Si som intel·ligents, per què cometem tants errors?

Manuel Martín-Loeches. Hola, com esteu? Em presento. Soc en Manuel Martín Loeches. Soc catedràtic de Psicobiologia a la Universitat Complutense, i això vol dir, perquè entengueu la meva feina, que soc psicobiòleg. Ara explicarem una mica què és això. Com a psicobiòleg, la meva formació bàsica fonamental és psicòleg. Vaig fer Psicologia perquè, des de sempre, quan era petit, no sé per què, és una cosa una mica instintiva, tenia la necessitat o tenia un impuls de conèixer la ment humana, què era la ment. De fet, jo, a més, feia dibuixos on havia inventat una màquina que posaves una mena de casc a la gent i li sortien unes antenes, i amb això podia veure una mica el que tenia la gent a la ment. Aleshores, bé, sembla que la psicologia complia el meu somni i la vaig estudiar amb moltes ganes de saber què era la ment. A més, és curiós perquè tots els meus companys estudiaven psicologia amb la idea de posar una clínica. Jo no. Jo era per saber què és això de la ment. I, bé, amb el temps, estudiant psicologia, em vaig adonar que una bona part de la resposta a què és la ment me la donava la biologia. I vaig entrar en el món de la psicobiologia, que no és una altra cosa sinó explicar la conducta, el comportament humà, incloent-hi la ment. La ment cal entendre-la com a part del comportament humà a través de la biologia. I això és la psicobiologia.

Bé, doncs al final, em vaig especialitzar. He fet moltíssims experiments sobre la biologia de la ment. He estudiat de tot. De fet, a mi m’interessen moltíssimes coses: la consciència, la memòria, les emocions m’interessen moltíssim. Sobretot, les emocions socials com l’orgull, la vergonya, la culpa… El llenguatge. Al llenguatge li he dedicat moltíssims experiments. És una cosa que em fascina, a més. I tot això amb una eina que, a més d’estudiar la conducta en si, em permet estudiar l’activitat cerebral. Aleshores, jo estudio què hi ha al cervell, amb tots els comportaments mentals i no mentals que tenen molt a veure amb el que és l’ésser humà. De fet, també, perquè entengueu d’on vinc i qui soc, soc responsable d’una secció de neurociència cognitiva, es diu així, com a psicobiòleg, neurociència i psicobiologia són molt similars, en un centre de la Universitat Complutense i de l’Institut de Salut Carlos III sobre Evolució i Comportament Humans.

Per què dic això? Perquè també m’interessa molt l’evolució. De fet, si us hi fixeu, els temes que m’han semblat més rellevants per estudiar respecte al comportament humà no són els reflexos o no són coses molt senzilles, molt bàsiques, sinó el que ens fa més humans. El llenguatge, les emocions socials, la consciència… Són tots aquests temes els que em resulten fascinants i que tenen molt a veure amb l’evolució humana. Aleshores, també des de fa temps, em dedico a pensar, a meditar, a reflexionar sobre l’evolució de la ment i d’on venen moltes coses. De fet, entre les meves disquisicions de la meva pròpia ment, vaig arribar a algunes conclusions respecte a quin podia ser l’origen de l’art. Fixeu-vos quina cosa més curiosa. A l’art també li vaig dedicar algunes investigacions i algunes elucubracions mentals sobre com és possible que la nostra espècie faci art i les espècies més properes a nosaltres no en facin o tinguin tants problemes per fer-ne, inclús per interpretar una obra pictòrica.

Vaig arribar a unes conclusions molt interessants sobre els moviments de les mans, que és una cosa de què després podem parlar, respecte a l’origen de l’art, i vaig elaborar tot un curs que… On vull arribar és que ara també soc professor a la Universitat de Colorado d’un curs sobre els orígens de l’art en l’ésser humà, sobre neurocognició de l’art. Aleshores, també em dedico a això. Com que estudio l’evolució humana, també em plantejo moltes coses. L’espècie que tenim ara, l’espècie humana, l’“Homo sapiens” modern, així l’anomenen, ha estat o és l’única espècie intel·ligent d’aquest planeta? No, veurem que no. És la més intel·ligent? Potser sí. Depèn del que entenguem per intel·ligència, però ha estat sempre així? Jo i alguns altres autors, però no tot el món hi està d’acord perquè en això hi ha molta discussió, pensem que hi va haver un moment en què hi va haver una altra espècie… Això devia ser una cosa semblant a si ara arribessin uns extraterrestres i parlessin amb nosaltres. Hi va haver un moment en què hi va haver almenys dues espècies molt intel·ligents i que, molt probablement, eren les més intel·ligents d’aquest planeta, que eren els neandertals i nosaltres. Ells, molt probablement, eren tan intel·ligents com nosaltres. Per què? Perquè tenien un cervell tan gran com el nostre i, a més, un cervell amb un mateix origen, un mateix origen que eren grans simis, com nosaltres.

Amb un cervell d’aquesta mida, molt probablement, parlaven, tenien les mateixes creences que nosaltres, tenien una intel·ligència com la nostra… Però hi ha una cosa que a ells els va fallar, que és una cosa també que jo he perseguit durant la meva carrera científica. Realment, la intel·ligència, com som, és deguda a la nostra herència genètica? És a dir, que un sigui més o menys intel·ligent és degut al fet que els seus pares o els seus avis eren molt intel·ligents o és una cosa de l’ambient de l’educació? Aquest és un tema molt interessant, molt important, perquè dins de la meva presentació m’ha faltat comentar una cosa, i és que fa més de 20 anys que faig classes en una facultat d’Educació a futurs mestres i pedagogs sobre la psicobiologia de l’educació. Aleshores, és una pregunta que ens plantegem contínuament. Que un sigui més o menys intel·ligent, o més o menys llest, és conseqüència dels seus gens o és conseqüència de la seva educació, de la seva cultura? I la resposta és que són les dues coses. És cert que hi ha molta discussió. De fet, ja quan jo estudiava fa moltíssims anys, es parlava que el 80% és degut a la genètica i el 20% a l’ambient, i potser les xifres són més o menys aquestes, però una no seria res sense l’altra. No hi hauria gens si no hi hagués ambient que permetés que s’expressessin aquests gens. És a dir, si no hi ha un aprenentatge, una cultura i uns aliments, uns maons que permetin al cervell construir-se a si mateix. I tampoc hi hauria efectes de la cultura ni de l’aprenentatge si no hi hagués uns gens que ho permeten.

Jo sempre dic que la diferència entre un ximpanzé i un ésser humà és molt gran, i encara que a un ximpanzé li intentis ensenyar a parlar, no parlarà com nosaltres. No trobem cap ximpanzé a les aules, afortunadament, sinó només éssers humans, que són els únics que tenen els gens que els permeten construir un cervell capaç de ser educat com un ésser humà. Aleshores, aquesta és la idea. Els neandertals… Per això venia tot això. Els neandertals van ser tan intel·ligents com nosaltres? Doncs jo i alguns autors pensem que sí. La qüestió és que a ells els va fallar o els va faltar alguna cosa que l’espècie humana actual, la que ha sobreviscut, ha desenvolupat bastant bé, que és una cultura, un aprenentatge, una acumulació de coneixements, que és el que, al final, ha fet que realment siguem més intel·ligents del que podíem ser sense tot aquest coneixement acumulat. Bé, jo crec que ja m’he presentat amb bastants coses. Psicòleg, psicobiòleg, professor de psicobiologia, neurocientífic cognitiu… I ara estic obert a les preguntes que em vulgueu fer, i aquí estic a la vostra disposició. Gràcies.

Mujer 1. Hola, Manuel. Has escrit un llibre que es diu ‘¿De qué nos sirve ser tan listos?’, i la meva pregunta era si ens podies respondre precisament a aquesta pregunta.

Manuel Martín-Loeches. Bona pregunta. De què ens serveix ser tan llestos? Efectivament, a més, el títol el vaig posar amb la idea que… Perquè és una mica sobre el que discorre el llibre. Si som tan intel·ligents, som els més intel·ligents d’aquest planeta, com és possible que, així i tot, tinguem tantes coses per retreure’ns? Fam, guerres, discussions… En fi, malalties a causa de l’estrès i tantes coses. A veure, jo crec que ser tan llestos ens serveix de moltes coses. És cert que som molt llestos. Arribarem a la conclusió que ara mateix som l’espècie més intel·ligent d’aquest planeta. De què ens ha servit o de què ens serveix? Perquè ens està servint, i jo crec que això és un camí que es va acumulant. Jo crec que ens ha servit de moltes coses. Ens va servir en el seu moment per inventar l’agricultura i la ramaderia, per exemple. Això cap altra espècie, excepte d’una manera molt instintiva, molt limitada, ho manifesta. A més, guardant excedents i altres circumstàncies que ens han permès no només sobreviure, sinó, a més, multiplicar la població a uns nivells com els tenim ara. Hem aconseguit doblegar moltíssimes malalties. Hem aconseguit millorar el benestar de moltíssima gent, de la població. És a dir, molta gent diu que qualsevol temps passat va ser millor, o que ara estem vivint una societat… Sento moltes coses molt negatives que no em crec gairebé cap. Una societat desestructurada o amb manca de valors, estressada, amb molts problemes… No. No més dels que hem tingut abans i, molt probablement, tenim menys problemes que abans, no?

