Què ens aporta estar junts?

Marilé Pretel. Hola, Vico. Em dic Marilé Pretel, soc professora universitària i estic encantada de tenir aquesta oportunitat de parlar amb tu avui. Sé que en un dels teus llibres ens parles de la confiança com una qüestió que ens diferencia als éssers humans dels animals. Voldria que m’expliquessis una mica en què consisteix la confiança com l’expliques tu.

David Pastor Vico. Doncs, Marilé, encantat de ser amb tu, amb una col·lega universitària. Quan parlem sobre confiança i, sobretot, en filosofia, realment no sabem ben bé a què ens referim, simplement perquè no s’ha treballat, no ha estat un concepte treballat en els últims 2.500 anys d’història de la filosofia. No obstant això si un investiga i hi clava els dits, s’adona que la definició de confiança, o la millor definició de confiança, és aquella que redunda a saber que l’altre farà el que ha de fer o que s’espera que faci. I això és increïble, perquè en aquest moment estem generant la figura de l’altre, de qui tinc al davant, li estem donant un criteri de certesa, és allà, a més, l’estem dotant de responsabilitat, perquè fer el que s’espera que hom faci és assumir la seva responsabilitat en el fer, de manera que la confiança, immediatament, si la definim d’aquesta manera, ens permet tenir una base meravellosa per un desenvolupament ètic. És a dir, pel desenvolupament dels éssers humans entre ells, perquè els éssers humans ens desenvolupem en un pla ètic. La moral serà una imposició vertical, mentre que l’ètica és una disposició horitzontal. Així que, si volem fer cas a Aristòtil, que ens diu que l’home és un animal polític, és a dir, que l’home és un animal social, necessitem trobar aquesta argamassa social que ens uneix l’un amb l’altre i, de sobte, apareix la confiança. I quan parlem de confiança i d’animals polítics, d’animals humans, aleshores ens hem d’adonar que tu i jo, constantment, estem fent exercicis de confiança per poder sobreviure. Cada cop que pugem a un autobús, cada cop que anem al metge, cada cop que anem a un restaurant, donem per fet que aquesta persona farà el que s’espera que faci: que el xofer et porti ràpidament, que el metge et diagnostiqui correctament, que el cuiner no t’enverini… Bé, depenent del país on siguis, et pot enverinar més o menys. Però, bàsicament, es fa un desenvolupament de confiança d’una manera inconscient, perquè hem après a fer això: quan tenim nens, els portem a l’escola i confiem que a l’escola els donaran no només la formació, sinó que, a més, hi estaran segurs. És necessari per l’ésser humà tenir totes aquestes xarxes de confiança. El problema és quan la confiança es converteix en confiança activa, és a dir, quan et planteges seriosament: “Puc confiar en aquesta persona?”. Aleshores és quan comencem a tenir alguns problemes, i aquí és on comencem a fer aigües socialment. I crec que és el tema del qual hem de parlar avui: què passa a la societat en relació amb la confiança?

Marilé Pretel. Precisament, aquesta unió que fas de confiança… Si ho traslladem a confiar en els joves o els alumnes que tu i jo podem tenir a la universitat, saps que molts cops sorgeix la crítica de si aquests alumnes, la gent jove, té valors, quins valors tenen, i que sembla que hi ha una manca de valors. Personalment, no crec en això i crec que, de tot l’espectre que tenim molts cops assegut a les aules, hi ha de tot, però, precisament, jo sí que confio que hi ha determinada gent, hi ha alumnes que sí que tenen valors i que són lluitadors. En aquest sentit, què em pots dir?

David Pastor Vico. Doncs mira, jo crec, no ho crec jo, però ja és una cosa que la literatura universal ens ha posat sobre la taula. Diria Carmen Iglesias, la gran historiadora, que el primer cop que es parla sobre la pèrdua de valors a la joventut es fa en unes taules hitites de fa 3.500 anys. Imagina’t si fa 3.500 anys uns senyors de l’Orient Mitjà deien: “Els joves estan perdent els valors”, què podem creure o confiar en aquesta expressió avui dia? En tots els desenvolupaments literaris i històrics sempre hi ha hagut qui diu: “Els joves estan perdent els valors”, i avui dia ho diem. El problema és que hi ha valors que són intrínsecs a la joventut. Per exemple, Plató ens dirà que l’amor, a ‘El banquet’, l’amor és una qüestió de joventut, és intrínsec a la joventut. Aristòtil ens dirà un desenvolupament de l’amor, de l’eros, que és l’amistat. L’amistat és un valor constitutiu de la joventut, i als nostres joves, quan els fem classe, ho veiem diàriament. El que passa és que nosaltres, com a adults, ens n’hem oblidat i hem sacrificat l’amistat en pro de moltes coses. Hem sacrificat l’amistat en pro de fer tirar endavant una família, en pro d’una carrera professional, en pro de moltes coses que han anat desplaçant l’amistat. Però a mesura que desplacem l’amistat, l’hem d’anar suplint, i si tinguéssim amics, deia l’altre dia a uns amics, doncs potser el psicòleg estaria més lluny de nosaltres, el psiquiatre estaria més lluny de nosaltres… I l’hem de suplir perquè aquesta necessitat d’emotivitat, aquesta necessitat de bolcar-nos en l’altre… Deia Aristòtil que un amic és qui comparteix ànima i cor amb tu. És una de les frases més meravelloses que pot tenir. Però els nostres joves tenen aquests valors i els tindran sempre perquè és un valor intrínsec a la joventut. Nosaltres som els que, veient com ells fan les coses de manera diferent i comparant la seva acció amb la nostra, amb el que nosaltres haguéssim fet a la seva edat, comencem a dir que això no es correspon amb la nostra escala de valors. Això no és cert, els valors no són immutables. Nietzsche ens diria que els valors es transvaloren, i te’n poso un exemple molt fàcil d’entendre: fa 300 anys, o encara pitjor, ens allunyem 500 anys, Garcilaso de la Vega, el gran poeta, es va llançar sense plastró i sense armadura durant una batalla i tot el món aplaudia la seva valentia, el seu coratge, perquè aquesta temeritat era un valor en aquella època. Avui dia, surts al carrer en una motocicleta sense casc i et multaran perquè ets un temerari i perquè això no és un valor. Abans era un valor, avui no és un valor. Els valors van canviant. Si volem que els valors no canviïn, és un problema. I tornant als adults i als joves, quan constantment diem: “Els joves estan perdent els valors”, en el fons és que els joves no respecten el que eren valors a la nostra joventut, de manera que aquest pensament, si t’hi fixes, és immobilista. Aquest pensament és reaccionari, és un pensament clavat en un temps que volem que hi romangui, simplement, perquè tenim la sensació que allò nostre, el biaix de confirmació de l’ésser humà, que allò nostre és el que és vàlid i el que ells fan no és vàlid. No obstant això, això no treu el gran problema de la confiança, perquè la confiança no entra dins l’àmbit dels valors, sinó de les accions. És una emoció, és un sentiment. I, aleshores, quan parlem de la confiança dels joves i dels adults, em poso les mans al cap. Per què? Bé, doncs ara mateix, per exemple, als Estats Units, aproximadament el 30% de la població adulta diu que sí que es pot confiar en la resta. Aquest és l’índex de confiança interpersonal. A Espanya ens acostem al 40% de confiança interpersonal. A Mèxic, on treballo, on visc, on em desenvolupo acadèmicament, és el 14%. Només el 14% de la població diu que es pot confiar en la resta. No obstant això, i aquí ve la dada, perquè comencem a pensar sobre això, als Estats Units, George Morgan, un sociòleg, ens diu: “Sí, un de cada tres nord-americans diu que es pot confiar en la resta. Però compte, només un de cada cinc joves nord-americans diu que es pot confiar en la resta”. La joventut, els joves dels Estats Units, i entenc que de gairebé tot el món, estan perdent la capacitat de confiar en la resta, de confiar en l’altre. L’índex de confiança interpersonal és la resposta a una sola pregunta, és la resposta a: “Creus que es pot confiar en la resta?”. És un risc perquè qui és la resta? Qui és l’altre? Podem confiar en qui veiem com a igual, però l’altre?

