Si el cervell fos una orquestra, la respiració seria el director

Nazareth Castellanos. Nazareth Castellanos: Bé, potser pocs sabeu que qualsevol de vosaltres ara mateix m’està escoltant amb l’estómac o que ha d’esperar que el cor us enviï un impuls elèctric perquè pugueu parar atenció. Des de fa molt poquet hem començat a veure, des de la fisiologia, la nostra biologia de tot el cos, que som éssers que estem a tot el cos, a tota la nostra ment, la nostra atenció. Aquest gaudi que espero que estiguem tenint aquí ho estem vivint de cap a peus, començant pels peus perquè el meu cervell ara mateix està observant com tinc els peus, quina figura, la inclinació del peu està sent processada i això fa que ja els meus sistemes d’equilibri estiguin pensant si estic d’una manera o d’una altra. Segueix tot el recorregut del cos i es fixa en com està la meva esquena. Per exemple, si aquí m’haguessin posat una cadira incòmoda, que es diu així l’experiment, jo tindria menys recursos neuronals ara per explicar-vos coses, simplement perquè estic asseguda d’una altra manera. En tot influiria també com jo tingui les meves mans. I fixeu-vos que utilitzem les mans i no estem transmetent informació amb elles. És a dir, no estic dient «aquesta manera així», sinó que estic fent coses així amb les mans. Però avui sabem que les mans estan activant les neurones d’una regió del meu cervell que m’està permetent integrar tota la informació que jo us he d’explicar. Com funciona això? Doncs hi ha unes neurones, una part aquí del cervell, que és com aquesta diadema, que és l’escorça somatosensorial que tenim a l’escorça, que són neurones que s’encarreguen d’integrar les diferents menes d’informació que he de fusionar per generar un argument que sigui més o menys coherent.

Però aquestes neurones també s’encarreguen de processar la informació de les mans. El cos diu: «Doncs si aquestes neurones s’encarreguen de processar les mans i també s’encarreguen de processar la informació, si moc les mans, potser puc processar millor la informació». Movem les mans per anar activant el nostre cervell. Després també ens serveix a nosaltres. Sabeu que amb aquesta sensació de quan ens acariciem, ens toquem les mans, ens estem transmetent informació a nosaltres mateixos? Jo soc una profunda defensora d’acariciar-nos. Les carícies a la ciència es defineixen com un toc suau i lent. Doncs això ara mateix està enviant informació al nostre propi cervell. Jo, ara, fixeu-vos, estic parlant i estic utilitzant tot el meu cos per saber el que us he de dir, però no només per fora, sinó que us estic parlant des de l’estómac. Vosaltres m’esteu escoltant des de l’estómac. El nostre estómac és una bossa que batega molt lent. Pum. Pum. 0,05 hertz. Molt lent. Si és buit. Aquest ritme, aquest batec del nostre estómac, està enviant informació al meu cervell. Si el meu estómac està bategant aquesta freqüència tan lenta, el meu cervell està generant ones alfa. Aquestes ones alfa permeten que jo pugui guiar la meva atenció per explicar-vos una cosa o una altra. Per tant, jo no tindria el mateix cervell si el meu estómac és buit que si ara s’està processant una paella. És a dir, també estic fent servir en aquest moment el meu estómac.

Estic utilitzant els meus pulmons. Com estigui respirant farà que tingui més memòria, més atenció, que gestioni millor o no el meu estat emocional. Estic parlant sobretot des del cor, perquè és l’òrgan que més influeix sobre el cervell. I finalment, només al final, el meu cervell està integrant la informació de tot el meu cos. Fins ara, sempre, quan estudiàvem la psicologia d’una persona o volíem veure els mecanismes biològics subjacents a la seva conducta, estudiàvem què passa al cor, la respiració, el cervell, principalment. Però la medicina, si us n’adoneu, i la psicologia, tenien una idea molt individualista. És a dir, el que a mi em passa o la meva conducta s’explica amb el meu cos. Però fa molt poquet la neurociència va fer un pas més enllà, una nova revolució, i va veure que els cossos interaccionen entre si. Ara mateix el que està passant al meu cos també depèn del que està succeint en els cossos de les persones que jo tinc al voltant. Per exemple, el cor, la respiració, la postura… I a mi això és una cosa que em sembla molt bonica, impressionant, perquè ens parla d’una humanitat comuna i perquè ens fa pensar no tan sols en la comunicació entre les persones, com en la comunitat, la idea que tenim de com podem impactar sobre els altres i la responsabilitat social que tenim.

Dona 1. A mi m’encantaria que ens expliquessis, d’aquest darrer segle XXI, que és tan prolífic en un munt d’estudis, d’investigacions, quina per a vosaltres és absolutament fascinant.

Nazareth Castellanos. Doncs mira, aquesta pregunta és molt bonica, perquè jo només he treballat en la investigació i no he fet una altra cosa i crec que potser no en sabria fer cap altra. Després de molts anys dedicada al cervell i al cervell, el cervell és l’òrgan més important i el cervell, fa com vuit, nou anys, em vaig enamorar profundament del cor i sobretot de la relació, d’aquell diàleg que hi ha entre el cor i el cervell. Per què? Entre altres coses, a mi m’agrada molt estudiar la història de la medicina, la història del nostre pensament, perquè jo crec que és importantíssim que sapiguem per on hem anat passant. I al llarg de la història hi ha hagut cultures que han estat cerebrocentristes i hi ha hagut cultures que han estat cardiocentristes, i hi havia una espècie… una guerra, un silenci, on mai realment es va fer un debat de si era el cor o si era el cervell. I el que m’agrada del que està passant ara és que no parlem d’un o altre, sinó que parlem de la comunicació entre ells. És a dir, ja no hi ha un rei o una reina, sinó aquest matrimoni entre el cor i el cervell. El que nosaltres vam fer al laboratori fa temps va ser mesurar els camps elèctrics del cervell. Quan nosaltres als laboratoris mesurem persones, evidentment no podem obrir el cervell, sinó que hem d’utilitzar màquines que mesurin el que passa al cervell de forma no invasiva, sense fer cap mena de mal. I això ho podem fer amb una sèrie d’elèctrodes o unes màquines que mesuren els camps electromagnètics a les diferents zones del cervell. I simultàniament a això mesurem el camp elèctric del cor, el típic electrocardiograma que tots hem vist en un hospital o en una pel·lícula. Dic que ho mesurem simultàniament. Per què? Perquè el que volíem veure era si hi havia relació entre ells.

I el que es va veure… I això la primera vegada que es publica va ser a la Universitat de París, que ho publica a la revista «Nature». Va veure que cada cop que el cor batega… el cervell li respon. Això es diu la resposta neuronal evocada pel cor. Però fixeu-vos, «resposta neuronal evocada pel cor». El cervell és el que respon al batec cardíac. El que van veure en aquest primer estudi és que la percepció del que estigui passant fora, el grau en què jo percebo o no el que estigui passant fora, depenia de si el cervell responia adequadament al cor o no. Per tant, ja no era només el processament de la informació que fa el cervell ni l’estímul que envia el cor, sinó que un enviï informació i l’altre, el cervell, li respongui. Si no li respon, el que va veure aquest estudi és que, si el cervell no respon adequadament al batec cardíac, jo no percebo què està passant fora. Però, molt curiós i molt bonic, en estudis posteriors van veure que, si el cervell li respon massa, el que tenim és una visió molt esbiaixada de nosaltres mateixos. Quan nosaltres vam fer els experiments, el que volíem veure era què passava amb les persones que tenien alguna mena de dèficit cognitiu. Vam estudiar persones que tenien deteriorament cognitiu lleu, que és una de les primeres fases en la malaltia d’Alzheimer. I el que vam veure en aquest cas és que, després de molts anys estudiant només el cervell per comprendre aquesta malaltia, es va aportar un granet de sorra a l’estudi d’aquestes malalties neurodegeneratives en veure que la comunicació entre el cor i el cervell es debilitava i, per tant, la persona perdia, en aquesta interrupció entre el cor i el cervell, la idea de qui soc jo, sobretot aquesta memòria autobiogràfica.

