“Seria impossible viatjar on ho faig sense hospitalitat”

Lethal Crysis. Gràcies. Moltes gràcies a tothom. Bé, Rubén és el meu nom, encara que realment fins i tot els meus amics ja em coneixen com Lethal, que és com em dic en xarxes socials des de fa gairebé 12 anys. D’aquí a uns mesos el canal ja fa 12 anys. I realment he fet una mica de tot, perquè avui dia faig viatges ja des de fa cinc o sis anys, des de finals del 2017, però vaig començar amb una cosa molt diferent. Jo només volia fer un projecte, com emprendre amb alguna cosa, amb el que fos, no sabia amb què, i tenia 15 anys, aleshores, les possibilitats de començar de sobte un negoci tampoc eren tantes. Amb 15 anys tampoc obriràs una botiga, comprar un local… El que vaig descobrir va ser que un altre xaval, un altre jove de la meva mateixa edat, i allà a Castro-Urdiales, a Cantàbria, on jo m’he criat, tenia un canal a YouTube i gravava a casa seva sobre experiments de ciència i armes casolanes com si fossin joguines. I la realitat és que vaig començar fent el mateix que ell. Després vaig començar també a gravar amb ell i vam créixer junts a YouTube. Ell el va deixar de banda i es va convertir en el canal de supervivència, avui dia, crec que el més gran d’Espanya, i jo vaig començar després amb els viatges. En començar amb els viatges sí que em vaig adonar que això era el que m’agradava més. Bé, avui dia no m’imagino una vida que no sigui aquesta. És la meva passió absoluta i és al que no m’importa dedicar-hi…, vaja, no dormir o no menjar si és per investigar sobre un viatge o per estar viatjant.

Cada vegada estic més involucrat en llocs titllats de complicats. I és que trobo aquesta felicitat descobrint, investigant o explorant les zones menys contactades, de vegades perquè s’han vist englobades o submergides en un conflicte i per això la gent no hi pot arribar. Altres vegades perquè són comunitats tribals gairebé sense cap contacte o zones naturals l’accessibilitat de les quals també és complicada pel mateix entorn. En aquestes zones és on estic centrat avui dia. Però com dic: ja són diversos anys de recorregut, de mil aventures perquè no m’estic a casa més d’un mes a l’any, així que hi ha molt per explicar i recordar també de tot el que visc.

Eloy. Hola, Rubén. Com estàs? Em dic Eloy i volia preguntar-te com busques els llocs on vas, quin és el procés, si ara com ara se’t resisteix algun d’ells i, d’aquells on has estat, si t’ha decebut algun d’ells. Gràcies.

Lethal Crysis. Decebut, realment, començant per aquesta última, jo diria que no. Al final, un destí no és tant la teva experiència concreta que t’ha tocat viure. És a dir, un mateix país pot ser el millor o el pitjor del món simplement per qui t’acompanya o a qui acompanyes, o si hi has anat a l’hivern, a l’estiu, en una data o en una altra. O fins i tot la teva pròpia moral: com hi anaves en aquell moment? Hi anaves de debò amb ganes per enfrontar un viatge d’aquest calibre o no hi anaves amb ganes? Hi ha molts factors. Aleshores, fins i tot els viatges on no ho he passat bé, no ho atribueixo al destí. Aleshores, decebut com a tal, crec que no he tornat mai.

Sí que hi ha alguns llocs on no he aconseguit arribar. De vegades ni tan sols ha estat per mi. De vegades per algun conflicte que hi ha hagut, algunes situacions de risc. Per exemple, a la carretera no puc seguir per aquest camí, no arribo al lloc, em quedo sense veure una de les tribus que volia. O, per exemple, simplement està plovent, hi ha una tempesta forta, no es pot travessar el mar cap a l’altra zona que jo volia… Tot això, quan has dedicat tant de temps, també diners, tant esforç per arribar-hi i que per una tempesta o per un torb se’t destrossa el pla, mentalment és dur, fa ràbia. És aquesta impotència també que no es pot lluitar contra res com és el clima. O algunes vegades que he intentat també reptes una mica més físics i el 2020, per exemple, vaig pujar el Kilimanjaro, el pic d’Àfrica, el cim més alt a l’Àfrica, 5.800 metres i escaig, gens tècnics. Ho vaig aconseguir, va estar bé. Després vaig intentar el Chimborazo, a l’Equador. És la muntanya més alta del món des del centre de la Terra. Són 6.300 metres, 6.290 crec que és. És el punt de la Terra més proper al sol. I em vaig quedar a 5.900. Em vaig aclimatar poc i malament i, a més, em van agafar unes febres molt fortes de la selva ja a alta muntanya. I no ho vaig aconseguir. Aquests moments són també una decepció amb mi mateix. Algun dia tornaré i ja ho intentaré. Però aquest reportatge vaig estar pensant de no pujar-lo.

Finalment el vaig publicar i va ser un dels que jo crec que més ha agradat en els darrers temps. Ja fa tres anys. Però simplement per aquesta prova que no sempre s’aconsegueix, que de vegades no surt bé… Jo crec que simplement això que una vegada no m’ha sortit bé, però tot i així i tot ho he publicat, va mostrar alguna cosa diferent i va agradar d’una altra manera. Però parlant de buscar aquests destins i de com jo ho faig, realment per mi això és una passió i m’encanta el que faig. No paro d’investigar i llavors sempre estic llegint els diferents països, les cultures, les zones tribals, què és el que hi ha a cada lloc. D’aquesta manera, quan de sobte tinc una data lliure, més que no pas investigar a on puc anar, tinc ja mil idees al cap i més aviat tinc que, en base a la proximitat d’aquest lloc, la inversió, els diners, el que costa o el temps que em suposaria, el temps de què jo disposo, decidir quin lloc és el que més encaixa o del qual més ganes tinc. Fins ara he estat en uns 70 països, una mica menys, 68, 69 o 70. N’hi ha al voltant de 200, 190, 195, depenent del que un consideri que és país o no. Però estic més o menys en un terç dels que hi ha. Menys d’un terç, sobre un terç diguem-ne. Encara em queda moltíssim camí per fer, per explorar. Però la part bona és que no només busco destins, cultures, sinó també contactes en aquests llocs, cosa que es coneix com un «fixer». El que en una zona turística és un guia turístic, en una zona sense turisme es considera «fixer», de l’anglès, que és el solucionador, el que t’aconsegueix el que et fa falta.

