Què diferencia la gent més feliç del món?
Tal Ben-Shahar
Què diferencia la gent més feliç del món?
Tal Ben-Shahar
Professor de psicologia a Harvard
Creant oportunitats
Tal Ben-Shahar: la ciència de la felicitat
Tal Ben-Shahar Professor de psicologia a Harvard
Es pot aprendre a ser feliç?
Tal Ben-Shahar Professor de psicologia a Harvard
Tal Ben-Shahar
Doctor en psicologia i filosofia, Tal Ben-Shahar imparteix l'assignatura amb un major nombre d'alumnes de la història de la Universitat de Harvard: més de 1.400 per semestre. Arran del seu curs sobre psicologia positiva, els estudiants van començar a anomenar-lo el "professor de la felicitat". Les seves lliçons sobre com afrontar la vida amb entusiasme i alegria des de la ciència han sortit de l'aula per convertir-se en best-sellers. Ben-Shahar és autor de llibres com ara Elige la vida que quieres o Practicar la felicidad, on parla sobre les emocions que milloren l'aprenentatge, la creativitat, la capacitat d'innovació, i en definitiva, la vida diària de les persones. Les relacions socials, l'amistat, la gratitud i les rutines quotidianes per augmentar la felicitat són algunes de les claus que ensenya a les seves classes sobre la ciència de la felicitat a universitats com l'IDC-Herzliya (a Israel) i a conferències d'arreu del món.
Transcripción
Una altra cosa clau per la felicitat és la gratitud, el l’apreciació. Oprah (Ópra) en va parlar el mil nou-cents noranta-nou, quan no hi havia ciència al respecte. Avui sí que n’hi ha. I ha demostrat que la gent que expressa gratitud amb regularitat i no donen les coses per descomptades. No ignoren els problemes, però tampoc ignoren allò que tenen, aquestes persones no només són més felices i més optimistes, sinó que també tenen més èxit, aconsegueixen els seus objectius i estan més sans físicament. Realment, enfortim el sistema immunològic quan ens concentrem en ser agraïts. La meva paraula preferida és “apreciar”. “Apreciar” significa donar les gràcies per alguna cosa. Però la paraula “apreciar”, en anglès, també té un altre significat: Augmentar el valor. Si fiques diners al banc, amb sort n’augmenta el valor i en tens més. Els dos significats d'”apreciar” estan connectats, perquè quan aprecies les coses bones de la vida, les coses bones es tornen més valuoses i en tens més. I la connexió no és simplement etimològica, hi ha proves científiques que demostren que quan aprecio la meva parella, quan aprecio la meva feina, quan aprecio la meva vida, n’augmento el valor i en tinc més.
"Les relacions són el més important per a una vida feliç." Martin Seligman, pare de la psicologia positiva
La moderació, per nosaltres… Jo tinc tres fills. Els nostres fills tenen límits pel que fa a la tecnologia, quant al contingut, però també, i no menys important, quant a la quantitat. No és només la qualitat, sinó també la quantitat de temps que passen davant la pantalla. I nosaltres també ens limitem. Quan arribem a casa a la nit i estem en família, no hi ha tecnologia: els telèfons, la televisió i els ordinadors estan apagats. Som al present.
Un dels mantres que em repeteixo a mi mateix i als meus alumnes és: "Aprèn a fracassar o fracassa en l'aprenentatge".
I avui hi ha estudis que ho demostren. Els teòlegs no coneixien aquests estudis, però Déu ho sap tot, així que devia conèixer aquests estudis fa milers d’anys. I és que quan repeteixes una cosa una vegada i una altra, les teves vies neuronals canvien. Et posaré l’exemple d’un dels primers estudis en aquesta àrea. Es va portar a terme a Londres. Els nous taxistes havien de memoritzar el mapa de Londres. Memoritzar el mapa de Londres és molt més complicat que memoritzar el de Nova York. Per aprendre el mapa de Nova York només ens cal saber comptar. Londres és una ciutat més antiga i els carrers són intricats i complexos, com un laberint. Tot això va ser abans del GPS. Els taxistes passaven mesos memoritzant tots els carrers de Londres. I van descobrir que, durant aquest període, la part del cervell associada amb la visualització, el còrtex visual, es feia més gran, perquè repetien. Estudiaven una vegada i una altra, cada dia, i en aquesta part del cervell, les vies neuronals es feien més grosses. Es produïa un canvi al cervell.
