Bellesa mental: de l’amenaça a l’oportunitat

Ana Ibáñez. Moltíssimes gràcies a BBVA, a Aprenem Junts. Quin projecte tan expansiu, quina alegria que comptessin amb mi per estar avui en aquest nou viatge, que serà més personal, on ens podrem veure amb vosaltres, amb un públic, així que moltíssimes gràcies de cor. Em fa molta il·lusió estar en aquesta primera edició, i compteu amb mi en la resta. Una pregunta que em fan moltíssim és: «De veritat utilitzem el 5 % o el 10 % del nostre cervell?». Aquesta és una. I l’altra que em fan gairebé cada dia és: «És veritat que podem entrenar el nostre cervell per viure millor? És a dir, és veritat que jo puc canviar coses que crec que són de la meva personalitat, inamovibles, que jo he vist en els meus pares? Que pot ser la tendència a deprimir-me, o que em costa concentrar-me, o que no porto molt bé la gestió emocional, o que tendeixo a procrastinar, o que tinc una autoestima una mica baixa. Tot això, de veritat, es pot canviar?». I sempre donaré la mateixa resposta, i crec que cada dia que continuo treballant en neurociència, la meva resposta és encara més rotunda, i és: «Sí, per descomptat que podem canviar el nostre cervell». Per descomptat que pots veure com la teva personalitat, encara que passin molts anys, miris cap enrere i vegis que, durant molts anys, has estat d’una determinada manera, tu pots, avui dia, veure com això que pensaves que era inamovible ha canviat.

Bé, els qui no em coneixeu, jo soc l’Ana Ibáñez, soc neurocientífica, em dedico a l’estudi del cervell, i, a més, soc una neurocientífica en aquest sentit de neurociència aplicada. A mi m’interessa el cervell de tots nosaltres en el dia a dia. Faig recerca contínua, treballo amb laboratoris de recerca, amb universitats, estic molt al dia d’allò que s’està investigant. Però a mi el que m’interessa és què de tot això podem portar avui per canviar de veritat el nostre cervell, perquè això que us estic dient que es pot canviar sigui una realitat. Soc la directora d’uns centres d’entrenament cerebral que es diuen MindStudio, que són aquí, a Espanya, però la veritat és que ens movem per tot el món, i vaig escriure un llibre que es diu «Sorprende a tu mente», que intenta acostar encara més la neurociència amb coses molt concretes, perquè puguem aprofitar tots aquesta possibilitat de canvi. Aquí ve una cosa curiosa, i és per on vull començar, i és que hem d’entendre que el cervell que nosaltres tenim no està fet per al segle XXI. I aquesta és la raó per la qual l’Organització Mundial de la Salut, per desgràcia, ens dona unes xifres que són bastant alarmants. La taxa actual d’insomni… L’insomni és, simplement, la incapacitat que té el nostre cervell per dormir perquè està massa alerta, perquè pensa que dormir el posa en perill. Aquest és l’insomni. Bé, les taxes estan dins del 40 %, sent que dormir és un dels principals regals que li hem de fer al nostre cervell perquè funcioni bé.

Tantes coses se’ns fan difícils per no haver pogut descansar bé. Bé, doncs és el 40 %, i les dones, a més, estem més per sobre d’aquest percentatge. La taxa de depressió, ens diu, són molt altes. Però jo, que veig centenars de persones, us diria que, si no només parlem de depressió, sinó d’estats una mica més deprimits, és a dir, de no sentir-te amb les ganes de viure i amb aquesta energia vital que et porta a llançar-te a la vida, doncs és bastant més gran que la que està dient l’Organització Mundial de la Salut. I això no pot ser. I per què passa això? És que estem tots nosaltres malament? És que no estem a l’altura dels temps? Doncs mira, no té a veure amb això, té a veure amb el fet que el nostre cervell ens està demanant avui dia una evolució més ràpida de la que el nostre cervell pot donar. Però quina és la bona notícia? Que us estic dient que ho podem entrenar. Llavors, per primera vegada en la història, i aquí jo agraeixo que en la meva vida em dediqui a això, per primera vegada en la història podem veure que tenim eines per accelerar l’evolució lògica, biològica. Si nosaltres ens deixem, simplement, ser, esperarem molts milers d’anys perquè el nostre cervell pugui donar-nos el que necessitem avui dia. Per sort, ho podem accelerar. I us diré com. Una de les habilitats que té el nostre cervell, que és importantíssima, la compartim amb l’«Homo sapiens sapiens», al qual nosaltres pertanyem, i és la mateixa habilitat que ens va fer aquest tipus de cervell fa 200 o 300 000 anys. És a dir, que no hem evolucionat molt més que des de fa 200 o 300 000 anys.

I aquesta és la capacitat que té el nostre cervell per assegurar la nostra supervivència. Per a ser un radar en el món i intentar veure per nosaltres què del que estem rebent és una amenaça o no. Quin és el problema? Que el nostre cervell d’avui dia, del segle XXI, s’ha quedat enganxat a una habilitat que és necessària, que per això som aquí, però no fa bé una altra, que és donar-nos la seguretat i la força cerebral necessària per afrontar els reptes del dia a dia. Ens deixa molt més espantats, en aquest sentit, que segurs, perquè fem passos endavant. I si em pregunteu a mi, com a neurocientífica, aquí radiquen tots els nostres problemes. Els nostres problemes radiquen en el fet que tenim un cervell que, enfront de la novetat i a la incertesa, s’espanta i ens ho fa passar malament i ens estressa, en comptes que vagi a rebuscar dins de nosaltres, que ho tenim. Tots nosaltres tenim una zona del nostre cervell que es diu l’«hipocamp», que és on estan guardades totes les nostres memòries emocionals. Bé, aquesta zona del nostre cervell és la que ens podria dir: «Escolta, tranquil, tranquil·la, que això que afrontaràs és complicat, però no és impossible». De fet, i aquí vindria el nostre hipocamp i el nostre cervell es convertiria en un aliat i ens diria: «Ves a recordar com, quan tenies 17 anys, va haver-hi una situació que era complicada i tu vas fer tot això i vas tirar endavant». «Escolta, recorda’t de com ja t’has sentit incòmode abans enfront d’alguna cosa que no sabies com acabaria i, tot i això, no et vas morir». El problema del nostre cervell és que ell pensa que ens morirem un munt de vegades. Que ens morim si no lliurem un projecte a temps. Que ens morim si tenim un examen i no surt bé. Que ens morim si amb la nostra parella no estem bé i es desfà aquesta parella. Que ens morim cada vegada que algú posa en dubte la nostra vàlua. Fixeu-vos en el que us estic dient.

