“Siguem contemporanis, visquem conscientment el nostre moment”

Juan Luis Arsuaga. Bé. Jo acostumo a dir que, simplement amb dir la meva professió, això ja resulta prou exòtic per no haver d’explicar molt més. Perquè soc paleontòleg, aquesta cosa, aquesta professió que consisteix a estudiar el passat.

El passat de l’evolució, la història de la vida. Això és el que jo faig, estudiar la història de la vida. Aleshores, la pregunta que se sol fer és: això per què serveix? Com si tot hagués de servir per alguna cosa pràctica. Tothom, pel simple fet de ser humà, o millor dit, això és el que ens fa humans, es veu obligat a afrontar la gran pregunta, que és: per què som aquí? Quina explicació té la nostra presència com a individus, com a espècie, al planeta? Com hem arribat on som? Des de Darwin, tenim una resposta científica a la pregunta. És a dir, tenim una resposta que ja no és una resposta basada en la ficció o basada en la imaginació o basada en les creences o en la fe, sinó que és una resposta basada en la ciència i en la raó. I és que som un producte de l’evolució, som fills de la història, en resum. Acostumo a explicar en relació amb això una història que explica un autor molt conegut, que es diu Richard Dawkins, en un llibre. Un llibre també molt conegut, molt important, que s’anomena “El gen egoista”, on s’imagina una escena, una situació en què hi ha una civilització extraterrestre que fa un catàleg de planetes on hi ha vida intel·ligent.

I la pregunta o la prova que han de superar, segons aquest autor, és aquesta. El que es pregunten els extraterrestres és: “Ja han descobert l’evolució o encara no?”. Si encara no han descobert l’evolució, és que no són capaços de respondre la pregunta de quina és la seva procedència. No han resolt el misteri de la seva pròpia existència. Per tant, no es poden considerar intel·ligents en el sentit que no saben per què hi són, per què existeixen. I si això és així, si estem d’acord amb aquesta prova per decidir si un planeta és intel·ligent o no, el nostre planeta va arribar a aquest nivell quan, el mes de novembre de l’any 1859, va aparèixer a les llibreries de Londres un llibre que s’anomenava: “L’origen de les espècies”. A partir d’aleshores, es pot dir que al nostre planeta ja hi havia vida intel·ligent perquè els éssers humans sabien per què eren aquí. La història continua, perquè podríem seguir amb aquesta anècdota si imaginem que els extraterrestres, després d’haver consignat el planeta Terra a la llista molt curta dels planetes que han descobert l’evolució, quan s’estan allunyant, veuen de sobte que es forma una espècie de fong al planeta Terra. I aleshores, entre ells comenten: “Però com? Però que fan experiments nuclears a la seva pròpia atmosfera? Esborra’ls de la llista”.

Bé, aleshores, simplement us volia dir que no és possible eludir la pregunta dels nostres orígens. Ja tenim des de l’any 1859 una explicació racional. Però la història és molt més que tot això. Aquest descobriment el que demostra és que no podem entendre la nostra natura, no podem entendre el present sense acudir al passat. I, sobretot, que el senyal principal que ens arriba des del passat, és a dir, que ens envien les ciències històriques, qualsevol d’elles, és un missatge de continuïtat. Es pot aplicar també a la geologia, per exemple. La disposició de les masses continentals al planeta actual, les zones de la Terra on es produeixen terratrèmols, aquelles altres en què hi ha grans fosses submarines… En fi, la conformació de la Terra actual és el resultat d’un procés molt llarg: més de 4.000 milions d’anys d’història geològica. Però no es pot entendre la distribució actual de les masses continentals si no coneixem tota la història anterior. I tampoc es pot entendre el clima actual sense conèixer-ne l’anterior. De manera que ara estem molt preocupats per l’escalfament global, per temes climàtics, però per entendre com funciona el clima hem de recórrer als registres històrics del clima. És a dir, que per poder superar o abordar un problema que tenim amb el clima, necessitem informació sobre quines són les variables que influeixen en el clima, i aquesta informació la proporciona la història. La història s’utilitza a la política. Tots els nacionalismes recorren a la història per buscar la seva identitat i per justificar els seus programes polítics. De manera que la història es troba a la política, és una part de la política. Cada dia ens parlen d’història, els polítics. Així que la història és inseparable del debat polític i social.

