“El temps i la salut són els béns més valuosos que tenim”

Nacho Dean. És un privilegi estar en la mateixa cadira per la qual han passat la Jane Goodall, en Joaquín Araújo o en Sebastián Álvaro. Moltes gràcies a tots vosaltres també per haver vingut. Crec que el temps, juntament amb la salut, és el bé més valuós que tenim i el regal més preuat que li podem oferir a algú. I també crec que ser agraït i apreciar el que tenim és una de les claus per ser feliç a la vida. El meu nom és Ignasi Dean. Molts em coneixen com Nacho Dean, soc naturalista, aventurer professional, divulgador, la primera persona en la història en haver donat la volta al món caminant i haver unit nedant els cinc continents. Però més enllà del rècord, el veritablement important és el propòsit pel qual emprenc les meves expedicions, que és la conservació del planeta. Del 2013 al 2016 vaig donar la volta al món caminant, una aventura que em va portar a recórrer quatre continents, 31 països i 33.000 quilòmetres a peu, en solitari, sense assistència i ininterrompudament per a la defensa del medi ambient. I entre 2018 i 2019 completava l’Expedició Nemo, una expedició que em va portar a unir nedant els cinc continents per llançar un missatge de conservació dels oceans.

Creuava l’estret de Gibraltar unint Europa amb Àfrica, nedava des de Grècia fins a Turquia, unint Europa amb Àsia, creuava l’estret de Bering, unint Amèrica amb Àsia, nedava des d’Indonèsia fins Oceania, unint Àsia amb Oceania i l’últim encreuament era el golf d’Aqaba, al mar Roig, unint Àfrica amb Àsia. Jo vaig néixer a Màlaga fa 39 anys. Soc fill de marí, el meu pare ha viatjat pràcticament per tot el món, i aquesta és una de les raons per les quals hem viscut en molts llocs. Vaig créixer llegint els llibres d’en Jules Verne, d’en Jack London, de l’Alexandre Dumas, veient els programes de televisió ‘L’home i la terra’, del mestre Félix Rodríguez de la Fuente, ‘La Ruta Quetzal’, d’en Miguel de la Quadra-Salcedo, somiant amb ser algun dia com un d’ells. L’educació de la família, dels pares, en els primers anys de vida constitueix el cor de l’arbre i el lloc al qual aferrar-te quan al teu voltant es desferma la tempesta. No obstant això, a l’edat de 21 anys, fruit de tant canvi, d’un desengany amorós, d’un profund desacord amb el món en què vivim, pateixo una profunda crisi existencial, miro al meu voltant i no entenc res: la destrucció del planeta, les guerres, les injustícies, la fam, tot em provoca caos i desolació i perdo el meu lloc en el món. Perdo el meu camí.

Prenc una decisió molt difícil en aquella època, per a mi i per a la meva família, me’n vaig de casa dels meus pares. Sento la necessitat de mirar cara a cara a la vida, sense intermediaris, per saber què és el que vull. Comença una etapa de canvi, de recerca, de transformació, i a on vaig? Me’n vaig a viure a la muntanya, a una casa als Pirineus, allunyat del brogit mundà. Són uns anys de recerca, d’autoconeixement, de viure amb poc, de descobrir que hi ha moltes maneres diferents de viure. No obstant això, als cap de dos anys… soc jove, el món és gran i sento que és aviat encara per quedar-me a viure ja tota la meva vida en una casa al bosc. Així que decideixo tornar a la ciutat per acabar els meus estudis en Publicitat i Relacions Públiques, que havia deixat a mitges. Posteriorment estudio un cicle formatiu en medi ambient. Durant aquesta època faig molts viatges, tinc moltes relacions, realitzo diferents treballs per pagar-me els estudis. I faig bastantes rutes a peu, com la transpirinenca. Recorro tots els Pirineus, des del Cap de Creus fins a Irun, realitzo diferents variants del Camí de Santiago, estic per sobre del cercle polar àrtic, a Lapònia, al desert del Sàhara… Porto una vida còmoda, segur, ple de viatges, d’acumular vivències, però no tinc un rumb, un objectiu molt definit i jo sento que la vida ha de ser alguna cosa més.

Un és aventurer com un altre és poeta perquè té una visió romàntica de l’existència i pensa que la vida ha de ser alguna cosa més que simplement passar pel món. Així que continuo buscant, buscant, aquesta eterna recerca. Fins que un dia, fent una ruta per la muntanya, em sento tan bé en contacte amb la natura, arribant als llocs pel meu propi peu, que penso: “Escolta, i la volta al món caminant, per què no?”. En comptes d’estar sol uns dies o unes setmanes i tornar a casa, per què no somiar en gran? A més, com a amant de la natura i persona sensibilitzada amb la degradació del planeta, no podia romandre impassible, de braços creuats, sense fer res. Vaig decidir dedicar aquesta expedició a la defensa del medi ambient. I ara que ja estem en marxa, per què no sou vosaltres els que m’aneu fent preguntes i continuem junts el camí?

Adrián. Hola, Nacho. Amb 33 anys vas decidir donar la volta al món i a peu. La pregunta és: per què vas decidir fer-ho a peu?

Nacho Dean. Encantat, moltes gràcies per la pregunta. Molt bona pregunta. En primer lloc, perquè m’agrada. La idea de donar la volta al món caminant, va sorgir, com no podia ser d’altra manera, caminant. És el mitjà de transport més silenciós i ecològic. És la millor manera de transmetre uns valors amb l’exemple i de documentar l’estat dels ecosistemes que anava travessant. Si volia llançar un missatge de conservació del planeta no tenia gaire sentit que donés la volta al món en avió. És la millor manera també de conèixer les cultures i els països que vas travessant: menjar als llocs al carrer, parlar amb la gent, dormir als temples, a les cases. És el mitjà de transport que millor encaixa amb un turisme sostenible i respectuós amb els llocs que visites. És el mitjà de transport també més senzill. No necessites res, cap aparell, simplement els peus i ganes de caminar, la qual cosa el converteix en el mitjà de transport també més lliure. Pots transitar per tota mena de superfícies i de terrenys, pots començar a caminar quan vulguis. Pots aturar-te quan i on et vingui de gust. Després, la velocitat de caminar és perfecta, perquè sincronitza amb la velocitat de pensar. No és casualitat que el terme “vagar”, que significa caminar, passejar, estigui comprés dins del terme “divagar”, que és pensar, reflexionar. És precisament caminant com tenim les millors conclusions, els millors pensaments, és realitzen les connexions més curioses.

El teu cos està en moviment, els músculs s’activen, el cervell s’oxigena. I per això, precisament, és el mitjà de transport ideal també per desenvolupar la consciència, per ser conscient dels teus peus, del teu cos, de la teva esquena, de la respiració, del lloc en què estàs. Però no tot són avantatges: caminar és el mitjà de transport més lent, és el que requereix més temps per recórrer una distància. Per això caminar implica que siguis amo del teu temps, no anar sempre amb presses als llocs, i desenvolupar qualitats com són la paciència, com és la constància, la voluntat… A més, caminar és el mitjà de transport més exposat. Camines a cinc o sis quilòmetres per hora. Has d’afrontar tots els perills i problemes que et surten pel camí. Per totes aquestes raons, caminar és el mitjà de transport ideal per sentir el lent girar del planeta sota els teus peus, contactar amb la natura i desenvolupar la consciència. M’agradaria llegir un text que vaig escriure, precisament, sobre caminar, que diu: “Caminar és el mitjà de transport més lent i antic que existeix, al qual no fem cas i amb prou feines valorem perquè és gratuït. El realitzem des de primerenca edat i donem per fet que serà sempre així. No obstant això, caminar és un regal, un altre temps, una altra realitat. És un privilegi arribar als llocs pel meu propi peu, reparant en infinitat de detalls que d’altra manera passarien desapercebuts.