Fixa’t que bonic, perquè era al final veure que no és un o altre, sinó afinar la relació, afinar, equilibrar la relació entre el cor i el cervell. Aleshores vaig acabar enamorada i fascinada amb el cor.

Paola. Hola, Natzareth, soc la Paola. Gràcies per transmetre’ns tants coneixements sobre neurociència. La pregunta és: què passa al nostre cervell amb les coses que no veiem, per exemple, amb el que ens imaginem?

Nazareth Castellanos. L’estudi de la imaginació és molt interessant per moltes facetes, però és especialment interessant ara que tenim un gran problema de salut mental, perquè ens preocupa què és el que imaginem, què és el que estem constantment recreant o anticipant com un hipotètic futur. I aquesta és la imaginació que potencialment ens podria fer mal. Hi ha una imaginació, que s’ha estudiat molt, de coses que no seran probables. Per exemple, això es va fer en experiments als Estats Units, on agafen un grup de persones, li posen els elèctrodes per tot el cos… «Imagina’t que et convida a berenar Obama». I aleshores, la gent: «Jo m’ho puc imaginar perfectament, allà, amb els Obama, parlant». Però què és el que van veure? Doncs que aquesta mena d’imaginacions són interessants, però no tant. Per què? Perquè en el fons el teu cos sap que això mai no passarà o que és tremendament improbable. I llavors això ho comparaven amb imaginacions que et poden succeir. «Imagina’t que demà berenaràs amb la teva amiga tal». Això pot passar. Aleshores el que van veure és una cosa molt interessant. Es coneixien molts mecanismes cerebrals de la imaginació, la imaginació probable, la imaginació improbable. Però el que es va veure és que una mica el que marca la diferència en què tu et creguis una cosa que pot passar o no era la resposta del cervell al batec cardíac. Quan jo m’estic imaginant una cosa que és molt improbable, soc aquí amb els Obama, passant-m’ho fenomenal, el meu cos comença a bategar d’una manera que és molt rítmica. Imagina’t. Ara mesures el meu cor i està fent el que li toca. De sobte, Obama em convida a Washington. Aquest home tan meravellós, tan maco. I jo imaginant-m’ho. I el meu cor agafa i comença: «pa, pa, pa, pa».

Per què? Perquè aquest batec tan rítmic està ficant el meu cervell en un altre règim. És una recreació mental. Però això, que és el que es va veure, no passa a zones més emocionals. T’ho pots imaginar, però no et repercutirà, perquè saps en el fons que això no et passarà. D’acord? O imagina’t que de sobte el sol esclata i el planeta tal. Bé, jo m’ho puc imaginar i el meu cor: «pa, pa, pa». «Ara imagina’t que vas al cotxe amb la teva filla…». Bum! Aquí el meu cor diu: «Compte, això sí que pot passar i això et farà por». I llavors el cor immediatament canvia el seu ritme, i en aquest canviar el seu ritme li indica al cervell: «Prepara, activa altres zones», com és l’ínsula, com és l’amígdala i com és l’escorça frontal, a dir: «Compte, que aquesta imaginació que t’ha vingut de sobte pot passar i et pot fer molt de mal». I llavors ja comença una resposta, mitjançant l’hipotàlem, corporal. Així com, en imaginar-me els Obama, el meu cos es queda absolutament igual, perquè sap que no els veurà en la vida, en imaginar-me que passa alguna cosa a la meva filla… Crec que tots aquí podeu fer la prova. Compte. I aleshores això ja passa a ser corporal. I per què dic que això és molt interessant? Perquè, quan tenim problemes com ansietat i com estrès, el nostre pensament imaginatiu sol orbitar davant d’aquests possibles problemes, situacions que sí que poden passar. I llavors, aquí, una altra vegada ho expliquem amb el cor. Perquè el cor i el cervell, quan es comuniquen entre si, el que fan és dotar la percepció d’una visió molt subjectiva. Aquesta frase que jo repeteixo fins a l’avorriment, que la meva mare em diu: «Ja t’ho he sentit massa, aprèn-te’n una altra», que és: «No veiem les coses com són, sinó com som».

Aquest com som és el que aporta el cor. Per què? Perquè el cor aporta aquesta perspectiva autobiogràfica. Aleshores, què és el que es va veure? Un altre cop la Universitat de París. Que el cor i el cervell creen la meva representació interna de la realitat, que pot ser molt autoreferencial. Per exemple, imagineu-vos que un dia sortiu al carrer i fa fred. Escolteu el vostre diàleg interior a veure com s’ha generat, com s’ha formulat la frase? «Fa fred» o «tinc fred»? Podem dir «fa fred» o «tinc fred». El «tinc fred» vol dir que jo ho estic vivint des d’una perspectiva molt basada en mi, molt egocèntrica, molt autoreferencial. En aquest cas, el meu cor i el meu cervell estan molt fusionats. Massa. Per això, una altra de les frases a la qual jo li tinc certa prudència és aquesta de «segueix el teu cor». Perquè, quan el cervell segueix el teu cor, jo tinc una perspectiva massa narcisista. Sempre dic que «segueix el teu cor si el teu cor sap on ha d’anar». Per què? Perquè si no em fa orbitar només davant meu, en el que jo penso, en el que a mi m’interessa, en com jo ho visc, mentre que equilibrar una mica aquesta relació cor-cervell fa que jo tingui una percepció del que passa que és molt més moderada de la meva referència, és una mica menys subjectiva. Quan meditem, disminueix la relació entre el cor i el cervell. Les zones del cervell que disminueixen la resposta al cor estan associades amb una desidentificació de la meva pròpia identitat.

És a dir, baixem una mica aquest jo que està moltes vegades excessivament al centre. Per això, una altra de les formes que nosaltres tenim de cuidar una mica aquesta identitat i modelar-la és, per exemple, fent exercici físic, cosa que involucri canvis en la meva dinàmica cardíaca. Així que recuperem el que han dit tantes tradicions del cor, de la moral, de la perspectiva de l’ànima, que s’expressaven en aquests termes. Cuidar el cor és cuidar-nos a nosaltres mateixos. Els egipcis, que eren una cultura cardiocentrista… Es va trobar una vegada un sarcòfag on posava: «Vaig posar el cor en tu perquè recordessis el que havies oblidat».

Elena. Hola, Natzareth. Em dic Elena i per a mi és molt bonic poder compartir aquesta estoneta amb tu. Jo sempre he pensat que el cervell funciona com un ordinador, però pel que ens estàs comentant em fa la sensació que no és així, oi?

Nazareth Castellanos. Bé, absolutament no. Jo crec que hi va haver un moment en què va caldre comparar el cervell amb un ordinador i parlar de les teories computacionals, però també crec que ha fet molt de mal. Hi ha una portada de la revista «Nature», que es publica l’any 2016, al juny, que jo tinc al meu despatx. I per què m’agradava aquesta portada? Perquè deia: «Les malalties complexes se’ns compliquen». I què és el que significava per a mi aquesta portada o què és el que després es llegia a dins? Que les coses són molt més complexes del que semblen. Veníem també d’una època, després de Descartes, on parlàvem de… «El cos és una màquina, és la màquina més perfecta», deia Descartes i arriba a dir en Harvey igual. Parlem de mecanismes, els mecanismes corporals. Gairebé enteníem el cos com un rellotge, com un rellotge suís, on això funciona com una màquina perfecta. Dins d’aquests mecanismes suposem moltes vegades un reduccionisme. Això funciona així, després això, després allò altre. És veritat que es començava i és veritat que cal començar reduint i separant, però, així com hi ha hagut altres èpoques, per exemple, a la física, on passem de la física clàssica mecanicista newtoniana a un paradigma on qualsevol abandona l’intent de comprensió… A mi el que m’agrada molt d’aquestes revolucions científiques que estem vivint, sobretot a la biologia i a la neurociència, és que comencem a no comprendre les coses. Les coses comencen a ser molt més difícils del que nosaltres pensàvem. I això és veritat, que jo ho explico com a anècdota personal. Jo venia del món de la física. La primera beca que jo vaig tenir en acabar la carrera era en física nuclear, aplicada a la medicina, però en física nuclear.

