¿Per què ens agrada tant tenir raó?

Vicent. Em dic Vicent Botella. Soc físic, tot i que després em vaig passar a la neurociència i a la ciència de dades i, amb el meu amic i company Javier López Alós, que és filòsof, hem escrit un llibre, hem publicat recentment “Per què pensem el que pensem?”, que té un subtítol llarg que diu: “Com raonem els humans, per què ens equivoquem tant i què hi podem fer”. Per què pensem el que pensem? Vull dir, fins a quin punt som conscients de les coses que condicionen el nostre pensament, d’aquelles coses que ens influeixen, que influeixen inclús en les nostres decisions? És evident que estem condicionats per molts factors biogràfics, culturals, socials, de context econòmic, però a mi avui m’interessaria parlar amb vosaltres d’aquests factors, diguem-ne, cognitius que ens influencien, aquestes coses que fa el nostre cervell, el nostre sistema nerviós, que portem de fàbrica, de sèrie, i que ens influeixen també cada dia. Perquè la veritat és que el nostre cervell fa moltes coses de manera automàtica.

Funcionem en mode pilot automàtic moltes vegades. La percepció, per exemple, ara em veieu, el vostre cervell està construint, a partir de la informació visual, una percepció, i ho està fent de manera automàtica, sense demanar-vos permís i sense demanar-vos opinió. De la mateixa manera, quan vas explorant el món, el cervell va fent aproximacions, simplificacions, emetent judicis, suggerint respostes, de manera automàtica o, com diem moltes vegades, intuïtiva. Fixeu-vos que, quan vas al cinema i estàs mirant una pel·lícula de terror, per exemple, t’espantes, t’alteres i se t’accelera el cor. A pesar que saps que ets al cinema menjant crispetes i que no et passarà res, però aquest perill percebut, encara que sigui en una pantalla i sigui fictici, com que el cervell fa interpretacions automàtiques, t’espanta. Per això funcionen les pel·lícules de terror, però això aconsegueixen espantar-nos.

Perquè hi ha coses que el cervell fa sense preguntar-nos, sense aturar-se a reflexionar. Són el que anomenem els automatismes cognitius. Per què? Per què el cervell fa això? Bé, l’explicació és més o menys senzilla. Som animals, oi? Som mamífers. I vivim en la incertesa, vivim en el fet de no saber què passarà. Normalment, estem forçats a prendre moltes decisions amb poca informació. Però cal prendre-les. Encara que no tinguis informació suficient moltes vegades per prendre una decisió, l’has de prendre de tota manera. Aleshores, com ho fem? Quan anem pel món, anem explorant llocs nous, contextos nous, sotmesos a nous estímuls, situacions noves.

Ens hem de fer una composició de lloc, avaluar què està passant, avaluar si hi ha cap perill i actuar en conseqüència. I, a més, actuar amb una certa rapidesa. Hi ha vegades en què no et pots…, diem moltes vegades, no et pots aturar a pensar, reacciones. Si jo ara llancés una pedra cap al públic, no ho faré, el vostre cervell no diria: “Mira, aquí ve un projectil contundent a una certa velocitat i potser seria una bona idea que m’ajupís”. No, no anem així per la vida. T’ajups i després ja mires si era una pedra, un os de peluix o què era. De la mateixa manera, si ara sortíssim al carrer i aquí al carrer hi hagués una multitud corrent espaordida en una certa direcció, nosaltres ens hi sumaríem feliçment, començaríem a córrer i després ja preguntaríem per què corríem i què passava. És a dir, fins a un cert punt, és comprensible que en algunes situacions reaccionem de manera automàtica, reaccionem d’una manera que ens fa entendre que, d’alguna manera, en aquestes situacions, al nostre cervell, si voleu, o a nosaltres ens importa més la supervivència que la veritat.

Què passa? Que aquestes regles, aquestes regles automàtiques, aquestes regles aproximades, aquestes regles que ens ajuden a prendre decisions amb poca informació, són regles que es diuen “regles heurístiques”. Això vol dir que són regles aproximades, imperfectes, és el que diem “fer les coses a ull”, a vegades. L’interès d’aquestes regles que ens estalvien temps, ens estalvien energia i ens permeten prendre decisions ràpides amb poca informació, però són imperfectes, és a dir, indueixen o tenen un marge d’error, hi ha una probabilitat que s’equivoquin aquestes regles. Això és el que anomenem els “biaixos cognitius”. Normalment, aquestes regles heurístiques porten aparellat un biaix cognitiu. 05:324 Us en puc donar un exemple, si voleu, un exemple fàcil d’entendre del que és un biaix relacionat amb una regla aproximada. Quan quedeu per menjar amb els amics i sou un grup de set, vuit amics, i s’han de demanar pizzes per sopar, us poseu a trucar-los a tots i preguntar-los quanta gana té cadascun exactament per demanar exactament les pizzes necessàries i que ni sobri ni falti menjar? No. “Doncs, més o menys, si en som set, mira, demana vuit pizzes, que val més que en sobri que que en falti”. Això és una regla aproximada. I aquesta regla aproximada, en concret, té un biaix, cap a què? Que et sobri menjar, normalment.

Si haguessis aplicat una altra regla, si haguessis aplicat la regla de: “Sempre sobra molt de menjar. Mira, en som set, demana sis pizzes, que sempre ens en sobra”, aquí estàs introduint un altre biaix, el biaix que potser alguns dies algú es va quedar amb gana, oi? Aquests són els biaixos. És a dir, la nostra màquina de pensar, la nostra capacitat cognitiva, està molt bé i fa moltes coses bé. I ens ha portat fins aquí com a espècie i a tots ens manté vius cada dia. Però és cert que té unes certes vulnerabilitats. Té, a vegades, una certa tendència a cometre certs errors. Aquests biaixos cognitius ens afecten a tots. Si voleu usar la metàfora, diguem-ne, d’una computadora, és com un software que ve preinstal·lat. Saber que són allà, poder-los donar un nom està bé, però conèixer-los no els desactiva.

Per això nosaltres proposem el que anomenem una alfabetització cognitiva. Nosaltres creiem que aquests biaixos cognitius, que aquestes vulnerabilitats del nostre pensament, haurien de ser també conceptes coneguts per la majoria, aparèixer a les converses. I, bé, ara estaré encantat d’escoltar-vos i respondre a les vostres preguntes. Moltes gràcies per venir.

Cris. Hola, Vicent. Hola. Em dic Cris i m’agradaria fer una pregunta. Al vostre llibre parleu sobre errors de raonament que cometem nosaltres. Ens en podries compartir alguns exemples, si us plau?

Vicent. Mira, se m’acudeix parlar, per exemple, d’una d’aquestes regles automàtiques que apliquem molt, que es diu la regla o l’heurística de la disponibilitat. Això ho van estudiar, ho van anomenar, ho van descriure dos psicòlegs molt famosos, Daniel Kahneman i Amos Tversky, als anys 70, i li van posar aquest nom que sembla llarg i complicat, però, en realitat, és una cosa força senzilla d’entendre. Quan anem pel món i hem d’estimar una probabilitat, o en una paraula una mica més comuna, un risc. Quin és el risc de fer això? O quin és el risc de fer allò? “Risc” és una altra paraula de probabilitat, però normalment parlem de risc per a coses negatives. Ningú parla del risc que li toqui la loteria. És a dir, parles de la probabilitat que et toqui la loteria i del risc de tenir un accident, per exemple. És clar, a vegades, tens poca informació, o cap, però la teva vida, la realitat, et demana que has d’estimar probabilitats, riscs, etcètera.

