05:32
Què creus que sent el teu fill quan li crides als partits?
Álex Remiro
Què creus que sent el teu fill quan li crides als partits?
Álex Remiro
Jugador de futbol
Creant oportunitats
Más vídeos
VEURE PROGRAMA COMPLET
38:06
El porter que no només per a gols
Álex Remiro Jugador de futbol
Álex Remiro
Álex Remiro va deixar amb només 13 anys Cascante, el seu poble natal, per apostar pel seu somni: ser porter de futbol. Amb només 16 anys es va convertir en jugador professional, i des de llavors, ha format part de diferents equips de primera divisió. Remiro ha destacat al futbol espanyol gràcies a la seva habilitat i consistència en el treball en equip, la seva professionalitat i la seva dedicació a l'esport.
En aquests anys, el jugador ha viscut grans triomfs, però també ha comprovat la violència que encara existeix als camps de futbol. Per això, s'ha unit a la Fundació 'Futbol Més', i junts han creat un projecte que dia a dia treballa amb pares, mares i jugadors amb l'objectiu de conscienciar les persones sobre la importància d'eradicar la violència al futbol. Tenint en compte la principal preocupació de les famílies a l'hora de trobar un equilibri al camp entre la diversió i l'exigència. “Els meus pares sempre em van deixar clar que el més important era divertir-se, passar-ho bé i tenir hàbits saludables, compromís i rutines. La diversió és un dret que correspon als nens i que, moltes vegades, a les pedreres, amb tanta formació i exigència, es perd”, reflexiona.
Remiro va créixer en una família que el va recolzar a cada pas, encoratjant-lo a perseguir els seus somnis amb una barreja d'amor i fermesa. Una cosa bàsica en el futbol per crear espais on els nens i nenes parlin i comparteixin les seves sensacions i necessitats al costat de les seves famílies. A més d'ingredients necessaris per mantenir la diversió i el respecte tant a l'esport com a la vida. Alex Remiro és un exemple a seguir pels seus valors i humilitat, i és conscient que els jugadors professionals són un mirall per als més joves.
Transcripció
00:14
Álex Remiro. Hola, com va? Com esteu? Encantat de ser avui amb vosaltres i poder parlar una mica de futbol, de la importància de la gestió de les emocions, de com vivim les coses o com les he viscut jo en la meva experiència. Vaig començar a jugar a futbol a l’escola amb els meus amics, suposo que una mica com tots. Els meus pares sempre m’han deixat clar que l’important era divertir-se, passar-ho bé i tenir hàbits saludables, compromís i rutines. I, a poc a poc, jo crec que també, per la meva estatura i una mica per la meva habilitat, em va anar bé. Als 14 anys, em va arribar l’oportunitat de canviar de casa, de mudar-me a Bilbao, que és una ciutat que es troba a dues hores de casa, amb una família, i entrenar cada tarda amb gent molt millor. També és cert que era un institut diferent, amb una família nova, però m’hi vaig aclimatar molt bé. M’ho vaig passar molt bé, em vaig divertir molt, vaig fer molts amics i vaig entendre que estàvem en un lloc de formació. Però no era només ser futbolistes o arribar a ser futbolistes, sinó formar persones. I, a poc a poc, amb el pas dels anys, vaig poder anar cremant etapes, amb moment bons, moments dolents, sense oblidar els estudis, evidentment. És molt important. I anar arribant al futbol professional.
01:41
Àlex Remiro. És cert que cada any, el tall i una mica la piràmide feia que molts amics i companys es quedessin en categories inferiors o que no passessin el tall. I, any rere any, vas deixant gent enrere. Que potser li donem la normalitat que pensem que té, però no és gaire normal deixar d’estar amb els teus amics perquè tu continuïs passant i cremant etapes. Però aquesta és la rutina en què vivim i és una mica també el que ens ensenyen i hi hem d’estar preparats. Vaig arribar molt jove al futbol professional, amb 16, 17 anys, i vaig competir amb gent gran, contra pares que s’hi jugaven gairebé el pa, i una mica veus la importància i el que significa per a la gent el futbol. Per a nosaltres, que érem els nens que ho teníem tot, potser no donàvem per fet com era d’important, però t’adones i aprens a valorar una mica què significa cremar etapes i poder jugar professionalment al futbol. Més endavant, pel meu rendiment i les meves capacitats, vaig poder seguir jugant en lligues amb més nivell, i gràcies a la sort, que sé que n’he tingut molta, i al treball diari, ara m’hi puc dedicar i gaudeixo, sobretot parlant amb els més petits per explicar-los la meva experiència. Espero que passem una estona agradable tots junts.
