“Expressar els teus sentiments és un símbol de fortalesa”

Ricky Rubio. Soc en Ricky Rubio. Molts em coneixereu com a jugador de bàsquet, que sí. Gran part de la meva vida he jugat a bàsquet, i volia explicar-vos la meva passió pel bàsquet. El perquè. Per què he arribat on he arribat. Després podem parlar de més coses, perquè molta gent pensa que un esportista només és un jugador de bàsquet, de futbol, o l’esport que practiqui, però som molt més. Hi ha una altra persona darrere. Com va començar tot va ser quan tenia… quatre anys. I crec que els meus pares no em volien gaire a casa i em van apuntar a futbol i a bàsquet. Sí que tinc un germà gran, que té dos anys més que jo, i la meva mare havia de portar-lo als entrenaments. I jo què feia? Doncs jugar a la grada. Amb dos, tres anys, ja agafava una pilota i jugava a bàsquet. El meu pare era entrenador, també, de bàsquet, d’un equip. Què em va tocar, a mi? Jugar a bàsquet. Amb quatre anys li dic a la meva mare que jo vull ser com el meu germà gran, que vull començar a jugar a bàsquet. I bé, fem uns tripijocs, perquè, és clar, amb quatre anys encara no pots començar, és amb cinc o sis anys.

Parlem amb el director del club, que és el Masnou, on jo visc, a 20 minuts al nord de Barcelona, i l’enganyem una mica. Li diem que tinc cinc anys, i encara en tinc quatre. Fins i tot cinc ja era el límit, que deien: “No, han de ser sis, però bé, com que hi té el germà…” Vam dir: “En té tenia cinc”, però en té quatre. I després el senyor se n’assabenta i diu: “Bé…”, la meva mare ho aconseguia tot, diu: “S’entrena, i si no plora, es pot quedar a entrenar”. El primer que em va dir la meva mare: “Entrena’t, però no ploris”. I jo: “Bé, bé”. Després, quan vaig començar l’escola, tots els meus amics jugaven a futbol i jo també volia jugar a futbol. Doncs el nen juga a bàsquet i a futbol. I arriben els deu anys i n’he de triar un. Un dia arriben els meus pares, s’asseuen, mengem tots junts per sopar i em diuen: “Enrique”, i jo, amb deu anys, amb tota la il·lusió del món, fent dos entrenaments de bàsquet i dos de futbol, molt content, molta activitat… Em diuen: “N’has de triar un”. I jo vaig dir: “Uf, que difícil.” I bé, vaig triar el futbol. De veritat. Es complica el tema, perquè ja és… no professional, però has de pagar una quota, i no anàvem gaire bé de diners en aquella època.

I jugo bastant bé, i m’apugen dues categories de futbol. I ja no jugo amb els amics de l’escola. I m’avorreix una mica el futbol, i vull tornar al bàsquet. Vaig a la meva mare i li dic: “Tinc un problema”. I em diu: “Què?” I li dic: “Que enyoro el bàsquet, que és el que a mi m’agrada realment. Que sí, els meus amics juguen a futbol, però el que m’agrada és el bàsquet”. Crec que d’això en vaig aprendre dues coses: una, que els meus pares no em van obligar a fer el que ells volien. El meu pare era un boig del bàsquet. Entrenava a bàsquet, el seu fill gran jugava a bàsquet, i em van deixar triar a mi, em van deixar triar el que jo volia. I jo volia el futbol. Però després vaig veure que la meva passió real era el bàsquet. Llavors, des de molt petit vaig tenir la sort de tenir els pares que he tingut, que no m’han obligat a fer un esport que no m’agrada només perquè al pare li agradi aquest esport. Deixar que el nen que duia dins realment triés la seva passió. També em van ensenyar l’error. Que et pots equivocar, però sempre pots corregir. I un error… Jo podria haver estat, i encara soc un noi tímid, podria haver callat i jugar a futbol tota la temporada per no ferir els sentiments de la meva mare.

Però bé, em va ensenyar que si demanes les coses, i realment és un error, es pot corregir. He arribat a jugar a bàsquet, he tingut sort, i puc haver tingut sort, però hi he arribat perquè em vaig decidir pel bàsquet, per la passió que tinc a dins. Una passió que va fer que un nen de deu anys, malgrat que tot anés en contra que anés a bàsquet, perquè tots els meus amics de l’escola jugaven a futbol, l’esport rei a Espanya… com sabem, veiem el futbol, a les notícies tot és futbol… Llavors, què fem? Doncs futbol. Però realment la passió que jo tenia dins, en aquell moment em vaig equivocar, i realment és el bàsquet. Als deu anys vaig dedicar-me al bàsquet, i sabia exactament que això era el que m’agradava.

Gemma. Hola, Ricky. Soc la Gemma i soc mare de tres nens. A casa ens agrada molt l’esport, i m’agradaria que em diguessis quins valors de l’esport destacaries.

