Vuit passos per ser més resilient
Javier Iriondo
Vuit passos per ser més resilient
Javier Iriondo
Conferenciant i escriptor
Creant oportunitats
La meva història d´amor propi i lluita personal
Javier Iriondo Conferenciant i escriptor
Javier Iriondo
Les paraules de Javier Iriondo són plenes d'inspiració, motivació i humanitat. Neixen de la seva pròpia experiència de superació. Iriondo va conèixer l'èxit absolut com a esportista professional, però també el fracàs, la crisi, la ruïna, l'esfondrament i la decepció. La seva vida va fer un tomb de 360º i, de la nit al dia, va haver d'enfrontar-se a una forta crisi vital, professional i personal. Va perdre la confiança i la motivació. Però això el va portar a fer-se preguntes més profundes i cercar respostes més humanes. Va buscar solucions i va aprendre el camí per sobreposar-se als reptes i les caigudes de la vida. Des d'aleshores, ajuda altres persones a aconseguir una vida amb més sentit, plenitud i consciència, a través de les conferències i dels llibres inspiracionals. L'últim, titulat 'Aquest és el teu moment' (Planeta, 2023), és una novel·la basada en una història d'amor propi i lluita personal que ens convida a reflexionar sobre el sentit de les nostres vides. “Tot canvi important i significatiu, comença per un canvi interior”, defensa Iriondo.
Aquest lluitador incansable i “etern aprenent” –com li agrada definir-se- ens insta a reflexionar sobre els nostres desitjos i aspiracions, ens anima a viure amb més autenticitat i, també, ens convida a ser protagonistes conscients del nostre propi desenvolupament personal.
Transcripción
Tots volem tenir més fortalesa mental per enfrontar-nos als reptes del destí que van apareixent dia a dia. Al final, tots ens volem sentir vistos. Volem sentir que importem. Volem connectar amb nosaltres mateixos i amb els altres. Volem sentir-nos compresos, perquè la manca de comprensió és dura, i tots busquem satisfer les mateixes necessitats. Però resulta que, en algun moment del camí, ens hem desviat en algun lloc, i en comptes de buscar aquest món emocional, aquesta vida millor, hem entrat a l’era de la persecució, on sembla que sempre s’ha d’estar fent alguna cosa més. I és trist, perquè cada cop més persones afirmen això mateix, afirmen sentir-se atrapades per la seva vida. Molta gent diu: «Tens una feina o la feina et té a tu?». La velocitat de la vida fa que anem cada cop a més, i no ens deixa el temps i l’espai per aturar-nos i reflexionar, per connectar amb nosaltres mateixos. Ens hem convertit en un “fer humà” en comptes d’un “ésser humà”, i ens passem la vida fent. De vegades, per no haver d’escoltar els nostres pensaments, mirem d’estar molt ocupats. Però vivim amb la sensació de fer alguna cosa per arribar a un altre lloc, suposadament millor, suposadament més segur, però aquest lloc no existeix, perquè el més important és el procés. D’això és del que hem de parlar, i per això som aquí. I ens hem d’aturar. Aturar-nos, però sense sentir-nos culpables, perquè sembla que aturar-se és un sacrilegi, perquè em puc quedar enrere. Al món modern, a la societat actual, la por que existeix i l’estrès que existeix ve d’aquesta sensació de quedar-se fora de joc, de no tenir temps per acabar el projecte, per fer aquesta feina. I he de continuar exigint-me més, i acabem esgotats.
Per això cal aturar-se. Per reflexionar i posar en ordre la nostra vida per adonar-nos de què és important. Per això som aquí, per compartir aquesta estona de reflexions. I, d’entre tot el bufet d’informació que tindrem avui, tant de bo que alguna cosa et pugui servir i puguis trobar respostes, perquè llavors és quan tot canvia i veus el món molt diferent.
La por al rebuig, la por a què diran. Per això intentem aparentar ser una cosa important, perquè creiem que agradarà més. I anem veient com cada cop més gent evita la seva vida, i esborrem aquesta negativitat per aparentar. Per què? Perquè vull que em vegin, perquè vull ser vist. El problema és que les xarxes socials i la tecnologia han augmentat de manera massiva la necessitat i la set de reconeixement constant. I l’autoestima de molta gent depèn d’aquesta visibilitat. Però aleshores la felicitat es deixa en mans d’un algorisme. Les xarxes han esdevingut els intermediaris de la felicitat, que et poden donar la visibilitat o tallar-te-la, i et sents invisible i «pobre de mi». Aleshores, què passa? Que vivim amb aquesta por. D’una banda, esdevenim aquest personatge, o moltes persones esdevenen aquest personatge, però alhora viuen amb la por absoluta. «Què passa si descobreixen la veritat? Perquè no soc com aparento». A les clíniques d’estètica, per exemple, comença a passar que hi van nens. «Vull assemblar-me a aquesta persona». Cobreixen el mirall del bany perquè es rebutgen a ells mateixos. Em rebutjo perquè jo vull ser la persona de TikTok o d’Instagram després de tots els retocs. I quan em veig de debò, no m’agrado. Com si ens rebutgéssim, i això és realment dolorós. Aquesta necessitat d’autenticitat cal recuperar-la, perquè, si no, aquest personatge acaba per devorar a la persona. Què passa aleshores? Que tu pots enganyar tothom, a la resta del món, però no a tu. I quan arribes a casa i et mires al mirall, estàs dient: «Qui soc en realitat?». Perquè quan et mostres d’una manera i ets d’una altra, s’obre una esquerda dins teu, i hi ha una divisió entre el personatge i la persona que causa dolor i conflicte. Però ho fem perquè volem pertànyer. El personatge impressiona, però no ets tu.
