Què diu la ciència sobre els beneficis de la meditació?

Mario Alonso Puig. Moltes gràcies. Hola, per als molts que no em coneixeu, em presento. Em dic Mario Alonso Puig. I, breument, descriuré la meva trajectòria professional i personal al llarg dels anys. La meva primera etapa va ser una etapa dedicada a la medicina, a la cirurgia general i de l’aparell digestiu. Vaig exercir aquesta especialitat 26 anys i ja estava molt… d’alguna manera, molt orientada en la meva pràctica per lectures que havia fet inclús abans d’entrar a la facultat de Medicina. Lectures que afirmaven que hi havia un poder en l’ésser humà, un poder al nostre organisme. Un poder, ja descobert pels metges grecs fa 25 segles, que quan l’activaves tenia un impacte enorme en el guariment de les malalties, una cosa que va inclús encara en contra d’aquesta mentalitat que a vegades tenim i que només accepta com a real el que es pot veure, el que es pot mesurar i el que es pot pesar. Els grecs de l’escola del Peloponès no parlaven d’una cosa que es pogués pesar o mesurar, sinó d’una cosa que era real. Es podia experimentar aquesta sanació. Aleshores, vaig procurar durant aquests anys no només aplicar el que havia après en la meva especialització i en el meu pas per la facultat de Medicina, sinó també aquesta vocació, aquesta crida a despertar d’alguna manera el potencial adormit específicament en el guariment de les malalties.

La segona etapa, molt orientada pels meus propis pacients, que van ser els que em van guiar en aquest camí, va ser adonar-me fins a quin punt tot el que és mental tenia una repercussió en el que és material. Com l’estat mental d’una persona, com la seva alegria o la seva tristesa, la seva desesperança o el seu entusiasme tenien un impacte en el cos. Vaig començar a llegir algunes d’aquestes coses. En aquella època, gairebé no es publicava, ni la major part dels psicòlegs estudiaven el món de les emocions. Vaig començar a veure coses força sorprenents i em vaig adonar que hi havia un nivell encara més profund que el nivell de la matèria, que era el nivell de la psique, el nivell de la ment, i com interactuava amb la matèria. De manera que moltes vegades patim no per causes aparentment materials, un dolor d’espatlla, un dolor de cap o una malaltia, la que sigui, sinó perquè alguna cosa dins de nosaltres fa la sensació que està desajustada. És com si tinguéssim la sensació que és gairebé impossible ser feliç, que tens moments bons, tens molts moments bons, potser uns quants o molts moments dolents, però que això de la felicitat és una cosa il·lusòria. Aleshores, vaig començar a estudiar amb més profunditat les dinàmiques de la ment. Com opera l’inconscient? Vaig viatjar molt, vaig conèixer mestres del zen, em vaig entrenar amb persones a l’Himàlaia, a diferents llocs, fonamentalment per comprendre què hi havia més enllà del que era la nostra consciència.

Això ho vaig combinar amb una exploració àmplia del funcionament del cervell, entenent com les dues parts del cervell, d’alguna manera, representen dues ments diferents. I va passar el temps, van anar passant els anys, i vaig veure, efectivament, que compartir les coses que afectaven més la dimensió psicològica intangible, subtil de la nostra vida, tenia un impacte físic. Les persones estaven millor, t’ho deien, tenien més il·lusió. Aleshores, va començar la tercera etapa, que serà, lògicament, l’última etapa de la meva vida perquè no concebo que hi hagi un nivell més enllà, potser n’hi ha, jo no el concebo, que és adonar-me que hi ha una cosa encara més profunda que allò psicològic, que és allò espiritual. I quan parlo d’allò espiritual no parlo d’allò religiós. Parlo del que transcendeix la nostra lògica normal, el que abraça la resta, el que està basat en l’amor, que està basat en una comprensió molt més profunda de l’existència, el que dona un veritable propòsit a la nostra vida. És a dir, ens aixequem al matí no només pensant què necessito, què vull, què m’agradaria, sinó què necessita el món. Em ve al cap un pintor que admiro molt, que és el senyor Joaquín Sorolla. En una època molt difícil, on hi havia una tristesa generalitzada, i el senyor Joaquín Sorolla va decidir convertir-se en el pintor de la felicitat. Ell volia transmetre felicitat amb els seus quadres i va ser tremendament criticat per alguns dels escriptors de la generació del 98. Però ell havia trobat el seu propòsit.

Un pot trobar el seu propòsit a través de la cuina, com el meu estimat amic Mario Sandoval o Pepa Muñoz, a través de l’art com el senyor Joaquín Sorolla, a través de l’arquitectura, a través de l’ensenyament, a casa, amb els teus fills, amb la teva parella… Els canals són múltiples, però tu notes que hi ha en tu una força que vol portar el que el món en aquell moment necessita. En el moment en què va viure el senyor Joaquín Sorolla, el món necessitava il·lusió, necessitava alegria, no necessitava més tristesa, no necessitava més pessimisme, necessitava l’oposat, i va decidir donar el que faltava. Per això, quan a mi em pregunten com em definiria, perquè, és clar, he donat tantes voltes i he tocat tants pals, com se sol dir, a mi m’agrada definir-me com un despertador, que el que vol és despertar altres persones a la seva veritable realitat, a la seva essència, al seu autèntic potencial. Perquè, quan despertes el teu potencial, surts d’un malson i t’obres a un món d’infinites possibilitats. Moltes gràcies.

Evalí. Hola, Mario. Em dic Evalí. Al teu últim llibre utilitzes la metàfora del camí de l’heroi per parlar sobre com podem treure el millor de nosaltres. En què consisteix el viatge de l’heroi i com ens pot ajudar? Gràcies.

Mario Alonso Puig. Gràcies, Evalí. A veure, us faig una pregunta. Qui de vosaltres ha vist algun episodi de ‘La guerra de les galàxies’? Qui ha vist algun episodi de ‘Harry Potter’? Algun episodi de ‘Les cròniques de Nàrnia’? Tots ells, sense excepció, utilitzen una plantilla. Aquesta plantilla la va desenvolupar un investigador dels EUA anomenat Joseph Campbell. Joseph Campbell va ser un estudiós de la mitologia. Va estudiar tant la mitologia d’Orient com la d’Occident i inclús temes que no són mitològics, temes reals de personatges reals. I es va adonar que les persones que havien transformat d’alguna manera la seva societat havien realitzat el que s’anomenava “un viatge de l’heroi”, un viatge iniciàtic que els havia portat per un mar de proves i que, finalment, quan havien transitat per aquest mar de proves, havien tret a la superfície, a la llum, una cosa que ells tenien tancada, però que no sabien que tenien. És com si el tresor que es trobava al seu interior hagués emergit i el poguessin haver ofert a altres persones. Ell va definir les diferents etapes del viatge de l’heroi. Hi ha una etapa de crida on tu notes que alguna cosa es mou per dins. Una altra és dir “sí” o dir “no”. Si dius “sí”, transites per un llindar i després comences a tenir una sèrie de trobades, trobades que són veritables proves.

A vegades, trobes el que no t’agrada trobar, ell ho va anomenar els “dimonis”, que no tenen una connotació religiosa. Aquestes figures que t’espanten, en unes altres terminologies s’utilitza la paraula “dragons”. I també aquelles, el que va anomenar els “guardians”, ajudes inesperades que et venien. Per què utilitzo en el meu llibre ‘El camino del despertar’ la metàfora del camí de l’heroi? Perquè Campbell diu que el propòsit del camí de l’heroi no és una altra cosa que descobrir el valor de la compassió. La paraula “compassió” és sinònim, en la descripció de Campbell i en altres descripcions, d’“amor”. Descobrir el valor transformador de l’amor. I afegeix que, per descobrir aquest valor transformador, cal anar més enllà dels oposats. I aquest és un tema d’una importància brutal perquè, quan estudies el viatge iniciàtic de l’heroi, t’adones que el primer que has de superar és una forma habitual de veure les coses. És a dir, nosaltres reconeixem el blanc o el negre, oi? Si és de dia o de nit, si és bo o és dolent, si m’agrada o no m’agrada, i ens sembla que no hi ha res més que això. No obstant això, sí que hi ha una realitat molt més profunda. Una realitat que supera la polaritat, la separació, de què parla, per exemple, Lao Tzu al ‘Tao Te Ching’, l’eix del taoisme, que és una filosofia de fa 2.500 anys a la Xina, d’una enorme profunditat i una enorme aplicabilitat. És a dir, és un text místic, però quan un l’entén, encara que sigui d’una manera senzilla, ho pot aplicar. Aleshores, què ocorre?

Que, quan en aquest viatge de l’heroi, tu et trobes amb la part que no t’agrada, que rebutges, que hem rebutjat tots, que es diu les “ombres”, que ni tan sols reconeixem que les tenim, quan et trobes amb les ombres, el nostre món polaritzat diu: “Qui guanyarà?”. La part bonica meva o la part que no vull reconèixer perquè no em sembla gens bonica? I aquest és el món de la polaritat. Però en el viatge de l’heroi i, de fet, a ‘El camino del despertar’, al llibre, explico la fase, quan et trobes amb la part que has rebutjat, amb l’ombra, fas l’oposat del que sembla raonable. En lloc de lluitar amb ella, d’intentar vèncer-la, dir: “Jo soc més fort”, l’abraces. I, en el moment en què l’abraces, es produeix una transformació de la qual parlava ja el gran psiquiatre suís Carl Gustav Jung. Fixeu-vos que impressionant el que deia: “El que es resisteix, persisteix. El que s’abraça, es transforma”. Qui abraçaria la part de si mateix o de si mateixa que no suporta? El temperament que tinc, la covardia, la timidesa que vull ocultar perquè no es vegi. Doncs que curiós. Quan un abraça la seva ombra, quan un abraça el que no li agrada, es transforma. I, en lloc de ser, diguem-ne, la part favorable la que venç la desfavorable, sorgeix alegria, entusiasme, creativitat, serenitat i confiança.