Com ho fas si no tens informació? Doncs el cervell moltes vegades et dona una intuïció basada en l’heurística de la disponibilitat, que és així de senzilla: com més fàcil et resulti d’imaginar, com més fàcil et resulti trobar exemples a la teva memòria d’aquesta situació, més probable ho consideres. Com més fàcil et resulti pensar. Per això, per exemple, tu vas per l’autopista conduint un dia tranquil·lament, pensant en les teves coses i, de sobte, et trobes un accident de trànsit. I aixeques el peu de l’accelerador i, de sobte, poses més atenció a la conducció. Per què? Perquè, de sobte, tens aquesta memòria recent d’un accident i, en tenir la memòria recent, això augmenta la teva estimació de la probabilitat de tenir un accident.

Us en dono un altre exemple que tots coneixem: si l’any 2018 o 2019 ens haguessin preguntat a qualsevol de nosaltres: “Quina creus que és la probabilitat de viure una pandèmia global?”, què hauríem dit? “Res. Hollywood. I ara! Cap”. Si ara us pregunto quina és la probabilitat que hi hagi una altra pandèmia, és clar… Però per què? Perquè ara ens ho podem imaginar. Perquè abans era una cosa per a la qual no teníem exemples, no teníem vivències, no teníem memòria, no som especialistes en virologia i en epidemiologia, no teníem experiències en el tema, no en teníem informació. Perquè, potser, si ho hagués preguntat a un viròleg, o ho hagués preguntat a un epidemiòleg, m’hauria donat una resposta informada, basada en els seus coneixements, però la resta de la gent que no tenim coneixements en aquestes disciplines, què fem? Doncs pensem en la nostra experiència viscuda, en la nostra memòria.

Diem: “Com que no n’he viscut cap, com que no se m’acudeixen exemples recents, estimo una probabilitat baixa”. Aquí el que és important d’entendre, el problema d’aquesta heurística, que funciona bé a vegades, per descomptat… Però fixeu-vos que és una cosa molt aproximada perquè, en realitat, que tu tinguis exemples o que a tu et resulti més fàcil o més difícil d’imaginar no té res a veure amb la probabilitat real del fet. La probabilitat d’un fet és la que és, independentment de com de fàcil que et resulti a tu imaginar-ho o no. La probabilitat d’un accident d’aviació o que et parteixi un llamp és la que és, independentment de la claredat o nitidesa amb què t’ho pots imaginar. Oi? Aquesta heurística de la disponibilitat, és clar, fa també, o explica, per què a vegades la imaginació és la millor amiga de l’ansietat. Perquè, és clar, si te’n vas de viatge, per exemple, i tens una gran imaginació, et pots imaginar una quantitat de coses increïbles que poden anar malament.

Com has de perdre l’equipatge? Com t’has de quedar aturat no sé on? Com se t’ha de punxar una roda pujant no sé on? Ho pots imaginar. I, com que ho pots imaginar molt clarament i hi pots imaginar amb molta facilitat, o et ve al cap amb molta facilitat, ho estimes molt probable, quan en realitat no ho és necessàriament. Per això, a vegades la imaginació i l’ansietat s’ajunten. Perquè, si ho estimes molt probable, et poses més nerviós. Això està relacionat també amb un altre fenomen, el segon exemple, si voleu, i és que aquesta facilitat per pensar les coses fa també que associem qualitats positives a aquest pensament. Com, per exemple, credibilitat a una certa cosa.

Això ho fem moltes vegades quan ens expliquen alguna cosa, ens expliquen una xafarderia, i diem: “Doncs, ep, no ho sé, però em quadra. No ho sé, no en tinc cap informació, però ho puc…”. O al revés, ens expliquen alguna cosa d’algú i dius: “Impossible, impossible, no m’ho puc imaginar”. Ja, però que tu t’ho puguis imaginar o no, no té res a veure amb la veritat. És a dir, que ens resulti més o menys fàcil de pensar una cosa, més o menys fàcil d’imaginar, té una relació molt tènue amb si el fet és veritat o no. Però sabem que aquells pensaments, aquelles idees que ens resulten familiars, que les hem vist moltes vegades, ens resulten més fàcils de pensar, més fàcils de portar al cap.

I aquest és el biaix, aquest és l’automatisme, tendim, senzillament perquè són familiars, a associar-los qualitats positives, com, per exemple, qualitats de veritat o de credibilitat. Qui sap això? Els experts en màrqueting, els experts en imatge pública, els experts en política i en comunicació política saben que repetir i insistir amb una idea, amb un concepte, amb una frase, amb una imatge, amb un candidat, ajuda que això sigui familiar al cap de la gent. Això ens passa amb les idees també. Una nova idea, d’entrada, no sé qui és, no sé què és, però quan ja ho he vist mil cops i la meva vida sembla que continua igual, doncs bé, associo ja aquestes qualitats positives a aquesta idea o a aquesta imatge.

Raquel. Hola, Vicent. Soc la Raquel i et volia fer una pregunta. Dediques un capítol del teu llibre al tema de les emocions i com influeixen en el que pensem. M’agradaria que, si us plau, me’n donessis un exemple.

Vicent. Començaré dient que ens agraden molt, jo crec, culturalment, les dicotomies, dividir les coses en dos, cos i ment, raó i emoció, com si fossin coses realment separades. I, en realitat, l’emoció i el pensament, l’emoció i la raó, l’emoció i el pensament conscient, realment no són independents ni realment separables. Sabem, de fet, que és molt difícil prendre decisions sense un component emocional. Això ho va demostrar, per exemple, el neurocientífic portuguès Antonio Damasio als anys 90 al seu famós llibre “L’error de Descartes”, quan explica que certes persones que tenen lesions cerebrals que els impedeixen generar o integrar l’emoció tenen problemes seriosos a l’hora de prendre decisions. A vegades es queden paralitzats a l’hora de prendre una decisió o poden prendre decisions de molt de risc, decisions que podríem tots considerar, d’alguna manera, irracionals.

I això és, senzillament, perquè no aconsegueixen tenir una resposta emocional davant del que està passant. Intentaré explicar una mica això per on va. Ens hem d’adonar, per exemple, que hi ha decisions que no es poden raonar. Perquè, Raquel, si jo et pregunto: “Ep, dissabte vols fer parapent amb mi?”. Imagina’t que tu dissabte no tens pla. Com raones això? Hauràs de veure si et ve de gust o no. Bé, amb tot, sí que és cert que l’emoció a vegades ens pot jugar males passades. Cal anar amb compte amb ella, oi? Perquè sempre han dit: “No vagis a comprar al supermercat amb gana perquè les decisions es ressenten”. I, si estàs molt enfadat, potser no és el moment d’enviar aquell correu electrònic. Calma’t, no? És cert que l’emoció té els seus graus i cal anar amb prudència amb ella, oi? Però cal ser conscient que l’emoció no és eliminable de la presa de decisions.

