“No ens falta felicitat, ens sobra patiment”

Khenpo Rinchen. Estic molt content de ser aquí amb vostès. Jo em dic Rinchen Gyaltsen, un simple monjo budista. I començo explicant-los una miqueta de la meva història. Jo també, avui dia, tinc el títol de Lama, que en terme simple vol dir mestre de meditació. El títol de Khenpo, que vol dir abat, perquè estic a càrrec d’una comunitat. Soc un practicant que està intentant millorar. Per dins i per fora ser una millor persona. I tot va començar a l’Uruguai. Tot i que els meus pares són gallecs, van emigrar a l’Uruguai. Jo vaig néixer a Montevideo i vaig tenir una criança bellíssima. Molt d’amor i molt d’afecte. Em vaig sentir molt cuidat, molt nodrit, molt inspirat. I als vuit anys vam emigrar als Estats Units. Llavors em vaig criar també als Estats Units, a Nova Jersey, a Nova York. Vaig anar al col·legi allí, a la universitat… Vaig estudiar filosofia, psicologia i, més que res, art. Em va inspirar molt l’art. Ho veia una cosa molt profunda i, alhora, una manera de connectar i inspirar als altres. I després va començar a sorgir una curiositat pel camí espiritual. Realment va començar quan tenia 12 anys. Vaig començar a viatjar a les biblioteques. Avui no s’utilitzen molt, però en aquell llavors era el repositori del coneixement. Anàvem allí i investigava més que res sobre el karma, sobre la mort, què passa després de la mort, els misteris de la vida…, intentant trobar més sentit a tot això. És a dir, la meva preocupació número u era comprendre com ser adult. De què anava la vida. I això em va portar als 18 anys a començar a meditar. A unir-me a un grup de meditadors allà als Estats Units, començar a interioritzar-me i conrear-me. I va anar progressant d’una manera molt innocent. Temo que la meva vida és anticlimàtica. Va ser un procés molt, molt, molt gradual que em va portar a anar cada vegada més a la font d’on venen tots aquests ensenyaments. I vaig tenir la sort de conèixer a un gran mestre tibetà que em va acollir, em va acompanyar, em va mentorar i em va ensenyar filosofia, pràctiques avançades i em va animar a viatjar a l’Índia i conèixer als seus mestres, visitar els monestirs als Himalaies. Llavors, poquet a poquet, em vaig veure cada vegada més interessat en el desenvolupament espiritual. I tot i que havia de desenvolupar tot tipus de funcions allà fora del món, pagar el meu lloguer i demés, la meva missió número u era créixer i madurar pel camí. Fins que finalment vaig decidir fer el pas de prendre els vots, ser un monjo i viatjar a l’Índia i al Nepal a formar-me durant una dècada.

Khenpo Rinchen. I va ser una experiència amb grans reptes. És un lloc molt diferent, amb costums diferents. I un és també diferent quan s’introdueix en aquestes comunitats. Però va ser un procés molt nutritiu. És a dir, vaig aprendre molt de mi mateix. Vaig aprendre molt d’aquesta noble tradició tibetana. Hi ha quatre tradicions. Jo pertanyo a la tradició Sakya, que es tradueix com a terra clara. I tot i que és petitona, això em va donar l’avantatge de tenir accés als mestres. Que em coneguessin, s’interessessin en mi, invertissin temps en mi. Llavors, va ser una experiència molt enriquidora on vaig estudiar filosofia, vaig intentar aprendre tibetà, que és molt difícil, vaig fer retirs de llarga durada… I, en concloure un d’aquests retirs extensos, el meu mestre principal, el cap en la tradició Chogye Trichen Rinpoche, em va convocar, em va demanar que el visités i per primera vegada, una cosa molt inusual, perquè no és la seva naturalesa donar directrius o intervenir, és una persona molt discreta, em va dir que havia arribat el moment d’anar a Espanya i fer-me càrrec, com a mestre resident, d’un centre allí d’estudis i de meditació. I, clar, és l’últim que tenia a la meva ment, veritat? I des que vaig arribar a Espanya, residint allí a la seu Pedreguer, a Alacant, realment va ser una cosa gairebé màgica, perquè aquest gran mestre no sols té una visió molt profunda, va veure alguna cosa en mi que jo encara no reconec, també va llegir el terreny i va notar que estem en un moment molt especial. Hi ha un despertar de consciència, no sols a Espanya, a tot el món hispanoparlant. Llavors hi ha molta necessitat d’introduir la meditació a persones de totes les fes, de totes les creences, no creients i, per a practicants budistes, estudis més avançats i pràctiques meditatives i retirs una mica més avançats. Llavors estic aquí molt content de compartir amb vostès. Jo soc una persona comuna i corrent, no tinc cap qualitat especial, però el meu rol és important en el sentit que serveixo com un pont a aquests mestres siddhi realitzats, aquests mestres que tenen, en termes molt simples, un cofre de tresors espirituals que continuen sent importants a la nostra era moderna i ens poden empoderar per a fer canvis molt significants a la nostra vida. Llavors, estic obert a qualsevol dubte, a qualsevol pregunta que puguin tenir sobre aquest tema.

Dona 1. Moltes gràcies, venerable Khenpo. Per a algú que no tingui ni idea, que no sàpiga res, com explicaria en què consisteix la meditació i què necessitem per a meditar?

