“Posa el nom del teu fill entre cometes a Google i dóna-li a buscar”

Santiago Moll. Hola, el meu nom és Santiago Moll. Soc professor de secundària, formador presencial i en línia i autor del llibre sobre educació digital “Empantallados: Cómo convivir con hijos digitales”. També soc autor del blog educatiu per docents i educadors “Justifica tu respuesta”.

Pilar. Hola, Santiago. Em dic Pilar i soc mare d’un adolescent de setze anys. Crec que tu i jo compartim inquietuds envers aquesta generació i agraeixo molt que comparteixis amb nosaltres els teus coneixements.

Santiago Moll. Moltes gràcies.

Pilar. A la ràdio, als anuncis, a la televisió, sents parlar de la generació X, la generació Y, la generació Z, els “millenials”, els nadius digitals… El cert és que em sento una mica perduda. A quina generació creus que pertanyo jo i a quina el meu fill? Què caracteritzaria la seva generació?

Santiago Moll. Recordo que fa unes… Lligat a la pregunta que m’has fet, recordo que fa unes setmanes vaig ser en una conferència que va impartir la Dolors Reig, que és professora d’universitat i una gran experta en educació digital i també en xarxes socials. Va dir que la tecnologia és tot allò que neix després de tu. Per mi, va ser una cita que em va agradar molt perquè, en certa manera, ens fa entendre que la tecnologia es acompanya des de fa… jo crec que vàries dècades. Què vol dir això? A partir de la pregunta que m’has fet, crec que podríem parlar de tres grans generacions. La primera generació aniria aproximadament des de finals dels 60 fins al 1980, aproximadament, i és la que s’ha anomenat generació X, on ens trobem en aquests moments tu i jo. En formem part o n’hem format part. La generació del “baby boom”.

Santiago Moll. A partir d’aquí, ve una altra generació que aniria, aproximadament, del 1980 al 1994. Aquesta és la generació anomenada generació Y, però també se la coneix com la generació “millenial”. A més, és molt curiós perquè, l’any 1980, que era una mica l’inici d’aquesta segona generació digital, en Marc Prensky, un gran expert en tecnologia, parla de la diferència entre nadius i immigrants digitals.

Santiago Moll. Les persones que han nascut amb la tecnologia i d’altres com nosaltres que ens hem d’adaptar a ella. Per acabar, la darrera generació, la generació, és clar, del teu fill, seria la que denominem generació Z. Començaria aproximadament a Espanya vers l’any 1994, que seria quan ocorre aquest boom d’Internet o també una espècie de democratització de la xarxa. Aniria des del 94 als nostres dies, bàsicament, i és molt difícil establir unes característiques, uns patrons, per una generació tan diversa com la del teu fill. Però crec que, bàsicament, el que defineix aquesta generació, aquesta generació d’Snapchat, de Youtube, d’Instagram, és que es tracta d’una generació que ha nascut, sobretot, al món audiovisual. Arribarà un punt en què, per exemple, la dicotomia entre nadius i immigrants perdrà el seu significat i crec que, al futur, ens haurem de centrar més en… No parlar tant de generacions, sinó parlar de la competència digital que tindran aquestes generacions.

Pilar. No sé si a tu també t’hauran passat situacions similars. Quan em poso a parlar amb el meu fill, els seus amics o altres joves sobre Internet i tecnologia, aleshores comencen a fer servir paraules com LOL, trol, espòiler…

Santiago Moll. Així és.

Pilar. “Ahre”… En fi, jo em perdo i, aleshores, no pots seguir la conversa. Em podries ajudar a entendre tots aquests conceptes?

Santiago Moll. Bé, per començar, t’he de dir que et veig molt immersa en el tema, crec que és un senyal excel·lent. Bé, el cert és que, com a filòleg, fa un temps em vaig interessar per aquests usos. Jo ho anomeno, o s’anomena, l’argot digital. Aquest argot digital té unes característiques molt concretes. Moltes d’aquestes paraules, moltes d’elles provenen de l’anglès, són anglicismes. Com a característica recurrent tenen el fet que són paraules molt efímeres, que apareixen o desapareixen perquè és fan virals a través d’un “influencer” o de les xarxes socials. També són paraules o expressions molt breus, moltes d’elles són paraules apocopades, és a dir, que només s’agafa un fragment de la paraula. Un exemple de paraula apocopada seria “mates”, “col·le” o “insti”, oi?

