Procusto, un mite contra la polarització

José Carlos Ruiz. Us vull agrair que m’acompanyeu avui aquí, en aquest plató. Abans de presentar-me, volia posar el focus en un element que em sembla zenital, fonamental, en el desenvolupament de la comprensió del que ens fa humans. I aquest element són les històries, perquè la història aterra en el real, el que succeeix, encara que sigui una història de ficció. Així que volia començar posant en valor una història de ficció d’aquells que potser han comprès millor el valor de les històries, que són els grecs, i ho han fet a través de la mitologia. I em ve al cap un dels mites que crec que millor simbolitza una de les problemàtiques que he treballat els últims deu anys relacionades amb la identitat, que és el mite de Teseu i d’Egeu. És un mite una mica singular. Crec que l’explica Plutarc, si no ho recordo malament, a la seva obra «Vides paral·leles», en què explica la vida de Teseu. Hi narra una cosa molt bonica, i és que Egeu, que era el seu pare, era el rei d’Atentes. Un rei que s’havia casat dues vegades buscant descendència i que no havia aconseguit tenir fills. Així que, preocupat perquè els seus nebots ja es veien al tron, agafa el vaixell des d’Atenes i se’n va a buscar l’oracle de Delfos. Se’n va a la ciutat de Delfos, busca l’oracle, a veure si li soluciona el problema. I es planta davant de l’oracle i la pítia, que era qui interpretava les demandes de la gent que s’hi presentava, i li pregunta: «Què he de fer per tenir un fill?». En aquell moment, la pítia li contesta: «Si abans d’arribar a Atenes en vaixell no destapes el coll del teu odre…», l’odre és la bota de vi, d’acord?, on es guarda. Diu: «Si no destapes el coll del teu odre abans d’arribar a Atenes, concebràs un fill».

Aleshores, el pobre Egeu no sap gaire bé què significa «no destapar el coll del teu odre», no sap què vol dir això. En el camí de tornada, recorda que hi ha un rei molt savi, amic seu, el rei Piteu, que viu a l’illa de Trezè. Aleshores, desvia el vaixell i se’n va a l’illa de Trezè a dir a aquest rei savi, amic seu: «Tu que ets molt savi: vinc de l’oracle de Delfos, m’ha dit això. No sé què significa, ajuda’m a interpretar-ho, perquè vull tenir fills». I Piteu, que és molt llest, li diu: «No et preocupis, relaxa’t, et quedes aquí a l’illa un temps, ho desxifrarem junts». Fa un banquet per al rei Egeu, li dona una mica de vi i li presenta la seva filla, Etra. Una filla jove, guapa, en edat per merèixer, que es diria a Andalusia. I, d’alguna manera, troben una certa química, jeuen junts i ella es queda embarassada. Piteu sabia que la seva filla, si dormia amb Egeu, seria mare, perquè havia interpretat l’oracle. En aquell moment, el rei Egeu s’omple d’alegria i diu: «Seré pare per fi. Quin és el problema que tinc ara? Bé, que si arribo a Atenes i hi porto el meu fill», que serà Teseu, «tindrem un problema seriós. I és que els meus nebots, probablement, intentin matar el meu fill, perquè és un nadó i ells volen governar. Així que farem el següent: deixo aquí el meu fill, deixo el nadó, deixo la mare…». I diu a la mare, diu a Etra: «Etra, el nostre fill es criarà aquí, amb el teu pare, que és un home savi, en aquesta illa, amb vosaltres, amb molta tranquil·litat, però jo, abans d’anar-me’n a Atenes, deixaré sota una roca immensa la meva espasa i les meves sandàlies.

Quan Teseu sigui prou fort i gran per moure tota aquesta roca, el portes aquí i li dius qui és. Mentrestant, que creixi sense saber que és l’hereu d’Atenes. No vull que sàpiga que és l’hereu d’Atenes. Vull que visqui la realitat de l’immediat, a la vostra illa, amb els vostres costums». Així és com se’n va Egeu a Atenes i Teseu va creixent en aquella illa envoltat d’afecte, demostrant una valentia fora de qualsevol dubte, criant-se amb els valors d’un rei molt savi, el rei Piteu. I, quan ja Teseu té 16 anys i ha demostrat ser un jove íntegre, la mare el duu a la roca i li diu: «Aixeca aquesta roca». Quan aixeca la roca, descobreix l’espasa del seu pare i les sandàlies. Aleshores, li diuen: «Tu ets el fill d’Egeu i ets l’hereu legítim del tron d’Atenes». Perquè, fins aquell instat, Teseu només tenia una identitat: la identitat d’algú que creix amb l’estima d’una comunitat, amb l’afecte, amb la valentia i amb la proximitat dels ciutadans de l’illa de Trezè. Però, quan ja té la personalitat establerta, amb els valors ben fonamentats i amb la fortalesa necessària i ha demostrat la seva valentia, aleshores, la mare li diu: «Tens una identitat virtual, tu sabràs què fas. Et pots quedar amb nosaltres, continuar cultivant la identitat real amb què has crescut o pots emprendre el viatge a Atenes per conèixer el teu pare i fer que aquesta identitat virtual sigui real quan hi arribis i rebis el reconeixement».

Aquest és el moment clau a la vida de Teseu, perquè Teseu podria haver decidit quedar-se amb la família que l’havia criat, en l’entorn que tenia, amb la identitat que havia assumit, és a dir, sabent qui és, els éssers estimats com es configuren, la realitat, els valors… Es podria haver quedat en aquesta comoditat, però decideix que no. Decideix: «No, hi ha una identitat virtual, jo m’hi vull acostar, a veure si la conquereixo». Aleshores, li diuen: «Hi ha un problema: d’aquí a Atenes hi ha múltiples perills i hi has d’anar sol. Si t’arrisques en el viatge, pot ser que ho aconsegueixis o pot ser que no, però ningú t’assegura que ho aconsegueixis». Quan el rei d’Atenes el deixa, és a dir, quan el seu pare li deixa aquests símbols, li dona a entendre una cosa que em sembla bellíssima per entendre com es configura una identitat. Li diu: «Aquí hi ha unes sandàlies, és a dir, si te les calces, has de caminar, però també t’has de posar en la pell de l’altre. Has de saber que aquestes sandàlies tenen un pes específic, hi ha una identitat virtual, tu seràs l’hereu d’Atenes, així que has d’actuar com un hereu, cosa que fins ara no se t’havia acudit. Si agafes aquesta espasa, que sàpigues que l’has de fer servir des de la valentia, perquè és un mecanisme de defensa amb què protegir-te en aquest projecte de vida que tens per davant». Aleshores, ell enceta aquest viatge, s’enfronta a un munt de dificultats fins a arribar a Atenes, ha de lluitar contra sis atracadors que intenten llevar-li la vida i tot el que porta al damunt. Va superant cadascuna de les proves i, quan arriba a Atenes, descobreix que el seu pare —han passat 16 anys ja—, òbviament, no el reconeix ni sap qui és. Però estaven celebrant unes festes, havia arribat la notícia que hi havia un jove molt fort i valent que havia fet proeses meravelloses en aquell viatge i que es deia Teseu. Aleshores, el rei d’Atenes diu a la seva nova muller, amb qui estava casat: «Què fem amb aquest jove que acaba d’arribar a Atenes i de qui parlen meravellosament bé?».

I la nova dona d’Egeu no ho tenia clar. Li diu: «No em refio d’aquest jove, l’enverinaré, així que convida’l a casa, aquí al palau, li posem la copa per enverinar-lo sense que digui res i ens traiem el perill que un estranger ens pugui fer mal». I, quan conviden Teseu a la casa, li fan una festa. Teseu està callat perquè espera que el seu pare el reconegui, és a dir, vol que la identitat virtual que encara no ha adquirit, d’alguna manera, esporàdicament, el pare la trobi. Amb tot, després d’un temps menjant, el pare no s’adona de res, absolutament de res. Aleshores, abans que begui de la copa, porten la carn. Quan porten la carn, Teseu ja no pot aguantar més, treu l’espasa per tallar la carn i el pare reconeix la seva espasa. Aleshores, reconeix el seu fill, llança la copa de vi perquè no begui i es fonen en una abraçada. En aquest moment, Teseu adquireix la identitat real de tota la virtualitat per què ha lluitat. Quan tu analitzes el mite, una de les coses que m’interessa d’aquestes històries que expliquen els grecs és que en podem extreure ensenyances per a la nostra identitat del segle XXI. El primer que veig interessat en tot aquest mite és el que esperen els grecs per dissenyar una identitat virtual en un adolescent. És a dir, tu tens una identitat real que creix dins un mòdul d’arrels que et nodriran i estàs arrelat a un lloc amb gent que t’estima i gent que et cuida. Només quan ja adquireixes un pòsit, un sediment, quan tens una nutrició intel·lectual, quan tens els valors ben establerts, en aquest moment és quan et permeto començar a somiar una identitat virtual, però abans m’asseguro que tinguis la identitat ben establerta en tu. Ara, una vegada la tens establerta, et dic: «Aquí tens una identitat virtual, apropa-t’hi, si vols, però que sàpigues que et costarà molta feina».