A mi m’agrada dir que la presa de decisions, prendre una decisió, no és el mateix que resoldre un problema. Perquè a vegades ho confonem. A vegades, la gent em diu: “Tinc aquest problema que he de resoldre”. No, dic: “Has de prendre una decisió, no has de resoldre un problema”. Un problema matemàtic de llibre de text té una solució que és independent de tu. És a dir, dos més dos és igual a quatre, independentment de com et vagi a tu el dia. Però, en moltes decisions que prenem, la decisió que prendràs no és independent de tu. No és independent de com et vagi a tu el dia o de com et sentis o de com valoris les diferents opcions. Per això, diferents persones en una situació similar prendran diferents decisions, escolliran coses diferents. No vol dir que hi hagi algú que ho encerti i que tota la resta s’equivoqui. És perquè som persones diferents, amb valors diferents i, a vegades, amb respostes emocionals diferents.

Pepe Galán. Hola, Vicent. Soc en Pepe Galán. Estem parlant de les decisions i m’agradaria que ens donessis algun consell per prendre les millors decisions. I també m’interessaria saber, una vegada hem pres una decisió, com no tornar enrere, seguir donant voltes a aquestes decisions, a les opcions que teníem. Gràcies.

Vicent. Potser, si hagués d’escollir entre el més important… Mira, jo crec que cal recordar, entre altres coses, que el resultat d’una decisió no és només un conjunt de fets objectius. He escollit fer això i passen aquestes coses. El resultat de la decisió també es mesura per com la narrem, per com ens sentim nosaltres amb aquest resultat. Una sèrie de sensacions, emocions subjectives. La nostra pròpia valoració del que ha passat. Un exemple molt senzill: si jo em compro una bicicleta i et dic: “Pepe, mira quina bicicleta més bonica que m’he comprat. Quina bicicleta més bonica. L’estic gaudint… No t’ho pots imaginar. Cada dia que surto, dic: “Que bé que vaig amb la bicicleta”. Doncs molt bé, tinc una valoració molt positiva de la decisió que hem pres de comprar-me aquesta bicicleta.

Però si em compro la mateixa bicicleta i et dic: “Pepe, no ho sé. Hi estic donant moltes voltes perquè m’he comprat aquesta bicicleta, però jo… No ho sé. Potser hauria d’haver anat a més botigues, mirat més per internet. Crec que el meu veí se n’ha comprat una també. Ja veuràs com la del meu veí és millor. I no ho sé”. Fixa’t que la bicicleta és la mateixa. La decisió és la mateixa. El fet objectiu és el mateix. Però la valoració, com em sento jo amb la decisió, és totalment diferent. I potser jutjo el resultat d’aquesta decisió d’una manera totalment diferent, sent el mateix fet objectiu. Això d’una banda. D’altra banda, jo veig cada setmana molta gent que no té problemes reals de presa de decisions. Les decisions que pren són, en general, força raonables. Però el procés de la decisió, el procés de prendre la decisió, és un dolor. Els costa molt.

Hi donen moltes voltes. Ho pateixen molt. Abans de fer alguna cosa, moltes setmanes, per a qualsevol cosa. Per reservar un hotel per a les vacances, per al que sigui. Molt donar-hi voltes, molt patir. “I si no trobo el millor? I si això no sé què?”. Aquí és on cal anar amb compte. Perquè, novament, si tu inverteixes tanta energia en una determinada decisió, d’alguna manera, també estàs inflant les expectatives. I et pot passar, i ho veig en individus, ho veig en equips, ho veig en empreses, que després diguis… Potser la decisió et surt bé, però després dius: “Tant de patiment per a això? Tant donar-hi voltes per a això en concret?”. Per això cal anar amb molt de compte. Cal anar molt amb compte amb la presa de decisions. No només ens obsessionem a vegades amb el resultat, amb l’elecció en si, sinó també amb la narració del que està passant. També amb la narració del que ha passat. Sobre la teva segona pregunta, sobre donar voltes a les coses.

Aquí et parlaria, per exemple, del problema del remordiment, que està molt relacionat també amb la culpa del comprador. El que en anglès anomenen el “buyer’s guilt”. Aquesta cosa de: “M’he comprat la bicicleta, però em passo després sis mesos patint perquè no sé si m’he comprat la que em volia comprar”. El remordiment és… Tenim molta por del remordiment. Moltes de les coses que ens paralitzen són, precisament, l’aprensió que tenim a equivocar-nos, l’aprensió que tenim al judici futur que farem sobre la nostra decisió. “I si m’equivoco? Què passarà si m’equivoco? Com em sentiré si m’equivoco? Com em sentiré si les coses van malament?”. El que és curiós és que, realment, si ho comptem en minuts al dia, tampoc passem tants minuts penedint-nos de decisions passades.

Passem molts més minuts preocupats per decisions futures que penedits per decisions passades. En aquest sentit, hi ha una certa paradoxa aquí, que és que tenim molta por d’una cosa, que és el penediment o el remordiment, que després resulta que no tenim gaire temps de fer. Aleshores, estàs preocupat pel possible remordiment que sentiràs si falles sabent que no tens temps de penedir-te de coses passades. Tindràs temps de penedir-te d’aquesta? D’altra banda, el remordiment o el penediment moltes vegades està… I ho dic per a decisions potser més complexes. El penediment o el remordiment té també una funció. Per a decisions que es repeteixen amb freqüència, per exemple, parlar amb la teva parella o parlar amb els teus fills, si fas alguna cosa malament, si un dia els parles malament, o un dia crides més del que hauries d’haver cridat, o dius una cosa que està fora de lloc i s’enfaden amb tu, està bé que hi hagi un marcador emocional que et digui: “Això no ho tornis a fer. Això no ha anat bé”. Això està bé.

El problema és que aquest penediment o aquesta por també l’extrapolem a decisions molt més complexes que després no tindràs l’ocasió de repetir. Amb quin combustible s’alimenta aquest remordiment? Amb contrafactuals. Sempre estem amb aquesta història de: “Si hagués fet això… Si m’hagués casat amb el meu primer xicot en lloc d’amb aquest…”. Però, és clar, això no ho saps. Estàs comparant la teva situació actual amb una hipòtesi, amb un cas hipotètic de: “Si jo hagués fet una altra cosa”, i sempre dius: “Si hagués fet una altra cosa, ara estaria millor”. No, estaries igual. Estaries semblant. No ho pots saber. T’estàs fent trampes al solitari. Una altra idea que us volia proposar és que podem pensar les decisions com si fossin apostes.

Això ho ha escrit i ho ha descrit molt bé Annie Duke en un parell de llibres. Annie Duke és psicòloga clínica, però també és campiona de pòquer. Sap bastant de presa de decisions amb poca informació o sota la incertesa. La idea d’entendre les decisions com a apostes és entendre, és bàsicament dir una cosa tan senzilla com que no sabem què passarà. Això ho sabem tots. No podem predir el futur amb exactitud. No obstant això, ho intentem. Ho intentem. Quan hem de prendre decisions, fem a vegades castells en l’aire: “Faré això i després passarà allò i em diran no sé què”. Et fas un conte, una narració que després no ocorre perquè després no passa així. Pensar la decisió com a aposta té diversos avantatges. I un dels avantatges principals, diria jo, és entendre millor, o eliminar o reduir el sentiment de culpa quan les coses no van com tu esperaves. Tu estimes, tu creus que t’anirà bé fer una cosa, li atorgues una certa probabilitat.

Ep, doncs mira, jo crec que diré que sí a aquesta oferta de feina perquè me n’he informat, hi ha anat un dia, he vist l’empresa, sembla que està bé, sembla que tot bé”. I tu, mira, has fet els deures, has estimat un risc raonable, sembla que és una bona opció i la prens. Sis mesos més tard, tanca l’empresa, o no t’agrada la feina, et mors d’avorriment allà o hi ha un company que ha entrat després que hi entressis tu que et fa la vida impossible, qualsevol cosa. Això vol dir que has pres una mala decisió? No, tu havies estimat unes probabilitats, havies estimat un risc i després no ha anat tan bé com podria haver anat.