Khenpo Rinchen. Doncs l’única cosa que necessitem per a meditar és ment. Si tenim ment, podem meditar. I potser la definició més àmplia de la meditació és qualsevol exercici mental que millori, que conreï la condició de la nostra ment. Totes les diferents tècniques meditatives, protocols, es poden categoritzar en quatre grans famílies per a orientar-nos. Tot i que el procés és molt més holístic però, per a esquematitzar-lo, hi ha el desenvolupament d’equilibri atencional que és vital. Moltes vegades es diu la reina o la mare de totes les meditacions perquè, si no tenim accés a la nostra ment, no hi ha gaire que puguem fer. I després hi ha el desenvolupament de virtut, ser persones més ètiques, ser persones més generoses, més pacients. Tot tipus de virtut interna. Després està tota la gamma de l’altruisme, començant amb empatia, amor, compassió i arribant a la perfecció de l’equanimitat o la igualtat. I, finalment, està la família de la saviesa, clàssicament vipassana. Tècniques per a penetrar la realitat, per a conèixer-nos millor a nivell subjectiu, per a comprendre el món i els fenòmens a nivell objectiu. Llavors, podem créixer, personalment i en el camí espiritual, a través d’aquests quatre pilars de desenvolupament amb una tècnica meditativa. Això ha d’estar, per descomptat, secundat d’una vida sana. És a dir, hem de ser coherents, hem de comportar-nos bé, parlar bé, ser generosos, ser solidaris… Però el canvi mental es treballa directament amb la ment. I aquest treball directe amb la ment és el que anomenem meditació. Primer necessitem la base ètica. Després hem de tenir un mínim d’estudi, reflexionar, comprendre aquesta veritat. I després comença tot el procés d’integració, de conrear aquest estat fins a normalitzar-lo, fins que impregni tot el nostre ésser, fins que sigui el que predomina en nosaltres. Llavors, de tot el que podem fer en aquesta vida, no hi ha res que rendeixi més que la meditació. Perquè tot el que farem inclou i necessita la ment. Per tant, si ens estimem, si volem ser reeixits a qualsevol nivell, qualsevol àmbit, és molt important conrear la ment. I l’única dificultat, com vaig dir, és aquesta primera fase on ens aventurem a interioritzar-nos i veiem que hi ha molts càrrecs, molta inconsistència, moltes distraccions. Però això és perfectament normal. Els pensaments, les idees, no són un obstacle. No volem una ment en blanc. Simplement volem triar i conrear estats virtuosos. I es fa pas a pas, de la mateixa manera que nodrim el cos ens cal nodrir la ment.

Home 1. Hola, Lama. Un gust escoltar-te. Tots hem sentit que el poder de la ment és infinit. No és frustrant voler assolir-lo i no poder?

Khenpo Rinchen. Doncs sí. Algunes vegades som ambiciosos i hi ha una ambició sana que ens pot inspirar a ser la nostra millor versió. Però hem de reconciliar aquest aspecte profund últim de nosaltres. I l’altre aspecte, més quotidià del present, més relatiu, convencional. Llavors, a un nivell molt profund, la nostra ment base primària no està configurada, està lliure de tots els paràmetres. Com diu el Buda, és infinita. El nostre potencial és infinit. Podem evolucionar, continuar madurant fins a aconseguir automestratge, fins a ser plenament lliures i ensenyorir-nos d’una felicitat genuïna i sostenible. Però alhora ens trobem en aquest moment amb tota mena de traves, limitacions, defectes, també dons, per descomptat. Llavors el secret està a ser completament honestos amb nosaltres mateixos, completament transparents i acceptar-nos: acceptar el bo, el dolent i el lleig. I començar a caminar des d’on estem, d’aquest lloc assenyat. I no voler fer dos passos, només un pas. Fer un pas ferm i aquí anem agafant velocitat i això crea gairebé un fenomen de retroaliment, on anem cada vegada més enfortits. Em ve a la ment alguna cosa que realment m’ha inspirat. Va ser un canvi significant per a mi. Es diu que en la pràctica d’equilibri atencional, shamatha, calma i lucidesa, hi ha cinc grans assoliments. El primer assoliment s’anomena el fenomen de la cascada, que curiosament és: et poses a meditar i en algun moment descobreixes que dins teu hi ha moltes converses paral·leles, hi ha una cascada de pensaments, hi ha molt de soroll, molta inconsistència, molt de caos, veritat? Llavors algunes persones pensen: “Oh, la meditació no està funcionant. És més, estic empitjorant. M’estic tornant boig, fins i tot”. Però no és així. Hem fet un pas endavant. Per primera vegada estem detectant com realment som. Perquè moltes vegades la nostra mirada és externa. Estem analitzant als altres i criticant als altres i realment no ens coneixem. Nosaltres som el gran misteri. No coneixem la nostra ment, els processos mentals, com s’enllacen els pensaments i les emocions. Llavors, només veiem una franja de tota la nostra activitat mental. La meditació mou aquesta vara de conscient i inconscient i comprenem tots els corrents en el rerefons de la ment. I això és un xoc per al sistema, perquè hi ha molt de soroll, molts diàlegs, moltes converses. Però això ens ajuda a conèixer-nos, a acceptar-nos. I, d’aquí, cada intent de millora, cada vegada que conreem un objecte virtuós, cada vegada que entrenem la nostra atenció, cada vegada que obrim el nostre cor per a empatitzar amb els altres, això crea una millora significant, un canvi real. Llavors sí, per a concloure, el nostre potencial és infinit i la nostra contribució avui dia és limitada, però podem fer canvis si ens dediquem a ells.

Dona 2. Hola, Khenpo. Li volia preguntar què creu que opinaria Buda del mindfulness.

Khenpo Rinchen. Bé, molt interessant. Mindfulness és una paraula americana que té, més o menys, 100 anys. Va ser encunyada per un traductor americà i crec que serveix. Ens ajuda a entendre un estat d’atenció que tria enfocar-se en una cosa virtuosa. I crec que, als anys 80, el doctor Jon Kabat-Zinn va iniciar el mindfulness secular als hospitals de Massachusetts, de Boston, i funciona. És una pràctica terapèutica que ajuda persones a sentir més alleujament. És a dir, consisteix a ensenyorir-se del present, és a dir, mantenir l’atenció sense judici. I d’aquesta manera tallem la ment discursiva i tot el soroll, tot el rumiar que alimenta els estats de depressió, ansietat, s’interrompen. La persona sent més alleujament i més pau. Ara, el mindfulness budista és lleugerament diferent. Fins i tot jo estic començant a traduir-ho com a recol·lecció. Perquè en llenguatge clàssic, en pali, sànscrit i tibetà, utilitzen el verb recordar, que vol dir que és un aspecte de l’atenció que recupera un estat virtuós. Llavors el mindfulness budista està recolzat per l’ètica i per la saviesa. Llavors no és simplement atendre el present, és atendre una cosa virtuosa que tu tries per a conrear la ment, per a entrenar la ment, per a millorar la teva condició interna. I no es veu com una meditació, es veu com una eina que ajuda a meditar, entre moltes altres eines com l’atenció vigilant que cuida de nosaltres o la meta consciencia cognitiva que sap el que està transcorrent dins i fora. Llavors el mindfulness secular atén aquestes necessitats terapèutiques i el mindfulness budista intenta anar a l’arrel dels problemes i corregir, no sols els símptomes, sinó la base de la distorsió que produeix malestar i desequilibri. Molt bé, gràcies.

