“Ser crítics amb la informació ens converteix en ciutadans lliures”

Rosa María Calaf. Hola. Bé, hola, això dels aplaudiments… Però bé, em venen ganes d’aplaudir-vos jo a vosaltres per ser aquí, perquè no sabeu com de feliç que estic de poder compartir aquest espai d’aprenentatge i, sobretot, de contacte amb les persones, perquè és essencial. I ara cada cop sembla que volen convèncer-nos que ho és menys. La pantalla és molt important, però veure a la cara i als ulls crec que encara ho és més. Soc la Rosa María Calaf. I en això del qui soc, doncs diguem que vaig néixer dona, vaig néixer blanca, vaig néixer en un entorn, en una classe social, sense estretors econòmiques i en una família sense estretors de mires que és encara més important. Allà pels anys 40 a Barcelona, el 45 concretament, en aquella Espanya de la precarietat i en aquella Espanya de la repressió. Per tant, crec que va ser una sort, una sort. Sempre m’he sentit tremendament afortunada i crec que jo l’únic que després he hagut de fer és esforçar-me, no dilapidar aquesta sort i aprofitar-la en positiu per a mi, però també per als altres. I això va ser una mica el que em van ensenyar a casa meva. Jo vaig estudiar Dret primer i després Periodisme.

I el que soc, doncs soc periodista i sobretot, també soc viatgera. Soc una gran viatgera i això també ho vaig aprendre a casa meva. I quan dic que soc afortunada, ho dic perquè, efectivament, la família que vaig néixer em va deixar ser com vaig voler ser i no només em va deixar, sinó que em va ajudar a ser com vaig voler ser. I després també he estat molt afortunada perquè al llarg d’aquest exercici professional que he pogut dur a terme m’he trobat tantíssima gent que m’ha deixat entrar en les seves vides perquè les expliqués, i després tantíssima gent que ha detingut les seves pròpies vides un moment per escoltar el que havia d’explicar jo sobre aquestes altres persones. Sí que és veritat que sempre em diuen que vaig ser molt pionera en la meva època en tot això, ja he explicat moltes de les coses que vaig fer, però sobretot professionalment, que és una mica el que en aquest moment també m’interessa més compartir perquè aquesta era una època en què hi havia molt poques dones i vaig ser, sens dubte, la primera reportera de carrer a la ràdio a Barcelona, primer, i després a la televisió, doncs reportera i reporteres d’internacional érem… amb una mà sobrava per comptar-nos. Érem molt poques en el panorama televisiu i això va tenir les seves dificultats. I ja després parlarem més àmpliament de tot això. Però clarament va ser una extraordinària oportunitat.

Però el que sí que també crec que em defineix és que quan tenia uns 20 anys em van demanar que em definís per a la memòria que en aquell moment s’exigia per entrar a l’Escola de Periodisme. Jo vaig entrar a Periodisme, estava encara fent Dret i t’exigien que et definissis. Llavors jo em vaig definir com curiosa, entusiasta i incansable. Doncs sincerament, crec que més de 50 anys després continuo sent exactament igual. I crec, perquè segueixo viatjant moltíssim i segueixo exactament amb la mateixa curiositat i segueixo arribant al límit de les meves forces, que per sort encara són bastants. I creuo els dits per poder seguir així sempre. Realment em vaig adonar que era, diguem, un lema, un lema que havia llegit en algun lloc, i era el que deia en Hemingway que la meva casa no és per viure, sinó que és per tornar-hi. Jo sé on és casa meva, és la Mediterrània. No he tornat encara. Segueixo donant voltes per aquí, és casa meva aquí, sé que tornaré algun dia i aquí està. I l’altra màxima era que la paraula és de plom i el seu pes és extraordinari, però que a més també és d’or perquè el seu valor també és extraordinari. I aquí és a on vaig confluir, i crec que és el que ens porta avui aquí, a adonar-nos de l’extraordinària importància que té la possibilitat d’explicar.

I per què? Perquè la possibilitat d’explicar, d’explicar el que succeeix, d’explicar el que succeeix en mons distants i diferents i a persones diferents, és el que contribuirà al fet que sapiguem. I el saber és absolutament essencial. Llavors el meu anhel va ser aquest, contribuir d’alguna manera a això. A això que passa clarament pels dos pilars de la construcció social, que són l’educació i la informació. I crec que és la raó per la qual m’encanta ser aquí. Com deia, agraeixo l’espai. I ara ja una mica després d’aquest rotllo terrible, el que m’agradaria és que com ja veieu una mica per on vaig, comencéssim les preguntes i clarament el col·loqui, que és, ja dic, el més important, perquè en tot el que fem la interactivitat és essencial i aprendre els uns dels altres. Així que quan vulgueu.

Sandra. Hola, Rosa, volia preguntar-te, perquè m’interessa el periodisme, sobre el periodisme actual, perquè crec que la credibilitat dels mitjans de comunicació en la societat actual està una mica així, així, aquí. O sigui que et volia preguntar com es podria millorar la societat amb el periodisme.

Rosa María Calaf. Bé, és una pregunta importantíssima perquè està clar que els mitjans de comunicació en aquest moment, siguin convencionals o digitals, no importa, clarament creen model social. És a dir, estan contribuint a conformar el que una societat en principi pensa, vol, etc. Tenen una influència enorme. No és l’únic. No és que tot depengui, evidentment, dels mitjans, però sí que tenen una influència rellevant, extraordinària. Per tant, és essencial que compleixin amb el seu objectiu perquè, com sabeu, els mitjans de comunicació han de contribuir a formar i han de contribuir a informar. I després han de, també, per descomptat, en alguna mesura, contribuir a entretenir. Tot en la seva exacta mesura. No més una cosa que l’altra i, sobretot, no barrejar gèneres. Llavors, què està passant? En aquest moment, cada vegada més, la informació, per exemple, es barreja amb l’entreteniment. Llavors, cada cop més, doncs aquest aspecte, l’espectacle lúdic, envaeix el que és el contingut informatiu. Però a més, no només això, sinó que s’està barrejant informació, és a dir, dades, amb opinió sobre aquestes dades. Llavors, compte, perquè estem barrejant gèneres, formats i tot això el que fa és confondre.