Però no et pots fustigar. No pots dir: “Però com se’m va acudir a mi?”. No, amb la informació que tenies en aquell moment, vas fer una aposta. Aleshores, cal assumir que en aquesta vida farem apostes i, fixeu-vos-hi, encara que fóssim com el meteoròleg, imagina’t que tinguéssim un aparell màgic, una aplicació al nostre telèfon fantàstica que li poguéssim preguntar: “Ep, aquesta decisió, quines probabilitats tinc d’èxit amb aquesta decisió? I això et digués: “El 85%, el 90%, el 15%”. Seria fantàstic, oi? I imagina’t que anessis per la vida només prenent decisions que tinguessin un 80% de probabilitat que t’anessin bé. Doncs, així i tot, dues de cada deu no et sortirien com vols. Així i tot, dues de cada deu no et sortirien com vols. I això, senzillament, s’ha d’acceptar.

Elisa. Hola, soc l’Elisa i m’agradaria preguntar-te una cosa sobre l’atenció. Quan creu que la nostra capacitat d’atenció és més baixa i és més fàcil de ser influenciada i més limitada?

Vicent. La nostra atenció, precisament, una de les coses que té és que és limitada. Tenim una mena d’amplada de banda molt petitona per observar la realitat. Encara que no ens ho sembli, perquè anem pel món pensant que ho podem tot, oi? Però no. Sabem que, quan focalitzem l’atenció en alguna cosa, ens estem perdent moltes coses. Per això, per exemple, parlar pel mòbil mentre condueixes és il·legal, perquè sabem que tota l’energia que se’n va en la conversa no la poses en… Encara que estiguis mirant a la carretera, el cervell està en el que estàs parlant. Encara que no estiguis despistat amb el mòbil, estàs potser inclús parlant amb el mans lliures, però estàs en la conversa, perds reflexos, perds capacitat de reacció.

Hi ha experiments molt interessants sobre l’atenció. Se m’acudeixen experiments del laboratori de Simons, als Estats Units, experiments clàssics. N’hi ha un de molt divertit en què… No sé si algú ho ha vist, que és un vídeo de dos equips de bàsquet de tres persones passant-se unes pilotes, diverses pilotes. Uns van vestits de blanc, d’altres van vestits de negre. I tu dius al públic: “A veure, us posaré un vídeo i heu de comptar quantes vegades es passa la pilota l’equip que va vestit de blanc”. Aleshores, la gent es posa a comptar, posa tota l’atenció a comptar les passades de pilota.

I al vídeo, que dura tres minuts o dos minuts, de sobre passa pel mig del camp una persona disfressada de goril·la. Passa per allà, es posa allà enmig, fa així i surt. I després, tu preguntes: “Quantes vegades s’han passat la pilota?”. Tot el món: “15, 16, jo n’he comptat 14, etcètera”. “D’acord, quanta gent ha vist el goril·la?”. “Quin goril·la? Què?”. “Com que quin goril·la?”. Normalment, el 50% del públic no ha vist el goril·la. Té un altre experiment, Simons, el de la porta, que està molt bé també. Allà al campus de la universitat sortien i una persona, parlem dels anys 90, amb un mapa de paper a la mà pregunta a un transeünt: “Disculpi, per anar no sé on?”. I quan aquell havia de respondre, de sobte arribaven dos operaris de la construcció amb una porta i passaven pel mig de les dues persones. En aquell moment, aprofitava el tipus del mapa per canviar-se amb una altra persona també amb un mapa. I era veure si el transeünt incaut al qual havien preguntat s’adonava que la persona que li havia fet la pregunta havia canviat. Que era una altra persona.

I també, aproximadament la meitat no se n’adonava. Inclús a vegades feien canvis de gènere. Primer, preguntava un home, passava la porta i, de sobte, hi havia una dona. I la gent continuava responent: “Doncs, miri, vagi per aquí. La segona a la dreta”. Per què? Doncs perquè estàs concentrat en el que estàs concentrat i no penses en altres coses. A veure, això no és nou, tampoc. Vull dir, hi ha dues activitats que s’aprofiten d’això més que cap altra, que són els mags i els carteristes. És a dir, ho tenen claríssim. És a dir, ja no només tenen una gran destresa manual, també controlen molt bé les dinàmiques de l’atenció. I saben com cridar la teva atenció, i mentre és la teva atenció aquí, per una altra banda estan fent una altra cosa. Estan traient una carta o t’estan robant la cartera, és igual.

Però ho saben fer molt bé. El problema és que, és clar, aquesta atenció limitada, la pregunta és: en el món en què vivim ara, vivim en el que s’anomenaria una economia de l’atenció. Aquest és un concepte que ja va introduir Herbert Simon als anys 70, i és un concepte que entén la nostra atenció com un recurs valuós i limitat. Sempre han dit que si un… N’heu sentit a parlar, oi? “Si un producte és gratuït, tu ets el producte”. No? És a dir, vivim en una economia, en un sistema que està ple de demandes d’atenció. Coses que estan demanant la nostra atenció a totes hores.

Estímuls, entreteniment, discursos, informacions, cartells. És a dir, hi ha moltes coses que estan sistemàticament competint per la nostra atenció. Però, és clar, la nostra atenció és limitada. La nostra atenció té una amplada de banda finita. Aleshores, un problema que ens hem de plantejar és com viure en aquest món que està constantment demanant la nostra atenció quan sabem que la nostra atenció és limitada. Com l’administrem? Perquè, si ens deixem portar, estarem posant atenció a moltes coses que ens assalten pel carrer. El problema és que, hiperestimulats com vivim enmig d’aquest gran soroll, amb presses, doncs això ens força, o sembla que ens força i ens porta a agafar més dreceres. A agafar més dreceres cognitives. A usar més aquestes regles.

És a dir, a no poder aturar-nos a pensar perquè vivim hiperestimulats. I, a més, genera també a vegades una sensació una mica angoixosa que hi ha massa coses que se’ns escapen. Aquesta sensació de no poder arribar a tot. Perquè hi ha tant que no puc arribar a tot. La primera noció o la primera defensa és adonar-se que l’atenció és limitada. Que l’atenció és un recurs limitat. Que no en tenim d’infinita. I, precisament, protegir-ho. Què significa protegir-ho? Com podem protegir la nostra atenció? Bé, jo diria que hi ha solucions. Per exemple, Gloria Mark, als Estats Units, ha estudiat bastant el tema de les distraccions en l’ambient laboral, per exemple. Avui vivim connectats a diversos dispositius alhora. I estem treballant i ens arriben mails, missatges. Les empreses moltes vegades tenen programes de missatgeria instantània dins de la mateixa empresa. Doncs hi ha estudis que diuen que un treballador normal que treballa en una oficina amb ordinador és interromput una mitjana d’una vegada cada 11 minuts. Com es pot treballar així? És difícil.