L’important no és el destí, és tot el camí. Caminar és meditar, observar, aprendre, però també desaprendre, desfer-se de tot el que és accessori fins a quedar només l’essencial. Un retorn als orígens, un retorn a les arrels. La demostració literal que amb petits passos es pot arribar molt lluny. Per què caminar? Perquè encara semblant una activitat sense cap tipus d’objectiu, és la millor manera d’estar en el lloc i el moment presents. Me’n vaig anar a donar la volta al món caminant, no per fer un parèntesi en la meva vida, sinó per abraçar-la més intensament que mai. Per què caminar? Perquè mai una cosa tan senzilla em va fer sentir tan viu”.

Yohana. Hola, Nacho, em dic Yohana i a mi m’encanta viatjar, però mai ho faig sola per la incertesa i la por. I a mi el que m’agradaria saber és com vas decidir prendre la decisió de deixar la família, els amics i la feina, i com et vas preparar mentalment per emprendre aquesta aventura.

Nacho Dean. Doncs no va ser gens fàcil. Per descomptat, una cosa és tenir idees i una altra és prendre decisions. Al principi era només una idea, jo seguia amb la meva vida normal, fins que aquesta idea va anar creixent i em va resultar impossible no prestar-li atenció. El que més em va costar va ser prendre la decisió, donar el primer pas, creuar el llindar de la porta. Hi ha pors, hi ha frens, hi ha resistències que vèncer. És un viatge llarg, no exempt de perills, del qual no saps si tornaràs, i si tornes, qui seràs, si seràs capaç altra vegada de tornar a adaptar-te i encaixar en la societat. En aquest viatge el grau d’incertesa és màxim, cada dia saps on et lleves però no on et ficaràs al llit, quines persones coneixeràs en el camí, quins perills estaran aguaitant. I això, que sembla una preocupació, es torna a la vegada un estímul i un al·licient molt poderós, perquè t’obliga a estar molt atent, amb els cinc sentits posats en el que estàs fent. La història de la humanitat ha estat una recerca de coneixement i de saber, però per més coneixement que tinguem, el futur serà sempre incert. I encara sort, perquè sense misteri la vida seria tremendament avorrida. El que sí que podem triar és com afrontar aquesta incertesa. Tenim dues opcions. La primera: quedar-nos de braços creuats veient com la vida ens passa per sobre, i la segona és agafar les regnes de la vida i passar a l’acció.

Has de fer també un veritable exercici de despreniment i desafecció, ho has de deixar tot: la teva casa, la feina, la família, els amics, els teus béns materials, les pors d’una cultura que valora més el benestar, el confort, la seguretat, l’estabilitat, per sobre d’altres valors com són emprendre, arriscar-se, la passió d’estar viu. I, després, vaig conèixer milers de persones que viatgen en bicicleta, amb moto, en furgoneta, en avió, però no sabia de ningú que hagués donat la volta al món caminant, m’endinsava per una senda en la qual no tenia referents. Hi ha persones a la vida que són com estrelles il·luminant el teu camí amb la seva llum. Persones que creuen en tu, que et fan sentir capaç de l’impossible, que et donen ales. I la meva amiga Paz era una d’aquestes persones. Al llarg de la vida aprendre’m moltes coses, ens convidaran a creure en altres tantes, però el primer en què haurien d’ensenyar-nos a creure és en nosaltres mateixos. Hi ha una frase que m’agrada molt d’en Nelson Mandela que diu: “No tenim por a la foscor, sinó a la nostra pròpia llum, a reconèixer que som capaços d’allò més gran”. Em va portar dos anys prendre la decisió, però en el moment en què ets conscient que algun dia morirem, comences a celebrar la vida. Em deien: “Vés amb compte perquè pots morir”. Però jo sentia que com moriria era si no ho intentava.

Recordo amb una claredat meridiana el dia que vaig prendre la decisió. Va ser com treure’m aquesta gasa davant dels ulls amb la qual a vegades mirem la vida, difuminant la realitat i dir: “Aquest soc jo i això és el que vull”. Per fi, després de tanta recerca, ho havia trobat. “Què havia trobat?”, em preguntareu. M’havia trobat a mi mateix. Havia, una altra vegada, recuperat el meu camí, el meu propòsit, el meu lloc al món. Que el temps no et robi la vida, que l’esperança no es consoli amb esperar. Començaven els preparatius, què m’enduc per donar la volta al món caminant, si quan me’n vaig dos mesos o dues setmanes de vacances no sé què portar al meu equipatge? Aquí és on apareix el meu company de viatge: un carro, un carretó. Hi ha zones del món que són desert, has de portar molt de pes d’aigua i de menjar per poder sobreviure durant llargues jornades en autosuficiència. Al principi em deien: “Posa-li nom”, però com li podia posar nom? És un objecte. Després, a Austràlia, moltes jornades de soledat, molt de sol al cap, vaig acabar parlant amb el meu carro. Estava fent les meves necessitats, bufava molt de vent, se l’enduia, i li dic: “Jimmy, què passa? Vols arribar a casa ja?”. I aquest dia li vaig acabar posant nom, Jimmy. En ell he portat material de supervivència. He portat una tenda de campanya, un sac de dormir, una estoreta, un càmping gas. He portat una mica de roba, no gaire, dues mudes que havia d’estar constantment rentant a mà. He portat una farmaciola de primers auxilis amb des de Betadine i unes benes a antídot per a mossegades de serps verinoses. He portat aigua, menjar i una mica de tecnologia, un ordinador portàtil, una càmera de fotos i un telèfon mòbil.

I quatre coses més: un frontal, un ganivet, un quadern i una corda. Quan viatges caminant cada quilo extra costa molt moure’l, així que has de portar el mínim i necessari. Traçar un itinerari i un calendari provisionals, posar-me totes les vacunes hagudes i per haver, fer una web, comptes en xarxes socials. I es tractava d’una expedició amb un alt índex de fracàs. Les probabilitats que l’aventurer morís o es donés la volta i tornés a casa quan passés un seguit de penúries i dificultats era alta. Cap marca volia associar la seva imatge a un projecte que creien que fracassaria. No obstant això, hi ha un proverbi que diu que quan vols alguna cosa trobes un mitjà, i quan no vols fer res trobes una excusa. Jo creia fermament en aquest projecte i tenia la convicció que, segons anés realitzant quilòmetres i cobrint països, aniria aconseguint el suport necessari. I a l’edat de 33 anys, 21 març de 2013, sense patrocinadors, sense cotxes d’assistència, sense assegurança mèdica internacional, sense fisioterapeutes, sense nutricionistes, sense psicòlegs esportius, sense telèfons satèl·lits, però amb l’esperit d’aventura més pur i autèntic, donava les primeres passes al quilòmetre zero, a la Porta de Sol, a Madrid. Donar la volta al món caminant és un viatge molt romàntic, però el primer dia no arribes molt lluny. La primera nit vaig dormir entre Pinto i Valdemoro.

Maria Jesús. Hola, Nacho, volia fer-te una pregunta: en el teu llibre, ‘Lliure i salvatge’, comentes moltes anècdotes sobre persones que et vas trobant en el camí. Suposo que deus haver tingut converses de tota mena. Amb quina històries et quedes?

