Mai deixa de ser mestra

Carmen Guaita. Soc la Carmen Guaita. Soc escriptora. He estat, durant 39 anys, mestra de l’ensenyament públic. En aquests moments estic jubilada. Soc una mestra jubilada.

Naiara Larrea. Hola, Carmen, soc la Naiara Larrea, tot i que tu ja em coneixes molt bé perquè vaig ser alumna teva durant tres anys al CEIP San Miguel, i estic molt contenta que hagis pogut venir avui. Com estàs?

Carmen Guaita. Doncs molt emocionada, Naiara, de veure’t, de ser amb tu i de recordar aquells tres anys que vam ser profe i alumna, que van ser meravellosos.

Naiara. Sí. La primera pregunta que m’agradaria fer-te és: per què vas escollir aquesta professió? Per què vas voler ser mestra? Per què vas voler ensenyar i guiar tantes persones?

Carmen Guaita. És curiós, jo de petita, el meu avi… El meu avi era astrònom, treballava a l’Observatori de San Fernando de Cadis i era professor de Matemàtiques. Feia classe a joves que s’estaven preparant per ser aparelladors i delineants. I jo veia el meu avi, i el meu avi estava gairebé sempre fent classe, Naiara. Estàvem menjant, al migdia, a casa seva, i de sobte deia: “Vuit per quatre més tres”, i tu havies de fer el càlcul mental. I ell deia: “És bo tenir sempre la ment desperta”. I un record meu d’infància és la seva jubilació. El dia que el meu avi es va jubilar, els ses alumnes li van fer un homenatge molt gran, molt emocionant. El meu avi era molt, molt important per mi, molt significatiu per mi. I jo vaig pensar: “Com és possible que el meu avi sigui tan significatiu per tanta gent?”. I vaig comprendre que era perquè era professor. Després, durant l’adolescència, vaig donar voltes al moment en què et trobes tu ara, que és el de coneixe’t, coneixe’t bé a tu mateix, saber quins són els teus punts forts, els teus punts febles. I jo, durant l’adolescència, crec que vaig compartir amb tots els que després hem decidit ser profes… Em vaig adonar que tenia una sèrie de característiques que són les que compartim tots els profes. La primera, que m’interessava molt la gent, la gent, ser amb gent. La segona, que de tota la gent, m’interessaven especialment els nens. Que m’interessava, o que m’agradava, o que em feia molt feliç explicar el que jo aprenia, transmetre el que jo havia après. De fet, si ho preguntes al meu germà petit, el tenia fregit a explicacions i a exercicis.

I després, també, que hi havia una certa… un cert convenciment que al llarg de la vida em sentiria capaç, o tindria el repte de tenir un gran respecte per la resta, i també respecte per mi mateixa. I, bé, vaig provar la Facultat d’Educació sense tenir clar que totes aquestes característiques fossin la vocació de professora. Però un professor de la Facultat d’Educació, en Mariano Martín Alcázar, que jo tinc una relació amb ell encara, viva, d’estima, i li estic molt agraïda… Ell va ser com una mena d’alquimista, com una mena de mag, i em va dir: “Totes aquestes característiques que tu veus en tu són la prova que tu has nascut per ser profe. I, si les poses en joc, si tu dediques la vida a treure de tu aquestes característiques que tu tens, seràs molt feliç, perquè, evidentment, això és que tens vocació de profe”. La paraula “vocació” està una mica antiquada i l’hem associat a una crida que t’arriba des de dalt, però no, és una crida que t’arriba des de dins i et diu: “Tu ets així i així, i val més que ho posis en pràctica perquè per això ho tens”. I així va ser. I la veritat, t’he de confessar que dedicar la vida sencera a ser profe, a ser mestra, m’ha fet molt, molt feliç. Té molt de sentit aquesta professió.

Naiara. Aleshores, es podria dir que si no hagués estat per la figura del teu avi i per com era el teu avi, tu mai hauries descobert la teva veritable vocació? O, tot i així, tu creus que hauries acabat on ets avui?

Carmen Guaita. Possiblement, dec al meu avi el fet de saber que això s’aconseguia sent profe, però en qualsevol cas, d’alguna manera, jo sabia que havia d’estar relacionada amb les persones, que si era metge, i amb els nens, si era metge, seria pediatra, si era jurista, seria del tribunal de menors, i si era periodista, parlaria de coses d’infància. Fixa-t’hi, Naiara, jo crec que pertanyo a aquesta extraordinària tribu de privilegiats als quals els nens, quan ets al metro, et somriuen. I és una cosa màgica que ocorre, ha d’ocórrer a la gent que té molta sort, i jo soc en aquesta tribu.

Naiara. Passem ja a la següent pregunta, que pot sonar molt general i molt àmplia i molt gran. La pregunta és: què és per tu l’educació? Què és per tu ensenyar?

Carmen Guaita. És cert que és una pregunta molt gran, Naiara. L’educació és moltes coses, però jo crec que, en primer lloc, és la relació de comunicació humana més important, més viva, més profunda i més prolongada en el temps després de la de la família. I això és molt seriós, ja. Si només fos per això, per la quantitat de temps i la intensitat en què el professor i els alumnes es comuniquen, seria només per això. Però resulta que, a més, educar és transmetre les instruccions d’ús de la vida i obrir les finestres d’un nen a la cultura, a tot allò gran que han fet les generacions que ens van antecedir, d’alguna manera, dir a un nen: “Som baules de cadenes. Anem parlant, anem caminant i estem aprenent, i continuant, i portant endavant un testimoni que hem rebut, que és l’art, que és la cultura, que és la ciència, que és el coneixement, com l’ésser humà s’ha explicat la natura”. Aleshores, tu ets allà, en aquella transmissió, també de les instruccions d’ús que fan referència als valors. I això és important, és important subratllar-ho perquè l’escola educa, la família educa, ambdues eduquem en valors, però no eduquem en els mateixos valors. I jo crec que és molt important tenir en compte que tenim diferents papers, diferents rols educatius, i cadascú assumir el nostre. La família educa en els valors personals, l’escola educa en els valors socials. I qui t’ensenya a respectar l’avi és la teva família, i qui t’ensenya a respectar les 30 nacionalitats que hi pot haver en una classe, com en el cas de la nostra, és l’escola.

Naiara. No hi ha tanta diferència, que sí, potser a la classe sigui on aprens a respectar que cada persona de la classe sigui d’un continent diferent, perquè amb nosaltres ho era, i teníem gent, crec que només ens faltava d’Oceania. Però també és a casa, una mica, on s’aprèn a respectar el diferent.

