“Ser feliç tot el temps és insuportable”

Sebastián Wainraich. Hola, hola. Gràcies per venir, gràcies per ser-hi, gràcies pels aplaudiments. És difícil aguantar, de vegades, els aplaudiments. Crec que Sartre, i mireu com arrenco, que arrenco esmenant Sartre, deia que l’home, l’ésser humà, no sap què fer amb l’elogi. Quan et critiquen, és molt més fàcil, perquè t’armes bé, quan et critiquen. Quan t’elogien, no saps què fer. Et sents bé, però et sents incòmode. I mostra una mica la bogeria, no?, perquè jo faig coses perquè m’aplaudeixin i, alhora, m’incomoda. Aleshores, què caram vull? És la pregunta. I és la resposta que cerco. Em dic Sebastián Marcelo Wainraich, vaig néixer a Buenos Aires. Vaig néixer en una típica família judeoportenya de l’Argentina, de classe mitjana. Condueixo programes de ràdio, programes de televisió. Escric guions, faig teatre, actuo de tant en tant. La meva vida està totalment travessada per la meva professió o pel meu ofici. Jo crec que això va ser una carambola, per fortuna. Amb 16 anys, jo ja era a la ràdio i de petitó jo ja sabia que m’agradava fer tot això. Jo em tancava a la meva habitació sol a relatar els partits de futbol, a escriure contes, a pensar històries. I tot això ho continuo fent ara amb 50 anys. De primer, vaig començar a les ràdios petites de Buenos Aires, que eren ràdios de barri de molt poc abast.

Jo ja feia els meus programes pensant que un dia passaria això que finalment va passar, que és treballar a ràdios grans. I l’amor per la ràdio, per l’escriptura i per l’actuació, tot això continua intacte. Va canviar la professionalitat, va canviar l’estructura de les coses. I una mica va canviar que ara… sento que aprenc una miqueta més a gaudir de la vida una miqueta més. Abans no és que no gaudís, però ho dedicava tot a la meva professió, al meu ofici. Quan gas una cosa que t’apassiona, quan tens una vocació tan marcada, és una benedicció, però també és una condemna. És una condemna. Estàs entregat a això tota l’estona. Quan tens una cosa tan marcada, competeix amb la vida constantment. Es torna força endogàmic. Els teus amics formen part del mitjà, parles del tema tota l’estona. La meva parella és comedianta, és actriu, aleshores, parlem d’això també tota l’estona, però no ens avorreix, ens apassiona. L’estrany és que no hi havia pla B en això. Si no feia això, no sé què hauria fet amb la vida, per això estic tan agraït. Òbviament, vaig voler ser futbolista en algun moment, i molt aviat em vaig adonar que era impossible, impossible. Qualsevol mena d’esport… No són els meus enemics, però és una relació tensa, una relació difícil. Els esports no m’estimen, jo els estimo i ells no m’estimen tant. Venedor, m’hauria costat. Crec que avui amb més eines podria ser un bon venedor, però en aquell moment…

En un moment, vaig treballar per a una fàbrica de carpetes, venia carpetes a majoristes. Anava a les llibreries a vendre carpetes per a l’empresa. Em pagaven un sou base i un percentatge per les vendes. El tercer mes de no cobrar cap percentatge per les vendes, vam decidir posar-hi fi. Farmacèutic no podria ser pel tema dels cúters amb què tallen la capseta, no podria. No podria treballar en un local perquè no ser embolicar coses per vendre-les. Metge… Jo no visitaria un metge com jo, per exemple. Així que estic molt agraït amb el pla A de la vida, sobretot perquè no hi havia pla B. Estic molt content de ser aquí, de veure-us a vosaltres. Molt agraït que hàgiu vingut i hi soc per escoltar-vos.

Stephanie. Hola, Sebastián. Em dic Stephanie. Fa molts anys que fas ràdio, que fas espectacles, i m’agradaria saber quina és l’anècdota més graciosa que tens en aquest camp.

Sebastián Wainraich. Tinc diverses anècdotes, algunes quasi no es poden explicar. Jo tinc un problema, que és que em ric de les desgràcies i sembla que falto al respecte, però és perquè em poso nerviós. Una vegada em va passar al teatre, en una funció, una cosa molt estranya. No acostumo a parlar gaire amb el públic, m’agrada que el públic sigui espectador i no molestar-los. Però era en una funció de “Fràgil”, que era unipersonal, fent el personatge d’una dona que jo feia en un moment, anomenat Estela Tomati, i de sobte veig que quatre espectadors s’aixequen per marxar. És una època en què és difícil moltes vegades retenir la concentració: la gent mira el mòbil, la gent vol anar al bany, a prendre alguna cosa… Però quatre es van aixecar i vaig dir: “Vaja, que malament que m’està sortint això”. A més, tots els que fem això tenim una autoestima… discutible. Tenim l’autoestima molt amunt perquè ens creiem molt importants per dir: “Jo surto a l’escenari, jo escric un llibre, escric un guió, perquè tinc moltes coses a dir, soc molt interessant”. Per a això cal tenir l’autoestima molt amunt. Però molt avall també perquè necessitem fer tot això per generar la vostra atenció, perquè ens estimeu, perquè ens valoreu. Bé, aleshores, moltes vegades em passava que potser tota una sala riu i n’hi ha un que no, i aquest m’arruïna la nit. 599 persones riuen i una no, i jo miro aquesta persona. Cada vegada que remato un acudit, el miro i no riu, no riu, no riu. Dic: “No deu parlar castellà. Què li deu passar a aquesta persona?”.

Bé, amb els anys, amb la teràpia, he après a dir: “Bé, no miris més el que no riu. No et fixis en la noia a qui no li agrades, tracta de fixar-te en la resta”. Però que s’aixequin quatre persones és fort, no? Estàs fent un espectacle i se n’aixequen quatre. I des del personatge, des de l’Estela, els parlo i els dic: “Què passa? Per què marxeu?”. I em miren i diuen: “Se’ns acaba de morir un familiar”. Silenci a la sala total. Bé, amb els anys i l’ofici, ho vaig poder reconstruir i em va deixar un munt de reflexions, un munt de reflexions. Per començar, cal apagar el mòbil al teatre, perquè pel mòbil encès t’assabentes que ha mort, si no, no te n’assabentes, te n’assabentes després de la funció. Potser t’esperaves alguna cosa graciosa, no és graciosa, no? Però, vaja, sempre ho recordo. Després, a “Fràgil”, jo parlava sobre Déu, com qüestionant-ne l’existència, fent-li algunes preguntes. Sobretot, qüestionant els éssers humans, la relació que tenim amb un suposat Déu. Jo parlava de la comparació de com em criaven a mi i com crio jo els meus fills. I començava a parlar de la meva família d’arrel i explicava el moment de la mort del meu germà Diego, que va ser un tema totalment traumàtic i un dolor que va marcar un abans i un després a la meva vida, a la vida de la meva família i a la vida d’un ésser humà. Tota mort genera una cosa així, però més quan és una mort primerenca. Per mi, tota mort és il·lògica i absurda, però quan és fora de temps, molt més.