Pot donar-se el que va dir al seu dia Mark Twain: «Tota la vida vaig voler ser algú. Ara per fi soc algú, però aquesta persona no soc jo». Aleshores, quin és el remei? L’únic remei contra la mentida és la valentia, la valentia d’atrevir-te a ser tu. I cada dia hi ha un repte enorme en què en cada moment has de decidir: «Seré jo o em posaré la màscara de “tot va bé”? Seré autèntic o com seré?». I és importantíssim perquè, quan perds l’autenticitat, què passa? Que ens desconnectem de nosaltres mateixos, i aquesta connexió és necessària, és absolutament fonamental. Una de les conseqüències de la manca d’autenticitat es produeix perquè constantment ens estem comparant. Diríem que la tecnologia i les xarxes han convertit les nostres ments en màquines de comparar. I a què ens porta aquesta comparació? A la manca d’acceptació, al rebuig d’un mateix i a no sentir-nos suficients. Abans, antigament, o no fa tant, passejàvem, sortíem de compres, vèiem l’aparador i vèiem el producte. Ara les persones han esdevingut el producte que hi ha a l’aparador de les xarxes socials, i això ens allunya de nosaltres mateixos i dels altres. Què passa? Que cal aquesta veritat davant d’un mateix, ser fidel a un mateix, atrevir-te a ser tu. Cal el coratge d’aprendre a dir “no” i començar a ser autèntics per tornar a connectar. Per què? Si et pares a pensar, tots venim de tribus. L’ésser humà ve de tribus on la connexió era total, on ningú no havia d’impressionar, on tots ens ajudàvem els uns als altres, on tothom cuidava els fills dels uns i dels altres. No hi havia èxit o fracàs, aparences, sinó que hi havia aquest sentiment de pertinença tan fonamental, de ser part d’una cosa molt més gran. I la solitud significava una amenaça, o fins i tot la mort.
Ara, cada cop més persones afirmen sentir-se més soles, més aïllades, perquè no se senten suficients. Aleshores, ens tanquem per protegir-nos, i hem de tornar una mica a l’essència de la tribu. És a dir, abans la foguera era el centre de reunió de les persones. A la nit ens reuníem al voltant del foc i allà hi havia converses meravelloses. Tots escoltaven l’ancià, l’avi o el xaman quan explicava les històries de les seves experiències, i s’aprenia a través de les històries, perquè les històries contenen emocions i les emocions són allò que fa que recordem el coneixement i les coses. I les converses eren molt diferents al voltant de la llum del foc, sota la llum de les estrelles, on et sents petitó, sota l’univers gegantí, on hi ha una connexió que és increïble. Cal recuperar aquesta sensació de comunitat que es va perdent. Però hem passat de la connexió a la llum del foc, sota la llum de les estrelles, a la solitud d’una habitació davant de la llum d’una pantalla de vidre. I això porta a l’epidèmia de l’abstracció, on cada cop ens anem aïllant més i més, cada cop hi ha menys sentit de comunitat, cada cop més cadascú fa la guerra pel seu compte, intentant sobreviure en aquest món, en la pressió econòmica, social, de dir: «he d’anar a més». I necessitem tornar-hi. Per què? Perquè en algun moment ens hem desviat del camí i hem passat de la connexió humana necessària, del sentit de pertinença, a la recerca de reconeixement, a l’era del selfie. «Jo», «mira’m», constantment. «Mira’m a mi». Què passa? Que el drama i el dolor de l’ésser humà venen per la seva incapacitat de deixar de pensar en si mateix. I quan t’oblides de tu i connectes amb els altres és quan et sents molt més segur. Aquesta connexió amb els altres genera seguretat psicològica. El sentiment de pertinença genera més sentit a la vida. I, quan ens anem aïllant i vivim cada cop més davant d’aquesta pantalla de vidre, tenim un problema. És necessari tornar a connectar.