Santiago Moll. També s’utilitzen molt els acrònims. Ja que has comentat aquesta d’”ahre”, per la qual sento molta estima perquè els meus alumnes l’utilitzen en la seva manera de comunicar-se… Per exemple, la paraula “ahre” va ser creada per un “influencer”, un “youtuber” argentí. Aquesta paraula o expressió, curiosament, va creuar l’Atlàntic a través d’un “influencer” que segurament el teu fill coneix, t’ho asseguro, que és El Rubius. Fixa’t, per exemple, en la construcció d’aquesta paraula, que està formada per una interjecció, que és la “ah” de sorpresa, i el prefix “re”, que és aquest prefix de “requete”, oi? Doncs quan van crear aquesta expressió, en certa manera, quan parlem d’”ahre”, vol dir tot el contrari d’allò que volem dir. Si jo, per exemple, dic: “Pilar, quin cabell que duus avui”, si jo t’ho dic d’aquesta manera, tu podries entendre: “Aquest Santi, sembla que no li agrada gaire el cabell que duc avui”. En canvi, quan els adolescents diuen la mateixa frase: “Pilar, quin cabell que duus avui, ahre”, en el fons, transmeten una cosa totalment diferent. És clar, aquí entrem en el fet que el vocabulari també forma part del nostre llenguatge, defineix la nostra forma de ser o defineix el teu fill i els meus alumnes. Crec que això s’ha de tenir molt present. N’hi ha d’altres molt curioses que també comentaves. Per exemple, hi ha una paraula que m’agrada molt, que és la paraula “hype”, que és l’apòcope d’un a paraula anglesa, “hyperbolic”, que és una cosa hiperbòlica. Doncs un està “hype”, un adolescent. Nosaltres també crec que podem estar “hype” de tant en tant, oi?

Santiago Moll. Un està “hype”, per exemple, quan té moltes ganes o és a punt de sortir l’últim vídeo del seu “youtuber” preferit; quan, al matí següent, estrenen l’últim capítol de la sèrie de què són admiradors, o, per exemple, quan d’aquí pocs dies una determinada marca comercial de sabatilles traurà unes sabatilles que ho canviaran tot. També comentaves, per exemple, el cas de paraules com espòiler. És un cas que ve de l’anglès, del verb “to spoil”, és el que comentava que moltes paraules provenen d’anglicismes. “Spoil”, en anglès, simplement vol dir “espatllar” o “fer malbé”. Per tant, fer un espòiler seria espatllar-te o aixafar-te, per exemple, el final d’un llibre, el final d’una sèrie o donar-te pistes sobre què passarà al següent programa. Per acabar, aquesta que comentaves de LOL, és un exemple claríssim d’un acrònim. També són les inicials de tres paraules en anglès, “lots of laughs”, que vol dir “molts riures” o, el que és el mateix, “pixar-se de riure”.

Santiago Moll. De fet, és molt curiós perquè a classe tinc una alumna de segon de l’ESO, d’uns 14 anys, més o menys, que, quan a classe transmeto un coneixement o faig broma o dic alguna cosa que la pugui sorprendre, ella, de forma inconscient, l’argot que fa servir és aquest, com el cas de LOL. Tots es queden així i, a més, ho entenen perfectament. És clar, quan parlem d’aquest abecedari 2.0, per pares amb dificultats com, en certa manera, has insinuat amb la teva pregunta, crec que l’important és que tenim una cosa que em sembla fonamental, que és el fet que aquesta generació Z que comentàvem, fins i tot generacions anteriors, ens ensenyen molt a nosaltres, els adults. Crec que l’adult ha de ser conscient que ha arribat un punt en què també podem aprendre del teu fill, dels meus alumnes, dels més joves. Crec que ens hem d’atrevir a preguntar, ens hem d’atrevir a saber, hem de tornar a tenir aquesta curiositat, perquè el que fa la curiositat és que tinguem una comunicació molt més fluïda i fa, sens dubte, sempre m’agrada dir-ho així, fa que la comunicació no sigui només efectiva, sinó afectiva.

Pilar. Tu, com a professor, amb vint anys d’experiència en educació, com veus els nois d’ara, des del punt de vista de la tecnologia? Els veus més preparats que nosaltres?

Santiago Moll. La pregunta és: “Què entenem per estar preparats?”. És una pregunta que és difícil respondre perquè, què vol dir “estar preparats”? Penjar un vídeo a Youtube? Saber instal·lar una aplicació al telèfon mòbil? O, per exemple, enviar un missatge de WhatsApp? Per això és tan important parlar del que jo anomeno “competència digital”. Quan parlem de competència digital, bàsicament ens referim a l’ús que una persona fa de la tecnologia a la recerca d’un aprenentatge que anomenarem “aprenentatge significatiu”. En el cas del marc docent, un document molt valuós és l’anomenat “marc digital docents”, que és un document que va sorgir el 2017. A més, va ser creat per l’Institut Nacional de Tecnologia Educativa i Formació del Professorat, que depèn del Ministeri d’Educació i Ciència.

Santiago Moll. I, en aquest marc de competència docent… És docent, però crec que es pot traslladar perfectament a molts altres àmbits de la vida, tant a estudiants com a qualsevol tipus de persona interessada en l’educació digital. Aquest marc digital docent parla de cinc grans competències. La primera competència, bàsicament, se centra en aspectes relacionats amb la informació i l’alfabetització. Seria un primer contacte. Després, el segon, que em sembla també molt interessant, és la comunicació, de quina manera ens comuniquem els uns amb els altres a través de l’ús de la tecnologia. I també, dins aquesta segona competència, s’ha de parlar de la importància del treball en equip o del treball cooperatiu. Després tenim, en tercer lloc, el que es denomina la “creació de continguts”, la creació de continguts i també la cura de continguts, que seria una mica com elaborem aquests continguts i quina font fem servir per crear la nostra pròpia informació. I, per acabar, els dos últims aspectes competencials tindrien relació, és clar, amb la seguretat digital, un aspecte clau també per la competència digital. I, per acabar i no menys important, hi hauria la resolució de conflictes, i no només la resolució de conflictes amb l’ajuda de la tecnologia, sinó també la presa de decisions que fem a partir d’aquests dispositius electrònics. Crec que aquestes cinc grans competències s’han de convertir, no només pels docents, sinó també pels nostres estudiants i per la societat en general, en un full de ruta que marqui la societat digitalitzada d’avui dia.

