Vuit passos per ser més resilient

Javier Iriondo. Moltíssimes gràcies. Com esteu? Em dic Javier Iriondo. Soc escriptor, soc conferenciant, tot i que al llarg de la vida he fet moltes coses ben diferents. He estat esportista professional als Estats Units, m’he format en diverses àrees, he sigut treballador i emprenedor en diferents sectors i també m’he hagut de reinventar diverses vegades. He conegut l’èxit i també el fracàs, el triomf, la derrota. Per moments he sentit que tocava el cel, que tenia totes les respostes, i també he passat per algun infern llarg i dur. I d’això és del que parlarem avui, de com tornar-nos a aixecar quan el món s’esfondra al nostre voltant, d’aquests reptes que ens posa la vida en els moments més inesperats, perquè sovint ens parlen de com ser més feliços i de la positivitat i de l’èxit i de la fama, però no hi ha cap lliçó on aprenguem què passa quan tot falla i ens sobrevenen els dubtes i les pors. Al cap i a la fi, aquest és el viatge de la vida. El viatge de la vida és una història d’aprenentatge, evolució, creixement, reptes, sorpreses constants. I, sobretot, la història és qui ets avui dia, però el que ens interessa més és qui pots arribar a ser, perquè en aquest marge hi ha el potencial de canvi, de progrés i d’evolució. Dona una ullada a la sala, mira les persones al teu voltant. Mira-les. Podràs veure que no hi ha ningú com tu. Cadascú aquí té la seva història, els seus moments d’èxit, de fracàs, de drames, de dilemes… Però, quan rasquem una mica la superfície i arribem al fons, què passa? Que tots i cadascun de nosaltres estem buscant el mateix. I què és el que busquem? Tots busquem com creure més en nosaltres mateixos. Tots busquem com tenir més confiança. Tots busquem com treure’ns els dubtes, les pors, la incertesa sobre el futur que de vegades patim.

Tots volem tenir més fortalesa mental per enfrontar-nos als reptes del destí que van apareixent dia a dia. Al final, tots ens volem sentir vistos. Volem sentir que importem. Volem connectar amb nosaltres mateixos i amb els altres. Volem sentir-nos compresos, perquè la manca de comprensió és dura, i tots busquem satisfer les mateixes necessitats. Però resulta que, en algun moment del camí, ens hem desviat en algun lloc, i en comptes de buscar aquest món emocional, aquesta vida millor, hem entrat a l’era de la persecució, on sembla que sempre s’ha d’estar fent alguna cosa més. I és trist, perquè cada cop més persones afirmen això mateix, afirmen sentir-se atrapades per la seva vida. Molta gent diu: «Tens una feina o la feina et té a tu?». La velocitat de la vida fa que anem cada cop a més, i no ens deixa el temps i l’espai per aturar-nos i reflexionar, per connectar amb nosaltres mateixos. Ens hem convertit en un “fer humà” en comptes d’un “ésser humà”, i ens passem la vida fent. De vegades, per no haver d’escoltar els nostres pensaments, mirem d’estar molt ocupats. Però vivim amb la sensació de fer alguna cosa per arribar a un altre lloc, suposadament millor, suposadament més segur, però aquest lloc no existeix, perquè el més important és el procés. D’això és del que hem de parlar, i per això som aquí. I ens hem d’aturar. Aturar-nos, però sense sentir-nos culpables, perquè sembla que aturar-se és un sacrilegi, perquè em puc quedar enrere. Al món modern, a la societat actual, la por que existeix i l’estrès que existeix ve d’aquesta sensació de quedar-se fora de joc, de no tenir temps per acabar el projecte, per fer aquesta feina. I he de continuar exigint-me més, i acabem esgotats.

Per això cal aturar-se. Per reflexionar i posar en ordre la nostra vida per adonar-nos de què és important. Per això som aquí, per compartir aquesta estona de reflexions. I, d’entre tot el bufet d’informació que tindrem avui, tant de bo que alguna cosa et pugui servir i puguis trobar respostes, perquè llavors és quan tot canvia i veus el món molt diferent.

Mónica. Hola, Javier. Em dic Mònica i volia preguntar-te sobre l’autenticitat. Com podem connectar amb l’autenticitat?

Javier Iriondo. És una bona pregunta, perquè l’autenticitat és un dels problemes que, avui dia, sembla que està en perill d’extinció. Què és l’autenticitat? L’autenticitat és com som realment en el fons, de veritat, i l’autenticitat és la manera com connectem amb nosaltres mateixos i amb els altres des de la veritat. Ser autèntic vol dir mostrar-te tal com ets, quan sents que no has de pretendre ser diferent ni aparentar ser una altra cosa, quan et treus la màscara i et dones permís per ser tu, per ser de veritat. No vol dir que siguem ànimes en pena, sinó ser sincers, oberts. Què passa aleshores? Amb qui connectes? Normalment, connectes amb la persona que és sincera, la persona autèntica, la persona vulnerable, la persona transparent, una persona amb la qual t’identifiques, i això genera l’autenticitat de veritat. Què està passant avui dia? Que l’autenticitat cada cop està pitjor, perquè allà fora la tecnologia ha canviat les regles del joc, i aquest aparell que portem, el mòbil, ha canviat els comportaments de gran part de la societat i ens empeny a mostrar-nos d’una altra manera per tal d’impressionar. Si impressiono, agradaré més. Però generalment provoca tot el contrari. Aleshores, què passa? Que, quan vols impressionar, et comportes com qui no ets, vas comprant o creant un personatge, i al final correm el perill que el personatge d’alguna manera destrueixi la persona. És una cosa que ens està passant. Què més passa amb l’autenticitat? Passa que l’autenticitat és una necessitat fonamental, però entra en conflicte amb el sentit de pertinença, que també és importantíssim. Què passa? Que tots tenim por de quedar-nos fora de joc, de ser una mica invisibles.