Carmen Guaita. També, també, parlem dels valors com si fossin un abric que es posa i es treu. No, Naiara, els valors som els éssers humans. La manera en què els éssers humans responem als requeriments de la vida, responem a les trucades de la vida. Per això és molt important entendre què són els valors. Els valors són qualitats reals dels objectes, però també de les actituds humanes. No són relatius, tot i que ho puguin semblar. El que són és relacionals, és a dir, tu els valores si els coneixes, si els aprecies. Et pot passar la vida sense que hagis vist mai una pel·lícula de Charlie Chaplin. Recordes el nostre estimat Charlie Chaplin? Però això no prendrà a en Charlie la seva poesia, la seva bellesa, el missatge que vol transmetre. I així són els valors també. Per això és tan important, tan important que tots els àmbits, efectivament, tens raó, la família, l’escola, però també la societat, també els amics, siguem conscients de com d’important és anar per la vida amb un mapa en què els valors estiguin ben posats. I això, això d’ajudar a dibuixar el mapa de la vida també és l’educació.

Naiara. Parlant de l’educació i dels valors, hi ha una pregunta que m’agradaria molt fer-te, que és: quina influència, quina importància té l’escola per ensenyar els valors que es corresponen amb moviments i lluites socials com el feminisme o la lluita LGTBIQ+?

Carmen Guaita. Doncs moltíssima, moltíssima, Naiara. En tots els avenços de la humanitat, en els avenços ètics de la humanitat ha estat l’educació, perquè no pot ser d’una altra manera. Perquè l’educació és l’alquímia que t’ajuda a comprendre que cada persona és única. Comprendre que tu mateix ets únic i comprendre que qualsevol persona que sigui el teu interlocutor és una persona única i mereix el respecte. Tot i que pugui semblar que no, la humanitat ha progressat moltíssim, i des de la llei del talió, ull per ull, a la Declaració dels Drets Humans, hi ha una història de progrés de la humanitat en què ha estat l’educació transmetent el pensament dels filòsofs, els descobriments dels científics, els avenços, els missatges, els símbols dels artistes. Així que l’escola t’ajuda… Jo crec que l’escola t’ajuda a veure d’on venim, però també et deixa la llavor de pensar, queda molt de camí per davant per la igualtat, queda molt de camí per davant pel respecte, per la concòrdia. I aquí seràs tu, serà la teva generació futura. I, efectivament, no podem mirar cap a una altra banda, perquè aquesta és la nostra gran responsabilitat.

Naiara. Les generacions anteriors, els adults, els pares, els avis, sempre diuen que la nova generació, en aquest cas la meva, els adolescents d’avui, tenim menys valors que abans. Tu creus que és així?

Carmen Guaita. Hi ha una frase celebèrrima que diu: “Els joves d’avui desobeeixen, falten al respecte als seus majors…”, és molt més llarga, però jo l’abreviaré, “…falten al respecte als seus majors i posen els peus sobre la taula”. S’atribueix a Sòcrates. Si fos veritat que la va dir Sòcrates, tindria 2.500 anys. No, Naiara, no, els joves esteu plens de valors, perquè els valors són les instruccions d’ús de la vida. Parlàvem abans que el que ocorre amb els valors és que són relacionals. Cal distingir-los. Has d’aprendre a distingir una cosa que et serveix per viure d’una cosa que et fa mal perquè els valors són, realment, l’eina que et serveix per tenir una vida relacionada amb la resta. En Robinson Crusoe, mentre va ser a l’illa, només necessitava les ganes de viure. Tu i jo, els alumnes, els professors, els ciutadans, necessitem molts més valors perquè hem de conviure els uns amb els altres, i conviure amb nosaltres mateixos en una societat complexa que ens posa reptes. Per això és tan important que ens adonem que educar i educar en valors és el mateix. Perquè tan eina per viure una vida, una vida veritablement humana i una vida plena, tan eina per això és la cultura i és l’art com ho pot ser la tolerància o la generositat.

Tinc records meravellosos d’haver estat la vostra professora de valors, perquè a mi em sembla que el tema de l’ètica és un tema substancial, substancial, a l’aula. I no es pot oblidar el tema de l’ètica i el tema de la filosofia, tot allò que es plantegi davant d’un alumne de manera socràtica, com deia Sòcrates, que la seva mare era llevadora i ell havia aprés a treure de dins el que cada persona tenia al seu interior, igual que la seva mare treia un nen perquè naixés, doncs aquesta manera de treure el que hi ha dins els alumnes, que és la filosofia, que és l’ètica, és fonamental. L’escola no la pot perdre. Tu recordes la nostra classe de valors? Sé que la recordes perquè m’ho has dit. Per mi ha significat molt aquella classe sobre els valors, sobre el valor de la bellesa. Em va semblar molt important que parléssim a classe sobre el valor de la bellesa, Naiara, perquè hi ha grans malentesos en relació amb el valor de la bellesa. La conclusió a la qual vosaltres vau arribar després de parlar de la bellesa va ser que la bellesa anava molt més enllà de la percepció sensorial i que era una cosa que et detenia junt amb un altre ésser humà. Aquesta és una definició que els filòsofs dedicats a l’estètica durant milers d’anys no l’han sabut fer tan precisa i tan rodona com us va sortir a vosaltres. Però en aquella classe, Naiara, jo no vaig fer res. Senzillament, vaig preparar un PowerPoint, i en aquell PowerPoint apareixia la piràmide de Gizeh. Te’n recordes? I jo preguntava: “És bonica la piràmide? És bella la piràmide?”.

Naiara. I recordo que contestàvem que, en certa manera, sí, però que no ho era tant pel nombre de persones que van morir només per construir-la. També recordo que en aquell mateix PowerPoint apareixia ‘La Mona Lisa’.

Carmen Guaita. I era bella Mona Lisa? Te’n recordes? Hi va haver aquí bastantes diferències d’opinió, oi? I recordo algú que va dir: “Somriu al pintor. Ha de ser amable ella. Així que la donarem per guapa”. I ‘Las meninas’? Qui era la més bella del quadre de ‘Las meninas’? Recordes la conclusió a la qual vau arribar, Naiara?

Naiara. No recordo el nom de la “menina”.

Carmen . No recordes el nom de la “menina”.

Naiara. Però recordo que no era la princesa, sinó una de les…

Carmen Guaita. Era Mari Bárbola, la donzella.

Naiara. Sí, perquè era la que semblava més amable.

Carmen Guaita. Recordo perfectament quan va sortir a les diapositives un quadre cubista, ‘Dora Maar’, pintat per Picasso, i hi va haver un tumult a classe. Jo no sé si tu te’n recordes. Vau arribar a la conclusió que… Tenia tres ulls i dues boques, i la cara de front i de perfil. Vau arribar a la conclusió que era bella perquè era única.

Naiara. Perquè era diferent.

Carmen Guaita. Perquè era diferent. I després, jo no sé si recordes com va acabar aquella classe, perquè per mi és un dels moments més bonics, aquell moment concret, un dels moments més bonics de la meva vida professional. No te’n recordes, però jo sí que me’n recordo, t’ho recordaré. Us vaig preguntar… Havíem estat parlant d’art i eren arts visuals, i jo us vaig dir: “Nois, però hem estat parlant només de la bellesa que hem percebut pel sentit de la vista. Com explicaríeu la bellesa a una persona que no veu?”. I va respondre en Miguel. Et recordes d’en Miguel?

