No t’agraden els insectes? La teva supervivència en depèn

José Carlos Otero. Hola a tots i a totes. Soc en José Carlos Otero. Soc, en l’actualitat, professor investigador “ad honorem” per la Universitat de Santiago de Compostel·la. Soc biòleg, soc entomòleg i, en aquesta universitat, he dedicat tota la meva vida docent i investigadora. Aleshores, em ve de gust explicar-los com va néixer aquesta vocació investigadora cap als insectes. La meva mare era mestra en una petita aldea de la província d’Ourense. Aleshores, com podran imaginar, no hi havia televisió ni, per descomptat, maquinetes per jugar a la Play. Per tant, tot el divertiment fora de les aules de classe es trobava al camp, es trobava a la natura. I aquí venen les meves primeres experiències, en algun cas frustrants, de l’entomologia. Vaig aprendre que no era una cosa bona tocar el culet de les abelles, em vaig meravellar amb les cuques de llum i em vaig frustrar perquè no era capaç de veure on tenien el fanalet les cuques de llum. També em vaig meravellar amb el cant dels grills, però no entenia com era possible que cantessin amb la boca tancada. Per tant, això em va marcar una mica, de manera que, quan vaig haver d’escollir una llicenciatura per fer, estava clar: vaig voler fer Biologia. El segon any ja vaig ser monitor de pràctiques, i això em va agradar. Em va agradar molt. De manera que vaig parlar amb el catedràtic i em va dir que observés el que feien els meus companys que eren al departament i que després escollís.

Aquell departament tenia una biblioteca petita, molt petita, però hi havia uns llibres que em van fascinar des del primer dia, que eren les memòries entomològiques de Fabre, memòries i llibres als quals després vaig fer referència en alguns dels llibres que vaig escriure. Pocs dies més tard, i quan vaig acabar de llegir els llibres, vaig parlar amb el catedràtic i li vaig dir que em volia dedicar a estudiar tots els coleòpters i les papallones de la península Ibèrica. És clar, va aixecar la vista, em va mirar i es va quedar bocabadat. Jo, més tard, vaig interpretar aquelles mirades com: “Quin xaval més ignorant, que ignorant!”. Si més no, vaig continuar amb l’assumpte de l’estudi dels coleòpters. En l’actualitat, coneixem un milió d’espècies d’insectes i només del 10% d’elles coneixem el nom i cognom. De la resta, la funció que compleixen a la natura la desconeixem. Formen part de tots els nostres ecosistemes, dels ecosistemes que ens proporcionen una sèrie de beneficis absolutament gratis i, a pesar d’això, els perseguim des de temps immemorials fins a anihilar-los. Per descomptat, sense ells, és molt possible que la vida tal com la coneixem no fos així. I és molt possible que ni tan sols l’existència de l’espècie humana pogués subsistir a l’absència d’aquests insectes, d’aquests animalons. I aquesta és la raó per la qual avui tinc l’honor de ser aquí amb tots vostès i de tractar de picar-los la curiositat per aquests animalons.

Carlos. Hola, he sentit molts cops que els insectes són molt importants per a la nostra vida. Com seria el món sense ells? I una altra cosa: quina és la situació actual dels insectes? Gràcies.

José Carlos Otero. Imagineu-vos que demà, quan consulteu les vostres tauletes, quan consulteu els diaris, la premsa escrita o els telenotícies, de sobte hi ha una notícia: han desaparegut tots els insectes del món. Bé, doncs, amb una certa seguretat, hi deu haver persones que s’alegrarien de l’assumpte. “Bé, finalment ens hem tret aquest malson del damunt”. També us podeu imaginar que els empresaris, grans empresaris d’empreses químiques, en sortirien amb les mans al cap. Ens podem imaginar, igualment, empresaris de moda que fan alguns dels vestits que tenim i que fan algunes de les peces amb seda, per exemple. “Bé, i ara què podem fer?”. També hi hauria persones que en sortirien amb les mans al cap. “Ha desaparegut la meitat de la vida sobre la Terra. Ha desaparegut la meitat de la vida sobre la Terra”. I, entre ells, naturalment, i amb tota seguretat, els agricultors. Aleshores, en aquesta situació, què passaria al cap de pocs dies o al cap de pocs mesos? Per exemple, els rius, els nostres rius, estarien plens de peixos morts. De peixos morts. És a dir, als peixos els falta l’alimentació, que són tots els insectes que viuen als nostres rius. Els falta l’alimentació. Per tant, els peixos moririen. De la mateixa manera, un bon nombre d’aus, d’amfibis, de rèptils, l’alimentació dels quals es basa en els insectes. No hi ha insectes. No es poden alimentar. Les nostres terres, els nostres camps, es convertirien en un abocador.

Els excrements de tots els mamífers acabarien cobrint tots els prats, per tant, ofegarien les herbes i els vegetals que hi hauria, i no hi hauria qui s’ocupés d’enterrar tots els excrements. De la mateixa manera, els nostres boscos s’omplirien d’arbres, de fulles, sense que ningú comencés el procés de descomposició i de destrucció d’aquesta fusta morta i, sobretot, hi hauria un fet important: s’ha acabat la pol·linització, no hi ha pol·linització, no hi ha insectes. Els nostres ruscs romandrien buits i, per tant, tots els nostres camps… El procés de pol·linització s’hauria acabat. Bé, així seria el món que ens esperaria uns mesos o uns pocs anys més tard. No els vull espantar gaire, però no ens trobem gaire lluny d’aquesta situació. Estem en l’actualitat perdent tres espècies al dia, és a dir, unes 20.000 espècies a l’any. Suposo que algun cop heu viatjat en avió i us heu assegut a la finestreta que dona a l’ala. Imagineu-vos que en un moment del vol… Bé, ja sabeu que l’ala està recoberta per una multitud de reblons, oi? Doncs, de sobte, salta un rebló. De sobte o poc després, salta un altre rebló. Cadascun d’aquests reblons serien les espècies que estem perdent. Serien les espècies que estem perdent.