La por al rebuig, la por a què diran. Per això intentem aparentar ser una cosa important, perquè creiem que agradarà més. I anem veient com cada cop més gent evita la seva vida, i esborrem aquesta negativitat per aparentar. Per què? Perquè vull que em vegin, perquè vull ser vist. El problema és que les xarxes socials i la tecnologia han augmentat de manera massiva la necessitat i la set de reconeixement constant. I l’autoestima de molta gent depèn d’aquesta visibilitat. Però aleshores la felicitat es deixa en mans d’un algorisme. Les xarxes han esdevingut els intermediaris de la felicitat, que et poden donar la visibilitat o tallar-te-la, i et sents invisible i «pobre de mi». Aleshores, què passa? Que vivim amb aquesta por. D’una banda, esdevenim aquest personatge, o moltes persones esdevenen aquest personatge, però alhora viuen amb la por absoluta. «Què passa si descobreixen la veritat? Perquè no soc com aparento». A les clíniques d’estètica, per exemple, comença a passar que hi van nens. «Vull assemblar-me a aquesta persona». Cobreixen el mirall del bany perquè es rebutgen a ells mateixos. Em rebutjo perquè jo vull ser la persona de TikTok o d’Instagram després de tots els retocs. I quan em veig de debò, no m’agrado. Com si ens rebutgéssim, i això és realment dolorós. Aquesta necessitat d’autenticitat cal recuperar-la, perquè, si no, aquest personatge acaba per devorar a la persona. Què passa aleshores? Que tu pots enganyar tothom, a la resta del món, però no a tu. I quan arribes a casa i et mires al mirall, estàs dient: «Qui soc en realitat?». Perquè quan et mostres d’una manera i ets d’una altra, s’obre una esquerda dins teu, i hi ha una divisió entre el personatge i la persona que causa dolor i conflicte. Però ho fem perquè volem pertànyer. El personatge impressiona, però no ets tu.

Pot donar-se el que va dir al seu dia Mark Twain: «Tota la vida vaig voler ser algú. Ara per fi soc algú, però aquesta persona no soc jo». Aleshores, quin és el remei? L’únic remei contra la mentida és la valentia, la valentia d’atrevir-te a ser tu. I cada dia hi ha un repte enorme en què en cada moment has de decidir: «Seré jo o em posaré la màscara de “tot va bé”? Seré autèntic o com seré?». I és importantíssim perquè, quan perds l’autenticitat, què passa? Que ens desconnectem de nosaltres mateixos, i aquesta connexió és necessària, és absolutament fonamental. Una de les conseqüències de la manca d’autenticitat es produeix perquè constantment ens estem comparant. Diríem que la tecnologia i les xarxes han convertit les nostres ments en màquines de comparar. I a què ens porta aquesta comparació? A la manca d’acceptació, al rebuig d’un mateix i a no sentir-nos suficients. Abans, antigament, o no fa tant, passejàvem, sortíem de compres, vèiem l’aparador i vèiem el producte. Ara les persones han esdevingut el producte que hi ha a l’aparador de les xarxes socials, i això ens allunya de nosaltres mateixos i dels altres. Què passa? Que cal aquesta veritat davant d’un mateix, ser fidel a un mateix, atrevir-te a ser tu. Cal el coratge d’aprendre a dir “no” i començar a ser autèntics per tornar a connectar. Per què? Si et pares a pensar, tots venim de tribus. L’ésser humà ve de tribus on la connexió era total, on ningú no havia d’impressionar, on tots ens ajudàvem els uns als altres, on tothom cuidava els fills dels uns i dels altres. No hi havia èxit o fracàs, aparences, sinó que hi havia aquest sentiment de pertinença tan fonamental, de ser part d’una cosa molt més gran. I la solitud significava una amenaça, o fins i tot la mort.

Ara, cada cop més persones afirmen sentir-se més soles, més aïllades, perquè no se senten suficients. Aleshores, ens tanquem per protegir-nos, i hem de tornar una mica a l’essència de la tribu. És a dir, abans la foguera era el centre de reunió de les persones. A la nit ens reuníem al voltant del foc i allà hi havia converses meravelloses. Tots escoltaven l’ancià, l’avi o el xaman quan explicava les històries de les seves experiències, i s’aprenia a través de les històries, perquè les històries contenen emocions i les emocions són allò que fa que recordem el coneixement i les coses. I les converses eren molt diferents al voltant de la llum del foc, sota la llum de les estrelles, on et sents petitó, sota l’univers gegantí, on hi ha una connexió que és increïble. Cal recuperar aquesta sensació de comunitat que es va perdent. Però hem passat de la connexió a la llum del foc, sota la llum de les estrelles, a la solitud d’una habitació davant de la llum d’una pantalla de vidre. I això porta a l’epidèmia de l’abstracció, on cada cop ens anem aïllant més i més, cada cop hi ha menys sentit de comunitat, cada cop més cadascú fa la guerra pel seu compte, intentant sobreviure en aquest món, en la pressió econòmica, social, de dir: «he d’anar a més». I necessitem tornar-hi. Per què? Perquè en algun moment ens hem desviat del camí i hem passat de la connexió humana necessària, del sentit de pertinença, a la recerca de reconeixement, a l’era del selfie. «Jo», «mira’m», constantment. «Mira’m a mi». Què passa? Que el drama i el dolor de l’ésser humà venen per la seva incapacitat de deixar de pensar en si mateix. I quan t’oblides de tu i connectes amb els altres és quan et sents molt més segur. Aquesta connexió amb els altres genera seguretat psicològica. El sentiment de pertinença genera més sentit a la vida. I, quan ens anem aïllant i vivim cada cop més davant d’aquesta pantalla de vidre, tenim un problema. És necessari tornar a connectar.

Tornar a què? Tornar a tenir converses de debò, autèntiques. Atrevir-nos a mirar-nos més als ulls i a preguntar-nos, a mirar-nos i dir: «Com estàs?». Però un «com estàs?» de debò. Què et preocupa? Quines són les teves pors? Quins són els teus somnis? Quines són les teves il·lusions? I realment quan connectem és quan gosem ser sincers. Un moment en què potser tenies por de tenir certa conversa, però de sobte et sinceres i sents que hi ha algú a qui li passa el mateix quan pensaves que només et passava a tu. «Jo també t’estimo». És el moment d’unió, de comprensió, que tots necessitem per sortir de la bombolla on ens endinsa la tecnologia, perquè la tecnologia ens aporta la connectivitat, però ens va endinsant en un infern repetitiu que ens aïlla. Per tant, és important sortir, trucar, connectar, tornar a buscar l’alba, el somriure del nen, caminar descalç per la platja, connectar amb la natura, perquè d’allà és d’on venim. La tecnologia, la ciutat, l’asfalt ens acceleren de manera increïble i generen la sensació de «no tinc temps per a tot, no puc més». I necessitem aquest fre per connectar amb nosaltres mateixos, connectar amb la natura, i és aleshores quan les coses comencen a canviar, quan la calma et permet veure coses que les presses t’impedeixen veure, i quan estàs més en tranquil·litat perquè sents que et comprenen. I la comprensió és fonamental, és un dels grans passos a l’hora de resoldre els conflictes emocionals. Què passa quan ens sentim incompresos? Que és dolorós i ens aïllem perquè «ningú sap què està passant dins meu». «Si la gent ho sabés, què pensaria?». I pensem: «Hauria de ser més feliç, perquè com és de feliç la resta del món». I ens jutgem i ens critiquem i ens anem aïllant, i cal sortir d’aquí. Però, quan tens aquestes converses autèntiques de veritat, què passa? Que aleshores et comprens.