El que ens està passant en aquest segle és que tenim cervells sobrepreocupats, sobreestressats, perquè la veritable raó d’existir del nostre cervell, que és la supervivència, en primer lloc, es veu amenaçada. Aquí passa una cosa, que també vull que vegeu, que està passant en aquest segle i continuarà passant cada vegada més. És que acabem de passar de cervells que estaven acostumats a unes tasques més seqüencials. Nosaltres, abans, fins i tot nosaltres, fins i tot jo, en la meva generació, quan era nena, teníem molta més perspectiva sobre les coses que fèiem. Les coses començaven i moltes vegades vèiem la fi. Era més seqüencial. Ara mateix, la vida s’ha tornat molt més simultània. Si us adoneu, el que el nostre cervell enfronta cada dia és que tinguem l’atenció sobre moltes coses alhora. Hem de fer microtasques de manera simultània. Microtasques que moltes vegades no són molt importants, però per al nostre cervell, que és un radar que està pensant per nosaltres i per la nostra supervivència, cada microtasca l’ha d’analitzar i ha de veure si això acaba bé o no. I ha de veure si això és una amenaça o és una oportunitat. Llavors, estem en un moment en la història del cervell humà on li estem demanant una cosa que és, potser, el més difícil per al nostre cervell, i és que estigui alerta de moltes coses de manera simultània i que no vegi el principi i la fi del que fem. Nosaltres, en els meus centres, rebem nens, adults, esportistes d’elit, moltes persones que coneixeu amb noms i cognoms que són famoses per tenir un talent molt gran en coses. Tots ells estan entrenant de manera cerebral, perquè la diferència, moltes vegades, entre l’èxit o el que et quedis, que és lògic, en un lloc menys brillant, està en el cervell. Què és el que veiem? Que la diferència està en el fet que el teu cervell sigui capaç de donar-te el que necessites, aquesta solidesa, aquesta força, aquesta autoestima, perquè és capaç de veure el final d’allò per a què li estàs demanant esforç.

I això és fonamental. Si en la nostra vida pensem: «Et demanaré, m’haig d’esforçar, això em costa», però ets conscient de què guanyes amb aquesta situació, el teu cervell comença a treballar molt millor per tu, perquè li treus l’amenaça. En el fons, li estàs dient: «Això no és una qüestió de supervivència». De sobte, això és una qüestió d’oportunitat, i aquesta és la clau. Necessitem que el nostre cervell es converteixi en el nostre aliat, no en el nostre enemic. Quan farà això? Ho farà sempre que vegi que allò que afrontaràs és una oportunitat i no una amenaça. Bé, doncs això s’entrena. Hi ha tres grans descobriments, us diria jo, que vull compartir amb vosaltres, dins del món de la neurociència, perquè entengueu millor com funciona el nostre cervell. Perquè, us n’adoneu? És estrany. Si tot el que nosaltres percebem, vivim, sentim, pensem, procedeix de quines àrees del nostre cervell estem utilitzant, i és en realitat el nostre cervell el que està dissenyant i construint aquesta realitat que nosaltres després percebem, doncs que estrany no saber més d’ell. Així que avui, en aquesta estoneta, que us emporteu tres coses que tenen a veure amb conèixer més el nostre cervell, el vostre cervell, perquè l’utilitzeu millor, jo em dono més que per satisfeta. Hi ha tres coses que em semblen fonamentals que tots hauríem de saber i que s’haurien de saber des de petitons, perquè les utilitzaríem a favor nostre. La primera, fixeu-vos, és que el nostre cervell és electroquímic. Què significa això? Bé, hi ha una part que segur que coneixeu, que és la química cerebral. Sempre que heu sentit parlar de dopamina, de serotonina, d’adrenalina, d’oxitocina, estem parlant de la química cerebral. És a dir, quin còctel ocorre dins del nostre cervell que ens fa percebre coses o no.

Què passa quan tenim molta oxitocina? Estimem molt a qui tenim al voltant. Hi ha un moment vital en les dones, quan donem a llum, que l’oxitocina ens puja. Llavors, és un moment que totes coneixem, que l’hem viscut aquí. Llavors, tu perceps i sents i estimes d’una manera diferent quan no tens aquesta pujada d’oxitocina. També passa que quan tens la serotonina baixa tendeixes a deprimir-te més. Això ho sap la gent que té episodis depressius o depressió. La química segur que la coneixeu d’alguna o una altra manera, però jo us parlaré de l’electricitat cerebral. L’electricitat cerebral, per als qui estem en el món de la neurociència d’ara, en la moderna, en la neurociència aplicada, és la que ho canvia tot. És la que ens permet utilitzar això que, efectivament, ja va visualitzar el nostre benvolgut don Santiago Ramón y Cajal, que és un orgull que fos espanyol. Ell va visualitzar que nosaltres podíem transformar el nostre cervell i que hi havia una part de les neurones i de com es connectaven que podia ser canviada, transformable, que nosaltres érem capaces de canviar, d’alguna manera, aquestes connexions neuronals. Això es deia «plasticitat cerebral», va ser el primer que va parlar de la plasticitat cerebral. Hi ha una cosa interessant, i és que ara, quan ho veiem, jo veig que sí, Santiago Ramón y Cajal tenia, efectivament, aquesta visió. I el que ells no van ser capaços de veure llavors, que ara ja sí que veiem i que ho estan veient i que és amb el que treballem, els que ens dediquem a la neurociència del dia a dia, és que en realitat és l’electricitat, els patrons elèctrics de les neurones quan es parlen els uns amb els altres, el que podem mesurar i el que li podem ensenyar al nostre cervell perquè ell vegi què està fent i canviar aquests patrons.