Per què passa això? Que sempre és el que cal preguntar-se. Bé, doncs passa perquè evidentment la voluntat final no és informar bé, que és donar-li al ciutadà els elements de coneixement rigorosos, independents, plurals, perquè sàpiga el que succeeix i per tant, en base a això pugui formar-se una opinió i que amb aquesta opinió prendrà decisions. Llavors, tot aquest procés cada vegada es veu més desvirtuat i més deteriorat. No és que abans el periodisme fos millor en tot. No? No. Abans hi havia coses millors i coses pitjors. Què passa? Que ara el problema està en moltes de les coses que han existit sempre, per exemple, les “fake news”. Les “fake news”, que sona així com nou des de fa uns pocs anys, doncs de nou no en té res, perquè això és simplement la mentida. I de mentides n’hi ha hagut sempre i de voluntat de manipulació n’hi ha hagut sempre, i d’interessos darrere del que s’explicava i de pressions n’hi ha hagut sempre. Però, què és el que ha canviat? Bé, doncs ha canviat, d’una banda, que les possibilitats tecnològiques en aquest moment fan que tot aquest exercici de manipulació es pugui fer molt millor. És a dir, que s’hagi professionalitzat absolutament. A més, permet una amplitud. És a dir, que arribi a moltíssima més gent que abans, una rapidesa molt més gran i, sobretot, a més, una superposició, una acceleració molt més gran. És a dir, es vol fer creure que l’últim és més important que l’anterior, i no necessàriament.

Si veieu, per exemple, una cobertura informativa d’algun fet que estigui succeint, no necessàriament l’últim que estàs veient és el més important. El més important va poder haver passat fa cinc hores o haver passat fa un mes. Llavors, què significa això? Vol dir que, en realitat, estàs acostumant els cervells a que vagin tan de pressa, o hagin d’anar tan de pressa que pel camí es vagi perdent la capacitat d’anàlisi, la capacitat de reflexió… que són processos absolutament necessaris per construir aquesta opinió sana i que és l’obligació que tenen els mitjans. Els mitjans de comunicació el que han de fer és fer visible l’invisible i explicar el que es calla. Llavors estem en uns mitjans en què cada vegada hi ha una absència més gran de temps per a la reflexió, d’espai per a l’anàlisi… O sigui, hi ha una extraordinària toxicitat en les paraules. És a dir, les paraules mai no són innocents. Quan es tria una i no una altra també sol ser per a alguna cosa i l’extraordinari ús d’eufemismes, per exemple, és tremendament perillós perquè acostuma a ser intencionat, perquè canviant els conceptes volem canviar les idees. És a dir, que tot això són fets que s’han produït sempre, però que ara es produeixen amb moltíssima més freqüència i d’una manera més perfeccionada.

I és clar, arriba un punt en què sembla que informa millor el que desinforma millor. Aquesta pressió per l’audiència, perquè el programa més vist figuri que és el millor. No, el programa més vist no necessàriament, per a res, és el millor. És una qüestió de màrqueting, és un barem, però no de qualitat. Per tant, al final, què passa amb aquesta pressió de les audiències? Que resulta que t’has de dirigir a fer millor que el que té més audiència, precisament, el que no cal fer, perquè lamentablement moltíssimes vegades el que té més audiència està precisament anant a buscar el pitjor de l’ésser humà, allò que realment mou la morbositat i mou, doncs clarament, el saber com a ciutadà.

Claudia. Hola, Rosa María, després d’haver escoltat dir que els receptors de la informació hem de ser responsables i crítics, quin consell ens donaries als joves com jo, i també als adults, perquè aprenguem a ser més crítics amb la informació que llegim o veiem?

Rosa María Calaf. És importantíssim perquè, realment, per a mi ara és una obsessió això de fer moltíssimes intervencions, xerrades i tallers, trobades, etcètera, en col·legis. Sobretot perquè crec que com més aviat comencem a pensar críticament, millor. I ningú neix ensenyat, ja que tots n’hem d’aprendre. Si n’aprenem de petits, més fàcil ens serà. Però tan important és per als petits com per als més grans, sense cap dubte. I de cara a crear aquest món millor que tots volem, la responsabilitat ha de recaure en persones que pensin. I per pensar, efectivament, cal haver exercitat i tenir molt clar que no podem consumir tot el que se’ns diu sense valorar-ho, estudiar-ho i saber què hi ha darrere de tot això. És essencial fer-se moltes preguntes i quan reps missatges has de saber, dir: “No, a veure, un moment, per què vaig a fer això? Però, ho faré perquè realment ho vull fer o perquè m’estan induint a que ho faci? Qui m’ho diu i per què m’ho diu? A qui li beneficia que ara tots fem no sé què o deixem de fer no sé què?”. En el vostre cas, el cas dels joves d’avui, tot va molt més de pressa. Per tant, aquesta capacitat d’adaptació ha de ser pràcticament automàtica i cal aprendre a determinar el que és tòxic del que no ho és.

Un exemple que poso moltes vegades és el de l’alimentació. És a dir, si posem un munt de productes sobre la taula, uns embolicats d’una forma molt atractiva, amb olors, colors, etcètera, que s’obren molt fàcil. Uns altres que s’obren més difícil, altres que no són tan atractius… però no sabem el que hi ha dins. I llavors us dic: “Mengeu el que vulgueu”. Què passarà normalment? Doncs que s’agafarà el més atractiu, el que s’obre més fàcil, el que et resulta més bonic, etcètera. Què passa si dins d’aquests productes hi ha tòxics? Que el cos físic anirà a parar a l’hospital. Bé, doncs això passa exactament igual amb la informació. Si consums productes informatius tòxics qui va a parar a l’hospital és el cos social perquè crees una societat malalta. Llavors, aquesta creació de sentit crític requereix una posició activa. Per tant, per a vosaltres és cada vegada més difícil. Per què? Perquè esteu immersos en una allau absoluta de missatges continus i heu d’aprendre. S’anomena alfabetització mediàtica, això. És a dir, com interpretar el llenguatge dels mitjans de comunicació? És a dir, saber com es fa la informació, saber com es manipula la informació. O sigui, heu d’estar atents, gestar unes petites antenes que et donin l’avís que tota aquesta allau d’informació que tu reps no pot ser només passiva. Has de ser molt actiu a l’hora de seleccionar i de veure què és el que fas amb aquesta informació.