I tornant a aquest altre aspecte, crec que l’única manera de reencarnació possible és la històrica. A través de la història, podem viure, en certa manera, altres vides. Vides anteriors al nostre propi naixement. Així que, quan visitem una ciutat romana, per què no? Ens sentim una mica “Gladiator”. Gràcies al fet d’haver vist tantes recreacions i d’haver llegit tant sobre història, ens resulta familiar el passat i podem somiar, amb la imaginació, en altres vides, altres existències, altres societats, altres històries. Podem, si ens hi esforcem, si entretanquem una mica els ulls, per exemple, a Cadis… Per exemple, com una altra qualsevol… Podem veure apropar-se les naus dels fenicis fa 3.000 anys a les costes de Cadis. I, una mica més enllà, ens podem imaginar els tartessis o ens podem imaginar els romans o ens podem imaginar les invasions àrabs o ens podem imaginar, no ho sé, les naus que viatjaven a Amèrica. En certa manera, aquests llocs, els jaciments, són com portals, com portes que ens permeten travessar el temps. És el més semblant que existeix a la màgia. Quan entres a un jaciment, entres a una altra dimensió, travesses un portal que et transporta en el temps fins altres llocs, altres vides, altres sensibilitats, altres maneres d’expressió, altres modalitats d’art. I això, és a dir… Pots imaginar i pots somiar. De manera que jo recomano molt anar als jaciments prehistòrics o històrics, més recents, i sentir coses. Si hom…

N’hi ha d’esplèndids a Espanya, afortunadament. Tenim una gran història. Però el que cal fer allà és parlar poc i sentir molt. Imaginar, somiar. Així que la història ens permet viatjar en el temps i veure altres vides. Amplia la nostra vida. Nosaltres estem tancats al segle XXI, atrapats al segle XXI, d’on no podem sortir. Viurem per sempre al segle XXI. Alguns venim del XX, però estem atrapats a la nostra època. Només hi ha una forma d’escapar de la nostra època, i és viatjant al passat i vivint altres vides. Reencarnant-nos, de manera metafòrica, hi insisteixo, en altres existències.

Francisco. Hola, Juan Luis, em dic Francisco. Quan estic reunit, moltes vegades ens surt la pregunta de per què serveix la història al dia a dia, quina utilitat té a la feina… No l’arribem a respondre bé i sempre queda una cosa molt abstracta. I des del seu punt de vista?

Juan Luis Arsuaga. Bé, és una gran indústria. Té un valor econòmic enorme, això per començar. Pels que siguin més pràctics. I més en un país com el nostre, que té un patrimoni natural enorme i un patrimoni històric enorme. Així que el nostre patrimoni és una font de riquesa i benestar que es pot… I, amb tota raó, hem d’invertir en patrimoni, perquè això ens pot proporcionar benestar, a nosaltres i a les següents generacions. De tal manera que té un valor econòmic. Hi ha una indústria del turisme i una indústria de la cultura, de l’oci i de la història. I és curiós que calgui repetir-ho tants cops, perquè la indústria de la cultura, en el sentit més ample, que inclou els viatges, el turisme, que inclou també els museus, en fi… És, segurament, el primer sector de l’economia mundial. És a dir, que la gent gaudeix viatjant i viatja per conèixer llocs. I visita llocs i consumeix. És que parlem d’una gran font de riquesa. Però, tot i que no fos així, la història és pertot arreu. Al debat polític actual. Si agaféssim ara les notícies i els debats, les discussions entre polítics, espanyols i no espanyols, veuríem que tota l’estona parlen d’història. No ho sé, per posar-ne un exemple, els mexicans em comenten que el que es troba al nord d’aquell mur que volen fer era Mèxic, que els hi van treure. És a dir, Nou Mèxic era Mèxic. I abans va ser… I aquest és un bon argument per defensar unes idees i és un bon recurs dialèctic. I es fa servir al debat d’identitat, és clar, i s’utilitza molt malament. Convé conèixer la història també per no caure en abusos, perquè la història es tergiversa per defensar postures polítiques.

En moltes ocasions… Generalment, qui recorre a la tergiversació i la distorsió de la història i la seva manipulació per defensar certes doctrines és que no té arguments racionals. I després, a més, és obvi que som un producte de la història. Ara mateix parlem aquí en castellà. El castellà és una llengua derivada del llatí. I si no parlem fenici és perquè els cartaginesos van ser derrotats pels romans. Si no hagués estat així, doncs no ho sé. Els cartaginesos de Cartago, de Cartagena, ara parlarien fenici, estaríem parlant en fenici. Per posar-ne un exemple. És a dir, fins i tot la llengua que parlem és el resultat de processos històrics. I així ocorre amb tot. Però no només una història militar, que és en la qual es pensa més, o una història dinàstica de reis o una història política, sinó que també hi ha una història de l’art. I hi ha també una història econòmica. I tot això explica el present i condiciona el futur. De manera que és un coneixement bàsic per viure com a societat i com a individu. I aquesta és la part, diguem-ne, pràctica o necessària. Però deixeu que insisteixi en el gaudi i en el plaer que proporciona la història, el coneixement de la història. En general, el patrimoni. El patrimoni natural i el patrimoni cultural històric i artístic.