Dona 3. Hola, Khenpo. Moltíssimes gràcies per tot. Volia preguntar-li com puc tenir certesa que soc plenament conscient de les meves decisions i no m’estic enganyant a mi mateixa. Això em preocupa bastant.

Khenpo Rinchen. Sí, aquesta és una gran pregunta, perquè avui dia els cànons apunten cap a fora. Estem tan preocupats que algú ens enganyi, ens estafi. Però moltes vegades no ens adonem quant engany ens fem nosaltres mateixos. Llavors és molt important tenir una curiositat sana pel que transcorre la nostra ment. I fins i tot sospitar que les nostres ocurrències, les nostres excuses, no estan ben intencionades. Per a una persona comuna i corrent que està desenvolupant la seva vida és molt important ser molt acurat amb les decisions que prenem. Algunes vegades una decisió marca una dècada de la teva vida. Com saber si estem realment creant un futur positiu per a nosaltres? Llavors recomano incloure tres paràmetres, molt simple. Incloure més temps a la nostra consciència, incloure més éssers i incloure més profunditat. Això vol dir que, quan tu et planteges les opcions, realment t’imagines en deu o vint anys com et sentiràs amb aquesta decisió que estàs prenent. Com t’impactarà a llarg termini, veritat? Consciència temporal. I, després, aquesta decisió que estic prenent com impactarà als altres, als meus sers estimats i a altres persones en la societat. El tercer punt és si aquesta decisió està simplement atenent algun símptoma, una cura, una tireta o resolent alguna cosa temporalment, o si realment està anant a l’arrel del problema. Si m’ajudarà, realment, a ser més lliure, eliminar estats aflictius, eliminar egocentrisme, resoldre la ignorància fonamental. Llavors és molt important, veritat? Quan estiguem plantejant-nos les opcions a la nostra vida, triar amb molta cura, invertir temps a discernir el que és més avantatjós a llarg termini per a tots els éssers i a un nivell molt, molt profund. Per què? Perquè a la vida realment hi ha dos problemes. Un problema és no saber com ser feliç. Un problema greu del qual pateixen la majoria dels éssers humans. I el segon problema és, per als qui saben com ser feliç, que és llibertat, desenvolupament intern, alliberar-nos de les nostres traves, dels nostres obstacles, dels nostres vels, el segon problema, que és un privilegi tenir aquest segon problema, però continua sent un repte, és: ara què? De totes aquestes eines espirituals, filosofies, pràctiques, meditació, quin he d’emfatitzar, veritat? Perquè una cosa és tenir els ingredients de la recepta, però això no et fa un xef. Llavors hi ha tot un art de com implementar les eines espirituals perquè siguin efectives i puguem realment fer un salt evolutiu. Perquè no hi ha garantia que si tens la clau de la farmàcia et curaràs.

Khenpo Rinchen. Aquí l’únic enemic és nosaltres mateixos o les pors egocèntriques que ens fan trampa en el camí. I una manera en la qual ocorren és quan emfatitzem una cosa bona, massa. En comptes de tenir una perspectiva equilibrada, un camí holístic integral, ens obsessionem amb un aspecte com l’estudi i ens empassem llibres, veritat? I ens fem autodidactes, però descurem la pràctica meditativa. O hi ha unes altres persones que diuen: “Ja n’hi ha prou amb això intel·lectual. Jo em dedicaré a practicar i conrear la meva ment”. Llavors aquí és molt important tenir un mentor, un guia que ens aconselli. Perquè la funció és la funció de contrapès. Quan una persona està massa obsessionada amb l’estudi diu: “Doncs la meditació és molt important”. Si no medites no faràs canvis interns. I altres que estan molt obsessionats amb la meditació, el mestre diu: “Bé, si no estudies, no reflexiones, no sabràs en què meditar, veritat? Quan l’opció que afavorim coincideix amb la nostra zona de confort, coincideix que ens fa quedar bé públicament, guanyar una mica d’atenció, de manyagues, de fama, de diners, llavors aquí hem de qüestionar-ho. Per exemple, recordo que fa molt temps va venir algú a visitar-me i feia molt temps que no veia a aquesta persona i em va dir: “Lama Rinchen, vull que m’autoritzis per a meditar o vull, més ben dit, que m’autoritzis per a ensenyar meditació, perquè hi ha moltes persones que m’estan demanant que jo imparteixi ensenyaments de meditació i guiï meditacions”. Llavors jo estava molt curiós: “Que estrany que rebis aquesta petició, explica’m una miqueta més, qui t’ho ha demanat”. Diu: “Bé, estava caminant pel carrer, vaig veure un centre de ioga, vaig entrar allí i els vaig preguntar si volien que jo els ensenyés a meditar”. Llavors no era tant que estava realment sent com diries, invocada, demanada a meditar, és algú que estava buscant, veritat? Tenir protagonisme, cridar l’atenció, tenir un paper important i demés. Llavors, hem d’anar amb compte de no caure en aquest parany, veritat? I ser molt acurats de les ocurrències, particularment les excuses que ens posem per a no fer una cosa bona, una cosa sana, que realment aporti valor per a nosaltres a llarg termini. Molt bé, gràcies.

Home 2. Hola, Lama. Tinc la impressió que aspectes de la meva vida, com les amistats, on treballo o fins i tot els meus pensaments no els he triat jo. Llavors, volia preguntar-te si podem parlar de llibertat o de circumstàncies.