Us explicaré que la frase meravellosa que ell va dir, que era: «Qualsevol home o dona, si s’ho proposa, pot ser escultor del seu propi cervell», ara la podem transformar i podem dir: «Qualsevol cervell, si s’ho proposa, pot ser escultor de si mateix». Ho hem canviat. El gran descobriment de neurociència és que si a un cervell ets capaç de posar-li un mirall perquè es miri en ell i ell és capaç de veure la seva activitat elèctrica. Podem llegir aquestes freqüències cerebrals en un electroencefalograma, possiblement coneixeu els electrocardiogrames, que us els deuen haver fet, sempre que t’operaràs et fan un electrocardiograma previ per veure com està el teu cor. Bé, perquè passa el mateix amb el cervell, nosaltres podem llegir l’electricitat cerebral i veure com està. I si nosaltres li ensenyem aquesta activitat cerebral al cervell, li posem un mirall, passa una cosa màgica que s’ha descobert ara, i és que el nostre cervell té una capacitat que es diu «d’autoregulació», és a dir, que si ell es veu a si mateix, ell pot transformar-se a si mateix, ell pot esculpir-se a si mateix. Jo no sé si sou capaços de percebre en això que us dic el món que s’està obrint davant nostre ara mateix. A mi a vegades és que se’m posen els pèls de punta, perquè jo veig la implicació que això té, i és extraordinària. Mai havíem tingut la capacitat, per començar, de posar-li un mirall al nostre cervell, que es veiés. Però és que mai havíem sabut que, fent això, el nostre cervell és el millor curador o el millor programador de si mateix, i això ho canvia tot. La tercera cosa que vull que sapigueu és que el nostre cervell, per canviar, necessita estar incòmode. De la comoditat, el nostre cervell canvia poc. Perquè al nostre cervell, una cosa que li agrada… Gasta ja molta energia per si mateix, com el 20 % de l’energia nostra, se l’emporta el nostre cervell.

Bé, doncs com que ell gasta molta energia, necessita automatitzar processos, i ell es queda molt còmode en el mode automàtic. Si tu no el poses en un lloc incòmode, el teu cervell no et donarà més, i això és clau. Què s’està descobrint ara? I jo treballo directament amb això. Hi ha diversos laboratoris, però a la Universitat de Stanford estan fent uns estudis que són molt interessants en aquest sentit. I qui ja ho va començar, que va ser en Knudsen, que va ser un fantàstic neurocientífic, va veure una cosa que hem d’aprofitar tots nosaltres, i és que, si volem aprofitar, el millor lloc cerebral per canviar és aquell lloc en el qual no estàs còmode. I què és la incomoditat? La incomoditat és dir que sí a coses que et costen una mica. És estressar-te una mica per fer alguna cosa que, de manera natural, igual no ho faries. És acceptar que si fracasses en alguna cosa o t’equivoques, no és que no puguis fer-ho, no és que siguis un zero a l’esquerra. Significa que en aquest moment no ha funcionat, però l’esperit i el que tu li donis el significat al teu cervell de: «Atenció, això no ha sortit, però com puc fer perquè surti?». Aquí estàs utilitzant la màxima de les capacitats cerebrals per canviar això. I això és extraordinari. Llavors, com fem això d’esculpir el nostre cervell en el dia a dia? Per això necessito que conegueu aquesta part del nostre cervell, que és l’electricitat cerebral de la qual us parlava. I la imatge que em ve més fàcil perquè ho entengueu és pensar en el nostre cervell com una ràdio. Tu quan tens una ràdio pots anar seleccionant emissores i vas canviant emissores. Doncs nosaltres tenim això dins nostre, tenim una ràdio amb diferents emissores. Quines emissores tenim? Perquè per supervivència, el que us deia al principi, que és l’objectiu fonamental del nostre cervell, la primera emissora que li agrada connectar és l’emissora de l’alerta.

És la de: «A veure, llançaré per aquí el radar, a veure si hi ha amenaces o no». I aquesta emissora connecta, quan predominen en el nostre cervell, una mena de freqüències que es poden llegir, que són les que es llegeixen en un electroencefalograma i que es diuen «high beta». Són unes freqüències molt ràpides, són unes freqüències que ocupen molta de la nostra capacitat cerebral i que fan que no et sentis tranquil. Quan teniu freqüències «high beta»? Perquè una manera molt fàcil de recordar-te de quan les tens és quan perdràs un avió o un tren. Aquesta sensació que tens d’urgència, d’anar en un mode túnel, t’oblides de l’exterior. No veus l’entorn, simplement veus que no pots perdre aquest avió, per exemple. Llavors, tots els teus sentits… El teu cor batega, estàs amb sudoració, etc. Tot això és provocat perquè en el teu cervell predominen aquestes freqüències que es diuen «high beta», de l’estrès. Bé, això és una emissora del nostre cervell.

