“Amb eines bàsiques, es poden fer grans coses”

José Manuel Galán. Hola, soc en José Manuel Galán i us explicaré una història que conté moltes històries. Fa 4.000 anys a l’Egipte mitjà, prop de l’oasi del Fayum, un egipci, una tarda qualsevol, va seure a la porta de casa seva, es va asseure damunt d’una estora, va creuar les cames, va allisar el seu faldellí i va estendre un papir i va començar a escriure un conte. El conte era la història d’un altre egipci que es deia Sinhué. Sinhué era un personatge peculiar perquè no servia al rei, sinó que servia a la reina. I estava un dia en una expedició militar amb el príncep hereu, pel desert de Líbia, cap a l’occident d’Egipte. I de cop i volta van arribar missatgers de palau per comunicar-li al príncep hereu que el rei havia mort. El príncep es va posar nerviós i va decidir volar a palau sense donar més explicacions al seu destacament. El destacament es va quedar sense cap, es va quedar desinformat, i van començar a córrer els rumors. I el nostre protagonista Sinhué va escoltar alguna cosa en la distància i va semblar reconstruir que, segons sembla, el rei no havia mort per causes naturals, sinó que havia estat assassinat i, pel que sembla, la reina estava involucrada, o algú del seu entorn. Sinhué es va posar molt nerviós, ell era de l’entorn de la reina, va pensar que la seva vida corria perill. I va decidir posar cames ajudeu-me, va fugir. Es va amagar darrere d’uns matolls i va decidir anar cap al nord.

Va arribar a les Piràmides de Gizeh, va passar per la capital, per Memfis i va anar avançant cap al delta oriental. Va estar vagant cap al nord, cap a Síria, travessant tot Palestina i va passar tota mena de penúries. Per fortuna, va donar amb un xeic palestí que es deia Amunensi que va decidir acollir-lo en la seva tribu. I amb el temps, aquest Amunensi va començar a valorar les qualitats militars de Sinhué, no? Va admirar el seu maneig de l’arc i la seva capacitat militar, li va donar una terra per a ell, una terra a la frontera -esclar, no li va donar la millor- una terra a la frontera i bestiar. Sinhué es va assentar com un cap, com un xeic de Síria i els anys van anar passant. Li va anant bé, efectivament va demostrar les seves capacitats polítiques i militars i va aconseguir tenir una tribu gran. Va tenir fills, els seus fills, al seu torn, van aconseguir un terreny… I era realment un xeic assentat, fins al punt que les notícies van arribar a l’orella del nou faraó, i li va escriure una carta.

Li va escriure una carta dient-li: “Sinhué, per què has fugit? Ningú t’ha acusat d’assassinat. La reina tampoc ha estat acusada. És aquí al meu costat, amb les princeses, a palau. Què fas allà? Torna a casa. No esperis a ser massa vell i que els cananeus t’enterrin embolicat en una pell de moltó. Si véns a Egipte seràs un cortesà i jo et proporcionaré una tomba en condicions, arreglaré per a tu un seguici fúnebre de luxe. El teu taüt serà tirat per dos bous i quan arribi el teu funeral, a la teva tomba et rebran els dansaires Muhu per donar-te la benvinguda al més enllà”. Això és el que millor se li podia oferir a un egipci d’aquell temps. Sinhué es va posar la carta del faraó al pit, va començar a donar salts d’alegria, i no va trigar molt a tornar a Egipte. I, efectivament, el rei va complir la seva promesa.

Això es va escriure fa 4.000 anys a Egipte, i aquesta història va ser un dels motius pels quals jo vaig decidir que havia de ser egiptòleg. Pensar que una cosa així, un conte que s’emmarca perfectament en el que s’anomena literatura de viatges, de ficció… que inclou gairebé els ingredients més fenomenals com a L’Odissea, el viatge es converteix en un ritu de passatge en el qual una persona es fa adulta. I amb les experiències i els problemes que es va trobant, va madurant i és a l’estranger on madures i tornes a casa com una persona capaç, no? Aquesta és L’Odissea i aquest és Sinhué, no? Pensar que això s’havia escrit 4.000 anys enrere en un papir, en hieràtic… Jo vaig pensar que jo havia de fer això, que jo havia d’aconseguir llegir un papir, això es podia fer. Així que vaig decidir ser egiptòleg pel conte de Sinhué. A Espanya, en aquell temps no hi havia egiptologia a la universitat i em va tocar una mica viure la història de Sinhué, em va tocar anar a l’estranger per fer-me gran. Me’n vaig anar a fer el doctorat als Estats Units, vaig estar sis anys a Johns Hopkins, després no va ser suficient, me’n vaig haver d’anar amb una beca Humboldt a Alemanya un any més. I quan ja era pare de família, i no tenia pèl, doncs ja vaig tornar a casa i vaig aconseguir un lloc en el Consell Superior d’Investigacions Científiques.

Curiosament, el meu paral·lel amb Sinhué, tornava a tocar-se. Perquè quan vaig tornar a Espanya, al Consell, em vaig incorporar a un projecte de recerca d’ugarític, que és una llengua semítica que es parla en un lloc que es diu Ugarit a la costa de Síria. Així que jo també, em va tocar viure la meva experiència cananea durant cinc anys, fins que vaig aconseguir guanyar la plaça de científic titular al CSIC. En aquest moment, funcionari, vaig decidir no acomodar-me tot i que tot convidava a això i aprofitar l’oportunitat que el destí em donava per, no només desenvolupar-me jo com egiptòleg sinó també per ajudar a desenvolupar l’egiptologia a Espanya. Així que em vaig embarcar, vaig anar a Egipte -no en un vaixell sinó en un avió- a la recerca d’un projecte que d’una banda complís les meves expectatives com a científic, que tingués una mica de llengua, que és el que a mi m’agradava, però també que m’ajudés a desenvolupar un equip d’arqueologia i vaig ensopegar amb la tomba de Djehuty. La tomba de Djehuty estava enterament escrita, és un personatge que a més té a veure alguna cosa amb l’imperi egipci, que és el que a mi m’interessava i això va passar l’any 2000. Ara, 18 anys després, seguim excavant a la tomba de Djehuty, al voltant de la tomba de Djehuty. La família ha crescut, tenim la tomba de Djehuty, la tomba de Hery, molts més enterraments. El nostre jaciment té enterraments des de l’any 2000 abans de Crist fins a l’època grecoromana.

