“Nunca ha sido un buen momento para la filosofía”

Carmen Vicente Bernal. Hola, Víctor.

Víctor Gómez Pin. Hola.

Carmen Vicente Bernal. Soc la Carmen Vicente Bernal. Soc professora de Filosofia en un institut públic i és un plaer ser aquí amb tu perquè puguem parlar sobre filosofia i educació.

Víctor Gómez Pin. Bé, el plaer és meu.

Carmen Vicente Bernal. Bé, sabem que ets una de les figures més importants en l’àmbit de la filosofia, tant a nivell nacional, tant a Espanya, com a nivell internacional. Vas crear la Facultat de Filosofia al País Basc, un congrés internacional de filosofia… Ens podries explicar alguna cosa sobre la teva trajectòria?

Víctor Gómez Pin. El que vaig crear va ser el Departament de Filosofia de la Universitat del País Basc, perquè el fundador en va ser en Ramón Valls Plana, i en Javier Echeverría, el Departament de Lògica i Filosofia de la Ciència. Eren anys convulsos. La situació era conflictiva, i jo havia estudiat filosofia a la Sorbona i estava treballant a la Universitat de…, ara de Borgonya, vivia a París i se’m va oferir la possibilitat d’anar al País Basc en un moment, diguem-ne, problemàtic, amb el projecte d’arribar a crear un Departament de Filosofia. I, quan se’m va oferir la possibilitat de… En un lloc on hi havia un conflicte real i que em semblava que la filosofia podia tenir un paper determinant. I així va ser. Així va ser. Crec que la Facultat de Filosofia de la Universitat del País Basc, coneguda popularment com la Facultat Zorroaga, on es van integrar persones molt diferents, des de Fernando Savater, ell també ha anat evolucionant com molta gent, fins a René Thom, el matemàtic, passant per Jacques Derrida, que va fer allà un curs, Ulises Moulines…

És a dir, allà vam aconseguir crear una Facultat de Filosofia internacional en què hi havia científics, filòsofs i artistes. És a dir, d’alguna manera, intentàvem respondre a una cosa que ha estat central a la filosofia. O sigui, que la filosofia no és una disciplina especialitzada, però es nodreix de totes les disciplines especialitzades. No és una disciplina científica perquè no és una ciència, però sí que es nodreix de totes les disciplines científiques. No és una disciplina artística, però no pot passar de la història de l’art. És a dir, la filosofia és intersecció. Té amb la física una particular… Gairebé diria que una exigència de fidelitat per una raó: popularment, a vegades es diu que de la paraula “filosofia” s’identifica la metafísica. I, efectivament, amb tota la raó. La paraula metafísica no significa una reflexió sobre coses que serien a l’aire més enllà…, que no serien físiques. La metafísica diu: “Una disciplina que ve després de la física”. De fet, al batxillerat als estudiants se’ls parla, a vegades, com si fos la llista dels reis gots, Tales de Milet, Anaximandre, Anaxímenes, etcètera, etcètera. Doncs, bé, Aristòtil els anomenava a tots ells “to fysikó”, els filòsofs, perdó, els físics, els físics.

Carmen Vicente Bernal. Els físics, sí, sí.

Víctor Gómez Pin. Aleshores, van començar sent físics, és a dir, reflexionant sobre la natura, i es van acabar plantejant qüestions sobre l’ésser que reflexiona sobre la natura. Però no perquè es dedicaven al matí a una cosa i a la tarda a una altra, sinó que reflexionar sobre la natura acaba sent una reflexió sobre l’ésser que reflexiona sobre la natura. Això ho diu el mateix Sòcrates cinc minuts abans de morir. Per dir-ho d’alguna manera. I això segueix ocorrent avui dia. En aquests moments, val a dir que el destí de la física és la filosofia. I vull dir que sacrifiquem la filosofia a favor de la física? No, que som fidels a la filosofia sabent que la filosofia, inclús quan reflexiona sobre l’home, ha passat per una reflexió sobre la natura, inclús quan fa moral. A veure si m’explico en aquest sentit. No hi ha cap civilització que no es plantegi problemes morals. No obstant això, hi ha moltes civilitzacions sense filosofia, grandíssimes civilitzacions sense filosofia, perquè la filosofia té data de naixement. La filosofia neix a Jònia, amb aquests senyors…

Carmen Vicente Bernal. Que es dedicaven a l’estudi de la natura.