Nacho Dean. Doncs la veritat és que amb moltes històries. Una de les dificultats, de les coses més difícils d’aquest viatge, és ser capaç d’adaptar-te a tant canvi. Cada vegada que creues una frontera canvien els visats, canvien les monedes, canvien els paisatges, els trets de la gent. Canvia, per exemple, la gastronomia, he menjat de tot, els menjars típics de cada país, des de les baclaues de Turquia, el dal de l’Índia, al tagín a l’Iran, ikan Bakar a Malàisia, papas a la huancaína, en fi, tacos, de tot. He menjat coses rares, he menjat granotes, he menjat cactus, he menjat llagosta… He estat fins i tot durant diversos dies sense menjar, o amb una única poma, perquè ets al desert, has de racionar el menjar i se t’acaba. Una altra de les coses que canvia són els llocs en els quals pernoctes. Cada dia té la seva nit i has de dormir quan es fa fosc, on et sorprèn la nit. He dormit amb la meva tenda de campanya al desert, a la muntanya, en selves… Quan l’entorn és perillós, bé per la fauna o per la delinqüència, no et queda més remei que trucar a una porta. He dormit en mesquites, he dormit en temples budistes, he dormit en comissaries de policia fora de la cel·la. He dormit en jardins de cases, en vaixells, en tot tipus de llocs. Una de les coses que canvia també són els idiomes. Jo parlo espanyol, parlo anglès, però això es parla als llocs turístics. Quan viatges caminant acostumes a estar en zones molt autèntiques, molt rurals, on el que es parla és l’idioma local. A l’Iran es parla farsi, a Malàisia, malai, a Bangla Desh, bangla, i a l’Índia, hindi.

No et queda més remei que comunicar-te per gestos, per mímica, de vegades amb un pal, fent dibuixos a la terra, amb un boli i un quadern, i aprendre unes paraules bàsiques de cada idioma dels països que vas recorrent. No són converses molt transcendentals, però et serveix per sobreviure. Recordo una vegada estar caminant per una carretereta molt petita a Croàcia i hi havia uns bancs a les portes de les cases. Si volia descansar m’havia de seure en un banc d’aquests, i semblava que hi hagués un ressort al banc perquè era seure i immediatament sortir algú de la casa, com si una llum s’encengués i l’avisés que algú s’havia assegut al seu banc. En una ocasió van sortir dues dones vestides de negre, van seure al meu costat, i no em pregunteu de què vam estar parlant, però sense jo parlar croat ni elles espanyol i anglès, vam estar mitja hora de conversa rient-nos. Van treure un cafè que estava dolent com el diable, però que me’l vaig prendre per no ser descortès i vaig continuar el viatge. En altres ocasions saludes. En uns llocs es dona la mà, en altres “Namasté”, en altres llocs “Salaam aleikum”, en altres llocs dius: xoca-la!, en altres fas dos petons…, a vegades és inevitable fer-te una mica d’embolic quan vas a saludar. Hi ha països àrabs, em va passar en una ocasió, on aquest gest és molt lleig, equival a una botifarra i no ho sabia. Estava amb un grup de persones, ens vam fer una foto i com faig moltes vegades, doncs trec aquest dit així com: “molt bé, tot va bé”.

I un dels que hi havia allà presents em va convidar a baixar-lo perquè era bastant descortès. Afortunadament estava en un ambient distès i després ens vam fer una foto tots amb el dit cap amunt. De vegades parles el mateix idioma, però les paraules tenen diferents significats, diferents accepcions. A Bolívia, per exemple, als cotxes se’ls anomena carro. Estava amb el meu carro a la porta d’un allotjament, no entrava, perquè és bastant ample i vaig entrar a recepció a preguntar a veure si us plau si eren tan amables d’obrir el garatge, que portava un carro. Així que obren el garatge i quan em veuen entrar amb el meu carro veig que es posen a riure de: “Quin carro més bo”. En qualsevol lloc del món et faràs entendre. A vegades, quan l’idioma és una barrera, estàs molt més atent a un altre tipus d’estímuls, com és la llum, com són els gestos, la manera de moure’s, el to de la veu, les vestimentes. Captes la informació i et fas una composició de lloc absorbint informació de molts altres llocs. Tot i no parlar el mateix idioma, he conegut gent admirable en tots els països. Per exemple, el meu amic Simon Yibrail, un refugiat de la guerra de Síria, la seva casa a Alep havia estat bombardejada. Ens vam conèixer a Erevan, la capital d’Armènia, i allà em va obrir les portes de la seva nova casa i em va asseure a la taula com un membre més de la família. El meu amic Mr. Udayan Parmar, a l’Índia. La meva travessia per l’Índia va ser molt difícil a causa de les condicions d’higiene i de salubritat tan difícils, tan escasses que hi ha.

No obstant això, l’Índia és una societat de castes. Gràcies a haver conegut una persona de les castes superiors la resta de la meva travessia per l’Índia va ser molt més amable, m’anaven obrint les portes. El meu amic Kamrul a Bangla Desh, Pari, a Iran, Mila, al Perú. Al final aprens que si et vols entendre, ho faràs en qualsevol lloc del món, amb el llenguatge més antic de tots, que és el dels gestos i les mirades, i que hi ha un llenguatge universal que es parla en tots els racons del planeta, que és el dels somriures.

Ana. Hola, Nacho, en l’actualitat es parla molt de la crisi mundial sobre l’emergència climàtica i m’imagino que en viatjar tant hauràs estat conscient d’això i m’agradaria saber en quin lloc ho has notat més i quin lloc t’ha agradat més de tots els que has estat.

Nacho Dean. Començaré responent-te a la segona, quin lloc m’ha agradat més, tot i que és difícil triar quan has vist tants paisatges, tants ecosistemes. M’agrada molt parlar sempre del cel estrellat al desert d’Atacama, en cap lloc del planeta he vist cels com en aquest desert a Xile. Recordo la primera nit que vaig dormir amb la meva tenda de campanya al desert. Obrir la porta de la tenda, treure el cap per mirar el cel i haver de tornar-me a ficar a la tenda perquè és un cel que pesa, et talla la respiració. Hi ha tants milions d’estrelles que sembla que et caurà a sobre. Veus estrelles fugaces, satèl·lits, la Via Làctia… és un autèntic espectacle. El segon paisatge són les aurores boreals sobre el cercle polar àrtic. És un privilegi poder veure els feixos de llums verds dansant al cel. Després de veure-ho tens la sensació que ja pots morir en pau, la veritat. Una de les coses bones de viatjar caminant és que ets testimoni dels bells espectacles que la natura ofereix al món. Et despertes a l’alba amb el cant dels ocells. Veus l’evolució dels núvols al cel, com el vent bressola les fulles dels arbres, el vol de l’àguila, els capvespres, l’udol del mussol o de les òlibes per les nits al bosc, vas descobrint el món com un nen, veient amb els teus ulls totes aquestes coses que has vist en documentals, en llibres. Els quetzals, el xatrac inca, la migració de l’oca de les neus a Amèrica del Nord, quan milers d’exemplars, quan arriba el fred, baixen cap al sud i oculten la llum del sol organitzant un rebombori espectacular.

He dormit en boscos amb ossos a Eslovènia, has de deixar el teu menjar lligat a la branca d’un arbre, ben lluny de la tenda. He estat davant d’un rinoceront salvatge a les jungles del Nepal, a escassos vint metres, són enormes com un tanc. És un moment màgic. He dormit a Tailàndia i la meva tenda s’ha omplert de formigues per un foradet que tenia a terra. Vaig posar la tenda de campanya molt tard, era ja a les fosques, de nit i em vaig despertar enmig de la matinada amb picor per la cara i tota la tenda plena de formigues, així que cal mirar bé on es posa la tenda cada nit. He tingut dingos udolant, els dingos són gossos salvatges, udolant al voltant de la meva tenda a Austràlia. Abans de posar la tenda deixes uns pals, unes pedres, un ganivet, el frontal localitzable, les cremalleres de la porta per ser capaç d’obrir-les a les fosques. Després, parlant amb gent local, t’expliquen que els dingos són animals oportunistes que només volen el teu menjar i saben que un enfrontament amb un humà els pot costar la vida. Així que la resta de nits que els tenia udolant al voltant de la tenda dic: “Si només són els dingos”, i seguia dormint. Obrir la porta de la tenda a les selves de l’Equador i veure tots els arbres il·luminats amb milers de cuques de llum verdes… És un espectacle, és un privilegi, vas superant meridians i sents el planeta com un immens ésser viu del qual formem part i en el que tot està connectat.