És complicat. Jo, a vegades, treballo amb acadèmics, i hi ha gent que em diu: “Jo treballo amb la safata d’entrada del correu electrònic oberta, aquesta xarxa social oberta, aquella xarxa social oberta i aquest programa de missatgeria instantània també i el mòbil sobre la taula”. I dic, és clar, si la teva feina és estar connectat permanentment i has de reaccionar en temps real perquè hi ha molta gent que depèn de tu i aquesta és la teva feina, parlar amb gent, doncs, és clar, ho entenc. Però si la teva feina requereix pensar, concentrar-se, resoldre un problema, pensar una idea nova, crear alguna cosa, es complica molt, oi? Tinc un amic que treballa en una gran empresa tecnològica de programador i m’explicava que havien imposat una mena de codi d’honor, de regla, havia arribat un mail a tot el món establint el que anomenaven “la regla dels cinc minuts”. La regla dels cinc minuts deia: abans d’enviar un missatge a un company perquè t’ajudi amb alguna cosa, has de dedicar tu cinc minuts a veure si ho pots resoldre tu i no molestar l’altre perquè és molt fàcil… “On és això? Doncs espera’t que ho pregunto a en Juan”, i en Juan està fent el que estava fent i, de sobte, missatge i ja l’has interromput, oi? Jo crec que és una de les coses que hem de fer: raonar, i ja no només de manera individual, també col·lectiva.

Com ens hem de relacionar amb aquestes tecnologies? Quins espais han d’ocupar aquestes tecnologies? O certs aspectes d’aquestes tecnologies, sobretot quan sabem que a vegades estan dissenyades per explotar i per aprofitar-se precisament d’aquestes vulnerabilitats cognitives. Precisament, de la debilitat.

Marisol. Hola, Vicent. Soc la Marisol. Et volia fer una pregunta. Quins són els errors més comuns del pensament i els raonaments que, encara que siguin intuïtius, poden ser també erronis?

Vicent. El primer seria la famosa fal·làcia de planificació. I aquesta segur que teniu tots una experiència íntima amb ella. La fal·làcia de planificació és, senzillament, la nostra tendència a infravalorar el temps i els diners que ens costarà fer alguna cosa. Ja pot ser una reforma a casa o un projecte a la feina, el que sigui. Normalment, gairebé tots els projectes acaben passats de temps i de pressupost. Per què? Doncs està una mica relacionat amb el biaix de l’optimisme. Senzillament, perquè pensem: “Doncs això a mi no em passarà”. Novament, fem aquesta narració, aquests castells en l’aire: “Bé, doncs faré això, faré això, faré això, faré això” i donem poc marge a la incertesa. Donem poc marge a l’atzar perquè intervingui i passin coses. Quan sabem que passen coses, que quan fas un projecte hi ha un component que algú tira els daus i et passaran coses. Oi? Però inclús gent amb moltíssima experiència en un determinat sector, amb anys treballats, amb projectes… Sistemàticament, continuen caient en la fal·làcia de planificació, continuen infravalorant el temps que trigaran o els diners que costarà. Una altra fal·làcia molt comuna és la fal·làcia del cost enfonsat. La fal·làcia del cost enfonsat… Us en dono un exemple. Anem al cinema. Paguem, no ho sé, vuit euros per l’entrada. Seiem a mirar la pel·lícula i, al cap de 15 minuts de mirar la pel·lícula, ens sembla soporífera. És a dir, no ens agrada, estem avorrits, ens estem adormint. Què fem? Molts ens quedem allà asseguts.

Per què? Doncs perquè hem pagat vuit euros, no? Ja, el que passa és que els vuit euros no te’ls tornaran encara que acabis la pel·lícula. Els vuit euros, en aquest cas, són el cost enfonsat, el cost irrecuperable. És a dir, encara que jo vagi a la taquilla i digui a la persona de la taquilla: “Escolti, que la pel·lícula em sembla soporífera”, i diu: “Ah, hauries d’haver escollit mort. No li tornaré els diners, no?”. És a dir, això s’ha perdut. En aquest moment, l’únic que podem pensar és què fem amb la resta de temps que tenim? Què fem amb la resta dels 70 minuts? Ens quedem allà a patir? O marxem i fem una altra cosa? Sortim a prendre un cafè amb la nostra parella? És clar, la fal·làcia del cost enfonsat el que farà és que dona valor a coses irrecuperables del passat que, en principi, no haurien de tenir un pes en la decisió actual. Perquè l’únic que hauria de pesar en la decisió actual és les conseqüències futures. El que hagi passat abans, els vuit euros que hi hagis invertit… És clar, però això jo ho veig en empreses a totes hores. “No, no, en aquest projecte hem invertit ja sis mesos i tots aquests diners en aquest projecte… No podem parar ara”. “Però si no va enlloc. Per què no podem parar ara?”. “Pel que hem invertit ja”. Però el que has invertit no ho recuperaràs. És el cost enfonsat. Això ja ha passat. Ara has de pensar en el futur. Per això veus… D’aquesta manera es perden molts diners i molt de temps. Però ho veig també… Es veu en la vida quotidiana moltes vegades. Parles amb gent jove i dic: “Bé, has acabat la carrera i ara què vols fer?”. Diu: “Vull trobar feina del que he estudiat”. “Del que has estudiat. Molt bé, i t’agrada?”, i diu: “No”.

Dic: “No t’agrada? Aleshores, per què?”. “Perquè és el que he estudiat. Perquè, si no, per què he estudiat això?”. I dic: “Doncs no sé per què has estudiat això, però si ara no t’agrada, potser no et convé”. La fal·làcia del cost enfonsat… Moltes vegades, és curiós. És un mecanisme estrany en què intentem justificar una decisió passada amb una decisió present. És a dir, intento justificar el fet que m’he gastat vuit euros en una pel·lícula soporífera i insofrible quedant-me a mirar-la sencera. No cal que t’hi quedis a mirar-la sencera, ja està, no ho recuperaràs. O vull justificar que vaig fer alguna cosa, doncs ara trobaré feina del que vaig estudiar perquè, si no, per què ho vaig fer? Doncs no ho sé, perquè el teu jo de 18 anys va escollir fer-ho, però han passat anys i ara ets una persona diferent i ara potser t’agrada una altra cosa. Oi? La fal·làcia del cost enfonsat està permanentment present a les nostres vides, en molts aspectes, i ens porta a vegades a decisions poc racionals. La fal·làcia del cost enfonsat està també relacionada amb aquest cost emocional que suposa que moltes vegades a la vida ets tu qui ha de determinar que una cosa acaba o que una cosa no ha sortit com hauria de sortir o que una cosa ha canviat. I això té un cost, té un cost admetre que un s’ha equivocat. Aleshores, moltes vegades, la fal·làcia del cost enfonsat està també relacionada amb això, és a dir: “Bé, si jo he invertit sis mesos en això i tots aquests diners en aquest projecte i no va bé, bé, però mentre ho mantingui viu, no ha fallat, de moment, oi?”. No obstant això, si dic que no, ja està, aquí he de determinar jo que ha fallat. Ho decideixo jo. Ho dono per acabat. Passa també en les relacions personals, no? Gent que està en una relació de parella que no funciona o que no estan a gust. “Però ja fa dos anys que som junts”, i dic: “Bé, però no n’afegeixis un altre, no?”.

Juan. Hola, Vicent. Soc en Juan i m’agradaria saber per què cansa tant pensar.

