Set passos per ajudar al teu fill a entendre les seves emocions

Sóc en Rafael Guerrero, psicòleg i doctor en Educació i autor del llibre “Educació emocional i afecció: Pautes pràctiques per a gestionar les emocions a casa i a l’aula”.

Laura Guarddón. Hola, Rafa, sóc la Laura, mare de dos nens. I, bé, un veritable plaer poder tenir aquesta conversa amb tu i fer-te unes quantes preguntes que jo crec que ens interessen a tots els pares i mares dels nens. Bé, en primer lloc, m’agradaria parlar de l’empatia. Jo crec que tots volem que els nostres fills es posin al lloc de l’altre, que es posin en la pell de l’altre. I bé, ens agradaria saber també si realment l’empatia és una cosa innata o que s’aprèn, no? O com poder ensenyar-los-la també.

Bé, primer de tot, Laura, un veritable plaer ser aquí amb tu. I bé, jo crec que som aquí per aprendre tots i gaudir d’aquesta conversa. Això primer de tot. L’empatia és un dels temes més importants. És veritat que jo crec que som en un context on no se li dona tota la importància que se li hauria, però l’empatia és tremendament important.

L’empatia és un dels conceptes, una de les variables que necessitem ensenyar als nostres fills. El concepte d’empatia ve del grec “empathos”, que vol dir “patiment amb l’altre”. Et posaré un exemple, Laura. Imagina’t que anem els dos caminant pel carrer i ens trobem que mirem a dalt i hi ha un fonambulista. Un fonambulista que, a través d’un cable, està creuant, està passant d’un edifici a un altre edifici. Què ens passaria a nosaltres? Bé, ens passaria que sentiríem molta por, no?

És clar.

Llavors, en aquest equilibri que està realitzant el fonambulista, nosaltres sentiríem la seva por. Sentim la seva por, Laura, però en realitat nosaltres no estem en aquesta situació tan dramàtica, no ens estem jugant la vida. I això és empatia, Laura, és a dir, sofriment amb l’altre, experimentar l’emoció que té l’altre. Llavors, generalment, en llenguatge quotidià, Laura, acostumem a sentir: “L’empatia és quan em poso o em fico en la pell de l’altre”. I està bé, però jo afegiria un petit afegitó, i és que consisteix en ficar-se, posar-se en la pell de l’altre, però, això és molt important, hem de tenir en compte que aquesta pell no és la nostra. És a dir, entenc com et sents, però jo no estic vivint aquesta situació. Entenc les teves emocions, però no és la meva situació.

Per aquest motiu quan, per exemple, anem a un tanatori a veure un amic que ha viscut una mort d’un familiar, de la seva mare o del seu pare, què és el que solem dir-li? “T’acompanyo en el sentiment”. És a dir: “Sé com et sents, puc entendre quines emocions i en quina situació et trobes, però no és la meva situació, és la teva situació”. Llavors, el concepte d’empatia és tremendament important. Pel que fa al que em preguntaves de si és més un aspecte innat o és un aspecte que s’aprèn, que es desenvolupa… Bé, la pregunta té una mica de truc, no? Per què? Doncs perquè és veritat, com bé saps com a mare de dos nens, els nadons, quan neixen, els nounats, tenen certes predisposicions. Tots sabem que en el moment del naixement, per exemple, un aspecte molt concret com és el dormir, hi ha nens que són més irascibles, altres nens que són més tranquils, uns dormen millor, altres dormen pitjor… I és clar, tot just tenen hores de vida, no? Però tot i això naixem amb una predisposició genètica. Bé, portant això a l’apartat, al costat de l’empatia, ens trobem que l’empatia es veurà influïda per qüestions de predisposició que són més aviat genètiques. Però el que és l’aspecte estricte de l’empatia, l’empatia és una cosa que no solament és que es pugui desenvolupar, sinó que s’ha de desenvolupar. I sempre comento que l’empatia es desenvolupa amb “un altre”. Això d'”un altre” és entre cometes, perquè “un altre” implica una tribu, no?

Laura Guarddón. Sí.

Cal una tribu sencera per desenvolupar un nen, perquè un nen creixi i per educar un nen. Bé, doncs per a l’empatia necessitem un “altre”. És a dir, el nostre fill aprèn a anar amb bicicleta, per exemple, perquè hi ha algú, o hi ha diverses persones, que l’ensenyen a anar amb bicicleta. El nostre fill aprèn a escriure perquè hi ha algú, la seva professora, la seva mare, el seu pare, hi ha algú que l’ensenya a escriure. Amb l’empatia passa exactament el mateix. És a dir, els éssers humans necessitem d’altres persones, d’aquest “un altre” del qual parlàvem abans, per desenvolupar aquesta habilitat. I després podríem trobar, dins del que és l’empatia, com tres nivells, com tres tipus d’empatia.

En primer lloc, ens trobem amb una empatia de tipus emocional. És a dir… Posarem un exemple per a comprendre-ho millor. Suposem… I tant de bo no passi, però suposem que el teu marit es queda sense feina, el fan fora de la feina. Llavors, l’empatia de tipus emocional consisteix en que quan tu véns i m’expliques la situació: han fet fora el teu marit de la feina i que et trobes trista i preocupada per la situació del teu marit, l’empatia de tipus emocional, que és el primer nivell, el més bàsic, consisteix en que jo et digui: “Laura, entenc o veig que estàs trista”. Un segon nivell que implica una miqueta més de complexitat, ja aquí fiquem una cosa que és eminentment humana, que són les cognicions, els judicis, els pensaments… És a dir, tot allò relacional, tot el que tingui a veure amb el còrtex. I aquí afegiria al que comentàvem abans de l’empatia emocional, aspectes més de pensaments, aspectes més de raonament. I aquí et podria dir: “Laura, entenc, veig que estàs trista perquè han fet fora de la feina el teu marit”.

I després, el tercer i últim nivell de l’empatia consisteix en un canvi de perspectiva. És a dir, fins aquest moment, com diu en Martin Hoffman, que és un dels grans experts en empatia, l’empatia és una resposta en la qual parlem més de l’altre que d’un mateix. D’acord? És sentir el que l’altre està sentint. En aquest tercer tipus d’empatia, Laura, el que passa és que jo me’n vaig al teu lloc, però afegeixo alguna cosa en relació a mi. És a dir: “Veig, Laura, que estàs trista perquè han fet fora al teu marit de la feina. Jo en el teu lloc em sentiria exactament igual”.

Com podem fer que els nostres fills siguin sensibles, siguin empàtics? Igual que diem que per aconseguir que un nen aprengui a nedar necessitem ensenyar-li a nedar, és a dir, exercir de models i després que ell vagi aprenent a poc a poc, en aquest cas, aquesta conducta motriu. En el cas de l’empatia exactament el mateix. Deia la mare Teresa de Calcuta: “No us preocupeu per allò que dieu als vostres fills, preocupeu-vos d’allò que feu”.

Un dels casos que a mi em serveixen per explicar molt bé l’empatia i altres habilitats que anem aprenent és el cas de la Jenny. La Jenny és un cas molt interessant i molt dramàtic que es va donar als anys 70 a Los Angeles, a Califòrnia. La Jenny és una nena que neix en el si d’una família amb moltes dificultats, i a causa d’una sèrie de raons és tancada durant 10 o 12 anys en una habitació on només se li cobreixen necessitats de tipus físic. Va estar durant 10 o 12 anys tancada fins que uns treballadors socials la van trobar. És clar, els períodes crítics ja havien passat. Llavors, la Jenny no havia desenvolupat un llenguatge, la Jenny no tenia desenvolupades les habilitats socials, la Jenny, per descomptat, no tenia desenvolupada la seva habilitat motriu, no sabia escriure, caminava amb serioses dificultats i, per descomptat, la Jenny no tenia cap empatia. No tenia cap capacitat de poder fer una introspecció per saber exactament quines emocions, quins sentiments, quins pensaments estava tenint com per poder pensar en els altres.

Si haguéssim de concretar una edat, podem dir que, més o menys, al voltant dels quatre o cinc anys ja podríem concloure que hi ha una empatia d’una manera ja madura, no? Torno a repetir que això és un aspecte que requereix de molt temps. Per què al voltant dels quatre o cinc anys? Sabent, Laura, evidentment, que hi ha diferències entre nens. Perquè a partir d’aquesta edat és quan ja apareix, es desenvolupa un altre aspecte molt relacionat amb l’empatia que és la teoria de la ment. La teoria de la ment és la capacitat que tenim per posar-nos al lloc de l’altre, i no només entendre les emocions que està experimentant l’altre, sinó per saber quines idees, quins pensaments i quines expectatives té l’altre. És, per tant, llavors, al voltant dels quatre o cinc anys quan podem dir que l’habilitat de l’empatia s’ha desenvolupat. Si ara ens preguntem quina diferència hi ha entre nens i nenes pel que fa a l’empatia, doncs els estudis arriben a una conclusió molt clara. Abans de res, et volia preguntar: tu creus que hi ha diferències entre nens i nenes? I en cas que creguis que sí, qui creus que són més empàtics?

A veure, realment penso que sí que n’hi ha. No n’hi hauria d’haver, però crec que sí que n’hi ha, que les nenes tenen més empatia que els homes.