Tornar a què? Tornar a tenir converses de debò, autèntiques. Atrevir-nos a mirar-nos més als ulls i a preguntar-nos, a mirar-nos i dir: «Com estàs?». Però un «com estàs?» de debò. Què et preocupa? Quines són les teves pors? Quins són els teus somnis? Quines són les teves il·lusions? I realment quan connectem és quan gosem ser sincers. Un moment en què potser tenies por de tenir certa conversa, però de sobte et sinceres i sents que hi ha algú a qui li passa el mateix quan pensaves que només et passava a tu. «Jo també t’estimo». És el moment d’unió, de comprensió, que tots necessitem per sortir de la bombolla on ens endinsa la tecnologia, perquè la tecnologia ens aporta la connectivitat, però ens va endinsant en un infern repetitiu que ens aïlla. Per tant, és important sortir, trucar, connectar, tornar a buscar l’alba, el somriure del nen, caminar descalç per la platja, connectar amb la natura, perquè d’allà és d’on venim. La tecnologia, la ciutat, l’asfalt ens acceleren de manera increïble i generen la sensació de «no tinc temps per a tot, no puc més». I necessitem aquest fre per connectar amb nosaltres mateixos, connectar amb la natura, i és aleshores quan les coses comencen a canviar, quan la calma et permet veure coses que les presses t’impedeixen veure, i quan estàs més en tranquil·litat perquè sents que et comprenen. I la comprensió és fonamental, és un dels grans passos a l’hora de resoldre els conflictes emocionals. Què passa quan ens sentim incompresos? Que és dolorós i ens aïllem perquè «ningú sap què està passant dins meu». «Si la gent ho sabés, què pensaria?». I pensem: «Hauria de ser més feliç, perquè com és de feliç la resta del món». I ens jutgem i ens critiquem i ens anem aïllant, i cal sortir d’aquí. Però, quan tens aquestes converses autèntiques de veritat, què passa? Que aleshores et comprens.
I la comprensió és l’alleujament del cor. La comprensió aporta claredat. La comprensió redueix els conflictes. Necessitem una dosi massiva d’autenticitat, de vulnerabilitat, d’atrevir-nos a parlar de debò des del fons. Perquè, mentre continuem intentant impressionar, ens anem allunyant cada cop més. No connectes amb la persona que és prepotent, que tot el dia diu: «Mira’m». Connectem amb la persona que veus que és de debò. I llavors apareixen els amics, les persones de veritat i la connexió que aporta un sentit més gran a la vida.
Em va veure amb tanta intensitat que al final es va apropar, va creuar el taxi enmig de la carretera, vaig obrir la porta del darrere, li vaig agafar la cartera, vaig agafar les bosses, el vaig ficar dins del taxi. Quan vaig pujar-li les cames per ficar-lo dins del taxi, estaven fredes, dures, amb una artrosi increïble. I un cop a dins, vaig preguntar-li a l’home: «On vas?». Ell va dir una adreça. Ens vam posar en marxa i l’home per fi, de mica en mica, va començar a respirar. No entenia res, però em donava les gràcies, alleujat. I vam arribar a l’adreça. En arribar a casa seva, vaig dir-li al taxista: «Espera’m aquí. L’acompanyaré, però jo ara torno». I el vaig acompanyar. Vaig pujar les escales amb ell, vam obrir la porta, vam deixar les coses i en aquell moment es va girar l’home, em va mirar, em va fer una abraçada i es va posar a plorar de manera increïble, com un nen, tenia vuitanta i tants anys. Jo vaig estar tres dies realment descol·locat, pensant on era la resta del món quan aquell home estava al mig de la carretera i els cotxes passaven fent sonar els clàxons perquè sortís del mig. Jo no vaig ser el primer a veure’l, feia estona que era allà. I la gent caminava per la vorera, amb el nas enganxat al mòbil en aquest segrest de l’atenció, en aquesta epidèmia d’abstracció on tothom va pensant: «Jo, el meu futur, els meus problemes. Què passarà?». I ningú no era capaç de veure’l. Hem d’aixecar el cap, sortir de nosaltres mateixos, perquè llavors la vida us donarà infinitat d’oportunitats de marcar la diferència sempre. I podràs trobar moments de bondat que et porten a la plenitud, que donen més sentit a la vida, que et fan sentir més útil. Quan estem en el nostre món de «jo, jo i després també jo», això ens porta a la desconnexió i al patiment. Cal que ens aturem. Però això que dic vull que ho sentiu, perquè de vegades, sense adonar-nos-en, què passa? Estem tan segrestats per la tecnologia i pels mòbils i per tot, que de vegades ens passa per davant un bon amic, un company de feina.
