Pregunta-li a les estrelles

Montserrat Villar. El meu nom és Montserrat Villar. Soc astrofísica, soc investigadora i divulgadora científica del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i treballo al Centro de Astrobiología. Des de nena m’encantava la ciència, l’astronomia. M’agradava molt tot el que es relacionava amb el cel, les estrelles, els planetes, el Sol. I també és cert que, quan vaig començar la carrera de Física a Granada, em va començar a inspirar aquesta altra manera d’aprendre història i de fascinar-me, també, per la història de l’art. Llavors, d’aquestes dues passions que són l’astronomia i l’art, el resultat: el llibre que acaba de publicar-se, ‘Mirar els cels’, on faig precisament aquest recorregut de camins. Com hi ha hagut tota aquesta sinergia entre ciència i art. Com la nostra manera de percebre l’univers ha estat molt condicionada per maneres de mirar molt diferents. A l’univers hem mirat, al cosmos, per motius pràctics, perquè ens ha servit per a mesurar el temps, per a orientar-nos en l’espai. Hem mirat a l’univers perquè hem cregut al passat que podíem anticipar-nos al futur amb una sèrie de prediccions que crèiem que eren vàlides a partir de les posicions dels planetes en les constel·lacions del zodíac. És l’astrologia, que avui està descartada com una pràctica fallida, però que va tenir molta importància al passat. Hem mirat al cel, també, perquè hem vist esdeveniments que ens semblaven misteriosos, terribles, com a eclipsis de sol, estels, que ens van inspirar com a profecies de mort i devastació. I aquesta por ens va inspirar per a voler entendre’ls i registrar-los. I, per descomptat, hem mirat al cosmos perquè hem volgut respondre, com encara avui fem des de la recerca científica més rigorosa, algunes de les grans preguntes que ens hem fet com a espècie: com va sorgir tot? Com es va anar transformant fins a convertir-se en el cosmos, en la naturalesa, que avui coneixem? Hem volgut respondre com era aquest univers, quina forma té, és etern o va tenir un principi, un final. Van sorgir moltes teories, moltes d’equivocades, moltes es contradeien, però consistia en donar resposta a aquests misteris de la naturalesa amb la raó, amb l’observació, amb la reflexió. Allunyar-nos de mites i de llegendes per a donar-los aquesta explicació més racional. El que també va fomentar l’aparició de l’esperit crític, del que avui consideraríem un pensament científic. Però tot i així van contribuir a delinear, a dibuixar totes aquestes línies de pensament que avui ens defineixen i aquestes preguntes que encara avui continuem intentant respondre. Llavors, és el que jo crec que ha inspirat, bé, amb total certesa, aquest llibre, ‘Mirar los cielos’, i és el que també volia transmetre: com tot això ha quedat plasmat en l’art. L’art ha deixat constància de tot aquest univers somiat o raonat, pensat. Ha estat durant mil·lennis per a deixar constància de com hem pensat i reflexionat sobre el cosmos.

María. Hola, Montserrat. Soc la María. Encantada d’escoltar-te. La meva pregunta és: per a què creus que ens ha servit mirar als cels en el passat i per a què ens serveix avui?

Montserrat Villar. Hi ha hagut objectius simplement pràctics, com per exemple orientar-nos en l’espai o mesurar el temps. Perquè alguna cosa que podem apreciar i que van apreciar els nostres avantpassats de totes les cultures eren els cicles celestes. Quan mirem la Lluna veiem que va canviant de fases i compleix aquest cicle de la Lluna, de la lluna nova, creixent, plena, minvant. Tot aquest cicle que es repeteix cada 29 dies, aproximadament, era una repetició òbvia que ens donava una manera de mesurar, registrar el transcurs del temps. Els cicles del cel, també el cicle del Sol és obvi, de la nit, el dia. Per tant, aquests cicles celestes ens han permès mesurar el temps. També, com abans dèiem, aquesta idea d’intentar anticipar-nos al futur i que va donar lloc a un desenvolupament molt sofisticat de tècniques de rastrejar les posicions dels planetes en els cels per a intentar posar en pràctica aquesta endevinació del futur sobre la base de l’astrologia. Hem mirat als cels per aquestes grans preguntes que ens inspiraven i vam posar els nostres mites, les nostres llegendes. Les constel·lacions són una herència cultural molt rica, on projectem totes aquestes passions, pors, qüestions que vam voler plasmar i projectar. Una sèrie de mites de déus estan a les constel·lacions. Al tapís de les estrelles podem reconstruir la història de la mitologia. Hi ha hagut molts motius i, en l’actualitat, continuem mirant al cosmos perquè ens continuen inspirant algunes d’aquestes preguntes, com abans deia, sobre com es va formar tot, com va evolucionar fins al que avui coneixem. En fi, que avui encara el cosmos ens ofereix algunes de les preguntes més misterioses que existeixen encara en la recerca científica, algunes que tenen contra les cordes a la ciència per aquest misteri de no saber com resoldre’ls. Procedeixen de l’astrofísica. Per tant, la recerca astrofísica és els forats negres, un objecte totalment misteriós, l’energia fosca, la matèria fosca. Són dilemes que en aquest moment són de molt difícil solució, però que estan impulsant de manera importantíssima la creativitat per a pensar com donar-los resposta. Per tant, continuem mirant al cosmos plens de curiositat, plens d’intriga, per a voler respondre totes aquestes preguntes. I, per descomptat, també per a impulsar aquest desenvolupament tecnològic que, en aquest moment, ens porta a aconseguir reptes extraordinaris com estar a Mart, amb missions que estan recorrent Mart i donant uns paisatges absolutament meravellosos del planeta vermell. Que ens ha portat, per descomptat, a la Lluna en el 1969, fins i tot portar mostres de la Lluna. En fi, explorar altres mons del sistema solar que ens estan donant unes imatges i una quantitat d’informació realment extraordinària i que ens tindrà treballant i desentranyant misteris durant molt, molt de temps.