Per això l’Associació de la Premsa i la Federació d’Associacions de la Premsa a Espanya va fer un acord l’any passat sobre, precisament, això de com comprometre els centres docents per fer unes hores lectives dedicades a aquest estudi d’interpretació del llenguatge dels mitjans. Llavors, la xarxa és absolutament necessària. Jo no vull per a res sonar, perquè no ho soc en absolut, tecnofòbica. Crec que la xarxa, la tecnologia, és un instrument meravellós, el millor que mai hem tingut a l’abast de la mà per al coneixement, per l’acostament a allò diferent, per a la comprensió del que és diferent. És a dir, podem treballar amb això com mai hem pogut fer, però això si s’utilitza bé, i hem d’aprendre a utilitzar-ho bé, perquè si es fa servir malament, doncs com tot instrument, com tota eina, què passa? Que pot ser i tenir la mateixa força i ser un instrument o eina de desconeixement, d’instal·lació de la mentida, de propagació de l’error. Tot depèn de com ho fem servir. Per tant, crec que l’importantíssim que hem de saber és que hem de fer servir la xarxa al màxim per formar-nos i informar-nos i, per descomptat, entretenir-nos. Però tot en la justa mesura, però sempre dominar la xarxa nosaltres, és a dir, no caure en la xarxa.

I és molt important que la tecnologia la posem al servei dels continguts, no els continguts al servei de la tecnologia. I en el cas de la informació o del periodisme, el fet que pugui fer una cosa molt de pressa i la pugui fer en qualsevol lloc, en aquest moment puc connectar des del lloc més remot del món, tot això està molt bé, però tot això mai pot anar en detriment de la qualitat del que explicaré. És a dir, he arribat i puc transmetre, però realment sé el que passa? O sigui, puc veritablement facilitar el producte que la ciutadania necessita per més o menys poder orientar-se? Per tant, la conclusió final sempre és fer-se moltes preguntes i no donar mai res, perquè això és així i no pot ser d’una altra manera. Això gairebé mai és cert.

Juan. Hola, Rosa María, volia preguntar-te sobre educació. Tu has viatjat per tot el món, has conegut molts països de moltes cultures diferents. Què ens pots explicar de l’educació que has vist en els diferents llocs on has estat? I de manera concreta, coneixes algun cas d’alguna persona que li hagi canviat la vida per complet gràcies a l’educació?

Rosa María Calaf. Bé, l’educació jo crec que és el pilar fonamental per realment construir una societat sana, sana i, per descomptat, lliure. Aquí està, bé, evident en milions de circumstàncies, però la primera que se m’ocorre és a Espanya mateix. És a dir, els que sou més joves us semblarà una mica, potser: “què estic dient?”. Però penseu que quan jo era petita Espanya era un país amb un índex d’analfabets enorme i, per tant, l’accés a l’educació de quanta més gent millor, és el que propicia que hi hagi un progrés. Si no, evidentment no n’hi ha. I no hi ha un progrés en allò material, però per descomptat el que no hi ha és tampoc un progrés en allò humanístic. Aquí el canvi va ser radical, és a dir… I això que durant l’època franquista l’educació deixava moltíssim que desitjar perquè s’educava per a un pensament únic, és a dir, fent tot el contrari del que cal fer en l’educació, que és precisament educar per aprofitar tot el que té de positiu la diversitat. I precisament per crear més el pensament propi i per generar debat, discussió, opinions diverses. I precisament l’aprenentatge de la tolerància i d’una paraula que m’agrada més que la tolerància, que és la comprensió.

Per tant, això sense educació és completament impossible. Igual que sense una educació mínima de comportament social és molt difícil que pugui haver-hi una societat cohesionada que tingui en compte, a més, tots els seus elements. O sigui, que l’exemple d’Espanya el tenim ben a prop i és molt evident. Jo recordo sempre un exemple tremend d’un camp de refugiats en el qual un company, no recordo de quina nacionalitat, em sembla que era nord-americà, li va preguntar a una nena que devia tenir uns deu anys, onze anys: “I tu què vols ser quan siguis gran?”. És clar, la nena es va quedar completament callada perquè, evidentment, havia d’estar pensant: “Però és que jo puc decidir el que vull ser quan sigui gran?”. Llavors, aquesta falta d’opcions significa manca absoluta de llibertat. Per tant, aquestes opcions i aquesta llibertat la dona en gran part l’educació, perquè sense educació mai aquesta persona serà capaç d’exigir i defensar els seus drets, perquè comença per no saber que els té. I vaig estar l’altre dia amb un altre exemple, que també és el primer que em ve a la ment, perquè fa res, no gaire temps, vaig estar fent una xerrada, perquè no era una entrevista, una conversa, amb una persona extraordinària, un extraordinari valor com a humà i com a científic que està a la NASA, que dirigeix un departament a la Universitat de Harvard, està ara especialitzat en l’origen de la vida…

Es diu Juan Mercader i és, bé, nascut a la província de Sevilla. Llavors, ell m’explicava com quan era petit, va néixer a la postguerra, era una família… doncs al camp andalús, us podeu imaginar, una precarietat extraordinàriament estesa i, per tant, una família amb diversos germans, escassíssims els seus mitjans econòmics, els seus recursos. El seu pare era carter i a més, com que era republicà i havia estat en el bàndol republicà, no podien estar en un poble més d’un any, m’explicava, perquè ja les represàlies i el maltractament eren insuportables i havien de canviar de poble. Llavors, per sort, li mantenien el treball de carter al seu pare. La seva mare treballava en tot el possible per tirar endavant la família i ells, com els seus nens, anaven a les escoles d’aquests pobles que us podeu imaginar que tenien mestres segurament molt voluntariosos, però amb unes possibilitats mínimes. Però va ser precisament un mestre el que es va adonar sobretot de la capacitat i del talent d’aquest xaval. I llavors bé, doncs van començar a les escoles successives a fomentar-li i a ajudar-lo en el que podien, i quan ja va arribar un moment en què es van adonar que, evidentment, en aquestes escoles no podien donar-li més, un dels mestres va aconseguir… coneixia una persona que tenia molts diners, a Huelva, i llavors va aconseguir que l’apadrinés i que li financés els estudis, que pogués traslladar-se a Huelva, que ja pogués fer estudis de secundària o universitat i a partir d’aquí ja van ser beques a Europa. I després se’n va anar Estats Units i ja va ser una carrera extraordinàriament brillant. I que sigui un dels científics principals en aquest moment en tot aquest camp de la recerca dels orígens de la vida.