Khenpo Rinchen. Molt bé. Sí, molt bona pregunta. En part és veritat. Hem de reconèixer-ho. Estem condicionats per l’entorn. El nostre cos, la nostra biologia, els nostres gens, ens limiten. Ens defineixen, en una certa manera. La nostra societat, tota la cultura, la socialització, l’educació que hem rebut, el govern, la nostra família, l’economia, tots són factors que van definint-nos, delineant els paràmetres de la nostra existència. Però, a llarg termini, la limitació que importa és la limitació interna. Ara, si no estem lliures internament, som víctimes de les circumstàncies. El que passa fora dicta com ens sentim dins. Però podem enfortir-nos i començar a triar què penso, què sento, què atenc. Llavors, les traves internes, de forma molt breu, podem dividir-les en quatre. La primera, la més basta, són els patrons conductuals. Tots tenim costums que s’apoderen de nosaltres i ens porten a actuar en contra de la nostra salut, per exemple. Després hi ha el vel d’estats aflictius i emocions negatives. I si tenim un brot d’ira, s’apodera de nosaltres també i ens porta a actuar d’una manera nociva. En un nivell més profund tenim el vel de l’egocentrisme, la por egocèntrica que ens porta a ser reactius i respondre o reaccionar d’una manera exagerada davant allò que és succés. Això produeix emocions negatives que després produeixen accions nocives o maldestres que creen conflicte al món o danyen la nostra salut. I el més subtil de tot, però l’arrel de tot mal, és la ignorància fonamental. Al no saber profundament qui som, la naturalesa de la nostra ment, imposem un jo fals, la qual cosa anomenem autoaferrament, la reificació del subjecte. Llavors, aquesta distorsió primària és la que crea l’ombra de la por egocèntrica, aquest buit existencial que ens fa tan necessitats, tan reactius, i això és allò que produeix emocions i això és allò que produeix accions nocives. Llavors, podem treballar conscientment per a eliminar aquests vels. Amb ètica podem neutralitzar la conducta nociva. Amb equilibri atencional podem superar la palanca emocional negativa. Amb amor i compassió podem neutralitzar la por egocèntrica. I, després, amb saviesa, primer intel·lectual i després experiencial i intuïtiva, podem transcendir el fals jo, l’ego. Llavors, a poc a poc podem fer canvis i tenir cada vegada més llibertat. I potser aquest és el tresor, la riquesa més important que podem aconseguir en aquesta vida. Perquè tu pots tenir tot tipus de recursos externs, diners, aliats, però això no és garantia que podràs suportar els alts i baixos de la vida. Llavors, la garantia és la resiliència, la llibertat que tenim internament. I com més llibertat hi ha, més lliures serem de les circumstàncies.

Khenpo Rinchen. I això no sols ens permet suportar-les, ens permet aprofitar-les. Perquè si tu llegeixes les biografies dels grans, grans en art, ciència, tecnologia, política, grans ioguis, persones realitzades, sants i santes, hi ha una cosa molt important. Hi ha un denominador compartit entre ells que són persones que poden construir en els enderrocs. El que uns altres veuen com a derrota, ells ho veuen com una oportunitat de començar de nou. És a dir, aprenen de tot, es nodreixen de tot. I quan fracassen surten encara més inspirats. Llavors això ve d’una llibertat interna. Moltes gràcies.

Dona 4. Hola, Lama. Gràcies pels teus ensenyaments. Quan parlem de budisme, a mi sempre em ve el concepte de karma i sento que em costa comprendre’l en tota la seva dimensió. Podries ajudar-nos a entendre millor què és el karma?

Khenpo Rinchen. Molt bé. És un tema vast i profund i, avui dia, està al nostre llenguatge quotidià. És part de la RAE, del diccionari, però encara no es comprèn molt bé. Si tu observes com s’utilitza en el dia a dia, quan algú de sobte s’ensopega, diem: “S’ho mereix. Es mereix aquest karma. Per maldestre, per arrogant”. Llavors ho veiem gairebé com un càstig i ens alegrem, veritat? “Que aquest desgraciat rebi el seu merescut”. Però el karma és simplement una llei natural. No és una innovació del Buda. És a dir, ell simplement va presentar la llei que regeix el nostre comportament, per dir-ho així. I crec que, independent de les nostres creences, tots creiem, d’alguna manera o una altra, en el karma: que collim allò que sembrem. Fins i tot la ciència creu en la llei de causa i efecte. El karma li agrega una dimensió moral, que vol dir que el nostre estat intern, la nostra motivació, influeix en els resultats. Que vol dir que tot allò que tu fas conscientment, voluntàriament, té repercussions personals. Cada acció física, verbal, mental, produeix un efecte. I tot efecte necessàriament ve d’una causa. La llei del karma, si l’encarem bé, no és destí. Literalment és acció, energia, alguna cosa que estem movent. I ens empodera per a fer canvis significants a la nostra vida. De manera simple, el karma ens ajuda a perdonar el passat, acceptar el present i ensenyorir-nos del futur. Perdonar el passat en el sentit que el karma ens permet tornar a qualsevol acció que hem comès en el passat i reavaluar-la amb un altre marc i adquirir un aprenentatge. Prendre responsabilitat pel que ens toca i sanar-nos i aprendre d’aquesta instància i processar aquest esdeveniment, veritat? I després, en el present, sabem tot i que hi ha moltes coses que estan contribuint al nostre moment, la nostra vida, nosaltres som el protagonista, veritat? I acceptem la situació en la qual ens trobem, perquè nosaltres en el passat l’hem forjat, construït. I de cara al futur, podem ser l’arquitecte del nostre avenir. Independentment a la nostra situació, podem disminuir les causes i condicions negatives i augmentar o millorar les causes i condicions positives per a garantir, que sí o sí, el futur sigui millor. Però curiosament, algunes persones no volen tanta responsabilitat. Culpen als altres, accepten el seu estat de mediocritat i es creuen de braços i esperen un miracle. Que en el futur, una cosa meravellosa, extraordinari, ocorri que els salvi d’aquesta desgràcia, d’aquesta misèria.

Khenpo Rinchen. Però no és així. Si tu vols veure un canvi a la teva vida, l’has de crear tu. I si tu fas aquests passos valents, sentiràs molt de suport. Totes les forces del bé arribaran a recolzar-te. Però ha de sorgir de la teva iniciativa. I la meditació és una expressió de crear un karma positiu a la nostra ment. Molt bé, alguna cosa per reflexionar.

Dona 5. Hola, venerable Khenpo. Ha esmentat diverses vegades el terme, la paraula felicitat durant aquesta entrevista. Sé que la missió de l’organització Paramita parla d’aconseguir la veritable felicitat, la genuïna felicitat. Què és per a vostè la veritable felicitat?