Entre altres coses, perquè som molt intel·ligents. Hem sabut reconèixer l’origen de molts problemes i solucionar-los. Si mires les xifres, a escala mundial, de l’accés a aigua potable, de l’accés a l’educació, al coneixement, ara, amb internet, això és bestial, l’accés a la sanitat, l’accés a l’aliment està augmentant progressivament des de fa dècades, des de fa molt de temps, en la població a escala mundial. D’això ens serveix ser tan llestos. Per, realment, tenir un benestar que, encara que no arriba a tota la població, sí que ens hem adonat que és el millor, el que més ens convé com a espècie. I aquest és el nostre objectiu, anar millorant aquest benestar, aquesta qualitat de vida, i ho estem aconseguint gràcies a la nostra intel·ligència. On hi ha una situació que cal solucionar? Doncs allà anem i la solucionem. Sembla ser, és veritat, tot té la seva part negativa, que, encara que siguem tan llestos, algunes coses les hem propiciat nosaltres, i no són gaire bones. I una que, segons els experts, és pràcticament la que encara ens queda per solucionar, és la contaminació que, alhora, pot provocar un canvi climàtic. Aquesta situació climàtica que pot tenir un origen en l’activitat humana és la que, si som tan llestos, quina barra haver arribat a aquest punt. I tant de bo trobem aviat solucions o prenguem mesures, que jo crec que s’estan fent, però això ens ha agafat una mica d’aquelles maneres. És a dir, ens hem adonat una mica tard que les conseqüències dels nostres actes podien portar a això. Hi havia veus que ho alertaven, però no hem estat capaços de sentir-les bé. Ara jo crec que reprendrem la cosa, però ens està servint, ser tan llestos, per millorar-nos a nosaltres mateixos i inclús per poder evitar errors d’aquesta mena. Jo crec que ens serveix per a molt ser tan llestos.

Hombre 1. Hola, Manuel. Com estàs? Com que ha estudiat la intel·ligència durant tant de temps, ens podria dir què és, o què és ser una persona intel·ligent, més aviat?

Manuel Martín-Loeches. Molt bé. Bé, és una pregunta que té diverses possibles respostes, i les intentaré resumir aquí. Es diu, moltes vegades sento que la ciència no sap què és la intel·ligència, i no és veritat. La ciència fa moltes dècades, la psicologia fa moltes dècades que estudia la intel·ligència. Efectivament, ha arribat a unes conclusions respecte a la seva definició, al seu concepte. Encara que és cert, però això és típic de la ciència, que cada autor té la seva resposta específica, però jo, una mica resumint totes les respostes respecte a què és la intel·ligència, és a dir, què fa que una persona sigui intel·ligent, és la capacitat de solucionar problemes nous. Així de simple. Perquè és una definició que es pot utilitzar inclús per estudiar la intel·ligència d’altres éssers que no són els éssers humans. Si hi ha un problema nou i el pots solucionar, ets intel·ligent. Si el problema és més difícil i el pots solucionar, ets més intel·ligent. I això passa amb els animals, perquè en el regne animal ens podem trobar amb espècies que venen ja amb respostes donades, en un extrem, pels seus propis gens, són els instints, els reflexos, i espècies com la nostra, que es troben pràcticament a l’altre extrem, on gairebé cap resposta està preprogramada, sinó que es van aprenent i es van creant altres respostes noves a problemes nous. Hi ha una definició que m’agrada molt. La intel·ligència és el que utilitzes quan no saps què s’ha de fer. Això és la intel·ligència. És una definició molt bona d’intel·ligència.

I després, respecte a… Esgranant una mica aquesta resposta, a què anomenem intel·ligent, a què anomenem gent intel·ligent, és aquella que mostra altes puntuacions, altes capacitats, altes possibilitats en el que anomenen les diferents aptituds de la intel·ligència. Intel·ligència és la intel·ligència, però després la podem esgranar en diferents possibilitats, diferents capacitats, que podem agrupar en capacitats perceptives. És a dir, hi ha gent que percep millor les coses que altres, que soluciona problemes perceptius amb més facilitat o amb més èxit que altres. Per exemple, un sommelier que ha de tastar vins és capaç de percebre una cosa que jo no. I a mi m’agrada el vi, però no soc capaç de percebre’n els sabors, les olors, els tons, si no és que s’ho inventen. Però, bé, en principi, té una percepció superior a altres persones. Això és intel·ligència perceptiva. També hi ha intel·ligència motora, hi ha capacitats motores, per poder fer treballs fins amb més o menys capacitat per resoldre problemes motors amb més destresa. Hi ha la intel·ligència que té a veure amb les capacitats motores. I després hi ha altres dos tipus de capacitats que tenen a veure amb la cognició, la presa de decisions, l’abstracció, extreure patrons del que un percep. No és només percebre, sinó anar més enllà i extreure un patró que es pugui aplicar a diferents coses. Per exemple, entendre el concepte de bellesa i saber que és una cosa que no només ve d’una imatge visual, sinó que hi ha moltes imatges. Pot ser d’un paisatge, d’un rostre o d’unes flors a les quals se’ls aplica un terme abstracte, que va més enllà de la percepció.

I també hi ha la capacitat d’aprendre, la memòria, emmagatzemar coneixements. Això també forma part de la intel·ligència. En la mesura en què una persona… Aquest és, a més, el model actual més acadèmicament acceptable de la intel·ligència, que és el model CHC, que són les sigles dels tres autors que hi ha treballat, i és, diguem-ne, el més actual i elaborat dels models de la intel·ligència, que són Cattell, Horn i Carroll, els tres autors que s’han dedicat a la intel·ligència, o els més coneguts, en les últimes dècades. Tot això fa una persona ser intel·ligent. Però, i això és important, i per això, si us hi fixeu, he tingut cura de no parlar d’intel·ligències memorístiques o d’intel·ligències perceptives… Són aptituds o capacitats, perquè la intel·ligència s’entén que en seria una, en aquest cas, no? Almenys, això és el que diu aquest model. En el sentit que, a més, gairebé totes aquestes aptituds o capacitats, i això és molt important i ho podeu comprovar després entre vosaltres, es correlacionen o es relacionen entre elles. Dit amb unes altres paraules, qui és molt llest en matemàtiques també ho serà en llenguatge, en geografia, en capacitats perceptives o en capacitats motores. Normalment, es relacionen. Un és molt intel·ligent en unes coses i també en totes les altres. O un és poc intel·ligent en unes coses i també en totes les altres. Hi ha relació. I això ho comento perquè la intel·ligència, al final, es mesura com un sol nombre, el quocient intel·lectual, i té a veure amb el fet que la intel·ligència impregna totes les capacitats.

Aleshores, es va inventar fa temps, i més aquests autors, el que anomenen el factor G de la intel·ligència, el factor general de la intel·ligència, que és molt curiós. Alguns autors pensen que és un artefacte estadístic el fet que totes les proves que componen un test d’intel·ligència es relacionen entre si, i d’altres pensen que no, que realment hi ha un factor intrínsec, que és el que fa que unes persones siguin més intel·ligents que d’altres. I s’ha buscat la seva base biològica. Que sigui convincent o no, no ho sé. Però fixeu-vos que s’ha trobat… Hi ha diverses zones del cervell que tenen a veure amb aquesta capacitat general de la intel·ligència, aquest factor G, i una zona, que a mi em resulta molt curiós, que s’ha trobat que té a veure amb aquest factor G es troba just darrere del front. El que és el pol del lòbul frontal. Fixeu-vos en la dita popular de “tenir dos dits de front” relacionada amb la intel·ligència, amb la intel·ligència en general, resulta que al final es comprova que té part de raó. Perquè, efectivament, el factor G de la intel·ligència li deu molt a aquesta part del cervell que tenim aquí, que integra, coordina i té en compte tot el que fa la resta del cervell. Aquesta seria la intel·ligència, i una persona amb una alta capacitat en aquest factor G és una persona molt intel·ligent.

