“Deixa en pau el teu cervell”

David del Rosario. T’imagines que compleixes tots els teus somnis, acabar aquesta carrera, tenir aquesta feina, viure amb aquesta persona que tant t’agrada, i et lleves al matí amb una sensació de buit insuportable? T’imagines que compleixes tots els teus objectius i, en lloc de sentir aquesta felicitat que t’havies promès, sents la pitjor sensació del món? Vaig acabar la carrera en plena crisi del totxo i em van oferir una beca per treballar a la universitat. Se’m va acudir emancipar-me, anar-me’n a viure amb la meva xicota, però no tenia diners. Em va caure del cel un Premi Nacional a Telecomunicacions que anava acompanyat d’una quantia important. Tenia diners. Tenia feina. Tenia salut. Què més podia demanar? Aleshores va passar: un matí em vaig llevar amb una sensació de buit insuportable i vaig fer el que crec que tots faríem, que és buscar l’origen d’aquesta sensació de buit insuportable.

Recordo que el primer que vaig pensar va ser: “Potser no m’agrada tant aquesta beca, aquesta feina”. I és clar, només hi havia una manera de comprovar-ho, i era deixant aquesta beca i aquesta feina. Tot era tan intens, que ho vaig fer, ho vaig deixar. I sabeu com em sentia? Pitjor! Era a la cua de l’atur i a sobre aquesta sensació continuava. Vaig continuar donant-hi voltes i voltes i em vaig plantejar “Potser no estic amb la persona amb qui realment vull estar”. Vaig decidir deixar-la i vaig tornar a casa dels meus pares. Sabeu com em sentia? Pitjor! No només havia fet mal a algú, i això em dolia, sinó que a més aquesta sensació de buit insuportable continuava amb mi. Recordo que era a 600 quilòmetres de la meva ciutat, en un poble perdut de l’Espanya profunda, i vaig adonar-me que aquesta sensació de buit continuava allà amb mi. I llavors va passar una cosa molt curiosa: per primera vegada em vaig adonar de la possibilitat que allò que jo sentia, aquesta sensació, no provenia de les persones, els llocs, els animals o les coses que m’envoltaven, sinó que provenia de mi. Vaig començar a fer servir les eines que havia après a la universitat, programació, el mètode científic, per investigar-me, per investigar la meva vida. I aquí va néixer el que jo anomeno “la neurociència aplicada al dia a dia”. Em vaig adonar, en certa manera, que si volia recuperar la meva felicitat, tornar a ser feliç, havia de fer-ho amb la ment, el cervell i el cos que tenia i no sabia com funcionava. Aquesta recerca em va portar a estudiar una mica de biomedicina. Actualment estic fent un doctorat en Ciències de la Salut i col·laboro amb moltes empreses, institucions, universitats en això de la neurociència aplicada al dia a dia. El meu nom és David del Rosario i avui aprenem junts.

Diego. Hola, David, em dic Diego i a mi el primer que m’agradaria saber en aquesta recerca de la felicitat a través de la ciència és: a quines conclusions vas arribar?

David del Rosario. El primer, Diego, que vaig descobrir és que sempre estava equivocat en un 99,5 %. Mirem aquesta idea. Teniu dos folis, dos papers per aquí? Gràcies. Imagina, Diego, que aquest foli representa tota la informació que hi ha ara mateix en aquest lloc. És a dir, les ones electromagnètiques de l’espectre visible que podem veure, les ones acústiques que podem sentir, la temperatura que podem sentir… Tota aquesta informació i també tota la que no podem percebre a través dels sentits és aquí. Per exemple, les ones de radiofreqüència que utilitza el teu telèfon mòbil. Per exemple, els raigs còsmics que venen de l’espai. Tota aquesta informació que no tenim sentits capaços de captar és dins aquest foli. Si jo em pregunto quanta informació, quina quantitat d’informació el meu organisme és capaç de rebre, de captar a través dels sentits, sent molt, molt, molt benèvols, podríem dir que el meu cervell només és capaç de captar el 5 % de la informació que ara mateix és aquí, al voltant nostre. Estareu d’acord amb mi que, si doblego aquest foli per la meitat, això seria el 50 % de la informació. Si el torno a doblegar, estaríem parlant del 25 %. Si el torno a doblegar, som al 12,5 %. Si el torno a doblegar, seríem al 6 % d’informació, d’acord? Com que avui m’he llevat de bon humor, en lloc d’un cinc, ho deixarem en un sis.

Ara bé, el 90 % dels processos que ocorren al nostre cervell són processos inconscients. I això vol dir que nosaltres no podem accedir a aquests processos voluntàriament. Per tant, jo, d’aquest 5 % de la informació que el meu cervell és capaç de captar, tinc accés conscient a aproximadament un 10 % d’informació. Estareu d’acord amb mi que, si d’aquest paperet que el meu cervell pot captar, el doblego per la meitat, seria un 50 %, sí o no? Si el torno a doblegar, seria un 25. Si el torno a doblegar, seria un 12,5. Ho deixarem aquí. Això d’aquí, que és el 0,5 % de tota la informació que ens envolta, és el que jo faig servir, Diego, per determinar si tu em caus bé o malament. És el que faig servir per iniciar una guerra. Aleshores, el primer que la ciència em va ensenyar és que constantment el meu cervell està deixant el 99,5 % de la informació de banda. És segons aquesta informació que jo decideixo si estudiar perruqueria o si decideixo estudiar biologia. I això és molt fort, perquè significa, per exemple, que si el meu cervell llança la proposta de “David, ets infeliç”, aquest pensament també està en un 99,5 % equivocat. I aquí vaig descobrir la meva ignorància.

