Què tenen en comú ‘El gall Kirico’ i ‘La guerra de les galàxies’?
Antonio R. Almodóvar
Què tenen en comú ‘El gall Kirico’ i ‘La guerra de les galàxies’?
Antonio R. Almodóvar
Escriptor i professor
Creant oportunitats
Tradició oral per explicar-nos el món
Antonio R. Almodóvar Escriptor i professor
Antonio R. Almodóvar
Hi havia una vegada un Bell Dorment, 1 Ventafocs i una Caputxeta que es va salvar a si mateixa. El detectiu i alquimista d'aquesta història és Antonio Rodríguez Almodóvar, que relata: "Els contes pateixen molt en la seva adaptació al que podia suportar la societat burgesa de segle XIX".
El filòleg i investigador és un referent de la tradició oral a Espanya. Llicenciat i doctorat en Filologia Moderna per la Universitat de Sevilla, va començar les seves indagacions, gravadora a l'espatlla, als anys 70. Va recórrer tota la geografia espanyola per rescatar els contes populars de boca dels que ell anomena "últims narradors".
Gràcies al seu treball diverses generacions es van introduir en el món de la lectura. A mitjans dels anys 80 va publicar la col·lecció 'Contes de la mitjana lunita', en què reconstruïa més de 60 històries de el folklore oral. 'El gall Kirico', 'La nena de sarró' o 'Blancaflor' són alguns dels contes que van tornar a la vida i Rodríguez Almodóvar és el responsable que molts d'ells s'utilitzin ara com a material didàctic. "Això cal rehabilitar-lo, no es pot perdre -assenyala l'escriptor- perquè els nens d'avui tenen dret a saber com era l'entreteniment dels seus pares, dels seus avis, dels seus besavis". I sens dubte ha aconseguit el seu objectiu: només d'aquesta col·lecció ha venut més de 4 milions d'exemplars.
Antonio R. Almodóvar -com acostuma a signar-és assagista, novel·lista, poeta i dramaturg. Autor de més de mig centenar de títols, en la seva labor científic-literària de recuperació destaquen: 'Contes a l'amor de la vora del foc', 'El bosc dels somnis' -pel qual va rebre el prestigiós Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil- o 'La veritable història de caputxeta'. Aquest investigador i acadèmic corresponent de la RAE d'Andalusia creu en el poder universal de la narració oral: "Ningú s'escapa de la màgia d'un conte". I conte contat, gràcies a la seva tasca, els contes han continuat.
Transcripción
De manera que: tesi doctoral, els meus records d’infància, l’ànsia de llibertat, que no l’he citat, en els anys setanta ja es veia venir el final de la dictadura; i en Vladimir i tots els estudis que es van fent a França, a Anglaterra, sobre aquesta cosa meravellosament enigmàtica que és el conte popular. Però no un o dos, ni quinze, ni vint, com jo sospitava o creia, de la meva pròpia infància, és clar, no eren tants contes, sinó que quan comences a investigar, doncs veus que és un món apassionant i enorme. I són, no centenars, són milers de contes a tot el món. Amb una peculiaritat més: aquests contes, la majoria d’ells, estan en totes les parts de món, almenys en el que seria el conte paneuropeu amb ancoratges en el Baix Neolític a Indoeuropa, és a dir, al mapa que deriva de l’antiga llengua europea. Les grans llengües, resulta que suportaven també, durant molt temps, els grans contes, sobretot els contes meravellosos. El conte meravellós és el conte per antonomàsia, diríem, perquè és el més antic, és el més complex i el que està repartit pràcticament per tot aquest món al qual jo em referia abans. A l’antic solar de l’indoeuropeu i fins i tot més enllà d’Indoeuropa. És una de les tres classes de contes que hi ha. La classificació que segueixo és la de l’Afanásiev, a Rússia, també, que és un gran escriptor i recopilador de contes de segle XIX, que eren contes meravellosos, contes de costums rurals i contes d’animals. L’ordre no vol dir res, però sí que és veritat que la complexitat més gran i el que es presta a un major nombre d’estudis és el conte meravellós que, per dir-ho de manera molt resumida, seria el conte antecessor del conte de fades. Perquè ens