I la comprensió és l’alleujament del cor. La comprensió aporta claredat. La comprensió redueix els conflictes. Necessitem una dosi massiva d’autenticitat, de vulnerabilitat, d’atrevir-nos a parlar de debò des del fons. Perquè, mentre continuem intentant impressionar, ens anem allunyant cada cop més. No connectes amb la persona que és prepotent, que tot el dia diu: «Mira’m». Connectem amb la persona que veus que és de debò. I llavors apareixen els amics, les persones de veritat i la connexió que aporta un sentit més gran a la vida.

Jesús. Hola, Javier. Em dic Jesús. Acabes d’esmentar que actualment estem travessant una epidèmia d’abstracció. Em sembla molt interessant i no sé si series tan amable d’aprofundir-hi una mica.

Javier Iriondo. Moltes gràcies, Jesús. Sí, hem parlat d’aquesta epidèmia d’abstracció. I d’on ve això? Doncs ve del segrest de l’atenció. És a dir, allà fora hi ha tot un món de tecnologia desenvolupada. S’han creat molts mecanismes per captar la nostra atenció. Allà fora hi ha una guerra, i és la guerra per l’atenció. Una guerra per l’atenció per manipular l’opinió, per fer-te pensar una cosa o una altra, i on es crea aquest infern repetitiu que crea una bombolla que no et permet veure què passa al voltant. Creus que aquesta és la realitat del teu món i estàs veient un 2 %. I això provoca que, quan et creues amb altres persones, ni tan sols ens veiem perquè tenim el nas ficat a la pantalla de vidre. Fa molts anys, bé, molts anys… Crec que va ser el 2009 o el 2010. Em va passar una cosa a Barcelona molt interessant en aquest aspecte, i em va deixar molt tocat durant uns dies. Recordo que anava parlant per telèfon per la Diagonal i, de sobte, vaig veure que hi havia una persona, un ancià, enmig de la carretera, a la línia que divideix els dos carrils, a la línia divisòria. Jo anava parlant, vaig veure aquell home, els cotxes tocaven el clàxon, «surt del mig». Tothom tocava el clàxon, però ningú s’aturava. Jo pensava: “no pot ser”. Vaig penjar el telèfon i vaig dir: «Ara et truco». Vaig anar corrents, aturant el trànsit, i vaig dir-li a l’home: «Necessita ajuda?». I tremolant em va dir: «Sí». Estava enmig de la carretera, amb els peus a la línia, amb dues crosses, amb una cartera que portava al coll com si fos un instrument de tortura. Estava tremolant. Quan el vaig agafar, estava patint un atac d’ansietat. «Necessita ajuda?». Sí. «Aquí no passa ningú», li vaig dir, «ningú». Llavors, vaig veure un taxi en una direcció prohibida, al carril del mig, i li vaig dir: «Vine». I el taxista: «No puc, és direcció prohibida». Li vaig dir: «Que vinguis, t’he dit».

Em va veure amb tanta intensitat que al final es va apropar, va creuar el taxi enmig de la carretera, vaig obrir la porta del darrere, li vaig agafar la cartera, vaig agafar les bosses, el vaig ficar dins del taxi. Quan vaig pujar-li les cames per ficar-lo dins del taxi, estaven fredes, dures, amb una artrosi increïble. I un cop a dins, vaig preguntar-li a l’home: «On vas?». Ell va dir una adreça. Ens vam posar en marxa i l’home per fi, de mica en mica, va començar a respirar. No entenia res, però em donava les gràcies, alleujat. I vam arribar a l’adreça. En arribar a casa seva, vaig dir-li al taxista: «Espera’m aquí. L’acompanyaré, però jo ara torno». I el vaig acompanyar. Vaig pujar les escales amb ell, vam obrir la porta, vam deixar les coses i en aquell moment es va girar l’home, em va mirar, em va fer una abraçada i es va posar a plorar de manera increïble, com un nen, tenia vuitanta i tants anys. Jo vaig estar tres dies realment descol·locat, pensant on era la resta del món quan aquell home estava al mig de la carretera i els cotxes passaven fent sonar els clàxons perquè sortís del mig. Jo no vaig ser el primer a veure’l, feia estona que era allà. I la gent caminava per la vorera, amb el nas enganxat al mòbil en aquest segrest de l’atenció, en aquesta epidèmia d’abstracció on tothom va pensant: «Jo, el meu futur, els meus problemes. Què passarà?». I ningú no era capaç de veure’l. Hem d’aixecar el cap, sortir de nosaltres mateixos, perquè llavors la vida us donarà infinitat d’oportunitats de marcar la diferència sempre. I podràs trobar moments de bondat que et porten a la plenitud, que donen més sentit a la vida, que et fan sentir més útil. Quan estem en el nostre món de «jo, jo i després també jo», això ens porta a la desconnexió i al patiment. Cal que ens aturem. Però això que dic vull que ho sentiu, perquè de vegades, sense adonar-nos-en, què passa? Estem tan segrestats per la tecnologia i pels mòbils i per tot, que de vegades ens passa per davant un bon amic, un company de feina.

I potser és un dia en què necessita una paraula d’ànim, i ni tan sols l’has vist, o has passat com si fos invisible. I sense adonar-nos-en, deixem cicatrius. Sense adonar-nos-en, marquem la indiferència en comptes de la diferència. Us demanaré un favor, perquè vull que sentiu una cosa. D’acord? Us demanaré a tots que us poseu drets un moment. A tots. Perquè vull que sentiu una cosa. D’acord? Ara us demanaré que sigueu actors per un moment i que actueu. Sé que això d’entrada us costarà, però vull que sentiu dues energies totalment oposades. Ara vull que us saludeu tots quan jo digui, que saludis quatre o cinc persones. Però aquestes són les regles. Regla número u: quan saludis algú, no val somriure. La següent vegada que saludis algú, no miraràs aquesta persona. Has de donar la mà amb molta flacciditat, amb total indiferència, com si aquesta persona no importés, mirant a una altra banda, com si busquessis una altra persona que potser és més important. Però no apareixerà. Així que saluda quatre o cinc persones amb aquesta energia, amb aquesta sensació d’indiferència. A veure què passa. Una, dues, tres. Saluda així quatre o cinc persones. Sense mirar, sense somriure. Sense mirar-les.

