen com a santuaris. Però, per altra banda, els boscos també s’utilitzen per a tota una altra sèrie de necessitats. Per què? I torno de nou al comentari anterior. Els boscos són complexos, són ecosistemes que són complexos. Però, per la seva pròpia complexitat, per la seva pròpia capacitat de viure molt temps, d’acumular estructura, d’autoregular-se, també proporcionen múltiples serveis als humans. I no un, sinó molts.

Santiago. Al teu llibre tens un capítol en el qual ens parles dels serveis prestats dels boscos. Què ens aporten?

Paco Lloret. Mira, els boscos ens aporten moltes coses. Tenim una paraula per explicar-ho, que és “multifuncionalitat”. Serveixen de moltes coses, des del punt de vista humà, des del punt de vista de la societat humana. Algunes d’aquestes coses són òbvies o són conegudes des de fa molt temps. Deixi’m que faci una mica un recorregut per la història de la humanitat i la seva relació amb els boscos. En un principi, els boscos servien per recollir llenya i escalfar-se i fer el menjar. Quan ja es té una mica o una mica més de capacitat tecnològica, els troncs s’utilitzen per a múltiples usos: construir edificis, cases, vaixells, etc. Per tant, la fusta i la llenya és un ús ancestral i el continuem fent servir. Però servien per més coses. Hi havia qui collia bolets. És molt interessant, si es llegeixen les cròniques dels exploradors dels boscos tropicals africans, com que no trobaven res per menjar, perquè els animals eren a dalt, eren a la coberta saltant i on hi havia manera d’arribar-hi, els fruits que queien dels arbres ja estaven podrits. Saps de què s’alimentaven? De bolets. I clar, alguns eren bons i alguns eren dolents, vull dir que els donaven bastants problemes gastrointestinals. Però era pràcticament l’únic que podien menjar en aquell bosc. És un exemple. Encara utilitzem els bolets com un producte. Evidentment, no té la dimensió econòmica que pot tenir la fusta, però el continuem utilitzant. I en algunes regions utilitzen també fruits de plantes que hi viuen. Sense anar gaire lluny, les castanyes o les glans, per posar alguns exemples pròxims.

Evidentment, com he dit abans, també tenia aquesta dimensió de santuari, aquesta dimensió espiritual, en algunes cultures. En altres casos, el bosc proporcionava protecció a persones que fugien, perquè era un medi complicat d’endinsar-s’hi, no? A partir del segle XIX, i potser una miqueta abans, quan les escoles forestals comencen a generar-se, sobretot al centre d’Europa, però també a Nord-amèrica, i comencen a incorporar el coneixement que s’estava ja generant, s’adonen del paper que tenen els boscos en la preservació dels sòls i en la regulació de l’aigua. D’una banda, perquè amb les fulles, i amb les copes, intercepten la pluja i fan que arribi a menys velocitat a terra. Hi ha un humus, una fullaraca, que fa que aquesta aigua a poc a poc es vagi filtrant i no hi hagi regalls que arrosseguin el sòl, com pot passar en una zona que no tingui coberta vegetal. Això fa que l’aigua a poc a poc es vagi filtrant al sòl. Això fa que, després, a través d’aquesta aigua infiltrada al sòl, es vagi traslladant als rius i no sigui a través de corrents ràpids després de tenir una pluja torrencial. Això és el que vol dir que reguli l’aigua, no fa que hi hagi més aigua disponible, però que aquesta aigua la tinguem d’una manera més regular, més constant. Això ho van descobrir els enginyers forestals. Això s’explica al llibre. I van replantar els boscos buscant aquesta protecció del sòl. Ho van fer a Europa, ho van fer a Espanya i s’ha fet a molts altres llocs.

A finals del segle XX, durant la segona meitat del segle XX, aquest coneixement ecològic que dèiem fa valer els boscos com un lloc on viuen moltes altres espècies, com un refugi, com un alberg amb una gran quantitat d’espècies, de biodiversitat. Per tant, incorporem un altre valor. Hi ha espècies que només poden viure en un entorn forestal. Hi ha alguns mussols que només viuen… O alguns picots que necessiten arbres d’una mida determinada per poder fer els nius. També hi ha plantes o hi ha microorganismes que només poden viure en un entorn forestal. Afegim un altre valor als boscos. Teníem llenya, teníem la fusta, teníem els fruits del bosc i els bolets. Teníem la seva capacitat de regular el sòl i d’evitar l’erosió, i ara resulta… Ara no, a mitjans del segle passat, resulta que, a més, li incorporem un valor nou. Aquest alberg de biodiversitat, en el qual, a poc a poc ens anem adonant que hi estem immersos, perquè nosaltres com a éssers humans som biodiversitat. I a finals d’aquest segle XX, i ja en el moment en què vivim, ens adonem que els boscos proporcionen un altre servei, i és aquesta capacitat que tenen d’extreure CO₂ de l’atmosfera. De fixar-lo, per tant, de regular el clima, i d’alguna manera evitar aquest escalfament que els humans hem accelerat, hem provocat, cremant combustibles fòssils.