Pilar. Al nostre grup de pares i d’amics, comentem que, potser, caldria incorporar més innovació a l’educació, temes de metodologia. M’agradaria saber, tu, com a professor, com ho veus?

Santiago Moll. És curiós que, quan em parlen o em pregunten sobre innovació, sempre em ve al cap una cita atribuïda a Sant Tomàs d’Aquino que diu: “Tem l’home d’un sol llibre”. Durant un curs acadèmic, duc a terme o utilitzo diverses metodologies a l’aula. Què vol dir això? Doncs que, durant un curs acadèmic, en una classe de primer o de segon de l’ESO, de nens de 13 o 14 anys, hi ha temps per allò que entenem com “classe magistral”, però també, és clar, hi ha temps per treballar de manera cooperativa, per treballar aspectes que tinguin a veure amb la inclusió de tots els alumnes a l’aula. Fins i tot, també treballem per projectes.

Santiago Moll. És clar, després t’adones que, quan parles d’innovació, és una paraula molt complexa de definir, perquè què entenem per innovació? D’una banda, tenim la innovació metodològica, però, evidentment, hi ha la part de la innovació digital o de la innovació de les noves tecnologies. A més, el positiu és que tant la metodologia com la tecnologia van agafades de la mà. Jo treballo cooperativament a l’aula amb els meus alumnes i, mentre treballo de forma cooperativa, també utilitzo la tecnologia.

Santiago Moll. Per mi, innovar és canvi, és transformació, és risc, és aprendre de l’error, és aprendre de l’altre. Crec que la innovació ha de partir, sobretot, d’aspectes relacionats amb el lideratge. Ha de partir d’aspectes relacionats amb la metodologia i, evidentment, com apassionat de l’educació emocional, de l’educació emocional i de les competències emocionals i, com no, és clar, no hi pot faltar la competència digital.

Pilar. Com a mare, vaig una mica despistada perquè sento que hi ha experts que diuen que la tecnologia pot ajudar però que també pot perjudicar. Com creus tu que els dispositius electrònics poden afectar l’aprenentatge dels nostres fills?

Santiago Moll. A mi m’agrada molt fer una comparació o un símil entre el concepte de tecnologia i el concepte d’eina. Recordo la pel·lícula d’Stanley Kubrick, no sé si l’hauràs vista, “2001: Una odissea de l’espai”. Hi ha una escena superfamosa, a part de la primera, que és quan aquell primat llança l’os. Per exemple, imagina’t que aquella eina que té aquell primat, que és un os, és una eina que li pot servir tant per trencar qualsevol fruita, per exemple, com per fer mal a un altre primat. En certa manera, jo sempre dic: “Tanqueu els ulls i, quan aquell primat llanci l’os cap amunt, el que baixi serà un telèfon mòbil”. És clar, quan tenim aquest telèfon mòbil, passa una mica com a la pel·lícula. Qualsevol telèfon mòbil s’ha d’entendre com una eina i, com qualsevol eina, té els seus aspectes positius i, és clar, els seus aspectes negatius.

Pilar. Aleshores, quins aspectes positius veus tu i quins inconvenients consideres que hi ha en la incorporació de la tecnologia i dels dispositius electrònics a l’aprenentatge?

Santiago Moll. Des del punt de vista educatiu, crec que els dispositius electrònics han de ser capaços d’ajudar-nos a ensenyar més i millor. Avui dia existeixen quatre grans tipus d’aprenentatges, que s’anomenen “aprenentatges electrònics”. Per exemple, l’aprenentatge en línia o, per exemple, en el cas de cenyir-nos més a l’àmbit educatiu, el que anomenem “aprenentatge mixt”. Després també tenim els que, per mi, són realment interessants. Un seria el “mòbil learning”, és a dir, l’aprenentatge a través de dispositius mòbils com, per exemple, “smartphones” i tauletes. I com podem incorporar aquests dispositius electrònics a les aules per facilitar l’aprenentatge o, per últim, un de molt curiós, del qual també es parla avui dia, que és el sistema d’”aprenentatge ubic”.

Santiago Moll. I jo crec que, avui dia, segurament el teu fill formarà part d’aquests dos últims grups, del “Mobile learning” i d’aquest aprenentatge ubic, en què les persones serem capaces d’aprendre on vulguem, el que vulguem i quant vulguem. Aquest aprenentatge que, en certa manera, surt de l’aula i es converteix en un aprenentatge permanent en funció dels interessos. Ens permet, en certa manera, deslocalitzar l’aprenentatge.

