¿Per a què serveix els escacs en educació?

Leontxo García. Bé, a més de donar-vos les gràcies per aquesta rebuda tan afectuosa, i pensant en la gent que punxa en aquest vídeo sense saber molt bé el que hi ha dins, és important que no se m’oblidi dir que em dic Leontxo García i que porto 35 anys dedicat al periodisme especialitzat en escacs i a la divulgació dels escacs com a conferenciant, presentador, escriptor i, en els últims 15 anys més o menys, sobretot, als escacs com a eina educativa.

El fet que sigueu aquí vol dir que vosaltres sou el tipus de gent que pot arreglar el món; que aquesta situació en què estem realment té esperança. Estic, en realitat, parafrasejant la meva amiga i mestra Mar Romera, que en aquesta mateixa cadira fa uns mesos deia: “arreglarem el món”. Si vosaltres esteu aquí en una tarda d’estiu on podríeu haver triat moltes altres maneres d’invertir el vostre temps en aquesta tarda, és, bàsicament, perquè us interessa l’educació, i necessitem molta gent que pensi el mateix que vosaltres, que realment estigui convençuda que cal fer el que sigui per millorar l’educació en el món.

Quins tipus de models de comportament estem fomentat per als nostres nens? És a dir, estem erigint com a models de comportament, per exemple, als herois de la teleporqueria. Això és terrible. Estem fent que els nens es fixin, com a models a imitar, en persones totalment frívoles, buides, que no expliquen absolutament res interessant, i que, a més, ho fan en hora punta amb molts nens veient la tele al costat dels seus pares. O posem de model de comportament a futbolistes que fiquen els dits als ulls del rival o l’insulten de la manera més grollera o fingeixen lesions per enganyar a l’àrbitre. Això és el que els nostres nens estan veient constantment i aquests són els seus ídols.

No hauríem de treballar tots posant cadascun un granet de sorra perquè els ídols de comportament, els models per als nens siguin científics, escriptors, treballadors d’una ONG i, per descomptat, mestres? I, si triem esportistes, que siguin realment modèlics. Estic recordant, per exemple, a en Rafa Nadal que, fa uns anys, en una entrevista amb un company meu d’El País, a la pregunta de: “Tu et sents molt important perquè ets molt famós?”, va contestar: “Jo? No. Com em puc sentir important si l’únic que sé fer molt bé és passar una pilota d’un costat de la xarxa a l’altre? Jo no puc sentir-me molt important per això”. Aquest el tipus de model de comportament que necessitem.

La veritat és que jo sóc molt privilegiat. La meva vida és una mena de col·lecció de privilegis, perquè tinc l’enorme sort de poder dedicar-me professionalment a diverses coses que m’apassionen, no només als escacs. Els escacs va ser el principi. Vaig començar a jugar mig seriosament cap a l’any 1972 o així, però a través dels escacs, força temps després, vaig conèixer el periodisme i la comunicació en general, i això va ser meravellós. I a través dels escacs i del periodisme estic viatjant amb molta freqüència. Des de l’any 1975 he conegut prop de 100 països, viatjo com la meitat de l’any i sostinc que viatjar és la millor escola de vida. I a través d’aquesta combinació d’escacs, periodisme i viatges vaig conèixer l’educació i, concretament, l’educació innovadora .

El millor que té dedicar-se a formar docents en els escacs educatius és l’efecte multiplicador, o en les conferències que dono jo sol: doncs és clar, cadascun dels docents a què estem contribuint a formar formarà al seu torn en els següents anys centenars o milers de nens, amb la qual cosa, en multiplicar, surten milions de nens. I això és una cosa realment molt estimulant per a algú com jo. I després, ara mateix no vull deixar de citar-lo, tinc un altre gran privilegi. Estic dirigint un equip amb sis companys magnífics que estem elaborant una obra per a l’editorial Santillana, que és un llibre de text sobre escacs educatius, que creiem, modèstia a part, que marcarà un abans i un després.

Quantes coses pot haver-hi més importants en la teva vida que contribuir a la bona educació de milions de nens al món? Doncs hi ha molt poques, no? Per això recalcava tant que què vosaltres sigueu aquí avui vol dir que hi ha esperança, perquè vosaltres pertanyeu a aquesta part de la societat que no està anestesiada. En fi, amb la quasi seguretat que hi ha molta gent com vosaltres, afortunadament, doncs em poso la mà al cor per donar-vos les gràcies de veritat per ser aquí. Moltes gràcies.

Elena. Hola, Leontxo. El meu nom és Elena. Dir-te que he escoltat moltes versions sobre l’origen dels escacs, però m’agradaria que ens expliquessis què són exactament els escacs i quin és el seu veritable origen.

Leontxo García. Què són els escacs és una de les preguntes més difícils que algú em pot fer, curiosament, perquè això dona per a una tesi doctoral. Però, resumint molt, els escacs poden ser simplement un joc molt divertit i punt, que es pot practicar des dels 3 anys fins als 103. Pot ser un esport si t’ho prens molt seriosament i vols competir fins i tot a alt nivell, pot ser un esport competitiu molt exigent. Però a partir de cert nivell, encara que no arribis a ser professional, si ets un jugador d’alta competició, pot ser un art també, a vegades, pots aconseguir crear bellesa a les teves partides. I llavors, molts aficionats de tot el món, quan vegin aquesta partida, sentiran alguna cosa semblant al que sent un melòman quan escolta la Novena de Beethoven o a un amant de la pintura quan veu Les Menines de Velázquez. També té alguna cosa de ciència, perquè la forma de preparar-se d’un jugador d’alta competició, encara que no sigui professional, insisteixo, s’assembla una mica a la manera de treballar d’un científic: el principi de prova i error, etc. Però el que més m’apassiona a mi últimament dels escacs no és cap d’aquestes quatre coses que he dit, és la seva enorme utilitat com a eina pedagògica

Pel que fa a la història dels escacs, els historiadors no es posen encara molt d’acord. Les restes arqueològiques més antigues procedeixen del segle VI més o menys, és a dir, té més de 1500 anys d’història documentada. Però se suposa que va néixer més o menys en un país proper al que avui és l’Índia, d’allí va passar als perses, que seria el que és avui l’Iran, i el que sabem amb total seguretat, i això és molt important, és que els musulmans el porten a Espanya aproximadament cap al segle VIII o IX.

Això és importantíssim, perquè, en realitat, no es pot entendre la història dels escacs sense parlar d’Espanya. Quan els musulmans el porten a Espanya, només jugaven els musulmans rics, però, al llarg dels següents segles, comencen a jugar comencen a jugar els jueus, els cristians, rics i pobres. Fins al punt que el rei Alfons X el Savi, el 1283 escriu un llibre d’escacs. I aquí, a més, deixa anar una idea interessantíssima que és vigent avui, 800 anys més tard. Diu: “Els escacs és una magnífica eina per a la bona convivència de musulmans, jueus i cristians”. I més important encara que això, és que els escacs moderns, tal com els practiquem avui, es crea a Espanya fa poc més de 500 anys.

I la principal diferència entre els escacs moderns i els antics, o els aràbics, és que els escacs aràbics no tenien cap figura femenina. Els espanyols afegeixen la dama i, a més, que és el realment essencial, converteixen a la dama en la peça més poderosa del tauler pel que fa als seus moviments, la qual cosa li dona un enorme dinamisme al joc i revoluciona completament el joc dels escacs. Són els espanyols, pel seu poder polític i militar d’aquesta època, els qui porten els escacs a Amèrica i a bona part del que avui entenem per Europa. I el primer campió del món oficiós és un capellà espanyol, molt proper al rei Felip II, que es deia Ruy López de Segura.