Marilé Pretel . No sé si d’alguna manera està influint el canvi de paradigma de com es relacionen ells, tots, però, sobretot, ells, que la revolució tecnològica el que ha fet ha estat un plantejament de com s’estan connectant ells i com, de sobte, apareix l’amistat, però aquest punt tecnològic està donant lloc a: ¿estan més sols o és ben al contrari? Perquè sembla que tenir un gran nombre d’amics en una xarxa social fa que, aparentment, no estiguis tan sol.

David Pastor Vico. És clar, el tema és molt ampli, l’intentaré acotar una mica. El problema de les xarxes socials o la qüestió de les xarxes socials és que és una eina que ha vingut per quedar-se. Ho hem d’acceptar tots, però elles tenen… Les xarxes socials tenen un rol molt interessant, el fet de saber que els joves necessiten tenir amics i mostrar els companys de xarxes socials com a amics. Fa poc discutia amb un company, i deia: “A veure, imagina’t que vas al carrer i que vas a comprar el pa, i que la persona que et ven el pa, abans que li compris el pa, et diu: ‘Com et dius? El teu nom complet, on vius? On has estudiat primària? On has estudiat secundària? On has estudiat batxillerat? Quina carrera has estudiat? Tens algun familiar a la zona, proper, perquè el pugui identificar’”. A tu et pregunten això abans de comprar el pa i tu surts corrents a la policia. Bàsicament, surts a la policia, però és el mínim que et pregunten cada cop que obres un perfil a una xarxa social. Per què? Perquè justifiquen tot això per la teva seguretat, que és una ximpleria i, sobretot, per dir-te que podràs trobar els teus amics, és a dir, utilitzen una paraula molt forta, una paraula que té una rellevància brutal en l’ésser humà…

Marilé Pretel. Per ells sobretot, és clar.

David Pastor Vico. …per poder-te enganxar i pertànyer. Ara bé, el problema de les xarxes socials com a tal no és el que els joves fan, sinó com han arribat a elles, per què han arribat a elles. Per què aquesta situació de desconfiança i per què les xarxes socials. I és un tema molt més profund. Si jo et pregunto: “Creus que es pot confiar en la resta?”, em diràs sí o no, però si jo et faig la pregunta una mica més refinada i et dic: “Coneixes el nom dels fills dels teus veïns i a què es dediquen laboralment els pares d’aquests fills?”, la resposta serà la mateixa que la de la pregunta de la confiança. Això significa que si no coneixes el nom dels fills del teu veí, els teus fills amb qui han jugat? Si no coneixes a què es dediquen els pares d’aquests fills, significa que no tens cap contacte amb ells, de manera que, en una societat com la mexicana o com la nord-americana, quan parlem d’un 30% o d’un 14% de confiança interpersonal, significa que, realment, en aquesta societat els nens no juguen o no han jugat amb els veïns, que és l’àmbit immediat de relació de joc, no l’escola. L’escola és un lloc on vas, et desenvolupes, tens mitja hora d’esbarjo, tens assignatures com l’Educació Física, però després en surts corrents, tornes a la teva casa i menges, surts al carrer i jugues. Això ja no passa, ho hem trencat, s’ha trencat. I això és obvi, i és tan obvi que, en el cas mexicà, perdó perquè torni al país on visc…

Marilé Pretel. A casa, sí.

David Pastor Vico. En el cas mexicà, els nens no només no juguen, sinó que, a més, com que no juguen, no es mouen. Així que els últims deu anys ha augmentat l’obesitat infantil. És el país del món amb l’índex d’obesitat infantil més alt. El 31,4% dels nens mexicans són grassos, tenen obesitat. És a dir, és una dada bestial, i d’aquest 31,4%, el 30% ja són prediabètics. Els nens no juguen, i no jugar no és una cosa sense importància, no jugar implica moltes coses. Ja Plató ens diria: “Observa els nens jugant”. I, de fet, no només els observis, sinó que no els forcis, perquè el joc surt d’una manera natural en els nens, ells ordenaran el seu joc d’una manera natural. I observa’ls bé, perquè podràs identificar a què es podran dedicar el dia de demà”. Quina cosa més meravellosa! Si jugues, et mous, t’actives. Som animals, necessitem activar-nos, necessitem moure’ns, si no, ja veus què està passant a Mèxic. I no només necessitem activar-nos, sinó que, a més, si juguem, no juguem sols, perquè hem de jugar amb altres. Deia ‘La bola de cristal’, recorda, aquell programa de Lolo Rico, deia: “Sol no pots, amb amics, sí”. Un nen que intentava jugar al futbol i que anava corrent d’un lloc a un altre del camp, sol no pots, amb amics, sí. Et relaciones amb altres, i quan jugues, quan et mous, comences a desenvolupar les teves habilitats psicomotrius. Les habilitats psicomotrius són intrínseques al desenvolupament de les capacitats d’aprenentatge. Un nen que no desenvolupa la seva psicomotricitat és un nen que té problemes d’aprenentatge; un nen que no és capaç de recollir una pilota quan l’hi llancen als costats és un nen que, després, a l’hora d’escriure, tindrà problemes, i és possible que sigui dislèxic. Els casos de dislèxia s’estan disparant a les escoles, és a dir, quan escrigui girarà les lletres o se saltarà paraules, i quan llegeixi li passarà exactament el mateix.