El que dic: òbviament tinc contactes a tots els que ja he visitat, però d’aquests 200 països, posem que a 180 hi tinc contactes. Hi ha alguns llocs on sí que he arribat a tenir alguns contactes, però encara no he vist de debò una via clara, un contacte clar en qui confiar i amb qui organitzar un viatge potent. A l’Amazones del Brasil, per exemple, he tingut algunes converses, però encara no he desenvolupat res clar. A Vanuatu, en algunes illes al Pacífic, hi ha zones tribals. I Vanuatu, un dels països que he esmentat ara, és una illa que és un país on encara hi ha tribus. És un conjunt d’illes. I hi ha tribus amb molt poc contacte a Tanna, a Pentecosta. Són illes on hi ha arribat molt poca gent. Aquestes zones ara mateix són algunes de les meves metes, les metes que més tinc al cap: arribar a aquestes illes i aconseguir arribar fins a aquestes tribus. Això és per al que encara no tinc contactes clars. Sí que conec algunes persones que hi han anat, però contactes clars i ferms encara em queda. Ja et dic, són pocs els llocs, però encara se n’escapa algun.

Eloy . Alguna vegada has tingut fora de càmera alguna situació de por, algun problema o alguna baralla que no l’hagis pogut gravar perquè no podies treure-ho a les xarxes socials?

Lethal Crysis. Com baralla, baralla com a tal, no. Moments de tensió o de lleugers conflictes, diguem-ne, pot ser, però tampoc ho visc amb tanta por. És que, a veure, depèn del concepte de por. El que no tinc és aquest estrès, aquest pànic. La por al final és el més natural. És per això que tots estem vius, vaja, perquè és el que ens fa estar en alerta i estar pendents dels perills. Aleshores, por com aquest concepte d’estar en alerta, d’estar amb tots els sentits pendents del que pugui passar, del que t’envolta, sí. Por del costat d’estar a prop del límit, d’estar amb aquest pànic, mai no m’ha passat, ni en els moments més perillosos. Quan vaig a un lloc, realment sé més o menys què hi ha en aquest lloc, per a bé i per a mal. No vull que em segrestin, no vull que em passi res, però sé que al país on vaig això passa. Realment, quan tens tan clar el que hi ha en aquest lloc… A veure, mai no ho han intentat ni tan sols. Si, de sobte, ho intenten, potser aquesta claredat amb què et parlo ara se m’escapa en un segon. Vull dir, no soc cap superhome, ni és que no tingui por, però sí que intento estar força conscienciat del que hi ha en aquests llocs. Aleshores, intento arribar, tenir clar quin és el protocol, què és el que cal fer… Hi ha riscos? Bé, intentar tenir control d’aquests riscos. Els que s’assumeixen, que sigui perquè hi ha raons que aquests riscos es poden controlar. El que sí que em passa, per exemple… Això ja ho vaig comentar, no sé quan va ser, amb algun psicòleg, però no amb un psicòleg en una consulta, sinó en una conversa de bar.

Una cosa curiosa que em passava inconscientment és que moltes vegades en els viatges, en les hores mortes, tinc un trajecte amb cotxe i, de sobte, quan jo me n’adono, fa trenta minuts que penso en què faria si de sobte venen uns paios amb Kalashnikovs i paren el cotxe, em segresten i acabo en una cova. La pel·lícula que m’he muntat al cap. Fa trenta minuts que Hollywood ja voldria tenir els desenvolupaments que tinc jo al cap amb aquestes pel·lícules. Em resulta curiós. Bé, això realment em van dir que és el més normal. El cap sol està planificant situacions que podrien passar, però jo això no… O sigui, jo no dic: «Va, planejaré què fer si…». Surt sol, simplement quan no estic pensant en res i, de cop i volta, començo a divagar. Això no em passa a Espanya, això em passa als llocs on jo sé què pot passar. Però jo crec fermament que precisament això és el que faria que no m’agafés tan de sorpresa.

Carlos. Hola, Rubén, soc en Carlos i et vull preguntar sobre la teva experiència amb els mundari, que ens parlis una mica més d’ells i, si me n’haguessis de dir un, quin seria el costum més estrany que t’has trobat en algun dels teus viatges?

Lethal Crysis. Sens dubte, de les més estranyes han estat amb els mundari. Sense cap dubte. Els mundari són un grup ètnic, és una tribu del Sudan del Sud. Ja per si mateix, el Sudan del Sud és un lloc que ara mateix sí que està rebent més turisme, però fins ara ha estat o havia estat molt poc contactat. El Sudan s’independitza els anys seixanta. El 1960, en concret. Des del 1960 fins al 2011 comença la Guerra d’Independència del Sudan del Sud. S’independitza el Sudan del Sud el 2011 i comença una guerra civil per prendre el control al Sudan del Sud, on hi ha diferents grups, des de milícies fins a grups tribals, tots armats fins a les dents, encara amb relacions dolentes amb el Sudan. Tot el petroli és just a la frontera. El Sudan del Sud està aliat amb els Estats Units, o els Estats Units està, més aviat, aliat amb el Sudan del Sud. L’interès del petroli més que res. I els russos amb el Sudan. Aleshores, és una zona força problemàtica. Jo vaig estar el 2020, fins al 2019 no hi havia hagut un alto el foc i, fins i tot amb l’alto el foc, la vida allà valia ben poc. Era molt complicat. Fins i tot avui també. Hi ha més turisme, però no és que sigui un país fàcil, ni de bon tros. Això per posar un context de com han estat aïllats aquests grups ètnics, fins i tot els mundari, que vaig arribar amb cotxe en poc més d’una hora des de Yuba, des de la capital. De vegades, les travessies que cal fer per arribar fins a aquests grups són de dies i, per descomptat, no es pot arribar amb cotxe.

Aleshores, imagineu-vos que un grup ètnic que viu a una hora de la capital no hi havia contactat ningú, pràcticament. Els mundari en concret són un grup seminòmada que no construeix cap lloc on dormir. Viu al ras, viu a terra. Tota la vida gira al voltant de les vaques. Aleshores, l’escena que podem imaginar és… Un campament, per exemple, són milers de vaques, només homes, molt poques dones, algunes que cuinaven, però la majoria estaven en un altre lloc, ja que és un campament on estaven durant uns mesos. A les vaques no se les mengen, les vaques són sagrades. Es passen la vida cuidant aquestes vaques. I té importància perquè en el passat era com un mèdium per connectar-se amb Ngun, que era el seu déu. Són les watusi, que anomenen. Segur que algú ho ha vist alguna vegada, unes vaques amb unes banyes enormes, altíssimes. Banyes d’un metre, gegants, a l’Àfrica. Aquestes són les vaques típiques dels mundari. L’escena dels campaments és: més de mil vaques, igual que tres-cents homes, i columnes de fum per tot arreu, que les fan amb muntanyes d’excrement d’aquestes vaques. Per tant, és un fum contaminant completament. És un lloc on costa respirar, on couen els ulls. Aquestes muntanyes d’excrement de vaca són fetes pels nens, que bàsicament s’arrosseguen despullats per terra fins que no s’inicien.