Elísabet. Hola, em dic Elísabet. La meva pregunta era que, encara que és cert que som molt intel·ligents, al llarg dels anys s’ha demostrat que hem comès innombrables errors. I, si és cert que som tan llestos, com és que cometem aquests errors?

Manuel Martín-Loeches. Som molt llestos, som l’espècie més intel·ligent del planeta, acceptable, però no som perfectes. Som éssers humans, i això comporta moltes coses. És a dir, a més de ser intel·ligents, hi ha altres trets que ens caracteritzen. Fixa-t’hi, hi ha una forma de ser del nostre cervell, que es va descobrir fa dècades amb pacients als quals se’ls havia seccionat el cervell en dos, que anomenen “l’intèrpret”. És molt curiós. El cervell humà és molt intel·ligent, sí, però una de les seves característiques més peculiars és que té l’intèrpret al cervell. Té un mecanisme que l’obliga, el força a interpretar-ho tot, a entendre-ho tot, a buscar explicacions, històries tancades que l’ajuden a entendre tot el que l’envolta, tot el que un fa, tot el que fa la resta. Aquest intèrpret, com dic, es va descobrir en pacients que tenien atacs epilèptics recurrents i que no responien a medicació. És a dir, encara que els donessis medicació, continuaven tenint atacs epilèptics, i això és molt nefast per a les seves vides. No podien tenir una vida normal. Aleshores, se’ls tallava el cos callós, que és el que uneix els dos hemisferis. És una operació que encara es continua fent, però és l’últim recurs en alguns casos. Al principi, es pensava que no tenia cap conseqüència aquesta operació. Té els dos hemisferis intactes, no estan connectats, però bé, pot més o menys fer una vida normal. Fins que es van adonar que aquests pacients, o alguns d’ells almenys, tenien dues vides independents. Una mà els vestia i l’altra els treia la roba. Aleshores, és clar, acudien als especialistes. “Què em passa, doctor? Això em té preocupat”.

Aleshores, dos autors, Sperry i Gazzaniga, especialment Gazzaniga és qui més temps ha dedicat a aquesta qüestió, va decidir estudiar el comportament d’aquestes persones, què els passava, i treure algunes conclusions respecte a com funciona el seu cervell. És molt curiós perquè els presentaven estímuls independents per a cada hemisferi. Si jo presento dos estímuls, ràpidament, pum, i els trec, l’estímul que apareix a la meva banda dreta va a l’hemisferi esquerre, i el de la banda esquerra va a l’hemisferi dret. La mà dreta jo la controlo amb l’hemisferi esquerre, i la dreta, amb l’hemisferi dret. És una mica un embolic, però bé, està tot encreuat al cervell, tant a l’hora d’actuar com a l’hora de percebre. Si es presentaven aquests estímuls i preguntava al pacient que fes alguna cosa, li presentava, per exemple, un estímul, no ho sé, un paisatge nevat aquí a l’esquerra, arribava l’hemisferi dret. Li deia: “Amb la teva mà esquerra, agafa una imatge relacionada amb el que acabes de veure”. El pacient, curiosament, quan parlava amb els experimentadors, només parlava amb l’hemisferi esquerre, perquè és on hi ha el llenguatge. El dret és mut, d’acord?

Quan li presentava els dos estímuls, pum, el pacient només era conscient o només podia relatar que havia vist el que havia aparegut aquí, i era, per exemple, la pota d’una gallina. I aquí un paisatge nevat. I si li deia: “Ara agafa amb la teva mà esquerra la imatge que tens aquí davant que et sembli la més adequada”… Hi havia un gall dibuixat, però, amb la seva mà esquerra, ell havia vist el paisatge nevat. Aleshores, la mà esquerra el que agafava era una pala per treure neu. Aleshores, quan preguntaves a l’hemisferi esquerre: “Com has agafat aquesta pala per treure neu? Què has vist?”, deia: “He vist la pota d’una gallina”. “I per què has agafat una pala per treure neu?”. En aquest moment, es posava en marxa l’intèrpret, que és el que notareu perquè tots ho fem cada dia. En aquest moment, expliquem per què fem les coses, inclús sense saber per què les hem fet. Això és molt típic humà, i d’aquí venen els errors, perquè, a més, això és inconscient. En aquest moment, agafava la pala i: “Ep, s’ha de quedar bé. Jo no puc agafar la pala sense cap motiu. L’he agafat perquè cal treure els excrements de les gallines”. Aquesta n’era la raó. A més, el que és curiós, que això s’anomena “confabulació”, el curiós és que el pacient estava absolutament convençut que aquesta n’era la raó. Els investigadors sabien que no, que havia estat que se li havia presentat ràpidament, havia desaparegut, no havia arribat a la seva consciència, almenys a la de l’hemisferi esquerre, aquest paisatge nevat, però ell donava aquesta explicació.

L’intèrpret està estirant el fil en tot el que fem en la nostra vida, i consisteix, bàsicament, en això: moltes de les coses que fem, les decisions que prenem, les prenem de manera inconscient. No sabem per què fem les coses. Això és propi d’un cervell que viu en societat i ha de donar respostes ràpides. El cervell gestiona molta informació, dona una resposta que creu que és més o menys correcta, s’agafa a ella, aquesta és la meva resposta i aquesta és la meva posició, aquesta és la meva posició. Es dona un premi quan arriba a aquesta explicació i ja no hi ha qui l’hi tregui, encara que li puguis demostrar o li demostris que és falsa la seva decisió, que està basada en informació errònia. Encara que li diguis o li demostris que realment l’explicació era per això. Així i tot, s’hi agafa. Per això cometem molts errors, perquè molts dels nostres actes, de les nostres decisions, es prenen sense saber per què, es prenen de manera inconscient i, a sobre, a més, i això és per millorar la nostra autoestima, que és per al que serveix l’intèrpret, per deixar-nos en un bon lloc, a sobre, quan hem arribat a una decisió, ens aferrem a ella, és la nostra decisió, i ho sento molt, però és la meva decisió. Per què? Em puc inventar una sèrie de raons de per què ho he decidit, però potser no encerto la veritable raó. I això ocorre amb molta freqüència, i d’aquí ve que ens equivoquem. Hem d’arribar a respostes ràpides a tots els problemes, perquè en societat ho hem de fer així. De fet, alguns dels primers exemples que acostumo a posar és que, moltes vegades, com a pare, dius als teus fills: “No facis això, no facis no sé què, no surtis amb aquesta persona”.

I quan et pregunten per què és quan surt l’intèrpret, perquè no saps per què. És això que anomenem intuïció, que t’ha portat a dir-li que no faci això o que faci això altre, que serà el millor per a ell, però a veure per què. Ignores que el teu cervell ha fet centenars de computacions, de càlculs, per arribar a aquesta resposta, que moltes vegades pot ser correcta o no, no ho sé, però no està ben raonada. I és, entre altres coses també, no només perquè tenim un cervell molt social, sinó perquè tenim normalment poc de temps. Ens falta temps per tenir totes les dades, exposar totes les coses, escriure-les en un paper i arribar a una decisió. Si tinguéssim aquest temps, potser no cometríem errors, però ens falta aquest temps, normalment. D’aquí venen els errors.

Hombre 2. Hola, Manuel. Quins quatre moments clau del desenvolupament cerebral i la intel·ligència humana assenyalaries?

Manuel Martín-Loeches. Aquestes quatre fites… Jo posaria la primera en l’origen dels grans simis, però, si vols, apropant-nos més a la nostra espècie, aquell ancestre comú entre el ximpanzé i l’humà que devia existir fa entre sis, set, vuit milions d’anys, més o menys, potser més cap als vuit milions d’anys, i que tot el món pensa que era com el ximpanzé, i és mentida. El ximpanzé ha evolucionat des d’aleshores tant com nosaltres. Nosaltres hem evolucionat i ells també. Aleshores, tot el món pensa que sí, que s’assemblava aquell ancestre comú més al ximpanzé que a nosaltres. Físicament, almenys. Pot ser, però, en qualsevol cas, venia ja amb molta dotació intel·lectual, amb moltes capacitats. De fet, estudiant els ximpanzés, ens sorprenem de la quantitat de similituds que tenen amb nosaltres. Entre altres coses, per exemple, perquè vegem la importància d’allò social en ells també, ells tenen 42 músculs a la seva cara, la majoria d’ells per expressar emocions, per a la comunicació no verbal, i molt poques espècies tenen una cosa semblant a això. Això és molt humà, però veiem que també és ximpanzé. Aquell ancestre ho tenia ja fa gairebé vuit milions d’anys, i tenia moltes de les nostres capacitats cognitives per a aquesta comunicació, per entendre el que la resta tenen al seu cap, per al que anomenen “teoria de la ment”, que no és una teoria, és el que un intenta endevinar sobre el que l’altre té al seu cap, que és una cosa que posem en pràctica contínuament.