Santiago Moll. També crec que fomenta molt l’autodidactisme, és a dir, aprenem nosaltres mateixos, en funció dels nostres interessos, amb la informació que tenim. Aquí ho tenim. Quan dic la paraula “informació”, per mi, un dels grans inconvenients, és la paraula, no “informació”, sinó la paraula “infoxicació”. Quan parlem d’”infoxicació”, parlem de la suma entre informació i intoxicació. Mai havíem disposat de tanta tecnologia i de tant poc temps per utilitzar-la. És clar, arriba un punt en què estem tan sobrepassats d’informació que, alhora, la informació que gestionem és pitjor. Això, en certa manera, afecta aspectes tan importants com, per exemple, la productivitat. També, per exemple, està apareixent el que avui dia es denomina la “síndrome de fatiga informativa”. És un terme que va encunyar el psicòleg David Lewis. El que ens està passant amb l’excés d’informació, sobretot en el cas dels joves, dels adolescents, és que, quanta més informació tenim, pitjor capacitat de decisió tenim. Ens genera estrès, ens genera ansietat, ens afecta, per exemple, en el trastorn del son, i també ens genera, per exemple, irritabilitat. Crec que això s’ha de tenir molt en compte.

Santiago Moll. Com podem combatre la “infoxicació”? Crec que cal tenir dues coses molt clares. La primera és sobre què vull estar informat. Hi insisteixo molt amb els meus alumnes: “A tu què t’interessa?”. I, sobretot, cal tenir molt clar que no podem tenir molts temes d’interès, en cal tenir pocs. Després, cal ser conscients d’una cosa que a mi em sembla fascinant i és que, cada cop més, nosaltres no busquem la informació, sinó que aquesta informació ens arriba de manera inconscient i de manera passiva. Crec que, si som capaços de saber molt bé què volem saber i som capaços d’apartar aquesta informació que ens arriba directament, en certa manera, qui sap si podrem guanyar la batalla a aquesta infoxicació en què tots ens trobem immersos, joves i no tan joves.

Pilar. El cert és que això que comentes és molt interessant perquè, quan ets a casa i veus que els teus fills estudien amb la tecnologia i els dispositius electrònics, no saps com els pots ajudar a encarrilar-los perquè facin un bon ús de la tecnologia. Quines recomanacions ens podries donar als pares i als educadors?

Santiago Moll. Jo crec que s’ha de començar fent una distinció entre el mal ús, l’abús i l’addicció d’aquestes tecnologies o dels dispositius electrònics. Quan parlem del concepte del mal ús, parlem d’un concepte ocasional, per exemple, un missatge de WhatsApp poc encertat, un comentari en alguna xarxa social, però estem parlant d’un cas anecdòtic. És clar, quan el mal ús es transforma en abús, és quan sí que, tant formadors i educadors com pares, hem d’estar alerta a què està passant. Crec que, a vegades, sense adonar-nos-en, els adolescents, el teu fill, els meus alumnes… Crec que ens donen moltes pistes sobre com estan fent un mal ús d’aquesta tecnologia, especialment, amb els dispositius mòbils.

Santiago Moll. És clar, arriba un punt en què la línia que separa l’abús de l’addicció, a vegades, és una línia molt fina. Però, per exemple, ens passa que, en el cas d’aquesta transició de l’abús a l’addicció, o de l’abús directament, tenim alumnes, persones, estudiants, com el cas del teu fill, dels meus alumnes… que perden la noció del temps. Per exemple, quan juguen amb el mòbil o amb alguna consola de joc. Augmenten les discussions, apareixen les mentides, hi ha una disminució dràstica del rendiment escolar i hi ha una reclusió a les habitacions. Hi ha una disminució de la vida social relativa als amics i també a la vida familiar, cada cop comparteixen menys experiències comunes. Hi ha trastorns d’alimentació, trastorns del son… Crec que són molts senyals, evidentment no sorgeixen tots junts, que ens marquen el pas de l’abús a l’addicció. Jo sempre dic que no existeixen addiccions, el que existeix són els addictes. Quan arribem a aquest punt en què realment hi ha una addicció, és evident que hem d’acudir a un professional.

Santiago Moll. Però crec que estem parlant de casos extrems, crec que avui dia ens movem entre el mal ús, entre l’abús i, jo crec que, en aquest àmbit… Crec que la tasca que fem als centres educatius i la que feu vosaltres a casa vostra, crec que és fonamental. D’aquí ve la importància d’aquesta educació digital i de voler aprendre en què consisteix donar el millor a les persones que tant estimem, al teu fill i als meus estudiants.

Pilar. Santiago, en aquest context tecnològic i tu, com a tutor, podries compartir amb nosaltres quines tècniques apliques als teus alumnes perquè rendeixin més als exàmens i gestionin millor el temps?

Santiago Moll. El cert és que aquesta és una pregunta superimportant. A més, és una pregunta recurrent quan m’entrevisto amb pares i mares dels meus alumnes de tutoria. Quan parlem de l’estudi, sempre parlem de la importància de l’organització. Dono importància a allò que s’anomena les “lleis del temps”. Aquestes lleis del temps tenen per finalitat fer-nos més productius i que el temps d’estudi, el temps que dediquem a una tasca, sigui un temps de qualitat. Per exemple, hi ha una llei molt curiosa, que és la llei de Parkinson. Parkinson era un funcionari de l’administració de correus, un funcionari de correus que treballava al Regne Unit, i que es va adonar de com de malament treballaven les persones que hi havia al seu voltant i de com poc de productius eren.