Mai hauria pogut fer això sense educació. I per descomptat, no ho hagués pogut fer sense aquesta família que estava entestada que seguissin anant a l’escola malgrat les dificultats, en aquests mestres que es van entestar a descobrir, detectar, protegir i fomentar aquestes capacitats. I aquesta persona que amb diners, doncs el que no feia l’administració, que és la que té l’obligació de fer-ho, li va donar els mitjans per poder seguir endavant. Si l’educació, que és un altre dels greus problemes que tenim ara, que l’educació és evidentment cada vegada millor. Diem: “Són les generacions millor preparades”. Pel que fa a Espanya, sense cap dubte. Però probablement esteu molt preparats en el tecnològic, possiblement, en part, en l’acadèmic. Però és clar, no només és això. És a dir, han d’estar també preparats humanísticament parlant. I aquí crec que comencem a descurar tot això i això és fonamental a l’hora de construir persones. I hi ha un tema que és la clau que cal entendre pel que fa a la importància de l’educació, que tant l’educació com la informació proporcionen saber. I és que no deixar saber al llarg de tota la història de la humanitat ha estat la millor manera de dominar, i això és contra el que hem de lluitar i el que no podem permetre.

Javier. Hola, Rosa, soc en Javier, professor d’institut. Has viatjat a més de 180 països. Has cobert guerres, desastres naturals, has conviscut amb altres cultures. Després de totes aquestes vivències, què has après sobre l’ésser humà?

Rosa María Calaf. Jo crec que gairebé tot ho he après dels altres, perquè el que sí que et puc contestar categòricament és que d’on més s’aprèn és del que és diferent, no del que és igual, perquè del que és igual no aprenem res. Llavors, fixeu-vos la incongruència, perquè precisament sembla que el que es tracta cada vegada més és de tancar-nos en bombolles, de fragmentar-nos i de fer que tinguem un rebuig al diferent i que tinguem por a qui no és com nosaltres. Quan realment, com us dic, és totalment el contrari, perquè del que més he après és del valor de la diversitat. És a dir, en tot això hi ha coses pitjors, però hi ha coses millors. Per tant, tot el que puguem incorporar uns i altres, anirà en benefici de tots, perquè en aquest món hi ha molts mons, però tots estan en aquest i tots som responsables del que passa en tots ells. Per tant, doncs ens va molt en què ens entenguem. I aquí està clar que aquest seria el principal ensenyament. Hi ha, per exemple, una qüestió que és el tema de les llengües. És una preocupació constant per als periodistes i crec que hauria de ser-ho per a tothom perquè treballem, lògicament, amb les llengües. Coneixes la teva i nosaltres tenim la sort que l’espanyol està molt difós en gran part del món, però has de parlar anglès, parlar francès, et mous en italià, doncs en les zones tal, però és clar, en la majoria dels països del món pels que m’he mogut, evidentment no parlava la seva llengua o les seves llengües, perquè com sabem els països tenen, molts d’ells, multitud de llengües.

Això és una gran angoixa per a l’informador perquè sempre tens aquesta por de, per una banda, que no et tradueixin realment el que estan dient, a vegades perquè ells mateixos tenen por de preguntar el que tu preguntes per molt que els diguis: “Pregunta-li i digues-li que soc jo la que ho pregunto, no ets tu el que preguntes”, al traductor. Has de valer-te dels traductors. I per altra banda, tampoc estàs segura que t’estiguin traduint realment el que t’estan contestant. I, sobretot, el que és més important és que parlar amb les persones en la seva pròpia llengua està clar que la fluïdesa i la qualitat de la comunicació, és infinitament millor, per molt que tinguis un traductor magnífic, perquè a més un traductor no és necessàriament només aquella persona que et tradueix literalment el que t’estan dient, sinó que ha d’interpretar, perquè tots sabem que diem amb el que no diem i diem amb el to. I hi ha molts altres aspectes. I després, a més, posar l’orella en aquells llocs on estàs parlant aquí, però estan succeint coses aquí. Llavors, tot això vol dir que t’estàs perdent una sèrie d’elements clau per a la comprensió. Però tot i així, doncs ja dic, d’on aprens és d’allò altre i de l’altre. I llavors la veritat que viatjar et dona aquesta extraordinària oportunitat. Per això tot el que aprendràs viatjant no ho aprendràs en cap llibre ni en cap documental, per meravellós que sigui. Així que cal sortir.

Jo tinc la tendència sempre a creure que majoritàriament el que he après és que la gent té bones intencions. És a dir, és veritat que he vist molta gent que no les té. Llavors, potser peco de bonisme, però el que sí que he vist és que el normal és que tothom vulgui el mateix fins en el lloc més recòndit, que és viure tranquil·lament en pau, sense riscos físics, per descomptat, amb dignitat… És a dir, tenint les coses necessàries per tenir una vida digna. I que passa, òbviament, pel menjar, i passa per l’habitatge, i passa per la tranquil·litat, l’entorn. I passa per l’educació i per tots aquests elements que a nosaltres ens sembla que hi són, però que per a la majoria de la humanitat no hi són. Però també és veritat que llavors en tot això interfereix el fet que tots els éssers humans tenim aquesta part de cobdícia i aquesta part de maldat. I llavors he pogut aprendre de les més diverses situacions, sobretot evidentment en les situacions extremes, però extremes en el dolor, o sigui, en la tragèdia, en el conflicte, en la violència física, però també en l’extrem de la possessió de riquesa i del benestar, i del fet de malversar i malgastar recursos. És a dir, que en tots aquests extrems, d’una banda, pot sortir i surt el millor de l’ésser humà, però també surt el pitjor.