I que som afortunats. Espanya és un país que té un dels majors patrimonis naturals d’Europa i un dels majors patrimonis culturals del món. És a dir, que hem… La casualitat ha volgut que nasquéssim en un país que és ric. Que és ric en una cosa que és molt important perquè és una font de plaer. I, sobretot, cal estimar la bellesa a la vida. Som aquí per gaudir d’allò bonic. I hi ha tanta bellesa a l’art, a la història de l’art, per exemple, i al paisatge. Doncs els quatre dies que serem aquí, en aquest planeta, vivint, convé que els espremem al màxim, que els aprofitem al màxim. I aquí tenim una font de plaer que seríem babaus si la menyspreéssim. Cal tenir-ne cura, gaudir-la i compartir-la.

Laura . Hola, Juan Luis, soc la Laura. Soc alumna de tercer d’ESO i li voldria preguntar com va saber que volia ser arqueòleg.

Juan Luis Arsuaga. L’arqueologia és una professió… És una carrera vocacional, així és com s’anomenen. I el nom li escau. Cal tenir motivació i vocació, això és el més important. I aquí convé distingir aquests àmbits. La història ha d’agradar a tothom. I a mi m’agrada la música clàssica i el ballet. És clar que no soc ballarí professional ni res d’això, no valdria ni podria. Però això no fa que no gaudeixi veient un bon ballet. La història ha d’interessar i agradar a tothom, però no per obligació, sinó que tothom pot gaudir de la cultura i la història. Ningú ha de renunciar a aquesta font de plaer. I després, com a professional del ballet o de l’arqueologia o de la paleontologia, doncs és una carrera professional que exigeix esforç, sacrifici. Com el ballet. I vocació, constància i esforç. Si tens aquesta determinació, endavant. I t’anirà bé. Estic convençut que t’anirà bé. Aleshores, hi ha un grau d’Arqueologia a moltes universitats, a d’altres no, però a Madrid hi ha un grau d’Arqueologia a la Complutense, per exemple, on jo faig classe. I després, també hi ha… Aquí hi ha dues ciències històriques de què parlo, o tres, alhora. Parlo de la història de la vida, això és la paleontologia; de la història humana, això és l’arqueologia, i no oblidem la història de la Terra, la geologia històrica. Aleshores, unes s’estudien a Biologia, d’altres a Geologia i d’altres a Arqueologia i Història.

Aleshores, aquesta és una lliçó que sí que cal fer i que jo no he hagut de fer, tot s’ha de dir, perquè, casualment, la prehistòria les uneix totes. La prehistòria és la història de la Terra, la història de la vida i la història humana. És a dir, que la prehistòria és el lloc comú o l’espai comú de les tres ciències històriques. En tot cas, allò que has de decidir és si hi accedeixes per la via de les ciències de la Terra, de les ciències de la vida o de la història. A Prehistòria, les tres entrades, els tres accessos, són vàlids. A d’altres, a Història clàssica o Història medieval, Arqueologia Medieval i coses així, predomina més la part cultural. En una excavació hi ha gent tan variada que em costa molt dir què és allò que cal fer. Perquè, si t’agraden les matemàtiques, també hi ha un lloc per tu.

Daniel. Hem vist al cinema exploradors com Indiana Jones i Lara Croft. M’agradaria saber què és un paleontòleg real i si me’n pots posar algun exemple.

Juan Luis Arsuaga. Bé, no està bé que jo em posi com a exemple, però em dedico a la paleontologia i també puc valer com a exemple. A mi, a vegades em pregunten: “Vostè se sent com Indiana Jones?”, al principi deia: “No, Déu meu, el que fem nosaltres és molt rigorós”. I ara dic: “Doncs sí”. Per què no? Vull dir… Què tinc d’Indiana Jones? El que tinc d’Indiana Jones és aquest toc romàntic que també té la paleontologia i que té l’arqueologia. No renunciem tampoc a això. No siguem tan seriosos. Per què no? Hi ha un component d’aventura, és clar que sí. Encara que sigui una aventura intel·lectual. I és una tasca a l’aire lliure i hi ha sorpresa, hi ha descobriment, hi ha abraçades quan es produeix, hi ha emoció desbordada, hi ha frustració quan han saquejat el jaciment i te’l trobes espoliat, hi ha competència entre equips… Tot el que ha de tenir… Tot el que ha de tenir l’arqueologia o la paleontologia. Així que algun element de les pel·lícules és aprofitable. I després, també, a vegades, es desenvolupa a llocs, en moltes ocasions, a l’aire lliure, per començar. A platges o penya-segats. Jo he tingut la sort d’excavar a jaciments que es trobaven a paratges preciosos, al bell mig de la natura. Per començar. Després, encara hi ha continents i regions on hi ha moltes coses per estudiar i investigar. No ho sé, i que tenen aquest punt. Excavar a Àfrica.