Quan començo a treballar a la neurociència, de la mà d’un metge i d’un físic, el físic i jo, en cert sentit, ens vam sorprendre que les coses eren una mica més senzilles quan havies d’estudiar el cervell que quan veníem de les partícules. Entenc que la base física és diferent, però això és una cosa que a mi sempre em grinyolava. Jo deia: «Nosaltres al laboratori utilitzem una màquina que està basada en superconductivitat quàntica, que es diu la magnetoencefalografia i fa coses molt complexes, com que un electró estigui en dos llocs alhora perquè això funcioni, el “gap” de Johnson». El que a mi em sorprenia era: «Ostres, la màquina que jo faig servir per mesurar el cervell és més complexa que el cervell». I llavors crec que a la biologia encara li falta una megaempenta on les coses se’ns escapin de la mà. Això sí que és veritat que és personal, però jo abandono aquesta idea de dir: «Algun dia ho comprendrem tot». Això és veritat que només és personal, però el que m’agrada és veure com les coses cada vegada es van fent més complexes. Si era complex entendre una sola zona del cervell… Aquí tenim el projecte d’en Javier de Felipe, que, per entendre el que passa en una columna de l’escorça, necessitem ordinadors com edificis. Si complexíssim és entendre què fa un circuit petit de neurones, imagina’t si a sobre has de tenir en compte quan ha bategat el cor, si estic respirant, si tinc el peu així, si l’estómac s’ha menjat un entrepà o no… Les coses se’ns compliquen. Per mi per això era important aquesta portada de «Nature», perquè per primera vegada dèiem: «Compte, compte, això és molt més complex». I jo crec que des d’aquesta humilitat és quan podem començar a desenvolupar teories que tinguin la riquesa que al meu parer mereix l’estudi del cervell.

Dona 2. Hola, Natzareth. Anteriorment, has comentat que els nostres cors, els cors de tots els que estem aquí ara, s’estan sincronitzant durant aquesta conversa. I a mi em sembla al·lucinant perquè la majoria de nosaltres no ens coneixem. De quina manera se sincronitzen els nostres cors quan estem amb les persones que ens importen realment, amb les que convivim, amb les que estimem, al cap i a la fi?

Nazareth Castellanos. Bé, això és preciós. Com deia abans, jo em vaig enamorar del cor i més encara quan vaig veure que existia aquest fil invisible que ens uneix a altres persones. Ara es comença a parlar de la comunicació que hi ha entre els cossos. No només ens estem comunicant aquí amb la paraula, s’estan comunicant els nostres cossos i ho fan amb un llenguatge que no és perceptible a les nostres orelles. Ara comencem a mesurar-ho i aleshores comencem a treure’n pistes. S’estan comunicant, s’estan sincronitzant els cervells, s’estan sincronitzant els nostres sistemes endocrins, és a dir, les hormones, i sobretot el cor. Nosaltres a la universitat vam fer un experiment on vam posar dues persones dins de la màquina i estàvem mesurant simultàniament els cors del meu company Gustavo i d’una altra persona que havia vingut. Al principi, els seus cors, cadascun duia la seva dinàmica, és a dir, que nosaltres fèiem l’anàlisi matemàtica de la dinàmica dels seus cors i jo veia que no hi havia una relació que fos significativa entre ells. Bé, doncs hi eren. Passada una estona, es començava a observar com de tant en tant un dels cors començava a seguir l’altre. Això jo ho anava veient amb l’anàlisi matemàtica que fèiem després. I passada ja una bona estona… Un s’acobla a l’altre. Què és el que estaven fent? En un moment estaven tots dos asseguts i en un moment en Gustavo, el meu company, va començar a respirar d’una certa manera i va començar a meditar, però no va dir res a l’altre company, de manera que el seu cor se sincronitzava. Aquesta sincronització, que després hem repetit els uns i els altres, per què ens resultava tan interessant i tan divertida? Perquè no sempre se sincronitzaven els cors.

Hi ha vegades que el meu cor se sincronitzava amb tal, i amb tal altre no. I per què? No ho sabem. I això és el que a mi també em semblava superinteressant. No ho pots explicar tot, no tot es veu sota un microscopi. Hi ha alguna cosa que és la connexió entre les persones, que no saps per què… Amb algú et sents connectat i amb un altre no. Es va fer un estudi amb músics que estaven improvisant. Era de percussió. I a tots ells se’ls havia posat elèctrodes al cor. Ells estaven improvisant i en algun moment hi havia més relació entre ells. I què és el que es va veure? Quins moments abans els cors s’havien sincronitzat. Dins del que és la sincronització entre els cors, la que més s’ha estudiat és la sincronització entre els cors de la mare i els fills. Això primer ho va fer la Universitat de Nagoya, on va veure com, quan una mare agafa el seu fill, se sincronitzen els cors. Es va veure que, quan es produeix aquesta sincronització de cors, augmenta el to vagal del nen, millora el neurodesenvolupament. Hi havia canvis a nivell fisiològic en diferents facetes, fins i tot a nivell de sistema immune. Es produïen canvis biològics quan el cor del nen se sincronitzava amb el de la mare. Quan la mare començava a respirar molt de pressa, per exemple, quan estem estressats, el cor del nen ja no se sincronitzava tant amb el de la mare, i aleshores no sent la mare, encara que la mare estigui enganxada. Quan la mare començava a baixar la respiració, alentia la respiració, es produïa aquest acoblament entre cors. El nen es relaxava. És a dir, la comunicació… D’això en parla molt Heidegger. La comunicació no depèn de la distància sinó de l’atenció.

Per exemple, quan estem escoltant algú, aquesta escolta activa no només involucra que li diguis «fes això, fes allò altre», sinó que l’altre té… El seu cos ha de sentir que el seu cos ha estat incorporat al meu. Jo comprenc l’altre, jo escolto l’altre quan el meu cor i el meu cervell s’han sincronitzat amb l’altre i l’altre percep que el cor i el cervell han impactat en mi i se sent escoltat. Com podem facilitar moltes vegades aquesta escolta? Per exemple, tocant-nos. Això és un estudi molt bonic que es va fer entre Londres i la Universitat de Mallorca. Sabeu que quan toquem algú i jo li dic…? Per exemple, estic així tocant i tinc la mà quieta. Imagineu-vos que estigués tocant algú. Doncs sense jo adonar-me’n, o sigui, de forma inconscient, la meva mà de tant en tant pressionarà una mica més. Sabeu quan pressionarà una mica més? En el moment del batec cardíac. Per què? Perquè en el moment del batec cardíac he perdut un moment la connexió i, per compensar, la meva mà es mourà i aprofundirà una mica més per continuar connectat a l’altre. Quan estem tocant algú, l’estem tocant amb el cor. Una de les formes més boniques també de sincronitzar els cors és el que s’anomena l’ancoratge de la mirada. Mirar-se als ulls. Cosa que, per exemple, tots evitem quan estem molt nerviosos, oi? No sé si us ha passat de vegades que esteu explicant a algú: «Saps què em va fer? I em diu què tal el molt poca-solta, m’ha dit…!». I evites molt la mirada, perquè en mirar als ulls algú és probable que et sincronitzis amb el seu cor, i llavors em treu del meu, que en aquell moment està molt orbitant al meu voltant, «jo, i m’ha dit, i jo perquè tal, perquè soc jo la que tinc raó», que normalment la tenim, oi? Aleshores evito la mirada, perquè el que interessa ara és que jo orbiti davant meu.