Rafael Guerrero. Doncs tens raó. A més, això no només és una sensació o una cosa que percebem en el dia a dia amb els nostres fills, amb els nostres alumnes, sinó que és una cosa que està demostrada científicament. Fixa’t, l’any 2007, un estudi d’una experimentadora que es diu Brizendine, a la Universitat de Califòrnia, realitza un estudi on compara nenes i nens petits i veu que les nenes aguanten més la mirada i miren més els aspectes facials que els nens, la qual cosa els dona més informació de contingut emocional, la qual cosa les fa ser molt més empàtiques.

D’altra banda, Rafa, els pares estem una mica preocupats perquè quan els nostres fills no aconsegueixen el que volen o no els surten les coses com més o menys ells esperaven, doncs s’enfaden, es bloquegen. I bé, arriba la paraula màgica i difícil per a tothom: la frustració. La tolerància a la frustració. Ens preocupa molt saber si realment els nens necessiten tenir frustració, fins a quin nivell hem de deixar-los que es frustrin, fins on, com, de quina manera… Què ens pots comentar al respecte?

Bé, en primer lloc, Laura, diem que la frustració, més que una emoció, és un sentiment. Quina diferència hi ha entre una emoció i un sentiment? Si volem fer-ho molt senzill, podem treure una mena de fórmula matemàtica: un sentiment és igual a una emoció més un pensament, una cognició. La frustració és un sentiment. Això què implica? Això implica que només els éssers humans ens frustrem. Per què? Perquè l’emoció que està per sota de la frustració, el que hi ha a la base és la ràbia. I la ràbia sí que és una emoció que tenim tots els mamífers. Fins a quin punt és necessari que un nen es frustri i aprengui a frustrar-se? És tremendament necessari.

Per què? Perquè la vida, Laura, com bé saps, té molts esdeveniments i té moltes situacions que són realment frustradores. És a dir, moments en què ens agradaria que les coses fossin d’una altra manera però no ho són. Llavors, jo sempre dic que quin millor moment, quin millor lloc per als nostres nens, que aprendre a frustrar-se amb la mare i amb el pare. El que no podem fer, Laura, és esperar… D’acord? Treure’ls-hi situacions de frustració i de sofriment als nostres nens i esperar que els nens s’independitzin o se’n vagin a estudiar, per exemple, la carrera a Santiago de Compostel·la perquè la nota no els ha donat a Madrid, a Barcelona, ​​a la ciutat on estiguin vivint, i ens trobem… O el nen, millor dit, el xaval en aquest cas, el ja adult, es trobi amb situacions que siguin realment frustradores.

I com s’aprèn a frustrar-se? Frustrant-se. S’ha d’aprendre a frustrar-se experimentant l’emoció de ràbia. I després també, és clar, que nosaltres siguem capaços de donar-li al nen estratègies. Que jo reconegui que el que estic vivint és una situació frustradora i que jo, per descomptat, tingui eines. Si ningú m’ensenya eines, si no hi ha “un altre” que em doni eines, difícilment podré gestionar la meva pròpia emoció. Per a això prèviament he de reconèixer que em sento frustrat. No és que em senti malament, és que em sento frustrat. I no és que em senti frustrat i punt, sinó que em sento frustrat perquè no m’han donat la feina que jo volia, perquè no m’han donat la plaça en el màster que jo volia estudiar.

Un dels aspectes que per a mi és molt important és que entenguem els adults, pares, mares i professors, que el procés d’ensenyar als nens a regular les seves emocions és sempre de fora cap a dins. És a dir, el nen neix amb la predisposició que l’ensenyem a regular les seves emocions, però el nen no sap regular les seves emocions. El nounat que és a l’hospital, el nadó que està plorant, plora perquè és l’única manera que té d’expressar el seu malestar, d’expressar que té gana, d’expressar que té fred o d’expressar la seva incomoditat però no sap, no? Llavors, per això el procés, Laura, és sempre de fora cap a dins. Això és el que jo anomeno que és sempre un procés que va de la heteroregulació, és a dir, jo et regulo a tu, perquè amb el pas dels anys això es converteixi en què tu siguis capaç d’autoregular-te. Però sempre, perquè el nen sigui capaç d’autoregular, ha necessitat “un altre”, ha necessitat algú que l’hagi heteroregulat: jo et regulo a tu.

I això és una cosa que es dona sempre en tres passos. Tres passos que s’expliquen molt ràpid però que porten molts anys. El primer pas, Laura, seria que perquè jo et pugui heteroregular a tu, he de ser capaç d’autoregular-me a mi. Per això sempre, en els diferents cursos de formació, als pares els dic que és molt important que ells siguin capaços de gestionar les seves pròpies emocions.

És clar.

Rafael Guerrero. Partim d’aquí: jo sóc capaç d’autoregular les meves emocions. En segon lloc, jo t’he d’ensenyar a tu, el meu fill o el meu alumne, he d’ensenyar-te a tu aquest procés de regular les emocions. I això, com pots entendre, porta molt de temps. Ja ens agradaria a tots, als pares, a les mares…

Laura Guarddón. Que fos en dos dies.

Rafael Guerrero. …que amb dir les coses un cop ja s’hagués après. Però no és així, requereix de moltes experiències i requereix d’una cosa que ens falta a la gran majoria, que és paciència. I el tercer i últim pas, Laura, ja és quan el nen o l’adolescent té la capacitat per gestionar les seves pròpies emocions. Això és el que anomenem “autoregulació”. Però això porta molt de temps.

Les emocions duren segons. Les investigacions arriben a la conclusió que una emoció, de mitjana, dura al voltant de 90 segons, no dura molt més. En dos o tres minuts, l’emoció ja ha desaparegut. Per què diem que les emocions porten amb nosaltres molt de temps? Perquè això ja no és una emoció, això és un sentiment. És una emoció més… Una manera de pensar que implica un sentiment. Per això es pot ser un frustrat durant tota la vida, o sentir-se frustrat tota la vida. O per això es pot tenir un duel durant molts mesos o molts anys, perquè és una emoció, l’emoció de tristesa, més una manera de pensar, que pot ser “no tinc el control”, pot ser “no sóc capaç”, “mai trobaré parella”, “mai tornarà a ser això com era abans”. I és clar, aquesta manera de pensar el que fa és que ancora l’emoció. Suposem que jo tinc la il·lusió de fer una carrera dels cent metres llisos amb l’Usain Bolt. Llavors faig la primera cursa amb l’Usain Bolt i resulta que m’ha guanyat.

Laura Guarddón. Òbviament.

Rafael Guerrero. Bé, m’ha guanyat. I faig diferents carreres amb l’Usain Bolt, d’acord? Llavors, aquí és molt important que… És veritat que en la primera cursa jo em puc sentir enrabiat, puc sentir l’emoció de ràbia, però si jo vull que aquest sentiment sigui adaptatiu i no sigui desadaptatiu, la clau aquí, a part de regular la meva emoció, està en tenir un pensament que s’adapti a la situació. Jo he de ser conscient de les meves capacitats, en aquest cas, atlètiques, i he de ser conscient de amb qui estic corrent. Llavors, si cada vegada que jo faig la cursa amb l’Usain Bolt la faig amb la idea de “l’intentaré guanyar”, no guanyo, apareix una emoció que es diu “ràbia”.

Perquè la ràbia apareix davant de situacions en les quals jo considero que alguna cosa és injusta, en situacions en les quals jo estic fent una cosa que m’agrada i m’ho tallen o m’ho treuen, o un límit. Quan considerem que una cosa és injusta i necessito posar un límit, per exemple, al meu cap, d’acord? O, per exemple, al meu fill, aquí és quan apareix la ràbia. Llavors, en l’exemple que t’estava posant, el que passa és que la clau serà regular l’emoció i tenir en compte que la cognició, que la manera de pensar, el com jo enfoco aquesta situació, ha de ser el més adaptatiu possible.

Laura . És clar.

Rafael Guerrero. Si jo em plantejo guanyar l’Usain Bolt, és molt probable que a part de sentir ràbia cada vegada que acaba la carrera és que després em senti frustrat. I puc sentir-me frustrat durant tota la meva vida.

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerrero. Si canvio la cognició, és molt probable que tota aquesta equació canviï i deixi de sentir tanta ràbia, i canviem aquest sentiment de frustració per un altre que sigui més adaptatiu.

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerrero. Si en lloc d’exigir-me “he de guanyar l’Usain Bolt”, dic: “gaudiré d’aquesta cursa que faré amb l’Usain Bolt”, segurament aquest sentiment de frustració es convertirà en un altre tipus de sentiment i d’emocions i podré gaudir i, per tant, adaptar-me molt millor a la situació en què estic.

Laura Guarddón. Els costa moltíssim diferenciar als nens i les nenes el tema de la necessitat i quan realment és un desig. Quan ho necessito de veritat o quan és que ho vull tenir, no? Com podem nosaltres els pares ajudar-los al fet que diferenciïn això?

Rafael Guerrero. Bé, això és un aspecte molt important, però de veritat que és difícil. L’ésser humà tendeix a convertir desitjos en necessitats, no? Però és veritat que si ho analitzem d’una manera freda i amb distància, ens trobem que realment l’ésser humà, per necessitar, necessita més aviat poques coses, no?

Laura Guarddón. Sí.