Santiago Moll. En aquell moment, Parkinson es va adonar que quan nosaltres donem una tasca en el temps, la tasca que donem no la realitzem de manera proporcional. Te’n donaré un exemple molt senzill. Imagina’t que el teu fill té un examen de naturals divendres, en aquest examen entren quatre temes. Doncs, el normal, nosaltres entendríem que, com una cosa normal, aquesta organització del temps implicaria que cada dia de la setmana estudiés un tema. La llei de Parkinson ens diu que nosaltres no funcionem així, sinó que el que fem és, en certa manera, allargar del tot aquesta tasca i la concentrem al darrer moment, al darrer instant.

Santiago Moll. Un altre exemple és el típic que dono a classe de Llengua. Dono un llibre de lectura per llegir, dono dos mesos per llegir-lo i, soc un il·lús, crec que cada dia en llegiran una pàgina. Però quina és la realitat? Què ens diu la realitat? Que, en el fons, la majoria, el 80 % dels meus alumnes, quan llegeix aquest llibre? El llegeix la nit anterior o fins i tot diuen: “Pare, mare, desperta’m una miqueta abans per acabar el llibre”.

Santiago Moll. Hem d’ensenyar als nostres alumnes, hem d’ensenyar al teu fill, a administrar correctament el temps. Per què? Per no caure en allò que es denomina la llei d’Illich o la llei de productivitat negativa. Illich té un llibre apassionant que s’anomena “La escuela desescolarizada”, on parla sobre la productivitat i ens diu que, en certes ocasions, no som conscients que existeix el que s’anomena productivitat negativa. Te’n donaré un exemple molt senzill. Imagina’t que jo dic als meus alumnes de Llengua: “Pel proper dia, vull que em feu un text argumentatiu sobre els aspectes a favor i en contra de la televisió”. El primer que fa un alumne com el meu, per exemple, és anar-se’n… Què seria el primer que farà? Encendre l’ordinador i buscar-ho a Google.

Santiago Moll. Ho comença a buscar, comencen les primeres pàgines i arriba un punt en què s’adona que la informació que buscava, la resposta, la solució a allò que els havia demanat, no existeix a la xarxa. Ell té consciència que està treballant però, en el fons, durant els 30 minuts que ho ha buscat a la xarxa, no ha obtingut cap resposta a això. Però, el pitjor, és que ha començat buscant un text argumentatiu sobre els beneficis i els inconvenients de la televisió, però ha acabat, per exemple, entrant en una pàgina web o entrant en una botiga en línia famosa i acaba, per exemple, comprant-se unes sabates. Per exemple, en aquest cas ens adonem que disposem de tanta informació, tenim tants dispositius propers a nosaltres, que sempre busquem les respostes quan, en el fons, les respostes les tenim nosaltres mateixos. Per estudiar, per aprendre, per memoritzar, no cal Google, cal una bona administració del temps.

Santiago Moll. Una altra llei que m’agrada molt comentar a les classes són les denominades lleis d’Acosta. Són unes lleis que m’apassionen, però lamentablement no són gaire conegudes perquè les va escriure un tècnic espanyol. Crec que, si fos als Estats Units, llavors rai. Però algunes de les lleis d’Acosta són francament interessants, i la que més m’agrada, que crec que sí que és molt útil en relació als exàmens, és que el pitjor enemic de la productivitat són les interrupcions. Jo les anomeno el lladres del temps. Quines són? Tenir el mòbil a mà, l’ordinador encès, a vegades escoltem podcasts amb els auriculars, tenim la televisió encesa… En certa manera, ens han venut que aquesta generació Z és una generació “multitasking” o multitasca, però està demostrat que la multitasca no beneficia la productivitat.

Santiago Moll. Una altra de les lleis interessants que té Acosta és que diu que, per una tasca curta, sempre tenim temps, però que les tasques importants sempre les deixem pel final. Perquè quan els nostres estudiants s’enfronten a un examen amb molt de contingut, com que entenen que és una tasca que no poden fer de cop, com moltes altres coses, unes operacions matemàtiques o contestar un qüestionari d’anglès, sempre ho acaben deixant per l’últim moment. Una altra cosa fonamental en època d’exàmens, quan hi ha moltíssima pressió, quan hi ha molts treballs per fer, és que, a vegades, cal ser-ne conscients i cal escollir entre fer les coses correctes i fer les coses perfectes. Crec que, a vegades, cal ser pràctic. Per què? Perquè, si som pràctics, som eficaços, eficients i més productius. Aquests en serien una mica els elements. També m’agradaria incidir en el concepte de què entenc per “caixes del temps”.

Pilar. Caixes del temps?