Això, per exemple, ja ho saben els terapeutes, però mirar als ulls quan algú ens estigui explicant alguna cosa, als nostres fills… Mira’m, escolta’m amb els ulls, que això és una cosa que diu molt l’Álvaro Bilbao. «Escolta’m amb els ulls». I aleshores es produeix aquesta sincronització de cors i aquesta sincronització de cors impacta sobre l’escorça cingulada, una de les zones del cervell social que ens permet aquesta empatia. I, llavors, la pregunta aquí que se sol fer és: «D’acord, jo estic escoltant algú, l’estic escoltant d’una forma atenta, estic plenament allà present, en aquesta escolta, estic mirant als ulls, fins i tot puc tocar». Això és una cosa que tots voldríem en un moment, per exemple, en una teràpia, a la consulta d’un metge… Això és una cosa que s’instrueix dins del que és la humanització de la medicina. «Escolti, miri’m als ulls i no a l’ordinador». D’acord, però què passa amb aquest terapeuta, aquest sanitari que està en constant contacte amb el dolor? Com fa que el seu cor incorpori el dolor de qui va passant l’un darrere l’altre? Què s’ha observat? Que davant d’aquest dolor… generem una cuirassa. Fixeu-vos, «cuirassa», de «cor». I llavors es produeix una dissociació ment-cos. El que m’està dient el meu cos és que ara m’he de separar perquè jo no puc suportar tant de dolor. Stanford va començar a desenvolupar una sèrie de projectes al voltant d’això. I el que van veure és que… Això es publica a la revista «Science». És que la millor forma d’empatia és aquella en què jo no m’he oblidat de mi. És a dir, quan jo rebo algú que m’està explicant les seves coses, de sobte el meu cos es transforma en l’altre i em fa mal perquè em fa mal el que passa a l’altre, perquè ho he incorporat i gairebé com que jo he desaparegut.

Això s’explica neurològicament perquè s’observa una inhibició de l’ínsula. Jo m’he convertit en un altre. L’he absorbit completament. Aleshores, és clar, això és molt dolorós i això tot el dia és molt dolorós. Davant d’això em separo. Com puc percebre l’altre, però mantenint la meva ínsula? És a dir, continuo sent jo, m’uneixo a tu, però no m’oblido que hi soc jo. Per exemple, respirant. Per exemple, desenvolupant la consciència corporal d’aquell que ha d’estar enfrontant-se a aquesta tasca de servei tan generosa que fa. És a dir, tenir aquest equilibri entre un jo que no estigui desmesurat, però un respecte a la pròpia identitat. Trobar la pau interior. El concepte de límit significa tenir pau interior dins de les teves fronteres. Jo t’entenc, però no deixo de ser jo.

César. Hola, Nazareth. El meu nom és Cèsar. A mi el que m’ha intrigat sempre és que els meus germans i jo hem tingut la mateixa infància, ens hem criat junts, però la recordem de manera diferent. La pregunta és: poden dues persones viure una mateixa situació i, així i tot, recordar-la completament diferent?

Nazareth Castellanos. Absolutament, absolutament. I afortunadament també. Però fixa’t que aquests estudis on comencem a reconèixer aquest caràcter subjectiu de la memòria són molt recents. Com dèiem abans, veníem d’una visió gairebé computacional on una cosa havia succeït i d’aquí a deu anys la recordo i la recordo tal com va passar en aquell moment. Ara bé, dins de quan està passant alguna cosa, hi ha un episodi, cadascú es queda amb una part de la història. No tots ens quedem amb la història tal com ha passat, i moltes vegades no sabem com definir la realitat. Dins dels factors que influeixen en la memòria autobiogràfica hi ha la biologia. Encara que siguis el teu germà, encara que hagis tingut les mateixes condicions, com dius, les biologies són completament diferents. D’això n’hi ha un estudi també que m’agrada molt. Mai no hem tingut exactament la mateixa mare o el mateix pare. Les relacions entre cadascun d’ells… Encara que tinguem diversos fills i els estimem absolutament amb la mateixa intensitat, no som la mateixa persona amb uns i altres. I això és una mica també en general. Jo no soc la mateixa persona quan estic amb una persona o quan estic amb un altre. Hi ha un article que em va encantar sobre la neurobiologia de l’aferrament, que jo m’ho imaginava com… Un dia jo estic sopant a casa meva i hi pot ser la meva parella, el meu fill, la meva filla, la meva mare, una amiga i una germana, i jo giro el cap i estic parlant amb la meva parella i s’activa una xarxa cerebral, però faig així, miro la meva filla i és un altre cervell, hi ha altres àrees involucrades.  Miro la meva amiga i és una altra xarxa neuronal. Miro la meva germana i és una altra xarxa neuronal. És a dir, soc la mateixa jo sempre? És la mateixa persona la que percep sempre? No. Per tant, no valoraré ni percebré igual el que digui la meva filla que el que ha dit una amiga o el que diu la meva germana.

Encara que ens sembli que els germans i els pares som un, això també passa. Després hi ha una altra part que a mi m’encanta, que va molt bé arran de la família, i és que ara es comença a estudiar la influència que tenen les memòries transgeneracionals. Això primer s’ha estudiat amb animals i ara comença a estudiar-se en éssers humans. És veritat que cal ser molt prudent perquè encara hi ha molt poquets estudis, però què és el que ens diu? Que nosaltres ja venim amb memòries de pors que han viscut les nostres famílies abans que nosaltres. Aquestes memòries transgeneracionals poden estar més actives en mi i en la meva germana d’altres. És a dir, venim ja amb una gran motxilla que portem a càrrec, i després, sobretot, al llarg de la vida, ja des de la gestació, tu et vas fent la teva pròpia idea del món. Som sempre aquests caminants on no hi ha camí i que anem fent camí en caminar. I encara que el paisatge sigui el mateix per al teu germà i per a tu, el camí no serà exactament igual. Tornem una altra vegada a aquesta memòria, a aquesta percepció subjectiva, en què no veiem les coses com són, sinó com som. I hi ha una altra cosa, que darrerament també hi indagava, perquè estàvem fent un estudi de salut mental, vam fer un congrés. Repassant els números de salut mental, vaig llegir dos números que quan els vaig confrontar vaig dir: «Ostres». Segons diuen les estadístiques, un 70 % de les persones viurem o hem viscut esdeveniments potencialment traumàtics. Segons diuen altres estudis, no ho sé, ni l’1 % acudeix a teràpia.

Per tant, fixa’t, quina combinació. Anem a la deriva. Som psicologies a la deriva completament. La probabilitat que jo faci mal a algú per una cosa que jo podria haver evitat amb una teràpia és u. La probabilitat que jo pateixi per alguna cosa que algú podria haver evitat anant a teràpia és u. Quantes coses podríem haver evitat? Per mi això ja ve des de dins de la família, des de petitons, conèixer la nostra pròpia història. Què ha passat? Com ha passat? Hem de perdre aquesta por de reflexionar sobre la nostra biografia, sobre la biografia dels que van venir abans. Aquesta por d’anar a una teràpia… Jo crec que ho hauríem de normalitzar. Igual que ara anem a gimnàstica no perquè jo m’hagi trencat alguna cosa i he d’anar a rehabilitació, sinó que vaig al gimnàs per estar millor. Doncs igual que jo no vaig al psicòleg que quan ja truco a la porta em vaig arrossegant, per què no hi vaig perquè m’ajudi a estar millor? I per mi una arrel important aquí és la família, que això es normalitzi des de casa. Conèixer-nos, parlar dels problemes, de com som… És a dir, que la família també sigui una escola, com diu el poeta. Encara que siguem els pitjors alumnes en aquesta escola que és la vida, doncs almenys anar a escola.

Mariana. Hola, Natzareth. Em dic Mariana. Moltes gràcies per compartir amb nosaltres tots els teus coneixements. Soc «coach» i fins fa poc vaig estudiar «mindfulness» i gestió emocional i t’he sentit parlar sobre la respiració, la importància que té la respiració en el nostre benestar, i m’agradaria saber què diu la neurociència sobre això.