I vaig descobrir que no vaig venir al món a intentar canviar-lo. Vaig venir al món a assumir aquesta ignorància i a investigar-la. Per què serveix la ciència? La ciència em permet accedir a aquest 99,5 % de la informació que en David, que el cervell d’en David no veu. És a dir, la ciència, amb els dispositius, amb els seus elèctrodes i estris, amb les proves, em permet accedir a un camp d’informació que en David no veu. I aquest és el veritable potencial de la ciència. Ara bé, miro al meu voltant i veig constantment persones que utilitzen la ciència per voler tenir raó. Però aquesta no és la finalitat de la ciència. La ciència em permet veure la vida des d’una perspectiva diferent. Em permet accedir a una informació que en David no veu. I nosaltres avui aquí hem de tenir clar que a la ciència no li importa tenir raó, a qui li importa és a l’ésser humà. La ciència té veu pròpia i es diu “mètode científic”.

Andrea. Hola, David, soc l’Andrea. Sé que dus a terme un experiment a escala mundial que es diu “Com se sent el món”. Podries explicar-nos en què consisteix i si heu arribat a alguna conclusió?

David del Rosario. De què està fet el teu dia a dia?

Andrea. El meu dia a dia? De gent, de feina, de rutina, d’amor.

David del Rosario. OK. Estem tots d’acord amb l’Andrea. Mirem al nostre voltant i està fet de persones, de coses, de llocs. Aquesta és la nostra part externa. Ara bé, de què està feta la part interna de l’Andrea? Què passa al món interior de l’Andrea?

Andrea. Doncs moltes emocions, pensaments, inquietuds, valors.

David del Rosario. Exacte. No només el món de l’Andrea, també el vostre món, el meu món, fins i tot el de les persones que ens cauen malament està fet de percepcions, pensaments, emocions. Als investigadors al laboratori ens agrada molt posar elèctrodes per mesurar l’activitat del còrtex prefrontal, de les neurones piramidals. Ens agrada molt ficar els cervells en un imant i radiar-hi un senyal de radiofreqüència. Tanmateix, de vegades ens oblidem de parlar amb les persones. I per mi el més important són els meus pensaments, les meves sensacions i emocions. No m’importa gens si una neurona activa un potencial d’acció en un moment concret o no. Jo estic obsessionat amb la neurociència aplicada al dia a dia de les persones, perquè crec que és el lloc que li correspon. Quan ens vam adonar d’això, vam idear aquest experiment de com se sent el món i de què pensa el món per preguntar al món, per preguntar-vos a vosaltres què passa a la vostra vida, què penseu, sobre què penseu, com us sentiu i poder incloure aquestes dades a les altres recerques que fem paral·lelament, que es basen, és clar que sí, en mesurar amb un sensor l’activitat cerebral, en fer entremaliadures a les cèl·lules en una placa de Petri… Això és molt important, però no podem perdre’ns de vista. No podem perdre de vista que el nostre món està fet de pensaments, percepcions, sensacions i emocions. Bàsicament, Andrea, l’experiment consisteix a colar-nos al dia a dia de les persones, a veure què senten a la feina; a veure què pensen a la feina; a veure quina és la seva sensació interna, allò que l’acompanya durant el dia a dia. I quan anem canviant aquests escenaris, aquestes situacions externes, feina, família, anar veient realment com ens sentim. Per què fem això? Perquè intuïm que cada persona té una relació diferent amb les coses que pensa i sent. I és aquesta relació la que volem descobrir. La neurociència aplicada al dia a dia, en lloc de preocupar-se per com el cervell pot arribar a generar un pensament o com funciona el sistema límbic per generar les nostres emocions, posa el focus en com em relaciono amb aquest pensament, com em relaciono amb aquesta emoció i, sobretot, quin efecte té això en el meu cos. És una perspectiva que ens apropa la neurociència al dia a dia i és la que persegueix aquest experiment.

Olga. Hola, David, jo soc l’Olga. Després de totes les recerques que has fet, què diries que és el pensament? Què ens en podries dir?

David del Rosario. Com que sabem que el cervell és al·lèrgic als conceptes i definicions però li encanten els experiments i les històries, utilitzarem aquest recurs per entendre què és un pensament. Primer de tot, se m’acut que aquest mateix vídeo, això mateix que està passant aquí, quan pugi, per exemple, a la web i la gent comenci a veure’l, generarà una sèrie de comentaris, els famosos ‘likes’ i ‘unlikes’. Jo et pregunto, Olga: si aquests comentaris i pensaments que queden aquí, al vídeo, realment són generats pel vídeo, no haurien de ser tots els pensaments idèntics?

Olga. No crec que hi hagi dues respostes iguals, no? Cadascú interpretem d’una manera i responem d’una manera diferent, suposo que segons la motxilla que portem.