03:12
Miriam. Hola, Álex. Soc la Miriam, soc la tieta d’un jugador del Rayo Vallecano infantil “J”. Com sabem, el futbol és un esport d’equip, juguen 11 jugadors, però en el teu cas, em refereixo al dels porters, que només en pot jugar un, crec que és encara més difícil. Dos porters, que es disputen un sol lloc, poden arribar a ser amics o potser grans amics?
03:37
Álex Remiro. En el cas dels porters, és cert, i la meva opinió és que a certes edats haurien de tenir minuts en els partits assegurats, que són planters en formació, i més en el cas dels porters, que és un lloc tan important com el rendiment que han de tenir continu perquè continuïn creixent i madurant. I en la segona pregunta, en el cas de si ens podem avenir els porters, jo m’he trobat de tot. Però he tingut la sort de tenir grandíssims companys, però grandíssimes persones al costat. El meu últim gran rival o gran company, Miguel Ángel Moyá, és un dels meus millors amics actualment. Jo arribo a Sant Sebastià en un moment de la meva vida en què vaig fer una aporta molt forta. Jo era un porter jove amb molta projecció i ell era un porter veterà que ho havia demostrat tot en el món del futbol i que tenia mil batalles. Aquell any, el primer en què jo hi arribo, en iniciar la Lliga, no sabíem qui jugaria. És una mica a veure qui guanya el lloc. I ve el míster, el nostre entrenador, Imanol, perquè el conegui, un home basc pur, molt bo, ens abraça als dos, ens agafa del coll als dos i ens diu: “Álex, avui jugarà Miguel. Miguel, començaràs a jugar tu, però t’has d’encarregar que Álex arribi a la seva millor versió entrenant cada dia”. Aleshores, els dos ens vam quedar: “A veure, a mi em diu que no jugo”. “Ell a mi em diu que jugaré, però que deixaré de jugar, però que, a més, he de cuidar aquest paio. Però això què és?”.
05:13
Álex Remiro. Aleshores, va ser un gest d’Imanol perquè estiguéssim junts. Som amics íntims, parlem tot el dia, quedem cada vegada que podem i actualment és moltes vegades el que intento fer jo. Enguany tinc un company que ha pujat del filial, Unai, que té moltíssima projecció, és un porter molt bo, i m’apropo a ell com si jo fos l’Álex que va començar per pressionar-lo perquè estigui exigit, però d’una manera positiva. Aleshores, et diria que dos porters que competeixen pel mateix lloc sí que poden arribar a ser grandíssims amics.
05:50
Guilherme. Hola, Álex. Em dic Guilherme, soc entrenador de l’equip infantil del Rayo Vallecano. De nois de 12 i 14 anys que entrenen cada setmana i hi deixen la pell als partits, tu què creus que és el més important que els puc ensenyar?
06:03
Álex Remiro. Per a mi, quan era petit, el més important era no perdre la diversió. És un dret que correspon als nens i que moltes vegades, als planters, sembla que amb tanta formació i amb tanta exigència per al creixement, a vegades es perd. Jo els demanaria que es mantinguessin com a grup, que les vivències que tenen ara com a equip les recordaran sempre, pensant en partits, en viatges i en torneigs, perquè aquestes etapes de formació són el que més els aporta. Te’n recordaràs sempre. Tot l’aprenentatge que tenen ara, són esponges i, sobretot, això, que no perdin la diversió, que s’ajudin entre ells, que respectin el rival. Per a mi, és important també que no es barallin, encara que els adults a vegades ho fem. No tot ho han de copiar. I, sobretot, això, la companyonia, la resiliència, l’esforç, les rutines i el respecte al company.
06:59
Aránzazu. Hola, Álex. Com estàs? Soc l’Aránzazu Rubia. Soc psicòloga. La meva feina, principalment, és al camp educatiu i sanitari. I estic molt agraïda al fet que esportistes referents com tu parlin tant de la importància de les cures de la salut mental. El que observo, tant com a orientadora a escoles com al centre de psicòlegs on faig intervenció, és que cada vegada hi ha més esportistes que feu visibles les dificultats que trobeu a l’hora de gestionar de forma adequada la salut mental. I, a més, això ens ajuda molt perquè us utilitzem com a exemple, sobretot per a la població infantojuvenil. Aleshores, m’agradaria saber com has viscut tu, si ho vols compartir, com has viscut tu les dificultats que t’has trobat i els problemes a l’hora de gestionar la salut mental.