Això és tan difícil d’entendre amb la nostra forma tan cartesiana de pensar que el que utilitzo és una metàfora que vaig aprendre del Premi Nobel Gerard Edelman. Vaig tenir la sort de conèixer-lo, ell va guanyar el seu Premi Nobel per estudis del sistema immune i ens va explicar molt bé aquest concepte en un altre context. Jo vull que us imagineu l’oxigen amb les seves característiques i l’hidrogen amb les seves característiques. Imagineu-vos que estan enfrontats i l’oxigen no vol saber res de l’hidrogen. “No, no vull saber res de tu. No vull saber res de tu”. Aleshores, hi ha un moment en què l’oxigen vol vèncer l’hidrogen. L’oxigen abraça l’hidrogen, que resulta aigua. I diràs: “Bé, és obvi”. No, no és tan obvi. Perquè fixeu-vos quina cosa més al·lucinant. Cap propietat ni física ni química de l’aigua poden ser deduïdes dels gasos de partida. Sorgeix alguna cosa nova. És l’alquímia de l’univers. Emergeix alguna cosa nova. Per això, quan emprens el camí de l’heroi, abraces les teves ombres, sorgeix una pau interior. Una alegria, un entusiasme. Dius: “Però d’on ha sortit això? Si aquí era com el bé lluitant contra el mal”. No, és “el bé” abraçant, teòricament, “el mal” per transformar-lo. Aleshores, no he trobat al llarg dels anys cap metàfora més bonica, més ancorada al nostre inconscient, perquè és la part del nostre inconscient col·lectiu, com l’anomena Jung, que el camí de l’heroi. El que passa és que jo el llibre l’he titulat ‘El camí del despertar’ perquè el camí de l’heroi, en el fons, el que et porta és a despertar en una nova realitat.

Hola, Mario. Em dic Débora. Fa molt de temps que rebem missatges que hauríem de donar el millor de nosaltres, ser la nostra millor versió. Des del teu punt de vista, quins requisits hauríem de tenir o hem de complir per aconseguir assolir el nostre potencial més elevat?

Mario Alonso Puig. Bé, Débora, jo crec, si m’ho permets, que, sent així, ho has explicat amb molta precisió, jo faria un petit ajust del llenguatge. Jo crec que no hauríem, que podríem. Perquè el llenguatge crea realitat en l’ésser humà, aleshores, la paraula “hauria” ja ens pesa. “Jo hauria de ser com no soc, però podria ser…”. Aleshores, imaginem tots els que som aquí que tenim a la mà una gla. A veure la gla que teniu, que no la veig, tots tenim una gla. Bé. Aquesta gla a què està cridada? A morir com una bellota? A què està cridada? A convertir-se en una alzina. Hi estem d’acord? Si la gla continua el seu pla vital i es converteix en una alzina, aquesta alzina entenem que pot donar moltes glans. Entenem que aquesta alzina pot donar molt d’oxigen, correcte? Entenem que aquesta alzina pot donar ombra a persones en un moment en què es resguarden del sol, perquè hi ha molt de sol. Això és senzillament. Nosaltres estem cridats al fet que la nostra forma de ser i d’estar al món correspongui, no a qui creiem que som, a com ens veiem, com una gla, sinó a qui som en realitat, una alzina adormida en la gla. Aleshores, quan una persona connecta amb això i treu les creences limitants basades exclusivament en el fet que l’únic que hi ha és el que veig, de manera natural, aquesta força, que Freud va anomenar el “conatus”, comença a empènyer i, de manera natural, aquesta gla es comença a convertir en una alzina.

I hi ha el que s’anomena “el camí de la plenitud”, on al final l’alzina té una experiència vital que no podria tenir mai com a gla. Però no només això. Com a gla, és ella, ella sola. Com a alzina, abraça moltes persones, abraça moltes més possibilitats.

Jesús. Hola, Mario. Soc en Jesús. Jo també soc sanitari. Sabem que ets metge especialista en cirurgia digestiva. Últimament, he sentit molt a dir que s’hi troba el nostre segon cervell. Ens podries explicar per què?

Mario Alonso Puig. Bé, Jesús, aquesta és una pregunta, realment, que ens porta a un món revolucionari. Ens porta a superar, probablement, una de les coses més difícils de superar per a un ésser humà, el que s’anomena un paradigma. La paraula “paradigma” la van encunyar, com tantes coses, els grecs, i “paradigma” vol dir ‘forma de veure’. En posaré un exemple i després parlarem de la teva pregunta. Si jo m’observo a mi mateix i algú em pregunta si estic quiet o m’estic movent, jo diré: “Estic quiet”. Correcte? Però això és un paradigma. Jo em veig quiet, però, en realitat, no estic quiet perquè, si surto de l’estratosfera i observo el planeta, veuré que el planeta està girant a aproximadament 1.700 quilòmetres per hora. Per tant, si el planeta gira i jo soc al planeta, no estic quiet. Però, si vaig encara més lluny, observaré que el planeta Terra, en el seu moviment de translació al voltant del Sol, gira a 176.000 quilòmetres per hora. És a dir, no només 1.700, sinó, a més, 170.000. Jo dic que estic quiet. Fa anys, molts anys, qui hagués dit que aquesta possibilitat que jo m’estigués movent existia, hauria estat etiquetat com a boig, hi estem d’acord? És a dir, els paradigmes ens tanquen en una percepció i qualsevol persona que s’atreveixi a desafiar-los moltes vegades és considerat com un boig.

Aleshores, durant molts anys, l’aparell digestiu es va considerar dins d’un paradigma. Efectivament, mostrava la seva capacitat per rebre aliments d’una forma i transformar-los en el que per a l’organisme humà era útil. Blocs per formar proteïnes, metabòlits per obtenir energia. Fins que un científic, el professor Gershon de la Universitat de Colúmbia, el cap de Gastroenterologia, es va adonar que aquest paradigma era limitant. No és que fos fals, és cert que en una realitat jo estic quiet, però en una realitat més àmplia també m’estic movent. Aleshores, es va adonar d’una cosa que era coneguda, però no prou valorada, del nombre brutal de neurones que hi ha al tub digestiu i que s’atribuïa al fet que només es dedicaven a moure el plexe mientèric. Es dediquen a moure coses allà perquè el tub digestiu propulsi els aliments. Va començar a indagar més i va començar a estudiar coses que produïen, processos químics, de manera que avui dia, sense cap mena de dubte, l’aparell digestiu és considerat com un segon cervell. Per què? Perquè és capaç d’afectar el nostre estat d’ànim, és capaç d’afectar la nostra personalitat, és capaç d’afectar el nivell de funcionament de qualsevol òrgan del cos, és capaç d’afectar el grau d’inflamació o manca d’inflamació del cervell relacionat amb quadres d’ansietat o depressió. I quan parlem de l’aparell digestiu no només parlem de la part més nostra, sinó d’allò que viu en la llum, en la cavitat buida de l’aparell digestiu que s’anomena la macrobiota.

I està interactuant constantment, no només amb l’aparell digestiu que on es troba, no només amb la casa que l’allotja, sinó amb cèl·lules a distància. Gens de la microbiota, sobretot dels bacteris que viuen al tub digestiu, influeixen directament en gens que es troben, per exemple, en les cèl·lules adiposes, les que acumulen greix als nostres teixits. Aleshores, això ha obert un camp immens. De la mateixa manera que el coneixement que la Terra gira i que la Terra gira al voltant del sol ha estat clau en tot el que és l’astronomia, els viatges espacials, això ha estat clau, per exemple, per a una cosa al·lucinant, que és entendre que molts quadres d’ansietat i de depressió poden millorar més amb un canvi en la nutrició que amb ansiolítics i antidepressius. Que quadres que clínicament no enteníem bé, quadres com l’al·lèrgia o quadres com les malalties autoimmunes, el lupus, totes aquestes malalties conegudes, inclús quadres degeneratius com pot ser la malaltia de Parkinson, la malaltia d’Alzheimer que tots coneixem, poden tenir el seu origen en un desajust del tub digestiu, el que s’anomena l’intestí porós o intestí permeable. Abans comentava a la presentació que tot està connectat: el cos, la ment, l’esperit. Fixeu-vos que impressionant. L’estrès psicològic mantingut en el temps, el “distrès”, segons el va definir el professor austríac Hans Selye, produeix un impacte tan marcat en el segon cervell que pot ser aquesta alteració la que generi moltes malalties, per exemple, malalties que considerem, o que es diuen avui, “malalties mentals”.

Fixeu-vos que impressionant. I també que curiós. Quan una persona té cura del seu aparell digestiu, el seu nivell d’estrès crònic baixa. Fixeu-vos en la importància que té això. És cert que el tub digestiu serveix per processar els aliments? Sí. És cert que des d’una perspectiva jo estic quiet? Sí. És cert que no és l’única perspectiva? És cert que… On són les possibilitats més grans? En el que coneixem? No, en el que queda per conèixer. Què va ocórrer? Que, quan el professor Gershon va començar amb aquests comentaris, ja us podeu imaginar algunes de les crítiques. Això és com quan el meu mestre, el professor Herbert Benson, cardiòleg de la Universitat de Harvard, era a l’hospital davant del meu, va començar a pensar que potser la hipertensió arterial podia millorar amb la meditació. Imagineu-vos com el van mirar en aquells anys, parlo de fa més de 30 anys, 40 anys. I va ser el primer científic al món que va anar a l’Himàlaia a fer registres dels monjos en meditació. I, és clar, imagineu-vos les crítiques: “Aquest s’ha tornat una mica boig”, “Aquest ha fumat alguna cosa estranya”, “Aquest ha pres el que no hauria de prendre”. Va portar a Boston, que és on hi ha l’hospital, el Deaconess, va portar a Boston la seva experiència, els seus registres, ho va començar a fer amb nord-americans amb hipertensió arterial i va començar a veure canvis impressionants.