Un nen que no sap escriure correctament o no llegeix correctament no es pot expressar ni demostrar els seus coneixements. Però, a més, el fet d’estar jugant amb la resta ens obliga a relacionar-nos amb ells, és a dir, a desenvolupar aquestes habilitats socials que, per Aristòtil, serien absolutament normals perquè l’home és un animal polític. Però, compte, Aristòtil ens dirà: “Sí, sí, aquestes habilitats hi són en potència, però les hem d’actualitzar, les hem de desenvolupar”. Tots tenim la capacitat, quan som nadons, de ser empàtics. Amb un any d’edat… L’Institut Max Planck, a Alemanya, va demostrar que amb un any d’edat la disposició d’un nadó humà d’ajudar a una persona en perill, a una persona que té necessitats, és absoluta. El nen no sap ni tan sols parlar, ja camina i és capaç d’intentar ajudar-lo, d’obrir la porta, de subjectar-li alguna cosa, de donar-li alguna cosa. És increïble, amb un any d’edat. Tenim aquesta capacitat empàtica, sí, però la podem perdre. I com la perdem? No jugant. Si juguem, desenvolupem totes aquestes capacitats. Si juguem, som capaços d’obrir el ventall d’habilitats socials. Quan comencem a retallar-ho amb la manca de joc, trobem adolescents als quals els costa molt mantenir la mirada, tal com ho fem tu i jo ara, als quals els costa molt expressar els seus sentiments, als quals els costa molt apropar-se a l’altre, empatitzar amb el dolor de l’altre. I hi ha molts problemes desenvolupats amb això, com per exemple, la soledat, la depressió, l’estrès, l’ansietat… I, de sobte, apareixen les xarxes socials. I les xarxes socials et diuen: “No tens amics, no en saps fer, no tens aquesta capacitat, no jugues, no tens temps, no t’has pogut relacionar en la teva infància, no t’amoïnis, aquí els tindràs. Nosaltres trobarem els teus amics”. I, de sobte, és meravellós, sobretot, quan resulta que fa molt poc de temps, la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles, va treure un estudi demolidor que deia que un “like” a les xarxes socials suposa al cervell de l’adolescent o de la persona que ha entrat perfectament a les xarxes socials i forma part del seu món el mateix que menjar xocolata o que guanyar diners. I saps que menjar xocolata és un substitut de sexe, aleshores, imagina’t…

Marilé Pretel. El que suposa.

David Pastor Vico. …de què parlem. Aleshores, els nostres joves han canviat el seu àmbit de socialització perquè, d’una manera o d’una altra, els adults també els hem obligat a ells. Els adults som els pares, els pares som qui hem tingut por que el nen jugués al carrer, no fos cosa que li passés alguna cosa.

Marilé Pretel. Doncs, precisament en aquest context, aquesta tecnologia ha fet que hi hagi molt d’individualisme a l’hora de relacionar-se. I, és clar, el que fa és que perds les teves habilitats socials, oi? Si no fas… És aquest context. Aleshores, què cal fer perquè els nens desenvolupin aquestes habilitats i no perdin això?

David Pastor Vico. La pregunta és la pregunta del milió i és molt senzilla. T’ho poso molt, molt fàcil, i no t’ho personalitzaré a tu, ho farem extensiu. La gent que ens escolta que tingui més de 40 anys, per posar els 40 anys com una edat noble… Amb 40 anys ja som nobles, amb 40 anys tenim experiència. Qui tenim més de 40 anys recordem perfectament el nom dels nens amb els quals jugàvem quan érem petits. Qui tenim més de 40 anys recordem el nom dels pares dels nens amb els quals jugàvem quan érem petits. Qui tenim més de 40 anys, som conscients que molts cops, els pares d’aquests amics nostres no els queien bé als nostres pares. Això era normal, però, en el món dels nens, els adults no s’hi posaven i els teus pares i els meus no ens van impedir mai jugar amb un o amb l’altre, cosa que ara, en aquest àmbit de la sobreprotecció, no ho permetem. Sobreprotecció per què? Perquè estimem que el nostre fill, com que no confiem en la resta… No confiar en la resta és no conèixer la realitat de la resta i creure que la nostra, pel biaix de confirmació, és millor que la de la resta. Aleshores, el nostre fill és millor que el de la resta. Així que el nostre fill no s’ha d’ajuntar amb el fill del veí perquè és molt vulgar, perquè el fill del veí, bé, no li arriba al meu nen ni a la sola de les sabates. No obstant això, la solució és tornar a recuperar la forma tradicional, i quan parlo de tradicional, que no em vinguin ara els cops al pit sobre les qüestions del tradicionalisme. No, tradicional dels últims 200.000 anys d’evolució de l’ésser humà. I no és més que: els nens tenen un món de nens i cal protegir-lo. El temps de joc dels nens és sagrat i els pares no s’hi posen. I si tens por que el teu fill corri perill jugant al carrer, doncs bé, fes el que feien els nostres pares quan plovia, obre la porta de casa perquè entrin.

Marilé Pretel. Perquè siguin allà.

David Pastor Vico. És clar, perquè entrin els nens a jugar a la teva casa. I, en aquest moment, arriba l’egoisme de l’adult, perquè no només el seu fill és el millor, sinó que, a més, la seva vida és molt valuosa, la seva intimitat és molt valuosa i el seu temps és molt valuós: “A la meva casa? A la meva casa vindran els fills de la resta? Per què? No, no, si al meu fill jo li dono una tauleta i està molt entretingut i, a més, pot jugar per internet amb el seu amic de Corea del Nord”. És clar, podrà jugar amb el seu amic de Corea, bé, del Nord, potser no, però podrà jugar amb el de Corea. L’únic problema és que no sabrà què sent, no sabrà quins són els seus problemes, no tindrà aquest contacte de pell, no compartiran espai, no compartiran un entrepà, no compartiran res, compartiran uns minuts jugant a un joc en línia i res més. Aleshores, que ser pare, i tu ho saps molt bé, implica un sacrifici.

Marilé Pretel. Totalment.

David Pastor Vico. I el sacrifici és el preu que ara ja no volem pagar, perquè entenem que la nostra vida té un valor superlatiu i que en cap moment… Per què m’he de sacrificar jo? Que se sacrifiqui el pare del fill del veí. Aleshores, és clar, si ens comencem a passar la pilota, anem malament. Perquè, al final, el nostre fill es troba en la mateixa situació.

Marilé Pretel. Efectivament. També entenia aquesta sobreprotecció, si la mires des de l’angle de: “No vull que jugui al carrer, prefereixo que sigui a casa i que estigui amb la tauleta”. O quan arriben a ser adolescents, el fet de voler controlar molt, com mesures aquest control amb ells? Perquè, de sobte, l’estàs aïllant. D’alguna manera, et queixes que juguen molt, però, alhora, és la protecció de tenir-los a l’empara i no viure la vida.