Tant de bo puguem connectar aquesta emissora quan la necessitem realment. Bé, o quan has de córrer per agafar un tren, que, si no, el perds. O quan surts al carrer i ve un camió i si no fa alguna cosa el teu sistema perquè t’apartis, t’enxampa. Aquestes són high beta. Quin és el problema? Que el nostre cervell connecta massa amb high beta en el dia a dia. Pensa, en aquest afany de supervivència, que high beta és una freqüència que ell necessita tot el temps. Aquesta és una de les bases perquè l’Organització Mundial de la Salut ens digui aquestes xifres. Un cervell que està molt temps en high beta és un cervell que no pot dormir bé. Un cervell que està molt en high beta és un cervell que s’esgota, que perd energia vital i que tindrà molta més tendència a deprimir-se. Està sempre relacionat. Un dels primers objectius que tenim quan entrenem un cervell és baixar-li les freqüències high beta perquè comenci a utilitzar altres àrees cerebrals que si no, no connecta.

Quina altra emissora podem connectar que ens ve molt bé? Doncs l’emissora beta, de la concentració. Nosaltres, com a éssers humans, tenim una capacitat de concentració molt gran, grandíssima. I espero que tots i totes hàgiu viscut moments d’aquesta concentració tan bona, quan estàs tan submergit en alguna cosa que t’oblides de la resta del món, se te’n van les hores, entres en un estat de «flow» molt agradable i et sents molt eficient. Sempre que us passi això serà perquè el vostre cervell està connectant aquesta emissora de freqüències beta i, a més, en unes àrees cerebrals molt concretes, que són de l’hemisferi esquerre, que us permetran que us concentreu molt bé. Bé, l’emissora beta és importantíssima a l’hora de treballar, a l’hora de ser eficient, i té molt a veure amb l’autoestima d’una persona. Perquè quan una persona té la sensació que es pot concentrar i ficar-se bé en temes sense saltar d’ells, doncs és molt interessant. Crec que podeu endevinar que aquestes freqüències beta o aquesta emissora beta és una de les que es veu molt amenaçada en el dia a dia amb aquestes microtasques que us deia. Com que vivim en un món de microtasques, el nostre cervell ha de saltar moltes vegades de l’una a l’altra. Llavors, aquestes freqüències ens estan costant més, avui dia, que el nostre cervell les connecti. Aquí posem el mirall, perquè ell es vegi i pugui millorar això. D’això us en parlaré ara. Una altra emissora que pot connectar… Vaig anant de freqüències que són més ràpides a freqüències més lentes. Les terceres són unes freqüències que es diuen «alfa». I les freqüències alfa són les de la calma i les coneixeu tots perquè són aquestes freqüències tan agradables que tenim quan ens sentim en calma, quan estàs escoltant una bona música, quan estàs passejant al costat del mar, en la naturalesa, en una bona conversa. Aquesta sensació de pau que et dona després d’haver fet exercici físic intens, perquè aquí et venen unes ràfegues de freqüències alfa, que fan que et sentis així de bé. Bé, doncs les freqüències alfa, aquesta emissora, fer que el nostre cervell pugui estar més temps en aquestes freqüències alfa, és un dels grandíssims objectius que hem de tenir, des de la neurociència, per al cervell humà, perquè sabem que, si es queda en aquestes freqüències, es regenerarà, es cuidarà, reinicialitzarà.

Aquestes freqüències són fonamentals. Per això, totes les activitats que portin a produir més d’aquestes freqüències, com són la meditació, com són les bones respiracions, com és l’exercici físic, venen a millorar el nostre cervell. Per això és una emissora que hem de buscar sempre. Després d’aquesta emissora ve una altra emissora, més baixeta, aquestes ja són més lentes, que es diu «l’emissora de les freqüències zeta». Les freqüències zeta són meravelloses des del punt de vista de la creativitat i s’estudien molt. Nosaltres tenim estudis oberts per veure què està passant a nivell de creativitat quan a un cervell el pots portar a fer que tingui més d’aquestes freqüències, perquè són unes freqüències on el teu cervell se’n va a uns estats d’entreson, que no sap si realment està despert o està somiant. I en aquest lloc com semioníric apareixen grans idees, i això, els qui tenen professions creatives, ho coneixen. Hi ha entrenaments específics per col·locar aquest mirall al teu cervell i que pugui veure aquesta mena de freqüències i les pugui regenerar. I finalment, hi ha altres freqüències, que és aquesta emissora que costa tant connectar bé, que són les freqüències delta del dormir. Aquesta, si posem aquest símil de la ràdio, doncs molta gent la pot sintonitzar, però té molt soroll de fons. Sabeu d’això que és tan molest, que quan vols escoltar una emissora en la qual, a més, hi ha una cançó que t’agrada i se’t fica el soroll, i dius: «No ho puc escoltar!». Doncs aquesta és la gran dificultat avui dia, per a molts cervells, de dormir bé: que el seu cervell pot produir aquestes freqüències, però no es pot quedar amb aquestes de qualitat. I aquest és el problema que tenen avui dia molts cervells i és la raó per tenir insomni i no poder dormir bé. Fixeu-vos en el que us estic dient. Us dic que el nostre cervell és com una ràdio i que, dins de la part electroquímica del nostre cervell, la part de l’electricitat és la que nosaltres podem llegir i que ens porta, en funció de l’electricitat que té, a estar en unes emissores o en unes altres. És a dir, que si nosaltres, en el nostre dia a dia, poguéssim triar més quina emissora volem connectar per a allò que volem fer, tindríem accés, molt més, al cervell que volem.