Recordo una època en què vaig estar al Deaconess, a trasplantament hepàtic. Vaig baixar al seu despatx a saludar-lo perquè m’havia format amb ell i em va dir: “Mario, estem ensenyant aquests processos de meditació a malalts que van a cirurgia cardíaca, que van a l’UVI, i estan òbviament intubats i estan inconscients, és clar. Tu ho saps molt bé, estan intubats i estan inconscients. Si s’han preparat prèviament per calmar la seva ment, quan van a l’UVI estant inconscients, el seu cor dona molts menys problemes que si no s’han preparat”. És com si el cos captés el valor del silenci. És clar, avui dia, aquestes persones són considerades els grans pioners. El professor Herbert Benson, reconegut al món sencer, o persones… Òbviament, Copèrnic, òbviament, Galileu Galilei, etcètera. Però, en la seva època, aquests pioners van ser els bojos. Per què? Perquè van desafiar el paradigma vigent. Aleshores, i inclús en el mateix camí de l’heroi, dir que hi ha alguna cosa més que la polaritat, que el blanc, que el negre, que el bé, que el mal, que hi ha una cosa més enllà, desafia el paradigma vigent. Què ocorre? Que hi ha hagut gent molt espavilada, com George Lucas, que va ser l’escriptor i creador de ‘La guerra de les galàxies’, que va llegir Campbell, és clar. I una vegada el va convidar al ranxo a Califòrnia per, en privat, fer-li una presentació de la primera saga de ‘La guerra de les galàxies’. Campbell estava molt sorprès i va preguntar per què l’havia convidat. I va dir: “Perquè m’he basat molt en la comprensió del que és el camí de l’heroi, el camí del despertar”.

I, si no, mireu els diàlegs entre el jove jedi i Yoda, direu: “D’on han tret això?”. ‘Kung Fu Panda’? ‘Kung Fu Panda’ el mateix. És a dir, és com una plantilla d’on poden sortir moltes coses. És com una argila de la qual pots fer una tassa, pots fer un càntir, pots fer una vaixella, la que sigui, la pots pintar i és tot diferent, però la base és una argila.

Jesús García. Hola, Mario, com estàs? Em dic Jesús García. Em dedico al món de la comunicació i hi ha un tema que em preocupa especialment, que és la informació que rebem, les notícies que mirem, les paraules que escoltem, com influeixen i com afecten la nostra salut. Seria un plaer escoltar el teu punt de vista sobre això i saber també què podem fer per mantenir una mentalitat més positiva.

Mario Alonso Puig. D’acord. Quan era a Boston, vaig comprar un dia ‘The Boston Globe’, que és el diari d’allà, i vaig llegir una notícia que em va cridar l’atenció. Era un “warning”, un avís dels psiquiatres de la Universitat de Harvard, en què recomanaven que no es miressin les notícies de la nit. Això era una mica sorprenent. I argumentaven per què. I ells deien que, segons la seva opinió, com que les notícies, en general, no solen ser favorables, sinó que solen ser drames, successos, conflictes, guerres… Quan això t’ho emportaves al son, induïa insomni. I estaven preocupats perquè als Estats Units hi ha 100.000 accidents de circulació a l’any per insomni. Aleshores, què vol dir? No hi ha dubte que les paraules, les imatges, quan tenen un component que és insistent, repetitiu i ple de drama, si això és el que t’emportes abans de dormir, que és el moment, el procés en què es reconstitueix o es reconstrueix la memòria, això quedarà gravat i t’afectarà. És a dir, qui aniria a dormir pensant que es troba en un món hostil? Qui dormiria pacíficament pensant que es troba en un món perillós? Hi ha perills al món? Sí. Hi ha conflictes al món? Sí. Hi ha coses al món que no ens agraden? Sí. Es pot definir tot el nostre món així? No. Encara més, el mateix Albert Einstein deia que la pregunta més important que ens podem fer és una. Perquè aquesta pregunta, depenent de com la responem, afectarà directament a com vivim la vida. Tots tindríem interès de conèixer aquesta pregunta, no?

És a dir, una pregunta que si jo em faig i la contesto d’una manera determinada, puc viure amb més alegria, amb més il·lusió, amb més confiança o, si la contesto d’una altra manera, viuré amb por, amb desesperança, amb sensació d’impotència. És clar, òbviament, aquesta pregunta no és que en general un la porti a la consciència i digui: “A veure, em faré aquesta pregunta”. No, és una pregunta que un es fa inconscientment i que, immediatament, determinarà els teus sentiments i com perceps el món. La pregunta d’Einstein va ser: “Visc en un univers hostil o en un univers amigable?”. Jo vull que penseu, que pensem junts, què passa quan em pregunto: “Visc en un univers hostil?”, i contesto “sí”. A veure, em veig petit en un univers molt poderós, estic tot el dia amb cangueli. I, si estic tot el dia amb cangueli, activo el que es diu el sistema nerviós simpàtic de forma sostinguda. El sistema nerviós simpàtic està per activar-se esporàdicament, no de forma sostinguda. Aquesta activació del sistema nerviós simpàtic redueix el risc a certes àrees del cervell, per tant, penso amb menys claredat. En segon lloc, em posa a la defensiva. Aleshores, algú em pregunta: “Com estàs?”. “Per què?”. Estic a la defensiva. Se m’apropa algú i ja… I després, a més, el sistema nerviós simpàtic és un sistema ergotròpic, què vol dir? Que consumeix energia. Arribo al final del dia i estic esgotat. Potser una mica per les coses que m’han passat i, sobretot, per com m’he relacionat amb el que m’ha passat. No obstant això, si jo dic: “Visc en un univers amigable. Tinc molta més capacitat per resoldre els problemes. Tinc més energia i més vitalitat”, vosaltres penseu que el meu dia transcorrerà de la mateixa manera? De cap manera. És com qui es fica a l’aigua dient: “Ai, que no aparegui una medusa! Ai, que no aparegui una medusa!”. Qui es fica a l’aigua i diu: “Bé, hi ha meduses, però m’ho passaré molt bé a l’aigua”. Enteneu la diferència? Doncs és això.

Pablo. Hola, Mario. Em dic Pablo i tinc una pregunta, que és com podem transformar la por en confiança.

Mario Alonso Puig. A veure, Pablo, parlem de la por. Hi ha dos tipus de por. La por corresponent o lògica a la nostra condició material. És a dir, si veig un tigre i no tinc por, tinc un problema. Tots hi estem d’acord, oi? Si veig una persona que s’apropa amb una navalla i no tinc por o no tinc una reacció de por, puc tenir un problema perquè no sé reconèixer què és un perill. I la majoria de les pors que no procedeixen de tenir aquesta inquietud per un dany a la nostra natura física, sinó que procedeixen de la ment. Aleshores, la majoria de les pors procedeixen de la ment. Què passa? Que la ment té tant de poder sobre el cos que el cos reacciona com si la por fos real. Aleshores, segons la meva experiència, la por es venç quan tens un motiu prou poderós. Vull que us imagineu dos edificis molt alts amb un tauló al terrat que connecta els dos edificis i ens diuen a qualsevol de nosaltres: “Travessa el tauló”. I estàs absolutament tenallat per la por. Però veus que, a l’altra banda, a l’altre edifici, hi ha una persona que estimes molt, imagina’t un nen petit que no sap on és, i caurà si no hi vas. Què passa amb la por? Desapareix. Aleshores, per mi, la por es venç fonamentalment a través de l’amor. L’amor a alguna cosa o a algú.

Tu per què has superat la por i has travessat la taula? Perquè estimes aquesta persona. Per què superes la por a l’hora d’emprendre un projecte? Perquè estimes aquesta causa. Per què superes la por a l’hora de portar a terme una cosa que és complicada? Perquè estimes la possibilitat del resultat. L’antídot natural de la por és l’amor. No pensem que és el valor. Per què una persona és valenta? Valenta és la conseqüència, però per què és valenta? Perquè estima el que vol fer. Aleshores, com que estima el que vol fer, s’oblida d’ella mateixa. I, en el moment en què un s’oblida de si mateix, la por desapareix. Per què tenim tanta por les persones? Perquè no sabem estimar. Ens fa por estimar. Si no ens fes por estimar, no tindríem tanta por.

Marina. Hola, Mario, com estàs? Soc la Marina, encantada de saludar-te. I, bé, et vull donar les gràcies per ser despertador per a molts i moltes de nosaltres. M’agradaria preguntar-te què és per a tu la felicitat i quins consells pràctics ens dones per ser una mica més feliços. Moltes gràcies.

Mario Alonso Puig. Bé, Marina, és una pregunta que s’ha fet la humanitat des que té, diguem-ne, consciència d’existir. Per entendre què és la felicitat, hem de distingir la felicitat del que s’assembla a la felicitat, però que no és felicitat. Recordeu la febre de l’or als Estats Units? Hi va haver la febre de l’or i després la febre de l’or negre, la febre del petroli. Recordeu la febre de l’or? Hi ha persones que es van omplir d’alegria perquè pensaven que havien trobat or, i és cert que s’assemblava a l’or, brillava com l’or, era groc, era un metall, era dur… Era pirita de coure, l’or dels ximples. Però, és clar, fins que es van adonar que això no era or de debò, estaven la mar de feliços. Bé, quina és la diferència entre la felicitat i el benestar subjectiu? La mateixa que entre l’or i la pirita de coure. És millor tenir pirita de coure que no tenir res. És millor tenir benestar subjectiu que no tenir-lo. Què és benestar subjectiu? El gaudi dels sentits. Som aquí en un lloc preciós, un estudi meravellós, no tenim fred, estem còmodes, si necessitem aigua, ens donen aigua. Benestar subjectiu. L’aprofita cadascú. Tu beus aigua i ja no tens set, no deixa de tenir set el veí perquè veu que tu beus aigua. Bé. La nostra societat, de manera enganyosa, ens diu que el benestar subjectiu és el mateix que la felicitat. Per això vivim tan centrats en nosaltres mateixos, perquè pensem que no hi ha res més. Aleshores, el que ens interessa és el poder, la fama i la fortuna.