I potser és un dia en què necessita una paraula d’ànim, i ni tan sols l’has vist, o has passat com si fos invisible. I sense adonar-nos-en, deixem cicatrius. Sense adonar-nos-en, marquem la indiferència en comptes de la diferència. Us demanaré un favor, perquè vull que sentiu una cosa. D’acord? Us demanaré a tots que us poseu drets un moment. A tots. Perquè vull que sentiu una cosa. D’acord? Ara us demanaré que sigueu actors per un moment i que actueu. Sé que això d’entrada us costarà, però vull que sentiu dues energies totalment oposades. Ara vull que us saludeu tots quan jo digui, que saludis quatre o cinc persones. Però aquestes són les regles. Regla número u: quan saludis algú, no val somriure. La següent vegada que saludis algú, no miraràs aquesta persona. Has de donar la mà amb molta flacciditat, amb total indiferència, com si aquesta persona no importés, mirant a una altra banda, com si busquessis una altra persona que potser és més important. Però no apareixerà. Així que saluda quatre o cinc persones amb aquesta energia, amb aquesta sensació d’indiferència. A veure què passa. Una, dues, tres. Saluda així quatre o cinc persones. Sense mirar, sense somriure. Sense mirar-les.
Com sents l’energia? T’agrada? No. És la sensació d’invisibilitat, de rebuig, que sembla que no importo. Aquesta és l’energia que de vegades transmetem quan no estem atents. Però sempre pots estar molt més atent i marcar la diferència i deixar empremta en comptes de cicatriu. Així que ara imagina’t. Saludaràs les mateixes persones, cadascú com vulgui. Jo no et diré com. Però imagina’t que et trobes amb una persona que feia 20 anys que no veies, d’una qualitat humana entranyable, una persona meravellosa, increïble, autèntica de debò, que feia molt que no veies i pensaves que no veuries. O una persona d’aquesta qualitat humana espectacular, que t’acomiades d’ella perquè no saps si la tornaràs a veure. Com saludaries aquesta persona? Tu mateix.
Què tal ara? Res a veure. Cada persona, cada ésser humà, tu i jo, tots tenim la capacitat de canviar aquesta energia. Tots som influents. Som una esponja que rep energia, però també transmet energia. I hem de cuidar aquesta energia. I quan dones, el que dones és el que reps. Així que hem d’estar molt més atents, perquè sempre tenim oportunitats per marcar la diferència i deixar empremta. I això et porta a una vida amb més sentit i més plena.
El següent pas, quin és? És el perdó. De vegades, què passa? Que ens fustiguem quan tot falla. I no serveix la culpa, no serveix fustigar-se. No et fa cap bé, ni a tu ni a ningú. Normalment, sempre fem les coses de la millor manera que podem i sabem, però de vegades no n’hi ha prou. Però aquesta sensació que, per cultura o pel que sigui, em fustigo encara més, no serveix. És el moment en què cal perdonar-se, perquè el perdó és l’alleujament del cor, el perdó per deixar de patir pels altres, per un mateix. Si no perdones, què passa? Que mantens els problemes o la rancúnia del passat. El passat continua apareixent en el present perquè continues guardant el fet negatiu. Per tant, cal perdonar absolutament per girar full i poder mirar endavant. El següent pas, quin és? La responsabilitat. Què és la responsabilitat? Una paraula en extinció que la gent fa servir per demanar-la als altres, podríem dir. Però la responsabilitat té a veure amb la capacitat que té una persona per respondre amb habilitat als reptes i als desafiaments de la vida. La responsabilitat és la maduresa. Assumeixo una responsabilitat i porto la creu, agafo la motxilla, depèn de mi. Quan dius «soc responsable» és quan dius «depèn de mi». I llavors tornes a recuperar la sensació que és a les teves mans, que ara pots actuar. És quan tens clar allò que sí que pots fer i allò que no pots fer. I aquesta responsabilitat és absolutament fonamental, perquè t’aporta un munt de confiança, integritat, honor, noblesa, que és fer el bé per naturalesa. Passo pàgina, deixo enrere el passat, aprenc la lliçó, però assumeixo aquesta sensació de responsabilitat, de càrrec. I això et fa sentir molt millor i més fort, i també menys volàtil segons les circumstàncies.