entengui tothom. El conte de fades ve després, gairebé com una adaptació dels contes meravellosos. Per tant, són ja, en gran part, contes que estan adaptats i acomodats a una ideologia que no és l’original, és una ideologia ja més tardana, més de l’assentament de les societats dividides que sorgeixen de la sortida del bosc després del Neolític, del Baix Neolític i la societat agrària. La societat agrària és una societat dividida i és aquí on es cultiva i on es desenvolupa extraordinàriament el conte meravellós. És molt important no perdre de vista que un conte com ‘Blancaneu’, ‘Ventafocs’, ‘La Bella Dorment’, etc., procedeixen de formes anteriors molt més antigues, més arcaiques, d’aquests mateixos contes, que és a què dediquem la investigació. Bé, alguna gent com jo, que està una mica obstinada en què el conte meravellós surti a flotació com la forma més arcaica i completa de certs contes, almenys. A Espanya, gairebé et podria dir que ningú sabia res, perquè tot s’havia quedat ancorat en els estudis de Machado y Álvarez. El pare dels Machado, a Sevilla, a finals del segle XIX, va crear una cosa que es deia el folklore andalús i que apuntava a la ciència del folklore.
Deien que tot el saber de la humanitat s’havia de passar de nou per la mirada del folklore, pel punt de vista del folklore. És a dir, que no era a l’inrevés, com se sol pensar, que el folklore és com una deriva de la cultura lletrada, el que queda, “deixem unes virolles per a la gent, perquè s’entretingui, d’allò que opinen i escriuen els grans escriptors”. Res d’això. És tot el contrari. Els contes de tradició oral, en Vladimir Propp ho diu amb tota rotunditat: “El començament de totes les literatures escrites és folklore traduït a signe gràfic”.
"Sense literatura oral no hauria literatura"
Doncs, aquests contes que van emigrant d’un lloc a un altre van ajudant a configurar no només la ment de l’infant, sinó l’imaginari col·lectiu. És a dir, que quan el nen s’interessa per un d’aquests contes, en realitat està repetint la història de la humanitat. El conte de tradició oral s’explicava, bé en el si de la família, bé en el si de la tertúlia camperola. Jo he conegut les dues tertúlies, me’n recordo, en la meva pròpia infància, en la família i la tertúlia camperola també la vaig veure funcionant, perquè vaig tenir la sort d’anar un dia a un mas a Sevilla, on en l’època de l’oliva la gent es reunia i vivia al camp, perquè llavors la temporada de l’oliva es passava sencera en el mas, però pares, fills i tothom, i els veïns del mateix poble, que venien. La meva primera sortida al camp amb magnetòfon a l’espatlla, que era un aparell llavors, és a Carmona, un poble de la província de Sevilla. Això va ser en el setanta-set, i vaig entrevistar una senyora que era com la líder d’un grup de pagesos, el que allà anomenen “el banc”. “El banc” és el grup de persones que van juntes a aquesta olivera, després a l’altre i després a l’altre. Formen una mena de comunitat petita dins de la recol·lecció d’oliva, que és un món molt ampli. Però aquesta petita comunitat està liderada molts cops per una dona, és freqüent, que és la que fa el menjar per a tothom, la qual entreté el grup, la qual explica els contes, la qual… Vaig tenir la sort d’entrevistar aquesta dona i el primer conte que em va explicar ja em va deixar completament KO. Perquè em va explicar ‘Joan l’os’, que és un dels contes més antics del món. I aquesta dona no l’havia conegut d’una altra manera, senzillament no podia haver-lo llegit, perquè no sabia llegir. I en el seu món ningú sabia contes, només que de pura tradició oral. Això em va encendre a mi una idea, que era també nova per a mi. És a dir, que els grans narradors de contes orals, encara, si jo anava ràpidament amb la meva gravadora a buscar-los, els trobaria. I, efectivament, avui dia ja és molt difícil trobar bons narradors, no professionals. Això és una altra cosa. La narració oral ha passat una mica al domini dels professionals.