David del Rosario. Vet aquí la clau. Les coses que pensem no són generades pels estímuls externs, sinó que les fabriquem nosaltres. L’Olga ha parlat de “la motxilla”. En neurociència podem parlar d'”experiències passades”, podem parlar d'”objectius”, podem parlar de “base genètica”. Però el pensament és una proposta que el nostre cervell llança a cada situació de vida d’acord amb tres premisses: una, la nostra experiència passada; els nostres objectius, les nostres metes de futur; també hi influeix lleugerament la base genètica. Aleshores, dins d’aquest context, quan jo trobo un vídeo a Internet, el meu cervell comença a fer la seva funció, que és llançar pensaments, llançar propostes neuronals. És clar, aquí hi ha dues maneres de viure la vida. Una és sent conscient de com funciona la meva ment i el meu organisme i una altra, que és la més habitual, és viure la vida sense ser conscients de com funciona la nostra ment i el nostre organisme. Quina diferència hi ha? Quan jo no sé com funciono, crec que el que jo penso és generat per l’altre. Aleshores converteixo això en un fet, converteixo això en la meva veritat i automàticament passo a experimentar la vida tal com la veig, tal com la crec. Algú que assumeix com funciona la seva ment i el seu organisme és conscient que allò que pensa només és una possibilitat i no és millor que el que pensa l’Olga o que el que penses tu. Quan comences a assumir això, comences a assumir la responsabilitat del que penses.

I quan fas aquest gest, comences a relacionar-te amb els teus pensaments d’una manera completament diferent. Us explicaré un petit conte. No sé si coneixeu la història del pastoret i el llop. La història deia més o menys això: en un poblet de muntanya hi havia un pastoret que cada dia a la mateixa hora agafava les ovelles de la gent del poble i se les enduia a pasturar. Trobava tan avorrida aquesta feina en què mai passava res, una cabra menjant, que un dia va decidir fer una broma i va arribar corrent al poble cridant “que ve el llop, que ve el llop!”. En aquell moment, el forner que passava per allà el seu organisme va començar a activar una resposta de lluita o fugida. Es va armar amb el primer objecte que tenia i se’n va anar a espantar el llop, que no es mengés les ovelles. El reverend que passava per allà va fer el mateix i tota la gent del poble se’n va anar amb el pastoret fins al lloc on suposadament s’estaven menjant les ovelles. I quan hi van arribar, van trobar el pastoret cargolant-se de riure. Bé, va passar el temps, el pastoret va decidir fer una altra vegada la mateixa broma i aquell dia que realment va venir el llop a menjar-se les ovelles, el pastoret va arribar corrent al poble, “que ve el llop, que ve el llop!”, i bé, “el pastoret ja hi torna”. Ningú se’l va creure. La lliçó d’aquest conte, d’aquesta història, normalment està relacionada amb el fet que si dius mentides, ningú et creurà. Però per mi posa de manifest dues de les principals característiques del cervell humà. La primera és que el cervell no distingeix entre realitat i ficció.

Observeu el que passava al cos del forner la primera vegada que el pastoret va fer la broma: el seu cos realment va reaccionar com si el llop s’estigués menjant les ovelles, però la realitat no era aquesta. No hi havia cap llop menjant-se les seves ovelles. En canvi, el dia que sí que va passar, la realitat era que s’estaven menjant les ovelles, l’organisme del forner ni es va immutar. I això dona peu a la segona característica, que és que sentim el que pensem. Quan jo penso que realment s’estan menjant les meves ovelles, el meu cos reacciona com si això fos una realitat. Quan jo penso que aquesta persona al vídeo no té raó, realment el meu cos m’acompanya, sento que això és veritat. I és així com ens perdem, com perdem la perspectiva. Quan jo començo a adonar-me que la major part del temps, concretament el 85 % del temps, sentim el que pensem, aquí s’obre la porta de deixar de culpar-te a tu pel que jo sento. Quan faig aquest gest, no només assumeixo el meu pensament, sinó que també assumeixo el que sento. I quan ho fas, el món continua sent com era fins ara, però la manera de relacionar-te amb aquest món, amb les coses que penses i sents, és completament diferent. Per tancar aquesta idea, us faré una pregunta. A veure què n’opina, què proposa el vostre cervell. Imagineu que fa mitja vida que us prepareu per córrer una marató. Heu desgastat desenes de Nikes, heu fet dietes, us lleveu per entrenar-vos, descanseu, no us preneu la cerveseta el cap de setmana… I aconseguiu classificar-vos per als Jocs de Barcelona 92.

Heu complert el vostre somni. Jo us pregunto: què penseu que us faria més il·lusió, guanyar la medalla dels Jocs Olímpics d’or, guanyar la de plata o guanyar la de bronze? Podeu aixecar la mà? Qui pensa que li faria més il·lusió, després de tota una vida d’entrenaments, guanyar la medalla d’or? Molt bé, aproximadament el 99 %. Si ara hi participa el Rafa Nadal de les maratons i no podeu optar a l’or, jo us pregunto: quants penseu que us faria més il·lusió guanyar la medalla de plata? Bé, també una quantitat significativa. I si a més del Rafa Nadal hi ha el Roger Federer de les maratons, és a dir, que només optareu al bronze, quants penseu que us faria més il·lusió guanyar la medalla de bronze? Bé, continuem amb una àmplia majoria. Un estudi fet als Jocs Olímpics de Barcelona 92 va arribar a la conclusió que els medallistes que havien pujat al tercer lloc del pòdium, és a dir, havien guanyat la medalla de bronze, eren significativament més feliços que els esportistes que havien guanyat la medalla de plata. Per exemple, com et dius?

José Manuel. José Manuel.

David del Rosario. José Manuel, per què creus que després de tants anys entrenant-se una persona que ha guanyat la medalla de bronze se sent més feliç que una persona que ha guanyat la medalla de plata?

José Manuel. La veritat és que em resulta difícil. Jo entenc que el de la plata és per comparació. Ho podria haver aconseguit, podria haver estat el número u. I això potser el gira en negatiu, no? Però si ho hagués enfocat bé, com crec que aquestes coses s’han d’enfocar, jo crec que n’hauria d’estar molt, molt satisfet.