Jo he tingut l’oportunitat d’excavar a Etiòpia als anys 90, quan allò era molt diferent a l’actualitat. Bé, doncs sí, no teníem contacte amb… No hi havia mòbils. Allà, al bell mig del territori àfar, no hi havia manera de comunicar-se amb ningú. Però fins i tot avui dia, que hi ha mòbils, hi ha llocs molt evocadors i molt atractius. Hi ha també un component físic. Té elements d’aquesta imatge. A més, això, que no… A l’inici, jo intentava fer veure que nosaltres… La nostra feina és una tasca científica rigorosa en què cal traduir una publicació que després… Que és examinada per uns revisors i que és sotmesa a contrastació amb els fets i que no hi ha lloc per la imaginació. I tot això és veritat, cal ser rigorós, que tot això és cert i està comprovat, és veritat. I, molts cops, pot resultar tediós perquè, molts cops, són números, és clar. Variables mètriques. Però tampoc vull renunciar a aquest element de… No ho sé. A aquesta eufòria que a vegades t’envaeix de sentir-te lliure. En un jaciment et sents una mica salvatge. Ets allà, excavant a l’aire lliure o en una cova, on sigui, o en una ciutat romana, tant és, o fenícia o tartèssia, i no saps que sortirà d’allà i després es comenta què està passant. Hi ha emoció. Hi ha aventura. No només hi ha emoció als esports, sinó que a la ciència també hi ha aquest component de nerviosisme i de cerca, d’il·lusió. Tothom qui treballa amb la prehistòria descobreix coses importants.

No necessàriament un esquelet sencer, però coses que són complementàries, potser, o que aporten una informació nova. Però tothom que hi treballa descobreix alguna cosa. Tots els que treballem al món de les excavacions, tothom ha descobert alguna cosa. I després, entre tots, hem descobert moltes coses. Però tothom n’ha descobert. Ningú es queda sense el plaer de descobrir alguna cosa, alguna cosa important. Tot el que es descobreix és important. És un plaer compartit amb molta gent. I a vegades apareixen fòssils o objectes que són molt especials i que són històrics, però tothom fa història en aquesta disciplina. Així que… Jo crec que és una… No decep mai. No conec ningú que, després d’haver excavat en una campanya, pensi que no ha valgut la pena tot i que… És una experiència per sempre. Sempre recompensa.

Ohanna. Hola, Juan Luis, em dic Ohanna i sempre he tingut curiositat per saber què són els jaciments d’Atapuerca, per què són tan importants per la humanitat i com eren els seus pobladors.

Juan Luis Arsuaga. El que hi ha a Atapuerca, sobretot, és aquest element de continuïtat que he dit al principi i que és la característica principal de la història. I això és molt important per entendre què pot aportar la història. Perquè si s’entén la història o se la veu com a una cosa tancada, cancel·lada, abolida, o una cosa que s’ha acabat, que no té connexió amb el present, que no té relació amb el món actual, no deixa de ser una curiositat. Quan algú estudia… S’apropa o s’aproxima a la història com a una cosa que no té continuïtat, que no es connecta amb el present, doncs aleshores… No és una cosa que tingui gaire interès, no deixa de ser una curiositat intel·lectual. Però la història de l’art, per exemple, l’art que es fa ara no s’entendria sense l’art que es feia al segle XX, ni aquest sense el del XIX, i així successivament. Sempre hi ha aquest element de continuïtat. Aleshores, Atapuerca és com el paradigma de la continuïtat. Perquè allà tenim des de fa més d’un milió d’anys fins la gent… Un període molt més recent però apassionant, que és l’arribada dels primers agricultors i ramaders, que és una altra gran història. Podeu imaginar amb els ulls de la ment què va suposar segurament pels caçadors i recol·lectors veure arribar els grangers amb els seus ramats al seu territori. Això és el neolític, l’arribada de gent nova. Nosaltres això també ho estudiem a Atapuerca. Els primers metal·lúrgics, la gent de les estepes que va arribar fins aquí. Aquests són els moments estel·lars de la història. I tot això continua, una cosa continua fins a l’altra i ens porta a l’actualitat. Aquesta és la base sobre la qual es construeix el futur.

Al llarg de tot aquest temps immens de més d’un milió d’anys, hem tingut la sort que hi ha una sèrie de jaciments que ens han proporcionar fòssils humans en gran abundància. De manera que és el punt en què hi ha més fòssils humans. El conjunt de jaciments. I com que els fòssils humans sempre són molt rars, doncs que en tinguem tants aquí constitueix una gran sort. Després, a més, Atapuerca té una cosa afegida, a part del seu interès científic, i és que crec que s’ha establert una connexió, una complicitat amb la societat. La societat ha adoptat el projecte. Aleshores, s’ha construït un museu. Que és fabulós i que atrau molta gent. I ha servit, no només perquè la gent gaudeixi i ho conegui, sinó perquè la gent es faci preguntes. Ha influït en la societat, que això és el més important que pot fer la ciència: canviar la societat. Ha fet que els espanyols siguem més conscients de la nostra història. A la societat en general, a tot el món. Ens parla de les nostres arrels, ens fa veure la humanitat d’una altra manera. És a dir, té un component social que va més enllà d’allò científic. Perquè Atapuerca és un fenomen científic, però també un fenomen social.