Quan adquireix la identitat virtual, quan el pare el reconeix, la seva identitat virtual es fon amb una identitat real. És a dir, el virtual i el real es fonen, perquè Teseu continua sent valent, continua sent una persona honesta amb uns valors tradicionals i ara, a més, és el fill del rei d’Atenes. Tot es fusiona d’una manera natural, no es violenten els processos d’identitat. Al segle XXI, tenim el problema que la identitat virtual, el jo digital, l’avatar que configura molts dels codis dels que som aquí, es presenta molt abans que haguem sabut solidificar el jo real. I tenim molts problemes per educar el jo real, és a dir, perquè aquestes arrels que es troben al llit comunitari s’expandeixin en nosaltres d’una manera natural abans que haguem de dedicar temps i atenció a aquest jo digital, a aquest avatar, a aquesta identitat virtual que estem construint. Què passa si tu construeixes la identitat digital sense que la identitat real la tinguis establerta? Doncs que, probablement, la identitat digital vagi menjant i nodrint la identitat real. En lloc de fer el que Teseu va fer, que és tenir una personalitat sòlida, forta i estable i, a partir d’això, lluitar per aconseguir aquesta virtualització per millorar el que tens, passa a l’inrevés si no t’esperes a tenir-ho solidificat. Aleshores, com a societat, crec que, de vegades, fracassem en aquest primer projecte. Crec que no nodrim prou bé amb ingredients bàsics la gent jove perquè, quan comenci a somiar en aquesta identitat virtual, ja tingui clares quines són les arrels que fonamenten la seva realitat.

Jo em dic José Carlos Ruiz, soc professor de Filosofia a la Universitat de Còrdova, a Espanya. Faig classes a la Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia i, durant 20 anys, he sigut professor de secundària i batxillerat a l’institut. Ara, fa 10 anys que soc a la universitat, en dues línies de treball i d’investigació que es compenetren d’alguna manera: una és la construcció de la identitat i l’altra és el pensament crític. Si us sembla, com que passarem una estona junts, us cedeixo el torn de paraula a vosaltres i espero les vostres preguntes, a veure per on ens podem nodrir tots junts.

Gonzalo. Hola, José Carlos. Em dic Gonzalo. Bé, soc professor i orientador de secundària. Als professors ens preocupa molt que els i les nostres alumnes pensin. Tu, que investigues sobre el pensament crític, creus que, a l’actualitat, el pensament crític s’està perdent o no funciona?

José Carlos Ruiz. Jo sí que crec, perquè tots ens entenguem, els que som aquí, que hi ha una definició de pensament crític molt senzilla que té a veure amb la capacitat intel·lectual que tots portem de sèrie i que té com a objectiu interpretar el món, habitar aquest món i projectar aquest món. Perquè som éssers projectius, això és preciós en l’ésser humà. És a dir, si no ens projectéssim constantment cap endavant, seria molt difícil iniciar l’acció amb criteri o amb voluntat. Aleshores, bé, aquestes tres qüestions, si tens un bon pensament crític, interpretes el món d’una manera més sòlida, l’habites amb més sensatesa i el projectes amb una il·lusió que es basa en un ventall de possibilitats que parteixen d’aquesta anàlisi crític que tenen. Ara, està en crisi, com tu dius? En fi, tinc la temptació de dir-te que sí, tinc aquesta temptació, no? Però, si bé la definició és complicada, sí que crec que és més senzill trobar quins elements hem acordat, d’una manera més o menys objectiva, que configuren aquest pensament crític, com els podem treballar i com es troben a l’actualitat. Amb això, ja podem concloure si estem en crisi o no estem en crisi, no? Quins elements configuren el pensament crític? Me n’aniré al meu camp, a la filosofia. Plató ja comença a apuntar alguns dels elements del pensament crític sense parlar de pensament crític, però els apunta, i els apunta en la seva forma d’escriure i de narrar les coses.

Plató escriu diàlegs, diàlegs, no escriu un assaig filosòfic. Per tant, Plató ja el primer que et diu és: «Tu vols aprendre a pensar sobre qualsevol tema? Fes-ho en comunitat. Fes-ho en comunitat. Entra en aquest procés dialogal en què hi hagi una certa capacitat de comprensió de l’un cap a l’altre i en què hi hagi una escolta activa i hi incorporis alguna cosa que sigui una aportació a la conversa». Aleshores, això em sembla que ja deixa un senyal d’identitat curiós. A més, un dels personatges principals, si no el més important, és Sòcrates, en aquests diàlegs. I Sòcrates fa servir dos elements de pensament crític meravellós. Un és la ironia. La ironia és una manera preciosa de dir a una persona: «Crec que t’equivoques», i fer-ho d’una manera educada. És a dir, en aquests diàlegs, hi ha una educació exquisida cap a l’altre i, quan algú sospita que el que diu no té prou fonament, llança una petita ironia perquè l’altra persona se n’adoni, se senti interpel·lada i pugui canviar la versió o reflexionar sobre el que ha dit. I el tercer element, que és molt famós també a la història de la filosofia, és la maièutica. És a dir, l’art de fer preguntes. Sòcrates pregunta moltíssim. És a dir, parteix de fer preguntes constants per saber d’on venen els fonaments d’això. Plató, ja a l’inici, posa tres elements de fons que funcionen molt bé per treballar aquest pensament crític. Hi ha una disputa intel·lectual entre Plató i Aristòtil. Plató funda la seva acadèmia i, quan li va molt bé, Aristòtil, que és a Macedònia, força lluny d’Atenes… Aristòtil neix en una família de metges. El pare d’Aristòtil és metge, meravellós, de la cort de Macedònia. Aleshores, Aristòtil aprèn medicina amb el seu pare, moltíssima medicina. Quan Aristòtil ja té 17 anys, és brillant i ha demostrat que té un intel·lecte boníssim, el pare li diu: «T’enviaré a estudiar a la millor universitat del món». On és? A Atenes. I qui la dirigeix? Plató. Així, agafen Aristòtil i l’envien en vaixell a Atenes. Per cert, durant el trajecte en vaixell, Aristòtil, amb 17 anys, salva la vida a dues persones perquè sabia medicina.

Per tant, quan arriba a Atenes, Plató ja ho sabia, perquè havia sentit que un jove macedoni sabia medicina i havia salvat la vida a dues persones. Quan Aristòtil desembarca a Atenes, va a l’acadèmia i es presenta, Plató l’acull com un deixeble més, com un alumne més a l’acadèmia. Quan Aristòtil té 19 anys, ja es converteix en professor de l’acadèmia. Imagineu la brillantor d’Aristòtil. Bé, doncs Aristòtil passa més de 20 anys en aquella acadèmia, seguint les ensenyances de Plató. Quan Plató mor, Aristòtil torna a Macedònia, ajuda a educar Alexandre Magne i, més endavant, funda la seva pròpia acadèmia a Atenes i l’anomena «el Liceu». Avui dia, fem servir la paraula «liceu» en francès per dir «institut». Així que «lycée» és institut en francès i ve d’aquesta acadèmia que funda Aristòtil. Bé, doncs Aristòtil comença a fer filosofia al Liceu dient gairebé una cosa oposada al que el seu mestre Plató li havia ensenyat 20 anys abans. És a dir, ell havia estat aprenent de Plató 20 anys i, amb un respecte immens, havia debatut amb Plató totes les filosofies existents, però no havia fet escac a les teories fins que Plató no mor. Aleshores, ell funda la seva pròpia filosofia, que és una filosofia que no té res a veure amb la de Plató, però tots dos coincideixen en una cosa meravellosa. Coincideixen en què, a l’inici del pensament, a l’inici de la filosofia, hi ha la sorpresa. La sorpresa és l’actitud inicial amb què un subjecte pot començar a rodar filosòficament, a pensar. Sobre aquest, que és un dels elements del pensament crític fonamental, el que ens hauríem de plantejar és: al segle XXI, quin estat de salut té? I jo sospito que la sorpresa no passa pels seus millors moments. I ho sospito perquè estem sotmesos a tal quantitat d’estímuls, estem sotmesos a tal quantitat d’imatges que són aclaparadores, fins a l’extrem que cada vegada és més difícil que una cosa ens provoqui sorpresa.

Nosaltres vam treballar a l’escola durant un any i escaig, un grup de mestres voluntaris i jo vam fer una formació en pensament crític, i vam treballar tres elements correlacionats amb aquest pensament crític, que són la sorpresa, la curiositat i el qüestionament. Van units: sorpresa, curiositat i qüestionament. Ho vam anomenar «protopensament», perquè significa que és una actitud. Abans de pensar, d’una manera ordenada i crítica, necessites tenir una actitud per aprendre a pensar, i aquesta actitud nosaltres vam descobrir que es pot treballar a l’aula. Podem potenciar la sorpresa, però no la sorpresa de l’excepcional, sobre l’excepcional tothom es pot sorprendre, sinó la sorpresa del quotidià. El que passa en el dia a dia quan hi pares atenció, quan despertes el teu interès en alguna cosa… Fixeu-vos quina expressió més bonica: despertar el teu interès. L’interès, que és l’element més curiós que té l’ésser humà a dins, generalment, és mandrós. Nosaltres vam treballar amb nens durant cinc mesos i vam veure que la sorpresa del quotidià es recupera, que els activa la curiositat, que és el segon pas, curiositat al voltant de qüestions que et resulten sorprenents, cosa que treballa el qüestionament, és a dir, la pregunta. Hi ha una cosa en la pregunta que, quan treballem el pensament crític, no tenim en compte, i és que molts dels que som aquí, i suposo que molts dels que ens veuen, hem rebut educació reglada posant el focus en les respostes, però no hi ha hagut cap assignatura que s’hagi parat o que s’hagi aturat d’una manera específica a dir-vos: «Us ensenyaré a fer preguntes». Donem per fet que tothom sap fer preguntes, simplement, perquè els hem ensenyat a conèixer els pronoms interrogatius: què, com, quan, per què… Aleshores, com que tu saps els pronoms interrogatius, saps preguntar.