No obstant això, no tot són bones notícies. M’agradaria llançar un missatge, unes paraules als detractors, negacionistes del canvi climàtic. El canvi climàtic efectivament ha existit sempre. El clima, la Terra, sempre ha estat en constant canvi, però en períodes de temps molt allargats, de milers d’anys. En l’actualitat, com a conseqüència de l’activitat humana, tots aquests canvis estan passant en un període de temps molt breu i amb conseqüències devastadores. El lloc en el qual he vist d’una manera més palpable, amb els meus propis ulls, les conseqüències del canvi climàtic ha estat a l’estret de Bering, sobre el cercle polar àrtic, als voltants del Pol Nord. L’estret de Bering fins fa uns anys es congelava, es podia passar caminant d’Amèrica a Rússia i tornar de Rússia a Amèrica, però d’uns anys cap aquí no es congela. Són blocs de gel surant entre rius de mar. Allà viuen els esquimals, és una cultura lligada a la caça, la seva supervivència depèn íntimament de la caça. Com cada vegada fa menys fred, les espècies que ells cacen: ossos polars, morses, foques…, s’estan retirant cada vegada a altituds més altes i estan apareixent espècies invasores. Jo he estat amb esquimals ajudant-los a construir murs de pedra, perquè ara, a l’hivern, amb els temporals, les onades envesteixen contra les seves cases, cases que estan construïdes al nivell del mar.

Fixeu-vos si és així, que s’està obrint una nova ruta comercial pel Pas del Nord, que és una alternativa al trànsit marítim al canal de Panamà i al canal de Suez. Escurça en diversos dies la connexió entre el Pacífic i l’Atlàntic. De fet, els països nòrdics, Canadà, Rússia, Noruega, Dinamarca, estan movent fitxa per tenir territoris davant d’aquest nou tauler que s’està obrint, per què? Perquè estan apareixent reserves bastant importants de petroli, de gas, de diamants. De fet, fa poc en Donald Trump llançava una oferta de compra a Dinamarca sobre Groenlàndia, per alguna cosa deu ser. Pluges torrencials, inundacions, períodes de sequera cada vegada més llargs. Hem trencat l’equilibri de l’atmosfera amb la contaminació per CO2, s’estan fonent els pols, les glaceres, la glacera de l’Aneto, aquí mateix als Pirineus, ja pràcticament ha desaparegut. Estan apareixent escombraries a més de 1.000 metres de profunditat en els oceans, on no arriba ni la llum del sol. Hi ha un cinturó d’escombraries girant al voltant del planeta, de deixalles espacials. En 50 anys ha desaparegut més del 50% de la biodiversitat mundial i no fem res per posar-hi remei. De tota manera, no cal anar-se’n a l’estret de Bering ni al Pol Nord, aquí molt més a prop veiem amb els nostres propis ulls les conseqüències de l’activitat humana.

Fa poc, unes setmanes, morien tres tones de peixos al mar Menor, asfixiats per la falta d’oxigen, per la mala gestió d’aquest mar i els abocaments de residus que s’estan fent. La conca de la Mediterrània, saturada per complet pel turisme, per l’urbanisme. El mar Negre cada vegada fa més honor al seu nom, per les escombraries, els plàstics que hi ha i els abocaments de les indústries dels països que donen costa a aquest mar. A l’Àsia Central, a l’Índia, a Bangla Desh, hi ha barris sencers vivint en abocadors. Són els anomenats “slums”. Fa poc han declarat també l’estat d’emergència climàtica per l”smog”, la poca qualitat de l’aire, no es pot ni respirar. El Ganges és el riu més contaminat del món. A Tailàndia, la biodiversitat local de flora ha estat substituïda per l’arbre de la goma per recollir làtex i satisfer la demanda de cautxú, entre d’altres, la indústria automobilística. A Malàisia, al sud-est asiàtic, en l’època de monsons no plou. No només no plou, sinó que hi ha incendis. No estan acostumats a l’escassetat d’aigua, no han construït embassaments i han de realitzar talls en els subministraments d’aigua a les ciutats com Kuala Lumpur. A Indonèsia, els incendis estan devastant la selva tropical per plantar oli de palma. Això està posant en perill d’extinció espècies com l’orangutan, i és una de les principals fonts d’emissió de gasos d’efecte hivernacle, de CO2 i un llarg etcètera. A Xile, la mineria està assecant els rius, la selva de l’Amazones, venuda per complet a capital estranger per a cultius de soja i indústria de la fusta. A Mèxic plou a la ciutat de DF i s’inunda perquè les xarxes de clavegueram estan saturades d’escombraries.

Així que jo intento, des de la mesura de les meves possibilitats, anar aportant el meu granet de sorra. Abans de començar aquestes expedicions treballava al CEPESMA, Coordinadora per Estudi i Protecció d’Espècies Marines, l’únic centre de recuperació que hi ha al Cantàbric. Durant la volta al món caminant vaig donar centenars de xerrades en escoles, en col·legis, en universitats, explicant el que vaig veient amb els meus propis ulls. Durant l’Expedició Nemo hem fet batudes de neteja de platges per tot el litoral espanyol, en diferents ubicacions i localitzacions a les quals he anat a nedar. Al final la meva missió, el meu propòsit, és documentar l’estat dels ecosistemes que recorro, divulgar-lo a través de xerrades, de llibres, de documentals i fer el que estigui a les meves mans per un món millor.

Iván. Hola, Nacho. Volia preguntar-te, amb tots els moments que has viscut en tots els teus viatges, que si et poguessis quedar amb un moment, el millor moment que has viscut i també el pitjor, quin ens explicaries?

Nacho Dean. Moments bons, divertits i així, n’hi ha molts. Em ve al cap la quarta travessia de l’Expedició Nemo, la qual em va portar a unir nedant els continents, va ser a l’illa de Papua i vam sortir a gravar, estàvem fent un documental, llavors vam anar a gravar la fauna amb la qual havia de nedar al mar. I vam anar a filmar cocodrils, cocodrils d’aigua salada. Són uns cocodrils que fàcilment mesuren cinc metres de longitud. I estava amb un company d’equip, l’operador de dron, gravant. Hi ha els cocodrils, doncs tranquils a la zona de manglars, i el dron té un pla aeri i va baixant lleugerament per tenir un millor pla, una millor vista. El cas és que de sobte un cocodril comença a aixecar el morro perquè nota el vent generat per les aspes de les hèlixs. Jo sé que un cocodril amb un cop de cua pot saltar i menjar-se el dron, així que li dic al meu company: “Vés amb compte, que hi ha un cocodril que està aixecant el musell i el dron perilla”, així que comença a fer el dron cap a un costat. I això que estàs veient l’escena i dius: “No, no pot ser. És impossible que el dron acabi a la boca del cocodril”. Tot d’una les hèlixs s’emboliquen amb les branques de l’arbre i en cosa de segons el dron cau i abans que toqui a terra, el cocodril s’abalança i es menja el dron. I això que estaves pensant que no podia passar, que era impossible, ha passat: el dron està a la boca del cocodril. El millor de tot, el graciós, és que el dron segueix gravant dins de la boca i tenim uns plànols excel·lents.

