“No ho sé”: una contrasenya per a la ciència i la vida

Sandra Navarro. Hola Ignacio, com estàs?

Ignacio Crespo. Molt bé, encantat de ser aquí.

Sandra Navarro. Em dic Sandra. Entre altres coses, soc mare de dos joves de 18 i 24 anys i estic encantada de ser aquí per parlar amb tu sobre ciència. M’agradaria conèixer-te una mica més i que em resolguis alguns dubtes.

Ignacio Crespo. És clar, jo, encantat.

Sandra Navarro. Tu ets metge, divulgador científic i acabes d’escriure un llibre sobre el funcionament del cervell. M’agradaria començar aquesta conversa parlant de la teva faceta com a divulgador científic. Per què creus que és important que la ciència arribi a la societat?

Ignacio Crespo. Crec que hi ha diversos motius, no només un. Se sol dir molt que per generar vocacions, però jo vull anar més a la base. Tenim, d’una banda, gent que, de manera molt pràctica, sap que està invertint en ciència, que part dels seus impostos va a investigacions, tant en càncer com en coses estranyes de física que no entenen. Aleshores, com els pots justificar que estiguin donant part dels seus diners a aquestes coses que no entenen? Ho necessites explicar. Necessites dir-los quines són totes les meravelles que s’aconsegueixen. Fins a quin punt el progrés i el món que coneixen es fonamenta en tot el que ja s’ha invertit. Una altra cosa que a mi m’agrada molt dir, possiblement és la que més m’interessa, és compartir la bellesa de la ciència per la simple bellesa que té. Ningú pregunta per què un músic ha de tocar davant de milers de persones. El que fa té un valor en si mateix. La gent ho gaudeix i parla d’ell i se’n va tan contenta a casa. La ciència té un punt semblant, perquè podem pensar que són fórmules complexes, que són models incomprensibles, tret que et passis hores senceres estudiant. Però també és una explicació del món. I què hi ha més relacionat amb nosaltres que el que ens envolta constantment? Entendre-ho en profunditat amb els seus detalls, amb les seves meravelles, que s’allunyen del que veiem a simple vista, és una manera de veure una nova bellesa.

Sandra Navarro. Ignacio, al teu llibre fas un viatge pel funcionament del cervell i ens convides a descobrir els seus secrets. Però com funciona el cervell? Com funcionen les neurones? Com és que podem pensar i sentir?

Ignacio Crespo. Podem intentar entendre una casa a través dels seus maons. En el cas del cervell, és a través de les cèl·lules que el composen, les cèl·lules que un cop van tenir una altra organització en els nostres ancestres més remots, i que a poc a poc, evolutivament, van anar afegint, com si fos una casa, noves habitacions i en van reformar alguna i van desenvolupar, a partir d’aquesta casa, una vida. Unes coses que ocorren en aquestes habitacions, que seria, ja, la nostra ment, tot el que coneixem com els fenòmens que ocorren al nostre cervell. Caldria partir d’això, d’aquestes cèl·lules individuals, d’aquests petits maons del cervell, que s’anomenen neurones. Aquestes tenen una característica molt important, i és que són cèl·lules com les que formen qualsevol part del nostre cos, però que són molt capaces de transmetre electricitat. I això és important perquè l’electricitat és la manera en què es comuniquen. La informació que recorre el nostre cervell i que comuniquem ara de tu a tu està passant en part gràcies a aquests senyals elèctrics. Aquesta propietat és substancial. A partir d’aquí, és com es comença a entendre: unes neurones amb les seves formes, com de petits bonsais, es connecten amb les branques, amb les arrels d’una altra, i d’una a l’altra va saltant aquesta electricitat, fent connexions complexes que recorren el cervell, que fan voltes inimaginables i que relacionen conceptes molt diferents. Aquesta complexitat, que no podem detallar punt a punt i dir com es connecta cadascuna de les 86.000 milions de neurones que tenim amb la resta, podem dir que d’ella emergeixen les nostres funcions: emergeix la memòria, emergeix l’atenció, el llenguatge, la intel·ligència, la consciència, tot. Ho podem comparar, per exemple, amb la temperatura. La temperatura tothom la percep, però un àtom, una partícula elemental de les que componen la matèria, no té temperatura.