Aquí és on a vegades tinc els meus dubtes, però ja dic, sempre he pensat que el que és important ressaltar com a periodista és aquesta part de bondat, i aquesta part de solidaritat, i aquesta part de dedicació, i aquestes persones que fan tantes coses pels altres que segueixen endavant en circumstàncies extremadament difícils. Perquè penseu que una gran part del món neix i mor en el mateix lloc i enmig l’únic que intenta és sobreviure. O sigui, arribar a l’endemà. Per tant, això és terrible. Però no obstant això, segueixen tenint voluntat de seguir. I això em sembla que és important explicar-ho perquè si no col·laborem com a mitjans de comunicació, som còmplices d’aquesta voluntat d’instal·lar un món en blanc i negre, de bons i dolents. Hi ha molts grisos. Ningú és totalment bo ni ningú és totalment dolent. Bé, també és veritat que instal·lar un món perillós, negatiu, tortuós… Aquesta idea de defensem el que tenim i el que coneixem perquè la resta… És a dir, tot això, crec que els mitjans de comunicació haurien de tenir, com l’educació, la possibilitat, perquè és evident que està en els seus objectius, de desemmascarar aquestes percepcions totalment errònies, equivocades i que, a més, moltes vegades són intencionadament difoses.

Això és una cosa que he après, però dia a dia, en tot el que he fet i en tot el que faig, el fet d’haver d’estar molt alerta per no caure en aquest derrotisme i en aquesta idea tremenda que no hi ha res que fer. “Fixa’t com són les coses, que malament que està tot. Jo què puc fer?”. S’ha de recuperar i crec que aquí és on entra l’educació i entra també la informació. En recuperar l’autoestima i el convenciment que el que fem cada un té molta importància.

Raquel. Hola, Rosa María, com a periodista has cobert esdeveniments molt importants i has viscut la història en primera persona, et volia fer una pregunta: quin esdeveniment històric ha estat el més important que has explicat i quin és el que mai hauries volgut explicar?

Rosa María Calaf. Que difícil! Perquè és veritat que he estat també en això tan afortunada d’haver pogut ser testimoni presencial de gran part de la història de la segona meitat de segle XX i de gran part de la que portem de segle XXI. Crec que una és clarament el fet d’estar aquí i viure la transició a Espanya, de poder treure’ns de sobre i sortir d’aquesta etapa de la dictadura i el que es va ser capaç de generar llavors de canvi i d’esperança en el futur, que després, com ens passa molt en aquest país, lamentablement després no som capaços de consolidar-ho i avancem molt en els moments clau i després retrocedim una mica i allà anem. Però el fet d’estar en aquest moment en el qual jo estava fent ja internacional, però vivia aquí i vaig tenir oportunitat de fer alguns reportatges que en aquell moment van ser tremendament trencadors, perquè eren temes dels que costava moltíssim parlar encara. Per exemple, el tema de l’homosexualitat, l’avortament, el divorci, en fi, tot aquest tipus de qüestions. Doncs això va ser clarament un privilegi poder-ho viure i d’alguna manera poder-ho explicar. Per l’internacional sempre penso que clarament el que més m’ha impactat sempre i que, personalment, han estat situacions normalment de gran tragèdia o de gran exemplaritat perquè ets allà amb persones de carn i ossos, i llavors aquestes en positiu.

Bé, doncs he vist, és clar, la transformació dels eixos. De com ara Àsia passa a ser el centre del món quan abans ho era una altra part de món, és a dir, com hi ha una sèrie d’evolucions. La caiguda de la Unió Soviètica, el col·lapse de la Unió Soviètica i aquest fi, o el que vam creure que era la fi de la Guerra Freda, va ser la fi d’un determinat tipus de confrontació. Però bé, lamentablement no de la fi de tota confrontació perquè seguim confrontant-nos. Les recuperacions democràtiques, per exemple, o la instal·lació democràtica, perquè en alguns llocs mai hi havia hagut democràcia abans. A Amèrica Llatina, per exemple, els processos a Xile i els processos a Argentina. Tot això clarament va ser possiblement el que he de posar a la part positiva. A la part que més m’hagués agradat no haver d’explicar, doncs clarament són aquestes situacions d’extraordinària injustícia de les persones. Algunes són vinculades evidentment, a catàstrofes naturals. El tsunami de l’any 2004, per exemple, que va arrasar una gran part asiàtica, d’Indonèsia, d’Sri Lanka, part de Tailàndia, fins i tot una zona costanera de l’Índia. Tres-cents cinquanta i escaig mil morts… no se sap, perquè evidentment són llocs on ni tan sols hi ha censos, ni et pots fiar. I realment va ser una catàstrofe que va acabar, és a dir, un terratrèmol… un conflicte violent destrueix, però no ho destrueix tot.

El tsunami va ser la devastació més absoluta i va ser realment la ruptura total del teixit social perquè aquests països i aquests pobles que viuen en una precarietat, que tenen una extraordinària vulnerabilitat, el seu gran suport és precisament la xarxa social que es teixeix en l’ajuda d’uns als altres. Llavors, si trenques això, perquè la gent es mor, perquè la gent ha d’abandonar completament aquests llocs… Això és el que està passant ara amb gran part de les migracions, que no són noves, però diguem que el flux migratori que està venint ara… tot això el que fa és que clarament destrueix les formes de vida. Llavors el tsunami va fer tot això d’una vegada i per a milers i milers de persones, era la devastació més absoluta. Però sobretot, a més, era una altra vegada l’exemple que sempre acaben sent víctimes els mateixos. Perquè, què va passar aquí? Doncs que en totes aquestes circumstàncies el que es destrueix és aquest nucli dels més pobres perquè ningú s’ha preocupat de donar-los unes cases que puguin resistir, ningú ha organitzat una protecció civil, ningú ha fet un avís… I bé, doncs evidentment, això és una catàstrofe natural, sí, però cal fer-se moltes preguntes perquè significa que darrere d’aquesta catàstrofe el comportament humà hi ha tingut molt a veure. Té molt a veure aquesta construcció social que tingui en compte el benestar de les persones.