Ricky Rubio. L’esport té coses molt positives, i és que té valors que es poden ensenyar tant en equip com individualment, depèn del que practiquis. Un, tant si en practiques un d’individual com un d’equip, és l’esforç. Crec que en l’esport no hi ha cap valor que es noti més que l’esforç. Si t’hi esforces, les coses poden sortir bé o malament, però, almenys, t’hi has esforçat. Després, en el meu cas, en un esport d’equip, hi ha la companyonia. La companyonia és quelcom que s’aprèn molt. En un esport d’equip, sí, està molt bé que, ara que som a l’era digital, les estadístiques siguin molt bones, que jo faci 25 punts per partit. Està molt bé, però, al final, si no guanyes… Em van fer una pregunta l’altre dia, un periodista va dir-me: “Què prefereixes guanyar: tres MVPs o un títol de Lliga?”. Els MVPs estan molt bé, i no els rebutjo gens, tant de bo. MVP és ser nomenat millor jugador. I vaig dir: “Però això és només… Realment crec que els meus amics i companys se n’alegrarien per mi, però guanyar un anell, un campionat, fa que l’equip s’uneixi per sempre”. Perquè per guanyar un campionat has de tenir talent, has de tenir bons jugadors, has de tenir una mica de sort, però sobretot, heu de ser un equip. Companyonia, sacrificar-te per l’altre.

Pots tenir molt talent, però si no hi ha un treball darrere… Hi ha una frase d’en Kevin Durant, no sé si el coneixeu, és un jugador molt bo de l’NBA, que diu… bé, ho diu en anglès, però en català seria: “El treball guanya el talent, si el talent no treballa prou”. El treball dur, entrenar-se cada dia, és necessari. I això són tres o quatre valors entre molts altres que té l’esport. Jo crec que quan tingui fills els apuntaré a l’esport a què vulguin jugar, perquè crec que l’esport transmet aquests valors. Veus que un company cau a terra i vols aixecar-lo, perquè això és ser un equip. Al final, guanyar o perdre… Sí, tots volem guanyar, i és una sensació molt bona, però jo me’n vaig més content a casa quan sento que he ajudat un company, que he fet equip. L’any passat vaig tenir una experiència molt bona amb els Utah Jazz, i és que vam unir-nos tant que som amics. Imagina’t que vas a treballar, a la feina, a unes oficines. És més difícil demostrar realment el que sents pel teu company. Sí, pots portar-li flors, el cafè, el dinar, un dia… Però quan les coses van molt malament en un partit és quan l’aixeques, et sacrifiques, i no fas mala cara perquè et canvien, perquè entra el teu company. I això crea una unitat en l’equip, molt important.

Saúl. Hola, Ricky. Em dic Saúl. Tu vas començar a jugar amb 14 anys a la Lliga espanyola, com t’ho vas fer per combinar els estudis amb el bàsquet?

Ricky Rubio. La veritat, si t’he de ser sincer, jo, com a noi de 14 anys, vaig dir: “Ja jugo a bàsquet, els estudis, ja…” Però em va ajudar molt. I si ara jo tingués 14 anys un altre cop, o trobo un nen de 14 anys que està en la mateixa situació, li dic: “Pel que més vulguis, no deixis els estudis”. Perquè em va ajudar moltíssim. Em va ajudar, primer, a aprendre uns valors a l’escola, però sobretot, a part del que puguis aprendre a l’escola, que és molt important a la vida, també a diferenciar dues coses: vaig començar a ser professional, però no deixava de ser un nen. A classe fas ximpleries, a l’equip no podia fer-ne tantes. Va ser un esforç? Molt. Si t’explico com era el meu dia… Crec que ara m’ho expliquen a mi i flipo, en aquest sentit. Em llevava a les 6.30, perquè anava a l’escola, i tenia la sort de tenir un entrenador com l’Aíto García Reneses. El primer que em va dir va ser: “Al matí no cal que vinguis a entrenar-te, perquè vull que continuïs amb els estudis”. I em va dir: “Però hi ha entrenaments que sí que hauràs de venir al matí”. I començava l’entrenament a les onze. i jo vaig dir: “Bé, em llevo a les nou o així”. I van parlar amb la meva mare, i no. De vuit a onze havia d’anar a l’escola. I a les onze havia d’agafar el metro i anar a entrenar-me d’11.30, que ens entrenàvem, a dues.

I jo vaig dir: “Bé, em llevo a les nou o així”. I van parlar amb la meva mare, i no. De vuit a onze havia d’anar a l’escola. I a les onze havia d’agafar el metro i anar a entrenar-me d’11.30, que ens entrenàvem, a dues.

