“Mai et penediràs de perseguir els teus somnis”

Mago More . Hola a tots. Us explicaré un secret: em dic José Luis, però no ho sap ningú. Tothom em crida More o Mag More, em podeu trucar More o Mag More. us explicaré una miqueta la meva vida perquè entengueu el context. Jo vaig tenir un moment que va ser un punt d’inflexió en la meva vida. Jo tenia un professor a cinquè d’EGB que es deia don Gregorio. Aquest professor ens feia màgia, i a mi allò em fascinava. Imagina’t, enmig d’una classe de Matemàtiques, el tipus agafava unes monedes i travessava la finestra. Em semblava increïble. Llavors, jo em vaig dedicar a anar durant una pila d’anys a la biblioteca. Agafava llibres de màgia, m’entusiasmaven, fins al punt que allò em semblava un secret tan important que jo el que feia és que amagava els llibres de màgia i posava altres llibres a sobre perquè ningú pogués accedir a aquests secrets. Jo tenia el llibre sempre amagat. Llavors, vaig venir a estudiar Informàtica a la Politècnica de Madrid i el primer que vaig fer el primer dia després de matricular-me, vaig comprar un llibre de màgia i vaig dir: “seré mag”. Recordo que vaig portar a un amic meu i li vaig dir: “Jo em dedicaré a la màgia”. I sempre m’ho recordava, em deia: “Com sabies que series mag?”. I jo: “No ho sé”, però ja ho intuïa. Llavors, a mesura que vaig anar avançant en els meus coneixements de màgia, doncs anava retrocedint en els meus coneixements d’informàtica. Diguem que cada vegada actuava més i anava menys a la facultat. I va arribar un moment en què jo havia de decidir què feia amb la meva vida. Llavors, vaig reunir els meus pares i els vaig dir: “Pare, mare, ho deixo tot, em faré mag”. Això és molt graciós explicat ara, però no us imagineu… No us podeu imaginar el drama familiar. Els meus pares, funcionaris, els meus germans funcionaris, els meus oncles, funcionaris… Aquesta família de: “Col·loca’t bé per a tota la vida”. I el nen, de sobte, havia de ser mag. El meu pare es va negar, em va dir que de cap manera. Fins que jo li vaig dir: “Mira, pare, és que porto ja un temps actuant i això és el que he guanyat en l’últim mes”. Recordo clarament la seva cara, ell ho va mirar i va dir: “Això en un mes?”. Va dir a la meva mare: “Cristi, el nen que sigui el que vulgui”. Jo el que li volia dir era que jo ja podia dedicar-me a la màgia professionalment. Al final, va ser una decisió molt dura perquè, és clar, aquí has ​​de decidir entre el cor i la raó. I la raó i tot el teu entorn et diu que tu segueixis, però el cor em deia que no, que havia de dedicar-me a això. Llavors, em vaig ficar al món de la màgia de ple, vaig començar a actuar moltíssim. Un bon dia, vaig veure El club de la comèdia i em va fascinar el món monòlegs, i naturalment, vaig canviar a fer monòlegs. Els meus amics mags em deien: “Però per què fas això?”.

Bé, deixa que faci el que em doni la gana, no?. I em vaig dedicar a fer monòlegs també i ho vaig complementar amb la màgia. I el dia que em va canviar la vida va ser un dia que em va trucar un client que em va dir: “Vull que donis una conferència”. Quantes conferències havia donat jo en la meva vida? Zero. La meva primera reacció automàtica va ser: “No, jo no dono conferències”. Doncs 15 minuts més tard, anava conduint, vaig trucar al client i vaig pronunciar la frase més intel·ligent que jo he pronunciat en la meva vida. Encara no l’he superat. La frase és: “I per què no?”. No l’he pogut superar encara, perquè, al final, jo vaig avaluar i vaig dir: “Tinc molt a guanyar i poc a perdre”. Vaig fer la conferència, i avui, el 80% del que faig són conferències. Sempre em pregunten què és el que més t’agrada fer, i hi ha una cosa que vaig contestar en una entrevista que crec que és el que em defineix. A mi m’agraden dues coses: fer riure i ajudar la gent. Al final, el que més m’agrada és fer conferències, perquè en les conferències tu pots conjugar les dues coses. Tu pots donar un missatge i pots fer que la gent rigui. Això de fer riure a la gent no puc evitar-ho, és una cosa que porto de tota la vida. Quan començava amb la màgia, em posava molt seriós, tipus Anthony Blake, i la gent es moria de riure. Jo em cabrejava i deia: “Per què riu aquesta gent? Però si jo vull ser seriós i tal”. Al final vaig dir: “No puc lluitar contra mi mateix”. Tinc cara del de “Amor, he encongit els nens”. La gent em veu així, i no puc evitar que la gent rigui, així que prefereixo utilitzar el riure. I, de fet, jo crec que el riure és un excel·lent vehicle perquè, com deia Víctor Borge, és la distància més curta entre dos punts. Jo utilitzo el riure per desarmar la gent. Tots sempre tenim una cuirassa, estem com molt seriosos. Quan rius, jo dic que cau aquesta cuirassa, i a partir d’aquí, ja pots ficar tots els missatges que tu vulguis. I després, hi ha dos fets que m’han marcat profundament. Un és que tinc un nen amb paràlisi cerebral. Això et marca bastant perquè condiciona molt la teva vida i la manera que tens d’enfrontar-te a la vida. Imagineu en una situació en què jo em dedico a fer riure la gent, i de sobte, neix un nen amb paràlisi cerebral, que a més no és una cosa passatgera, sinó que saps que tindràs un nen discapacitat tota la teva vida. Doncs això em va canviar molt la manera de veure les coses. I després, hi ha un altre episodi que també em va canviar bastant la manera de veure les coses, i és que jo vaig començar amb la típica caspa… Amb la típica caspa aquesta que vas fent així, te la vas traient, després compres el xampú que apareix a la tele, després et diuen que no, que és dermatitis seborreica, allò es va complicant… El dia que tot va canviar va ser el dia que vaig anar al metge i em van dir que tenia artritis psoriàsica. Jo no m’ho creia perquè això m’ho van diagnosticar amb 39 anys. A mi l’artritis em sonava a gent gran. I “psoriásica” tampoc podia ser, jo mai havia estat a Sòria, i vaig dir: “No pot ser”. Però, efectivament, tenia artritis psoriàsica.

Tot d’una, em veig amb un nen discapacitat, pràcticament no podia caminar dels dolors que tenia, era terrible. Em van donar una medicació molt forta. No podia obrir una ampolla, perquè us feu una idea, i això t’incapacita bastant, no només a nivell físic, sinó també a nivell psicològic. Llavors, aquests dos esdeveniments han marcat bastant tot el que ha estat la meva vida a partir d’aquest moment, perquè això ha fet que jo canviés una sèrie d’hàbits, que és el que vinc a compartir amb vosaltres. De totes maneres, us diria que estic tot el dia fent monòlegs, que vol dir que estic tot el dia parlant sol. M’agradaria que preguntéssiu coses per no estar jo aquí de monòleg.

Esther. Hola, More, em dic Esther i m’encanta el que fas. Alguna vegada vaig escoltar algun comentari teu còmic en relació als llibres d’autoajuda. Realment et semblen útils aquests llibres?