Com sents l’energia? T’agrada? No. És la sensació d’invisibilitat, de rebuig, que sembla que no importo. Aquesta és l’energia que de vegades transmetem quan no estem atents. Però sempre pots estar molt més atent i marcar la diferència i deixar empremta en comptes de cicatriu. Així que ara imagina’t. Saludaràs les mateixes persones, cadascú com vulgui. Jo no et diré com. Però imagina’t que et trobes amb una persona que feia 20 anys que no veies, d’una qualitat humana entranyable, una persona meravellosa, increïble, autèntica de debò, que feia molt que no veies i pensaves que no veuries. O una persona d’aquesta qualitat humana espectacular, que t’acomiades d’ella perquè no saps si la tornaràs a veure. Com saludaries aquesta persona? Tu mateix.

Què tal ara? Res a veure. Cada persona, cada ésser humà, tu i jo, tots tenim la capacitat de canviar aquesta energia. Tots som influents. Som una esponja que rep energia, però també transmet energia. I hem de cuidar aquesta energia. I quan dones, el que dones és el que reps. Així que hem d’estar molt més atents, perquè sempre tenim oportunitats per marcar la diferència i deixar empremta. I això et porta a una vida amb més sentit i més plena.

Yurena. Javier, de vegades la vida ens colpeja de manera molt forta i no sabem què fer en aquell moment, en aquestes situacions tan complicades. Quins consells ens donaries quan sentim dins nostre aquest caos, aquest abatiment?

Javier Iriondo. Una gran pregunta. Hauria de ser una lliçó a l’escola. Quan arriba el fracàs, què has de fer? I quan tot falla, en aquells moments en què tot col·lapsa… Quan alguna cosa pot anar malament, sempre va malament. Què passa? Que, més enllà del que podem perdre, hi ha una cosa molt més perillosa que les coses que podem perdre o la situació que podem perdre, i és perdre’ns a nosaltres mateixos, és la pèrdua d’identitat. Perquè hi ha aquests tres mites no escrits, «soc allò que tinc», «soc allò que faig» i «soc allò que els altres pensen de mi». Aleshores, si perdo la feina, perdo el que tinc. Perdo el negoci, qui soc? Ningú. Aquesta és la gran mentida. Perquè no ets un “tenir humà”, ets un “ésser humà”. Però hi ha una possible degradació de la sensació de valor interior. I això és el que realment hem de conquerir de debò. Tots passem per aquell moment en què tot s’esfondra, en què esdevens el pitjor enemic, en què dubtes de tu. Hi ha dos moments a la meva vida en què he passat per l’autèntic infern d’haver-me de tornar a aixecar quan era un mar de dubtes. I com puc aconseguir que la meva ment torni a ser una amiga en comptes d’una enemiga? Crec que hi ha un procés, una sèrie de passos importants, que hom ha de fer quan això passa. Vuit passos d’un procés pel qual hem de passar. Molta gent diu: «Dona’m el titular, digues-me com, ràpid, que tinc pressa», però la vida és una mica més complicada que tot això, i necessitem parar per comprendre. I el primer punt per a mi, quan tot falla, quin és? És l’acceptació. Acceptació no vol dir «bé, què li farem», «tant se val», «m’aguanto», resignació. L’acceptació requereix valentia, «accepto el que ha passat, però ho accepto per poder canviar», perquè mentre no accepto la situació, visc en el victimisme, renegant, «per què m’ha passat això a mi?», «quina injustícia», «tot em passa a mi», i no hi ha manera de poder canviar. Entres en un victimisme que et debilita, així que, primer de tot, «accepto». Aquesta sensació d’«accepto, però per poder canviar, per poder aprendre». I vas preguntant-te què podies haver fet diferent.

El següent pas, quin és? És el perdó. De vegades, què passa? Que ens fustiguem quan tot falla. I no serveix la culpa, no serveix fustigar-se. No et fa cap bé, ni a tu ni a ningú. Normalment, sempre fem les coses de la millor manera que podem i sabem, però de vegades no n’hi ha prou. Però aquesta sensació que, per cultura o pel que sigui, em fustigo encara més, no serveix. És el moment en què cal perdonar-se, perquè el perdó és l’alleujament del cor, el perdó per deixar de patir pels altres, per un mateix. Si no perdones, què passa? Que mantens els problemes o la rancúnia del passat. El passat continua apareixent en el present perquè continues guardant el fet negatiu. Per tant, cal perdonar absolutament per girar full i poder mirar endavant. El següent pas, quin és? La responsabilitat. Què és la responsabilitat? Una paraula en extinció que la gent fa servir per demanar-la als altres, podríem dir. Però la responsabilitat té a veure amb la capacitat que té una persona per respondre amb habilitat als reptes i als desafiaments de la vida. La responsabilitat és la maduresa. Assumeixo una responsabilitat i porto la creu, agafo la motxilla, depèn de mi. Quan dius «soc responsable» és quan dius «depèn de mi». I llavors tornes a recuperar la sensació que és a les teves mans, que ara pots actuar. És quan tens clar allò que sí que pots fer i allò que no pots fer. I aquesta responsabilitat és absolutament fonamental, perquè t’aporta un munt de confiança, integritat, honor, noblesa, que és fer el bé per naturalesa. Passo pàgina, deixo enrere el passat, aprenc la lliçó, però assumeixo aquesta sensació de responsabilitat, de càrrec. I això et fa sentir molt millor i més fort, i també menys volàtil segons les circumstàncies.