Montserrat Villar. Hola, Montserrat. En el teu llibre parles de ciència i d’art. De quina forma creus que ha influït l’art en el desenvolupament científic? L’art ha tingut un paper importantíssim perquè, fins a l’arribada de la fotografia, clar, tot el que volíem visualitzar d’aquestes interpretacions del cosmos havia de quedar plasmat en diferents tècniques de gravats. Va quedar en mosaics, en escultures, en il·luminacions en manuscrits, etc. Per tant, l’art ha estat un vehicle importantíssim, una eina en la qual ha quedat palesa aquesta generació de coneixement, la seva transformació, la seva destrucció, a vegades. Hi ha hagut idees que s’han perdut, van quedar plasmades en el passat i després es van perdre o es van descartar. L’art ha contribuït a conservar, també, molt d’aquest coneixement perquè encara avui puguem reflexionar i pensar sobre això. Llavors, per descomptat, hi havia molta informació que es transmetia a través dels textos, però la manera de visualitzar-ho estava en aquesta creativitat artística. Per tant, posaré un exemple que jo crec que il·lustra molt bé el que vull dir d’aquest paper tan important. Pensem en la Lluna. La Lluna, fins al segle XVII, principis del segle XVII, es considerava un astre pur i perfecte. Però al 1608 es va inventar el telescopi. Llavors, va ser un salt molt important en un nou univers que es va mostrar a través d’aquest nou artefacte que acostava el que estava lluny. Al 1609, Galileo Galilei, estic convençuda que tots heu sentit parlar de Galileo Galilei, va apuntar el telescopi a la Lluna, va veure la Lluna, però molt, molt pitjor del que avui dia, amb uns prismàtics normalets, nosaltres podem veure la Lluna. Amb uns prismàtics la Lluna és realment impressionant. Doncs ell, amb aquests primers artefactes, aquests primers formats dels telescopis, no aconseguia distingir detalls com els cràters, que podem veure en l’actualitat amb uns prismàtics. Però sí que va veure uns jocs de llums, d’ombres, unes irregularitats que ell, amb els seus amplis coneixements de física, d’òptica, del comportament de la llum, d’astronomia. I ell el que va proposar va ser això. La Lluna no és un cos pur, perfecte. A la Lluna hi ha relleus, hi ha muntanyes, hi ha valls, com n’hi ha a la Terra. Llavors, Galileo va fer uns dibuixos, perquè tenia molt de talent per al dibuix, uns dibuixos molt detallats del que ell veia a la Lluna a través del telescopi. Aquests dibuixos es conserven, es poden veure a Internet. Us animo que els mireu perquè vegeu el que Galileo va observar a través del telescopi en la Lluna. I aquests dibuixos marquen un canvi importantíssim en aquesta percepció del cosmos. Perquè aquesta idea d’aquests dos àmbits celestes, el celeste i el terrestre, calia descartar-la. No hi ha un àmbit celeste pur, perfecte, immutable, on no hi ha canvis, i un àmbit terrestre del canvi del corrupte, sinó que tot és el mateix.

Montserrat Villar. Això va obrir ja una nova manera de veure el cosmos, d’interpretar-lo, que, per descomptat, va haver-hi altres astrònoms, científics, pensadors que també van observar el cosmos i que es van anar donant compte que aquesta divisió calia descartar-la. Ja no valia. Aristòtil, ja estava bé, 2.000 anys d’Aristòtil. Calia començar a repensar el cosmos d’una manera una mica diferent. I això va ser gràcies a aquest escrutini que va permetre el telescopi i que va quedar plasmat en aquests dibuixos de Galileo Galilei que deixen constància també d’aquestes transformacions de l’univers. Llavors, com aquest exemple de Galileo Galilei, doncs n’hi ha molts. Perquè va ser l’art el que va permetre visualitzar a vegades conceptes, a vegades models del cosmos molt, molt complexos. Per tant, l’art ha estat un vehicle importantíssim en la recerca científica. Ho continua sent actualment. I el motiu és que la nostra tecnologia ens permet, només fins a un cert punt, aprendre sobre determinades qüestions. Per exemple, exoplanetes. Els exoplanetes són planetes que giren entorn d’altres estrelles. Llavors aquests exoplanetes, per descomptat, volem saber com són. Volem buscar vida en alguns d’ells. Les dades que tenim d’aquests exoplanetes són molt limitats. Ni des de lluny podem, ni tan sols somiant, visualitzar el paisatge d’aquests exoplanetes com podem veure’ls a Mart o a la Lluna, etc. Llavors, d’unes dades molt, molt limitades que poden ser inferir de manera indirecta una grandària, una densitat, si són rocosos, si tenen una atmosfera, etc., podem començar a imaginar com serien aquests paisatges. Per tant, per a això necessitem l’art. I hi ha artistes i especialistes en disseny gràfic, també, que ens ajuden els astrofísics a transformar tot això que va avançant, aquestes dades tan escasses, ens permeten anar avançant què és el que en el futur, potser, podrem arribar a descobrir. O alguna cosa que sempre que ho dic sorprèn, però moltes de les imatges astronòmiques més espectaculars que veieu són ‘fake’. Imagineu-vos, per exemple, que fem fotos amb un satèl·lit de raigs X, per exemple, o el James Webb, que està molt a l’ordre del dia perquè és un instrument, és un telescopi espacial, en fi, molt, molt avançat i que està donant algunes imatges bellíssimes. Però aquest satèl·lit del qual us parlo observa en raigs X. Els nostres ulls no perceben els raigs X. El telescopi James Webb treballa en l’infraroig. Els nostres ulls no perceben els raigs infrarojos. Per tant, aquestes dades que agafa tota aquesta tecnologia són: els nostres ulls són cecs, necessitem transformar aquestes dades, aquestes imatges obtingudes amb aquests satèl·lits, en alguna cosa que sí que puguem veure. Llavors les transformem en colors vermells, blaus, amb un codi que ja ens està informant. Doncs les estrelles més calentes les dibuixem de color blau, les més fredes, vermell.

Montserrat Villar. Llavors, adaptem aquesta estètica o aquesta visualització de la informació, depenent també del públic al qual ens dirigim. Depenent de la informació que vulguem ressaltar. Si la temperatura en diferents parts de la superfície, diferents altures, diferent antiguitat dels trets que existeixen a la Lluna del relleu. Per tant, la creativitat artística ens ajuda molt en la recerca científica, en la recerca del cosmos.

Marc. Bones, Monserrat. Soc el Marc. La meva pregunta és: quina obra artística creus que representa millor la sensació de mirar l’univers?

Montserrat Villar. Mira, una obra que és molt coneguda, segur que la teniu al cap, i que crec que és meravellosa, és ‘La noche estrellada’ de Van Gogh. És una obra bellíssima que va fer Van Gogh l’any abans de la seva mort i m’ha agradat moltíssim, però simplement per com transmet la bellesa de la nit estrellada. Perquè a ‘La noche estrellada’ no cal mirar necessàriament a veure què aprenc, a veure si distingeixo constel·lacions, que si mesuro el temps, que sigui forat… No, és a dir ja només l’experiència estètica i profunda de gaudir de la volta estrellada és absolutament meravellosa. I, per a mi, clar, Van Gogh és un dels meus artistes preferits. Llavors, tinc aquest biaix també, no? Però sí que és cert que és una obra bellíssima, on representa aquesta nit amb estrelles al cel d’un paisatge, un poble en un camp, perquè a més té un rerefons que a mi em sembla molt profund i molt, molt espiritual. Va ser un artista que va tenir molts problemes de salut mental. Va estar ingressat l’últim any de la seva vida, bé, en diferents èpoques, però l’any abans de morir va estar ingressat a França, en un hospital psiquiàtric, mental. En aquest últim any va pintar centenars de quadres. I, entre ells, estava aquesta nit estrellada que va realitzar al 1889, quan ell va morir al 1890. Llavors, per a mi, aquesta mirada a ‘La noche estrellada’, interpretada d’una manera tan bella per una ment malalta. Per a mi és com tan emocionant que potser transmet això que us vull transmetre, d’aquesta experiència tan bella de contemplar ‘La noche estrellada’. Però també m’agradaria esmentar-ne alguna altra, potser també més recent, que traslladi com la inspiració artística ve també moltes vegades del coneixement científic. Hi ha una artista escocesa, que es diu Kathy Patterson, i moltes de les instal·lacions artístiques que fa estan inspirades en el cosmos i en la recerca científica. Ella ha treballat, col·laborat amb biòlegs, enginyers, astrofísics per a aprendre sobre el concepte, la idea, l’emoció que ella vol transmetre relacionada amb el cosmos i, després, deixar volar la imaginació i dir: “Això ja ho he après i ara ho transformaré en aquesta creació artística”. Llavors, una de les seves instal·lacions és una vela que crema durant 12 hores. Llavors, està feta de 22 capes i, clar, tu si entres en una sala i veus una espelma cremant, dius: “Bé, sí”. Però quan veus tot el que a ella li ha portat a fer aquesta vela és meravellós.