Una de les coses més interessants que vam descobrir és que, a partir dels 13 anys, la manera de preguntar es queda clavada en una edat, diguem-ne, intel·lectual bàsica. És a dir, davant de les mateixes imatges, les qüestions que surten i que afloren són sempre les mateixes, encara que tinguis 30, 40 o 50 anys, perquè ningú t’ha dit que per preguntar cal que hi hagi una pedagogia de la mirada i una pedagogia del pensament que vagi a les línies temàtiques que hi ha darrere del que s’esdevé. Aleshores, quan intentes posar en marxa el pensament crític i vols posar la maièutica, l’art de preguntar, en marxa, si no t’hem ensenyat a preguntar, si no hi ha hagut assignatures que et diguin en què consisteix una bona pregunta, quins són els fonaments perquè, quan tu estiguis amb algú en una conversa, li facis preguntes que l’interpel·lin a pensar més enllà de l’evident… Si no l’hi has ensenyat, és molt difícil que s’activi aquest qüestionament de fons. Després, també hi ha elements que s’han avaluat d’una manera molt concreta. Per exemple, a la filosofia per a canalla, una de les coses que Matthew Lipman posa sobre la taula quan treballem el pensament crític és la creativitat, el pensament creatiu. Tu ets un bon pensador crític? Bé, doncs has de tenir el fonament de la creativitat a dins. Com s’aconsegueix la creativitat? S’aconsegueix tenint la màxima diversitat de continguts intel·lectuals possibles en tu, entre altres coses. Us poso exemples: pensem en Sherlock Holmes, un detectiu que és capaç d’arribar a conclusions meravelloses sobre qualsevol cosa i que et semblen sorprenents, realment sorprenents. Quan tu llegeixes Arthur Conan Doyle i veus aquest detectiu de Sherlock Holmes que aconsegueix resoldre casos sense ni tan sols moure’s de la cadira, dius: «Com ho pot fer? Com té aquest raonament deductiu tan meravellós?». Hi ha una escena en què entra una persona molt arreglada, però sense passar-se’n, al seu despatx per demanar-li que l’ajudi en un cas i, abans de dir res, Sherlock Holmes li diu: «Vostè és un noble escocès. Ve, segurament, perquè ha tingut un problema personal amb la seva dona i no vol que ningú se n’assabenti».

Aleshores, l’altra, que encara no ha dit res, li diu: «I vostè com ha pogut saber tot això si no ens coneixem?». I diu: «Doncs és molt senzill: vostè porta un segell, un anell, amb el símbol de la casa reial d’Escòcia, així que dedueixo que ha de tenir algun contacte amb la noblesa. Si és vostè de la noblesa, hauria de venir en carruatge, i jo no he sentit arribar cap carruatge, i veig que a les seves sabates de camussa, que són molt cares, hi ha pols vermella. Dos carrers més avall, a Kensington Street, hi ha un edifici que està esfondrat amb pols vermella, que és l’únic que en té, i vostè ha passat per allà caminant. Aleshores, no volia que se n’adonessin, oi? A més, quan ha entrat aquí, ha amagat el seu anell de matrimoni, així que dedueixo que té a veure…». Aleshores, ell fa un raonament deductiu i l’encerta en un alt percentatge perquè té instruments al cap, que són coneixements variats i diversos, que, d’alguna manera, posa en connexió per ser creatiu en aquest pensament. I això comença amb el llenguatge també, és a dir, jo he percebut un empobriment del llenguatge els darrers deu anys terrible, els que som docents ho sabem, però també als mitjans de comunicació públics. És a dir, hem deixat de fer servir la riquesa del castellà, que al «Quixot» tenia 24.000 paraules, a dominar una mitjana de 500 o 600 en una conversa i en una exposició pública. Quan tu perds vocabulari, perds capacitat analítica. Deia Wittgenstein: «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món. Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món». Per tant, com més llenguatge tinc, més vocabulari, més capacitat de ser precís en el que vull comentar o expressar i, per tant, de fer-me entendre. Fer-me entendre implica obrir el món, obrir el món a un altre i un altre. Després, des d’aquesta perspectiva, treballar el pensament crític també té molt a veure amb aquesta manera de cuidar el llenguatge i cultivar-lo de la manera més enriquida possible.

Aleshores, quan parlem de si estem en crisi o no, el que ens hauríem de plantejar és: tots aquests elements que jo explico, que van configurant el que és el pensament crític… Després, també s’hi fica el pensament curós per part d’alguns filòsofs… Però tots aquests elements, que van configurant què significa ser un bon pensador crític, com estan de salut al segle XXI? I jo sospito que no estem bé, que tenim un problema important a l’hora de treballar cadascuna d’aquestes qüestions que hem desglossat, perquè els processos d’atenció són cada vegada més complicats i perquè les narratives d’entreteniment són molt seductores. Aleshores, despertar l’interès per treballar cadascuna d’aquestes qüestions és molt difícil en la contemporaneïtat. Hi ha una frase que José Mujica, l’expresident de l’Uruguai, va dir fa molts anys: «Cal viure com penses perquè, si no, acabaràs pensant com vius». Repeteixo la frase: «Cal viure com penses perquè, si no, acabaràs pensant com vius». Quan intento comprendre aquesta frase, i la faig servir en l’àmbit educatiu, dono molta importància a la primera part: «Cal viure com penses». Per què? Perquè, per començar, has de pensar, de primer has de tenir els teus criteris clars, has de tenir la teva jerarquia d’idees ben establerta, has de saber cap on dirigir-te i, a partir d’això, has de ser coherent amb aquest pensament, és a dir, cal viure com pensem. És a dir, sigues coherent, tingues clar aquest projecte i comença a caminar, però de primer pensa, tingues aquesta jerarquia d’idees perquè, si no, acabaràs pensant com vius. És a dir, si no, la teva manera de pensar estarà configurada per la manera en què vius.

I vivim en una societat de l’immediat, amb una turbotemporalitat que inunda tots els codis narratius de la nostra vida, en què el temps va atomitzat d’un lloc a un altre i sembla que s’ha dislocat. Aleshores, és clar, si tu ets en aquestes dinàmiques de la voràgine de la contemporaneïtat sense pensar, aquesta voràgine serà el que et digui què has de pensar dins aquesta voràgine i com has de pensar. I això és un problema perquè, de vegades, ho veig inclús a les xarxes socials o a internet. Jo he descobert a internet la panacea. Per mi, no hi ha un millor invent al món que internet, des de fa molts anys, perquè soc una persona amb molta curiositat. Aleshores, cada vegada que accedeixo a internet o a una xarxa social, porto un criteri de curiositat per trobar informació que me la sol donar en un 99 % dels casos, algunes vegades tardo més, d’altres menys, però me la va donant. Ara bé, quan tu accedeixes a internet amb criteri, a una xarxa social amb criteri, la xarxa social i internet es posen a la teva disposició i els utilitzes com una eina d’expansió de coneixement. Però què passa si t’acostes a internet sense criteri? És a dir, si no has pensat, si no has fet una jerarquia? Si t’acostes a una xarxa social sense criteri, serà la xarxa social la que configuri el teu criteri, és a dir, el teu pensament. Per això, cada vegada que encenem la pantalla sense criteri, la pantalla ens va configurant el criteri. I això és un dels grans problemes que veig. Per això, quan arribo a un lloc on crec que es pot sembrar una llavor de pensament crític, sempre faig servir aquesta frase: «Cal viure com penses perquè, si no, acabaràs pensant en funció de com vius». És a dir, no sereu amos del vostre pensament.

Lola. Hola, José Carlos. Jo em dic Lola, vaig a quart d’ESO i estudio Humanitats. Bé, abans has parlat sobre l’important que és cuidar la nostra identitat real en contrast amb la virtual. Realment, com ho podem fer?

José Carlos Ruiz. Tu tens unes circumstàncies reals que no pots modificar. A tu t’ha tocat néixer en una família concreta, en un lloc concret, un any concret, la teva família té una cultura determinada que tu no pots modificar, un estatus econòmic, social, cultural, és a dir, totes són circumstàncies que condicionen la teva vida. Aleshores, com que la condicionen i no les pots evitar, el criteri i la presa d’eleccions que facis després és l’únic que te’n pot alliberar. És a dir, que pots fer que, vaja, les circumstàncies les duus al damunt, però prens decisions a la teva vida. Què passa al món digital? Doncs que tu no tens circumstàncies, te les inventes, les fabriques, les produeixes. I és molt més eròtic que el món real, que se’ns imposa. Aleshores, jo entenc la seducció del món digital, i em sembla molt bonic el fet que et deixi aquesta possibilitat que tu creïs el teu propi avatar. El problema rau quan aquest avatar que et crees, el teu jo digital, que interacciona amb altres jos digitals a través de les xarxes socials… El problema rau quan a aquest avatar li dediques cada vegada més temps i més atenció, i esperes la validació de l’altre entorn d’aquest temps i d’aquesta atenció que li dediques. Perquè, si no tens actiu el pensament crític sabent que són dos plans diferents, que són al món digital i que, per tant, tot el que hi passa no és real… Aquestes narratives són difícils, però estan molt ben dissenyades: s’anomena realitat virtual. És contradictori dir «realitat virtual»: és real o és virtual. Però, si jo et dic «realitat virtual», ja el teu cervell comença a acceptar que en aquestes narracions, en un món on entres, hi ha certa part de realitat, i això et pot afectar en el pla del real.