David Pastor Vico. Del control a la mida, a la longitud de la corretja amb què el tens lligat hi ha un pas molt feble. A la nostra època, tornem a les històries de l’avi Cebolleta, però a la nostra època, arribat el pas de primària a secundària o del que era EGB a BUP, era el moment en què et llançaven a la vida. Et donaven els papers amb 14 anys i tu deies: “Ep, però ajuda’m a omplir-ho”. “No, no, ho has d’omplir tu, fes-ho tu”. Ara mateix veiem a la universitat, i tu ho veus igual que jo, pares que acompanyen els seus fills a la universitat i pares que et diuen: “Escolti, vostè va reprovar o suspendre el meu fill o la meva filla”. I dius: “Però el seu fill és gran com un trinquet, per què ve vostè aquí?”. Bé, doncs resulta que hem passat d’aquesta sobreprotecció a convertir-nos gairebé en advocats dels nostres fills i lluitar per les carreres dels nostres fills, quan molts cops els estem amargant, els estem anul·lant. És molt dur. Em ve una anècdota meravellosa sobre el sentit de la capacitat sacrificial, una cosa que els pares no entendran, i com que ens trobem dos profes aquí, ho deixarem anar perquè s’ho emportin posat. Aquell pare que ve i et diu: “El meu fill ha d’haver aprovat perquè va estudiar molt”. Tu dius: “De debò va estudiar molt?”, i et diu: “Sí, sí, va estudiar molt”. Aleshores, no té facilitat per als estudis, perquè si el teu fill ha estudiat molt i ha obtingut una porqueria de qualificació, el seu fill no es mereix aprovar. “No, però va estudiar molt”. Miri, la quantitat de sacrifici no té res a veure amb la capacitat de demostració del coneixement. “No, no, però com que li va dedicar moltes hores, pobret meu”. Aleshores, bé, hi ha un moment en què cal tallar aquest nexe i que volin. Tenim un problema, i sobretot, ens trobem en una societat que ho quantifica tot. No és una qüestió qualitativa, és una qüestió quantitativa. “Quantes hores has estudiat?”. “18 hores, pare”. “Ah, suficient”. No, no, t’ha condit el que has estudiat? Has entès el que has estudiat? Tens dubtes sobre el que has estudiat?

Però, és clar, si té dubtes, si li ha condit, si és suficient, això només ho donarà el contrast, això només ho donarà el diàleg amb l’altre, amb el seu altre company d’escola, amb el professor, amb l’altre sempre. Però si estan sols. Estan sols. Els nostres joves cada cop estan més sols, i la soledat i la depressió estan lligades. I la Organització Mundial de la Salut ja ho ha dit: la depressió és la malaltia del segle XXI. Cinc de cada cent persones al món patiran depressió. I d’aquest 5%, el 5% del 100% de depressius del món se suïcida. Compte, ens trobem en una onada de suïcidis, ens trobem en una onada de depressió, i això no s’aturarà. Et donaré una dada que fa pensar.

Marilé Pretel. De les dures.

David Pastor Vico. De les dures, de les de persona gran. Des de l’any 79, la fi de la generació X i l’inici de les següents generacions, de l’any 79 a l’any 2010, només a la Ciutat de Mèxic han augmentat els suïcidis juvenils un 279%. 279%, xifra oficial de la Secretaria de Salut Pública de la Ciutat de Mèxic. Ens trobem ara mateix en un drama. A l’Argentina, ara mateix el suïcidi juvenil és la primera causa de mort entre els joves, ja no els accidents, ja no les malalties, i no estem prestant atenció a això i ens està copejant constantment.

Marilé Pretel. Això em sembla el més dur.

David Pastor Vico. Doncs obrim els ulls. Els nostres joves estan profundament sols, i les xarxes socials no han vingut a posar-hi remei. Per una raó: totes les xarxes socials, totes, em diguis les que em diguis, són privades. Totes les xarxes socials cotitzen a NASDAQ, a la borsa de valors electrònics més important del món. Una xarxa social no és un parc públic on em trobi amb els meus amics i no hi hagi un cost. Una xarxa social té un cost, i el cost de la xarxa social és abocar la teva intimitat, abocar la teva informació. I, a més, et tenen abstret, et tenen enganxat el màxim nombre d’hores possible. A Mèxic, ara mateix els joves mexicans estan passant més de vuit hores i un minut al dia a les xarxes socials, i un informe de la Unesco reconeix que els joves d’entre 14 i 18 anys de Llatinoamèrica passen 24 hores al dia amb el telèfon connectat. Dormen amb el telèfon connectat, que és el camí immediat. D’aquestes vuit hores i un minut, més del 90% és a les xarxes socials. Compte, això té un cost molt alt. La xarxa social no és un lloc per fer amics, és un lloc de mercadeig, és un lloc de negoci. De fet, hi ha els “community manager”.

Marilé Pretel. És un negoci, efectivament, perquè són empreses.

David Pastor Vico. Doncs és un monopoli de la xarxa social i que, a més, el que pretén és que passis el màxim temps possible connectat a ella per consumir, per abocar-hi informació. Realment, si no aboquéssim cap informació a la xarxa social, seria una pàgina buida de text. Nosaltres som qui l’estem nodrint i nosaltres som qui ens estem posant el peu al coll. Hem de tenir compte amb això. El que cal entendre és que les xarxes socials han vingut per quedar-se. Les xarxes socials són una eina, no és més que això. Té coses positives? Moltíssimes coses positives. Ens podem reunir, podem trobar l’espai, podem compartir coses, això és obvi. Però no podrem substituir mai una passejada pel parc per una trobada en un xat virtual. Això no ho podrem substituir. El que sí que podrem fer, i crec que per això és molt útil, és a dir: “Ep, quan ens veurem? A quina hora? On? Què portem? Quina pel·lícula mirarem?”. Això ho podem fer. Ens permet estar absolutament connectats amb els amics de manera immediata. Hi ha una reflexió que crec que és mitjanament encertada, no perquè sigui meva, sinó perquè s’hi adapta. Dic alguna cosa com que les xarxes, al meu últim llibre, les xarxes socials permeten que les persones que estiguin molt lluny s’apropin, però també fa que les persones que estiguin molt prop s’allunyin. I això és motiu de reflexió. Les eines sempre són positives quan se’ls dona l’ús que se’ls ha de donar. El problema és: hem descobert quin és l’ús que se’ls ha de donar? Estem els professors preparats per ensenyar des de primària l’ús de les xarxes socials? Perquè han vingut per quedar-se, això és una realitat, però ens hem de posar les piles, sobretot els filòsofs, que encara estem parlant sobre la guerra del Vietnam, ens hem de posar els filòsofs les piles.

Marilé Pretel. I parlar d’això.

David Pastor Vico . I parlar d’això per analitzar-ho i, sobretot, per donar una guia als professors des de la llar d’infants, des del “kinder”, des de primària, de com s’han de fer servir les xarxes socials i per a què s’han de fer servir. I, sobretot, incentivar el joc de veritat en els nens. El joc al món real, no al món virtual, que està molt bé per determinades qüestions, però és necessari que els nens s’embrutin. Això és útil, això serveix.

Marilé Pretel. Precisament relacionat amb això, et volia preguntar perquè segur que et trobes amb aquestes situacions quan ets amb alumnes, una de les coses que els meus companys i jo tenim molt al cap és intentar fomentar, perquè ens sembla vital, que puguin treballar els alumnes de manera coordinada i treballar en equip. Però a vegades això costa molt, que ells entenguin per què cal treballar en equip i els avantatges, si n’hi ha, o no. Quines coses són bones de treballar en equip versus ser un individualista?