La tradició de l’inici, la iniciació, s’ha perdut una mica més, però històricament es feien una escarificació, és a dir, una cicatriu, cinc en concret, al front. Crec que eren cinc, cinc uves amb un ganivet. En aquell moment se’ls posava nom, el nom de la seva vaca preferida. Fins aquell moment, ni tan sols tenien nom. Les vaques sí. Des que neixen, les vaques tenen nom. Amb això que durant els primers 10, 12 o 15 anys de vida d’un d’aquests joves, és més important la vaca, que almenys té nom. El que dic, els nens nus i recollint amb les mans els excrements de les vaques per fer aquestes muntanyes, com unes fogueres, i fer foc. L’estampa és més o menys tots els homes armats, ja no només amb Kalashnikov, sinó armament pesant, d’aquestes armes que hem vist en pel·lícules o videojocs. Tot el calibre i tota aquesta munició va per fora de l’arma, s’ha de posar. Armament molt pesat i que es maneja allà, en aquestes tribus. I les tradicions van una mica més enllà. De fet, per exemple, es dutxen a l’orina de les vaques. I l’estampa és si més no curiosa, perquè és clar, la vaca no avisa quan pixa. Aleshores, en el moment en què se sent el raig de la vaca, tots van corrents per veure qui fica el cap a sota. És gairebé com un tint natural, perquè molts van amb pentinats força interessants. Són taronges. Això és per l’orina. També s’esbandeixen la cara i la boca en aquest orí de la vaca. Al final, són sagrades.

També va una mica més enllà. També estimulen genitalment amb la boca aquestes vaques perquè produeixin més llet. A mi això el que em produeix és pur interès. Interès de saber per què ho fan. D’on ve aquesta tradició? Per què viuen així? Al final, en el passat, tots els nostres avantpassats han passat per tradicions que avui dia estan completament perdudes i consideraríem que són una bogeria. El més curiós d’aquestes zones amb tan poc contacte és que encara les mantenen. Aleshores, com deia abans, aquests són els llocs per a mi veritablement interessants. En un món tan globalitzat, la majoria de nosaltres, dels que estem tan connectats a la ciutat, ens assemblem moltíssim. Ja gairebé costa diferenciar algú de França, Alemanya, d’Espanya, dels Estats Units, que dius: «I aquest d’on és?». Els trets culturals que identifiquen ja no són tants. Ja som gairebé part del mateix. Tanmateix, en aquestes zones on encara són tan vius aquests costums i aquestes tradicions, on la identitat dels pobles és encara tan marcada, aquí és, per a mi, un altre paradís de la investigació. Però, en concret, els mundari, si parlem de tradicions que impacten, si és de les que més.

Després n’hi ha d’altres, com ritus funeraris. Hi ha algunes tribus que es mengen el familiar quan es moren. És un canibalisme, però diferent. El canibalisme normalment és matar un líder tribal, un líder enemic. Buscant aquesta força en el pla més espiritual, es poden menjar un líder. El que em va sorprendre és saber que a Indonèsia, per exemple, hi ha una tribu a Sumatra que el que es mengen és el seu propi familiar. Es mor el germà, doncs se’l mengen. Costums i tradicions n’hi ha molt rares. Però sense entrar-hi, perquè em podria passar hores, això dels mundari sí que és del més estrany que m’he trobat.

Noi 1. Hola, Rubén. M’agradaria saber, amb tots els llocs que has visitat i totes les persones noves que hi has conegut, si hi ha alguna cosa que t’hagi xocat tant, que t’hagi volat el cap, bàsicament, alguna cosa que t’hagis quedat per a la teva pròpia vida i com ho has aconseguit aplicar al teu dia a dia.

Lethal Crysis. Realment em trobo amb molts impactes i molts contrastos en aquests viatges. Sense anar-me’n a coses tan extremes o que m’hagin impactat tant que siguin tan d’un altre planeta, o que semblin tan d’un altre món, cada detall, sense anar a coses tan principals, cada detall del dia a dia és una sorpresa. I un pot estar una setmana en una tribu, que és un dels estils de vida, probablement, més diferents del nostre a la ciutat, i tot impressiona. Després tornes a aquesta mateixa tribu una setmana més endavant i hi ha coses que no t’impressionen perquè ja ho saps. No t’enduus aquesta sorpresa perquè ja ho has viscut, però encara et trobes amb sorpreses. Cada vegada que tornes, descobreixes coses noves. I és una mica la màgia de l’exploració, de fer recerca. Hi ha moltíssimes coses que sorprenen molt. Després, sí que hi ha realitats concretes que et creen aquest impacte mentalment, psicològicament, que et fan reflexionar molt. Hi ha zones de l’Índia on es troben, per exemple, les castes dels pàries, dels intocables, que viuen al carrer, que moltes vegades fins i tot tenen extremitats que els han amputat per malalties. I, de sobte, tens un monyó al genoll amb unes benes xopes que el veus que està supurant, ple de mosques, molt prims, amb crosses, tirats al carrer. Ningú no els dona menjar, per això són els intocables, perquè no mereixen ni tan sols cap ajuda.

El tema de les castes no és una classe social. Tu pots néixer pobre i morir ric. Allà no. Si neixes en una d’aquestes castes, tu no et pots casar amb altres castes superiors. Això és una cosa que existia a moltes zones del món abans i, per sort, ara mateix ja són poques, però encara es poden trobar a segons quines zones. Quedar-te al carrer mirant aquestes persones i sabent que l’ajuda que els pots proporcionar realment és mínima. Ni tan sols veuran bé que se’ls doni diners. Si algú ho veu, potser fins i tot li treu, perquè no els consideren mereixedors d’aquesta mena d’ajudes, d’una llar, de menjar, de diners. Aleshores, a menys que s’emprengui un projecte de més envergadura allà mateix al carrer, un sent que es queda amb aquesta idea que estàs veient una cosa que és demolidora, que és terrible, amb els braços plegats, un se sent… Què fas allà veient això? Un se sent impotent. T’agradaria fer més del que… O, per exemple, he estat documentant les pasteres del Mediterrani. He gravat en zones postconflicte, però mai he estat a la guerra pròpiament dita. Perquè sempre es parla que la desesperació que es viu en una guerra aquestes migracions que provoquen les guerres són màximes. Això jo no ho he viscut, però sí que he vist la cara sobretot dels subsaharians a les pasteres, perquè a les famílies del nord d’Àfrica… fins i tot allà es notaven diferents classes.

Les embarcacions dels que arriben des de Tunísia o des del Marroc són molt millors: amb motor, menys poblades i es nota que fa menys temps que són al mar. No es veu l’estrès, aquests nervis que poden tenir, per exemple, els subsaharians en pasteres de ferro mal soldades, que davant de qualsevol impacte d’una onada, es descompon i s’ofeguen. Són persones que no han vist el mar a la seva vida, que creuen que el Mediterrani és un llac. I que, tot i això, pugen a un tros de ferro a la nit, gairebé sense motor, gairebé sense benzina, sense menjar, sense beguda, amb un nadó als braços i camí cap a un continent que des d’aquesta terra ni tan sols es veu. Aleshores, entre aquestes persones sí que m’he trobat unes cares de desesperació absoluta, resant així que veuen arribar el vaixell. Jo estava amb l’Open Arms, que és un dels vaixells que operen allà i intenten trobar aquestes embarcacions i rescatar-les, o almenys un suport que consisteix a acompanyar-les, a fer-los una supervisió en la navegació. En cas que passi aquesta catàstrofe, s’ofeguen en minuts. A mi no em va tocar veure morts. Hi va haver diversos rescats i tots van sortir bé, però les històries que tinc d’aquestes zones són tremendes.