Després, passa, amb aquests codis que el món digital elabora, com, per exemple, això de compartir, que ho he dit moltes vegades. És a dir, quan obres Twitter i Instagram, de vegades comparteixo amb els meus seguidors coses, i tu dius: «Bé, què comparteixes realment?». De compartir, no comparteixes res. Nosaltres aquí compartim un moment i, ara, quan sortim, podem prendre una cervesa o un pastisset i compartir-ho junts. Això és compartir, però si jo prenc aquí una cervesa, em faig una foto i ho pujo als meus seguidors i dic que ho estic compartint, és mentida. Jo m’exhibeixo, però aquesta cervesa la prenc jo. Aquí ningú, a les xarxes socials, ningú pren la cervesa amb mi. Aquesta diferència hauria d’estar activada constantment a la psicologia de qualsevol que arriba a una xarxa social, especialment, quan es troba en període de formació, perquè, si no, el seu jo real es veu afectat per aquestes narratives del digital, i es veu afectat profundament, perquè comença a pensar que la seva vida és miserable veient tots aquests codis meravellosos que consumeix el seu jo digital. És un problema d’afecció. És a dir, tu pensa un moment que els que han dissenyat aquest món són les ments més privilegiades amb els psicòlegs més privilegiats que han buscat el disseny més inconscient perquè s’endinsi en el més profund de nosaltres, és a dir, són gent brillant. Aleshores, és clar, quan et diuen «comparteix», fan servir un terme que té una connotació moral positiva. «Compartir» significa que jo soc bona persona, perquè dono als altres els meus coneixements, les meves coses, quan jo em gravo, quan ho pujo, quan explico alguna cosa… comparteixo coses. Aleshores, soc una persona amb un criteri moral meravellós. Però, en realitat, el que fas és exhibir-te. Què hauria passat si haguessin dit: «Exhibeix-te davant dels teus seguidors»? Ningú hi pujaria res, perquè l’exhibició té una connotació individualista i negativa. Aleshores, cal cuidar molt l’anàlisi del que fem a les xarxes. Hem de pensar molt com es fan servir aquests termes perquè, sense adonar-nos-en, nosaltres ens sentim bé fent coses que queden molt enfora o molt allunyades dels codis de la realitat. Aleshores, això és el que t’aconsellaria.

Rafa. Hola, José Carlos. Soc en Rafa, professor de Llengua i Literatura, filòsof i humanista confés. Sí que et volia fer una pregunta perquè fa temps que em preocupen les relacions personals. Tu què n’opines? Com ens relacionem i quina interacció tenim cadascun de nosaltres a la societat actual?

José Carlos Ruiz. Jo crec que han canviat molt els processos relacionals, entre altres coses, perquè les dinàmiques de connexió s’han potenciat i han decaigut les dinàmiques de relació. Crec que Zygmunt Bauman, el sociòleg famós Bauman, de la societat líquida, deia que hem passat d’una societat de relació a una societat de connexió. Per què? Perquè les connexions són més fàcils, menys transcendentals, requereixen menys energia i es trenquen amb facilitat. Aleshores, des d’aquesta perspectiva, potser ens estem apropant a aquests processos en què la pantalla et serveix com a parapet per no sofrir un malestar en les primeres relacions personals. Aleshores, ja tothom fa servir els primers contactes parapetant-se rere una pantalla per fer les primeres possibilitats de relació, si és que després existeix. Però sí que crec que hem perdut un flux d’informació important en el viu i en el directe. És a dir, cada vegada tenim menys vivències. Això que fem aquí és una vivència, està en viu i en directe, i aquests canals comunicatius enriqueixen molt. Des del moment en què tothom comença a configurar els seus missatges a través de la pantalla per connectar-se amb l’altre, perdem humanitat. Hi ha una cosa que fa temps que analitzo que són les xarxes socials com a element de connexió amb l’altre, de configuració, i crec que el terme «xarxa» fa pensar molt. Perquè una xarxa social pot ser aquest instrument, aquesta aplicació que tens per posar-te en contacte amb un munt de persones amb qui comparteixes interessos i, aleshores, es va creant una xarxa d’interessos comuns que et nodreix. Això, en una xarxa social ben feta, és així. En una xarxa social ben configurada, et nodreixes d’aquests components.

El problema és la segona accepció de «xarxa», i és que «xarxa» serveix per atrapar un peix que al seu medi natural, o un organisme viu, que al seu medi natural no es deixaria atrapar. Aleshores, quan tu fas servir la xarxa per pescar, treus el peix del seu medi natural, que és el mar o el riu, on està tranquil i, a més, d’on no es deixaria capturar, i te l’endús a un medi artificial, el poses en una peixera. Aquesta segona accepció crec que té molt a veure amb el que fem nosaltres amb les xarxes socials i amb les relacions que tenim, i és que ens treuen del nostre medi natural, que és aquest, la vivència és el medi natural de l’ésser humà. Per què la vivència és el medi natural? Perquè som éssers corporis, tenim un volum. El cos defineix una gran part de la nostra vida, defineix les nostres emocions, defineix també la nostra manera de pensar, defineix la nostra interrelació amb el món… És a dir, si som éssers corporis, si som éssers voluminosos i, de sobte, eliminen el nostre volum i configuren un jo digital, un avatar que interacciona amb altres jos digitals sense volums, el que fan, en el fons, és deshumanitzar els processos de relacions. Ens connectem entre jos digitals, però perdem una part d’humanitat, perquè la part voluminosa l’han destruït en aquests processos de connexió amb l’altre. Des d’aquesta perspectiva, crec que cal tenir molt de compte a l’hora de donar molt de temps i atenció a aquestes connexions, perquè la relació amb l’altre perd qualitat.

I després hi hauria també la pèrdua dels rituals. Per què tenim més dificultat per relacionar-nos? Bé, abans, el ritual es fonamentava dins els cercles de relació estreta com, per exemple, casa teva. Cada casa tenia uns rituals, es van configurant, es van establint, i aquests rituals feien que, quan tu sorties de casa, aquest fil fi que havia construït la teva identitat en el ritual feia que et sonessin estranys els rituals d’altres famílies, d’altra gent, etcètera. Quan te n’anaves a l’estranger, et semblava tot estrany perquè no tenia res a veure amb el que tu havies fet. Aleshores, aquests codis narratius que configuraven els rituals, que ens feien sentir relaxats a casa, perquè tothom era partícip del ritual… El que és bo del ritual és que ningú et jutja, si tenim un ritual entre amics i sempre el fem, no tenim un judici cap al que fa l’altre, perquè tots formem part del ritual, així que estàs molt relaxat perquè ningú emet judicis contra tu ni tu contra ningú, sou dins aquest codi comunitari. Bé, doncs aquests rituals s’han passat a substituir pel que jo denomino «cerimònia». La cerimònia què és? Doncs la cerimònia és que ara, dins la llar, cadascú és al seu microcosmos intentant interactuar amb altra gent, però no amb qui té al seu voltant, així que es va trencant aquesta cadena de transmissió de rituals. Quan tu trenques aquesta cadena de transmissió, trenques la possibilitat de sedimentar una relació profunda amb algú. Aleshores, la perspectiva de la realitat que s’enriqueix a través de les relacions, com més relacions tinguis amb més atenció i més cura, més enriquiràs la teva pròpia realitat i la teva perspectiva, es veu disminuïda perquè, quan fem un cerimonial… En comptes de fer un ritual, el substituïm per un cerimonial. Al ritual, l’important és la comunitat que en gaudeix, però, al cerimonial, l’important ets tu, que estàs molt angoixat per complir tots els codis d’aquests cerimonial perquè ningú et retregui res.

De manera que, quan entres a Instagram, quan entres a TikTok, quan entres a Twitter, quan entres a una xarxa social, el que fas és complir el cerimonial que allà fa tothom. Com que tothom ho fa, jo ho he de fer de la mateixa manera per no cridar massa l’atenció i que no em bloquegin ni em cancel·lin. Aleshores, aquesta obsessió limita les perspectives de la realitat i provoca una fanatització de la societat, una polarització del social, que a mi em preocupa en excés. Hauríem de recuperar la doctrina del punt de vista d’Ortega y Gasset, no? Hi ha una teoria d’Ortega que a mi m’agrada molt, no recordo a quina obra la deia, però em sembla una història bonica per entendre l’important que és acceptar els diferents punts de vista. Deia: «Imagineu que dues persones miren el mateix paisatge des de punts de vista diferents. Un mateix paisatge des de punts de vista diferents. El que a un li sembla pròxim, llunyà, brillant i està ben definit, a l’altre li sembla borrós, no ho veu clar i té poca llum, perquè, encara que sigui el mateix paisatge, és en un punt de vista diferent». Diu: «Seria absurd que un negués a l’altre el paisatge que veu». I diu: «No, és que el paisatge no és així perquè jo això no ho veig com tu…». Diu: «I seria també absurd que, com que els dos no es posen d’acord en com és el paisatge, diguessin que existeix un tercer paisatge ideal, que no el poden veure, però que és ideal. Això també seria absurd». Per tant, en el fons, el que Ortega et diu sobre la doctrina del punt de vista o el perspectivisme és: «Com és el paisatge?». Diu: «Bé, doncs el paisatge l’anem coneixent millor com més punts de vista el mirin». Aleshores, jo tinc el meu punt de vista, explica’m tu el teu, que m’expliqui el següent el seu, l’altre, l’altre… Com més multipliquem els punts de vista sobre aquest paisatge, més real o més pròxim a la realitat serà aquest paisatge, més l’entendrem conceptualment, però això implica integrar la mirada de l’altre en aquest procés relacional que d’alguna manera es va trencant.