David Pastor Vico. Bé, doncs el cop és el primer, i el cop és la realitat. Ningú a la seva feina, qui ens estigui escoltant, amb sort, té feina, ningú a la seva feina treballa sol, ni tan sols el xofer d’un cotxe treballa sol. Sempre s’ha de reunir amb altres persones, sempre ha de tenir aquesta assertivitat cap a l’altre o tenir un cap per sobre. Ensenyar als nostres alumnes a treballar en equip és fer-los aterrar al món real, al món laboral, per al qual se suposa que es deuen estar preparant. Per relacionar-se amb la resta, per saber que tindràs un cap o que seràs un cap, que tindràs companys de feina i que t’hauràs de responsabilitzar de la part que et correspon. Tornem a la responsabilitat, l’ètica no ens abandonarà mai, sempre hi serà present. Quin és el problema amb els nostres alumnes? I això tu ho tens diàriament cada cop que demanes un treball. Des del moment que els alumnes no juguen des de petits, no es relacionen, manquen d’habilitats socials, es tanquen en l’individualisme, que l’individualisme no és més que la clau del neoliberalisme. El neoliberalisme es basa en el fet que és l’individu qui compra, no el grup. Si tu i jo sortim a fer una passejada, potser ens mengem unes pipes de gira-sol i en tenim suficient. Però si tu sola o jo sol desitgem passejar, al final, tard o d’hora, i sobretot si som en una gran ciutat i anem a un centre comercial, sortim amb bosses. Comprem quan anem sols, no quan anem junts. Bé, doncs en aquest cas, els nostres alumnes, que estan criats en l’individualisme, finalment són capaços de dir-nos coses com: “Jo no vull treballar en equip perquè ho faig millor sol”. Inclús els seus pares són capaços d’arribar i dir-nos: “El meu fill treballa millor sol”. El problema no és aquest, el problema és que quan els hi obliguem, i els obliguem a treballar en equip, ens trobem amb el següent exemple: tenim tres alumnes, els demanem un treball en conjunt, i un, el primer, diu: “Jo ho busco a internet perquè tinc banda ampla i tu no tens banda ampla”. Ho busca a internet, descarrega tota la informació, ho posa en una memòria USB o ho enviar per correu al segon. El segon el que farà és un PowerPoint, una presentació, que no tindrà absolutament res a veure amb el treball.

Marilé Pretel. Efectivament.

David Pastor. I que, a més d’aquesta presentació, no llegirà la informació que l’altre li ha donat, perquè diu, en la seva individualitat, que l’individu sempre és molt fluix, sempre tendeix al menor esforç, dirà: “Bé, si el meu company ho ha baixat d’internet, ell s’ho deu haver llegit, així que jo ho aboco”. I després dona la presentació al tercer, que és qui té menys vergonya, el més descarat i qui ho presentarà a classe. Però aquest tercer tampoc ho llegirà, i no ho llegirà perquè diu: “El meu amic del PowerPoint ho deu haver fet i el company que ho va baixar d’internet ho deu haver fet”. I, al final, què tenim? Tenim un treball en equip, individual. És a dir, això no és treballar en equip. I, al final, això té molts problemes. Quan ens queixem dels “millennials”, perdona’m pel terme, però quan ens queixem dels “millennials”, ens queixem del poc temps que duren en una feina. És clar que duren poc de temps en una feina. És a dir, hi ha dues coses a la vida de l’ésser humà que sempre ens requeriran temps. Una és la feina i l’altra és l’amor. Aquestes coses requereixen temps, tenir una vida de parella requereix temps, requereix esforç, requereix dedicació, requereix cert sacrifici i certes qüestions. La feina és exactament el mateix, és a dir, la feina requereix temps, requereix esforç, demostrar, trobar el teu espai, guanyar-te el respecte de la resta. Quan no saps treballar en equip i no entens que formes part d’un engranatge, que és fonamentalment el que és treballar en equip, estàs reclamant constantment el teu benefici, estàs reclamant constantment que se’t valori sense tenir la capacitat de demostrar-ho. Aleshores, quins són els beneficis del treball en equip? Tots. Els reptes del mil·lenni, com els anomenen ara els que en saben, els reptes de mil·lenni es basen en un parell de qüestions molt senzilles: ser capaç de treballar en equip, ser capaç de trobar i detectar els problemes i, el més important, tenir judici crític, pensament crític suficient per afrontar aquests problemes.El pensament crític sense el treball en equip és impossible. El pensament crític és un pensament que es basa immediatament en el reconeixement de l’altre i les seves circumstàncies en relació amb el teu reconeixement i les teves circumstàncies. Això significa que, per tenir pensament crític, ens hem de conèixer i dialogar. Hem de parlar, hem d’estar junts, hem de saber l’un de l’altre. La vida és així, Aristòtil ho va escriure fa 2.300 anys i tenia raó.

Marilé Pretel. I no ha canviat.

David Pastor Vico. Som troglodites amb telèfons intel·ligents. El nostre cervell té 200.000 anys i no ha canviat gens ni mica en 200.000 anys. Aleshores, el nostre cervell no està adaptat a la virtualitat. Per això l’estudi nord-americà deia que ho comparava amb menjar xocolata. És clar, amb alguna cosa física.

Marilé Pretel. És clar.

David Pastor Vico. Perquè segueix sent el mateix òrgan. No ha canviat gens i es mou per les mateixes passions, les mateixes pulsions. I la soledat ens afecta a tots igual.

Marilé Pretel. Doncs, Vico, ja escoltant-te dient tot això, em pregunto: ets positiu i creus que això té futur o ets d’una línia més negativa, de les que diu: “Bé, això no té solució i no va pel bon camí”?

David Pastor Vico. A veure, m’agafaré a un subterfugi filosòfic, entesos? Perquè quan parlem d’un filòsof positiu, és un filòsof que creu en els fets verídics, no optimista.

Marilé Pretel . D’acord.

David Pastor Vico. Mira, jo soc optimista depenent de com m’aixequi aquell matí, la veritat. La meva feina a Mèxic em fa veure moltes realitats. Conec tota la República, em moc per totes les universitats i, finalment, veus moltes coses. Hi ha dies que m’aixeco tremendament optimista, veig futur, veig que podem seguir endavant. I hi ha dies que, la veritat, millor em quedo al llit i no m’aixeco. Aquests dies profundament pessimistes el que intento és no contaminar a ningú, intento no escriure i intento no fer xerrades, no fer entrevistes ni conferències, quedar-me tancat, escoltar molt de heavy-metal per aixecar-me l’ànim i poc més. I quan estic positiu, aleshores, doncs obrir-me a la resta, escriure i fer tot el possible. Si la pregunta és: creus que tenim futur? Et dic que sí, sí, sí. Hi ha esperança al món? És clar que hi ha esperança al món, sempre que siguem conscients que l’altre té els mateixos problemes que tenim nosaltres i que siguem capaços de recuperar el que ens va fer éssers humans, que és confiar els uns en els altres. I ara t’ho explico. Si anem a una selva, si anem a la selva de l’Amazones i veiem una tribu ianomami, resulta que en aquesta tribu tots es coneixen. Tots saben qui és el pare, la mare, l’avi d’un i de l’altre, i tots confien unívocament en la resta, absolutament en tots, de manera que cadascú té la seva funció dins la tribu. I aquest sistema, aquest repartiment de responsabilitats, que els filòsofs anomenem “ètica de la responsabilitat”, ha permès, només aquest sistema, que tribus i clans romanguin encara en existència durant 200.000 anys. Qualsevol altre sistema polític que hem inventat ha fracassat, i ens trobem ara en una crisi del neoliberalisme, i fracassarà. Però el clan basat en una cosa tan primitiva i tan essencial a la nostra substància com a humans, que és la confiança i la responsabilitat, segueix funcionant avui dia. Això és el que hem de començar a veure. I tu em diràs, perquè m’ho preguntaràs: “Vico, però com ho fem avui dia?”.