I jo em posava a parlar d’això en una comèdia. Òbviament, no li trobava la gràcia. L’acudit el vaig trobar en el que et diu la gent quan va a la vetlla. Aleshores, ho enganxava amb Déu. La gent va a la vetlla i et diu: “Força”. Oi que et diuen “ara, força”? Tu ets a la vetlla, travesses un dolor… Et diuen “força” perquè necessitem consolar l’altre desesperadament, necessitem dir a l’altre això, alleujar-li el dolor, però és inútil, en aquell moment no podem fer res, només abraçar-lo, ser allà i prou. Però, vaja, jo entenc la desesperació que tots tenim en aquest moment. I sempre hi ha algú que et diu la frase “Déu ho ha volgut”. Amb això jo arrencava tot el monòleg amb Déu. Aleshores, d’un moment en què l’obra s’enfosquia, es posava una mica trista, sortia amb tot el monòleg de Déu, i m’agradava aquest canvi de clima. Havia començat a parlar de Déu i els familiars que diuen: “L’operació ha sortit bé gràcies a Déu. Gràcies a Déu ha passat tal cosa”. Aleshores, m’agradava molt fer-ho. De fet, moltes vegades els meus amics quan venien em deien que se sorprenien d’aquest moment en què jo ho explicava i es feien la pregunta de: “Com en sortiràs? Com continuaràs fent comèdia en aquesta obra?”. Bé, era un repte que em vaig posar i es veu que era una necessitat que tenia de travessar-ho. Una vegada, va acabar la funció i algú de producció em va donar una carta que m’havia deixat una senyora.

Molt respectuosa, en aquesta època en què ens indignem tant, ens enutgem tant, i quan trobem a algú que no pensa com nosaltres l’insultem, l’agredim, li abaixem el preu absolutament en tot. I aquesta senyora va resultar molt amorosa perquè em va dir: “Sé que no el fas per ofendre’m, però jo m’he sentit ofesa perquè jo soc molt creient i no m’ha agradat el que has dit de Déu i he hagut de sortir de la sala. T’escolto a la ràdio, et segueixo. Hi insisteixo, sé que no ho dius per ofendre, però jo m’he sentit molt ofesa, així que he preferit anar-me’n de la funció”. Sempre vaig valorar aquest missatge, i entenc que se sentís ofesa i que tingués ganes de marxar, però jo ho vaig continuar fent perquè sé que no ho faig per a provocar, sinó perquè simplement ho volia fer. Així que sempre recordo aquesta senyora, a qui mai vaig poder conèixer, no em va deixar cap correu ni cap telèfon. Podria haver sorgit una història d’amor entre la creient i el que és aquí, més o menys. La vaig esmentar en la ràdio i sempre la recordo i em sembla molt respectuós el seu gest.

Florentina. Hola, Sebas. Soc la Florentina. Abans de res, et vull donar les gràcies perquè tinc una obsessió preciosa amb “la primera” i “la tercera”.

Sebastián Wainraich. Molt bé.

Florentina. I et vull preguntar que… Bé, tu cada dia parles amb moltíssima gent a la ràdio i imagino que n’aprens moltes coses. Ens pots explicar una situació? Això ho duus a la teva vida personal?

Sebastián Wainraich. “La primera” i “la tercera”, expliquem-ho. Bé, per sort, som un grup de gent que està una mica boja i tenim l’obsessió que si diuen: “La ‘primer’ coca que he menjat” i és “la primera coca”. “La ‘tercer’ vegada que he anat a tal lloc” és “la tercera vegada”. Em sento babau dient-ho, no us penseu, perquè ho dic com si fos una cosa importantíssima, però és l’obsessió que tinc per les paraules, per la manera de parlar. Òbviament, jo faig un munt d’errors, però amb això m’obsessiono, què hi farem? Aleshores, quan un oient diu “la ‘primer’ vegada”, el corregim. És força desagradable corregit l’altre, però no ho puc evitar. De vegades, ens passa amb els convidats. Venen convidats a la ràdio i diuen: “No, la ‘tercer’ funció”. Jo dic: “La tercera”. Però, de vegades, no els corregim, diem fluixet “la tercera”. De vegades el convidat no se n’adona, per sort, i de vegades em mira. Dic: “No, no, és la tercera vegada, és per…”. Bé, amb la meva companya de ràdio, la Julieta, els corregim, i en Pablo es posa molt nerviós. Aleshores, es produeix una situació molt desagradable i molt incòmoda. Però compareu-ho, digueu “la primera vegada” i “la ‘primer’ vegada”. A veure, tots junts, digueu “la ‘primer’ vegada”.

Públic. La “primer” vegada.

Sebastián Wainraich. Sona terrible. Mireu, “la primera vegada”.

Públic. La primera vegada.

Sebastián Wainraich. Sona preciós, i tant. Aleshores, és “la primera” i “la tercera”. És això, res més. És fàcil de pensar. Femení, “la primera”. Masculí, “el primer”. Per exemple, “el primer petó”. “La primera bufetada”. Estic perquè m’internin, oi? En fi. Bé, aprenc cada dia. La veritat és que aprenc cada dia. Aprenc, per començar, dels meus companys de ràdio. Em sento que em fan ser exigent perquè són molt bons. Som amics, però a més són molt bons professionals. Aleshores, això m’exigeix tractar de ser millor tota l’estona, estar alerta, preparar-me, estar a la seva altura… Em sembla que és un cercle que formem entre nosaltres. I és una exigència que es torna costum. És com un exercici molt bonic, el gaudeixo i sento que ens fa millors. Després, a la xerrada amb l’audiència, aprenc de tot. Mira, el més important és que, de vegades, aquesta feina et pot tancar en una capsa de vidre una miqueta, saps? La gent et coneix, et demanen fotos, vas a menjar a un lloc i t’hi conviden, tens interaccions absurdes per una història d’Instagram… Que dius: “És una bogeria. No és que, si no ho faig, el món millorarà, aleshores, ho faig”. Amb la culpa et justifiques sempre.

Estàs molt entre col·legues que viuen una realitat semblant, aleshores, parlar amb l’audiència et fa estar de peus a terra. No ho sé, parlo amb un enginyer, amb un mestre, parlo amb… No sé per què sempre apareix un matrimoni que viatja pel món. N’hi ha un munt ara a Instagram que et diuen: “No, som a Austràlia i ahir érem a Bogotà”. No entenc com. Però, vaja, gent que viatja pel món. Aleshores, aprenem constantment i, paradoxalment, en va costar uns anys, amb la ràdio vaig aprendre a escoltar. Justament, la meva feina és parlar, però vaig aprendre a escoltar. A escoltar els meus companys. Potser ells et diuen: “No ha après res”, però jo sento que sí. A escoltar els oients. Tinc una ansietat important moltes vegades i, si l’oient no arrenca, em poso nerviós. És una mica un joc, però una mica de veritat. I he après a escoltar els entrevistats. A les primeres entrevistes, tenia por del silenci, del buit. Després, em vaig adonar que res, que cal deixar-lo reflexionar, que pensi. Que el convidat busca la paraula, que aquest silenci l’obliga a pensar més que la meva pregunta. Aquest és una ensenyança important, adonar-se que de vegades hem de callar. És dificilíssim, perquè treballo en una ràdio i cal parlar, cal ocupar el silenci tota l’estona. Tot, tot, tot ho trasllado a la vida, és una relació que tinc entre l’ofici i la vida constantment.

Em serveix molt tot això per conèixer els altres. I a l’inrevés, també. Jo vaig per la vida i veig una situació o tinc una conversa o escolto alguna cosa i jo m’ho imagino en un guió, en un conte, en una secció per a la ràdio. És una mica malaltís, una mica obsessiu, però, hi insisteixo, sorgeix naturalment. És com una anteneta en marxa, encesa, que tinc. Jo em nodreixo de tot això. La meva teoria, que no ha de ser correcta… Per mi, si no et passa això, per mi, t’has de dedicar a una altra cosa. Potser estic equivocat, però… Hi insisteixo, és com un ofici per mi que t’exigeix treballar les 24 hores. Jo no ho pateixo, jo ho gaudeixo. Pot ser difícil per a un altre, però, vaja, jo soc així, què hi farem?