Montserrat Villar. Ho va dividir, com dic, en 22 capes. Si hi ha alguna cosa que li inspira aquesta vela que crema és un viatge per l’espai. Cadascuna d’aquestes capes representa una etapa del viatge. Comencem a la Terra, sortim a la capa externa de l’atmosfera, arribem a la Lluna, Mart, els anells de Saturn, l’espai interestel·lar… I el viatge final acaba a l’interior d’un forat negre. Cada capa representa una etapa del viatge. Es van cremant, anem avançant en el nostre viatge. Però el bonic és que cadascuna d’aquestes capes fa una olor diferent. Llavors, ella cada aroma l’associa amb una etapa del viatge. Perquè ha treballat amb científics que li han dit, per exemple: “A Venus hi ha molt de sofre”. “A Mart hi ha molt d’òxid de ferro”. Llavors, tot això que ella ha après li suggereix una sèrie d’aromes. Llavors, quan ja arribem a la Lluna, aquesta capa de la Lluna de les 22 que li correspon a la Lluna, a ella li fa olor de galetes d’ametlles cremades. Quan arribem a Mart, doncs li suggereix l’olor de monedes velles, potser perquè a Mart hi ha molt d’òxid de ferro, que és el que li dona aquest color vermell, li suggereix monedes velles. Llavors, és una obra que em sembla molt bonica per tot aquest procés creatiu, com us deia, de tot el que ella ha après, s’ha informat. I això està molt present a l’obra de Kathy Patterson. Llavors, aquesta vela que podria aparèixer com a vegades quan vas a un museu que dius: “Doncs jo no sé què va veure aquí”. Però quan aprens una mica el que hi ha darrere, descobreixes inspiracions, idees i una creativitat realment meravellosa.

Joel. Hola, Montse. Soc el Joel i tinc una altra pregunta. Des de quan ens imaginem vida en altres mons? I què pot dir-nos la ciència o l’art sobre ella?

Montserrat Villar. Mira, pensar en vida extraterrestre podria semblar-nos una cosa nova, però no ho és. Fa més de 2.000 anys que ens plantegem si hi ha vida a altres mons. A més, amb idees a favor i en contra de si hi havia vida o estàvem sols a l’univers. Aquest debat va impregnar tota la història del coneixement a Occident i va anar sent modelat per creences religioses, metafísiques. Això va tenir una influència important i van començar a canviar les coses, curiosament, per un motiu, al segle XIII, especialment, en el qual es va plantejar la següent qüestió dins del si de la religió cristiana. Imagineu-vos, estem a París, segle XIII, on sorgeix el dubte, sorgeix el debat que és plantejat per un bisbe, Étienne Tempier, on promulga una sèrie de clàusules, diguem, on es rebutgen una sèrie d’idees d’Aristòtil. Perquè ell considerava, es considerava dins de l’Església Catòlica, que anaven en contra dels preceptes, les idees de la religió cristiana. Llavors, una d’aquestes idees era, lògicament, pensar: “Si nosaltres neguem l’existència d’altres mons habitats, estem negant el poder infinit de Déu. Si Déu va voler fer altres mons, per què no anava a fer-los?” Ja a la fi del segle XVII hi havia bastants pensadors, científics, erudits que estaven convençuts que hi havia vida a altres mons. Per exemple, Kepler. Kepler estava convençut que hi havia habitants a la Lluna. Estava convençut que hi havia habitants a Júpiter. Christiaan Huygens, que va ser el descobridor dels anells de Saturn, també al segle XVII, ell estava convençut que hi havia vida a altres mons. Per tant, ja al segle XVII comença a assentar-se, des d’un punt de vista també una mica des de la ciència, des d’aquesta transformació de com enteníem l’univers, aquesta possible existència de vida en altres mons. I una cosa molt interessant que continua ocorrent avui dia al cinema d’extraterrestres o a la literatura de ficció, i és que els van imaginar sempre més intel·ligents que nosaltres i eren una excusa per a mirar-nos des de fora. Aquests extraterrestres que arribaven a la Terra, que ens miraven des de la distància, ens miraven amb condescendència, amb una mica de sorna. Per tant, en cada època els extraterrestres que imaginem són un reflex del context en el qual vivim, de la cultura de la qual som part. I això es veu també al cinema d’actualitat. Els extraterrestres que va imaginar Georges Méliès a ‘Viaje a la Luna’ eren diferents dels que es van imaginar en l’època de l’exploració espacial o de la Guerra Freda, dels quals imaginem ara, perquè són projeccions de nosaltres mateixos. Els extraterrestres de totes les èpoques que hem somiat diuen més de nosaltres mateixos que d’éssers d’altres mons.