Quan jo parlo amb algú, com ara, per exemple, jo tinc a la ment un contingut, però he de tenir també a la ment el teu contingut, el que tu pots tenir, inclús també com vaig gestionant o modificant aquest contingut a la teva ment en funció del que jo t’estic responent per saber si m’estàs entenent o no. Tot això és complex, i el primer ancestre comú entre el ximpanzé i els humans havia de tenir algun rudiment en aquest sentit, perquè els ximpanzés han mostrat tenir, no tan bona capacitat com nosaltres, però sí un mínim. La següent fita jo l’establiria en els “Australopithecus”, éssers que ja parlaven fa almenys tres milions d’anys, que ja caminaven amb dues cames, ja eren bípedes, pràcticament com nosaltres. I això els va permetre una cosa molt important, que és alliberar les mans. Els ximpanzés no són bípedes, són quadrúpedes, i necessiten les mans, els membres anteriors, amb molta freqüència, i això no els permet treballar com nosaltres treballem amb les mans. De fet, alliberar les mans és, essencialment, el que ens ha fet humans. Per exemple, l’elefant té un cervell, en relació amb el seu cos, molt semblant al nostre. Té un cervell enorme, però no ha desenvolupat tant la seva intel·ligència, encara que són molt intel·ligents, perquè els falten les mans. Només tenen una trompa com a eina. És una bona eina, però no tan bona com les mans. Aquesta seria la següent fita, la dels “Australopithecus”, que, a més, va donar lloc als primers “Homo”. “Homo habilis”, per exemple, hi ha alguns autors que pensen que podia haver estat un “erectus”, però bé, va ser ja el camí cap a l’ésser humà, l’ésser humà actual.

La següent fita jo crec que seria l’“erectus ergaster”, que és una espècie de fa 1.800.000 anys, més o menys, que ja fabricava eines més complexes, perquè els anteriors, inclús els “Australopithecus”, les eines que feien eren molt tosques. “Necessito alguna cosa que talli, pum, pum, dono uns cops a la pedra i ja tinc una cosa que talla”. Mentre que l’“erectus ergaster” el que feia era una cosa molt més elaborada. Té una forma de llàgrima la seva eina típica. I hi havia una mena de pla premeditat. “Vull que sigui simètrica per aquí, per allà, per dalt, per baix”. I això requereix molta complexitat. Aquí ja pràcticament eren éssers humans, amb un cervell una mica menys de la meitat que el nostre, però ja estàvem en el camí. I el camí va acabar, encara que això no acaba mai, amb neandertals i humans moderns. La força d’allò social, intentar que cadascú interpreti o sigui capaç d’entendre la resta, i també que no entenguin tot el que jo tinc al meu cap… És a dir, saber dosificar la informació que es dona perquè no descobreixin moltes vegades una possible trampa que jo estigui preparant, diguem-ne, doncs això va fer que els cervells fossin cada vegada més grans, perquè el cervell més gran era més capaç de descobrir les coses ocultes d’altres persones. I, finalment, es va arribar a l’“Homo sapiens”, a l’“Homo neanderthalensis”, amb aquest cervell tan gran com el que tenim ara. I aquesta, per mi, seria l’última fita.

A partir d’aquí, ja amb aquest cervell que no pot ser més gran per diverses raons tècniques, entre altres coses perquè el part seria més difícil amb un cap més gran… Som una espècie bípeda que camina amb dues cames, i el part ja està al límit. Està al límit del possible. De fet, necessitem assistència en la majoria dels casos. Després, en el cervell, com el tenim, les comunicacions entre una part i l’altra del cervell serien a més llarga distància si fos més gran. Aleshores, hem arribat pràcticament al límit, perquè si fossin més llargues les distàncies, el temps utilitzat seria més alt, i aleshores l’eficàcia dels processos seria pitjor. De fet, fixeu-vos-hi, hi ha una cosa molt curiosa. El llenguatge es troba a l’hemisferi esquerre. Les funcions lingüístiques, la part semàntica, sintàctica, fonològica, es troben, sobretot, a l’hemisferi esquerre. I això és conseqüència que, si estigués repartit entre els dos hemisferis, l’eficàcia del nostre llenguatge seria pitjor, perquè hauríem d’estar transmetent informació entre un hemisferi i l’altre. Això requereix temps. Aleshores, millor ho deixem tot en un hemisferi i és tot més eficient, més eficaç. Aleshores, ja ho tenim, l’última fita va ser el cervell neandertal, el cervell “Homo sapiens”, a partir del qual, gràcies a la cultura que s’ha anat acumulant, als nostres coneixements, hem arribat als avanços que tenim avui dia. Aquesta va ser l’última fita i, per descomptat, va ser molt important en l’evolució del nostre cervell.

Mujer 2. Hola, Manuel. T’he sentit parlar en diverses ocasions de la importància de les mans en el desenvolupament de l’ésser humà, i m’agradaria saber fins a quin punt influeix i ha influït en el desenvolupament del cervell, del nostre cervell.

Manuel Martín-Loeches. Bé, les mans són molt importants per a l’ésser humà. Sempre se sol dir, com a primats… És cert que en el cervell humà, igual que en la resta dels primats, gran part del cervell es dedica a la visió, al sistema visual. I és cert que, en els primats, això arriba a un terç, inclús en alguns, gairebé a la meitat del cervell. I en l’ésser humà també és molt extens el sistema visual en el cervell, però no tant, perquè han crescut altres àrees també. No obstant això, en l’ésser humà és on les mans han mostrat ser fonamentals, impressionants, per entendre el que ens fa humans, o almenys en bona part. Jo sempre penso que no és només un factor el que ens fa humans, sinó diversos. I les mans és un d’aquests. Quan anem al cervell a veure quina part del cervell es dedica a les mans, a moure-les i a sentir-les també, ens adonem que el mapa que representen les mans és enorme, és molt gran. Això ho va descobrir un científic que es deia Penfield, el mapa de Penfield, l’homuncle. Es coneix que l’homuncle de Penfield és la representació del cos humà en l’escorça sensorial per al tacte, per entendre’ns, o també en l’escorça motora per moure el cos, els músculs del cos, de les mans, de les cames, dels peus, de tot això. Aquest homuncle, que significa “homenet” en llatí, és una representació del nostre cos a l’escorça cerebral. Quan mirem aquest homuncle, ens adonem que té dues parts molt grans, molt representades, que vol dir que, per a aquest homenet, per a nosaltres, aquestes dues parts són molt importants, molt, molt importants, perquè són enormes. I són les mans i la boca, però, sobretot, les mans. És el que més representat tenim. És a dir, la representació que jo tinc de la meva mà a l’escorça cerebral per al tacte i per al moviment és més gran que la que jo tinc per a tot el meu tors i la meva esquena. Ocupa molt més espai, té molts més músculs que ha de controlar, molta més sensibilitat, es necessita molta més precisió. Les mans són allò amb què explorem el món els éssers humans.

Si yo me voy al ratúnculo, que es parecido al homúnculo, pero en un ratón, por ejemplo, y miro cómo está su corteza somatosensorial, la que tiene que ver con el tacto, lo que veo que tiene hiperrepresentados son los bigotes, ¿vale? Porque, en su mundo, para explorar el mundo, utiliza los bigotes. Nosotros son las manos. Por eso yo siempre digo que, en educación, las cosas que no hagamos no se aprenden igual. Nos puede llegar la información e irla tragando, pero, si no manipulamos, no manejamos, no nos movemos, porque, aparte de las manos, va todo el cuerpo detrás, no aprendemos las cosas igual. Aprender a ver, necesita aprender a actuar, a moverse y a manipular las cosas. ¿Cómo sabemos que un objeto, cuando está lejos, es más pequeño sin haber cambiado de tamaño? Porque lo cogemos, lo traemos, lo acercamos, lo tiramos, ¿vale? Las manos son con lo que exploramos el mundo.
Si jo vaig al ratuncle, que és semblant a l’homuncle, però en un ratolí, per exemple, i miro com està la seva escorça somatosensorial, la que està relacionada amb el tacte, el que veig que té hiperrepresentats són els bigotis. Perquè, en el seu món, per explorar el món, utilitza els bigotis. Nosaltres ho fem amb les mans. Per això jo sempre dic que, en educació, les coses que no fem no s’aprenen igual. Ens pot arribar la informació i anar tragant-la, però, si no manipulem, no toquem, no ens movem, perquè a part de les mans, va tot el cos darrere, no aprenem les coses igual. Aprendre a veure necessita aprendre a actuar, a moure’s i a manipular les coses. Com sabem que un objecte, quan es troba lluny, és més petit sense haver canviat de mida? Perquè l’agafem, el portem, l’apropem, el llancem. Les mans són això amb què explorem el món. Aleshores, les mans són molt importants. I, fixeu-vos-hi, en el moviment de les mans participa un sistema nerviós, el que anomenen “sistema piramidal”, que és una cosa que en l’ésser humà està molt desenvolupada. Surten unes neurones que es troben a l’escorça motora, van directament a la medul·la espinal i, d’aquí, directament, controlen els moviments de les mans. Això ho tenen també altres primats, però en el cas de l’ésser humà, això a partir del moviment de les mans, moviment fi, s’ha portat a tot el cos. Tot el cos humà… I això va néixer del control de les mans. Tot el cos humà es controla també amb aquest sistema piramidal, i això és únic de l’humà. Altres primats ho tenen només a les mans. Nosaltres, a tot el cos. I això fa que la nostra espècie tingui algunes particularitats com, per exemple, que és l’única que és capaç d’esquivar objectes que li venen de manera precisa, o de llançar objectes també amb precisió.