Augusto. Hola, Sebas. Em dic Augusto. És un plaer coneixe’t en persona. Ets el creador i el protagonista d’una sèrie que es diu “Quasi feliç”, a mi m’encanta. Volia saber, amb tot el que has viscut i amb totes les coses que has fet, què és el que et falta per ser completament feliç?

Sebastián Wainraich. Soc el protagonista, soc el guionista, el cocreador amb Hernán, el meu amic Hernán Garzúnez, que és el director. Ara et contestaré, però, vaja, ho estenc una mica. Et diuen: “Està basada en la teva vida? Ets tu?”. No està basat en la meva vida. Ja ho sé, el personatge es diu Sebastián, fa ràdio, va a teràpia, és seguidor de l’Atlanta. Dieu: “Com que no està basat en la teva vida?”. No, parteix d’algun punt similar, semblant, però després els conflictes són uns altres. Hi ha algunes angoixes existencials que poden ser les mateixes. Què és la felicitat? No en tinc ni idea, saps? Aleshores, m’agrada jugar amb aquesta paraula, m’agrada jugar amb aquest concepte. Me n’adono quan ho passo bé. No sé si això és la felicitat, suposo que sí. M’agrada això de gaudir dels moments. No m’agrada carregar-me la pressió de dir “gaudeix, gaudeix, gaudeix” perquè sento que és moltíssim. Aleshores, no sé què em faltaria per ser feliç perquè em sembla que no pot ser un estat permanent. Algú que és feliç sempre és insuportable, és com: “Prou de felicitat, prou. Amarga’t una mica, entristeix-te una mica”. No recordo bé qui ho deia, l’hauria d’esmentar, no va ser Sartre. Que la felicitat és estar d’acord amb tu mateix. Això va al sobret de sucre, totalment. Aleshores, intento que la meva vida s’assembli al que desitjo, que no és fàcil, però, vaja, intento treballar per a això, intento ser sincer amb mi.

Moltes vegades, fem coses per pertànyer, fem coses perquè ens acceptin, fingim que ens agrada alguna cosa, fingim que ens interessa alguna cosa, fingim en coses petites, en una conversa, fingim opinions per sentir-nos aprovats. I tot això em sembla que va en contra de la felicitat, va en contra del benestar i, sobretot, va en contra de nosaltres mateixos. Qui pateix ets tu mateix perquè dius: “Estic actuant, estic forçant una cosa”. Però, vaja, també ho veig una mica natural, voler sentir-se estimat per la resta. Però, a mesura que passen els anys, em sembla que et vas traient aquesta motxilla i dius: “Bé, jo soc aquest, això és el que m’agrada i això és el que no m’agrada”. Tracto d’escollir les persones amb qui vull compartir la vida, sempre que aquestes persones la vulguin compartir amb mi. No descobriré res, el temps se’ns en va, el temps és supervaluós. Aleshores, cercant la felicitat em sembla que miro d’estar d’acord amb mi mateix i ser sincer amb mi, això mateix.

Valeria. Hola, Sebastián, com estàs? Em dic Valeria. Quins són els temes que més t’inspiren a l’hora de fer humor? I, també, en quins moments o on sols trobar aquesta inspiració?

Sebastián Wainraich. Valeria, benvinguda.

Valeria. Gràcies.

Sebastián Wainraich. Els temes, per mi, són sempre els mateixos. El tema principal per mi són els vincles: com ens portem entre nosaltres, com et portes amb els teus pares, els teus germans, els teus fills i la teva parella, no cal dir-ho. Tot és allà, tot és allà. Quan mirem una pel·lícula de màfia, en realitat, el padrí parla de la família, i quan veiem una comèdia en què riem moltíssim, quasi sempre parlen dels vincles, també. Aleshores, per mi, els temes en són quatre o cinc, no en són tants: vincles, amor, parella, mort, del sexe també en parlem molt, la psicologia, el poder també, els diners… Tots aquests temes que ens travessen la vida quotidianament. Són temes grans, però, vaja, també són petits. Després, el tema de la inspiració una mica és el que deia abans. Naturalment, tinc una antena encesa, però després cal treballar. Per exemple, per escriure la sèrie, hi ha un moment que és més romàntic, que és el moment de la inspiració, en què vas caminant, et banyes… Aquests moments són inspiradors. Comences a pensar, anotes les idees… És com un moment romàntic en què tot et sembla genial: “Mira quin geni que soc, el que se m’acudeix. Soc meravellós. Per què el món no s’adona que soc tan genial? Per què no m’aplaudeixen quan surto al carrer? Per què no em donen premis cada dia?”, aquest és el primer moment romàntic.

Després, hi ha el segon moment en què cal treballar, cal treballar, cal seure i treballar, no hi ha cap secret. Benvinguda sigui la inspiració, però diguem que, si vols escriure una sèrie, la sèrie necessita una estructura, la sèrie necessita que els personatges tinguin una solidesa, que tinguin certa coherència, per exemple. Després ve un moment més crític. Ve la part romàntica, la part de treballar, després ve la part en què ho comences a rellegir i dius: “Ah, no soc cap geni, no serveixo per a això. És una porqueria, això que vaig escriure, ho he d’abandonar. No entenc com em va semblar bo en cert moment”. Després, hi ha una quarta part en què dius: “No està tan malament”, així es viu neuròticament tota aquesta situació. La cinquena part és que entregues a algú el que has escrit i cal estar preparat per a la devolució, perquè sempre diem: “No, a mi m’encanta la crítica constructiva”, però a ningú li agrada la crítica constructiva. Sí que em sembla que cal tenir la lucidesa i la intel·ligència per adonar-te que l’altra persona et vol ajudar, sobretot, si és una persona que estimes, una persona que valores, que respectes artísticament, intel·lectualment. Aleshores, no t’agrada que et critiquin, però sigues intel·ligent i madur per acceptar-ho i per veure que l’altre té raó. Però, vaja, és tot un tema, el d’escriure, perquè de vegades estàs escrivint i necessites sortir al carrer a caminar una hora i és estrany dir a algú: “Estic treballant. Camino pel carrer, això és feina”. És estrany.

Són diferents les maneres de treballar depenent del que faig. Pensar una secció per a la ràdio és una tasca força col·lectiva, ho faig amb el meu equip, en què xerrem. El programa té una estructura sòlida, rígida, però cada dia xategem. Tot el matí, anem llançant idees amb l’actualitat, després ens reunim una hora abans i aleshores tanquem el programa. La veritat és que ens potenciem molt xerrant. Per escriure el guió, és el que deia, és l’etapa romàntica, a l’inici anotar idees i, després, asseure’s a escriure decididament: amb l’ordinador, escriure, galetetes, una gasosa… Però escriure, escriure, escriure. La sensació és molt estranya perquè, de vegades, has escrit tot el dia i, quan ho rellegeixes, són dues pàgines i prou. I dius: “Jo em pensava que era un geni”. Sí, i en vuit hores t’adones que no ets un geni. Després, escriure monòlegs… Si algú em veu, també és per tancar-me perquè el monòleg l’escric caminant, no és que m’assegui a escriure, perquè l’escric actuant, actuant-lo. Em sorgeix un tema, penso un acudit i l’actuo. Agafo una ampolla, la faig servir de micròfon… Nois, us estic obrint el cor, eh, m’estic exposant, m’estic exposant. Tinc un estudi, camino pel meu estudi i vaig fent el monòleg. Se m’ocorre un acudit i l’anoto, i així tota l’estona, és una tasca que no acaba mai. Perquè no acaba mai, perquè ho escric i, quan ho escric, se m’ocorre una altra cosa, ho torno a fer, se m’ocorre una altra cosa.