David del Rosario. El que en José Manuel ens presenta és una cosa que va quedar en la història de la psicologia com a “pensament contrafàctic”. I això vol dir que les coses que semblen raonables, com per exemple: “Jo hauria de sentir-me molt millor si guanyo una medalla de plata que una medalla de bronze”. No sempre es compleixen. I també ens ha donat la clau. Mentre les persones que guanyaven la medalla de plata pensaven coses de l’estil: “He estat a punt d’assolir l’or”. Aquelles que guanyaven el bronze i pujaven al pòdium al tercer lloc pensaven coses de l’estil: “Uf, he estat a punt de quedar-me fora del pòdium”. Us adoneu de la influència que tenen els pensaments sobre la nostra experiència de vida? Us adoneu que una cosa és la vida pensada? “És millor guanyar una medalla de plata que una de bronze”. I una altra cosa molt diferent és la vida viscuda? Som experts pensadors. Ens encanta pensar la vida en comptes de viure-la.

María José. Hola, David. Em dic María José. Avui dia estem envoltats de missatges que ens empenyen a ser feliços. Creus que pensar en positiu ens ajuda a ser una mica més feliços?

David del Rosario. María José, descobrim-ho. Farem un experiment. És molt senzill. L’experiment consisteix que quan digui tres deixeu de respirar per sempre, OK? Esteu preparats? Els experiments són una cosa seriosa, així que agafeu moltíssim aire, tot el que pugueu, i quan digui tres deixem de respirar per sempre. Un. Dos. I tres. Hi ha algú que està començant a agafar un coloret violeta, morat. Pot semblar còmic, però és que no podem deixar de respirar a voluntat. Quan hem intentat voluntàriament tallar la nostra respiració i quan el nostre cervell ha detectat que el nivell de CO2 era considerable, el nostre bulb raquidi s’ha posat com una moto. I el nostre sistema nerviós ha fet que tornem a respirar. Això és molt interessant. Observeu com funciona: nosaltres podem decidir quina quantitat d’aire inspirem. També podem influir en la velocitat a què respiro. Però això no vol dir que som nosaltres qui respirem. L’oxigen arriba als alvèols, això es difon pel nostre organisme i va als glòbuls rojos. I són les nostres cèl·lules realment les que respiren. Això la major part de gent ho entén i no hi té cap però. Però apliquem això al pensament. Farem un nou experiment, que no ens ho expliquin. Quan digui tres us demanaré que deixeu de pensar per sempre. Més ben dit, que ningú pensi en un sol. El nostre cervell ja ens proposa aquest sol rodonet, prototípic, ataronjat, amb els seus rajos. Quina és la lliçó, la conclusió d’això que estem vivint? Que tu no penses. Pensa el teu cervell. I ho fa amb la mateixa naturalitat que els teus pulmons bomben aire o el teu cor bomba sang. És la seva funció, pensar. Per tant, deixa en pau el teu cervell. Pots permetre que el teu cervell pensi el que pensa? Pots permetre que el teu cor bombi com bomba? Pots permetre que els teus pulmons inspirin i expirin l’aire que realment necessites?

La resposta de molts cervells davant aquesta pregunta és “no”. Com podem, María José, realment ser més positius, pensar més en positiu si no soc jo qui pensa, si és el meu cervell? Quan començo a intentar canviar-me, a intentar que el cor no em bategui així quan m’acosto a una noia que m’agrada, tindré problemes d’equilibri. Tindré problemes d’oxigen. Probablement cauré rodó. Per què demanem al nostre pensament que sigui d’una manera diferent? No té cap sentit. Això només ho fem quan no sabem com funciona la nostra ment i el nostre organisme. I no dic que estigui malament. Dic simplement que quan comencem a aprendre com funcionem, la nostra perspectiva canvia, ja no volem tenir-ne el control. I s’obre la possibilitat de començar a relacionar-nos amb el nostre pensament d´una manera completament diferent. Quan començo a assumir en el meu dia a dia que allò que penso no és un fet, sinó una proposta del meu cervell per viure una situació de vida, començo a obrir-me a la possibilitat de no voler canviar-ho, de començar simplement a mirar com em relaciono i començar a treballar en les nostres relacions, com trobar xicota o xicot. Però és un pensament. Aleshores, com em relaciono amb això que estic pensant? Estic lluitant o fugint d’aquest pensament? O l’estic abraçant? O l’estic fent servir com un element d’aprenentatge? Normalment, quan investiguem això al laboratori, la majoria de persones lluiten o fugen dels seus pensaments, i una de les formes més acceptades és intentar canviar-lo, intentar fer-lo més positiu. Això, des d’un punt de vista de la neurociència, no té sentit. M’agradaria, ja que hi som, per descobrir realment com funciona la gènesi del pensament, que m’ajudéssiu a fer un experiment. María José, tu mateixa, ja que has iniciat aquesta calamitat, em pots acompanyar? I bé, tu també. Podeu venir? Com te dius?

Eva. Eva.

David del Rosario. Eva. Tens un telèfon mòbil?

Eva. Sempre.

David del Rosario. Et demanaré simplement que controlis 10 segons, OK?

Eva. D’acord.

David del Rosario. Jo jugaré una mica amb el teu cervell, però tan poc que segur que no t’importarà, María José. Et demanaré que durant 10 segons em diguis tots els carrers de Madrid que puguis, OK? Estàs preparada? Quan em diguis comencem.

Eva. Ja.

María José. Conde de Cartagena, Reyes Magos, Walia, los Pinillas, los Juglares, la Raya, Indalecio Prieto, José Prat, avinguda de la Democràcia…

Eva . ‘Stop’.