I per què us explico això? Doncs en realitat, hi ha un altre conte egipci de l’època de Sinhué que es diu Nàufrag, que explica la història d’un home que ha naufragat i ha de donar-li l’informe al faraó i està tremolant de por, i n’hi ha un altre que ha patit un naufragi i li diu: “Home, t’explicaré la meva història perquè jo he naufragat i no em va anar tan malament”, i li explica la història. Però l’altre li contesta: “Sí, nano, però ara a mi em toca enfrontar-me al faraó i la teva experiència doncs em serveix el justet”.

I jo crec que tampoc jo soc qui per donar lliçons o consells. El que sí puc donar-vos és una idea que jo em repeteixo a mi mateix i és la importància de ser valent. Ser valent no vol dir anar molt ràpid amb moto o llençar-te per una muntanya o fer pònting. Ser valent moltes vegades és perseguir el teu somni. I no deixar que la comoditat o el que és fàcil t’atrapi. Si tu tens un somni no ho consideris impossible, ves a per ell, lluita per ell. No conformar-te tampoc amb allò fàcil, amb allò suat. Sinhué se surt del camí, cal sortir-se del camí. Ser valent també és tenir les teves pròpies idees, no creure’t tot el que et diguin, ser crític. I fer la teva pròpia vida. Quan s’accepta això també s’està assumint la possibilitat de fracassar i el fracàs és una cosa que va molt unit a l’èxit i que va molt unit a ser valent. Ser valent no és el que no té por, ser valent és el que té por i ho assumeix i el supera. En tot el que emprenem sempre hi ha la por al fracàs. So what?, dirien els anglesos, no? Vés a per això, ves a per això. I si fracasses? Si fracasses doncs has lluitat per això. Millor fracassar que quedar-te al sofà veient la tele, això és una cosa que jo me la repeteixo constantment: “Sigues valent José Manuel, no t’acomodis, no t’endropeixis. Persegueix el teu somni”, encara m’ho segueixo dient, no? I és una mica el que jo us volia transmetre.

A mi també una de les coses que em va incitar a ser egiptòleg, és que no hi havia egiptologia a Espanya. Si hi hagués hagut egiptologia, potser hagués fet Maia, o potser hagués decidit ser astronauta. Llavors, també fer coses que se surten del normal és bonic. I en tot aquest procés hi ha molts problemes i moltes dificultats de tota mena. Però en la dificultat hi ha el bonic, si fos fàcil no tindria mèrit. Així que jo us animo que lluiteu per fer el vostre somni realitat i que no tingueu por al fracàs i jo crec que això és un bon passet cap a la felicitat.

Elena. Hola, José Manuel, l’antic Egipte és una civilització que sembla que mai passarà de moda. Com egiptòleg, per què creus que segueix despertant tanta fascinació 4.000 anys després?

José Manuel Galán. Bé, jo crec que Egipte té una mica de tot, d’una banda té aquest caràcter una mica enigmàtic de les piràmides, com es van construir amb una tecnologia tan elemental, unes eines tan rudimentàries, no? Incita una mica a fer-se preguntes que tenen difícil resposta. O les mòmies, també, per què es momificava, tot el que és el tractament del cos del difunt. Després els déus i faraons. Els déus que adopten caps d’animals. Hi ha moltes coses, diguem, que intriguen i que conviden a la imaginació. D’altra banda els egipcis tenen una forma d’expressar-se visualment molt humana. Llavors quan veus els temples o les tombes hi ha representacions que els fan molt propers a nosaltres, no? I, després si aprofundeixes una mica més, doncs també, els egipcis s’escrivien cartes entre ells, poemes d’amor, hi ha papirs matemàtics, metges…

És a dir, d’una banda són enigmàtics, distants i diferents a nosaltres, però d’altra banda els sentim propers. I jo crec que aquesta barreja de tot això fa que Egipte no passi de moda i que aixequi passions i el bonic per a nosaltres egiptòlegs és que Egipte no decep. Quan investigues, quan llegeixes, quan comences a saber més i més, en realitat és una història que et va absorbint. I jo crec que això també és interessant, que és una civilització de la qual tenim tanta documentació, de tota mena, escrita, visual… que és com inesgotable. Són 3.000 anys d’història de persones parlant-nos com bojos explicant-nos mil històries de Sinhué, però de la reina Hatshepsut, del rei Tuthmosis III, del metge Hapu. No conec ningú que li hagi decebut Egipte.

Mari Sierra. Hola, José Manuel. Jo voldria que ens expliquessis una mica, breument, esclar, sobre l’educació i les escoles a l’antic Egipte.

José Manuel Galán. Bé, això és un tema molt bonic, nosaltres vam tenir la sort, en l’excavació, en les primeres campanyes, de trobar-nos a l’entrada de la tomba de Djehuty, trencat en trossos, un pissarrí d’escola. Un pissarrí de fusta, estucada, que s’havia utilitzat per un aprenent d’escriba fa 3500 anys aproximadament. El nostre pissarrí d’escola que avui es troba exposat al museu de Luxor perquè és una peça fantàstica, molt visual per veure com aprenien, precisament, té el valor afegit que el dibuix que fa el mestre i que copia l’alumne al costat, és l’únic retrat frontal d’un faraó. Els egipcis, per convenció artística, representaven el rostre humà sempre de perfil, i molt poques vegades, en molt pocs casos es representa la cara de front. La nostra figura és d’un faraó mirant de front. Cosa que és molt inusual, però és que, a més, la quadrícula li dona a l’artista la guia per fer el cos humà proporcionat. Els artistes feien, el cos humà el dividien en divuit quadrícules des de dalt de les celles fins a la planta dels peus. Però per distingir els homes de les dones, a les dones les feien més esveltes.

Llavors, si bé l’altura era igual, divuit quadrícules, l’amplada era diferent: els homes tenen sis quadrats d’ample mentre que les dones en tenen cinc. Curiosament, el nostre faraó representat de front té cinc quadrícules, amb el que es pot deduir que era un faraó femení, un faraó dona. Probablement la reina Hatshepsut, sota la qual va exercir de supervisor del tresor el nostre protagonista Djehuty. Djehuty és l’amo de la tomba principal que vam excavar a la riba occidental de Tebes. Va ser supervisor de la reina Hastshepsut, la seva tomba va ser saquejada, els lladres es van emportar probablement els metalls, les pedres semiprecioses, van llençar a fora allò que per a ells no tenia valor, entre altres coses el pissarrí d’escola que probablement devia fer servir Djehuty quan era petit per aprendre a escriure. Això ho trobem nosaltres i, per a nosaltres, té més valor que qualsevol tresor d’or que es puguin haver emportat els lladres.