I l’acudit que em semblava genial després em sembla terrible, i així tota l’estona. El monòleg és el més neuròtic perquè no acaba mai. Anit vaig fer una funció en què hi va haver acudits que van ser una passada, van funcionar, acudits nous, també, alguns que ja he oblidat, que em fa ràbia, i alguns que moltes vegades esperes “amb aquest, ho peto” i res, res. Aleshores, dius: “O són tots uns ximplets…”, però dius: “Són 600 persones” o “jo no serveixo per a res”. Tot és molt extrem i molt dramàtic sempre. No és mai: “No… Pot ser…”. No, tot és dramàtic. Soc un geni o no serveixo per a res. Tot és així. Bé, per això fem teràpia i aquestes coses.

Evi. Hola, Sebas. Soc l’Evi. Bé, parlant de fer humor, et volia preguntar per la teva parella, que també és comediant. Volia saber si hi ha algun pacte de silenci entre vosaltres, o entre bombers també us trepitgeu la mànega?

Sebastián Wainraich. Quin temeta que has dut. Em solen preguntar: “Vosaltres sou comediants, rieu sempre a casa?”. “Viure amb vosaltres ha d’estar molt bé”. No, no, la resposta és no. Parleu amb els nens. És com dir a dos advocats que s’han casat que si fan judicis tota l’estona. O a dos arquitectes, que si construeixen. No, òbviament, la feina ens travessa també. Ella és una miqueta obsessiva també amb el tema, aleshores, sí, sí, la feina hi és present. Et diré coses a favor i en contra. A favor, ens entenem i no ens hem de donar tantes explicacions. Torna a les tres del matí? Torna a les tres del matí. Una funció, ha anat a menjar… Ves a saber què ha fet, però ja està, no passa res. A favor tenim això de la vida quotidiana, dels horaris que són estranys. Som uns pares que, potser, sempre som a l’acte de l’escola, però un dissabte a la nit, no, per exemple. Però els dimarts a les 10 del matí hi som. És estrany, però, pobres nanos, són els pares que els han tocat. Aleshores, així ens entenem, i crec que també entenem les angoixes i les neurosis de dir: “Avui he tingut una funció dolenta, avui he sentit que no estava bé…”. Aleshores, això és bo. És bo entendre’ns. De vegades, no ho mostrem tant, jo l’hi mostro més a ella que ella a mi.

Ella ho negarà, però en fi. En l’artístic, ella és molt dura amb mi i jo no ho soc tant amb ella. Una mica per covard i una mica perquè m’agrada la feina que fa. Ella ho negarà, però jo crec que a mi m’agrada més el que fa ella que a ella el que faig jo, em sembla. Dirà: “No, i ara”, però sí, és així, és així. Bé, aleshores, la part bona és aquesta, entendre el món de l’altre, saber de què estem fets. Ens agrada la gent amb qui ens reunim, també. Aquesta és la part bona. La dolenta és que, de vegades, es torna una mica monotemàtic, també, de vegades és mig pesat com estem amb aquest tema constantment. Això no està tan bé, com pot arribar a cansar i estem com tancats en el mateix. Però, a més de coses artístiques, també parlem de si t’ofereixen un contracte, una feina, com discutir-ho… Som pèssims discutint contractes, però ens ajudem. Jo crec que, en la parella, l’important són diverses coses. Una és la llibertat, és clar. És fonamental voler que a l’altre li vagi bé. De vegades escoltes històries molt tristes de parelles que no s’alegren quan a l’altre li va bé. I en això, poso les mans al foc, els dos ens alegrem quan a l’altre li va bé. I admirar-lo, que t’agradi la feina de l’altre. Però darrere de tot això tenim la vida que té tothom, la vida rutinària de pagar impostos, de què mengem aquesta nit…

I dues persones increïblement depenen de nosaltres encara, que van creixent, però vaja. I van créixer malament, és el que deia abans. No estàvem preparats per ser pares, com a mínim jo, però ho volíem, teníem el desig i vam dir: “Bé, continuem endavant”. Jo no tenia ni idea de com és això. Després, en el seu moment, canviàvem bolquers, ens despertàvem aviat per dir els nens a l’escola… No som herois per això. La gent t’idolatra massa, de vegades, et diuen: “Que bé, eh? Duus el nano a l’escola”. “I tu ets comptable, també et podria felicitar”. És estranyíssim. Suposo que el més difícil en la parella és que tot està posat en una persona, que és molta pressió per a l’altra persona. Ho dic de broma en un monòleg, però per mi és cert. La teva parella és la teva parella, la teva amiga, la teva xicota, la teva amant, és la mare dels teus fills, la teva companya, la teva familiar perquè hem fet una família… Aleshores, hi ha una cosa estranya en la societat, que està tot posat en una persona. Suposo que és el més pràctic. Jo, quan escolto sobre trielles i aquestes coses, dic: “No, viure amb dues persones… Ja imagino un llit per a tres”. Bé, caldria discutir una altra cosa, això de dormir junts també. És fort, per mi és més íntim que la part sexual. Dormir amb una altra persona cada nit és moltíssim, moltíssim. Ha canviat una cosa. Mons pares compartien el coixí. No sé si alguns de vosaltres, els vostres pares o vosaltres mateixos… Un coixí llarg. Si dius: “Presenta’m una cosa antieròtica”. “Té aquest coixí llarg”, no? No tens ni la llibertat del teu coixí. Bé, en això s’evoluciona.

Però, vaja, jo crec que cadascú i cada parella, òbviament, és un món, i cada parella fa el que pot. I, cert, una cosa més, però és difícil. Jo crec que tenim una cosa important, que coincidim en les coses macro de la vida, com dir: cert concepte en l’educació dels nens… En això em sembla que tenim una cosa que està molt bé perquè, si no coincideixes en això, és complicat. Després, ens barallem i discutim, òbviament. Ella deixa oberta la porta del rebost i això em posa nerviós. “Tanca la porta del rebost”. I ella, òbviament, viure amb mi… Jo crec que no soc tan difícil, però sí, m’entens? Passa una altra cosa que té aquesta feina, també. Jo arribo de la ràdio, de 17 a 20, he fet tres hores de ràdio. Arribo a casa i no vull parlar més, o no vull parlar durant dues hores. I és molt injust perquè diguem que a casa tenen la pitjor versió de mi. Als meus fills ja no els importa tant que parli, però, és clar, ja he parlat tres hores, no puc més, és com… Però, vaja, m’entén perquè es dedica més o menys al mateix.

Gisela. Hola, Sebas. Em dic Gisela. Tu, que ets pare, tens dos fills, com has dit, quines lliçons t’han ensenyat que no esperaves aprendre?