Fins i tot algun dia, et diré, em vaig passar de parada perquè anava tan cansat que em vaig adormir. I m’aixeco i dic: “M’he saltat la parada, vaig tard”. I havia d’inventar-me una història amb l’Aíto. “És que la professora m’ha dit que havia d’entregar uns deures i no podia…” Espero que no ho estigui sentint, perquè ara sabrà que els dies que vaig arribar tard va ser perquè em vaig adormir al metro. A les dues acabava, la meva mare venia a buscar-me ràpid, perquè havia de dinar, i a les quatre a vegades tornàvem a entrenar-nos. De quatre a sis, depèn, de cinc a set. Dinava, si havia de fer deures, feia els deures que em posaven els professors, i tornava a entrenar-me. M’estava, en total, al pavelló fins a les onze. I no m’avorria. Hi era fins a les onze de la nit, però perquè jo volia. A vegades acabava l’entrenament i deia: “Puc anar a entrenar-me amb els de 18 anys?” M’entrenava amb els professionals, però també volia entrenar-me amb els meus amics. Total, que acabava a las onze de la nit. I a les onze de la nit me n’anava a sopar i a acabar els deures, i a les 12.30 o així em ficava al llit. I a les 6.30 sonava el despertador. Ara enteneu per què posposava el despertador i m’adormia al tren. Però aquesta rutina, aquest esforç, primer, el feia perquè volia, perquè jo volia jugar com a professional, també volia continuar els estudis, perquè vaig pensar que era important, però també vaig tenir la sort de tenir referents a la vida, tant l’entrenador com els meus pares, que em van portar per bon camí, perquè tots som conscients que quan tens catorze anys no aniràs pel millor camí, sempre triaràs abans el fàcil que el més difícil. Però ara, pensant-hi, m’ha ajudat molt a ser la persona que soc avui. Quants anys tens?

Saúl. Jo, catorze.

Ricky Rubio. Catorze anys. Doncs si demà et truca l’Estudiantes o el Madrid i et diuen que comences, els dius: “Sí, però als matins vaig a l’escola”.

Home 1. Hola, Ricky. Com estàs? Ja portes sis o set anys a l’NBA, i voldria saber què és el que més has après en aquests anys dins de la Lliga.

Ricky Rubio. N’hi porto sis, set… Crec que fins i tot vuit. I em vaig fent gran. Hi porto molts anys, allà. He après moltes coses. Jugues a la millor lliga del món, així que el nivell d’exigència és el màxim. Per arribar-hi has de tenir una mica de sort, has de tenir talent. Però per mantenir-t’hi has de tenir un nivell de consistència, d’esforç diari, i una mentalitat… no satisfactòria en aquell moment, de dir: “Ja he arribat a l’NBA, ja puc menjar 20 hamburgueses al dia”. No, has de tenir una disciplina. I això ho aprens any rere any. Cada any el nivell és més exigent. Als joves que venen ara, jo ja tinc 28 anys, així que als que arriben a la Lliga ara els exigeixen un nivell de rapidesa, cada any són millors en aquest sentit, sobretot físicament. Cada any t’has de renovar, continuar volent-ho i tenint aquesta passió. Perquè si arriba el moment que ja no tens aquesta passió… és millor anar per la següent passió.

Però també m’ha ensenyat una altra cosa, que és que, com que hi ha gent de tot arreu, hi ha cultures de tot arreu, i a vegades creiem que la nostra cultura és la que és, i és la que ha de ser, i ja està, i és així. I no és així. Recordo la meva tercera o quarta temporada, tenia un jugador musulmà a l’equip, i vam acabar, teníem partits back to back. Back to back és que jugàvem el diumenge i el dilluns també, vam jugar diumenge a Milwaukee i el dilluns a Chicago. Cansadíssims. Quan arribes el diumenge al vespre després de jugar a Milwaukee, arribes a Chicago al vespre i estàs molt cansat, i dorms tot el dia. Tenim reunió dilluns al matí, anem a jugar, s’acaba el partit i treu la catifa que té i es posa a resar. Són deu minuts, perquè ha de resar cinc cops al dia, i són deu minuts que s’aixeca, s’agenolla, s’aixeca, s’agenolla. I dius: “Quin esforç, per una cultura”. En aquell moment jo era jove, tenia 22 anys, i no ho entenia gaire Ara vaig entenent-ho, i és el que et dona l’NBA. Vas aprenent d’altres cultures. I arribes a entendre que vivim en un món i creiem que és el nostre món. I tot el món ha de ser d’aquesta manera.

I arribes a l’NBA i comences a entendre i a compartir que el teu món no és el més important, sinó que el company té unes creences, ja siguin religioses, en aquest exemple és religiós, però com moltes altres coses, opinions polítiques, mil històries. I crec que això ho he après a l’NBA, on hi ha tanta gent diferent que dius: “Una cosa: el que jo penso no és l’únic”. I crec que posar-se al lloc de l’altre és quelcom molt difícil de fer en calent, però si es fa, se n’aprèn moltíssim.

Pilar . Hola, Ricky. Em dic Pilar. Hi ha situacions que ens canvien la vida, i que ens fan valorar les coses importants, com pot ser la mort d’una persona estimada. I volia preguntar-te: com vas aconseguir superar un moment tan complicat com va ser la pèrdua de la teva mare? I si el bàsquet et va ajudar a superar-ho.