Khenpo Rinchen. És una gran pregunta. Potser la pregunta més important que ens podem fer en aquesta vida. Perquè tot i que tots som diferents, cadascun té la seva història, cadascun és molt particular. En allò que importa som idèntics. És a dir, tots estem animats per un anhel bàsic de voler ser feliços. És a dir, volem i busquem pau i harmonia. Busquem connexió humana. Busquem delectar-nos, goig. Busquem llibertat. El problema és que no sabem exactament com aconseguir-ho. Llavors, estem intentant conquistar alguna cosa allí fora, que ens faci sentir bé dins. Llavors, el model de felicitat que perseguim és un model de necessitat. Tenim un desig i, si aconseguim satisfer aquest desig, ens sentirem feliços i satisfets. Però, desafortunadament, no funciona. No funciona durant gaire temps. Llavors, m’agradaria compartir amb vostès, amb tu, el model de felicitat que té el Buda, que és radicalment diferent, una visió il·luminada d’allò que és la felicitat. Tan diferent que potser fins i tot hem d’utilitzar una altra paraula, benestar, per a convidar-nos a reflexionar amb una mirada fresca. Llavors, des de la perspectiva del Buda, d’un ser il·luminat, una cosa que va ressaltar en el seu primer ensenyament, ‘Les quatre Nobles Veritats’, és a dir, què és la veritat de la perspectiva d’un noble, d’un ser il·luminat, va dir que no ens falta felicitat, sinó que ens sobra patiment. I la distorsió que produeix aquest patiment, que vol dir que ja som suficients. I si aconseguim eliminar aquestes quatre capes de distorsió que he esmentat, els quatre vels, sorgeix, recuperem un estat de plenitud, de pau, d’harmonia, de goig, felicitat i satisfacció i connexió real. Llavors, en la mesura que reduïm els patrons conductuals, en aquesta mesura sorgeix un benestar. En la mesura que podem, no sols gestionar millor els estats emocionals, sinó que podem superar-los i tenir emocions sanes i positives, sorgeix un estat de benestar. En la mesura que podem neutralitzar l’egocentrisme amb amor i compassió sorgeix un benestar encara més complet i satisfactori. En la mesura que amb saviesa podem neutralitzar la ignorància, la confusió fonamental, sorgeix dita i goig absolut. I, a un nivell profund, intuïm aquesta plenitud infinita, aquesta pau infinita, aquesta llibertat infinita que és la ment primària i volem reproduir-la aquí fora. Però una cosa material o limitada no pot arribar a satisfer un estat infinit. Llavors no importa si tens un iot, en vols dos. No importa si menges el teu millor plat o postre preferit, en vols una altra porció, una altra porció, fins que t’empatxa i ja no t’agrada aquest postre.

Khenpo Rinchen. És a dir, no hi ha cap recurs extern que ens pugui satisfer. Llavors, la manera d’omplir aquest buit existencial és amb llum. Buidar aquesta ombra i descobrir que no hi ha un desig. El desig és un reflex, una projecció del nostre ego. Llavors és una cosa molt profunda i no és tot o res, blanc i negre. Podem fer passos en aquesta direcció en la mesura que adquirim una miqueta més de llibertat, veritat? Una conducta més pura, un estat mental més sa, més equilibrat, un cor més obert, més inclusiu, una ment més lúcida i més desperta, ens sentirem menys necessitats, més satisfets. Llavors, aquesta és la pregunta més important que ens podem fer. És molt important reflexionar sobre això. Perquè tots els projectes que llancem allà fora al món estan intentant atendre aquesta inquietud i, si estan mal encaminats, mai aconseguirem estar plenament satisfets. I tal com passi el temps, per molts intents fallats, ens anem, com diríem, renunciant, veritat? Se’ns va apagant aquesta flama, aquest esperit. I les persones comencen a caminar amb el cap baix, tristos, lliurats, rendits, acceptant un estat de mediocritat. I moren abans de morir. Llavors és molt important no donar-se per vençuts. La vida pot ser molt més bella, molt més plena, si ens aventurem per a aconseguir alliberar-nos d’aquests vels. Moltes gràcies.

Dona 6. Hola, molt de gust saludar-te. En un món tan deshumanitzat, on hi ha tant de patiment, des de la perspectiva del budisme, quin paper juga l’amor?

Khenpo Rinchen. L’amor és indispensable i és una cosa compartida socialment, culturalment i en totes les tradicions espirituals. Ja estimem, però aquest amor està una miqueta contaminat per egocentrisme. Llavors és on més podem créixer, amb més força. I no es requereix filosofia, no es requereix res extraordinari, simplement empatitzar amb els altres, considerar-los, interessar-nos pel seu benestar. I em recorda tot això a una història d’un dels lames, Tello Rimpoché, crec, a l’antic Tibet. No sé si us identificareu amb aquesta història, però a mi em va ajudar. On un lama molt famós, molt important, estava viatjant pel Tibet, anant de pelegrinatge i va passar per un poble i el van reconèixer. Llavors, naturalment el van convidar al monestir local a impartir una xerrada per a inspirar i ell, per descomptat, va acceptar. Llavors, van convidar a tota la comunitat monàstica, monjos, monges i també tots els vilatans, tots els pagesos d’aquesta zona, es va omplir el temple i ell va triar com a tema de la seva xerrada, conferència, l’amor bondadós i la compassió. I tots van sortir molt inspirats. Els tibetans no necessàriament aplaudeixen, però en acabar la xerrada es van acostar al Lama, al mestre, per a agrair-li. Estaven molt agraïts perquè havia compartit la seva experiència, el seu coneixement. I, en aquest lloc, hi havia una velleta que va esperar el seu torn, molt humil, molt pacient, perquè volia acostar-se al Lama, no sols agrair-li, però presentar-li una pregunta. Llavors, va esperar el seu torn, va ser l’última de la fila i, finalment, li va dir: “No sé si et vaig entendre bé, si us plau, aclareix-me tu la meva confusió. “És veritat que tu has dit que jo he d’estimar a tots els éssers com jo estimo al meu únic fill?” I el Lama va dir: “Sí, això és exactament el que vaig dir. I la dona va dir: “Doncs jo no puc fer això. Jo no puc estimar a tots com jo estimo al meu únic fill”. I el Lama li va respondre: “Doncs crec que tu ets l’única que m’ha entès”. I això és molt curiós perquè, algunes vegades, quan escoltem una veritat molt profunda i hi ha cert rebuig, que ho veiem una cosa molt gran, molt inaccessible, això és una bona senyal, que estem descobrint el que implica. Si jo faig aquest pas i realment m’interesso, estic molt bolcat, molt interessat en els altres, llavors, què passaria a la meva vida? Com canviaria la meva conducta, la forma en què m’expresso, la forma en què escolto?