David del Rosario. Nou. Molt bé. La María José, en 10 segons, gairebé un per segon, ha aconseguit donar-nos nou ciutats. Ara no et limitaré. Et demanaré que durant 10 segons més em diguis noms del que vulguis, però que no estiguin connectats per una temàtica. Per exemple, que no siguin noms de carrers. I que tampoc siguin coses que pots veure. Per exemple, una persona, cabells, ulls… No, llibertat total. Coses que no estiguin relacionades.

María José. Paraules a l’atzar?

David del Rosario. A l’atzar. Completament a l’atzar. Llibertat. A punt?

Eva. Ja.

María José. Llibertat, carrer, blau, David, tarima… Un altre David. Llum, sol.

Eva. ‘Stop’.

David del Rosario. Bé, hi posarem, estava en temps de descompte, però “llum” i “sol” els hi posarem. Heu vist què ha passat? El seu cervell no ho ha pogut evitar. Ha dit “tarima” perquè som sobre una tarima, ha dit “David” perquè aquí hi ha un David, ha dit “llum” i “sol”, que està directament relacionat… El que estem descobrint és que el teu cervell i el meu cervell són un associador professional.

María José. Molt bé.

David del Rosario. Quan jo et demano que associïs coses, ets una fletxa. Comença: “Carrers de Madrid: pom, pom, la Gran Via, no sé què, papapapapapa”. Quan jo et dic: “Total llibertat, no associïs”. Ah… Es queda com quan un mico veu els llums d’un cotxe. Això és molt interessant. Quan intento canviar el meu pensament, quan intento dir al meu pensament “no associïs”, el cervell em diu: “Però xaval, tu de què vas?”. És com demanar a una aixeta que no faci aigua.

Eva. És clar.

David del Rosario. Quan nosaltres realment comencem a descobrir com funcionem, quan nosaltres realment comencem no només a saber-ho mentalment, parèntesi: pensar la vida, sinó que ens prenem la molèstia de portar-ho al nostre dia a dia, a la nostra quotidianitat, comencem a descobrir que passen coses i, sobretot, que la vida no és com la pensem. La vida és com és. Estàs disposat a viure-la? Els experiments ens porten a aquest punt de viure en comptes de només pensar. I fixeu-vos a quin punt ens porta això. No teniu ganes de començar a relacionar-vos d’una manera més distesa, més relaxada amb les coses que pensem? Si comences a assumir que el que penses és només una possibilitat, utilitzaràs, per exemple, aquest pensament, el mateix de sempre, per fer-li el mateix comentari a la parella de “no has rentat els plats”? La vida pren un matís que no esperem quan comencem realment a relacionar-nos amb les coses que pensem i sentim d’una manera coherent amb com funcionem. I aquest és el repte. És la clau. Moltíssimes gràcies.

María José. A tu.

David del Rosario. Podeu seure.

Vanesa. Hola, David. Soc la Vanesa i m’agradaria saber quin paper juga la confiança en els altres per aconseguir la nostra felicitat.

David del Rosario. La confiança per a l’ésser humà actual és un repte. Em ve a la ment, escoltant la teva pregunta, un experiment de la doctora Davis que es va fer cap al 1920 i consistia en el següent: amb la supervisió d’un adult posaven davant d’un nadó un plat amb un aliment bàsic. Podia ser un ou dur, pastanaga bullida, arròs… I el protocol consistia a deixar que el nen mengés d’aquest aliment el que ell volia i quan ja es distreia, perdia l’atenció o començava a jugar, canviaven el plat i li oferien una altra cosa. El que la investigadora va fer en aquest cas, com que sabia perfectament la quantitat d’aliment que hi havia a cada plat, va ser fer una estimació de la dieta del nadó. I van arribar a la conclusió que, tot i que alguns nadons es passaven una setmana menjant pastanagues i altres picaven una mica d’això, una miqueta d’allò, tenien una dieta més variada, al final, en el còmput global, la major part dels nadons s’havia alimentat equilibradament i tenien un creixement completament normal.

Sempre que comparteixo aquestes idees que passen al laboratori amb vosaltres o amb més gent i pregunto quantes persones estan disposades, sabent això que ens posa damunt la taula la neurociència, a permetre que sigui el seu nadó el que decideixi què vol menjar, em trobo que tothom hi està disposat, perquè tots sentim que alguna cosa ens traspassa, anomena-ho “procés intel·ligent i autodirigit de la vida”, que hi és i que el nostre cos és intel·ligent. Però quan els pregunto quants realment ho han fet, pràcticament ningú. Això vol dir que el coneixement, si no l’apliquem, si el portem a la nostra ment sostingut des de la por, no serveix absolutament per a res. Quan jo començo realment a posar en pràctica les coses que la neurociència em diu, moltes vegades, com en aquest cas, em trobo amb la por. Aquest experiment me’l va explicar una amiga que és nutricionista i després de la batalleta pertinent em va fer el comentari “això està molt bé, però si el meu Mario no menja en dos dies, li fico les farinetes per les orelles”. No confiem. No passa absolutament res. Simplement n’estem prenent consciència. Quan tu comences realment a investigar com funciona el tema de la confiança i la por en el cervell humà, t’adones que no hi ha àrees per controlar la por i no hi ha unes àrees per controlar la confiança, sinó que por i confiança utilitzen les mateixes xarxes neuronals per funcionar, principalment mesencèfal, cos estriat dorsal i l’amígdala. És clar, jo us pregunto: això és coherent amb la vostra experiència de vida? Normalment em direu: “Sí, jo mai he sentit por i confiança alhora”. I llavors jo us pregunto: esteu disposats a portar aquesta idea que la por i la confiança són dues cares de la mateixa moneda, que a cada situació de vida he de decidir si témer o confiar al vostre dia a dia? La resposta a aquesta pregunta no és un argument racional perquè el puguem comprendre, sinó que és una experiència.