Des del 2014, es calcula que hi ha prop de trenta mil morts ja. Trenta mil morts quan només es comptabilitzen els cadàvers. Si hi ha una pastera de dues-centes persones i han aparegut cinc cadàvers, encara que se sap que aquestes pasteres tenen capacitat per a dos-cents i no van mai a la meitat, sempre van sobrecarregades, només es comptabilitzen els cinc que s’han trobat. Aleshores, dels trenta mil que s’expliquen, imagineu-vos els que hi ha al mar. Si parlem de situacions que m’han impactat molt, situacions que afecten realment, fins i tot presenciar-les, aquesta probablement jo crec que és de les que més.

Sandra. Hola Rubén, com estàs? Soc la Sandra, segueixo els teus vídeos ja des de fa força temps i tinc curiositat. Si poguessis triar dos personatges, sigui del passat o present, a qui escolliries i quin seria el seu destí?

Lethal Crysis. Realment, sobre aquesta pregunta, més que pensar en personatges de la història, si soc sincer i honest, en el que penso és en les èpoques de la història que els ha tocat viure. Per exemple, quan es parla dels exploradors d’Àfrica, com ara Stanley, com Livingston; quan es parla de l’Antàrtida, de les grans expedicions amb Shackleton, amb Amundsen, amb Scott… Són personatges que han viscut històries i expedicions inoblidables, tremendes, que donarien per a llibres i llibres. Però sobre aquestes persones jo no en sé res. És a dir, és el que explica un explorador, com Livingstone va fer a Àfrica. Al final és la seva paraula, el que ell va explicar. Estava sol o pràcticament sol. Més que idealitzar-ne la figura com a persona, a mi em fascina el que van aconseguir realment. És a dir, jo no sé com de bo o dolent devia ser tenir-lo en un viatge o compartir un viatge amb una d’aquestes persones. Jo vaig a l’expedició en si. És a dir, Stanley, per exemple, va ser qui va recórrer el riu Congo fa 200 anys. Recórrer el riu Congo avui dia ja és una aventura més que digna, amb perills per tot arreu. Imagineu-vos en la seva època, que no sabien ni tan sols on anaven. La colonització a l’Àfrica durant molt de temps es va veure limitada a les costes, perquè entrar cap endins era trobar-se amb tribus molt hostils, amb fauna que desconeixien i sobretot amb els mosquits, amb la febre groga, amb la malària. Eren malalties que devastaven a aquests europeus que hi arribaven i anaven caient com mosques, anaven morint sense saber gairebé ni per què. Eren malalties que a Europa no existien. Aleshores, algú com Stanley va recórrer el riu Congo endinsant-se cap a les zones més tremendes i més hostils. Aleshores, imagina’t que es parlava del riu Congo com una entitat maligna, com un esperit malvat. I això era per tots els perills que englobava. A mi, com dic, més enllà de Stanley, el que em fascina, el que per a mi seria com un somni, seria viure una d’aquelles expedicions, no tant l’explorador com l’expedició en si.

Ineva. Hola, Rubén, soc l’Ineva. Ens han dit que acabes de tornar de l’Amazones. Ens pots explicar com ha sigut l’experiència?

Lethal Crysis. Aquests dies en concret no he estat gravant. Al final, avui dia tots els projectes que tinc ja són diversos. A més dels reportatges, hi ha vegades que són viatges més dedicats a explorar o a la mateixa investigació. I a més, també tinc una empresa de viatges per a petits grups que viatgen amb nosaltres, amb mi en aquest cas, amb un grup fantàstic. Ho hem passat terriblement en un dels territoris on més he anat, que són els Zápara, a l’Amazònia, l’Equador, en una festivitat concreta, que és la festa del mico gros. És un viatge una mica complicat perquè entrem amb avioneta a les profunditats de l’Amazones i és l’època de pluges. Aleshores, l’avioneta ja no fa falta ni que plogui, només que hi hagi núvols per sota dels 3.000 metres ja no es vola. Sobrevolar l’Amazones ja puc dir que és una de les experiències més increïbles que he viscut i, per sort, l’he viscuda força vegades ja. En aquest territori, la festa del mico gros està molt relacionada amb l’època de pluges, per això no és caprici nostre el fet de complicar-nos la vida amb el tema de les pluges i els vols, sinó que el mico gros és una festivitat animista que tenen els Zápara, que són els indígenes somiadors de l’Amazones. Perquè ells, segons somien, així actuen l’endemà. Interpreten els somnis, donen una importància màxima al tema dels somnis. Tenen una capacitat de comprendre els somnis superinteressant. Jo, per desgràcia, no me’n recordo gaire del que somio i, quan somio, són bogeries a les quals és difícil trobar un sentit, però és superinteressant seure al matí amb ells i començar a parlar del que han somiat ells, que ells recorden sempre i els significats que ells li donen. Per exemple, hi ha alguns somnis que signifiquen que una serp els mossegarà l’endemà si surten a una cacera. Aleshores, si han somiat això, ja no surten de caça l’endemà.

Allà, aquesta festa del mico gros es fa després de l’època de la pluja. Hi ha molta fruita, aliment. Aleshores, tots els animals són molt grans. Ja s’han reproduït i són molt grans. Per això el mico gros, perquè els micos han menjat molt, són molt grans i els cacen amb sarbatana només aquest mes de l’any. I és una festivitat tremenda en què hi ha tambors, festa, balls… Aleshores, més que una expedició explorant amb la càmera, és una feina que mai m’ha semblat una feina perquè la gaudeixo moltíssim. Al final, la gent que ve es converteix en un grup de col·legues i recorrem l’Amazones, en aquest cas, en un ambient superfestiu. Aleshores, les aventures sempre són màgiques, realment. L’Amazones és la selva més gran i amb més biodiversitat del món. Allà, per molt que hi he anat, la meva sensació és que no he recorregut més que una miqueta. Pobles a l’Amazones de l’Equador n’hi ha 11, però l’Amazones cobreix nou països i el territori de l’Equador no és ni dels tres més grans. Hi ha el colombià, el peruà, el veneçolà i el brasiler, és clar, que és el més gran. Nacionalitats contactades al Brasil n’hi ha sobre 170 o 180 i pobles no contactats es calcula que més de 20. Llavors, imagineu-vos encara el que hi ha per recórrer.