Per tant, la reflexió sempre és que et dugui a preguntar-te: “I les responsabilitats, on són?”. Dir: “Qui són els responsables?”. Perquè hi ha responsables. Fins i tot, ja dic, no que hi hagi un terratrèmol, potser, però sí de les seves conseqüències, que siguin més o menys greus. I després la segona fase és preguntar-nos en aquesta responsabilitat quina part tenim nosaltres. Perquè nosaltres, que vivim en aquesta part del planeta on podem decidir, fins a cert punt, però podem, som els que més podem, tenim capacitat o llibertat per decidir i per triar, etcètera, doncs tenim una extraordinària influència amb les nostres decisions en el que passa en aquests llocs.

Elisabeth. Hola, Rosa, em dic Elisabeth, soc professora. En tot el que estàs explicant, doncs clarament el món en què t’has mogut estava fins llavors reservat per als homes. La meva pregunta és si et va ser molt difícil obrir-te pas en ell i si t’has trobat molts obstacles pel fet de ser dona.

Rosa María Calaf. Sí, va ser més difícil, però és clar, sempre és més difícil i ho va ser llavors i ho és ara. És a dir, el fet que una dona intenti entrar en els àmbits que es consideren masculins, que són gairebé tots, doncs això fa que l’esforç hagi de ser més gran. Crec que una de les característiques és que has d’estar permanentment demostrant la teva capacitat, perquè la capacitat no se’t suposa. Llavors sempre és com: “Ah, fixa’t, sap fer això”. Has de reafirmar i reafirmar-te, perquè creixem i han canviat moltíssim les coses, és clar, però creixem, i creixíem llavors, en aquest entorn en el qual sempre se’ns infravalorava. I sempre érem com el personatge de segona, mentre que als nois sempre, naturalment, se’ls sobrevalorava. Llavors, hem d’aprendre uns i altres, a posar-los en l’exacta mesura. Ningú és millor un que un altre, sinó que, bé, les persones som diferents, però això no té res a veure amb el gènere. Llavors, aquesta qüestió sempre va estar present. Quan vaig entrar a Televisió Espanyola no hi havia bany per a dones. Hi havia bany al soterrani on hi havia els estudis i maquillatge, i on estaven les locutores, i hi havia bany per a dones a la planta de direcció on estaven els directors.

Però a la redacció, en els muntatges… És a dir, on es feia la televisió realment, a la redacció no n’hi havia, perquè no hi havia cap dona. Aquí també vull ressaltar que mai vaig trobar problemes realment frontals dins de la jerarquia de televisió i de fet va ser gràcies al director de televisió en aquell moment a Barcelona que va confiar en mi i que realment em va donar aquesta capacitat que probablement no em suposava. I llavors em va deixar fer i em va deixar créixer. I després me’n vaig anar a Madrid, però després em van passar coses com que les valoracions inicialment eren, doncs tornava jo amb la meva peça d’informatius i la valoració normalment dels meus companys era: “Doncs has sortit guapíssima”, o “Aquesta brusa et queda genial”. I jo pensava: “Això tindrà a veure amb la peça que acabo de fer?”. Llavors, què passava? Que ells ho feien perquè eren dolentíssims i perquè estaven pensant: li direm això perquè així l’humiliarem? No, era perquè, al contrari, creien realment, perquè això està en l’imaginari, que era el que a mi em satisfaria i m’agradaria. Llavors, bé, jo el que vaig fer va ser fer el mateix i llavors vaig començar a dir-los: “Ai, ahir vaig veure la teva peça… escolta, la corbata”. I és clar, es quedaven… No? Perquè és una molt bona manera de reaccionar i de posar-te davant l’absurd quan li dones la volta, quan fas això que es considera normal, aplicat a una dona, si ho fas en una biografia ja és per morir-se de riure. Perquè si dius: “En Pierre Curie, casat, que va trobar temps per a la família i l’amor en la seva carrera científica arribant…”, tothom dirà: “De què m’està parlant?”. Bé, doncs això és el que es diu en moltíssims llibres sobre la Marie Curie. O sigui, que era la seva dona i que té dos premis Nobel.

Llavors, això no ens sembla estrany. I no obstant això, sí que ens ho sembla a… Tot això era una cosa que estava llavors absolutament present, que ara ho està menys, però que encara ho està i que a més ara el risc que hi ha és que és molt més subtil i està emmascarat. És a dir, el feminisme sempre, quan alguna cosa molesta, doncs una de les formes és prohibir-lo. Que és el que es va fer durant moltíssims anys: prohibir el vot, prohibir l’accés a la universitat, és a dir, prohibir drets. O quan ja es veu que pot tenir fins i tot més eficàcia, en lloc de prohibir, doncs desacreditar, o desvirtuar, o perjudicar el missatge sense que hi hagi cap raó objectiva per a això. En lloc d’adonar-se que això és una qüestió de poder i que el que fa és minvar les possibilitats d’aquesta mateixa societat. Però no només per a les dones, sinó per a tothom, perquè sempre serà millor un grup que fa servir el talent, la capacitat, l’esforç de tots, homes i dones, que si utilitza el talent, la capacitat i l’esforç de només la meitat. No perquè aquesta meitat sigui millor que l’altra, sinó que en les dues meitats hi ha millors i hi ha pitjors.

I la qüestió està en que tothom pugui aportar el millor de si mateix per contribuir al benestar del grup. I una cosa tan senzilla com això es converteix en un missatge d’agressió, de rebuig de l’altre. Una cosa completament absurda. I tot això va ser al principi, lògicament, molt més difícil, perquè estàvem soles. Érem molt poques. Penseu que, per exemple, al Club de Premsa de Washington no hi van poder entrar les dones fins a partir dels anys 70, que als més joves us sembla que fa molt, però realment no fa gaire, històricament. Per tant, va ser complicat perquè lluitaves amb això, lluitaves amb prohibicions, lluitaves amb la condescendència. O sigui, aquest: “Bé, d’acord, vinga va, pobreta. Doncs vinga, fes això. A veure”. La superprotecció que hi havia llavors: “Bé, pobra, compte”. És a dir que hi havia molts obstacles. Ara hi ha moltes més dones que homes en les redaccions, a les facultats de comunicació, però no obstant això no estem en la proporció lògica ni en els espais d’opinió, ni en els espais de direcció. Bé, doncs aquí passa alguna cosa perquè és obvi que si no estem en un pla d’igualtat real, què passa?