És a dir, que arribaria un moment en què possiblement saltaria el rebló paraigua i, aleshores, l’ala es bloquejaria i acabaria produint un greu accident. Ens passa igual a la natura. Estem perdent espècies cada dia. Ens trobem en el que molts autors anomenen “la sisena extinció massiva”, que estem ara mateix patint. Bé, us vull recordar, en primer lloc, que una qüestió clau en l’assumpte de la conservació i la preservació de les espècies és l’hàbitat. És el lloc on viuen totes les espècies. S’ha canviat una mica el paradigma. Fa anys, deien que calia conservar la papallona aquesta que poden veure a la pantalla, però, si no conservem el lloc on viuen aquestes papallones, és una estupidesa i una inutilitat conservar una papallona. L’hàbitat és el lloc on viuen els animals i, per tant, això és exactament el que hem de conservar. Bé, què passaria sense els insectes? Com us deia abans, coneixem només un milió d’espècies a les quals hem posat nom i cognom. D’aquest milió, només del 10% coneixem el funcionament que tenen als ecosistemes, i la resta el desconeixem totalment, i possiblement ens falten més de 30 milions d’espècies per conèixer i no sabem la funció que tenen als ecosistemes, que necessitarem. I això és una qüestió greu, però, a sobre, amb cadascuna d’aquestes espècies, en desapareixerien altres que hi estan associades.

Si us imagineu o penseu, per exemple, en un ocell, en un au qualsevol, l’espècie que sigui, si aquesta desapareix, desapareixen amb ella totes les espècies que té associades, tots els ectoparàsits, per exemple, o tots els endoparàsits. Per tant, seria un assumpte absolutament catastròfic, o és absolutament catastròfic, el tema que estem perdent aquest volum i aquesta quantitat d’espècies d’insectes. Us prego que feu una mica de memòria sobre què heu esmorzat o què heu menjat avui. Estic absolutament segur que, aproximadament, el 30% dels aliments procedeixen de la pol·linització d’una forma directa o d’una forma indirecta. És a dir, la pol·linització, els serveis ecosistèmics que ens proporcionen els animals, els insectes, d’una forma gratuïta… Vivim gràcies a ells. Molt poques persones saben com funciona qualsevol aparell elèctric més o menys complex que tenim a la nostra casa. Però, de la mateixa manera, les persones no sabem la procedència d’una bona quantitat d’aliments. Creiem que venen de la botiga o que els aconseguim a la botiga i res més. Però la major part, el 84% de les espècies, dels aliments que tenim, és gràcies a la pol·linització, i els causants de la pol·linització estan patint un procés de desaparició. Aproximadament el 30% de les espècies d’abelles estan desapareixent, i s’ha cridat l’atenció sobre això. I el mateix amb els borinots. A la Unió Europea, això ja comença a ser un autèntic problema, i alguns agricultors estan llogant colònies d’abelles o de borinots per produir la pol·linització.

Una colònia d’abelles, per exemple, pot pol·linitzar tres milions de plantes, i 20 persones, un petit hort de pomes només. En un dia. Per tant, tots hem d’estar amoïnats perquè suposa per nosaltres la supervivència en aquest assumpte. I voldria dir una cosa pel que fa a això: l’espècie humana som un animaló més. Som un animaló més. No som quelcom especial que, per alguna casualitat, han col·locat aquí i domina tot el que ocorre a la Terra. No, som un animaló més. Per tant, si un animaló més causa una pertorbació, aquesta pertorbació deixarà d’actuar en el moment en què l’espècie humana desaparegui. Per tant, jo crec que seria convenient que penséssim en el tema.

Javier. José Carlos, en aquesta interessantíssima xerrada que ens estàs fent, m’agradaria fer-te una pregunta: com eren els insectes fa milions d’anys? Quina aparença tenien? S’assemblen als de l’actualitat?

José Carlos Otero. Primer, els he de dir una cosa: si els insectes, en l’actualitat, fossin com eren aleshores, jo no seria entomòleg. De la mateixa manera que ara, a la meva col·lecció, tinc centenars de milers d’insectes, on podria posar centenars de milers d’animalons d’aquesta mida? Els insectes més primitius, i tal com ja els coneixem, eren com el que tenim més o menys a la meva esquena, que és una libèl·lula que devia mesurar mig metre de longitud i uns 75 centímetres d’envergadura. És a dir, que podria ser de la mida d’una de les gavines actuals que avui he vist aquí sobre Madrid. Aquestes ales no es plegaven sobre l’abdomen, com poden veure en alguns grups d’insectes. Per a què les utilitzaven? Per llançar-se des dels arbres, per exemple, com un paracaigudes, i això ho utilitzaven o bé per capturar preses, algunes preses, o també per escapar de depredadors. Aquests animals es coneixien des de fa uns 185 a 120 milions d’anys. Però després van passar 60 milions d’anys en què no existeix absolutament cap registre. És el que es diu “la bretxa dels hexàpodes”. Pràcticament, no existeix registre fòssil dels insectes. Hi ha tres fenòmens absolutament importants que s’han produït en aquest temps. Un ha estat l’aparició de les ales, que ha estat en el carbonífer. Un altre ha estat que passen per processos de transformació els animals: per ou, larva i adult. I un altre procés és el procés de pol·linització. Han estat tres invents evolutius absolutament extraordinaris a la vida dels insectes.