El tercer pas, quin és? Quina és la interpretació de la història? Perquè, què passa? El perill en els moments quan tot falla són les preguntes que ens fem. «Per què m’ha passat això a mi? Quina injustícia és aquesta?». Això té molt a veure no amb el que passa, sinó amb com interpretes el que passa. El trauma, d’alguna manera, no és el que et passa, sinó el que passa dins teu per això que ha passat. Aquí és on podem canviar absolutament la interpretació i el significat, i transformar qualsevol problema en una lliçó. No tot té un cantó positiu, no. Però sí que tot amaga alguna lliçó de la qual podem aprendre. I aquesta interpretació dels fets marca la diferència entre anar a la responsabilitat, al camí de sortida d’un nou inici, o quedar-nos ancorats en la culpabilitat. El següent pas, quin és? Una reconstrucció de la identitat, perquè de vegades la nostra identitat es deteriora, hi ha una pèrdua de vàlua. La identitat en el sentit de com tu et veus a tu mateix, com hom es veu a si mateix. És el més poderós que hi pot haver, perquè la identitat és com el teu passaport a la vida, com tu et veus. «Em veig capaç o no?». «Em sento digne, una persona digna, o no?». Aquesta identitat no té a veure amb com et perceben els altres, sinó amb com et perceps a tu mateix. Què hem de fer? Dissenyar la nostra filosofia. En què consisteix això? En què tu posis en ordre quins són els valors principals més importants a la teva vida, què és el que tu ets, què és el que tu defenses. I potser és l’honor, la dignitat, la seguretat, el respecte. I quan defineixes aquests valors, tens un pilar infinitament més important i més fort, que és molt més sòlid. Aquesta identitat és una cosa interna que no depèn ni variarà tant amb els resultats, ni quan ho tinguis tot ni quan ho perdis tot. És quan dius “això és el que soc”, independentment de circumstàncies i de resultats.
I el punt següent és crear una nova visió de futur, perquè, quan tot falla, necessitem recuperar l’esperança, creure en alguna cosa. Quan no creiem en el futur, o dubtes o no tens un propòsit digne a perseguir, no tenim força en el present. I són aquests moments en què necessitem trobar un motiu que ens ajudi a aixecar-nos i justifiqui d’alguna manera el sacrifici. I l’esperança és allò que et dona la força en el present. Cal crear una visió de com pot ser el nostre futur. Aquí és on hem de desenvolupar aquesta visió del potencial futur jo, de la classe de persona que podem ser i d’allò que podem arribar a aconseguir. Quan persegueixes un propòsit digne, què passa? Que apareixen les emocions positives, apareix la dopamina i aleshores et poses en marxa i tens més esperança perquè tens aquest futur més digne que ens empeny endavant. I és la forma o la necessitat de trobar un perquè molt més profund. Quan trobes aquest perquè, és quan trobes l’energia. I, a la vida, cadascú ha de trobar aquests perquès. Aquesta raó de dir, quan tot falli, per què t’aixecaràs? Per qui et sacrificaràs? Què és el que justificarà l’esforç, el sacrifici o el patiment que de vegades hom ha de passar? Aquesta llum necessària que aporta força i energia per sortir del forat on ens fiquem. El punt següent, quin és? La decisió. Quan ja hi ets, has de prendre una decisió. Però és una decisió que no és un “m’agradaria”. No és una decisió de «ho intentaré», «a veure què passa». No, és una decisió que neix del més profund del cor, una decisió que et commou. Allò que canvia és la força de l’emoció que neix del cor.
I et diré per què. Perquè jo m’he vist en aquesta situació. Jo m’he vist en el moment de perdre-ho tot, en un moment en què, després d’un any i mig, en una vaga que va batre el rècord Guinness als Estats Units, la vaga més llarga de la història de l’esport, vaig acabar a la ruïna, sense res, sense esperança, convertit en un sac d’ossos. I recordo el moment de caure de genolls, de plorar, de plorar d’impotència. Per què? Perquè el problema no és pas el problema. No. El problema és quan creus que no ets capaç d’aixecar-te, quan creus que no seràs capaç de sortir-ne, i aleshores et pot la impotència. Perquè dius: «vull creure que puc, però no m’ho crec». I en aquest moment no val el com, no val la resposta ràpida ni la lògica. La lògica fa que entengui les coses, però és la força de l’emoció que surt del cor la que fa que canviïs una història i una vida de forma inexplicable. I va ser aquell dia. «Decisió» ve de la paraula «incisió»: «tallar, separar-se de». «Tallar, separar-se de». Per tant, cal separar-se, però el cervell interpreta que una decisió és un risc, una amenaça. «Millor no prenc la decisió, així no m’equivoco». Però l’única manera d’avançar a la vida, l’única manera de canviar, és assumir la responsabilitat i prendre una decisió. El més difícil és prendre decisions, perquè ens fa por. Pot ser una equivocació. El nostre cervell vol que no prenguem cap decisió perquè ens vol protegir. Però fins que no hi ha una decisió així… «Això depèn de mi». La gent et mira als ulls i diu: «Uau! Què ha passat? Què has pres?». Decisions. I és quan marques un abans i un després i et jugues el tot pel tot. «No hi ha marxa enrere. Vull veure de què estic fet, i ho faré amb cor i ànima». I aquesta decisió visceral que surt de dins nostre és important.