07:45
Álex Remiro. En la meva etapa d’inici, quan vaig començar a treballar amb la meva psicòloga, estava en un moment de la meva vida en què em creia el rei del mambo. Pensava que la culpa que no jugués era de l’entrenador. Eren tot excuses. No feia tot el que podia entrenant, no em preparava tot el que podia, no em cuidava tot el que podia, igual ni dormia tot el que podia de la pressió meva que tenia interna. Aleshores, estava molt desubicat. Vaig començar a treballar amb la Mar, la meva psicòloga. Vam començar a treballar de valent per posar el focus en les coses importants, en el que havia de fer per millorar, per tornar-me a trobar amb mi mateix, per saber el que volia de debò, quan ho volia i quant em costaria. I els primers anys, la veritat és que vaig millorar moltíssim. Et sents mentalment capaç de tot. Era un altre porter diferent, tenia confiança, més madur. M’atrevia amb les coses que més em costaven, mostrava les millors habilitats i em cuidava. Estava preparat per a qualsevol repte, per a qualsevol entrenament i per a qualsevol partit. I va ser la millor temporada fins aquell moment de la meva vida. Vam aconseguir l’ascens i vaig fer una gran temporada. L’èxit jo no el mesuro en el final, que hagis ascendit o que ho hagis jugat tot o no. Per a mi, el procés era haver viscut aquest canvi mental de passar de no saber qui era, no ser professional, a estar preparat per a això.
09:18
Álex Remiro. Cada any, m’han sortit diferents problemes. Tens pors com tot el món, i jo sempre parlo de pors amb ella. Por de fallar, por de no millorar, por que no em tornin a ficar, por que el meu company em tregui el lloc, encara que tinguem una bona relació, por de lesionar-me. Perquè, al final, les pors ens lliguen, ens reprimeixen i ens fan petits. És capgirar la situació mental que tens quan estàs espantat o sents que no ets capaç de passar aquest repte i confiar en el que fas. Creure molt en la feina. Jo soc una persona que sempre he intentat copiar els bons. He tingut la sort de coincidir amb Unai Simón, amb Kepa, amb Aitor Fernández, que són grandíssims porters. I jo deia: “Jo no soc com ells de bo, però entreno cada dia amb ells. Els copiaré, estic segur que alguna cosa aprendré”. I, any rere any, ho feia i alguna cosa se’m deu haver enganxat. També cal tenir la sort de coincidir amb aquesta mena de gent. Però una mica et vas adonant de la importància del cap, de sentir-te bé amb tu mateix, de posar el focus en les coses importants, i és una feina diària.
10:35
Aránzazu. Gràcies, Álex. Ara, des de l’equip d’‘Aprendemos juntos’, m’han demanat que doni pas a un vídeo que segur que t’agrada.
10:41
Andrea. Estic tremendament orgullosa, sobretot de la persona en què t’has convertit. I en el tema del futbol, crec que t’has passat completament el joc. Crec que mai, ni en els meus millors somnis, pensava que arribaries fins on estàs, que jugaries la Champions, que et convocaria la selecció espanyola. Crec que són coses que totalment les veia inassolibles, però veient la teva dedicació, veient el teu esforç, veient el teu treball diari, veient la teva fortesa mental, veient com treballes cada dia, quedava clar que tard o d’hora la recompensa arribaria. Simplement, et vull donar les gràcies per deixar-nos participar amb tu en tot això i deixar-nos acompanyar-te en aquest camí. Estic tremendament orgullosa de la persona en què t’has convertit. Estàs sempre intentant fer-nos riure o sempre dient alguna ximpleria. I la veritat és que m’encanta la personalitat que tens. No canviïs mai. T’estimo molt i seré aquí per a tot el que necessitis. M’alegro de veure’t feliç perquè, si et veig feliç, jo soc el doble de feliç, i t’estimaré per sempre.
12:00
Álex Remiro. És la meva germana. Una de les coses bones que m’ha donat el… I sembla mentida. Marxar aviat de casa… La meva germana i jo estàvem sempre enrabiats. Ens estàvem barallant tot el dia, tot el dia burxant-nos. I, quan vaig marxar de casa, la nostra relació es va unir d’una manera increïble. I, actualment, estem tot el dia parlant, enganxats, fent plans. Ella és un any menor que jo i va venir a València, al Llevant, quan vaig anar allà en la meva primera cessió. I gràcies que hi era ella, no vaig estar pitjor del que estava. Em va mantenir una mica i va estar amb mi. I estem molt units. Jo també t’estimo molt, Andrea.