Necessita vibrar i xocar amb altres perquè aparegui aquesta propietat. És una cosa que no existeix en el fonament i que per la unió de molts elements apareix de cop, gairebé com per art de màgia, tot i que és ciència, i al cervell ocorre una cosa semblant. Aquestes neurones, en unir-se, de sobte, per les connexions que tenen, per les relacions que estableixen i la complexitat geomètrica, que aquí entren inclús les matemàtiques, comencen a aparèixer coses fabuloses. Podem parlar de la nostra capacitat per escriure un llibre, que és una barbaritat en el cas de grandíssims literats de la història, però no va començar per això. Aquesta emergència, en el cas del llenguatge, va començar amb coses molt més bàsiques, com poder dir als membres de la teva manada que hi ha un perill: amb un crit concret dir-los quin tipus de perill és, si ve per terra, per aire, si és una serp que s’arrossega… Els permet anticipar-s’hi i sobreviure, és un avantatge evolutiu. I aquí és quan comença la carrera armamentística: qui millor es comunica, més possibilitats té de sobreviure. Ja no t’arriba només amb el crit, comencen a aparèixer complexitats majors: semàntica, sintaxi, coses que aprenem a llengua i literatura a l’ESO i a batxillerat i que sorgeixen d’aquesta manera. I, de sobte, som aquí, per aquesta carrera, una mica sense saber cap on sorgeixen coses que són espectaculars, coses que nosaltres, a través de la cultura, que és aquest últim pas del nostre cervell, hem decidit potenciar i hem fet tan nostres, perquè a la fi, és el que ens defineix: totes aquestes funcions que molts cops, a vegades amb un cert error, relacionem només amb l’espècie humana.

Sandra Navarro. A vegades utilitzem les paraules cervell i ment com si fossin la mateixa cosa. És el mateix, realment, o és diferent?

Ignacio Crespo. Aquí em podem atacar de totes les bandes, perquè tenim moltes corrents. En neurociència hi deu haver qui negui l’existència de la ment, qui es redueixi a aquestes neurones i les seves connexions que estàvem dient i digui: “Això és tot”. El problema és que sí que existeix una experiència, almenys subjectiva, d’una cosa que anomenem “ment”, ja sigui més o menys real. Així que aquest nom ha de correspondre a alguna cosa, encara que sigui immaterial, encara que sigui la meva percepció. I, per això, una altra branca de la neurociència l’intenta integrar. I el que diu és el següent: el cervell és fonamental, ja ho estem dient. El que som es troba, d’alguna manera, imprès al nostre cervell, però el nostre cervell no és tot el que som. Aquest és el punt fonamental per entendre el que ve a continuació. Nosaltres som una relació, no només de neurones, sinó d’aquestes neurones amb el món que ens envolta, amb el nostre propi cos. Per exemple, sobre els nostres ronyons, hi ha unes glàndules que produeixen unes determinades hormones que ens alliberen una resposta de por, de fugida, que afecta directament el cervell. Un cervell en un flascó totalment aïllat, de cristall, no tindria aquest impuls. Per tant, podem dir que som molt més que només el cervell: som el nostre cos, és un cervell encarnat, que es diu. I, a part d’això, un cervell en un món, un cervell que rep estímuls, que té experiències de quan era jove i jugava amb les seves joguines al passadís i el que li va dir la seva mare aquell dia quan volia agafar una porció de pastís i estava encara molt calent i anava a ser indigest. Són aprenentatges que integrarem al nostre cervell, que formen part de nosaltres i que, per la seva interacció, són, d’alguna manera, la nostra ment, d’alguna manera, i que, això és l’important, deixaran la seva empremta al cervell, però no són només el cervell.

Sandra Navarro. Ens has parlat abans del funcionament del cervell, però voldria saber quin n’és l’origen, com s’ha format el cervell i què és el que ens fa tan especials i diferents d’altres espècies.

Ignacio Crespo. Aquesta és una de les coses que, quan s’ha plantejat en la història de la neurociència, molta gent ha decidit que no era una pregunta legítima. Com ens podem remuntar al passat sense tenir un llibre escrit per aquelles primeres cèl·lules per saber què ocorria amb elles? No en tenim registres, molts cops, i és literal el fet que es va prohibir parlar, per exemple, de l’origen del llenguatge o de l’origen de la consciència. Però sí que hi ha maneres en què ho podem entendre: podem fer una cosa que s’anomena anatomia comparada, i és no només estudiar les nostres estructures, les que ens formen, sinó comparar-les amb els nostres parents, amb altres animals, amb altres organismes que sabem que són més primitius, entre cometes, per saber com érem fa molt de temps, quan teníem un ancestre comú amb ells. D’aquesta manera, sabem que hi ha sistemes nerviosos, com el nostre cervell, però molt més senzills, en organismes més semblants, per exemple, a les esponges. Però, és clar, són uns sistemes, neuroides, aquesta és la paraula exacta, que no tenen consciència com a tal. No pensen, però responen. Aquesta n’és la clau. Tot va començar amb una cèl·lula que va tenir la sort de poder respondre al medi, no estar passiva i fer la seva funció, independentment del que ocorregués, sinó tenir una reacció i comunicar-se amb altres. Un organisme que estava fix al fons del mar, per exemple, i que, de sobte, bé, va descobrir, ho entenem tots, que si comença a desaparèixer la llum sobre ell, és molt probable que hi hagi un objecte que s’hi estigui apropant i li doni un cop i hagi de respondre, per exemple, tancant les estructures més febles que pugui tenir, bloquejant-les i protegint-se. És un primer pas molt modest, però és crucial el fet que es pugui relacionar amb el món. A partir d’aquí, de nou, una carrera armamentística. Qui millor es pogués relacionar amb el món i després respondre a ell era qui més possibilitats tenia de triomfar, d’expandir els seus gens, de tenir una població més àmplia.