Mago More . Els llibres d’autoajuda m’encanten. De fet és pràcticament el que llegeixo. Estic tot el dia llegint llibres d’autoajuda. Però dins dels llibres d’autoajuda, distingeixo dos tipus de llibres: uns que són els d’autoajuda i altres els de “motoajuda”. Què són els de “motoajuda”? Doncs quan l’autor et vol vendre la moto. Tot d’una, trobes un llibre de l’estil: Facis vostè ric en borsa. I dius tu: “Perdoni, és vostè ric a la borsa?”. “No”. “Llavors, què m’està explicant? Per què ha escrit aquest llibre?”. O quan et diu algú: Fes-te ric muntant empreses. Quantes empreses has muntat? Cap. No et puc creure. Jo crec que aquests llibres haurien d’estar a la secció de ciència ficció, al costat de llibres de l’estil de Drets Humans a Corea del Nord o Manual de memòria per amnèsics, aquest tipus de llibres. Llavors, quan jo vaig escriure el meu llibre, el primer que vaig fer va ser intentar fugir dels llibres d’autoajuda. En el sentit clàssic. Jo no volia vendre cap moto. A més, és que m’horroritzen, de veritat, aquests llibres que tu els llegeixes i dius: “Aquest tipus és molt llest. És tan llest que sembla com que m’ho passa per la cara capítol a capítol, i jo em sento fatal perquè no sóc capaç de fer tot el que hi ha en el llibre”. Jo volia fer un llibre des del meu punt de vista. Jo vaig partir d’una frase de l’autor d’El Gran Gatsby, que es diu Scott Fitzgerald, que deia: “Parlo des de l’autoritat que em dona el fracàs”. Llavors, jo què he fet en el llibre? Jo he compartit els meus fracassos. És molt més potent compartir els teus fracassos que compartir els teus èxits. Si tu comparteixes els teus èxits, en el fons, molta gent pot pensar: “Jo no ho puc fer”. Però si tu comparteixes els teus fracassos i ets honest, i dius: “Mira, a mi m’ha passat això, jo he superat això d’aquesta manera”, doncs crec que és molt més positiu. Una de les coses que jo vaig fer, en primer lloc, que estigués tot documentat. A mi no em val dir: “Això funciona perquè sí”. No, això té una base científica, funciona, ho he provat. Per mi és molt important ser honest. No solament ho havia de provar jo, ho havia de provar tot el meu entorn. I, sobretot, a mi m’agrada distingir… Quan veig un conferenciant, jo distingeixo entre dos tipus: els que em crec i els que no em crec. No sé per què, però hi ha una mena de química. Quan tu veus algú que t’està parlant de l’estrès i veus que aquell tipus està molt estressat, en el fons, dius: “No et crec”. Però si tu busques algú que, com diuen els anglesos, predica amb l’exemple… Hi ha una frase en anglès que és: “To walk the talk”. Jo crec que està molt bé perquè és predicar amb l’exemple. A mi el llibre em va servir molt, primer, perquè jo no podia fallar al lector. Jo què vaig fer? Des del primer moment, em vaig aplicar a fer el que jo deia. Sempre. I després ho vaig provar amb tothom. Jo crec que has de ser molt honest. I una de les coses que jo vaig fer va ser donar tots els drets d’autor del llibre. És a dir, jo no volia guanyar diners amb el llibre. Perquè si jo guanyava alguna cosa amb el llibre, en el fons, m’estava sentint com un d’aquells autors de motoajuda, que anava a vendre la moto a algú. Si jo simplement et dic: “Això és el que jo he fet. Tens l’opció de provar-ho. A mi m’ha funcionat i al meu entorn li ha funcionat, i a sobre estàs col·laborant amb alguna cosa benèfica, perquè jo no vull res”, aquesta és l’única manera de fer un llibre d’autoajuda que sigui honest. Llavors, jo ho vaig donar tot a Fundació Síndrome de West i Fundació Bobath, les fundacions amb les que jo col·laboro perquè el meu fill està en Fundació Bobath i en Fundació Síndrome de West.

Carmen. Hola, More. Sóc la Carmen, mare de sis fills. I avui vinc només acompanyada d’un. Volia preguntar-te… Ens has explicat que t’has dedicat a moltes coses. A això que et dediques ara, és un somni perseguit des de sempre o ha estat casualitats de la vida?

Mago More. És una mica de les dues coses. En primer lloc, casualitats de la vida, perquè jo havia de ser informàtic, mai vaig pensar que em dedicaria a això. Però, d’altra banda, és un somni perseguit, perquè el que faig és que sempre persegueixo somnis. Jo m’estic inventant constantment la feina, coses a fer. Llavors, una de les coses que, per exemple, jo em plantejo que em creava molta insatisfacció… Quan jo ja havia superat això del meu fill, ho portàvem molt bé, i l’artritis ja no era un problema perquè també ho havia superat amb una sèrie d’hàbits que després us explicaré… Jo estava com buit. Tot d’una, tenia com aquestes depressions, que jo tinc un parell d’elles a l’any: “Estic fent sempre el mateix, no avanço”. Vaig llegir un llibre que em va canviar bastant la perspectiva. És un llibre d’una infermera, que us recomano, que es diu Bronnie Ware, que és una infermera australiana. I ella, per avatars del destí, va acabar cuidant malalts terminals de càncer i d’altres malalties, que en el llit de mort li anaven explicant de què es penedien. Ella va escriure un llibre molt bonic que es diu alguna cosa així com: Les cinc coses de les que la gent es penedeix abans de morir. I no importa la cultura, no importa el país, no importa la societat, la ciutat on visquin, tothom es penedeix exactament del mateix. I el curiós és que el penediment número u era: “Em penedeixo de no haver fet el que realment volia fer i no el que els altres esperaven que fes”. És a dir, la gent es penedia de no haver intentat aconseguir els seus objectius o els seus somnis. Llavors, jo vaig dir: “Doncs això és el que em passa”. Jo he d’estar constantment perseguint els meus somnis o els meus objectius. Jo, en la meva vida, cada vegada que ha sorgit alguna oportunitat, m’he anat deixant portar. I crec que l’important és no perdre de vista aquests somnis o aquestes metes. Jo, fa molts anys, actuava en un pub que es deia Don Gato i recordo perfectament l’amo. L’amo tenia l’obsessió d’anar-se’n a Austràlia, era el seu gran somni de la seva vida. Llavors, què va fer? Va vendre al pub, i el va vendre al seu cambrer. Jo vaig anar a actuar uns sis mesos més tard. I em trobo que l’amo havia tornat i estava treballant de cambrer, i ara l’amo era el seu cambrer. Estava treballant per a aquella persona que treballava per a ell. Llavors, automàticament, li vaig preguntar: “Escolta, què ha passat?”. Diu: “No m’he adaptat a l’idioma, era més car del que semblava, i bé, aquí estic”. Llavors, jo li vaig dir: “Ostres, quina putada, no?”. I em va dir l’oncle: “Estic feliç”, i li dic: “Per què?”. I diu: “Perquè no em volia haver estat penedint tota la meva vida de no haver intentat anar a Austràlia i em va semblar una excel·lent lliçó”. El que em va ensenyar aquell dia va ser meravellós, perquè ell el que deia és: “Mai m’hagués perdonat no haver-ho intentat. Ho he intentat, no ha sortit bé, però no passa res”. I jo crec que la vida va d’això, la vida va d’intentar-ho, i si no surt bé, doncs no passa res. Llavors, jo tinc una llista, que és una paraula molt bonica, que es diu “onirograma”, és una llista de somnis.

Mago More. Llavors, a mi se m’ocorren… Jo tinc somnis per a tres vides. Jo em poso a mirar les coses que he de fer, i dic: “Buf, però si tinc ja per morir-me i renéixer 20 vegades!”. Crec que és molt important tenir una llista de somnis, de coses que tu hagis de fer. Coses que de veritat et vinguin de gust, coses que et cridin l’atenció, coses que et facin aixecar al matí. Per mi, és fonamental tenir una llista de somnis. I jo el que faig és que vaig complint aquests somnis poc a poc. Jo ara sóc feliç amb el que faig? Sí. Però, per exemple, el que et deia, em ve molt de gust fer un canal de YouTube? Doncs faré tot el que pugui per fer un canal de YouTube. Pot ser que surti malament? Tant me fa, però ho intentaré i ho faré. Fa dos anys, vaig córrer la marató de Nova York, que era una cosa impensable, perquè jo vaig passar de no poder caminar a córrer. I per a mi això va ser un altre somni complert. I sempre que puc, intento marcar-me somnis. I són com petites obligacions de coses que em ve de gust fer. Crec que la vida va d’això, la vida val tenir il·lusions. Com deia en Narosky: “La major il·lusió és seguir tenint il·lusions”.

Carmen. Volia preguntar-te… Com a mare, he entès molt bé els teus pares quan es van espantar amb el teu somni. No tant per com n’era d’arriscat i poc convencional, sinó perquè hi ha vegades que als pares ens fa por animar els nostres fills perquè no arribin a aconseguir aquests somnis. Quins són els obstacles o les barreres que veus tu que poden impedir aconseguir aquests somnis?