Sebastián Wainraich. Fort, Gisela. Per començar, sortir del focus, saps? No soc el més important. Això està molt bé, sobretot perquè em dedico a això i moltes vegades ens creiem el més important. Els teus fills són el que més estimes de la vida, per tant, la prioritat és allà. Si he fet una funció genial, sala plena, la gent ha aplaudit, però arribo a casa i la meva filla o el meu fill se senten malament per alguna cosa, no té cap validesa la funció del teatre. O, no és que no tingui validesa, però queda molt petitó. Et posa a l’eix del més important, aquesta és una ensenyança fonamental i la més important per mi. L’altra ensenyança és la desigualtat de la relació. Jo crec que ells m’estimen, òbviament, però els fills no estimen tant els pares com nosaltres estimem els fills, aleshores, cal conviure amb aquesta desigualtat que, per altra banda, em sembla lògica perquè, si no, seria insuportable, seria com una relació que… Aleshores, en un moment de la vida, els fills et comencen a deixar anar, es comencen a rebel·lar, comencen a fer una revolta, es comencen a adonar que la teva veritat no és la veritat. Creixem en una casa on creixes amb una educació que, òbviament, és un lloc comú. Però és cert, el més important no és el que dius, sinó el que fas, perquè els teus fills et veuen tota l’estona. Aleshores, aquesta és una altra ensenyança, la desigualtat en això i la cosa que trencaran en un moment amb tu i se n’aniran.

A les persones que més estimes del món en un moment els sembles un babau. Aleshores, és molt pitjor que l’espectador que no riu, moltíssim pitjor. Aleshores, cal saber conviure amb això, aquesta és una altra ensenyança. Ah, i després, mentalment, els nois tenen una llibertat que nosaltres no perquè tenen el disc rígid molt més buit i amb molts menys prejudicis i preconceptes, aleshores, són més lliures des d’això, més lliures per pensar, per preguntar, per dir, per riure… Tot això és una ensenyança molt bonica. I aprens també l’efímer del temps, que és tremend. Els meus fills van creixent, òbviament, i de vegades veus canalla de dos o tres anys i dius: “Ai, quan era així…”. Alhora, dius: “Afortunadament, ja està”, però hi ha un histerisme. Dius: “Trobo a faltar quan eren així. Que bé que ja no calgui canviar bolquers, que no calgui despertar-se de nit, que sortir al carrer era un xou, els cotxets, tot això…”, però ho trobes a faltar i veus que el temps passa molt de pressa. I la teva experiència és que tu vas ser adolescent, vas ser nen, però d’un altre món. Els problemes són els mateixos, però el context és molt diferent i t’emportes una altra bufetada quan li dius: “Ep, avui et vull dur a la cantonada on vaig conèixer…” i a ells no els importa res. Tu dius: “S’emocionarà amb això. Mira, a aquesta escola venia jo”. I la mira així com… Res. I està bé. Mira, el teu fill ara és a qualsevol racó. Ha vingut aquí avorridíssim, pobre. Però està bé perquè nosaltres volem… Jo crec que, amb els anys, ens entendran. Però sí que és una ensenyança constant.

Home 1. Hola, Sebastián. Has explicat al llarg de la xerrada que barreges en el teu humor la vida personal amb la vida professional, o que duus la teva vida personal a l’àmbit professional. És una cosa que has fet des del principi o t’ho ha donat l’experiència i la confiança en tu mateix?

Sebastián Wainraich. Bé, la famosa frase: “Pinta el teu poble i pintaràs el món”, una mica això. Però sí, sí, sí, em va sortir naturalment, sense proposar-m’ho. S’abusa avui molt de l’autoreferencialitat, però per mi és impossible no ser-ho, inclús quan parles d’altres temes que no tenen res a veure amb tu, com si jo escrivís una sèrie sobre tres advocades. Òbviament, hi haurà sempre l’empremta de l’autor, hi ha els records de l’autor… I no tot és autobiogràfic, o sí, no ho sé, és mig confús. És com la formació que tens, és el que has llegit, el que has escoltat, el que has viscut… Ho poses tot allà. Quan fas un personatge, recordes un amic, recordes una parella que vas tenir, recordes un familiar… Li vas posant condiments, aleshores, és inevitable. Després, bé, a la comèdia, al monòleg, hi ha una cosa molt més crua, com a mínim per mi, que pot ser que hi hagi més la primera persona permanentment, sobretot, els primers temps en què un porta les seves experiències a l’escenari i les seves reflexions, també. Estic pensant en alguns textos que avui em causen certa tendresa, eren molt ingenus, perquè són textos de fa, no ho sé, 20 o 25 anys, potser. Jo vaig aprendre a conduir cotxes de gran, aleshores parlava d’això, parlava…

Òbviament, una vegada ho poses en un text i puges a l’escenari, ja comença a ser una miqueta ficció, però deia, ho recordo: “El meu pare em va portar a conduir i es posava molt nerviós, mirava els tres pedals i em deia: ‘Accelera, tanoca. Frena, que ens n’anem a la merda. No puc creure que siguis fill meu’.”. És evident que no em deia això, mon pare, però, vaja, ho duia. M’agrada molt parlar de la classe portenya, la classe mitjana de Buenos Aires, que està relacionada amb el dolor, amb el sacrifici, amb patir, que per gaudir has de patir abans… Jo deia: “Bé, quan anàvem a menjar fora era un gran esdeveniment. El teu pare decretava, et deia: “Mira, això no és normal, això és un luxe que ens permetem”. Quasi arribàvem plorant al restaurant, d’acord? Com dient… No era tan així, però, vaja, ho exagero una mica, m’encanta. I ara parlava en uns espectacles que, a diferència de tot aquest sacrifici i pels beneficis que té aquesta feina, de què parlàvem al principi, vaig fer un parell de viatges en avió en “business”. I jo deia: “Jo estic d’acord amb la igualtat d’oportunitats, la justícia social, els drets, tot”. Entres a “business” i no t’importa res. Perquè l’avió, per a aquells que han viatjat en avió, turista és cada vegada més incòmode, els seients són molt petitons. En fi, em van convidar a “business” i vaig dir: “Ah, és un altre món!”. A turista, vols que el viatge acabi ja i a “business” dius: “Que això duri tota la vida”.

T’atenen bé, les hostesses se saben el teu nom, et diuen: “Què desitja, senyor Wainraich?”. Vaja, desitjo viatjar a “business” tota la vida. Et donen el mení del menjar. A turista, et diuen: “Carn o pasta, carn o pasta”. Dius: “Carn”. “Té la pasta, ‘sudaca’”. I et donen pasta. Aleshores, res, gaudeixo molt duent aquestes coses i exagerant-les. Però sí, potser la ràdio té una cosa més literal, perquè a la ràdio podem comentar alguna cosa que ens hagi passat durant el dia. Buenos Aires és una ciutat on passen coses tota l’estona, com a les grans ciutats del món. Ciutats que estan en conflicte permanent entre els ciutadans, pel trànsit, per les discussions, per les xerrades. Els argentins som molt intensos, també, som molt exagerats. Quan ets conegut, la gent també es torna més intensa. De vegades, no saben bé qui soc, però et veuen la cara i et diuen: “Ets algú, ets algú”, i és com filosòfica, la pregunta. Sí, soc algú, deixa’m veure qui soc. Et confonen amb altra gent, també: “Ai, ets, ets…”. És horrible, et miren així: “Ets, ets…”, i tu allà, com dient… No ho sé. O et fan comentaris, també. Aleshores, tot això ho porto, m’encanta, em diverteix, m’agrada. I moltes coses que potser en el moment ho passo malament… Perquè ho passo malament i dic: “Això, d’aquí unes hores, serà graciós”, com la famosa “Tragèdia més temps és comèdia”. Bé, doncs molt més reduït.