Us adoneu d’això? Si jo decidís que em vull posar a estudiar sobre un tema i necessito concentrar-me i li pogués dir al meu cervell: «Connecta beta, connecta aquestes freqüències, que són les que necessito», i ell tingués la flexibilitat per fer-ho, doncs el meu cervell es concentra i em resulta molt més fàcil. O si vull dormir bé, li dic: «Escolta, vull dormir, llavors, ves reduint de freqüències, ves canviant d’emissora, de la concentració a la calma, a l’entreson, i porta’m a dormir. I, a més, deixa’m en aquesta emissora de manera contínua». Bé, l’entrenament cerebral… I això és una mica com que estiguem venint del futur a explicar-ho en el present. L’entrenament cerebral del futur contemplarà això d’una manera tan oberta, tan normal, i tan acceptada per tots nosaltres, que ens semblarà absurd que avui dia estiguem parlant de tanta dificultat a nivell mental perquè no estàvem fent ús d’això. I això jo us ho dic no com una qüestió de fe. Us ho dic com una certesa. Treballo, tinc un equip gran de psicòlegs experts en entrenament cerebral i estem desenvolupant un mètode, i fa ja 16 anys que veiem això, i veiem canvis tan extraordinaris quan som capaços de posar-li un mirall davant al cervell i utilitzar aquesta capacitat d’autoregulació. Canvis tan extraordinaris com tenir un nen, que anomenarem Pablo, de set anys, que ve perquè els pares estan desesperats, ja no saben què fer, perquè és un nen que té episodis epilèptics tan grans que pot tenir fins a quatre i cinc episodis en un dia. I alguns d’ells tan llargs que duren fins a 40 minuts, i que el nen es desmaia perquè el seu cos no dona més. I es desmaia sostingudament dia sí i dia també. Fa ja uns anys que em va arribar aquest cas.

Aquest cas em va arribar, i no se sabia què fer. Des del punt de vista de la neurologia no se sabia què fer, no se sabia què fer des del punt de vista de la medicació, etc. I jo vaig dir: «D’acord, estudiarem aquest cervell i veurem quin patró és el que té desregulat». En aquest cas, veiem que hi ha una àrea, «interhemisfèrica» l’anomenem, entre tots dos temporals cerebrals, que són aquestes zones que són aquí, que fan salts. Això és el que passa en l’epilèpsia, que hi ha uns patrons que estan desregulats. Jo dic: «D’acord, treballarem amb aquest cervell posant-li un mirall, perquè vegi això que està fent malament, a veure què passa». Bé, va ser un dels casos més ràpids que hem tingut des del punt de vista clínic. En cinc sessions, en dues setmanes, vam aconseguir que no tingués episodis epilèptics llargs, que ja és molt, per a algú que venia amb un episodi epilèptic llarg tots els dies que es desmaiava. Llavors, el seu cervell va començar a baixar aquesta desregulació, de manera que, quan li anava a agafar l’atac, en aquest cas, alguna cosa en el seu cervell el frenava i era capaç de començar a frenar-ho. Aquest era el camí. Vam dir: «Ei, ho estem fent bé, estem ensenyant-li bé a aquest cervell, en aquest mirall, què és el que ha de fer, continuem per aquí». Una de les coses que fem és que una vegada que veiem que alguna cosa està funcionant, és que polim el mirall. Diem: «T’ho ensenyarem més de prop perquè tu el puguis canviar». Bé, aquest és un cas extraordinari. O no extraordinari, deu ser molt normal, però, en aquest cas, és una cosa que hem fet que no se sabia que es podia fer. I que, si ens pregunteu des del punt de vista de la neurociència, jo us el puc explicar, així, de manera simple. Però, realment, què és el que està passant en el cervell perquè deixi de tenir episodis epilèptics no ho podem explicar. Heu de saber que, respecte al cervell, continua sent molt més el que desconeixem que el que coneixem. Però sí que veiem efectes del que estem fent i ens hem d’aferrar a això.

Sense ser casos clínics, de quina manera nosaltres podem posar miralls al nostre cervell? Perquè fixeu-vos que, per exemple, un cervell que tendeix a deprimir-se, abans es deia que quan un cervell es deprimeix és perquè no té els nivells necessaris de serotonina dins. Llavors, els medicaments i els fàrmacs produiran que pugui assentar-se més aquesta serotonina a nivell cerebral. Què és el que estem veient ara? En realitat aquest no és el problema. El problema és que hi ha dues àrees del cervell que no s’estan parlant molt bé. I un cervell que es deprimeix és un cervell que no pot guardar per molt de temps, dins de la seva estructura cerebral, l’alegria que li han produït determinats esdeveniments. Si us n’adoneu, els qui hàgiu passat per depressió, o els que estiguem a punt, o ho passem… Perquè fixeu-vos que ara, tal com estan les xifres, tots nosaltres, per percentatge, passarem una mitjana d’entre una i dues depressions en la nostra vida, o episodis depressius profunds. El que està passant és que aquests cervells tenen la dificultat de mantenir l’alegria dins i, llavors, entres en una planúria emocional on no tens energia vital, on no tens ganes. Aquest és el gran problema. Des del punt de vista cerebral, què li hem d’ensenyar al cervell? On li hem de posar el mirall perquè ell s’autoreguli? Bé, doncs en una àrea que estem investigant ara i que està donant grans resultats i que de moment sabem que, si li posem el mirall en unes àrees de l’hemisferi esquerre, en la part del frontal esquerre, i en una part que es diu «nucli accumbens», que fa com una unió entre la nostra part prefrontal, que és la part més sofisticada del nostre cervell, i la connexió amb el cervell límbic, més emocional, sabem que si posem aquí el mirall, de sobte, aquesta persona comença a tenir unes freqüències cerebrals que comencen a pujar. Comença a tenir molta més alfa de calma.