Montserrat Villar. Ara, en l’actualitat, la ciència investiga com és aquesta vida extraterrestre. Un dels objectius fonamentals de la recerca científica actual és precisament buscar aquesta vida. Perquè no hem trobat vida fora de la Terra. No l’hem trobat. L’única vida coneguda és la que tenim al nostre planeta. Però sí que és cert que, a partir de recerca científica, hem après sobre com va aparèixer la vida a la Terra, com es va anar diversificant, com va haver-hi espècies que es van extingir, van aparèixer, van desaparèixer i van anar creant tota la diversitat biològica que hi ha en l’actualitat. Tot això que aprenem sobre la vida a la Terra també ens ajuda a reflexionar sobre quins processos podien haver donat lloc a la seva aparició en altres llocs del món. Això, per descomptat, té un biaix molt important perquè estem fixant-nos en l’única vida que coneixem. La vida que hi ha allí fora no té per què ser igual. Però com a punt de partida per a començar a definir estratègies de cerca ens ajuda moltíssim. I, a mesura que més aprenem, més anem ampliant els nostres criteris de cerca, anem acomodant la tecnologia, etc. Per tant, la biologia ajuda molt a definir aquestes expectatives de si va aparèixer la vida en altres mons, com ho va fer, etc., i, per descomptat, l’astrofísica. Als anys 90, com deia, es van descobrir els primers exoplanetes, els planetes entorn d’altres estrelles. Hem viscut el descobriment d’aquests altres mons en els quals van somiar els nostres avantpassats entorn d’altres estrelles, si bé encara no podem afirmar que en ells hi ha vida. Però sí que és cert que en una cerca molt petita, d’un volum molt petit, una cerca que tot just acaba de començar, ja hem descobert milers d’exoplanetes. N’hi ha d’haver trilions per tot l’univers. N’hi ha d’haver milions i milions a la nostra pròpia galàxia. Per tant, tot ens va encaminant, tant estudis astrofísics com estudis de la vida a la Terra, una amalgama de formes de coneixement científic que ens fan ser optimistes per a realment estar convençuts que hi ha vida fora de la Terra i volem buscar-la i trobar-la. I, com dic, és un dels objectius fonamentals. Ja hi ha projectes tecnològics que estan intentant esbrinar si hi ha algun rastre de vida a Mart mateix. Podria ser un món en el qual al passat va haver-hi vida. Ara, a la superfície és molt difícil que existeixi vida, perquè les condicions són molt, molt extremes. És molt difícil que sobrevisqui qualsevol molècula que encadenant-se pugui donar lloc a la formació d’estructures vives, per senzilles que siguin. Però, potser, sota la superfície. I en uns anys es llançarà un nou rover, perquè ja hem posat moltes missions a Mart, tot i que l’ésser humà no hi ha arribat, però perforarà el sòl, la superfície fins a dos metres de profunditat per a veure què hi ha sota. I si pogués haver-hi algun rastre de vida passada o present sota la superfície de Mart. És a dir, Mart és un objectiu astrobiològic d’entendre si hi ha vida fora de la Terra prioritari. Però hi ha altres mons del sistema solar que podrien albergar vida. I el més segur és que la major part de la vida que existeix allí fora, a l’univers, i que potser és la primera que detectem, sigui una forma de vida senzilla i molt menys desenvolupada per descomptat que fins i tot una cèl·lula. Una cèl·lula, ja és una forma de vida extraordinàriament complexa. Però, com dic, és un objectiu científic prioritari i de desenvolupament tecnològic la cerca de vida fora de la Terra en aquest moment.

Home 3. Hola, Montse. Els cossos celestes sempre ens han cridat molt l’atenció. La meva pregunta era: què pensaven els nostres avantpassats, per exemple, dels cometes o d’altres coses?

Montserrat Villar. Doncs mira, els estels, igual que els eclipsi de sol, ens van inspirar terror. Avui sabem què són els cometes. Són astres, objectes celestes que venen de zones molt, molt fredes del sistema solar i que, en la majoria dels casos, gairebé no han canviat. S’han mantingut com a càpsules del temps que gairebé no s’han transformat. I ens mostren, ens interessen també, per aquest motiu, perquè ens informen sobre com era el sistema solar en els seus inicis. Els cometes apareixien pràcticament en qualsevol lloc del cel. Anaven canviant d’aspecte. Formaven aquestes cues tan cridaneres que avui entenem com es formen. S’anaven desplaçant per les constel·lacions. Estaven diverses setmanes i desapareixien. No sabíem què era això. No podíem predir-los. No teníem el coneixement per a entendre com apareixien, desapareixien, com es movien, de què estaven fets. Llavors, els associem en diferents cultures amb aquests prodigis de la naturalesa que a vegades la pròpia por ens porta a interpretar-los com un avís que ens estan advertint d’alguna cosa. Això ocorria amb els eclipsis de sol, de lluna i amb els cometes. Llavors, si d’alguna cosa ens ha d’advertir el que veiem als cels, ha de ser una cosa dolenta. A partir d’aquesta idea es va codificar aquest diferent aspecte dels cometes que es podien veure a simple vista d’una manera amb la qual poguéssim interpretar amb aquest aspecte determinat d’aquest cometa que es va veure en aquesta constel·lació, la cua apuntant cap a l’oest o cap a l’est on fora, quin missatge ens estaven transmetent? Un exemple molt interessant es va trobar en una tomba a la Xina del segle II abans de la nostra era. De fet, és un lloc d’enterrament en un lloc anomenat Changsha, a prop de la província de Hunan, que es va trobar a la dècada de 1970. Un lloc, un jaciment arqueològic, i era un lloc d’enterrament on es van trobar tres tombes. En una d’elles hi havia l’esquelet d’un home adult, en una altra una mòmia molt ben conservada d’una dona i en una tercera tomba, datada cap al 168 abans de la nostra era, hi havia l’esquelet d’un noi jove. En aquesta tomba d’aquest noi jove hi havia més de 3.000 objectes de tota mena. Des de capsetes amb cosmètics fins a figuretes de fusta de músics tocant diferents instruments, fins a recipients. Entre aquests milers d’objectes hi havia un munt de manuscrits de seda que estaven dedicats a diferents coses: estratègia militar, agricultura, meteorologia, etc.

Montserrat Villar. Entre aquests manuscrits de seda hi ha un que té el dibuix de 29 estels. Són molt esquemàtics, però són molt diferents. Hi ha un cometa que té tres cues, un altre que en té dues. Es considera el primer atles d’estels que ha arribat fins nosaltres, que va haver de ser a més una recopilació d’albiraments de cometes de segles de diverses generacions. És a dir, una única generació no pot veure tants estels. És a dir que va haver de ser un registre de bastantes generacions d’estels que es van veure al passat. Cadascun d’ells, d’aquests dibuixos, està associat amb un text molt breu en escriptura xinesa antiga, on s’explica de què està avisant: l’aixecament de l’exèrcit, mort del rei, epidèmia… Estaven dient: “Si jo veig un cometa amb dues cues, amb el cap d’aquesta manera, això m’està dient és que hi haurà una guerra terrible. Si ho veig d’aquesta altra manera, m’està dient que hem de preparar-nos perquè ve una epidèmia, etc. Per tant, es va codificar per a intentar entendre quin avís ens estaven transmetent i com preparar-nos per a aquests esdeveniments terribles. Aquest és un exemple de com els estels van ser interpretats. L’interessant és que aquesta paüra que ens inspiraven va ser el motor principal que ens va portar a observar-los, a registrar-los, a dibuixar-los, fins i tot a anar traçant els seus moviments per les constel·lacions. És a dir, va ser un motor de coneixement molt important. I una vegada que ja, sobretot a partir del segle XVII, vam començar a revelar els misteris sobre els cometes, aquest aura una mica malastruga va començar també a difuminar-se. Ja sabíem on es formaven, en l’àmbit celeste. No era una cosa que es formés en l’atmosfera. Vam començar a comprendre els seus moviments. Vam començar a comprendre de què estaven fets. Fins que va arribar el Halley el 1910. I allí va ocórrer una cosa que ningú hagués anticipat. El cometa Halley, que porta el seu nom per l’astrònom anglès Edmund Halley, que va ser el primer que es va adonar que diversos cometes que s’havien registrat cada 76 anys al llarg de la història, eren el mateix. Això estava indicant que hi ha estels que tornen. És a dir, no és una cosa que de sobte apareix i ja no apareix mai més, sinó són estels que formen part del sistema solar, es mouen entorn del sol i alguns d’ells tornen. El cometa Halley ho fa cada 76 anys. I llavors al 1910 havia d’arribar el Halley una altra vegada, s’havia d’acostar al Sol i l’havíem de poder veure des de tota la Terra. S’havia d’acostar molt a la Terra, llavors estava previst que la Terra travessaria la cua del cometa. En aquesta època ja s’havien començat a prendre mesures amb determinades tècniques que estaven fetes les cues dels cometes i s’havia identificat un compost relacionat amb el cianur, un compost tòxic que va causar el pànic, perquè fins i tot alguns astrònoms preveien que posaria fi a la vida de tota la Terra. I realment va córrer el pànic.