A l’antic Egipte, l’educació era la catapulta cap a l’elit social, i hi ha molts textos que, precisament perquè igual que passa avui, als alumnes els costa estudiar i anar a l’escola, doncs a Egipte era exactament igual, i hi ha alguns textos que es conserven que li diuen a l’escriba: no siguis mandrós, no siguis gandul, vés a l’escola perquè aprendre a escriure és el que et possibilitarà ser cap, no? I t’estalviaràs les penúries d’un soldat que ha d’anar a lluitar a Síria i Palestina, t’estalviaràs les penúries d’un pagès que cultiva a la vora del Nil i se’l poden menjar els cocodrils, t’estalviaràs les penúries d’un bugader, estudia i això et farà lliure. Això ho tenim a l’antic Egipte escrit. I això és molt clar: d’una banda la idea de “què poc ve de gust anar a l’escola”, però d’altra banda el mestre repetint a l’alumne que és l’educació el que et farà tenir unes possibilitats millors.

Un altre aspecte interessant de l’educació a l’antic Egipte, és que efectivament, la societat egípcia com fins ara o fins i tot encara avui ho patim, la societat era masclista. I els que aprenien a escriure eren els homes i l’elit estava ocupada per homes, en principi, en general. El que passa és que, sent això així, també és molt bonic que Egipte ens ofereix petits centelleigs de casos excepcionals. Tenim notícia de dones que sí escrivien, que van aprendre a escriure i que s’intercanvien cartes i documents, no? Fins i tot, per exemple, la filla d’Akhenaton i Nefertiti, una de les princeses d’Akhenaton, tenia el seu petit estoig d’escriba, que es troba avui al museu Metropolitan de Nova York i que es veu que ha estat utilitzat. Tenim ara la correspondència diplomàtica d’Amarna: les reines intercanviant-se cartes. O la dona de Ramsès II, Nefertari, s’intercanviava cartes amb la reina Hitita. Llavors, si bé la societat és masclista, i l’elit l’ocupaven els homes, és veritat que hi ha casos molt bonics de dones brillants que escrivien i s’intercanviaven correspondència. Fins i tot en això Egipte ens sorprèn, no?

Sara. Hola, José Manuel. Suposo que la meva generació, i també la teva, hem gaudit de moltes pel·lícules com Cleopatra, Indiana Jones a la recerca de l’arca perduda, és molt el que el cinema ens ha mostrat de l’Antic Egipte, i la meva pregunta és: què hi ha de veritat i de mentida en les imatges que ens mostra el cinema d’aquesta civilització?

José Manuel Galán. Bé, el cinema és ficció, no? I com a tal, doncs té part de realitat i part d’imaginació. Però jo crec que per a nosaltres, egiptòlegs científics, la divulgació a través del cinema, encara que de vegades sigui massa fantasiosa, crec que ens aporta. I en general ajuda a transmetre una mica la nostra feina, la nostra passió que és Egipte, el nostre treball que és l’egiptologia com a ciència. Per exemple, les pel·lícules d’Indiana Jones tenen molt de fantasiós, però després també tenen detalls interessants, per exemple el protagonista, Harrison Ford, és professor a la Universitat de Chicago, que és una de les universitats més importants d’Egiptologia. I ell, hi ha una escena en què està a classe i mentre una noia maca tanca els ulls i posa “LOVE” a les parpelles, ell està dient que la feina d’un arqueòleg no és aventura ni reptes impossibles, sinó que té lloc a la biblioteca. I que el 90% del temps l’arqueòleg el passa a la biblioteca.

Això és un detall que és cert, efectivament, tot i que nosaltres òbviament gaudim amb el treball de camp i el nostre projecte té molt d’Indiana Jones perquè té pous i tombes que es connecten entre si i puges, baixes i és veritat… Però el resta del temps, la major part del temps la passem investigant, no? Perquè l’excavació dura dos mesos i després, tot el que trobem cal saber-ho datar, saber-ho entendre, si hi ha una inscripció, saber-la llegir, relacionar-lo amb troballes d’altres equips d’arqueologia que hagin trobat coses semblants i publicar científicament o de divulgació. És a dir, que bo, que Indiana Jones aquí va donar un toc de realisme.

Després, La Mòmia, les pel·lícules de… hi ha una saga que es diu La Mòmia, a mi m’encanten i són fantasia total, però bé, jo crec que compleixen amb el seu paper i sobre una mica la figura de l’egiptòleg a la societat. Després les novel·les, doncs també compleixen la seva funció. A mi, jo de jove vaig llegir Sinhué, l’egipci de Mika Waltari, que està inspirat en el papir antic, encara que ell explica una altra història: un metge que es diu Sinhué i que acaba viatjant a les diferents cultures del moment, del Pròxim Orient antic. Que viatja on hi ha els hitites, a Creta i al Minotaure, per Síria, Palestina. Doncs, la novel·la de Sinhué, l’egipci de Mika Waltari, sent ficció, és fantàstica, déus, tombes i savis, novel·la fantàstica. Llavors jo crec que la ficció té un paper important, no? Després, el que és curiós també és que per als que estudiem la història, la literatura també juga un paper important. Llavors, si tu vols saber com era la societat l’any 2000 abans de Crist a Egipte, pots anar, diguem, a la documentació oficial, les inscripcions dels reis, i vaja, no està malament, però els reis ens expliquen la pel·lícula que ells volen explicar-nos, pels seus propis interessos. No obstant això, la literatura, es desfà d’aquests interessos, no?

Per explicar-nos una història que, si bé és ficció, ha de ser creïble a l’espectador i curiosament en la literatura trobem un camí que ens acosta més a la realitat que els documents reals, entre cometes. És el mateix que si tu vols saber sobre l’Anglaterra del segle XIX, és Dickens, perquè en la ficció et reflecteix el que està passant a la societat. Si no, l’egipci igual, ens explica la història d’un personatge vulgar que es fa important fora i després el rep el rei com a heroi, però no ha estat profeta a la seva terra precisament. Ha hagut de fugir i exiliar-se. Llavors la ficció, sigui antiga o sigui moderna, juga el seu paper i és bonic i cal gaudir. I aprendre també.

Verónica. Hola, José Manuel, quan parlem d’arqueologia ens imaginem un arqueòleg o una arqueòloga en solitari, en una excavació amb un pinzell. Com és realment la teva feina? I com és el dia a dia en una excavació?