Moments difícils, dramàtics… Doncs a veure, l’aventura està molt bé, el que és creuar un desert, pujar la muntanya, posar-te a prova, buscar els teus límits, això és molt, molt interessant. Però hi ha una línia que quan la creues i poses la teva vida en joc, no fa cap gràcia. He viscut moments complicats. Vaig estar a punt d’acabar a la presó acusat d’espionatge a la frontera entre Armènia i l’Iran per culpa d’unes fotografies, vaig presenciar un atemptat terrorista a Dhaka, la capital de Bangla Desh, cinc artefactes explosius. Tens la sensació que estàs en el lloc i el moment equivocats, tens una reacció instintiva, t’ajups i surts corrent entre la multitud. Em van atracar al barri del Callao, a Lima, el barri més perillós de tot Perú, es van llençar damunt meu cinc persones i em van esquinçar els pantalons, em van robar tot el que portava a sobre. No em van robar el carro, jo crec, perquè van pensar que hi duia un nadó. És l’explicació que jo li vaig donar després. Contraure la febre chikungunya a Chiapas, però el moment més complicat per a mi va ser la frontera entre els estats de Veracruz i Tabasco, a Mèxic.

Caminava per un tram molt llarg i solitari de carretera. Quan portes dos anys i mig, que portava en aquell moment, caminant pel món, desenvolupes un olfacte, un instint de quins llocs són perillosos, en quins et pot passar alguna cosa, i aquest era un d’ells. De fet, la nit anterior havia dormit en una gasolinera, fixeu-vos en quins llocs havia arribat a dormir, li vaig preguntar al guarda de seguretat: “És un lloc segur per passar la nit?”. I em va respondre: “D’alguna cosa s’ha de morir”. I dic: “Home, doncs moltes gràcies per la resposta, molt tranquil·litzadora”. I l’endemà li vaig donar uns pesos mexicans, i em va dir: “Això és el que val la teva vida?”. O sigui, perquè us fixeu en quines situacions o en quins moments et trobes. Recordo aquella mateixa nit despertar-me enmig de la matinada sentint una dona parlar per telèfon alterada perquè l’havien intentat assaltar a la carretera tallant el trànsit amb troncs, i que havia salvat la pell de miracle. Doncs estava caminant per aquesta carretera. Tractes d’anticipar-te a un possible contratemps, de preveure com reaccionar. A l’esquerra hi ha cultius, hi ha terra i arbres, és impossible sortir corrent amb el carro. A la dreta hi ha una rasa separant els carrils d’ambdós sentits, amb la qual cosa tampoc puc sortir per aquí, únicament puc anar cap enrere o cap endavant.

Tot d’una veig al fons un grupet de persones, no sé quants són, no sé si s’acosten o s’allunyen. Continuo caminant, ja veig que s’acosten perquè cada vegada són més grans. Veig que són tres, que un va sense samarreta, que porten uns matxets a les mans. En aquesta regió de Centreamèrica, a Mèxic, es treballa amb matxets al camp i jo tinc l’esperança que sigui gent que torna a casa després d’una dura jornada de treball. El cas és que s’obren sobre la vorera d’emergència, comencen a mirar cap al darrere, controlant que no vingui cap cotxe de policia ni de l’exèrcit i em preparo per al que és un assalt imminent. Així que en comptes d’anar-me’n cap al darrere, accelero el pas cap a ells i quan estàvem a escassos cinc metres, treu un el matxet a l’aire i em diu: “Atura’t, ‘hijueputa’, dóna’m tot el que portis”. En aquell moment no em vaig posar a parlar amb ell de filosofia, d’ètica ni de moral, vaig agafar el carro, el vaig empènyer amb totes les meves forces cap a l’interior de la carretera i aquesta reacció ràpida els va agafar per sorpresa i em va donar l’avantatge per depassar-los i sortir corrent. Van sortir corrent darrere meu amb els ganivets i em diuen: “No corris, et seguirem”. No em vaig girar i els vaig dir: “A veure qui corre més”. En aquest moment ets pura adrenalina. Estàs disposat a deixar anar les teves coses perquè no hi ha res més valuós que la vida, però tampoc em dona la gana de donar-li les meves coses al primer descerebrat que em creui en el camí. Així que vaig empenyent. Si arriba a estar l’Usain Bolt al meu costat, el guanyo, n’estic segur. Es cansa el primer, continuo corrent, es cansa el segon i a l’estona es cansa el tercer. Els he deixat enrere.

No obstant això, segueixo enmig d’enlloc i caminant. Ningú m’assegura que em tornin a agafar en un altre mitjà de transport, així que continuo avançant fins que per fi arribo a un lloc on passar la nit a resguard, fora de perill i en aquests moments et planteges, quina necessitat hi ha de continuar posant la vida en joc per una cosa que, al cap i a la fi, és la meva elecció? Ningú m’està obligant a això. Al principi del viatge tira de tu que tens molta il·lusió, moltes ganes i quan ja ets a prop del final, doncs que ja et queda poc per acabar. A vegades, en el dia a dia, en la vida quotidiana, caminem sobre sorrals. Estem tan còmodes, tan segurs, tan confortables que hem perdut les veritats, estaven tan allunyats de la supervivència que havien perdut les veritats. Necessitem certeses. Quantes vegades hem sentit testimonis de persones que han patit un accident, que han quedat en cadira de rodes, que han superat una malaltia i la vida els ha fet un gir de 180° i s’han adonat del miracle que és estar viu i ha estat un detonant per passar a lluitar pels seus somnis? Jo espero que a ningú dels que som aquí ens calgui passar per una experiència així de traumàtica per adonar-nos de la sort que tenim, tan gran, i que apreciem el miracle de ser aquí.

Guillermo. Hola, Nacho, m’agradaria que ens parlessis una mica sobre l’Expedició Nemo, el desafiament amb què vas unir cinc continents nedant.

Nacho Dean. Vivim en un planeta on el 70% de la superfície està coberta per aigua. Cada dia escoltem notícies sobre la contaminació per plàstics, la pèrdua de biodiversitat, la pujada del nivell del mar per l’escalfament global… Havia donat la volta al món caminant, però tenia un deute pendent amb els oceans. Així que em vaig embarcar en l’Expedició Nemo, que em va portar a unir nedant els cinc continents per llançar un missatge de conservació dels oceans. La primera dificultat amb la qual em vaig enfrontar és que jo no era nedador. Quan ets nedador des de petit, el teu cos creix adaptant-se a aquest exercici, però quan ja comences a practicar-lo a certa edat ja has completat el teu desenvolupament i tens unes limitacions físiques. La segona dificultat és que l’aigua és un mitjà completament diferent, tot el que sabia d’escalada, d’acampada, de natura, de supervivència, no em servia per a res. Va ser com començar de zero, així que em vaig submergir en uns entrenaments molt intensos, pràcticament set dies a la setmana, treballant la tècnica. A l’aigua la tècnica és fonamental: tenir una bona posició hidrodinàmica, minimitzar la resistència a l’avanç, tenir una bona braçada eficient per minimitzar també l’esforç i avançar la màxima distància. Quan vaig tenir una bona tècnica em vaig submergir en una gira pel litoral espanyol. Com que el desafiament es faria en aigües obertes havia d’entrenar al mar. Al mar no hi ha una línia negra com a la piscina en el fons, no hi ha sureres, no hi ha una vorada cada 25 o 50 metres i sobretot en el mar no veus el fons. No convé veure la pel·lícula ‘Tauró’ abans de llençar-te a nedar al mar.