Montserrat Villar. També va haver-hi altres astrònoms que van dir: “No, la cua del cometa és tan, tan diluïda, tan tènue que ni ens n’assabentarem”, com de fet va ser el cas. Però és molt curiós, perquè van començar encara una altra vegada aquestes reminiscències d’aquests terrors del passat associats amb els cometes. Però també va haver-hi molt d’humor. I hi ha una estampa molt curiosa, que a mi m’agrada molt perquè és divertidíssima, de 1910, es titula ‘19 de mayo de 1910, fin del mundo’. És un gravat en blanc i negre, és una estampa on es veuen una sèrie de personatges que estan acudint, corrent a un lloc on la gent vol viatjar fora de la Terra per a escapar d’aquest final apocalíptic que havia de portar el cometa Halley. Llavors, hi ha una paradeta d’un senyor que està venent globus perquè la gent pugui escapar en un globus. A més, posa un cartell: “Solidesa garantida excepte imprevistos”. Aquí també va haver-hi un personatge d’una senyora, tota ella arreglada, que porta un para-sol a la mà, a l’altra porta una gàbia amb un ocellet i va corrent a veure si aconsegueix el seu globus. O aquest altre que ha posat una paradeta on està venent un gotet de licor ja per a celebrar que començaràs el teu viatge fora de la Terra. En fi, que és una estampa molt molt divertida i que deixa de veure aquesta visió còmica d’aquest pànic deslligat pel cometa Halley que al 1910 va tenir aquest acostament a la Terra. Per tant hi ha molta cultura dels cometes. I a més això, en diferents llocs del món que eren reminiscents, estaven associats amb aquesta interpretació astrològica, diguem, de predicció de desgràcies i esdeveniments terribles, tant de la vida de les persones com de les nacions.

Home 4. Hola, bones, Montserrat. M’agradaria fer-te una pregunta molt específica que seria: què són les constel·lacions? I si creus que totes les civilitzacions que han estat a la Terra han vist les mateixes constel·lacions que actualment veiem nosaltres.

Montserrat Villar. Excel·lent pregunta. Les constel·lacions realment són alineacions casuals d’estrelles. Si veiem, per exemple, la constel·lació d’Orión, és una constel·lació molt coneguda, les estrelles que formen la constel·lació d’Orión, de qualsevol constel·lació pràcticament, no tenen res a veure les unes amb les altres. Estan a distàncies molt diferents. Es van formar en èpoques molt diferents. Per tant, no hi ha cap mena de relació entre elles. Però sí que és cert que quan nosaltres mirem la volta estrellada no tenim sensació de profunditat i ens sembla que totes estan a la mateixa distància. I així ho vam creure durant molts segles, que les estrelles estaven totes a la mateixa distància en una esfera que era la més externa de l’univers. Avui sabem que no és així. Les estrelles estan a distàncies molt diferents. Però el nostre cervell tendeix a identificar patrons. Gairebé qualsevol conjunt de punts que vegem, tendim a identificar patrons. I això és el que ens ocorre i el que hem fet amb les constel·lacions. Perquè a més han tingut un objectiu pràctic que ha estat, com abans deia, les constel·lacions van canviant depenent de l’època de l’any, canvien depenent també de la latitud. Una persona a l’hemisferi nord, depenent de la latitud a l’hemisferi nord també, veu constel·lacions diferents a una persona que està a l’hemisferi sud. Per tant, depenent de la latitud, el cel estrellat que veiem és diferent. Aquests patrons que hem identificat i que ens ajudaven a orientar-nos, els definíem d’una manera fàcil de reconèixer, els imaginàvem d’acord amb la nostra cultura. Cada cultura ha vist, ha projectat al cel, unes idees, ànsies, mites concordes amb la seva pròpia cultura. Les constel·lacions que veien a la Xina eren completament diferents. Eren moltes més, més petitones que les que es distingien a Europa. I gran part de l’imaginari de les constel·lacions que avui encara reconeixem procedeixen de Ptolemeu. Què va plasmar i va descriure a la seva obra importantíssima el ‘Almagesto’? Va definir quaranta-vuit constel·lacions. A cada estrella li va donar unes dades de posició de latitud, longitud, dues coordenades al cel per a poder distingir-les. Va parlar de la seva magnitud, de la seva lluentor, etc. Aquest catàleg de constel·lacions de Ptolemeu va ser una referència importantíssima durant tota l’Edat mitjana i el Renaixement. Encara avui aquestes constel·lacions, quaranta-vuit constel·lacions on queda plasmada la mitologia de la cultura grecoromana. Molts d’aquests mites d’Orión, Hèrcules, Perseo, Casiopea venen de la mitologia grecoromana. Aquestes cultures van projectar al cel els seus mites, les seves creences. Al cel van veure els amors, els desamors, les batalles, les trobades, els desacords entre els seus déus. És aquesta història dels déus, d’aquella cultura que la van projectar als cels estrellats, com van fer altres cultures que, sovint, imaginaven formes d’animals.

Montserrat Villar. El zodíac té formes d’animals, per exemple. El zodíac ve de la cultura babilònica que van projectar objectes, conceptes, relacionats amb la seva pròpia cultura. Quan va començar l’època de la navegació cap al sud per part dels europeus, van començar a descobrir un cel estrellat que per a ells era nou, en el qual les poblacions d’aquelles terres van imaginar les seves pròpies constel·lacions i els europeus van decidir que volien acomodar-les a la seva pròpia cultura. I de sobte, al cel del sud van començar a definir-se noves constel·lacions com una màquina de vapor, una mosca, un ocell del paradís, etc. A principis del segle XIX, la Unió Astronòmica Internacional, que és un organisme professional que pren decisions com si Plutó és un planeta o no. I en aquesta època hi havia un caos total. Constel·lacions que solapaven les unes amb les altres, que compartien estrelles, i la Unió Astronòmica Internacional va decidir: “Cal posar ordre al cel”. Llavors, van definir les constel·lacions d’una manera diferent. Van mantenir les 48 de Ptolemeu. Aquestes continuem utilitzant-les. Però en lloc d’aquests asterismes, és a dir, aquestes agrupacions que formem connectant les estrelles, com si fos un passatemps de punts que unim, es va decidir que la volta estrellada que es quedava dividida en 88 peces, com d’un puzle que encaixen les unes en les altres, que es reconeixen com les oficials i encara les utilitzem per a: la galàxia més distant de l’univers està en aquesta constel·lació o el forat més massiu en aquesta, etc. Però per descomptat, reconeixent que moltes altres cultures han vist, i encara continuen reconeixent dins de la seva cultura, constel·lacions diferents.