Mago More . Doncs mira, primer, et diria que jo tinc un fill que es diu Dani que té 17 anys. L’altre dia anava amb ell al cotxe i li vaig preguntar: “Què vols fer?”. Ell em va donar la resposta convencional, que és: “Jo crec que estudiaré Econòmiques i així”. I li vaig dir: “No, no, no, no, que què vols ser de gran”. Tots els seus amics se’n van a estudiar Bilingüe, Econòmiques o coses així. Dic: “No, no, no. A tu què et fa? Què et posa?”. I em va dir: “A mi el que realment m’agrada és ser entrenador o el rap”. I jo vaig dir: “Doncs és el que has de fer. Bàsicament és el que has de fer. Una altra cosa és que estudiïs una carrera perquè et va bé, perquè és una disciplina, perquè aprendràs un munt de coses. Però si tu realment vols ser entrenador de futbol, ​​intenta ser entrenador de futbol”. No seré jo el que li coarti els somnis. Jo crec que el problema que tenim és que ens fa por que fracassin ells perquè, en el fons, és com si fracasséssim nosaltres. Però a mi em sembla una ximpleria, jo crec que la vida és molt llarga com per intentar tot el que puguis fer. Aquí hi ha la clau de tot. Cal estar tota l’estona aprenent, aprenent, aprenent. Per això dic que sóc un becari permanent. I a mi m’agradaria que el meu fill tingués aquesta capacitat d’aprendre i desaprendre. Realment, tant me fa el que estudiï, el que vull és que s’equivoqui, que intenti complir els seus somnis, i que si no, que ho torni a intentar. Jo ho dic de broma, però és veritat: nosaltres som de l’Atlètic de Madrid. I tu diràs: “Això què hi té a veure?”. Doncs tot a la vida. Ser de l’Atlètic de Madrid… Tinc per aquí algun amic que em dona la raó, com dient: “És clar, és que és molt important”. Per què? Perquè la vida, al final, no sempre són tot èxits. Si tu ets d’un equip i ganes sempre la Champions, doncs què passa? Que estàs acostumat a guanyar sempre la Champions, i el dia que et vingui un contratemps a la vida, diràs: “Ostres, què ha passat?”. Doncs ha passat que la vida no és sempre guanyar la Champions. Jo vaig estar a la Champion de Lisboa amb el meu fill i la vam perdre en el minut 94. Per a mi això va ser un grandíssim ensenyament. Estàvem destrossats, ploràvem i tot el que tu vulguis. Però el meu fill què va aprendre? Que a la vida, de vegades, et marquen un gol al minut 94 i t’has d’aguantar. Això et dona una especial resiliència com perquè quan tu intentis els teus somnis, doncs escolta, si no surt, doncs no ha sortit. Som de l’Atleti. Doncs ja està, ja sortirà. Pot ser que no guanyem la Champions mai. No passa res, però jo estic molt orgullós d’aquesta actitud. Aquesta és una actitud que cal tenir a la vida.

Jo crec que, a més, demonitzem massa l’error. O sigui, quan tenim un error i ha sortit una mica malament, per què no pot sortir malament? La vida va de que les coses surtin malament. Tinc un amic, l’Eduardo Anitua, que té una empresa de biotecnologia i té una frase meravellosa. Em va dir un dia: “Pots creure que, després de 30 anys investigant, ens hem adonat que sempre encertem a l’última?”. Fixeu-vos perquè la frase és meravellosa. Si et quedes a la penúltima, no encertes, però si ho segueixes intentant, a l’última sempre encertes. I llavors, quin problema hi ha amb desenvolupar les metes o dur a terme les metes? Bé, doncs el primer, per a mi, és absolutament fonamental. Jo he llegit un munt de llibres d’organització del temps. Gairebé tots els llibres, vosaltres també els haureu llegit, et diuen que has de distingir entre l’important i l’urgent. I em sembla una pèrdua de temps perquè has de caminar distingint. “Uf! I això què és, important o urgent?”. Quan acabes la pila, estàs esgotat, ja no pots treballar. Jo distingeixo entre dues coses, que és: les meves metes i l’infinit. Què és l’infinit? Compte, després parlarem de l’infinit. L’infinit és quan tu t’aixeques, encens el mail, el telèfon, el WhatsApp, i ja has caigut en l’infinit. Què vol dir? Que arriben les 20:00, estàs esgotat a casa teva, i dius: “Què tal el dia?”. “Puf! Molt embolicat, però no m’ha rendit”. Arriba el divendres i segueixes molt embolicat, però no t’ha rendit. Però el pitjor és que arriba el 31 de desembre, has estat molt enfeinat, però no t’ha rendit. Què vol dir que no t’ha rendit? Que no has fet res avançant en les teves metes. Què cal fer? Tu tens una meta clara, definida. Cada dia, el primer que has de fer és posar-te, el primer del dia, amb la teva meta. Avances una miqueta i després ja caus en l’infinit. Com bé diu la paraula, l’infinit és infinit. Què faig jo per dedicar-me a la meva meta? Atenció, que això és un truc que funciona molt bé. Un dia, tenia una agenda atapeïda. Tenia reunió amb un director d’un diari molt important, amb un CEO d’una companyia i amb un altre president. Les típiques reunions que hi has d’anar perquè t’ha costat molt i són reunions superimportants. Em llevo fet pols amb una febre que et mors. Havia enxampat el típic virus. Llavors, dic al meu avatar, que és aquí, i li dic: “Sosa, cancel·la-ho tot, estic que em moro”. Ho vaig cancel·lar tot. Sabeu què va passar? Res. No passa res. De fet, si m’hagués mort, tampoc hauria passat res. Primer: no ets la persona més important del món, i la gent segueix per aquí, la gent no anava pel carrer dient: “Escolta, t’has adonat que en More està malalt? Parem una mica l’activitat”. No, la gent seguia a la seva. Llavors, l’endemà, doncs jo em vaig reincorporar a les meves activitats. Però havia descobert una cosa meravellosa, i és que havia apagat el mòbil i no havia passat res. I dius: “Quant cal apagar?”. Doncs apaga’l mitja hora, que tampoc et pots permetre aquesta llicència, no? O t’aixeques mitja hora abans, però et dediques a la teva meta. Què és el que realment vols fer, què vols avançar? Jo ara estic aprenent a tocar el piano. Una altra estupidesa que m’ha donat als 47 anys. El piano és una cosa com impossible. Jo què faig? Cada dia, una miqueta, una miqueta, una miqueta, una miqueta, una miqueta. Doncs sembla que no, però ja estic aquí, fotent-li canya. L’altre dia vaig estar amb “Hola, don Pepito. Hola, don José”. Ja és un nivell. No, però ja estic tocant… I jo m’emociono perquè dic: “I com ho fas?”. Una mica als matins cada dia. Quin és el truc? El truc és: dedica’t a la teva meta i després et fiques en l’infinit. Però la majoria de la gent el que fa és que comença el seu dia amb l’infinit, i això fa que tu arribis al final del dia amb l’infinit. Amb la qual cosa, ja oblida-te’n, no avançaràs.

Em preguntaves quines són les barreres. Doncs hi ha bastantes barreres, però en tinc identificades unes quantes. Per exemple, la primera barrera perquè la gent no aconsegueixi les metes, el primer és que intentem fer massa metes alhora. I això és terrible. En comptes de tenir deu fronts oberts, jo el que faig és que en trio un. Amb què em poso, amb el piano? Doncs em poso amb el piano. Fins convertir-ho en un hàbit, que ja sigui una mica de costum. El primer que has de fer és enfocar. Hi ha una altra cosa que has de fer, i és no intentar fer-ho tot alhora. Hi ha un esquetx d’en Mota que m’encanta, ell surt disfressat de la vicepresidenta del Govern, i de sobte diu que amb Gibraltar ja no podem, i que centrarem els nostres esforços en envair Portugal. Però perquè no se n’adonin, en comptes d’envair amb ànsia viva, el que farem és envair-lo a poc a poc. Llavors, surt un agent del servei secret. I surt el tipus de peu, al costat d’una fita, i el que fa és que… Està la fita que separa la frontera, i fa així amb el peu. I la mou deu centímetres. Llavors, en José diu: “Deu centímetres al dia no sembla molt, però quan te n’adones, has envaït Portugal”. I llavors… Va posant la frontera. La frontera com és? Any 2020, 2021… I quan arribes al 2050, doncs deu centímetres al dia, quan se n’adonin, hem envaït Portugal. I hi ha una altra cosa que cal fer. Igual que tu divideixes les metes en trossos, cal dividir-les també temporalment. En comptes de tenir una meta d’aquí a dos anys, que és una cosa… Com que perds la noció, perds la perspectiva. Jo el que faig és que sempre les vaig trossejant, però temporalment. Per exemple, per córrer una marató. Una marató és una meta bastant gran o àmplia. Què faig? Doncs en comptes de plantejar-me que correré 42 quilòmetres, em plantejo que en correré deu. Quan m’ho plantejo? Doncs d’aquí a tres mesos o d’aquí a sis mesos. I una vegada que has corregut deu, el teu següent objectiu és córrer 20, i el teu següent objectiu és córrer una marató. Però si tu t’enfrontes a la meta així, de cop, al final no fas res, et quedes absolutament paralitzat. I després hi ha una altra… Tornant a l’Atlètic de Madrid, jo sempre utilitzo molt la teoria del partit a partit. Llavors, és el que et deia, en comptes de tenir tants fronts oberts, tu vas com en Simeone: partit a partit. Primer jugarem aquest partit, després aquest, després aquest i després aquest. Imagina’t el següent exemple: tens 12 metes a fer. Cadascuna d’aquestes metes et porta un mes i has de fer les 12 metes en un any. Anar plantejant les metes poc a poc, perquè si tu et planteges un objectiu cada mes, no trigaràs un mes, a sobre trigaràs menys d’un mes. Amb la qual cosa, al final de l’any, probablement no en facis 12, en facis més. Però si tu tens 12 metes cada dia a sobre teu, per molt que tu vulguis avançar a poc a poc en les 12 metes, l’únic que aconseguiràs és estressar-te. Jo crec que això és fonamental. I aquestes, per mi, són les trampes fonamentals a l’hora d’aconseguir els teus somnis o aconseguir les teves metes. Primer: separar metes de l’infinit. I segon: aprendre a gestionar bé les metes.