Naiara. Moltíssim.

Carmen Guaita. Recordes el que va respondre en Miguel? En Miguel va dir: “Carmen, jo explicaria a una persona que no veu la bellesa acariciant-li la galta amb un pètal d’una rosa”.

Naiara. És cert.

Carmen Guaita. En Miguel era un poeta. M’imagino que segueix sent un poeta.

Naiara. Això espero.

Carmen . No ho he oblidat mai. Com oblidar que et pugui succeir amb joves de 12 anys, l’edat que teníeu? Els joves de 12 anys sou filòsofs i sou poetes de manera natural. I és l’escola amb el seu “chronos” i amb la seva necessitat que us ajusteu a respostes… Sempre les correctes per definició. I ens acostumem al pensament crític i ens acostumem al pensament creatiu. Però dins vostre hi ha un univers. Què és la bellesa, si no? Efectivament, que t’acariciïn. Així que com passar de llarg pels valors i la gent jove? Vosaltres sabeu què són els valors. Teniu les idees molt clares sobre quins valors voleu veure en els vostres pares i en els vostres professors, per exemple. Com hi haurà algú que s’atreveixi a dir que la gent jove està allunyada dels valors si no hi ha una època de la vida en què es faci més introspecció i es miri més cap a dins i s’observi més que a l’època de l’adolescència? I d’això, jo me’n recordo. Vaig ser adolescent fa molt de temps, però me’n recordo.

Naiara. Un dels llibres que has escrit, i que jo vaig ser a la presentació, és ‘Lo que mis alumnos me enseñaron’, que és un assaig sobre anècdotes i coses que els teus alumnes t’hem ensenyat. Però si ho haguessis de resumir, què és el que els teus alumnes t’hem ensenyat?

Carmen Guaita. El que els meus alumnes m’han ensenyat, Naiara, és tant, tant, que jo necessitaria cent llibres, cent llibres. De vosaltres he après moltíssimes coses. Mira, una de les coses més importants que he après ha estat el domini del temps, perquè la infància té el domini absolut sobre el temps. A l’època en què tu et trobes ara, a l’adolescència, ha entrat ja a la teva vida com a “chronos”, com a rellotge, el temps com a futur. Tu ja estàs fent una planificació pel teu proper examen o pensant què seràs o què estudiaràs en uns quants anys. I ha de ser així perquè s’ha de créixer. Però el temps per un nen és el domini absolut del present. I quan he vist els meus alumnes totalment submergits en el present d’un dibuix, un nen petit que és capaç de recordar que una girafa té unes banyetes sobre el cap que són boletes de pèl, que és una cosa que jo seria incapaç de pintar ara mateix, i veure que un nen té una observació de la realitat tan profunda perquè està absolutament concentrat en el present, aquest ha estat un gran aprenentatge per mi. Però resulta que jo he tingut aprenentatges meravellosos. En recordo un que em vas ensenyar tu. Érem a classe, Naiara, no sé si te’n recordes, érem a classe i, de sobte, tu vas dir… Estàvem parlant no recordo de què, però en aquell moment tu vas dir: “Carmen, aleshores, la diversitat és tot?”.

Naiara. Crec que estàvem parlant… Crec que va ser en valors…

Carmen Guaita. Sí, va ser en valors. I de què parlàvem?

Naiara. Del respecte entre persones molt diverses…

Carmen Guaita. Naiara, però una frase com “diversitat és tot” és un tractat, és un tractat de filosofia, és un tractat de sociologia i un tractat d’educació. Com no ho havia d’aprendre? Recordo un alumne, que no és de la teva promoció, que estava intentant intervenir a classe i, pel que fos, jo el tenia una estona amb la mà aixecada, i de sobte em diu una mica enfadat: “Carmen, si no m’escoltes, no existeixo”. “Si no m’escoltes, no existeixo” és un aprenentatge que els profes hem de fer cada dia. I aquest alumne m’ho va posar davant de la cara, va posar el mirall de profe ocupada, “si no m’escoltes, no existeixo”. Hi ha un altre aprenentatge meravellós que també hi ets tu, Naiara, de protagonista. Estàvem escoltant… No sé si recordes que després de l’esbarjo, en pujar de l’esbarjo, escoltàvem sempre música clàssica, quan tu feies quart de primària.

Naiara. Sí, quan vas arribar a…

Carmen Guaita. Quan vaig arribar a l’escola. Clàssica perquè és la meva. I, a més, us vaig esgotar amb la classe. Aleshores, us vaig posar… Jo no sé si te’n recordes, un fragment del ‘Zapateado’ de Sarasate i un fragment del concert de Sibelius. Ambdós són de violí. I us vaig preguntar quin estat d’ànim tenia el compositor. Perquè, és clar, una de les meravelles de la música és que et transporta a l’estat d’ànim en què es trobava el compositor.

Naiara. Sí, em recordo molt bé de totes aquelles classes i de: “Sí, profe, però la música parla, no té paraules, però parla, tot i que el cap no les pugui entendre, les paraules que diu la música les entén el cor”.

Carmen Guaita. Exacte, això va ser el que vas dir, Naiara.

Naiara. Me’n recordo perfectament.

Carmen Guaita. És molt emocionant que te’n recordis després de tants anys. Jo tampoc ho he oblidat, és clar, i per mi va ser un gran aprenentatge. Em va fer pensar molt sobre el paper de l’art a la vida dels éssers humans. He après molt, molt, Naiara, dels meus alumnes, però no voldria que se centrés en el que jo he aprés, perquè tots els professors aprenem cada dia i contraiem amb els alumnes, al llarg de la nostra vida, grans deutes d’aprenentatge, de creixement, perquè mentre vosaltres creixeu, el professor creix. Mentre vosaltres apreneu, el professor aprèn, i anem caminant junts en un camí que dura un curs o més, però que és un camí ètic, un camí d’éssers humans creixent i aportant-se coses. Perquè la professió docent, ser professor, ser mestre, és molt complex, és molt, molt… Has de tenir un constant estat de forma. Has d’estar aprenent constantment, has de ser creatiu. Tot el que et passa dins de classe et passa per primer cop, i cal fer un esforç. Però el que obtens quan tu poses en joc les teves qualitats, siguin les qualitats que siguin, quan tu les poses en joc a la teva vida, el que obtens és felicitat.