Però això de les ales és una cosa absolutament extraordinària, perquè, perquè les ales es puguin moure, tenen un sistema muscular els músculs dels quals poden… Els insectes actuals, vull dir. Poden tenir el calibre d’un cabell. Són petits i tenen músculs directes que van de dalt a baix del tòrax i músculs indirectes que van directament a les ales. I, amb això, fan aquest moviment. El que és curiós d’aquests animalons és que el moviment que fan no té res a veure amb el que fan les aus. És absolutament diferent. Inclús la forma en què ataquen, els seus moviments de volar en el vent. Fan una mena de vuit per poder volar. La seva manera de batre les ales és també molt superior a la de les aus. Mirin, els faré una petita prova, si m’ho permeten. Si vostès posen els braços així en creu i fan aquest moviment, quants batuts poden fer per segon fent-ho d’una manera seriosa i ràpida? Bé, si arriben a 20, ja serien uns autèntics cracs. Una autèntica meravella. Bé, els insectes ho fan mil cops per segon. La despesa energètica d’aquests animals en volar és extraordinària. Absolutament extraordinària. Però els val la pena. Val la pena. Energèticament, és molt car, però els beneficis que obtenen són una cosa absolutament extraordinària. Per tant, va ser un avanç evolutiu per als insectes molt important. De fet, la major part dels insectes que viuen en l’actualitat, són pterigots, tenen ales.

Per tant, alguna cosa deu tenir volar perquè això els suposi una qüestió important en el seu desenvolupament. Bé, un altre esdeveniment que va ocórrer pel permià ha estat la metamorfosi. La metamorfosi és la història d’una vida explicada en quatre actes, si ho volen veure així. Ou, larva, pupa i adult. Aquells animals que han patit aquest procés de metamorfosi són els que més han evolucionat. És a dir, durant el procés de metamorfosi, l’animal es queda quiet fins a transformar-se en adult. És a dir, poden passar una part de la seva vida encongits, recollits, fins que venen les condicions bones per desenvolupar-se. Però allò bo de l’assumpte és que, durant els estadis de larva, naturalment, ocupen una grandíssima quantitat d’hàbitats. És a dir, això els ha ajudat extraordinàriament en tot el procés de colonització i de diversificació, de manera que podem trobar larves d’insectes a qualsevol lloc. Als nostres arbres fruiters podem veure larves de papallona, per exemple, i l’únic que estan fent és engreixar-se un munt, posar-se massisses per després tenir un adult esplèndid. Però, important: el naixement d’aquesta larva ha de coincidir amb el desenvolupament de la planta. Si no, malament. Aquesta és una de les qüestions que ens produeix el canvi climàtic, que, quan la larva neix, encara no ho ha fet l’arbre o la planta, o viceversa.

La planta ha nascut abans, i l’animaló, després. No existeix una coincidència en el desenvolupament d’ambdós perquè es puguin desenvolupar ambdós. I, aleshores, aquest és un problema. I l’altre fet evolutiu, que ha tingut una importància absolutament extraordinària, ha estat el procés de pol·linització. Abans de la pol·linització, hi havia, aproximadament, unes mil plantes, mil gimnospermes. És a dir, plantes sense flors. Què vol dir això? Que es produïa el procés de pol·linització pel vent. Quan es produeix el procés de pol·linització que implica més diversificació… És a dir, la pol·linització, la forma de pol·linització, ha canviat. Imaginin que el rebesavi, el rebesavi, rebesavi de la magnòlia i de les abelles s’han inventat les ales i les flors. I, des d’aleshores, el que ha succeït és el procés més bonic de relació entre plantes i flors. És el que jo he anomenat “històries d’amor i de flors”. El procés de pol·linització és una cosa tan absolutament extraordinària, perquè com es pot entendre que dos arbres, dues plantes, es reprodueixin si no es poden moure? La pol·linització ho ha fet possible. Però com ho ha fet possible? Ho ha fet possible perquè les plantes van crear les flors més belles, els nèctars més extraordinaris, amb l’únic objectiu d’atreure els insectes. Arriben els insectes, que també han evolucionat, creant aparells bucals absolutament extraordinaris i adequats a aquest tipus de planta…

I, aleshores, els atreuen, i les plantes els carreguen de pol·len i els diuen: “A passejar. I us emporteu el pol·len a altres plantes”. És a dir, que s’ha produït un procés de coevolució. També ho han fet alguns ocells, algunes aus. Per exemple, els colibrís. Si han tingut l’ocasió de veure’n algun, doncs és una cosa absolutament extraordinària. Doncs insectes i colibrís han fet una cosa tan extraordinària com és tot el procés de pol·linització. Aquests són els tres esdeveniments més importants que s’han produït: la fabricació o l’invent de les ales, la metamorfosi i la pol·linització.

María Teresa. Hola, José Carlos.

José Carlos Otero. Hola.

María Teresa. Jo volia saber, al llarg de la història, quin paper han tingut els insectes en la mitologia o, per exemple, en la literatura, la pintura, la música i inclús en el cinema.

José Carlos Otero. La història de l’home està marcada…, o la història d’aquesta mitologia i d’aquestes creences està marcada des del principi de l’aparició de l’home. I, si us hi fixeu, naturalment, en les diferents coves, en les representacions, existeixen vertebrats, els van dibuixar. És a dir, els amoïnava la presència d’aquests animals. De la mateixa manera, els va amoïnar la presència dels insectes. Estaven absolutament per totes bandes. Aquestes manifestacions que es van transmetre d’una forma oral han anat canviant amb el temps, i s’han portat a la nostra literatura, a les nostres manifestacions artístiques, com podeu veure a la pantalla que hi ha darrere de mi. A la música, al cinema. A tots… La major part de les manifestacions que hem anat recollint mitològiques estan relacionades, en molts casos, amb l’amor i amb la mort. Les libèl·lules, en algun temps, i sobretot a l’Europa central, es van considerar un element en la literatura eròtica i en l’amor. Fins que algun decret l’any 750, em sembla recordar, naturalment, de l’Església catòlica, les va associar al paganisme. Per tant, van deixar ja de ser considerades d’aquesta manera. Les libèl·lules estan, igualment, en algunes civilitzacions, associades al mal.