Jesús. Hola, More, em dic Jesús. T’he vist en alguna entrevista parlar de la importància que té en els temps que vivim tenir una actitud positiva perquè les coses puguin canviar. Ens pots parlar d’això?

Mago More . Jo crec que l’important no són els fets, sinó com et prens el que et passa. El problema és que sempre intentem canviar els fets. Jo tinc una frase, que la poso a vegades en conferències. Atenció, que aquesta és la gran frase que he inventat jo en la meva vida. La frase és: “Quan hi ha el que hi ha, hi ha el que hi ha”. La gent es mira com dient: “I per això hem vingut aquí?”. Després ho haig d’explicar, és clar. Què vull dir amb aquesta frase? Doncs que, efectivament, tu no pots canviar els fets, només pots canviar la manera d’interpretar aquests fets. Per exemple, nosaltres, la Rosalía i jo, parlem molt d’en Marcos, el nostre fill. El nostre fill té paràlisi cerebral. I tu dius: “Pots canviar que el teu fill tingui paràlisi cerebral?”. Doncs no, és el que hi ha. Hi ha el que hi ha i hi ha el que hi ha. I punt. I no pot parlar, no pot caminar. Nosaltres ho hem parlat moltes vegades, però probablement el nostre fill mori abans que nosaltres. La qual cosa és terrible dit així, però és que és el que hi ha, tampoc ho podrem canviar. Llavors, en comptes d’obsessionar-nos i pensar en el futur o en el passat i dir: “Què hagués passat si…?”, doncs simplement ens dediquem a gaudir del que hi ha. I punt. I crec que això és una actitud molt important. M’agrada explicar la història d’un senyor que està resant al Mur de les Lamentacions, un jueu. Arriba una periodista i li diu: “Què fa vostè aquí, bon home?”. “Jo reso per la pau al món, que els polítics deixin d’enganyar-nos”. “Quant de temps porta vostè així?”. Diu: “30 anys”. “Tots els dies?”. “Tots els dies”. “I després de 30 anys, vostè com se sent?”. “Com el que li està parlant a una paret”. Llavors, intentar… De veritat, intentar canviar els fets és com intentar parlar-li a una paret. I per què ens passa això? Doncs, bàsicament, jo crec que no ens coneixem. És un problema d’autoconeixement. Hi ha una frase que m’agrada molt, al temple d’Apol·lo, a Delfos, que diu: “Coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’univers”. I crec que aquesta és la clau. Jo, de fet, quan estava escrivint el llibre, de cop i volta era, cada dia, com emocionat, com dient: “Ja sé el que em passa”. Era com que m’anava coneixent a mi mateix. Una de les coses que vaig incloure, que vaig llegir i em va canviar molt la perspectiva, és una cosa que es diu l’efecte Dunning-Kruger, que és d’un psicòleg. L’efecte també s’anomena “millor que la mitjana”. Van fer diversos estudis, van preguntar a la gent, i el 80% de la gent pensa que condueix millor que la resta. La qual cosa és una estupidesa estadística. Un 80% no pot conduir millor que la mitjana. Això ens passa habitualment. Ens creiem que som millors que els altres i això ens porta a biaixos equivocats. De fet, analitzeu-vos vosaltres mateixos. A mi m’ha passat i a molta gent li ha passat. Tu vas conduint, i de sobte, hi ha algú que fa alguna cosa davant teu, com una maniobra estranya. El mires i va mirant el mòbil. I què pensem? “Serà idiota, va mirant el mòbil”. Però potser tu, 15 minuts més tard, li dones al WhatsApp i segueixes conduint. Què et fa pensar que ets millor conductor que el que acaba de fer una imprudència? Doncs res. Però nosaltres tenim una frase que ens justifica, que és: “Ja, però no és el mateix”. Ens pensem que som millor que la resta. De fet, jo a aquest efecte en dic: “he aprovat, m’han suspès”. És a dir, no sé si ho recordeu, quan anàvem a l’escola, sempre dèiem el mateix: “He aprovat”. I quan la nota era negativa, deies: “M’han suspès”.

Llavors, jo el que faig és que aquest biaix positiu, diguem-ne, doncs jo faig un biaix negatiu, però ho faig forçat. Jo sempre penso que tot el que em passa és culpa meva. I això és molt positiu, perquè si tu penses que tot el que et passa és culpa teva, tu pots prendre cartes en l’assumpte. Si penses que és culpa de les circumstàncies, no pots fer res. Jo sempre explico que la primera vegada que em vaig presentar al Club de la comèdia no em van agafar. Imagina’t, jo portava com 2.000 actuacions de mag, era el tipus més graciós del món. Bé, entre jo, Groucho Marx, Charles Chaplin… Però jo era dels més graciosos. I no em van agafar. Quina va ser la meva primera reacció? Deixar de veure el programa. “Es fotran, ja no faig audiència”. Jo aquí, sol, amb la tele apagada, dient: “Ja veuràs. Un menys ho notaran segur”. Per què? Perquè jo, en el fons, em flagel·lava dient: “Aquests paios no m’han entès, jo sóc boníssim. Com és que no m’han agafat? A sobre jo he ajudat gent que ha anat al Club de la comèdia. No pot ser, és una injustícia”. Fins que vaig canviar el xip i vaig pensar: “I si potser el que els he enviat no era tan graciós? I si la culpa és meva? I si potser m’he de posar les piles?”. Quan tu tens aquesta actitud i penses que tot el que et passa és culpa teva, és quan realment comences a prendre cartes en l’assumpte. Crec que aquesta és l’actitud que cal tenir, bàsicament.

Lola. Hola, More, sóc la Lola, i t’he sentit parlar alguna vegada sobre l’elefant i el genet. Això referint-te a com funciona el cervell. M’agradaria que ens expliquessis una mica aquesta teoria.