Víctor Gómez Pin. De la natura. Allà neix. Què ocorre? Com tantes coses que neixen en un lloc i en una llengua… La teoria de la relativitat neix en un lloc determinat i en una llengua determinada, i avui és patrimoni de la humanitat. La filosofia neix a Jònia, en la llengua grega, i avui és patrimoni de la humanitat, tal com ho prova el fet que l’últim Congrés Mundial de Filosofia es va fer a Pequín amb 10.000 filòsofs, i el Govern xinès va tenir l’amabilitat d’oferir-nos el Palau del Poble, on es va inaugurar el Congrés Mundial de Filosofia fa dos anys. Bé, tres en farà aviat. Prova que la filosofia és avui un autèntic patrimoni de la humanitat, i la humanitat hauria de ser respectuosa amb aquest patrimoni. En aquest sentit, és una satisfacció per mi haver convençut, a vegades, físics eminents, Premis Nobel, alguns d’ells, per ser presidents d’honor d’un congrés de filosofia que fem cada dos anys, que s’inaugura al Museu Chillida Leku, a Sant Sebastià, patrocinat per la Unesco.

Carmen Vicente Bernal. Al teu últim llibre, ‘El honor de los filósofos’, ens presentes la història de la filosofia com una història d’incomprensió i ingratitud. M’agradaria que ens parlessis una mica sobre ell.

Víctor Gómez Pin. Bé, efectivament, en aquest últim llibre m’anava adonant que alguns dels personatges dels quals jo parlava al meu llibre teorètic sobre ontologia havien tingut una vida complicada. Aleshores, començo a fer comptes, Leibniz mor sol o abandonat, com qui diu. Al seu enterrament, només hi ha una persona, i els seus ossos… Descartes, apareix el seu cadàver sense cap. No troben on es pot enterrar. Totes les inquisicions van contra ell. Servet és condemnat a la pira. Bruno és condemnat a la pira. Espinosa no pot publicar pràcticament res. És repudiat per la jerarquia de la religió hebrea. Però hauria estat repudiat per altres jerarquies. Aleshores, em començo a adonar que, efectivament, la història de la filosofia és la història d’un combat. Quan al segle XVI, si tu deies que la Terra era la que girava al voltant del Sol, tu, des del punt de vista de la vida pràctica, això importava un rave. El senyor que plantava tomàquets, bé, per dir-ho d’alguna manera, o un altre llegum, una altra hortalissa, el que interessava és que el Sol escalfés les seves verdures. Això és el que interessava. Si era el Sol el que girava o era la Terra la que girava, des del punt de vista pràctic, això no tenia cap interès i, no obstant això, t’exposaves a la pira.

Aleshores, per què t’exposaves a la pira? Doncs per l’exigència, el que Aristòtil diu al principi de la seva ‘Metafísica’: “Tots els humans, per genuïna disposició…”, és a dir, per la seva pròpia natura, “…desitgen la lucidesa”. Aquesta exigència de lucidesa et portava a enfrontar-te a vegades amb l’autoritat, si més no, acadèmica. Hi ha dones que després de donar suport a la Revolució Francesa acaben al cadafal. És el cas d’Olympe de Gouges, que diu aquella frase tremenda: “Si la dona pot pujar al patíbul…”, que és el cas d’ella, “…també ha de tenir dret a pujar a la tribuna”. Aleshores, en síntesi, he intentat expressar que el pensament s’obre camí, a vegades, sense llibertat, i inclús, sense esperança. Si cal esperar que hi hagi llibertat i esperança per al treball del concepte i el treball del pensament, és molt possible que, grans de les obres de l’esperit humà, no hauríem comptat amb elles.