12:57
Olivia. Hola, Álex. Soc l’Olivia i tinc 10 anys, i a vegades a l’escola juguem a futbol i aleshores els nois a les noies no els passen la pilota. Encara que siguem al seu costat, no ens passen la pilota. Aleshores, la meva pregunta és: com podem aprendre a jugar a futbol si no ens passen la pilota?
13:22
Álex Remiro. A veure, se m’acudeixen moltes formes. Jo començaria pegant un cop de peu terrible a algun d’aquests que no te la passen. Però no començarem així, òbviament. Ho pots dir a la persona encarregada del pati. M’imagino que és a l’hora del pati. Si és a classe d’Educació Física, espero que això no passi. Doncs avisar-los, però també te’n diré una altra. Quan vaig començar a jugar a futbol a la meva zona, els nois i noies que més destacàvem, que jugàvem millor, ens reuníem en un equip que era una mica una selecció de Navarra, de la Ribera. I teníem una parella de germans, en concret, en Diego i la Jessica. I la Jessica era boníssima. Era boníssima, era una barbaritat entrenant, i nosaltres pensàvem: “És la millor de l’equip, és la millor de l’equip”. Va acabar sent jugadora de futbol sala. En aquest cas, va canviar de modalitat i no va deixar de perseguir el seu somni, que era viure del futbol i jugar a futbol. Jo crec que, si hi ha algú aquí que et pot contestar bé, li donarem el pas i el torn de paraula perquè t’expliqui una mica la seva experiència.
14:41
Lara. Oli, jo que soc una mica més gran que tu i que també he viscut el mateix, el que et diria és que no ho deixis, que continuïs jugant, encara que juguis amb nois, encara que siguis l’única. Perquè moltes vegades només en som una, i moltes vegades es tracta de fer-se un lloc. Potser no et veuen, aleshores, fes-te veure, fes-te un lloc i, finalment, sí que te la passaran.
15:14
Franco. Hola, Álex. Com estàs? Soc en Franco. Soc el pare d’en Vincenzo, un dels porters de l’infantil. Els dissabtes per a mi són sagrats i gaudeixo molt, no t’ho pots ni imaginar. Perdo més o menys un quilo, quilo i mig en cada partit, de córrer d’una banda a l’altra. Em cauen uns quants pèls, a més. Però el problema que tenim els pares és que crec que hi ha un punt en què passem de la diversió… Hi ha una línia que no… Que crec que ho estem fent malament. I no sé què penses tu d’això dels pares al futbol base.
15:56
Álex Remiro. Mira, t’explicaré una de les coses que ens passa en el projecte que tenim a Guipúscoa amb els clubs. Fem formacions per a la parentalitat positiva amb els pares i després amb els nens. I moltes vegades els pares, quan toca el moment de reflexió de: “Què aporto al meu fill o la meva filla el dia del partit?” o “Què vol el meu fill o la meva filla que jo li doni?”, justament, quan passeu la línia de suport, de diversió a tensió, exigència, crits, just és el que no volen veure en els seus pares. Hi ha molts pares que se senten molt avergonyits i surten reflexions molt boniques. Recordo un dels primers tallers que vam fer. Fem que els pares juguin i es retrobin amb el nen o nena interior que tenien, que tots tenim encara. Ningú es vol veure pressionat amb crits. I més si són dels teus pares. Però també hi ha vegades que són dels pares rivals. Ni els jugadors ni els àrbitres… Ningú està… Ningú va a un partit per rebre instruccions amb crits, i això és un dels problemes que s’han de tallar. M’alegro que, almenys, t’adonis que, quan arribes a aquesta línia, no hauries de ser allà. És un gran pas.