Carlos. Tu, Juan Luis, que estudies el passat, si poguessis viatjar en el temps, a quin moment aniries i per què?

Juan Luis Arsuaga. Aquesta és la meva feina: viatjar en el temps. I, a vegades, és fer-ho de debò i aterrar a una altra època. He de dir que aquesta és la meva feina: viatjar en el temps. D’alguna manera, ho estic fent. Perquè veig els… O els descobreixo, però, al cap i a la fi, conec o tracto amb tigres dents de sabre i amb mamuts als jaciments. I els reconstrueixo. D’alguna manera, la meva feina consisteix a fabricar una màquina del temps, a viatjar en el temps. Ara bé, si tingués… Potser et sorprenc, perquè si m’hagués de situar en alguna època, una època que a mi, particularment… Científicament, hauria de dir que, per descomptat, l’època de la Sima de los Huesos o d’Atapuerca, perquè aprendria molt en directe. Moltes coses, moltes preguntes que no podem respondre. Per exemple, sabríem a la fi si els neandertals parlaven. Jo m’enfrontaria… Si tingués l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, d’establir contacte amb un neandertal, doncs simplement em posaria la mà al pit i diria: “Jo, Juan Luis”. I si el neandertal es posa la mà al pit, s’assenyala a si mateix i diu: “Jo, Krogg”, per exemple, seria la prova definitiva que tenien una ment simbòlica com la nostra. Això és un flaix, és un instant, però ho diria tot. Seria un bon moment, tenir un neandertal davant i dir… Allò que un ximpanzé no pot fer. Jo em puc trobar davant d’un ximpanzé i dir-li: “Jo, Juan Luis”, i el ximpanzé no s’assenyalarà a ell mateix i dirà alguna cosa que jo interpreti que és el seu nom. No tenen nom. Aleshores, amb un neandertal m’agradaria saber què passaria si jo m’assenyalo i dic: “Juan Luis”. I ell s’assenyala i diu el seu nom.

Això seria meravellós. Però, com a investigador, una època que aprecio molt i en la qual em puc imaginar, hi puc fantasiar, és l’època de la Il·lustració. La Il·lustració és el segle XVIII. L’època de Carles III, sobretot. La segona meitat del segle XVIII, que és una època que té una sèrie de valors que ara estem intentant recuperar. És una època de grans viatges. És una gran època per un naturalista. És l’època en què es fan les expedicions científiques pel món. Aleshores, el component que jo tinc d’explorador allà es trobaria molt satisfet perquè és l’època en què es descobreix el món. No els continents, però es descobreix la natura. S’estudia científicament, que és la manera de descobrir les coses. És l’època de grans viatgers científics. Com Humboldt, per exemple. I n’hi ha de meravellosos, d’espanyols, que viatjaven pel món, que van navegar, que van estudiar la botànica, la zoologia. Jo em puc imaginar a mi mateix viatjant pel món i recol·lectant… Fent un herbari, recol·lectant plantes, estudiant les aus, estudiant els volcans o parlant amb els indígenes. O inclús estudiant runes i civilitzacions perdudes.

I després, el segle XVIII. L’època d’Il·lustració és una època que a mi em commou perquè és una època optimista en què els intel·lectuals, diguem’ho així, de l’època, en primer lloc, se senten part de… És un moviment. Se senten part d’una gran fraternitat. I estan convençuts que es pot canviar el món. És a dir, que fent servir la raó, a través de la raó, es pot transformar el món, la societat pot canviar per millorar. És una època optimista. Una època que creu que la ignorància és el que ens esclavitza i el que ens fa febles. I, no obstant això, el coneixement i la raó són el que ens allibera. I que, per tant, és possible canviar la humanitat. I ells hi creuen. És un moment d’un optimisme enorme. La possibilitat que la humanitat pot viure feliç.

Carlos . Juan Luis, quina persona o personatge t’hagués agradat conèixer personalment?

Juan Luis Arsuaga. Doncs potser Darwin. En realitat, tots els de la història. Tots. Però, fixa-t’hi, t’explicaré una anècdota. Això de conèixer els personatges, inevitablement porta a la decepció, pel que es veu. Perquè nosaltres idealitzem els personatges i, a la fi, són éssers humans. I cal apreciar-los pel que aporten i pel que valen. Però tenim la tendència a idealitzar les persones, i tots som similars, som molt semblants. Cadascú té el seu do, però ens assemblem molt. Per exemple, Darwin… Estava molt influenciat i admirava molt Humboldt, l’he esmentat abans, un geògraf i naturalista de la generació anterior. I, a la fi, va tenir l’oportunitat de conèixer-lo en un àpat. I comenta que el va decebre, perquè Alexander Humboldt comentava coses sobre el menjar. El que li semblava el menjar. A Darwin li va semblar molt decebedor, perquè ell esperava que digués alguna frase transcendental. El pobre Humboldt el que comentava era el que estava fent en aquell moment. Així que tampoc cal idealitzar els personatges. Som persones, som tots iguals. I potser hi ha gent que té un talent per la ciència… Però no crec que Newton, per exemple, fos una persona excepcional en tots els ordres.