Doncs no et vas fent una idea de veritat del que està passant. I què passa? Doncs que jo tinc ara mateix una fonoteca de més de cent hores de contes, perquè el meu objectiu final, que des del principi jo em vaig formular a mi mateix, és que això s’ha de rehabilitar. Això no es pot perdre. Perquè els nens d’avui tenen dret a saber com era l’entreteniment dels seus pares, dels seus avis, dels seus besavis. Perquè és el mateix que a ell li passarà. Que en cada nen d’avui es repeteix la història de la humanitat. En l’univers mental de l’infant, en l’univers simbòlic de l’infant es repeteixen totes les grans prohibicions que han format la societat actual. La societat que surt del bosc i entra i es converteix en societat sedentària i agrícola, fonamentalment, i ramadera. Doncs: la prohibició de l’incest, la prohibició del rapte, tenim ‘La nena de la guineu’, que és la història d’un rapte, la prohibició de, compte, de l’assetjament. L’assetjament sexual està també prohibit i hi ha un conte que el representa perfectament: ‘La nena que rega les alfàbegues’. Estem parlant de coses extraordinàriament actuals o què? Estem parlant dels fonaments de la nostra civilització. El robatori, el rapte… El robatori és clar. Tot això està encarnat en els contes fonamentals d’aquesta tradició. Això funda la societat i funda la història de cada nen. Perquè diu: “Per aquí no vagis. Això no”. I ja està. I se li explica de manera simbòlica i transmetent valors simbòlics en forma de conte, que és com penetren de veritat en la ment. El conte flueix lliurement cap a les profunditats de la ment i les profunditats de la personalitat. I ningú ha d’explicar a un nen el que vol dir ‘El gall Kirico’, perquè a més, ‘El gall Kirico’ estava complementat per un altre conte que era ‘El mig pollet’. No sé si el coneixes.
I també hi era en els llogarets bascs, estava explicant el conte que dona peu a ‘King Lear’, de Shakespeare. La tragèdia de Shakespeare es basa en el conte ‘Com la vianda vol la sal’. Però això passa en moltíssims altres casos. Una òpera d’en Prokófiev que es diu ‘L’amor de les tres taronges’ està basada en un conte popular també, un conte meravellós. Que, per cert, ens el va explicar a Menorca un altre senyor que explicava contes ‘L’amor de les tres taronges’, l’amor de les tres taronges. És un conte rus, que està a la col·lecció de l’Afanásiev, que per descomptat, està a Alemanya, a Espanya, a tot arreu. I en Prokófiev va fer una òpera sobre ‘L’amor de les tres taronges’. Una altra anècdota molt important en això de la recollida de contes: em va passar a Tetuan, on vaig estar explicant contes. I curiosament jo vaig explicar el conte de ‘La nena que rega les alfàbegues’, que és un conte magistral. I quan acabo el conte, també en traducció simultània, és clar, jo ho explicava en castellà i una altra persona ho explicava en àrab. La gent reia moltíssim, perquè és un conte molt divertit. Doncs es va acostar un senyor, em va dir: “Escolti vostè, jo aquest conte l’escoltava a la meva àvia”. I li dic: “No em digui”, i ema diu: “Sí, aquest conte me l’explicava la meva àvia” i dic: “I la seva àvia, viu?”. “No, no, ja va morir fa molt temps”. I dic: “I d’on era?”. I diu: “Era d’un llogaret de les muntanyes a l’Atles. Era berber”. Estava parlant d’una senyora que devia viure, doncs devia haver nascut, jo calculo que al començament del segle XX o abans. I explicava el mateix conte. En àrab. Jo em vaig quedar estremit, com sempre em passa en aquests casos i dic: “I com dimonis? Com dimonis s’explica això?”. No té explicació més que el fet que aquestes grans migracions a les quals ja he al·ludit, que es produeixen en aquesta època tan convulsa de la història de la humanitat, doncs porten els contes per tot arreu. Es dissemina la informació dels contes d’una manera que és impossible esbrinar com, quan i per què. Això és un misteri total. Tot això és meravellós. Configuren un món que a l’infant el té fascinat, com a qualsevol que li expliqui per primera vegada. Perquè tots ens fem nens quan ens expliquen un conte per primera vegada, o per segona o per enèsima. Ningú s’escapa de la màgia d’un conte.