Durant els mesos de gener i febrer vaig recórrer el Cantàbric des d’Hendaia fins a La Corunya. En els mesos de gener i febrer no és que no hi hagués ningú a la platja, no hi havia ningú al carrer. Aquests dies grisos, freds, plomissos, plujosos, hi havia una persona allà nedant al mar, entrenant la natació contracorrent amb l’onatge, la hipotèrmia, la resistència al fred. Anava contactant amb gent local, piragüistes perquè em donessin cobertura, amb nedadors, anàvem fent també neteges de platges i durant els mesos de març i abril vaig anar baixant pel Mediterrani des de Barcelona fins a Màlaga. En aquesta ocasió recordo un amic, bon amic, nedador de llarga distància, que em va dir: “En natació l’important és el treball que fas sota de l’aigua. El que no es veu és el que et fa avançar”. I vaig pensar: “Com en la vida, és el que fas a l’ombra el que et treu a la llum”. 8 de juny, Dia Mundial dels Oceans de l’any passat, 2018. Primer encreuament: estret de Gibraltar, entre Europa i Àfrica. L’estret de Gibraltar és un lloc únic del planeta: confluència de l’oceà Atlàntic amb la mar Mediterrània, ruta migratòria de mamífers marins. Vam tenir la sort de veure (calderones) caps d’olla, de veure dofins, de veure catxalots… També hi ha molt trànsit marítim: al mar Mediterrani hi ha un cinquanta per cent del trànsit marítim mundial. Part d’aquest tràfic entra a través de l’Estret. És una autèntica carretera, hi ha més de tres-cents vaixells al dia. En l’estret de Gibraltar hi ha molt vent, així que era el vuit de juny i feia vent.

Ha de bufar un vent inferior a quatre en l’escala Buford perquè Capitania Marítima et permeti creuar nedant l’estret. El 9 feia vent, el 10 feia vent, l’11, vent, el 12, vent. Fins que per fi, el 26 de juny hi havia una finestra de bon temps. I aquest dia sents que tens la teva oportunitat. Allò per al que tant has entrenat, tens aquí la teva cita. Són quinze quilòmetres des d’Illa Palomas, a Tarifa, fins a Punta Cires, al Marroc. Vaig calcular que podia trigar entre cinc i sis hores. Em va portar tres hores i cinquanta-cinc minuts cobrir-lo. Arribes a l’Àfrica, toques el Marroc i en cinc minuts estàs pujat en una barca que et porta de tornada a Espanya. Després d’un any i escaig entrenant, quatre hores nedant, el moment d’alegria em va durar cinc minuts. Què vull dir amb això? Que la felicitat no pot radicar en la consecució o la satisfacció puntual d’un desig. Els nostres objectius han d’estar emmarcats en un propòsit major, donant-li un sentit al que fem. Uns dies després volem a Turquia per afrontar el segon encreuament: de Grècia fins a Turquia, Europa amb Àsia. En aquesta ocasió vaig nedar en una àrea marina protegida. Tot i estar protegida està bastant contaminada, perquè tots els corrents de la Mediterrània porten els plàstics fins a Turquia. Turquia és el país número u més contaminat per plàstics a la zona de la Mediterrània. El segon és Espanya i vaig tenir el privilegi de participar en un esdeveniment internacional d’aigües obertes on participaven 150 nedadors de diferents nacionalitats.

Un problema al qual s’enfronta aquesta regió és que estan apareixent espècies invasores de la mar Roja. Vaig tenir la sort de nedar amb tortugues careta a careta i quedar entre els primers. Nedava des de Grècia, l’illa grega Kastellorizo ​​fins a la població turca Kas, set quilòmetres, que vaig trigar a cobrir dues hores i ja estava feta la segona unió: Europa amb Àsia. Volem al setembre a l’estret de Bering. L’estret de Bering són vuitanta quilòmetres entre Rússia i Alaska, però just a la meitat hi ha dues illes: les illes Diomedes. La Diomedes major pertany a Rússia, la Diomedes menor als Estats Units. Entre ambdues illes passa la línia de canvi de data, és a dir, l’illa nord-americana està en un dia, l’illa russa està en el dia següent. Va ser com nedar fins demà i després tornar a ahir. És una mica estrany perquè estàs a l’illa d’Alaska, nord-americana, veient l’altra illa i és un altre país, és un altre continent i és un altre dia. L’aigua està a tres graus. És gel en moviment. Vaig trigar una hora i onze minuts en cobrir els quatre quilòmetres que separen les dues illes i vaig tenir el privilegi també de poder veure foques, de veure morses, de veure balenes geperudes en el seu entorn natural. Volem d’aquí a la quarta travessia, la qual us explicava abans, la dels cocodrils, al nord de l’illa de Papua Nova Guinea, al mar de Bismarck, sis graus per sota de la línia de l’Equador. Un clima completament diferent. Època de monsons, l’aigua està a trenta graus de temperatura. Va ser la travessia més difícil que he fet mai i, per descomptat, la de tota l’expedició.

Començo a nedar, travesso la desembocadura d’un riu, el riu Moratami, que baixa ple de fang i de troncs de la jungla. Em pica una medusa a la cara. En aquest mar hi ha fauna perillosa, com taurons, cocodrils d’aigua salada i les meduses irukandji, unes meduses molt petites, com un dau, però tremendament verinoses. El moment en què em va picar la medusa tenia jo aquesta por, portes dues embarcacions de suport, una ambulància a la costa i un hospital localitzat amb un antídot en cas que et piquin. I quan per fi arribo a la frontera, em diuen des de les embarcacions que s’han equivocat, que encara em queden dotze quilòmetres més per nedar, que la frontera està més endavant. En aquest moment, doncs la veritat que ja era gairebé el límit, em vaig plantejar abandonar. No obstant això, un membre del meu equip, el mateix que manejava el dron, es va llençar a nedar, es va treure la roba i es va llençar a nedar amb mi. I això em va donar molta força, molta motivació, però també em va preocupar tremendament perquè dic: “Si ara se’l menja un tauró o li pica la medusa s’acaba tot, no?”. I bé, al final, després de sis hores i mitja nedant i de cobrir una distància de vint-i-dos quilòmetres, vaig arribar a Wutung, a Papua Nova Guinea. M’estava esperant molta gent. I és el moment èpic de sortir victoriós. T’has guanyat el reconeixement. Bé, doncs estava tan cansat i el fons de la platja era de pedres que cada vegada que em posava de peu venia una onada i em llençava, em tornava a posar de peu i em tornava a llençar. Va ser la sortida menys glamurosa que vaig poder fer. Vaig sortir d’allà a quatre potes, però la travessia estava feta.

I la cinquena i última travessia va ser al golf d’Aqaba, al mar Roig. La dificultat d’aquest encreuament és que has de creuar l’espai marítim de quatre països, que són: Egipte, Israel, Jordània i Aràbia Saudita. No oblidem que estem creuant fronteres que són intercontinentals, zones políticament i geoestratègica molt delicades. Més encara si vols gravar, filmar i volar un dron, has de demanar permisos militars. Em va costar més sol·licitar els permisos per a aquesta cinquena travessia que per a les quatre anteriors. Al març del present any cobria els deu quilòmetres en gairebé dues hores, vam tenir els corrents a favor i nedava des d’Egipte fins a Jordània. Cobria la cinquena travessia i finalitzava l’expedició Nemo. Molts pensareu que el pulmó del planeta és l’Amazones, però el pulmó del planeta són els oceans. Són els que més generen i llancen oxigen a l’atmosfera i els que major CO2 capten també de l’atmosfera. És tant el CO2 que hi ha a l’atmosfera que s’està produint l’acidificació l’aigua dels oceans. Això s’està traduint en l’emblanquiment dels corals i en què espècies com els crustacis tinguin problemes per fabricar les seves petxines. No som conscients de la importància dels oceans per a la salut del planeta. El mar és el gran oblidat, fins al punt que ocupant un setanta per cent del planeta, anomenem “Terra” el que hauria de ser el “planeta Aigua”.

Pablo. Hola, Nacho, m’agradaria saber la teva opinió sobre la reducció de la contaminació i tenir un consum responsable.