Mira totes les coses diferents que proporcionen els boscos. Però fixa’t també que algunes d’aquestes coses són… Tenen intrínsecament valors contradictoris, perquè per obtenir el benefici de, per exemple, el manteniment de la biodiversitat pot entrar en conflicte amb l’obtenció d’altres beneficis, com pot ser la fusta. Amb això el que vull dir-te és que no és fàcil obtenir tots els serveis de cop, perquè un bosc és complex i és multifuncional. I aquest és un dels reptes que tenim. Compatibilitzar al màxim els diferents beneficis que ens estan utilitzant els boscos. Tenim algunes eines per afrontar aquest conflicte. Per exemple, sabem que un augment de la biodiversitat, en termes de diferents espècies d’arbres i d’organismes en general, que viuen al bosc, una diversitat més gran en l’estructura, vol dir arbres grans, arbres petits, arbres que estan començant a néixer, afavoreixen en general aquests serveis ecosistèmics, aquestes múltiples funcionalitats que et deia. D’altra banda, també sabem que hi ha diferents espècies que s’adeqüen d’una manera millor o pitjor a entorns més àrids o amb diferents tipus de sòl. Sabem que el paisatge és heterogeni, que és gran. Per tant, amb aquestes eines podem també prioritzar determinats serveis dels boscos en algunes zones. És a dir, tenim elements, perquè, si em permet l’expressió, per equivocar-nos amb coneixement de causa, perquè aquí hi ha un concepte que és important, i és que, quan nosaltres gestionem els boscos, quan els tractem, podem estar segurs que ens equivocarem, no ho farem perfectament.

Per què? Perquè l’entorn que hi haurà d’aquí a 50, 100 anys, l’entorn físic, les necessitats socials no seran les mateixes que tenim ara. Per això hem d’aplicar el nostre coneixement amb honestedat i senzillament esperar la benevolència de les generacions futures, perquè almenys ho vam fer amb la millor de les voluntats. A tots aquests beneficis, de tots aquests serveis que ens presten els boscos, hi hem d’afegir els… La mateixa apreciació cultural que en tenim. A moltes cultures, els boscos formen part de la seva pròpia identitat. Per exemple, en les cultures nòrdiques, els… Hi ha un freixe, un nom impronunciable per a mi, que connecta l’inframon amb el cel, amb el món superior on hi ha els déus. La mateixa Bíblia, l’arbre del coneixement no deixa de ser tota una simbologia, no? En les cultures del nord-est de Nord-amèrica fan servir els troncs per donar-los aquelles formes tan simbòliques amb les quals després identifiquen els clans. El baobab de l’Àfrica té una simbologia com un arbre que és capaç de resistir unes condicions molt adverses. Per tant, hem d’incorporar aquesta apreciació que tenen les diferents cultures del bosc. Hi ha cultures que utilitzen els boscos com a santuari, com a lloc d’iniciació. Tampoc vull donar una visió absolutament idíl·lica dels boscos, perquè, al mateix temps que tenim aquesta percepció, que no deixa de ser misteriosa, perquè aquest significat antropològic iniciàtic va associat a un valor simbòlic, d’una cosa que no acabem de conèixer i que ens transcendeix. Perquè això és així, i, de fet, jo et convido a fer un passeig per un bosc tancat de nit i és realment pertorbador. Tens ganes de sortir. I, de fet, és un escenari habitual en pel·lícules de terror. O sigui, no és un medi acollidor per si mateix per als éssers humans. Els éssers humans, els antropòlegs ens diuen que som una espècie d’espais oberts. I part d’aquest misteri, d’aquest valor, ve precisament d’aquí. Llavors, preservar aquests boscos també forma part d’aquest valor cultural, conscients que, alhora, proporciona una sèrie de serveis i d’usos més pragmàtics, més pràctics, com abans comentava la llenya i la fusta. No vull ser massa naïf en aquest sentit. Hi ha països en els quals el bosc bàsicament és l’eina de supervivència, perquè és el lloc on ells trobaran combustible. Això passa, per exemple, al nord d’Àfrica i a molts altres llocs. Llavors, per a moltes persones el bosc és la base de la seva supervivència. I hem de ser conscients de tota aquesta enorme complexitat de significats que tenen els boscos per als humans.

Santiago. Quina perspectiva tan bonica i interessant sobre la gran varietat d’aquesta part multifuncional, multicultural, multidisciplinària. Quina riquesa tan bonica i tan important de valorar i tenir en compte. Últimament estem tenint molts incendis greus. Quina relació tenen amb el canvi climàtic?

Paco Lloret. Bastant, per no dir molta. Cal entendre que els incendis forestals són un fenomen en si mateix natural, que es dona en molts ecosistemes forestals de per se. Passaria fins i tot encara que no hi hagués humans. Hi ha registres en paleosols, en sòls de centenars de milions d’anys en els quals es troba carbó. Des que comencen a formar-se els primers boscos, fa centenars de milions d’anys, ja hi ha incendis. El que passa és que ara n’hi ha més, perquè els humans són una font d’ignició. Per entendre el fenomen, i ho explicaré, crec, de manera que es pugui entendre molt fàcilment, un incendi, un foc, necessita alguns elements bàsics. Necessita combustible. Si no hi ha combustible, evidentment, no hi ha foc. Necessita oxigen. Perquè el foc bàsicament és una reacció exotèrmica, és a dir, és una reacció química que emet més energia. I la tercera cosa que necessita és una energia d’activació. És a dir, nosaltres hem d’acostar un llumí per encendre un foc. Si no, per més que ho pensem, ell sol no s’encendrà. Hem de donar-los una espurna. Li hem de donar aquest petit esquer d’energia perquè comenci aquesta reacció exotèrmica. Quan comença a cremar, allibera energia. Això fa que cremi el combustible que hi ha al costat. Des del punt de vista climàtic, això vol dir que, quan tenim condicions de temperatures elevades, és més fàcil arribar a aquest punt en el qual la reacció es desencadena. I si tenim unes condicions d’humitat elevades, una part d’aquesta energia es destina a evaporar l’aigua.