Mago More . A nosaltres ens agrada bastant llegir sobre el cervell, perquè, de fet, el nostre fill té una malformació en el cervell. Això et porta a indagar i a investigar. Però després, a més, m’encanta, perquè quan aprens a observar com funciona el cervell, després ho pots aplicar al teu dia a dia. Llavors, jo sempre havia llegit que el cervell … Sobretot, en Daniel Kahneman, que va ser Premi Nobel, a Pensar ràpid, pensar poc a poc, sempre et diu que el cervell està dividit, bàsicament… En realitat són tres: un cervell reptilià. A partir d’ell es construeix un cervell límbic, un cervell relacionat amb les emocions. I després hi ha un còrtex prefrontal o un cervell racional, que és el que tenim els éssers humans. Llavors, què passa? Jo em vaig posar a investigar aquest cervell, m’agradava molt la divisió que ell feia. Deia que el cervell emocional és molt més ràpid que el racional. De fet, tot el que ens passa és perquè triem emocionalment però després ho justifiquem racionalment. Quan aprens que això funciona així, comences a observar-te i dius: “Ostres, és veritat, sempre faig eleccions emocionals i després ho justifico racionalment”. Quan tu li preguntes a algú: “Aniràs al gimnàs?”, tothom té una justificació racional fantàstica. “No, avui no hi he anat perquè tal o qual”. I tu dius: “No. Tu has triat emocionalment no anar al gimnàs ja aquest matí i ara ho estàs justificant racionalment”. Però això ens passa amb qualsevol cosa que fem. Quan ja vaig superar aquesta definició del cervell, ja estava més acostumat, vaig llegir un llibre d’en Jonathan Haidt, La hipòtesi de la felicitat, que és un llibre meravellós, i aquí em vaig trobar amb la millor metàfora del món per explicar el cervell, i és la següent: Nosaltres som un genet a lloms d’un elefant. L’elefant és absolutament emocional i el genet és el racional. Us imagineu un genet intentant domar un elefant. Els necessitem tots dos. Per què? Perquè l’elefant és molt ràpid, és emocional, ho vol tot i ho vol ja, però el genet, que és escanyolit, que tracta de dominar la bèstia, ens serveix perquè és el que veu les metes a mitjà i llarg termini. És a dir, els necessitem tots dos. Però què passa? Que quan hi ha un conflicte entre el genet i l’elefant, sabeu qui guanya? Guanya sempre, sempre, sempre l’elefant. Sempre. Perquè és molt més ràpid, perquè és emocional, perquè ho vol tot i ho vol ja. Jo sempre poso l’exemple d’un restaurant. Tu arribes a un restaurant, i de sobte et diu el cambrer: “Vol vostè postres?”. I el teu genet, la teva part racional, diu: “No, no vull postres, estic a dieta. L’estiu és a la volta de la cantonada, necessito aprimar-me”. I tu dius tranquil·lament: “No, no vull postres”. Però el cambrer, sense que tu ho hagis demanat, porta unes postres al centre amb una cullera per a cada un. Quan el teu elefant veu aquests postres a sobre de la taula, fa així. I per molt que el genet intenti dominar l’elefant, no pot dominar-lo. Per què? Perquè ha saltat el teu ressort emocional. D’acord? Llavors, quina és la clau de tot això? Cal entrenar el genet perquè pugui dominar l’elefant. Els nens, per exemple, tenen un elefant molt desbocat. Per què? Perquè tenen la immediatesa aquí. A mesura que tu et vas fent més gran, doncs diguem que tractes d’enfrontar-te més a l’elefant, dominar més l’elefant, i tractar que el teu genet sigui molt més poderós. Per què posterguem? Doncs precisament per això, per la diferència entre el genet i l’elefant. Si jo us fes una enquesta i us preguntés si postergueu o procrastineu, o deixeu coses per demà, ja sé el que em direu. De fet, us diré que hi ha una enquesta a nivell mundial que es va fer. El 96% va dir que procrastinava. Al 4% se li va oblidar omplir l’enquesta. D’acord? O sigui, som bastant postergadors. I té una raó física. La raó per la qual posterguem és que tenim molt mal domesticat l’elefant i tenim molt poc entrenat el genet. Què cal fer? Cal entrenar el genet, aquí hi ha la clau de l’èxit.

Jaime . Hola, More, em dic Jaime. La veritat és que dona gust escoltar-te. Quina diries tu que és la diferència entre motivació i força de voluntat? I des de la teva experiència, és una cosa que es pot entrenar?

Mago More . Aquesta és una pregunta excel·lent, perquè jo em passo el dia intentant explicar la diferència entre una i altra. La majoria dels llibres parlen de motivació. D’acord? Tothom ha d’estar motivat, sembla la gran recepta d’aquest segle. Si estàs motivat, ho aconseguiràs tot. Jo estava escrivint el llibre, i de sobte vaig llegir un llibre d’en José Antonio Marina, que és amic. Sempre l’hi recordo, sempre que el veig, li dic: “El teu llibre em va canviar la vida”. Només per una frase. Ell deia que s’ha deixat de parlar de força de voluntat i ara tot sembla que està en la motivació. Quin és el problema? Sembla que si no fas alguna cosa és perquè no estàs motivat. I dius tu: “Doncs tot el contrari, si jo estic supermotivat. No em surt per una altra raó”. I quina és la raó? Doncs que no tens força de voluntat. Jo explico que la diferència entre motivació i força de voluntat és com si fos una espelma amb un llumí. El llumí és la motivació. Tu què fas? Quan vols fer alguna cosa, doncs encens la vela. Amb el llumí, òbviament. I de cop i volta, l’espelma s’apaga. Per què? Perquè hi ha poca cera. Què necessites? Que l’espelma tingui molta cera. No és una qüestió d’encendre l’espelma, és una qüestió que l’espelma es mantingui encesa. És a dir, que la flama perduri. Tu que prefereixes tenir, deu llumins i una espelma molt petiteta o un sol llumí i una espelma llarga? Jo prefereixo tenir un sol llumí i una espelma llarga. Jo prefereixo tenir menys motivació però molta més força de voluntat. Per què no aconseguim les nostres metes? Perquè no tenim força de voluntat, no és una qüestió de motivació. La motivació és com quan comences en una relació o en un matrimoni. Al principi tot és fantàstic, però arriba un moment que dius: “Què ha passat?”. Sembla com que se t’acaba la flama. El que has de fer és entrenar, entrenar, entrenar, aconseguir múscul. I aquesta força de voluntat com s’aconsegueix? Doncs a través dels hàbits. Com més hàbits vas fent, més vas entrenant aquesta força de voluntat. I és una qüestió d’hàbit, hàbit, hàbit i hàbit. Jo, per exemple, quan la gent em diu que vol fer alguna cosa, jo el primer que li dic és: “Camina 10.000 passos cada dia”. Per mi, aquest és el punt d’inflexió. Si ets capaç de demostrar-me durant un mes que camines 10.000 passos, jo sé que has tingut la força de voluntat suficient com per fer el que et proposis. Llavors, si no parteixes d’un mínim de força de voluntat, jo no treballaré amb tu perquè perdrem el temps tots dos. Però si tu em demostres que durant un mes camines 10.000 passos, jo sé que has entrenat una miqueta la teva força de voluntat. I a partir d’aquí, podem començar a canviar la teva vida el que ens doni la gana. Què passa amb la gent? La gent intenta fer les seves metes, però no es preocupa de tenir força de voluntat, només té motivació. Tothom et diu: “Tu ho pots aconseguir”. És mentida, tu no ho pots aconseguir, necessites un entrenament. I com es fa això? A través dels hàbits. Si tu ets capaç de canviar hàbits i fer coses tan senzilles… L’altre dia vaig llegir un llibre que em va encantar la hipòtesi. És un militar americà que diu que si no ets capaç de fer-te el llit cada dia, no faràs res en la teva vida. I vaig dir jo: “Ostres, doncs té raó. Té força raó”. Jo he triat això dels 10.000 passos perquè em fan el llit, però enteneu-me. Jo ja tinc el meu llit. Però, en el fons, em va semblar fantàstic, perquè entens que això el que fa és que treballa la teva força de voluntat. Si no ets capaç de fer el teu llit cada dia, difícilment podràs fer un objectiu molt més gran.

Miguel. Hola, More, sóc en Miguel. Veig que dius que el truc de la força de voluntat està en crear hàbits. Com es formen els hàbits? Ens pots donar algun exemple?