Rafael Guerrero. I després hi ha els desitjos. Els desitjos estan molt bé. Podem tenir molts desitjos, cadascun té els seus, però realment no són necessaris. Ens poden permetre una millor qualitat de vida? Sense cap dubte. Però hem de, primer, tenir-ho nosaltres clar, i després explicar-los als nostres fills la diferència que hi ha entre necessitats i desitjos. Llavors, la classificació que estableix un dels grans coneixedors d’aquests temes de l’afecció, que és en Jorge Barudy, pel que fa al que són les necessitats, ell parla que hi ha quatre necessitats bàsiques en l’ésser humà. La primera necessitat serien les necessitats fisiològiques. Les físiques. És a dir, alimentació, hidratació… Tot el que té a veure amb aspectes més físics. Protecció…

En segon lloc, tindríem el que són les necessitats afectives o emocionals. Tots els éssers humans necessitem sentir-nos reconfortats i necessitem que quan jo no sé autogestionar-me, que hi hagi “un altre” que m’ensenyi a gestionar-me o que directament em calmi. Quan els nostres fills estan enrabiats o quan els nostres fills estan tristos, necessiten, per al seu correcte equilibri mental, per a la seva bona salut mental, necessiten que la mare o el pare, la profe, els calmi. Aquesta seria la segona necessitat, les afectives.

En tercer lloc, tenim les necessitats cognitives. L’ésser humà, des del moment del naixement, té la predisposició a aprendre. Té una emoció bàsica que es diu “curiositat”, i per tant, tots tendim a aprendre. Sentim curiositat, volem aprendre. Ens diferenciem en quines coses ens agradaria aprendre, però tots sentim aquesta curiositat.

Per tant, l’ésser humà està predeterminat per aprendre. I aquestes són les necessitats cognitives. Tots volem aprendre. A tots ens agrada aconseguir la millor versió de nosaltres. La versió 1.0, 2.0, 3.0… Llavors, tots tendim a millorar, però és una necessitat anar-nos superant a nosaltres mateixos, anar escalant en el treball, per exemple, anar evolucionant en la família, anar evolucionant amb un mateix, per exemple.

I el quart tipus de necessitats que existeixen són les socials. Diem que l’ésser humà és un ésser social. Però no és que ens agradi ser socials, que per descomptat que ho gaudim, sinó que és una necessitat. Si anem, per exemple, als col·legis, les alarmes salten a les escoles quan ens trobem que un nen està sol al pati. I no només és una qüestió que el nen pateix, que també, és que quan un nen té diferents grups i es troba molt protegit, això és una qüestió de supervivència. Si anem al regne animal, del qual tenim tant que aprendre, perquè ens està donant lliçons de vida constantment, aquí ens trobem que quan ets en un ramat, et sents protegit. I això és una necessitat, sentir-nos protegits.

Si ara anem a la psicopatologia d’aquest tipus de necessitat, aquelles persones en la nostra societat que estan vivint soles, estan en una situació de grans dificultats. A part de molt patiment. Llavors, viure sol, viure aïllat, implica un desequilibri en la salut mental. Per això ens agrada tant, per això gaudim tant de la interacció social. Però el que hi ha a la base de tot això és que ho necessitem. I per què ho necessitem? Perquè és un factor de protecció. Per això els nens que són líders tenen molta protecció. Per què? Perquè tenen moltes xarxes. I me’n vaig a tot el contrari, Laura, els nens que pateixen bullying… Aquí és on salten totes les alarmes. Per què? Perquè no tenen aquest… No senten aquesta calor dels seus companys, estan sols, i això implica risc. Jo segueixo un esquema que vaig aprendre d’una de les meves mestres, la Begoña Aznárez.

Laura . Sí.

Rafael Guerrero. Que és psicoterapeuta de la Societat Espanyola de Medicina Psicosomàtica i Psicoteràpia. I en aquest esquema ja parlem de 16 necessitats bàsiques. Bé, evidentment, no ens dona temps a parlar de totes, però n’esmentarem algunes que poden ser interessants. Una de les necessitats bàsiques que tenen els nostres nens, que té qualsevol ésser humà independentment de l’edat, és la seguretat i la protecció. Els nostres nens necessiten desenvolupar-se en entorns de seguretat i de protecció. I nosaltres, com adults, responsables dels nostres fills i dels nostres alumnes, ens hem d’encarregar de donar-los aquesta seguretat i protecció als nostres fills.

En segon lloc, podríem parlar d’una altra necessitat que podríem dir que és l’altra cara de la moneda de la seguretat, que és l’autonomia. Com és possible que jo li pugui donar seguretat d’una banda a l’infant, que li pugui donar protecció, i que alhora li pugui donar autonomia? Bé, doncs tot té el seu moment, no, Laura? Hi ha moments en què el nen té aquest desequilibri emocional i necessita enganxar-se físicament i emocionalment a la mare, al pare, al seu profe. Però quan el nen ja ha estat heteroregulat per la seva mare i torna una altra vegada a l’equilibri, ja té les piles carregades com per poder sortir d’aquesta situació i desenvolupar una altra necessitat, que és l’autonomia. Per tant, seguretat, protecció, i autonomia per altra banda, són les dues cares d’una mateixa moneda.

I aquí sempre parlo dels micromoments. Què és un micromoment? Moments en els quals… En funció de l’edat del nen, d’acord? Moments en els quals deixem que els nostres nens es desenvolupin sols. És a dir, amb un nen petitet d’any i mig o dos anys, el podem deixar a la seva habitació que estigui jugant sol. És un micromoment. Potser estem parlant d’un minut, de 30 segons. Caldrà veure, en funció, no? I un altre micromoment seria un nen de quart o de cinquè de primària, donar-li aquesta seguretat i donar-li aquesta confiança perquè pugui, per exemple, baixar a comprar el pa a la fleca que hi ha a prop de casa. Però és afavorir aquesta autonomia.

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerrero. Una altra necessitat molt important és la descodificació. La descodificació consisteix en explicar als nens el que està passant o el que ha passat. Descodificar consisteix en… com jo acostumo a dir habitualment, en explicar el conte del que ha passat, en donar-li una narrativa. Una quarta necessitat que també és molt important és la necessitat de ser vist.

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerrero. Quan diem que un nen té una baixa autoestima, hem d’indagar una miqueta en aquesta necessitat de ser vist. I aquí hi podem ficar moltes coses: ésser respectat, confiar en els nostres fills… Hi ha moltes variables que podem ficar en aquest punt. Una cinquena necessitat seria la responsivitat, que no responsabilitat. Hem de ser responsables, com a adults, amb els nostres nens.

Laura Guarddón. Sí, sí.

Rafael Guerrero. Però què és la responsivitat? La responsivitat és quan… Diem que som responsius quan jo dono resposta a allò que el meu fill necessita, no que desitja. Els desitjos, si es poden complir, fenomenal, però les necessitats cal complir-les sí o sí. Llavors, quan el meu fill té una necessitat, si jo li dono exactament la necessitat que ell té, estic sent responsiu. Si li estic donant la necessitat que a mi m’agradaria que ell tingués, no estic sent responsiu. I si directament no responc, evidentment, no ho estic sent. Però la responsivitat és tremendament important tant per a mares, pares, com per a mestres. Hem de donar als nostres nens el que ells necessiten. L’última necessitat de la qual parlarem ara té a veure amb explicitar l’afecte als nostres fills. No cal donar-lo per fet, cal dir-ho.

Laura Guarddón. Ja que parlem una mica del tema de l’educació emocional, sí que m’agradaria que ens poguessis donar algunes claus per intentar gestionar les emocions dels nostres fills, tant les bones com les una mica més negatives. I, sobretot, les més intenses.

Rafael Guerrero. Bé, Laura, és tremendament important que amb el tema de les emocions, una de les funcions que complim sigui legitimar l’emoció. Implica que jo permeto que el meu fill no només experimenti l’emoció, sinó que la pugui expressar. Quan diem “expressar l’emoció”, per descomptat, sempre dins d’uns límits. És a dir: “Jo entenc i et permeto que estiguis enrabiada, però el que no et puc permetre és que em peguis una bufetada o que agafis la cadira i la llancis per la finestra”. Això sempre dins d’uns límits. Però és tremendament important que els pares siguem conscients que en el 100% de les ocasions les emocions han de ser legitimades.

Aquí jo als profes sempre els poso un exemple que els grinyola molt. Als pares també. Jo sempre poso l’exemple següent: Si els vostres fills en alguna ocasió us diuen: “Mama, és que la profe d’anglès em té mania”, no entreu a debatre, no entreu a racionalitzar. Per què? Perquè això és una emoció que tenen, això és un sentiment, és una manera de percebre la professora o la circumstància X que tinguin a l’escola. El que hem de fer nosaltres és legitimar. Si el meu fill o si la meva filla em diu que se sent malament, això és completament legítim. Perquè ella no ha decidit sentir-se d’aquesta manera, simplement és una emoció que li sorgeix. Llavors, així ens la trasllada. Si en el moment en què la meva filla m’està explicant com se sent, jo el que faig és, en comptes de respondre emocionalment, responc racionalment, ja estic anant a una altra conversa.