Santiago Moll. Aquí ho tens. Per cada tasca que té el teu fill, se li ha d’assignar un temps concret. Imagina’t que, en una sola tarda, el teu fill ve amb un examen de Naturals, ha de fer uns exercicis d’Anglès i ha de repassar o fer una ressenya d’un llibre. És molt important que no donis al teu fill tota la tarda per estudiar, sinó que parteixis la tarda en períodes de temps concret. A cada període haurà de realitzar una activitat determinada: estudiar per l’examen de Naturals de divendres. Què fa això? És una mica el que hem dit de la llei de Parkinson. El que fa és, com que hi ha molt poc temps per fer la tasca, l’esforç que faig per fer-la és moltíssim més gran que si tinc la percepció que tinc tota la tarda per realitzar-la. Dic que funciona molt bé. A més, el gran avantatge és que, si ho fem així, com a pares, no teniu la necessitat d’acompanyar-los en la feina, no cal ser al seu costat estudiant el tema, sinó que simplement, quan s’acabi aquest temps, el que heu de fer és que el vostre fill, que el teu fill, et demostri què ha après.

Santiago Moll. S’adonen de com administren un temps concret i a tu et dona moltes pistes sobre la qualitat de l’estudi del teu fill. Però crec sincerament que de res serveix una bona administració del temps quan, en època d’exàmens, cometem dos grans errors, que són: una mala alimentació, menjar malament, i sempre dic la broma de dormir pitjor. Crec que, en època d’exàmens, en època de pressió màxima, sobretot, s’ha de mantenir l’activitat física, encara que s’hagi de reduir, i, sobretot, mantenir uns hàbits d’alimentació saludables. I, evidentment, respectar les hores de son. I, com a darrer consell, si m’ho permets, en aquests períodes de son, sobretot, que el mòbil no sigui a l’habitació. Perquè comporta una interrupció constant d’aquests cicles de son, aquests missatges de WhatsApp que no deixen de fer pampallugues durant tota la nit. Crec que un consell per aquest descans de qualitat, com parlàvem de la productivitat, és mantenir els mòbils fora de les habitacions o de les habitacions dels nostres fills.

Pilar. El llibre que has escrit d’”Empantallados”, l’he llegit i hi ha una part en què parles de la tècnica “pomodoro”. Si us plau, la podries compartir amb nosaltres?

Santiago Moll. És una tècnica que m’encanta, li tinc molta estima i és una tècnica que faig servir en moments de molt flux de treball. La tècnica “pomodoro”, com el seu nom indica, “pomodoro” en italià vol dir tomàquet, la va patentar un estudiant italià que s’adonava que era incapaç de treballar de manera productiva. Se li va ocórrer intentar eliminar qualsevol distracció que tingués i només tenia sobre la taula un temporitzador en forma de “pomodoro”. Aquí ho tens. D’aquí va néixer el que seria el que denominem tècnica “pomodoro”, que és aquest punt en què el temporitzador va corrent. El que va fer ell va ser trobar el moment exacte en què podria rendir sense cansar-se o sense distreure’s. Es va adonar que el període de 25 minuts de treball intens i 5 de descans era la fórmula que a ell el va ajudar moltíssim, jo també reconec que l’utilitzo en determinats moments, i que li va funcionar realment bé.

Santiago Moll. Això és perquè el que passa és que, quan estem estudiant amb la màxima atenció, arriba un punt en què, quan ja portem uns minuts focalitzats, existeix el que s’anomena la “mentalitat de focus”, focalitzats en una tasca, arribem al que s’anomena, quan ja portem uns deu o dotze minuts, al que s’anomena la “fase de creuer de l’estudi”. Què passa? Quan aconseguim aquesta fase de creuer, és quan adquirim els coneixements i ho absorbim tot moltíssim més de pressa. Ens oblidem de les interrupcions que ens envolten i és quan treballem d’una manera molt productiva. Segons els estudis, quan hem superat aquests 25 minuts, aquesta atenció, aquesta velocitat de creuer per l’estudi, per la realització de tasques, decau i és quan es recomana aturar-se un moment. A vegades, a les entrevistes amb pares, intento adaptar aquesta tècnica “pomodoro” de 25 minuts a períodes, per exemple, de 20 o de 15. El cert és que han donat resultats molt bons.

Pilar. També et volia comentar que els adolescents i la gent jove, tots en algun moment diuen: “Vull ser ‘youtuber’”. I quan els veus davant d’un “youtuber”, veient-ne el programa, el cert és que et planteges si realment estan perdent el temps, si és pràctic, si és útil per ells…

Santiago Moll. En relació a això, hi ha una cita molt bona, a mi m’encanta, és una de les meves cites preferides de Winston Churchill, que diu: “El gran problema de la societat actual és que la gent no vol ser útil, sinó important”. Cal tenir molt clar què és el que vull transmetre i per què vull ser “youtuber”. És a dir, vull ser “youtuber” per transmetre uns coneixements, per transmetre uns valors, o, evidentment, per entretenir o el que persegueixo és la fama? En certa manera, quan parlem del “youtuber”, el gran problema del “youtuber” actual és que potser prioritza la fama per sobre del contingut. Això és un problema.

Santiago Moll. L’altre dia buscava al María Moliner, al diccionari d’ús de María Moliner, com definia María Moliner el concepte de fama, i ella deia que la fama consisteix en què ets una persona respectada, ets una persona molt coneguda, ets una persona que té molts admiradors, però acabava dient que la fama sempre depèn de tenir una qualitat. Crec que cal saber distingir en aquesta generació, a la generació del teu fill, quins són aquells “youtubers” capaços de transmetre una informació o un entreteniment i quins són els que simplement busquen la fama. Cal dir-los això, cal que els ho ensenyem i cal, evidentment, que ho supervisem. En aquest sentit, em sembla important que, com a pares, com a educadors, com a docents, no fomentem la fama, sinó que el que realment hem de fomentar és el talent. Què és el talent? Crec que Jose Antonio Marina ho defineix perfectament: “El talent és el bon ús que hom fa de la seva intel·ligència”.