Tenia molt de talent per la ciència. Doncs potser en altres aspectes era insuportable. No el sé, el cas de Newton. Sense anar tan lluny, m’agradaria haver conegut Ramón y Cajal. Perquè Ramón y Cajal és un de les grans cims del pensament humà. Aquesta és una cosa que m’agrada repetir perquè no som conscients, els espanyols, de la importància de Ramón y Cajal. Però Ramón y Cajal es troba entre els grans, grans, grans dels grans. És al panteó amb Darwin, Newton, Galileu i Einstein. Dalt de tot. I Ramón y Cajal era un senyor que ha viscut a Madrid molts anys. Va morir l’any 34, crec. És a dir, és relativament recent. El meu avi, el meu propi avi, que era metge, va ser alumne de l’última promoció en què Cajal va ser professor. He conegut moltes persones que han conegut Cajal. Aleshores, Cajal era una persona que tenia molts talents, tenia moltes dimensions. Perquè era un bon escriptor, a més d’un gran científic, fotògraf… Moltes coses. Aleshores, potser Cajal potser em decebria menys perquè tenia molts sabers, molts talents. Al marge d’això, he conegut gent fantàstica. He de dir que la meva ració d’experiències amb grans persones es troba plena a vessar, perquè he tingut la fortuna de conèixer grans homes i dones, començant pels meus professors, que eren meravellosos. I molta gent que he tingut l’oportunitat de conèixer al llarg de la meva vida, alguns d’ells, ja morts, però he conegut grans científics i grans artistes, per exemple. Escriptors. He conegut grans escriptors. Escriptors d’aquests que, algun dia, la teva generació, per exemple, dirà: “Com m’hauria agradat conèixer…”. Algú que potser ara és viu. De tot això extraiem una conclusió. I és el que jo dic als meus alumnes: “Cal esforçar-se per ser contemporani. Oblida els que són morts”. Ara mateix, a la nostra societat, sense anar més lluny, hi ha pintors, artistes, músics, escriptors i científics que algun dia s’estudiaran com a part de la història.

No esperem que morin per conèixer-los. Tenim l’oportunitat de conèixer-los avui. És a dir, vivim el nostre temps, siguem contemporanis, vivim conscientment el nostre moment. Oblida el passat. Ara mateix estan passant coses. No fos cosa que de tant mirar les generacions anteriors, no t’adonis d’allò que ocorre ara. Ara estan ocorrent coses que aviat seran història. Doncs gaudeix-les, forma’n part, participa-hi, fes història. I, sobretot, oblida Humboldt i Darwin. Ara mateix hi ha, a la nostra societat, gent, potser com Darwin no, o com Cajal no, però hi ha gent que algun dia estudiaran els alumnes de literatura, els alumnes de qualsevol matèria. Tenim arquitectes meravellosos. Meravellosos. És a dir, estem envoltats de gent, a la nostra societat, sense anar més lluny, de gent espectacular. Esforcem-nos per conèixer els nostres contemporanis, vivim el nostre moment. Qui puc conèixer demà? Quin director d’orquestra? Quina inauguració d’exposició? A quina conferència assistiré? Quin llibre llegiré? Perquè estan ocorrent coses. Les coses no només han ocorregut al passat. Cada dia ocorren coses. No esperem que passin 30 anys per descobrir que avui estaven ocorrent coses. Participem-hi. Aquest seria el meu missatge.

Laura . Hola, Juan Luis, em dic Laura i és un plaer sempre escoltar-te i avui és un privilegi ser aquí. M’agradaria saber què posaries en una càpsula del temps per representar l’”Homo sapiens” del segle XXI. I, en aquest sentit, com creus que els arqueòlegs i els paleontòlegs parlaran sobre nosaltres d’aquí centenars d’anys?