El que sempre hem de fer és legitimar l’emoció, que això implica que si tu, que ets la meva filla, estàs activant el teu hemisferi dret, jo no tinc una altra que activar el meu hemisferi dret. Perquè si no el codi no serà el mateix. T’he d’atendre en connexió d’hemisferi dret amb hemisferi dret. Les emocions no es poden criticar perquè jo no les he triat, simplement em sorgeixen. Una altra de les coses que també els crida molt l’atenció als pares quan els hi dic, és: “Si us plau, no els pregunteu per què se senten d’aquesta manera”.

Laura Guarddón. Greu error que fem.

Rafael Guerrero. Podem preguntar per què ho fan. D’acord? Però el que té a veure amb sentiments no l’hi podem preguntar. Per què? Doncs… Imagina’t que jo vaig al traumatòleg, i el traumatòleg, una vegada que em fa les proves em diu: “Bé, doncs llavors, creus que t’haurem d’operar?”. “Bé, doncs vostè que és el traumatòleg, el professional, m’haurà de dir si m’han d’operar o no”. “Bé, d’acord, doncs vinga, l’operarem. L’operem mitjançant la tècnica A o mitjançant la tècnica B? Vostè què vol? A vostè què li sembla?”. “Doncs no ho sé, per això vinc a que vostè em digui, que és l’expert”. Llavors, si nosaltres els preguntem als nostres fills, als nostres alumnes: “Però per què et sents d’aquesta manera?” o “Però per què fas això?”, ens estem rebaixant. Els estem dient que no entenem res, que aquest caos que ells estan vivint és igual exactament per a nosaltres.

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerrero. Llavors, hi ha molts exemples. La professora que li pregunta al seu alumne: “Però, per què mai fas el que jo et dic?”. L’altre dia ens explicava una amiga que la seva filla, que té ja tres o quatre anyets, acabava de tenir un germanet. Llavors, ha tingut una regressió i torna a fer-se pis, no? I llavors la mare li preguntava a la seva filla: “Però amor, per què et fas pipí?”. La nena, evidentment, no sap per què es fa pipí, tot això és tremendament inconscient. Llavors, jo li he de donar una explicació, i l’he de posar sobre la taula, l’he de fer explícita. “No, no, no parlarem d’això perquè això és traumàtic per a la nena, per això s’està fent pis”. No, no, cal parlar-ne, cal parlar de la situació, cal dir-li que ha tingut un germanet i que aquest tipus de conductes, que aquest tipus d’emocions són tremendament normals.

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerrero. Perquè la nena entengui què li està passant. Perquè la nena, si ja la situació de tenir una germaneta, que canvia tota l’estructura familiar, ja de per si és caòtica, requereix una adaptació, com perquè a sobre no m’expliquin per què el meu cos, per què el meu cap, per què com em sento… No ho acabo d’entendre. Una altra de les estratègies molt senzilles que podem dur a terme amb els nostres fills és posar-nos a la seva mateixa alçada. I això és una cosa que no només fem els éssers humans. Quan estem parlant amb un nen, quan un nen està en una situació de desequilibri emocional, posar-nos a la seva altura no solament ho fem nosaltres, ho fan la resta dels mamífers. Sobretot els mamífers superiors, els grans simis.

I quan hi ha un conflicte emocional, Laura, el que passa és que si jo em poso a la seva alçada, si ens mirem d’igual a igual, el que el nen està percebent és que no hi ha agressió. El que el nen està percebent és que no hi ha competitivitat, sinó tot el contrari, hi ha cooperació. “M’interessa el que m’estàs dient, em preocupa el que m’estàs dient”. Per això és una estratègia molt senzilla, molt fàcil de dur a terme, però que en poques ocasions fem. Davant d’un conflicte de tipus emocional, cal posar-se a la seva alçada, cal posar-se de genolls.

Laura Guarddón. Cal ajupir-se i parlar

Rafael Guerrero. Cal ajupir-se, això és. I parlar mirant-nos en una mateixa alçada. No hi ha situació de superioritat quan jo estic treballant amb algú que té un conflicte emocional. M’agradaria compartir amb tu una anècdota que vaig viure fa pocs mesos amb el meu fill. Resulta que un dia vam sortir a fer una passejada… El meu fill, en aquell moment, tenia anyet i mig, més o menys. I bé, vam anar a fer una volta a prop de casa. I de cop i volta vam sentir un crit. Un crit, a més, molt profund, molt aterridor. Llavors, de sobte, mirem cap a on venia el crit i resulta que una dona gran, que devia tenir uns 70 anys, més o menys, havia caigut, amb tan mala sort que no li havia donat temps a posar les mans a terra per protegir-se, i per tant s’havia fet un tall en tot el front. Llavors, la dona anava sola, va començar a cridar i a plorar. I, bé, no hi havia ningú per socórrer-la.

El primer de tot és, per descomptat, atendre la dona. Érem a prop d’una escola, per tant, immediatament van començar a venir pares a donar un cop de mà, van trucar al 112 i, bé, la dona ja estava atesa. Llavors, en aquest moment, jo ja puc marxar. L’havíem atès en Nacho, el meu fill, i jo com bonament podíem. És clar, un pare primerenc que es troba en aquesta situació, portava una motxilla amb aigua, amb bolquers i amb tovalloletes, no portàvem res més. Llavors, bé, vam ajudar de la manera que vam poder a la dona, i immediatament, quan aquesta dona ja està atesa, el que jo faig és: baixo, em poso a l’alçada del meu fill i llavors començo a descodificar-li, començo a donar-li una narrativa. I llavors li explico. És clar, té any i mig.

Li començo a explicar d’una manera el més senzilla possible aquesta situació, que és traumàtica, que és dramàtica, tant per a l’àvia com per al meu fill, com per als que érem aquí, la dona estava patint molt. Llavors li dic: “Mira, Nacho, amor, aquesta àvia anava caminant, ha ensopegat, ha caigut i s’ha fet molt de mal, s’ha fet molta pupa. I llavors nosaltres l’hem atès, l’hem ajudat i l’hem calmat, hem cridat l’ambulància i ja està atesa”. Llavors, a mesura que seguíem caminant, jo cada dos per tres tornava a baixar i li tornava a explicar aquesta situació. Perquè una de les claus perquè una situació no es converteixi en traumàtica és descodificar-la i explicar-la moltes vegades, en contra del que generalment tendim a pensar.

Llavors, què és el que passa? L’important és que jo li col·loqui aquesta història que per a ell és molt caòtica, que per a ell és nova i que és desagradable, jo se la col·loqui bé. I és veritat que després cada pare, cada mare, va tenir la seva pròpia narrativa, ho explicarà a la seva manera. Jo l’hi vaig explicar d’aquesta manera, que va ser la millor manera que vaig poder, però el cas és que jo li anava repetint. L’hi vaig repetir dues o tres vegades. És més, la meva dona en aquell moment no hi era, jo la truco per telèfon i li dic: “Amor meu, et posaré amb en Nacho, que t’explicarà”. I en Nacho ho explicava a la seva manera. El cas és que dos mesos després tornàvem de viatge i no sé què va filar en Nacho, que em va demostrar que ell havia entès aquesta narrativa. Llavors, ell em va cridar, em va dir: “Papa”, i em va dir: “Papa, iaia, pupa, aigua”. Ell m’havia explicat amb tres paraules…

Tota la història.

Rafael Guerrero. …la narrativa. Havíem vist una iaia que s’havia fet pupa i que nosaltres li havíem donat aigua. En aquest moment, em vaig adonar que la narrativa estava feta, que l’havia fet de la millor manera que jo podia, d’acord? I que ell havia integrat aquest esdeveniment, que per a ell va ser traumàtic, com per a qualsevol altre nen, però si davant d’esdeveniments desagradables som capaços de col·locar-lo bé al seu lloc, és fantàstic.

Laura Guarddón. I ordenar-lo.

Rafael Guerrero. Llavors, bé, com veus, són moltes les pautes concretes que podem posar aquí en marxa. Totes elles són molt senzilles, però el més important és que perquè puguem donar respostes que siguin adaptades als nostres fills, primer m’he de posar al seu lloc, primer he de ser empàtic i he de connectar el meu hemisferi dret amb el seu. Perquè si no donarem pals de cec.

Laura Guarddón. Quina emoció creus que és més difícil de gestionar per part dels pares i de les mares?

Rafael Guerrero. L’emoció que pitjor portem els pares i les mares, sense cap dubte, és la tristesa.

Laura Guarddón. La tristesa.

Rafael Guerrero. És la tristesa, sí. Hi ha altres emocions que, també sent desagradables, podem reconduir una mica més o tenim més estratègies, però, sense cap dubte, veure els nostres fills patir, veure els nostres fills tristos i decaiguts, és l’emoció que pitjor regulem, com adults, els pares i les mares, sense cap dubte. Altres emocions, com ara la ràbia… Bé, generalment la ràbia la portem una miqueta millor. Perquè la ràbia acostuma a ser una explosió en la qual el nen deixa anar el que li sembla malament, el que li sembla injust i tornem una altra vegada més o menys a la normalitat. Aquesta la portem més o menys bé. L’alegria, que portada a un extrem es converteix en eufòria i això també, és clar, cal reconduir-lo. Però bé, com és alegria… Per exemple, quan un nen, és la seva festa d’aniversari, acostuma a estar eufòric. Però bé, com està content, doncs ho portem bé, no? I l’emoció reina de totes és la por. Però la por ho portem una miqueta millor els pares.