Que llavors, realment, el món se segueix mostrant amb aquesta visió heteropatriarcal i on els interessos de les dones no són reflectits, ni són reflectides les dones tal com són, sinó que són reflectides amb un munt d’estereotips i amb una llosa de silenci sobre els èxits, sobre, en fi, tot el que les dones fan a la construcció social. Fan i han fet durant tota la història. El gran risc, a més, és que en aquest moment estem vivint una mena de contrareforma, que és el que sol passar sempre que hi ha una reforma. És a dir, s’avança molt, sobretot en temes de drets, que és al que em refereixo, avances molt, però després de cop i volta, doncs hi ha unes forces que no volen que s’avanci, que apliquen, bé, aquests frens, perquè això no segueixi avançant i sobretot, no es consolidi. I en aquest moment estem vivint una etapa de risc seriós de retrocés. Això hauria de fer-nos reflexionar perquè significa, clarament, que està triomfant aquesta idea que es vol transmetre i que es vol que s’instal·li en tots aquells llocs on la dona està no només discriminada, sinó clarament oprimida i clarament manifestament reprimida, doncs se li vol fer creure que no hi ha res a fer.

Això és així i cal resignar-se. En el món on hem aconseguit avançar moltíssim, que podria ser, doncs en fi, nosaltres i els nostres entorns, se’ns vol fer creure que no cal fer res perquè ja està tot fet. On vas encara protestant? Què més vols? Bé, doncs cap de les dues coses són certes, ni és cert que no hi ha res a fer, ni és cert que no cal fer res. Per tant, aquests missatges són extraordinàriament nocius i molt interessats per a una determinada part de la societat que no vol comptar amb tots els membres en aquesta construcció d’un món millor. I aquí és on crec que hem d’estar tremendament alerta. D’altra banda, jo també vull destacar una cosa. Igual que dic que va ser i és més difícil, també dic que ésser dona té uns avantatges extraordinaris en les cobertures informatives, per exemple. Per què? Doncs perquè et permet moure’t en l’àmbit femení en tots aquests llocs on, efectivament, la discriminació i la separació per sexes és molt flagrant. Llavors, això què vol dir a l’hora de la veritat? Doncs tenir una informació molt més completa perquè en l’àmbit masculí tu tens la versió oficial, és a dir, ja saps el que t’explicaran de com és aquesta societat. Però en l’àmbit femení el que veuràs és el que és en realitat, és a dir, la quotidianitat i, per tant, el fet de viure cada dia. I aquí és on pots clarament sospesar que una informació equilibrada és comptar amb els dos relats, no només amb una part. I això ho pots fer molt millor sent una dona.

No és una qüestió només del fet que probablement comprenguis determinats processos millor, però hi ha moltíssims companys homes, evidentment, que porten també molts anys en això amb gran interès, evidentment, pel tema igualitari i tot això on la comprensió pot arribar a ser la mateixa. Però sí que és veritat que, per exemple, la relació amb aquelles dones que han patit situacions extremes de violència, per exemple, és a dir, de violacions o de grans tragèdies personals, d’intimidació, d’abusos en els seus fills, etcètera, probablement t’ho explicaran més a tu sent una dona que, probablement, a un home li costarà més que aquest relat tingui la fluïdesa i la confiança necessària. Per tant, jo sempre he dit que no he pogut fer el mateix periodisme, és a dir, que la matèria primera és la mateixa sobre la qual treballes, siguis home o siguis dona, el que passa és que a més, ja dic, si ets dona en determinats llocs i determinades circumstàncies, la possibilitat d’accés a les fonts, que és el fonamental per a un periodista, tens una sèrie d’avantatges.

Paula. Hola, Rosa, en el món del periodisme pot ser polèmica l’emissió d’imatges violentes. Per a tu això és sensacionalista o realment ajuda a conscienciar?

Rosa María Calaf. És un tema clau i sobretot ara, que cada vegada més, evidentment tot, tot, tot, tot, tot passa per la imatge. No? És a dir, el que no està en una pantalla no existeix. És una situació i un tema molt polèmic perquè hi ha diversitat d’opinions aquí. Jo personalment crec que soc molt cauta amb la utilització d’imatges de violència. Crec que hi ha vegades que s’han de fer servir, però s’ha d’examinar cas per cas, perquè si no, cada vegada més, correm seriosos riscos de caure en aquestes exigències de l’espectacle i d’estar donant una estètica cinematogràfica de la violència i, per tant, això desvirtua realment. Perquè si insistim en donar més el que impacta que el que importa, al final acaba succeint que el que rep aquestes informacions va adquirint i pujant el seu nivell de saturació i comença també a valorar-ho de forma diferent. Què vull dir? Que cada vegada més es barreja la ficció amb la realitat. I cada vegada més, com que hi ha falta de temps per reflexionar i per analitzar i per fer-se preguntes, el que queda és potser aquest impacte simplificat, però que té o pot tenir unes conseqüències molt greus. El tema de l’extraordinària influència de la imatge és una obvietat, ho sap tothom, però jo sempre explico una anècdota, vaja, que no és una anècdota, és evidentment molt més que això.