De manera que crec que hi ha motius de pes per assegurar o per proposar que Espanya afegeixi a la seva imatge la dels escacs, perquè a més avui, i això no ho saben el 95% dels espanyols, Espanya és el país del món que organitza més tornejos internacionals. Des de l’any 1988 hi ha com un centenar de tornejos internacionals cada any a Espanya, i és el país més avançat del món en aplicacions educatives, socials i terapèutiques dels escacs, que m’imagino que també parlarem d’això més tard.

Nieves. Em dic Nieves i jo et volia preguntar com vas descobrir la teva passió pels escacs i com vas aprendre a jugar. Va ser de manera fortuïta, per casualitat, buscat de manera intencionada? Gràcies.

Leontxo García. Com vaig aprendre a jugar és molt normalet. Vaig aprendre a l’escola, quan tenia onze o dotze anys, però llavors, per a mi, els escacs no era res especial. Jugava als escacs de tant en tant, com podia jugar a tennis de taula o a altres coses. El que sí que és especial és que un dia, quan jo tinc setze anys, l’estiu del 72, estic a la platja de Fuenterrabía al matí i em trobo amb un amic, en José María Alonso, que em diu: “Escolta, Leontxo, saps que han obert un club d’escacs a tocar de la nostra escola? Per què no t’hi passes un dia?”. I dona la casualitat que aquella tarda plou molt i com ja havia aprovat tot al juny, doncs decideixo anar al club a veure què tal. I, bé, aquí em va picar el verí, el cuquet dels escacs, em vaig apassionar per complet i, com tenia molt temps lliure aquest estiu, pràcticament només sortia d’aquell club per menjar i dormir i poc més, i per jugar partits de pala, de pilota basca, que també practicava molt llavors.

Tres anys més tard ja era campió de Guipúscoa absolut i això em permet començar a viatjar, que és una de les coses més importants i més valuoses, com he dit abans, que he fet en la meva vida. I l’altre moment essencial que he d’explicar, perquè crec que té cert interès, és com descobreixo que la meva veritable vocació, més que jugar, és comunicar. Mentre era jugador semiprofessional, durant uns deu anys, em van demanar que escrivís cròniques dels tornejos que jugava per a la revista “Jaque”, que es feia a Sant Sebastià. I, llavors, jo vaig descobrir allà que m’agradava molt explicar coses per escrit. I, l’any 83, per una sèrie de circumstàncies, aconsegueixo que el diari Deia, d’Euskadi, m’anomeni enviat especial a les semifinals del campionat del món a Londres Kaspàrov-Korchnoi i Smirnov-Ribli. Llavors, recordo que jo anava a l’avió de Bilbao a Londres molt preocupat, obsessionat amb una idea: “Com redimonis aconseguiré que un lector normal del diari que està fent una ullada, arriba a esports i veu futbol, ​​futbol, ​​futbol i, de sobte, veu escacs, no passi la pàgina i llegeixi aquesta crònica?”.

Jo tenia molt clar com no ho aconseguiria. No ho aconseguiria parlant de la Defensa Siciliana. Però, tot just arribar a Londres, vaig a l’Hotel Park Lane, que era on es jugava i on hi havia els seguicis dels dos jugadors: Kasparov i Korchnoi. I aquí, he d’aclarir una cosa molt important perquè si no, no entendreu el que ve ara. En Korchnoi era, entre cometes, un traïdor a la Unió Soviètica: era un dissident que s’havia escapat de la Unió Soviètica. I després d’escapar-se, s’havia convertit en subcampió del món i ara volia guanyar a Kasparov, que era el representant de la perestroika, és a dir, de l’esperit renovador del president Gorbatxov. Llavors, jo entro a l’Hotel Park Lane i començo a tafanejar pels passadissos a veure si agafo alguna cosa que m’encengui una llum i veig que membres del seguici d’en Kasparov estan parlant molt amigablement amb membres del seguici d’en Korchnoi, i jo sé que això està estrictament prohibit a la Unió Soviètica i dic: “Això! Això és el que estic buscant”. Llavors, per exemple, un dels meus reportatges es titula: “En els escacs sí que hi ha distensió Est-Oest”, perquè en aquell moment encara la Guerra Freda no era tan calent com havia estat abans, però encara continuaven els ecos. Llavors, aquest tipus de cròniques van agradar molt i, aquí, vaig descobrir com podia popularitzar els escacs o difondre’l, almenys.

Home del públic. I, què els diries a aquells que pensen que els escacs és un joc avorrit i difícil?

Leontxo García. Agraeixo molt aquest tipus de preguntes perquè em serveixen per desmuntar mentides completament absurdes que hi ha molt estesos pel món. Si hagués de contestar-te només en deu segons et diria: “Els escacs no poden ser avorrit perquè els nens hiperactius es diverteixen molt amb ell. I, per tant, si un nen hiperactiu es diverteix molt jugant a escacs, és impossible que sigui avorrit”. Això que acabo de dir, a part d’un bon titular, és una cosa molt interessant des del punt de vista científic. Aquí mateix a Madrid, hi ha un psiquiatre, l’Hilario Blasco, que està receptant escacs cada dia als seus pacients amb TDH, hiperactius, amb dèficit d’atenció, etc., a l’Hospital Puerta de Hierro i és l’autor d’un estudi científic, publicat internacionalment amb totes les benediccions, on arriba a conclusions sorprenents. Les conclusions són: en els casos lleus i moderats de TDH, és a dir, hiperactius, etc., els escacs poden substituir els fàrmacs; en els casos més greus, poden reduir la dosi.

Ara, si la pregunta la canviem una mica i diem: “Els escacs ha d’agradar-li a tothom?”. No, evidentment no. Pot no agradar-te. Si t’agrada, llavors, el que jo et garanteixo és que no t’avorriràs durant tota la teva vida. Una cosa són els escacs esportius i una altra cosa són els escacs com a eina educativa. Pot avorrir o no interessar-te l’alta competició, això és molt normal, però no conec cap cas d’un alumne que s’avorreixi a classe quan el seu mestre o mestra estan utilitzant els escacs com a eina educativa, sempre que aquests mestres estiguin ben formats. És a dir, el cas que millor conec és el de la meva companya professional, la Lorena García, que utilitza, per exemple, peces de colors o fa que juguin a escacs en un gimnàs i els nens poden jugar estirats o poden jugar asseguts o juguen per equips o per parelles, amb jocs combinats amb dos taulers alhora, on les peces que es mengen d’un tauler passen a l’altre… Aquests nens s’estan divertint.

Aprofito per desmuntar l’altra mentida, no? “És que els escacs són molt complicats, només per a persones molt intel·ligents.” Fals de tota falsedat. És a dir, no confonguem un professional de la marató amb algú a qui li agrada córrer pel carrer o pel camp o per la platja. Els dos corren, sí, però no té res a veure el que fan tots dos. El professional de la marató ha d’haver nascut amb uns gens específics i ha de treballar com una autèntica bèstia durant molts anys per aconseguir aquest nivell d’excel·lència, igual que un gran mestre d’escacs. Però, per gaudir jugant als escacs o per utilitzar-los com a eina educativa no cal tenir cap tipus d’intel·ligència especial. Qualsevol tipus de persona de qualsevol edat, condició o nivell intel·lectual pot gaudir dels escacs o utilitzar-los com a eina educativa.

Bernardo. Quin tipus de capacitats, en els nens, creus que desenvolupa els escacs?