17:24
Álex Remiro. Moltes vegades, la gent no se n’adona. Però, si vols una mica reflexionar sobre això, pregunta-ho al teu fill. És millor anar a divertir-se com ho fas i mantenir-se en aquest “mood”. I, a més, és quan més ajudes el teu fill, sobretot si és porter. Una de les coses que tenim al taller i que busquem perquè es mantingui a les famílies, a casa i en el moment del partit o de qualsevol altre esport que facin els més petits, són les targetes verdes com a reforç positiu. En el futbol, estem acostumats a la vermella i la groga. Són penalitzacions, són càstigs. Tenim targetes verdes. En tenim una per aquí, no sé si… Gràcies. La pots portar a casa i, quan el teu fill t’ajudi a fer les tasques de casa, targeta verda. I ell, quan tu, el dia del partit, et mantinguis en la zona de suport, de diversió, de cants, d’un reforç positiu, estic segur que te la traurà. La podeu usar. I compte perquè les reflexions moltes vegades als pares els fan plorar del que els nostres fills ens donen i busquen de nosaltres. Així que te’n pots emportar una si vols avui.
18:54
Gabriela. Hola, Álex. Soc la Gabriela, i el meu fill és porter. Què penses respecte a l’entorn i els jugadors? A vegades s’insulten o diuen coses a l’àrbitre…
19:08
Álex Remiro. Quan la gent va als estadis i tinc el del costat insultant, doncs potser dir-li alguna cosa o, al final, cal fer que aquesta persona se senti, no assenyalada, però que està fent alguna cosa malament. Potser dones per fet que un insult no passa res. O cridar a l’àrbitre o a un altre company. “Bé, el futbol és així”. No, no és així. No té lloc. I jo crec que just els entrenadors que estan en etapa formativa o de l’equip del teu fill, crec que això ho deuen tenir força controlat. Penalitzar també moltes vegades o castigar tampoc és exactament la manera. Però que el nen entengui que no s’ha de fer, que ho faci visual, que potser se sent, no observat, però sí diferent de la resta de companys. Que entre ells s’ajudin. “No està bé això” o “No pots fer això en aquest equip, nosaltres no som així”. Els insults, la violència no cap en cap esport. Crec que és cosa de tots, no només dels més grans, també dels més petits, i és un problema que s’ha d’erradicar. Jo et puc explicar, si vols, moltes coses que m’han passat. Òbviament, fa molt de temps que jugo a futbol i és un problema real. Jo soc de Navarra, i la primera vegada que vaig jugar en un camp, en un estadi de futbol professional, prop de casa i amb més notorietat per a mi, per a la meva família, pel meu poble, va ser a Pamplona, va ser contra l’Osasuna.
20:49
Álex Remiro. I, òbviament, jo sabia que em trobaria gent del meu poble perquè hi ha molts osasunistes allà. Però el que no sabia que em trobaria era gent del meu poble, que estava acostumada a veure pràcticament cada dia de la meva vida, insultant-me en l’escalfament, recordant com és de maca la meva mare, tot això de la meva família i tot això. Aleshores, a mi em va deixar marcat, i sempre ho explico perquè després, quan vaig tornar a casa en el meu dia lliure, aquesta persona actuava amb normalitat. El seu moment d’alleujament era anar al partit, a l’escalfament dels porters, a insultar un porter que havia de jugar contra el seu equip i que, a més, era del seu poble. Li donava una normalitat que no tenia sentit. Arran d’aquestes experiències en els estadis i també quan em tocava anar a veure els amics jugar, o familiars, o el meu cosí petit, veia molts insults o de pares, com hem comentat abans, que passaven de la ratlla. Vam decidir crear un projecte de parentalitat positiva junt amb Fútbol Más, que és una ONG que té molta experiència en països com Xile i Mèxic, i a Espanya també té projectes a Sevilla, per exemple, a Madrid. I em van ajudar molt a poder donar forma al projecte que volia crear sobre parentalitat positiva i gestió de l’èxit, del fracàs, de la por, de les relacions socials que tenen els nens, amb els pares als terrenys de joc.
22:18
Álex Remiro. Vam decidir fer un projecte a Guipúscoa, on treballem amb clubs en etapa formativa, amb els pares i amb els seus jugadors. Són interessants els valors i les reflexions que surten. I vam començar amb el futbol com a vehicle, però al final, acaben anant els problemes al dia a dia, a l’escola, als instituts, a les relacions que tenen socials els nens i les nenes, a les xarxes socials… Al final, es crea un espai en els pares i les mares de l’equip per parlar i compartir el que els va bé als uns i als altres amb els seus fills, com els poden ajudar, de quina manera poden apropar-se i parlar obertament de certs temes. I hi ha vegades que ens… Dic “ens” perquè jo intento participar com a oient en les formacions. Tenim un equip magnífic d’unes psicòlogues que són espectaculars i, a vegades, la formació agafa un camí de reflexió entre els pares, que ens hem de quedar mirant a veure com s’ajuden entre ells. I és espectacular i molt bonic de veure.