El tercer pas, quin és? Quina és la interpretació de la història? Perquè, què passa? El perill en els moments quan tot falla són les preguntes que ens fem. «Per què m’ha passat això a mi? Quina injustícia és aquesta?». Això té molt a veure no amb el que passa, sinó amb com interpretes el que passa. El trauma, d’alguna manera, no és el que et passa, sinó el que passa dins teu per això que ha passat. Aquí és on podem canviar absolutament la interpretació i el significat, i transformar qualsevol problema en una lliçó. No tot té un cantó positiu, no. Però sí que tot amaga alguna lliçó de la qual podem aprendre. I aquesta interpretació dels fets marca la diferència entre anar a la responsabilitat, al camí de sortida d’un nou inici, o quedar-nos ancorats en la culpabilitat. El següent pas, quin és? Una reconstrucció de la identitat, perquè de vegades la nostra identitat es deteriora, hi ha una pèrdua de vàlua. La identitat en el sentit de com tu et veus a tu mateix, com hom es veu a si mateix. És el més poderós que hi pot haver, perquè la identitat és com el teu passaport a la vida, com tu et veus. «Em veig capaç o no?». «Em sento digne, una persona digna, o no?». Aquesta identitat no té a veure amb com et perceben els altres, sinó amb com et perceps a tu mateix. Què hem de fer? Dissenyar la nostra filosofia. En què consisteix això? En què tu posis en ordre quins són els valors principals més importants a la teva vida, què és el que tu ets, què és el que tu defenses. I potser és l’honor, la dignitat, la seguretat, el respecte. I quan defineixes aquests valors, tens un pilar infinitament més important i més fort, que és molt més sòlid. Aquesta identitat és una cosa interna que no depèn ni variarà tant amb els resultats, ni quan ho tinguis tot ni quan ho perdis tot. És quan dius “això és el que soc”, independentment de circumstàncies i de resultats.

I el punt següent és crear una nova visió de futur, perquè, quan tot falla, necessitem recuperar l’esperança, creure en alguna cosa. Quan no creiem en el futur, o dubtes o no tens un propòsit digne a perseguir, no tenim força en el present. I són aquests moments en què necessitem trobar un motiu que ens ajudi a aixecar-nos i justifiqui d’alguna manera el sacrifici. I l’esperança és allò que et dona la força en el present. Cal crear una visió de com pot ser el nostre futur. Aquí és on hem de desenvolupar aquesta visió del potencial futur jo, de la classe de persona que podem ser i d’allò que podem arribar a aconseguir. Quan persegueixes un propòsit digne, què passa? Que apareixen les emocions positives, apareix la dopamina i aleshores et poses en marxa i tens més esperança perquè tens aquest futur més digne que ens empeny endavant. I és la forma o la necessitat de trobar un perquè molt més profund. Quan trobes aquest perquè, és quan trobes l’energia. I, a la vida, cadascú ha de trobar aquests perquès. Aquesta raó de dir, quan tot falli, per què t’aixecaràs? Per qui et sacrificaràs? Què és el que justificarà l’esforç, el sacrifici o el patiment que de vegades hom ha de passar? Aquesta llum necessària que aporta força i energia per sortir del forat on ens fiquem. El punt següent, quin és? La decisió. Quan ja hi ets, has de prendre una decisió. Però és una decisió que no és un “m’agradaria”. No és una decisió de «ho intentaré», «a veure què passa». No, és una decisió que neix del més profund del cor, una decisió que et commou. Allò que canvia és la força de l’emoció que neix del cor.

I et diré per què. Perquè jo m’he vist en aquesta situació. Jo m’he vist en el moment de perdre-ho tot, en un moment en què, després d’un any i mig, en una vaga que va batre el rècord Guinness als Estats Units, la vaga més llarga de la història de l’esport, vaig acabar a la ruïna, sense res, sense esperança, convertit en un sac d’ossos. I recordo el moment de caure de genolls, de plorar, de plorar d’impotència. Per què? Perquè el problema no és pas el problema. No. El problema és quan creus que no ets capaç d’aixecar-te, quan creus que no seràs capaç de sortir-ne, i aleshores et pot la impotència. Perquè dius: «vull creure que puc, però no m’ho crec». I en aquest moment no val el com, no val la resposta ràpida ni la lògica. La lògica fa que entengui les coses, però és la força de l’emoció que surt del cor la que fa que canviïs una història i una vida de forma inexplicable. I va ser aquell dia. «Decisió» ve de la paraula «incisió»: «tallar, separar-se de». «Tallar, separar-se de». Per tant, cal separar-se, però el cervell interpreta que una decisió és un risc, una amenaça. «Millor no prenc la decisió, així no m’equivoco». Però l’única manera d’avançar a la vida, l’única manera de canviar, és assumir la responsabilitat i prendre una decisió. El més difícil és prendre decisions, perquè ens fa por. Pot ser una equivocació. El nostre cervell vol que no prenguem cap decisió perquè ens vol protegir. Però fins que no hi ha una decisió així… «Això depèn de mi». La gent et mira als ulls i diu: «Uau! Què ha passat? Què has pres?». Decisions. I és quan marques un abans i un després i et jugues el tot pel tot. «No hi ha marxa enrere. Vull veure de què estic fet, i ho faré amb cor i ànima». I aquesta decisió visceral que surt de dins nostre és important.

A partir d’aquí, quin és el punt vuit? L’etern aprenent. Entendre que gran part de la qualitat de la teva vida dependrà de quant continues aprenent, creixent i evolucionant. El cervell va canviant constantment, no deixa de canviar, i depèn de tu que sigui de forma positiva. És a dir, quan vas aprenent i evolucionant, trobes qualitat. Jo sé que els moments més durs de la meva vida, alguns, han estat provocats perquè vaig pensar que ja havia arribat. «Ja està, ja he triomfat». I vaig deixar d’aprendre, vaig deixar d’evolucionar. Què passa? Que el món continua evolucionant, i, quan tu no continues aprenent, què passa? Que alguna cosa comença a morir dins teu, et vas quedant enrere, et vas quedant obsolet. Apareix una sensació de buit, perquè el potencial no desenvolupat provoca dolor i frustració, perquè, en el fons sé que no estic donant tot el que tinc a dins, que puc ser més. I és quan vas creixent i entres a la primavera de la vida, quan sents que hi ha una expansió, una evolució. Quan aprens, alguna cosa es trenca en sentit positiu. Per exemple, a qui li ha passat que fiques unes cerveses al congelador, o una ampolla de vi, i te n’oblides? I vas l’endemà… Si eren unes llaunes de cervesa, tens tot el congelador ple d’escuma groga enganxosa. O això m’han dit. O si és una ampolla de vi, o ha sortit el suro o raja. Què ha passat? Que hi havia un contingut i un continent, però l’interior s’ha expandit. S’ha expandit, i aquesta expansió des de l’interior ha trencat els límits que tenia. I l’ésser humà és igual. Quan vas aprenent i evolucionant, trenques els límits del que creies que eres capaç. I tots tenim un potencial molt més gran. I és llavors quan entres a la primavera de la vida, quan tot floreix. Primer, ets més feliç. Tens una sensació de més control, et sents millor, més positiu. De cop, comences a entendre coses que no entenies, i dius: «Uau!».