Si heu vist alguna vegada algun ximpanzé o algun simi llançar un objecte, ho fan de manera molt tosca. Nosaltres ho fem amb precisió, i això és per aquest sistema piramidal que ens fa molt humans. Bé, aquest sistema piramidal està adscrit a l’escorça cerebral a un sistema que seqüencia moviments. És a dir, determina quin moviment o quina acció ocorre a cada moment, quin va primer, quin va després i en quin moment precís ha d’ocórrer cadascuna d’aquestes accions. A partir d’aquest control de seqüenciació, va poder haver sorgit el que hem mencionat abans i que anomenen “sintaxi del llenguatge”, perquè la sintaxi no és una altra cosa, sinó també organitzar i seqüenciar la informació lingüística, i això va poder haver nascut també dels sistemes per seqüenciar i organitzar els moviments de la mà. És a dir, que la mà, realment, té molta importància en l’evolució humana. I després també va poder tenir el seu origen, o la raó de ser, perquè els éssers humans tinguéssim art, perquè sembla que som l’única espècie, això en comparació amb neandertals, que tenen els moviments de la mà prou fins i consistents per generar art que la resta d’éssers entenguin. L’art és un comportament social. Amb una mà una mica més tosca es podria fer art, però amb més esforç, i aleshores no ho hauríem vist com ho veiem ja en l’ésser humà. Alguna cosa d’origen en l’art ha de tenir també la mà humana.

Elisa. Hola, Manuel. Soc l’Elisa. Es diu que la nostra generació està molt enganxada a les tecnologies, sobretot al mòbil. Com afecta això al nostre cervell? I som més intel·ligents nosaltres o els nostres pares?

Manuel Martín-Loeches. Molt bé, molt bona pregunta. De fet, fixa-t’hi, encara no se sap realment com afecta l’ús de la tecnologia al funcionament cerebral, perquè hi ha evidències en tots els sentits. És cert que hi ha molta gent que diu que l’ús de la tecnologia, sobretot del mòbil, pot tenir conseqüències nefastes per al cervell, sobre l’atenció… Això ho he sentit moltes vegades, però després hi ha molts treballs que mostren que no és exactament així. No queda clar. Hi ha treballs contradictoris. Jo crec que, amb el temps, s’anirà veient. El que sí que és cert és que l’ús de les tecnologies té un petit problema que no té a veure amb la intel·ligència. Té més a veure amb les addiccions. La tecnologia que utilitzem, i de la qual abusem moltes vegades, i és d’on ve el problema, és tecnologia que ens posa en contacte amb altres persones. És el que anomenen xarxes socials moltes vegades. En aquestes xarxes socials, ens trobem amb el que anomenen els “likes”, d’acord? Són com premis. Quan fas alguna cosa, poses alguna cosa, opines alguna cosa o escrius alguna cosa i algú et dona un “like”, et sents satisfet, t’agrada. Aleshores, hi ha una part del nostre cervell, es diu “nucli accumbens”, es troba dins del que anomenen el sistema de les emocions, que és molt perillós en aquest sentit perquè es posa en marxa o s’activa cada vegada que rebem alguna cosa agradable, com, per exemple, un somriure, una petita palmellada a l’esquena, una expressió d’ànim i també quan rebem un “like”, i és la part del cervell més important per al que anomenen les addiccions, per a les drogues addictives, perquè activen aquesta part del cervell, generen un augment de dopamina. La dopamina és molt abundant al nostre cervell, però si l’augmentem d’aquesta manera… A més, té una funció social.

Aleshores, això és el que és perillós de la tecnologia. Però, si ho sabem controlar, jo crec que els beneficis de la tecnologia en poden ser molts i molt grans. De fet, l’accés a la informació és molt gran gràcies a la tecnologia, és a dir, que per aquí podem anar. Independentment d’aquesta tecnologia, sí que és cert, responent a la teva pregunta, que sembla que cada generació som una mica més intel·ligents que la generació anterior. De fet, hi ha el que es coneix com a “efecte Flynn”, per un autor que va descobrir aquest efecte, aquesta tendència, segons la qual cada deu anys més o menys, el quocient intel·lectual augmenta uns dos o tres punts. Cal ajustar les mesures per calcular el quocient intel·lectual cada deu anys perquè la gent resulta que és més intel·ligent. I això no és fruit sinó de l’escolarització, l’alfabetització, l’educació, en definitiva. D’acord? Els cervells són els mateixos. No hi ha hagut temps perquè… Per descomptat, des que es fan tests d’intel·ligència, no hi ha hagut temps perquè es modifiqui genèticament la nostra espècie fins al punt que ens fem més intel·ligents. Aquest augment de la intel·ligència és fruit, sens dubte, de l’educació, dels recursos que hi ha al medi. I, per descomptat, la tecnologia ens dona accés a molta informació, i això ens farà més intel·ligents també.

Si ho agafem pel costat bo, si ho sabem controlar, perquè compte que la tecnologia, l’accés a grandíssima quantitat d’informació, també té els seus perills, perquè podem accedir a informació falsa, a informació incorrecta, no basada en evidències, i per aquí també poden venir errors del pensament. Aleshores, és com una arma de doble tall. És cert que cada vegada som més intel·ligents. És aquest efecte Flynn, que, curiosament, a més, a les societats més avançades s’està començant a frenar. Per què? Perquè ja fa temps que tenim tots un nivell alt d’educació, un nivell alt d’escolarització, un nivell alt de lectura i escriptura. Aleshores, ja no podem millorar molt més. Això es nota, sobretot… L’efecte Flynn és molt gran en societats, en països on encara l’educació no havia arribat pertot arreu. Això, a Espanya, fa unes dècades era així. Hi havia molta gent que no sabia llegir ni escriure. Hi havia molta gent que no havia anat a l’escola o no havia estudiat batxillerat. Hi havia molta gent que no havia estudiat ni tan sols més enllà dels tres primers anys. És a dir, que això ja ha canviat. Ja ens trobem una mica en el límit. L’efecte Flynn es va minimitzant, però en altres països és encara molt gran. En qualsevol cas, la tecnologia ha arribat i pot millorar aquest efecte Flynn a partir d’ara, perquè tenim més accés a la informació. Però, compte, hem de saber… A veure, jo crec, i aquesta és una idea meva de fa temps… L’espècie humana va una mica sobre la marxa. Quan descobreix alguna cosa nova, com poden ser aquestes tecnologies que faciliten l’accés a la informació, primer s’entusiasma, ara tot va molt bé, però després s’adona de possibles perills. Se n’adona una mica tard, però se n’adona i pren les mesures necessàries. S’haurà de posar, jo no dic un filtre o una censura, però sí una classificació de pàgines en funció de la seva qualitat o del que ens transmeten. Això encara no ha arribat o està mig arribant, però arribarà. Jo crec que la tecnologia pot potenciar aquest efecte Flynn, per què no?

Hombre 3. Últimament, es parla molt de les intel·ligències artificials. Com creus que està afectant a la nostra intel·ligència actualment i com creus que ens podrà arribar a afectar?