Laura Guarddón. Creus, Rafa, que pot ser també perquè a nosaltres, com a adults, també ens costi més gestionar la tristesa, l’emoció?

Rafael Guerrero. Sense cap dubte. No hi ha res més traumàtic per a un nen quan està vivint una emoció intensa, com pot ser ràbia, com pot ser por o tristesa, que mirar els ulls del seu pare o de la mare i veure-hi la por reflectida.

Laura. És clar.

Rafael Guerrero. És a dir, quan jo estic en una situació que desconec, que per a mi és caòtica, que no sé ben bé què fer, que em trobo molt malament perquè tinc una emoció que m’està inundant… què és el que faig? Cercar protecció. I el nen què és el que fa? Cercar la seva figura de referència, que poden ser la mare o el pare, o és a l’escola i és el seu profe, un profe amb el qual té una bona relació o una bona sintonia. Però si aquesta emoció l’estic veient en els ulls del meu pare o en els ulls de la meva mare, això és completament devastador.

Laura Guarddón. Moltes vegades els pares, sense voler fer-li mal, amb tota la bona intenció perquè volem el millor per a ells, però de vegades se’ns escapen frases i els diem coses que a vegades els estem fent mal. Sense adonar-nos, però els fem mal. Frases una mica demolidores, com dic jo, com: “Doncs no ploris, que això no n’hi ha per tant”, o bé, per exemple: “Ho fas igual que el teu germà, a veure si ho fas millor”. Aquest tipus de coses. Aquest tipus de frases per què les diem els pares? I, sobretot, com podem evitar dir-les per no fer-los mal?

Rafael Guerrero. Fixa’t, Laura, ja que em fas aquesta pregunta, recordo un dels meus autors favorits, que és en Donald Winnicott, que era un psicoanalista anglès, i ell tenia un concepte que a mi m’encanta i l’acostuma a utilitzar habitualment, que és el de “pares prou bons”. És a dir, generalment tendim a l’excel·lència. Tendim a ser pares 10, mares 10, professors excel·lents. I aquest concepte d’en Winnicott, la veritat és que quan ho faig servir quan tinc sessions amb pares, la veritat és que acostuma a tranquil·litzar molt. Perquè és que, realment, no necessitem ser ni Superman ni Superwoman, necessitem ser prou bons.

Llavors, bé, ara entrem en el que em preguntaves, però aquest concepte de “pares prou bons”, que es podria també establir el paral·lelisme amb “professor prou bo”, jo crec que tranquil·litza molt.

Laura Guarddón. Sí.

Rafael Guerrero. És veritat que a vegades tendim… Perquè, bé, l’estrès del dia a dia, la rutina… No solament som mares i pares, sinó que a sobre som treballadors, som germans, som fills, som amics… Llavors, tenim moltes coses en el nostre dia a dia. I utilitzem frases que són tremendament feridores. Jo sempre dic que aquestes frases demolidores, com tu bé deies, van directes a l’autoestima del nen. I després és veritat que l’autoestima és aquell factor que els estudis arriben a la conclusió que és el que millor prediu la qualitat de vida dels nostres fills. Llavors, hem de tenir molta cura amb aquestes frases, encara que són inevitables. Són inevitables, tots hem dit aquestes frases. L’important és que, si les diem, que siguem conscients i que puguem demanar perdó. Ens hem de mostrar vulnerables davant dels nostres fills.

Bé, per exemple, una de les frases que tu comentaves, que acostuma a ser molt freqüent: “Deixa de plorar per aquesta ximpleria” o “No t’enfadis per això, no té importància”. Aquí diem que el que per a nosaltres, com a pares, com a adults, és una ximpleria, per al nen és un gran problema.

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerreo. Nosaltres estem en aquest equilibri, però el nen es troba completament inundat emocionalment. Llavors, el nen necessita una explicació, el nen necessita una abraçada, el nen necessita unes paraules, necessita alguna cosa. Llavors, quan el nen manifesta o directament… Manifesta verbalment o mitjançant la conducta aquesta emoció, i nosaltres el que fem és menysprear, o bé al nen, bé a la persona, o bé el que està dient, doncs li estem fent un flac favor.

Per exemple, una altra de les frases que són tremendament demolidores, tot i que és veritat que afortunadament aquesta no acostuma a ser tan freqüent, és quan la mare o el pare s’enfada amb el nen perquè no li està fent cas i llavors li diu: “Avui no seré la teva mare”. Bé, aquesta frase és demolidora, aquesta és molt feridora. Sortir d’aquesta relació emocional que és perpètua entre la mare i el nen, és tremendament feridor. Jo recordo, Laura, fa tres o quatre anys, estava amb la meva dona en un centre comercial i érem a la secció de joguines. Estàvem buscant un regal per a la nostra neboda i llavors, de sobte, va aparèixer una àvia, una dona gran que portava els seus néts.

El nen devia tenir tres o quatre anyets i la nena era una mica més gran, devia tenir cinc o sis anys. És clar, imagina’t, dos nens a la secció de joguines d’un centre comercial, doncs estaven bojos, movent-se amunt i avall, agafant joguines, traient-les… Estaven encantats de la vida. Nosaltres estàvem mirant també joguines per a la nostra neboda. El cas és que va arribar un moment en què l’àvia es va veure completament desbordada, els nens no li feien cas. Com per fer cas en una secció de joguines. I llavors l’àvia va dir una frase que a mi, a dia d’avui, em segueix retrunyint. I recordo que li va dir: “Darío, si continues portant-te així, no t’estimaré”. Llavors, aquest tipus de frases són tremendament feridores. És a dir, no podem condicionar l’afecte, no podem condicionar l’amor a una conducta, a un resultat.

També anem al context educatiu i ens trobem amb molts pares que condicionen el fet de fer cas, l’afecte, l’atenció amb resultats acadèmics. Si tu compleixes amb les meves expectatives que jo t’he posat com a pare, tens tot el meu afecte, però si no compleixes amb elles te’l retiro, no et faig cas, avui deixo de ser el teu pare, avui no jugo amb tu. I això és tremendament feridor, això va directe a l’autoestima i fa pols als nens. I l’últim aspecte que et comento són els “hauries”. Vivim en una societat on hi ha molt “hauria”, on hi ha molta exigència, on hi ha molta expectativa. Llavors, hem de tenir molta cura. Ens hem d’adaptar més als nostres fills i a com són, a les seves característiques idiosincràtiques, abans que a com aquest nen hauria de respondre, torno una altra vegada a l'”hauria”, en funció de l’edat que té. Moltes vegades, tant pares com professors diuen: “És que amb l’edat que tens ja hauries de saber estudiar sol”. “És que jo, amb la teva edat, ja feia o deixava de fer”.

Laura Guarddón. Sí.

Rafael Guerrero. I això cal tenir molta cura, perquè no podem treballar amb nens amb samarretes de talla única. Hem de treballar amb nens de samarretes o camises fetes a mida. No consisteix que com tens 15 anys “se suposa que”, “hauries que”. Els “hauries” són tremendament immadurs des del nostre punt de vista. Cal centrar-se en com és cada un dels nois i adaptar-nos a les seves necessitats. Si tu tens una dificultat perquè tens un dèficit d’atenció, perquè tens una dislèxia, o perquè estàs en un moment de la teva vida amb una sèrie de dificultats, jo, com a adult responsable, m’he d’adaptar a les teves necessitats. I els “hauries” hem de deixar-los a una banda, perquè són tremendament feridors, no deixen de ser comparacions. Comparem amb germans, comparem amb amics. “És que, fixa’t, la teva germana, sent més petita que tu, ja fa els deures sola. I tu no”. És tremendament feridor.

Laura Guarddón. Rafa, i quines claus ens donaries als pares i les mares per poder gestionar bé les emocions dels nostres fills?

Rafael Guarddón. En primer lloc, tindríem una fase que consisteix en conèixer les emocions. És molt important conèixer. Hem de conèixer quines són les emocions bàsiques i quines són les seves funcions. Per exemple, hem de conèixer… Ens podem centrar en les quatre, cinc o sis emocions bàsiques. Les principals, no anirem a emocions com la vanitat o la gelosia, amb les bàsiques ens val. Conèixer que existeixen aquestes quatre o cinc emocions, conèixer el nom de les emocions, d’acord? No és que em senti malament, sinó que em sento rabiós, per exemple. I conèixer les funcions d’aquestes emocions bàsiques. És a dir, que et poses molt tens i tens ganes de pegar perquè estàs experimentant una emoció que es diu ràbia. Aquest seria el primer pas, d’acord? Conèixer quines són les emocions bàsiques. I perquè tu les coneguis, jo te les he d’explicar.

La segona fase seria reconèixer les emocions. Et posaré un exemple. Si jo et posés tres fotos, d’acord?, de monuments coneguts internacionalment i et digués que m’assenyalessis quina és la Torre Eiffel, series capaç?

Laura Guarddón. És clar, sí.