Leontxo García. Els alumnes d’escacs educatius desenvolupen més la seva intel·ligència que els altres, en general, en múltiples paràmetres, inclosa la intel·ligència emocional. També milloren el seu rendiment acadèmic, en general, però, sobretot, en dues àrees que són matemàtiques i comprensió lectora. Això està fins i tot científicament demostrat. A més, hi ha moltíssimes altres qualitats, podríem fer una llista de quaranta o cinquanta, però, per citar-ne solament una, saber guanyar i perdre, en els escacs es desenvolupa d’una manera molt especial perquè tu, en els escacs, més que en cap altre esport, no pots donar-li la culpa de la teva derrota ni a l’àrbitre, ni al fet que està plovent, ni al fet que el terreny està enfangat. La sort pràcticament no influeix. Per tant, en escacs, el que perd és el que més aprèn. Si jo jugo una partida ara amb tu, amb en Bernardo, i tu em guanyes, llavors, el primer que jo faré és preguntar-me per què he perdut. Jo me n’aniré a l’hotel o a casa pensant: “Per què he perdut avui?”. Evidentment, perquè en Bernardo ha jugat millor que jo, sí, però on m’he equivocat?, què he de fer la propera vegada per no cometre un error com aquest? És a dir, estic desenvolupant el sentiment, el pensament autocrític d’una manera molt intensa. Si jo jugo als escacs amb freqüència, estic fent això molt freqüentment. No tinc cap dubte que aquí podem parlar de transferència, és a dir, que això que m’estan desenvolupant els escacs és transferible a la vida real i jo seré autocrític en la meva vida normal davant de qualsevol situació perquè tinc una mena de múscul automatitzat en el meu cervell per ser autocrític. Però, en fi, la llista de virtuts, valors i habilitats que desenvolupen els escacs és molt llarga.

Enrique. Volia saber la teva opinió sobre si en totes les escoles s’hauria d’ensenyar escacs i si hauria de ser una assignatura.

Leontxo García. Hauria de ser una assignatura? No necessàriament, entre altres raons, per una qüestió pragmàtica. Imagina’t, Enrique, que ja hem convençut al director del teu centre que els escacs és una eina pedagògica magnífica, però llavors sorgeix la pregunta del milió. D’acord, i, ara, què redimonis trec jo del currículum per ficar-hi Escacs? Enorme problema. És molt millor, des del punt de vista pragmàtic, però també des del punt de vista educatiu, començar utilitzant els escacs com a eina transversal, per exemple, en intel·ligència emocional o interdisciplinar, per exemple, en matemàtiques, en llengua, en història, en llengua estrangera, en educació física, etc. Si després d’un o dos cursos de fer-los servir d’aquesta manera, els docents, la direcció del centre, els pares i, evidentment, l’alumnat, estan molt contents, el que sol passar en uns quants centres és que, llavors, decideixen que a més tingui l’hora pròpia, que és pot enfocar de múltiples maneres. Per exemple, a secundària, pot tenir molt sentit que els escacs tinguin una hora pròpia per treballar el pensament crític o el pensament flexible, la solució de problemes o de conflictes.

Perquè això s’entengui una mica millor: matemàtiques. Hi ha una gran part de la geometria, de l’àlgebra i de l’aritmètica que és pot explicar molt bé amb el suport dels escacs. Un exemple molt concret que copiaré del meu company Juan Luís Jaureguiberry, argentí, que probablement és el major expert en el món en escacs per a les matemàtiques i té llibres sencers escrits sobre això. Probablement, per a tots nosaltres, els que estem aquí i per a la quantitat de gent que espero que vegi aquest vídeo, quan pensem en un rectangle, l’imaginem recte. Això és un rectangle. Però, en realitat, això és una convenció totalment falsa. L’imaginem recte perquè a nosaltres a l’escola sempre ens mostraven els rectangles rectes, poques vegades ens els mostraven inclinats, torts. Llavors, resulta que li donem a una nena o un nen que només sap moure les peces, li donem un alfil i en tres segons ens construeix un rectangle inclinat, unint amb quatre diagonals. Tu, com a docent, pots aprofitar aquests tres segons per ensenyar tres coses molt interessants. Primera, no busqueu només rectangles drets perquè poden estar torts. Segona, per extensió, moltes figures geomètriques poden estar tortes, no tenen perquè estar dretes. I, tercera, la més important, tu no ets el centre del món i tot s’ha d’adaptar a tu, sinó que ets tu el que t’has d’adaptar a com són les coses en la realitat. Llavors, si has de posar-te així per comprendre que això és un rectangle, no esperis a que es posi dret per afirmar que és un rectangle.

Andrés. Bona tarda a tots, bona tarda, Leontxo. Vinc d’una institució que porta ja algun temps treballant amb els escacs i ens importa molt competir contra aquests models dels que parlaves al principi. Per tant, ens interessen molt els valors. Quins valors creus que aporten els escacs?

Leontxo García. He citat abans l’autocrítica, el saber guanyar i perdre, l’empatia, l’autocontrol, control del primer impuls, la disciplina, l’adaptació a l’entorn, al col·legi, a l’alumnat, als docents, el control del temps, l’administració del temps, el pensament flexible, que és una qualitat importantíssima al segle XXI, perquè crec que no exagero si dic que, dins de solament quinze anys, més de la meitat dels nostres nens d’avui exerciran professions que avui no existeixen utilitzant tecnologies que encara no s’han inventat per a resoldre problemes que encara no s’han creat i, per tant, aquí sé que hi ha molts docents, vosaltres, per desgràcia, haureu d’ensenyar el que no sabeu. I estic donant per fet que els docents que veniu avui a un acte, a una trobada com aquesta, és perquè us interessa molt formar-vos, estar al dia, etc., però per molt que vulgueu estar al dia, no podreu. Perquè en els últims vint-i-cinc anys el món ha canviat més que en qualsevol altre període de la història de la humanitat de vint-i-cinc anys. I continuarà canviant a tota velocitat durant els propers vint-i-cinc anys.

Per tant, tenir un pensament flexible és essencial. Ja no n’hi ha prou amb ensenyar a pensar, ara cal aprendre a pensar de manera flexible. I, aquí, els escacs funcionen molt bé perquè si jo jugo una partida amb tu, Andrés, i, durant aquesta partida, hi ha diversos moments en què una sola jugada teva o meva ens obligarà a canviar l’avaluació de tot el tauler. I això, a més, ho hem de fer ràpid perquè el rellotge està en marxa. Jo no puc dir: “Ah, bé, ara com ha canviat molt el tauler, pensaré una hora la meva pròxima jugada”. No puc fer això, he de prendre decisions ràpides. Però com que parlem de valors… Com aplicar els escacs a Infantil per transmetre valors a nens de dos a cinc anys. Jo sé que, quan dic això, la gent posa unes cares com dient: “Aquest Leontxo està tan apassionat pels escacs que ara pretén que nens de dos o tres anys juguin partides d’escacs”. No, no, no, no. No estic boig, crec que no estic boig i no pretenc això. Però els escacs és una eina magnífica per transmetre els valors apropiats a aquesta edat.