A partir d’aquí, quin és el punt vuit? L’etern aprenent. Entendre que gran part de la qualitat de la teva vida dependrà de quant continues aprenent, creixent i evolucionant. El cervell va canviant constantment, no deixa de canviar, i depèn de tu que sigui de forma positiva. És a dir, quan vas aprenent i evolucionant, trobes qualitat. Jo sé que els moments més durs de la meva vida, alguns, han estat provocats perquè vaig pensar que ja havia arribat. «Ja està, ja he triomfat». I vaig deixar d’aprendre, vaig deixar d’evolucionar. Què passa? Que el món continua evolucionant, i, quan tu no continues aprenent, què passa? Que alguna cosa comença a morir dins teu, et vas quedant enrere, et vas quedant obsolet. Apareix una sensació de buit, perquè el potencial no desenvolupat provoca dolor i frustració, perquè, en el fons sé que no estic donant tot el que tinc a dins, que puc ser més. I és quan vas creixent i entres a la primavera de la vida, quan sents que hi ha una expansió, una evolució. Quan aprens, alguna cosa es trenca en sentit positiu. Per exemple, a qui li ha passat que fiques unes cerveses al congelador, o una ampolla de vi, i te n’oblides? I vas l’endemà… Si eren unes llaunes de cervesa, tens tot el congelador ple d’escuma groga enganxosa. O això m’han dit. O si és una ampolla de vi, o ha sortit el suro o raja. Què ha passat? Que hi havia un contingut i un continent, però l’interior s’ha expandit. S’ha expandit, i aquesta expansió des de l’interior ha trencat els límits que tenia. I l’ésser humà és igual. Quan vas aprenent i evolucionant, trenques els límits del que creies que eres capaç. I tots tenim un potencial molt més gran. I és llavors quan entres a la primavera de la vida, quan tot floreix. Primer, ets més feliç. Tens una sensació de més control, et sents millor, més positiu. De cop, comences a entendre coses que no entenies, i dius: «Uau!».
Per això és tan important continuar aprenent i evolucionant, ser aquest etern aprenent. I són aquests vuit passos. Jo he hagut d’aprendre tot això dues vegades, no només una. La segona va ser amb totes les meves bogeries al Brasil, i va ser el mateix procés. Vaig haver de perdonar de manera increïble, perquè algú ens va portar a un munt de persones al caos. Però si no perdones, no funciona. Assumir la responsabilitat, començar a aprendre de nou, reconstruir. No soc el que he perdut. Valc el mateix. Ni un mil·ligram. La gent et pot veure diferent, però dins teu sents una sensació de respecte, de dignitat, d’honor. Cap circumstància em canviarà, perquè tu ets més gran que qualsevol cosa que pugui passar o et puguin fer.
I la veu interior de l’aspiració humana, «vull millorar, vull veure de què estic fet». Aquest conflicte sempre serà present. Per això, cada cop que aparegui la por, sempre acabes trobant la raó per passar a l’acció. La por és com un semàfor en vermell. Al final, què passa? Si no t’hi enfrontes, et quedes paralitzat, i llavors et fiques a la presó. És una presó invisible on hi ha milions de persones. És una presó sense murs, sense barrots, ni porta ni sostres. I és la presó de la por. I tu ets el carceller. Quan t’enfrontes a això que tems, què descobreixes? Que la por és com un arc de Sant Martí, que desapareix. Quantes vegades ens passa que vols fer alguna cosa, però la posposes per a un altre moment, per a aquesta decisió? Estàs dos mesos patint i, de sobte, prens la decisió i t’enfrontes a la por i dius: «Mare meva! Per això he estat patint dos mesos?». Perquè el nostre cervell pot arribar a imaginar coses terribles. Ens fa sentir que són la realitat quan són simples pensaments. Per això, la por sempre és la raó per passar a l’acció. No conquereixes les pors, sinó que et conquereixes a tu mateix per fer-te més fort que les pors. Perquè hi ha moments a la vida en què t’enfrontes a batalles més grans que tu, i és quan has de convertir-te en algú més gran que la teva batalla. Al final, cal veure la por com la motivació per passar a l’acció. «No em tornarà a frenar». I és aleshores que la teva autoestima, la teva confiança, creix de manera espectacular.