Per tant, quan no tenim aigua, i les temperatures són elevades, això propicia que hi hagi incendis sempre que hi hagi combustible. Aquesta és la situació que tenim. Climàticament, a moltes regions del món el clima està conduint a situacions de més temperatura, i també condicions de sequera. Això no passa a tot el món. Als boscos tropicals, el canvi climàtic està fent que plogui més, perquè hi ha més evaporació, més temperatura, s’evapora l’aigua i torna a caure. Però en algunes regions del món, com ara la regió mediterrània, com ara… Incloent Califòrnia i Califòrnia del Nord. Com ara regions d’Austràlia i com als boscos boreals. Molts boscos boreals tenim períodes amb altes temperatures, les famoses onades de calor, i baixes humitats relatives. I això està associat al canvi climàtic. Ja comencem a tenir evidències en aquest sentit. L’existència de combustible per cremar no és una conseqüència directa, de moment, del canvi climàtic. Però sí que ho és de la nostra relació amb els boscos. Perquè els boscos, com qualsevol ésser viu, si tu els deixes, comencen a créixer, com nosaltres mateixos. Si ens donen aliments, doncs ens fem grans i ens reproduïm. Els boscos fan el mateix. Llavors, en algunes regions del món, per exemple, a la regió mediterrània, a la part nord, no tant a la part sud, el que hi ha és una reaparició de boscos en zones que prèviament havien estat tallats per utilitzar aquest territori com a pastures o cultius. Per motius socioeconòmics, doncs poblacions que abans vivien en aquests entorns s’han traslladat a medis més urbans i el bosc recupera el seu lloc i comença a créixer. Per tant, es dona, en aquests moments, una circumstància en la qual tenim unes condicions climàtiques més propícies als incendis, i en algunes regions, com a Espanya o a la conca mediterrània, més quantitat de combustible. Això també passa en altres regions en les quals, durant uns anys, durant el segle XX o fins i tot abans, hi havia hagut una pressió important als boscos i s’havien anat tallant. Per això en el moment en què això deixa de passar, els boscos tornen a créixer i tenim aquesta combinació. Però sí, la resposta al que tu preguntes és que sí. No exclusivament, però d’una manera substancial, aquesta abundància d’incendis que tenim té una base, almenys parcialment, en el canvi climàtic, i això fa preveure aquestes condicions d’altes temperatures i de baixa humitat relativa es faran més freqüents i més intenses en el futur.

Santiago. A més dels incendis, hi ha moltes altres causes que estan provocant la mort dels boscos del nostre planeta. Quines creus que són principalment les causes que estan col·lapsant els boscos?

Paco Lloret. Mira, les causes d’aquests col·lapses poden ser diverses. De fet… I a més, poden anar variant en els diferents boscos on té lloc el fenomen. Jo diria, per simplificar, que hi ha tres grans agents causals que coincideixen amb aquestes condicions climàtiques. D’una banda, les mateixes característiques del terreny on són els boscos. Si aquests boscos estan creixent sobre uns sols molt poc desenvolupats, tenen poca aigua disponible. Per exemple, això passa de vegades a les crestes de les muntanyes. No fa falta que siguin cims superalts, però això ho hem vist després d’un estiu molt sec. A Catalunya, a la zona de la Garrotxa, aquell estiu es van col·lapsar les alzines i, sobretot, les que estaven orientades al sud i amb uns sols molt esquelètics. A la muntanya de Montserrat, que són uns conglomerats pràcticament sense sòl, allà les alzines ho estan passant molt malament. Això és un primer exemple. Aquí potser podria posar una anècdota, un record d’un dels primers estudis que vam fer en relació amb aquest fenomen. I és que nosaltres observàvem en muntanyes d’aquest estil, com Montserrat, amb conglomerats. Vèiem com una línia que separava molt bé un bosc completament verd, un bosc d’alzines, i un bosc marró, desfullat a conseqüència d’un any particularment sec. Estic parlant de fa gairebé 20 anys, potser no tant. Cridava molt l’atenció, perquè era una línia recta i a la naturalesa no hi ha gaires línies rectes, com ja deus saber. Però allò ho era. Què era, doncs?