Ricky Rubio. Si arribes a preguntar-m’ho fa tres anys, abans que la meva mare morís, si m’arribes a preguntar una cosa que em toca, que em toca els sentiments, t’hauria contestat amb una cuirassa. T’hauria contestat el que vols sentir, o potser no el que vols sentir, però hauria evitat anar dins meu. Aquesta experiència és la que em va ensenyar a dir: “Per què me n’he d’amagar? Si estic malament, per què he de dir que estic bé?” Realment estem bé? No, en aquell moment no estem bé. I dir que estàs malament, o plorar, o expressar els teus sentiments en aquell moment no crec que sigui un símbol de feblesa, sinó tot el contrari, és un símbol de fortalesa. I això m’ho va ensenyar aquesta experiència. Vaig passar-ho molt malament. Alguna vegada ho he dit, perquè és un tema sobre el qual he començat a obrir-me una mica, i vaig passar una minidepressió, o una depressió, com vulgueu dir-ne. La meva passió, el bàsquet, ja no era la meva passió, en aquell moment. I com atures un tren que va… a dos-cents per hora? Perquè en el bàsquet, la carrera d’un professional va a dos-cents per hora. No pots parar. Com atures aquest tren? Hauria estat fàcil dir: “No hi penso i ja està”. No. M’afectava.

Jo anava a jugar i això m’afectava. Però podia agafar dos camins. Podia dir: “Hòstia, el dia està malament perquè jo estic malament”. Culpar de tot el que em passava… Culpar una situació personal molt delicada de tot el que em passava. O aprendre d’allò. Aprendre’n i que em fes més fort. Jo, quan vaig començar a jugar a bàsquet professional, vaig començar i tot anava molt bé. Vam guanyar la Copa del Rei, vam guanyar la ULEB Cup, me’n vaig al Barça, guanyem l’Eurolliga, guanyem l’ACB… Amb 20 anys vaig guanyar tot el que es podia guanyar a Europa. No coneixia el fracàs en aquest sentit. I me’n vaig a l’NBA i les coses comencen a anar no tan bé. Em lesiono el genoll i estic nou mesos fora, estic en un equip on pensava fer coses, no entrem a playoffs durant sis anys. I aquesta experiència de no triomfar podria haver fet que deixés d’agradar-me el bàsquet, però m’ho vaig agafar al revés, el fracàs me’n va ensenyar. En vaig aprendre. Com superes… perdre una mare que ja no tindràs mai més? Sincerament, crec que encara no ho he superat. Hi ha dies que estic malament. Però no seria la persona que soc ara si no hagués viscut aquesta experiència.

Álvaro. Hola, Enrique. Què tal? Em dic Álvaro, m’encanta el bàsquet, m’agradaria conèixer alguna cosa de la teva fundació. Quins projectes tens? Quins projectes realitzareu en el futur?

Ricky Rubio. Jo sempre deia: “Ja ho faré. Quan em retiri faré la primera fundació. Quan em retiri començaré a pensar què faig després de jugar a bàsquet”. Però… l’experiència que he viscut amb la meva mare és que potser no hi ha demà. Potser demà no existirà. I jo, al final… Sí, gran part de mi és en Ricky. El Ricky del bàsquet. El Ricky jugador. Però una altra gran part no ho és. Una altra gran part vol ser més coses. Tinc més ambicions. El bàsquet ocupa un temps de la meva vida molt important. Però no és el més important en absolut. I abans ho era. I gràcies a l’experiència, com he dit… No estava equivocat, era la meva filosofia de vida llavors. Però vaig obrir la fundació fa un any, quan jo tenia pensat obrir-la quan acabés. I ja tinc pensat fer altres coses, perquè no vull només ser el jugador de bàsquet. i abans pensava que sí. Hi ha una anècdota, a l’NBA fem moltes reunions, i hi ha una reunió, un curs a principi de temporada, que fan tots els rookies, els jugadors de primer any, i ens pregunten: “Qui d’aquí només és jugador de bàsquet?” I molts alcem la mà.

I ens diuen: “Esteu molt equivocats. No només sou jugadors de bàsquet. Tu ets un fill. Tu ets el cosí d’algú”. Molts cops, quan ets professional, i que el bàsquet giri al voltant nostre, i dic bàsquet com qualsevol altre esport, com la teva feina, diem: “És que només soc enginyer, vaig a treballar i ja està”. No, tenim una mare, per a ella som un fill. Tenim mil coses més. No volia tenir una fundació per dir: “Tinc una fundació per tenir-la, queda bé”. En cap moment he volgut ni vull aquesta publicitat. Per què la tinc, realment? Perquè vull tenir un impacte en aquesta vida. Vull que quan jo… Bé, no sé com moriré, ningú no sap com morirà, però quan arribi als meus últims dies vull poder dir: “Estic orgullós d’haver pogut fer això. Estic orgullós d’haver dedicat el meu temps aquí per crear quelcom que ha ajudat altres persones”. Un dels projectes, per exemple, per no avorrir-vos gaire a tots: quan anava amb la meva mare a fer quimioteràpia, perquè va morir de càncer, era molt avorrit. Era un hospital. Sí, vas a un hospital, però si he d’anar-hi un cop cada tres setmanes, un cop al mes, i estar-m’hi quatre hores, i després revisió… Quasi vivíem en un hospital.