Són cervells que comencen a calmar-se, que comencen a tornar a tenir aquesta sensació positiva i plaent de la vida i comencen a sortir de la depressió. Llavors, fixeu-vos en si és important saber, en primer lloc, que podem canviar i que hem de confiar molt en el que el nostre cervell sap fer per canviar. I aquí us vull fer també molt conscients d’una cosa. I això jo ho dic cada dia quan veig gent a qui estic entrenant. A mi em pot venir algú, per exemple, i dir: «Tinc la meva autoestima molt baixa». Això passa molt ara. I jo dic: «Escolta, sempre has tingut l’autoestima baixa?». «Bé, unes vegades més, altres menys, però és veritat que ara pot ser que m’estigui afectant molt, que estic vivint uns períodes en els quals m’està venint… La vida se m’està fent molt dura, especialment dura. No tinc molta visió del que estic fent, d’una cosa positiva en la meva vida, i no sé si valc molt». I això és molt comú, de veritat, és molt comú. Bé, doncs quan algú em diu això, jo el porto a moments que ja ha viscut, i li dic: «Escolta, però digues-me, tu pots reconèixer en tu algun moment en què sí que estaves bé d’autoestima? Pots reconèixer algun moment de la teva vida on, si tanques els ulls, et veus en una situació en què sí que estaves especialment orgullós de tu i pensaves que, bé, que valies la pena i que sí, que eres algú vàlid i amb seguretat?». Gairebé sempre hi ha un moment així. És molt estrany que algun de nosaltres no tingui moments així. I llavors dic el següent: «Si el teu cervell va ser capaç de construir i de fabricar autoestima i aquesta sensació en aquest moment, que no tinguis dubte que sap fer-ho, que està dins teu». I això és importantíssim que tots ho sapiguem, perquè pot ser que la nostra vida vagi per alts i baixos, però tot el que el teu cervell ja ha fabricat alguna vegada ho pot tornar a fabricar. I, en aquest sentit, hi ha un joc molt bo amb les freqüències, que és identificar quines situacions et produeixen determinades freqüències. I us explico.

Perquè el nostre cervell té la capacitat de tornar a produir i fabricar allò que ja ha fet abans si és capaç de visualitzar-se en això i si, a més, l’il·lusionem i li diem: «Que facis això és bo, recorda que ho vas fer i va sortir bé». Per dir-ho així, li estem avançant i estem fent el treball per ell que tingui seguretat, que no entri en el mode alerta de supervivència, sinó que confiï que això que estàs fent pot arribar a un bon lloc. Llavors el podem enganyar. I això és una cosa que la treballem cada dia molt, amb l’alt rendiment esportiu també. Llavors, si vosaltres identifiqueu moments en els quals ja heu produït i fabricat determinades freqüències, diguem, per exemple, la de la concentració, si vosaltres voleu concentrar-vos, ho aconseguireu molt millor si tanqueu un moment els ulls i aneu visualment a un moment en què estàveu concentrats i estàveu gaudint la concentració. En el fons, esteu parlant amb el vostre cervell, li esteu deixant que s’esculpeixi i li esteu dient: «Aquí vas produir concentració i ens va anar bé, dona’m una mica més d’això». I ell ho fa. És curiós. Però quan nosaltres llegim l’activitat cerebral, que es pot llegir de diferents maneres, la ressonància magnètica funcional del cervell, que ens dona imatges, ens mostra que, quan a una persona li fem una foto del cervell amb un pensament ics, i no li diem res, si a aquesta mateixa persona li fem una foto del cervell un temps després i li hem dit: «Ves-te’n a aquesta situació concreta», i, per exemple, li demanem que vagi a una situació concreta que és motora, on s’estava movent, el que veiem és que, només per imaginar aquest moviment, el seu cervell activa les àrees motores. És increïble això. En el món de l’alt rendiment hi ha molts esportistes amb els quals treballem, a través de la visualització, la millora del gest. Això ocorre molt en tenis i golf, per exemple. Perquè el teu cervell no pot diferenciar molt bé si alguna cosa està passant de manera real o no si tu ho pots imaginar amb la suficient realitat.

Fixeu-vos en els camps que ens obre això. Doncs amb les freqüències passa el mateix. Si tu ets capaç de portar el teu cervell a emissores on ja ha estat, i enganyar-lo i dir-li: «Va, anem aquí una altra vegada», ell començarà a canviar la seva electricitat perquè et passi això. Imagineu-vos els camps que obre això. Jugar amb les nostres freqüències, tenir flexibilitat perquè el nostre cervell passi d’uns estats a uns altres. Jo no tinc cap dubte que és la base de la nostra salut mental. Cap dubte. Tots els grans problemes que sentim de salut mental avui dia provenen de cervells que estan quedant-se molt ancorats en una mena de funcionament que és molt alerta, que està molt pròxim a aquesta mena de freqüències. I jo us diria que en el 70 % de les persones, si no més, que arriben als meus centres, a MindStudio, en la primera lectura de freqüències que fem, veiem que són cervells que estan molt estressats, que estan amb molta freqüència high beta, quan no hi ha cap necessitat. I fixeu-vos en el curiós que és que una persona que ve a fer-se una sessió, abans d’entrar pot tenir un nivell molt alt de freqüències high beta i, després de la sessió, l’ha baixat de tal manera que, parlant amb la persona sobre el mateix problema abans i després de la sessió, té una visió totalment diferent. Us estava parlant abans de si era possible canviar el nostre cervell. Fixeu-vos, canviant una mica el tipus de freqüències i les àrees que, per tant, connecta el nostre cervell, canvia la nostra perspectiva sobre el món d’una manera molt directa. Però això que nosaltres fem, amb elèctrodes i d’una manera molt guiada per a fer-ho molt ràpid, ho hem viscut tots. Perquè, què passa quan un problema t’està tenallant i el veus negatiu i no veus solució? Què passa si en aquest moment deixes aquest problema, que possiblement ho heu fet tots també, i dius: «No puc més amb això, faré una passejada, parlaré amb algú, escoltaré música, em mouré o faré esport». Què passa quan tornes una altra vegada sobre el mateix problema després d’haver fet això? Doncs, molt possiblement, et veus amb una altra claredat i estàs trobant solucions que abans no trobaves.