Nacho Dean. Bé, moltes gràcies per la pregunta. M’agradaria posar una imatge molt gràfica, molt visual. Imagineu una banyera plena d’aigua, s’obre l’aixeta i traieu el tap de desguàs, què passa si pel desguàs se’n va més aigua de la que entra per l’aixeta? La banyera es buida. Ara penseu en el planeta, què passa si gastem més recursos dels que la naturalesa és capaç de regenerar? El planeta queda plomat, ens carreguem la natura. Coneixeu el concepte del Dia de sobrecapacitat de la Terra? És el dia de l’any en què gastem els recursos que la naturalesa és capaç de generar en aquest any, a partir d’aquest dia el que consumim és deute ecològic. En què es tradueix? En extinció d’espècies, en contaminació, en erosió dels sòls… Des dels anys setanta, el Dia de sobrecapacitat de la Terra arriba abans que acabi l’any i cada any que passa es va avançant. En l’actualitat el Dia de sobrecapacitat de la Terra per a la humanitat a nivell planetari arriba el 29 de juliol. A partir d’aquest dia estem consumint els recursos de les generacions futures. Això vol dir que vivim com si tinguéssim 1,75 planetes. L’estil de vida, el ritme de consum als Estats Units requereix cinc planetes. A la Unió Europea vivim com si tinguéssim 2,8 planetes. Ara que tenim molt clara la fórmula: salut del planeta igual al que la naturalesa regenera menys el que consumim, què podem fer?

A, ajudar la natura a regenerar-se o deixar-la tranquil·lament, que ella ja sap com actuar, i B, consumir menys. Què passa? Que això ataca directament la societat de consum i l’escala de valors, on el poder, l’estatus i el que ets està íntimament relacionat amb el que tens. Això ens dona un senyal que per on cal començar és per l’educació, per consumir menys. Fem política amb els nostres actes, amb el que consumim, d’on ve, qui el fabrica, de què està fet, seguir la traçabilitat dels productes. Aquestes sabatilles, per exemple, estan fetes amb material reciclat de l’oceà, la jaqueta amb la qual he vingut està fabricada amb xarxes de pesca, recollides també, que han estat abandonades en els mars. Podem triar consumir productes amb menys plàstic, menys envasats, són més sans i, a més, són menys contaminants. A l’hora d’anar a la compra portar les bosses de casa, no cal agafar-les al supermercat. Ser més eficients en el consum d’energia, per exemple, no deixar-nos els llums de casa encesos, tancar les aixetes quan t’ensabones, quan et rentes les dents, pujar les escales caminant i per descomptat, quan baixes, fer servir l’ascensor per baixar em sembla extremadament excessiu. Utilitza energies alternatives com la solar, l’eòlica, anar als llocs caminant, amb bicicleta, en transport públic. Està demostrat que la velocitat mitjana d’un vehicle en ciutat és de dinou quilòmetres per hora. En bicicleta és més sa, més ecològic, més barat i fins i tot més ràpid.

I per descomptat, per exemple, plantar arbres. Són moltes les mesures que podem fer en el dia a dia. Està clar que a més de les coses que podem fer com a individus, els governs, empreses i mitjans de comunicació tenen també moltíssima responsabilitat a través de la legislació, de polítiques de responsabilitat social, corporativa i de la informació i educació que es llança. Ecologia i economia comparteixen la mateixa arrel: “Eco”, del grec “oikos”, que significa casa, llar. Economia és la gestió dels recursos que tenim a casa, ecologia és la ciència que estudia la relació dels éssers vius amb el seu entorn. Fins que economia i ecologia no es donin la mà anirem pel camí equivocat. És un autèntic disbarat que el model econòmic que seguim suposi la destrucció del planeta en el qual vivim.

Irene. Hola, Nacho, el meu nom és Irene. Soc mestra d’educació primària i volia saber si al llarg del teu viatge pel món has tingut l’oportunitat de conèixer alguna escola, i si és així, què és el que més t’ha cridat l’atenció d’aquestes i per què?

Nacho Dean. Doncs sí, moltes gràcies per la pregunta. Al llarg dels meus viatges he conegut bastantes escoles i saps què és el que tenen en comú tots els nens que he conegut? La seva innocència, la seva curiositat, la seva bondat, que cap et jutja per la teva procedència, pel color de la teva pell, per l’idioma que parles, per la teva nacionalitat. Els nens són com esponges, són fulles en blanc i aprenen de l’entorn per imitació. Absorbeixen tot el que veuen, també, dels adults. Recordo estar donant una xerrada en una escola a l’Iran i m’estava prenent un te, allà l’estrany és no estar prenent te, i vaig demanar una cullereta per remoure el sucre i de sobte els nens van començar a riure. I els dic: “Per què rieu, que us fa tanta gràcia?”. Allà el sucre, el terròs de sucre, se’l posen entre les dents i el van dissolent segons donen glops al te. Això de veure algú dissolent el sucre amb la cullereta els feia molta gràcia. En una altra ocasió estava donant una xerrada en una escola d’esquimals a Alaska i després de la ponència aixeca una nena la mà i em pregunta: “Quantes vegades al dia et rentes les dents?”. I dic: “Tres”. És clar, allà la dieta és morsa, és carn d’os, és foca, és una dieta no molt rica en vitamines, en verdura, en fruites i ella s’adona que tots els seus grans estan desdentats, no tenen dents i tenia curiositat, i diu: “Com ho fas, quantes vegades et rentes les dents al dia?”.

En una altra ocasió estava posant fotos en una escola aquí, a Espanya, d’animals que he vist en els meus viatges i posava la foto d’un cocodril. Dic: “Aquest animal què és?”. I els nens: “Un cocodril”. Poso la foto d’un cangur: “I aquest?”. “Un cangur”. Poso la foto d’un lloro. “Un lloro”, i de sobte els poso la foto d’un escarabat Hèrcules, que és un escarabat de la mida d’una mà que viu a l’Equador, que té unes pinces enormes, i dic: “I aquest quin animal és?”, i diu un nen:” Una bestiola”. I li dic: “Tu sí que ets un bestiola”. És clar, no està en el seu ecosistema, no és l’entorn i tots els nens són exploradors, sempre a la conquesta de nous territoris: aprendre a parlar, aprendre a caminar, a reconèixer l’entorn que els envolta, a relacionar-se amb els altres. No obstant això, conforme ens anem fent grans, adults, ens anem tancant en una idea, en una concepció del món. Fins i tot jutgem, critiquem o rebutgem el que és diferent, perquè així ens sentim més forts en la nostra postura. Per això, viatjar és una de les escoles de la vida, perquè t’ensenya que les coses poden ser de moltes maneres diferents i que en ocasions, en comptes d’aprendre, caldria desaprendre. Creure saber alguna cosa és negar que les coses puguin ser de moltes maneres diferents i aquesta actitud és la solució als problemes, perquè cap problema pot ser resolt amb la mateixa mentalitat que es va crear.

Arantzazu. Hola, Nacho, soc l’Aranzazu. De tots és sabut que ens agrada que ens reconeguin les nostres grandeses o les nostres proeses, i que pel món hi ha molts supervivents, que cada dia sobreviuen a malalties o guerres, disputes… I volia saber si després de tot el que ens has explicat, si t’ha valgut la pena jugar-te la vida i com has fet per superar aquestes incerteses i viure amb la incertesa del dia a dia, d’on acabaràs.