Nazareth Castellanos. Doncs mira, si t’hagués d’explicar el que diu la neurociència sobre l’impacte de la respiració sobre el cervell, acabaria molt aviat. Per què? Perquè no es comença a estudiar fins fa molt poquet. El primer estudi es publica l’any 2017. Un estudi important, vull dir. Es publica a la revista «Science» i és la primera vegada que es parla de la neuroanatomia de la respiració, és a dir, quines zones del cervell s’activen quan respirem, quan inspirem i quan exhalem. Dins de la poca cosa que es coneix, però que cada vegada és més, el que s’ha vist és que la respiració funciona com una mena de marcapassos que va guiant els ritmes de les neurones. Cada vegada que nosaltres inspirem… Això jo sempre convido que quan ho explico ens imaginem que està succeint al nostre propi cos, perquè jo crec que la biologia l’hem d’entendre així. Això està passant ara mateix dins meu i això és el que a mi em sembla com molt impactant, molt bonic. Nosaltres comencem a agafar aire pel nas. Pel nas. Aleshores, al cap de 300 mil·lisegons… L’aire ha entrat pel meu nas. Ha estimulat les vibrisses que tenim allà, els flagels. Quan ja es fica al cervell, estimula el bulb olfactiu. Al cap de 300 mil·lisegons de començar la inspiració, li arriba un impuls elèctric als hipocamps, que són aquestes zones del cervell més profundes que estan involucrades a la memòria. Allà hi ha neurones, és clar, com al nostre cervell, que estan realitzant les seves funcions. Imagineu-vos. Imaginem-ho com si fos una orquestra. Tenim una orquestra formada per molts músics, i els músics imaginem que estan afinant els seus instruments. Cadascú està fent el seu.

I llavors, en un moment, que és 300 mil·lisegons després d’iniciar la inspiració, apareix de cop i volta un director d’orquestra que fa… I tots responen els uns amb els tambors, els altres amb el violí, cadascun amb el seu instrument, però tots li responen. Això es diu l’alineació neuronal en alfa induïda per la respiració. És a dir, arriba la inspiració pel nas, al cap de 300 mil·lisegons al meu hipocamp les diferents neurones que formen aquesta orquestra han començat a… emetre batecs elèctrics en un ritme que és alfa, que és vuit, deu, dotze vegades per segon. Un ritme molt important per al cervell. És a dir, que la respiració indueix ordre, coordinació, sincronització al nostre cervell. Per què és important que hi hagi aquest ordre, aquesta sincronització i aquesta coordinació al nostre cervell? Perquè, perquè el nostre cervell pugui processar informació i pugui executar les seves funcions, necessita estar orquestrat. I això, per exemple, és molt bonic perquè entenem que, quan nosaltres estem fent qualsevol exercici… Per exemple, vosaltres ara m’esteu escoltant, esteu parant atenció. El vostre cervell s’està ordenant. Quan nosaltres ens abandonem i entrem en aquesta mena de «soc aquí, però no hi soc, no faig res», el meu cervell és més desordenat. Hi ha una anècdota molt bonica. Va venir Einstein a Madrid i al final de la seva conferència diu: «Bé, no espero que ningú m’hagi entès, però no importa, perquè l’important és que en l’intent de comprendre’m he introduït ordre als cervells». Quan fem aquest esforç de «llegiré un llibre», «pararé atenció a alguna cosa», estic fent que el meu cervell funcioni com una orquestra.

Podem tenir una orquestra com la Filharmònica de Berlín o l’orquestra del poble. De què depèn això? Del que jo hagi entrenat, oi? De les vegades que jo hagi assajat. El músic que toca a Berlín o a Viena és algú que ha treballat molt, oi? El nostre cervell aprèn a aprendre, aprèn a endreçar-se. Una de les maneres d’ordenar-se és amb la respiració. Hi ha una cosa molt interessant que nosaltres acabem de mesurar i és que nosaltres respirem normalment de manera molt desordenada. Quan no he acabat la inspiració ja estic exhalant. Quan vam començar els experiments a la universitat per veure la influència de la respiració sobre el cervell, jo m’havia estudiat com havia de ser el patró respiratori. Com quan surts de la carrera, que després arribes i dius: «Però, tot això, a mi de què m’ha valgut?». Per què? Perquè quan jo vaig mesurar a les cent i escaig persones que nosaltres vam mesurar, on vam mesurar la respiració per les dues fosses simultàniament al cervell, al cor… Quan jo estudiava matemàticament a aquestes cent i escaig persones, vaig dir: «Però on és la del llibre? Aquí no hi ha ningú que respiri bé?». La primera que s’havia ficat a la màquina a fer aquests experiments vaig ser jo. I quin va ser el meu impacte quan vaig veure com respirava. Vaig dir: «Jo em crec que sé alguna cosa?». I aleshores em vaig fer una reflexió. Jo m’he passat la vida estudiant, perquè els que ens dediquem a la investigació és això la feina. Jo tinc molts títols, però no sé res de la meva respiració. Amb quaranta i molts anys que tenia, que no me’n recordo de quants, em vaig dir: «Però com pot ser que respiri tan malament que no sàpiga si respiro pel nas o per la boca? Que m’assabento ara, als 40 i tants anys, que tinc dues fosses nasals, però sé resoldre una equació de quàntica».

I vaig començar una mica amb el sistema educatiu a dir: «Podries ensenyar-me una mica menys d’equacions i una mica més a conèixer el meu cos?» Perquè em va semblar impactant. Tots respirem molt malament. Me’n vaig anar a la literatura i el que documenta la literatura és que hem desevolucionat, diu la literatura. I llavors, com que respirem molt malament, entre altres coses, respirem d’una manera molt erràtica. Què és el que s’ha vist? Que hi ha uns nuclis al cervell que són els nuclis predictors de la respiració. Si jo respiro d’una forma molt regular, el meu cervell sap quan arribarà la pròxima respiració. Si jo faig així, d’una forma molt rítmica, de seguida tots ho aprendreu i em seguireu. Si jo faig una cosa desordenada, us perdreu. Com que respirem molt desordenadament, aquests nuclis predictors no saben quan arribarà la següent inspiració. I aquesta manca de predicció és un alarmant per al cervell. Per tant, una forma de calmar el cervell és asseure’s durant deu minuts simplement a respirar amb un ritme. És a dir… «Mira, necessita saber el teu cervell quan tornaràs a inspirar. Porta tot el dia boig perquè no ho sap. Pots durant deu minuts dir-li quan respiraràs?». Aquest seria una mica l’aquell. I això explica per què aquestes tècniques de respiració… Estic parlant de la més bàsica del món. M’assec i simplement faig que la meva respiració sigui més regular.

Per què això ens calma? Ara es coneixen els mecanismes neuronals, però fins fa poc no es coneixien. Per exemple, el nostre grup ha estat el primer al món a mesurar la influència de cada fossa sobre el cervell. Som el 2024. Ja sé que els nostres amics astrònoms es queixen que sempre els posem de comparació. «Sabem enviar un robot a Mart i no sabem que tenim dues fosses». Però a mi em sembla que és impressionant que no sapiguem res. Ara ja sabem que una fossa impacta sobre unes zones, una altra impacta sobre unes altres. Això potser em permet, com ja sabien en altres tradicions, per exemple, els pranaiames… Potser avui estic més nerviosa, potser avui tinc por, estic passant una època que és difícil. Què puc fer amb el meu cos perquè el violí soni d’una altra manera? Coses tan bàsiques que a més pertanyen al que s’anomena la salut mental global, és a dir, tècniques i protocols que estan a l’abast de tothom, independentment del poder adquisitiu. Tots respirem. Per què no ens ensenyen una miqueta? Es converteix en el gran modulador de la dinàmica neuronal. No perquè sigui l’òrgan que més influeix, el sistema que més influeix sobre el cervell, que és el cor, sinó perquè, a diferència del sistema digestiu o del cor, la respiració és el que jo puc modelar a voluntat. Jo no li puc dir al meu estómac «para». No tinc aquesta capacitat. Però sí que puc dir: «Doncs ara inspiro així, ara exhalo aixà, ara faig això, ara allò altre» I per a mi és una clau impressionant al cervell. I acabem d’enviar un article que hem fet amb la professora Lazar, de la Universitat Harvard, sobre l’exhalació com a predictor, com que et dona informació sobre la salut mental.