Per què passa això? Perquè el teu cervell se n’ha anat a una altra emissora. S’ha sortit del bloqueig de high beta i està utilitzant unes altres. Us n’adoneu? És extraordinari el que podem fer en el nostre dia a dia. Llavors, per primera vegada, coneixent això, tenim molt més accés a canviar com ens sentim. Per a esculpir el nostre cervell, us vull passar avui tres exercicis que són molt simples, però que us ajudaran a canviar les vostres freqüències cerebrals. Són molt simples. El primer que ens interessa a tots és baixar el nostre nivell d’estrès. Jo us dic que el 70 %, per no dir més, de les persones que llegim al principi i que venen per a millorar la seva vida, simplement per entrenar-se, perquè saben que entrenar-se cerebralment és igual d’important que entrenar-se físicament, no venen perquè tinguin un problema clínic. Bé, doncs més del 70 % de les persones tenen estrès intern en el seu cervell. Així que el primer serà com fem per baixar el nostre estrès intern i high beta. Doncs fixeu-vos, hi ha un exercici que és molt simple, que té a veure amb el fet que sempre que tinguis una situació que t’estressi, has de pensar que és el teu cervell el que està estressat. És el teu cervell no evolucionat, el de l’«Homo sapiens sapiens» que està pensant que hi haurà depredadors darrere de cada cantonada, quan no és veritat. Llavors, ens toca a nosaltres ensenyar-li: «Ei, no hi ha depredadors». Com ho fem? Hi ha dues coses que li hem de dir al nostre cervell. El primer és: «Tu t’estàs estressant per alguna cosa. Quin és el benefici que hi ha darrere que assumeixis aquest estrès?». Doncs, quan tu fas això, de sobte li estàs donant una raó al teu cervell perquè passi per una situació incòmoda. Estressar-se és la porta per aconseguir alguna cosa que, si no, no pots arribar a això. No vegem sempre l’estrès com a negatiu, perquè no ho és.

Des del punt de vista evolutiu i cerebral, entrar en situacions incòmodes que ens exigeixin més enllà del normal, que ens treguin dels nostres punts de comoditat, dels nostres automatismes, fan que puguis generar nova plasticitat cerebral i connectis el teu cervell d’una manera diferent que et fa evolucionar. Llavors, l’estrès, vist així, és positiu. I això es diu «eustrés», del qual haureu sentit parlar. L’eustrés és aquell estrès que és incòmode, sempre és incòmode estressar-se, però que és un estrès positiu. Bé, aquest estrès positiu l’aconsegueixes si el teu cervell sap quin és el benefici darrere d’aquesta situació que estàs fent. I la segona cosa que necessites és que tingui l’espai temporal, que sàpiga que això no serà per sempre, perquè no hi ha cap estrès positiu, eustrés, que es mantingui en eustrés de manera indefinida. Cal deixar descansar el nostre cervell. Llavors, una manera de parlar-se és: «Escolta, sí, ho estic passant malament, és una època que, professionalment, és complicada, però guanyo això amb aquesta etapa professional, i, a més, no serà per sempre. Això durarà dos mesos, un any, tres anys, no importa». Cal dir-li quant al teu cervell, donar-li un horitzó temporal, perquè si no, ell tendeix a pensar que serà per sempre. Això és importantíssim. Hi ha alguna cosa amb l’estrès també que vull que us emporteu, i és que l’estrès té uns símptomes que són l’acceleració del cor, això que us deia de quan perdràs un avió o un tren i tu notes que el teu cor s’accelera, que t’ha de fer arribar més oxigen, notes que estàs amb sudoració, que el teu aparell digestiu és per a… I són sensacions que són incòmodes, tret que fem alguna cosa que ha estudiat la Universitat Harvard, que és molt bo aquest estudi que han fet, i és que si al teu cervell, quan estàs sentint aquests símptomes que són incòmodes, li dius: «Això és el que el meu cos està fent per posar-me a punt per poder aconseguir aquest repte. Soc jo escalfant motors per poder afrontar això».

De sobte, quan fas això, el teu cervell no ho pren com un estrès negatiu, sinó que ho pren com una cosa necessària per aconseguir un benefici que ell ja sap que vol aconseguir. Bé, el que s’ha estudiat és que aquí no hi ha res que perjudiqui la nostra salut cardiovascular. Han fet estudis i han vist que persones, enfront del mateix fet, si els donen un bon significat als símptomes, enfront d’unes altres que no els donen bon significat als símptomes, veuen que la seva activitat cerebral, les seves high beta i la seva consegüent repercussió cardiovascular, són totalment diferents. En uns, els desenvolupa i no tenen cap problema per tornar després a situacions de calma, i els altres es queden enganxats a aquest estrès, que és distrès, que és estrès negatiu. Llavors, com podeu modelar el vostre estrès? Sempre que estigueu en situacions estressants, penseu en quin és el benefici i el temps, delimiteu-lo i doneu-li significat als símptomes que esteu sentint. Altres freqüències que són molt interessants, per allò que parlàvem abans de les microtasques, que és del que patim, de la poca facilitat que tenim avui dia per concentrar-nos bé en tasques, és com podem quedar més en freqüències beta, o com cridar al nostre cervell perquè generi més freqüències beta. Bé, doncs hi ha un exercici que és molt simple, que és, simplement, que per concentrar-te necessites que el teu cervell vagi d’un focus que és més obert a un que és més tancat. Necessitem, en aquest cas, que entrin en funcionament àrees del nostre hemisferi esquerre que diguin al nostre hemisferi dret, que és el que ho veu tot: «Escolta, de tot el radar que estic veient, deixa’m que seleccioni només unes coses i em quedo aquí». Llavors, l’exercici que ens ajuda a fer aquest transvasament entre veure molt i anar a veure menys i enfocar-nos, és tan simple com dir els objectes que tens al voltant. Si voleu pujar freqüències beta de la concentració ara mateix, ho podem fer junts. Aneu ara mateix i li posarem nom a coses que tinguem al voltant i enfoquem aquí l’atenció. Jo puc mirar i puc dir: «Focus, escala, escenari, sabatilles, taula…».