Això és el que passa quan alguna cosa surt de manera natural. Quants cops va haver de donar-li a la pilota Rafael Nadal abans que li sortís de manera natural? Ara no ha ni de pensar en moure la mà per donar-li un cop. No hi pensa. Per què? Perquè ho ha fet una vegada i una altra. I passa el mateix amb qualsevols hàbit. Hi ha un monjo francotibetà, Matthieu Ricard (Matié Ricàr), que fa aquesta pregunta quan intenta que la gent mediti amb regularitat. Sabem que la meditació és bona. Diu: “La gent diu que no té temps, però pots tocar una sonata de Mozart sense practicar centenars de milers de vegades? Calen anys per tocar-la bé. No es pot! Per què espereu formar hàbits de felicitat…? Per què creieu que n’hi ha prou amb comprendre i després fer-ho? No es pot nadar només amb la teoria, s’ha de practicar”. Amb els canvis psicològics és igual. Si vols ser més agraït, has de practicar amb regularitat. Amb un ritual cada nit o almenys una vegada cada setmana per donar les gràcies per les coses que tens a la vida. Amb el temps, aquestes vies neuronals associades a la gratitud, a apreciar el món, s’enfortiran i et sortirà naturalment. De la mateixa manera que potser ara et surt de manera natural centrar-te en les coses que tens a la vida.En certa manera, esculpim el cervell a força de rituals. I, si repetim una acció positiva, l’esculpim de forma positiva.
Ara mateix estudiem l’impacte d’una intervenció psicològica positiva a les escoles. I el que trobem és molt interessant. Sí, els estudiants són més feliços, més resilients, gaudeixen de millors relacions i, a més, el conflicte i la violència a les escoles disminueix arran d’aquestes intervencions. I, curiosament, les notes milloren. No només esdevenim més feliços, sinó que també som més llestos quan es concentrem en la primera llista. Afecta positivament també a la segona llista.
Idealment, els polítics i els educadors s’haurien de reunir i replantejar-se l’educació moderna; haurien d’incorporar la primera llista: relacions, plenitud, felicitat, resiliència, etcètera. Tanmateix, fins i tot en una classe tradicional, un professor pot canviar moltes coses. I la primera cosa que cal fer és predicar amb l’exemple. Mahatma Gandhi (Mahàtma Gàndi) va dir: “Sigues el canvi que vols veure al món”. En primer lloc, si el meu professor o professora fa alguna cosa que l’omple, és més probable que jo també busqui alguna cosa que m’ompli. Si el professor es permet a ser humà i parla dels seus errors, les seves decepcions, és a dir, ensenya amb el seu exemple, serà més probable que jo em permeti ser humà. Aquesta és primera regla del bon ensenyament, del bon lideratge i de la bona paternitat: sigues el canvi que vols veure en qui t’envolta.
Per això el psicòleg infantil Donald Winnicott (Dònald Uínicot) parla de la mare que és suficientment bona. No és una mare perfecta; no hi ha mares ni pares perfectes. Sos suficientment bons. Ser suficientment bo implica cometre errors com a pare. I no passa res, però sempre ens movem entre allò molt fàcil i allò molt difícil. Hem de trobar el terme mig que fa que el nen es desenvolupi i, alhora, tingui un suport. És important que els pares entenguin que la felicitat no consisteix només a sentir emocions agradables. La felicitat també és la plenitud. I una cosa que ens doni plenitud requereix molt de treball, dedicació i sacrifici. I no passa res, és una característica important. Treballar de valent per donar exemple com a pare i també per exigir-ho als nens.
La felicitat consisteix a cultivar relacions. Per això és important que els pares donin exemple en les relacions. Ja sigui entre ells, ja sigui amb els nens, ja sigui amb els amics… Donar exemples de relacions reals. Quan els pares comprenen la felicitat en tot el seu context, poden donar als fills una vida rica i satisfactòria. No han d’atendre només a les seves necessitats immediates, perquè això els farà més mal que bé. Veig que els pares compren als fills tot allò que volen, que els solucionen tots els problemes que tenen a l’escola, i això no és bo pels nens. Els nens han d’aprendre a mantenir-se en peu. Literalment, quan un nen comença a caminar, els pares no són allà agafant-lo. Quan el nen cau és quan aprèn. I també han d’aprendre a afrontar les dificultats de la vida.
El segon consell seria l’amor incondicional. És un concepte molt mal entès. L’amor incondicional no significa donar-los tot el que volen. No, significa que acceptem les seves emocions incondicionalment, però posem uns límits molt clars en el comportament. Per exemple, un nen pot sentir moltes coses. Pot sentir odi cap al seu germà petit o la seva germana petita, perquè ara ja no té tanta atenció dels pares, és legítim. Pot sentir ràbia cap als pares, és legítim. Tanmateix, hi ha uns límits molt clars pel que fa al comportament. No pot pegar-li al seu germà o la seva germana, no pot espatllar un sopar amb una rabieta. Que tingui la rabieta, però a la seva habitació. Hi ha límits molt clars en el comportament, però acceptació incondicional de les emocions. Hem de donar-los permís perquè siguin humans.