23:24
Lara. Hola, Álex. Soc la Lara, soc àrbitra de futbol sala. Aleshores, com podràs suposar, m’han passat un munt de coses, tant bones com dolentes, he de dir. M’han dit des que vagi a fregar fins que les noies no valem per a això. L’àrbitre sempre serà el dolent, i més si ets una noia. A part de tot això, també és cert que m’han passat moltes coses bones. Hi ha molts partits de futbol base en què al final han vingut pares a donar-me les gràcies per haver transmès valors als seus fills o haver-los indicat alguna cosa que estava malament. Hi ha nens que han vingut a demanar-me perdó, inclús a donar-me les gràcies. I arran del que estaves comentant, et volia preguntar: com de conscients sou els jugadors de Primera del fet que els nens us estan mirant? Tant els nens com també els pares de la grada, entrenadors, etcètera, us veuen el tacte que teniu entre vosaltres, el tracte que teniu amb els àrbitres. I fins a quin punt sou conscients que en vosaltres radica l’exemple i, si teniu certes conductes, després es repetiran?
24:20
Álex Remiro. Tampoc negarem l’obvi. I hi ha moltes actituds i molts gestos que no són els que corresponen. Jo et puc parlar per mi. No em ficaré mai en una baralla, no insultaré un rival i encara menys un àrbitre. Tinc una mica de… Empatitzo amb ells, els veig una mica com si fossin porters. Estan allà sols. Les dues aficions els critiquen. Els 22 jugadors els criden, els exigeixen. Per a cap de les dues parts està ben presa una decisió i, al final, no serveix de res. Jo encara no he vist en un partit de futbol que un àrbitre xiuli alguna cosa i, sense que el VAR l’avisi, ell sol ho canviï. Al final, és una actuació més. Estan perfectament preparats, ho esteu. I està a les mans dels jugadors, tant de Primera com els xavals, assumir que són una part essencial perquè, si no hi ha àrbitres, no hi ha partit i no hi ha dia de diversió amb els amics. I no hi ha… No es pot jugar. Aleshores, jo sí que soc conscient de la importància que té, sobretot per als més petits, perquè ho veig. Quan ja arribes a Primera i t’hi mantens uns anys, i amb les xarxes socials, ja tots els nens gairebé et coneixen o et posen cara de seguida i saben el que has fet o què has dit. Ens trobem avui dia en un món en què totes les coses dolentes es fan virals i visibles, i poques vegades es parla més de les coses bones, dels bons gestos.
25:54
Álex Remiro. Aleshores, tant en mans dels jugadors com també dels mateixos àrbitres amb el seu bon comportament, que sempre sembla que per llei l’han de tenir, està ajudar-los i que no sembli, com has dit al principi, que han de ser els dolents de la pel·lícula. Nosaltres a Donostia, en la Reial, això ho mirem bastant. Ja no et parlo per la plantilla del primer equip, sinó del planter. Sé i et puc assegurar que crec que en els contractes professionals hi ha una clàusula en què pot posar que no es pot agredir el rival ni insultar l’àrbitre. No es pot… És una mica faltar als valors que tractem de representar precisament per als més petits. I crec que és una de les coses importants que hem de fer els jugadors. Tenim un altaveu molt gran, no només jugant, sinó a les xarxes socials, que crec que hauríem d’aprofitar per a coses bones, com la d’avui, com qualsevol altre gest que pot ajudar la resta, i està a les nostres mans.
27:02
Pepe. Hola, Álex. Com estàs? Soc en Pepe i m’agrada molt el futbol. L’altre dia vaig recordar la xerrada de Luis Aragonés a l’Eurocopa als jugadors d’Espanya, la de “Guanyar, guanyar i guanyar”. Aleshores, segur que tu has tingut moltes xerrades així amb entrenadors i companys. I et volia preguntar si en recordes alguna amb estima especial que t’hagi tocat més a fons.