El pregadeu també és un animal que ha passat per tots els estats: menyspreu, admiració, respecte… A Espanya no estava gaire ben vist, encara que és un animal absolutament beneficiós, perquè s’alimenta d’alguns altres animals. Les abelles sempre van ser ben considerades, i inclús figuren en algunes de les representacions d’algunes coves de la nostra Mediterrània. En alguna civilització, es consideraven éssers purs que no tenien sang i inclús que no tenien sexe. I en les tradicions, en la mitologia gallega, es parla que un eixam d’abelles són les ànimes dels morts, no? I en les tradicions basques, les abelles eren extraordinàriament importants, perquè a totes les cases se les convidava. Eren com un membre més de la família. Per tant, se’ls advertia que hi havia d’haver un casament, que hi havia d’haver un bateig, i hi havia una mena d’interlocutor amb les abelles i eren molt importants per a la seva tradició. Les cuques de llum formaven part de la mitologia d’algun poble oriental, de manera que eren… El dia de Sant Valentí, a la Xina, el símbol és la cuca de llum. I quins altres animals? Per exemple, el que han vist en algunes ocasions, que són les manifestacions artístiques d’Egipte en el sentit que es pot veure un escarabat verd. Aquest escarabat verd té el cos d’un home i el cap d’un escarabat. Aquest escarabat verd tallat en pedra se solia col·locar quan…

Als difunts els hi col·locaven damunt del cor perquè el cor no testifiqués contra ell en el procés de momificació. I una altra espècie són les papallones monarques, que estan associades amb els morts. De manera que, en els seus processos migratoris, des dels Estats Units fins a Amèrica Central, coincidia l’arribada amb el Dia dels Morts. És a dir, al voltant dels insectes existeixen moltes tradicions, molta mitologia que, naturalment, és molt diferent depenent de la zona geogràfica de què es tracti. I què més els podria dir? Per exemple, qui no ha escoltat ‘La cucaracha’? Que va ser un dels símbols importants de la Revolució Mexicana. I, en la pintura, el vaixell de les papallones que vèiem abans fa una estoneta, que era de Vladimir Kush. Però Dalí també ha fet algunes obres pictòriques amb papallones. I també en la literatura. En la literatura, ‘La metamorfosi’ de Kafka que, segurament, és un dels llibres més coneguts i que fa referència a l’assumpte dels insectes. Però hi ha poetes que han omplert les seves poesies de referències a diferents insectes. Per tant, tant en la literatura com en la pintura com en la música, naturalment, existeix una gran quantitat de manifestacions que estan relacionades amb insectes, però, a pesar d’això, els fem la… Anem per ells sense compassió.

Almudena. Hola, José Carlos. Ha mencionat fa un moment el llibre de ‘La metamorfosi’ de Kafka. Si vostè pogués ser un insecte com al llibre, quin escolliria i per què?

José Carlos Otero. Bé, és una pregunta una mica complicada, perquè tots els insectes presenten una sèrie de qualitats absolutament extraordinàries. Aleshores, tinc dubtes i, si us fixeu en la pantalla, el que podeu observar és una cigala. Però a qui de tots nosaltres no li hauria agradat ser en algun moment un gran tenor o un cantant de moda? O tenir un grup d’amics que cantin amb la mateixa intensitat que nosaltres. I així són les cigales. Qui no ha sentit en nits d’estiu, en vespres d’estiu, el cant de les cigales? Es tornen autènticament boges perquè competeixen les unes amb les altres fins a aconseguir els cants més afinats i més extraordinaris. I tot això ho fan amb uns timbals, amb unes estructures com un tambor, unes membranes que tenen als costats de l’abdomen. Qui ho faci moltíssim millor… Qui sigui el veritable tenor és qui guanyarà el capítol o, si m’ho permeten, és qui tindrà aquesta capacitat de reproduir-se. I no existeixen tantes oportunitats de reproduir-se a la natura. Segurament, hi ha una única oportunitat i, per tant, s’han d’espavilar. I els vull presentar també una papallona que es diu “graellsia isabellae”, i és aquesta papallona que vostès poden veure a la pantalla. No és una espècie tropical. És una espècie de la nostra península.

És una espècie que viu a la zona propera als Pirineus, a Osca, i és la més bella d’Europa, si m’ho permeten. La més bella d’Europa. I tan bella i tan bonica és que aquesta espècie va ser dedicada a Isabel II. Es diu “graellsia isabellae”, i és una autèntica bellesa. A qui no li agradaria ser una bellesa d’aquesta natura? A qui no li agradaria? Mirin, al nord-oest de la península Ibèrica viu una espècie absolutament extraordinària. És aquesta espècie que vostès poden veure en pantalla. Els presento el “carabus galicianus”. És una espècie endèmica del nord-oest de la península Ibèrica. Que s’entengui per nord-oest no només Galícia, eh? També el nord de Portugal. Els animalons no entenen gaire aquestes històries dels humans en què dividim per províncies o per regions i coses per l’estil. No, no ho entenen. Fins al Duero es pot estendre, inclús part d’Astúries. És un coleòpter. És un coleòpter gran. Deu mesurar uns tres centímetres de longitud i, com poden veure, és una espècie absolutament extraordinària. Tot negre, amb unes costelles al dors i amb unes potes vermelles. Però, abans, permetin-me que els expliqui una cosa dels coleòpters. Igual que els escarabats de cuina, han fet una cosa molt bé al llarg de tota la seva vida. Van aparèixer a l’època en què van aparèixer les flors. I també, igual que els escarabats de cuina, la seva forma no ha canviat, s’ha mantingut sempre constant. És cert, han reduït la seva mida de la mateixa manera i per les mateixes raons que he explicat anteriorment.