Manuel Martín-Loeches. Jo crec que ens poden beneficiar i molt. El que passa és que és cert que hi ha molta gent que té por de la intel·ligència artificial. Dit així, en general, les intel·ligències artificials, perquè hi has dit bé, en són diverses, en són moltes, en són múltiples. Jo crec que té molts avantatges. De fet, la intel·ligència artificial, els algoritmes d’intel·ligència artificial que ara estan més en voga o que s’estan posant de moda és la intel·ligència artificial generativa, és a dir, que és capaç de produir textos, imatges, vídeos… I això és una mica el que està espantant la gent. La intel·ligència artificial existeix des de fa moltes dècades, però no s’havia arribat mai a aquest nivell. Solucionava problemes, però no generava continguts nous, i això és una mica el que està espantant. Però jo crec que no ens hem d’espantar. En qualsevol cas, la intel·ligència artificial, el que caracteritza aquests algoritmes, i això és molt interessant i molt curiós, és que aprenen per si sols. És a dir, el programador no necessàriament li posa totes les possibles reaccions a tots els possibles problemes, sinó que, realment, fa un algoritme intel·ligent, com l’ésser humà. Quan es troba amb alguna cosa nova, la intenta solucionar i aplicar solucions, i ja va veient quines d’elles són les millors i va ajustant les seves pròximes respostes en funció de com han estat les seves respostes en moments anteriors. Aprèn sobre la marxa de l’experiència.

A més, la cosa bona que té la intel·ligència artificial és que, a diferència de l’ésser humà, no es cansa, no es fatiga, i pot rebre milers de dades d’informació en poques hores, en pocs dies, que és una cosa que nosaltres trigaríem molts anys. Aleshores, pot rebre tot el coneixement que nosaltres trigaríem deu anys, el pot rebre en qüestió de dies. I això és un gran avantatge perquè, com dic, no es fatiga, no necessita descansar. Aleshores, la intel·ligència artificial està arribant a unes cotes molt grans. La gent li té molta por, però abans de passar a per què no li hauríem de tenir por, m’agradaria contestar també, o m’agradaria comentar, que ens està ajudant moltíssim la intel·ligència artificial en moltes coses, i no ens n’adonem moltes vegades. Per descomptat, en ciència ens està permetent descobrir patrons de proteïnes o galàxies, planetes, perquè els identifica en la realitat i ens estalvia hores, dies o inclús anys de feina als científics, perquè, com que és un sistema intel·ligent, va descobrint coses que descobriria un ésser humà, però amb la seva fatiga, amb el seu cansament o amb els seus dies bons i els seus dies dolents. En la intel·ligència artificial, són tots bons i, aleshores, en poc de temps, ajuda a descobrir coses que als científics ens van molt bé. Aleshores, en aquest sentit, és molt bo. I, si ajuden a la ciència, ajuden a la humanitat, sens dubte, perquè tots aquests avanços es poden usar després en la nostra vida quotidiana i ser molt útils, com han estat sempre els avanços científics.

Perquè el que tenim en un mòbil és fruit d’avanços científics anteriors, d’exploracions com la de la Lluna, per exemple, o l’espai, que ara els tenim en la nostra vida quotidiana. La intel·ligència artificial, en aquest sentit, està sent i és molt útil. La intel·ligència artificial ens permet aquests avantatges, i molta gent, no obstant això, en surt amb les mans al cap. “Compte amb la intel·ligència artificial. És un perill perquè pot acabar…”, això ho he sentit alguna vegada, ”suplint els humans, prenent decisions per nosaltres”. A veure, la intel·ligència artificial, de moment, almenys, no arribarà a això, perquè no té una cosa que tenim els éssers humans, i que és el que ens mou a tenir aquestes intencions. No té emocions. La intel·ligència artificial no té emocions i, per tant, res la mou. No té iniciativa. Per si mateixa, no farà res. Només farà el que li demani un ésser humà. Si generen imatges que no existeixen de persones fent coses és perquè algú els ho ha demanat, no perquè a ella, de manera espontània, com faria un ésser humà, se li ha ocorregut fer una escena. Aleshores, això, de moment, ens pot mantenir tranquils, que no dominarà el món perquè cap intel·ligència artificial té ganes de dominar el món. Per a què? En els éssers humans tampoc és que tingui gaire sentit dominar el món, perquè per a què? Però, bé, d’acord, se li pot acudir a algun malvat, però a la intel·ligència artificial no, perquè no és dolenta ni bona, no té maldat, no té emocions, d’acord?

La intel·ligència artificial, al final, és una mica, crec, com un ganivet. Pot ser perillosa mal utilitzada. La cosa depèn de qui utilitzi l’eina. La intel·ligència artificial és superútil, superbona. Ha arribat per quedar-s’hi i per ajudar-nos a la humanitat i avançar moltíssim. Fixeu-vos-hi, això és una mica… Totes aquestes tecnologies de la comunicació i la intel·ligència artificial és com quan es va descobrir l’escriptura, que molta gent, i això és cert, va dir: “Bé, ara ja no s’exercitarà la memòria”. Perquè, fins aleshores, tota la tradició era oral i era memorística. Aleshores, ja la gent no exercitarà la memòria perquè, com que està escrit, no cal. Jo crec que, des que es va inventar l’escriptura, hem avançat molt gràcies a l’escriptura, no precisament a costa d’ella. Aleshores, amb la intel·ligència artificial i les tecnologies de la comunicació i de la informació ocorrerà el mateix. Estem acudint, estem assistint, a un grandíssim salt en la humanitat, les conseqüències del qual encara no sabem. Per descomptat, caldrà estar alerta dels possibles perills, perquè la intel·ligència artificial encara no té emocions, però a algú se li pot acudir, a algun programador, posar-li algun desig o alguna necessitat que tingui a veure amb alguna cosa semblant al dels éssers humans, i aleshores, aquí no ho sé, però, en principi, és una eina i depèn de qui la utilitzi.

Mujer 3. Hola, Manuel. Et volia preguntar quina relació hi ha entre la intel·ligència i la creativitat.

Manuel Martín-Loeches. Bé, hi ha molta gent que creu que la creativitat és una cosa i la intel·ligència és una altra, però direm que això té els seus matisos. Depèn, d’acord? Hi ha almenys dos tipus de creativitat. D’una banda, hi ha el que podríem anomenar la creativitat científica, tecnològica, i aquesta sí que està molt relacionada amb la intel·ligència. És la que es necessita per solucionar problemes nous, lògicament. És a dir, si no trobem una solució, la solució de sempre no ens val, i la intel·ligència es defineix per trobar solucions a problemes que abans no havíem afrontat. Cal ser creatius per trobar una nova solució. Això és la creativitat en el sentit més tècnic, científic i més relacionat amb la intel·ligència. De fet, sembla que entre aquest tipus de creativitat, entre la creativitat tecnològica o tècnica i la intel·ligència hi ha una gran relació. De fet, és curiós, encara que és un tema que és encara bastant polèmic perquè s’investiga, es fan investigacions sobre aquest tipus de creativitat tècnica, intel·lectual o científica. S’han fet investigacions, però, així i tot, no hem aconseguit al laboratori arribar a un model creïble o reproduïble sobre aquesta mena de creativitat. Encara se’ns escapa, i estaria bé que es conegués una mica més per poder-la potenciar, millorar…

En qualsevol cas, conèixer-la millor, perquè seria conèixer-nos a nosaltres mateixos, ja que, com a espècie, som molt creatius perquè som molt intel·ligents. És a dir, tot el que veiem que no és natural és fruit de la creativitat humana. Però, per exemple, als laboratoris, quan s’ha estudiat aquesta creativitat, s’ha usat molt el que anomenen “pensament divergent”, que consisteix, bàsicament, a posar un problema a la persona, al principiant, i dir-li: “Això, per exemple, és una llauna de refresc. Busca’m altres aplicacions, altres usos per a aquesta llauna de refresc”. Aleshores, respostes creatives acceptables serien, no ho sé, un test, un suport per als llapis… Això és creativitat. Però, curiosament, tampoc… Aquí estem fallant una mica, potser, o almenys fins on jo sé. Tampoc, realment, reflecteix l’autèntica creativitat. Sembla que hi ha alguna cosa més, però, en qualsevol cas, està relacionat amb la intel·ligència. Després hi hauria el que anomenen la creativitat més artística. Això és una altra mena de creativitat. Aquí sí que no té res a veure, almenys fins on arribem, amb la creativitat científica o tècnica perquè, en realitat, no soluciona problemes. És a dir, crear un quadre, generar un quadre, o una obra d’art, una escultura, que provoqui l’admiració de la gent, que generi emocions, que provoqui emocions i reaccions en les persones, això no és necessàriament intel·ligència, perquè no és un problema que s’hagi de solucionar. És la generació d’emocions en altres persones. Si això ajuda una mica intel·lectualment, seria de manera molt secundària. Aleshores, aquesta mena de creativitat és diferent, i aquest també se’ns escapa. Sembla que té molt a veure amb algunes zones del cervell properes a les de la intel·ligència en general, això dels dos dits de front que mencionàvem abans, però també se’ns escapa. No queda clar que tingui aquesta relació. Aleshores, la relació entre intel·ligència i creativitat és, d’una banda, tota, que és la creativitat tècnica o científica i, d’altra banda, res, que és la creativitat artística. Són dues creativitats.