Ara us convido a viatjar a Colòmbia, a Bogotà, i allà estem en els centres de… Allà es diu preescolar, és a dir, d’Infantil, d’Adriana Salazar que està aplicant les teories d’educació innovadora de la Universitat de Harvard als escacs. Llavors, una qüestió essencial és el tauler gegant al terra. Llavors, els nens són convidats a jugar, a córrer pel tauler. Quan ja s’han acostumat, posem una música en els altaveus, molt enganxosa, molt agradable i, quan s’han acostumat els nens a la música, afegim una lletra que ensenya a moure els peons. I, quan ja s’han acostumat a tot això i s’aprenen la lletra de com es mouen els peons, l’Adriana va on hi ha una nena. Tu com et dius, perdona? Ana? Doncs, Ana, tens tres anys, d’acord? Aquesta és la sort que tens, ara de sobte has tornat a tenir tres anys. Llavors, li diu a l’Ana: “Ana, tu ets un peó i, com ets molt valent, mai vas cap enrere, només vas cap endavant. I vas cap endavant només per la teva columna, no pots anar-te’n ni a aquesta, ni a aquella, només per aquesta columna. I una cosa més: et divertiràs molt, t’ho passaràs molt bé, però no pots moure sempre que et doni la gana, només et pots moure quan et toca i, llavors, has d’esperar resposta, que el teu company respongui i només llavors pots tornar a jugar”. L’Ana el que ha de pensar és que està jugant, això és l’únic que ens interessa que pensi. Però, en realitat, el que estem fent amb l’Ana i amb tots els seus companys en aquesta classe, en aquesta aula, és transmetre valors importantíssims a aquesta edat.

Per exemple: lateralitat, psicomotricitat, memòria, atenció, concentració, geometria elemental, diagonal, horitzontal, vertical, pensament lògic elemental, respecte per les normes, respecte pels companys; que no se m’oblidi, control del primer impuls, això és importantíssim. Quan a les meves conferències jo arribo a aquest punt, a vegades he arribat a tenir a 1500 docents, tots professionals de la docència i molts d’ells especialitzats en l’edat infantil, jo em llenço a la piscina i els dic: “A veure, algun de vostès coneix una altra eina pedagògica, a banda de la música, que en aquest cas ja està integrada en el que acabo d’explicar, que pugui ser tan lúdica, tan divertida i tan eficaç per transmetre tants valors en tan poc temps?”. I, fins ara, ningú m’ha dit: “Jo”. Si els nens, en passar d’infantil a primària, ja estan acostumats als escacs educatius, serà molt més fàcil per als docents de primària utilitzar-lo de manera transversal o interdisciplinària en qualsevol àrea. Espero que el realitzador em perdoni per aquesta ruptura del protocol.

José. Bona tarda, Leontxo. Sóc el Jose. En relació amb els valors que afavoreix els escacs, a què es deu que Kaspàrov digués que els escacs són l’esport més violent que existeix?

Leontxo García. Salvant les distàncies, jo estic d’acord amb en Kasparov. Modestament, crec que té raó quan diu que és l’esport més violent que hi ha si parlem d’esport d’alta competició. Un futbolista pot esplaiar l’enorme tensió que pot sentir durant un partit xutant, corrent, cridant-li a un company, a vegades, fins i tot a l’àrbitre, per desgràcia. En fi, té diferents maneres de desfogar la tensió. Un escaquista, en una partida d’alta competició que, de mitjana, dura quatre o cinc hores, no pot fer res d’això, les normes ho prohibeixen. Pot anar al bany, pot menjar o beure moderadament i poc més. Bé, i passejar com un tigre engabiat per l’escenari. Això és tot el que pot fer, bàsicament, res més. Llavors, és clar, tot això ficat al cos, tota aquesta tensió acumulada durant quatre o cinc hores és tremenda. Els escacs són, potser, l’única activitat humana que permet que dues persones puguin mantenir una comunicació molt intensa, durant quatre o cinc hores, sense tocar-se i sense parlar-se. I per això funciona molt bé, no només com he dit abans amb el TDH, sinó també amb l’autisme o amb gent molt tímida, sense arribar, diguem, a l’extrem de l’autisme, també amb la síndrome d’Asperger perquè aquestes persones poden comunicar la seva creativitat, la seva expressivitat, sense necessitat de tocar ni parlar amb ningú. Però si això ho portem a l’esport de l’alta competició, doncs, aquesta tensió tremenda fa que, efectivament, els escacs es converteixin en una mena de boxa mental. Però això que acabo de definir o de descriure no té res a veure amb els escacs educatius o amb que tu i jo juguem ara una partida, diguem-ne, de cafè. En aquest sentit no estaríem practicant cap esport violent, espero.

Home del públic. Bé, pel que ja has dit, els beneficis dels escacs en els nens, també he sentit que ajuda molt a la gent gran, fins i tot ajuda a prevenir o tractar malalties. La meva pregunta era, llavors, de quina manera els escacs poden ajudar-nos, en general, a millorar la nostra qualitat de vida?

Leontxo García. Pot ajudar molt, però aquí vull ser molt curós perquè no se m’interpreti malament perquè, davant d’una pregunta així, molta gent està pensant en aquesta malaltia terrible, no només per a qui la pateix, sinó per a les persones que han de tenir cura del pacient, que és l’Alzheimer. Llavors, primera cosa que vull deixar clara: quan L’Alzheimer ja s’ha manifestat cap a l’exterior, els escacs poden ajudar molt poc o res. És massa tard. Ara bé, amb la mateixa rotunditat dic: els escacs són el millor gimnàs de la ment, però de forma preventiva. I això no ho dic jo, això està recolzat per estudis científics seriosos. El més seriós es va fer a l’institut Albert Einstein de Nova York. Va consistir en estudiar a 461 persones majors de 65 anys durant 21 anys consecutius. Molts d’ells anaven morint durant l’estudi, però anaven sent substituïts per uns altres. Llavors, els van dividir en diferents grups. Uns practicaven esports, anaven al gimnàs, aprenien a tocar instruments musicals, aprenien idiomes estrangers, participaven en debats, etc. I, al final, els que més van augmentar la seva reserva cognitiva que, perquè tots ho entenguem, és un dipòsit que tenim al cervell que com més ple estigui, menys risc hi ha que patim una demència senil. Repeteixo, els que van augmentar més la seva reserva cognitiva, a una edat en què el normal és perdre-la, van ser els que van jugar als escacs i al bridge, que és un joc de cartes que també requereix bastant destresa mental, i, en tercer lloc, crec que us donaré una notícia molt bona a tots els que esteu aquí, els que es van dedicar a ballar. Hi ha més estudis científics que corroboren això. I, per tant, és molt important que, molt abans d’arribar al que podríem anomenar tercera edat, comencem a conrear, diguem-ne, algun tipus de gimnàs mental. Tots hem acceptat ja, des dels nostres avis, de fer algun tipus d’exercici físic és important. Ara hem d’assumir que, si vivim molts més anys que abans, si ja és normal a Espanya passar dels 80 anys, i per a les dones encara més, llavors, hem de tenir cura del gimnàs mental i no només l’altre gimnàs.

Dona del públic. En aquest moment estem vivint un auge important del feminisme, del dret de la dona, que som iguals, tenim els mateixos drets… En el món dels escacs, si veiem una mica la història, és molt masclista i, a més, no només que és molt masclista, és que, a més, hi ha una hipòtesi que parla del fet que les dones juguem pitjor als escacs. És això cert? Què opines tu?

Leontxo García. Això és el gran misteri, amb majúscules, dels escacs perquè partim d’una cosa que és summament cridanera i sorprenent. Com és possible que en un esport on la força física no compta per a res -la resistència física sí, però la força bruta, per a res en absolut- només hi hagi una dona entre els cent millors del món? I que la proporció de practicants sigui una dona per cada catorze homes, aproximadament. Cal partir d’una base que ajuda a comprendre-ho tot. Els escacs, en molts països del món, fins i tot en països molt desenvolupats, té una mena d’etiqueta de masculinitat: “Els escacs són per als nens, per als homes. No és per a les dones”. Mentre això segueixi sent així, doncs, és clar, ja partim d’una situació masclista, com bé es plantejava en la pregunta. Coses que ens fan pensar: molts monitors o mestres d’escacs, de països del món diferents, que no es coneixen entre si, tornen a coincidir en el que em diuen. Fins a la pubertat, l’interès dels nens i de les nenes pels escacs és força similar. Quan arriba la pubertat, un munt de nenes fugen espantades dels escacs i la majoria dels nens continua jugant.