José Manuel Galán. Bé, jo us explicava abans que jo vaig començar a l’egiptologia per la llengua. A mi el que em va cridar l’atenció és l’escriptura, i el que jo desitjava era ser capaç de llegir jeroglífics i que els egipcis em parlessin directament. I us explicava abans que el treball del filòleg és més individual. L’arqueologia el bonic que té és que és un treball en equip i això és una cosa que no té preu. Perquè des del punt de vista humà personal, t’enriqueix com cap altra experiència, compartir la feina, les vivències amb un grup de 30 o 40 que som, que excavem a Egipte. I d’altra banda, des del punt de vista professional, les excavacions, no només a Egipte la meva, sinó qualsevol excavació, és una disciplina multidisciplinar. En la qual intervenen moltes especialitats: intervenen els arqueòlegs, però també els restauradors, els filòlegs que llegeixen les inscripcions, però per exemple, fa anys trobem un jardí plantat fa 4.000 anys amb les llavors de les plantes que es van plantar allà… Llavors intervenen els arquebotànics.

En una altra tomba descobrim mòmies d’animals, de falcons, d’ibis, d’àguiles, però també de serps, de musaranyes, llavors entren en l’equip els zooarqueòlegs, no? Després, al voltant del jardí trobem en el tall estratigràfic el registre de les pluges que han ocorregut l’any 2000 abans de Crist a l’any 1500. I l’estudi d’aquest registre de pluges ens permetrà conèixer com era el clima a l’antiga Tebes, que és l’actual Luxor, en aquest període de temps. Llavors, entren en joc els geòlegs. Llavors l’excavació acaba sent com una orquestra amb diferents instruments i que cada un d’ells té la seva tasca i, alhora, hem de coordinar-nos perquè soni bé. I donar-nos suport els uns als altres. És veritat, que si estàs excavant un pou, com és el nostre cas, doncs baixes cinc, sis, set o vuit metres i és com estar bussejant. Et quedes aïllat, no sents res, i estàs excavant potser, ajudat amb dues o tres persones i aquí estàs com en una bombolla. Però, en realitat, la feina, el bonic de l’arqueologia és el fet de compartir, i requereix molta gent. Nosaltres això, l’any que ve quan anirem a excavar, que serà la nostra campanya número dinou, hi anirem un grup de quaranta-quatre persones, i per ara ens avenim.

Diego. Hola, José Manuel, soc en Diego i volia preguntar-te una cosa. Quin personatge, història o llegenda t’ha marcat més en la teva vida com egiptòleg?

José Manuel Galán. Bé, els començaments de la meva carrera egiptològica, quan era estudiant, per descomptat Sinhué. Però després, és Djehuty, quan vam començar el projecte allà per l’any 2000, no abans de Crist, sinó d’aquesta època, és Djehuty el que m’ha marcat, no? És un personatge especial, no només perquè era l’única tomba visible quan vam començar el projecte, la tomba de Djehuty, se sabia de la seva existència però ningú l’havia investigat. Llavors, quan jo vaig arribar aquí l’any 2000, vaig veure que era una joia en brut. I que em sorprenia que ningú ho hagués investigat, el problema és que ningú ho havia investigat perquè hi havia uns problemes d’enderroc a dins, que quan començaves a excavar se’t venia la muntanya a sobre. Però Djehuty per a mi no és important perquè fos la primera tomba amb la qual donem nom al projecte, sinó perquè realment devia ser una persona excepcional. Ell era un supervisor del tresor, sota una de les poques dones que va exercir de faraó en la història d’Egipte, que és la reina Hatshepsut.

La reina Hatshepsut era una mica com la reina Isabel la Catòlica en la nostra història, perquè sota el seu regnat Egipte pateix una transformació. En l’època d’Hatshepsut, Egipte s’obre als territoris circumdants i envia una expedició comercial pel mar Roig a la Banya d’Àfrica que ells anomenaven el Punt, d’on Egipte es proveïa d’or, d’encens, de mirra, però també de cues de girafa, de pells de pantera, de micos. La reina Hathsepsut ens ho diu en una inscripció, literalment. Per evitar que els productes s’encarissin pels intermediaris, envia una expedició a l’origen d’allò que a ella li interessava. Això és entorn l’any 1470 abans de Crist. Quan aquesta expedició torna a la capital que és el Luxor actual, que és l’antiga Tebes, Djehuty, que és el supervisor del tresor de la reina, és el que s’encarrega d’escriure-ho tot per escrit, de registrar-ho tot per escrit. O sigui que va exercir un paper dins del regnat de Hathsepsut important.

Però és que a més, ell a més de ser el ministre de finances, ell es veia a si mateix, i volia que els altres el veiessin, com un intel·lectual. Com el mestre de les lletres. I tota la seva tomba la decora amb inscripcions, des de la façana fins a la cambra sepulcral. En l’època de Djehuty les tombes no es decoraven per fora, i Djehuty decora la façana de la seva tomba amb dues grans inscripcions: una ens explica la seva vida al servei de la reina i una altra és un himne religiós al déu Amon. Però fins i tot a la cambra sepulcral que tampoc es decorava en l’època de Djehuty, Djehuty cobreix totes les parets i fins i tot el sostre amb passatges d’El llibre dels morts, millor anomenat El llibre de la sortida al dia, és a dir, tota la seva tomba és un monument a les lletres. Per a mi també és un joc del destí, perquè jo no era de formació arqueòleg, jo era filòleg. Vaig començar l’arqueologia per muntar un equip i desenvolupar l’egiptologia i de sobte vaig a parar a un monument a les lletres escrites, de vegades la vida juga amb tu. I ja, per filar encara més prim del destí, és que molts anys després, al segle II, és a dir, mil no sé quants anys després de Djehuty, la seva tomba es reutilitza per a dipositar mòmies d’animals, que us comentava abans.

I els sacerdots que dipositen les mòmies d’animals al segle II abans de Crist, no els dona per una altra cosa que omplir les parets de grafitis. Llavors escriuen totes les parets de la tomba de Djehuty i del seu veí Hery, dient: “Jo soc pare d’Himen, fill de no sé qui, l’encarregat de dipositar les mòmies”. I tenim centenars de grafitis a la tomba de Djehuty que, de nou, li donen més valor a la tomba de Djehuty, que realment ja és el monument a les lletres escrites. Pel que Djehuty va escriure i pel que els grafits molts anys després ens expliquen d’enterrar mòmies allà d’animals.

Miguel Ángel. José Manuel, hi ha una frase molt profunda i fins i tot lapidària que parla d’aprendre del passat per viure millor el present i transformar d’aquesta manera el futur. Què opines d’aquesta frase i d’aquesta necessitat gairebé vital, d’aprendre del nostre passat?