Per últim, el tercer consell seria: predica amb l’exemple. Quan arribo a casa, sovint comparteixo amb els meus fills les meves experiències. Comparteixo les experiències meravelloses i les experiències doloroses. Els nens no necessiten un model perfecte, necessiten un ésser humà com a model. I ells es fixen en allò que fem els pares. Les coses que fem amb freqüència tenen molta més importància que les que diem.
I, després, els demano que busquin coincidències entre les llistes: Allò que em dona plenitud, allò que em dona plaer i els meus punts forts. I, en les coses que coincideixen, és on puc trobar la major felicitat a la vida. Et puc posar un exemple personal. Investigar és un dels meus punts forts. A la vida he fet bones investigacions. També m’omple molt, crec que pot canviar el món i fer que sigui un lloc molt millor. Però no gaudeixo investigant. Per això vaig decidir centrar-me menys en la investigació en la meva carrera acadèmica. La música és molt important a la meva vida i em dona molt de plaer, però canto de pena, no és el meu punt fort. Per això vaig decidir no dedicar-me a la música. D’altra banda, ensenyar m’és molt agradable. M’encanta, m’omple molt i també ho faig bé. Per això vaig decidir dedicar-m’hi, centrar-me en l’ensenyament. I durant aquest exercici, ja sigui per les grans decisions, com triar una professió, o per les decisions petites, com escollir on anirem de vacances, fer-nos aquestes tres preguntes ens pot ajudar molt. Gràcies a elles prenem consciència d’on volem ser i de què ens farà més feliços.
Jo vaig introduir el procés anomenat MPS, sigles en anglès de significat, plaer i virtuts. Cal trobar allò que ens fa feliços, que ens agradada i que se'ns dona bé.
Un dels mantres que em repeteixo sempre a mi mateix i als meus alumnes és: aprèn a fracassar o fracassaràs en l’aprenentatge. Aprenem a caminar quan caiem. Aprenem a escriure fent gargots. Aprenem a menjar empastifant-ho tot. Aprenem a fer cistella quan fallem els llançaments. Així aprenem a ser millors líders, millors parelles o millors pares. Aprèn a fracassar o fracassaràs en l’aprenentatge. Ho veiem a nivell individual, però també a nivell d’organitzacions. Les organitzacions amb més èxit en l’actualitat són les que aporten el que Amy Edmondson, de l’Escola de Negocis Harvard, anomena “seguretat psicològica”. La seguretat psicològica és la sensació que tenen els membres d’un equip que no passa res per fracassar, per cometre errors, per admetre que ens hem equivocat, que se n’aprèn com a individu, com a grup, com a organització. I es organitzacions que permeten la seguretat psicològica es converteixen en organitzacions que aprenen. Segueixen creixent, aprenent i, al final, tenen èxit.
Com deies, vivim en una era de distraccions. Ens estiren en diverses direccions. I això ens impedeix gaudir l’aquí i l’ara. Tara Bennett-Goleman va escriure un llibre fantàstic, Emotional alchemy, en el qual parla de com podem tenir-ho tot, podem tenir tots els diners del món, l’amant perfecte, la feina perfecta i, així i tot, no gaudir de res. I, en canvi, podem tenir un tros de pa, podem tenir un amic i, si estem totalment presents, podem ser molt feliços i estar molt contents. La presència de la ment i el cor és un element clau de la felicitat. Sense ella, és molt difícil ser feliç. Igual que passa amb els músculs físics, podem entrenar els músculs de la concentració amb la pràctica de la meditació, si li dediquem temps, ja sigui una hora o cinc minuts, si és el temps que tenim. El que més practico jo ara mateix és ioga. M’he adonat que és bo pel cos i per la ment. I és una de les activitats que he introduït a la meva vida i l’ha transformat de manera positiva.
Expressem gratitud i apreciem allò que tenim. Creiem que vivim una vida, però, en realitat, vivim un número infinit de vides, perquè a cada moment hi ha possibilitats infinites. I, si escollim ser agraïts, la nostra vida segurament anirà per un camí més positiu. Si escollim la gratitud, escollim ser feliços. Expressem gratitud, ja sigui escrivint un diari o compartint coses amb la família a l’hora de sopar. I, per últim, hem de buscar tantes activitats com sigui possible que ens proporcionin plenitud i plaer. Al final d’un dia llarg, només una hora de fer alguna cosa que ens ompli i sigui agradable com dedicar-nos a un hobby (hòbi) o passar temps amb algú fer que tinguem un dia més feliç. I, amb el pas dels dies, una vida més feliç.