Tens poder? Tens més benestar subjectiu. Entres als llocs i et fan una reverència. Tens fama? Tens fortuna? Viatges millor, el teu cotxe és millor, viatges en una categoria millor en avió. Això no és la felicitat. La felicitat és el gaudi del cor. Per tant, si és el gaudi del cor, la felicitat ve de dins, metre que el benestar subjectiu ve de fora. Què ocorre? Que estem tan distanciats de l’interior que creiem que, com que només hi ha exterior, això és la felicitat. No, això és benestar subjectiu. Està molt bé, és millor tenir-lo que no tenir-lo, és millor tenir pirita de coure que no tenir-ne. Aleshores, com connectem amb la felicitat? Per mi, la felicitat sempre és compartida. És impossible per mi experimentar la felicitat si no tens la vocació que una altra persona l’experimenti. El benestar subjectiu no és necessari que sigui compartit. Em puc menjar una poma ben bona, me la compro jo i gaudeixo. Però la felicitat és quan a mi m’importes tant que divideixo la poma en dos i, de sobte, dic: “Mare meva, que bona que està la poma”. No, està especialment bona perquè en aquell moment soc especialment feliç. Aleshores, una forma senzilla, que no simple, de ser feliç: que realment t’importi la resta. Que realment t’importi el que senti i necessiti la resta. Que, realment, tot el que facis, ho facis no només per tu. Està bé que ho facis per tu, sinó que ho facis també per la resta. I que, quan vagis, surtis de casa a treballar o a una reunió, no estiguis pensant, no estigui jo pensant, no estiguem nosaltres pensant: “A veure què trec d’aquesta reunió”. “A veure què obtinc d’aquesta reunió”. “A veure què m’emporto d’aquesta trobada”. Sinó: “A veure què poso a la trobada”. “A veure què aporto a la trobada”.

I això és un altre paradigma perquè, en el paradigma en què vivim, donar és perdre. En el paradigma de la felicitat, donar és multiplicar. I per això hem sentit tant la frase, que es queda moltes vegades en purament conceptual, que diu: “Tu reps més del que dones”. I un diu: “Sí, sí, però que ho doni un altre. Que ho doni un altre”. Fins que un té un moment en què dona sense esperar i li ve de totes bandes. I és que la felicitat, a diferència del benestar, opera amb lleis diferents. El benestar subjectiu opera amb les lleis del món. La felicitat opera amb les lleis de l’univers. La connexió amb l’univers sí que et dona felicitat, sí que et dona or. La connexió amb les lleis del món et dona pirita de coure. Aquesta és la qüestió.

Pablo. Hola, Mario. Em dic Pablo. És un plaer i un honor ser aquí amb tu avui i poder-te formular preguntes. He sentit que la saturació de pantalles disminueix la nostra capacitat d’atenció. Com a pare de dos fills, això m’amoïna. No sé si tens algun consell per donar-nos sobre com no disminuir la nostra capacitat d’atenció i inclús millorar-la.

Mario Alonso Puig. Bé, Pablo, la teva pregunta és molt rellevant i crec que tots ho considerarem així, en un món com l’actual. Aleshores, hem de parlar de la importància de l’atenció. El problema no és només la pantalla, és viure entre pantalles. Quan vivim entre pantalles, estem constantment amb l’atenció d’una banda cap a l’altra. Se sol pensar, erròniament, que inclús els nens petits, si aprenen a estar entre diverses pantalles, el seu cervell s’hi adaptarà. I després ens preguntem sorpresos per què no paren d’augmentar els quadres de dèficit d’atenció tant en nens com en adults. I sembla que és casualitat, oi? Doncs no és així. La capacitat d’atenció de l’ésser humà, per la raó que sigui, que tampoc la tenim clara, està feta per estar en una cosa, en l’aquí i l’ara. I inclús les dones, que teniu més capacitat perquè teniu més connectivitat entre els dos hemisferis cerebrals per estar en diverses coses simultàniament, tot i així, perdeu el nivell d’atenció en totes les coses que feu, tot i així, pot ser més alta que la de l’home. L’home, que està molt més enfocat, diguem-ne, a una cosa, si està en diverses pantalles, perd la capacitat d’atenció. Aleshores, direm: “Bé, és igual”. No, no és igual. Parlem de l’impacte que té pel que fa a la gestió de dades. Se sap perfectament que, quan una personaestà…, s’activa una xarxa que es diu xarxa neuronal per defecte.

La xarxa neuronal per defecte no afavoreix prendre bones decisions ni gestionar bé les dades. Un no ho sap, són processos inconscients. Per tant, perds eficàcia, és a dir, necessites més temps per fer el mateix. En segon lloc, corporalment, l’activació de la xarxa neuronal per defecte està associada a una deterioració en el funcionament del sistema immune. Precisament, el que ens ha de defensar dels bacteris, virus i tumors. Quin mal negoci que estem fent. En tercer lloc, quan un perd capacitat d’atenció, imagineu-vos l’impacte que té quan ets amb una altra persona. Però tots ho sabem. Tu ets amb una altra persona i saps perfectament si aquesta persona és amb tu o està volant. I, si no hi és present, on és? Absent. Per tant, afecta les relacions? Naturalment que afecta les relacions. Però no només això. Quan un es troba en l’aquí i l’ara, és molt més fàcil experimentar la felicitat que si està distret. Per què? Per una raó que és metafísica. A veure si la sé explicar bé. Per a nosaltres existeix la línia del temps. De fet, l’hemisferi cerebral esquerre és el que s’encarrega de la línia del temps. És a dir, la línia del temps és que fa una hora jo era en un lloc, ara soc aquí amb vosaltres i demà seré en un altre lloc. I això té la seva utilitat, òbviament, per programar-nos. Però és un paradigma, és a dir, què vol dir un paradigma? Que té una visió limitada, l’hemisferi dret viu en el present etern.

En el present etern, que és on viuen fonamentalment els nens petits. Els nens petits no han desenvolupat la línia del temps. Només hi ha l’aquí i l’ara, per això absorbeixen tan de pressa. Per això és una de les raons per les quals, probablement, siguin tan alegres. És una raó per la qual moltes vegades tenen un sistema immune, excepte al principi, quan encara no han desenvolupat el sistema immune, que a vegades és sorprenentment poderós. Aleshores, tot això està deteriorant tremendament la nostra connexió amb el present. I el present, com comentava, no és una cosa bàsica, banal, el present és on succeeix tot. És curiós perquè, quan una persona vol tenir un bon futur, el primer que ha de buscar és tenir un gran present. Però, fixeu-vos-hi, si jo m’angoixo pel futur, “Mare meva, el que passarà. Uf! Amb els problemes que hi ha, els conflictes…”, tot això, fixa’t el que fa, produeix una deterioració en el funcionament del cervell. Per tant, no soc en el present. Si no soc en el present, no veig què ocorre aquí. I després diré: “Efectivament, el futur era així”. No, el futur no és una cosa que un es troba, és una cosa que un crea. On el crea? En el present.

Per això és tan important i jo recomano tant que es llegeixi. Que es llegeixi, i jo recomano, en llibre físic, i que tu llegeixis un full i després et preguntis què has llegit. És un entrenament impressionant perquè hi ha una regió del cervell que es diu la regió dorsolateral, i la regió dorsolateral és fonamental en la memòria a curt termini i és fonamental en la intel·ligència. A vegades pensem que la memòria és: “Com vas de memòria?”, “Jo, fatal”. Però oi que a ningú que li preguntis com vas d’intel·ligència et dirà: “Jo, fatal”? Això no hi diu ningú. Per què? Perquè la memòria per nosaltres: “Bah”. No hi pot haver intel·ligència sense memòria. Perquè, òbviament, tu prens decisions en gran part basades en experiències i coneixements previs, i resulta que una de les regions més importants, que és la regió dorsolateral, està sent deteriorada per la manca d’atenció. Hi pot haver un entrenament. Estàs amb una persona? En l’aquí i en l’ara, plenament, com entenc que estem tots nosaltres aquí. Estàs fent esport? Plenament en l’esport. Estàs estudiant? Plenament en això. I, quan la ment marxa, amb amabilitat i amb fermesa, la tornes a portar. L’atenció és una capacitat importantíssima de l’ésser humà. Us poso una metàfora molt senzilla. Us imagineu que algú us digués: “Sí, l’operaran, és un cirurgià fantàstic, amb una habilitat tècnica impressionant, amb les millors titulacions del món mundial. A més, és superempàtic. El problema és que és una mica distret”. “Escolti, en vull un amb menys títols, però que hi sigui una mica més”. Però, és clar, no ens adonem de la importància d’això.

Mía. Hola, Mario, soc la Mía. Et volia preguntar, perquè sé que ets un gran defensor de la meditació, quines evidències científiques hi ha dels beneficis que té la meditació i si funciona per a totes les persones.

Mario Alonso Puig. Bé, a mi, quan em pregunten sobre alguna cosa que té un gran component científic, m’agrada anar a la ciència perquè la meditació és una cosa que habitualment hem associat a mons moltes vegades estranys: el budisme, el taoisme, el zen, i ens sembla una cosa rara. Aleshores, primer establim què és la meditació. La meditació és un estat de quietud. I aquest estat de quietud té dues dimensions. Una en sànscrit es diu “śamatha” i l’altra en sànscrit es diu “vipassanā”, s’expliquen perfectament. Vull que ens imaginem que volem veure alguna cosa de nit i no veiem res. I tenim un telescopi i algú ens diu: “Mira pel telescopi”. Fem com si tots miréssim, com si tots tinguéssim el telescopi, tots mirant. I ara us faig una pregunta. El telescopi està tremolant, posem el telescopi a tremolar. Podeu veure alguna cosa o no? Impossible. Alguna cosa es veu perquè tu has de tenir una vista de falcó, però bé. Normalment, no veus res perquè s’està movent, correcte? Aleshores, el primer que has de fer és aquietar el telescopi, hi estem d’acord? Això és “śamatha”, l’aquietes. I ara sí que pots mirar. Però, d’entrada, no veus res. I, de sobte, ho veus tot. Això s’anomena “vipassanā”.