Mago More . Jo havia intentat fer hàbits tota la meva vida i sempre havia fallat. Sempre. De fet, començo un hàbit, i ja quan el tinc, fallo i fallo i fallo. Havia llegit… Tots vosaltres suposo que coneixeu això que cal fer un hàbit durant 21 dies, de fet, hi ha programes de televisió que es diuen 21 dies, per canviar un hàbit. Això ho va inventar en William James, que era un psicòleg del segle passat. I jo, com havia fallat, vaig dir: “Doncs dec ser molt enze”, i llavors vaig començar a fer hàbits de 30 dies. El meu mètode és fer-ho en 30 dies. Com es construeix un hàbit? L’hàbit té dues fases: una fase de construcció i una fase de manteniment. En la fase de construcció hi ha molt sacrifici però poc benefici, i en la fase de manteniment hi ha poc sacrifici però molt benefici. És a dir, hem de passar aquest Rubicó de fer-ho durant 30 dies, i a partir d’aquí es torna automàtic. Per què funcionen els hàbits? Precisament perquè no minven la força de voluntat. Cal tenir en compte que la força de voluntat cal utilitzar-la en allò que realment volem fer. Una de les coses que més minva la força de voluntat són les decisions. De fet, diuen que l’Obama tenia un rober amb tot de camises negres i pantalons negres, perquè ell no volia gastar la seva força de voluntat en una cosa tan trivial com: “Què em poso?”. D’acord? Llavors, en el moment en què tu agafes els hàbits i els fas automàtics, deixes de gastar el genet i poses l’elefant en manera automàtica. Quan comencem a conduir, què passa? Que estem molt nerviosos. Per què? Perquè has d’estar pendent del retrovisor, de si ve algú, de gent als costats, de posar-me el cinturó, de ficar les marxes… I sembla que és un món. Quina és la clau dels hàbits? Automatitzar. Després d’això… Jo el que faig és que construeixo una paret. Jo tinc una aplicació. Cada dia que faig una cosa d’un hàbit, poso un maó. D’acord? L’endemà, el marco. Ho he fet? Un altre maó. Si en la fase de construcció fallo un sol dia, la paret s’ensorra. I tu dius: “I si és en el dia 29?”. S’ensorra i començo des de zero. No sabeu com fastigueja. Tu estàs construint, i de sobte arriba el dia 29, se t’ha oblidat fer-ho i se’n va la paret avall. Has de començar una altra vegada des de zero. Ara, la bona notícia és que quan tu tens 30 dies i has posat la paret, només l’has de mantenir. Això què vol dir? Que si un dia falles, apareix una petita esquerda. Si falles dos dies, ja s’ensorra. Però tens com una mena de comodí. Quant dura la fase de manteniment? Tota la teva vida. Quant dura la fase de construcció? Només 30 dies. Si ets capaç de fer-ho durant 30 dies, després ja simplement és mantenir-lo. I és molt fàcil mantenir-lo perquè està en manera automàtica, no gastes força de voluntat. Ara, la pregunta és: Quants hàbits es poden canviar a la vegada? Jo sóc molt contundent en això: un i només un. Si et poses una llista de coses que vols canviar i en vols canviar diverses alhora, a mi almenys no em surt, i no conec ningú que sigui capaç de canviar diversos hàbits alhora. Jo què faig? Em poso només amb un. Quan ja està en fase de manteniment, vaig a pel següent, a construir-lo. Quan està en fase de manteniment, construeixo el següent. Si ets capaç de canviar 12 hàbits en un any, has canviat la teva vida, perquè tens 12 superpoders. I després, hi ha una cosa que és fonamental que no hem d’oblidar, que és celebrar quan fem alguna cosa. Perquè sempre estem tan obsessionats amb el que ens queda per fer que se’ns oblida celebrar el que hem aconseguit. Jo a això en dic “fer un Nadal”. Sabeu qui és en Nadal, no? Bé, doncs, en Nadal, quan guanya un punt, què fa, el paio? S’anima a si mateix. Llavors, fa… Té! Bé, això seria fer mig Nadal, perquè fer un Nadal sencer seria fer així i després treure una mica els calçotets. El que farem és mig Nadal. Bé, poseu-vos tots de peu, ara ho celebrarem. Recordeu d’alguna cosa que hagueu fet i diguis tu: “Ostres, doncs ho he fet, ho celebraré”. Som-hi. Preparats? Amb força. Una, dos i tres. Té! Fixa’t…

Almudena . Hola, More, em dic Almudena. I si alguna cosa es pot dir de tu és que ets divertit. Quina importància creus que té el sentit de l’humor?

Mago More . Doncs imagina’t, en el meu cas, tot. Sense sentit de l’humor, no tindria feina. No, per mi el sentit de l’humor és una cosa fonamental. De fet, jo crec que el sentit de l’humor em ve pels meus avis. Els meus avis eren estaven sempre fent molta broma i sempre m’expliquen històries. Al poble es reunien, gastaven bromes, estaven tot el dia de conya, i jo crec que ho he heretat d’ells. Es pot tenir sentit de l’humor en qualsevol circumstància. Nosaltres, per exemple, la meva dona i jo, quan ens van diagnosticar a en Marcos, doncs als 15 dies… Home, plores al principi, passes el teu dol, com tothom, però als 15 dies ja estàvem fent acudits. I quan tu fas acudits d’una situació quotidiana i rius de tu mateix, és quan realment comences a veure les coses d’una altra manera. Hi ha una frase que m’encanta d’en Herman Albright, que era un oficial americà de la Primera Guerra Mundial. La frase és meravellosa perquè diu: “Tenir una actitud positiva potser no resolgui tots els seus problemes, però emprenyarà tanta gent que només per això val la pena”. No us heu fixat que vas com de bon rotllo i la gent et mira: “Què li deu passar?”. Doncs que estic de bon rotllo, què hi farem? Si vostè vol estar enfadat, doncs estigui vostè enfadat. I després hi ha una altra frase que m’encanta, d’en Pedro Muñoz Seca, quan estava davant de l’escamot d’afusellament, que li anaven a treure la vida, ell va dir: “Em podeu treure la família, em podeu treure la meva casa, em podeu treure la meva vida, però hi ha una cosa que mai em podreu treure, que és la por que tinc ara mateix”. Jo crec que en qualsevol circumstància i en qualsevol moment, fins i tot quan t’estan afusellant, pots tenir sentit de l’humor. Per mi, el sentit de l’humor és absolutament fonamental. Després de diagnosticar-nos en Marcos, a la setmana, jo estava treballant, fent riure a Lapònia per a una empresa. I jo què vaig fer? Doncs em vaig posar la meva careta de canviar la meva actitud i canviar el sentit de l’humor. Jo no podia permetre que allò m’enfonsés la vida en absolut. Hi ha una cosa que vaig aprendre una vegada actuant en un centre cultural a Carabanchel. Es va acostar una senyora, i ha estat la cosa més emocionant que m’han dit en la meva vida. Em va fer una abraçada i em va dir: “El meu marit va morir de càncer fa deu anys i des de llavors no havia tornat a riure. Moltes gràcies”. Aquí vaig entendre que no hi ha valor terapèutic més gran que el sentit de l’humor. El més bonic que ens han regalat és poder fer riure la gent. Quan la gent surt d’una actuació o una conferència i et dona les gràcies perquè ha rigut, a mi em sembla que t’estàs dedicant a l’ofici més bonic del món. Jo crec que es pot tenir sentit de l’humor en qualsevol moment. No cal ser humorista, sinó que l’únic que has de fer és canviar la manera de veure les coses. Fins i tot es pot entrenar el sentit de l’humor. Jo sempre dic que en comptes de llegir el diari… Si llegeixes el diari o poses el telenotícies, sempre veuràs una cosa negativa. D’acord? Doncs canvia-ho, comença el teu dia amb El Mundo Today, per exemple, perquè llegiràs una cosa divertida i ja et posaràs de bon rotllo. I després hi ha una cosa que també vaig aprendre bastant. Recordeu que abans us parlava d’en William James, el dels 21 dies dels hàbits? Doncs té una frase meravellosa que és: “No canto perquè sóc feliç, sóc feliç perquè canto”. És a dir, el nostre comportament pot canviar el nostre pensament. I això us juro que funciona així. Hi ha dos exemples. Un és d’un senyor que es diu Madan Kataria, que va inventar el ioga del riure. Aquest senyor què feia? Anava per l’Índia, anava als parcs, ajuntava un grup de gent i feia que riguessin. Al principi, ell tenia una sèrie d’acudits preparats. Ell explicava acudits i la gent reia. D’acord, se li van acabar els acudits. I què va descobrir? Una cosa fantàstica, que quan rius, encara que sigui sense ganes, generes igual d’endorfines. Ara direu: “No pot ser”. Provem-ho, mireu. Quan jo digui “tres”, digueu tots: “Ha, ha, ha”. És igual, tot i que ho feu sense ganes, però… Preparats. Una, dos i tres. I si agafes l’arrencada com la moto i comences: “Hahahaha”. Feu-ho, arranqueu una miqueta. Algú dirà: “Doncs això és una estupidesa”. Doncs esteu generant endorfines encara que no vulgueu. O sigui, funciona així. Encara que ho forcis, generes endorfines. De fet, aquest senyor té classes i classes i classes per tot el món, té més de 5.000 clubs del riure, i el que fa és que obliga la gent a riure encara que sigui sense ganes perquè això et genera endorfines.