José Manuel Galán. Quan estudies la carrera d’història, i ja ets el gos verd de la teva família, i els teus pares, els amics, els germans et diuen: “I tu per què estudies història?”. La resposta més recurrent és precisament aquesta, perquè la història ens ajuda a conèixer el passat i coneixent el passat ens situem millor en el present i això ens ajuda a fer millor el futur… Bé, sí, està bé com a resposta. Jo no sé fins a quin punt és veritat. No sé fins a quin punt estem construint un futur millor. Jo crec que d’una banda, tampoc cal buscar la utilitat de les coses, estem massa obsessionats amb la utilitat, no? A vegades t’embarques en històries, en aventures, sense saber molt bé per què, i tampoc necessites tampoc saber molt bé per què. És útil o no és útil? Doncs és la curiositat, és el fet d’indagar, conèixer el nostre passat ens ajuda a estar millor preparats per al futur? El nàufrag et diria que no. Llavors, bé, o sigui, jo crec que el passat, el que potser ens pot ajudar és a ser una mica més humils. Com un astrònom quan mira el firmament en una nit d’estiu i veu milers de milions d’estrelles, no? I conclou, no som ningú, som un granet en una platja gegantina, doncs el mateix els que estudiem el passat. Doncs fa una mica aquesta sensació, no?

I jo crec que això, potser, el que millor ens podria ajudar és a fer-nos més humils. Ha evolucionat la tecnologia, canvia la moda, però l’essència de l’ésser humà no ha canviat. I l’home segueix tenint els mateixos anhels, les mateixes necessitats, les mateixes pors… i d’alguna manera t’adones que no som millors que els antics, no? Que aquesta idea que també, de vegades, ens venen que: “No, ara som millors!”. Millors en què? L’essència és igual, ara hi ha gent ambiciosa capaç de passar per sobre del veí, o de robar-lo, o d’enganyar-lo, però també hi ha gent solidària i generosa com en l’antiguitat també. I també quan estudies història i tens passió per la història, i tractes d’entendre i abordar els temes amb certa objectivitat, després t’adones de com n’és de fàcil d’abusar de la història i manipular-la amb fins polítics actuals. Però això no et fa perdre l’amor a la història, és al revés, et confirma el desig d’anar directament a les fonts, de no tenir intermediaris… i jo crec que a qui li agrada la història ho fa com una cosa personal, com és un viatge introspectiu, jo soc feliç estudiant història, sigui història antiga, contemporània o moderna. I si el que busques és la felicitat, doncs aquí cal llençar-se, no? Això ajuda, sí, sí que ajuda. A mi m’ajuda.

Andrea. Hola, José Manuel, podries explicar-nos una mica més sobre el teu projecte? El projecte Djehuty.

José Manuel Galán. El projecte Djehuty, bé… va començar, com us explicava així a pinzellades abans, l’any 2000, cosa que és una mica peculiar mirant enrere, és la quantitat d’idees ximples que et mouen, una mica infantils. Dius: “Jo qui era per anar-me’n a què? A desenvolupar l’egiptologia?”. I hi vaig anar amb bici, perquè no tenia diners. Me’n vaig anar a Luxor, vaig llogar una bicicleta i vaig estar jo aquí buscant tombes en bici. El que parlava abans de ser valent, cal ser també defensor de les idees infantils, de les quimeres absurdes. Quan vam arribar a la tomba de Djehuty, efectivament, la tomba de Djehuty es coneix des de mitjans del segle XIX, el primer que la va documentar és un egiptòleg prussià que es deia Karl Richard Lepsius, pare de l’egiptologia, passa per Dra Abu el-Naga, on excavem nosaltres, i en el seu quadern de camp anota l’existència de la tomba de Djehuty, és a dir, l’any 1845. Però tot i conèixer la seva existència ningú l’havia investigat perquè té uns forats al sostre com us explicava abans, pels quals cauen runes. I aquí anava jo, espanyolet, que havia arribat en bicicleta, dient: “Aquí nosaltres arreglarem això de la runa en un tres i no res”. Bé, doncs així s’aconsegueixen les coses. Vaig ficar a l’equip a dos arquitectes d’un poble que es diu Benissa, en Carlos i en Joan, ells em van solucionar la caiguda de runa en cinc anys, i allà vam anar, a bussejar dins de la tomba de Djehuty. Acabem arribant a la seva cambra sepulcral, descobrint les parets amb el llibre dels morts.

Per a mi ser científic és com el màxim, i és al que aspires a ser en algun moment. I t’adones que no importa la branca de la ciència que triïs, en realitat el denominador comú és la curiositat, i de vegades una curiositat una mica infantil. De voler saber més i no conformar-te amb el que veus a simple vista. Doncs una mica, és això, no? I el projecte de Djehuty va començar així, amb un no-arqueòleg. I el bonic del projecte de Djehuty és que hem anat aprenent tots molt. Segons anàvem excavant anàvem descobrint coses noves, que ens obrien camins insospitats. Per exemple, vam descobrir el pissarrí d’escola, doncs a investigar sobre l’escola i sobre les pissarres d’escola. Sobre els pinzells, sobre els estoigs d’escriba… Vam descobrir cinquanta rams de flors que eren, diguem, les escombraries d’un funeral que va tenir lloc l’any 1000 abans de Crist, i es van llençar les flors i nosaltres vam trobar el forat amb les flors i les ceràmiques… doncs a investigar sobre les flors, no? I sobre el ritual funerari. Descobrim arcs i fletxes, doncs a investigar sobre com era el joc dels arquers, com es feien els nusos, les fletxes. Hem descobert recentment un jardí, doncs a investigar sobre jardins, sobre arqueobotànica. I el bonic del projecte Djehuty és que no deixa d’ensenyar-nos coses i d’aprendre. El meu col·lega sevillà, en José Miguel Serrano, que és encara més sensibler que jo, quan es posa tendre i m’abraça em diu: “José Manuel, el que hem après i el que ens queda”. Però bé, això és el projecte Djehuty.

Una altra cosa, ja que m’he posat ximple, és que normalment es veu els científics amb una bata blanca, molt seriosos, i com que no s’emocionen per res. Però no, no. Els científics ens emocionem molt i la passió, a més de la valentia és un altre ingredient fonamental en la vida i en la ciència. Les coses cal fer-les amb passió. Si no, no val la pena, siguis el que siguis facis el que facis, fes-ho amb passió. I jo crec que el projecte Djehuty, si l’hagués de resumir d’alguna manera, crec que és la passió. I aprendre, no? La vida es tracta d’aprendre sense parar. Aprenem de Djehuty, del seu veí Hery, de les dones a l’antic Egipte… curiosament el nostre projecte, per atzar, ens obre un camp insospitat. No només en el nostre jaciment trobem més enterraments de dones que en cap altre lloc, sinó que a més els nostres protagonistes serveixen sota dones. Djehuty sota la reina Hatshepsut, Hery sota la reina mare Ahhotep. Després trobem el taüt de la Dama Blanca, en aquesta última campanya hem trobat unes sandàlies meravelloses de cuir, de fa 3.600 anys, que probablement va usar una dona. És a dir, que també el nostre jaciment ens porta a terrenys poc explorats. I això és una part molt bonica del projecte. No sé si he contestat la teva pregunta, però m’ho he passat bé contestant-te-la.