Jo no sabia com explicar aquest misteri, fins que vaig llegir dos llibres. Per escriure el meu em vaig documentar en dos llibres d’una psiquiatra nord-americana que porta el cognom, s’escriu Brizendine, Louann Brizendine, amb “z”. Un llibre es titula El cervell masculí i l’altre es titula El cervell femení. I ella apunta una idea interessant, diu: “En arribar la pubertat, el cervell dels nens s’omple de testosterona i això els fa molt competitius”. Per a molts nens d’aquesta edat, ser els millors en alguna cosa és molt important. La majoria de les nenes a aquesta edat, no tenen especial interès a ser les millors en alguna cosa, a aquesta edat. Més aviat els interessa ampliar les seves xarxes socials, fer amics, conèixer gent, etc. És veritat, també, que, si donem un salt de sis anys cap endavant i saltem a l’edat universitària, llavors, sí que trobarem moltes dones molt competitives, sí. Però com estem parlant ara d’escacs d’alta competició, el que tu no aprens entre els 12 i els 18 anys, ho has perdut per sempre, no ho recuperaràs mai. Això podria ajudar-nos a entendre alguna cosa.

Però, llavors, ens trobem amb casos que trenquen això per complet. El més clar és el de les famoses germanes Polgár, hongareses, tres germanes que mai van anar a l’escola, excepte per als exàmens, perquè els seus pares, compte, tots dos mestres, és a dir, docents professionals, van decidir fer un experiment pedagògic amb elles que tenien ja dissenyat des que eren nuvis. A més, van tenir la sort de tenir tres filles seguides, sense cap home al mig. Volien demostrar dues coses: que els genis no neixen genis, sinó que es fan amb l’educació, amb el treball, amb l’entorn, i que les dones poden jugar a escacs tan bé o millor que els homes. I els resultats van ser sorprenents. Van educar les seves filles a casa, amb els escacs com una assignatura més, al mateix nivell que les matemàtiques o la llengua i els resultats són molt sorprenents, tant des del punt de vista dels escacs com des del punt de vista educatiu. Jo no recomano a ningú que repeteixi aquest experiment perquè el risc que surti malament és molt alt. El que passa és que en aquest cas es donaven circumstàncies molt excepcionals i, per descomptat, des del punt de vista dels escacs, la major, la Zsuzsa va ser campiona del món de dones. La mitjana, Zsófia, mai va voler ser professional, però fins als 18 anys, va guanyar a molts homes de primera fila en tornejos oberts. I, la petita, Judit Polgár, és l’única dona en la història que ha estat entre els deu millors del món.

Llavors, la pregunta que sorgeix és, si totes les nenes del món haguessin estat educades en els escacs com les germanes Polgár, continuaríem tenint només una entre els cent millors del món? Home, per contestar aquesta pregunta amb un rigor científic, no podrem fins que no sapiguem tot el que ens falta per saber sobre les diferències entre el cervell masculí i el femení. Però, per pura lògica, jo m’atreveixo a pronosticar que no, que, en aquest cas, el nombre de dones entre els cent millors del món seria molt més gran perquè jo estic convençut que l’educació pesa molt més que les hormones. Les germanes Polgár també van tenir pubertat i en canvi no van deixar de jugar i després van ser tres jugadores d’importància enorme en la història dels escacs.

La clau està, un cop més, en introduir els escacs com a eina educativa de suport a infantil perquè si les nenes des dels dos o tres anys… Per cert, abans no he dit que abans dels tres anys, als dos, pots treballar conceptes com ara la seriació i la classificació, que són molt importants a aquesta edat, a través dels escacs i d’una manera molt divertida. Llavors, si les nenes de dos, tres, quatre, cinc anys s’acostumen als escacs com una cosa que està a l’aula i amb la qual s’ho passen molt bé, llavors, aquesta etiqueta de masculinitat que encara existeix en molts països, pràcticament l’hem eliminat de soca-rel. Llavors, aquestes nenes quan arribin a l’adolescència, a la pubertat, a aquest moment en què deia que un percentatge molt gran de nenes fuig espaordida dels escacs doncs, això, probablement, ja no és produirà. I, bé, això, a més, contribuiria a coses derivades, que són de sentit comú però que no és fan. Per exemple, hi ha clubs d’escacs on l’ambient és molt masculí, en el pitjor dels sentits, on no s’atén a coses que, generalment, a les nenes o les noies joves o els adolescents els importin i, llavors, no es tenen en compte quan seria molt important, per exemple, que els clubs d’escacs els dissenyin dones. Insisteixo en la idea que, per a mi, l’educació val més que les hormones, pesa més que les hormones i, per tant, el camí crec que ha de ser aquest.

Dona del públic. Hola, Leontxo. Tinc 25 anys i no sé jugar a escacs. Encara estic a temps d’aprendre o més o menys quin seria l’edat idònia per aprendre?

Leontxo García. Llevat que vulguis ser gran mestra, la resposta és un sí rotund. Als 25, als 35, als 45 i als 85. És a dir, no hi ha cap problema per aprendre escacs a qualsevol edat. Jo ho compararia amb estudiar un idioma estranger, anglès, per exemple. Si tu comences a estudiar anglès als 45 anys, parlaràs amb un accent perfecte de la BBC? No. Per què ens hem d’enganyar, no. Però això vol dir que no val la pena estudiar anglès als 45 anys? Per descomptat que val la pena. És a dir, el que importa d’estudiar anglès és que t’entenguin, que tu puguis llegir, escriure o entendre en anglès i, per tant, això et serà molt útil en la teva vida. Bé, amb els escacs passa una cosa semblant, amb l’afegitó que, a més, t’ho passaràs molt bé. És a dir, si el que vols és passar-t’ho bé o conrear al gimnàs de la ment per retardar el teu envelliment cerebral, llavors, qualsevol edat és molt bona per aprendre a jugar a escacs. Si el que vols ser és un gran mestre en escacs, llavors, em sap greu donar-vos la mala notícia que heu de començar abans dels deu anys, tal com està avui la cosa. Perquè els escacs, la música i les matemàtiques són les tres activitats humanes que produeixen més nens prodigi. És molt interessant perquè els escacs, la música i les matemàtiques precisament. Té a veure amb la intel·ligència abstracta, etc. Però per aprendre a jugar, insisteixo, absolutament qualsevol edat és bona, fins i tot 103 anys.

Verónica. Hola, Leontxo. Em dic Verónica i sóc professora d’un col·legi on portem impartint des de fa cinc anys els escacs com a assignatura en horari lectiu i hem pogut comprovar que als nens els entusiasma molt. Vols dir que per a ells els escacs pot ser una professió de futur i quines sortides professionals pot tenir?

Leontxo García. Aquí seré una mica cru perquè crec que és la meva obligació moral, la meva responsabilitat moral ser-ho amb aquells nens o adolescents que estiguin pensant en fer-se professionals dels escacs. Si als 16 anys tens 2600 punts en rànquing internacional, és a dir, si estàs entre els 200 millors del món als 16 anys, llavors, sí. Però, si no, planteja-t’ho molt seriosament i més aviat no. El que et puc recomanar és: pren-te un parell d’anys sabàtics retardant la teva entrada a la universitat, no passa res greu si vas a la universitat dos anys més tard i dedica’t aquests dos anys com a professional als escacs. Però, compte, professional no és el que cobra per jugar, professional és el que està… Anava a dir dia i nit, no, però de manera molt intensa dedicat a la seva professió. Si dediques dos anys seriosament de jugador professional de veritat i els resultats et van bé, llavors, endavant. Si no, no ha passat res, aquests dos anys hauràs après molt, no només d’escacs perquè, insisteixo, viatjar és la millor escola de vida, hauràs conegut gent molt interessant, llocs molt interessants, entraràs a la universitat dos anys més tard , però no passa res greu.