Ja em diràs quina esperança podia tenir Thomas More a la Torre de Londres esperant la mort. I, no obstant això, escriu allà algunes de les seves joies, diguem-ne. És una tesi, és una tesi. El pensament, d’alguna manera, satisfà per si mateix. I, tot i que és cert que la lluita per la llibertat és una exigència de la filosofia, els filòsofs no han esperat a la llibertat en acte per, entre altres coses, mostrar que la llibertat és necessària per a la dignitat humana. Hi ha un cas que, a més, als espanyols ens concerneix molt particularment, el cas heroic de Servet, perquè Servet havia estat ja condemnat per la Inquisició, la Inquisició catòlica, i l’havien cremat en efígie, a Valença, a França. Però després, és clar, surt de Màlaga per entrar a Malagón. Cau a la Inquisició de Calví i allà, ja, el cremen en presència. Però va tenir la gosadia i la dignitat per enfrontar-se amb Calví. És a dir, ell va dir, efectivament, que Calví, si s’enfrontava amb ell, que argumentés i, si se li donava la raó, que Calví seria el reu. És a dir, és gent que ha donat una prova d’enteresa absoluta fent funcionar el pensament en circumstàncies en què d’altres, simplement, busquem consol.

Carmen Vicente Bernal. De fet, un dels capítols el dediques, precisament, al personatge d’Hipàcia, per exemple. Ens ho podries explicar una mica?

Víctor Gómez Pin. Bé, Hipàcia, saps que hi ha molta llegenda en l’assumpte, però bé, jo no soc historiador, i pel que jo he pogut inferir més o menys, que està a l’abast de tot el món, és un paradigma de persona que, a veure, pateix una cosa que sol ser molt comuna. Les institucions es fan dogmàtiques, i quan t’enfrontes amb les institucions, les institucions es vengen. I Hipàcia, a més, sembla que hi havia moltíssimes raons perquè provoqués una certa irritació. Si a l’època d’Émilie du Châtelet, el talent d’Émilie du Châtelet molestava profundament els francesos, tenia moltíssims enemics, dones i homes que no la suportaven per la seva saviesa i la seva bellesa, que diu Voltaire, parlant d’ella, doncs és molt probable que a Hipàcia tampoc l’ajudés gaire la seva condició de dona.

Carmen Vicente Bernal. Hi ha una altra dona que apareix en un dels capítols finals, la història de Simone Weil.

Víctor Gómez Pin. Doncs Simone Weil és un personatge que als espanyols ens toca de ben prop perquè ella va ser voluntària a la guerra d’Espanya. I hi ha una cosa que cal acceptar, ella va ser voluntària al bàndol republicà. Ella era més aviat anarquista i amb una certa espiritualitat catòlica. Sigui com sigui, s’incorpora a Barcelona només comença la guerra i va al front d’Aragó, i al front republicà, efectivament, assisteix a coses que li molesten profundament. Sobretot, coses que a ella li semblaven un mal arbitrari, és a dir, un mal gratuït. El mal que s’hauria pogut evitar. Però Simone Weil ve molt al cas perquè és una persona, efectivament, amb una lucidesa extraordinària, tant en qüestions morals com en qüestions científiques, perquè és germana d’un gran matemàtic, Weil, i es va interessar moltíssim per la matemàtica. I va ser víctima també, curiosament, de la condició femenina en aquest sentit sorprenent. Ella era a Anglaterra de refugiada, diguem-ne, i va voler anar a lluitar a França.

I no la van deixar els seus companys per la seva condició de jueva i, a més, per la seva fragilitat física i la seva condició de jueva, sabien que si l’agafaven, a la resistència estava perduda. Aleshores, no la van deixar. I això la va debilitar. Però va morir pràcticament escrivint el seu últim llibre, que després va publicar, que es titula ‘El desarrelament’. I és una reflexió sobre la necessitat d’arrelament que tenim els humans, que és molt curiós que escrivís aquesta necessitat d’arrelament ella, que era una internacionalista. L’internacionalisme consistia a dir que un trobava la seva llar a qualsevol pàtria. No obstant això, va tenir una reflexió extraordinària que va publicar Albert Camus, un altre que també sap del desarrelament. I, mentre escrivia el seu llibre sobre el desarrelament, va morir en condicions… En tot cas, en una gran malenconia, a l’exili. I, en gran part, també deprimida perquè els seus companys no la van deixar assumir el seu paper a la resistència.