A mi m’agrada la definició de felicitat que diu que consisteix en el fet que el que desitges, el que penses i el que fas estiguin en harmonia. I això, quan a tu t’agrada fer classe i quan portes la classe ben preparada, perquè cal pencar molt, i quan ets amb els alumnes, el que penses, el que sents i el que fas està en harmonia i sols ser força feliç. Considero que és un privilegi haver sigut professora, Naiara. Però, fixa-t’hi, ho considero un privilegi perquè al llarg de la vida professional jo formo part de la biografia de centenars de persones, formo part de la teva biografia, i això és increïble. Però, fixa-t’hi, he arribat a la conclusió que no es tracta d’això. El secret no és que jo formi part de les vostres vides, tot i que ensenyo a llegir, he ensenyat a llegir a moltes persones. I, per exemple, tu, el primer cop que et vas apropar a un poema de Bécquer o a l’escena del balcó de ‘Romeu i Julieta’, jo era allà, jo vaig veure la cara que feies. Però no és això, fixa-t’hi, jo crec que és que vosaltres, els alumnes, heu format part de la meva vida. Aquest és el privilegi. Haver conegut tanta gent de la qual has après, que t’ha forçat a treure de tu el millor. I la clau és aquesta. Gràcies per haver format part de la meva vida, alumnes.

Naiara. Gràcies per haver format part de la nostra vida, Carmen. Reprenent el tema de l’art, no sé si recordes que actualment em vull dedicar al disseny gràfic i a la il·lustració. Creus que es dona la suficient importància a l’art a les classes, al món docent?

Carmen Guaita. Al sistema educatiu no se li’n dona, no se li’n dona. L’art no té un paper protagonista als nostres plans d’estudis, i em costa molt comprendre per què, Naiara. Perquè tractem l’art… Fixa-t’hi, un cop, una ballarina em va dir: “Tractem l’art com si fos el perfum que ens posem després de la dutxa, però l’art és l’aigua”. I jo hi estic totalment d’acord. L’art és una necessitat primigènia dels éssers humans. Per què? Doncs perquè l’art treballa amb els símbols, i els éssers humans necessitem els símbols per explicar-nos la realitat. Hi ha un assaig molt interessant del filòsof Heidegger que parla d’un quadre de Van Gogh que s’anomena ‘Les sabates de pagesa’, i diu… Jo crec que en vam parlar a classe, nosaltres, de ‘Les sabates de pagesa’. Si no va ser a la teva classe, ha estat en alguna altra. Si nosaltres, ara mateix, entre tu i jo, apareguessin aquí unes sabates d’una pagesa, diu Heidegger, les dos sentiríem el malestar de dir: “Què fan aquí unes sabates velles?”. Però si jo veig el quadre de Van Gogh, entenc que són les sabates d’una dona que treballa, d’una dona que sua, que s’esforça, perquè les sabates de la pagesa són el símbol del treball de l’ésser humà. I això és l’art, aquest mèdium entre l’ésser humà i la veritat és l’art. Per això em sembla tan important, tan important, aproximar-vos-hi. I crec que és una responsabilitat del professor. Si el sistema educatiu, amb les seves lleis i les seves normes, a vegades tan allunyades del que passa en realitat a les aules, no ho afavoreix, és responsabilitat nostra mostrar-vos el que a nosaltres ens apassiona, l’art que ens fa feliços, el que nosaltres entenem. I, efectivament, hi ha un gran món, un gran univers esperant-vos a vosaltres i a tots els éssers humans.

Naiara. Una altra de les coses que recordo molt és, per exemple, quan llegíem, que ens deixaves a cadascú al nostre ritme, tot i que haguéssim de llegir junts, perquè era un dels llibres de lectura obligatòria. Tu anaves amb els més lents per donar-los suport, però, per exemple, als altres alumnes que anàvem una mica més ràpid, ens deixaves, i quan era el nostre torn de llegir, simplement, ens dèieu per on anàveu. Per què ho fèieu? Quina importància creus que té deixar a cadascú al seu ritme a l’educació?

Carmen Guaita. Respectar els ritmes, respectar la individualitat i l’interès de l’aprenentatge d’un alumne és clau. És una clau de l’educació i una clau que els professors hem de conèixer i practicar, és imprescindible. No podem tractar l’escola com aquell famós llit mitològic de l’hostaler Procust, que feia estirar-se els seus clients de l’allotjament en un llit, i si els sobresortia el cap, els hi tallava, i si els sobresortien els peus, els hi tallava. No, nosaltres hem de respectar el ritme de l’aprenentatge en una cosa tan important i tan personal com la lectura, per exemple. És molt important que l’alumne descobreixi per si mateix què li diu la lectura, que aprengui a submergir-se en la lectura, a extreure’n coses, perquè cada llibre ens parla. Aleshores, és molt, molt important. De fet, a vegades, costa. A vegades, els professors estem absolutament submergits en la pressa del temari, en el rellotge de la programació, en el rellotge dels objectius, en el temps entès com a “chronos”. I és molt important que els professors comprenguem que el que es desenvolupa a la nostra classe és un “kairós”. Els grecs anomenaven “kairós” al temps present en què estàs fent les coses de debò, és a dir, el moment de l’oportunitat. L’aprenentatge és una oportunitat, i aquesta oportunitat ha d’estar tan prop com sigui possible de les possibilitats, dels ritmes i dels interessos dels alumnes.

Hi ha una vinyeta humorística que potser has vist, que posa com a objectiu pujar a un arbre tres contendents: un elefant, un mico i un peix. L’escola no es pot comportar així. L’escola ha d’intentar que el currículum estigui de la manera més propera possible dels interessos dels alumnes. En aquest sentit, ara mateix hi ha una revolució metodològica que ajudarà els professors, perquè realment, si l’escola napoleònica, si l’escola de la tarima, i la pissarra verda, i el professor d’esquena als alumnes ja estava agonitzant, en aquests moments, amb la irrupció de la tecnologia, de nous requisits, de nous ritmes i de nous problemes, també, és evident que el professor ha baixat de la tarima, que el professor ha de mirar els ulls de l’alumne, ha d’apropar l’aprenentatge al màxim possible, fer-lo significatiu, que no estigui aïllat, que estigui unit a altres aprenentatges. Un dels meus somnis, quan jo era una mestra jove, era poder parlar del Partenó alhora que estudiàvem el teorema de Pitàgores i alhora que ens apropàvem a Sòcrates perquè tots estiguéssim submergits totalment en la Grècia antiga i això tingués un significat, fos una aventura d’aprenentatge pels alumnes. Això ja és aquí, s’anomena aprenentatge per projectes. És a dir, que els professors estem ara mateix fent front a una gran revolució que ens podrà apropar cada cop més als nivells dels alumnes, als requisits dels alumnes.