Dona 3. Gràcies per la teva resposta, Natzareth. És superinteressant el que ens comentes, però també superdifícil. Jo respiro, però no sé si ho estic fent bé. Com ho podria saber?

Nazareth Castellanos. És clar, aquest és per a mi el gran punt on haurien de reflexionar les institucions, els col·legis… La divulgació jo crec que és extremadament important, precisament, perquè ens permet conèixer-nos una mica més a nosaltres mateixos. És cert que, científicament, com et deia, s’acaba de descobrir. Científicament. Sabem que altres tradicions porten segles d’avantatge. Jo et convido que les coneguis, com ara totes les tècniques de pranaiama. Però és veritat que, quan volem aplicar les tècniques de respiració a un context, al context empresa, al context educatiu, o que sigui aplicable pel món sanitari, és veritat que cal tenir una prudència i esperar que hi hagi prou articles per veure de quines maneres es pot aplicar això o no, però és veritat que ja tenim una base suficient. Dins de l’avaluació científica de les diferents tècniques de respiració, la que acumula més evidències és la respiració lenta, cosa que s’anomena alentir la respiració. Un exercici que jo us convido que feu a casa és que us asseieu tranquil·lament i passats uns minuts poseu el telèfon i vegeu quantes respiracions feu per minut. Normalment, podem fer 14, 15, hi ha vegades que 20. És a dir, respirem molt de pressa. Per què? Té molts avantatges a molts nivells. A nivell cardiovascular, s’ha vist molt avantatge ja documentat des de fa molt de temps. Però en els últims anys s’ha vist que aquesta mena de respiració, alentir la respiració, té un efecte que és analgèsic.

Per exemple, nosaltres vam publicar fa tres anys un estudi sobre respiració lenta en persones amb dolor crònic per discopatia. A aquestes persones se’ls instruïa a alentir la seva respiració. Però, compte, quan fem una tècnica de respiració, no només és que agafo l’aire segons m’estan dient. El que després s’ha vist a la literatura és que gran part dels beneficis de les tècniques de respiració és que posis consciència en la respiració. És a dir, no… «M’han dit que faci això mentre estic mirant el mòbil». Per què? Estudi que es va fer a Nova York. Es va agafar una persona que s’estava sotmetent a una neurocirurgia, es van ficar elèctrodes dins del cervell, es va veure què passava quan estava fent diferents coses, però, en el moment en què aquesta persona dirigia la seva atenció a la respiració, s’observava l’activació més gran de l’escorça cingulada anterior, que és una zona molt involucrada, per exemple, en salut mental, quan tenim ansietat, quan tenim estrès, quan tenim dolor. És una zona molt complexa. És observar la teva respiració, però observar-la intentant no alterar-la. Ja sé que això al principi és difícil. Fins i tot l’escorça frontal no ens deixa. Aquest seria un gran debat. L’observo com si em fes igual el que observés, sense jutjar. A mi m’agrada molt, quan parlem de la contemplació… «Observa com si estiguessis mirant per la finestra. Observa-la. Has tret el cap al balcó del teu cos, al balcó de la teva respiració. Observa la teva respiració, però mantinga’t aquí en aquesta observació. No és una anàlisi, i no és una observació… «Que malament». «Això així i això aixà».

És una observació equànime. És una observació que ha de ser molt tendra. Jo crec que, en qualsevol procés de contemplació, igual que passa a la meditació, si no t’acompanya la dolçor… Hi ha un psiquiatre que a mi m’encanta. És un dels pares de la humanització de la medicina, en Borgna, que diu: «La tendresa és fer-nos comprendre que som mereixedors de la vida que ens habita». Que bonic. «La tendresa és fer-nos comprendre que som mereixedors de la vida que ens habita». Si aquesta mirada te la dirigeixes cap a tu mateixa, amb aquesta tendresa, fixa’t ja en el missatge que t’estàs enviant. T’observes i observes la respiració. I primer l’observes. Abans de canviar res, cal conèixer-lo, no? Observes durant uns moments, observes simplement. I després, a poc a poc, ho vas fent cada cop més lent. Perllongo una mica la inhalació, però perllongo molt més l’exhalació. Això és el que nosaltres fèiem a l’experiment. Sé que hi ha moltes tècniques, però jo explico la que nosaltres hem mesurat. Inhalo comptant en tres. Però no feu com em feien alguns subjectes de laboratori. Inhalo comptant en tres. Exhalaré comptant en sis. Però sempre amb molta tendresa. Amb suavitat. No… Amb molta tendresa. Estic una estoneta aquí. Em sento còmode? Inhalo comptant en quatre. Exhalo comptant en vuit. Estic còmoda? Puc pujar-ne cinc. I així, ho vaig pujant. Sis, dotze. Fins que arribem, perquè no cal de debò arribar a cap fita.

Fins que jo aconsegueixi que la meva respiració sigui cada vegada més lenta, però sempre observant-la. I observant-la amb quina mirada? Amb aquesta mirada de tendresa. A mi m’agrada molt en Pablo d’Ors quan diu: «Escolta, aquell moment en què et trobaràs amb tu, aquell moment d’intimitat, com vols fer-ho? Com agafes aquest ésser que ets tu? Com t’acostes a tu?» Aquí ja estàs enviant molt missatge, perquè com t’acostes a tu, amb quina amabilitat, ja activa unes zones del cervell i no unes altres. Sabem que la nostra atenció se n’anirà constantment, perquè ho sabem, i és més, és la seva funció. Llavors, amablement la convidem que torni. Aquestes distraccions són part del camí. Moltes vegades confonem observar la respiració amb deixar la ment en blanc, amb què no se me n’ha anat l’atenció en cap moment. No, això cal oblidar-ho. Part de l’aprenentatge és observar la quantitat de vegades que ens n’hem anat. I llavors alentir. Per exemple, quan tenim dolor. Alentir. El que diuen els estudis és que, si féssim això deu minuts al dia, tindríem beneficis significatius en la nostra salut mental. Fixa’t.

Dona 4. Hola, Nazareth. Molt interessant tot el que has parlat de la respiració, i tremendament útil si som capaços de dur-ho a terme. Però jo em pregunto quin paper juguen la resta dels sentits.

Nazareth Castellanos. Avui dia el que diu la neurociència… Aquesta va ser una proposta de la professora Garfinkel a Londres. Ens diu que tenim set sentits i no pas cinc. El meu nebot Jorge, quan estudiava els sentits a l’escola, la professora va dir «hi ha cinc sentits» i ell va dir «la meva tia diu que n’hi ha set». «Doncs la teva tia s’ha equivocat». Sempre hem pensat que n’hi havia cinc, que són els de l’exterocepció, però avui pensem que n’hi ha set. El primer en importància, segons la importància que li dona el cervell, és la intercepció, la informació que arriba al meu cervell dels òrgans. Després ve la propiocepció, que és la informació del cos, i després ja ve la resta dels sentits. La vista és un dels sentits, evidentment, que és més important, però també és el sentit on es generen més memòries falses. Les memòries falses és una cosa que és molt interessant, perquè són mentides que tu creus que són veritat. Per exemple, una situació que sigui estressant, que sigui especialment estressant. Ens posarem en una que sigui molt evident. Imagina’t, és el típic exemple que es posa sempre, que ets a una botiga i entra algú a robar amb una arma. Tots ens posem molt nerviosos, davant d’aquesta situació tindríem molta por. Aquí s’allibera molt cortisol al nostre cos, i el cortisol inhibeix l’hipocamp. Per tant, jo no estic memoritzant bé el que està passant. Quan després arriba la policia i et demanen: «A veure, Rosario, si us plau, digues-nos un relat. Què has vist? Com era la persona que ha entrat?», potser, sense tu voler-ho, menteixes i dius memòries falses. Això és important, en situacions així, que hi ha molts estudis que posen una mica en prudència els típics testimonis d’aquests esdeveniments.