Però han resistit a les glaciacions, han resistit a totes les radiacions que hi va haver a la superfície de la Terra, han resistit, entre altres, a totes les glaciacions del plistocè, que també han succeït i que han fet desaparèixer un munt de fauna. Bé, doncs aquest coleòpter que els mostro sol viure als boscos de ribera, als boscos de ribera, als boscos que hi ha al costat dels rius. I, si m’ho permeten, a aquest animaló, i així ho vaig escriure, l’anomeno o el qualifico d’intrèpid i exquisit. Intrèpid i exquisit. I li explicaré per què. Intrèpid perquè viu a la vora dels rius. És una espècie absolutament terrestre. Per tant, la seva capacitat per posar-se a l’aigua és nul·la i, no obstant això, ho fa. Es fica a l’aigua i és capaç de capturar els petits mol·luscs que viuen allà sota les pedres. No té característiques per viure en medis aquàtics però, no obstant això, s’hi fica. I exquisit perquè aquests aliments que captura allà deuen donar un plus al seu tipus d’alimentació, i allà és on viu. I, si les condicions varien perquè l’espècie humana ha fet alguna de les seves ximpleries i ha fet malbé tota aquesta zona, desapareix.

És una espècie absolutament indicadora de les bones condicions de l’ambient. És intrèpid, es fica a l’aigua i és exquisit perquè sap les coses o els aliments que ha de prendre. Té les seves èpoques d’aparició i les seves èpoques en què es converteix en aquestes larves, i a les parets i als talussos dels rius viu i s’hi queda durant els períodes desfavorables, i en època favorable es converteix en aquesta bèstia tan absolutament extraordinària. I segur que estan d’acord amb mi que és d’una gran bellesa. És d’una gran bellesa. Per tant, què puc dir? Doncs una espècie bonica, una espècie intrèpida, una espècie exquisida. Però en què més em puc convertir més que en un exemplar amb aquestes característiques tan bones? I, a sobre, és una espècie endèmica, és a dir, que existeix a pocs llocs o a cap. Per tant, hem de conservar aquests llocs, tots els llocs que presentin unes característiques ecològiques particulars i que, per tant, sigui necessari conservar.

Carmen. Hola, jo tinc una curiositat, que m’està semblant superinteressant el tema dels insectes. La meva curiositat és si es comuniquen entre ells o entre diferents espècies.

José Carlos Otero. Sí, és una pregunta interessant. Tots els éssers vius ens comuniquem, tots. Absolutament tots. Inclús les plantes tenen un llenguatge entre elles. La base de la comunicació és el següent: un emissor diu una cosa i el receptor la transforma i respon. En el cas de l’espècie humana, és un aprenentatge. Un aprenentatge. En el cas dels insectes, és una cosa innata. Aleshores, els insectes el que han de fer és alguna mena de manifestació física perquè la pugui interpretar un receptor. Per exemple, tenir uns colors molt bonics. Per exemple, com el cérvol volant, tenir unes mandíbules molt desenvolupades o fer algun tipus de dansa, fer algun tipus de dansa. És a dir, només aquestes manifestacions són interpretades pels insectes. Existeix una comunicació. Bé, els insectes veuen amb uns ulls compostos, grans, com han vist en algunes de les pantalles que hi havia darrere meu. Vostès recorden les fotografies antigues dels diaris, que eren puntets? Bé, així veu un insecte. Per cadascuna d’aquestes parts de l’ull, per cadascun d’aquests ommatidis veu puntets, i tot el conjunt, naturalment, veu tota la superfície. Són uns ulls absolutament extraordinaris.

Senten amb aquests timpans als quals abans feia referència, en el cas de la cigala. Unes membranes que, quan els arriba el so, els vibren, i aquesta sensació va al sistema nerviós central. Transformen… Com fem nosaltres: ens arriben unes vibracions i transformem aquestes vibracions i ens van al sistema nerviós central i hi responem. Bé, doncs els insectes, exactament el mateix. Per tant, veuen, senten i tenen una sèrie d’elements que s’anomenen “sensílies”, que són uns pèls repartits per tot el cos i, fonamentalment, a les antenes, de manera que allà li arriben totes les sensacions odoríferes i que són capaces de reinterpretar i portar-les al sistema nerviós central. Per tant, tenen un sistema de relació absolutament capaç, molt bo, a més, i, a més, ha passat una altra cosa important en aquests animalons. Fa aproximadament uns 100 milions d’anys, van aparèixer les formigues obreres i, aleshores, els faltaven les ales. No es podien desplaçar d’uns llocs a uns altres. Aquestes formigues es van inventar un sistema de relació química: les feromones. Què són aquestes feromones? Les feromones són una combinació de substàncies químiques pròpies de cada espècie i que les espècies emeten i que només els seus “partenaires”, els membres de la seva pròpia espècie, poden interpretar i dir el que volen dir amb aquest senyal.