Per què la sala on hi ha els pacients, que n’hi ha moltes de nens, que també és veritat, i tinc moltes idees per als nens, i gran part de la fundació està enfocada als nens, però també per què la sala dels adults quan van a visitar el doctor, on van a fer quimioteràpia, no pot ser una sala d’estar? Sales que tinguin vint taules amb cadires cada una, perquè puguis venir-hi amb la família, amb el teu germà, els fills, i pugueu fer un puzle mentre espereu la visita del doctor, o pugueu jugar a escacs, o jugar a videojocs. I he dit coses que m’agraden a mi, però hi haurà suggeriments a la sala, què volen que hi hagi, els pacients? Una llibreria, a mi m’agrada llegir. Hi haurà totes les coses que hi ha, i que hi hagi llum. He obert un projecte que uneix dues coses: el bàsquet i la meva passió pels nens. Jo als Estats Units anava a entrenar-me i tenia totes les facilitats del món. Per això són tan bons. Perquè quan són petits poden anar a entrenar-se a qualsevol hora. Vaig tornar aquí a l’estiu i no hi havia cap pavelló on trucar i dir: “Puc venir a entrenar-me?” No. Havia de ser un pavelló municipal, un equip, com el Joventut o el Barcelona que tingués el pavelló i s’hi pogués entrenar. I què acabava fent amb els meus amics? Jugava a pàdel. És el més fàcil, anar a jugar a pàdel. Estava de moda i anava a jugar a pàdel amb els meus amics.

He obert un petit gimnàs que es diu Next MVP, que és per al jugador que realment vulgui entrenar-se a bàsquet, encara que sigui petit, amb il·lusió i que tingui projecció de ser professional, hi té totes les màquines. Des d’una màquina que et passa, ja no pots ser més gandul. Tu llances la pilota, entra a la màquina, te la torna, i tornes a llançar. Pots anar a llançar sol. Recordo molt en Dražen Petrović. No sé si recordeu el gran Dražen Petrović els més petits, sí? Un jugador molt bo, que per mala sort va morir molt jove. Massa. Deien que abans de l’escola anava a fer mil llançaments. No sé si és veritat, després potser eren 50 llançaments i cap a l’escola. Però deien que era un dels millors anotadors i de les millors mecàniques que han existit en el bàsquet. Per què? Pel treball que hi va posar, la repetició. I és el que ensenyen els valors, que el treball, l’esforç, dona una recompensa. Doncs el nen que vulgui fer-ho aquí, que pugui. No només això, sinó que si vols jugar a bàsquet amb els amics, pots venir a entrenar-te. De moment és un projecte petit. Però tinc la idea d’obrir molts gimnasos a tot Espanya, perquè uneix les meves passions, el bàsquet i l’esforç de voler ser millor. De voler arribar a ser professional. Què has de fer? Posar-hi hores. No hi ha altres camins, ho sento. Si vens ara i em dius: “Quina és la solució perfecta per arribar a ser professional com tu?” No hi ha cap solució. Si hi ha res que s’hi assembli són les hores de treball. Les hores d’esforç.

César. Hola, Ricky. Em dic César. Ens has comentat que des de molt petit ja vas conviure amb l’èxit, vas guanyar-ho tot essent gairebé un nen. M’imagino que deus haver tingut fracassos, com tothom. I m’agradaria preguntar-te: Com convius amb aquesta mescla de fracàs i èxit?

Ricky Rubio. Crec que, com he dit, les victòries són molt importants, i necessàries, són una recompensa per tot el treball, per totes les hores que hi poso en aquest sentit a l’estiu. A l’estiu ens entrenem moltíssim, i durant la temporada, encara més. I al final la recompensa és la victòria. Què passa amb el fracàs? Jo, per exemple, quan he perdut… Al principi no en sabia. No sabia perdre. Em frustrava. Em desanimava. Però va arribar un moment que perdre m’omplia per dins. Imagina’t un cotxe. Quasi no li queda gasolina, no li queden milles per córrer. Què fas? L’endolles o li poses gasolina. Crec que la derrota m’ha fet això. Omplir-me el dipòsit, per tenir més ganes de dir: “La propera vegada, quan estigui en aquesta situació, tindré encara més força per poder guanyar”. I al final tots pensem: “Guanyar o perdre. Què és més bonic? Guanyar”. Però jo diria que hi ha una altra opció. El camí. El camí per guanyar. En el camí per guanyar jo m’ho passo molt bé. I és amb els valors que hem dit, amb l’esforç. És tenir una meta. Tenir un objectiu. Crec que és molt important tenir un objectiu. Perquè treballes per arribar a aquest objectiu. Vas omplint el dipòsit, i dient: “Uf”.