Per això és tan important continuar aprenent i evolucionant, ser aquest etern aprenent. I són aquests vuit passos. Jo he hagut d’aprendre tot això dues vegades, no només una. La segona va ser amb totes les meves bogeries al Brasil, i va ser el mateix procés. Vaig haver de perdonar de manera increïble, perquè algú ens va portar a un munt de persones al caos. Però si no perdones, no funciona. Assumir la responsabilitat, començar a aprendre de nou, reconstruir. No soc el que he perdut. Valc el mateix. Ni un mil·ligram. La gent et pot veure diferent, però dins teu sents una sensació de respecte, de dignitat, d’honor. Cap circumstància em canviarà, perquè tu ets més gran que qualsevol cosa que pugui passar o et puguin fer.

Asier. Hola, Javier. Em dic Asier. Jo et volia preguntar per la por. Avui dia, tenim molta por a l’hora de prendre decisions, molts canvis en el dia a dia… Tu quin consell ens donaries en relació amb la por?

Javier Iriondo. Et diria que som presoners d’allò que no enfrontem. Som presoners de les decisions que no prenem i d’allò de què fugim. Cada cop que apareix la por, la por sol ser la raó per passar a l’acció. La por és una cosa que hem d’entendre. Cal entendre la biologia de la por, com funciona, perquè cal separar les pors dels perills. Les nostres modernes i tecnològiques vides encara són dominades per les pors primitives, i ens comportem com antigament. Però, què passa amb les pors? Que la confiança d’una persona i l’autoestima d’una persona s’expandeixen de manera directament proporcional a les pors que enfrontem. I, quan evitem les pors, què passa? Que perdem la confiança, que fugim. La por és una mentida que ens explica el cervell. La por és el millor narrador d’històries de terror que hi ha. La por, de vegades, quan has de prendre una decisió o fer alguna cosa, t’espanta, perquè la por té la funció de protegir-te perquè no prenguis mal. Quin és el mal? La por al fracàs, la por a què diran. Però cal entendre que tots tenim pors. És a dir, el valent i el covard, el covard i l’heroi, tots tenen les mateixes pors. Però, què passa? Jo crec que l’heroi té més pors que el covard, perquè va arribar un dia en què, de sobte, es va cansar de tenir por, de fugir, es va perdre un munt d’oportunitats i va dir: «S’ha acabat. Vull deixar de fugir de la vida i vull veure de què estic fet». I aquell dia es va convertir en heroi. De vegades diem «no puc». «No puc» són les dues pitjors paraules que es va inventar la por. Sovint són mentida. I no és que no puguem. La traducció d’un «no puc» és més aviat un «no vull». Què és el que no vull? No vull enfrontar-me a això que temo, perquè no tinc la garantia que sortirà bé. Cada vegada que et posis un repte, una meta, un somni, cada cop que tinguis un projecte, una il·lusió, i vulguis fer alguna cosa, hi haurà una guerra dins teu, entre el valent i el covard, aquesta veueta que et vol protegir perquè no fracassis, perquè no facis res, perquè no et facis mal.

I la veu interior de l’aspiració humana, «vull millorar, vull veure de què estic fet». Aquest conflicte sempre serà present. Per això, cada cop que aparegui la por, sempre acabes trobant la raó per passar a l’acció. La por és com un semàfor en vermell. Al final, què passa? Si no t’hi enfrontes, et quedes paralitzat, i llavors et fiques a la presó. És una presó invisible on hi ha milions de persones. És una presó sense murs, sense barrots, ni porta ni sostres. I és la presó de la por. I tu ets el carceller. Quan t’enfrontes a això que tems, què descobreixes? Que la por és com un arc de Sant Martí, que desapareix. Quantes vegades ens passa que vols fer alguna cosa, però la posposes per a un altre moment, per a aquesta decisió? Estàs dos mesos patint i, de sobte, prens la decisió i t’enfrontes a la por i dius: «Mare meva! Per això he estat patint dos mesos?». Perquè el nostre cervell pot arribar a imaginar coses terribles. Ens fa sentir que són la realitat quan són simples pensaments. Per això, la por sempre és la raó per passar a l’acció. No conquereixes les pors, sinó que et conquereixes a tu mateix per fer-te més fort que les pors. Perquè hi ha moments a la vida en què t’enfrontes a batalles més grans que tu, i és quan has de convertir-te en algú més gran que la teva batalla. Al final, cal veure la por com la motivació per passar a l’acció. «No em tornarà a frenar». I és aleshores que la teva autoestima, la teva confiança, creix de manera espectacular.

Rosario. Hola, Javier. Em dic Rosario. Moltes gràcies per compartir amb nosaltres la teva experiència i els teus coneixements. M’agradaria que ens aclarissis una mica què és el desig, perquè sempre estem pensant: «quan jo aconsegueixi això», «jo per ser feliç he de fer allò», «necessito això», i moltes vegades el que pensem que necessitem no és el que necessitem realment per arribar a la felicitat. Com veus tu, si ens ho pots aclarir, aquest desig?

Javier Iriondo. Moltes gràcies. El desig és natural en l’ésser humà. És a dir, dins de cadascun de nosaltres, hi ha un animal insaciable que sempre en vol més, i l’entorn sempre està alimentant aquest animal amb altres coses encara. El desig és una cosa que cal a la vida, d’una banda. És a dir, el desig és allò que fa que la societat avanci en el sentit que volem millorar, volem prosperar, però sempre volem una mica més. Tenir una mica més d’amor, més reconeixement, més èxit. Per tant, el desig té un costat positiu, perquè és la il·lusió per assolir una cosa que necessito, que vull, i genera una energia positiva. Però, alhora, el desig és una enorme font de conflictes, perquè moltes de les grans frustracions de la vida venen pels desitjos incomplerts, i també per pensar que «la meva vida és un caos perquè no he fet realitat els meus desitjos i, si els aconseguís, la meva vida seria meravellosa», i aleshores patim per aquest desig incomplert. Potser la pregunta que ens hauríem de fer és: «Tu tens desitjos o els desitjos et tenen a tu?». Es tracta d’això. És a dir, qui t’ha inculcat aquests desitjos? Estàs perseguint allò que la societat t’ha dit que hauries de perseguir o és una cosa que està a la teva naturalesa i a la teva essència, això que estàs perseguint? Perquè el desig pot ser un contracte que signes amb tu mateix per sentir-te insatisfet fins que obtinguis aquest desig. Per tant, què passa? Que el desig és un mecanisme que et roba el present quan ets incapaç de gaudir del procés del camí, pensant que «quan arribi allà», com has dit, «per fi la meva vida serà meravellosa, hi trobaré la pau». I potser llegirem: «Aquí jeu una persona que demà seria feliç». Perquè ens passem la vida esperant a viure.