Vull recordar que el medi, el terra, és un lloc amb moltes sensacions d’olor. Moltes sensacions d’olor. Per tant, aquesta combinació que ells fan de les feromones ha de ser molt particular, molt diferent, de manera que els percebin els seus congèneres i que no sigui percebut pels seus predadors. Perquè, si no, malament. I aquí també es produeix un fet evolutiu important perquè, si el predador aconsegueix desxifrar aquest codi i saber on són, automàticament, els animalons canvien això al seu sistema de transmissió química. Un petit exemple pel que fa a això: quan un munt d’abelles… Un munt, no una sola. Quan un munt ataca una persona, és perquè aquesta persona ha fet una cosa que els ha semblat a les abelles violenta. Aleshores, les abelles hi deixen una petita marca de: “Perill, és un tipus perillós, anem per ell”. I allà apareixen totes les abelles. Quan una formiga, de les exploradores, troba un aliment, hi va deixant una reguera d’una de les feromones. Quan l’aliment s’acaba, deixa d’emetre aquesta feromona. La deixa d’emetre. És una comunicació absolutament extraordinària. I, sobretot i fonamentalment, els insectes socials. Però permetin-me que els expliqui una cosa. Ara, aquí, podem omplir això dels sistemes aquests que solten un munt d’olors. Suposem que és l’època de reproducció i col·loquem en un lloc o soltem en algun lloc una papallona mascle i una papallona femella. Naturalment, de la mateixa espècie. Són capaces de percebre les sensacions d’aquestes feromones a pesar de tota aquesta confusió d’olors que existeix en el medi ambient.

És un sistema de transmissió absolutament extraordinari, la comunicació química, la comunicació entre els individus d’una societat. Naturalment, han de tenir una comunicació més potent perquè aquesta societat, entre altres coses, funcioni com a tal. I aquí la comunicació química és un factor important.

Paloma. Hola, José Carlos. Igual que veiem un fenomen de la natura com la migració de les cigonyes a diferents èpoques i ens sembla preciós, voldria saber si ho fan els insectes, com ho fan i com aconsegueixen orientar-se.

José Carlos Otero. Els insectes, com alguns altres animals, per evitar les èpoques desfavorables, o bé entren en diapausa, hivernen, o bé es traslladen. Les migracions, com bé saben vostès, són molt comunes entre les aus, els peixos, i és sempre un fenomen absolutament extraordinari. La particularitat de la migració de les aus és que, les que marxen de migració, tornen, és a dir, que coneixen el camí d’anada i de tornada, d’anada i de tornada, i poden travessar una multitud de quilòmetres, però saben el camí. En el cas dels insectes, això no ocorre perquè el seu cicle de vida no els dona per a això. Contínuament, s’estan produint… Contínuament, no. En determinades èpoques, s’estan produint aquestes migracions. Hi ha un autor anglès que es va ocupar d’estudiar aquestes migracions, i els càlculs que estima són de tres bilions d’espècies que migren, que passen sobre els nostres caps aproximadament a uns 50, 160 metres d’altura. I les biomasses, el pes d’aquestes migracions, són absolutament extraordinàries. Hi ha una espècie de libèl·lula, per exemple, que migra des d’Àsia fins al nord d’Àfrica i que migra amb volums de tres milions d’espècies. És a dir, que la seva biomassa és de 4.000 tones, més o menys, tona amunt, tona avall. Una bona part dels insectes migren de dia i algunes espècies migren durant la nit. Per exemple, els mosquits, les arnes, migren durant la nit, i durant el dia, coleòpters, hemípters, odonats, etcètera.

I ho fan en funció d’un rellotge intern que dependrà, segurament, per a les espècies diürnes de les característiques de la llum, de l’orientació del sol, etcètera. Però no se sap gaire bé. I, per descomptat, de la nit, doncs no se sap. Jo crec, per algunes coses que he llegit que fan referència a altres insectes, per exemple, als que fan les buines, als que fan els enterradors de fem a terra, s’orienten per la Via Làctia. S’orienten per la Via Làctia. Per tant, és molt possible que, durant la nit, l’orientació sigui similar, però es coneix molt poc, i es coneix, a més, molt poc d’aquestes migracions tan espectaculars que es produeixen d’insectes.

José Manuel. Hola. Jo et volia preguntar una cosa sobre un tema que ha sortit abans, la metamorfosi. M’agradaria que ens expliquessis en què consisteix la metamorfosi i per què és tan especial.

José Carlos Otero. Sí, a veure. L’he vista fa una estona i és la mateixa que estic veient ara. El que veieu és la metamorfosi d’una monarca, d’aquestes espècies de què us he parlat en l’assumpte dels mites, que migren des d’Amèrica del Nord fins a Amèrica Central i que arriben a l’època dels morts, aproximadament. Jo, a aquesta espècie, l’he vista a Açores també, és a dir, que són capaces de migrar i creuar la Mediterrània, i inclús tinc alguna cita, i l’ha vista un company meu, sobre que s’ha trobat a les costes de Galícia. Bé, i la metamorfosi què és? La metamorfosi és un procés de transformació d’un ou fins a arribar a la forma adulta. És a dir, que passa per les fases d’ou, de pupa, de larva o crisàlide i després a adult. És ben cert que aquest procés el passen alguns altres animals, per exemple, els amfibis. El cas dels amfibis, el que fan és una modificació dels òrgans interns. En el cas dels insectes, és una transformació total. Una transformació total. És a dir, modifiquen tant els seus òrgans interns com els seus òrgans externs. L’eruga d’una papallona té un aparell bucal mastegador, és a dir, que s’alimenta a partir de les fulles. I, no obstant això, d’adults tenen una espiritrompa amb què, naturalment, no s’alimenten més que de líquids, en tot cas. Hi ha una modificació de la morfologia i també de la fisiologia. Tenen ales o no tenen ales. Això també és una modificació important. Per tant, el que està patint en la metamorfosi és una grandíssima quantitat de canvis morfològics que condueixen des d’una forma larvària a un adult.