Elena. Hola, Manuel. Soc l’Elena. En la nostra cultura existeix la creença que les persones més intel·ligents són menys felices. Això és cert?

Manuel Martín-Loeches. És una pregunta molt bona, però la resposta, en resum, és no. No necessàriament. Per descomptat que no. A veure, la resposta és múltiple. Fixeu-vos-hi. D’una banda, com a espècie, és cert, i això explica moltes coses, l’espècie humana té un cert pòsit de tristesa perquè, segons diuen o segons sembla, som l’única que s’adona que, tard o d’hora, morirem. Aquesta por a la mort, que és aquí, en tots els membres de la nostra espècie, i que ens pot fer infeliços o ens pot posar tristos en un moment donat. I, per això, hi ha moltes solucions, com poden ser les narratives o les explicacions d’un món que ens tranquil·litzin d’alguna manera, o almenys que omplin alguns buits, alguns espais que no coneixem al respecte. Aleshores, això és fruit de la nostra intel·ligència, sens dubte. És a dir, la intel·ligència en l’ésser humà comporta també anticipar les coses a molt llarg termini. Som l’única espècie que és capaç de planificar amb anys d’anticipació.

Quan la gent estudia una carrera, per exemple, és pel que aconseguirà en uns anys. Per això són allà, aguantant a classe el rotllo del professor encara que faci un temps fantàstic a fora. És perquè saben que, en un futur, obtindran un títol que els portarà a una vida millor. Aleshores, això també comporta que la vida portarà a un final, diguem-ne. I això, d’alguna manera, ens fa infeliços com a espècie humana, encara que tenim molts trucs, moltes maneres de pal·liar això. Això pel que fa a l’espècie, però, individualment, que siguem tan intel·ligents ens fa ser més infeliços? És cert que hi ha un mite, un mite urbà. Les persones més intel·ligents, com que s’adonen de les coses, s’adonen de les misèries humanes i, aleshores, són més infelices. Quan s’ha estudiat això de manera empírica, resulta que no és cert. No hi ha aquesta relació. Són dos fenòmens independents. Que un sigui infeliç o no, depressiu o no, tingui depressió o no, és més aviat un tret de personalitat que no té res a veure amb la intel·ligència. Aleshores, veurem gent molt intel·ligent o molt llesta que és molt feliç i gent molt intel·ligent, molt llesta, que també és infeliç. I viceversa. És a dir, no hi ha una relació.

María. Hola, Manuel. Soc la María, estudiant de Psicologia i Educació. Em crida molt l’atenció el fet que a les persones intel·ligents també se’ls sol considerar fredes i calculadores. Aleshores, m’agradaria preguntar-te quin paper tenen les emocions en la intel·ligència i en el pensament.

Manuel Martín-Loeches. És curiós. Les emocions, quan jo estudiava, fa més de 30 anys, quan jo estudiava Psicologia, es consideraven una cosa secundària, no servien per a res, era el més animal de l’ésser humà. I, quan s’estudiava la cognició, no tenien mai un paper les emocions. Era una cosa molesta, una cosa que es tendia a erradicar amb el temps. És el més animal del nostre cervell. Acabarà desapareixent en favor de la cognició. Ens convertiríem tots en una mena de Doctor Sock d’‘Star Trek’, un ésser que no té emocions. Ara resulta, uns anys més tard, que la neurociència i la psicologia s’estan adonant que les emocions són el motor de tot, d’absolutament tot. Sense emocions, no faríem absolutament res. Quan una persona rep una lesió cerebral que afecta, per exemple, l’escorça orbitofrontal i, aleshores, té les emocions minimitzades o gairebé no existeixen, aquesta persona es pot quedar en una butaca asseguda tot el dia sense fer absolutament res. No té ganes de fer res, no té iniciativa. Les emocions són el que ens mou. I jo ho he dit moltes vegades, i és molt clar, que la intel·ligència és una esclava de les emocions.

La inteligencia está al servicio de las emociones. La inteligencia está para conseguir que tengamos emociones positivas y para evitar que tengamos emociones negativas. Además, curiosamente, en el ser humano, las emociones positivas que más perseguimos son las sociales. Nos gusta sentirnos orgullosos, nos gusta tener prestigio y nos gusta evitar emociones sociales negativas. Nos gusta evitar la vergüenza o la culpa. Es decir, la inteligencia está para eso.
La intel·ligència està al servei de les emocions. La intel·ligència està per aconseguir que tinguem emocions positives i per evitar que tinguem emocions negatives. A més, curiosament, en l’ésser humà, les emocions positives que més perseguim són les socials. Ens agrada sentir-nos orgullosos, ens agrada tenir prestigi i ens agrada evitar emocions socials negatives. Ens agrada evitar la vergonya o la culpa. És a dir, la intel·ligència està per a això. De fet, jo, en el meu llibre ‘¿De qué nos sirve ser tan listos?’, en poso a la introducció un exemple, que crec que és molt il·lustratiu. L’ésser humà va arribar a la Lluna gràcies a les emocions. Hi havia una emoció que estava darrere del viatge a la Lluna, que és la de l’orgull nacional. Era una lluita, una pugna entre els soviètics i els nord-americans. Qui arribava abans a la Lluna per demostrar a la resta del món que era una nació superior? I, si no arriba a ser per aquesta cursa, no hauríem arribat mai a la Lluna perquè, per què volíem anar a la Lluna? D’acord que després obtenen els seus beneficis, que si hi ha materials, que si hi ha més coneixement científic, però la inversió econòmica i humana que es va fer, perquè, a més, es van perdre moltes vides en el camí, per poder arribar a la Lluna, era impressionant, i el que movia això no era l’obtenció de dades, era ser els primers a arribar a la Lluna.

Efectivament. De fet, quan mires al cervell on hi ha les emocions i on hi ha la cognició, la intel·ligència, el treball intel·lectual, la presa de decisions, el raonament, resulta que estan molt imbricats, molt relacionats l’un amb l’altre. Fins al punt que, segons alguns autors, no hi ha cap zona del cervell que sigui emocional, purament emocional, sense ser cognitiva. I no hi ha cap zona del cervell… Fixeu-vos-hi, l’escorça cerebral és la part més cognitiva, la superfície del cervell. L’escorça cerebral, inclús la part suposadament més cognitiva, que és l’escorça prefrontal, també està impregnada i banyada d’emocions. També, les emocions tenen molt a veure amb el treball d’aquesta escorça dorsolateral prefrontal que es troba al lateral. I és cert. I si, així i tot, admetéssim que l’escorça prefrontal és molt cognitiva i l’amígdala, per exemple, és una part del sistema emocional, és molt emocional i molt poc de l’altra cosa, així i tot, estan connectades per una sola sinapsi. És a dir, que, de seguida, el que ocorre en un món, l’emocional, afecta el món cognitiu. Aleshores, hi ha molts autors que pensen que el cervell, el cervell en general i el cervell humà en particular, el seu treball és cognitivoemocional. El que millor ho descriu és cognitivoemocional.

Després, a banda, si anem una mica més enllà, és a dir, jo estic disposat a admetre-ho i, de fet, ho he comprovat, que molt del treball intel·lectual, lluny de ser fred i maquinal, té alguna cosa d’emocions en el fons. Com deia una mica abans, si no és per obtenir-les ara, és per obtenir-les en uns anys, encara que vulgui semblar molt fred i maquinal. I, si estic raonant i, encara que sembli fred, hi ha hagut alguna emoció de fons que està provocant aquest pensament. Però després, com dic, anant una mica més enllà, fixeu-vos en moltes operacions cognitives, suposadament aritmètiques, maquinals, del cervell, com pot ser, per exemple, la sintaxi del llenguatge. Heu estudiat tots, segurament, sintaxi, heu estudiat el llenguatge a l’escola, a l’institut, segons la qual això són normes o regles de combinació de les paraules i dels morfemes, i són regles molt estrictes, molt complexes. Sol ser una assignatura esquerpa. Bé, però fins i tot això es veu afectat per les emocions. El càlcul sintàctic, els processaments, el processament sintàctic, es veu afectat per les emocions. Si estem alegres o si estem tristos, la forma de processar la sintaxi de les emocions, fins i tot això, és diferent. Perquè, quan estem tristos o enfadats, l’anàlisi sintàctica és molt més estricta, però, quan estem alegres, l’anàlisi sintàctica és molt més laxa. Inclús a vegades cometem errors, i això és cert. No processem la informació de la mateixa manera.