Ara bé, afortunadament, els escacs estan creixent tant, sobretot com a eina educativa, que això donarà moltes sortides professionals. Afortunadament, a Espanya, a partir del que jo anomeno el miracle de l’11 de febrer de 2015. Si féssim una enquesta entre vosaltres, sortiria per unanimitat. El fet que tots els partits polítics espanyols sense cap excepció es posin d’acord en alguna cosa, és un miracle o no? Doncs aquest dia va ocórrer el miracle al Congrés dels Diputats i tots van aprovar donar suport els escacs com a eina educativa, seguint una recomanació del Parlament Europeu de tres anys abans. I des de llavors ja hi ha sis comunitats autònomes (Catalunya, Galícia, Canàries, Andalusia, Aragó i Navarra) que l’han introduït en horari lectiu de forma transversal i interdisciplinar. Per tant, això crearà una sèrie de llocs de treball addicionals. Dibuixar una mica com veig jo l’esquema, perquè a vegades els monitors d’escacs veuen a les persones que promovem que els escacs l’imparteixin docents, mestres d’escola, no escaquistes, en horari lectiu, ens veuen com a enemics, com si els estiguéssim traient el pa. Però això és just a l’inrevés. A veure, si els escacs ajuden a pensar a mig termini, apliquem el que ens ensenyen els escacs. Si nosaltres alfabetitzem en els escacs al 100% dels nens d’un col·legi o de tot un territori utilitzant-lo de manera transversal i interdisciplinària en horari lectiu, només amb que el 5% del total vulgui jugar a escacs de manera competitiva, el nombre d’alumnes apuntats a les classes extraescolars d’escacs en aquest mateix col·legi, o el nombre d’inscrits al club d’escacs més proper o a la federació provincial corresponent es dispararà. I, a més, el 95% restant, que probablement no tocarà un tauler en la seva vida, és molt probable que conservi un record molt positiu dels escacs. Per pura estadística, entre aquest 95% hi haurà futurs alcaldes, directors de diaris, de mercadotècnia d’una empresa, de col·legis i, per descomptat, mares i pares de família que estaran molt proclius a donar suport, des de la seva posició en la societat, als escacs. Llavors, serà molt menys difícil que ara aconseguir patrocinis o suport de la premsa o la població en general. Aquí sorgiran molts llocs de treball. L’important és que aquesta gent que vol ser professional dels escacs pensi que no han de ser-ho com a jugador. Jo diria a això el mateix que aplico als meus viatges. L’important per a un viatger empedreït com jo no és arribar a la meta que t’has fixat, és el propi viatge. Si tu et marques com a objectiu ser un gran mestre d’escacs, però després no aconsegueixes ser-ho, durant el camí hauràs après molt.

Miguel. Em dic Miguel. No sóc mestre, sóc matemàtic. I volia preguntar-te: amb l’auge de la intel·ligència artificial, noves tècniques de big data, machine learning… qui creus que juga millor a dia d’avui, les persones o les màquines?

Leontxo García. Bé, categòricament, el millor escaquista del món des de l’any 2005 aproximadament no és un ésser humà, és una màquina. Però això no ens ha d’entristir ni preocupar, tranquils, perquè aquesta màquina l’han creat éssers humans. Per tant, haver aconseguit això és un èxit científic d’una importància que, si no ho analitzem a fons, no podem ni tan sols imaginar l’important que és. Molts de vosaltres recordareu quan Deep Blue, aquella famosa màquina, superordinador, en realitat, d’IBM, va guanyar a en Kasparov l’any 1996. Es van col·lapsar les línies d’internet a tot el món i les accions d’IBM a Wall Street es van disparar perquè IBM havia guanyat al campió del món. En realitat, en aquell moment no va guanyar la màquina, va perdre en Kaspàrov, que no va ser capaç de controlar el seu sistema nerviós, i llavors va jugar pitjor del seu nivell habitual. Això va ser el 1997. Set o vuit anys després es van jugar a Bilbao dos partits de les millors màquines del món contra els millors jugadors humans, i les màquines van guanyar per golejada.

Però l’interessant és saber que els escacs han estat i continuen sent un camp d’experimentació de la intel·ligència artificial. Els pares de la informàtica, l’Alan Turing i en Claude Shannon, a finals dels anys 40 del segle passat, s’adonen d’això. Abans d’inventar el primer ordinador, o de crear-lo, ja tenien clar que els escacs serien el camp d’experimentació més important, perquè s’adonen que per a la ment humana els escacs són infinits. El nombre de partides diferents que es poden jugar en un tauler, us recomano que us agafeu bé a la cadira perquè si no caureu, és més gran que el nombre d’àtoms que hi ha a l’univers sencer conegut.

El nombre d’àtoms és un u seguit de vuitanta zeros, i el nombre de partides diferents que poden jugar-se en escacs és un u seguit de 123 zeros. Per a nosaltres això és infinit, però per a una màquina això és un nombre finit, i, per tant, en Shannon i l’Alan Turing es van plantejar: “Si aconseguim que una màquina jugui als escacs millor que el campió del món, o que jugui perfectament, tot el que haurem après per arribar a aquesta meta, ens serà molt útil per aplicar-ho a altres camps”. Per això, el que diré ara potser exageri una mica si no ho dic amb cura, intentaré dir-ho amb compte. Ara quan anem a la farmàcia a comprar certs medicaments de fabricació molt complicada, no una aspirina, sinó coses de càlcul molecular molt complicat, ens estem beneficiant del que IBM va investigar per aconseguir construir a Deep Blue, que va guanyar a en Kasparov. I recentment, una altra màquina, Alpha Zero, acaba d’aprendre per si sola a jugar als escacs, simplement jugant contra si mateixa sense utilitzar cap base de dades dels milions de partides que tinc jo, per exemple, en el meu ordinador. No van posar cap base de dades, li van ensenyar a la màquina les regles bàsiques, la màquina va jugar milions de partides contra si mateixa i així va guanyar per golejada a les millors màquines del món fins aquest moment. Ara la gran pregunta és, d’aquí a pocs anys aconseguiran aplicar el que han aconseguit amb aquesta màquina, per exemple, a la investigació contra el càncer? Perquè si aconsegueixen això, és clar, els escacs tornaran a ser utilíssims.

Francisco. Hola, bona tarda, Leontxo. Em dic Francisco i et volia preguntar, pel que fa a la teva exposició inicial on has comentat que la teleporqueria entra amb molta facilitat en els domicilis amb pares i nens, què es podria fer perquè un mitjà tan popular com la televisió, en comptes de ficar això , fos capaç de parlar d’escacs?

Leontxo García. Hauríem de pressionar, nosaltres els ciutadans, en la mesura que puguem perquè els polítics i els professionals de la televisió tinguin això en compte. Per exemple, aquesta sèrie, “Aprenem junts”. Si aquesta sèrie s’emetés en hora punta, en un canal de molta audiència, jo estic convençut, espero no ser massa romàntic en dir això, estic convençut que hi ha un percentatge d’espanyols, però crec que serveix igual per a qualsevol altre país, que estarien molt interessats en aquesta sèrie. I també crec que el govern, el que sigui, m’és igual de quin signe polític sigui, hauria de plantejar-se si pot imposar algun tipus de codi moral o de límits morals, fins i tot a les cadenes privades. Per exemple, si vostè emet programes que el sentit comú considera que són escombraries, vostè ha de pagar molts més impostos, igual que la publicitat del tabac o l’alcohol. Una cosa semblant, alguna cosa en aquesta línia. Jo crec que el problema té solució, el que passa que, com he dit al principi, hi ha una part de la societat que està anestesiada. Hem de lluitar contra aquesta part anestesiada de la societat.