Marilé Pretel. Exacte. Perquè com ho fem si no confiem en els joves? Estem sempre en una actitud molt crítica cap a ells i no confiem en ells.

David Pastor Vico. És clar. Tornem a rescatar això que era comú a les nostres tradicions. Poso l’exemple meravellós que sempre m’agrada posar. La meva mare és d’un petit poble de Sierra Mágina, de Jaén. En aquest poble, quan arriba el bon clima, després dels freds de l’hivern, quan arriba la primavera, decideixen pintar les cases de calç. És una cosa molt pròpia de la nostra cultura mediterrània, cosa que trobarem a Andalusia, a Sicília, al sud d’Itàlia, a Grècia i inclús a la costa nord d’Àfrica, a la Mediterrània. Però quan aquests veïns pinten les seves cases, ho fan d’una manera molt interessant. Són les dones, en primer lloc, les que pinten les cases de calç. Són les dones les que preparen la calç tres dies abans. Saps que la calç és una pedra. La posen a l’aigua, es converteix en una pasta per poder pintar i el cap de setmana és quan comencen a pintar les cases. Compte, no pinta cadascú la seva. Això és molt bonic. No pinten cadascú la seva. Comencen al principi del carrer i totes van pintant les cases de totes. I, quan acaben, són els marits els que s’han reunit per fer el menjar, i hi haurà unes migas amb rostes, hi haurà “pipirrana”, hi haurà el que sigui amb oli d’oliva de la terra. Això què produeix? Doncs això produeix coses molt boniques. Tu creus que a qualsevol carrer de qualsevol ciutat, si els veïns tinguessin aquest compromís de treballar junts, es permetria que les parets estiguessin plenes grafitis o que es maltractés allò públic o que els veïns no es molestessin amb cert alcalde perquè no compleix el que ha de fer o que els nens tindrien algun perill de jugar al carrer? És clar, compte.

Marilé Pretel. És clar.

David Pastor Vico. Compte, que jo soc amant del rock-and-roll i del heavy-metal, però entenc que hi ha tradicions connaturals a l’ésser humà, per ser ésser humà, que hauríem de començar a rescatar. I a qualsevol ciutat podem fer cèl·lules, a qualsevol ciutat podem facetar, encara que sigui la gran ciutat de Tenochtitlán, amb 25 milions d’habitants, la podem facetar, fer carrers, fer barris. I això es feia. A Mèxic, fa menys de 40 anys, els carrers es tallaven per les festes de 15 anys. Les festes dels 15 anys es feien al carrer, i els veïns eren amos del carrer. Però ens va començar a fer por, ens vam començar a retraure, vam abandonar els carrers i ja sabem què passa a ciutats com Mèxic, la inseguretat, el perill… Però perquè hem marxat, hem deixat el carrer al dolent.

Marilé Pretel. Aleshores, hem deixat l’espai a la resta?

David Pastor Vico. Per descomptat, és clar que sí. La culpa es reparteix entre tots.

Marilé Pretel . Entre tots.

David Pastor Vico. La culpa es reparteix entre tots, com a l’educació. Aleshores, com podem fer les coses? Doncs rescatant les nostres essències, i les nostres essències no són certes festes nacionals, no va per aquí. La nostra essència és la nostra essència com a humans, com a animals polítics que necessitem a la resta. Si rescatem això, fantàstic. Ho podem fer. Necessitem, simplement, adonar-nos que el nostre veí té exactament els mateixos problemes que nosaltres.

Marilé Pretel. En aquest sentit, saps que nosaltres, a les aules, som molt de donar etiquetes: “Els millennials”. Saps que són generacions que tenen competències molt fortes tecnològiques i digitals, aleshores, sembla que tenen aquest nivell de superioritat aparent. Tu els veus, quan els veus a classe i veus com fan les coses, més intel·ligents? Ho són o no ho són?

David Pastor Vico. Em posaràs en un compromís per quan torni a classe.

Marilé Pretel. Per quan tornis a classe, efectivament.

David Pastor Vico. Mira, vaig a un criteri d’autoritat, que això sempre et treu molta culpa, et treu molta responsabilitat. Isaac Asimov, cap a l’inici dels anys 80, va fer una entrevista a un mitjà de comunicació nord-americà. Isaac Asimov, que era un visionari i una persona increïble amb unes capacitats fora de sèrie, un senyor que va escriure 400 llibres, és clar, no va poder tenir fills. Normal, no tenia temps.

Marilé Pretel. Estava amb altres coses.

David Pastor Vico. Estava amb altres coses. Isaac Asimov va fer una entrevista i li van preguntar sobre les noves tecnologies. Què passarà en el futur? Què tindrem? Quines eines tindrem? I Isaac Asimov va dir el següent, fixa’t quina cosa més interessant, va dir: “En el futur, tot el món tindrà ordinadors personals a casa seva. Aquests ordinadors personals estaran interconnectats els uns amb els altres i, a més, tindran accés gratuït a grans biblioteques del coneixement”. Fins aquí, ho va clavar.

Marilé Pretel. Literal.

David Pastor Vico. Ho va fer perfecte, però després va seguir. És clar, era un optimista, com jo alguns dies quan m’aixeco. Ell era un optimista i creia en el gènere humà, i deia: “Gràcies a això, quan una persona tingui algun tipus d’afició…”, i ell personalitzava molt en el beisbol, “quan a algú li agradi molt el beisbol, tindrà la possibilitat d’aprendre-ho tot sobre el beisbol. Però el beisbol té una gran càrrega de càlcul estadístic, matemàtic”. En aquesta part del món, a Europa, no en sabem gaire, de beisbol, però és cert. “Tindrà una càrrega molt alta d’estadístiques, de matemàtiques, així que si t’agrada molt el beisbol, començaràs a estudiar matemàtiques i, aleshores, “motu proprio”, seràs capaç de desenvolupar un alt coneixement en matemàtiques”. Aquí Isaac Asimov va errar, la veritat, va fallar una mica. No significa que no passi, és clar que passa. I ho estem veient en alguns “youtubers” fantàstics que tenen uns coneixements molt amplis, i que ja és aquesta nova generació de “youtubers” que sap, que sap de què parla, que té un bon coneixement de la música, de la física, de l’art, gent que té aquestes capacitats. Però això sempre ha existit. Tu i jo sempre hem tingut alumnes que han destacat pels seus propis mitjans sense que nosaltres tinguéssim cap acció. El problema és totes les altres coses sobre les quals hem de treballar, i aquí les noves tecnologies no han fet cap favor. L’Associació Internacional per l’Avaluació del Rendiment Educatiu diu, article de l’any 2015, que el 89% dels nadius digitals creu que té altes competències per trobar informació rellevant a internet, és a dir, per no ser enganyats per internet. I la realitat de l’estudi diu que només el 2% dels joves nadius digitals, el 2%, té habilitats de pensament crític per trobar informació rellevant a internet. Traduït, al 98% dels joves nadius digitals se’ls pot enganyar fàcilment en l’ús d’internet. Se’ls colen les “fake news”, se’ls manipula fàcilment. Aleshores, em dius: “Són més intel·ligents?”. Serem conservadors, direm que són igual d’intel·ligents que els altres però que tenen una carència. I la carència és la manca de pensament crític que els impedeix adonar-se d’això. I, com hem dit, el pensament crític necessita l’altre. El pensament crític necessita diàleg, necessita dialèctica, necessita passar temps amb els amics, necessita jugar, necessita el desenvolupament lògic dels éssers humans.