“Aquesta cua que faig al banc o no sé on, ara la pateixo. Això d’aquí tres hores serà comèdia a la ràdio”. Aleshores, quan dic que això em va salvar la vida és quasi literal. El més estrany que em va passar una vegada… No havia de… Ho explicaré. Era en un cementiri, havia mort una persona molt estimada i se m’acosta una persona d’una altra cerimònia, d’un altre enterrament. El ridícul de la mort. Jo estava assegut així, trist, malament, i se m’apropa aquesta persona i em diu: “Sebastián, pots saludar el meu pare?”. I el pare era, no ho sé, allà, a l’altra punta del cementiri, en un lloc abans d’entrar al cementiri en si, com una recepció. “Està molt malament. S’ha mort ma mare i està molt malament”. Dic: “Sí, jo tampoc he vingut a un aniversari, aquí”, com que no… I miro el pare i el pare està així. I m’agafa aquesta cosa perquè… Sabeu que volem que ens estimin? I em fa pena, jo què sé. Dic: “Bé, anem a saludar el teu pare”. I vaig anar fins allà. El pare, un senyor molt gran, molt gran. I la noia, la filla, li diu: “Pare! Ell és en Sebastián, l’actor de la ràdio que et vaig dir!”. El pare em mira així. L’home no va saber mai qui era, la conversa no va avançar cap enlloc.

Jo allà dret li vaig dir: “En fi, em sap molt de greu”. L’home em mirava així, com en un altre món. Bé, són coses ridícules que et passen quan ets conegut, també. Ara, amb el mòbil, l’ésser humà té una temptació: la foto tota l’estona. No saben ni qui ets, però: “Ep, una foto, foto. Grava un vídeo per a ma filla, que en fa 15”. “La teva filla no em coneix”, li dic, “però, si vols, ho gravo, vinga”. “Si li dic al meu marit que t’he vist, es mor”. “Bé, doncs no li diguis res, no?”. Però, vaja, això passa a la ciutat sense parar. A mi em diverteix, m’agrada. M’agrada dur-ho a la comèdia, m’agrada comentar-ho, em diverteix.

Dayana. Hola, Sebastián. Em dic Dayana. Just has dit que et rius una mica de les desgràcies. La vida és molt complicada i té moments molt difícils. Quin paper creus que té l’humor en aquests moments?

Sebastián Wainraich. Sí, òbviament, l’humor salva, l’humor serveix un munt, però no sempre. De vegades el dolor és molt gran, de vegades la tragèdia és enorme i, en aquell moment, no hi ha cap acudit que et surti ni que et salvi. Inclús pot empitjorar la situació, et pot irritar quan et trobes en un moment espantós, tan terrible, i algú et fa un acudit, amb bona intenció, perquè et vol treure del moment, i de vegades l’acudit no és suficient. Però sí, després és una eina supervàlida, és una eina salvadora i alleugeridora, també. Moltes vegades et pregunten pel teatre, la identificació. Jo crec que, òbviament, la identificació en l’espectador és un punt fonamental per dos motius. Bé, de primer, perquè hi ha el riure, que ja s’explica per si sol, però després hi ha una altra cosa, que l’espectador diu: “Ah, a aquest li passa el mateix que a mi, aquest té problemes semblants”. Per començar, perdó, hi pot haver una virtut del comediant que és un problema molt personal, molt propi, però té l’habilitat de repartir-ho davant del món i que el món es posi en el seu paper i ho pateixi. I de vegades és més literal, és un problema amb què et sents molt identificat. Em passa com a espectador. I et sents acompanyat, però també, i el més important, és que et sents alleugerit. Et sents alleugerit perquè dius: “Li passa el mateix que a mi i se’n pot riure. No soc mala persona perquè em passi, no se m’ha acabat la vida per aquest problema, vinc aquí al teatre i me’n ric. Està molt bé. Amb el meu problema de parella, amb el meu problema familiar, amb el meu problema econòmic, amb problemes més petits com que soc molt maldestre, soc molt inútil… Bé, a un altre li passa el mateix, no és tan greu, me’n puc riure”.

Aleshores, la comèdia és fonamental. M’agrada la comèdia pura, la comèdia neta, però m’agrada també quan als drames apareix la comèdia, parlo de la ficció, exactament. Quan veus, no ho sé, una pel·lícula dramàtica. La comèdia dramàtica és el meu gènere preferit, la comèdia que et fa riure una miqueta i que de vegades et llança un cop baix, m’agrada. Ha de ser subtil, però m’encanta i m’agrada quan al drama hi ha un personatge o una línia de text que et fa riure, també. Sí, sí, és salvadora, la comèdia. Es parla també en aquests temps dels límits de l’humor i tot això. Per mi, no hi ha d’haver límits en l’humor o, com a mínim, no hi ha d’haver ningú que et posi el límit perquè qui té l’autoritat de dir: “Amb això podem fer acudits i amb això no”? Per mi, podem fer acudits amb tot, però depèn de l’habilitat del comediant que sigui un acudit. Perquè a més, ho dèiem abans, provocar és molt fàcil, també. Jo puc fer un acudit d’humor negre, és facilíssim, però, si només és provocació, no és comèdia. Aleshores, a mi m’agrada ficar-me als temes difícils, fer acudits, però, si no és graciós, quedes com un imbècil.

Lucía. Hola, Sebastián. Soc la Lucía, molt de gust. A part del que ja hem vist, que és que et mou moltíssim l’actuació, la comèdia, l’humor… Quines altres passions tens a la vida?

Sebastián Wainraich. Menjar és una passió, me n’adono. El menjar és una passió, la cerimònia de menjar, pensar què menjaré aquesta nit, pensar que tinc un bon rostit el cap de setmana… No m’avergonyeix dir-ho, m’agrada menjar, ho gaudeixo, m’agrada menjar sol i mirant el mòbil. Tot el que recomana el metge, no? Que et diu: “Va molt bé menjar sol”. Inclús tinc una cosa polèmica, que és esmorzar dret, però té una lògica. Per començar, has estat estirat tota la nit. Ja està, vull estar dret una estona, no puc estar més assegut, soc inquiet. I l’esmorzar és una mica frustrant, és el menjar que menys m’agrada del dia. També és antimetge, el que dic, perquè els metges diuen: “L’esmorzar”. Prepares molta cosa i s’acaba al cap de dos minuts. Però, vaja, el menjar és la meva passió, és una passió. El futbol, òbviament, és la meva passió. No és una passió gaire original, sobretot a l’Argentina, però sí. Abans, en un moment, m’ho reprimia una mica més, deia: “Que poc original, que bàsic”, i després dic: “No, això m’agrada. Soc poc original, soc bàsic, benvingut. M’encanta”. Bé, la meva passió és l’Atlanta, també, un equip de futbol de l’Argentina molt gran. El més gran, diguem les coses com són, que no ens faci vergonya. En fi, se me’n va molt de temps amb l’Atlanta, no només anant al camp, sinó que hi penso, parlo amb els jugadors, amb el tècnic… La majoria dels meus amics són de l’Atlanta, sobretot els que no són del mig, són d’allà.