Què passa? «Si abandonés els meus desitjos, no tindria cap frustració». O potser series un vegetal sense energia per a res. Necessitem el desig, perquè és allò que ens ajuda a millorar, a aconseguir les coses, on sorgeix la motivació. Però alhora és una frustració. Quin és i on és l’equilibri? Has de reflexionar si aquests desitjos que persegueixes t’estan fent una persona millor. Si tu fossis l’última persona al planeta, encara perseguiries el mateix? Si ho estàs fent per demostrar alguna cosa a algú, o ho fas perquè aquest desig t’està desafiant, t’està obligant a sortir de la zona de confort i t’està ajudant a ser millor i té un sentit. Aquesta és la part més important del desig, no perseguir els desitjos inculcats per l’entorn, pel màrqueting, que és l’art de generar insatisfacció, de generar més desitjos. Perquè l’ésser humà és un animal insaciable que sempre vol alguna cosa més. Per això el més important és que facis una llista de valors, prioritats, i que els teus desitjos estiguin d’acord amb qui ets, perquè en aquest camí vagis aprenent, millorant i creixent. I que, independentment de si ho aconsegueixes o no, en aquest camí hagis crescut i siguis millor persona. Un dels efectes del desig és que provoca que la nostra ment s’enfoqui en allò que no tenim, i aleshores genera una sensació de carència, que em falta alguna cosa. Sempre que desitges el que no tens, hi ha una sensació de buit. I un dels aprenentatges és aprendre a deixar de necessitar allò que no tenim, pensant que és la solució. I l’algorisme de la felicitat, en molts casos, té a veure amb què? Amb aprendre a valorar el que sí que tenim. Aprendre a donar gràcies, perquè si no, el focus sempre està en això que em falta i sempre hi ha un desig més. Així que els desitjos són importants, però han de ser teus, propis. Però, per sobre dels desitjos, cada dia cal aprendre a valorar, a donar gràcies, perquè això és el que et genera una sensació més gran d’abundància i no pas de carència, que és el que sovint genera el desig.

Javier. Hola, Javier. Sempre és un plaer gaudir dels teus aprenentatges. Una figura teva que m’encanta és quan dius que tots tenim un ocupa dins el nostre cap. I comentes que aquest ocupa ens impedeix portar una vida plena. Ens podries ampliar una mica aquest concepte?

Javier Iriondo. Jo crec que tots tenim, d’alguna manera, un ocupa al cervell. És com si una altra persona visqués dins nostre. Sempre he pensat que en algun moment de la vida algú es va infiltrar al meu cap i és aquesta veu que no deixa mai de parlar. El problema de l’ésser humà, de tots nosaltres, és que ens passem la vida pensant, però sense adonar-nos de què estem pensant. Moltes vegades sentim un munt d’emocions molt intenses, però no tenen res a veure amb el que està passant. Tenen a veure amb el nivell d’inconsciència d’aquesta veu que ens parla, que transforma tots els pensaments en energia i que el nostre cos els sent com si fos la realitat més absoluta. Aquesta veu hauria de ser una veu entranyable, com la d’un avi, un savi, una veu que ens calma, que ens parla amb afecte i respecte, però de vegades és una veu que ens fustiga, ens compara i ens tracta de forma cruel. Tots volem avenir-nos bé amb els altres. La gran pregunta és: com t’avens amb tu mateix? Aquesta seria la gran relació que hem de guarir. I hem d’aprendre a adonar-nos-en si volem aturar aquesta veu i començar a tractar-nos amb molt més respecte. Aquesta veu ha de ser una veu amable. Hem d’aturar l’autocrítica que tant ens destrueix, perquè ningú rebrà cap premi per fustigar-se, ni de bon tros. De vegades, si una altra persona ens parlés com ens parlem a nosaltres mateixos, acabaríem discutint. Quantes vegades passa que tenim els mateixos pensaments dia rere dia i ens porten al mateix lloc emocional de sempre i acabem preocupant-nos per les mateixes coses? Quin és el problema més gran? El problema més gran és que pensem que «això només em passa a mi», que aquests drames o emocions no els tenen els altres. Aquests conflictes interns, aquesta veu… Segur que als altres no els passa. Però podríem fer una prova i fer un petit experiment per veure si ens passa a tots o no. Així que us demanaré a tots que us poseu drets un moment.

Perquè de vegades passa que ens capfiquem en espirals negatives i arribem a pensar: «Si la gent sabés com em sento…». Dona una ullada a les persones que hi ha al teu voltant, d’acord? Perquè vegis la confiança que tenen. Oi que transmeten una energia impressionant, una confiança espectacular? És curiós, de tots els que sou aquí avui, resulta que ningú no té cap problema. Tots els que sou aquí avui teniu el futur resolt, oi què sí? Aquí ningú té cap preocupació ni cap mena de pensaments negatius, us ho veig a la cara. Aquí tothom està desbordat de pensaments feliços i meravellosos, no? En l’àmbit de la parella, bé, aquí ningú reacciona de forma desproporcionada, tothom com un buda. Es nota la tranquil·litat i el control. Bé, tret d’una persona. Hi ha hagut una persona a qui he vist que potser té alguns dubtes sobre el seu futur o la seva capacitat, o alguna preocupació sobre la feina. Una mica se li nota. Alguna cosa hi ha, certs dubtes. L’inconvenient és que aquesta persona ets tu. Quantes vegades tenim un dia d’aquests, terribles, en què ens estem fustigant, que ens passa de tot, que reps un correu, una notícia, una trucada i el món sembla que és un caos total, i et sents enfonsat i penses «això només em passa a mi»? Però no és així, perquè estem tots al mateix club, al mateix vaixell. Si aquí hi ha algú que no tingui cap problema, que sempre estigui desbordat de pensaments positius, meravellosos i feliços, que no tingui cap preocupació, que tingui el futur arreglat i sigui meravellós, aquesta persona es pot asseure. Els altres ens quedem drets. Hi ha algú? Ningú. Sempre dic que encara espero que aparegui una persona que s’assegui i ens doni la resposta, però no la conec.