Rafael Guarddón. Bé. I series capaç o bé perquè hi has estat, o bé perquè has vist documentals, has vist fotos, te l’han descrit… D’acord? Llavors, perquè tu puguis reconèixer, perquè tu em puguis assenyalar on hi ha la Torre Eiffel versus el Coliseu romà i l’Alhambra de Granada, has de conèixer. Doncs amb les emocions, Laura, passa exactament el mateix. Perquè tu puguis reconèixer: “jo el que estic experimentant ara és por”, has de conèixer què és la por. D’acord? Llavors, aquesta seria la segona fase: el reconeixement. Llavors, per això és molt important el fet que sintonitzem. Si jo et vull ajudar a tu a regular les teves emocions, si et vull heteroregular, m’he de posar al teu lloc per entendre què és el que estàs experimentant.

Hi ha una frase del genial Miguel Gila que a mi m’encanta. La frase diu el següent: “Quan la meva mare tenia fred, em posava a mi una jaqueta per sobre”. Aquesta és la frase que demostra la poca sintonització emocional i que manifesta una poca responsivitat. És a dir: “Com jo, com a adulta, tinc fred i tu, com a nena petita, que mesures molt menys que jo, si jo tinc fred, inevitablement, matemàticament, tu has de tenir fred sí o sí”. Bé, doncs no. Potser resulta que la teva filla està jugant al parc i no és que no tingui fred, té calor perquè està suant, no? Llavors, per això és molt important el fet que sintonitzem. Perquè jo et pugui ajudar a reconèixer l’emoció, m’he de posar al teu lloc.

Un tercer pas seria legitimar l’emoció. Tremendament important que et permeti que experimentis l’emoció i que la puguis expressar. És molt important aquesta legitimació de les emocions. Una cosa que, malauradament, no acostumem a fer. Una quarta fase seria que jo t’ensenyi a tu estratègies per regular les emocions. La coneixes, l’has reconegut, te la permeto. Però ara què faig amb això?

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerrero. Llavors, jo t’haig de mostrar estratègies. Per exemple, una estratègia per poder tolerar l’avorriment, que jo la faig servir molt amb els meus pacients, consisteix en què… Com aprens a avorrir-te? Avorrint-te, no? Llavors, els dic que s’asseguin en una cadira sense dispositiu mòbil, sense televisió, sense ningú. I alguna vegada em pregunten: “I puc pensar?”. “Faltaria més, és clar que pots pensar. Però has d’estar cinc minuts sense fer absolutament res”. Doncs et diré que la gran majoria de pacients no són capaços de suportar això. Són cinc minuts sense fer res. Llavors, són estratègies. Estratègies que els anem ensenyant per tolerar l’avorriment, per tolerar la frustració, per gestionar bé la ràbia, per gestionar bé l’alegria, l’eufòria, la tristesa. I són petits trucs, diguem, que donem als nens per: “Escolta, amor, quan et passi això a l’escola, pots fer això altre”. No hi ha varetes màgiques, sinó que hi ha recursos. I com més recursos els donem a la motxilla metafòrica que porten els nostres nens, millor.

Si davant… Un altre exemple que m’agrada posar. Si a l’hora de posar un quadre, jo em trobo que per posar un clau tinc un martell, fenomenal. Si he de fer servir una clau anglesa per posar un clau, vaig malament. Ara, la clau anglesa pot ser també efectiva per a altres situacions. Per això crec que és molt important que a la motxilla metafòrica emocional que porten els nostres nens, ells puguin disposar de moltes eines, per utilitzar aquella eina que sigui adequada en el moment concret. Després, en cinquè lloc, és molt important que reflexionem. Vivim, malauradament, Laura, en una societat en la qual la reflexió, el pensar i l’estar parat pensant en les teves coses està mal vist. La gent es preocupa quan ens veu mirant el sostre pensant en les nostres coses. Llavors, és tremendament important que nosaltres reflexionem i que convidem els nostres fills a reflexionar. Com la reflexió, tot el que té a veure amb els pensaments, és al còrtex cerebral, jo sempre dic que a aquesta fase cal dir-li “posa-li còrtex”. Cada vegada que jo dono algun argument i a algú no li acaba d’encaixar, jo li dic: “Bé, posa-li còrtex, dona-li una volta, pensa-ho”.

Hi havia una frase d’una famosa cançó d’en Sabina, que en realitat és un poema d’en Quintero León y Quiroga que deia: “M’ho van dir mil vegades, però jo mai vaig voler posar atenció”. Doncs és això, són coses que jo sé que m’estan passant en el meu cos, són emocions que em fan sentir malament. Però és clar, “malament” no diu res. El que vull és que li posis còrtex, que t’aturis, que t’asseguis, que pensis, que prenguis consciència, no? I que siguis conscient de què passa al teu cos a nivell físic, que siguis conscient de quines emocions estàs experimentant, que siguis conscient de quins pensaments estàs tenint. “Tinc ganes de sortir corrent d’aquí”. I després, quines accions portes a terme. Que reflexionis sobre tot això, això és molt important.

La sisena i penúltima etapa seria donar una resposta emocional que sigui el més adaptativa possible. És a dir, si a mi el meu cap em renya, inevitablement, sorgirà en mi una ràbia, d’acord? Tindré ganes d’agredir-lo, d’insultar-lo, d’empènyer-lo. Això és completament humà i completament normal. Ara… Per això dèiem que la resposta que jo doni ha de ser el més adaptativa possible. Perquè si jo, aquesta emoció que estic experimentant, la porto a terme, és a dir, l’actuo, serà tremendament desajustat o desadaptatiu per a mi. Per què? Perquè estic anant en contra dels meus interessos, jo vull seguir en aquest treball. M’ha causat el que ell m’ha dit molta ràbia, però si empenyo el cap, demà no tornaré a la feina, demà estaré acomiadat, no?

Per això una cosa és l’emoció i una altra cosa és la conducta associada. Tots els mamífers, excepte nosaltres, tenim, o tenen, una emoció i inevitablement, sí o sí, l’exerceixen, l’expressen, realitzen la conducta. El gos que està a casa sol, quan sent que el seu amo fica la clau a casa i que és aquí, vulgui o no vulgui, com està content, començarà a moure la cua, començarà a moure’s per la casa. Per què? Perquè està content. No pot evitar això. L’ésser humà té la capacitat de tenir una emoció i no expressar-la. Té la capacitat de sentir emocions i no dur-les a terme. És a dir, no consisteix en actuar totes les emocions segons ens vinguin, sinó que cal pensar de quina manera la puc expressar de la manera que sigui el més beneficiós i més adaptatiu per a mi. Això és tremendament important.

Per exemple, els nens petits. Un nen petit que està en la fase de les rebequeries, que es tira a terra i que s’enrabia, i que pica de peus… És clar, per què fa això? Perquè no té l’habilitat que tenia el treballador que et deia abans per dir-li al cap o per callar i no dir-li res. L’única manera que ell té de realitzar aquesta expressió de la conducta és: té una emoció, com el gos que vèiem abans, i la posa en marxa. No té la capacitat d’inhibir, d’aturar i dir: “No facis això”. És l’únic mecanisme que ell té per expressar la seva ràbia. Per això cal permetre-li, perquè no té altres arguments. Cal ensenyar-li a passar d’aquesta rebequeria que el nen està tenint a respostes que siguin més adaptatives, però per a un nen de dos o tres anys, llençar-se a terra és tremendament adaptatiu. Per què? Perquè no té més recursos. Que això ho faci un adolescent o ho faci un xaval de 20 o 25 anys, doncs ja no és adaptatiu, diríem: “què immadur aquest nen, aquest xaval, aquí a terra picant de peus”. Però per a un nen és molt adaptatiu.

I en setè i últim lloc, l’última fase seria donar-li una narrativa. Donar-li una narrativa consisteix en agafar les fases anteriors i posar-les en conjunt. Consisteix en donar-li una explicació a tot el que ha passat. “Quan les cartes estan desordenades, jo te les ordeno i et dono una explicació”. Quan el nen ha caigut, s’ha fet mal físic però també un dany emocional perquè s’ha espantat, jo li he de donar una narrativa. “Amor meu, això que et passa es diu ‘por’. T’has espantat perquè no esperaves caure mentre anàvem caminant pel carrer i llavors per això plores. Tens por, és normal, no passa res, a tots ens passa. Quan tenim por ens sentim tensos, ens sentim més petitets i plorem, és completament normal”. T’estic donant una narrativa, t’estic explicant allò que a tu t’ha passat. També li puc explicar allò que m’ha passat a mi a la feina o allò que el nen ha vist a la tele, o allò que ha passat al pati perquè hi ha hagut una baralla entre dos companys de secundària i el nen l’ha vist, i li he de donar una narrativa, no? Però aquestes serien, en definitiva, les set fases que hem de dur a terme.

Laura Guarddón. Rafa, i la qüestió és que molts cops no sabem què senten o què pensen els nostres fills. Que a vegades ens costa entendre aquest sentiment però és que a vegades ni tan sols sabem què estan sentint. Com ho podríem saber com pares i mares, què estan pensant o sentint?

Rafael Guerrero. És clar, això seria com podem donar-li una narrativa, oi, Laura?

Laura Guarddón. s clar, efectivament, això és una mica el que…

Rafael Guerrero. És clar.

Laura Guarddón. Que no podem donar-li una narrativa si no sabem ni nosaltres, com adults, què és el que els està passant.