I això ha de ser així perquè l’escola no es pot permetre el luxe d’anar cap endavant i abandonar, ni de pensar que hi ha una mitjana en els éssers humans o confondre-la amb una mediocritat. Cap ésser humà és mediocre. Cap ésser humà es troba en la mitjana de res. Tots tenen un potencial individual, una mesura de les seves potències i de les seves capacitats. I el que hem de fer els professors és descobrir-la. Dir-vos-la perquè la vegeu i després fer tot el possible perquè vosaltres la traieu, perquè la traieu vosaltres, Naiara. Les potencialitats, els recursos, les qualitats us brollen a vosaltres. Nosaltres l’únic que fem i l’únic que podem fer és el decorat propici perquè aquesta alquímia es produeixi. Els currículums educatius han d’estar homologats, hem de tenir una garantia que adquirirem aprenentatges i que no hi haurà grans diferències en els aprenentatges. Però, un cop dit això, els currículums també depenen de les escoles, del que una escola vol potenciar, de l’autonomia d’un centre educatiu per potenciar una especialitat en Ciències, o una especialitat en Art, o una especialitat en Llengua i Literatura. Aleshores, aquí hi ha un enorme camp. Hem d’intentar, ja sé que és molt difícil, però l’educació necessita desregular alguns cops més que regular en excés. Igual que els professors, davant d’aquesta nova realitat, necessitem desaprendre algunes falques antigues que conservem i que han perdut la vigència davant dels requisits nous de la realitat.

Naiara. Parlant de desaprendre i tornar a aprendre les coses, a mi em vas fer classe pocs anys abans de jubilar-te, potser cinc anys, però sé que vas començar molt abans a fer classes.

Carmen Guaita. Parlant de desaprendre i tornar a aprendre les coses, a mi em vas fer classe pocs anys abans de jubilar-te, potser cinc anys, però sé que vas començar molt abans a fer classes.

Naiara. Què creus que és el que més t’ha impactat del que ha canviat des de la primera classe que vas fer fins a l’última que has fet?

Carmen Guaita. Doncs, Naiara, han canviat moltes coses, i després, n’hi ha algunes que no han canviat gens. Durant la major part de la meva vida professional, gairebé, gairebé, fins a la fi, jo he treballat a l’escola del model napoleònic. Si un professor hagués estat adormit com la Bella Dorment durant cent anys i s’hagués despertat, un professor del segle XIX s’hagués despertat als anys 80, quan jo vaig començar a treballar, al segle XX, hauria trobat…, s’hauria incorporat a l’aula pràcticament sense cap canvi. No obstant això, en aquests últims anys, no només l’escola, la societat, ha tingut l’enorme impacte de la tecnologia, amb tot el que això ha suposat per la nostra vida, l’enorme impacte de la globalització, l’enorme impacte que s’han diluït les categories kantianes. Kant deia que l’ésser humà es movia per l’espai i pel temps. Però, per la teva generació, l’espai, el món, és tot, i el temps és ara, perquè tu pots estar simultàniament parlant per internet amb un japonès a vuit fusos horaris de distància. Aleshores, l’escola, ara mateix, ha canviat molt, s’està afrontant molt als grans reptes, i són reptes que els professors han d’afrontar perdent, deixant anar els lligams de l’escola napoleònica. Nosaltres vam començar, no sé si te’n recordes, amb un mètode d’aprenentatge que s’anomena l’aprenentatge cooperatiu. Treballàveu en equip. Quin és el paper del professor quan els alumnes treballen en cooperació? No existeix la tarima. El professor baixa i deambula entre les taules i ajuda a aclarir alguns dubtes d’uns alumnes que per ells mateixos estan fent front a l’aprenentatge. Estan cercant el que necessiten trobar per respondre les preguntes que s’estan fent i estan elaborant les seves conclusions

I això és un nou rol del professor, que hem de desaprendre els professors del que hem viscut anteriorment. Però també hem de desaprendre en el diàleg amb les famílies, que ha de ser un diàleg molt més fluid, molt més d’aliats, molt més… Perquè els professors hem perdut… Ja no som l’únic referent pel qual entra la informació a la vida d’un alumne. Fa uns anys, el professor era el savi, la persona més informada del seu entorn. En aquests moments, nosaltres hem deixat de ser les persones més informades. La informació entra d’una manera horitzontal, però les persones podem convertir la informació que tu reps de manera indiscriminada, la podem convertir en coneixement. Com es fa? Ajudant-te a enllaçar la informació amb els coneixements previs que tu tens, ajudant-te a elaborar, a digerir aquesta informació de manera que siguis capaç de treure les teves pròpies conclusions i que puguis, inclús, si t’interessa molt el tema, avançar-hi, aprofundir-hi. I això és un nou rol que els professors estem ara mateix convidats a fer i, de fet, ho estem fent. Hi ha, en qualsevol cas, també moltes, moltes coses que no han canviat i no poden canviar, que són aquelles que estan relacionades amb la comunicació cara a cara, amb la transcendència de la tasca dels professors, perquè nosaltres formem part de les vides de la resta. I això requereix, per la nostra part, per part dels professors, un enorme compromís ètic que hem d’estar disposats a afrontar, i a afrontar cada dia, traient cada dia el millor de nosaltres mateixos.

Això no canvia tot i que canviï la metodologia, tot i que canviïn les eines i tot i que ara puguem fer una “flipped classroom” i el que jo explicava ho filmi en un vídeo i tu el vegis a casa perquè després practiquem nosaltres a l’escola. Què no canvia? Doncs no canvien els requisits necessaris per ser profe. T’han de seguir interessant els éssers humans, t’ha de seguir agradant comunicar, t’ha de seguir apel·lant el respecte per tu mateix, ha de seguir sense fer-te por, en un moment donat, tenir autoritat sobre una altra persona i exercir-la. Perquè l’autoritat deriva de la responsabilitat que tenim els profes davant vostre i de la responsabilitat que assumim davant de la família en relació amb el vostre aprenentatge, amb la vostra integritat, amb la vostra salut. És a dir, que aquí hi ha un camp, un terreny per l’autoritat del professor que no varia. És a dir, podem dir que no varia allò essencial, que és la natura de la comunicació personal entre professors i alumnes, però varia l’eina amb què ens comuniquem, varia el mètode amb el qual el professor t’apropa a tu al coneixement. És una gran aventura. Jo m’he jubilat i creu-me que em fa una mica d’enveja pensar en els professors que ara viuran a primera fila aquesta gran revolució de l’educació, que ha de ser, per cert, tot i que la tècnica ens ajudi molt, ha de ser una revolució a favor d’allò humà, cada cop més cap a allò humà.

Naiara. Quan vas venir a la nostra escola, feia uns anys que no feies classe. Recordo que el primer dia estaves molt perduda, a més de pel centre, perquè era un centre nou, la tecnologia, i et va costar bastant, però ho vas fer genial.

Carmen Guaita. Naiara, no ho vaig fer genial amb la tecnologia. El que passa és que, cada cop, algú de vosaltres s’aixecava, premia un botonet i em deia: “És aquest, Carmen”. Aleshores, jo intentava memoritzar quin botó era pel proper cop. El que els meus alumnes em van ensenyar: a utilitzar la pissarra digital!