A zones com l’Amazones, jo veig dos temes molt importants que cal protegir i que cal defensar. Un és el mateix ecosistema, la selva, que tan malmesa està avui dia, encara que hi ha moltes zones que es mantenen completament verges. Però les entrades a la selva, sobretot a zones com al Brasil, estan completament devastades. L’altra part que considero que cal protegir molt més del que fem són els pobles indígenes, que també per aquestes entrades de les fustes, de les petrolieres, de les mineres, algunes estan completament… algunes gairebé destruïdes, gairebé desaparegudes. Venen d’anys, de dècades d’enganys, de malvendre el seu territori per necessitat o per mentides a aquestes companyies de fusta. Per exemple, jo he arribat a veure com han construït una escola. Fixeu-vos fins on arriben, que una petroliera, una minera o una companyia de fusta, a canvi de regalar el territori, els promet construir una escola. I un diu: «Quina bona idea, tindran una escola». Bé, una escola no són quatre murs, una casa de ciment. Una escola és un pla amb la seva educació, amb professors. Hi ha d’haver un pla. No és una casa. Doncs jo he entrat en una comunitat i m’he trobat una escola que destrossava el que era la vista a la comunitat, perquè de cases de fusta passàvem a un edifici de tres pisos de ciment, de rajoles, trencat per dins del desús, perquè en realitat no ho feia servir ningú, i sense professors. No hi havia ningú a dins. No hi havia classe. Hi havia una mica de material mig trencat, vell i sense professors. El que pot semblar una bona idea en un començament de: «Tindran una escola. Serà per ells, pel seu bé», després acaba sent res, no val per a res.

O una petroliera ja contamina el territori i m’he trobat amb malalties per beure dels rius quan fa milers d’anys que viuen dels rius. L’any passat, el 2023, vam entrar amb una fundació que construeix filtres d’aigua. Vam entrar amb un doctor per arribar a les comunitats més profundes que tenien malalties a la pell, favasses a la pell, l’estómac molt inflat, ferides al cap, sagnats al nas… i era de beure del riu. El riu estava contaminat. Per ells no havia canviat res, feien el de sempre: beure del riu, cuinar amb el riu i banyar-se al riu. De cop, el riu ja no és el que era per l’activitat d’aquestes empreses. Aleshores, el problema és que un, per exemple, pot deixar que una d’aquestes empreses entri per a un mes. Aleshores el problema són les conseqüències. L’activitat en si d’aquesta empresa, d’una petroliera, potser ja s’ha acabat. Però si hi ha hagut un vessament, com a vessaments que jo he vist… Que tampoc penseu que van corrent per solucionar-los. He vist vessaments de setmanes. Una canonada que creua per sobre d’un riu, es deixa anar i simplement bota el cru al riu. Un riu que està completament connectat. Pot ser un riu petit, però la conca de l’Amazones tot va derivant cap a l’Atlàntic, és a dir, cap al riu de l’Amazones, que és el que coneixem. Tot està molt connectat. Aleshores, els danys són tremends. Jo, per exemple, vaig estar gravant també un reportatge sobre la desforestació de la balsa, que és una fusta concreta. Sorprèn perquè quan un parla de desforestació es pot imaginar aquestes imatges que tenim de l’Amazones completament desforestat, marró, que l’han talat sencer, que només hi ha terra, ja s’oblida aquest color verd de la selva i només és fusta destrossada recol·lectada amb la maquinària.

La realitat és que no cal anar-se’n a un extrem tan fort com és aquesta imatge perquè un ecosistema quedi completament tocat. Aquesta balsa que jo dic és una fusta que recol·lecten per diferents motius. També hi ha un mercat xinès que la sol·licita molt i més que per a mobles, està dedicada per insonoritzar, és força impermeable, flota… Té usos a la indústria. El que s’emportaven era només aquesta fusta, aquests arbres concrets que hi ha en grups a prop del riu. Aleshores, tu quan arribes allà, realment la selva encara sembla la de sempre. No hi ha zones desforestades que es vegin. Bé, només eliminant aquests arbres, el mal ja era terrible. Com que estaven damunt dels rius, els fruits que cauen al riu fan que els peixos estiguin sota els arbres. Aleshores, els peixos ja no hi eren. Els animals que s’alimenten d’aquests peixos, com un cocodril, com una boa, ja tampoc no hi eren. Els animals que se n’alimenten, com els jaguars, tampoc no hi eren. Els fruits donaven menjar als peixos, també a les aus abans de caure al riu. L’ecosistema a nivell de fauna quedava completament trastocat. La fauna se n’anava del lloc. Les comunitats indígenes també han de viure del que cacen. Tampoc tenia tant de sentit viure de sobte en una zona on no hi ha caça.

El mal no era només aquest. També aquests murs d’arbre de balsa eren una muralla contra les riuades. Quan creixia, el riu ja no es veia sostingut per aquests grups de fusta de balsa, sinó que arrasava, es ficava cap a la selva i devastava comunitats. Les comunitats, no només a la selva, sinó sempre, gairebé sempre al món, estan a prop de punts d’aigua. Un no construeix la seva comunitat en meitat de la selva, sinó al costat del riu, perquè, al final: aigua, peixos… és vida. L’aigua és vida. Comunitats devastades només per treure uns arbres. Imagineu-vos realment si es desequilibra tant un ecosistema per treure quatre arbres, imagineu-vos el que és realment desforestar del tot, com ha passat per exemple al territori del Brasil. El món on vivim està completament connectat. La sedimentació, el sediment que ha fet possible que l’Amazones sigui una terra tan rica com és, és sorra del Sàhara. Imagineu-vos com està de connectat tot. Recentment he estat a l’Antàrtida fa uns quants mesos i sí que l’Antàrtida és el lloc amb menys impacte de l’ésser humà. Però hi ha l’impacte. Els corrents estan molt connectats. Hi arriben també xarxes de pesca, arriben trossos de fusta, arriben boies a l’Antàrtida. Realment el que un fa en un punt del planeta afecta molt més del que pensem a la resta del globus.

Jesús. Hola, Rubén, com estàs? Em dic Jesús i volia preguntar-te el següent. La major part del teu públic, dels teus seguidors, són joves. També són molts joves els protagonistes dels teus vídeos. I tu, que has estat amb els dandis del Congo, amb els maputxes xilens, amb els afganesos en ple règim talibà, què vol dir ser jove en uns països com aquests i quina és la principal diferència amb els joves del nostre país?