Juan Luis Arsuaga. Molt de plàstic és el que trobaran. Trobaran molt de plàstic, sobretot, i una gran destrucció de la natura. Estem envoltats de plàstic pertot arreu i, a més, és com si hi hagués… És com una metàfora del consumisme. Tot s’ha d’envasar en plàstic. Estem tot el dia amb el plàstic, constantment produint plàstic que ho contamina tot. Com si fos l’expressió del consumisme, una cosa que… Els objectes d’un sol ús, per exemple. És una cosa nova a la història de la humanitat. Mai fins ara s’havien fabricat objectes que només tenen un sol ús, que es fan servir i es llencen. Nosaltres, tot és d’un sol ús. I això, per descomptat, és un disbarat. I el millor del segle XX, i nosaltres som aquí i ho hem viscut, és la lluita per la igualtat. Això és el que caracteritzarà la nostra època. Perquè no hi ha res semblant a tota la història de la humanitat. Per la igualtat, en general, però per la igualtat entre els homes i les dones en particular, que és un fenomen molt recent. El fet que hi hagi dones jutgesses o dones metgesses és una cosa que a la generació anterior no existia. No cal remuntar-nos a l’edat mitjana, és un fenomen molt recent. I jo crec que serà el que la història salvarà de la nostra època. No l’assoliment, però sí l’esforç o l’inici del camí per aconseguir-ho. Diguem-ne que és el millor de la nostra època, ho direm així. Que la meitat de la humanitat, ni més ni menys que la meitat de la humanitat, que es trobava en una situació de subordinació, com a mínim, reclami els mateixos drets. Com a mínim. Això és un fenomen històric. Cal ser conscients d’allò que està passant ara.

Bé, i la generació dels nostres pares. És un esforç de moltes generacions, no és una cosa que hem fet nosaltres. Però ha ocorregut al segle XX i XXI. Aleshores… Segurament serà una cosa que destacaran els historiadors al futur. També hem fet guerres mundials horribles, grans carnisseries i grans destruccions de la natura. I jo crec que hem avançat en moltes coses, alhora. Per exemple, en tolerància, en general. El racisme en si no es defensa ja, no el defensa ningú. La consideració cap a l’ésser humà ha millorat. Mentre es produeixen matances espantoses. És una cosa una mica contradictòria. Però jo crec que sí que ha millorat la consciència humana. I tenim un problema molt seriós. Tenim molts problemes molt seriosos. Però la vida és així. I tenim un problema molt seriós amb el medi ambient, amb la natura, perquè molts dels nostres… I amb la societat. La societat de consum on vivim és una societat que té una economia basada en el consum, i això té un cost enorme pel planeta.

Aleshores, aquí ens trobem una mica atrapats en això. I no té una solució fàcil, perquè… Perquè l’economia es basa en el consum, i si es renuncia a això, segurament, la feina, etcètera, se’n ressentiran molt. Però això té un cost molt alt pel planeta. I després, un fenomen, ja posant-nos menys transcendents, un fenomen que suposo que al futur s’estudiarà, i és l’abandonament del camp i la vida a les ciutats. Aquesta és la societat més urbanita de la història. I la futura ho serà encara més. Es calcula que d’aquí pocs anys, la immensa majoria de la humanitat viurà a nuclis de població, a grans ciutats, a grans conurbacions. Aleshores… Això no ho exposo com a crítica ni com a res, és una realitat. I això suposa, a la història de la humanitat, doncs suposa un canvi dràstic. Abans de la Guerra Civil Espanyola, la població agrària era majoritària a Espanya. I, bé, ara és molt minoritària. I la tendència és que continuarà i viurem a grans ciutats. Això és un fenomen arqueològic. Els arqueòlegs veuran que nosaltres vivíem a grans ciutats.

Fernando . Hola, Juan Luis, soc en Fernando. És un plaer poder-te escoltar amb aquesta proximitat, i no em refereixo només als escassos metres que ens separen. Et volia preguntar una cosa que segurament t’han preguntat una infinitat de vegades. Som més o menys intel·ligents que els nostres avantpassats?

Juan Luis Arsuaga. Bé, si per avantpassats entens els d’Altamira, no. Claríssimament, no. Si parlem d’espècies, sí, és clar. L’espècie “Homo sapiens” té un cervell més gran i més intel·ligent. No ens posarem a debatre què s’entén per intel·ligència. Però en relació amb la gent d’Altamira que jo reivindico tant perquè eren magnífics i tenien valors, però als quals no podem tornar… Perquè una de les coses que té la història és que no es pot tornar enrere. Pel que fa als avantpassats paleolítics, no hi ha gaire diferència. I, per descomptat, en l’àmbit de la creativitat i del talent artístic, no cal dir que des d’Altamira, tot és decadència. Tal com s’ha dit. Així que sí, aquests humans són magnífics. I això té una altra lectura. I és que no som més intel·ligents que els nostres avantpassats d’Altamira, ni cap població humana és més intel·ligent que una altra. Que és l’altra cara de la mateixa moneda. No hi ha gent més llesta que altra gent al planeta ni som més intel·ligents que els aborígens australians de fa 30.000 anys o la gent d’Altamira de fa 14.000 anys. Aquest nivell d’intel·ligència… I en tot. En intel·ligència, en fantasia, en creativitat, som la mateixa espècie del que s’anomena paleolític superior. Som els mateixos.

Silvia . Hola, soc la Silvia, i la meva pregunta és: quin missatge vols transmetre a la societat per millorar el futur dels nens i de les nenes?