Penélope. Hola, José Manuel, una altra de les coses que ens ve a la ment de l’antic Egipte són els jeroglífics, els papirs… Com a bon filòleg, ens pots explicar una mica l’escriptura a l’antic Egipte?

José Manuel Galán. En realitat, l’escriptura egípcia és una escriptura normal, en el sentit que els signes són lletres. És a dir, reprodueixen sons, el que passa és que tu ho veus en una inscripció i són ninotets, és clar, ocellets, com se sol dir. Però els ocellets són lletres. El més complicat de llegir, vull dir, l’entrebanc que se li podia treure a l’escriptura egípcia és que ells, igual que moltes vegades quan s’escriu l’hebreu o l’àrab, no escriuen les vocals. I per aquesta raó no sabem exactament com sonava l’egipci. Tenim una paraula que és “ofrena” que és “Hetep”: hac, et i pe, però no sabem si s’havia de pronunciar “Hetep” o “Hotep” o “Hetep”. Probablement al nord i al sud d’Egipte es pronunciava diferent. Però en no tenir les vocals, se’ns perden aquí les bases per al so. L’escriptura jeroglífica, la llengua egípcia, es va desxifrar a principis del segle XIX, per un francès que es deia Champollion, que era un heroi. En Champollion és un paio increïble, sabia una burrada d’idiomes ja des de petit, i en Champollion desxifra els jeroglífics precisament gràcies a l’existència d’un document trilingüe, que és la pedra de Rosetta.

La pedra de Rosetta és un document de Ptolomeu V, de tipus legal, que com en aquell temps, a principis del segle II abans de Crist, Egipte era un lloc multicultural on convivien egipcis però també grecs, macedonis, etc. I les llengües també. Llavors Ptolomeu V fa un edicte, i s’escriu en tres formes d’escriptura: en grec, en demòtic i en jeroglífic. Llavors, en tenir el mateix text escrit en tres escriptures diferents, en Champollion es va adonar que el nom dels reis estava escrit en el que nosaltres anomenem cartutxos: és una espècie d’oval així. Llavors ell identifica els noms de Ptolomeu i Cleopatra en el text grec i s’adona que en el text jeroglífic estan ficats en els cartutxos. I s’adona que els signes que componen aquests noms són fonemes. Que el quadradet és la pe, que el semicercle és la et, que el lleó és la ela, i així de cop i volta llegeix “Ptolemaeus” i llegeix “Cleopatra”. I llavors diu: “Ostres, si els jeroglífics es llegeixen, si són fonemes”. I, llavors, aquí comença a deduir el valor fonètic dels signes. I com si fos la pólvora, en qüestió de molt poc temps, passa a poder llegir textos egipcis.

I quan ve a Dra Abu el-Naga, el paio, com un campió, sense diccionari ni gramàtiques, que encara no existien, va amb el seu quadernet, acompanyat d’un italià que es diu Hipòlit Rossellini i van entrant a les tombes i ja són capaços d’identificar el nom dels propietaris: aquest es diu tal, té el càrrec aquest… I hi ha moltes vegades que, diguem, fas servir com a models personatges del teu entorn, no? Però en el passat trobem vides exemplars i personatges realment que et deixen bocabadat. En Champollion, en Rossellini, aquell que us esmentava abans, en Karl Richard Lepsius… A Berlín també hi són, per exemple, els fitxers que es van usar per fer el primer diccionari. I veus de sobte una sala gegantina plena de fitxetes escrites a mà, el diccionari que nosaltres fem servir jeroglífic-alemany, està escrit a mà i són diversos toms. Aquestes persones realment són admirables, no? I tu dius: “Nosaltres tenim ordinadors, ens queixem quan el Photoshop no ens funciona bé… i és que ells amb res, realment el que feien”.

Això també passa quan estudies Egipte. Perquè quan dius: “Com es van construir les piràmides? La tecnologia, les eines que tenien…” És que en realitat, amb eines bàsiques es poden fer grans coses. De vegades, nosaltres confiem massa en la tecnologia i li donem massa valor. En realitat és l’esperit humà i la nostra força de voluntat, i la nostra capacitat de treball el que aconsegueix grans obres. La tecnologia bé, ajuda una mica, però en realitat ens està enganyant. El mèrit és dins nostre, no?

Mª José. Un personatge molt conegut és Nefertiti, però més enllà de la seva llegendària bellesa, qui era Nefertiti, què en sabem d’ella? I quin era el paper de les dones a l’antic Egipte?

José Manuel Galán. Bé, la bellesa és una mica com la tecnologia, ens enganya. Tant Nefertiti com Cleopatra, en realitat la bellesa és el de menys, el més important és que van ser dues dones excepcionals que van viure en èpoques molt difícils, de crisi i que van aconseguir realment deixar empremta en moments complicats. Bé, l’estàtua de Nefertiti que està avui a Berlín és una meravella. Val la pena anar a Berlín només per veure el bust de Nefertiti perquè és d’una sofisticació meravellosa. A més la va trobar una expedició alemanya i l’expedició alemanya troba en realitat el taller de l’escultor, i juntament amb el bust de Nefertiti hi ha altres busts. I hi ha escultures a mig fer i és molt bonic perquè s’assembla a un altre gran artista que és Miquel Àngel, que una de les seves principals obres són els esclaus. Els esclaus de Miquel Àngel que estan inacabats i estan com sortint de la pedra.

Doncs a l’antic Egipte tenim el taller d’un tal Djehuty-Mes, que a més de Nefertiti té aquests bustos de la família reial sortint de les pedres. Estan exposats també a Berlín i són realment impactants, però centrant-me en la figura de Nefertiti, Nefertiti, esclar, és la dona d’Akhenaton. Akhenaton fa una revolució, abandona el culte al clergat Amon per adorar el disc solar Aton. Però el més important és que abandona la capital, Tebes, per fundar una nova ciutat a Amarna, en un lloc que com les pròpies inscripcions diuen, no hi havia res, la terra no pertanyia a ningú, ni a cap home ni a cap déu, per tant Akhenaton la pren per a ell i se la dedica al déu Aton. I ell va sempre seguit de Nefertiti, Nefertiti és, diguem, la contrapartida femenina a tot el que fa Akhenaton i sempre apareixen els dos en públic.