"Tots ens fem nens quan ens expliquen un conte per primera vegada"
Doncs llavors ja, que es posin a explicar-lo, sense cap problema. I sense posar-li falques. “No, no llegeixis tal, ara…”. Compte, que ell vagi explicant i que els propis companys, el seu company o companya li digui: “T’ha faltat això, t’ha faltat allò altre”. “No”. Llavors tu ja vas posant una mica d’ordre i tal. Algú es proposa per explicar-lo complet. Doncs: “Ho deixem per demà”. Llavors, crear al voltant del conte un discurs d’aprenentatge que en realitat és d’autoaprenentatge només propiciat pel mestre o la mestra. Els docents som, o hauríem de ser, inductors. Mai transmissors de coneixements que creiem que entraran en la ment de l’infant o de l’adolescent com entra una pedra en un sac. Bé, i una altra cosa que jo recomano perquè soc home de teatre també, és que feu versions dramatitzades del conte. Això dona un resultat fantàstic. Quan tu poses tot el professorat a treure una història per portar-la a un escenari, amb qualsevol conte, es posa en marxa un projecte de dinamització cultural i educativa prodigiós. Tothom hi està implicat i tothom vol fer alguna cosa. El que fa els decorats, el que fa els vestits, el vestuari… Es demana l’ajuda a les associacions de pares d’alumnes, tots col·laboren a gustíssim. Un que diu: “Doncs jo m’encarrego de la projecció i projectaré al mateix temps, no sé què”. “Doncs jo aniré a fer la il·luminació”. “Doncs jo…”, tothom. Es crea un equip de col·laboració meravellós. I aquesta és la veritable educació, crec jo.
"Els docents hauríem de ser inductors no simple transmissors de coneixements"
No sé si saps que el 1812, quan apareix la primera edició dels germans Grimm, es forma un escàndol terrible a Alemanya, però terrible. La burgesia no està disposada de cap manera a què els seus fills llegeixin aquests contes tan morbosos, tan horribles, tan vulgars, que això és propi de pagesos illetrats. “Si us plau! Fins on arribarem?”. I la història trista d’això és que els mateixos germans Grimm van adaptant a poc a poc, a poc a poc, van traient aquest conte, traient l’altre, no sé què… I ells mateixos cauen en, diguem, suavitzar alguns contes. Però així i tot és un recull imprescindible, com és a Espanya el d’Espinosa. Però el que normalment s’entén com a tradició oral, malauradament és deutora dels arquetips derivats dels germans Grimm o de Charles Perrault. És clar, inclosa ‘Caputxeta’. Tot això té moltíssim rerefons. Tingues en compte que fins a adaptar-los al que podia suportar la societat burgesa, els contes pateixen moltíssim, perden pel camí… Bé, molts… Fixa’t que ja t’he dit que es va perdre ‘Mig pollet’, per Déu, perquè apareixia la paraula “culet”. I es va perdre ‘La nena que rega les alfàbegues’, perquè la nena, la noia es burla del príncep, que és un príncep assetjador de donzelles. Compte. El conte és absolutament extraordinari i es burla d’ell, doncs administrant a tall de supositori un rave per semblant lloc. Però jo sempre aconsello, dic, si expliqueu ‘Caputxeta’, expliqueu el conte tal com era, que per això l’han recuperat els etnògrafs francesos a mitjans del segle passat. Si expliqueu ‘Ventafocs’, expliqueu la versió popular, si expliqueu contes de llops, poseu sempre en relació el llop amb la guineu. Perquè en la relació del llop amb la guineu sempre guanya la guineu, que és la més intel·ligent. Per què guanya? Perquè és astuta, perquè venç el llop amb la intel·ligència. És un tractament molt més amable que el del llop ferotge. És el llop presumptuós, en la tradició oral, és el llop presumptuós que és vençut per la guineu, que és més intel·ligent. I hi ha molts contes de llops i de guineus, molts. I en tots passa el mateix i tots són molt divertits. De manera que aquí teniu un altre repertori que s’escapa una mica de l’estereotip. Tot això és així. Els contes d’heroïnes són tan abundants com els contes d’herois. Però és clar, en la tradició oral autèntica. Si te’n vas als repertoris banalitzats, i no diguem ja tergiversats i edulcorats, doncs llavors és clar, tens raó, que les dones dels contes…, sí, és clar. Però en quines versions?