La hipòtesi sobre la qual vam treballar era: “Anem a veure-ho”. I el primer que vam observar és que el sòl era diferent. Podies posar un peu en un sòl que era molt massís, format per conglomerats, i allà les arrels de les alzines no hi podien penetrar. Eren molt superficials. I l’altre peu el posaves… Hi havia un contacte geològic, el posaves sobre unes roques molt fissurades, a través de les esquerdes les arrels podien penetrar i captar l’aigua que s’anava emmagatzemant a les capes profundes. I això marcava la diferència. I després el que vam fer va ser agafar mapa geològic i buscar una altra zona on hi havia el mateix tipus de contacte i es repetia el patró. Per mi ha estat una experiència, perquè és molt difícil trobar prediccions que es compleixin a la naturalesa, sobretot quan no tens informació prèvia. I allò per mi va ser una demostració que el mètode científic funcionava. Bé, anècdota a part, això ens il·lustra que hi ha boscos que ja són més vulnerables als fenòmens de sequeres i ja viuen sobre sòls poc desenvolupats que poden emmagatzemar menys aigua. Un altre tipus d’elements que ajuden o que provoquen aquest col·lapse dels boscos són les plagues o els patògens. Les plagues i els patògens són allà. Alguns els hem incrementat els humans movent espècies d’un lloc a l’altre, però és normal que a la naturalesa hi hagi altres animals, altres microorganismes que intenten aprofitar tot aquest menjar que tan generosament els arbres i les plantes en general capturen de l’atmosfera i de l’aigua i del sòl. Per tant, és normal que, igual que nosaltres ens volem alimentar, es vulguin alimentar les larves i els microorganismes. I ho fan, i ho fan d’una manera molt efectiva.

Si tu tens un arbre que està estressat per l’aigua, serà menys capaç de desenvolupar defenses davant d’aquests atacs, perquè no ens pensem tampoc que l’arbre es queda inerme quan se l’ataca. Ell també té els seus mecanismes de defensa, molts els coneixem. Els pins, quan talles una branca t’omples de resina. La resina és un mecanisme de defensa per a aquells insectes que intenten foradar i menjar-se’n la saba. I fan volàtils. El mateix pi, les fulles bé que fan olor de totes aquestes substàncies que es desplacen per l’aire. Si l’arbre està estressat, les seves defenses són menors. I viceversa. Un arbre que és atacat, en el moment que ha d’invertir els seus recursos en aquestes defenses, potser no els té per poder desenvolupar fulles un cop han caigut a conseqüència de la sequera. O sigui que es genera com un bucle de retroalimentació, que en diem, i és que la sequera provoca que les infestacions siguin més greus i les infestacions debiliten l’arbre enfront de la sequera. I el tercer tipus de causes que també actuen és la mateixa estructura del bosc. Quan dic l’estructura del bosc és quants arbres hi ha. Podem entendre que un arbre molt dens amb molts arbres, i que té menys aigua disponible, tindrà menys aigua per repartir-la entre els diversos arbres. Evidentment, cada un d’ells, amb les seves arrels, intenta captar tota la que pot, per descomptat. Però si fem el que deia abans, un balanç, quanta aigua hi ha entre quants arbres, al final resulta que en toquen menys i n’hi ha alguns que acaben perdent les fulles i, finalment, moren.

El que passa és que aquesta estructura dels boscos en entorns com el nostre i, en general, a la majoria de regions del món, estan molt afectades per l’activitat humana. Vivim en paisatges que, diguem, són culturals perquè són el resultat d’aquesta combinació de l’ús que històricament els humans han fet dels ecosistemes on viuen i de la mateixa naturalesa que una vegada rere l’altra torna a créixer en aquests paisatges. I, com deia abans, hi ha boscos que són joves i s’estan de nou, reconstruint de nou, després que aquell terreny hagi estat abandonat, des del punt de vista forestal o des d’un punt de vista d’utilització com a pastura o cultiu. Llavors, són… Imagina’t que un camp que s’ha fertilitzat de cop comença a ser colonitzat per pins, per posar un exemple. Clar, totes les llavors que hi arriben es posen supercontentes i comencen a fer pinets que van creixent, van creixent i tens una pila de pins. Si tu els deixes, al final, els que siguin una mica més grans s’imposen i els que són més petitons s’aniran morint. És llei de la naturalesa. I és així, no? Però, és clar, mentrestant, resulta que tu tens una quantitat enorme d’arbres allà que intenten sobreviure amb la poca aigua disponible que hi ha i tornem a tenir… I això és una cosa que, amb els diferents estudis s’ha anat recopilant la informació i veiem que sí que hi ha una correlació. Els boscos amb més densitat d’arbres, amb arbres que, a més, aquesta densitat correspon a arbres molt grans, el que acaben produint és que aquests col·lapses siguin més freqüents. Però insisteixo de nou. En aquesta estructura del bosc, el paper històric de les societats humanes és important per entendre aquesta configuració dels boscos.

Santiago. Quines conseqüències té la pèrdua d’un bosc?

Paco Lloret. Bé, primer cal entendre que, quan es produeix un d’aquests col·lapses, unes d’aquestes mortalitats més o menys massives, intentarem posar alguna xifra al respecte, el primer que fa el bosc és intentar recuperar-se. Els arbres que hi havia allà al sotabosc, si no han quedat afectats, tornen a créixer. Quan parlem de mortalitat, a què ens estem referint des d’un punt de vista quantitatiu? Hem vist que els arbres viuen molts anys. Per tant, és lògic pensar que la mortalitat dels arbres serà, cada any, petita. És a dir, hi haurà un nombre reduït d’arbres que van morint. Podem fer una regla de tres massa senzilla. Doncs si un arbre visqués 100 anys de mitjana, en un bosc es moriria un de cada 100 arbres. Un 1 % de mortalitat. Sabem que la vida dels arbres és més alta, però ja estem posant un ordre de magnitud del que podríem esperar com a normal. Nosaltres considerem que ja tenim episodis de mortalitat quan comencem a trobar percentatges per sobre del 10 % d’arbres en un rodal, en un bosc. I això ja pot semblar poc, perquè no vol dir tots els arbres, és un nombre reduït, però ja comença a ser un nombre quan li vas afegint any rere any. No vol dir que es mori cada any el 10 % dels arbres, però que, si veiem aproximadament el 10 % dels arbres morts en un bosc, ja ens està dient que estem per sobre de la mitjana normal.