Quan Akhenaton mor, tot es mig s’ensorra i Akhenaton i Nefertiti havien tingut només nenes… i qui heretava el tron? Llavors Nefertiti té el coratge d’escriure-li una carta al rei hitita demanant-li un marit. I això és una cosa fantàstica perquè anys abans, en la correspondència diplomàtica, les aliances entre cases reials es feien a través de matrimonis, com fins avui. No és gens sorprenent. En aquest context, és curiós que Nefertiti escrivís al rei hitita per demanar-li un marit per a ella, això era una dona amb visió d’estat, capaç d’empassar-se el seu orgull. La història és més bonica, és de pel·lícula, esclar, perquè el rei hitita accedeix i envia un príncep. I el príncep és assassinat en el camí, com una història de ficció, no? I el rei hitita escriu a la cort egípcia dient: “Escolta, us he enviat el meu príncep, què ha passat amb ell? Així us comporteu els egipcis?”. I bé, la història queda així una mica diluïda i inacabada. Però la importància de Nefertiti que, potser, era guapa en algun moment de la seva vida, és que és una dona que en un context masculí va saber jugar el seu paper i ser una dona d’estat, com ho va ser Hatshetsup abans i com ho va ser Cleopatra VII després.

Luis. Hola, José Manuel, a mi sempre m’han interessat les mòmies i els sarcòfags. Et volia preguntar: quin és el significat de la mort a l’antic Egipte?

José Manuel Galán. De les mòmies es pot treure moltíssima informació, tant del que pot haver patit un individu, com de la vida quotidiana: de l’alimentació, dels costums, dels treballs que podia exercir un individu… Les mòmies ens ofereixen moltes dades i tenen molt interès científic en si mateix. Els egipcis momifiquen els difunts perquè ells creuen que després de la mort física hi ha vida al més enllà. El que passa és que ells pensen que a més de viure en esperit, l’home viu físicament. I si viu físicament, caldrà tenir cura del cos, el cos juga un paper. Llavors ells s’entesten a conservar el cos perquè, diguem-ne, suposadament serà útil en el més enllà. No útil com a les pel·lícules o el vídeo de Michael Jackson, o les pel·lícules de morts vivents de Pirates del Carib, sinó perquè el cos, en realitat, és on l’ànima descansa. L’ànima pot volar, és com una au, ells ho representen com una au, però a la nit necessita tornar a un lloc físic, diguem, conserven el cos per donar-li casa a l’ànima. Sent conscients que el cos es pot deteriorar, ells es curen en salut i el que fan és que fan moltes estàtues o moltes figuretes del difunt per si de cas falla la mòmia, que el difunt tingui, diguem, un element físic al qual l’ànima pugui després adaptar-se.

I unit a la seva idea de la mort, un aspecte molt important que arriba fins a la nostra cultura és la idea del judici final. Els egipcis conceben que la vida eterna s’ha de guanyar. I te la guanyes amb les teves accions en vida. Llavors hi ha un judici amb uns valors morals que has hagut de complir, a més d’uns valors morals també en comportament religiós. Però ells conceben que quan un mor, diguem, se’l jutja el cor. Això també és un aspecte bonic perquè el cor és on els egipcis pensen que resideix no només la intel·ligència sinó també les intencions. I un pot cometre pecats, o faltes, amb la intenció, no? Si tu manes tallar el cap a algú, tu no el talles però tu dones l’ordre, tens el desig, part de tu, llavors tu comets una falta no per acció, sinó per desig. Llavors, per als egipcis el judici final es concep com una balança: en un plat es posa el cor, les intencions de l’individu, i en l’altre la ploma. La ploma que encarna la deessa de l’ordre, la veritat i la justícia, que és la deessa Maat. Que com és fràgil l’ordre, la veritat i la justícia, es representa amb una plometa. Llavors en el judici final es pesa el cor contra la ploma. Per descomptat, en les inscripcions, el difunt sempre acaba superant el judici final i viu eternament.

Però aquesta és la idea, no? I la idea de judici final que arriba fins a la nostra cultura, està ja present a Egipte. I la idea d’una sèrie de valors morals que cal complir, està ja a Egipte. Després, aquest camí cap a la vida eterna es concep com un camí d’obstacles que cal superar, i per això ells escriuen en papir, o Djehuty a les parets de la seva cambra sepulcral i al sostre, el Llibre de la sortida al dia. El llibre de la sortida al dia, conegut com El llibre dels morts, és com una ajuda per al difunt, per superar tots els obstacles en el seu camí cap a la vida eterna en el més enllà. Llavors, si tu ets capaç de superar la mort física, de viure eternament, en realitat ets un déu. Llavors l’individu, si és enterrat adequadament, si fa els rituals, etc. Supera la seva mort física i, llavors, d’alguna manera, es converteix en un Déu. I per això les tombes egípcies en el cas de Djehuty, tenen gairebé l’aparença d’un santuari. És una avinguda cap a un sancta sanctorum al final on fins i tot hi ha una tríada, que és Djehuty, el pare i la mare. Igual que en el temple de Karnak hi ha Amon, Muti i Honsu, igual que nosaltres tenim en José, la María i en Jesús. Per això, per la capacitat de vèncer la mort física, que és el que et fa transcendent i és el que et converteix en un déu o semidéu, però això és una altra història molt llarga.

Luis. Hola, José Manuel, a mi sempre m’ha cridat l’atenció que els déus egipcis tinguessin cap d’animal. Quin significat tenia això?

José Manuel Galán. Bé, els egipcis des d’època molt primerenca, ells concebien que hi havia un Déu creador de totes les coses. Però aquest déu se’ns escapava de la percepció, dic: “se’ns escapava”, com si jo fos egipci, aquest Déu no el veien i llavors, aquest déu que està més enllà de la capacitat de percepció de l’ésser humà, es manifesta en el nostre món a través de diferents déus. I cada déu, el que fa, és encarnar un aspecte d’aquest déu creador. Per exemple, la inundació del Nil, o l’ordre, la veritat i la justícia que us deia abans de Maat; o la capacitat de resurrecció que és el déu Osiris. Llavors, els egipcis, per relacionar-se amb aquestes forces de la naturalesa que ells no perceben clarament, veuen que hi són però no veuen clarament, els donen forma humana per poder-se relacionar amb ells. Però alhora saben que no són humans. Llavors el que fan és, donar-los cap d’animal per, diguem, convertir-los en un ésser que no és humà però amb el qual ells volen relacionar-se, i trien un animal que tingui alguna cosa a veure amb la seva essència. Per exemple, el déu de l’escriptura és el déu Thot, el déu Thot és el déu de l’escriptura però és a més l’encarregat d’enviar els missatges de la divinitat als déus que estan en el cel. Llavors per això adopta la forma d’una au, en concret d’un ibis, i se li col·loca el cap d’ibis, el cos humà per poder-te relacionar amb ell, però el cap d’ibis per deixar clar que no és un humà, que és alguna cosa de la natura que se t’escapa.