Però també és important perquè aquesta mateixa situació també ens passa en un context a casa, quan ens posem molt nerviosos, quan estem en un conflicte, o amb algun company. Es produeix el mateix i tendim a dir mentides que nosaltres pensem que són absolutament certes. També és molt important cuidar, com dius, els sentits, què m’entra pels sentits. Per exemple, aquí hi ha uns estudis que nosaltres vam fer amb en Camilo José Cela, el fill, que estudiàvem què passa al cervell quan veiem obres d’art, que m’agradin o no m’agradin. Quan alguna cosa ens agrada, s’activen unes zones del cervell, i quan alguna cosa ens agrada menys, s’activen altres zones del cervell que tenen la seva repercussió a diferents estats emocionals i després salut mental. Això és a mi una cosa que sempre m’ha semblat molt important, que crec que no se’ns educa o no som conscients del paper que tenim d’escollir el que entra pels nostres sentits. Per què no fem més vegades al llarg de la nostra vida dir: «A això tanco els ulls, davant d’això em tapo les orelles»? Per exemple, ens recreem molt… Jo crec que tenim un excés d’imatges altament negatives als mitjans. Per exemple, sabem avui dia que, quan hem vist aquestes imatges… Nosaltres ho veiem, ho està processant, després s’apaga la tele, però el que s’ha vist és que, fins dues hores després, el meu cervell continua processant aquestes imatges. Quin és l’equilibri entre estar informat i tenir una mica un excés d’aliment sensorial que és negatiu? També per a mi de vegades seria una mostra de respecte cap a un mateix dir: «No, això ja, perquè sé que això impactarà en mi més del que jo considero». O: «En això m’esbargeixo una mica més, perquè això també esculpirà el meu cervell».

És a dir, ser molt més selectiu amb el que ens entra pels sentits. I, entre altres coses, per exemple, l’olfacte. És considerat el sentit de la memòria. El que olorem ens porta molts records, sabem que activa parts del nostre cervell, sabem que rejoveneix. Estudis que s’han fet al Max Planck. Per mi, sí, és una pregunta molt bonica, perquè em sembla que ens convida a ser més selectius amb el nostre aliment sensorial.

Dona 5. Diu que la cara és el reflex de l’ànima. Quina veritat hi ha en això?

Nazareth Castellanos. Doncs mira, científicament, podríem dir que recolza aquesta idea que la cara és aquest mirall de l’ànima. Al nostre cervell hi ha una zona que es diu l’escorça somatosensorial. L’any 1952, en Penfield va descriure què passava en aquestes escorces, és a dir, com aquesta part del cervell donava compte de les diferents parts del nostre cos. Quan es va estudiar això, es pensava que el nostre cos estava així repartit des del cap als peus aquí, i que la meva esquena, que és molt gran, hi hauria moltes neurones que estan dedicades al processament, a les sensacions i al moviment de l’esquena, perquè és la zona més gran. Però què és el que es va descobrir aquell any que va ser molt sorprenent? Que el nostre cos estava descol·locat, esquarterat per allà, per les escorces somatosensorials, però sobretot es va descobrir que hi havia zones del nostre cos que són més importants que altres per al nostre cervell. Dins de les zones més importants per al nostre cervell hi ha la cara i les mans, especialment la cara. I dins de la cara el que envolta la nostra boca. Com si fóssim éssers amb unes mans enormes, una cara enorme i una boca enorme. I també tot el que envolta els nostres ulls. Avui dia, per exemple, aquest model de Penfield ha estat estès. Ja s’ha publicat un estudi fa molt poc que mostra que el nostre cervell té en compte el que passa al nostre cos, però no ja per parts, el peu, la cara, la mà, sinó que hi ha tres zones en aquesta escorça somatosensorial que donen compte del meu cos com un tot. És el model integrat somatosensorial, és a dir, com està la meva mà, però en relació amb com està la meva cama. El meu cos com un tot, és a dir, la postura en si mateix.

Dins d’aquesta escorça somatosensorial, la representació de la cara, com dic, és molt important. Ara bé, nosaltres sabíem que el cervell sap com està la cara, però que com estigui la cara influeix sobre el cervell és una cosa que és força recent. El que hem vist és que el cervell està interpretant el gest de la meva cara per poder interpretar també com soc jo. Això té un origen gairebé al segle XIX amb en William James, en Merleau-Ponty, els primers estudiosos de la ment corporitzada. El nostre cervell necessita el cos per donar expressió a nocions tan abstractes com la tristesa. Què és la part que ara s’està estudiant? Un projecte molt bonic que jo esmento molt perquè em sembla especialment bonic, que és pacificar el gest, adonar-se més al llarg del dia de com està el meu gest. Com està el meu gest? Potser al llarg del dia he acabat així, que és una cosa que solem fer, i molt més quan estem mirant el mòbil. Pacificaré el gest de la meva cara. Suavitzaré la musculatura al voltant dels meus ulls. Per què? Perquè aquesta relació, aquesta informació, serà bidireccional cap al cervell. La meva cara reflecteix el meu estat. Si jo estic trist, ho veuràs a la cara encara que jo no digui res. Ara bé, com estigui la meva cara també influirà en aquest estat emocional. És a dir que fins ara el que hem dit és que la cara és el mirall de l’ànima. Però també li podem donar la volta, que la cara sigui el que dona forma, el que reflecteix també l’ànima, és a dir, com va canviant l’una i l’altra.

Per mi, sobretot al que conviden, crec, aquests estudis és que al llarg del dia siguem molt més conscients de com està el nostre cos, dirigir la nostra mirada a una consciència corporal molt més sovint. Per què? Per intentar canviar rumbs. Al llarg del dia, jo observo i estaré així molt probablement. Intentar corregir-ho. Estaré així. Intentar pacificar-ho. És a dir, que sigui el meu cos el que expressi aquesta ànima i que el meu cos permeti també donar forma a a01:04:09 Sara: Hola, Natzareth. Soc la Sara. Volia preguntar-te si en aquest moment hi ha alguna cosa que t’estigui cridant realment l’atenció per continuar investigant de cara al futur.

Sara. Hola, Nazareth. Soy Sara. Quería preguntarte si en este momento hay algo que te esté llamando realmente la atención para seguir investigando de cara al futuro.

Nazareth Castellanos. Doncs mira, sí, us explico una cosa que, bé, és una mica un secretet, però… Així com fa 12 anys, vaig començar una línia de recerca que va costar obrir, que era la neurociència, la meditació i la interacció entre els òrgans i el cervell. Vam començar a estudiar la influència de l’intestí i l’estómac sobre el cervell, la influència del cor i després la influència de la respiració sobre el cervell. Però, quan jo començava a estudiar la influència de tots els òrgans, a mi en els últims anys hi havia alguna cosa que sempre se’m quedava una mica al tinter, amb una mica de frustració, perquè he de dir que quan vam fer els experiments jo vaig posar elèctrodes per tot arreu a veure el que enxampava, però és veritat que només vaig poder detectar el camp elèctric de l’estómac, de l’intestí, el del cor i després la respiració. Però per què jo vaig posar elèctrodes per tot el cos? Perquè volia veure un òrgan que a mi sempre m’ha fascinat i que penso que mereix un reconeixement més gran, i que després, per la meva vida, ho he tingut des d’una altra… que és l’úter. La influència de l’úter sobre el cervell. Això és un projecte que pretenc començar dins de molt poquet. I què és la part o com jo ho he orientat? Vull veure la influència de l’úter a la nostra memòria, la nostra memòria autobiogràfica, vull veure la influència de l’úter en aquesta transmissió de les memòries transgeneracionals, vull veure com l’úter es comunica amb l’amígdala, vull veure com l’úter es comunica amb el precuneus, amb zones molt involucrades en aquesta memòria que és meva i dels ressons de les meves morts, com diu la poeta. Vull veure la interacció entre l’úter, el cor i la gola.