Mar. Hola, David. Em dic Mar. He llegit que dius que la mentida forma part del nostre dia a dia. A què et refereixes exactament?

David del Rosario. Hi ha estudis que ens ensenyen que mentim cada tres minuts. Aquests estudis de Robert Feldman, de la Universitat de Massachusetts, es complementen amb la feina d’altres investigadors, que assenyalen que mentim en una conversa el 35 % del temps. Però en realitat la cosa és més alarmant del que pensem. Quan vivim la vida sense saber com funcionem, ens estem mentint constantment. Quan jo em crec que allò que sento prové de tu, m’estic mentint. Quan crec que allò que penso és millor que el que tu penses, m’estic mentint. I és molt bonic ficar-nos al laboratori a descobrir tot això. Hi ha una àrea del cervell que es diu còrtex cingulat anterior, entre altres, que és com un detector d’honestedat. No cal que jo comuniqui una mentida a una altra persona, n’hi ha prou que el meu cervell la pensi i jo li pari atenció perquè aquest detector activi totes les alarmes. Això ens ensenya que realment l’honestedat no té res a veure amb els altres, amb dir mentides als altres, sinó que té a veure amb un mateix. L’honestedat és un gest d’empatia amb un mateix. T’explico una anècdota que em va passar fa un parell d’anys.

Anava cap a una entrevista. Anava pensant en les meves coses i de sobte em trobo a una captadora de socis d’una ONG molt coneguda. Et llancen aquest tipus de frases de “Hola, tens un minut?”. Aleshores vaig descobrir que sí que el tenia, però que no em venia de gust invertir-lo en això. Aleshores li ho vaig comunicar, li vaig dir: “Sí, però ara mateix no em ve de gust”. Aleshores vaig veure com es quedava completament petrificada. I em mira fixament als ulls i em diu: “Que bona aquesta! Aquesta no me la tenia preparada”. I vaig descobrir que el nostre món no està preparat per a l’honestedat. Intentem ser tots tan originals, que al final actuar de cor s’ha convertit en la manera més original de fer les coses. Si realment comencem a assumir i veure quantes vegades al nostre dia a dia ens comportem d’una manera que no és coherent amb la manera de funcionar del nostre cervell i el nostre organisme, ens adonarem no només que ho fem contínuament, sinó que aquesta és la principal font de tots els nostres problemes.

Andrés. Hola, David. Soc l’Andrés. Els records creen marcs de referència que ens permeten viure el present, però ens podem fiar d’aquests records?

David del Rosario. La memòria no és una caixa forta. Si nosaltres portem aquesta idea al laboratori per contrastar-la, ens adonarem que el cervell menteix més que no parla. I la memòria també. Imagina que jo et demano, quan tenies 14 anys, que responguis a un qüestionari, un qüestionari molt senzill que conté preguntes sobre quin és el teu equip de futbol favorit, com és la teva relació amb els teus pares, què tal a l’escola, què tal amb la professora, amb els teus amics… I jo et demano que 33 anys després contestis el mateix qüestionari, però des del record de quan tu tenies 13, 14 anys que el vas emplenar per primera vegada. És a dir, jo no t’estic preguntant quin és el teu equip de futbol, sinó quin és el teu equip de futbol… Quin recordes que era el teu equip de futbol quan tenies 13 anys? Com recordes la teva relació amb la teva professora o amb els teus pares als 13 anys? I llavors començo a comparar les respostes d’aquella personeta de 13 anys que va contestar i la resposta, el record d’aquesta persona 33 anys més gran. Aquest experiment de Daniel Offer va arribar a la conclusió que allò que recordem no va passar com ho recordem. L’experiment arribava a conclusions tan xocants com que el teu equip de futbol favorit no era el que tu recordes; la teva relació amb els teus pares no era com la recordaves; la teva relació amb els teus amics no era com la recordaves.

Què passa aquí? Està passant simplement que un record no és res més que un pensament. Un pensament que apunta al passat, sí, però és una proposta neuronal que el teu cervell està fent ara amb qui ets ara. I quan comences a adonar-te’n, t’adones que realment un record no té la capacitat de dirigir la teva vida, de dirigir la presa de decisions. Aquest és el principal punt conflictiu entre els records i l’ésser humà avui dia. Jo, per exemple, em relaciono amb tu segons la darrera vegada que ens vam trobar. Jo determino si tu em caus bé o malament segons el que recordo que va passar aquell dia. Però ni tu ets la mateixa persona d’aquell dia ni jo soc la mateixa persona d’aquell dia. Per tant, no m’estic relacionant amb tu, sinó que m’estic relacionant amb el que recordo de tu. Quan faig això, el meu record es converteix en una mampara, en una imatge mental que no em permet veure’t en realitat. Constantment m’estic relacionant amb una imatge mental de tu que anomeno “record”, però no hi està havent una trobada amb tu. Quan vaig més enllà del meu record, més enllà del meu pensament, m’adono novament que aquest record només és una possibilitat. Estic disposat a descobrir com és la meva relació amb tu ara, en lloc de relacionar-me tothora amb el meu record? Quan dius “sí”, això es converteix en una trobada. Una trobada en què no saps qui ets, no saps si aquesta persona et cau bé o malament, no saps com és l’altra persona, però sí que saps que estàs disposat a descobrir-ho.