Rafael Guerrero. D’acord, doncs aquí, mira, farem servir quatre conceptes molt senzills, no? Treballarem amb sensacions, treballarem amb emocions, amb pensaments, i en quart i últim lloc, parlarem de conductes o accions. D’acord? És a dir, en el moment en què el nen ho està passant malament i jo li he d’explicar què està passant o allò que ell ha experimentat, utilitzarem aquestes quatre variables. Per a què? Per aconseguir un equilibri. El nen està desregulat emocionalment i jo he de fer alguna cosa per tornar al meu fill, que no té estratègies, al seu equilibri emocional. D’acord? Llavors, en primer lloc, parlem de sensacions. Què és una sensació? És una cosa física, una cosa corporal. Llavors, generalment, quan parlem de sensacions, estem parlant… Utilitzarem un verb, o verbs similars, per poder comprendre bé aquestes quatre variables que et deia.

El verb que utilitzem per a les sensacions acostuma a ser “notar”. Llavors, quan el meu fill té por, jo li dic: “T’adones o notes que el cos està tens?”. O quan té ràbia: “T’adones com els punys es tanquen?”. “Notes”. Què podem notar? Que ens suen les mans, que tinc vergonya i llavors noto molta calor a la cara, puc notar que el ritme cardíac s’ha accelerat, puc notar tensió, puc notar rigidesa. Notar. Aquestes són sensacions corporals, físiques, d’acord? En segon lloc, parlem d’emocions.

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerrero . Quan parlem d’emocions, diem “sents”. “T’adones, amor, que sents por?” o “Això que tu sents es diu ‘por'”. En tercer lloc, parlem de pensaments. Els pensaments es pensen, no? I llavors… Ara si vols et poso un exemple: “Però en aquesta situació, amor, tu pensaves que… tu creies que…”. Les creences, els pensaments, els judicis. I en darrer lloc, parlem de les accions. Quina conducta hem dut a terme? Com t’has comportat davant d’aquesta situació? Si ens n’adonem, Laura, sensacions, emocions, pensaments i accions tenen a veure amb parts concretes del cervell. És a dir, les sensacions tenen a veure amb el tronc encefàlic. La qual cosa vol dir que és la part del cervell que s’encarrega de la supervivència, tot allò físic.

Les emocions tenen a veure amb el sistema límbic, aquí estan codificades les emocions, el que sentim. Els pensaments tenen a veure amb el còrtex. I en darrer lloc, l’acció es coordina… L’acció voluntària, és clar, no em refereixo als reflexos, l’acció voluntària es coordina des de l’escorça prefrontal, i aquí tenim quatre parts bàsiques i molt importants del cervell. Posem un exemple, imaginem que… I això es pot fer com a prevenció, és a dir: “t’explicaré què et pot passar demà, amor, quan vagis a fer l’examen” o “T’ho explico després que hagis fet l’examen”.

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerrero. Imaginem que la nostra filla acaba de fer un examen o farà un examen, d’acord? Parlaríem d’aquests quatre pilars. Sensacions: Doncs quan vas a fer un examen, què és el que pot passar? Doncs pot passar que el batec cardíac vagi més ràpid, que et suïn les mans, que et trobis tens. Tot el que té a veure amb aspectes físics es pot donar. Emocions: Bé, doncs, quines emocions tens quan et sents avaluat, quan vas a realitzar un examen? Doncs generalment, l’emoció no acostuma a ser alegria. Tot i que es pot donar, eh? L’emoció, generalment, acostuma a ser por. Llavors, si li anem dient: “T’adones com vas sentir por? T’adones com el cos estava tibant?”.

Rafael Guerrero. Pel que fa a pensaments: “Per això, amor, em deies que tenies ganes d’abandonar l’examen. Per això em deies que volies sortir corrent de l’institut i no fer l’examen”. I després l’acció. Bé, en funció de com hagi estat, englobarà una mica aquestes tres parts. “Al final, amor, ho vas fer francament bé, perquè encara que pensaves que l’únic que volies era sortir corrent de l’examen, al final ho vas fer francament bé”. Llavors, englobem aquests quatre pilars per explicar-los als nens què pot passar, com anticipació, o què ha passat. I amb aquests quatre pilars crec que és més que suficient per poder donar-li una bona narrativa als nostres fills.

Laura Guarddón. Parlant una mica de l’àmbit escolar, els pares moltes vegades pressionem i els exigim massa a nivell… Les notes, volem com… Tenim unes expectatives molt altes i volem el millor per a ells. I a vegades ens fa por, sobretot, pressionar-los massa, que s’arribin a bloquejar davant la part més curricular. Què podem fer davant d’això? Com ho gestionem?

Rafael Guerrero. Bé, Laura, el tema de les expectatives és tremendament important. Aquí podríem parlar de dos aspectes: el que són les expectatives i després una cosa que per a mi és tremendament rellevant, que és la mirada incondicional. Pel que fa a les expectatives, què és una expectativa? Bé, una expectativa és com un objectiu o una idea, un repte que els plantegem als nostres fills. I moltes vegades hi ha un desgavell entre el que els nostres fills estan preparats o poden fer i el que nosaltres els estem exigint. Llavors, és clar, això és molt frustrador. Si a mi em demanen que faci alguna cosa que jo no sóc capaç, doncs és clar, això genera molta frustració. Per a mi és molt important el tema de l’efecte Pigmalió. L’efecte Pigmalió, li explico als profes, té a veure amb… És una cosa que s’assembla a… Si la màgia existeix, és l’efecte Pigmalió, a l’aula.

Rafael Guerrero. Llavors, les expectatives que té un professor, ja sigui amb un alumne o ja sigui amb un grup sencer, tendeixen a complir-se. En el 100% dels casos no, però en un percentatge important sí. Es va fer un estudi molt conegut que va demostrar què és l’efecte Pigmalió. Un professor que acabava d’acabar el curs escolar amb un grup, en aquest traspàs d’informació al següent tutor, li va passar el llistat i va assenyalar l’alumne un, el cinc, el 17 i el 24. I li va dir al nou professor, que no coneixia de res aquest grup: “Aquests són alumnes brillants. Rendeixen molt bé acadèmicament, són líders socials, t’ajudaran, cohesionen molt bé el grup, etcètera”. El cas és que el professor nou rep aquesta informació, i quan finalitza el seu curs s’adona que el rendiment d’aquests quatre alumnes que hem dit estava per sobre de la mitjana. I l’antic professor li diu: “Doncs tot el que t’he explicat és completament fals”. És a dir, aquelles capacitats que el professor antic li havia traslladat al nou no eren certes. Però l’expectativa que tenia el professor, al final, es compleix. I es compleix, Laura, tant per a les coses bones com per a les dolentes.

En Henry Ford tenia una frase que a mi em sembla que és fantàstica: “Tant si creus que pots com si creus que no pots, tens raó”. Això ve a reflectir el que és l’efecte Pigmalió i com de potents són les expectatives. I hi ha una anècdota que em sembla molt bonica que es diu “el passeig d’en Galton”. En Francis Galton era cosí d’en Charles Darwin, i llavors ell es va proposar fer una experiència. Ell estava en un parc de Londres i llavors ell es va mentalitzar que en donar el primer pas i entrar en aquest parc, estaria pensant que és la pitjor persona del món. Llavors, va entrar al parc i va anar donant una volta pensant: “Sóc la pitjor persona del món, sóc la pitjor persona del món”. El cas és que quan acaba aquest passeig, ell s’adona que la gent s’apartava d’ell. Llavors, bé, això és el que és potent de l’expectativa. També té la seva part negativa i per això hem de tenir molta cura.

I el segon concepte que et deia que per a mi és molt rellevant és la mirada incondicional. En altres llocs es parla d’amor o suport incondicional. A mi m’agrada la mirada incondicional. Consisteix en no jutjar els nostres nens. Per descomptat que podem criticar les seves conductes, les seves accions. Faltaria més, no? Però no és el mateix criticar la conducta que criticar la persona. Llavors, jo puc criticar el meu fill, puc dir-li que em sembla malament el que ha fet, però mai puc criticar la persona. La persona i l’amor que jo sento, i l’afecte i el respecte que sento cap al meu fill, això mai està en dubte.

Laura Guarddón. En relació una mica amb els centres educatius i amb els professors, quin paper creus que exerceixen ells actualment en l’educació emocional dels nostres fills?

Rafael Guerrero. Només aprenem d’un professor al qual volem i admirem. I això és molt important. Per aquest motiu la relació i el vincle que establim amb els nostres alumnes és tremendament rellevant en l’aprenentatge dels nostres nois. Quan jo dono classe als meus alumnes de la facultat d’Educació, a futurs mestres, el primer dia de classe sempre els poso una campana de Gauss. En aquesta campana de Gauss ens trobem amb la part central, que suposa un 80% i després, en les dues cues, el 10%. I aquí suma el 100% dels professors. A la cua inferior ens trobem amb un 10% de professors que són negligents, que no fan bé la seva feina i que no són gens positius per als seus alumnes. El 80%, és a dir, el que jo anomeno afectuosament “els professors de la pila”, són bons professors que fan bé la seva feina i ja està. Però després, la cua superior, aquest 10%, que com pots veure és un percentatge baix, això suposa, Laura, que són professors realment transformadors, són professors excel·lents. I això és el que hem de pretendre amb els mestres i amb els futurs mestres.