27:23
Álex Remiro. Doncs precisament no sé si saps que jo vaig jugar amb David Silva, que va estar en aquella primera i segona, i Mundial, en aquell equip. Casualitat després, va estar en una de les xerrades que més recordo. I no va ser una xerrada, va ser una activitat en equip. Fa tres anys, crec, vam tenir la final de la Copa del Rei. Va ser la primera final que es va jugar sense gent a causa de la pandèmia, i era el nostre moment. I la manera en què intentem donar-li normalitat o una mica treure-hi la pressió… El dia abans del partit, ens vam reunir en un dels salons de l’hotel, en un cercle, tots els jugadors, i ens vam dir un a un les coses que ens agradaven dels altres, dels nostres companys. I va ser un moment molt especial. Hi va haver molta gent que va acabar amb llàgrimes als ulls, que es va dir coses que no s’esperava la resta. Potser no tens moment de dir a un company com de bo et sembla fent una cosa, com creus que ha crescut, com creus que ha millorat o com estàs d’orgullós que ara estigui així. Aleshores, va ser una activitat que sempre en parlem entre nosaltres.
28:48
Álex Remiro. Ens va marcar molt perquè ens va fer anar a dormir la nit abans de jugar el partit, en aquell moment més important de la nostra vida, amb una sensació de benestar i d’equip espectacular. L’endemà, no sé si després d’aquesta activitat o que es van ajuntar tots els astres, vam poder guanyar la final, guanyar la Copa, en un moment molt especial, en un any en què la gent havia patit molt, i vam poder fer feliç molta gent guanyant.
29:15
Vincenzo. Hola, Álex. Soc en Vincenzo, tinc 13 anys i soc porter. Em fa moltíssima il·lusió ser aquí. Jo et volia preguntar si tu a la meva edat ja sabies que arribaries a ser porter de Primera Divisió. Quan ho vas saber?
29:33
Álex Remiro. Actualment, a vegades encara ho he de pensar perquè potser hi dono massa normalitat. 13 anys has dit que tens. Amb 13 anys no en tenia ni idea. Ni idea del que seria de mi. Va ser l’any en què em van trucar per jugar a Bilbao, a viure amb una altra família. A donar-li més forma i un intent de futur a la meva porteria, al meu rendiment, a tractar de treure el millor de mi. I no m’imaginava tot el que he viscut actualment. Sí que és cert que vaig tenir la sort que els meus pares em preguntessin què volia fer, donant-hi una mica de normalitat. “Ep, vols anar a Bilbao un parell d’anys a jugar a futbol? Però l’únic que has de fer és estudiar, acabar els estudis i després no perdre el focus, divertir-te, intentar aprendre al màxim possible”. És clar, com no hi he d’anar? Aleshores, tenia 13 anys. No m’imaginava el que m’ha arribat fins ara. Només pensava a divertir-me, aprendre de la millor manera possible. Jo sempre pensava que copiar els bons és el millor que pots fer, sobretot en la porteria i en el futbol també per als que jugueu. I tractar de donar-li el vostre gra de sorra. Potser no et demanaré que tinguis el joc de peus de Ter Stegen, però que intentis tenir el teu millor joc de peus copiant el millor que pot fer Ter Stegen.
31:01
Álex Remiro. Et farà millorar, n’estic segur, perquè jo he viscut això. Amb 13 anys no sabia del que… On acabaria. Sí que sabia que intentaria aprofitar l’oportunitat i no deixar de divertir-me i d’estudiar, de menjar, de cuidar-me, de tractar bé els meus companys i gaudir del que feia.
31:22
Jorge. Hola, Álex. Soc en Jorge, i a qui ens agrada el futbol, ja amb una edat avançada com jo, sempre recordem els porters carismàtics com Iker Casillas, Higuita a Colòmbia, Campos a Mèxic, i jo, com a simpatitzant del Boca Juniors, és el meu equip argentí, Hugo Orlando Gatti. I voldria saber si als teus inicis vas tenir algun ídol en qui et vas inspirar i per què.
31:52
Álex Remiro. Doncs mira, just és un dels que has mencionat, Iker Casillas. Veure el que feia Casillas tant al Madrid com, sobretot, a la selecció, el que va aconseguir, les parades que feia… Era increïble, era increïble. Jo crec que tots tenim una mica… Així com les generacions més grans que jo tenen Arconada de la Reial, que gairebé tothom el coneix, coneix la Reial per Arconada, a mi em va tocar amb Casillas. I aquest va ser una mica el referent que vaig tenir per posar-me uns guants, per voler imitar-lo. Després, quan ja vaig començar a… Quan vaig anar a Bilbao, quan vaig començar a jugar més a futbol i a cremar etapes, sabia que a Casillas no em podia assemblar mai. Era impossible. El que podia fer era fixar-me en porters grans, corpulents com jo, alts, i poder copiar-los. Em fixava molt en Neuer, del Bayern, que és alemany, en Diego López, en De Gea, gent gran de qui poder dir: “D’acord, això ho puc fer”. No podia mai ser igual de ràpid que Casillas, ni igual de bo, però sí que podia intentar ser com Neuer o com gent alta i, al final, per qualitats, en el que et vas fixant.