Marilé Pretel . Exacte. Bé, i també hi som els professors per fomentar aquest esperit crític i fomentar la col·laboració entre ells i aquesta forma de treballar junts.

David Pastor Vico. És clar, però ens arriben tard. Ens arriben tard, la nostra funció és treballar.

Marilé Pretel. Vull ser optimista.

David Pastor Vico. Jo també. Avui estic optimista. Ens arriben tard, fem tot el que podem, però necessitem agafar-los des de la llar d’infants i, sobretot, necessitem que els seus pares ho sàpiguen. És totalment compatible, quan Gutenberg va inventar la impremta, es van posar les mans al cap i deien: “Déu meu, però que farà aquest senyor? Posarà a l’abast de tots els llibres”, com si això fos un problema. El misoneisme, la por a allò nou, és una cosa comuna a l’ésser humà, sobretot quan som ja més grans, més conservadors. És aquest senyor gran que diu: “Facebook és el dimoni”. A veure, això no és així. Però hem d’aprendre a fer-lo servir, i això se’ns ha passat.

Marilé Pretel. Això és cert.

David Pastor Vico. Això se’ns ha passat, aquest tren se’ns ha passat i és el moment de replantejar-ho, seure a parlar i dir: “Ep, involucrem també els pares en això, posem-los al sac”. Els pares de les nostres generacions… Jo he sigut pare fa molt poc, però de la nostra generació de quarantins, hem sigut pares que ho hem tingut molt còmode, sense adonar-nos dels problemes que això ens podia portar. També ens relaxava molt perquè el nen estava entretingut i sabíem on era en qualsevol moment. I, és clar, hem tingut…

Marilé Pretel. Aquesta diferència.

David Pastor Vico. Hem tingut aquest impàs de: “La tecnologia ens ha seduït molt, ens ha seduït massa”, i no ens hem adonat de les complicacions que podia tenir. Bé, doncs ja ha passat el temps, parlem-ne, centrem-nos-hi i mirem quines coses positives en podem extreure i tornem a replantejar la situació.

Marilé Pretel . L’obsessió de molts pares, que a mi alguns cops, personalment, m’espanta, de què vols pel teu fill, i tots es plantegen: “Jo només vull que sigui feliç”, com si aquesta fos la màxima, què et sembla a tu aquest plantejament? Aquesta hauria de ser la màxima d’un pare?

David Pastor Vico. Mira, l’hauria de ser per diverses raons, però ho matisaré tot. És clar que hauria de ser. De fet, tornem a treure aquí el grec mort, tornem a treure Aristòtil, i ell ens dirà que la finalitat, la teleologia… És a dir, la finalitat de l’ésser humà és ser feliç. Per tant, és lògic pensar que si tinc un fill, el que vull és que aquest fill sigui feliç. Ara bé, què és la felicitat? Com entenen els pares la felicitat? I aquí és on ens trobarem amb l’escull, perquè la felicitat vista des de l’individualisme és la consecució de coses. Però la felicitat vista des dels ulls d’algú com Aristòtil és el camí virtuós i és, sobretot, un camí que es fa acompanyat. Aristòtil ens dirà que no hi ha possibilitat de felicitat sense amics. Fixa-t’hi, tornem un altre cop al principi.

Marilé Pretel. Al conjunt, efectivament.

David Pastor Vico. Tornem un altre cop a la societat, de manera que si jo vull que els meus fills siguin feliços, el que he de procurar és donar-los el marc suficient perquè es puguin desenvolupar amb la resta, i així poder arribar a ser feliços, no donar-los el marc de coses perquè amb elles puguin… No, no, compte, una cosa són els objectes i una altra cosa són les possibilitats, i el que hem de brindar són possibilitats, no objectes. Perquè si ho bolquem tot en els objectes, tindrem un problema. És, en primer lloc, la lluita per aconseguir-ho. Després, la frustració per no tenir-ho. I, en tercer lloc, quan ho tinc, s’acaba l’emoció. Yuval Noah Harari una de les coses que ens dirà és que la consecució de l’objecte ens dona un esclat de qüestions bioquímiques meravelloses, però que ràpidament baixa. Si nosaltres pensem que aquest esclat d’emoció de tenir l’objecte és la felicitat, aleshores anem en caiguda lliure, perquè sempre anirem buscant l’objecte que ens sadolli la felicitat. Al final, tindrem nens sobreregalats, nens que no són capaços d’apreciar l’objecte, sinó que els en donen tants que se’n desfan constantment, i estem errant el tir de la felicitat. La felicitat no pot ser aconseguir coses, ha de ser tenir possibilitats per fer coses, i això només t’ho dona el contacte i la relació amb la resta, res més. Som humans. Ser feliços com a màxima és gairebé de manual d’autoajuda. Però tornem a la filosofia, tornem a una cosa que ens ha ajudat a viure els últims 2.500 anys, que a més ha estat un èxit de vendes durant 2.500 anys, no hi ha hagut cap gènere literari que aguanti tant com la filosofia i, a més, ens estalvia molts problemes. La filosofia una de les coses que ens diu és que la felicitat és un camí, no és una finalitat.

Marilé Pretel. Exacte, no és un punt.

David Pastor VIco. És un camí. I, de fet, una de les coses més sensates que podem entendre de la felicitat és que potser buscar la felicitat sigui una manera de viure, res més. És a dir, res més, una manera de viure, adequar d’alguna manera les nostres necessitats o els nostres desitjos a la realitat del món en què vivim. Quina estupidesa dir que tots podem aconseguir la felicitat si ho estem dient a algú que, com jo, fa dos metres d’alçada, pesa 140 quilos i vol ser astronauta i, a més, té 40 anys. Jo mai podré ser astronauta. I si tu em dius: “No, però si ho desitges molt fort, el cosmos t’ho donarà i seràs feliç”. Miri, això és impossible, però si m’ho crec, al final seré un infeliç. Escolta, no, d’això no va el joc, no va per aquí. La felicitat és un camí cap al qual hem d’anar i ens hem d’anar construint. I, compte, ho torno a dir, és un camí que no es fa en soledat. Quan Machado va escriure això de “Caminant, no hi ha camí, es fa camí en caminar”, hauria d’haver afegit al costat: “Es fa camí en caminar junts”.

Marilé Pretel . Junts.

David Pastor Vico. Caminem junts, perquè si no, no sabem cap on anem.

Marilé Pretel . Vico, què ens aporta el fet de caminar junts, de conviure amb la resta? En què ens enriqueix?