Naiara. El que vull dir amb el fet que ho vas fer genial no va ser aprendre quin botó feia cada cosa, perquè això ho pot fer qualsevol. El que vas fer genial va ser adaptar-t’hi perquè nosaltres ens hi adaptéssim i sabéssim involucrar una cosa que nosaltres sabíem, que era utilitzar la pissarra digital, a les classes perquè ens hi interesséssim més.

Carmen Guaita. Mobilitzar, mobilitzar. El que un alumne ja sap és fonamental, és el pas previ a qualsevol tipus d’aprenentatge. I el segon pas és emocionar, mantenir una comunicació relacionada amb el coneixement, però que es faci, que es desenvolupi en el pla de l’emoció, de les emocions. Per això és tan important per un professor compartir el que li apassiona amb un alumne. Perquè si d’alguna manera enllaces la teva emoció amb l’emoció de l’alumne, es produeix l’aprenentatge. Jo he tingut moments meravellosos de presenciar en directe com es connecta amb l’emoció d’un alumne. Recordo un nen de quart de primària que estava investigant sobre l’Everest i estava a l’ordinador, i jo era al seu costat, però estava investigant ell sol. Aleshores, va llegir: “Forma part de la serralada de l’Himàlaia”, i ho va apuntar al seu quadern. “Fa més de 8.000 metres d’alçada”, i ho va apuntar al seu quadern. I, de sobte, va llegir: “La paraula Everest significa ‘el front del cel’”. Aleshores, va deixar anar el llapis, em va mirar amb els ulls oberts de bat a bat i em va dir: “Everest significa ‘el front del cel”. Per mi, el moment en què un aprenentatge connecta directament amb l’emoció, presenciar-ho tan de primera mà, estar tan prop quan succeïa això, va ser un tresor. No ho he oblidat mai.

I, per descomptat, estic segura que potser oblidi la mesura exacta de l’Everest, però el nom Everest i el seu significat no els oblidarà mai perquè era allà, a l’emoció. Per què no s’oblida mai el nom dels planetes del sistema solar? Perquè, pels nens, aquesta petita finestra que s’obre a l’univers connecta directament amb l’emoció. I aquesta n’és la clau. Aquesta és la clau de, directament, dels aprenentatges. I això són eines, recursos que els professors hem de conèixer, però també dels quals hem de gaudir, perquè és molt bonic veure com funcionen aquestes eines de l’emoció, i de l’empatia, i de la comunicació.

Naiara. Una altra de les coses que recordo molt és que, quan em sonava l’alarma o quan em despertava la meva mare, no m’importava que fossin les vuit del matí perquè sabia que aniria a classe, que seria amb els meus companys, amb persones que coneixia des que érem superpetits i amb tu, amb els meus altres professors que, per nosaltres, sou referents i sou persones supermàgiques. I no m’importava haver de matinar, haver de passar una hora al metro perquè us veuria, perquè tindria classes amb vosaltres i perquè això em motivava i em venien ganes de seguir, d’anar-hi.

Carmen. Quina meravella! Gràcies. Que bonic que m’ha sonat “amb tu”. Que bonic que m’ha sonat. M’ha sonat preciós. Gràcies.

Naiara. Què feies per aconseguir aquesta motivació dels teus alumnes?

Carmen Guaita. El tema de la motivació és molt important, Naiara, perquè hi ha un malentès molt gran respecte a la motivació. Però, fixa-t’hi, tu mateixa, a la teva pregunta has trobat la clau de la qüestió, perquè has dit: “Motivar-me”. El verb motivar està relacionat amb el moviment, amb la paraula motor. D’aquí prové, posar-se en moviment. Tu et pots posar en moviment per un estímul extern, et pots posar en moviment per un estímul intern, per alguna cosa que a tu et fa feliç fer. Però tu ets qui es posa en moviment, Naiara. Hi ha una gran confusió amb la idea de motivar una altra persona. La persona es motiva. Tu, com a professor, o com a entrenador, o com a pare, o com a educador, l’únic que fas és situar un decorat propici perquè hi hagi alguna cosa que pugui interessar a aquella persona, que pugui emocionar aquella persona, i per això l’has de conèixer bé. I una de les primeres obligacions dels professors és, precisament, conèixer bé la nostra classe. Els punts forts de cadascun dels nostres alumnes a classe, hem de ser capaços de dir almenys cinc punts forts de cada alumne. Per què? Precisament, per poder crear una atmosfera que permeti a un noi o a una noia motivar-se per allò que està aprenent. I jo crec que aquesta és la veritable definició de la motivació: em poso en moviment per això, em poso en moviment perquè m’agrada el que m’ensenyaràs o m’interessa. És la veritable clau i convé explicar-la així perquè, d’alguna manera, ha estat frustrant pels professors la confusió quan nosaltres hem sentit que érem nosaltres qui, d’alguna manera màgica, havíem de posar en moviment l’alumne. Hem patit, a vegades, una mena de sensació de fracàs. Cal comprendre que l’alumne es posa en moviment, i tu l’únic que fas és oferir-li estímuls per aquest moviment. Aquesta és la nostra feina. Així que aquesta és la motivació. Eres tu que s’aixecava. Eres tu, Naiara. I ho segueixes fent.

Naiara. Està molt bé parlar de què has après amb els teus alumnes, però hi ha una altra pregunta que et vull fer: què has aprés tu d’altres professors?

Carmen Guaita. Els professors que m’han fet classe a mi, i també companys amb els quals he treballat, han transformat la meva vida. És a dir, són persones que, literalment, m’han transformat la vida. Recordo quan jo era molt petita, molt petita, molt petita, que la mestra va fer la típica pregunta de què pesa més, un quilo de plom o un quilo de palla. I jo, molt segura de mi mateixa, vaig aixecar la mà i vaig contestar que ambdues coses pesaven un quilo, cosa que no és totalment certa segons la física, però bé, i recordo que la meva mestra es va posar molt contenta. Aquella alegria que vaig donar a la profe, que es deia Gloria, fixa-t’hi, mai l’he oblidat. Em va semblar… Em vaig sentir important i vaig comprendre que un dels papers fonamentals del mestre és aixecar la moral de l’alumne. Proporcionar-li una experiència d’èxit que se senti segur, que se senti capaç de fer coses. Això no ho he oblidat mai, i jo era molt petita. Recordo professors, per exemple, una professora, també, una professora de Llengua i Literatura que es deia Agustina, que em va encarregar que jo escrivís les lletres de totes les cançons que la meva classe presentaria als festivals de final de curs i als festivals de Nadal. J jo era l’encarregada de les lletres i li vaig preguntar per què.