Carmen Vicente Bernal. Al fil d’això et volia preguntar si creus que a través de la vida d’aquests pensadors, aquesta lluita, aquest combat davant les convencions de la seva època, si en l’actualitat podríem veure que existeix encara aquesta lluita, aquesta reivindicació de valors.

Víctor Gómez Pin. La lucidesa fa por. Hi ha qui diu que no és un bon moment per la filosofia. Jo crec que no hi ha hagut mai un bon moment per la filosofia. Si ens convencem que no n’hi ha hagut mai, no estarem buscant el bon moment per la filosofia, per entregar-nos a la veritable satisfacció espiritual que la filosofia constitueix. Un esforç del pensament contra l’abúlia, la peresa, la desídia i el nihilisme. La filosofia és una bona arma, però no cal esperar que hi hagi bons temps ni que, per dir-ho d’alguna manera, les institucions l’afavoreixin. Dit això, si les autoritats ens ajuden una mica, s’agrairà.

Carmen Vicente Bernal. M’agradaria, Víctor, que parléssim ara de la filosofia i l’educació. El paper que representa o que té la filosofia dins l’àmbit educatiu. Hem vist, bé, al llarg de totes les lleis, diferents lleis educatives que s’han aprovat a Espanya, com hi va haver un temps en què s’ha relegat la filosofia dels plans eductius, l’han deixada una mica més al marge, ara, amb la nova llei, sembla que se li donarà una mica més de presència i protagonisme en introduir-la també als estudis de batxillerat. Volia que m’expliquessis una mica quina és la teva visió sobre el paper de la filosofia a l’educació.

Víctor Gómez Pin. Espanya, a diferència de França, té un problema que és realment…. Aquí hi ha molts canvis, però és una cosa que se sap, i jo no hi insistiré. En qualsevol cas, perquè la filosofia tingui un paper clau en l’educació dels ciutadans, dic dels ciutadans en general, no només dels estudiants de Filosofia, és necessari que la mateixa filosofia faci una reflexió sobre ella mateixa i delimiti quin és el seu paper. Vull dir el següent: Aristòtil va ser el primer animalista de la història. El primer classificador d’animals. Leibniz s’inventa el càlcul diferencial amb Newton. Descartes, ‘El discurs del mètode’ és un pròleg als seus textos científics, entre ells, la geometria. Nietzsche era una persona que, els músics jutjaran, era un compositor. Galileu era fill d’un gran músic i també va ser compositor, ell mateix. És a dir, el filòsof es caracteritzava, sobretot, per negar-se a classificacions excessivament estrictes. Si tu vas a una biblioteca d’Itàlia, trobes el mateix llibre de Galileu, ‘El diàleg’ de Galileu és a la rúbrica “història de la física”, a la rúbrica “història de les matemàtiques”, a la rúbrica “història de la filosofia”, evidentment, i a la rúbrica “història de la literatura italiana”, perquè és un llibre del qual no poden prescindir ni els estudiosos de literatura ni els estudiosos de la història de la física, etcètera.