I, vaja, tenim xats i opinem. I dic: “Si algú de fora veiés això, mare meva!”. Potser un diumenge a les 19 h algú envia: “Ei, heu vist que s’ha lesionat aquest?” i tots comencem a opinar i discutim. M’apassiona, també, conèixer les històries de la gent. Crec que també està vinculat amb la meva feina, conèixer les històries. M’agrada saber com viu la gent, on va créixer, com és la seva família, si ha format una parella… M’apassiona el tema de la parella, saber com es porten, si s’han separat, què li agrada de l’altre, com està, com es veu d’aquí 10 anys… Perquè, quan punxes una mica, comences a trobar coses que m’encanten. No sé si serà amb tothom, però em sembla que els argentins, amb aquesta intensitat que tenim, en cinc minuts ja plorem amb l’altre. Coneixes algú i en cinc minuts: “Ah., som germans, ja està”, li expliques: “No, perquè la meva infància… No sé què”, i això m’apassiona, també, això em torna boig, m’encanta. Vaja, es relaciona una mica amb el menjar. Quan menges cara a cara amb una altra persona, hi entres per la feina, potser hi entres per la professió, però després et comença a explicar la seva vida i t’explica intimitats, fortes, de vegades, saps? Però fortes, fortes. I ens prometem no explicar a ningú el que t’expliquen i tu saps que a algú ho explicaran sempre, oi? Perquè és quasi impossible, però en fi. Aleshores, tenim el menjar, el futbol, les xerrades i, vaja, la literatura, el cinema, tot això que està relacionat amb la meva feina.

La música també m’apassiona. Soc pèssim, vaig intentar estudiar teclat i… Admiro molt la gent que sap tocar instruments, això m’apassiona. I seré molt cursi, però m’apassiona viure, ara me n’adono. Em poso vermell de la cursileria, però ho descobreixes amb els anys. M’agrada molt estar viu, m’agrada fer coses, em diverteix, això. Aplaudiments.

Alejandro. Hola, Sebastián. Soc l’Alejandro. Et volia fer una pregunta sobre l’amistat. Comentaves que la teva professió travessa també tota la teva vida privada i és cert, o se sol dir, que el món de l’espectacle pot ser una mica superficial o que es mou per interessos. Voldria saber si has trobat l’amistat pel camí i qui són els teus amics principals.

Sebastián Wainraich. Sí, sí, he fet un munt d’amics, un munt d’amics. Això és el que diuen: “Ui, que difícil que és aquest mitjà”. Suposo que deu ser tan difícil com tot, un estudi d’arquitectura o alguna cosa així. És veritat que hi ha una diferència, que amb això estem exposats al públic, aleshores, potser això complica una mica les coses. Però sí, he fet un munt d’amics, he fet un munt d’amics. De vegades, l’amistat no és tan lineal, pots tenir un amic a qui estimes profundament, però també hi pot haver gelosia, com entre família, hi pot haver una mica d’enveja, et pots enfadar i tot això. Però sí, jo he fet un munt d’amics. Bé, penso en en Peto Menahem, per exemple, que és com si ens coneguéssim de tota la vida, és increïble. Ja ens coneixem fa més de 20 anys, però tenim un origen prou semblant, també, crec que això ens va unir, i una manera de veure la vida i de riure. Tenim una llibertat que jo puc ser molt ximple amb ell i no passa res, no em sentiré jutjat. Som molt babaus i això és molt bonic en una amistat, que tu llegeixes els xats que tenim i dius: “Són dos tarats”. No ens diem pels nostres noms: “Hola, Víctor”, “Bon dia, Julio” i així. Ens divertim molt, però no estem tota l’estona fent broma, també ens expliquem coses profundes, vivim moltes coses en directe, a l’escenari. Sempre tenim projectes de fer coses junts, moltes no les fem, però ens diverteix parlar-ne. Ens acompanyem en diversos moments de la vida. Vaja, és un gran amic.

La Julieta i en Pablo són dos grans amics que em va donar el mitjà, són els meus dos companys de ràdio. Amb en Pablo ens coneixem des de l’any 96, per tant, també hem travessat de tot, però de tot, hem travessat, i és increïble. No hem treballat sempre junts, però quasi. I amb la Julieta fem ràdio cada dia des del 2003, cada dia. Aleshores, de vegades, la relació és molt profunda, també. Ens coneixem molt perquè, a més, la ràdio és tenir gairebé el cor obert, aleshores, veiem el millor de l’altre, les misèries, què ens molesta… I tant amb en Peto, amb la Julieta com amb en Pablo ens diem qualsevol barbaritat en directe. I això és perquè hi ha amor, perquè, si tu tens tanta confiança o tant d’afecte amb l’altra persona, no li pots dir les barbaritats que ens diem nosaltres. Però la relació amb la Julieta i amb en Pablo, de vegades, queda emmarcada a la ràdio perquè ja ens veiem tres hores cada dia, és un munt, tres hores cada dia. I no és que siguis en una oficina on un és aquí i l’altre, allà, no. Estem en directe compartint el que diem, fent entrevistes, actuant, fent esquetxos. Em diverteix molt fer els esquetxos amb ells. Ens coneixem molt. Una mica estan escrits, però una mica els improvisem, aleshores, ja és molta confiança. I això és una professió també estranyíssima. A mi m’agrada treballar amb amics. M’agrada, diguem-ne, si jo faig ràdio amb algú cada dia, amb una persona amb qui no pogués prendre alguna cosa després, ho veig difícil.

Després, hi ha amistats estranyes amb persones que veus poc, però quan us veieu és una festa. Després, passa una cosa més, que als rodatges d’una sèrie, d’una pel·lícula… Són molt intensos, aquests rodatges, són de sis del matí a set de la tarda. Passem molt de temps junts. A les sèries, a les pel·lícules, cal esperar, quasi no gravem res. Esperes que els càmeres, les llums… que ho posin tot, i tens 10 minuts. Aleshores, cal esperar molt i et fas molt amic de l’altra persona. En fi, molta gent s’embolica, nois, a veure. Però s’emboliquen de com d’avorrits que estan. Diuen: “Som a la caravana, traguem-nos la roba”, perquè estan tant de temps esperant… “Què fem?”. En fi, també es formen moltes amistats i dius: “T’estimo, que bonic trobar-te, som com germans” en el mes i mig de rodatge. Acaba el mes i mig de rodatge i no el veus més. Però no has sigut fals, ha sigut veritat, en aquest mes i mig, li has explicat la teva vida, heu sigut amics, heu sigut germans. Si després ens trobem al cap de tres mesos, ens abracem com si encara durés aquella relació. Així que, per mi, sí, és un mitjà que dona amics, que dona relacions molt boniques, que dona xerrades molt boniques, i que dona això que deia també amb la Daria, la meva parella, que t’entens amb l’altre, que l’altre t’entén.

Daniela. Hola, Sebastián. Em dic Daniela. Fa temps, feies “Televisió Registrada” amb en Schultz, un programa d’arxius en què hi havia una mica d’aposta crítica per la part social i política, amb humor. Et volia fer dues preguntes. Una, una anècdota molt divertida que tinguis d’aquests moments. I si veus possible… Si avui seria positiu que tornés un programa amb aquestes característiques com “Televisió Registrada”.

Sebastián Wainraich. Ui, vaja. Gràcies, Daniela.

Daniela. Gràcies.