Home del públic. Per a tu, quins han estat els grans genis dels escacs en la història?

Leontxo García. En termes absoluts, si em preguntes qui és el millor jugador de la història, és a dir, el que practica uns escacs de més qualitat, doncs t’hauria de dir l’actual campió del món, en Magnus Carlsen. Però compte, a continuació, t’he d’advertir: en Carlsen s’ha estudiat, i se sap pràcticament de memòria, perquè a més té una memòria d’elefant, totes les millors partides de tots els millors jugadors del món anteriors a ell. Per això juga millor que en Capablanca fa 100 anys. Però en Capablanca era un geni sens dubte. Ara, com podem saber si la genialitat d’en Capablanca era més gran que la d’en Carlsen? És impossible. No tenim cap termòmetre que mesuri això. Podem canviar la pregunta, donar alguns matisos. Qui és el jugador més carismàtic de la història? Bé, amb algunes pegues, podríem dir en Bobby Fischer, perquè el que va fer el 1972, en plena Guerra Freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica, va ser terrible. Va aconseguir que els escacs fossin primera pàgina en tots els diaris del món durant el seu duel contra en Boris Spassky, en una època en què el botó vermell de la guerra nuclear va estar a punt de ser premut diverses vegades per la tensió que hi havia entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Llavors, és clar, no hi havia res més simbòlic en aquest moment que un soviètic i un nord-americà jugant pel títol mundial d’escacs.

Però si em preguntes qui ha fet més pels escacs, jo diria en Gary Kaspàrov, perquè ha tingut molt clar que el seu objectiu a la vida, com escaquista, no solament era ser el campió del món, no només era intentar ser el millor jugador de la història, sinó era i és, perquè ho continua fent, difondre els escacs al màxim. Aquí ens estem beneficiant que en Kaspàrov és, en certa manera, un megalòman, algú que, per l’educació que va rebre de la seva mare, està convençudíssim que la seva missió en la vida és fer coses grandioses. Això ho vaig entendre en una entrevista que li vaig fer a la seva mare el Nadal del 1985 per a El País Semanal. El diari em va enviar a Moscou entrevistar les mares d’en Karpov i d’en Kasparov, mes i mig després que en Kaspàrov es convertís en el campió del món més jove de la història. Les dues mares són com el blanc i el negre: la mare d’en Kárpov és com la típica àvia russa, encantadora, súperafectuosa, etc… I la mare d’en Kaspàrov és, potser, la persona més dura que jo he conegut a la vida. I llavors, en un moment de l’entrevista que jo estava gravant, penso, mentre ella contesta, que aquesta dona està elevant tant el to de la conversa que ho està portant a un nivell gairebé místic, que em sembla massa alt per als lectors normals d’El País Semanal. Llavors he de baixar el to de la conversa. I quan acaba de respondre’m aquesta pregunta li dic: “Klara Shagenovna, digui, si us plau, a què dedica vostè el seu temps lliure?”, I em mira com si l’hagués insultat greument. I diu: “Temps lliure? Vostè no entén res. Miri, ser sempre el número u és summament difícil, i, per tant, viure pel plaer de viure és una cosa que ni el meu fill ni jo comprenem”. En aquell moment em vaig adonar que l’enveja que jo pogués tenir d’en Kaspàrov se m’havia esborrat de soca-rel. Jo no volia ser el fill d’aquesta mare. Però si ho veiem des del punt de vista del benefici de la humanitat, i dels escacs en concret, doncs necessitem personatges com en Kaspàrov. No només pels escacs, ara el seu gran objectiu actual ja saps quin és, no? Ni més ni menys que destronar Vladímir Putin com a president de Rússia. Poca cosa.

Us explicaré dos exemples que crec que pot entendre absolutament tothom, encara que no tingui ni idea d’escacs. Per això, l’equip d’aquesta sèrie ha preparat un tauler mural, que és el mateix que jo utilitzo en la sèrie El racó dels immortals; per cert, mostro el meu agraïment a la Federació Madrilenya d’Escacs que és la propietària d’aquest tauler i que ens l’ha deixat al diari El País. Bé, el que heu de saber per entendre això són bàsicament tres coses molt senzilles: primera, els peons van cap endavant, cadascun per la seva columna. Per tant, aquests peons blancs van cap amunt. Estan en la cinquena fila i van cap a la vuitena, i aquests peons negres van cap a la primera fila. Bé, el segon és que quan un peó arriba al costat contrari, el blanc a la vuitena fila o el negre a la primera fila, rep un premi meravellós, perquè es pot convertir en la peça que vulgui el jugador. Generalment en la dama, que és la peça més poderosa, pel que fa als seus moviments, del tauler. Llavors, és clar, això canvia per complet la partida, perquè si un peó, que val un punt, es converteix en la dama, que en val deu, això canvia molt la partida. Bé, i després els reis es poden moure una casella en qualsevol direcció, d’un en un en la direcció que vulguin, però en aquest cas, els reis són al tauler simplement com un objecte decoratiu. No us fixeu per a res en els reis. Hi són perquè en una posició d’escacs hi ha d’haver per obligació, per reglament, han d’estar sempre els reis. Però en aquest cas no intervindran en el joc per a res. Només ens fixarem en aquests sis peons, tres blancs i tres negres.

L’objectiu, com les blanques tenen avantatge perquè estan més a prop de la casella de coronació en dama, trigarien molt menys temps en arribar a la vuitena fila que els peons negres en arribar a la primera, movent d’un en un. Doncs llavors, l’objectiu és aquest. Com poden aconseguir l’objectiu? Aparentment és impossible. Si utilitzem un pensament racional, normal, aquest problema no té solució. Per què? No sé, faig una prova. Avanço aquest peó. Bé, se m’ha oblidat dir una quarta cosa: els peons mengen en diagonal, avancen recte, però mengen en diagonal. No mengen en recte. Llavors, si jo avanço aquest peó, llavors les negres es mengen el peó en diagonal d’aquesta manera. Les blanques es mengen el peó en diagonal també d’aquesta manera. Els toca jugar a les negres, per exemple, fan això i aquí no hem progressat gens. Això no té solució. Bé, tornem enrere. M’estalviaré explicar-vos què passa si fem el mateix començant per l’altre costat. Passa exactament el mateix, només que simètricament per l’altre costat.