Aleshores, vull dir que la mateixa formació filosòfica ha de tenir en compte la necessitat, no dic la interdisciplinarietat, perquè no es pot ser especialista en moltes coses, però sí del coneixement d’aquests llocs en què hi ha intersecció i en què, a més, de la filosofia es nodreixen molts d’ells. Però a mi, realment, m’agradaria lluitar o convèncer, diguem-ne, el legislador de la necessitat que un equip interdisciplinari pensés un concepte propi per la filosofia i després veiés quin paper podria tenir en l’educació, no només dels estudiants de batxillerat, que efectivament, sinó que potser podia estar present a les universitats, a facultats de ciències o a facultats d’art. Per descomptat, als conservatoris. És a dir, com entendre la filosofia perquè formi part de la formació general dels ciutadans. Però això crec que hauria de començar per una mena de reflexió sobre ella mateixa. I no és tan difícil. És fixar-nos en els grans del verb, en els grans del pensament filosòfic, fixar-nos en què feien ells, inspirar-nos una mica del que feien ells, tenir en compte aquest Descartes que intenta mostrar la unitat de la raó i escriu aquest pròleg extraordinari que és ‘El discurs del mètode’, però que no oblidem que és un pròleg als seus tractats científics. Aquest llibre que, d’altra banda, també forma part de la literatura francesa. No oblidem que ‘El discurs del mètode’ és una de les grans obres de la literatura francesa, perquè jo aprofito per dir que no hi ha una cosa més divertida que ‘El discurs del mètode’. És a dir, que, realment, literàriament parlant, és a dir, és un veritable viatge en el sentit d’un senyor que, efectivament, fa una ficció extraordinària.

Aleshores, fixant-nos en els grans de la filosofia, crec que seria necessari que nosaltres mateixos, abans d’insistir tant perquè el legislador ens ajudi, presentar-li un projecte que fos bo per la introducció de la filosofia a tots els llocs on s’ensenyen coses que interessen a l’ésser humà.

Carmen Vicente Bernal. Bé, sé que has estat a diversos congressos d’intel·ligència artificial. Al teu llibre ‘Entre lobos y autómatas’ també tractes el tema, crec recordar. Pel que fa a aquest tema, hi ha molta por, a vegades i en certs àmbits, que ens puguin arribar a substituir les màquines en algunes professions, inclosa, per exemple, aquesta de la docència. M’agradaria saber quina n’és la teva opinió.

Víctor Gómez Pin. Jo em faig la següent pregunta. Jo llegeixo que això ha estat, d’entrada, de naixement, una imitació… I nosaltres, mirant això, arribarem a tenir una explicació de com funcionem nosaltres? És a dir, si jo veig una màquina que es diu Alphago i encenc el seu mecanisme, jo no, però bé, un bon professor, algun amic que tinc que m’ensenya bé aquest mecanisme i em converteixo en un especialista. Bé, almenys un coneixedor d’això. Això em servirà per saber com funciono jo? És a dir, em servirà per explicar-me que jo funciono, kantianament parlant, fent tres tipus de judicis, sempre? Jo estic tot el temps fent judicis cognoscitius. Sé que això és una cadira i que no és una taula. Estic sempre fent judicis morals. Tota l’estona estic dient: “Aquest és un canalla”. I per què li estic dient que és un canalla? Perquè està funcionant l’imperatiu categòric kantià. És a dir, sé que està abusant del feble i que està abusant del feble, d’un ésser de raó en situació de feblesa, per tant, és un canalla. Estic fent un altre tipus de judicis, judicis que anomenem estètics, judicis que Kant no confon. Hi ha judicis cognoscitius, judicis ètics i judicis estètics. Ni els confon Kant ni els confon ningú. Són modalitats diferents de funcionar cada dia. Bé, si jo, amb l’ajuda d’algun amic, acabo entenent el funcionament d’aquesta màquina, podré dir: “Caram! Així funciono jo”?

Per exemple, un dels problemes que tinc jo, i per això…, teníem els meus col·legues de Sant Sebastià, que estem fent el Congrés Internacional d’Ontologia, que tindrà lloc a l’octubre, que s’inaugura el 28 de setembre al Chillida Leku. El tema és “Determinisme natural i lliure albir”. El president un Premi Nobel de Física. És el tema més filosòfic clàssic que hi ha, determinisme natural i lliure albir, però com a president d’honor hem buscat un físic. Aleshores, hem convidat aquest senyor, que es diu Kochen, perquè vingui a exposar-ho, etcètera, etcètera. És a dir, jo soc una persona que, en un moment determinat, la meva condició de professor de Filosofia em porta a preguntar-me sobre la qüestió del llibre albir, i com que no la sé, doncs vull que hi hagi aquells que tenen alguna cosa a dir sobre això i munto un congrés sobre això. Aquesta màquina es trobarà algun cop en la situació en què em trobo jo? En el sentit de dir: “Això del lliure albir no està resolt” o “No sé si soc lliure, trucaré al senyor Kochen a veure si això i muntaré un congrés”. Si és així, aleshores hi haurà una màquina, per dir-ho d’alguna manera, que funcionarà com el subjecte kantià. I, si és així, aquesta màquina tindrà drets humans. Soc molt escèptic.