Però com he dit abans, que hi hagi pertorbacions, que hi hagi disturbis, que hi hagi morts d’arbres, forma part de la vida del bosc, per causes, diguem, normals, per una plaga que actua, per un llamp, etc. Quan això passa, els arbres que sobreviuen, o les llavors, germinen i tornen a créixer. Hem fet un estudi recopilant més de 80 casos repartits per tot el globus de quina és la tendència que veiem en aquests boscos després que es produeixin aquests episodis. Cal entendre que són dades preliminars, perquè normalment han passat pocs anys, 10 o 20, tornem a insistir, és un període relativament curt pel que és la vida dels boscos. Però sí que ens dona ja alguns indicis i el que veiem és que, en un nombre apreciable dels casos, el 30 o 40 %, els mateixos… Hi ha unes espècies d’arbres que dominaven al bosc i tornen a créixer de nou. Per tant, aquí tenim marge perquè el bosc torni a recuperar-se. És el que anomenem resiliència. Una paraula que es fa servir molt. La resiliència també la fem servir quan parlem dels ecosistemes i la seva capacitat de recuperar-se després d’aquestes morts, d’aquestes pertorbacions. Però en la majoria dels casos el que veiem és que les espècies que substitueixen les que han anat morint no són les mateixes que hi havia abans. Veiem en alguns casos que són les espècies d’alguns arbres que són més pioners, que aprofiten el microambient més obert, sense l’ombra dels arbres que han mort, la mort de l’arbre proporciona oportunitats a altres plantes, perquè hem dit abans que l’essència de l’arbre era captar la radiació. Si ja no hi són, estàs donant l’oportunitat al que era allà, el pobre una mica suprimit. Però trobem que una tendència general és que hi hagi un emplaçament cap a espècies que solen viure a llocs més àrids. Això ja ens dona idea de com el bosc s’està adaptant a aquest nou entorn climàtic i com aquests episodis el que fan és accelerar aquestes substitucions d’espècies que es van adequant a un nou entorn més àrid que estem generant amb el canvi climàtic.

El més preocupant és que també hi ha un percentatge, de moment petit, de casos en què no veiem altres arbres capaços de créixer allà i que ens donen indicis que aquell bosc pot ser substituït per formacions arbustives o formacions herbàcies. Evidentment, una pastura no té l’estructura, no té la biodiversitat que té un bosc. Però també té, proporciona els seus serveis, també està protegint els sòls, també està albergant una diversitat molt interessant. De fet, el futur climàtic en regions com la mediterrània ens diu que hi ha molts boscos, o alguns d’ells, que seran substituïts per matolls. I això pot semblar una desgràcia, però els matolls a mi m’agraden molt. Són molt diversos i a més presten també alguns d’aquests serveis. Evidentment, no ens presten la llenya, no ens presten troncs i la capacitat de captar aquest CO₂ i d’emmagatzemar-lo és menor, però continuen prestant serveis. Però el gran problema rau en si, després d’un moment en què el bosc col·lapsa i es troba sense coberta vegetal i tinguem unes pluges torrencials, hi haurà pèrdues de sòl per erosió. Aquest és el punt crític perquè, si això passa, la recuperació de la vegetació i, per descomptat, del bosc, queda molt compromesa. I això ho veiem en moltes zones del món on han experimentat desforestacions importants, molts cops incendis, per obtenir pastura, i que aquest règim de pertorbació tan intens i tan continuat ha portat pèrdues de sòl i en aquests moments la vegetació no és capaç de restablir-se. Si passegem, per exemple, pel llevant peninsular, veiem zones que climàticament podrien tenir boscos d’alzina, boscos més o menys clars, pinedes, però no poden perquè en el seu moment ja van perdre el sòl i no es pot recuperar. Aquesta és la situació crítica que, de totes totes, hauríem d’intentar evitar.

Santiago. Que sàvia que és la naturalesa. Quina raó que té aquesta frase i que curiós és que, al final, les causes tenen relació molts cops amb l’acció de l’home, amb el que fem directament nosaltres en contacte amb els boscos i, sobretot, com ens posicionem respecte dels boscos, com ens hi relacionem. En alguns països com el Japó ja fa temps que practiquen els anomenats shinrin-yoku o banys de bosc perquè la gent pugui desconnectar de la ciutat i reconnectar amb la naturalesa. Quins beneficis, quin benestar ens aporten aquestes experiències?