És a dir, és el que també escric als llibres, que és la història d’una vida en quatre actes. Passa una vida com a ou, passa una vida com a larva i, després, una vida com a adult. És ben cert que la durada és variable, és a dir, com a larva, pot viure diverses generacions i, després, com a adult, viure unes hores o molt poc de temps. Recordin vostès el cas de les efèmeres. Per cert, el ball, els aconsello que, si vostès tenen l’oportunitat de ser al costat d’un riu en nits d’estiu, vegin tot aquest ball de les efèmeres sobre l’aigua. Ballen per fer la còpula i, un cop fan la còpula, moren, de manera que aquest és el procés de metamorfosi. I fan la metamorfosi tots els insectes? No, hi ha alguns que s’assemblen des que neixen fins que són adults. Per exemple, les xinxes, aquestes que també es troben sobre les plantes, aquestes de color verd, van augmentant de mida i són adultes quan tenen la capacitat reproductora, no abans. Tenen un desenvolupament directe i després, com les papallones, tenen un desenvolupament indirecte, passen pels estadis larvaris, fins a arribar a adult. La major part dels insectes que tenen més èxit són els que tenen un desenvolupament indirecte. Un desenvolupament indirecte.

Álvaro. Hola, José Carlos. Jo tenia tres preguntes. Volia saber si és cert que la llum de les cuques de llum és la més eficaç del món. També volia saber com ho fan i si es poden imitar per aconseguir una llum més sostenible i natural.

José Carlos Otero. Molt bé. Produeixen un fenomen que s’anomena “bioluminiscència” que, d’altra banda, és una cosa molt comuna, sobretot en animals marins, i vostès en poden veure alguns també en èpoques d’estiu sobre el mar. A les nits, brilla, hi ha brillantors. En el cas de les cuques de llum, són en els últims segments abdominals de la femella. I, aleshores, hi ha unes capes en el setè i vuitè segment, de manera que un crea la llum i l’altre la reflecteix. I hi ha àcid úric que actua com un reflector. El que hi ha és una combinació, un procés químic d’oxigen i luciferina, que origina l’oxiluciferasa i crea aquestes llums. Però, a més del sistema físic i fisiològic de mostrar aquestes llums, seria una cosa com, amb tota seguretat, veuen vostès que al llarg de la costa i en determinats punts hi ha fars. Emeten llampades per als vaixells. No és la mateixa llampada sempre. Cada far té unes característiques de llampada i pot ser com la que existeix on jo visc. Una llarga i tres curtes, amb unes pauses determinades. Doncs amb les cuques de llum passa exactament el mateix. En èpoques determinades d’estiu, primavera, que les condicions de temperatura i de lluminositat són bones, etcètera, les femelles pugen a unes herbes i comencen a emetre les seves pròpies llampades, que els mascles interpreten de tal manera que, quan la femella emet les seves llampades, els mascles van i es produeix la reproducció. La llampada emesa per la femella, naturalment, ha de ser corresposta pel mascle.

És sempre interpretada pel mascle i, aleshores, aterra i es pot produir la còpula. És clar, hi ha algunes femelles que són una mica desvergonyides, que en algunes èpoques, en alguns moments emeten alguna llampada estranya i poden induir el personatge, que aterra i se’l cruspeix, i se’l menja, i sense cap contemplació, a més. Les llampades solen durar un dia, una nit, i malament quan dura més, perquè és l’aneguet lleig de les cuques de llum. És a dir, que no té parella, no troba parella. Aleshores, ho intenta durant una setmana i no apareix el mascle. Així com nosaltres, amb aquestes bombetes… Bé, no són exactament aquestes, però, en general, les bombetes que tenim a casa, perdem d’energia el 95% aproximadament en forma de calor… És a dir, toquem la bombeta i crema. No obstant això, una cuca de llum, no. No crema. Ocorre en biologia que, quan no sabem com resoldre un problema, ho preguntem a la natura. És el que s’anomena “biomimesi”. I, aleshores, diem: “Tenim un problema sobre aquest assumpte, per fer els leds, etcètera, etcètera. Com ho fan les cuques de llum?”. Ho estem imitant mitjançant la creació de petites plaques en forma de rajoles que tracten d’imitar el sistema de les cuques de llum. Però, de la mateixa manera que utilitzem altres coses de la natura, per exemple, volem una casa eficient, eficient, eficient, eficient? Doncs imitem els termiters.

Els termiters són aquells en què es perd menys energia, temperatura, etcètera, etcètera, en el món del regne animal i és un sistema que s’utilitza i que s’imita per fer edificis intel·ligents de debò. Els termiters. Però, si volem fer drons, mirarem com volen els odonats i alguns altres animalons per poder fer drons petits perquè els pugui utilitzar l’espècie humana. Quan no sabem, preguntem a la natura. La natura ens diu com resoldre alguns problemes. I el mateix ocorre en altres coses. Per exemple, els fils de les teranyines és el material més fort que existeix. Doncs el podem utilitzar. S’està tractant de copiar com un altre material. En el cas de les cuques de llum, l’estem copiant amb leds.

Toñi. Hola, José Carlos. Tots sabem que hi ha insectes que pol·linitzen les plantes i que és beneficiós per a la biodiversitat, però també hi ha, a la primavera i a l’estiu, insectes i aranyes que ataquen les plantes. De fet, les destrueixen també. Com podem saber quins insectes són perillosos per als arbres i els boscos? I com podem combatre contra ells?