Lethal Crysis. És una pregunta força interessant realment, però perquè alhora… Es troba un contrast en tot això. Hi ha unes diferències molt òbvies, però també hi ha algunes semblances que vull comentar ara, que són les que considero que no són tan òbvies. La realitat de vida de cadascú de nosaltres es veu completament lligada o molt influenciada, si més no, segons on hem nascut, la classe social, el país o l’època de la història. Aleshores, òbviament, la realitat a què s’exposarà un jove en una tribu a l’Àfrica no té res a veure amb algú que visqui, per exemple, aquí a Madrid. Tampoc culturalment o en religió. Algú d’una zona musulmana o d’un règim, com pot ser a l’Iran, a l’Afganistan, d’altres zones, com ara l’Índia amb l’hinduisme… Les realitats poden ser superdiferents, però el que arriba a sorprendre d’aquestes semblances de què et parlava és que al final tots som humans. Les inquietuds com a humans, naturalesa humana o el mateix instint de supervivència de formar una família és el que és supersemblant. I pots estar amb un jove de 15 o 16 anys en una tribu a l’Àfrica, fins i tot en aquestes de les que porten una vida de les que es considera com a més primitiva, amb molt poc contacte, pràcticament viuen nus en cabanyes de fusta. Fins i tot en aquestes tan remotes, tu parles amb el jove de 15 anys i vol conèixer una noia en un altre dels pobles de la zona per veure si s’hi pot casar i construir una cabanya i formar una família.

A Occident, sí que és cert que això dels fills i la família cada vegada és menys, però aquestes inquietuds de trobar una parella, de formar una família, d’independitzar-se… Quan trobes això en estils de vida tan diferents, a mi em sorprèn. No només em sorprèn, sinó que, a parer meu, la meva sensació, el que a mi em provoca és que ens acosta molt. De cop i volta, m’adono que, més o menys, és el que jo també vull. I mira que m’he criat lluny, en un context diferent, històric, polític, social, econòmic i tot. I, així i tot, en això ens assemblem molt. I això és el que realment m’ha fascinat. Que les diferències són òbvies, però aquestes semblances, quan les trobes a qualsevol lloc del món, a mi això sempre m’ha semblat molt interessant.

Alicia. Bé, hola Rubén. Jo soc l’Alicia i s’està veient que actualment hi ha molts altres creadors de contingut que visiten llocs curiosos o fan expedicions perilloses, com ara Zazza l’italià, Clavero o Luisito Comunica. Creus que sou vosaltres els encarregats d’ensenyar-nos com és ara el món abans que altres mitjans de comunicació? Perquè jo, per exemple, em refio més del que m’expliques tu en un vídeo que si ho veig a la tele.

Lethal Crysis. Bé… no som els únics que ho fem, però sí que ho fem en un format diferent. Realment, els reporters de guerra encara existeixen. Els que escriuen als diaris encara hi són i fan una feina increïble. Però sí que és cert que el que està canviant jo crec que és la via, el canal a través del qual s’arriba al públic i, sobretot, potser, a un públic més jove. Aleshores, els periodistes continuen aquí, els reporters de guerra, els documentalistes, els presentadors de la tele… Però cada vegada més ens acostumem a un altre format, a no haver d’esperar que els dijous a la nit donin a la tele no sé quin programa, sinó que pagues una mensualitat a una plataforma i ho tens qualsevol hora de qualsevol dia. I sí que és un format més fresc, realment. Sí que és cert també, per altra banda, que a la tele hi ha moltíssims més filtres i coses que pots dir i coses que no. També un pot explicar les coses de certa manera i que després el muntatge el refacin com ells vulguin per explicar la història que ells volen. Aleshores, sí. O sigui, el que té de bo aquest nou format és que és lliure, que no vol dir que no hi hagi gent que estigui mentint, però almenys menteix perquè ell vol i no el manipulen per dir el que vol un tercer. O jo mateix. A veure, mentir sí que et puc dir que no he mentit mai. El que he pogut fer i segur que he fet mil vegades és confondre’m. Aleshores, segur que he pogut dir mil coses que no eren com jo he dit, però per error, no almenys malintencionat per intentar vendre’t una pel·lícula que no és.

A mi si m’agrada… Jo al final també soc com tu has dit, jo consumeixo molt poc de la tele. Potser diaris més, a través de xarxes socials, a Twitter. Són noves maneres d’informar-nos. I també em passa que, per exemple, veig coses a la tele que jo sé, per aquests llocs on jo he estat, que no són així. I ho veig moltíssim amb tertulians dels programes. Moltes vegades al tertulià el porten per carisma, perquè idea del que parla en té ben poca. Potser té idea d’economia, però hi ha vegades que els toca, potser no és culpa seva, potser és que els manen parlar del que no saben i és culpa igual de qui els mana que parlin. Hi ha vegades que hi ha notícies sobre la tribu de no sé on o la religió de no sé quin o el règim d’aquest país, i els sento parlar i dic «Aquesta persona sap molt poquet del que parla». El que dic, potser és culpa del qui li mana que parli, que opini quan no sap. Com més veig això, més ganes tinc d’ensenyar jo mateix al país la realitat que s’hi viu, perquè de vegades sí que es distorsiona una mica a la televisió.

Adri. Hola, Rubén, com estàs? Soc l’Adri, i, com que has explicat diverses vegades que vas estar a punt de morir al Sudan del Sud, volia que ens comentessis una mica com vas viure tu aquesta experiència. I, per altra banda, també m’agradaria que ens comentessis quin ha estat el viatge en què més has rigut o en què t’han passat moltes coses amb què després tenies anècdotes per explicar. Gràcies.

Lethal Crysis. La famosa història de Sudan del Sud, que realment sí, vam estar a prop que ens passés alguna cosa. No sé si morir probablement, però realment no tenia cap relació amb nosaltres. No era cap atac dirigit a la nostra persona, sinó estar en mal moment i mal lloc. Estava precisament al Sudan del Sud, en aquestes tribus amb tan poc contacte i tan armades. Ve just després del que explicava abans, tan armades. Tot aquest tràfic d’armes, ve de dictadures com Idi Amin, que va ser el dictador a Uganda temps enrere, tota aquesta guerra al Sudan del Sud… No és un bon pla que el mateix govern cometi un genocidi amb una tribu concreta. Internacionalment seria un problema. El que sí que pot fer és armar la tribu que sap que històricament ha estat el seu enemic. I això és un altre genocidi, bàsicament, perquè la intenció és la mateixa. Això passa allà segons els interessos de segons quins governs, polítics o empreses fins i tot, s’ha armat moltíssim a certes tribus. I allà tothom té armes. Els homes no surten de casa seva sense anar amb el Kalashnikov. En tot aquest context, jo em trobava amb la tribu toposa, anava als larim, que són dues tribus que són a Kapoeta, una zona tribal força incomunicada, on tot és complicat, realment. Fins i tot la carretera: no hi ha carreteres, són camins de fang entre el bosc i els 4×4 els intenten preparar de la millor manera. Probablement, els recanvis que arriben no són tants. Aleshores, sempre hi ha problemes, de vehicles, de carretera, dels contactes, del clima o de les mateixes tribus.