Crec que els objectius tampoc no haurien de ser gaire llunyans. Hi ha l’objectiu final, però pel camí pots anar-te posant petits objectius, perquè et vagi omplint el dipòsit i dir: “Oh, no ho he fet bé”. O: “Oh, la recompensa”. Però l’objectiu mai ha de ser tan gran que no puguis arribar-hi. Si és així, si el somni és massa gran, que crec que tots tenim grans somnis, aquí, que hi ha nens, si algun juga a bàsquet, o a qualsevol esport, i vol arribar a ser com Messi, o vol arribar a l’NBA, aquest camí és molt llarg. I us cansareu. Si l’objectiu, el somni, és aquest, em sembla molt bé. Però poseu-vos petits objectius durant el camí. I no oblideu que pel camí jo m’ho passo molt bé, és divertit. El que té de bo l’esport crec que és que tens un examen diari. I en la vida, no. En la vida fins que no suspens a final de curs no te n’adones. En el bàsquet, en l’esport, tens un examen diari. Si no he fet la meva feina durant l’estiu o durant la setmana, és molt difícil que el partit em surti bé. I és una valoració constant. I crec que d’això en podem aprendre. Portar aquests valors de l’esforç per voler ser millors, els podem portar de l’esport a la vida. I de la vida a l’esport. Però, com us dic, la vida és més difícil valorar-la, perquè, què és una victòria o una derrota en la vida? Per a cada un és diferent, és molt subjectiu.

Mateo. Hola, Ricky. Com estàs? Em dic Mateo. Jo et volia preguntar… Ser una gran estrella a l’NBA no és gens fàcil. Com et prepares mentalment per competir amb els millors jugadors del món?

Ricky Rubio. Quan jugues contra els millors t’exigeixen el millor. El sacrifici de dir, per exemple, per arribar-hi. ¿ Què passa? Que amb catorze, quinze anys començo a ser professional, i els meus amics em diuen: “Escolta, divendres, dissabte i diumenge anem a…” No ho sé. “De vacances”. On vulguis. O: “Quan acabem l’escola divendres me’n vaig amb tal i tal a una casa a Andorra”. Per exemple. I dius: “No puc venir”. Bé, “No puc venir”, no. “No vull venir”. Per què? Perquè vull arribar al meu objectiu. I com arribo al meu objectiu? Amb esforç. I què és aquest esforç? No marxar aquell cap de setmana amb els amics i entrenar-te una mica més. També és perdre la por. Perquè, què passa? Que jo quan arribo a l’NBA jugo contra jugadors que per mi eren un somni. Que per mi era dir… “Jugaré contra en LeBron James” en aquell cas. O: “El meu primer partit a l’NBA és contra Oklahoma City, i tenen en Kevin Durant, en Russell Westbrook i en James Harden”. Són tres jugadors que han estat MVPs, millors jugadors de la lliga. Com jugues contra ells? Crec que el que m’ha ajudat més és anar-hi sense por, però amb respecte. Tu pots respectar una persona, però mai tenir-li por.

Mario . Hola, Ricky. Soc en Mario i soc molt fan de l’NBA. Sempre m’he imaginat una pregunta, que seria: Què se sent quan s’està davant d’en LeBron James o d’en Kobe Brjant?

Ricky Rubio. Por, no. No, al principi és veritat que quan jugues contra els teus ídols… I ara ja, realment, en el món del bàsquet, en respecto molts, però no arriben a ser ídols en aquest sentit, com he dit. He tingut la sort de conèixer molts jugadors de bàsquet, i n’hi ha algun que és el meu ídol. En Pau Gasol ho era, i encara ho és. Però és el meu ídol no només per com juga a bàsquet, sinó pels seus valors. Com jugo contra en LeBron James, en Kobe Brjant, i tota aquesta gent? Doncs responent també la pregunta d’abans, sense por, però amb respecte. És una cosa que crec que vas aprenent a mesura que passa el temps. Com hem dit, el bàsquet et pot… ensenyar en la vida, però la vida també en el bàsquet. Als Jocs Olímpics de Pequín, el 2008, imagina-t’ho. Bé, imagineu-vos-ho, jo tenia disset anys. I vaig a jugar als Jocs Olímpics, i hi ha en Chris Paul, en Deron Williams i en Jason Kidd com a bases. Probablement tres bases que seran Hall of Fame. El Hall of Fame és el millor que hi ha hagut en la història del bàsquet.

Com es planta allà un nen de disset anys i juga la final contra ells? I ara no sé l’estadística, però crec que soc dels que van jugar més minuts. No és pel talent. Que sí, podia tenir talent. Però crec que és perquè… les ganes que en té un nen són tan grans que n’hem d’aprendre, d’això. Jo n’aprenc del nen que era amb catorze, disset anys, en aquella final. La il·lusió és molt important. La il·lusió de fer una cosa. Com he dit, tot el que jo faig en els meus projectes… He deixat de fer-ne molts perquè no els he sentit a dins, no he tingut aquesta il·lusió. Jugar contra aquesta gent a mi em fa molta il·lusió. Tinc el respecte de jugar contra ells. Però també tinc la confiança d’haver-me preparat prou per poder estar al nivell. El treball, l’esforç que he fet durant tota la meva carrera, em dona aquesta confiança. I amb la confiança de saber que he fet tot el que tinc, tu quan vas a l’escola i hi vas amb els deures fets, hi vas tranquil. Ara, quan no has estudiat, no has fet els deures, els fas a última hora i la professora et pregunta, o el professor et pregunta… No sé si es podrà dir la paraula, però diguem que estàs espantat. Anava a dir una altra paraula. Però estàs espantat.