Se’n va anar un moment a la cambra, va sortir vestit de príncep ric i al pare li va donar tal atac de riure que es va morir de riure, com era tradició familiar. I ja els pobres es van quedar allà desconsolats. “Mira, no us preocupeu”, havia dit el pare. Bé, a tot això, què passa? Que en el regne del davant hi havia un rei avariciós que s’assabenta que els prínceps del rei pobre tenen aquestes tres coses. El rei avariciós només tenia una filla, que li deien “la princesa comptadiners”, perquè només sabia comptar diners. L’única cosa que sabia. No havia sortit mai d’una habitació on els seus pares la tenien reclosa. No li donava ni el sol. I va dir: “Doncs ara mateix m’apoderaré d’aquests tres objectes meravellosos, que no sé per on li han arribat als tres prínceps estúpids”. El primer que captura el rei és el més petit i li diu: “Ja m’estàs traient or d’aquesta borsa tota la nit”. I el pobre no té més remei que posar-se a treure monedes d’or i l’endemà al matí estava l’habitació plena de monedes d’or. Quan obren la porta els guardians els cau a sobre i els tapa, i ell aprofita per saltar per sobre i se’n va a casa. I el germà li diu: “Ja t’has gastat una de les coses més importants que teníem, ara què faràs?”. Diu: “Home, deixa’m el teu barret de ‘posa-te’l i no et veuen’. Rescataré la bosseta d’or”. I diu: “Bé, però ves amb compte, que en aquest palau, aquest rei és molt dolent”.
Es posa el barret, es torna invisible, es cola dins del palau, arriba fins on hi ha la princesa, comptant diners, comptant les monedes i li diu, sense llevar-se el barret: “Em tornaràs la meva bosseta d’or o aquí passarà alguna cosa”. I diu la princesa: “I com és que et sento i no et veig?”. I el pobre es treu el barret perquè el veiés i en aquest moment els guardians se n’adonen i van per ell. Però ell surt corrent i s’escapa per la finestra i arriba una altra vegada al seu castell. I diu: “Doncs he perdut també el barret de ‘Posa-te’l i no et veuen'”. I diu el més gran: “Doncs ja només ens queda el vaixell i jo no vull quedar-me sense ell”. “Bé, deixeu-me’l un moment que jo aniré a veure si aconsegueixo amb el vaixell rescatar-ho tot”. Efectivament, va amb el vaixell. Es posa davant del palau del rei, diu: “La princesa comptadiners, encara que no l’estimo, si dona amb mi una volteta pel món, pel món ha de ser pel món sencer, jo em caso amb ella”. I el rei diu: “Ui, ximple, vinga, al vaixell amb ell, vinga, que ara ens quedarem també amb el vaixell”. I a la primera volta al voltant del món es va marejar. I a la segona es va desmaiar. I el rei que estava a dalt a la torre dient-li: “Ai, que me la mataràs, que és l’única que tinc”. I li diu: “Bé, jo te la torno si tu em tornes el barret de ‘Posa-te’l i no et veuen’ i la bosseta d’or que mai acabaré”. I el rei va dir: “D’acord, d’acord, però si us plau, torneu-me la meva filla, que és l’única que tinc. Si us plau”. “Té, aquí la tens”. Van treure del vaixell aquella pobra princesa i li van tornar al pare. I el pare va tornar totes les coses al príncep noi, que va tornar a casa amb els seus germans i van seguir divertint-se horrors i no han deixat de passar-s’ho bé. I conte coloret, per la xemeneia surt un coet.