Aleshores, sí que crec que tenim un període de crisi en el fet relacional que s’empara molt sota la protecció de tenir un parapet, que és internet o la pantalla d’una xarxa social, per no haver d’establir aquesta primera relació que, de vegades, és violenta en els processos. Després, també et diria, ja com a solució última: som en una societat en què hem descuidat el plaer del real. És a dir, els codis que configuren la realitat són preciosos, però la pedagogia del real hem deixat de fer-la amb les generacions joves. És a dir, hem deixat de ser al carrer amb ells perquè juguin a futbol constantment des que són petitons, hem deixat de dur-los en família al mateix ritual constantment perquè sedimentin el ritual i el gaudeixin. Així és que, si el real no els hi hem presentat amb la pedagogia apetitosa que el món real és infinitament més seductor que el món virtual, si no hem fet aquesta pedagogia d’acompanyament, és normal que el digital aclapari una gran part del seu temps, perquè no els hem ensenyat a gaudir del real. És a dir, potser hi haurem de reflexionar els adults per veure què hem fet malament en aquesta transmissió del llegat que la realitat és meravellosa i la vivència i les experiències d’aquesta realitat nodreixen molt més que qualsevol altra mena d’experiència.

Mario. Hola, José Carlos. Em dic Mario i tinc un problema que he estat pensant molt últimament, que és que som en una societat en què vivim molt de pressa i en què tothom està cansat a la fi del dia i no aconsegueix fer tot el que es proposa en un dia. Tu, com a filòsof, quina creus que és la solució per a aquest problema i què creus que fem malament?

José Carlos Ruiz. Potser la primera seria la falta de jerarquia vital. És a dir, no ordenem la vida des de les coses a què dedicar més temps i atenció fins a les que cal dedicar menys temps i atenció. És a dir, no jerarquitzem aquesta vida, en certa manera. Una de les coses que fa que patim més és convertir-nos en maximitzadors de tot el que fem. És a dir, buscar sempre la millor elecció possible en tot el que fem, i ens tornem molt exigents amb aquesta presa de decisions constantment. Això implica posar molta intensitat en coses que no necessiten tenir tanta intensitat i implica un desgast tremend en aquests processos d’intensitat. Aquest desgast té a veure amb què? Doncs amb… Imagina’t que et vols apuntar a un gimnàs, vols fer algun esport i, com que ets molt exigent, estudiaràs i llegiràs milers de llibres sobre els millors esports del món, la millor nutrició que pots tenir, després mires nutricionistes que et diguin a quin supermercat comprar els aliments i dediques molt de temps i molta atenció a prendre una decisió al voltant de, simplement, voler fer un esport per estar bé de salut. Però no, ja no vols fer un esport per estar bé, vols fer el millor esport possible amb la millor alimentació possible, etcètera. Aquest grau d’exigència desgasta perquè, potser, tot aquest temps invertit en estudiar tots aquests llibres i tota aquesta alimentació meravellosa el podries haver dedicat a una altra cosa que t’omplís més. Però, en qualsevol cas, no ho pots evitar, perquè demà et vols comprar un telèfon mòbil i tens un pressupost determinat i mires 7.000 tutorials de telèfons mòbils per veure la millor decisió possible del millor smartphone que vols comprar, i això és un altre desgast immens.

I això passa en molts sectors socials, i és que hi ha una mena d’impuls social perquè prenguem la millor decisió en coses que no tenen tanta importància i que, simplement, amb haver estat satisfet de la decisió, hauries passat pàgina i hauries dedicat temps i atenció a una altra cosa. Això comença quan desapareixen les modes. Jo tinc una teoria sobre això, que té a veure amb la moda i la tendència. La moda, abans, estava orientada a un sector de la població concret i volia convèncer aquest sector que es posava de moda dins aquest codi, de manera que, si el meu pare veia fa 20 anys un anunci d’un cotxe meravellós que a ell li entusiasmava, a mi no m’interpel·lava, jo veia aquell cotxe i deia: «Doncs és un cotxe que, a mi, no em crida l’atenció». I viceversa, quan sortia l’anunci d’uns pantalons texans, d’un calçat meravellós amb el símbol dels Lakers, a mi em semblava meravellós i al meu pare li era exactament igual. Així que les modes estaven parcel·lades. Què significa que una moda està parcel·lada? Doncs que té un «target», un objectiu al qual dirigir-se i la resta, que no som dins aquest objectiu, estem molt tranquils. Què és el que ha canviat? Bé, els darrers 20 anys, ha canviat una cosa radicalment, i és que la moda s’adona que transformant-se en tendència aconsegueix més consumidors. D’això me’n vaig adonar, en algun lloc ho he explicat, quan un dia era al gimnàs i al fons de tot vaig veure la meva mare, que tenia aleshores 73 anys, em penso que tenia, amb una alumna meva de la universitat. Anaven a entrar a fer una classe de pilates i jo les veia al fons parlant a les dues i les dues duien les mateixes malles de la mateixa botiga d’esport. Les mateixes malles. I anaven a entrar a fer pilates i jo pensava: «La meva alumna no sap que aquesta és ma mare ni la meva mare sap que aquesta és la meva alumna», però les dues, que tenen 20.000 generacions pel mig, anaven a fer el mateix esport amb la mateixa estètica i sense que cap de les dues se sentís fora de lloc.

Aleshores, veus una cosa molt singular, i és que ja no hi ha modes, ara hi ha tendències. I la tendència què implica? Doncs que, si vols ser visibilitzat, has de seguir la tendència. Hem passat de ser consumidors de moda molt concrets i molt parcel·lats a ser consumidors de tot a totes hores. Tant és la teva classe social, tant és la teva edat, tant és el teu estatus, tant és la teva cultura… La tendència és el que marca que tots som ja consumidors universals. Aleshores, el desgast és tal, que vas d’una tendència cap a l’altra corrents, sense percebre que no prens el control de la teva vida. Això pot semblar molt bonic quan parlem de la meva mare i l’alumna, però quan tu veus les generacions amb més edat, que han de ser visibilitzades i fan esforços titànics per instal·lar-se una signatura digital en una aplicació d’un telèfon mòbil per poder signar, és quan t’adones que aquestes tendències són un desgast per a molta gent molt dur i que obliguem a tothom a configurar-se dins aquestes tendències universals sense haver tingut en compte que hi ha criteris generacionals molt importants que hauríem de respectar. Aquestes tendències tenen una cosa molt comuna, i és que organitzen una mena de «checklist» que tothom ha de complir per ser visibilitzat. Et diuen el que has de fer, com ho has de fer, quan ho has de fer… Perquè posen en valor el fet de perseguir que tothom compleixi el cerimonial de la tendència.

Perquè ja no és un ritual. Com són cerimonials, la nostra preocupació passa per estar molt atents al fet que es compleixin cadascun d’aquests codis. I les conseqüències després són aterridores: encara que compleixis tots aquests codis, t’adones que no reps el reconeixement que esperaves, o la satisfacció o el plaer, perquè, en realitat, la tendència no t’interpel·la a tu de manera singular, sinó que el que busca és el nombre més gran, empresonar els criteris atencionals per quedar-se amb la quantitat més gran de persones. Això passa a poc a poc. Per això, crec, anem amb aquesta mena d’ansietat i aquesta turbotemporalitat a tot arreu.

María. Hola, José Carlos, soc la María. Mira, la meva pregunta va enfocada a les xarxes socials, i és que sembla que ara mateix, amb els seu enorme desenvolupament, trobem un corrent que rebutja la ciència i, alhora, i això sí que em preocupa molt, perquè també soc professora, hi ha una manera de desprestigiar el coneixement i, fins i tot, la cultura. Què passa amb això?

José Carlos Ruiz. No és senzill al segle XXI que els focus d’atenció vagin a un sol lloc, però és veritat que perquè vagin a un sol lloc necessiten alguna cosa que provoqui aquesta sorpresa de què parlàvem al principi. Així és que la gent sap que, d’alguna manera, si vol captar l’atenció, ha de provocar la sorpresa, encara que sigui fent servir l’argument més peregrí que puguem imaginar, i això forma part del quotidià. Però hi ha una altra part que em preocupa més, i no és aquesta gent que vol cridar l’atenció amb arguments que sembla que van en contra del sentit comú, sinó aquells que sí que ho creuen, que sembla que hi ha un percentatge de la població que sí que creu en qüestions que estan al marge de la ciència o que menyspreen el coneixement humanístic. I això ho ha estudiat molt bé la psicologia amb l’efecte que anomenen «l’efecte Dunning-Kruger», que són dos investigadors que es posen a analitzar per què passa això, és a dir, per què hi ha gent que emet judicis amb un convenciment absolut sobre coses de què no sap quasi res, però són judicis esbojarrats. Però a aquestes persones no els semblen esbojarrats. Aleshores, què provoca que algú defensi amb vehemència una cosa que és completament irracional i que, a més, ho cregui? I descobreixen una cosa molt interessant, i és que les qualitats que tu tens per emetre un judici són les mateixes que utilitzaràs per avaluar les fonts d’informació d’aquest judici. Aleshores, hi ha gent que llegint tres articles per damunt sobre el mateix tema es forma un judici i, com que no ho continua investigant, avalua la realitat del judici que s’ha format amb els mateixos instruments amb què se l’ha format, així que realment no té cap possibilitat d’avaluar-lo perquè no té eines. És a dir, no ha arribat al fons.