Per tant, què passa? Aquest és un petit exercici de vulnerabilitat i honestedat que cal que fem. Que ens mirem a la cara, parlem de debò i diguem: «Sí, jo també tinc defectes, també tinc moments de patiment. Jo també tinc aquest ocupa que em fustiga». Saber que ens passa a tots, ens alleuja, perquè la comprensió alleuja el cor. Així que, com que som tots al mateix club i ens passen les mateixes coses emocionalment, simplement et demano que saludis les persones al teu voltant, a quatre o cinc, i els diguis: «Benvingut al club, a mi també em passa. Benvingut al club». Doneu-vos la mà.

Ja ens podem asseure. I simplement, de vegades, aquests actes de sinceritat, d’autenticitat, de vulnerabilitat, relaxen la tensió, i deixem de dramatitzar per tot el que em passa. Per què? Perquè et sents comprès o compresa, i la comprensió és l’alleujament. Tu tens un ocupa, jo també, tothom. Quina és aleshores la forma, en part, de millorar aquesta situació? Doncs, en part, és començar a vigilar molt el teu entorn. La clau per començar a millorar la qualitat dels teus pensaments, quina és? Tria molt bé allò que llegeixes. Tria molt bé allò que escoltes. Si tu no fas res i romans de forma passiva, què passa? Que el món t’envia un munt d’informació, però no és la que necessites ni vols ni t’ensenya res. Només és un munt d’informació que pot manipular la percepció de la realitat i les emocions. I has de ser tu qui triï. Igual que tries el menjar. En funció del menjar, així serà el teu nivell de vitalitat. Amb la informació passa el mateix. Necessites cuidar què entra al teu cervell, posar filtres, triar bé les persones amb qui parles, els llibres que llegeixes… I quan vas millorant la relació amb les persones, tens converses més interessants, quan vas escoltant, aprenent, quan vas a cursos, conferències, llibres i comences a alimentar-te, què passa? Que, de forma natural, assoleixes un nivell més alt de pensaments molt més positius i es redueixen els pensaments negatius. Si et deixes anar, passa el contrari. En el moment en què m’abandono, l’ocupa em comença a fer xerrades espectaculars, i dic: «Tu calla, aquí mano jo». Tu has de parlar-li al teu cervell, parlar-li a la teva ment. De vegades, quan tracto amb esportistes d’elit, què treballem? Com frenar la veu de l’ocupa, que és la veu del dubte davant del fracàs, d’un penal o d’un putt per guanyar. Quan et sents abatut, ets tu qui ha de parlar amb la teva ment amb fermesa: «Gràcies per la teva opinió, però no et necessito. Jo valc més que tot això», i agafar el control. Però, sobretot, tria bé la informació, els llibres, les persones, i en aquest interior tot anirà millorant molt més.

De vegades arriba un moment a la vida en què, de sobte, ens despertem i comencem a sentir que hi ha alguna cosa que està passant i se’ns està escapant. De cop i volta, un dia patim quan ens adonem que hi ha una part de nosaltres que ha estat retinguda, que no ha sortit, que no ens hem donat l’oportunitat de mostrar-nos a nosaltres mateixos, a ningú més, el que podem ser, fer o assolir. I ha estat retinguda per pors absurdes i ridícules sobre la nostra capacitat. De vegades, de sobte ens despertem i ens adonem que aquells somnis, aquelles il·lusions, aquelles aspiracions que un dia vam tenir, es van quedant enrere, en l’oblit, o simplement deixem de creure que les tenim a l’abast o les deixem guardades en aquest calaix anomenat «algun dia». Però ha d’arribar el moment de dir: «Prou. Hi ha d’haver una altra cosa, alguna cosa més. Vull sentir-me lliure. Vull treure’m la preocupació, l’ansietat, les pors». Ets lliure de prendre una decisió i canviar de rumb. Ets lliure de caure’t o d’aixecar-te. Ets lliure de perseguir la teva felicitat perquè aquesta és la teva vida. I la vida va passant molt més ràpid del que ens imaginem. Tots tenim una data de caducitat i no sabem quina és, però de vegades ens creiem immortals. Arriba un moment en què has de dir: «És hora de deixar de veure com passen les coses. Faré que les coses passin». I, si prens aquesta decisió, hi haurà persones que et diran: «Però on vas? Toca de peus a terra». Hi haurà persones que et voldran protegir perquè no et facis mal. «No et facis il·lusions. Qui t’has cregut?». Però aquesta és la teva vida, i el teu passat no determina el teu futur. De vegades pensem que és així, però òbviament no. El passat és com el deixant d’un vaixell, simplement indica d’on ve. I no hi ha un moment perfecte per prendre aquesta decisió. El moment perfecte és quan tu decideixes que el moment és ara i que és el teu moment.

De vegades, cal agafar la bandera de la dignitat per travessar el mateix infern amb el cap ben alt, però tant és el que ha passat fins ara. No importa tant qui ets com qui pots esdevenir. No importa on ets, sinó on vas. No importa què has fet, sinó el que pots fer a partir d’ara. I arribarà un dia, d’aquí a un temps, no sé si dos o tres anys, quan sigui, i coneixeràs una persona, algú molt especial, una persona que és admirada per molts, perquè sap què va passar, quants afanys va costar i com es va superar. I aquesta persona tan admirada ets tu. Has de ser l’heroi de la teva pròpia història. Perquè el món, els teus i tu mateix necessites la teva millor versió. Així que simplement, per si de cas, per si de cas no vius per sempre, potser és el moment de prendre una decisió. Per si de cas no vius per sempre, potser quan surtis d’aquí, has de fer una trucada, recompondre una relació, demanar perdó, dir «t’estimo», fer una abraçada. Potser aquí hi ha un escriptor que no escriu, un cantant que no canta, un viatger que no viatja, i aquest és el moment de prendre la decisió que canviï un destí. Perquè, de vegades, perdem el temps esperant. El temps és la matèria primera de la qual està feta la vida. Quan perds el temps, se t’escapa la vida. I la vida no s’atura. La vida és ara. Així que simplement espero que alguna cosa de tot això us serveixi per donar i ser part del canvi. Perquè tothom diu «la societat ha de canviar» i tothom apunta cap a fora. Així que jo brindo per aquelles persones que no intenten canviar el món, les que intenten canviar-se a elles mateixes perquè així són un exemple per als altres, una influència positiva per al món. I simplement brindo amb la il·lusió, amb l’esperança i amb el desig que tu siguis una d’aquestes persones. Gràcies.