Khenpo Rinchen. Llavors és bellíssim. I cadascun de nosaltres podem fer un pas. Primer, estimant-nos a nosaltres, acceptant-nos a nosaltres, reconciliant-nos amb el nostre passat, eliminant aquesta culpa innecessària i, després, estimant el nostre futur. I, després, estimant millor als sers estimats, pròxims. I, després, estimar fins i tot a desconeguts. I, finalment, l’últim repte és estimar als antagonistes, persones problemàtiques que sembla que estan per tu, però realment estan patint molt i el seu patiment ens esquitxa i nosaltres ens ho prenem personalment. Però de la perspectiva d’un Buda, d’un ser il·luminat, realment no és opcional. És a dir, nosaltres els veiem com a éssers molt compassius, amorosos. Però un Buda diu: “Jo no estimo a ningú, jo no soc compassiu, simplement reconec la realitat”. La realitat és equanimitat. La realitat és que tots mereixen ser feliços. Llavors, per a ells, amor i compassió és quotidià, és bàsic, és necessari, veritat? Llavors, per a ells fins i tot, l’amor i la compassió no existeix. L’amor i la compassió existeix per a persones com nosaltres que estem obsessionats amb els nostres interessos, que som egocèntrics. Llavors, nosaltres hem de fer un acte voluntari per a restablir la realitat de l’equanimitat. Llavors, a un nivell molt profund, aquestes virtuts, realment és una cosa que nosaltres creem, construïm, per a arribar al punt de veritat que sempre hi va haver. M’explico? Molt bé, moltes gràcies.

Dona 7. Moltes gràcies, Lama. Quan parlem d’espiritualitat o religió ens solem posar molt serioses, molt seriosos i, almenys, solemnes. M’agradaria preguntar-li pel paper que pugui tenir el riure.

Khenpo Rinchen. El riure. Doncs sí, jo crec que hi ha un extrem també on hi ha persones que no poden estar en pau i sempre han d’estar fent un acudit, tot i que sigui frívol. Però el somriure, l’alegria, és molt important, és molt important. I quan som massa seriosos realment vol dir que no hi ha una experiència interna i, per tant, tenim una lectura molt literal. Hi ha molt de protocol, som molt rígids, per dir-ho així. I em ve a la ment el record d’un dels grans mestres, es deia Tashi Namgyal, i va viure la majoria de la seva vida, tot i que era tibetà, al Canadà, a Victoria. I era vellet, almenys jo el vaig conèixer quan ja tenia 75 anys, i era molt entremaliat. És a dir, estava sempre fent bromes als altres. Tenia una càmera que en comptes de fer fotos llançava aigua. I, al seu temple, que és un lloc així d’interiorització, tenia una placa d’un peix dessecat, com una truita, que pitjava un botó i començava a ballar, amb música. I el més entremaliat que feia és, no sé si has participat alguna vegada en un temple budista, quan s’entra es ret homenatge a una imatge del Buda, es fan unes certes pregàries, i en aquest moment que és molt seriós, que un està expressant la seva devoció, el seu respecte, ell tenia una màquina que deixava anar un soroll de flatulència, es diu? la forma més elegant? Llavors, perquè les persones trenquessin aquesta rigidesa, se sentissin més natural, més tranquils. Llavors, sí, els grans practicants que jo he conegut són molt respectuosos, molt atents, molt silenciosos, però alhora són molt fluids i molt relaxats. Molt bé.

Home 3. Lama, amb el seu permís, vostè creu que és necessari aïllar-se de la societat per a trobar aquesta harmonia, aquest equilibri?

Khenpo Rinchen. Molt bé. Molt bona pregunta. Solem caure en extrems o tenir una visió una miqueta simplista. I la resposta és depèn. Depèn en quina etapa et trobis. Llavors, avui dia hi ha dos fronts oberts. Estem bregant amb el caos extern, hi ha tot tipus de problemes que hem de resoldre allà fora, que inclou el parer d’altres persones. I, després, hi ha el caos intern, el desequilibri que arrosseguem. Llavors, en algun moment de la nostra vida hem d’allunyar-nos del caos extern per a tenir espai i temps per a bregar amb el nostre propi caos i curar-nos i aconseguir equilibri intern. Llavors, en termes clàssics, això es diu la fase de la cova, on el meditador, el iogui, s’allunya del soroll de la vall, de la ciutat, del poble i cerca un lloc idoni, el millor que un pot aconseguir. Un lloc tranquil, amb persones molt sanes, una vida molt simple, una dieta molt simple perquè pugui interioritzar-se i resoldre tots els traumes, totes les angoixes, totes les inquietuds que arrosseguem. I quan fem les paus amb nosaltres mateixos i aconseguim aquest equilibri intern, tornem una altra vegada més a la vall, al poble, a la ciutat, i breguem amb tot allò que és impredictible, tot allò que ens llancen a nosaltres. I no sols, com vaig dir abans, ho podem suportar, es converteix en terreny fèrtil per a continuar creixent i madurant. I a aquesta segona fase l’anomenem la fase de la vall, on el iogui errant camina i enfronta tot allò que sorgeixi i ho integra en el seu desenvolupament espiritual. És part del camí. Ara, el desenvolupament espiritual no es limita a la pràctica formal en el coixí. És part de tota la nostra vida diària. I l’última fase, per a completar, és la fase del cementiri. Antigament, el repte final de tot iogui era buscar el lloc més hostil possible, veritat? I antigament era una ossera on dipositaven els cadàvers. Llavors, allí anaven a meditar per a fins i tot, en una situació negativa de mort i demés, podien trobar amor, equilibri, divinitat. Llavors, aquestes tres macro etapes entre el desenvolupament d’un iogui a llarg termini, nosaltres podem emprar-les per a bregar amb situacions puntuals. Com a micro etapes de com et relaciones amb una persona. Llavors, si hi ha una persona, per exemple, que produeix en tu molta ira, molta molèstia, no incomoditat, però un estat que et supera, que s’apodera de tu, llavors vol dir que en relació a aquesta persona estàs en la fase cova, veritat?