David Pastor Vico. La pregunta no és… La pregunta no es fàcil. I em permetràs que ho personalitzi una mica, que t’ho expliqui. Jo em vaig criar en un barri obrer de Sevilla, al barri de San Diego, entre els blocs 32 i 33. Aquests blocs eren blocs de formigó armat de vuit plantes. Cada planta tenia quatre apartaments, i hi vivien totes les famílies possibles. Avui dia, si em preguntes com es diuen els veïns, te’ls dic tots, del 32 i del 33, com es diuen els seus fills i a què es dedicaven els seus pares, encara que ja, malauradament, algun ha mort. Quan em vaig criar allà, tots els nens ens reuníem els uns amb els altres per diferents coses: afinitats futbolístiques, ja ho saps, el Real Betis Balompié i el Sevilla Club de Fútbol; per música, hi havia qui li agradava Queen, a altres ens agradava el heavy-metal. Cadascú… Es reunien els uns amb els altres, però tots ens coneixíem. Els nens jugàvem tots junts i ens barallàvem també, perquè forma part també de l’aprenentatge, el confrontament i el fet de ser capaç de resoldre situacions. Quan hi vivia, a San Diego, amb els meus veïns, allà vaig descobrir moltes coses. Vaig descobrir, per exemple… El pare de l’Adolfo, del 33, era un home meravellós que tenia fills increïbles. Un home generós. Es va posar malalt per una qüestió hepàtica, i poc després va morir. Quan va morir, va sortir el fèretre per la porta del bloc 33 i els nens ens vam quedar espantats perquè ens vam adonar que el pare de l’Adolfo era com el meu pare, com el pare de qualsevol altre. Allà vam descobrir que, tard o d’hora, els teus familiars, les teves persones properes marxaran. I això ho vam descobrir els nens veient la resta. Cada apartament era, en pla, exactament igual que la resta, perquè eren aquestes vivendes que es construeixen com ruscos, però cada família l’havia fet diferent. Quan anava, per exemple, al setè, al setè B, del meu amic Raúl, descobria que la seva casa era totalment diferent a la meva, perquè a la seva casa, els pares el saló el tenien diàfan. Tenien un paper pintat a la paret preciós on podíem anar a jugar els nens quan plovia, perquè no hi havia res que es trenqués, i tots hi anàvem. La veïna del quart B tenia cinc fills, i hi anaven els cinc fills amb les seves xicotes i xicots, amb un gos que lladrava molt, i tots s’hi amuntegaven. Teníem veïns que venien de províncies, teníem veïns que venien de Madrid, que vivien al vuitè. Uns altres del segon, que eren una dona portuguesa i un pare sevillà, que havien sigut emigrants a Anglaterra. La meva família va ser emigrant a Bèlgica i ens hi vam arrelar. Veies la diferència que hi havia entre una casa i l’altra casa, però aprenies que en aquelles cases hi havia móns totalment diferents al teu, on la gent podia ser feliç. Descobries que al bloc 33 hi havia una mare soltera amb una filla i que això era una realitat, que no totes les famílies han de tenir un pare, una mare i una sèrie de fills, sinó que, realment, el món és molt més polièdric. El món té moltes més cares, i també descobries que havies d’aprendre a mentir. Per què? Perquè la mare d’en Paco, del cinquè B, comprava el pa on el comprava la teva mare, comprava la mateixa mortadel·la amb olives que comprava la teva mare, la mateixa mantega. Però els entrepans de la mare d’en Paco, la Mariló, per alguna raó estranya, estaven més bons que els de la teva mare. Aleshores, descobries la capacitat de comparació, i la teva mare sempre et preguntava, les mares tenen raigs X als ulls i quan et veuen saben que has menjat, i et deia la teva mare: “Ja has menjat a casa el veí?”, “Sí, mare”, “Què has menjat?”, “Un entrepà de mortadel·la”, “I com estava?”. Si tu li deies a la teva mare la veritat, i la veritat era: “Mare, està millor que el teu”, sabies que la resta de la teva vida la teva mare et diria: “Bé, doncs espero que t’agradi aquest àpat, i si no, que te’l faci la mare d’en Paco”. Aleshores, havies d’aprendre que hi ha certes coses que es poden permetre, que hi ha mentides pietoses. Aquests petits dilemes morals es converteixen en el joc diari, en aquesta consecució d’habilitats socials. I quan jugaves al carrer amb els nens, sempre hi havia l’amo de la pilota. Perquè a la meva època, no tots podíem tenir una pilota ni tots teníem unes sabatilles esportives. Aleshores, l’amo de la pilota deia: “Es juga al que a mi em dona la gana”, i havies d’aprendre que, o bé t’unies a la resta per canviar les regles del joc o bé havies de buscar algun tipus d’estratègia. Realment, aquesta capacitat…

Marilé Pretel . Aquesta negociació que hi havia.

David Pastor Vico. Aquesta capacitat de negociació… Compte, parlo de capacitat de negociació, et parlo de tolerància a la frustració. De què et parlo? Et parlo de les eines bàsiques que hem d’adquirir. I, sobretot, quan descobreixes que els móns són diferents, t’adones que el teu món no és únic, que el teu món és un món i que n’hi ha molts d’altres. L’ésser humà sempre ha sigut etnocèntric per natura. Sempre pensem que les nostres coses són les millors. És una cosa que ens ha permès sobreviure com a espècie durant molt de temps, però ara no cal. Ara ens hem d’adonar que les realitats de la resta són tan certes, tan vives i tan potents com la teva, i això t’ho donava la convivència amb la resta. T’ho donava el fet de jugar, conèixer. Jo he conegut la majoria dels apartaments dels meus veïns a la meva infància. Estic segur que, si algú m’està veient, potser li corren les llàgrimes per la cara i diue: “Escolta, doncs és cert”. Aleshores, rescatem-ho, perquè això era magnífic i pot tornar a ser exactament igual. I no ens hem de creure tanta cosa ni creure que som la panacea del món.

Marilé Pretel . Bé, ha estat un plaer la conversa que hem tingut, he après molt, com d’important és la confiança, com d’important és tenir pell amb pell, ser prop de la resta, aquesta experiència tan meravellosa que m’has explicat, que has viscut la teva pròpia xarxa social física, i com d’important és la filosofia a la vida.

David Pastor Vico. Doncs moltes gràcies, Marilé, per aquesta oportunitat i per demostrar que la filosofia no és més que una cosa viva, una cosa que serveix sobretot quan l’apropem i la portem a la realitat del dia a dia. La filosofia no és més que intentar donar solució a molts problemes, però aportar molts dubtes, que és el que ens enriqueix com a éssers humans, així que espero que ens tornem a trobar, que ens trobem a les aules.

Marilé Pretel. Segur.

David Pastor Vico. A qualsevol espai, i bé, “rocanrolegem” una mica i ho passem al millor possible.

Marilé Pretel . Al millor possible.

David Pastor Vico. Perquè, realment, serem aquí tan poc de temps que, si no ens divertim, això no té gaire sentit.

Marilé Pretel . Totalment d’acord.

David Pastor Vico. Gràcies.