Fent això amb 20 noms estic canviant les meves freqüències cerebrals. Estic fent que hi hagi freqüències beta, més beta, en el meu cervell. I m’ajudarà molt més a concentrar-me. Això és una cosa que podeu fer. I, finalment, les freqüències alfa, que són les de la calma. L’exercici més directe que jo puc llegir amb un electroencefalograma, és a dir, que jo, si us col·loqués ara elèctrodes i llegís la vostra activitat cerebral… Si jo us demanés que féssiu aquest exercici llegint les vostres freqüències, veuríem com augmenten les freqüències alfa. Aquest exercici que us diré és el més ràpid i, en la meva història, que n’he provat molts, és el més ràpid de tots. Més que la meditació, més que l’esport, més que res. Aquest és el més ràpid. I ho farem junts, perquè vull que us emporteu aquest regalet per al vostre cervell. Així que podem tancar els ulls. Us convido que tanqueu els ulls i esculpirem el nostre cervell amb més freqüències alfa. Així que, amb els ulls tancats, us demanaré que imagineu l’espai que hi ha entre les vostres orelles. I pots imaginar la distància entre la punta del teu nas i la punta de la teva barbeta? Imagina la distància entre el teu ull i la teva barbeta. Imagina la distància ara entre el teu ull esquerre i la teva barbeta. Imagina la columna d’aire que cap dins del teu nas. I ara imagina l’espai que ocupa la teva llengua dins de la teva boca. Imagina la distància entre la teva cella dreta i la punta del teu nas.

Imagina la distància entre la teva cella esquerra i la punta del teu nas. I ara imagina l’espai que hi ha entre les teves orelles. Ja podeu obrir els ulls. Heu sentit alguna cosa? Si jo us llegís, per poc que fos, ara veuria que teniu més freqüències alfa dins del vostre cervell, que esteu produint més freqüències alfa. El fet de poder accedir a un pensament que és més tridimensional, en aquest cas, està demostrat que és un potenciador de freqüències alfa de la calma. I això també ho podeu utilitzar, perquè sempre que necessiteu calmar-vos, si mireu a l’horitzó aconseguireu que aquestes freqüències també pugin. No sé si us heu adonat d’això. Quan tu mires, en la naturalesa. Per què és tan calmant mirar, per exemple, l’horitzó del mar? Perquè hi ha un tema visual que fa que es calmin les vostres freqüències. També per la presència, pel so, etc. Però aquesta visual tridimensional fa que es calmin molt les freqüències. Així que, per acabar, com començava, i començava amb aquesta pregunta: «És veritat que podem entrenar al nostre cervell per viure millor? És veritat que puc canviar trets de la meva personalitat que penso que són inamovibles si faig canvis a nivell cerebral?». Doncs la resposta continua sent un sí rotund. I a mi m’agradaria que, gràcies a la divulgació i al coneixement que tenim cadascun del nostre cervell, l’anem provant. Perquè de provar-ho i de sentir-ho i d’adonar-te de com aquestes coses tan simples que us he dit realment tenen un impacte que et va millorant, comences a descobrir com podem jugar molt més amb el nostre cervell. I jugar és un verb importantíssim des del punt de vista cerebral.

Penseu en el nostre cervell molt més com un nen que com una màquina perfecta. El nostre cervell, una imatge que a mi m’agrada posar, és que ens el podem treure de dins, posar-lo enfront i començar un diàleg. I aquest diàleg hauria de començar per: «Escolta, jo sé que ets un cervell de fa 200 000 anys i que t’importa la meva supervivència, però saps què? Que jo t’ajudaré, que no hi ha depredadors darrere de cada cantonada i que jo vull veure més oportunitats que les amenaces que tu em mostres. I, per a això, t’ajudaré i em calmaré i baixaré l’estrès i et mostraré què és el que hi ha de benefici darrere d’allò que jo vull afrontar. I vull que siguis el meu aliat i que em recordis, i això és un exercici que podem fer, que el que ja has fabricat ho pots tornar a fabricar, i que això que m’espanta ara, potser ja ho he viscut d’una altra manera en el passat. Porta’m aquesta seguretat per veure que ho podem afrontar de nou». I, en aquest sentit, a mi m’agrada parlar no només de salut mental, que també, però en aquest cas m’agradaria que us quedéssiu amb «bellesa mental». I què significa la bellesa mental? Significa que ens agradi com som, que ens agradi el nostre cervell, que ens agradi com pensem, com sentim, que ens agradin les nostres ganes de dir que sí a la vida, a afrontar coses, a veure oportunitats, a no deixar-nos caure pensant que no som capaces de fer determinades coses. Que puguem veure oportunitats. Diguem que sí a la grandíssima bellesa humana i mental que tenim per afrontar la vida, no sols per sobreviure, sinó per gaudir-la i aprofitar el que jo crec, des del punt de vista mental, que és el millor dels segles en el qual podríem haver nascut. Moltes gràcies.