El dia que jo trobi una màquina tan preocupada com Kochen pel lliure albir, aleshores, jo convidaré aquesta màquina en lloc de convidar Kochen. Què vull dir amb tot això? Que la raó humana té una complexitat d’una magnitud… El fet mateix que els judicis estiguin dissociats entre judicis estètics, judicis ètics i judicis cognoscitius, aquesta màquina complexa, això és el que és intel·ligent.

Carmen Vicente Bernal. Moltes vegades s’ha parlat que, efectivament, les màquines són ara una gran ajuda en el terreny de la docència, per exemple. Els coneixements que tenen, en moltes ocasions, són molt més vasts que els que pugui tenir qualsevol professor. I s’ha qüestionat, precisament, quina és la tasca que ha de tenir ara el professor, no el de transmissor de coneixements, com s’ha tingut, tradicionalment s’ha considerat el docent com un transmissor de coneixements. Potser el seu paper hagi de canviar ara?

Víctor Gómez Pin. Sòcrates era un transmissor de coneixement. Ell diu: “Aquest jove, un noi analfabet, esclau, a més, sap matemàtiques”, diu Sòcrates. I per què diu que sap matemàtiques? Perquè en la concepció socràtica i platònica, la matemàtica era inherent a l’esperit humà. De manera que l’aprenentatge de les matemàtiques no era il·lustrar-se des de fora i per informació, sinó arrencar, portar a l’exterior, treure el que hi ha a dins. Jo sempre he pensat que era un bon paradigma del professor. El bon professor parteix de l’arrencada del principi que tot ésser humà, excepte en condicions dramàtiques i tràgiques, es quedarà mutilat en la seva capacitat, tot ésser humà, com a ésser de llenguatge, té potència de coneixement, i el que fa la funció del professor és actualitzar aquesta potència. El que deia Sòcrates d’ell mateix, prenent la paràbola de la seva mare llevadora. Bé, jo sempre he pensat que la funció del professor, en gran part, naturalment que ha de transmetre informacions, òbviament. I, a més, transmetre-les de manera que aquestes informacions ajudin a fertilitzar el que l’alumne potencialment porta a dins.

Si tenim aquesta concepció de la funció del professor, aleshores sí que hi haurà parts en què la màquina ens podrà substituir. Per exemple, evidentment, avui, compte que ara ja comencen a cobrar per això, però durant un temps, a internet es trobaven coses, ara ja se’n comencen a trobar menys, però jo deia als meus alumnes: “Mira, jo no et jutjaré ara per la informació, perquè la informació està disponible, et jutjaré per la capacitat que tens d’elaborar aquesta informació amb vista a recrear el que tu portes a dins amb ella, a usar aquesta informació com a esglaó”. Jo penso que aquesta és la funció del professor. Aleshores, a la part informativa ens ajuden les màquines? Bé, doncs que ens ajudin. També amb compte. Les màquines ens ajuden. Ara bé, compte, hi ha ajudes i ajudes. Fa dues setmanes, menys, al diari La Vanguardia de Barcelona hi havia una entrevista estremidora amb una persona ajudada per una màquina, a la qual deia: “Que maca que estàs!”, “Que guapa que estàs avui!”. I la màquina li responia: “Ai, que em faràs tornar vermella”, etcètera.