Per què no tens la confiança? Perquè no has fet els deures. Quan jugues contra en LeBron James, contra en Kobe Brjant, has d’anar-hi amb els deures fets, no te’ls pots deixar. No pots, el dia abans, dir: “Jugaré contra ells, faré mil llançaments i demà segur que…” Les coses no surten així. Les coses surten amb una base. I la base és el treball.

Rafa. Hola, Ricky. Soc en Rafa. Sempre has estat considerat un dels jugadors més creatius i diferents, que busca sorprendre els rivals, i fer jugades més imaginatives, o que siguin capaces d’agafar-los desprevinguts. La meva pregunta és: Com ho fas per treballar aquesta creativitat? Com l’entrenes?

Ricky Rubio. La creativitat és una cosa que als entrenadors no els agrada gaire. L’has de tenir una mica… Crec que passa molt en l’esport, igual que dèiem amb els professors: Fins a quin punt deixem que el nen, o el jugador, sigui creatiu? O necessitem resultats? És molt subjectiu, la veritat. És una paraula que… “Bé, com que és creatiu, li deixem fer el que vulgui”. Nosaltres hem de tenir unes guies. Si vas al meu entrenador i li dius: “Tranquil, això ho tinc. La passo per darrere, me la passo per aquí i per aquí”. I et diu: “Molt bé, et quedes aquí amb mi, a la banqueta, i que ho faci un altre”. Perquè hi ha límits. Però on són aquests límits? No ho sap ningú. I a vegades ens posem límits aquí, al cap, que ens fan de topall. I crec que quan jugo a bàsquet hi ha alguna cosa dins meu, i per això vaig decidir jugar a bàsquet, que vol ser creativa. Crec que molts entrenadors han fet que aquesta creativitat sigui més compacta, però encara hi és. És equilibrar aquesta balança, la creativitat o els resultats en el bàsquet. No t’enganyaré, sempre que en tinc oportunitat intento que la creativitat pugi. Com surt? Com s’entrena? Si et surt de dins, confia en tu mateix. Confia en això que vols fer. Confia que això és correcte i si no és correcte, aprèn de l’error.

Jo faig una jugada, i passa molt, en professional es fa massa vídeo, i sempre dic que el vídeo està espatllant el bàsquet. I suposo que passen moltes coses, però els entrenadors ens tenen allà, seiem abans d’entrenar-nos, i al principi, quan vaig començar, eren deu o quinze minuts, ara és gairebé una hora de vídeo, de dir: “Aquest jugador va a l’esquerra, quan va a l’esquerra llança. Quan va a la dreta aquesta jugada la fan així”. Fins on jo puc donar creativitat a aquesta jugada? Jo faig una jugada. No em surt bé. Aprenc que això no ho he de fer. Però com ho faig? Buscant altres vies. Hi ha vegades que no m’han sortit els passis. I he sabut en quines situacions, a mesura que va passant la temporada, o la meva carrera, quan puc arriscar més i quan no. Però això també t’ho dona l’experiència. L’experiència serveix. Abans, quan jugava i tenia divuit, dinou anys, vint anys, em deien: “Aquest, que és veterà i té experiència, te n’ensenyarà”. L’experiència. Què és l’experiència? Fins que no passes per una cosa i no la vius, per molt que t’ho diguin… Pots estar poc preparat, o no, i això és molt important, però fins que no ho visquis no et queda tan a dins com si ho vius.

I això és l’experiència. Però per viure, o per estar preparat per a aquest moment, sobretot els més joves, però serveix per a tothom, i ara us estic dient una cosa que tant de bo serveixi. Si una petita cosa serveix a algú, ja me’n vaig content del plató. Però, igualment, jo no paro d’aprendre. Quan em passen experiències, intento aprendre’n. Intento aprendre de la jugada.

Ramón. Hola, Ricky. Em dic Ramón. Jo també soc jugador de bàsquet. He vist partits teus i he vist que als últims segons feies els tirs lliures tu per guanyar el partit. Què fas per aguantar la pressió de saber que si falles pots perdre el partit o el que pugui arribar després? Es pot entrenar?

Ricky Rubio. Ramón, tu has fallat algun tir lliure important?

Ramón. Sí.

Ricky Rubio. Sí? I què has fet?

Ramón. Aprendre de l’error.