Tots sabem que, quan analitzes un tema, com més aprofundeixes en el tema, més t’adones que saps molt poc d’aquest tema. Ara, si tu només has analitzat la superfície del tema, l’avalues d’una manera superficial, però no t’adones que és d’una manera superficial perquè dones el criteri d’autoritat a aquesta càmera d’eco que et dona sempre aquestes notícies que a tu t’interessen, que validen la teva visió de la vida. Aleshores, Dunning-Kruger diu: «Això passa i la gent ho creu perquè aquestes capacitat d’avaluació del seu propi judici són les mateixes que té per formar-se’l». Aleshores, com que s’ha format el judici amb tres articles, s’avalua d’una manera tan superficial, però no se n’adona. I entra en aquestes dinàmiques terrorífiques, que a mi em sembla que s’estan imposant per falta de temps, per falta de curiositat, per falta de pluralitat, de diversitat… És a dir, hi ha molts factors per dir que això succeeix al segle XXI i que no queden d’una manera rellevant. Jo crec que el millor exemple d’això, per tornar a la mitologia, que crec que avui és un fil conductor molt bonic, el fet d’explicar històries… Hi ha una cosa que passa que els grecs van definir molt bé com… Bé, ho hem definit nosaltres com «el llit de Procust», però és la història de Procust. Procust és un tità de la mitologia grega que té un hostal. A l’hostal, aquesta mena d’hotel, cada vegada que ve algú a allotjar-s’hi, el mira i li dona un llit diferent. Si la persona és molt alta, li dona un llit petitó i, si la persona és petitona, li dona un llit molt gran. Quan arriba la nit, Procust entra a l’habitació mentre el subjecte dorm. Si és molt petitó, el desconjunta perquè entri al llarg del llit i hi encaixi i, si és molt gros, li talla el cap i els peus perquè encaixi al llit on l’ha fet dormir, perquè l’obsessió de Procust, que és un assassí, és que encaixin a la perfecció dins el llit, sigui com sigui.

Això s’ha convertit en un efecte científic que s’anomena «el llit de Procust», en què hi ha moltes persones que tenen una teoria, una visió de la vida, la que sigui, i l’únic que fan és buscar arguments que corroborin la seva visió de la vida, que encaixin en com veuen la vida. És clar, en una societat repleta de dades per tot arreu i de notícies per tot arreu, estic segur que, sigui quina sigui la visió que tu tens de la vida, trobaràs algú que et confirmi aquesta visió. Aleshores, tu ho acceptes, ho incorpores a la vida i et converteixes en un fanàtic de la teva visió. Polaritzes la realitat perquè fas un llit de Procust constantment amb tot. Karl Popper va dir: «La ciència funciona amb falsació, no amb verificació». Què és la falsació? Bé, jo tinc una teoria científica i no busco dades que diguin que la teoria és vertadera. Jo el que busco és dades que diguin que la teoria és falsa. Aleshores, com més resisteixi aquesta teoria la falsació, més forta es farà la teoria i més s’aproparà al real, però, si jo busco dades que la corroborin, m’equivoco d’enfocament. Aleshores, el llit de Procust ve a ser una cosa semblant. Aquesta fanatització de la gent el que fa és nodrir-se d’aquelles coses que encaixen en la seva visió de la vida constantment. Jo crec que la manera més filosòfica de sortir del llit de Procust té a veure amb aquesta visió col·lectiva amb què hem començat el programa d’avui, que venia a dir, d’alguna manera, que el procés de diàleg que Plató sembra en petites comunitats entorn d’una temàtica, partint del respecte cap a l’altre amb la ironia, el que fa és enriquir, perquè, quan un descobreix que la seva visió de la vida està equivocada per algun motiu, li va molt bé saber que l’error és el mecanisme d’aprenentatge més important que tenim, i no l’encert. És a dir, si jo tinc una predisposició cap a alguna cosa i tinc una teoria d’alguna cosa i ho corroboro, jo no he après gran cosa d’això, perquè el que he fet és corroborar una cosa que jo ja intuïa.

És a dir, el que faig és confirmar una intuïció. Però, si jo tinc aquesta intuïció i, de sobte, pel que sigui, per un procés diagonal amb altres, m’adono que estic equivocat, he après. És a dir, he crescut en els processos d’aprenentatge, perquè m’adono que una cosa que tenia està malament, i el fet d’acceptar l’error com un mecanisme d’aprenentatge em sembla fonamental. I, a partir d’això, com… El refrany espanyol ho diu: «Hi veuen més quatre ulls que dos». Com més capacitat dialogal tinguem, jo crec que més possibilitat de trencar aquest llit de Procust veient la diversitat. Hi ha un text de Kant, jo l’he posat com a obligatori a totes les meves classes durant 20 anys, quan era a l’institut, i que jo me’l vaig posar mentre estudiava la carrera sobre el meu llit, perquè són dues pàgines, les dues primeres pàgines. El text es diu «Què és la Il·lustració?» i són sis pàgines, només. Jo em vaig posar les dues primeres. Me’l vaig posar perquè em semblava una solució meravellosa per al tema del llit de Procust, perquè Kant diu en aquest text: «L’home és culpable de la seva minoria d’edat intel·lectual». Som culpables de la nostra minoria d’edat intel·lectual. Per què? Perquè ell deia: «Si jo tinc un sacerdot, un capellà, que em diu el que està bé i el que està malament, si tinc un metge que em diu quina dieta he de prendre… Si puc pagar, no em cal pensar, oi?». És a dir, per ell, la frase: «És tan còmode no estar emancipat…», és a dir, no emancipar-se, continuar dins l’àmbit en què et diguin el que has de fer, com ho has de fer, el que està bé, és tan còmode, que emancipar-se és difícil. És un repte.

Aleshores, des d’aquesta perspectiva, Kant el que diu a la societat és «sapere aude», «atreveix-te a pensar». És un atreviment, necessites un impuls inicial fort, necessites trencar aquesta comoditat que tens, però atreveix-te a pensar, que és el lema de la Il·lustració, després se li posa. Des d’aquesta perspectiva, crec que és molt encertat el que Kant estimula, no? Escolta, a tots els tutors que has tingut al llarg de la vida, ves deixant-los anar la mà. Deixa-te’n anar a poc a poc, no? És a dir, ja t’han tutoritzat fins a certa edat, aleshores, tingues autonomia personal en l’àmbit intel·lectual, en l’àmbit moral, i ves creant el teu propi codi, no? «Sapere aude», atreveix-te a pensar. Perquè per ell és la base d’una persona il·lustrada.

Pedro. Hola, José Carlos. Em dic Pedro i, últimament, he estat pensant molt en la felicitat. Per què creus que ens obsessiona tant?

José Carlos Ruiz. Pedro, doncs… Bé, per començar, molt de gust i gràcies per la pregunta, però és molt difícil. És molt difícil contestar-te per què ens obsessionem tant amb la felicitat. És una pregunta amb substància filosòfica i quasi històrica. Però sí que és cert que els darrers 20 o 30 anys és un anatema que recorre gran part de la nostra societat i que em sembla interessant com a reflexió. Jo, fa temps, vaig pensar que paradoxal és que en ple segle XXI la felicitat s’hagi convertit en un instrument de tortura, és a dir, una mena d’element de conquesta constant, i això em va dur a una reflexió molt curiosa, i és que és veritat que, quan el planeta comença a denunciar que l’estem maltractant, el consum material comença a estar regularment vist. Aleshores, el sistema fa un tomb i diu: «Bé, perquè la gent no se senti malament consumint materialment, pensant que fa malbé el planeta, orientem-ho cap al consum emocional», de manera que ara hi ha una mena d’aspiració a consumir experiències. No tant coses materials, sinó experiències, no? Això en què ens ha convertit? Bé, ja ho vaig dir el 2017: en drogodependents emocionals. Generem una drogodependència d’emocions que sembla que tens alés sobre el que has de sentir a cada moment com a felicitat. Però, si anem a la història del pensament, descobrim una cosa que em sembla molt interessant, i és que el que es considerava felicitat durant 2.000 o 2.500 anys no té res a veure amb el que els últims 20 anys considerem felicitat.

Jo, al que els darrers 20 anys considerem felicitat, li he posat un nom. Ho he anomenat «postfelicitat». Així com hi ha postmodernitat, així com hi ha postveritat, jo crec que ara, quan parlem de felicitat, parlem d’una altra cosa. Com que és una altra cosa, ho anomeno postfelicitat, per distingir-ho del que clàssicament ha sigut la idea de felicitat. Aristòtil parla de la felicitat com un fi en si mateix. Diu: «No, la felicitat és un fi en si mateix, no es necessita justificar a través de res». Però on situa Aristòtil la felicitat? Doncs en un llibre que escriu al seu fill. El seu fill es diu Nicòmac i li escriu un llibre que es diu «Ètica a Nicòmac». El primer capítol, el primer, es titula «La felicitat». És a dir, on situem la felicitat per Aristòtil? A l’ètica, en el comportament amb l’altre, en la interacció amb el comú. Ja te’n dona una pista Aristòtil quan diu: «Bé, què implica la felicitat? Doncs que sigui una persona relativament virtuosa, que treballi aquests valors, que trobi aquestes dinàmiques grupals que fan que com a comunitat creixem, perquè això et portarà felicitat com a objectiu final». I Aristòtil és del segle cinquè abans de Jesucrist. Si et poso a Kant, havent passat 2.500 anys, és a dir, la civilització ha canviat d’una manera bàrbara, s’ha inventat la impremta, el coneixement pot anar d’un lloc a un altre… En fi, tens una Revolució Francesa per mig, quasi… De sobte, Kant es posa a pensar en la felicitat i diu una cosa molt semblant a la d’Aristòtil. És a dir, Kant no varia gaire la seva definició de felicitat de la d’Aristòtil. Diu: «Bé, què és la felicitat? És la consciència del plaer que tens al llarg de la vida quan actues d’una manera virtuosa». És a dir, quan fas les coses que has de fer, quan fas les coses bé, estàs tranquil amb tu mateix, veus que els que són al teu voltant… Tot aquest projecte de vida, quan mires cap enrere, escolta, això és la felicitat.