Sergio. Hola, Montserrat. Soc el Sergio i volia preguntar-te en quin moment l’astronomia es va separar de l’astrologia.

Montserrat Villar. Primer podem definir què és astronomia i què és astrologia. I l’astrologia té com a premissa que, a partir de la posició dels planetes en les constel·lacions del zodíac, i a partir d’una sèrie de coses que observem en els cels relacionat amb els planetes i les constel·lacions, es podia predir el futur de les persones, el futur de les nacions i es podia fer com una pràctica d’endevinació. L’astronomia intenta entendre aquests processos de moviment dels planetes, de com és l’univers, etc., sense aquesta connotació d’utilitzar els cels com a mitjà per a endevinar el futur. L’astrologia en l’actualitat és una pràctica que està descartada perquè s’ha demostrat que és fallida, no té capacitat predictiva ni el fet que tu siguis peixos, tu capricorn o tu càncer diu res sobre tu. Però també cal entendre que al passat eren altres contextos. No podem jutjar l’astrologia amb els ulls d’avui el paper que va jugar al passat. I va tenir un paper importantíssim, a més en moltes societats, on l’astrologia, tenia també una part de voler endevinar el futur per aquesta necessitat que tenim d’anticipar-nos a ell i preparar-nos. L’astrologia va guanyar molt de prestigi, perquè va anar fent-se cada vegada més sofisticada. Va anar sustentant-se en complexos càlculs matemàtics que reproduïen o intentaven rastrejar els moviments dels planetes en les constel·lacions, que és el que necessitàvem per a fer prediccions. Ja a la cultura babilònica tenim evidència, de fa almenys 4.000 anys, que practicaven l’astrologia. Ho sabem perquè ens ha arribat en taules d’argila, que ells ja utilitzaven l’escriptura cuneïforme, feien incisions en taules d’argila on hi ha diversos milers de presagis relacionats amb els cels. I l’avantatge que tenia és que els cels els podia veure qualsevol persona. Tenien també un cert component erudit que practicava l’astrologia, necessitava saber d’aquests càlculs, d’anar rastrejant els planetes al cel. Per tant, els astròlegs eren gent que sabia. Els astròlegs seriosos, diguem. Eren gent que sabien, no eren bojos, no eren ignorants. Llavors l’astrologia es va anar dividint com en dos aspectes, sobretot en el context cristià, on hi havia una part de l’astrologia que es considerava acceptable i una part que no era acceptable. Una part acceptable era aquella que feia prediccions meteorològiques, per exemple, una astrologia natural, una astrologia mèdica, perquè es considerava que tot el que hi havia al cosmos, el macrocosmos, tenia un reflex a la Terra, tenia un reflex en el cos humà. Llavors tota aquesta associació del macrocosmos amb el cos humà va desenvolupar també aquesta disciplina de la medicina astrològica, que a més també existia al món jueu, al món cristià, etc. Estava molt assentada i a més fins i tot pràctiques quirúrgiques que es decidia si implementar-les o no depenent de la situació dels cels. Llavors tota aquesta part sí que es considera com més acceptable.

Montserrat Villar. Però hi havia un problema molt greu que xocava de front amb les nostres creences en el si de la religió cristiana, que era el tema del lliure albir. Si el meu destí està escrit a les estrelles, si el meu futur està decidit ja per endavant abans que jo prengui cap decisió, en el moment en què jo neixo, tot el que a mi m’ocorrerà, tot el que jo faré està ja definit, jo no tinc elecció. Per tant, si jo cometo un delicte no tinc responsabilitat. Llavors, aquesta part de l’astrologia que s’orientava a predir què ocorreria a la gent, als individus, això és el que si que produïa un profund rebuig. Es va anomenar astronomia judicial i va arribar a ser perseguida molt durament. Però sí és cert que malgrat aquests canvis de la percepció de l’astrologia, al llarg dels segles, sempre va ser present. Va haver-hi prínceps, emperadors, papes que comptaven amb un astròleg amb el qual volien consultar perquè volien saber també el que els ocorreria per a també estar preparats. És a dir, va tenir molta, molta importància. De fet, es va considerar una altra forma diferent d’estudiar i d’investigar el cosmos. L’astrologia va començar a separar-se de l’astronomia sobretot a partir del segle XVII, quan ja aquesta nova manera per a interpretar el cosmos va començar a ser molt més racional, basada en l’observació, basada en les dades, en un instrument com el telescopi, etc. Però encara llavors hi va haver grans pensadors, com per exemple Kepler, que estava convençut. Ell estava convençut de la validesa de l’astrologia. Però sí que jo crec que al segle XIX ja va començar la divisió realment radical i, ja al segle XX, com dic, doncs ja la tenim totalment descartada. Encara queden, tots sentim parlar: “Bé, tu quin signe ets?” Encara queda com molt present. Tot i així, com dic, reconeixent aquest paper tan important que va tenir en aquestes societats del passat que el van considerar com una altra forma complementària i, de fet, de la mateixa importància d’interpretar i conèixer l’univers.

Home 6. Hola, Montserrat. Què tal? Hem parlat bastant de l’espai, però m’agradaria preguntar-te sobre el temps. Podries explicar-nos sobre instruments com a calendaris i rellotges?