I em va dir: “Doncs perquè dins teu hi ha una escriptora”. Caram, Naiara! Sí, dins meu hi havia una escriptora. N’hi ha. Aquella professora, de la qual ara em sembla estar veient, literalment, la seva cara davant de mi, va ser com una fada que, amb la seva vareta màgica, em va fer veure una cosa que jo desconeixia i em va fer plantejar-me: “És cert això?”. En Mariano, el meu professor, que a la Facultat d’Educació l’anomenàvem “El Mariano”, és una figura clau a la meva vida. Va ser la persona que va transformar les meves nebuloses respecte a les meves qualitats i capacitats en un claríssim: “Tu ets una mestra, no ho dubtis, ets mestra. Si tu et dediques a fer classe als nens, seràs feliç”. I, efectivament, així va ser i així ha estat. Aquell alquimista va ser un altre professor. Quan estava preparant el llibre ‘Memorias de la pizarra’, que entrevistava un munt de mestres ancians, molt grans, que havien viscut èpoques dures del segle XX, la República, la Guerra Civil, la postguerra… Aquells professors, aquells mestres, literalment em van canviar la vida perquè em van fer comprendre… Jo, en aquell moment, tenia el gran honor d’estar treballant pels professors, era vicepresidenta del sindicat de professors ANPE. Vaig aprendre moltíssim en aquell període de la meva vida perquè vaig veure l’educació des de fora. Però aquells mestres del llibre ‘Memorias de la pizarra’, amb les seves històries, amb les seves anècdotes, m’apel·laven directament al cor i em deien: “Què esperes per tornar a l’escola?”. Així que em van animar a prendre aquella decisió que, per descomptat, m’ha fet tan feliç els últims anys de la meva vida professional i que m’ha permès coneixe’t. I amb els companys amb els quals he treballat he après moltíssim, Naiara, moltíssim, perquè hi ha alguns professors, hi ha molts professors que viuen aquesta tasca, aquesta feina, implicant-se tant, d’una manera tan en cos i ànima, tan bolcada, traient tant les capacitats, que tenen una generositat tan gran per compartir el que ells fan bé, el que els surt bé, compartir-ho amb la resta de companys de claustre i dir-los: “Prova-ho per aquí, prova-ho per allà”, que són inoblidables.

Tu t’oblidaries de l’Ángel? Era el meu company de claustre, però em feia classes sense saber-ho, sense saber-ho. Recordo una de les lliçons més grans que vaig aprendre d’ell, perquè és un crac. I un cop li vaig dir: “No expliquem les coses que fem els profes, no sabem donar-nos importància”, li vaig dir jo. I ell em va respondre: “Quina importància ens hem de donar? Fem la nostra feina”. Ostres! És cert, la importància no ens l’hem de donar nosaltres. Nosaltres hem de lluitar per la professionalitat. La importància ens la doneu vosaltres, les famílies, i ens l’ha de donar la societat. Però no nosaltres, nosaltres fem, senzillament, humilment, una feina meravellosa, molt difícil, però és una feina. Hi ha vivències dels mestres que em van explicar la seva història pel llibre ‘Memorias de la pizarra’ que per mi són inoblidables. No les oblidaré mai. Per exemple, una mestra de Salamanca, la Teresa, Teresa Pérez, que em va explicar que tenia una alumna a l’època de la postguerra de la Guerra Civil Espanyola, una època en què la Teresa m’explicava que havien menjat pa fet amb serradures i que havien viscut circumstàncies que nosaltres ara no ens podem ni imaginar, una generació sencera. La Teresa m’explicava que hi havia una alumna que tenia el somni de ser metgessa, però que la família d’aquesta alumna no tenia possibilitats materials de pagar a la seva filla en aquell temps, en un temps en què les dones no anaven a la universitat, Naiara, per animar la seva filla a estudiar la carrera de Medicina. Però la nena en tenia moltíssimes ganes, aleshores, la mestra Teresa es va posar d’acord amb ella i va començar a fer-li classes extres i a posar-li doble feina. Quan els seus companys de classe feien un exercici, aquesta mestra i aquesta alumna, confabulades, aconseguien que la nena en fes dos, i la mestra Teresa li feia classes després d’acabar. Li feia classes, de manera que ella pogués estar molt preparada, molt ben preparada a l’hora de fer les revàlides que hi havia en aquella època, les revàlides dels batxillerats. Aquesta alumna de la professora Teresa va ser metgessa, possiblement, una de les primeres dones metgesses que hi ha hagut a Espanya.

I és inoblidable. Jo no podia deixar de pensar en la mestra i en l’alumna juntes, confabulades, perquè aquesta nena pogués sadollar la seva fam d’aprendre. Un altre professor que em va impactar moltíssim va ser un mestre gallec, una llegenda al seu poble, Cedeira, a la Corunya. Un mestre que havia fet classe a un munt de generacions diverses de nens, de nenes, però que també havia ensenyat a llegir a adults, i que em va explicar que l’últim any de la seva vida professional no havia aconseguit arribar al cor d’un alumne, d’un sol alumne, Naiara, al llarg de tota una vida professional, sent un referent. I a mi em va impressionar, perquè vaig comprendre que els professors som davant vostre, els alumnes, Naiara, cent per cent, en cos i ànima. Això no vol dir perfecte, sinó al cent per cent de la capacitat individual de cadascú de nosaltres, però que quan no funciona el diàleg amb un alumne i tu notes que no arribes a connectar amb un alumne determinat, et fa mal el cos i et fa mal l’ànima, perquè són les dues coses que tu estàs posant en joc. I a mi, aquell mal record, aquell mal sabor que li havia quedat a aquell mestre meravellós em va fer comprendre fins a quin punt la tasca del mestre, la tasca del professor és una tasca que implica la vida, que implica totalment la vida. De fet, als profes ens costa molt emportar-nos a casa el moment dolç, el moment miraculós, que n’hi ha cada dia, i gairebé sempre ens emportem a casa el moment que ens ha deixat dubtant sobre la nostra capacitat professional. Perquè si alguna cosa surt malament, tu dubtes sobre si vals per aquesta tasca. I aquest secret que jo acabo de desvelar no el sap gairebé ningú, només el sabem els mestres. No dubtes sobre si ho has fet bé o malament, dubtes sobre si vals o no vals per portar a terme aquesta tasca. Lamento haver desvelat aquest gran secret dels mestres.

Naiara. Estàs d’acord amb el que diuen que val la pena si, tot i que sigui a un alumne, li arribes fins al fons?

Carmen Guaita. Mira, Naiara, per descomptat que val la pena si a un alumne li arribes fins al fons, però arribem fins al fons de tots sense adonar-nos-en. És una de les característiques més… Fixa’t en la paraula que diré, més feixugues de la tasca del professor, perquè tot el que tu fas a classe, tot, té significat per algú. Tot suma o resta. Res queda indiferent. Cada paraula, cada mirada, allò de què t’has adonat, allò de què no t’has adonat. La decisió que has pres justa, la decisió que has pres injusta. L’alumne que aixecava la mà i no et va donar temps d’atendre i va pensar: “La mestra no em mira, no m’escolta, així que no existeixo”. Res és indiferent. Així que, tot i que ho pugui semblar, l’alumne que no t’està atenent a classe o l’alumne que, d’alguna manera, s’hi afronta, per ell ets biogràfic, ets fonamental també. I això forma part de la bellesa, de l’enorme i impressionant bellesa de la tasca docent, però també del compromís ètic de la tasca docent. Perquè quan un no fa res que sigui indiferent, ha de procurar fer-ho bé. De la millor manera que pugui. Tot.