Què passa? «Si abandonés els meus desitjos, no tindria cap frustració». O potser series un vegetal sense energia per a res. Necessitem el desig, perquè és allò que ens ajuda a millorar, a aconseguir les coses, on sorgeix la motivació. Però alhora és una frustració. Quin és i on és l’equilibri? Has de reflexionar si aquests desitjos que persegueixes t’estan fent una persona millor. Si tu fossis l’última persona al planeta, encara perseguiries el mateix? Si ho estàs fent per demostrar alguna cosa a algú, o ho fas perquè aquest desig t’està desafiant, t’està obligant a sortir de la zona de confort i t’està ajudant a ser millor i té un sentit. Aquesta és la part més important del desig, no perseguir els desitjos inculcats per l’entorn, pel màrqueting, que és l’art de generar insatisfacció, de generar més desitjos. Perquè l’ésser humà és un animal insaciable que sempre vol alguna cosa més. Per això el més important és que facis una llista de valors, prioritats, i que els teus desitjos estiguin d’acord amb qui ets, perquè en aquest camí vagis aprenent, millorant i creixent. I que, independentment de si ho aconsegueixes o no, en aquest camí hagis crescut i siguis millor persona. Un dels efectes del desig és que provoca que la nostra ment s’enfoqui en allò que no tenim, i aleshores genera una sensació de carència, que em falta alguna cosa. Sempre que desitges el que no tens, hi ha una sensació de buit. I un dels aprenentatges és aprendre a deixar de necessitar allò que no tenim, pensant que és la solució. I l’algorisme de la felicitat, en molts casos, té a veure amb què? Amb aprendre a valorar el que sí que tenim. Aprendre a donar gràcies, perquè si no, el focus sempre està en això que em falta i sempre hi ha un desig més. Així que els desitjos són importants, però han de ser teus, propis. Però, per sobre dels desitjos, cada dia cal aprendre a valorar, a donar gràcies, perquè això és el que et genera una sensació més gran d’abundància i no pas de carència, que és el que sovint genera el desig.
Perquè de vegades passa que ens capfiquem en espirals negatives i arribem a pensar: «Si la gent sabés com em sento…». Dona una ullada a les persones que hi ha al teu voltant, d’acord? Perquè vegis la confiança que tenen. Oi que transmeten una energia impressionant, una confiança espectacular? És curiós, de tots els que sou aquí avui, resulta que ningú no té cap problema. Tots els que sou aquí avui teniu el futur resolt, oi què sí? Aquí ningú té cap preocupació ni cap mena de pensaments negatius, us ho veig a la cara. Aquí tothom està desbordat de pensaments feliços i meravellosos, no? En l’àmbit de la parella, bé, aquí ningú reacciona de forma desproporcionada, tothom com un buda. Es nota la tranquil·litat i el control. Bé, tret d’una persona. Hi ha hagut una persona a qui he vist que potser té alguns dubtes sobre el seu futur o la seva capacitat, o alguna preocupació sobre la feina. Una mica se li nota. Alguna cosa hi ha, certs dubtes. L’inconvenient és que aquesta persona ets tu. Quantes vegades tenim un dia d’aquests, terribles, en què ens estem fustigant, que ens passa de tot, que reps un correu, una notícia, una trucada i el món sembla que és un caos total, i et sents enfonsat i penses «això només em passa a mi»? Però no és així, perquè estem tots al mateix club, al mateix vaixell. Si aquí hi ha algú que no tingui cap problema, que sempre estigui desbordat de pensaments positius, meravellosos i feliços, que no tingui cap preocupació, que tingui el futur arreglat i sigui meravellós, aquesta persona es pot asseure. Els altres ens quedem drets. Hi ha algú? Ningú. Sempre dic que encara espero que aparegui una persona que s’assegui i ens doni la resposta, però no la conec.
Per tant, què passa? Aquest és un petit exercici de vulnerabilitat i honestedat que cal que fem. Que ens mirem a la cara, parlem de debò i diguem: «Sí, jo també tinc defectes, també tinc moments de patiment. Jo també tinc aquest ocupa que em fustiga». Saber que ens passa a tots, ens alleuja, perquè la comprensió alleuja el cor. Així que, com que som tots al mateix club i ens passen les mateixes coses emocionalment, simplement et demano que saludis les persones al teu voltant, a quatre o cinc, i els diguis: «Benvingut al club, a mi també em passa. Benvingut al club». Doneu-vos la mà.
Ja ens podem asseure. I simplement, de vegades, aquests actes de sinceritat, d’autenticitat, de vulnerabilitat, relaxen la tensió, i deixem de dramatitzar per tot el que em passa. Per què? Perquè et sents comprès o compresa, i la comprensió és l’alleujament. Tu tens un ocupa, jo també, tothom. Quina és aleshores la forma, en part, de millorar aquesta situació? Doncs, en part, és començar a vigilar molt el teu entorn. La clau per començar a millorar la qualitat dels teus pensaments, quina és? Tria molt bé allò que llegeixes. Tria molt bé allò que escoltes. Si tu no fas res i romans de forma passiva, què passa? Que el món t’envia un munt d’informació, però no és la que necessites ni vols ni t’ensenya res. Només és un munt d’informació que pot manipular la percepció de la realitat i les emocions. I has de ser tu qui triï. Igual que tries el menjar. En funció del menjar, així serà el teu nivell de vitalitat. Amb la informació passa el mateix. Necessites cuidar què entra al teu cervell, posar filtres, triar bé les persones amb qui parles, els llibres que llegeixes… I quan vas millorant la relació amb les persones, tens converses més interessants, quan vas escoltant, aprenent, quan vas a cursos, conferències, llibres i comences a alimentar-te, què passa? Que, de forma natural, assoleixes un nivell més alt de pensaments molt més positius i es redueixen els pensaments negatius. Si et deixes anar, passa el contrari. En el moment en què m’abandono, l’ocupa em comença a fer xerrades espectaculars, i dic: «Tu calla, aquí mano jo». Tu has de parlar-li al teu cervell, parlar-li a la teva ment. De vegades, quan tracto amb esportistes d’elit, què treballem? Com frenar la veu de l’ocupa, que és la veu del dubte davant del fracàs, d’un penal o d’un putt per guanyar. Quan et sents abatut, ets tu qui ha de parlar amb la teva ment amb fermesa: «Gràcies per la teva opinió, però no et necessito. Jo valc més que tot això», i agafar el control. Però, sobretot, tria bé la informació, els llibres, les persones, i en aquest interior tot anirà millorant molt més.