El meu consell és viure exprimint la vida al màxim. Hi ha un escriptor americà anomenat Thoreau que va escriure un llibre que s’anomena “Walden”. Es retira a una cabanya i utilitza una frase que diu: “Vaig anar als boscos perquè volia viure deliberadament. No fos cas que després, més tard, descobrís que no havia viscut”. Aleshores, el meu consell és: viu deliberadament. És a dir, conscientment d’allò que fas, d’allò que vius. Aleshores, pel que fa als nens, doncs jo crec que l’únic que podem fer per ells, a més de donar-los oportunitats, la igualtat d’oportunitats, per descomptat, que tinguin tots les mateixes oportunitats… La tasca dels adults consisteix a mostrar-los la bellesa, tal com jo ho veig. Les possibilitats de gaudir. És a dir, obrir finestres, ensenyar-los allò que és bonic. Perquè, si volen, en gaudeixin algun dia. Tantes coses boniques, mostrà’ls-hi, que les coneguin. La bellesa de la música, la bellesa de la dansa, la bellesa de la natura, la bellesa de la conversa, la bellesa… Volia dir “d’un vi”, però als nens, no. Però d’un llibre, d’una poesia… No ho sé, ensenyar-los que aprenguin a envoltar-se de bellesa i a gaudir de la vida. I a viure conscientment. I a viure el seu temps. Això em sembla que… Una cosa que ens passa inevitablement és que, en certa manera, no participem en allò que està passant ara. Hom ha de viure el seu temps perquè d’aquí 20 anys o d’aquí 30 anys pugui dir: “Jo hi vaig ser, jo hi vaig participar, jo el vaig conèixer. Jo vaig opinar. Jo vaig viure, a la fi, jo vaig viure deliberadament”. És a dir, que… Jo, a vegades, dic que cal viure com si la vida fos una pel·lícula, perquè és una pel·lícula. Una en què hom va al cinema i et quedes extasiat, t’absorbeix la ficció. Estàs mirant un nen o una nena, un adult, s’enamoren, el que sigui. I tu hi estàs participant. Aleshores, la teva vida és una pel·lícula també. Tot això et pot ocórrer a tu exactament igual. Aleshores, gaudeix de la teva vida. I això implica participar-hi. A mi, quan em pregunten què és el que més m’agrada fer a la vida, sempre dic que aprendre.

Aprendre és el més bonic que hi ha. Però no aprendre d’estudiar un llibre, aprendre coses. Cada dia cal aprendre alguna cosa. És el que et manté jove. Deixes de ser jove quan perds l’apetit d’aprendre. De manera que aprendre és el més divertit i el més interessant. Cada nit, abans de dormir, ens hem de preguntar: “Avui què he après?”. Jo vaig als llocs a aprendre. Quan em diuen: “Per què vas a aquella ciutat?”. Per aprendre. “Per què puges aquella muntanya?”. Per aprendre. M’agrada aprendre. És el que més m’agrada i és molt satisfactori. Això d’una banda. Una altra cosa que comença per “A” que també us recomano: admirar. És un sentiment meravellós, això d’admirar. Jo, cada dia, ho practico més. El contrari és l’enveja. Però jo recomano l’admiració perquè està relacionada amb l’aprenentatge. De la gent que admirem, aprenem. I és un sentiment molt noble, hom se sent molt bé quan admira. I hi ha tanta gent a qui admirar… Però no cal que siguin morts per admirar-los. Hi ha gent viva que mereix la nostra admiració. Gent que fa coses meravelloses, no només perquè toquen la guitarra molt bé, sinó per la seva manera de pensar o per les coses que fan. Hi ha molta gent admirable. Jo tinc la meva llista de… Vaig ampliant la llista d’admirats i d’admirades. Cada dia vaig posant: “Mira, ja tinc una nova persona. Ja tinc un nou admirat o admirada”. Admirar és meravellós, val la pena. I després, per acabar, la tercera “A”: apetit. Apetit són ganes. L’apetit de meravella. És a dir, no cal fer-se gran. No cal fer-se gran. És a dir, cal seguir mantenint la capacitat de sorprendre’s, de meravellar-se. No cal tornar-se una persona seriosa. Cal tenir la capacitat d’admirar-se. D’admirar i d’admirar-se. Això que, quan ets nen, tot et sorprèn i et meravella. Doncs això no s’ha de perdre mai, s’ha de mantenir, s’ha de seguir meravellant-se sempre. No perdre mai l’apetit per la meravella. I la natura, la biologia, la història, l’arqueologia, l’art… No ho sé, tot això és… Hi ha tantes meravelles allà tancades que no ens hem de cansar mai de meravellar-nos. Aleshores, amb aquests tres consells, admirar, aprendre i apetit per la meravella, jo crec que es pot viure una vida plena i molt satisfactòria.