Nacho Dean. Bé, una pregunta molt interessant, moltes gràcies. És cert que al món hi ha milers d’herois anònims que no surten als mitjans, oi? I que són veritables exemples de superació, a mi em fan sentir tremendament afortunat, i que no tinc excusa per no donar el millor de mi mateix cada dia. Per descomptat que ha valgut la pena. Jo soc dels que creuen que a la vida val la pena apostar i arriscar-se per allò en el que creus. Ha valgut la pena? Per descomptat, soc aquí compartint-ho amb tots vosaltres. A l’edat de 39 anys tinc la sensació d’haver viscut diverses vides i, sobretot, la satisfacció d’estar fent-ho per una causa tan necessària com és la conservació del planeta. Ha valgut la pena, en primer lloc, per haver complert un somni, això és una cosa que no té preu, és una cosa d’un valor incalculable. En segon lloc, per l’increïble bagatge cultural, històric, antropològic, és molt preuat, no ho aprendràs a cap universitat ni és un viatge que puguis comprar en una agència. Val la pena també perquè t’estàs fent a tu mateix, estàs sortint de la caixa del que és convencional, t’estàs convertint en algú lliure, trencant els paradigmes del que és possible i explorant els llindars, el potencial de l’humà físicament i mentalment. Però sobretot val la pena perquè estic aportant el meu granet de sorra, fins i tot a l’extrem, de vegades, de posar la vida en joc, per deixar la meva llavor nova en favor d’un món millor. Encara queda molta feina per fer i tot això no és gratuït. És la conseqüència de molta feina, d’esforç, de dedicació, d’entrenament.

No poso la meva vida en joc absurdament. Visc apassionadament i la mort és un risc inherent a la vida. Porto la meva vida al límit per mostrar la bellesa del món en què vivim, per explorar els llindars de l’ésser humà. Per motivar, inspirar, que la vida és bella i val la pena cuidar-la. Si el somni és prou gran, el risc sempre valdrà la pena.

Marta. Hola, Nacho. Què ha suposat per a tu aquest viatge i quins han estat els teus majors èxits?

Nacho Dean. Bé, una de les òbvies dificultats era donar la volta al món caminant, un aprenentatge és adonar-te que el planeta no és tan gran. Encara que soni estrany, és un aprenentatge basat en la pròpia experiència, ho he vist amb els meus ulls, ho he recorregut amb els meus peus, sé el que costa arribar fins Austràlia caminant i tornar per l’altre costat del planeta i de la mateixa manera. Puc dir que el planeta no és tan gran, raó de més per cuidar-lo. També puc dir que la majoria de la humanitat és bona. A vegades tenim una imatge distorsionada, són tot males notícies: guerres, assassinats, corrupció, fa por viatjar, més encara sol, fa por gairebé sortir de casa. Però si la humanitat fos dolenta, el meu viatge hagués estat impossible. No hauria arribat ni a França. Vull dir, l’ésser humà val la pena. Aquest viatge ha estat una volta al món d’aquí fora i, alhora, ha estat una volta al meu món interior. Davant de l’hedonisme, de la recerca del plaer, de la comoditat, l’estoïcisme ha estat una de les claus en la consecució d’aquests èxits. Què vull dir? En primer lloc, apreciar el que tens. En comptes de quedar-nos de braços creuats esperant que ens donin les coses fetes, i treballar per millorar-lo. En segon lloc, deixeu anar el dolent, desprengueu-vos de totes aquestes coses que no serveixen per a res, les persones negatives que us absorbeixen l’energia, fins i tot del vostre propi ego, que us impedeix tenir objectius superiors. Deixeu anar llast i voleu alt.

Separeu el que podeu controlar del que no. No perdeu més energia amb coses que no estan a les mans, focalitzeu tota la vostra energia en el que sí que podeu controlar. Doneu-li la volta a les dificultats. No doneu res per fet. La vida és canvi, constantment, en el moment més inesperat, la vida pot donar una batzegada i posar-nos mirant cap a un altre lloc, no doneu res per fet. Estigueu afamats, assumiu l’esforç com a part de la vida. La comoditat debilita, l’esforç t’enforteix, la pressió crea diamants. I, per descomptat, practiqueu i treballeu. La llei de visualització, de projecció, visualitzeu on voleu arribar, els vostres objectius, rodegeu-vos dels millors. La ment us posarà trampes, us voldrà sabotejar. “Tinc fred”, “Tinc fam”, “Estic sol”, “Quant queda?”, “Falta molt”. No obstant això, amb la mentalitat que després d’un dia dolent ve un de bo anireu superant les dificultats. És un aprenentatge d’humilitat també, en països on tenen molt poc t’ho donen tot. És un aprenentatge també de despreniment. He estat tres anys vivint amb el que cap en un carretó, rentant la meva roba a mà, dormint a terra d’una tenda de campanya i dutxant-me amb aigua freda, si n’hi ha. Quan tornes de nou a casa teva, al teu país, ho aprecies tot molt més. Obrir una aixeta i que surti aigua, prémer un botó, que s’encengui la llum. Coses que donem per fet que tenim dret a elles pel simple fet de néixer, com la seguretat, poder passejar pel carrer sense que t’assaltin.

La llibertat, tan anhelada, oblidem que en ocasions va de la mà de la solitud. Tothom vol ser lliure, però ningú vol estar sol. Em pregunten a vegades com brego o com convisc amb la soledat. Hi ha una solitud física, que és com quan travesses un desert: parlo sol, canto, m’invento papers en pel·lícules, dono discursos, soluciono el món, però després hi ha una soledat que és espiritual, que és no trobar ningú compartint el teu sentit de la vida. Després la vida et demostra que estàs equivocat, i que en el teu camí hi ha molta gent amb els teus mateixos objectius i els teus mateixos propòsits, treballant en la mateixa línia. Travesses països hindús, musulmans, budistes, cristians, de l’hemisferi nord, del sud, de dretes, d’esquerres. Dius: “Quina veritat hi ha, si tot canvia?”. Li vas traient capes a la ceba del pensament, filosofies, ideologies, religions, fins que arribes al nucli, a l’essència, i què trobes? L’amor. És l’única veritat inalterable al pas del temps i la solució als problemes, però no un amor cursi, rosa i de pelfa. Un amor com una actitud madura, serena, cap al món en què vius, cap als altres, cap al producte de la teva feina, cap a tu mateix. Sense amor propi no pots creure en els altres.

D’aquest viatge torna una persona molt més conscient de qui és, de què vol, del valuós que és el temps i del miracle que és estar viu. M’agradaria acabar amb tres idees, sobretot per als més joves, els que teniu tota la vida per davant. La primera és que la sort no existeix, hi ha el treball i hi ha l’atzar. Com més treballis, menys coses deixaràs en mans de l’atzar. Això que anomenem bona i mala sort, és una qüestió d’actitud, com et prens les coses que passen. La segona és que el destí tampoc existeix. Només hi ha el que tu forges, ningú neix condemnat ni predestinat. Tenim la llibertat d’escollir el paper que volem representar en la pel·lícula de la nostra vida. Tercer, fronteres: al llarg dels meus viatges, de la meva vida, he travessat moltes fronteres físiques, geogràfiques, polítiques, culturals. Però aprens que les majors fronteres són aquí, són mentals. Vivim temps de canvi, de crisi, d’incertesa, però també són uns temps immillorables, plens d’oportunitats per mirar al futur amb optimisme. Aquestes expedicions són la prova del que som capaços d’aconseguir quan ens proposem un objectiu i lluitem per ell pas a pas, braçada a braçada, que tenim el poder de crear la realitat i escriure la història, i que no hi ha frontera més infranquejable que la que ens impedeix creure en alguna cosa. La naturalesa no és un lloc que visitar ni és una postal a la qual fer-li fotos. La natura és el lloc al qual pertanyem, formem part d’ella. El que li fem a la natura ens ho fem a nosaltres mateixos. El planeta Terra, planeta Aigua, és la nostra llar i està a les nostres mans cuidar-lo. “Merci beaucoup”, “Grazie mille”, “Fala”, “teşekkür edirem”, “Kheyli mamnun”, “Terima Kasih”, “Muito obrigado”, “Danke”, “Thank you very much”, moltes gràcies a tots.