33:05
Lidia. Hola, Álex. Soc la Lidia. Et volia preguntar… Sabem que els porters sempre tenen alguna càbala i volia saber quina era la teva, si tens alguna càbala abans o durant el partit.
33:23
Álex Remiro. Tots els porters en tenim potser més del compte que la gent normal. Jo crec que tot el món en tenim, però els porters més. He tingut anys que no trepitjava línies, em posava les botes alineades, em posava primer la bota esquerra, després la dreta, la canyellera esquerra, després la dreta, la mitja, la mitja, els guants… I jo sortia a jugar dient: “Ho he fet tot, ja ho he fet tot. Jugaré bé, segur”. Rutines en l’escalfament, el sopar del dia abans del partit… No ho sé, no ho sé. La cançó per arribar als estadis, el lloc on sèiem a cada estadi… Però és cert que, a poc a poc, les he anat perdent. No totes, només se m’ha quedat l’única que continuo fent. Quan algun amic o algú en una conversa et parla del pròxim partit, et diu: “Jugaràs contra…”, qui sigui. “A aquest li va bé” o “Et marcaran”, doncs simplement em toco el cap i ja penso que no passarà i ja estic tranquil.
34:30
Noel. Hola, Álex. Em dic Noel, soc jugador del Rayo i m’agradaria saber a qui admires.
34:36
Álex Remiro. És una bona pregunta perquè vaig començar admirant Iker perquè era l’ídol de petit, però ara mateix, admirar… M’agrada la gent compromesa i que ajuda la resta, que és un bon exemple en el que fa, tant futbol com qualsevol esport. M’agrada la resiliència de Rafa Nadal, m’agrada la qualitat que té Carlota Ciganda quan juga a golf, m’agrada la potència que té Carlos Alcaraz, m’agrada la sinceritat i el valor que té Ricky Rubio per parlar de tot el que ha viscut. Crec que a Espanya hi ha esportistes que són molt bons exemples per a tots, per a vosaltres, els més petits, també. I hi ha gent molt interessant a qui seguir.
35:24
Óscar. Hola, Àlex. Soc l’Óscar, tinc 11 anys i jugo en el Dragones de Lavapiés. Sempre he sentit que les coses que passen al camp es queden al camp, però et volia preguntar quina és la cosa més rara que t’ha passat amb un rival.
35:43
Álex Remiro. Ostres. M’imagino que deu ser durant un partit perquè és un rival o pot ser en algun moment que m’hagi trobat amb ell fora del futbol?
35:53
Óscar. Pot ser el que sigui.
35:54
Álex Remiro. El que sigui, no?
35:55
Óscar. Que hagis jugat contra ell.
35:57
Álex Remiro. Que hagi jugat contra ell. Doncs mira, una de les coses que està bé dir el que em va passar, que ell ni se’n recorda. Quan estava jugant a Segona Divisió, em va tocar jugar contra Roger Martí, que és davanter de… Ara juga al Cadis. I en aquell moment, no et mentiré, va ser de les úniques baralles que he tingut al camp. Ens vam dir coses molt boniques en què no… Es van quedar allà. Què va passar després? L’any següent, em va tocar ser company seu. Però, com que no se’n recorda ara, tampoc se’n va recordar en aquell moment, i ara tenim una relació molt bona. Així que, si mira el vídeo, se’n recordarà. És cert que, al camp, com hem comentat abans, hi ha coses que no s’han de dir. Coses boniques i rares que m’han passat… Hi ha molts jugadors que fan millor olor que qualsevol botiga on entris. Que dius: “Però aquesta gent està suant i fa una olor meravellosa”. O gent que es pentina abans de sortir. Coses gracioses. Però, al final, com que sortirem a les càmeres, hem d’estar perfectament guapos perquè ens vegi tot el món. Per acomiadar-me, us volia agrair la vostra participació, haver estat a gust, poder fer que em coneguéssiu una mica més, parlar de futbol, de valors, del que per a mi ha estat i és important, la salut mental, en definitiva, la parentalitat positiva, l’esforç, la diversió… Espero que hàgiu estat a gust i que us serveixi una mica per ser millors.