I aquí és on entra el pensament lateral, o pensament divergent, que és molt útil en escacs i és molt útil a la vida real. Aquí hem de deixar anar la imaginació. Un escaquista durant una partida es fa un munt de vegades la pregunta “i si…?”. “I si aquest cavall no fos aquí”, “I si jo tingués la dama allà?”, “I si…?” I això és el que ens fa pensar lateralment, una cosa molt útil, insisteixo, en la vida real. Llavors, pensem lateralment, donem curs a la imaginació. Si els peons que són en A7 i C7; o sigui, dels tres peons negres, el de l’esquerra i el de la dreta, de sobte no hi fossin, llavors l’únic peó que estaria parant la marxa del peó blanc d’A5, o el de C5, cap a la coronació seria l’únic peó negre que quedaria en el tauler, que seria el de B7. Bé, donem-li una volta a això i, llavors, arribem a la solució. Si jo jugo primer el peó del centre, B6, les negres tenen dues maneres de capturar-lo. És clar, estic amenaçant amb menjar-me un dels peons negres i a la següent corono dama, és a dir, que m’han de menjar aquest peó per obligació, sí o sí. Suposem que mengen d’aquesta manera, el peó de A7 es menja el peó de B6. I ara, comencem a veure el truc. Quin és l’únic peó que està impedint que aquest blanc d’A5 arribi a la vuitena fila? L’únic que ho impedeix, perquè li toca jugar a les blanques, és el de B7. Si jo ara l’avanço me’l menjaran. Però em queda un altre peó, que és el soldat d’infanteria que se sacrificarà en benefici del seu company. Avanço aquest peó, estic amenaçant amb menjar-me el de B7, després no hi ha més remei que menjar-se’l, i ara tinc el camí expedit per coronar el peó de A5. I el que semblava impossible, de sobte s’ha fet màgia i ara és possible. No cal dir que si ho fem a l’inrevés passa exactament el mateix, però per l’altre costat. Si contra B6, les negres se la mengen amb un altre peó, llavors utilitzo aquest d’A5 com a soldat d’infanteria que se sacrifica en benefici del seu company, i, quan se’l mengen, tenim el camí lliure perquè el peó, que ara està en C6, esdevingui dama.

És màgia? No, no és màgia. És pensament lateral. Semblava impossible, però és una solució real. Bé, posarem una cosa, per a mi, encara més impressionant que això que us acabo d’explicar i igual de fàcil d’entendre. Ara només tenim rei i peó contra rei i peó. El peó blanc va cap amunt, el peó negre va cap avall. Recordeu que els reis es poden moure d’un en un en qualsevol direcció. Bé, si ens plantegem això, aquí sí que aneu a dir que ni màgia ni hòsties. Això és directament impossible. O sigui, la solució és que les blanques no perden; que les blanques aconsegueixen fer taules en aquesta partida. I no cal entendre d’escacs per arribar a la conclusió lògica que és impossible que les blanques no perdin. Però com no perdran si aquest rei no pot arribar mai a aquest peó, encara que els toqui jugar a les blanques. Jo moc el rei una casella, el peó es mou cap avall una casella, el rei torna a moure una casella i el peó una altra casella… És impossible que l’agafi. Algú dirà: “bé, sí, però en el tauler també hi ha un peó blanc i un rei negre. Llavors, potser, el rei podria arribar a donar suport al seu peó perquè coroni en dama”. No, perquè com podrà fer això si el rei negre està només a dues passes de menjar-se’l i el rei blanc necessita quatre jugades per arribar a una d’aquestes caselles que defensarien el peó. És impossible.

No és impossible. Un cop més, pensament lateral, pensament divergent. I, a més, aquí està el que podríem anomenar la geometria màgica del tauler, que en una classe de geometria un professor de matemàtiques pot usar de manera molt útil perquè, fixeu-vos: el camí millor i més curt és sempre la línia recta? No necessàriament en geometria. Per exemple, si aquest rei blanc vol arribar d’H8 a H2 i ho fa de manera vertical, triga sis moviments. Un, dos, tres, quatre, cinc i sis. Sis moviments per arribar de H8 a H2. Però si ho fa en diagonal triga un, dos, tres, quatre, cinc i sis. Ah, màgia! Resulta que unint dues diagonals, també triga el mateix que per la línia recta, i aquesta és la clau de la solució. Perquè el primer moviment no és el rei en H7 perseguint en línia recta al peó, sinó rei a G7. Llavors, el peó negre avança a H4, però llavors el rei fa una altra vegada el gest d’acostar-se al peó negre, però si aquest segueix avançant, llavors, de sobte, el rei blanc canvia de pla. I ara deixa de perseguir al peó negre i se’n va a donar suport al peó blanc. I ara està a només una casella de defensar al peó blanc si el rei negre l’ataca. Si ara, per exemple, segueix avançant el peó, el peó blanc també avança, el peó negre corona en dama, el peó blanc també corona a dama i, en una posició de dama i rei contra dama i rei, això són taules tècniques. O sigui, jugadors que no siguin totalment principiants no es deixaran capturar la dama i això no es pot guanyar, sempre acaba en taules. Bé, les negres podrien, en comptes d’avançar tota l’estona el peó, atacar al peó blanc? Sí, però el problema és que el rei blanc el defensa i ja no l’hi pot menjar. Llavors, estem igual que abans. El peó negre corona, però el peó blanc corona.

Semblava impossible, però hi ha una solució que no té cap truc. Sembla màgia, però no és màgia, és pensament lateral. Això que us acabo d’explicar és com la milionèsima part de la bellesa que es pot crear amb els escacs. Aquesta és una part petitíssima, una fracció mil·limètrica de la quantitat de bellesa enorme. Imagineu-vos, si sabéssiu jugar a escacs per complet, el que disfrutaríeu en partides on, per exemple, se sacrifica la dama per aconseguir fer escac i mat. És clar, quan un sacrifica la seva dama està perdent la peça més valuosa. Per això deia que aquestes partides tan belles produeixen en l’aficionat la mateixa sensació que la Novena de Beethoven en un aficionat a la música.

Jo subratllaria dues idees en aquest punt. Dues idees que em semblen molt importants. Primer, per què pensar ja no està de moda? Resulta que, per a molts dels nostres nens, quan veuen un altre nen o nena que es dedica, o que li agrada molt, una cosa que implica pensar molt, el veuen com a un friki, com algú estrany. És clar, això probablement ho han après a casa, perquè els seus pares pensen el mateix. O sigui, pensen que els que pensen són gent molt rara. Estem arribant a un punt bastant preocupant en això. Llavors, què passa? Els escacs demostren, però no només els escacs, moltíssimes coses més, parlo de la que millor conec. Els escacs demostren que pensar pot ser molt divertit i, a més, et desenvolupa com a ésser humà i et fa ser més útil per als altres. Llavors, donem-li una volta a això i pensem, cada un de nosaltres, què podem fer perquè pensar estigui de moda i no marginem a qui es dediqui a pensar de la manera que sigui.

La segona idea és, i això ho diré aplicant-ho a Espanya, però crec que serveix per a la immensa majoria dels països del món, per desgràcia. En un país com Espanya, on les necessitats bàsiques de la població estan gairebé garantides per al 100% dels seus habitants; estic pensant en menjar cada dia, en tenir un sostre on arrecerar-te, en tenir una assistència sanitària bàsica… Això està gairebé garantit per a gairebé tota la població. Llavors, en aquesta situació, quantes coses pot haver-hi més importants que una educació d’alta qualitat i adaptada al segle XXI? Però resulta que quan el CIS, el Centre d’Investigacions Socials, fa enquestes de quina és la percepció dels principals problemes d’Espanya, l’educació sol aparèixer en el lloc vintè o vint-i-unè. Per molt importants que siguin els altres problemes que té Espanya, que no ho dubto que ho siguin, però realment hi ha 20 coses més importants que millorar l’educació en aquest país? Fem alguna cosa. Fem alguna cosa per influir, cadascun en la mesura que pugui, en que això no pot ser. En què ha d’haver molt poques coses més importants que una bona educació, i més encara en un món com aquest que, està canviant a tal velocitat, que pocs sectors de la civilització humana necessiten un canvi, una revolució i una millora més que l’educació. Per tant, reprenent la idea inicial, vosaltres pertanyeu a aquesta part de la societat que pot fer molt per això. Llavors remem junts en una mateixa direcció, a veure si, com deia la meva amiga Mar Romera, aconseguim un món millor. Moltes gràcies.