És a dir, no hi ha gaire variació, perquè la felicitat, en tot aquest procés, es configura com un resultat, no com un objectiu. És a dir, a ningú se li ocorreria «siguem feliços com a objectiu principal, així que definim què és la felicitat i, aleshores, tirem cap allà». No. La gent estava molt ocupada a erigir-se la vida, construir-se una identitat, intentar-ho fer al millor possible, distribuir els temps d’oci amb els temps de feina d’una manera equilibrada… Per tant, no es plantejaven tant la paraula «felicitat», no era a l’àmbit quotidià de la manera en què és avui, que tothom parla de felicitat. Fa poc investigava com es tracta aquest terme a internet i hi ha eines que et permeten veure quan s’escriu la paraula, quantes vegades i en quin país durant els últims 20 anys. És curiós. Quan poses la paraula «felicitat» i en segueixes la trajectòria, descobreixes coses molt curioses, com que des del 2004 ha anat creixent, ha anat creixent al cercador principal d’internet, i en aquest cercador ha anat creixent força, però no tant com la paraula «patiment» o «dolor», que hi surt el triple de vegades. I deia: «Bé, què ha passat quan poso “patiment” o “dolor” i les cerques a internet són tres vegades més freqüents que la paraula “felicitat”? I, amb tot, quan accedeixo a les xarxes socials o a la població, només hi veig felicitat, no hi veig patiment ni dolor, no?». I és que la felicitat s’ha exterioritzat fins a l’extrem d’haver-se de publicitar. És a dir, vivim una mena de felicitat, aquesta postfelicitat que jo dic, que ha de ser publicitada, s’ha de convertir en un instrument de màrqueting. Hem d’ensenyar constantment que som feliços en la narrativa de la felicitat. Aleshores, és clar, això no és la felicitat clàssica que es postrava en un procés educacional a llarg termini, en què desenvolupaves les virtuts, en què trobaves certa… Anava a dir alegria, perquè em sembla una paraula preciosa, no? Però, vaja, certa displicència cap a les coses que no et milloraven i abraçaves el que et feia millor persona, i et senties bé, era un procés de felicitat.

Això ho escriuen molt bé, us ho recomano si hi voleu donar un cop d’ull, Eva Illouz, que és una sociòloga meravellosa, i Edgar Cabanas, un psicòleg. Van escriure el 2019 un llibre que es diu «Happycràcia», és a dir, la dictadura de la felicitat, no? En aquest llibre, expliquen com ha canviat tot per aquesta obsessió de la felicitat a partir de l’any 2000, aproximadament. I per què aquesta obsessió? Bé, perquè, d’alguna manera, el sistema s’adona que, si la idea de felicitat la poses en el pla laboral, la gent rendeix més, perquè se sent feliç a la seva feina, es posa menys malalta i és més productiva. Aleshores, s’injecten molts diners i recursos perquè la paraula «felicitat» aparegui relacionada amb el món laboral, i va creixent la idea, i molts dels joves la tenen de fons, que la felicitat passa per fer una feina que t’entusiasmi, amb què et sentis realitzat. Molts dels nostres avantpassats feien feines perquè necessitaven treballar. No es plantejaven ser feliços a la feina. Si eres feliç a la feina, millor que millor. És a dir, si aconsegueixes trobar una feina que t’estimuli intel·lectualment i personalment, meravellós, però no era l’objectiu vital de la gent. L’objectiu vital era: «Necessito una feina com a mitjà per viure i, ara, al meu temps lliure, ja busco la felicitat». Què ha passat amb el temps lliure contemporani? Doncs que s’ha convertit en un temps de productivitat. És a dir, ara resulta que el temps lliure ha de ser un temps no de delectació, sinó de productivitat, així que comencem a projectar la idea de felicitat en el pla laboral o productiu i deixem molt poc d’espai per a les qüestions relacionades amb el temps d’oci. Per recuperar aquesta idea, jo crec que hauríem de tornar a jerarquitzar la vida, és a dir, tornar a dir: «No, jo tinc un temps que em pertany i potser hauria de posar l’atenció i la cura en aquest temps que em pertany i no obsessionar-me amb el temps laboral, amb el temps productiu». En el temps que em pertany, hauria de tenir els codis que els grecs tenien, que eren aquests codis comunitaris en què ells saben que la felicitat passa inevitablement per aquestes relacions socials cuidades i cultivades.

Últimament, fa sis o set anys, els filòsofs parlem molt de les cures, però és que les cures són l’essència d’aquest procés de felicitat. Jo intentaria tornar a mirar cap enrere com es configuraven aquests trets identitaris i recuperar la possessió del temps lliure com un temps de cures i de delectació, i no com un temps productiu. Que cada vegada som… Ens agafa angoixa si en el temps lliure no som capaços de produir alguna cosa. Així que diguem que hem estretit el que entenem per felicitat. Per això, jo ho he anomenat postfelicitat, perquè hem deixat fora moltes coses. Te’n poso exemples. Utilitzaré una mitologia també perquè ho entengueu. La mitologia del déu de l’amor, Eros. Plató explica, no sé si a «La república», no ho recordo bé, crec que era a «La república» o «El banquet», no ho recordo. Però explica el naixement del déu Eros. El déu Eros, el déu de l’amor, neix perquè eren a l’Olimp els déus celebrant el naixement d’Afrodita, deessa de la bellesa. Són allà celebrant-ho, es posen a beure ambrosia, que era el líquid que bevien els déus, i el déu Poros s’embriaga una miqueta. S’emborratxa una miqueta. El déu Poros és el déu de l’oportunitat, el déu dels recursos, un déu magnífic, però, com que havia begut més del compte, es queda allà estirat al mig de la festa i apareix la deessa Pènia. La deessa Pènia és la deessa de la pena, de la tristesa, del patiment. Veu el déu Poros i jeu amb ell, no? Quan jeu amb ell, es queda embarassada. I Eros neix sent el seu pare el déu de l’oportunitat i dels recursos, Poros, i sent la seva mare la deessa de la pena i de la tristesa.

És a dir, què et diuen els grecs a través d’aquesta mitologia? Doncs t’assenyalen que l’amor, sense anar gaire lluny, que és el cim de la felicitat, té com a descendència i dins de si l’oportunitat, la brillantor, la meravella que té Poros, però també duu dins la tristesa i la pena. Al segle XXI, aquest concepte de postfelicitat ha eliminat Pènia de l’equació, de manera que només et deixa un concepte de felicitat que tingui a veure amb el que t’estimula constantment, amb el que t’alegra, amb el que et dona emoció, entre cometes. I dic «entre cometes» perquè no existeixen, positives. Hem tret Pènia de l’equació, així que és molt difícil entaular una felicitat íntegra sabent que, vaja, estimar implica aquestes dues qüestions.

Raquel. Hola, José Carlos. Em dic Raquel, soc professora de Filosofia, però a més soc mare de dues noies de 12 i 14 anys. Tinc una mica la sensació que, últimament, tant el professorat com les famílies estem una mica desorientats a l’hora d’educar els nostres alumnes o els nostres fills. M’agradaria molt preguntar-te, com a filòsof, si consideres que és més difícil educar ara del que ho era abans.

José Carlos Ruiz. Uf, és una pregunta dura, Raquel. És difícil contestar a això perquè «educació»… La paraula «educació», ja de per si, definir-la és molt complicat, com bé sabeu. Especialment, al segle XXI. Però, per ampliar el terme «educació» a on crec que ens pot interessar a tots, «educació» ve del llatí «educare», que significa ‘nodrir’, ‘conduir’, ‘guiar’, i «alumnus», «alumne», significa ‘qui es nodreix’. La pregunta que ens hauríem de fer és: «Quins són els nutrients que hem seleccionat per a l’alumnat contemporani? Quina és la nutrició?». I el segon: si conduïm i guiem la gent, cap on la conduïm i guiem? De vegades, ho dic d’una manera molt freda, però em sembla que hauríem de tenir en compte que som una generació, la nostra, l’adulta, que no hem sigut responsables amb el procés educatiu de guiat en el sentit següent. Hi ha tres categories temporals: passat, present i futur. El passat s’ha començat a polititzar i el demonitzem. És a dir, ja no mirem cap enrere ni trobem les tècniques narratives en què el llegat de la família es vagi transmetent a l’alumnat. Jo fa 24 anys que faig la mateixa pregunta a totes les meves classes. Vaig començar als instituts i ara ho continuo fent a la universitat. La pregunta és: «Quants de vosaltres coneixeu com es van enamorar els vostres avis?». Fa 24 anys, quasi tota la classe coneixia la història dels seus avis. Després, els preguntava: «Quants coneixeu com es van enamorar els vostres pares?». Fa 24 anys, tots sabien com s’havien enamorat els seus pares, perquè aquests codis narratius, aquestes històries, s’havien explicat a les cases. S’havien compartit, se sabia la biografia de la família.