Paco Lloret. Un entorn forestal, fàcilment transitable, per descomptat, pot fer de relaxant i d’entorn motivador per a les persones, com molts altres entorns naturals. També passejar vora el mar té efectes beneficiosos en situacions d’ansietat. Per tant, això és evident. Els boscos fan aquest paper i, a més, hem esmentat el paper cultural que té com a santuari i com a emblema. Des del punt de vista de la salut, a més, i en uns moments en què hem viscut tota aquesta crisi pandèmica, i a més en una situació en què hem d’estar preparats per a noves zoonosis, esperem que no siguin pandèmiques, també hi ha estudis que mostren com els boscos ajuden en la salut. No només la salut emocional, sinó també fins i tot la salut associada a patologies i a malalties infeccioses. Perquè, com que conté tota aquesta biodiversitat, com abans deies, quan tens molts organismes, entre ells es regulen entre si. Però, quan nosaltres modifiquem un entorn que es va regulant entre si i tendim a simplificar-lo, això el que fa és que les fluctuacions demogràfiques, aquests pics d’alguns patògens poden experimentar unes fluctuacions més grans en uns moments molt grans. Si a sobre les poblacions humanes han anat simplificant els seus gradients d’interacció amb el bosc i estan molt ficades dins del bosc i tenim unes poblacions molt grans, tenim situacions com les que, presumiblement, diria ja, això que la veritat científica avui dia ens diu, que aquestes zoonosis poden transformar-se en pandèmies generalitzades. Per tant, igual que altres ecosistemes, però els boscos en particular, i sobretot quan contenen patògens, molts cops són zones tropicals. No exclusivament. També hi ha patògens associats a entorns naturals i entorns forestals en regions temperades, alguns d’ells, per exemple, transmesos per les rates, etc. Però si tu simplifiques la xarxa tròfica dels organismes en aquests boscos, tu el que fas és que, d’una banda, permets que aquestes variacions demogràfiques dels patògens presentin fluctuacions en pics més grans. I, a més, tu t’hi exposes més. Hi ha estudis que demostren que quan tu tens un entorn forestal menys intervingut, més regulat entre els diferents constituents de biodiversitat, això és una manera que tens de mitigar o evitar que tinguem aquestes zoonosis i aquestes pandèmies tan grans. Per tant, sí, els boscos, fins i tot des del punt de vista de la salut, tant de la salut emocional en l’àmbit personal com de la salut pública, tenen un paper molt important. També fa el paper, per exemple, de regular la contaminació atmosfèrica en alguns entorns. És a dir que sí, no hi ha dubte que els boscos tenen un paper positiu en la salut dels humans.

Santiago. Com a investigador i amant dels arbres, estic segur que en tens algun d’especial per a tu. A més, m’agradaria que ens expliquessis quin i per què. Estic segur que quan torni a l’escola, els meus alumnes, que són molt curiosos, em preguntaran si m’has parlat de quin és l’arbre més antic, quin és l’arbre més alt.

Paco Lloret. T’ho explicaré amb diverses situacions. Mira, jo personalment, si hagués de mencionar un arbre amic o una espècie amiga, serien els boscos de pi negre del Pirineu, perquè és on de jove feia les meves excursions. I encara ara, quan m’assec en un bosc, són boscos oberts. No són arbres gaire grans, poden ser arbres de 10 o 15 metres. Però quan m’assec entre els rododendres, sota aquests pins, és com si fos a casa. Llavors, si hagués de posar un exemple de bosc pel qual senti una estima especial, i on em trobi molt a gust, et posaria aquest. També m’agradaria recordar els passejos que feia amb alguns col·legues, amb la María Laura, amb el Tomás, pels boscos de coihue. El coihue és una espècia, el Nothofagus, que viu a la serralada dels Andes, a la Patagònia andina, al vessant argentí i xilè. Són uns arbres majestuosos que poden fer 30 o 40 metres, que s’obren i que també han experimentat aquests episodis de mortalitat. El pi negre també. Passejar per aquells boscos em feia aquella sensació d’enormitat, d’estar sota una cúpula que s’alçava i et veies tan petitet que tinc aquest record ficat a dins. Però el que deies d’arbres grans, doncs bé, els coihue són molt grans, però no tenen el rècord. De fet… Ni tampoc els rècords són el que més m’interessa. Jo crec que l’interessant de pensar en aquests arbres grans és entendre que són llocs que tenen molta aigua i entendre per què són grans.

Però sí, també he passejat per boscos de sequoies de la costa del Pacífic i allà és on hi ha és arbres més alts registrats. Alguns poden fer més de 100 metres d’altura, que no és poca cosa. És molt alt. Recordo un passeig per les Charlotte Islands, que els troncs s’entrellaçaven i era pràcticament impossible caminar i tenies aquella sensació que tot el bosc s’elevava fins al cel. Un altre bosc del qual també tinc un gran record, i aquí està relacionat amb la pregunta que tu em feies sobre la longevitat, són uns boscos de pins retorçats que es troben en unes serres de l’interior de Califòrnia. És el Pinus longaeva, que són, o diuen que són els arbres més antics, que tenen… N’hi ha alguns que estan registrats que tenen 4.800 anys, que no és poca cosa. Pensem que l’últim període glacial va acabar fa 12.000 anys, això vol dir que, si tu fas… O sigui, que els avis d’aquests arbres van veure l’última neu de les glaceres, parlant en sentit figurat. Tres generacions. Tu imagina’t que el teu avi hagués viscut l’època de les glaciacions. Doncs si fem aquesta translació a la història vital d’aquests arbres, seríem allà. I fixa’t, un arbre que té 4.000 o 5.000 anys, com també altres sequoies, el que ha vist. La seva dimensió del temps és molt diferent de la nostra. Pensa que l’esperança de vida dels humans en aquests moments és superior als 70 anys, això és molt recent. Fins fa quatre dies estava per sota dels 60. Per tant, estan en una altra dimensió. Doncs bé, són arbres retorçats que viuen en aquelles muntanyes, perquè són unes muntanyes que són fredes, són a l’interior de Califòrnia.