Santiago Moll. La tecnologia es pot convertir en un aliat excel·lent del talent. Com podem fomentar aquest talent? Potser portem molts anys fent una mala pregunta, aquesta típica que diu: “Tu, de gran, què vols ser?”. Potser, si canviéssim aquesta pregunta per la de: “I a tu, què se’t dona bé?”… Potser aquí és on podríem trobar aquest talent precoç, aquestes qualitats que, en el fons, tots tenim i que crec que, com a pares i com a educadors, tenim el deure de fomentar al màxim, tant a les escoles com a casa nostra. Què fa una persona amb talent? La persona amb talent és aquella que té un objectiu molt clar, que és autoresponsable, que té una mentalitat focus i que sempre busca millorar. Una cosa molt important, per aquesta persona amb talent, és que és molt més important l’excel·lència, ser excel·lent. És molt més important l’excel·lència que ser perfectes.

Pilar. Una altra cosa que ens preocupa molt als pares és el tema de les xarxes socials. Com veus tu els nostres adolescents i la seva relació amb les xarxes socials? Què ens podries aconsellar a nosaltres, els pares, per poder promoure que facin un bon ús de les xarxes socials?

Santiago Moll. L’ús de les xarxes socials em sembla un dels grans reptes que tindrem, no només els pares, sinó també els educadors. Cal tenir molt clar que, quan parlem de xarxes socials, d’alguna manera, directament o indirectament, ens referim a un concepte fonamental, que és el concepte d’identitat. És a dir, qui soc? Què soc? Què penso de mi? Però el gran problema de la identitat és que, avui dia, és més important la identitat digital que la identitat personal. És una mica: “Ets el que ets a la xarxa”. Et donaré uns deures molt senzills. Quan tornis a casa, encén l’ordinador, obre el navegador de Google, posa-hi el nom del teu fill i el seu primer cognom entre cometes i prem a buscar. Busca al buscador i busca a Google Imatges. El que hi aparegui del teu fill és com el món digital definirà aquesta persona, que és el teu fill. No sé si m’explico. És clar, què passarà? Que, cada cop, la identitat digital tindrà molt més pes que la identitat personal i això pot ser un problema, encara més quan aquesta identitat digital està tan lligada als estereotips.

Santiago Moll. És impossible parlar de xarxes socials i no comentar què són els estereotips. Els estereotips són aspectes que la societat ha assumit com a tals. Aquests estereotips, lamentablement, s’estan produint contínuament a les xarxes socials i exerceixen una pressió enorme sobre els més joves. ¿Per què? Perquè sempre ens bombardegen sobre la perfecció del cos, l’èxit personal, l’èxit familiar i la felicitat. Hi ha d’haver un control i una supervisió. Ho dic perquè, en el meu cas, treballo amb alumnes de 13 o 14 anys. Pràcticament, de la meva classe de tutoria, el 80 % dels alumnes, alguns no tenen ni 14 anys, pràcticament tots tenen un compte a Instagram. Cal prendre precaucions, no s’ha de tenir por de les xarxes socials, però crec que hem de ser molt conscients de la responsabilitat que implica tenir un compte en edats tan primerenques. Crec que un dels grans reptes, com he dit amb anterioritat, és fer-ne una supervisió, sempre partint de la confiança envers el teu fill o els nostres alumnes, però crec que hi ha d’haver una supervisió o un control per part dels adults. Em sembla fonamental per evitar problemes al futur. Potser el teu fill o els meus alumnes puguin sortir perjudicats en relació a allò que he dit de l’empremta digital que anem deixant permanentment cada dia quan pugem una foto a Instagram, fem una piulada a Twitter o pengem un vídeo nostre al canal de Youtube.

Santiago Moll. Fa uns anys hi va haver un cas que es va viralitzar, que és el cas de l’Essena O’Neill. Era una model, una “influencer”, que d’un dia per l’altre va decidir abandonar la xarxa. Ella tenia un compte d’Instagram amb centenars de milers de seguidors i es va adonar que tota la seva vida girava al voltant d’aquesta xarxa social, en aquest cas d’Instagram i del seu canal de Youtube. Es va adonar que estava vivint la vida dels demés. Això em sembla un aspecte molt important i que crec que també es relaciona amb el poc valor que els adolescents donen a la seva intimitat. De fet, s’està parlant d’un concepte, d’una cosa molt nova, que a mi em sembla molt interessant, que és el concepte d’”extimitat”, en què nosaltres ens despullem, parlant metafòricament, completament. Mentre navegues per les xarxes socials, veus habitacions d’adolescents, adolescents als banys privats de casa seva sense cap tipus de pudor. Aquest és el control i la supervisió als quals em referia. És a dir, donar importància a la intimitat com a valor únic. En certa manera, vigilar aquesta “extimitat” que cada cop s’està estenent més amb conductes que crec que són irresponsables i, alguna vegada, fins i tot temeràries, dels adolescents que fan servir les xarxes socials. Com podria ser Instagram, que potser és la que avui dia resulta més atractiva i està donant resultat en els adolescents.