Aleshores, el primer que cal fer és aquietar la ment. Per què cal aquietar la ment i quines evidències científiques tenim que aquietar la ment és bo? Perquè el caos mental que tenim produeix malaltia, directament. Penseu en els pensaments que tenim, quins d’ells són en general pensaments il·lusionants, pensaments esperançadors. I quins d’ells són pensaments plens d’ira, plens de frustració, zels, enveges, ires, ressentiments, culpes, vergonyes, així. Doncs, tots aquests pensaments, aquesta agitació mental, s’ha estudiat amb tècniques de neuroimatge que és el que fa. I produeix una activació del sistema nerviós simpàtic que no hi hauria de ser, la qual deteriora el cos. Per tant, ja veiem un efecte. Per això, el professor Benson, quan ensenyava als seus malalts que anaven a cirurgia cardíaca, que òbviament van amb el cap: “Sortiré d’aquesta, no sortiré d’aquesta”, “El meu cor serà el mateix”… No, en aquietar la ment, resulta que el cos, després, el cor tenia menys arrítmies, etcètera. Aleshores, aquesta és una de les evidències. S’ha vist que aquietar el soroll mental té efectes inclús en el càncer, inclús en malalties degeneratives com l’esclerosi múltiple, i en redueix la incidència, la intensitat dels brots i la freqüència dels brots. S’ha vist a molts llocs, s’han vist millores del sistema immune, etcètera, etcètera. Una de les coses més importants quan vas a urgències o has de fer una operació d’extrema urgència, encara que us sembli sorprenent, és, encara que siguin deu segons, aquietar la ment. Deu segons. Aquietar la ment. Si una persona se’t mor en deu segons és que no hi ha res a fer. Aleshores, el que us vull dir, deu segons per aquietar la ment. Per què? Perquè, en aquell moment, pots prendre una decisió molt millor.

Aquest és el poder de la meditació. Per això s’ensenya a meditar als hospitals, s’ensenya a meditar a centres d’investigació, s’ensenya a meditar. Ja ha perdut aquesta connotació una mica esotèrica que tenia, que apartava tantes persones. Ara bé, quan un aconsegueix arribar a un nivell de profunditat més elevat, que és “vipassanā”, és a dir, quan ja comences a veure coses, què és el que veus? Comences a veure solucions de problemes als quals no havies trobat una solució. Comences a veure per què hi ha coses en tu que, sense que ho sabessis, estan impedint que en trobis la solució. Per això, el professor Benson, que és cardiòleg i que el que volia era reduir la hipertensió arterial dels seus malalts, es va començar a quedar sorprès perquè alguns… I és la forma més senzilla de meditació, la resposta de relaxació. Es va començar a quedar sorprès perquè alguns malalts li deien: “Doctor Benson, això està afectant la nostra vida d’una manera molt positiva. Estem començant a tenir més tranquil·litat en situacions en què abans perdíem els nervis. Ara tenim més creativitat. Té alguna cosa a veure?”. És clar, parlem de fa més de 30 anys. I el professor Benson, òbviament, encara que era cardiòleg, en lloc de dir: “Bé, potser no” o “No m’interessa”, va dir: “Que interessant”. Aleshores, va començar a estudiar el funcionament del cervell.

Què ocorre? Que s’ha vist que millora processos d’ansietat, processos de depressió… Òbviament, si algú té un trauma molt profund que està ocult, sempre és interessant portar a terme els processos de meditació supervisats per un psicoterapeuta, una persona experta en aquesta mena de coses. En general, com en tot, hi ha excepcions, és molt beneficiós. Nosaltres, perquè te’n facis una idea, desenvolupem una meditació que es pot descarregar gratuïtament a la meva pàgina web, marioalonsopuig.com, que anomenem “la meditació del cor”. Vaig començar a fer aquesta meditació, la vaig crear fa tres anys, la vaig començar a fer, dura uns 11 o 12 minuts i, quan faig la meditació, tanco els ulls i no veig què passa a les persones. Però els organitzadors dels esdeveniments, que estan amb els ulls oberts per veure, que tot està bé, em van començar a dir després: “Mario, tu no saps l’impacte que està tenint això”. Dic: “Sí?”. “No, no et pots imaginar fins a quin punt està arribant això”. I que les persones ens ho demanen i, aleshores, vaig anar a un estudi a Madrid i ho vaig gravar. Són 11 minuts i és gratuït. És a dir, una persona s’ho descarrega, entra a la pàgina web i ho descarrega. Doncs tenim un equip d’investigació que està estudiant actualment en una universitat els paràmetres bioquímics, perquè estem convençuts que detectarem, per exemple, un augment en els nivells d’oxitocina, una hormona de la qual fa molts anys que parlo, que està relacionat amb la millora de la salut, la protecció del cor, la reducció de l’estrès, etcètera. No et pots imaginar la quantitat d’informació clínica que hi ha sobre els efectes beneficiosos de la meditació.

I, per a moltes persones, la meditació és una cosa que diuen: “Uf, això és molt complicat perquè jo no puc aturar els pensaments”. Per això necessites la meditació. Per això i perquè el teu objectiu no és aturar els pensaments, és que s’aturin sols deixant de posar-hi atenció. Imagina’t que estàs meditant i t’entra un pensament. “Què menjaré avui?”. No passa res, tu tornes a la respiració. Però imagina’t que, de sobte, et veus menjant el teu plat preferit. Quin és?

Mía. Risotto de trufa.

Mario Alonso Puig. Però aquest és el de tots. Ens has copiat, tu ets mentalista, llegeixes les ments. Risotto de trufa. Aleshores, ja et veus menjant risotto de trufa, comences a salivar, risotto de trufa, i ja t’ha atrapat el pensament. Aleshores, de què es tracta? Es tracta que tu et reconeguis, no als núvols, sinó al cel que ets. Tens núvols, però no ets els núvols. I aquest procés tan senzill, que van descobrir fa milers d’anys a Orient, quan s’ha estudiat a Occident, es veu que, calmant la ment, el cos es relaxa. Què vol dir? Que tenim un nivell de tensió al qual ens hem acostumat i que és molt dolent per a la salut. Aleshores, per això ho recomano. I comença amb cinc, deu minuts al matí o, si et ve de gust, descarregues la meditació del cor, que són 11 minuts, i d’una manera molt senzilla, arriba un moment en què el cos t’ho demana.

Raúl. Hola, Mario. Com estàs? Soc en Raúl i algunes vegades t’he sentit a parlar de la plasticitat del cervell per canviar les nostres vides, la seva capacitat. Aleshores, et volia preguntar què va primer, si el desenvolupament de les capacitats o al revés.

Mario Alonso Puig. O voler desenvolupar-les?

Raúl. Sí, correcte.

Mario Alonso Puig. Bé, una gran pregunta, Raúl. La neuroplasticitat ha estat un altre exemple extraordinari del que és superar un paradigma. Tenir en compte que una neurona té una complexitat indescriptible, us en posaré un exemple. Quan un s’entrebanca i, de sobte, fa així i cau bé, això té una sofisticació difícil de creure. I un dels elements que ha estat clau per no caure i no fer-nos mal és el cerebel, a la fossa posterior. El cerebel té una mena de neurones precioses, és una passada. El senyor Santiago Ramón y Cajal les dibuixava d’una manera prodigiosa. S’anomenen neurones de Purkinje. La neurona de Purkinje és una neurona que sembla un canelobre i després té un àxon per on rep informació, per aquest canelobre, i envia la informació, zero o u, és responc o no responc, amb un potencial d’acció a través de l’àxon. Les neurones de Purkinje han de tenir informació de tot, perquè tu, en el moment en què t’entrebanques, per caure bé has de saber on tens el cap, on tens el braç, quin múscul has d’activar, quin múscul has de desactivar, perquè no es pot contreure un múscul extensor i un flexor alhora, s’ha de relaxar un perquè l’altre es pugui contreure, etcètera. Això és tan sofisticat que una neurona de Purkinje té al voltant de 250.000 connexions. És a dir, vull que us imagineu, si fóssim tots neurones, què seria tenir 250.000 cables units a nosaltres.

Aleshores, és clar, són les més sofisticades, probablement, quant a sinapsi. Tens els grànuls, tens les neurones piramidals, les gegantopiramidals de Betz, tens un munt de neurones. Aleshores, és clar, deien: “Això és impossible que es pugui produir”. I, com que sí que se sabia que les neurones morien, el paradigma operant era: “És el que hi ha”. Tu, quan ets petit, vas desenvolupant neurones i arriba un moment en què, ho sento, a partir d’aquest moment… I quan et preguntaven el nom d’algú: “No me’n recordo, uf, se m’han mort 10.000 neurones en el camí”. Era una recepta ideal per a la depressió. Bé, fins que, per casualitat, l’Institut Karolinska d’Estocolm, estudiant una altra cosa, utilitzant un radioisòtop anomenat “timidina marcada”, van observar… Aquesta timidina marcada només pot aparèixer en cèl·lules noves. De sobte, van trobar timidina marcada en neurones. Això és impossible. Si això només apareix en cèl·lules noves. Estàvem parlant d’adults. Aleshores, va començar un procés d’investigació increïble que va acabar amb el descobriment de la neurogènesi i la neuroplasticitat. Neurogènesi, formació de noves neurones, i neuroplasticitat, formació de connexions entre neurones. La pregunta era: d’on han vingut aquestes neurones, si les neurones no es poden reproduir? Es va continuar investigant, hi van entrar també laboratoris dels Estats Units i es va descobrir el següent. Fixeu-vos quina cosa més bonica.

Hi ha unes cèl·lules a les cavitats cerebrals que revesteixen la cavitat, doncs aquestes cavitats cerebrals s’anomenen com les cavitats del cor, s’anomenen “ventricles”, però en lloc de ventricles del cor, són ventricles cerebrals. I a la part interna hi ha unes cèl·lules que són cèl·lules mare. A què us sona una cèl·lula mare? Que pot donar lloc a alguna cosa, hi estem d’acord? Bé, aquestes cèl·lules mare són cèl·lules multipotencials i no estan diferenciades. Tu no pots reconèixer una cèl·lula mare, una neurona, ni pots reconèixer res. Imagina’t una cèl·lula rodona, per posar-ne un exemple. Aleshores, de sobte, aquesta cèl·lula mare rep una trucada: “Cèl·lula mare, vine”. Aleshores, la cèl·lula mare obeeix, com si et dic: “Raúl, vine”. Doncs potser vens. Aleshores, la cèl·lula mare arriba. Arriba i es comença, de sobte, a transformar. I en comencen a sortir brots, com si fos un arbre. I va formant dendrites i va amb el con axònic, que és el començament de l’àxon, i fa sinapsi, connexions amb altres neurones, i en un termini aproximadament, és molt variable, però més o menys de quatre setmanes, s’ha convertit en una neurona. Això és la neurogènesi.