Bé, com dic, jo he estat amb els toposa. Els toposa són 300.000. Perquè ara us explicaré. El dia abans, els toposa havien anat al territori de l’altra tribu a robar vaques. Com els van enxampar, van matar els amos de les vaques, que eren dos joves, i se’n van anar amb les vaques. Els toposa són 300.000. Per això, quan dic que jo estava amb els toposa, jo no estava amb els que van matar. Els que van matar eren d’un altre poblat, però bé, al final de la mateixa ètnia. Aleshores, què havia passat? El meu fixer sabia que el matí que jo havia de passar per aquella carretera, que és l’única carretera que connecta un territori tribal amb l’altre, aquell mateix matí hi havien tirotejat un cotxe. I el fixer pensava que era un accident concret. No sabia que era una emboscada. Una emboscada com a venjança del que havia passat el dia abans. I és que, sent l’única carretera que connecta una tribu amb l’altra, si els larim sabien que estaven tancats als seus poblats, esperant, sabien que qualsevol que passés pel camí, si no són ells, són dels altres. A més a més, també hi anava jo. Aleshores, vam tenir la sort… Va ser una consecució de fets afortunats pels quals no va passar res més enllà.

Anàvem per aquesta carretera i el terreny era horrible. Hi havia piscines de fang que no hi havia manera de passar. Anàvem en dos 4×4 i va arribar un moment en què en concret el meu 4×4 es va quedar enterrat fins a les finestretes. De fet, vam haver de sortir per les finestres perquè eren ja les tres de la tarda, fosquejava al cap de poc, encara quedaven quilòmetres. I en aquest camí, de nit, imagineu-vos un camí de fang que als costats hi ha pur bosc salvatge. Vam sortir per les finestretes i vam anar tots a l’altre vehicle. Com que anàvem tots en un 4×4, no hi entràvem tots, i el fixer va haver de pujar a sobre del vehicle. Això va passar dos quilòmetres abans de l’emboscada. O sigui, deu minuts més tard érem a l’emboscada. I gràcies al fet que havia passat això, el fixer, des de l’alçada del capó del cotxe, va poder veure els tiradors que entraven ja al camí amb els Kalashnikov. Aleshores es va llençar del cotxe i va dir: «Tornem, tornem, tornem, tornem, tornem», i vam marxar. En aquell moment, jo ni sabia què estava passant. Em mirava amb l’Aníbal, que és l’amic amb qui estava en aquell moment, mig rient-nos, no perquè fes gràcia, sinó aquest somriure com de nervis amb la tensió de: «Què diantre està passant? Que no m’estic assabentant de res.» Només veia la cara desconfigurada de terror del fixer i que el conductor conduïa molt de pressa en direcció contrària a la qual havíem d’anar. Aquella vegada va estar força a prop. Després, va passar un altre camió per allà i el van tirotejar i els van matar. I aquella nit, els toposa van fer la venjança de la venjança. Van pujar als poblats de la muntanya de l’altra tribu i els van tirotejar. Si haguéssim aconseguit arribar, hauríem estat en aquests poblats. Així que, com dic, realment es va donar tot, dins del que es pot, almenys per a nosaltres, de la millor manera. Vam ser força afortunats.

Parlant de riure, també, i de moments bons, un viatge és molt llarg i això va passar en dos minuts. En aquest mateix viatge hi ha hagut moments de moltíssimes rialles. En aquelles piscines de fang on jo deia que em quedava, que ens quedàvem contínuament, jo ja em moria del riure perquè no hi havia manera de seguir 200 metres. Era tan desesperant que no feia res més que riure. I ja quan veig que el conductor es fica al toll més profund de tot, que es veia que era el més profund de tots i es fica de cap fins a les finestretes, ja em moria del riure. «Jo no em puc creure el que estic vivint». Aleshores, fins a aquests moments realment… Bé, va passar això de l’emboscada, però moments de rialles, aquests alts i baixos segons tot el que et trobes, són continus. Per descomptat, també, fins i tot en els llocs més d’això, hi ha molts moments que rius moltíssim. Hi ha de tot, en els viatges.

Beltrán. Hola, Rubén. Soc en Beltrán i volia preguntar-te perquè tu has viatjat per molts llocs, per exemple, l’Antàrtida o les Illes Galápagos i el Kilimanjaro. I et volia preguntar per quin ha estat el lloc, de tots aquests, que t’ha agradat més, que més t’ha impressionat.

Lethal Crysis. Em costa sempre dir un sol lloc o una resposta única, amb tot a la vida. Si m’haguessis preguntat quin és el meu color favorit, també m’hauries deixat venut, perquè em costa molt decidir un color, un àpat, una pel·lícula preferida o un estil de música. Soc força canviant. Avui et dic una cosa que demà és una altra cosa. Aleshores, em costa dir una resposta única i concreta, però puc fer un llistat de certs viatges que sí que m’han agradat molt. Per descomptat, l’Antàrtida. L’Antàrtida, com aquell continent blanc, aquell lloc que sempre s’havia vist com aquell fi del món, aquelles terres llunyanes que, realment, quan hi arribes, la perspectiva, aquesta visió, canvia moltíssim, perquè jo anava a l’Antàrtida per complir el somni de trepitjar l’Antàrtida. Quan vaig trepitjar l’Antàrtida, em vaig adonar que és com pensar que has explorat Amèrica per trepitjar Cancún i tornar. Jo he vist unes costes, uns quilòmetres. Ni tan sols m’hi he ficat, he navegat per la costa d’un trosset de l’Antàrtida. Què passa amb tota la resta del continent? Realment, quan vaig arribar, es van obrir les portes al continent. Ara hi tornaré al gener. Espero tornar-hi aviat d’aquí poc. El mateix amb l’Amazones que explicava abans, les primeres vegades que hi vaig ser van ser increïbles. Si ho veig des de la perspectiva del present, em sembla molt simple el que vaig poder fer llavors. Sempre intento anar a més.

Les zones que em semblen molt interessants, precisament també pel que parlava de la perspectiva que tenim segons la televisió o el que podem veure als telenotícies i com és de diferent un cop ets allà. L’Orient Mitjà a mi m’encanta. I a l’Orient Mitjà, incloent-hi Síria, incloent-hi l’Afganistan, incloent-hi l’Iran, el Kurdistan, l’Iraq… Us podria preguntar en què penseu quan es parla d’aquests llocs: si és en terrorisme, en bombes, en guerres… I per descomptat que han viscut tot això, però la població d’aquests llocs ha estat realment la principal víctima d’aquest terrorisme. Sembla que els sirians són terroristes, no: els sirians han estat víctimes d’aquesta guerra provocada pel terrorisme, una guerra en què hi han jugat un paper molts governs. Bé, ells han estat precisament les víctimes principals de tota aquesta guerra. Allà jo he trobat les famílies més hospitalàries i més acollidores del món, dels meus viatges. En alguna zona d’Àsia, del sud-est asiàtic, dic, però sobretot aquí, a Síria, a l’Afganistan, també uns llocs amb una història tremenda, superrica, una gastronomia també fascinant, que a mi m’encanta menjar. Cada país té el seu interès i sempre que les seves cultures, fins i tot les seves religions, les seves creences es mantinguin més pures de com eren en el passat, com més passa això, més m’interessen. Les tribus del nord del Pakistan, per exemple, a l’Himàlaia, algunes zones de l’Índia… La llista podria ser interminable. Però gaudeixo molt quan estic en zones de selva o a zones de muntanya, on hi trobo poblats molt remots.