Sembla que hi ha la sensació que no hi ha cap perill, i aleshores no posem tanta atenció, inclús de manera inconscient, perquè l’anàlisi sintàctica és inconscient. No posem tanta atenció al que ocorre i per aquí se’ns colen molts errors. Ser, estar alegres, estar, com a estat, no com a tret… Estar alegres o feliços ens porta a cometre certs errors, sobretot quan la informació que cal analitzar és minuciosa, tipus matemàtica o sintàctica, però també és cert que ens potencia, aquest és el costat bo de la situació, ens potencia el que s’anomena la “cognició social”, l’intercanvi d’informació i conèixer el que altres pensen, etcètera, que també són problemes difícils i que cal resoldre en el dia a dia. Les reunions de feina són això, al cap i a la fi. És a dir, que hi ha molta relació entre la part cognitiva i emocional.

Mujer 4. Manuel, jo et volia preguntar quina importància té la memòria en la nostra intel·ligència.

Manuel Martín-Loeches. És molt interessant que, quan anem al cervell a veure què és la memòria, on es troba la memòria al cervell, veiem que està pràcticament per tot el cervell, sobretot a l’escorça cerebral, i que aquesta consisteix, bàsicament, en les nostres connexions, que els pesos, les connexions que hi ha entre les neurones han canviat, i això són els nostres records. Ara recordem les coses que tenen a veure amb aquest circuit neuronal perquè els pesos, és a dir, la facilitat amb què una neurona excita la següent, ara són més grans aquests pesos, ara s’excita més fàcilment una neurona quan excita l’altra. Aquests són com els nostres records. I això té molt a veure amb la intel·ligència perquè, quan mirem què és la intel·ligència, també té molt a veure amb les connexions que hi ha al nostre cervell, especialment a la nostra escorça cerebral. De fet, al final podríem considerar que una i una altra són bàsicament el mateix. Memòria i intel·ligència són gairebé, o bàsicament, el mateix, depenent una mica també de com entenem la memòria. Fixa’t que quan naixem, inclús una mica abans de nàixer, ja tenim algunes d’aquestes connexions, i després tota la nostra vida consistirà a generar més connexions, reforçar-ne algunes i debilitar i eliminar-ne d’altres. Això és la intel·ligència, això és la maduració del sistema nerviós. I això és la memòria, això és fruit de les nostres experiències.

Aleshores, memòria i intel·ligència, en aquest sentit, podrien anar molt unides. De fet, hi ha un tipus de memòria… Hi ha diversos tipus de memòria, ara els puc comentar, però hi ha un tipus de memòria que anomenen “memòria operativa o de treball”, encara que és cert que també la podríem identificar amb atenció o consciència, que és la capacitat que tenim de guardar unes xifres al nostre cap, per exemple, un número de telèfon, i repetir-nos-el fins que l’apuntem. Això s’anomena memòria operativa o de treball, que, com més capacitat tenim, resulta que som més intel·ligents. Correlaciona molt bé. És a dir, el número mitjà habitual, i fixeu-vos que aquesta memòria operativa posada a prova significa guardar-se uns números i donar-los la volta en ordre, invertir l’ordre. Doncs com més en puguem guardar, més intel·ligents som. Sol estar la mitjana, ho podeu comprovar ara o quan vulgueu, en uns set elements. Entre cinc i set, la majoria de la gent es mou. És a dir, set números, no ho sé, 657 390 426. Si a això li doneu la volta, sou capaços de fer-ho sense mirar-ho, ni apuntar-ho, això és que sou intel·ligents, prou intel·ligents. Si jo puc fer això amb números més alts, més llargs, unes seqüències més grans, resulta que correlaciona molt bé amb la intel·ligència en general, amb el factor G que hem mencionat abans, que té a veure amb la intel·ligència. Fixeu-vos com la memòria i la intel·ligència tenen molt a veure.

Inma. Com estàs, Manuel? Em dic Inma. Com són d’importants les històries per al desenvolupament de l’ésser humà i de la societat?

Manuel Martín-Loeches. Bé, les històries, les narratives, no? Són part del que descriu i defineix l’ésser humà. Els éssers humans no seríem els mateixos si no tinguéssim aquestes narratives, aquestes històries. De fet, hi ha alguns autors que diuen que l’ésser humà té dos tipus de mentalitats. Una mentalitat concreta, concreta i específica, on parlaríem, no ho sé, de la fusta que veiem aquí, del focus o dels arbres que podem tocar, del riu que podem veure i tocar. I, després, una mentalitat més mitològica, més fruit de la imaginació, fruit del consens social de diverses persones, que és on estarien les institucions, els governs, els ministeris, és a dir, els arbres, els rius, els lleons. Això és un exemple de Harari. D’una banda, són concrets, però, d’altra banda, formen part d’un parc nacional gestionat per un govern, i aquesta entitat no existia abans de l’ésser humà. L’ha generat l’ésser humà i només existeix al cap de la gent, no de la realitat tangible.

Aleshores, aquests mons imaginaris, aquests mons mítics, han sorgit perquè tenen una importància molt gran per tranquil·litzar-nos. Tot ha de tenir una causa, tot ha de tenir un final, tot ha de tenir una explicació. Això és molt propi del món social. Com que resulta que no tenim respostes per a totes aquestes preguntes, l’univers, d’on ve, la vida, d’on ve i on va, o per què és allà, busquem els perquès, els com, els qui, i no n’obtenim respostes, el que ha fet l’ésser humà ha estat inventar històries. Una vegada troba una resposta que li sembla satisfactòria, és suficient. I l’agafa i la defensa, si cal, amb les armes. I així ha ocorregut al llarg de la nostra història. Perquè moltes d’aquestes narratives que ens tranquil·litzen donen explicació, ens donen sentit a la nostra vida, tenen a veure amb els nacionalismes, tenen a veure amb les religions i tantes altres creences que ens donen sentit i que donen sentit al nostre grup, a la nostra vida, a la nostra existència, que ens marquen uns objectius que, sense ells, no existirien. Però ens satisfan i ens aferrem a ells, com dic, si cal, agafant les armes. Les croades van ser un exemple, en el fons, que això és així. Com diu algun autor, Daniel Dennett, que a mi m’agradava molt, les Croades eren la lluita entre dues persones per veure qui tenia el millor amic invisible.

Una vegada en som conscients, i per a això ens serveix ser tan llestos, ens adonem que moltes d’aquestes explicacions no se sostenen i no ens hi hem d’aferrar. Som prou llestos per dir: “Anem una mica més enllà i reconeguem que, per a algunes coses, no tenim resposta”. Cal ser honestos i intentar deixar-ho aquí, aparcat. No sentir la inquietud: “Com que no sé quin és l’origen de l’univers, posaré alguna cosa que me l’expliqui i em deixi tranquil”.·Això és una mica el que jo defenso, és el meu punt de vista personal. I penso que la narrativa, actualment, que més ens beneficia en aquest sentit i que és la més honesta és la ciència. La ciència també és una narrativa perquè, en el fons, si hi penseu, és una història sobre com és el món, com es va originar el món, què és el que el descriu, quins mecanismes té. I és una història, una narrativa, que pot canviar amb el temps. Però la cosa bona que té aquesta narrativa és que admet que hi ha buits en el nostre coneixement i busca omplir-los. I, si no té el coneixement, no el té, i s’admet. Per mi, és una narrativa que ens permetria avançar a tots molt més i molt millor que aquestes altres narratives que, en el fons, porten moltes vegades a un comportament violent, a una lluita d’uns grups contra altres en funció de les ideologies. A això que també és molt social i molt humà, però que la intel·ligència humana ha d’anar erradicant, que és la d’ells contra nosaltres.

El meu grup per davant dels altres grups. I això, que ho va comprovant i ho va demostrant la ciència com és exactament, ho hauríem d’anar superant i fer que tota la humanitat en si fos només un grup pel benefici de tots. Perquè, quan posem això en marxa, i més amb la sofisticació i el coneixement que tenim ara, venen les guerres i els seus perills, a escala, a més, cada vegada més mundial i global. Aleshores, jo crec que la intel·ligència humana l’hauríem d’utilitzar en el nostre benefici, no en el nostre perjudici. Així que moltes gràcies per la vostra presència i fins aviat. Gràcies a tots.