Montserrat Villar. Com abans us comentava, als cels hem estat capaços de distingir aquests cicles que ens permetien mesurar el temps. I això es remunta a molt de temps. I tenim registres, o almenys evidències, d’un intent de mesurar el temps en ossos d’animals, per exemple. A la cova de Blanchard, en un abric, és a dir, una cova poc profunda al peu d’un penya-segat a França, es va trobar, per exemple, una placa, un os, d’uns 30.000 anys d’antiguitat on s’havien practicat més de 60 incisions que anaven canviant de forma i que estaven clarament associats amb el cicle de la Lluna. Com dos cicles de la Lluna, alguna cosa que completava aquests dos cicles de la Lluna, des de la lluna nova fins a la lluna plena, etc. Ja allí s’intueix, tot aquest temps enrere, primer un registre del cicle de la Lluna i potser un intent de mesurar el temps. Aquests cicles celestes, en diferents cultures al llarg del temps, van ser la base dels primers calendaris. El nostre calendari té 365 dies. El calendari oficial és el calendari gregorià, que és hereu del calendari egipci, on ells ja van tenir un any de 365 dies. Era un calendari basat en el cicle del Sol, uns altres estaven basats en el cicle de la Lluna, i que es remunta al tercer mil·lenni abans de la nostra era. Un cas molt, molt interessant és el de les cultures de Mesoamèrica. Les cultures maies a Mèxic, en diferents zones de Centreamèrica actual, on van tenir un coneixement astronòmic dels cels molt profund. Tenien el seu propi calendari, que també eren diferents tipus de calendaris basats en el Sol i en diferents conceptes, però ja tenien una forma molt sofisticada de mesurar el temps. I el que és molt interessant és que ha quedat constància de tots aquests coneixements del cel en registres molt sòlids, per exemple, en relleus tallats en pedres, en construccions, piràmides orientades d’una certa manera, en textos, en imatges. Per tant, moltes vegades sentim parlar del calendari maia o de l’astronomia maia, va ser importantíssim, molt profund i realment fascinant. Llavors, els calendaris ens han permès rastrejar el temps per diferents motius. Necessitàvem organitzar l’activitat agrícola, per exemple. O volíem registrar esdeveniments importants a la nostra història de les diferents societats. La Setmana Santa actual, de la religió cristiana, està totalment definida pel cicle de la Lluna, per la lluna plena. És a dir que aquests cicles del cel han determinat les nostres necessitats de l’activitat econòmica, política, religiosa, etc. També hem volgut mesurar el temps d’una forma molt més fina, en unitats més petites, diguem, com el transcurs de les hores, i per a això vam inventar rellotges: rellotges d’aigua, rellotges de sol, que també venen de la cultura egípcia, de civilitzacions molt antigues. Ja van construir els seus propis rellotges per a mesurar el temps. L’astrolabi va ser el primer rellotge portàtil de la història que permetia mesurar el temps mirant la posició del sol o de les estrelles. Podíem mesurar-lo a la nit, pel dia, amb l’enorme avantatge de poder transportar-lo d’uns llocs a uns altres. Per tant, aquest astrolabi va ser un instrument de mesura del temps molt, molt útil i molt utilitzat. En l’actualitat, aquests cicles del cel, que es van utilitzar al passat, se’ns queden una mica curts. Continuen definint el nostre dia a dia, el dia la nit, etc. I el nostre calendari continua sent solar. Però per a mesurar la precisió que necessitem per a moltes activitats econòmiques, moltes activitats de diferent tipus, el funcionament del GPS mateix, necessitem utilitzar àtoms que tenen una sèrie de vibracions que es fan amb un cicle molt molt fix, molt ràpid, de tot just una a mil milionèsima fracció de segon, fins i tot més fina, molt molt ben cronometrada, mesurada. I aquest cicle tan petit, aquest tic-tac tan, tan breu, és el que ens permet tenir sistemes com per exemple el GPS. Els satèl·lits de GPS tenen rellotges atòmics. I encara avui es continua intentant batre aquests rècords, sigui amb aquestes vibracions dels àtoms o amb altres processos atòmics fins i tot més breus encara, que permetin aquest tic-tac que cada vegada ens va donant un rellotge més i més precís.

Montserrat Villar. Per tant, la mesura del temps és un tema que és fascinant. I els cicles del cel el van definir durant molts segles, encara ho continuen fent. I anem inventant noves maneres de fer mesures cada vegada més precises per a batre tots els rècords.

Home 7. Hola, Montserrat. Ja no som aquestes primeres persones que miraven al cel amb curiositat. Però creus que avui dia continua havent-hi aspectes de l’espai sobre els quals som igual d’innocents que abans?

Montserrat Villar. Sens dubte. Fixa’t, quan mirem al passat sobre com es va interpretar l’univers, coses que ells van plantejar i van promoure moltes d’elles, per no dir la majoria, han estat descartades. Però en el seu moment, moltes d’aquestes noves idees van transformar el cosmos. Com per exemple, aquesta Lluna imperfecta, de la qual abans us parlava, va transformar el cosmos. Va transformar també el cosmos el canviar d’un model de l’univers que tenia més de 2.000 anys d’antiguitat, en el qual la Terra immòbil ocupava el centre i tot es movia al seu voltant. Va transformar per complet el cosmos el començar a concebre-ho com un univers en el qual la Terra estava en moviment entorn del Sol i estava entre els altres planetes movent-se entorn del Sol. Això va ocórrer a partir del segle XVI i el gran nom protagonista del qual va partir aquesta transformació va ser Nicolás Copérnico. Aquest nou cosmos va ser reforçat, demostrat, per les observacions realitzades amb el telescopi per Galileo Galilei i va suposar una ruptura total amb aquest concepte de l’univers ja mil·lenari. Aquesta ruptura era molt difícil d’assimilar per diferents motius. Perquè portem molts segles d’interpretar el cosmos de la mateixa manera. Perquè quan nosaltres sortim i veiem com es comporta el cel, no tenim sensació de moviment. La sensació que tenim és que tot gira al nostre voltant. El Sol surt per l’est, es posa per l’oest, etc. Per tant, a tots ens dona la sensació que la Terra està immòbil, nosaltres en ella, i tot el cosmos gira al voltant. Per tant, els nostres sentits ens deien que no tenia sentit que la Terra es mogués entorn del Sol. Es va interpretar aquest model del cosmos com alguna cosa que atemptava totalment contra els preceptes de la religió catòlica. Perquè si llegim la Bíblia, algunes afirmacions podem interpretar-les com que Déu va crear la Terra immòbil al centre de l’univers i tot està en moviment. Per tant, afirmar que la Terra estava en moviment i que no estava immòbil era com afirmar que la Bíblia mentia. És a dir, eren unes implicacions realment profundes i molt, molt difícils d’acceptar. I és el que li va causar tants problemes a Galileo, no a Copérnico, curiosament. Quan Copérnico va fer el seu model heliocèntric, amb el Sol al centre, tampoc va causar tant de tumult. Però perquè ho plantejava com un instrument matemàtic que ens permetia simplificar els càlculs d’aquest intent d’intentar rastrejar els moviments als cels. Ho simplificava d’alguna manera, tampoc els millorava tant, i es considerava un instrument matemàtic que no té un equivalent a la realitat. Però el que va veure Galileo, moltes de les coses que va veure amb el telescopi, part de les coses que va veure, les va interpretar en el context d’aquest model del cosmos heliocèntric.

Montserrat Villar. És a dir, Galileo Galilei transformava aquest concepte matemàtic, aquest model matemàtic, en una cosa real. Ell deia: “La naturalesa del cosmos realment és d’aquesta manera. De veritat la Terra es mou entorn del Sol”. I aquí va radicar el problema. I aquí ve el conflicte i tot el que coneixem. Avui sabem que també és fals. Avui sabem que el Sol no està al centre de l’univers. El Sol és una estrella totalment ordinària en els suburbis d’una galàxia com la Via Làctia, que és totalment ordinària, perquè és una més entre els milers de milions de galàxies que hi ha a l’univers. Tot això ho sabem. L’univers no té un centre. Podria ser infinit. Per tant, aquesta transformació del cosmos, que avui sabem que era incorrecta, va tenir unes implicacions profundes i un avanç importantíssim en la nostra interpretació de l’univers. Per tant, tot el que avui puguem pensar que era innocent, potser no ho era tant. I jo crec que això és important, que no podem analitzar aquests resultats del passat, aquestes interpretacions, amb els ulls de l’actualitat. Perquè el que també és cert és que probablement en 100 anys, el que avui afirmem, algunes de les coses que avui afirmem i que interpretem, els semblaran innocents. Un exemple de la nostra ignorància actual està en una pregunta que és: de què està fet l’univers? Tot el que conté l’univers és energia? La matèria també és energia. I sabem que, el 100%, diguem, d’aquest contingut d’energia que té l’univers està com en tres formes diferents. Un 5% és la matèria que coneixem. El que forma aquesta cadira, els nostres cossos, la mar, el planeta Mart, el Sol, les estrelles, tot el que coneixem, els llibres, tot està fet d’aquesta matèria ordinària. Que ens resulta familiar i sabem de què està feta. El 95% restant no sabem el que és. D’aquest 100%, diguem, 5% matèria ordinària, un 20% ho anomenem matèria fosca. Sabem que és matèria perquè fa els efectes de la gravetat. La gravetat és la interacció més important en la gran escala de l’univers. Llavors, si jo miro com es mouen les estrelles de la nostra galàxia, puc deduir quanta massa necessito per a reproduir aquests moviments. Ho pot fer la nostra galàxia, ho pot fer en altres galàxies, etc. I el que es va trobar, a mitjan segle XX, és que hi ha molta més matèria de la que realment els nostres telescopis estan detectant. El 90% de la matèria que contenen moltes galàxies és aquesta matèria fosca que no sabem de què està feta.