Però no és només això, sinó que… Aquest va ser el descobriment de Cajal. De fet, és meravellós, perquè la carta escrita a mà del senyor Santiago on descriu el descobriment i l’envia al seu amic i deixeble, Lorente de No, que en aquell moment es troba a l’Institut Rockefeller de Nova York, és a l’Aula Cajal, al Col·legi Mèdic de Madrid, que és una bellesa. És una institució meravellosa que estimo molt. Doncs fixa’t quina cosa més al·lucinant. El senyor Santiago descriu a mà a Lorente de No les espines dendrítiques, és a dir, on es connecten altres neurones, són punts que són com espines d’un roser, i aquí es connecten. Es connecten per totes bandes, però la clau és això. Aleshores, la neuroplasticitat és l’aparició de noves espines dendrítiques i de nous circuits. És clar, això és una bogeria perquè és una finestra d’il·lusió i d’alegria. Aleshores, seguim: quant dura la neuroplasticitat? La neuroplasticitat dura tota la vida. És a dir, una persona de 87 anys pot seguir tenint plasticitat. Ara, ja que hem contextualitzat què és la neuropalsticitat i la neurogènesi… Per què es mouen aquestes cèl·lules mare? Què fa que es moguin? Doncs us explicaré, compartiré amb vosaltres què fa que es moguin, què fa que no es moguin i què fa que, quan s’han convertit en neurones, morin, perquè crec que val la pena saber-ho. Què és el que fa que es moguin? La necessitat de reinventar el cervell. Per això, quan vaig escriure ‘Reinventarse: Tu segunda oportunidad’, parlava d’això i la gent em deia: “Però és possible que això succeeixi?”. És clar que sí.

El primer que ho va veure va ser el senyor Santiago. Aleshores, quan et trobes amb una situació nova, has d’aprendre a utilitzar tecnologia nova, a fer servir un altre idioma, a sortir-te’n en una cultura nova perquè has marxat a viure, Raúl, a un altre lloc. Quan vols desenvolupar una capacitat que en aquell moment no tens, de manera natural, sempre que, això és fonamental, tinguis il·lusió, confiança i persisteixis, comences a alliberar el que s’anomenen neurotrofines. Les neurotrofines les va descobrir la professora Rita Levi-Montalcini, que ara que hem sabut que hi ha una dona, que a més té un aspecte espectacular i té 116 anys i és espanyola… Doncs Rita Levi-Montalcini va morir amb 102 anys. Ella va descobrir les neurotrofines. Aleshores, has d’aprendre una cosa nova, tens il·lusió per aprendre-la, tens el punt de confiança per posar-te en marxa i estàs disposat a persistir: es comencen a alliberar neurotrofines i comencen a emigrar cèl·lules mare als hipocamps, que són els centres des dels quals et reinventes. Es comencen a produir canvis també a la regió anterior del cervell, a la regió prefrontal.

Per tant, jo et diria: quan un és un nen, el procés ocorre per si mateix, perquè el nen està cridat a adaptar-se a un món totalment nou. I aquesta crida del món fa que, automàticament, comenci aquest procés de formació de noves neurones, de creixement, etcètera, etcètera. Quan un és adult, és molt important que vegis aquest món al qual t’estàs apropant com un món d’oportunitat perquè, si tu només el veus com un món incert, complex i complicat, començaràs no només a no alliberar neurotrofines, sinó que començaràs a alliberar cortisol. El cortisol, quan es manté estable en el temps, fixeu-vos quina cosa més al·lucinant, es combina amb un neurotransmissor excitatori, que es diu el glutamat, al cervell, i els dos combinats són com, no sé com dir-ho, la gana i la set combinats: destrueixen una persona. I activen el gen del suïcidi cel·lular a la neurona, que es diu el gen de l’apoptosi: la neurona es destrueix. Per això, quan ens trobem amb la incertesa, hem de saber que és clar que tenim la capacitat d’adaptar-nos. Ara bé, hem de ser capaços d’intuir, d’imaginar, de creure que en aquesta incertesa també hi ha una oportunitat. I en aquest moment alliberarem neurotrofines i formarem circuits neuronals nous.

Leticia. Hola, Mario. Soc la Leticia, encantada de ser aquí amb tu. M’agradaria fer-te un parell de preguntes. Què diries a una persona que té estrès i ansietat? I com podria gestionar aquestes dues emocions?

Mario Alonso Puig. D’acord, bé, Leticia, molt bona pregunta. Em permeteu que sigui una mica provocatiu i disruptiu? A veure: tots podem entendre les causes de l’estrès, sí o no? L’embús de trànsit, que no m’ha saludat, que no m’ha portat el menjar a temps, que no em valora, que no em reconeix i tot ho veiem a fora, oi? És clar, aleshores jo tinc emocions, sentiments i emocions, que són lògiques pel que em passa. I si superem aquest paradigma? I considerem la possibilitat que les emocions són creacions, no són reaccions. Aleshores, això ens obre un món sencer de possibilitats perquè vol dir que és cert que jo veig que el meu problema ve de fora i, no obstant això, començo a reconèixer que l’origen ve de dins.

Us en posaré un exemple. Quan vaig estar com a cirurgià a Boston, els cirurgians anàvem rotant. Per exemple, a vegades estàvem en un quiròfan, altres vegades ateníem la urgència quirúrgica, altres vegades érem a l’UVI, etcètera. Són situacions molt estressants perquè a l’UVI del meu hospital hi havia malalts molt complicats perquè les operacions eren molt complicades i perquè quan et venien urgències hi havia a vegades coses molt complicades. I era freqüent que arribessis i estàs veient un malalt a urgències com a part del departament de cirurgia perquè ha passat a la urgència quirúrgica i allà només anem els cirurgians i, de sobte, et criden de medicina interna per dir-te que has de veure un senyor perquè li fa mal la panxa. I després un altre. És clar, aleshores dius: “Si us plau, deixa’m tranquil”, “D’un en un”. Bé, és el que ens passa moltes vegades que anem gestionant. Recordo un dia que va ser increïble perquè havia de veure dos malalts a la urgència quirúrgica. Em van cridar de la part mèdica per tocar un abdomen, per palpar un abdomen. D’una altra part de la urgència mèdica per posar una vena subclàvia. Em cridaven per dues llums alhora. Per megafonia: “Doctor Alonso, take line four”.

Jo no sé aquell dia què em va passar, però jo fluïa. Aleshores, veia exactament què havia de fer, veia l’altre, agafava el telèfon. “Sí, soc el cirurgià d’urgència. Sí, perfecte. Sí, un segon. Esperi”. Jo estava al·lucinant: “Què està passant?”. Anava a la subclàvia, deien: “És un home que té un problema de coagulació”. I jo: “Pam, pam, pam”. No us vull que això fos habitual, era inusual. I en aquell moment, va ser un moment en què em vaig adonar que les emocions són creacions. Tenia més pressió que la que havia tingut altres dies, però jo per dins no sé què em passava que ho portava d’una altra manera. Això és fonamental i és una notícia meravellosa perquè, és clar, quan entens això, t’adones que el que deia el senyor José Ortega y Gasset, el filòsof espanyol, té molt de sentit. “Jo soc jo i les meves circumstàncies”. Les meves circumstàncies compten, però també estic jo. Aleshores, què faré jo per estar equilibrat? Què faré jo per estar bé? Això és molt important perquè ens porta a prendre responsabilitat. Si no, farem el paper de víctima. I si volem liderar, i liderar és servir i és contribuir, val més prendre responsabilitat, sobretot per com està el món.

Aleshores, per això et vull dir que a mi m’ha ajudat molt sortir de la queixa, que és tan obvi i que els nostres ulls semblen atrapats en el paradigma que és això, i entrar en el concepte de “responsabilitat”. Responsabilitat no com a culpabilitat, sinó com a capacitat de resposta. I, a mesura que ho vas treballant, a poc a poc, cal fer-ho amb humilitat, a vegades et surt millor, a vegades, pitjor… Imagineu-vos el nivell de llibertat que ens dona això. Perquè lliure, com va dir meravellosament el professor, el psiquiatre fundador de la logoteràpia Viktor Frankl, presoner a diferents camps de concentració a la Segona Guerra Mundial: “Lliure no és qui reacciona, lliure és qui respon”. Quina és la diferència entre reacció i resposta? Reacció és automàtic. Em copeges aquí amb el martell i faig “pam”. Em dius alguna cosa, “pam”. Resposta és que enmig hi ha la teva decisió. I és que no ens adonem que la gran conquesta de l’ésser humà és la llibertat interior. De fet, hi ha un text hindú molt antic que es diu “Dhammapada” que diu: “El conqueridor més gran és qui es conquereix a si mateix”. Aleshores, per això pots tenir una serenitat, pots tenir una tranquil·litat, encara que tot el voltant comenci a estar tens. I quin és l’efecte quan una persona està tranquil·la? Que es comença a tranquil·litzar l’entorn. És una cerca contínua, no dic que sigui fàcil, el que dic és que val la pena i per això convido a fer-nos una pregunta. La pregunta que convido a fer-nos no és quant em costarà, sinó fins on em pot portar. Imagineu-vos què és tenir la capacitat de mantenir la serenitat enmig de la dificultat i sent sempre molt afectuosos amb nosaltres mateixos, perquè és un procés que a poc a poc hem d’aprendre, no exigir-nos constantment.

Estava fa uns dies parlant del tema del feedback. Fixeu-vos quina forma tan nociva tenim d’ajudar-nos. Vull que us imagineu un nen petit que s’està començant a posar dempeus, a caminar dempeus. Aleshores, ha estat gatejant, es posa dempeus i torna a caure. I continua gatejant, es posa una altra vegada dempeus, etcètera. Total, al llarg del dia, s’ha posat dempeus tres vegades. Us imagineu que diguéssim a aquest nen: “Escolta, tu ets del grup dels pocatraces, oi?”, “Tu tens un futur lamentable perquè mira, en 24 hores… Bé, 24 no, les hores que estigui la criatura. Només t’has aixecat tres vegades”. Vosaltres penseu que algun de nosaltres acabaria caminant dempeus? Ningú. Ningú camina dempeus. Ningú. Ara bé, imagina’t que a aquest crio li dius: “Campió, quina meravella! Dues vegades has caminat dempeus”. En aquell moment, el cervell, en rebre recompensa, s’esforçarà a la tercera, a la quarta i a la cinquena. Això és amb els nens, pensem en els adults.