Pilar. Tots els pares hem tingut algun moment en què els nens ens donen arguments a favor de poder tenir un mòbil. Alguns arguments són més encertats: “Per estar comunicat amb els meus amics”, “Si em vens a buscar i arribes tard, així ja sé quina és la teva situació i si t’he d’esperar”. D’altres són menys encertats: “Perquè tots els meus amics en tenen i jo soc l’únic que no en té”. Quins consells ens donaries per poder arribar a acords amb ells perquè facin un bon ús dels mòbils?

Santiago Moll. Crec que és molt important no fer gaire cas a la pressió del voltant. És a dir, crec que mai s’ha de comprar un mòbil com excusa, jo també soc partidari d’endarrerir com més millor l’edat de donar un mòbil a un adolescent. Hi ha casos de nens o de preadolescents a primària que ja utilitzen, no el mòbil dels seus pares, sinó el seu propi mòbil. Tenim nens de 6 o 7 anys que pel seu aniversari ja no els interessa jugar a certs jocs a què jugàvem tu i jo quan érem joves, sinó que el que volen és un mòbil. Crec que en això hem de ser molt clars. Hem de ser rotunds i hem d’entendre que, si vols un mòbil, per què el faràs servir? Quin ús li donaràs? És clar, si et fas aquesta pregunta i la formules a un nen de 12 anys, et puc assegurar que trobaràs molt poques raons perquè pugui adquirir aquest mòbil. En aquest sentit, crec que hem de partir d’un aspecte que em sembla molt important, que és la “disciplina positiva”. Tu parlaves de les normes, parlaves dels límits.

Santiago Moll. La disciplina positiva és un model pedagògic que incideix en el fet que l’educació ha de ser una educació no punitiva, no basada en el càstig, sinó basada en aspectes relacionats amb l’assertivitat, per exemple, o l’empatia. Quan, en una llar, arriba un mòbil i aquest mòbil és d’un adolescent, a vegades, és recomanable que aquest primer mòbil no sigui exclusivament d’ell, de l’adolescent. Aquest també és un consell que donem en el cas de les consoles de joc. Quan es compra una consola de joc a casa, aquesta consola de joc no pertany a l’adolescent, sinó que pertany a tota la família. A mi em sembla molt important pactar, em sembla important dialogar, que aquests pactes i aquests acords a què arribeu pare, mare i fill siguin acords realitzables, que es puguin complir, que siguin molt clars, que siguin pocs i que, evidentment, s’escriguin.

Santiago Moll. A partir d’aquí, si partim d’aquesta línia, ells han de tenir molt clar què es pot fer i què no es pot fer amb el mòbil. Cal controlar-ne l’ús, cal tenir moments de desconnexió, perquè per mi és molt important. En aquest sentit, si fem un ús de les normes de manera responsable, entendrem que aquest dispositiu electrònic, aquesta eina, no ha de per què ser perjudicial, però sempre sota supervisió i sota control.

Pilar. A quins acords podem arribar amb els nostres fills sobre l’ús del mòbil?

Santiago Moll. Acords. Mira, ara que parles d’acords, recordo una carta que una mare va escriure al seu fill de 13 anys. Era de la Janell Hofman. Una carta que es va fer molt famosa, que es va viralitzar, en què la mare d’aquell fill de 13 anys li escrivia una carta, una espècie de contracte. Crec que és una idea bastant interessant. Ella li va regalar aquesta carta i l’hi va regalar amb el mòbil. D’aquestes recomanacions que hi havia, aquestes normes que hi havia en aquesta carta, n’hi havia unes 20, en deia una que era molt important. És la primera, estem parlant d’un noi de 13 anys: “El mòbil no és teu, sinó que és meu”. Pertanyia a la mare. Una altra cosa molt important és conèixer-ne en tot moment els mots clau. Superimportant. Un altre, tenir un control del seu l’historial de navegació, també. Fer-ne un bon ús, veure fins a quin punt és necessari dur-lo a l’escola. Importantíssim, hi ha d’haver moments de desconnexió, és a dir, hi ha d’haver moments en què el mòbil no formi part d’un membre més del nostre cos. Una altra és ser respectuós a les xarxes socials o a la missatgeria instantània com WhatsApp, per exemple. Vigilar aquelles pàgines que tinguin relació amb un contingut inapropiat o amb un contingut que, per exemple, fomenti la violència o aspectes sobre sexualitat.

Santiago Moll. Son unes pautes molt concretes, molt clares i molt breus. Crec que pot ser un punt de partida meravellós per poder treballar de manera afectiva les normes dins un entorn familiar.

Pilar. Santiago, moltes gràcies pel teu temps i per compartir amb nosaltres els teus coneixements, per donar-nos consells i per ajudar-nos a entendre aquest vocabulari que fan servir els adolescents amb la tecnologia. Moltes gràcies.

Santiago Moll. Bé, gràcies a tu. Ha estat un plaer compartir aquest temps, i no dubtis que aprendre sempre ens fa millors.

Pilar. Gràcies.