Vicent. M’encanta com ho formules perquè, de fet, no sempre ho percebem així. No sempre percebem que pensar cansa. Vull dir, si pugem quatre pisos per les escales corrent, encara no hem arribat al segon i el cos ja ens diu: “Què fas?”. Ja ens dona uns signes, ens fan mal les cames, s’accelera la respiració, s’accelera el pols, comencem a suar. Ràpidament, notem que ens estem fatigant. No obstant això, el cervell no fa mal. Oi? Pots estar hores i hores treballant i el cervell no et fa mal. Hi ha altres signes que segurament estàs fatigat, però no hi ha dolor. Jo diria que dona molta menys informació el cervell sobre la seva fatiga. De fet, hi ha un experiment clàssic, molt bonic, un article del 2010, en què miraven… Van fer un estudi estadístic de jutges d’un sistema penitenciari d’un país estranger, que eren els jutges de la llibertat condicional. Són els jutges que han de decidir, venen presos del sistema penitenciari i han de decidir si a aquesta persona se li concedeix la llibertat condicional o no. Aleshores, és una decisió en aquest cas dicotòmica, fàcil, o sí o no, o vas a casa o tornes a la presó. I van estudiar dotzenes de jutges, milers de casos i van començar a mirar quina era la probabilitat que a un pres li donessin la llibertat, li concedissin la llibertat condicional, en funció de moltes variables: de la gravetat del crim, de l’edat del pres, d’un munt de coses. I també del moment del dia. És a dir, si era la primera vista que tenia el jutge al matí, la segona, la tercera, la quarta, la cinquena, o el dotzè pres que veia el jutge abans d’anar a menjar.

Quina probabilitat hi havia? I van veure que la probabilitat començava molt bé al matí, el primer del matí tenia una probabilitat del 60% o 70% que li donessin la condicional, evidentment, una mitjana sobre tots els casos i tots els jutges, però això anava descendint amb rapidesa. I, de sobte, a mig matí, feia un salt una altra vegada cap a dalt i tornava a descendir, i feia un altre salt cap a dalt i tornava a descendir, i descendia gairebé fins a zero. És a dir, si eres el primer pres del matí, tenies el 60% o 70% de probabilitat que et concedissin la condicional. Si eres qui fa nou o deu, ja malament, molt poca probabilitat que te la donessin. I això com s’explica? Què passa aquí? I com és que aquesta probabilitat, de sobte, torna a saltar del zero al 70%? Doncs resulta que els salts coincidien amb les pauses dels jutges, amb els seus descansos. És a dir, a mesura que el jutge veia més i més presos, el jutge s’anava cansant. Quan el cervell es cansa, el cervell busca estalviar energia, el cervell busca dreceres, el cervell tendeix a la decisió fàcil. I, en aquest cas, la decisió fàcil era mantenir l’statu quo, enviar el pres a la presó, no concedir la llibertat condicional, que és una decisió de gran responsabilitat. I, de sobte, el jutge parava, descansava, es prenia un cafè o marxava a menjar i després de la pausa la probabilitat tornava a ser alta. El jutge tornava a estar en condicions de prendre decisions difícils, de prendre decisions pesades de responsabilitat.

La gran pregunta és: penseu que els jutges sabien això? Penseu que els jutges eren conscients de la minva en la seva capacitat de prendre decisions senzillament perquè s’estaven cansant? No, segurament no. I cap de nosaltres ho hauríem estat. Segurament, hauries agafat cada jutge i cada cas en concret i t’haurien justificat: “No, jo vaig prendre aquesta decisió, el vaig tornar a enviar a la presó per això i per allò”. Però, quan poses totes les dades juntes, sí que es veu l’efecte estadístic de la fatiga cognitiva. I aquest efecte s’ha vist en moltes altres professions i camps. Per exemple, en la pràctica mèdica. Un metge d’atenció primària, la probabilitat que prescriguin antibiòtics o no, en funció del moment del matí, etcètera. S’ha vist també, per exemple, inclús en tasques físiques, com en jugadors de futbol. El rendiment d’un jugador de futbol descendeix si està més fatigat cognitivament. Ja deia Johan Cruyff que el futbol era un esport que es jugava amb el cervell. Bé, doncs tenia raó. Es juga molt amb el cervell, i tu ho veus. Es fan experiments del tipus: agafo un grup de jugadors de futbol, els dono una tasca difícil de pensar, un problema matemàtic complicat, i a altres no. I els poso a jugar.

I miro l’efectivitat en la passada, la velocitat, les posicions, i es nota estadísticament que els que estan més cansats mentalment juguen pitjor. Hi ha una minva inclús en el seu rendiment físic. Jo crec que això té conseqüències o repercussions clares i ens ha de fer pensar com ens organitzem socialment i com organitzem certes tasques, com ens organitzem a la feina, com ho repartim en moltíssims aspectes: en el sistema educatiu, en el sistema sanitari, en moltes professions diferents. És a dir, si sabem que la fatiga cognitiva s’acumula, si sabem que implica una minva en la presa de decisions, fins a quin punt és raonable demanar a un metge d’atenció primària que vegi 40 pacients en un dia? O fins a quin punt és raonable que un metge d’urgències o personal sanitari en urgències faci torns de 12 hores? Jo vaig estar en urgències recentment i la pregunta que li vaig fer és: quan has fitxat? Quan has entrat? I quants pacients portes? Perquè és important. És important, no tant… És important no només quant treballem, sinó també com organitzem aquesta feina, com ho repartim precisament per evitar o per minimitzar els efectes de la fatiga cognitiva.

Noi 1. Hola, Vicent. En aquest món tan complicat en què vivim, la meva pregunta va dirigida cap a la raó. Per què sempre volem tenir la raó?

Vicent. Per què sempre volem tenir raó? Perquè és una passada. No és plaent tenir raó? És molt plaent tenir raó i defensar-ho. Jo ho plantejaria al revés. Per entendre-ho, ho plantejaria al revés. Quin és el problema de no tenir raó? Perquè no tenir raó implica un cost. Un cost de dos tipus: un cost energètic i també un cost emocional. Comencem per l’energètic. Si jo no tinc raó, si he de claudicar davant un millor argument, si de sobte m’arriba una informació que em demostra que, efectivament, no tenia jo raó, doncs tinc treball per fer. He de revisar coses. He de pensar. “Vaja, doncs…”. I he de revisar decisions que he pres basades en aquest coneixement que ara es demostra fals. “Jo pensava que això era així i ara resulta que no. Sembla que fa dos anys, quan vaig fer això, em vaig equivocar. O jo pensava que aquesta persona tal, però resulta que jo estava equivocat i m’he enfadat amb ella i jo no tenia raó. I ara he de demanar disculpes”. És a dir, no tenir raó implica treball. I, com que implica treball, si ho podem evitar, molt millor. Perquè tornem una mica al tema de la fatiga cognitiva.

El cervell intenta estalviar-se tot el que pot. Aleshores, tu de moment et defenses. També té un cost emocional perquè tenim el mal costum d’identificar-nos molt amb les nostres idees i les nostres opinions. Si jo m’identifico molt amb les meves idees i amb les meves opinions, quan de sobte apareix una evidència contrària o una persona em fa veure que la meva opinió no és adequada o no és correcta, és clar, si jo m’he identificat, si jo he equiparat aquesta opinió a una part de la meva identitat, he de fer reformes en un lloc molt íntim. De sobte, et qüestiones: “Jo qui soc?”. Pensem moltes coses de manera automàtica, pensem moltes coses influïts pel context, per moltes coses, és a dir, les nostres idees són nostres fins a un cert punt, però estan condicionades per moltes coses que són externes a nosaltres. Això d’una banda.