Luis. Hola, David. Tu has esbrinat moltes coses que poden ser útils al dia a dia. Coses pràctiques, per dir-ho així. Què en destacaries? Quines destacaries?

David del Rosario. La que em fascina més és aquesta possibilitat que allò que pensem no és un fet, sinó una possibilitat. Per mi això va canviar completament la manera de veure el que passava a la meva vida. Una altra cosa que em va fascinar és el que anomeno “la regla del PLAC”. I diu: una persona, un lloc, un animal o una cosa, d’aquí això de PLAC, no té la capacitat de fer-me sentir, sinó només la idea que el meu cervell ha associat a aquesta persona, lloc, animal o cosa. Això ens passa constantment. Constantment ens comportem com si allò que sentim fos generat pels altres. I estem cansats de veure que persones que viuen situacions de vida molt semblants tenen la capacitat de reaccionar de maneres molt diferents. Per exemple, una ruptura sentimental. No totes les persones que els deixa la parella se senten igual. Uns poden entrar en un episodi molt fosc de la seva vida i altres poden dir: “Uf, el que m’he tret de sobre”. Si nosaltres ens fiquem dins del cap d’aquestes persones, descobrirem que estan pensant i sentint coses. És realment quan el meu cervell pensa “no trobaré ningú que m’estimi” que jo començo realment a viure aquesta ruptura com una pèrdua, com una cosa molt intensa, com una cosa dolorosa. Però fixeu-vos que si aquesta situació de vida va acompanyada d’un pensament del tipus “te n’has lliurat, quina murga t’has tret de sobre”, la mateixa experiència que pot ser una ruptura sentimental, la vivim de manera molt diferent.

Per tant, la regla de la proposta, que és recordar que un pensament no és un fet, sinó una proposta del meu cervell per viure una situació de vida, i la regla del PLAC, una persona, un lloc, un animal, una cosa no té la capacitat de fer-me sentir, sinó la idea que el meu cervell associa, és una cosa que pot començar a fer que apropem la neurociència al nostre dia a dia. I aquí hi ha una cosa molt interessant, que és començar a preguntar-nos: “OK, el meu cervell proposa pensaments amb la mateixa naturalitat que el meu cor bomba sang o els pulmons aire. És la seva funció, pensar. Però com m’hi relaciono? Què faig quan tinc a la ment aquest pensament de ‘uf, no sé si vull, si estic estudiant el que he decidit’, o aquest pensament, ‘no sé si vull deixar aquesta parella’ o aquest pensament de ‘no sé si hauria d’agafar l’altra feina’? O sigui, què faig quan començo a entrar en aquest cercle que tots coneixem, jo l’anomeno “la roda de hàmster” o “la rentadora”? Què podem fer aquí des d’un punt de vista pràctic? El nostre cervell té tot un sistema, que està capitanejat pel sistema executiu, que ens permet utilitzar o llençar pensaments. La idea és molt fàcil. Imagineu que, no ho sé, sortint del plató us torceu un turmell, com diria la meva àvia, Déu no ho vulgui, però imagineu que us torceu un turmell, us feu una lesió i us han d’enguixar durant 40 dies.

Què passa aquí a escala fisiològica, muscular? Realment, quan vosaltres deixeu de fer servir la cama perquè teniu aquesta lesió, Perdeu un 5 % de massa muscular a la setmana i un 2 % de massa òssia al mes. Què passa? El vostre cervell, el vostre organisme diu: “Bé, si no es fa servir aquesta cama, doncs la llenço. Literalment, deixo d’alimentar-la. Marco aquestes proteïnes i no les alimento”. Això ho heu vist. Quan anem més al gimnàs ens posem com un croissant i quan deixem d’anar-hi, fideuets i comença a sortir el flotador per on no volem. Això és una premissa de tot organisme viu i es diu “usar o llençar”. Doncs això, que és aplicable en fisioteràpia i tots coneixem, a un braç, una cama o un múscul, també és aplicable als nostres pensaments. Aleshores, en cada situació de vida el meu cervell fa la seva funció, que és proposar un pensament, i jo puc decidir si fer-lo servir o no. Com es fa això? Amb l’atenció. Cada vegada que jo paro atenció sostinguda a un pensament el meu cervell interpreta que aquest pensament és útil i, per tant, la probabilitat que m’ho torni a proposar en una situació de vida similar augmenta. Si el meu cervell em fa una proposta i jo no li paro atenció sostinguda, tenim el cas oposat: la probabilitat que el meu cervell m’ho torni a proposar en una situació similar disminueix. En certa manera, el nostre cervell espera constantment que nosaltres li diguem si aquest pensament és útil o no.