Llavors, en els estudis de la doctora María José Díez Aguado, arriba a la conclusió que hi ha tres característiques que compleixen els professors que nosaltres considerem que han estat realment importants i transformadors per a nosaltres. La primera característica és que són professors que estimen la seva feina. Els agrada la docència i gaudeixen molt la docència. En segon lloc, tenen un gran desig per aprendre, volen créixer professionalment. I en tercer i últim lloc, són professors que han ajudat personalment els seus alumnes a superar la por, a superar situacions angoixants personals, familiars, socials. Per tant, els han mirat incondicionalment, els han ajudat. Jo podria afegir algunes característiques més que crec que són molt importants.

La primera característica d’aquest professor realment transformador seria la tendresa, el principal factor que preveu la violència. En segon lloc, parlem del sentit de l’humor. És molt important que el professor tingui un bon sentit de l’humor. Que faci classes que siguin dinàmiques, divertides, etcètera. Una altra de les característiques seria que sigui un professor empàtic. És a dir, que sigui capaç de posar-se al lloc dels seus alumnes, d’entendre les seves circumstàncies, que connecti el seu hemisferi dret amb el dels seus alumnes. I després, considero que és molt important també dir l’alumne pel seu nom. Ens estem trobant amb molts professors que acaben el curs escolar a primària o a secundària i no se saben els noms dels seus alumnes. Llavors, dir a cada un pel seu nom implica temps, implica dedicació. I això l’alumne, al final, ho capta i ho agraeix, és clar.

Després, una altra cosa que hem de tenir molt en compte, Laura, és que és veritat que el 60% de la població té una afecció segura. La qual cosa vol dir que la mare i el pare han fet una bona tasca, han estat pares prou bons i són persones, són alumnes que estan ben adaptats. Però en moltes ocasions ens trobem amb nens amb grans dificultats, no només a nivell acadèmic, sinó a nivell social i a nivell familiar. I aquí el professor compleix una funció que és tremendament important. El professor exerceix com a segona oportunitat. En aquelles cases on malauradament la mare i el pare, per problemàtiques X, no han pogut fer-se càrrec o no han pogut donar-li al nen el que realment necessita, el professor exerceix aquesta figura. Per això és molt important que desenvolupem els vincles, la afecció, i que desenvolupem totes aquestes habilitats no només a casa, sinó també en els professors. Els professors són figures d’afecció molt importants per als nostres fills.

També és important, Laura, que el professor es mostri vulnerable. És a dir, el professor no és algú que sap absolutament tot i l’alumne no és algú que no sap absolutament res. Llavors, és important que el professor es mostri vulnerable, que té el seu començament i té el seu final, té els seus límits. Llavors, en aquest desig d’aprendre, estic segur que el professor fa una bona tasca escoltant el que diuen els alumnes per seguir aprenent. I ja per concloure, jo estic completament d’acord amb en Howard Gardner quan diu que per ser un bon professor cal ser una bona persona, sense cap dubte. No podem tenir professors excel·lents que siguin males persones, sense cap dubte.

Laura Guarddón. I en relació una mica al que parlàvem fa una estona de la canalització de les emocions, hem parlat de la tristesa, hem parlat de l’enuig… Jo crec que a molts pares i mares, sobretot de nens una mica més petits, el tema de les rebequeries és un tema que ens preocupa moltíssim, com la gestionem nosaltres, com la gestionen ells, com ajudar-los a gestionar-se ells, i també com dur-ho una mica també… Doncs això, en quin context, a casa, quan ens passa en un centre comercial, quan ens passa en algun altre costat. Com gestionar tot això? Quins consells ens donaries?

Rafael Guerrero. Bé, en primer lloc, Laura, diem que les rebequeries és la manera que tenen d’expressar els nens la seva ràbia, el seu enuig, el seu no voler fer alguna cosa. I és la manera més adaptativa que tenen, no els podem exigir que es comportin com un adult perquè no són adults. Per això el que fan és que es llencen a terra. A més, és curiós, perquè un nen en plena enrabiada… O sigui, una rebequeria, per definició, és a terra, no? Per què a terra? El sòl, la terra, és el més ferm. Llavors, el que busquen és la norma, és l’estabilitat i per això es llencen a terra. Podem dir que hi ha dos tipus de rebequeries. Hi ha les rebequeries del cervell inferior i les rebequeries del cervell superior, que de vegades també costa una miqueta diferenciar-les.

Les rebequeries del cervell inferior tenen a veure amb necessitats. És a dir, un nen que té una necessitat que no està sent coberta, el nen el que fa és manifestar-ho. Com? A través de l’enrabiada. Aquestes rebequeries, que són la gran majoria de rebequeries, han de ser ateses. Aquí no podem ignorar el nen. Quan el nen necessita alguna cosa, jo no el puc ignorar. D’acord? Llavors, davant d’aquesta conducta explosiva de llençar-se a terra perquè el nen està demanant alguna cosa que necessita i no l’hi estem donant, aquí l’hi hem de donar. Això és una rebequeria del cervell inferior. I en segon lloc, tenim rebequeries del cervell superior. Aquestes són les rebequeries que són programades, encara que sigui de manera inconscient, pels mateixos nens. Aquestes es donen ja en nens més grans. Les rebequeries de nens petits són rebequeries de cervell inferior sempre, però en nens més grans, que ja tenen la seva escorça frontal ja ben desenvolupada, ja són capaços de planificar, encara que sigui de manera molt bàsica, i encara que sigui de manera inconscient, però són capaços de planificar.

Fan coses, per a què? Per treure el màxim rendiment al que ells volen. I aquestes sí que són les rebequeries que hem d’ignorar. En el moment de la rebequeria hem d’ignorar, i una vegada que passi l’enrabiada hem de parlar amb el nen i donar-li… Primer, entendre la seva emoció. I en segon lloc, donar-li recursos o donar-li alternatives perquè ells sàpiguen què és el que poden fer en futures ocasions. En comptes de llençar-te a terra, cridar d’aquesta manera o fer allò, et donaré eines, com dèiem abans, perquè tu puguis posar en marxa l’estratègia que sigui més adaptativa.

Per exemple, Laura, si a un nen el castiguem sense sopar perquè s’ha estat comportant malament, i llavors el castiguem sense sopar i li diem: “Directament a la teva habitació perquè has fet alguna cosa, abans o durant el sopar has agafat el plat i ho has llençat a terra”, i es posa a plorar i està completament enrabiat, aquesta rebequeria té tota la raó del món. Li estem traient, impedint saciar una necessitat que, en aquest cas, és fisiològica i que el nen necessita. En canvi, en altres ocasions, el que els nens demanen és una cosa que no és tan necessària. Per exemple, un nen que es posa a plorar, s’enrabia moltíssim perquè l’hem castigat sense anar al partit de futbol del cap de setmana. Realment no és una necessitat, però el nen ho passa malament i ho manifesta d’aquesta manera.

I ara podem veure, si vols, algunes eines per treballar. En primer lloc, quan un nen està en rebequeria del cervell inferior, el que té és el seu complex reptilià, el seu cervell emocional, molt actiu. Llavors, com no ho pot controlar perquè és automàtic, és inconscient, el que sempre diem és: “No provoqueu el nen”. “No provoqueu la sargantana”, parlant del reptilià. Llavors, en aquest moment permeteu-li que tingui aquesta rebequeria. Un dels meus grans referents és en Daniel Siegel. I ell explica una estratègia que és molt senzilla que es diu “connectar i redirigir”. Què és el que hem de fer davant d’un desequilibri emocional, com pot ser, per exemple, una rebequeria? El primer que hem de fer és connectar amb ell. I una vegada que connectem amb ell i aconseguim retornar al nen del desequilibri emocional a l’equilibri emocional, és quan ja puc aplicar disciplina, quan puc parlar amb ell i quan puc raonar amb ell. Perquè en el moment en què un nen està experimentant una rebequeria, té el seu cervell emocional molt actiu i el seu cervell pensant el té molt inhibit. Per tant, no pot pensar. De vegades intentem que els nens ens escoltin, ens atenguin i que duguin a terme el que els estem dient en plena rebequeria. Això és impossible.

Llavors, intentarem reduir l’activació de l’amígdala perquè cervell emocional i cervell racional estiguin més o menys a la mateixa alçada, i a partir d’aquí ja sí que podem fer coses. Per tant, Laura, el primer que hauríem de fer és calmar el nen. D’acord? Connectar amb ell emocionalment, sent empàtics amb ell i entenent-lo, legitimant les seves emocions, etcètera. I en segon lloc, el que hem de fer és redirigir, donar-li estratègies: “Amor meu, què et sembla si…?”. “Què se t’ocorre que podem fer quan torni a passar en un futur?”. Etcètera, etcètera. És veritat que l’anticipació és un mecanisme de defensa molt important. Que els anticipem als nens el que vindrà després pot ser un bon recurs.

Laura Guarddón. Doncs moltíssimes gràcies, Rafael, un plaer haver-te tingut aquí i, bé, haver-me contestat totes aquestes preguntes, que jo crec que han estat superútils per a tothom. I res, un plaer i gràcies.

Rafael Guerrero. Res, gràcies a tu, Laura, ha estat un plaer compartir aquest temps amb tu. I bé, doncs espero que t’hagin servit aquestes pautes.

Laura Guarddón. És clar.

Rafael Guerrero. Moltes gràcies a tu.