I, d’altra banda, l’eslògan que nosaltres no som les nostres idees. Nosaltres som alguna cosa a part o anterior a les nostres idees. Això és útil recordar-ho perquè, si tu no t’identifiques íntimament amb les teves idees, et resultarà més fàcil canviar-les quan t’adonis que no tens raó. Serà més fàcil que acceptis una evidència contrària, que entris en una discussió… I ho veus, hi ha vegades que certes discussions sobre certs temes candents o delicats, veus gent que reacciona amb molta agressivitat quan toques certs punts. No estan protegint la idea, s’estan protegint ells, estan protegint la seva identificació amb aquesta idea. Hi ha una cosa que es diu el raonament guiat, que és aquesta tendència que tenim també de defensar per tots els mitjans les nostres opinions, les nostres idees, no tant per amor a la veritat, sinó per protegir el nostre benestar, per no haver de dir: “Mira, no tenia raó. Sí, això ho he de matisar, no ho havia vist d’aquesta manera”. Aleshores, jo, el consell, si voleu, seria recordar aquests mantres: que les nostres idees no són nostres del tot, que estan influïdes per altres coses, però també que nosaltres no som les nostres idees.

Matilde. Hola, soc la Matilde. Et volia preguntar: com influeix la resta o la pressió social en la presa de les nostres decisions?

Vicent. Doncs jo crec que influeix molt més del que ens agrada pensar, del que ens agrada reconèixer. Per exemple, després de la Segona Guerra Mundial, hi va haver un interès renovat per part d’investigadors en psicologia per entendre, precisament, aquests temes: els efectes de la pressió social, de l’obediència a l’autoritat, precisament per intentar explicar els horrors que s’acabaven de cometre i entendre com aquests horrors havien succeït sota el coneixement i la quiescència de tantíssima gent. Hi ha un experiment curiós, dels anys 50, crec, de Solomon Asch.

El professor Asch va reunir en una classe, al voltant d’una taula, un grup d’uns set estudiants i els va mostrar dues cartolines. En una cartolina hi havia tres ratlles negres de diferent longitud. I en una altra cartolina, una ratlleta negra que era de la mateixa longitud que una de les de la primera cartolina. Es veia clarament, no hi havia cap il·lusió òptica pel mig ni res. I, senzillament, preguntava als estudiants quina de les ratlles de la primera cartolina era igual que la de la segona cartolina. El truc era que sis dels estudiants eren còmplices del professor i havien acordat donar una resposta incorrecta. Dir que la que era la mateixa era una que era clarament més curta. Però clarament. Es veia amb claredat que era més curta.

I el que volia el professor era observar què deia la setena persona. I aquest experiment el va repetir moltes vegades. I va veure que hi havia un gran nombre d’incauts, dels que no sabien res, que adaptaven la seva opinió a l’opinió majoritària. I deien amb la resta: “No, no, sí, la u, la u”. La que es veia clarament més curta. Per què passava això? Perquè cedien a la pressió del grup. Quan ell preguntava: “Per què heu contestat això?”, “No, perquè si tot el món diu que és la u, dec ser jo que ho veig malament. No volia dir una opinió discordant amb la resta o no li volia alterar els resultats experimentals perquè, si tots diuen la u i dic jo la dos perquè veig la dos…”. Hi havia molta gent que, en una cosa tan absolutament bàsica com la longitud de dues línies rectes, que a més era palmari que eren de diferent longitud, cedien a la pressió del grup. Això s’explica, en part, perquè dissentir implica una tensió. És incòmode.

Per tant, implica també un cost. Un cost energètic, un cost cognitiu. Ho podeu veure també, per exemple, quan pugem a un ascensor i hi ha gent a l’ascensor. Imagina’t que estan tots mirant cap a la porta com es posa normalment la gent a les pel·lícules. Als Estats Units ho fan així, es posen tots mirant a la porta. Imagina’t que entres i, en lloc de posar-te mirant a la porta, hi ha ja cinc persones a l’ascensor, tu et poses mirant enrere. Quina tensió! O et poses de costat. Quina tensió, quina incomoditat! Si tu puges i hi ha cinc persones mirant cap a la porta, tu puges i, automàticament, et poses mirant cap a la porta perquè és l’estat de mínima energia, és a dir, mínim cost. És estar d’acord amb el grup i no entrar en aquesta tensió. Això és perquè som animals socials, que pertanyem a grups, que el sentiment de pertànyer a alguna cosa, d’estar en un grup, d’estar inclòs és important. Dissentir implica conflicte, pot implicar rebuig… Aleshores, és clar, ens ho pensem molt.

Ens ho pensem molt a l’hora de dissentir i d’arriscar aquesta idea, de quedar-nos sols. I això ho veig i ho temo ara que tinc fills arribant a l’adolescència, la idea de la pressió de grup. Perquè és difícil. Perquè, encara que, no ho sé, els teus pares t’hagin dit: “No pugis a una moto sense casc”, arribarà un punt en què ells seran allà i hi haurà cinc persones, sis persones, pujant en aquestes motos sense casc i dient-los: “Vine, forma part d’aquest grup, puja-hi”. I això és una pressió molt difícil de contrarestar, és una pressió molt difícil de suportar. Això de la tensió i de la dissensió és tan vell com la història del rei nu d’Anderson, també anomenada “El vell vestit de l’emperador”, perdó, “El nou vestit de l’emperador”. Aquesta història en què dos estafadors, dos murris, venen a un rei un vestit d’una tela tan fina i tan delicada que és una preciositat i que només els estúpids no són capaços de veure-la.

Aleshores, és clar, ningú vol ser l’estúpid que no veu la tela. Aleshores, el rei compra aquest vestit meravellós d’aquesta tela tan fina i delicada i passeja per la ciutat. I ha fet córrer la veu i tot el món admira aquest vestit meravellós, fins que un nen diu: “El rei està despullat”. És clar, i ho diu el nen, ho diu el nen, és curiós, ho diu el nen, ho diu la veu innocent, però ho diu també la veu que sap que l’amor és incondicional, que la seva pertinença al grup és incondicional, que sí que pot dissentir sense por que el rebutgin o sense por que l’assenyalin perquè ho diu un nen. Els adults no, els adults… Aquí tot el món aplaudeix l’emperador i jo aplaudeixo també i admiro el seu meravellós vestit, per si de cas, perquè qui es mou no surt a la foto, oi? Aleshores, és clar, em resulta molt entranyable aquesta història, sobretot que ho digui el nen, perquè és qui no té res a perdre, res a perdre respecte al grup, encara.

Abraham. Hola, Vicent. Em dic Abraham. Hi ha un refrany que diu: “Veiem la palla a l’ull aliè, però no veiem la biga al nostre”. La meva pregunta per a tu seria: quin biaix se’t fa més difícil detectar en nosaltres mateixos?

Vicent. Jo et diria que, segurament, el biaix de confirmació. El biaix de confirmació, per a mi, és la mare de tots els biaixos, és el “number one”, el biaix de confirmació. El biaix de confirmació, la idea també és força senzilla, quan tenim una idea, una opinió formada respecte a alguna cosa, moltes vegades, tornant a allò anterior, ens hem identificat amb ella, etcètera, tendim a veure només l’evidència que la confirma. En poso un exemple: si jo em poso a pensar, i m’agrada la idea, que cada vegada que hi ha lluna plena el meu gat es porta malament, doncs jo, els dies que hi ha lluna plena i me n’adono: “Mira, avui hi ha lluna plena, ja veuràs el gat”. I vaig a casa i miro el gat i qualsevol cosa que faci: “Ho veus? Com que hi ha lluna plena, mira què ha fet el gat”.