Això és interessant donar-li la volta a la truita, si els déus tenen cos humà i cap d’animal, els faraons quan volen mostrar la seva naturalesa sobrehumana, el que fan és conservar el seu cap humà i cos d’animal. Llavors això és l’esfinx, no? El faraó adopta el cos de lleó, però manté la seva essència humana a la cara. Però en realitat, tot l’art egipci és un joc que té molt a veure amb l’escriptura. Igual que l’escriptura té un element estètic i forma part de la decoració dels monuments, de les estàtues, no? L’art egipci es compon de jeroglífics i es llegeix. Llavors quan tu veus una paret d’una tomba o d’un temple, si saps cultura egípcia i, sobretot, si saps llegir egipci, entens molts més missatges, perquè els egipcis componien les seves escenes jugant amb l’escriptura també.

Carmen. Què li devem a la cultura dels antics egipcis ara actualment, al nostre món actual? Què essència podem captar d’aquesta cultura, d’aquesta meravella de cultura?

José Manuel Galán. Bé, els que em coneixen una mica saben que soc molt pesat, perquè jo dic que tot ve d’Egipte. Però bé, és que en realitat la cultura egípcia ens ha arribat a través dels clàssics, i per a ells, diguem, la saviesa era a la vall del Nil. I ells anaven a estudiar, igual que avui nosaltres anem als Estats Units, o ens anem d’Erasmus a altres llocs, els clàssics de Grècia anaven a Egipte a aprendre, a aprendre medicina, astronomia però de moltes altres coses. I a través dels clàssics, grecs i romans, també dels fenicis, diguem, la cultura egípcia ha anat directament o indirectament amarant tota la riba de la Mediterrània. I hi ha moltes coses que nosaltres no som conscients però que tenen el seu origen, o es pot traçar el seu origen fins a Egipte. Per exemple, les processons de Setmana Santa, de la nostra cultura, en realitat tenen origen i són molt similars a les que ocorrien en l’antic Egipte. A l’antic Egipte hi havia una festa anual durant la qual es treia l’estàtua de la divinitat del santuari i es duia a un altre santuari.

I en aquesta processó era el moment perfecte perquè el poble pla pogués entrar en contacte amb la divinitat i dirigir-li oracions. Això es conserva en les inscripcions de Deir el-Medina, tenim oracions precioses de l’any 1200 abans de Crist, dels obrers que feien les tombes a la vall dels reis que dirigeixen una cobla al déu Amon quan surt de Carnac cap a Deir el-Bahari, cobles com les que es poden cantar avui dia. Des del punt de vista polític, abans us he parlat així de passada, de la correspondència diplomàtica. Tenim les cartes que s’intercanviava Akhenaton amb els reis de les potències del Pròxim Orient antic d’aquella època. Però ell també amb els seus vassalls, les reines entre si, tenim un document meravellós que és el tractat de pau entre Ramsés II i el rei hitita després de la batalla de Kadesh, un tractat de pau internacional amb clàusules com s’hauria fet avui en dia.

A Egipte es conserva també, com he esmentat abans de passada, papirs matemàtics, de càlcul d’àrees. Tenim textos astronòmics, metges. Curiosament hi ha congressos d’història de la medicina en què el més antic que s’exposa en els congressos és la medicina grega, com si no existís la medicina a Egipte, quan els metges egipcis eren famosos a tot el Pròxim Orient. I al faraó li escrivien cartes demanant-li metges. I, probablement, els metges grecs van aprendre medicina a Egipte. Així una mica amb tot: en arquitectura, el domini de l’enginyeria que tenien els arquitectes egipcis és excel·lent. El que passa és que tot el que nosaltres pensem que ve del món clàssic, en realitat, es retrotreu una mica més enrere i ve d’Egipte o de Mesopotàmia i del món persa. Però és com Europa ha creat una ficció eurocentrista, no? Com si tot vingués d’Europa. I durant molt de temps, conscient o inconscientment s’ha resistit a pensar que les arrels del que nosaltres anomenem cultura occidental, en realitat, estan fora d’Europa. Estan a Mesopotàmia i estan a l’Àfrica, que és Egipte. Però això és, per a molts europeus, difícil d’empassar. Però és així.

Marinela. Bé, has parlat recentment del llegat cultural i jo volia preguntar-te una mica, quins aprenentatges de llavors creus que podríem recuperar per aplicar avui a la nostra societat actual i després si em permets, és que he vingut amb la meva filla Maura que és una entusiasta de l’antic Egipte i això, també volia fer-te una pregunta.

Maura. Hola, José Manuel, que jo et volia preguntar que què tenen en comú les persones d’aquesta generació amb les de fa 4.000 anys.

José Manuel Galán. D’acord, bona pregunta. M’ho has posat difícil, eh? I sabies que era l’última pregunta. Bé, comencem per la primera pregunta, no? Si hagués d’acabar jo així d’alguna manera, unint a la teva pregunta, el bonic que veus en la cultura egípcia quan l’estudies, és que tot traspua humanitat. D’acord que havia opressors, d’acord que hi havia gent dolenta, i situacions dolentes, però és veritat que la societat egípcia era una societat molt humana per a bé i per a mal. En la qual es valorava molt la infància, es protegia molt la infància, també es protegia molt a la nostra gent gran i això és una cosa que potser en aquesta societat, una miqueta consumista i superficial, ens estem oblidant. Que és, no només la font de saviesa que són la nostra gent gran, sinó el respecte que es mereixen. Els egipcis eren molt conscients d’això, no? I després, del passat, la importància de llegir i d’acudir al passat. Però les generacions no eren molt diferents, eren iguals, no? I cada un volia viure millor, el millor possible, passar-s’ho millor, estar amb els amics, amb la família. La família era el nucli social, també una altra cosa que nosaltres hem de fomentar en la societat actual. Però no sé si he contestat la teva pregunta. Sí?

José Manuel Galán. Doncs si més no, sí que espero haver-vos transmès el cuquet de tenir curiositat, d’aprendre més, de ser valents, de no acceptar els camins fàcils i trillats, i perseguir els vostres somnis, i no tenir por al fracàs. El fracàs està sempre aquí: es perd, t’aixeques i segueixes. Tornes a caure, t’aixeques i segueixes. No passa res, no? L’últim és quedar-te assegut al sofà, cal lluitar. Així que ànim. Fins la propera.