Y ese proceso educativo era ese fino hilo que después continuaba cuando el niño o la niña salía de casa y, por el pasillo de las escaleras, si tiraba un papel, el vecino era la continuación de los valores del padre, y entonces le decía: «Ese papel lo recoges». Y nadie rechistaba. Lo recogías porque sabías que ese adulto era la representación de la madre o del padre que te había reñido. Y cuando entraban en el autobús de línea para ir a clase, el autobús de línea, si entraba una mujer o entraba un anciano, tú te levantaba de tu asiento y se lo cedías sin que nadie dijese nada. Ahora llevamos 20 años en los que te sientas en el metro o te vas al autobús y hay unas pegatinas así de grandes que te dicen: «Estos son reservados para…». Esas pegatinas antes no eran necesarias. No eran necesarias. La gente tenía ese hilo educativo que los acompañaba en los procesos sociales, y eso se ha roto. Entonces, cuando tú rompes ese proceso de hilo educativo, tienes más dificultades de llegar a coordinar todas las señas de identidad que una educación tendría que tener para que fuera sólida. Eso sí me preocupa mucho. Yo no tengo claro ahora cómo podríamos educar de una manera brillante o unificada a gran parte de nuestra población, pero sí sé que tendríamos que solicitar de alguna manera recuperar lo que se había hecho durante mucho tiempo en Grecia, que es situar el foco siempre en lo comunitario.

Quantes assignatures d’educació en valors tenim? Moltes facultats de Ciències de l’Educació, és a dir, de Magisteri, no implementen l’assignatura obligatòria d’educació en valors. Aquesta assignatura hauria de ser implementada a moltes carreres com obligatòria i la més important, perquè formem gent que després ocuparà càrrecs de responsabilitat. Educar al segle XXI, en aquest sentit, sí que ho veig infinitament més complicat, perquè hem trencat aquestes cadenes comunitàries. Em sembla que hauríem de recuperar una altra vegada aquest procés d’entrar en els rituals de proximitat, de cura cap a l’altre, i això es pot fer als centres educatius. Vull deixar una reflexió sobre una cosa que em preocupa d’una manera excessiva els últims 10 o 15 anys. He dit que faig classes a la Facultat de Ciències d’Educació i Psicologia. Últimament, percebo que amb les humanitats tenim una mena de complex intel·lectual que fa que claudiquem o que ens ajustem d’alguna manera al món científic. Fa 20 anys, la meva facultat era coneguda com la Facultat de Magisteri. Avui s’anomena Ciències de l’Educació. Li han hagut de posar el prefix de «ciència» perquè sembla que així té més importància social. Un prefix per donar-li una mena de dignitat que no entenc gaire bé d’on prové. I l’últim que ja he vist és la Facultat de Ciències Humanístiques, en comptes d’anomenar-ho Grau en Humanitats.

Què percebo i què em preocupa? Em preocupa que els que ens dediquem a les humanitats, que és el model de saviesa i de coneixement més elevat que existeix a la Terra, sentim que necessitem claudicar enfront les narratives cientistes que s’imposen a tot arreu i que hàgim de parlar de «ciències de» quan en realitat no és res científic. És a dir, el magisteri és una tasca que es desenvolupa en un pla biogràfic d’una classe, en un context, amb uns perfils determinats. Hi pot haver tècniques pedagògiques que funcionin millor o pitjor, però totes són singulars i, més que una ciència, jo m’atreviria a dir que el magisteri és una artesania. El mateix que passa amb la filosofia, el mateix que passa amb la filologia, el mateix que passa amb la cultura clàssica. No entenc gaire bé per què reculem, menyspreem o menysvalorem les humanitats passant-les pel filtre del cientisme. Hem vist que els darrers anys s’han disminuït les capacitats d’aquesta branca humanística fins a l’extrem d’haver-li de canviar el nom a qüestions com el magisteri, que era un nom preciós per parlar de l’educació, de la formació de futurs mestres, i anomenar-la ara «ciències educatives».

Utilitzaré una metàfora, bé, una analogia estranya, però crec que nodreix molt bé el que vull deixar com a missatge de fons. Imagineu que porto aquí dues copes de vi. Una copa de vi costa 50 euros. És un vi meravellós, posem que és un bon Rioja, un Valdepeñas… Posem que és un Montilla-Moriles, per portar-lo a la meva terra, Còrdova. És un Montilla-Moriles meravellós, costa 50 euros la copa. L’ampolla en costa 300. Després, us porto una copa de bordeus francès del 1945, només hi ha mil ampolles al món i l’ampolla costa 3.000 euros. La copa en costa 300. Dius: «José Carlos, una copa en costa 50 i l’altra copa en costa 300». Dic: «Sí, son dos vins d’elit, cadascun en la seva categoria». I ara us dic a tots que baixeu aquí i preneu la primera copa. I dieu: «Bé, agafo la primera copa, la tasto i et dic: “José, que bo que és aquest Montilla-Moriles, és deliciós”». Home, és clar que és deliciós, t’he donat un vi d’elit. T’he donat un vi del qual una copa costa 50 euros. Aquesta ampolla en costa 300, així que és molt bo. «Sí, m’ha agradat perquè és dolç, és suau, entra meravellosament…». Dic: «Bé, doncs ara tasta el bordeus francès».

D’aquest bordeus, només n’hi ha mil al món. És del 1947 i es considera dels millors vins que tastaràs a la vida. Aleshores, bé, tu agafes la copa de bordeus, la tastes i dius: «Ostres, és molt bo, també és dolç, i mira que és negre, però és dolç, és suau, m’ha agradat molt». T’ho pregunto i em dius: «No hi veig una diferència gran perquè un en costi 50 i l’altre, 300, però, vaja, ho entenc, m’han agradat tots dos». Dic: «D’acord, ara us faig anar a tots durant un any a fer un curs de tast de vins». De dilluns a divendres, us envio a la millor escola perquè apreneu a tastar vi. Durant un any, intensivament, us eduquen el paladar, l’olfacte, etcètera, de manera que, d’aquí un any, tornem aquí i tots sou sommeliers. Sou gent experta en vi. Molt experta. I us torno a posar les mateixes copes i dic: «Aquí teniu les dues copes». Em dieu: «Ah, sí, José, me’n recordo, el vaig tastar fa molt de temps». «Sí, el vas tastar l’any passat. Bé, vinga, tasta la primera copa de nou». I, en comptes de beure la primera copa, treus un mocador blanc, el comences a agitar, gaudeixes del color, em dius: «Ah, quin negre, quin color que té aquest Montilla-Moriles, és meravellós». L’olores i comences a obrir l’olfacte a milers de notes que abans no havies distingit. Després de cinc minuts delectant-te, el tastes i em dius: «No recordava com era, José. Quin vi. És excepcional. Quina meravella». Home, és clar, és que has tastat un Montilla-Moriles dels millors que hi ha. Ara, tasta el Château de Lafite. Tasta el bordeus.

I, quan et disposes a agafar el bordeus, l’agafes amb un respecte immens, perquè saps que, d’aquesta ampolla, n’hi ha mil al món i que és un luxe autèntic que per segona vegada a la vida el tastis. Amb aquest respecte i amb aquesta delicadesa, comences el teu procés de delectació. En tornes a mirar el color, el poses així, i veus aquest rosat preciós que té. El comences a olorar i descobreixes que aquesta barrica ha estat en roure, aquest vi en barrica de roure… I ja, quan tastes aquest vi de 300 euros, et cauen dues llagrimotes per aquí i em dius: «Acabo de tenir un orgasme intel·lectual». Un orgasme intel·lectual. La pregunta és què ha canviat. Els vins no han canviat. Els vins eren els mateixos. El que ha canviat, i crec que aquí es troba el fonament de tot el que intento explicar quan transmeto filosofia, el que ha canviat és que hem cultivat el gust. Us hem cultivat. «Cultura» i «cultiu» comparteixen l’arrel etimològica, és a dir, tant la cultura com el cultiu requereixen temps, requereixen cures, requereixen atenció, necessiten una dinàmica molt precisa per extreure el millor de tot això. Però, una vegada t’has cultivat, una vegada tens cultura, la teva capacitat de gaudir de la vida i de la delectació és infinitament superior que quan no la tens. A qualsevol procés que ampliï el vostre coneixement, qualsevol, cal donar-li la benvinguda perquè et donarà la possibilitat de gaudir amb més intensitat de la vida en tots els seus aspectes, sigui l’aspecte que sigui.

Jo puc anar a un concert, posem-hi, de Coldplay, amb la meva família i fer salts i passar-m’ho bomba. No em cal saber gaire de Coldplay. M’encanta la música, és una música molt primària, fa que em mogui, que canti, que gaudeixi en col·lectiu. I això ho pot fer qualsevol que no necessiti cultivar gaire aquest esperit musical. Però, si a part d’això, cultivo la música clàssica i m’agrada l’òpera, dues setmanes després m’assec a escoltar… Jo què sé, a l’òpera de Madrid, al Gran Teatre de Còrdova, m’és igual, «Madama Butterfly» i, escoltant aquesta òpera, em cauen dues llagrimotes per aquí, perquè tinc una intensitat de plaer que hi ha altres persones que no podran adquirir perquè no han arribat a aprofundir en això. El missatge de fons que vull deixar aquí és que la vida és molt més intensa i meravellosa quan ens cultivem que quan no ens cultivem. Aleshores, tots aquells que menyspreen la cultura, aquells que no veuen sentit que dediquem temps i atenció a aprofundir en aquest cantó humanístic de la vida, perden la capacitat de delectació i de gaudi que t’aporta el fet d’aprofundir en aquesta mena de coneixement. Espero que això serveixi com a llum per a la xerrada que avui ha semblat que era una mica crítica. Moltes gràcies per la vostra atenció.