Els altres dies que el gat es porta malament i fa qualsevol malifeta i no hi ha lluna plena o no me n’adono, aquests passen desapercebuts. Els dies que hi ha lluna plena i el gat és un bonàs i no ha fet res dolent aquell dia, també passen desapercebuts, és a dir, jo només miro, me n’adono o valoro aquelles evidències, aquelles anècdotes, aquelles proves que tinc raó, que: “Ho veus? El que jo deia, quan hi ha lluna plena, el gat es porta malament”. El biaix de confirmació està a la base, és el fonament de moltes supersticions, de creences, que, tot i no ser veritat, no tenim cap fonament, cap base, continuem creient-les perquè les anem confirmant, amb evidències seleccionades que ens confirmen i, és clar, quan et confirma, quan la realitat et confirma una cosa que tu pensaves, doncs tornem al mateix, tens raó, et dona la raó i et fa sentir bé.

Hi ha també aquest component del que s’anomena l’hedonisme cognitiu, el plaer de saber. “Ho veus? El que jo deia”. I, quan passa alguna cosa que et contradiu, que no concorda amb el que tu creus, amb el que tu pensaves, tirem un vel i ho deixem passar. El biaix de confirmació és tan comú que gairebé podríem dir que el mètode científic i moltes de les tècniques i protocols que ha desenvolupat la ciència són un intent d’evitar-ho. Aquest i molts altres biaixos, però el biaix de confirmació en particular.

Evitar-lo per què? Doncs evitar que, si jo soc un científic i tinc una idea, una hipòtesi, i tinc… Els científics són gent apassionada també, s’apassionen per una idea, s’apassionen per una hipòtesi, els agradaria que la realitat fos d’una manera determinada. Hi ha un perill de caure en el biaix de confirmació, hi ha un perill de caure en el fet de trobar només l’evidència que confirma la meva hipòtesi i descartar les altres. Per exemple, quan hi ha estudis clínics per avaluar l’efectivitat d’un fàrmac, es fan estudis del que es diu doble cec, per què? Perquè s’evita que ni el metge que fa l’estudi ni els pacients que reben el fàrmac sàpiguen si estan rebent el fàrmac real o un placebo. Per evitar que hi hagi biaixos.

Per evitar també una situació en què pugui venir un investigador que digui: “Ep, miri, miri aquests deu pacients. Jo he donat el fàrmac a aquests deu pacients i han millorat tots”. “Ja, però i els altres 100 pacients als quals ha donat el fàrmac i no han millorat?”. “Ah, bé, això, ja…”. És clar, perquè això seria precisament el biaix de confirmació. Agafar aquests deu que han millorat, no saps si han millorat pel fàrmac o per casualitat, però tu dius: “No, aquests són els que proven la meva hipòtesi”. Aleshores, la ciència ha desenvolupat aquests mètodes, i mètodes rigorosos, mètodes estrictes, que cal anar amb molt de compte, precisament per això, precisament per la ubiqüitat del biaix de confirmació. El biaix de confirmació també és molt important tenir-lo en compte avui dia quan vivim estimulats, hiperestimulats, en aquest soroll digital de notícies, d’estímuls, però que, a més, tenen uns algoritmes darrere que estan interessats a fer-nos sentir bé. Estan interessats a mostrar-nos coses que confirmin el que creiem. Perquè tots sabeu que les meves xarxes socials no tenen res a veure amb les vostres xarxes socials, ni tenen res a veure amb… Quan entres en una xarxa social, cadascú veu una cosa que està dissenyada o adaptada perquè vegis coses que t’agraden. Aleshores, hi ha el fenomen que s’anomena el “fenomen de la cambra d’ecos”. Vivim en una cambra d’ecos, una habitació d’ecos, en què tot el que rebem són reflexos de la nostra pròpia veu. Són reflexos de les nostres pròpies idees tot el temps. L’algoritme ja procura no exposar-nos a gaire novetat, a gaires coses que ens desafiïn o a gaires coses que ens puguin incomodar. Per això cal anar amb compte amb aquesta tecnologia, perquè, al final, agreuja el biaix de confirmació. Al final, ens atrinxeren a cadascun en la seva posició que ja venia predeterminada.

Podem aprendre a pensar millor? Podem aprendre a prendre millors decisions? O equivocar-nos menys? Sona una mica estrany, oi? Vull dir, sona una mica estrany pensar que pots aprendre a fer millor alguna cosa que ja fas cada dia. És una mica com quan vas a ioga i el profe et diu: “Has d’aprendre a respirar”. I tu dius: “Vaja, doncs jo pensava que ho feia força bé, vull dir, soc viu, no? Fa molts anys que respiro”. O quan vas al fisioterapeuta i el fisioterapeuta diu: “No camines bé”. “Com que no camino bé? Doncs he anat a molts llocs amb aquesta manera de caminar”. Però és cert que hi ha coses que, encara que les fem automàticament, les fem cada dia, podem aprendre a fer-les millor o amb més intenció o posant-hi una mica més d’atenció, no? Però no deixa de ser veritat que, igual que respirem i caminem sense pensar-hi gaire, moltes vegades pensem una mica amb el pilot automàtic posat. I continuant una mica amb aquesta metàfora de la navegació, també cal pensar que no és el mateix posar el pilot automàtic en un dia calmat, assolellat, tranquil, sense vent, que decidir posar el pilot automàtic enmig d’una tempesta, d’una tempestat, no?

Enmig d’una tempestat no pots posar el pilot automàtic, has d’estar més atent. Doncs és una mica el mateix. Hem de desenvolupar un hàbit d’adonar-nos en quines situacions som més vulnerables, en quines situacions els automatismes cognitius ens poden posar en un destret més gran, ens poden fer caure en un error més greu. Perquè, a més, vivim avui dia immersos en el soroll, amb molt de soroll, molts estímuls, per moltes coses, per moltes demandes d’atenció, per moltes peticions de prendre decisions, i les prenem ràpidament. Vivim en la pressa constant. I això ens fa més vulnerables, ens fa més vulnerables a l’error. En aquestes condicions hem de pensar que no és del tot raonable exigir als altres o exigir-nos a nosaltres mateixos que siguem perfectament racionals tot el temps. Ja no només perquè hem vist que tenim unes vulnerabilitats de sèrie, sinó també perquè el context no ajuda. Ser racional és com ser graciós. Ningú ho pot ser tot el temps, ni ho aconsegueix sempre que ho intenta, oi? Doncs ser racional és una mica així.

A més, hem de pensar no només quines coses podem fer individualment, sinó també quines coses hem de fer col·lectivament. Entendre que aquest soroll en què vivim immersos potser requereix respostes col·lectives, requereix respostes col·lectives que cuidin el context, que cuidin la qualitat de la conversa, que cuidin el temps que tenim per pensar. Ens hem de poder donar més temps per pensar, més temps per reflexionar. Les coses no poden anar gaire bé si anem tots sempre fatigats i amb presses perquè, aleshores, la qualitat de les nostres decisions se’n ressent. I, bé, a mi només em queda donar-vos les gràcies a tots per la vostra atenció, pel vostre interès, per les vostres preguntes, i espero que la conversa no acabi aquí, que continuem aprenent junts i raonant sobre totes aquestes vulnerabilitats i errors cognitius que cometem tots i què hi podem fer tots junts. Gràcies.