Naiara. Recordo molt bé que cada dos per tres, molts cops improvisant-ho i sense que nosaltres en sabéssim res, ens portaves algun famós de qualsevol món, de qualsevol àmbit. Ens vas portar en Juan Antonio Corbalán, ens vas portar en Carmelo Gómez, vas fer que poguéssim mantenir una entrevista, encara que fos telefònica, amb en Rafa Nadal.

Carmen Guaita. Sí, al nostre programa de ràdio. Això cal subratllar-ho, és important.

Naiara. Important, pel programa de ràdio.

Carmen Guaita. Perquè teníem un programa de ràdio.

Naiara. Per què feies tot això?

Carmen Guaita. A mi em sembla molt important que l’escola proporcioni referents, però referents de persones que han posat en pràctica les seves qualitats, que coneixen les seves qualitats, les posen en pràctica i desenvolupen a partir d’aquestes qualitats la seva vida i assoleixen metes. És molt important. És molt important que vosaltres, els adolescents, els nens, pugueu conèixer persones que puguin ser referents positius, que han fet amb la seva vida… Però amb les seves capacitats de vida, han assolit les metes, perquè molts cops podem pensar que entre la infància i el triomf d’un esportista com en Corbalán o de… no hi ha res al mig, i el que hi ha al mig és un munt de feina, un munt d’esforç i un munt de capacitats posades en joc per aconseguir una meta, un projecte, un somni. I em semblava molt important que vosaltres coneguéssiu persones que haguessin fet coses excepcionals o que us obrissin móns que no estan habitualment dins l’escola. És una gran sort, per exemple, conèixer un escriptor o conèixer un actor, o conèixer un esportista o un ballarí com en Víctor Ullate, o una ballarina com la Lucía Lacarra, te’n recordes?

És molt important perquè, de sobte, veus que són persones reals que han construït la seva vida i et poden servir com a referent també, perquè és molt important que l’escola, que l’escola pública, que l’escola, però totes les escoles, siguem capaços de transcendir la realitat quotidiana dels alumnes, transcendir inclús la nostra pròpia realitat, perquè els profes sí que som referents. Jo sempre he estat molt conscient que era per vosaltres, i pels meus alumnes, nois i noies, el referent del que és una dona professional, però un altre tipus de professionals, professionals de molts àmbits, per què no? Normalment, gairebé sempre, ells volen col·laborar amb l’escola perquè són conscients del seu paper social com a referents. L’entrevista amb en Rafa Nadal va ser inoblidable. Jo crec que això ha estat una fita per la vida de tots, però no perquè sigui en Rafa Nadal, sinó perquè… Vull dir, no perquè ha assolit una meta o un èxit. La paraula “èxit” prové del llatí i significa “la sortida”. L’èxit és la fi d’un recorregut. Per això era important coneixe’ls a ells en persona, perquè ens poguessin parlar del seu recorregut, i no només del que nosaltres veiem a les xarxes socials o als mitjans de comunicació, que és el seu èxit. Així que ho feia per això. I me n’alegro. M’alegro que fos tan significatiu per vosaltres.

Naiara. Podries explicar així, que et vinguin al cap, algunes de les anècdotes, dels moments que més feliç t’han fet com a mestra?

Carmen Guaita. Al llarg de la meva vida professional? Una és impossible, però si en valen tres… Mira, recordo el segon any que vaig treballar a la meva vida. Treballava a Badajoz, vaig preparar amb els meus alumnes el teatre. Saps que, bé, que el teatre és una eina fonamental per l’educació. I vam preparar ni més ni menys que ‘Historia de una escalera’ de Buero Vallejo amb joves que feien vuitè d’EGB, aleshores equivalent a segon d’ESO. I el dia de l’estrena, va morir el gran poeta extremeny Luis Álvarez Lencero. I els nois em van proposar, ells em van proposar a mi que, abans de sortir a l’escenari, guardéssim un minut de silenci per Luis Álvarez Lencero. No he oblidat mai aquella intensitat d’aquell minut en què els mateixos alumnes volien fer un reconeixement a un poeta. Després, vaig rebre una carta d’un d’aquests joves extremenys que, per descomptat, ara ja deu ser un senyor més que granat. I ell em deia: “Profe, seràs a Extremadura mentre nosaltres et recordem”. I a mi em va impactar aquella carta, perquè la meva presència a la vida d’ells, Naiara, no depenia de mi, sinó de la voluntat d’ells, de recordar. I, per mi, això va ser molt, molt emocionant, molt emocionant, molt emocionant.

Un altre moment seria el de la meva jubilació, perquè, de sobte… Jo tenia un record d’infància que era la jubilació del meu avi i, de sobte, em vaig trobar vivint el mateix. Marta, la directora del San Miguel, tots els profes, tots els alumnes em van fer un comiat amb tanta estima que vaig estar després 15 dies sense dormir. No podia dormir perquè em despertava l’emoció de veure cap enrere i sentir que… pensar que ser professor té sentit, que és una cosa que té sentit fer-la. Però l’últim moment que escolliria seria aquest, Naiara, aquest que estem vivint ara nosaltres. Perquè, per mi, és meravellós veure la dona que tu ets i veure, ja, la quantitat de coses valuoses que faràs amb la teva vida a partir d’ara. Així que aquest moment és, per mi, un dels més feliços de la meva vida professional, que ho sàpigues.

Naiara. Tornaries a ser mestra? Tornaries a fer tot el que has fet després d’haver-hi dedicat una vida?

Carmen Guaita. Al llarg d’una vida hi ha moltes coses que, evidentment, no tornaries a fer. Però ser mestra? Això no ho dubtaria. No ho dubtaria ni un minut. Però hi ha una cosa important que convé aclarir, i és un altre secret, tot i que aquest és un secret de domini públic dels mestres. La meva situació actual és jubilada, però jubilada és un adjectiu. El substantiu és mestra. Jo soc una mestra jubilada. Vol dir que no he deixat de ser mestra i que no penso deixar de ser-ho, i això ho comparteixo amb tots els meus companys de professió. És una manera de ser. Viure l’educació és més que una manera de treballar, és una manera de ser, perquè t’ocupa moltes més hores d’aquelles que fas classe. Et desperten els teus alumnes de nit, els que tenen problemes. I aquest insomni dels mestres i dels professors, aquest insomni no el coneix gairebé ningú. Això és com el poema de l’amor de Lope de Vega, no sé si el recordes, que acaba dient: “Qui el va provar ho sap”. Te’n recordes? És la professió més bonica del món. Qui la va provar ho sap. Així que no penso marxar, jubilar-me.