Mago More . Hi ha un altre cas molt famós d’en Norman Cousins, que és un senyor que tenia espondilitis anquilosant, que és una cosa terrible. Li va dir al metge: “Què puc fer?”. I li va dir el metge: “Rigui vostè. Perquè això, si més no, serà analgèsic”. I s’ho va prendre tan al peu de la lletra que es va posar tot de pel·lícules de conya, dels Germans Marx. A l’any, arriba al metge i li diu: “Està vostè fenomenal, què ha fet?”. I diu: “Doncs el que vostè em va dir. Em va dir que rigués, doncs he rigut”. I va escriure un llibre molt famós, Anatomia d’una malaltia, on ve a explicar que si rius, ajudes moltíssim a la teva malaltia. I es va fer molt famós i el van traduir a un munt d’idiomes. I després, us donaré un consell, que això funciona sempre, sí o sí. Això es diu l’experiment Fritz Strack, que és un psicòleg austríac. Aquest senyor va fer una cosa tan senzilla com fer un experiment amb un llapis. Teniu tots un llapis, oi? Traieu el llapis, que us ho explicaré. Aquest llapis canviarà la vostra vida, amics. Va agafar una classe i la va dividir en dos. Llavors, la part de l’esquerra el que heu de fer és el següent: és subjectar el llapis amb el llavi superior. Així. D’acord? Què passa quan tu subjectes el llapis amb el llavi superior? Doncs que estàs com de mala llet perquè has d’arrufar les celles. Els veieu? Estan com cabrejats, com… Ara, a l’altra part de la classe, el que els va fer és subjectar el llapis, però mossegant. Com de bon rotllo, així com somrient. Va, va, així. Com els veieu? Molt millor, oi? Llavors, va agafar els primers, els que estaven subjectant el llapis amb el llavi i els va ensenyar unes vinyetes d’humor. Què va dir aquesta part d’aquí? Va dir que les vinyetes no eren gracioses en absolut. Va ensenyar les mateixes vinyetes als que estaven mossegant el llapis. Què curiós que els que estaven mossegant el llapis van dir que les vinyetes eren superdivertides. Com és possible? Si les vinyetes eren exactament les mateixes. Doncs molt senzill: perquè la vostra actitud és d’estar cabrejats, d’arrufar el nas, i aquesta actitud física fa que tu tinguis una actitud mental. I no obstant això, vosaltres, que esteu mossegant el llapis, el que esteu fent és tenir una actitud positiva. I encara que no ho sapigueu, això us indueix un estat d’ànim. Quina és la conclusió de tot això? Portar sempre un llapis. Sobretot al cotxe. Sabeu allò típic que vas conduint i de sobte se’t creua algú i vols sortir i matar-lo? Bé, doncs tranquils, el que heu de fer és mossegar el llapis. Tu mossegues el llapis i li dius: “Home, no t’has adonat que t’has creuat i hem estat a punt de tenir un accident?”. Perquè és impossible cabrejar-te. Ja sé que esteu pensant que és una estupidesa, d’acord? Fins i tot els que ens estan veient estaran dient: “Però això del llapis funciona?”. Creieu-me que funciona. Aneu a veure el vostre cap i li dieu: “Digues-me el que vulguis, estic preparat”. Per què? Perquè si estàs somrient és impossible que estiguis de mala llet. És a dir, una actitud corporal el que fa és que contraresta o ajuda una actitud mental. I sempre funciona així. Per això jo us deia: “No canto perquè sóc feliç, sóc feliç perquè canto”. Hem d’acostumar-nos a fer accions per canviar el nostre pensament. El comportament canvia el pensament. I un llapis també.

Rafael . Hola, More, sóc en Rafael. Amb tantes activitats i projectes en els quals participes, segur que deus tenir alguns trucs per utilitzar el temps. Quines coses ens recomanaries per aprofitar el nostre temps al màxim?

Mago More . Això és el que jo anomeno treballar amb l’infinit. Recordeu abans que parlàvem, primer les metes i després l’infinit? D’acord, doncs hi ha un mètode per ordenar aquest infinit. És molt important que siguem conscients de com fem les coses. Mira, tinc aquí una companya de la facultat d’Informàtica. En una de les assignatures que teníem, sempre ens deien: “Has de fer un programa que funcioni per fer això”. Imagina’t, un programa per fer derivades. Tu ho feies a llapis, el provaves a l’ordinador i funcionava. I arribava el professor i et deia: “Un cinc”. I tu deies: “Com que un cinc? Tu m’has dit que faci això, jo ho he fet, per què em poses un cinc i no em poses un deu?”. I la resposta sempre era la mateixa: “Es pot fer millor”. I allò se’m posava fatal. Com que es pot fer millor? Tu m’has dit que faci aquest programa aquesta cosa i aquest programa fa aquesta cosa. Però se’m va quedar ficat a l’ADN que es podia fer millor. I sempre es poden fer les coses millor, sempre es pot optimitzar. I jo crec que això ho vaig mamar a la facultat i ho porto sempre al peu de la lletra. Llavors, hi ha una frase meravellosa d’Abraham Lincoln que diu: “Si tingués sis hores per tallar un arbre, estaria quatre hores esmolant la destral”. Fixeu-vos perquè la frase és meravellosa. Què fem habitualment? Estem tota l’estona tallant arbres i ens queixem que no tenim temps. Val la pena aturar-nos i esmolar la destral. I a mi és un concepte que m’encanta, el d’esmolar la destral. Esmolar la destral és fer les coses, optimitzar-les i fer-les de manera molt més òptima. És com quan a la Fórmula 1, un cotxe, de sobte, va perdent, cada volta, mig segon. I li diuen: “Has de canviar les rodes de sec a mullat”. I dius: “Però com em ficaré ara al pit lane si he d’estar… i trigo 30 segons en entrar, que em canviïn la roda i sortir?”. Ja, amic, però és que una vegada que surts del pit lane, cada volta aniràs guanyant mig segon, mig segon i mig segon. I, lamentablement, no pots canviar la roda en marxa, has d’entrar i aturar-te. I amb la destral et passa el mateix, has de deixar de tallar arbres i has d’esmolar. Hi ha vegades que hem de plantejar-nos molt seriosament com fem les coses perquè les estem fent malament. Jo què faig? Jo analitzo molt bé cadascuna de les coses que faig. Jo tinc un munt de trucs. Per exemple, un dels trucs que faig servir habitualment és fer les tasques per lots. Què vol dir “per lots”? Que quan tu tens una interrupció o canvies d’una tasca a una altra, trigues aproximadament 15 segons en centrar-te. És a dir, si tu estàs llegint un e-mail i en aquest moment has de canviar a fer una trucada de telèfon, trigues 15 minuts en centrar-te. De la mateixa manera que si estàs fent una trucada de telèfon i has de passar a una reunió, trigues 15 minuts en centrar-te. Imagina’t la quantitat de temps que perdem al llarg del dia. S’estima que en una jornada laboral d’unes vuit hores, la gent rendeix de mitjana entre dos i dues hores i mitja. I direu: “No pot ser!”. Doncs sí que pot ser, perquè estem tot el dia sent interromputs. Tot el dia. Què cal fer? Primera cosa: evitar les interrupcions. I això què vol dir? Doncs, per exemple, quan et truquen per telèfon, és molt interessant apagar el mòbil i posar el contestador. I dius tu: “Per què?”. Perquè quan encens el mòbil i veus qui t’ha cridat, ets tu el que interromps els altres i no els altres els que t’interrompen a tu. És tan senzill com apagar el mòbil. No passarà res. Si jo estic revisant el meu correu electrònic, apago el mòbil, estic tranquil·lament amb el meu correu electrònic. Quan jo encenc el mòbil, potser tinc cinc, sis, set, vuit trucades. Les faig totes seguides. Això és fer les trucades per lots. A més, aprofito per fer les trucades perquè vaig caminant alhora. Amb la qual cosa faig dues coses alhora: faig els meus passos i les meves trucades. Un altre truc: per exemple, jo sempre porto cascs. Quan portes cascs, tens mans lliures i això et permet, un cop més, caminar o fer qualsevol altra cosa. Però sempre important, fer les tasques per lots. Per exemple, he descobert dreceres en el mòbil. Com faig les dreceres? Doncs jo tinc, per exemple, un programa en què tinc trucades, reunions, coses que haig de llegir… I tot està per lots. Diguem que jo em poso, com jo dic, en mode trucada, en mode reunió, mode adreça electrònica… D’acord? Llavors, he definit les dreceres. De manera que jo vaig conduint i dic al telèfon: “Fer trucada”. Salta la drecera i dic: “En tal”. I automàticament va a la meva llista de trucades. Quant trigo jo en programar això? Doncs potser trigo mitja hora, però el tinc automatitzat. Quant puc jo guanyar en aquest procés? Doncs potser guanyo 15 o 20 segons, però és cada vegada que ho faig. Si sumeu aquests 15 o 20 segons amb totes les vegades que ho fas al llarg del dia, al final guanyes hores en el teu dia a dia, i això és ser més productiu.