Ricky Rubio. Molt bé. Naturalment que s’entrena. La pressió existeix. Però primer et diré una cosa. Bé, us la diré, però tu, que jugues a bàsquet, a veure si ho pots aplicar una mica. El bàsquet, i guanyar, o perdre, està molt bé. La pressió hi és, i no la pots treure de cap manera. Però no és tan important. Volem guanyar? Tots. Fallaràs, o l’encertaràs. Tu llances per encertar-la, oi? Les encertarem totes? No, és clar que no. Ni el millor llançador, ara hi ha l’Stephen Curry, i ell també falla. Què passa? Que nosaltres pensem moltes vegades, la pressió és: “I què diran si fallo? Es que soc molt dolent”. Si tu, realment… vols encertar el tir lliure, no pots tenir cap pressió, perquè ho has donat tot. Has fet el que tu creies que era la tècnica correcta per encertar-la. Correcte? Què passa? Hem fallat? Doncs potser el que crec que és la tècnica correcta no ho és tant. A vegades és només sort, i és així. Però m’he adonat, en el transcurs de la meva carrera, que, com més m’entreno, més sort tinc. Sí, hi ha dies que dius: “Uf, avui no n’he encertat ni una”, o: “Avui, no sé per què, no passava”. Què passa aquell dia? Que el següent dia d’entrenament faig més tirs lliures.

En Michael Jordan va fer un tir lliure en un partit amb els ulls tancats. I la gent se sorprèn. I diu: “Hòstia, que xulo, no?” Però jo crec que la confiança que té en ell mateix de repetir tant una cosa, és tan gran, que ni li cal veure l’anella. Agafa la pilota i ja ho té tan interioritzat, ho ha repetit tantes vegades, que li surt sol. I és un missatge que podem aplicar a la vida: si vols que una cosa et surti bé, treballa molt, repeteix. La repetició fa que surti mecànic. No ho vegis com si fos a vida o mort. Moltes vegades pensem que un problema o situació que tenim, aquí un tir lliure a l’últim segon, és a vida o mort. Hi poses molta més pressió de la que és. Moltes vegades, en un problema o situació que tenim, diem: “Uf, és que si això no surt…” Tranquil.

Carlos. Hola, Ricky. Em dic Carlos. Tu que has arribat a dalt de tot, quins consells donaries als joves que volen ser com tu?

Ricky Rubio. Bé, quan em pregunten, i m’ho pregunten moltes vegades: “Què ha de fer un nen per arribar a ser professional?” Realment, i vaig a la història que ha començat la història, tenir passió. Li diria que quan faci una cosa la faci amb il·lusió, amb passió. Que li surti de dins. Ho he utilitzat en diferents preguntes, avui, ja, però si hi ha un missatge és amb què em quedaria més, perquè quan te’n vas al llit a dormir i a vegades penses en el dia que has tingut, jo penso moltes vegades: “Tot el que he fet, ho he fet perquè m’ha sortit de dins. M’he quedat alguna cosa?” Si la resposta és no, et dic que en tres minuts, no, ni tres minuts, en tres segons ja dormo. Perquè el meu cap deixa de pensar. Diu: “Ho he donat tot, avui”. Quan hi ha algun moment en el dia que dius: “En aquesta situació podria haver fet això, o no…” i no sempre et surt, hi ha coses que s’han de fer sí o sí. I això és així. Hi ha dies que no vull entrenar-me, no t’enganyaré. Hi ha dies que dic: “Uf”. Però una cop ho fas, un cop hi ets, tens dues opcions: pots fer-ho perquè t’hi obliguen, o pots dir: “Ja que hi soc ho aprofito, i faré que aquest temps, aquest moment, l’aprofiti en un futur”.

Què passa? Que el passat no el podem canviar. El passat està fet. El present és el que fem ara, i el més important. El present dictarà qui som en el futur. Quan et dic què faré quan em retiri, jo ja he començat a treballar en el que faré quan em retiri. Per què? Perquè estic fent petites coses perquè quan arribi el dia que em retiri pugui recollir tots els fruits que he sembrat. Quan tens un hort no plantes un arbre i esperes que ja et doni fruita. No? I així quan plantes qualsevol cosa. És veritat que té un procés. I podem aprendre d’aquest procés. i fins a arribar al fruit final hi ha tot un camí, i situacions. Però el missatge que donaria al nen seria aquest. Que tot el que faci ho faci per il·lusió, per la passió que té a dins. Si hi ha un missatge que he après últimament és que el telèfon i les xarxes socials, la tecnologia que tenim ara, a mi m’han anat molt bé, perquè m’han acostat als que eren lluny en el seu moment, però no oblidem que els que són a la vora, els estem allunyant. Jo, moltes vegades, tinc sopars i dinars a casa amb els amics, i hi ha dies que se’n van i dic: “Sembla que no hi hagin sigut. Realment, hauria estat millor sopar jo sol i parlar-hi per telèfon, m’hauria fet més cas”. I és el missatge que tenim com a societat.

Crec que hi ha plataformes, com aquest programa, que estan intentant educar i portar gent aquí que té experiència, que ha tingut èxit, però, per què? Hi ha un missatge, com t’he dit, allò de l’hort, que veiem la fruita. En una persona que té èxit molta gent coneix el que hi ha fora, però no coneixen el que hi ha dins. I què ens passa als esportistes? Que ens posem una armadura. I amb aquesta armadura anem bé, perquè no ens toquen per dins. Ens diuen que bonics, guapos i famosos que som perquè juguem bé a un esport, però realment també som persones.