De vegades arriba un moment a la vida en què, de sobte, ens despertem i comencem a sentir que hi ha alguna cosa que està passant i se’ns està escapant. De cop i volta, un dia patim quan ens adonem que hi ha una part de nosaltres que ha estat retinguda, que no ha sortit, que no ens hem donat l’oportunitat de mostrar-nos a nosaltres mateixos, a ningú més, el que podem ser, fer o assolir. I ha estat retinguda per pors absurdes i ridícules sobre la nostra capacitat. De vegades, de sobte ens despertem i ens adonem que aquells somnis, aquelles il·lusions, aquelles aspiracions que un dia vam tenir, es van quedant enrere, en l’oblit, o simplement deixem de creure que les tenim a l’abast o les deixem guardades en aquest calaix anomenat «algun dia». Però ha d’arribar el moment de dir: «Prou. Hi ha d’haver una altra cosa, alguna cosa més. Vull sentir-me lliure. Vull treure’m la preocupació, l’ansietat, les pors». Ets lliure de prendre una decisió i canviar de rumb. Ets lliure de caure’t o d’aixecar-te. Ets lliure de perseguir la teva felicitat perquè aquesta és la teva vida. I la vida va passant molt més ràpid del que ens imaginem. Tots tenim una data de caducitat i no sabem quina és, però de vegades ens creiem immortals. Arriba un moment en què has de dir: «És hora de deixar de veure com passen les coses. Faré que les coses passin». I, si prens aquesta decisió, hi haurà persones que et diran: «Però on vas? Toca de peus a terra». Hi haurà persones que et voldran protegir perquè no et facis mal. «No et facis il·lusions. Qui t’has cregut?». Però aquesta és la teva vida, i el teu passat no determina el teu futur. De vegades pensem que és així, però òbviament no. El passat és com el deixant d’un vaixell, simplement indica d’on ve. I no hi ha un moment perfecte per prendre aquesta decisió. El moment perfecte és quan tu decideixes que el moment és ara i que és el teu moment.
De vegades, cal agafar la bandera de la dignitat per travessar el mateix infern amb el cap ben alt, però tant és el que ha passat fins ara. No importa tant qui ets com qui pots esdevenir. No importa on ets, sinó on vas. No importa què has fet, sinó el que pots fer a partir d’ara. I arribarà un dia, d’aquí a un temps, no sé si dos o tres anys, quan sigui, i coneixeràs una persona, algú molt especial, una persona que és admirada per molts, perquè sap què va passar, quants afanys va costar i com es va superar. I aquesta persona tan admirada ets tu. Has de ser l’heroi de la teva pròpia història. Perquè el món, els teus i tu mateix necessites la teva millor versió. Així que simplement, per si de cas, per si de cas no vius per sempre, potser és el moment de prendre una decisió. Per si de cas no vius per sempre, potser quan surtis d’aquí, has de fer una trucada, recompondre una relació, demanar perdó, dir «t’estimo», fer una abraçada. Potser aquí hi ha un escriptor que no escriu, un cantant que no canta, un viatger que no viatja, i aquest és el moment de prendre la decisió que canviï un destí. Perquè, de vegades, perdem el temps esperant. El temps és la matèria primera de la qual està feta la vida. Quan perds el temps, se t’escapa la vida. I la vida no s’atura. La vida és ara. Així que simplement espero que alguna cosa de tot això us serveixi per donar i ser part del canvi. Perquè tothom diu «la societat ha de canviar» i tothom apunta cap a fora. Així que jo brindo per aquelles persones que no intenten canviar el món, les que intenten canviar-se a elles mateixes perquè així són un exemple per als altres, una influència positiva per al món. I simplement brindo amb la il·lusió, amb l’esperança i amb el desig que tu siguis una d’aquestes persones. Gràcies.