Suposem que tu això ho integres, ho comences a viure i demà tens una situació molt complicada al llarg del dia, diferents moments difícils, i només en un d’ells aconsegueixes una certa serenitat, una certa pau i una certa comprensió que les emocions són creacions, d’acord? I la resta de les vegades reacciones. Què fem els adults? “Quina vergonya! Quina vergonya! Quina vergonya! Deu ocasions i només ho he fet bé una”. Què ocorre? Que demà o l’endemà faràs menys. Fixeu-vos quina cosa més al·lucinant, quina cosa, més al·lucinant. Aleshores, cada petit èxit que tinguem cal reconèixer-nos-ho, cal donar-nos l’enhorabona: “Ho he aconseguit una vegada, enhorabona”. I aleshores el cervell comença “pum, pum, pum, pum”, a millorar. Aleshores, què ocorrerà? Que, d’una manera natural, fluint, començaràs a tenir molta més serenitat en situacions complicades. I, quan tinguis més serenitat, gaudiràs i inclús les buscaràs. Per què? Perquè sabràs si tu tens aquesta pau interior i la irradies. Quantes persones pots ajudar? Perquè tot el món, en el fons, busca el mateix: la pau interior.

Hola, Mario, soc la Noemi, encantadíssima. Et volia fer un parell de preguntes en relació amb el que t’he sentit defensar, que és que seria convenient que guiéssim la nostra vida més per les nostres decisions que per les nostres emocions. Aleshores, això et volia preguntar, com fer-ho? I, d’altra banda, l’emocionalitat: com ens afecta la nostra salut física i mental?

Mario Alonso Puig. Ho invertiré si m’ho permets, Noemi. Ho invertiré i començaré per les emocions i després parlaré de les decisions. I, si m’embolico amb les emocions i me n’oblido, em recordes l’altra pregunta, d’acord? A veure. Primer, cal distingir entre un sentiment i una emoció. Són dues coses diferents. Qui ho explica meravellosament va ser una persona a qui vaig tenir l’honor de conèixer i estar amb ell, el professor António Damásio. Ell ho marca meravellosament. És catedràtic de Neurologia a la Universitat del Sud de Califòrnia, als Estats Units, a Los Angeles. Bé, una emoció necessita un cos. No hi ha cos, no hi ha emoció. És a dir, una emoció implica canvis bioquímics, canvis hormonals, canvis viscerals. Us en posaré un exemple. Un estudi que es va fer al Regne Unit. Voluntaris amb un sèrum, no se’ls diu què se’ls posarà. A uns se’ls posa sèrum salí injectat i a d’altres se’ls posa àcid làctic. Immediatament, els que reben àcid làctic comencen a tenir por. Per què? Perquè la presència d’àcid làctic de la forma en què s’ha posat en aquell moment, el cos ho viu com l’emoció de la por. En el moment en què el que passa al cos, les àrees del cervell anomenades cíngol anterior i ínsula de Reil capten això, sents por. És a dir, previ és allò corporal, la injecció i, gairebé instantani, en mil·lisegons, és la sensació. Injectes l’àcid làctic: “Què li passa?”. “No ho sé, sento por”.

Això és molt important perquè cal diferenciar el sentiment de l’emoció. Molt important pel següent, que va amb la primera pregunta. Perquè, si accedeixes als mapes dels sentiments i generes un sentiment, automàticament generaràs una emoció. I, si tu tens una emoció, automàticament generaràs un sentiment. Per això una persona que fa exercici físic, que és una cosa molt física, molt corporal, se sent millor. Una persona que fa ioga, fa txikung o fa coses que són aparentment molt físiques se sent millor. Per què? Perquè està canviant fisiològicament el seu cos. I els mapes dels sentiments, sobretot l’ínsula de Reil, ho capta i ho percep com una cosa beneficiosa i tens sentiments favorables. Per això hi ha canvis. Per exemple, jo vaig estar becat a Finlàndia, a Oulu, al Cercle Polar Àrtic, però a l’estiu. Recordo que estava superfeliç, en un hospital meravellós, amb el professor Timo Laramy, que era una meravella, en un campus amb molta gent d’altres països, feliç. I, de sobte, em començo a posar trist i no ho entenia i dic: “Però per què estic trist? Per què estic trist si ho tinc tot? Tinc amics meravellosos, el professor Timo Laramy és una joia i estic aprenent, ens estan ensenyant moltes coses i Finlàndia és un país meravellós”. Aleshores, el meu amic Ubertus, que era un tio d’1,90 i escaig, simpatiquíssim, un metge suec, l’hi vaig comentar perquè m’havia fet íntim amic d’ell i dic: “Ubertus, no sé què em passa”. Em va dir: “Mario, és el canvi de la llum”. Dic: “Com?”. “Està canviant la llum. Tu no ho saps perquè no vius en un país nòrdic, però nosaltres sabem que, quan comença a canviar la llum, el cos ho nota”. Emoció traduïda en un sentiment.

Quina importància té això? La importància és extrema perquè vol dir que pots tenir diferents sentiments depenent de com cuides el cos. Tu tens una actitud sedentària, no cuides el cos, no el mous, no menges coses adequades i això té un impacte en els sentiments. Tu fas exercici físic, fas determinades coses que van bé per al cos, la teva postura, etcètera, i et comences a sentir millor. Quina altra implicació té? I ara ve la contestació a la teva pregunta, o almenys una possible contestació. Que amb el pensament pots afectar els sentiments. I, si afectes els sentiments, afectes el cos. És a dir, si comences a pensar: “Em posaré malalt, em posaré malalt. M’acaba de passar un virus… Aquesta tos no augura res de bo”. Comences a pensar això, aquest pensament que s’origina en les regions anteriors del cervell, les regions prefrontals, arriba directament a l’ínsula de Reil. I, aleshores, l’ínsula de Reil és un mapa dels sentiments. Aleshores, et genera sentiment d’inquietud, sentiment de preocupació: tots volem estar bé, estar sans. I això arriba al cos i produeix un alliberament de cortisol. Que curiós, el cortisol fa baixar les defenses, per tant, és més probable que et posis malalt, que et posis malalta.

Dit això, ja que coneixem bé… És clar, per això una persona que cuida el seu cos no només se sent millor, sinó que pensa millor. Ara bé, per què la persona lliure viu d’acord amb les seves decisions i no d’acord amb les seves emocions? Per una senzilla raó: perquè si les emocions són reaccions, la majoria d’elles purament automàtiques, on és la llibertat aquí? Algú em diu: “Ets un babau”. “Doncs tu més”. On és la llibertat? On és la capacitat de resposta? No, és una pura reacció, no hi ha llibertat. Mentre que, si jo decideixo que, tant se val el que rebi, jo donaré el que vull donar, en aquest moment, fixa’t què passa. El primer que passa és que estic agafant responsabilitat sobre el que passa i inclús començo a canviar el que passa. Us recomano molt que llegiu un llibre, és molt conegut, potser alguns l’heu llegit i n’heu sentit a parlar moltes vegades, potser no. Es diu ‘L’home a la recerca de sentit’. Als camps de concentració, un d’ells el vaig visitar fa anys perquè volia conèixer on va ser aquest home, el professor de psiquiatria Viktor Frankl. I ell es queda sorprès de veure que, davant la duresa del camp, on moltes persones, lògicament, reaccionaven amb desesperació, amb frustració o amb ira pel tracte rebut, hi havia altres persones que, per alguna raó, es relacionaven amb el mateix d’una manera diferent. El que el va sorprendre era l’estat d’ànim d’aquestes persones i que, biològicament, inclús sent físicament més febles que altres, aguantaven molt millor.

Quina era la diferència? Que els que queien en la desesperació es feien una pregunta: “Què espero jo de la vida?”. Fixa-t’hi: “Jo”. “Què espero jo de la vida?”. Res. Els altres, els que aguantaven més, els que ho portaven millor, es feien una pregunta diferent: “Què espera la vida de mi?”. Això és una decisió. Decideixo que viuré d’acord amb el que jo espero o decideixo que viuré d’acord amb el que el món necessita. Per això té tanta importància i per això la llibertat és una conquesta diària, on hi haurà vegades que ho farem bé i noranta malament. Però què farem? Ho celebrarem perquè ho hem fet una vegada. No direm: “Bé, només una vegada”. No: “Una vegada, que bé”. Aleshores, demà en tindràs dues i continuaràs i en tindràs tres. I, en aquest moment, que curiós, les emocions que tindràs, fonamentalment seran les següents: serenitat, alegria, entusiasme i pau interior. N’afegeixo una altra: confiança.

Vanesa. Hola, Mario. Com estàs? Em dic Vanesa i em dedico al coaching ontològic. Hi ha un tema que comentes que em sembla superimportant, que és la compassió. Volia saber què significa la compassió per a tu i quina importància creus que pot tenir per a la societat i per a les persones.

Molt bé. En primer lloc, enhorabona per dedicar-te a una cosa tan important com el coaching ontològic. L’ontologia és la ciència de l’ésser, és una part de la metafísica i és preciós perquè és com el coaching dels nivells profunds de la persona. Parlem de la compassió. En una ocasió, al director general d’una empresa li vaig parlar de la importància de la compassió i em va dir: “Mario, tinc 2.000 persones a càrrec meu, no tinc temps per a la compassió”, cosa que vol dir, i estem parlant d’una persona amb ganes de fer les coses bé… Però el llenguatge de l’ésser humà crea realitat, i això ho sabem perfectament, per exemple, en el món del coaching. Aleshores, què vol dir? Que nosaltres, automàticament, associem compassió amb ser tou: “És una persona molt bona”, en el fons, què diem? “És molt tou”. “No, jo vull que els meus fills siguin bons”. Aleshores, qui vol ser tou a la vida? Ningú. I, no obstant això, la compassió l’hem associat amb “ser tou”, el mateix que la felicitat l’hem associat amb “tenir”, en lloc d’amb “ésser”. Aleshores, vaig reflexionar molt sobre el tema de la compassió per intentar entendre en què consistia la compassió i vaig arribar a la conclusió que no es pot entendre la compassió si no està acompanyada de la saviesa. Ho explico.