Quan vaig estar a Bhutan… Bhutan és un petit país a l’Himàlaia, entre l’Índia i la Xina, els grans gegants, i en un moment determinat, doncs en els anys 2000, doncs va decidir obrir-se, va decidir el rei, era una monarquia, va decidir el rei que s’havien d’obrir al món. No s’hi podia anar. Era molt, molt tancat i que havia d’obrir-se al món. Llavors van començar a incorporar una sèrie de noves pràctiques per educar, lògicament, com sempre, el valor de l’educació, doncs aquest poble que havia estat aquí en aquesta vall preciosíssima, d’altra banda. Van fer moltíssimes coses, però una d’elles va ser que hi hagués televisió, que fins llavors no n’hi havia, i llavors van instal·lar un canal de televisió que, evidentment, us podeu imaginar que no tenia ningú perquè una gran part del país no tenia ni tan sols electricitat, per tant havien de posar generadors. Però bé, es van fer com el que aquí van ser al seu dia els teleclubs. Hi havia un televisor per zona i llavors la gent anava a veure allà la televisió. Al cap d’un any vaig estar allà per veure què havia passat. Bé, doncs en un any hi havia hagut una transformació de pràctiques socials, però espectaculars. Per què? Doncs perquè havien canviat moltíssimes coses. Per exemple, l’alimentació, què passava? Que la seva forma de menjar o de cuinar era una cuina lenta, laboriosa, lògicament amb llenya… Bé, tenien tot el temps de món, però què passava? Que llavors començaven a enganxar-se a les telesèries de l’Índia, que era el que fonamentalment arribava, perquè era la possibilitat de la cultura més propera. I doncs s’oblidaven del tema de la cuina, amb la qual cosa simplificaven la cuina.

Es van treure els altarets que hi havia a totes, totes, totes les llars en el lloc central de la sala comuna, on normalment se sol menjar, i se sol dormir, i se sol fer la vida familiar, doncs allà sempre hi havia un altar dedicat als avantpassats i esperits, etcètera, segons els diferents llocs. A més, són budistes, o sigui que també, vaja, d’una branca del budisme. I llavors, bé, doncs aquest petit altar havia estat desviat a una banda perquè el que aconseguia tenir un televisor el posava al centre de la sala. Que tot això, els que tenim una certa edat, recordem que va passar exactament el mateix a les llars espanyoles. Però el més significatiu era diferenciar entre la ficció i la realitat perquè quan veien una pel·lícula, doncs creien que els actors es morien. Llavors, quan els deien: “No, home, que això és una pel·lícula, és que és quan tal”. Llavors, quan veien un telenotícies, pensaven que veien una guerra i pensaven que la gent no es moria. Bé, doncs això és el que passa si hi ha una superutilizació d’imatges molt violentes i que són imatges que clarament, doncs van per una banda saturant la capacitat d’empatia i de reacció. I si ens fixem hi ha, de fet, un estudi que parla de la síndrome de la pietat cansada, perquè a força de veure… tenim un nivell de tolerància, lògicament, al dolor, a la tragèdia i a tot això, que en un moment determinat ja se satura.

I doncs? A més, com que se li dona tota aquesta valoració, i ja dic, amb una particular estètica, doncs el que s’acaba aconseguint és que es comenci a barrejar el que és real amb el que no ho és. I veiem com cauen les Torres Bessones i inicialment penses que això és fals. Primer perquè no t’ho creus, perquè ja saps que t’han enganyat a vegades. I segon, perquè està fet de tal manera que sembla una pel·lícula. Per mi és molt més important i molt més significatiu reflectir el que passa no amb un mort al mig del carrer. I us explico, per exemple a Timor Oriental, que hi va haver molta violència en un determinat moment, afortunadament menys de la que s’esperava però tot i així molta, la població va haver de fugir… Doncs no és qüestió de posar un mort al carrer o un braç penjat en un arbre en un primer pla, sinó que em sembla que explica el mateix gent que ha hagut d’abandonar-ho tot i que han perdut les seves famílies… posant una casa en la qual hi ha la tassa amb la cullereta potser, encara, i el pòsit del cafè. El quadern d’un nen que està estirat a terra, una bicicleta que està tirada en un matoll. És a dir, hi ha moltes formes d’estar explicant amb la imatge la gravetat del que ha succeït i que això va molt més enllà en aquest impacte, però que deixa de ser impacte per ser reflexió i per ser, si s’escau, una determinació de responsabilitats.

Per què ha passat això? I qui ha decidit que passi això? I jo quina responsabilitat tinc en tot això? O sigui, que cal anar molt en compte amb l’ús i l’abús d’aquest tipus d’imatges. És veritat que en algun moment alguna imatge molt puntual determinada fa que es generi que la ciutadania s’aturi, però sobretot s’ha d’aturar més enllà del primer impuls i de la primera reacció. I aquí és on jo crec que en aquest moment cal ser molt exigent amb el que ofereix el panorama mediàtic perquè mesuri molt bé les conseqüències del que fa a l’hora de crear una societat que no sigui només una societat d’emoció pública, sinó que sigui una societat d’opinió pública que incorpori l’emoció, però no només l’emoció. I bé, crec que podríem seguir donant-li voltes a aquesta idea, però haurem d’acabar en algun moment. Jo us agraeixo moltíssim que hagueu aguantat aquí tot el temps i tan disciplinats. Però bé, doncs simplement m’agradaria fer un petit resum del que per a mi és més important i el que m’agradaria traslladar, que és aquesta idea que estem clarament vivint un moment de transició.

Tenim la sort i la fortuna de viure un moment de gran canvi, però al mateix temps, lògicament es produeix un moment de tremenda inquietud per saber cap a on anem. I la gran incògnita, és a dir, totes aquestes possibilitats que ens brinda la revolució tecnològica, anem, a més, a aprofitar-les, però sense oblidar mai i deixar-nos pel camí, l’ètica, els valors i, sobretot, la importància de posar aquesta revolució al servei de les persones i del bé comú, no només del bé d’uns pocs. I evidentment, és a dir, perquè la ciutadania sigui capaç d’això, doncs ha de tenir una bona educació, ha de tenir una bona informació, perquè el saber és el que clarament ens farà lliures. I hem de tenir el convenciment que, bé, depèn de tots nosaltres i del que cadascú fem que ens decantem per una opció o per una altra. És a dir, volem una societat de consumidors que comprin productes i idees, o volem una societat de ciutadans que pensin? I els grecs, és a dir, crec que era Tucídides ja deia que havíem, i ho deia als grecs, havíem de triar entre descansar, és a dir, no fer res, ser passiu, o ser lliure, perquè la llibertat requereix un esforç personal, perquè mai, mai es regala. I res més. Moltes gràcies.