Però què passa? Que, com que vivim la vida sense saber com funcionem, això sí, tractant de fer-ho al millor possible amb els coneixements sobre nosaltres mateixos que tenim, intentant lluitar contra aquest pensament o intentant fer-lo més positiu li parem atenció sostinguda i donem el missatge contrari al nostre organisme. Posaré un exemple. Imagineu que un pensament és com un lleó. Si començo a lluitar contra aquest pensament, aquest lleó, hauré de parar-li atenció sostinguda per no sortir corrent en la mateixa direcció del lleó i que se’m mengi. Sí o no? Aleshores hem de començar a assumir que quan jo paro a aquest pensament atenció sostinguda perquè vull lluitar-hi o fugir-ne, aconsegueixo dir al meu cervell “aquest pensament és útil”. Aleshores, intentant fugir del pensament, li paro atenció i augmento la probabilitat que el meu cervell m’ho torni a proposar. Aquí comencem a viure aquesta vida de roda de hàmster. Aquí comencem realment a, intentant fugir d’aquests pensaments, que no apareguin, donar-los més protagonisme a la nostra vida. I no ho fem, ho sento per la paraula, perquè siguem idiotes, ho fem simplement perquè no sabem com funcionen la nostra ment i el nostre organisme. Quan jo vaig començar amb això em vaig adonar que hi ha acadèmies, universitats de tot. O sigui, tu pots estudiar perruqueria, pots estudiar informàtica, pots estudiar medicina, però enlloc t’ensenyen com funcionen la teva ment i el teu organisme d’una manera pràctica i aplicable al dia a dia. Molt sovint em dic a mi mateix que si jo hagués sabut molt abans totes aquestes coses que he anat descobrint i investigant, m’hauria estalviat moltíssims, moltíssims disgustos. Així que, tancant aquesta idea, quan el teu cervell fa la seva funció, i és proposar-te un pensament, en lloc de lluitar-hi o fugir-ne, pots aturar-te i preguntar-te: “Em serveix aquest pensament per viure aquest moment?”. I la resposta a aquesta pregunta no és un argument racional. Dir “sí, aquest pensament em serveix, perquè aquest pensament…”. No, no, no, no, no. És una sensació. Això que estàs sentint ha estat tota la teva vida parlant-te de la utilitat del que penses, però no ho veiem.

Ángel. Hola, David. Ens has parlat del cervell des de moltes disciplines i tu mateix tens un perfil multidisciplinari. Quines aplicacions veus que podrien utilitzar-se a la ciència?

David del Rosario. Ens hem passat dècades, centenars d’anys, intentant dividir el món en diferents disciplines: la medicina, la filosofia, la neurociència… I, tanmateix, ara estem fent just el contrari, perquè ens estem adonant que el món no és com el pensem. El món és com és. Ens estem adonant que no hi ha res aliè a aquest procés intel·ligent i autodirigit que anomenem “vida”. Durant molt de temps ens hem convençut del famós “divideix i venceràs”, i és que de bon principi hi ha vegades que dius “ostres, això per on ho agafo? Per on començo?”. Però no hem d’oblidar que no hi ha res separat a la vida. Us poso un exemple de neurociència. Des de fa molt de temps estem intentant esbrinar, investigar la ment mirant únicament les neurones, és a dir, suposant que la ment és un producte exclusiu de les neurones. Fer això seria més o menys equivalent a intentar entendre què és el futbol mirant únicament la pilota. És a dir, jo em centro en com és la pressió de la pilota, quin material té aquesta pilota, quina trajectòria segueix… Però deixo de banda el jutge de línia, l’àrbitre, els jugadors, les porteries, l’afició… Així és molt difícil arribar a entendre què és el futbol. Estem fent una cosa molt semblant des del món de la neurociència per entendre què és la ment. Per tant, moltes vegades, quan fem una petita recerca, ens toca fer un pas enrere, deixar anar totes les nostres idees i obrir-nos a una altra possibilitat. I com que les persones moltes vegades fem servir la ciència per tenir raó en lloc de per experimentar o explorar una nova possibilitat, no ho veiem. El moment més important de qualsevol home o dona que es dediqui a la recerca és el moment en què descobreix que tota la seva vida ha estat equivocat. Aquest moment és el nostre punt de màxim aprenentatge.

Miguel. Hola, David, soc en Miguel i després d’escoltar-te m’agradaria saber: és possible reeducar el cervell? I què proposes per a això?

David del Rosario. Miguel, és inevitable. De fet, el nostre cervell està constantment esperant que el reeduquin. I què és reeducar el cervell? És començar a comportar-me en el meu dia a dia d’una manera coherent amb com funciona el meu cervell, la meva ment i el meu organisme. Per això tenim moltes eines al nostre abast. Però ja us dic que aquest procés de reeducar el nostre cervell no té res a veure amb canviar els altres. No té res a veure amb una recerca externa, sinó més amb assumir: assumir les coses que penso, assumir les coses que sento. Això l’únic que fa és tornar-me la responsabilitat del que penso i poder descansar de la dura tasca d’estar culpant tothom pel que sento, d’estar culpant tothom del que penso. Si has de canviar la teva parella, la teva mare, aquella persona que surt a la tele dient no sé què i el president del Govern, sort. Però és molt més simple, moltíssim més senzill assumir allò que el teu cervell està pensant i assumir allò que estàs sentint, perquè en fer-ho descobriràs que donem als pensaments la condició de fet i que normalment projectem les coses que sentim sobre els altres. Només veient això s’obre la possibilitat de reeducar el teu cervell. I rebaixem-ho més, anem a la pràctica: quan jo començo a prendre consciència que un pensament només és una proposta neuronal… No sabeu les vegades que he celebrat descobrir que no tinc raó, assumir la meva ignorància.

Sembla realment que equivocar-nos, que assumir aquesta ignorància sigui un fracàs. Però si no ho assumim, no n’aprenem. L’error és una gran oportunitat. És l’oportunitat d’adonar-te que no saps. I aquí passa una cosa molt curiosa: només el que s’adona que no sap mira. Quan creus que saps, no mires. I aquí trobem un repte, i és deixar únicament de pensar la vida i començar a viure-la. Moltíssimes gràcies per acompanyar-me en aquesta estoneta, en aquest petit laboratori mental que junts hem fet aquí avui en aquest plató. I moltíssimes gràcies sobretot per atrevir-vos a descobrir com funciona la vostra ment i el vostre organisme. Gràcies.