José Carlos Otero. També és una pregunta bastant interessant, i després m’agradaria desfer, no sé com qualificar-ho, potser com un mite, el qualificatiu que s’aplica a alguns animals que són perjudicials. Als nostres llibres de text també es formulen preguntes similars. I, aleshores, jo sempre dic: “Bé, quan es formulen preguntes d’aquesta mena i qüestions d’aquesta mena, és que estem atacant la butxaca de l’espècie humana i, aleshores, ja l’hem feta bona”. Quan es diuen coses per l’estil, sempre es parla de plagues, i això figura, com deia abans, en els llibres de text. I, al meu entendre, i també el d’altres moltes persones, però, al meu entendre, és un terme absolutament inadequat perquè, fixi-s’hi, el problema de debò que tenim l’espècie humana és la quantitat de persones que som en aquest món. Som al voltant, en l’actualitat, d’uns 7.700 milions de persones, i a totes les persones cal alimentar-les. A totes les persones cal alimentar-les. Encara que l’assumpte, com bé saben, està bastant mal repartit. Aleshores, des de mitjan segle passat, existia aquesta preocupació. I, com que existia aquesta preocupació, algú es va inventar el tema de la revolució verda. Això no va ser ni revolució ni va ser verda, entre altres coses perquè es va utilitzar una grandíssima quantitat de pesticides, es va utilitzar una grandíssima quantitat de plaguicides, es va utilitzar una grandíssima quantitat de maquinària, etcètera, etcètera, etcètera.

I, bàsicament, el tema de la revolució verda consistia en l’existència de monocultius, és a dir, d’extensions molt grans de terreny dedicades a un sol cultiu. Bé, doncs ja tenim un cultiu. I, aleshores, quan a aquest cultiu arribaven un munt d’insectes, no podia ser d’una altra manera. Hi havia un festí. Hi havia una altra plaga. I aquesta plaga la vam crear nosaltres. Què fer? Jo diria que no gaire. Jo diria que no gaire. Per descomptat, no utilitzar pesticides, fungicides ni cap cosa per l’estil, que després entra a la cadena alimentària i ens arriba a nosaltres. Un cop, era en un d’aquests viatges a Amèrica Central i ens portaven cap a una altra part del país. I, de sobte, vam passar per una zona de monocultius. I, de sobte, jo veig un núvol extraordinari, un núvol blanc. “Si us plau, pareu aquí”. Què era aquest núvol blanc? Era un senyor que estava dins el núvol i estava amb uns pesticides creant tot això. Al marge del que era dolent per al senyor que, naturalment, s’estava tragant una quantitat de porqueria extraordinària, era dolent per a tots els consumidors. Tots aquests productes entren a la cadena alimentària i ens arriben a nosaltres. Ara es parla molt dels microplàstics, que estan contínuament a la premsa. Més o menys, és igual. Al medi terrestre i amb aquests fenòmens, exactament el mateix. Què fer? Per descomptat, no utilitzar cap d’aquests productes, sinó utilitzar una lluita biològica.

És a dir, si tenim una sèrie d’insectes que estan causant un cert perjudici a les plantes i al cultiu, utilitzem altres insectes o aranyes per tractar d’evitar aquesta plaga. Les aranyes no fan mal als cultius. Les aranyes són uns reguladors importants de la presència d’insectes als medis. Miri, també… I s’està eliminant vegetació al voltant dels cultius de les persones que volen aprofitar 50 centímetres més d’horta i, aleshores, eliminen aquesta vegetació. En aquesta vegetació viuen aus i viuen altres insectes que són els que controlen aquestes plagues. Per tant, s’ha de mantenir l’existència d’aquests medis perquè, d’una forma natural, s’atenuï l’efecte d’aquest monocultiu que no serà al 100%, perquè nosaltres hem creat ja una plaga, un monocultiu. Però, almenys, s’atenuarà amb la presència d’altres animals que combatran aquests insectes plaga. Els voldria recordar, per tancar el tema, unes paraules d’Einstein que, segurament, tenen més sentit en els temps que estem vivint. Einstein deia, més o menys, que han passat un munt de coses, però l’espècie humana segueix pensant el mateix. Jo crec que aquesta reflexió és pertinent en el temps que estem vivint, en el temps que també hem passat.

El temps que hem passat i el temps que estem vivint, a l’espècie humana ens hauria d’haver servit per aprendre un munt de coses sobre la nostra convivència i sobre el nostre tracte a la natura. La pandèmia i algunes altres coses són conseqüència del nostre menyspreu a la natura. I seguim pensant el mateix, perquè, a pesar del que l’home ha passat al llarg de tots els temps, seguim cometent les mateixes bajanades, de guerres i altres històries. Hem començat un procés d’humanització en el neolític, però se’ns ha escapat alguna cosa pel camí. En tot cas, i pel que fa al medi ambient, s’han produït un munt d’esdeveniments mundials, cimeres, congressos, etcètera, etcètera, sobre medi ambient, sobre canvi climàtic. No hem fet absolutament res. Res.

És cert que a nosaltres, a les persones del carrer, no se’ns poden demanar heroïcitats, però alguna cosa podem fer. Hem de saber reciclar, per exemple, que la responsabilitat és de qui és responsable, però nosaltres també hem de fer coses i, si les fem, no d’una forma immediata, però, segurament, els nostres nets o rebesnets, si ho fem bé, podran viure en un medi ambient que nosaltres els hàgim llegat d’una forma correcta i, si no, tindran molts problemes. Depenem, l’espècie humana, de la supervivència dels insectes. L’aire, la pol·linització, la salut de l’aigua, un munt de serveis gratis, ens reciclen materials… I no els podem perseguir indefinidament. Els hem de protegir, preservar. I, per això, cal coneixe’ls. Moltes gràcies.