Són llocs secs, de manera que hi ha pocs insectes que s’atreveixen a viure-hi. Fa massa fred per a ells. Són arbres que estan espaiats, per tant, tampoc pateixen gaires incendis. Ells allà van vivint. Tenen unes formes completament retorçades i ens donen una altra lliçó de la biologia dels arbres i de les plantes en general, perquè part del seu èxit és perquè són capaces de replicar els mòduls amb els quals viuen. Les plantes tenen una diferència molt important respecte dels animals. Els animals som tots una entitat funcional integrada. Només tenim un cor que serveix per a tots nosaltres. Els arbres tenen com descentralitzades aquestes unitats que dèiem de fotosíntesi, que són les fulles, i alhora les fulles capten l’aigua a través de les branques, dels conductes que passen per les branques i arriben a les arrels. De manera que tu pots tenir un arbre que pràcticament no té cap estructura fotosintètica excepte en una branca. Mentre sigui capaç d’anar fent créixer branques noves i mantingui una continuïtat amb les arrels, aquell arbre viurà. I això és el que fan aquests arbres. Tu els veus, convido qualsevol que entri a internet i els vegi. Unes formes retorçades, que pràcticament només té vives tres o quatre branques, però allà estan, veient com passen els anys i les generacions dels humans, poques, perquè és un lloc bastant remot i pocs humans s’hi acosten a veure’l. És un parc, per tant, tothom pot anar a visitar-lo.

Això seria una mica, a través de la meva experiència vital, els arbres que per mi estan més pròxims emocionalment, però que també comparteixo amb aquests màxims d’edat i d’alçada. M’agradaria, ja que m’ho has preguntat, explicar la meva experiència respecte del coneixement i de les emocions. A vegades ens podem pensar que els que ens dediquem a la ciència som freds, calculadors i no tenim emocions. No és cert. El coneixement el que fa és reforçar les emocions. Primer, no són incompatibles. I el fet que sàpiga el nom dels arbres, el nom de les plantes quan jo passejo, fa que la meva relació amb elles sigui més intensa, sigui més completa, sigui més complexa. N’aprecio igual els colors, les olors, les formes. Però és que a més els poso un nom. I sabem que posar un nom implica donar identitat a les coses. N’entenc el llinatge, entenc per què són allà. Aquest coneixement fa que la meva empatia, la meva emoció, la que em desperten els éssers vius, sigui més gran. No, no és cert que els científics estiguem allunyats de les emocions. No és cert que hàgim de prescindir del coneixement per tenir sentiments envers la naturalesa o qualsevol cosa. No, és al revés. El coneixement el que fa és que aquestes emocions que tindrem igualment es reforcin. Ens dona cares noves, facetes noves, i ens fa sentir aquestes emocions igual, però més completes, més intenses.

Santiago. Gràcies, Paco, per aquesta llavor de coneixement. Com creus que podria transmetre als meus alumnes, a aquestes noves generacions, aquest coneixement, aquesta relació amb la naturalesa? Com poden aprendre’n? Com podem inculcar-los aquesta emoció, aquesta il·lusió per aprendre?

Paco Lloret. Mira, jo a les noves generacions, sobretot quan són joves, evidentment els hem de transmetre la nostra pròpia experiència, les nostres pròpies emocions. Però ells tenen una eina que és molt poderosa, que és la curiositat. I la curiositat al final és el motor de la ciència, és fer-nos preguntes i intentar respondre-les. Per tant, utilitzar aquesta curiositat que tenen ells per fer-los entendre com funcionen les coses. Les coses… I sí que tenen relacions de causa i efecte. Quan ells et pregunten quin és l’arbre més alt del món, potser no li has de posar nom, a aquest arbre, perquè aquest arbre s’acabarà morint i n’hi haurà un altre que el substituirà. D’aquí a 20 anys hi haurà un altre arbre que és el més alt del món. Però això el que manifesta és una curiositat per l’alçada dels arbres. Per tant, podem passar a explicar-los per què els arbres són alts, per què no hi ha arbres a tot arreu. I quan et pregunten quin és l’arbre més vell, t’estan dient com envelleix un arbre. Llavors tu els pots dir: “Un arbre envelleix perquè va acumulant aquesta matèria, aquesta fusta que ha anat recollint en les seves anelles de creixement”. I això, per exemple, és una eina visual que a ells els encantarà, perquè estan traslladant a un objecte físic el que és la memòria, que són les anelles de creixement.