L’altra cosa que m’encanta… Bé, una de les altres coses que m’encanta i em fascina és el busseig. Jo bussejo. A les Galápagos hi vaig estar per bussejar, entre altres coses, però sobretot per bussejar. A l’Antàrtida també, amb una foca lleopard, que la tinc aquí tatuada, que és un autèntic dinosaure. És una foca de fins a 4 metres, 400 quilos, que fins i tot ha matat persones. I vam tenir la sort de gaudir d’aquest animal des de l’aigua, entre blocs de gel, i va ser terrible. A banda d’allà, a les Galápagos, també he bussejat al Carib, a Revillagigedo, que és un arxipèlag perdut al Pacífic amb Sant Benet com la primera illa, la principal, que és una illa desèrtica amb un volcà gegant al mig. I a les faldes d’aquesta illa, al fons submarí ja, hi ha una quantitat d’animals tremenda, de taurons, de mantes gegants… I aquesta és l’altra… És una sèrie, de fet, que tinc al canal. Es diu «Secrets dels oceans» crec que la vaig anomenar, una mica… Amb aquest costum de recórrer i explorar les zones terrestres, el cos cada vegada em demanava més començar amb les submarines. Fins ara els capítols que tinc són això, el Carib, Revillagigedo, les Galápagos i el poc que vaig poder entrar a l’Antàrtida, però hi ha molts plans per al futur. I els oceans és una altra de les zones que queda molt per explorar i que a poc a poc hi continuaré anant.

Aitana. Hola, Rubén. Soc l’Aitana i vaig veure la teva expedició a Baixa Califòrnia on se’t va punxar una roda i vas poder continuar gràcies a gent que et va ajudar, i volia saber si això és una part important dels teus viatges, la gent que t’ajuda de manera desinteressada, i també si tens alguna història que ens puguis explicar d’alguna persona o gent que et va poder ajudar significativament en algun dels teus viatges.

Lethal Crysis. Això és bàsic en els viatges, l’ajuda que et pot prestar una família local, algú local, i la confiança que pots prestar tu a aquestes mateixes persones, encara que no els coneguis. Amb això vull dir que aquí a Europa, a Occident, algú de vosaltres posaria a casa algú que no coneix de res i d’un altre país, d’un altre color, d’una altra religió, d’una altra cultura…? El més segur és que no. I menys si no ho demana, és a dir, no anireu vosaltres on és ell per veure si vol quedar-se, ell o ella, a casa teva. En altres llocs, això és el més normal. Abans comentava que jo em quedo moltíssimes vegades a dormir a cases dels locals. Si aquests locals es guiessin pel que probablement els seus familiars els poden explicar… Els que han arribat a Europa. Molts tenen família a Europa. A l’Orient Mitjà, per exemple, n’hi ha molts que tenen família a Alemanya. Si es comportessin ells al seu país com segurament els seus familiars els expliquen que els tracten en altres llocs, a Occident, potser m’acceptaven a poques cases. La realitat és que allà aquest és el pa de cada dia. És difícil, jo crec, ser racista si has viatjat, perquè tots aquests prejudicis que tens sobre altres persones i altres cultures se te’n van quan precisament tu mateix necessites l’ajuda d’aquestes persones perquè ets en un lloc on no hi ha hotels, no hi ha restaurants. Qui et donarà menjar? On dorms? Al carrer? Grates a terra per veure si hi ha menjar? És a dir, depens plenament de certes famílies locals, de la seva hospitalitat.

A Síria, per exemple… Mira, et donaré un cas. Vam trobar a Síria, a Latakia, que és a la costa, vam trobar un restaurant ja tancat a la nit. De fet, fixa’t si és segur que el fixer, de fet, es va quedar a l’hotel. Jo me’n vaig anar a la nit per fer una passejada, a veure què trobàvem, sense cap problema, sabent el fixer, per descomptat, que la resposta dels locals seria la millor. I vam arribar a un restaurant que ja estava tancat. La família, imagineu-vos l’economia de què disposava, que casa seva era el restaurant. Posaven uns matalassos allà a terra. Aleshores, com que jo veia llums i veia moviment… El que no m’esperava era que era casa seva, que ja eren al llit, en un matalàs, i vaig picar el vidre. Aleshores, em va obrir i em va convidar a passar. I en aquell moment em vaig adonar que ja eren al llit. Va tornar a encendre la cuina, va començar a preparar pollastre, amanida… No parlava ni anglès, ni una mica. No sabíem ni què ens dèiem. Però així, assenyalant en un cartell, a la nevera, em va obrir la nevera, em va assenyalar això, allò altre. Ens va començar a treure broquetes de gall dindi, de xai, amb amanides, amb aigua, amb alcohols… Ens va treure de tot. I, pels seus nassos, no hi havia manera de donar-li diners. No volia que li deixés ni un euro. La situació d’aquesta família us la podeu imaginar. Víctimes de la guerra, amb familiars morts, vivint en un matalàs al terra del bar. No sembla el millor escenari a nivell econòmic, fins i tot social i fins i tot vital. I, tot i això, no hi havia manera de deixar un sol cèntim. Per descomptat, li vam deixar diners sota una safata. Vaig dir: «Per cabut, jo. Et deixaré els diners perquè et deixaré els diners». I, l’endemà, havíem de sopar allà. Hi vaig voler anar novament i, a més, amb el fixer, en aquest cas, per poder tenir l’intèrpret i, amb ell, comunicar-nos i saber més de la seva vida.

Però fixeu-vos, l’hospitalitat, com pot ser d’acollidor algú en un d’aquests llocs, trenca amb tots els prejudicis que podem tenir. Aleshores, realment, sí, una de les parts més increïbles i fascinants dels viatges és trobar aquestes persones. Per mi el viatge és tan important que diria que és la meva raó de viure, una de les meves raons més grans de viure, directament de viure. És la meva passió i no m’imagino una forma de vida diferent. Jo us convidaria realment a això, a trobar el gust a estar fora de casa, a trobar el gust a estar amb gent que no coneixeu, trobar el gust a descobrir noves cultures i països. Gaudir d’un bon viatge no ha de ser una experiència cara ni gaire lluny de casa. Hi ha llocs molt propers on ens esperen experiències tremendes. Jo també vaig començar per aquí. Els llocs a on jo estic anant en aquests moments, abans no tenia ni els contactes, ni la informació, ni els diners tampoc. Aleshores, tots, jo crec, la majoria de nosaltres hem de començar per viatges més senzills, més al nostre abast. També us adverteixo que aquest és l’altre problema, que enganxa, així que després cal gestionar-ho. Us convido de debò a començar o, si ja ho feu, continuar en aquest camí. Així que moltes gràcies.