És a dir, bé, un especialista d’intel·ligència artificial de les ànimes, de l’Institut de València, va arribar a dir en un col·loqui, jo també en vaig formar part fa uns anys al Palau Macaya de Barcelona: “Humans morirem abraçats a màquines”. Feia referència, efectivament, a les persones que necessiten màquines que els cuidaran. Però, compte, això pot anar molt lluny. Pot fer referència a les persones que, simplement, la soledat els ha portat a estar abraçats per màquines. Bé, no acceptem que la màquina suplanti allò que és completament humà. La màquina no hauria de ser més que un instrument dels projectes humans, mai un substitut. Excepte, et deia, que trobem aquesta màquina que resulta que es diu: “Seré jo lliure?”. Amb aquesta màquina podríem parlar, i dic parlar amb intenció. Jo no he vist en el que se’m diu que la intel·ligència artificial produeix ni rastre de paraula. És a dir, és molt probable que en moltes de les coses que els humans fem es pugui trobar una similitud amb el que fa una màquina. De manera que el comportament pot semblar igual i els resultats d’aquest comportament poden semblar iguals.

Però crec que la diferència és que en aquest comportament no hi ha llenguatge, llenguatge humà. És a dir, el llenguatge va aparèixer un dia, però va aparèixer una cosa molt estranya, perquè el llenguatge és un codi de senyals que a vegades serveix per a la vida, òbviament. El llenguatge humà està ple d’equívocs, sobretot, quan es parla de coses afectives, que diu: “Hem de parlar”. I jo dic: “No, millor no parlar, perquè el llenguatge està ple d’equívocs i, potser, en lloc de resoldre-ho, la fas grossa”. Però, compte, aquests equívocs del llenguatge, que són molt dolents per utilitzar el llenguatge humà com un codi, són condició de possibilitat que existeixi, per exemple, la poesia. Sempre es diu que, si enriqueixes la poesia, estàs enriquint el llenguatge. Jo sempre he tingut la idea que la poesia només serveix al llenguatge. De fet, com a sistema d’informació, no serveix per a res. Jo et dic a tu: “La pedra és una esquena per portar el temps”. Doncs ja em diràs quina informació t’he donat. I si afegeixo: “Amb arbres de llàgrimes, i cintes, i planetes”, doncs et dona una informació nul·la. Tu, com a ésser viu que necessita informació per sobreviure, amb això no sembla que hagis… I, no obstant això, els éssers humans sabem que aquests versos del ‘Llanto’ de Lorca són commovedors i formen part de la nostra ànima.

Perquè, de codis de senyals animals, n’hi ha de magnífics. Sempre se cita el de l’abella, però n’hi ha d’altres, que, des del punt de vista del funcionament com un codi, són molt millors que el nostre. Però, és clar, l’abella no balla per ballar. Nosaltres parlem per parlar i pensem per pensar. Pensem encara que no vulguem i, a vegades, pensem sense possibilitat de mentida. Per exemple, els somnis. Aleshores, no ho sé, poden estar fent màquines que, des del punt de vista del que realitzen, és admirable. Et pot deixar estupefacte. Però, per això, no crec que sigui imprescindible que hi hagi llenguatge humà. Aleshores, què vull dir? Que quan aquesta senyora de Barcelona estava tan contenta perquè havia estat separada de la seva màquina i estava tan contenta perquè l’havia recuperat, no sé si perquè havia estat hospitalitzada o una cosa així, havia recuperat la seva màquina i deia que parlava amb ella, a mi, la veritat és que em semblava desolador. Aquesta senyora hauria de parlar amb persones.

De moment, que les màquines facin el que puguin. I, per descomptat, si van aprenent, que aprenguin i que siguin com més útils millor a les necessitats humanes. Òbviament, per certes feines embrutidores i alienadores, està molt bé que les màquines ens substitueixin. Però compte que no sigui un pur pretext per enviar la gent a l’atur. Com és el cas. És a dir, que la feina que pugui fer una màquina, que la faci la màquina, però, aleshores, que a aquesta persona se li doni l’oportunitat de llegir Descartes i aprendre a tocar el violí. I llegir Homer i aprendre una mica de matemàtiques. Que ens permetin tenir un temps, no d’oci, sinó d’enriquiment. És a dir, jo diria un temps festiu d’enriquiment del que portem a dins. Ara bé, si la feina embrutidora té com a complement un oci més embrutidor que la mateixa feina, aleshores l’hem feta bona.