Tot això és veritat que quan em pregunten o quan ho explicava al director i em mirava com… «Com?». És veritat que no hi ha documentació científica. Hi ha només pocs estudis fets en animals sobre l’impacte que té l’úter en l’aprenentatge. Estan fets en animals i cal ser molt prudents. Però també és veritat que els estudis en animals es fan per donar-nos pistes del que després podríem fer en éssers humans, però és veritat que potser no surti res. I això jo no ho sé, però ho vull intentar. Però també vull que sigui un projecte que a més involucri no només la ciència. Vull que sigui un projecte que involucri diferents formes de coneixement, perquè crec que entre tots i cadascun des de la seva visió ens podem enriquir. Però, si t’he de dir la veritat, és un projecte que també desenvolupo perquè crec que la dona necessita tenir més visió, més paper, més protagonisme en el món científic. Gran part dels estudis científics que es fan estan fets en cos masculí. La investigació de tot el que té a veure amb el cos de la dona ocupa un percentatge baixíssim que no me’n recordo. No arriba ni a l’1 %, perquè no té interès fins ara. Per mi, des d’aquest punt de vista, que és potser més personal, crec que ens mereixem. Al capdavall, qui no ha passat per un úter? Oi? Doncs aquest és el projecte que ara mateix em fa més il·lusió.

Patricia. Hola, Natzareth. Soc la Patrícia i la pregunta que et volia fer jo és una mica sobretot relacionada amb els infants o amb l’educació. I, encara que et soni així, una mica utòpic, què t’imagines tu a l’educació en un futur ideal o com seria per introduir-lo dins del sistema educatiu?

Nazareth Castellanos. Doncs mira, has dit una paraula que jo crec que de vegades hauríem de deixar de fer servir, que és «utopia». Hi ha un filòsof que jo admiro molt, que és en Josep Maria Esquirol, que ens parla, parlant, per exemple, de l’educació, ens parla de les «engrunes d’utopia», «engrunes utòpiques». Per què no ens quedem amb certes engrunes d’aquella utopia que ens sembla tan llunyana? Dins d’aquelles engrunes que podem incloure en el sistema educatiu, a mi m’agradaria un sistema educatiu que fos molt més corporal. Si jo m’hagués de quedar amb una pràctica per introduir a tota la societat, i no només als nens, seria ballar. Ballar, encara que ballem malament. No es tracta de ser ballarins. Què passaria si, per exemple, en una empresa, tinguéssim la possibilitat de ballar cada dia una estoneta? Què passaria si els nens entressin a classe ja movent-se i amb un ritme alegre? Si heu ballat, crec que tots tenim l’experiència que quan surts de la classe estàs molt més alegre. Per exemple, quan nosaltres fem moviments iguals davant d’un grup de persones que estem ballant alhora i estem repetint els mateixos moviments, es produeix una sincronització de cors. Quin és l’objectiu moltes vegades del ball, que l’hem tingut a totes les cultures? No només és moure’s, no només és aquest moment de joia, sinó que afavoreix molt la comunicació. Jo crec que alguna cosa que com a societat hem d’aprendre, a banda de fomentar els mecanismes de comunicació, seria fomentar la comunitat, estar més en contacte, i per a mi el ball sens dubte seria l’ideal.

Adriana. Hola, Natzareth, estimada. Soc l’Adriana, de Mèxic. Bé, molt impressionant i molt apassionant l’evolució de la neurociència aquests darrers anys. Però et volia preguntar qui ha estat la teva inspiració o qui et va fer canviar la manera de veure la neurociència.

Nazareth Castellanos. Jo crec que la persona que més m’ha influït i a la que he anat descobrint a poc a poc al llarg dels anys de la meva carrera científica ha estat el senyor Santiago Ramón y Cajal. Quan jo vaig començar a estudiar neurociència, que ho vaig fer aquí a l’Hospital de La Paz, a Madrid, a la Universitat Autònoma, a la Facultat de Medicina, era un personatge que era considerat el pare de la neurociència. Estudiàvem què havia fet, les seves contribucions. Per mi Ramon y Cajal en aquell moment era un geni. Però, a poc a poc, el vaig anar coneixent més. Anava llegint més sobre la seva vida, anava llegint més sobre els llibres, ja amb un caràcter més personal, que ell escrivia. I aleshores va passar de ser un geni a ser un savi. Per mi no és el mateix un geni que un savi. Vaig anar descobrint una persona que em va semblar fascinant, que em va semblar que ens hauria de fer pensar molt el món acadèmic. El món acadèmic moltes vegades és ple de persones que jo consideraria genials, extremadament intel·ligents, però moltes vegades per mi també falta cert desenvolupament a una altra mena de nivell. Hem de parlar molt més des del cor, i per a mi Cajal parlava principalment des d’allà. Jo crec que li encantarien els estudis de la relació entre el cor i el cervell. Ramon y Cajal era un personatge fantàstic perquè va néixer en un petit poblet, Petilla de Aragón, i el seu pare estava obsessionat a ser ell mateix metge. En el seu moment, el seu pare era ajudant de cirurgià, un tècnic, però va anar estudiant, va acabar sent metge i va pressionar molt Cajal perquè estudiés Medicina. Però Cajal, des de ben petitó, volia ser pintor. Ell pintava. Té uns dibuixos de Cajal amb pocs anys que és sorprenent el talent.

Hi ha una anècdota que explica que el pare de Cajal va anar a l’església del poble, que en aquell moment hi havia un pintor que estava restaurant, i li va dir: «Miri, ara portaré el meu fill, i quan vingui vull que li digui que ha vist els seus dibuixos i que no té talent per al dibuix, que l’abandoni». Allà que va el pobre Cajal i sent… «És un mamarratxo» o li va dir alguna cosa així. Això ho explica Cajal a les seves memòries amb la seva secretària Enriqueta, que va escriure un llibre meravellós, que va ser un dels moments més importants i bonics de la seva vida. Fixa’t, ho va capgirar, segons explicava ell després. Allò no el va frustrar, sinó que va fer, segons ell, que el dibuix es convertís al llarg de la seva vida en el seu gran refugi, aquell lloc on ell era ell, aquell lloc on ell trobava el seu centre. Va estudiar Medicina i ja sabem tots la brillantíssima carrera científica que va tenir, però va ser un gran dibuixant, i gràcies a això nosaltres tenim les primeres imatges de les neurones, perquè el que veia al microscopi ho pintava. És espectacular el que ell feia. Però, a banda d’això i del que ens ha aportat i el delit que suposa veure les làmines de Cajal, jo em quedo sempre amb aquesta part. Cajal buscava sempre moments en què estar amb ell mateix. Cajal era un gran defensor de la pròpia intimitat, de tornar a si mateix, de recuperar el seu propi silenci, que deia. Una cosa que ha acompanyat Cajal i que per mi ha estat una gran referència és, d’una banda, la seva inquietud, que va quedar inacabada, de desenvolupar una ciència humanista, d’unir diferents formes de coneixement.

Ell era una persona absolutament curiosa per la filosofia, per la literatura. Sorolla li va fer un quadre, es reunien a casa seva, es reunien al Café Gijón daquí a Madrid, amb els intel·lectuals. Era un curiós absolutament per tot. Ell volia incorporar tot allò a la ciència perquè la ciència havia de ser humanista. Això va quedar inacabat. Però el que em queda de Cajal és aquesta famosa frase de «tots podem ser escultors del nostre propi cervell si ens ho proposem». És que era un gran defensor de la intenció. Ell comença a parlar de la plasticitat. El terme ja havia estat encunyat abans, però ell defensava aquesta capacitat plàstica del cervell, és a dir, aquesta capacitat del cervell de reorganitzar-se. Ell ens convidava, que això és una cosa que a mi a nivell personal m’ha guiat molt en la meva vida, ell ens convidava sempre a reflexionar sobre on posem la intenció per sempre treballar darrere d’obtenir una millor versió de nosaltres mateixos.