Si utilitzeu qualsevol programa d’ofimàtica, que sapigueu que utilitzeu un 5% del programa d’ofimàtica. I això és una pèrdua de temps tremenda. Molt poca gent sap utilitzar més d’un 5% del Word o de l’Excel, que és un programa que utilitzem cada dia. Què cal fer? Una cosa tan senzilla com llegir les instruccions. No llegim les instruccions dels programes que utilitzem, no ens aturem a veure si tenim afilada la destral. I això és constant. Per exemple, una pèrdua de temps absoluta que tenim tots és les contrasenyes. Quantes vegades us demanen les contrasenyes i se us ha oblidat, i heu de dir: “Se m’ha oblidat la contrasenya, envieu-me un correu electrònic”? Això és tots els dies, perquè tenim centenars de serveis. Per exemple, jo faig servir un gestor de contrasenyes, on tinc totes les contrasenyes emmagatzemades al Núvol amb una clau segura, i cada vegada que vaig a ficar una contrasenya, simplement dono una combinació de tecles i apareix el servei. I ni tan sols recordo la contrasenya que és, però ho tinc tot aquí. Cada vegada que faig una cosa que sé que pot ser una pèrdua de temps, que sé que pot ser un estalvi de temps, el que faig és que em plantejo la manera de fer les coses. I ho porto ficat a l’ADN. I si la gent es parés a pensar en això, estalviaria moltíssim, moltíssim temps. Jo sempre dic que hi ha dues maneres de ser: o un ximple embolicat o un espavilat productiu. I jo he estat un ximple embolicat tota la meva vida. Passa molt en les empreses, que la gent es queda fins a les 22:00 perquè, lamentablement, el que fem és que estem premiant el presentisme i que la gent estigui embolicada davant de l’ordinador, quan és molt més intel·ligent ser molt més eficient i fer les coses molt més ràpid. Hem de canviar l’enfocament. Però el primer és canviar nosaltres mateixos. Això passa com quan… Moltes vegades em pregunten: “Per què arribes a tot?”. Doncs t’ho explicaré: perquè delego. Quan he après a delegar? Fa molt poquet temps, perquè jo era un cap horrible. En què consisteix la delegació? En deixar que els altres facin el que tu anaves a fer. I tu dius… I hi ha una cosa que em va ajudar moltíssim que són les fases de la delegació. La delegació té quatre fases. La primera és: jo faig, tu mires. La segona és: jo faig, tu fas. La tercera és: jo miro, tu fas. I la quarta és: tu fas. Sabeu com deleguen els caps? Doncs malament, perquè normalment diuen: “Fes això” i foten el camp. I dius tu: “Ni has ensenyat a fer, ni t’has quedat a mirar, ni has vist com ho fa l’altre”. Doncs amb la productivitat i amb l’infinit passa el mateix: has de delegar en tu mateix. Has de perdre el temps al principi per després guanyar-lo al final. Perquè si no, al final, ets un tap de tu mateix. És una espècie de delegació en un mateix. Jo, quan em van fer la pàgina web, me la van fer per sorpresa, perquè com jo era un cap horrible, de cop i volta van aparèixer: “Aquesta és la pàgina web”. I al principi vaig agafar un cabreig, dic: “No m’han dit res, ningú ha comptat amb mi, ningú m’ha preguntat”. I després vaig pensar: “Espera’t. Potser ho han fet al 80%. Però és que si estic jo aquí, sóc un tap i aquesta pàgina web no es fa fins d’aquí a tres segles. Per tant, enhorabona”. I per mi, això és la delegació, és deixar que els altres facin. Pel que fa a la teva pregunta de l’infinit, el que has de fer cada vegada que vas a fer alguna cosa és ensenyar-te a tu mateix a fer-ho millor. És a dir, aturar-te, esmolar la destral. Sé que et costarà, però una vegada que ho tens fet, després ja és tots els dies automàtic. És com els hàbits, exactament igual.

Us explicaré, per acabar, la meva pel·lícula favorita. La meva pel·lícula favorita es diu Atrapat en el temps, que tots heu vist, perquè és la pel·lícula del Dia de la Marmota. D’acord? Us recordaré una mica en què consistia. És un periodista que és bastant esquerp, és un dèspota, és un tipus bastant orgullós que no li cau bé la humanitat, i ha d’anar a cobrir la notícia del Dia de la Marmota a Punxsutawney, el poble aquest famós. Llavors, surt la marmota, el paio dona la notícia, i quan van a sortir, s’adonen que hi ha un torb, amb la qual cosa no poden sortir físicament. I l’endemà, quan es desperta, s’adona que està en el mateix dia. És a dir, està atrapat físicament i atrapat temporalment. I passa cada dia: no pot sortir perquè hi ha un torb i l’endemà sempre és el mateix dia. “Benvinguts, avui és el Dia de la Marmota”. Per això es diu així, perquè tota l’estona està repetint el mateix. Aquest senyor què fa? Es desespera per complet perquè s’adona que no pot sortir d’aquí. Llavors comença a portar-se malament, comença a intentar lligar a tort i a dret, comença a robar… Es desespera per complet. I arriba un punt d’inflexió en la pel·lícula que és molt bonic perquè ell s’adona que li agrada molt la periodista que va amb ell. Llavors què fa? Canvia totalment la seva perspectiva. Comença a aprendre a tocar el piano perquè té tot el temps del món. Cada dia es desperta en el mateix dia, per tant, té tot el temps del món. Aprèn a fer escultures… La seva meta és intentar lligar-se aquesta noia. Amb la qual cosa, canvia radicalment, no les circumstàncies, però sí la manera de plantejar-se ell els fets. És a dir, ell no pot canviar sortir d’aquí, però sí que pot canviar la seva actitud davant dels fets. Llavors, primer, es posa una meta, que és lligar-se aquesta noia. Es posa hàbits, que és com lligar-se aquesta noia. En el cas d’aprendre a tocar el piano, s’hi posa una miqueta cada dia, poquet a poquet. D’acord? Llavors, ho va aconseguint. I just, que curiós, que quan aconsegueix lligar-se la noia, l’endemà ja havia canviat, era un altre dia diferent. I m’encanta la metàfora de la pel·lícula perquè crec que a tots ens passa el mateix. Primer: no tenim metes suficients o no tenim somnis suficients, sembla que estem atrapats en el Dia de la Marmota, que tots els dies ens semblen iguals. I el més important és, quan tens unes circumstàncies que no canvien, l’únic que pots fer és canviar tu davant de les circumstàncies. I crec que la pel·lícula, realment, la gran moralitat que ens deixa és aquesta. És a dir, si les coses no canvien al teu voltant, canvia tu, que això és el més important. Llavors, per concloure, m’agradaria dir-vos que el més important en la vida és tenir somnis, que cal tenir somnis com per a tres vides, que mai se us oblidi complir aquests somnis. Per fer això cal canviar els hàbits, cal tenir força de voluntat. I acabaré amb un conte que m’encanta. És un monjo budista que va a Nova York per primera vegada. Estava entusiasmat. Baixa en el JFK, es dirigeix ​​a Manhattan. Li havien parlat, perquè ho havia vist a les pel·lícules, dels llocs de frankfurts, era la seva obsessió. Necessitava un frankfurt. Llavors arriba, s’acosta al lloc de frankfurts i li diu: “Vull un frankfurt amb tot. Quant és?”. “Tres dòlars”. Treu un bitllet de 20 dòlars, el dona al venedor, i el venedor segueix al seu rotllo. I llavors el monjo es queda mirant i li diu al venedor: “Perdona, el canvi?”. I li diu el venedor: “El veritable canvi està en el teu interior”. I jo crec que realment aquest és l’ensenyament. Quan nosaltres canviem, crec que ho deies tu, canvia tot el teu voltant. El veritable canvi està en el nostre interior. Ara s’està parlant molt de la digitalització i tot aquest món que ve i ens assetja, i a mi no em fa cap por perquè crec que l’únic que cal fer és estar canviant contínuament. Si som capaços d’estar canviant contínuament i buscar el canvi en el nostre interior, tot el que passi al nostre voltant ho podrem suportar molt millor. I jo crec que aquesta és la diferència entre la gent reeixida i la no reeixida. Així que, amics, tenir somnis, intentar canviar, buscar el canvi en el vostre interior, i quan compreu un frankfurt, espereu a que el venedor us doni la pasta. Moltes gràcies.