Sebastián Wainraich. L’anècdota… Teníem de convidat un advocat molt seriós, constitucionalista, molt seriós. I teníem una PNT, una publicitat ni tradicional, i l’havíem de llegir. El títol era una mica graciós per als argentins. Amb en Gaby vam dir: “Compte amb això, que tindrem temptacions”. “No, no, posem-nos seriosos, ens sortirà bé”. L’home molt seriós, parlant de temes molt seriosos, i el text deia… No ho recordo bé. La marca era un suc, un liquat, alguna cosa així. “Amb això, lliscaràs sobre llet”. I bé… S’acostava, s’acostava, amb en Gaby ens vam mirar. No recordo a qui li va tocar dir-ho i ens vam petar tots dos de riure. No és tan graciós ara, però hi havia un plató ple, tothom mirant-nos seriosament, l’advocat així, i en Gaby i jo plorant. En fi… Després, el programa TVR, bé, va ser un clàssic de la televisió argentina. Va anar canviant, a l’inici era social i era sobre la televisió. Després, hi va haver una aposta política molt important i molt jugada cap a una banda, una posició molt marcada. Em sembla que ja no és cap novetat avui, un programa així, diguem-ne. No hi havia tantes xarxes socials en aquell moment. El programa era prou compromès, també, però això ja no cridaria l’atenció perquè avui tots són compromesos, tots diuen coses extremes constantment als mitjans tradicionals i a les xarxes. Aleshores, ja no em sembla tan boig, això. La diferència hauria de ser una diferència de qualitat en com estan fets els informes, que estaven molt ben fets, amb molt de material. A la vegada, avui, com a mínim a l’Argentina, ja no és tan sorprenent trobar algú que es contradigui. Perquè la famosa frase “Ningú resisteix a un arxiu” és més vigent que mai. Aleshores, ja tots sabem l’arxiu de tothom, ja tots sabem qui s’ha contradit. Això no és cap novetat, així que no sé què passaria avui amb un programa així.

Paola. Hola, Sebastián. Soc la Paola i et volia preguntar si hi va haver alguna cosa o algú que t’inspirés a començar aquest camí.

Sebastián Wainraich. No. Mira, et contesto així: “No”. Em quedo així. Pròxima pregunta. No, no, així marcadament. No hi havia antecedents a la meva família d’això. Ho puc unir amb una cosa que és mig clixé, que jo era tímid quan era petit i vaig trobar en això una cosa per poder-me expressar. El petit de tres germans i tot això, em sembla que en això hi pot haver alguna cosa. Em vaig adonar que el tema de la comèdia i tot això em servia per vincular-me amb els altres, per relacionar-me amb les noies, també. Amb els anys, vaig entendre que era un camí per entrar-hi, però no per arribar-hi. Amb la comèdia, et feies amic de la noia. La noia un dia et deia: “T’he de dir una cosa”. Tu tot il·lusionat i et deia: “M’agrada en Martín”. Com sempre, li agradava el teu amic. Però, vaja, em va servir per apropar-m’hi. Després, sí que tinc un munt de referents comediants, escriptors, sèries que em van marcar, pel·lícules que em van marcar… Però no vaig tenir res… I molts programes de ràdio, moltes hores de ràdio escoltades, també, però no és que tingués algú que em digués: “Bé, arrenca per aquí”. Després, sí, molta gent que em va ajudar. Vaig treballar tres anys amb en Fernando Peña en ràdio. En Fernando era un artista… Un Maradona, un Charly García, una cosa així. Recomano que… Em fa molta pena que hi hagi molta gent que no l’hagi sentit. Busqueu-lo, també. En Fernando era un artista. A la ràdio feia, no ho sé, 15 personatges, cadascun amb la seva veu, la seva psicologia, la seva manera de ser… I aquestes veus es confonien.

No era lògic, el que feia. També feia teatre. Bé, treballar amb ell va ser molt important, també, i també marca un abans i un després. Però, vaja, també treballar amb en Peto va ser un abans i un després. Haver format part del grup que teníem amb en Martín Rocco, amb en Diego Reinhold, després amb en Dan Breitman, que era còmic, això també. Sempre he estat molt ben envoltat. Com deia abans sobre la ràdio, que sento que he de ser exigent per a bé pels meus companys. Sempre m’ha agradat envoltar-me bé de gent i aquesta és l’empenta que rebo cada dia.

Dayana. Sebastián, soc la Dayana. Quin pes té per tu la salut mental en tota la teva experiència, com a artista i com a persona?

Sebastián Wainraich. Quina bona pregunta, eh. És sensible, el tema, perquè no soc un professional i no em sento capacitat per parlar de la salut mental clínicament. Sí que et puc dir que l’ànim, com et sents contingut, amb quina sensibilitat estàs, quina gent t’envolta, quant respecten els teus sentiments, quant respecten la teva manera de ser… Em sembla que tot això és clau, i és clau també com d’armat estàs per travessar tot aquest viatge, tota aquesta professió. Suposo que ha de passar en les altres, també, jo parlo de la que sé, que és aquesta professió, la que em va elegir o que jo vaig elegir. Que sí, que cal estar sencer, cal estar sencer per al que deia abans, per al rebuig, cal estar sencer per a la frustració. La comèdia és un camí a la frustració perquè és provar-ho, provar-ho fins que la trobes. I té un punt més salvatge, que en un moment l’has trobada i dos anys després això ja no fa gràcia. I el que deia abans, mig de broma, que en un moment et sents genial i un altre dia… Ni un altre dia, mitja hora després et sents el pitjor del món. Aleshores, cal estar molt armat. És el que deia abans també, que la tristesa no està ben vista i que sempre parlem: “No, m’ha anat genial, m’ha anat genial”. De vegades, només a la gent íntima li dius: “Avui ha vingut poca gent, avui no han rigut”.

Però no només això, perquè la felicitat i la tristesa o l’alegria no només tenen a veure amb una sala plena i amb una funció. De vegades, veiem una persona que omple teatres o que té milions de seguidors i que té publicitat i, aleshores, dius: “Ah, aquesta persona és feliç. Mira, té marques que el paguen per pujar una història, omple teatres, les noies o els nois s’enamoren d’aquesta persona…”. I aquesta persona potser ho està passant terriblement, aquesta persona potser està molt sola, està molt buida. Moltes vegades, diem la frase “hi has arribat”, i no hem arribat enlloc, és un camí, en realitat, no cal arribar enlloc. Sempre recordo una entrevista que se li va fer a la televisió a Ricardo Darín, en què li preguntaven: “T’ofereixen treballar a Hollywood…”. I en Ricardo deia: “No, no m’interessa”. Em semblava extraordinari, espectacular, perquè sempre veiem algunes metes o alguns cims i és tot mentida. Si et fa feliç molt bé, si no, no. No és obligatori haver d’arribar a un lloc perquè potser la teva felicitat és actuar una vegada al mes i per l’altre la felicitat és actuar cada dia, no ho sé. També hi ha un sistema que et diu que actuar una vegada al mes és probable que no li serveixi a cap teatre ni a cap productor, així que cal negociar-ho. Però no és veritat que existeixin els cims ni les metes o, com a mínim, no són col·lectius. Cadascú sabrà quina és la seva meta i això t’ho donen els anys, coneixe’t a tu mateix, saber què t’agrada. És el que parlàvem abans de no deixar-se portar per les idees dels altres.

És dificilíssim, tot això, perquè quan entres a treballar en això dius: “I doncs? Què vull?”, “Que el meu programa s’escolti molt, omplir teatres”. Sí, vols tot això, però a quin preu ho vols? Per mi, l’ideal és omplir teatres fent l’obra que a tu t’agrada fer, no? Fer la sèrie que vols fer, aquesta és la meta. Bé, m’ha encantat, m’ha encantat ser aquí. Gràcies per la invitació, gràcies a vosaltres per venir, gràcies per les preguntes, per la paciència. En fi, ens hauríem d’ajuntar l’any vinent en aquest lloc, a aquesta hora, i veure quines preguntes noves i quines respostes noves tenim per veure què hem après tot aquest any. Moltes gràcies.