Hi havia un poema de Jaques Prévert que deia que era molt trista la condició…, era quan es treballava encara els dissabtes. Deia que era molt trista la condició de l’obrer el diumenge a la tarda, perquè sabia que arribaria dilluns, i dimarts, i dimecres, i dijous, i divendres, i dissabte, i diumenge a la tarda. Doncs, bé, si a aquest treballador de Jaques Prévert diumenge a la tarda li fas estar pendent, com si fos important per ell, de les vicissituds d’un joc esportiu del qual no és protagonista, doncs la condició humana no s’està realitzant.

Carmen Vicente Bernal. Víctor, has mencionat en diverses ocasions que la filosofia és patrimoni de la humanitat. M’agradaria que ens diguessis per què l’hem de protegir.

Víctor Gómez Pin. Abans del Congrés Mundial de Filosofia de Pequín, que va ser l’últim… L’anterior va ser a Atenes. En plena crisi. Bé, el Congrés d’Atenes, que va tenir lloc entre aquests dos a Àsia, s’anomenava, el títol general, ‘La filosofia educadora de la humanitat’. Era el tema del congrés. Aleshores, què és el que justificava el fet de poder dir “la filosofia educadora de la humanitat”? L’aparició de la filosofia és com l’aparició de la ciència. És a dir, un cop apareix, la humanitat no pot prescindir d’ella. La humanitat no pot prescindir de Newton, no pot prescindir de Darwin, no pot prescindir de Galileu i no pot prescindir d’Einstein, és obvi. És a dir, és una riquesa de la condició humana. Jo et deia que el destí de la física és la metafísica, és a dir, que el destí de la física és la filosofia. I si la ciència és avui un patrimoni de la humanitat, la reflexió que porta la ciència dins necessàriament, què és la filosofia, ha de ser també heretada per la humanitat, tota sencera.

La filosofia posa sobre la taula les interrogacions que l’esperit humà porta a dins i que s’estan manifestant en el seu quefer ordinari i en el seu quefer científic. I, a més, en la mesura en què la filosofia sí que té una tendència a no dissimular. És a dir, la disposició del filòsof és que, on hi ha un problema, no es tapa. En aquest sentit, no hi pot haver una filosofia que no interessi a tot el gènere humà, i això ho dic amb una certa sorna respecte a determinades actituds filosòfiques a Occident. Una gran filosofia del nostre temps ha tendit molt a identificar la disposició filosòfica, no només al món occidental, sinó inclús a privilegiar unes llengües sobre altres pel que fa a la filosofia, concretament a privilegiar el grec i l’alemany. Com si hi hagués unes llengües potencialment més filosòfiques que altres. Crec que és una manera de supremacisme lingüístic que va en contra que la filosofia, precisament, pot ser assumida per tota la humanitat. Amb això vull dir que, en llengua bantú, es fa filosofia en llengua bantú exactament de la mateixa manera que es fa en alemany. Qualsevol llengua no indoeuropea pot estar perfectament impregnada per la filosofia quan les condicions socials ho permeten.

En aquest sentit, la filosofia és un patrimoni de la humanitat. És a dir, susceptible de ser acollida per qualsevol llengua si les circumstàncies, naturalment, ho permeten. No oblidem una cosa, que quan Descartes escriu ‘El discurs del mètode’ en francès, està fent un acte subversiu, perquè la llengua de cultura no era el francès. Aleshores, era fora de la cultura qui només coneixia el francès. Quan Galileu escriu el seu ‘Diàleg’ en italià, està fent exactament el mateix, és a dir, està mostrant que l’esperit humà no està segregat per llengües. És un dels sentits primordials en què dic que la filosofia és patrimoni de la humanitat en potència. I serà patrimoni de la humanitat en acte quan les institucions de tots els països, i que gestionen les llengües d’aquests països, facin el possible perquè, efectivament, es construeixin els mitjans socials perquè així sigui.

Carmen Vicente Bernal. Moltes gràcies, Víctor.

Víctor Gómez Pin. Igualment, gràcies per la vostra invitació.

Carmen Vicente Bernal. Moltes gràcies.