Montserrat Villar. No és matèria ordinària, no són planetes que no podem veure, no són estrelles molt fredes que no podem veure, no és matèria ordinària. Les teories actuals més acceptades és que aquesta matèria està feta d’unes partícules que no coneixem. Unes partícules desconegudes i que no interaccionen pràcticament amb res, per la qual cosa no deixen rastre. No podem detectar-les. Però en aquest moment sabem que és matèria perquè exerceix aquesta acció de la gravetat. És a dir, la necessitem per a explicar com es mouen les estrelles de les galàxies, però no sabem de què està feta. Ara la sorpresa va venir cap al 1995 quan un equip d’investigadors, dos de fet, van estudiar aquest fenomen i el van descobrir. A més, va ser motiu de Premi Nobel de Física al 2011. Així d’important va ser aquest descobriment. I és que sabem ja, des de fa uns 100 anys, que l’origen de l’univers va ser com una gran explosió. El Big bang, potser el Gran Esclat l’heu sentit anomenar. I l’univers es va anar expandint, expandint, expandint, expandint. Llavors, un esperaria que si aquesta interacció dominant que hi ha a gran escala és la gravetat en algun moment, ja que la gravetat tira cap a dins, en algun moment aquesta expansió, si alguna cosa faria, seria frenar-se. Depenent de la matèria que hi hagi a l’univers, o podria continuar expandint-se tota l’eternitat, o sinó potser frenant-se. Però el que mai esperaríem és que a mesura que passa el temps, l’univers s’estigui expandint cada vegada més i més de pressa. Hi ha alguna cosa que s’està oposant a la gravetat que està fent que avui dia l’univers s’expandeixi cada vegada més de pressa. Com expliquem això? No tenim una explicació per a què és aquest fenomen, a que aquesta energia faci un efecte contra la gravetat i provoqui aquest fenomen. Per tant, el 95% de l’univers és matèria fosca, energia fosca, 20% matèria fosca, 5% matèria ordinària, 75% energia fosca. Aquesta immensa majoria del que conté l’univers no sabem el que és. I jo crec que aquesta és una mesura de la nostra ignorància i una de les qüestions que tenen contra les cordes a la ciència de l’actualitat. I dic contra les cordes perquè sempre dic: “A la ciència volem qüestions que ens tinguin contra les cordes”. Perquè és el que més estimula les diferents maneres de pensar. Com resolem això que portem dècades intentant resoldre? Quina tecnologia podem desenvolupar per a posar a prova aquestes maneres d’interpretar el cosmos i d’entendre aquests grans misteris? Llavors, aquesta manera de mirar al passat cal mirar-la com que va ser fruit de la seva pròpia època.

Montserrat Villar. Va haver-hi també moltes idees boges, moltes idees que van desaparèixer, que es van destruir per descartades. I, en l’actualitat, la forma més efectiva que tenim de donar resposta als misteris de la naturalesa i del cosmos, de la manera més objectiva possible, no aconseguirem mai ser objectius 100%, primer perquè som humans, tots tenim biaixos, però almenys aquesta estratègia de totes les teories, totes les afirmacions que fem, sotmetre-les als test més durs. És a dir, qualsevol cosa que pugui qüestionar o desbancar la teoria de la relativitat, qualsevol cosa que ens inventem que pugui desbancar la teoria de la relativitat d’Einstein, la provarem. Això ho fem i la teoria de la relativitat d’Einstein sempre surt confirmada. Però aquesta és la forma que té de funcionar la ciència, que es corregeix, pensa noves estratègies, nous test. I amb aquest objectiu d’intentar donar resposta a aquests misteris d’una forma el més objectiva, el més crítica, el més escèptica possible des del raonament, no escèptica per ser-ho, sinó des del raonament i les dades, les observacions, els experiments i, probablement, moltes de les coses que avui estem intentant comprovar, o que avui creiem, seran descartades com a errònies. És a dir, la ciència realment és prova i error. Per tant, encara avui tenim molta ignorància, molts misteris, i també és el meravellós de la ciència. El meravellós de la ciència és el camí. Unes de les preguntes les anem responent, se’n van obrint unes altres, però sempre és un procés de renovació, de noves preguntes que s’obren i intentar respondre-les. I ja, per a tancar, també jo crec que és essencial per un motiu. Vivim en una època en la qual qüestionem molt el que considerem com un pensament únic. Al llarg dels segles sempre parlem dels mateixos noms, la cultura grega. Que pesats amb els grecs! Que pesats amb Galileo! Que part d’això és cert, perquè sí que és cert que al llarg de la història hem ignorat moltes cultures, molts noms. Llavors, està bé qüestionar què és el que hem ignorat, a qui no hem escoltat, quines idees no han quedat registrades o no han impregnat amb la solidesa d’altres maneres de pensar. Tot això cal qüestionar-ho i vivim una època on tot això es qüestiona. Però tampoc podem anar a l’altre extrem, que és el que ens arrisquem a fer si no mirem al passat, si no mirem des de diferents perspectives, de pensar: “Bé, rebutjaré tot el que s’estableix, tot això no m’interessa, és repetir més del mateix, que ens hem anat creient al llarg dels segles. No, jo vull altres coses diferents. Tampoc és això. És a dir, venim d’unes arrels. El coneixement que avui tenim sobre el cosmos és herència d’aquestes arrels, d’aquestes cultures que van tenir una importància però absolutament indubtable.

Montserrat Villar. I no podem renunciar a aquestes arrels, no podem negar-les. Necessitem ampliar aquestes visions però no podem negar les nostres arrels i aquestes cultures del passat que van tenir una influència realment molt important en el coneixement actual. Per tant, així tancaré. M’acomiadaré de tots vosaltres agraint-vos molt que m’hàgiu acompanyat, per la vostra amabilitat. Espero que hàgiu gaudit de compartir aquesta estona amb mi i m’acomiado de tots vosaltres. Moltes gràcies.