Llavors, tenim moltes eines, però jo crec que treballar la seva curiositat i a partir de la curiositat donar-los explicacions del perquè de les coses és el millor procediment. Jo crec que als joves, als nens, se’ls pot explicar tot. Cal fer servir les paraules adequades, cal partir del que ells ja saben, però no hi ha cap coneixement científic. Home, potser no estic parlant d’una fórmula complexa, però en ecologia, al final, tot és sentit comú. És molt complex, però és sentit comú. Llavors, sense por, a les noves generacions se’ls han d’explicar les coses utilitzant la seva pròpia curiositat, que és enorme en aquestes edats. M’agradaria transmetre la idea que som naturalesa. Tenim una cultura que ens ha anat segregant la de naturalesa, que ens ha dit que la societat humana lluita contra la naturalesa que intenta imposar-se sobre nosaltres. Hem de canviar aquest paradigma, perquè nosaltres no deixem de ser éssers vius i ens movem amb les mateixes regles que la naturalesa.

Intentar imposar-nos-hi al final tampoc funciona, perquè acaben produint-se efectes que no teníem previstos. Aquesta sensació d’estar dissociats de la naturalesa la tenim molt imbuïda. Avui, per exemple, venia en taxi i hi havia entrat una formiga voladora. I a l’home el molestava per conduir, lògic, no? Però se li ha escapat una expressió. Diu: “No, si a mi el que em molesta és trobar una cosa que sigui on hauria de ser”. És aquesta sensació d’estar separats de la naturalesa. Jo ja sé que el món urbà, encara que plantem arbres, és molt diferent del d’un bosc. Però formem part d’un mateix sistema. De vegades intentem segregar el concepte de món urbà del món rural. Això és un error des del meu punt de vista, perquè marca unes dialèctiques en les quals un s’enfronta a l’altre. Formem part del mateix sistema. El medi urbà, al final, resulta que està experimentant un clima que està corregulat per aquests boscos que viuen en zones que estan poc poblades, però les poblacions que viuen en el món rural estan fent servir els serveis sanitaris que el coneixement que majoritàriament s’han desenvolupat quan tens un nombre de població prou gran els està proporcionant. Estem en el mateix sistema, visquem en una ciutat o visquem en el món urbà. I hem de ser conscient d’això, que al final som naturalesa i, per tant, buscar les solucions d’una manera absolutament artificial l’únic que farà serà portar-nos problemes que intentarem solucionar. Aplicar la tecnologia inflexible per solucionar els problemes ambientals és no entendre la mateixa naturalesa dels sistemes naturals, que són complexos, que són històrics, que van evolucionant amb el temps.

Santiago. Per acabar, som davant d’un gran desafiament. Quins diries que són els consells que ens pots donar per començar a reduir aquesta petjada ecològica?

Paco Lloret. Mira, em centraré en els boscos, perquè la petjada ecològica en general… Ja hi ha decàlegs i més o menys tots hem sentit les coses que hem de fer: vigilar que els productes que utilitzem tinguin un recorregut menor, que es recicli… Totes aquestes coses. Però deixa que em centri en els boscos. Davant del repte que tenim amb la nova situació climàtica i ambiental en la nostra relació amb els boscos, a mi m’agrada parlar d’acompanyar els boscos. Els boscos són complexos i ens aporten múltiples funcions. Per tant, intentar pretendre construir de novo aquests ecosistemes complexos amb arbres que veiem que triguen molt a fer-se, això sabem que no funciona. Podem fer una plantació d’una determinada espècie de pollancres o del que sigui, i és una plantació, però difícilment és un bosc en aquest sentit integrat de què hem estat parlant, i amb una capacitat d’autoregulació. En sabem moltes coses, però no sabem construir uns artefactes anomenats boscos. Podem construir unes sabates, podem construir un mòbil, que bàsicament serveix per a unes coses determinades, però els boscos serveixen per a moltes coses i, quan en volem potenciar una, potser una altra la perdem pel camí.

Els sistemes naturals veiem que evolucionen d’acord amb els canvis en el medi i d’una manera insospitada. Llavors, intentar construir boscos de novo, pensant que funcionaran per si mateixos i que ens donaran el que n’esperem és ingenu. Des del meu punt de vista, és molt més adequat, aprofitant el coneixement que tenim, utilitzar la seva pròpia manera de funcionar, això que en diuen “buscar solucions basades en la naturalesa”. I això implica acompanyar-los en aquesta transició. És veritat que aquest acompanyament de vegades pot anar associat a l’ús de la fusta, perquè els boscos són adequats per a això i poden interessar. Bé, d’acord, cap problema. Però en altres casos ens interessarà que aquests boscos joves que s’estaven generant arribin a ser madurs, perquè hi ha molts entorns territorials, per exemple a Europa, on no tenim boscos madurs perquè fa temps que els talem. Llavors, acompanyar el bosc en aquesta transició a un nou entorn climàtic, jo crec que aquesta és la manera que jo recomanaria, utilitzant el coneixement i no intentant fer unes actuacions massives intensives a gran escala, perquè el medi és molt variat i aplicar receptes generals a tots els boscos del món, ja hem après que això no funciona.

Santiago. Moltíssimes gràcies, Paco. Moltíssimes gràcies per aquesta conversa. M’emporto moltíssims aprenentatges per compartir, no només amb els meus alumnes i les famílies, sinó amb tota la societat. Sé que tenim un gran repte.

Paco Lloret. Un plaer ser aquí amb tu xerrant una estona.