A Bhutan, un país molt estimat per mi, hi ha dos símbols que defineixen Bhutan: un és la campana i l’altre és el ceptre. Aquestes dues coses representen tota la filosofia del budisme xamànic, que és el budisme de Bhutan. La campana és l’energia femenina i és la saviesa. I el centre és l’energia masculina i és la compassió. Bé, per què és necessària la saviesa i la compassió? Perquè, si nosaltres no entenem realment el que necessita una persona, potser les nostres millors intencions no van acompanyades dels millors resultats. Aleshores, ara hem de saltar al taoisme, on s’entén perfectament. En el tao, tots heu vist un símbol que és el yin i el yang. El yang, que és la part blanca, representa el Sol, és l’energia masculina, i el yin, que és la part fosca, representa la Lluna, l’energia femenina, que són les dues polaritats. Que curiós que a la part del yang, és a dir, la part de l’energia masculina, tots tenim energia masculina i femenina, apareix un cercle de yin. Que estrany. I a la part fosca, la part de la Lluna, a la part de l’energia femenina apareix un punt yang. Aleshores, això m’ho va explicar el mestre Genpo Roshi, que em va ensenyar temes del zen. I és tan bonic, tan interessant i tan pràctic. Fixeu-vos-hi.

Quina és la diferència entre ser ferm i ser dur? La diferència entre ser ferm i ser dur és si hi ha un punt de compassió o no n’hi ha. Si tu poses només l’energia masculina, és a dir, el blanc, el yang, i en la relació amb una persona només ets yang, seràs dur, vas per la persona, vas a fer mal, vas a castigar-la. Però si poses un punt de yin, la corregiràs. La correcció és part de la compassió, el càstig no. Però ara anem a l’altra banda, al yin, l’energia femenina. Si només ets yin: “Tot el món és bo, no passa res”. No, has de tenir un punt de fermesa. Això què vol dir? Vol dir que la compassió implica ser sempre suau amb la persona i no per això deixar de ser dur amb la conducta. La compassió significa que tot ho facis amb la intenció de corregir, mai de castigar. I aquesta és la diferència, i la persona ho nota.

Jo recordo una vegada… Tinc tres fills que, lògicament, adoro, i recordo una vegada, el petit el portava amb freqüència a l’escola i no li venia gens de gust. I jo intentava molt de yin: “Però, fill, el teu futur, l’escola…”. Molt de yin. I un dia em va sortir el yang, però amb el seu punt de yin i, a més, jo anava conduint, zero d’ira per la meva part. “Mira, tu pots fer, fill meu, el que vulguis. Ho pots deixar. Pots deixar els estudis. Simplement, no t’ho diré més. Has de ser responsable”. El curiós és que jo notava que no hi havia gens d’ira, que el que hi havia era una fermesa tremenda. Jo puc haver donat al meu fill, de camí a l’escola, cent discursos yin, però el dia que li vaig donar un yang amb el punt yin no l’ha oblidat mai, com el millor discurs o la millor conversa que va tenir. Això és compassió. Oi que no és blanesa? Què passa? Que on hi ha confusió, que la confusió sorgeix del llenguatge, cal posar distinció. És la compassió. Quan vegis que la teva intenció és castigar, encara que ho diguis amb les paraules més boniques, això no és mai compassió. Quan utilitzes paraules que són fermes, però veus que al teu interior el que vols és el bé de la persona, per tant, no augmentar la mida de la seva ferida, sinó reduir-la, és a dir, la correcció: aquí hi ha compassió.

Manuel. Hola, Mario, com estàs? Soc en Manuel. Estem gaudint molt escoltant-te avui. Realment, ens estàs donant palanques per pensar i per emportar-nos a casa, però m’agradaria demanar-te també, si us plau, si ens pots explicar alguna història, una història que hagis viscut tu en primera persona o que hagis tingut a prop, que t’hagi marcat realment o que t’hagi emocionat de debò.

Mario Alonso Puig. Bé, gràcies, Manuel. Jo he tingut, igual que segur que vosaltres, històries que m’han tocat, històries que m’han emocionat. Les històries que més m’emocionen són aquelles en què veig que l’impossible es fa possible. Perquè són històries que, d’alguna manera, trenquen paradigmes existents i, d’alguna manera, ens conviden a adonar-nos que el que ens diu la nostra raó no és tot el que hi ha, que el que ens diu el nostre orgull tampoc és tot el que hi ha, i que el que ens diu la nostra experiència tampoc és tot el que hi ha, sinó que, al final, l’únic que ens coneix és el nostre cor. Aleshores, són històries, jo diria, “històries amb cor”. Doncs mira, per exemple, a una persona que vaig tenir la sort de conèixer a Los Angeles, vaig passar un dia sencer amb ell, potser us sona perquè es va fer una pel·lícula de la seva vida: Patch Adams. Vaig tenir la sort de conèixer Patch en un esdeveniment preciós i alguns vam tenir l’ocasió de passar un dia sencer amb ell. I la història de Patch és una història on l’impossible es fa possible. Patch Adams era una persona que tenia certs, diguem-ne, desajustos psicològics reconeguts per ell, i ell mateix es va ingressar en una clínica psiquiàtrica. Quan es va ingressar a la clínica psiquiàtrica, va començar a observar la situació d’algunes de les persones ingressades allà, i en aquell hospital en concret on va anar, va veure una manca de calidesa humana, va veure molt de diagnòstic, va veure molt de tractament i va veure poca humanitat.

I va tenir algunes experiències on realment es va quedar desconcertat perquè, intuïtivament, ell no tenia formació en aquest camp, pensava que l’amor, l’estima, el tracte a la resta havia de tenir un paper en la recuperació d’una malaltia. I va començar a ser una persona una mica incòmoda, lògicament, però va aconseguir que algunes de les persones que estaven ingressades a l’hospital i que no parlaven amb ningú parlessin amb ell, comencessin a reviure. Va arribar un moment en què Patch Adams va demanar l’alta voluntària, va decidir que no volia ser més allà. I, sent una persona ja amb una maduresa considerable, va entrar a la facultat de Medicina. És clar, vull que us imagineu joves de 18 i 19 anys i un senyor, no sé l’edat que tenia Patch aleshores, però potser en tenia 30 i escaig. I es va adonar que a l’hospital on feia les pràctiques com a estudiant de Medicina, el tracte als malalts, sobretot per part dels metges, no per part del personal d’infermeria, que va ser el seu gran aliat, era molt distant, molt dur. Eren casos clínics: “Toquin aquest fetge”. I, és clar, Patch veia la cara del malalt al qual li tocaven el fetge. A veure, si jo he de tocar el vostre fetge, direu: “Perdona, el fetge és meu. És a dir, el toques si et dono permís. Almenys, demana’m permís”. Veia la cara del malalt i hi ha deu estudiants de medicina tocant el fetge: “A veure, respiri fondo”. Li va veure la cara i va dir: “Això s’ha de canviar”. Va veure gent que no menjava i va veure gent que estava en la fase terminal i que no parlava.

Aleshores, va començar a desenvolupar una metodologia on combinava l’humor, es vestia de pallasso, es posava ales de papallona, i va començar a parlar amb la gent. I què va passar? Qui no menjava va començar a menjar, qui no parlava va començar a parlar. Els malalts que semblava que no milloraven van començar a millorar. Estava desafiant un paradigma, el paradigma que un metge el que ha de fer és ser un perfecte observador de la realitat física. El van intentar fer fora de l’hospital perquè es va enfrontar directament amb el degà. El degà no va suportar això i, de fet, hi va haver un judici, perquè Patch Adams, evidentment, no estava disposat que el fessin fora. Patch Adams, jo no he vist una memòria… Bé, potser la de Ramón Campayo, o la de Ramón és més gran perquè és el número u del món. Però la memòria de Patch Adams és espectacular i Patch Adams treia notes molt bones. Aleshores, no el podien enganxar per la part de les notes i va aconseguir mantenir-se i començar a canviar tot el sistema. Aleshores, hi va començar a haver molta més proximitat, molta més amabilitat. De fet, ha muntat, que jo sàpiga, dos hospitals i, per exemple, els malalts fan carreres amb les lliteres per fora de l’hospital. És a dir, una cosa…

Però, estimats, després tenim Norman Cousins, amb una malaltia degenerativa articular que deien que acabaria en una cadira de rodes i que es va adonar, per la seva experiència, que l’humor millorava la salut. Que curiós. Tu poses una pel·lícula d’Adolf Hitler, una arenga real d’Adolf Hitler a una sèrie de voluntaris, els treus sang i observes, amb tècniques de radioimmunoassaig, una elevació d’una citocina inflamatòria, que es diu interleucina-6, que ataca directament les articulacions. Només mirant un documental de Hitler. Poses la pel·lícula ‘El gran dictador’ de Charles Chaplin… Us en recordeu? Alguns l’heu vist? Els treus sang: la interleucina-6 s’ha desplomat i apareixen altres hormones com endorfines, etcètera. De manera que la Societat Nord-americana de Malalties Reumàtiques ja ha introduït al protocol de tractament de malalties articulars l’humor. Un exemple meravellós, una persona que es va atrevir a desafiar un paradigma, però què va haver de tenir? La fortalesa d’aguantar. Per què ho va fer? Ja ho hem vist abans, per amor a la resta.

Bé, hem arribat al final d’aquesta preciosa conversa. Jo us dono les gràcies, primer, per la vostra presència, per les vostres preguntes, pel vostre nivell d’atenció. I tinc il·lusió que, amb aquesta conversa que hem tingut, puguem transmetre un missatge d’il·lusió, un missatge d’alegria, un missatge de confiança. I recordem una cosa: al final, l’obscuritat no es venç lluitant contra ella, sinó portant una mica de llum. Un humil llumí ja et canvia el panorama. Espero que avui nosaltres hàgim encès una petita llum. Moltes gràcies.