Khenpo Rinchen. T’has d’allunyar. Ara mateix, per a tu, és un cactus. No l’abracis. Llavors, crees una certa distància entre tu i aquesta persona. I això no resol el problema, però et dona espai i temps per a enfortir-te, per a millorar la teva condició interna. I després passem a la fase vall amb aquesta persona que ens deixem veure de tant en tant, ens saludem al carrer, anem a una trobada, a una festa i el saludem. I la fase cementiri és: a propòsit, t’asseus a la taula d’aquesta persona i comparteixes tot el dia. O, encara més, te’n vas de viatge de motxiller amb aquesta persona que és el repte final. Llavors, l’exemple més simple que se m’ocorre és el menjar, veritat? A mi quan vaig arribar a Espanya em van dir: “Pots parlar de qualsevol cosa menys de política i de menjar”. Perdó, seré una miqueta atrevit, si hi ha un menjar que no t’agrada, estem a la fase cova, l’evitem costi el que costi. Però de tant en tant et pots aventurar. Vas a un restaurant i li demanes al cambrer: “Porta’m el que tu consideres el millor plat del xef, el millor plat del dia”. I tu aprens que això t’agradi, veritat? I la fase cementiri, amb el menjar, quina és? Tries el plat que menys t’agrada, no sé quin seria per a tu, fetge amb ceba potser, i aprens que aquest sigui un plat saborós que et meravella. Perquè, a la fi al cap, no volem estar atrapats per preferències molt arrelades. Llavors, com podem viure en un món cada vegada més atrafegat, més veloç, més dinàmic, més canviant, on hi ha tantes tecnologies disruptives que creen tants reptes? Doncs tot depèn com arribem a la trobada. Llavors, si arribem preparats, entrenats, amb una ment en equilibri, una ment en calma, podem acomodar-nos, podem adaptar-nos, podem florir en aquesta situació. Molt bé, moltes gràcies.

Manuel. Hola, Lama. Soc en Manuel, de l’Argentina. Moltes gràcies pel teu temps i les teves paraules. Quina ens podries dir que podria ser la millor manera de viure?

Khenpo Rinchen. Una pregunta molt gran. Doncs crec que ajuda a entendre-ho, almenys a mi m’ha aclarit molt el panorama, veure’l en tres etapes. Perquè moltes vegades estem vivint la vida d’un altre. Ens despertem un dia i ens trobem en un lloc, amb unes persones, amb una feina… I no està completament clar com hi arribem. Llavors, el primer model de vida és copiar allò que fan els altres o heretar-ho dels nostres avantpassats, veritat? És a dir, estem vivint d’acord amb allò que volen els nostres pares, la nostra tribu, la nostra societat. Perquè això ofereix garanties. Si va funcionar per a ells, segurament funcionarà per a mi. Però arriba un moment que no et trobes. És a dir, no coincideix amb qui tu ets. I moltes persones passen a la segona modalitat, que és aquella que propaga tot aquest moviment d’autoajuda que és: segueix el teu cor, fes realment allò que t’inspira, sigues tu mateix. És a dir, desenvolupa una vida que és la que tu realment vulguis, que coincideixi amb les teves inquietuds, amb les teves necessitats. I això és millor que la primera, perquè almenys ens estem ensenyorint de la nostra vida i estarà alineada, serà afí als nostres desitjos, allò que ens agrada fer, per exemple. No tots tenim el privilegi de fer això. No sempre el país, les circumstàncies, l’economia permet fer aquest canvi. Però moltes persones prefereixen fer alguna cosa que els agrada, guanyar menys diners, assumir una mica de risc, però ser ells mateixos. I hi ha una tercera modalitat que fins i tot pot ser millor. I la primera vegada que ho vaig veure va ser en el gran tractat de Shantideva, un místic del segle vuit. Potser el tractat més important del budisme, que es diu ‘El Camí del Bodhisattva’. I ens diu que el millor que podem fer és, primer, aprendre allò que és bo, descobrir allò que és realment beneficiós per a nosaltres a llarg termini i, després, aprendre que t’agradi. Molt estrany, eh? És a dir, en comptes de seguir un capritx, jo tinc aquesta necessitat si em dona la gana anar en aquesta direcció, realment fer una gran observació. Entrevistar persones i, realment, definir un pla de vida a llarg termini per a assegurar que nosaltres estiguem satisfets.

Khenpo Rinchen. I això és una cosa que a mi m’ha aportat molt de valor. És gairebé una reflexió que pots fer. T’imagines madurant, envellint, fins i tot t’imagines al llit de la mort i et preguntes, a aquest últim jo, a la teva millor versió, la més sàvia, la més madura: “Què és el més important en aquesta vida? Com vull morir?” Perquè, com diuen els lames, i avui dia està recolzat per molts estudis, el patiment més gran en aquesta vida és el penediment que tenim a la mort. Penediment d’haver causat mal a un altre, però també penediment de no haver viscut, de no haver aprofitat les oportunitats. Això fa molt de mal. Llavors, una bella meditació, reflexió, on tu et connectes amb aquest futur jo i crees una aliança. És a dir, tu et compromets a fer-lo feliç, a no fer res, d’ara endavant, que pugui trair els seus valors, que pugui causar mal a la seva salut també, però que no pugui trair als seus valors. I això és l’equivalent a escriure l’últim capítol de la teva novel·la. Ja saps com acaba la teva vida i això dona molta pau, molta tranquil·litat. I queden molts capítols per escriure, moltes aventures, però hi ha tanta tranquil·litat, tanta valentia que sorgeix, tanta autoestima de saber com acaba. Llavors, convido a tots a fer aquesta reflexió. Imaginar-se en aquests últims dies i desenvolupar amor, afecte, per aquest últim jo i comprometre’s a fer-lo feliç, comprometre’s a no trair-lo. I, d’ara endavant, cada pla, cada acció, cada cosa que fem que estigui encaminada en aquesta direcció, que sigui part d’aquesta missió. Molt bé, moltes gràcies. Estimats amics, hem arribat a la fi d’aquesta trobada. Ha estat meravellós. Moltes gràcies per les preguntes. Jo crec que sempre soc qui surt més afavorit. Jo aprenc més. I, com a missatge final, només queda animar-los. Jo crec que de tots els temes que hem parlat els animo a reflexionar. La vida és més valuosa del que imaginem. Això realment em va marcar a mi en la meva joventut. La meva primera feina va ser treballar en un hospital i havia de visitar a tots els pacients. Una feina molt simple per a algú de 16 anys. Li encenia la televisió a tots els pacients. I la majoria de tercera edat, persones molt grans als Estats Units, una miqueta abandonades per la seva família, llavors, quan veien un noi jove, els encantava compartir tota la seva trajectòria, tota la seva vida.

Khenpo Rinchen. Algunes vegades, moltes vegades. Però per a mi va ser fascinant perquè a mi m’agrada escoltar. Ara em toca parlar, però jo prefereixo escoltar i aprendre dels altres. I és un privilegi escoltar la vida destil·lada d’una persona. És a dir, tot aquest aprenentatge de 80, 90 anys, s’aprèn moltíssim del que funciona, del que no funciona, veritat? I també desenvolupar una gratitud molt sana per estar sans, per estar en un moment on sí que podem fer canvis. Tenim facultats cognitives, lucidesa per a realment millorar el nostre estat i millorar la vida dels altres. Llavors, és molt curiós. Els convido a parlar amb persones de 80, 90 anys. És diferent parlar d’algú que en té 50, 60. Una cosa que era recurrent, a part dels penediments que els commovien, era l’impredictible que és la vida. La vida dona moltes voltes. No sabem on acabarem i amb qui acabarem. I avui dia hi ha tantes coses que ens ocupen. Semblen tan importants, consumeixen tanta energia, provoquen fins i tot baralles familiars que no es parlen, barallant per les seves herències i demés. Però en aquests moments, en l’última fase d’aquesta vida, tot això no té sentit. Totes les joguines acumulades no tenen sentit. Les fotos amb aquesta estrella, saludant al rei, els teus títols, no tenen sentit. El patrimoni, els comptes al banc, no té sentit. Fins i tot les experiències que has viscut, hi ha aquesta dita, “que me quiten lo bailado”, doncs els anys, la vellesa i la mort “te quitan lo bailado” també. Llavors, la clau està a arribar a aquests últims dies vivint una vida plena, sana, havent millorat, contribuït als altres i amb un cert control, amb cert automestratge, per a poder transitar aquesta fase que, almenys per als budistes, és molt important, no sols per a morir en pau, però per a encaminar-nos en una altra vida, en un nou cicle. Llavors, realment els convido a explorar la meditació. Hi ha tot tipus de recursos gratuïts. Avui vivim en una època privilegiada. Tenim a la nostra disposició tot el coneixement de l’antiguitat, de filosofia i demés. Nosaltres tenim la plataforma Paramita que ofereix moltes meditacions guiades, gratuïtes. Però, tard o d’hora, tu has d’agafar el volant i conduir les teves pròpies meditacions i ajustar-les a les teves necessitats. Primer, per descomptat, aprèn dels altres, practica en grup si tens amics afins, explora la meditació i després desenvolupa la teva pràctica. I després porta-la a la teva vida diària. Troba llocs durant el dia per a empatitzar amb els altres, per a connectar-te amb els altres, per a tenir detalls generosos amb els altres. És molt, molt valuós. Llavors, com a últim regalet, si voleu podem fer un breu exercici.

Khenpo Rinchen. Si voleu participar, podem fer una molt breu meditació per a simplement despertar l’interès, la curiositat, descobrir el potencial que tenim dins. I el més important és que el cos estigui còmode, el cos estigui relaxat. Et pots asseure a la teva cadira, al teu sofà, al terra, amb les cames plegades. Les mans poden estar sobre els genolls o podem adoptar la postura meditativa: la dreta sobre l’esquerra, els polzes es toquen. I relaxem tot el cos. Relaxem les parpelles. Si voleu podeu deixar que entri un petit raig de llum. I per a deixar anar tot aquest estrès, tota aquesta tensió que arrosseguem, farem algunes respiracions abdominals. Inhalant i exhalant pel nas, respirem profund i lent. Aire pur i blanc que relaxa i tranquil·litza tot el cos. I en exhalar imaginem que deixem anar tota la tensió i rigidesa en un núvol gris. El pit no creix cap a fora, sinó que respirem cap avall, deixant anar el diafragma, imaginant que l’aire arriba fins a l’abdomen. Respirem profund i lent. Aire pur i blanc que relaxa i tranquil·litza tot el cos. En exhalar també deixem anar tot el soroll mental, la tensió de pensaments i memòries que ens persegueixen, preocupacions que ens amenacen, alliberant la ment de tot el soroll. Finalment, quan et sentis relaxat o relaxada, solta també la respiració, permetent que el cos respiri només, que recuperi el seu ritme natural, com les ones de la mar. Passem ara a interioritzar-nos. Sentir el cos, el pes del cos. Sentir la pell, la temperatura de la pell. I ara cap a dins, connectar-nos amb la respiració interna. El flux de l’aire, els moviments del cos amb cada respiració.

Khenpo Rinchen. Finalment, contents i satisfets, atenem la respiració. Conscients de la fase d’inhalació, conscients de la fase d’exhalació. Conscients de la fase d’inhalació. Conscients de l’instant de retenció. Conscients de la fase d’exhalació. Presenciem la respiració invertint allí tota la nostra energia, tota la nostra atenció. Deixant que tota la resta transcorri a la seva pròpia voluntat. Molt bé. Per a concloure, respirem profund tres vegades. Prenent consciència del cos i la postura. Prenent consciència de l’entorn que ens envolta. Finalment, amb la tercera exhalació, integrant aquest estat d’harmonia, de pau i equilibri a la nostra vida diària. Molt bé. Si vols, si disposes de més temps, pots posar pausa al vídeo i invertir més temps a atendre la respiració. Doncs, estimats amics, encantat una vegada més de compartir amb vostès. Els desitjo el millor a la vostra vida. Desenvolupament personal, espiritual. Gràcies.