I això, és clar, es complica moltíssim després: no val que tinguis moltes neurones separades, moltes cèl·lules petites per tot el teu cos. Necessites que es comuniquin bé. És com tenir una centraleta de telèfons. Ho volem tenir tot ben prop per poder operar i gestionar. Així que es van començar a agrupar a la zona que es trobava més al davant dels organismes, per la qual avançaven, on tenien els òrgans dels sentits, per poder treballar amb el medi, perquè fos més ràpid, més eficient. Això és la cefalització. I aquí va sorgir el gangli cerebral, una cosa primitiva semblant a un cervell. Això és el que tenen molts insectes, per exemple, o alguns anèl·lids que són com cucs. En el nostre cas, ho revolucionem: les aus, els mamífers, els rèptils, els amfibis, tenen cervells molt més complexos, que ja són per augmentar el nombre de neurones, canviar algunes de les seves propietats perquè hi encaixin tantes, hem dit que en són 86.000 milions. 86.000 milions de petits cables amb els seus cable secundaris, tots col·locats al nostre crani, que és petit. Això s’aconsegueix per diversos motius. El primer és que s’han tornat tremendament eficaces transmetent informació. Aquestes cèl·lules no són ja unes cèl·lules que per casualitat resulta que transmeten una mica d’electricitat. S’han tornat gairebé cables perfectes: no són un tros de coure tirat a terra, sinó un tros de coure embolicat amb plàstic perquè no perdi l’electricitat, perquè tot això sigui el més perfecte possible. Si no fos per aquesta sèrie de petites adaptacions que fan de la neurona una cèl·lula molt eficient, el nostre cervell, amb el nombre de cèl·lules que té, tindria quilòmetres de diàmetre. És una cosa que no podríem treballar. Així que totes aquestes evolucions que hi va haver des del primer organisme amb cèl·lules que responien al medi fins a nosaltres van ser per permetre que ocorregués una cosa gairebé impossible: que hi hagués tanta complexitat en un espai tan petit.

Sandra Navarro. Els metges dieu sovint que el cervell és molt plàstic. Què voleu dir realment amb això?

Ignacio Crespo. La nostra plasticitat cerebral, que ara explicarem què és, és una de les característiques més distintives de la nostra espècie, és la nostra capacitat perquè el nostre cervell, amb les seves estructures i totes les connexions que hem dit que té, canviï, s’adapti. Que una neurona, en lloc de connectar amb una, connecti amb una altra de sobte, i aquest nou camí impliqui informació diferent. I aquesta plasticitat és, simplement, la facilitat que té el cervell de fer aquesta funció, d’adaptar-se, de modificar-se i, per tant, d’aprendre. Hem dit que l’últim pas que vam fer per fer nostre el nostre cervell va ser la cultura, poder aprendre, no només pel que s’ha heretat dels nostres pares genèticament, sinó el que els nostres pares ens han d’explicar. Aquesta experiència s’uneix moltíssim a la idea de plasticitat. Pot existir l’aprenentatge perquè podem modificar el nostre cervell, perquè tenim major facilitat. I això em porta a una altra cosa: cada cop que es parla de plasticitat, es parla de nens, sobretot, de joves, que se suposa que són molt plàstics els seus cervells, són esponges d’aprendre. Per exemple, la fonètica. Un bebè que es criï en un idioma determinat aprendrà amb molta més facilitat com es pronuncien aquestes paraules que si l’aprèn d’adult. Aquestes coses estan relacionades amb la plasticitat: el cervell dels infants és tremendament plàstic per un motiu, i és que aquestes cèl·lules que hem dit, aquestes neurones, en lloc de connectar-se una a una, tenen moltíssimes ramificacions. És com si jo, de sobte, estirés, no dos braços, sinó cinc braços, i us agafés a tots. Tinc moltes connexions possibles. Tinc moltes possibilitats de quedar-me amb unes combinacions concretes i guardar la informació que m’interessi.

El que ocorre és que, durant l’evolució del cervell dels nens, es comencen a perdre. Existeix una cosa que és la poda sinàptica, que és com si agafessis un arbre i en tallessis les branques, en tallessis les connexions. Això fa que el cervell sigui més ràpid, més eficient, es perd menys. És com si en lloc d’haver de mirar el mapa d’una ciutat cada dia per arribar al teu pis, sabessis exactament només els carrers que et fessin falta. Aniràs molt més ràpid, però perds plasticitat.

Sandra Navarro. Es perd capacitat d’aprenentatge.

Ignacio Crespo. Exacte. I fins fa poc es creia que es perdia per complet, que quan passaves d’una determinada edat, la plasticitat era una cosa gairebé residual: “A partir dels 60, oblida’t d’aprendre un nou idioma. A partir dels 80, oblida’t d’aprendre qualsevol cosa”. Però això és fals. Això es basa, en part, en una idea que és tremendament incorrecta, i és que no es produeixen noves neurones durant la vida, noves cèl·lules del cervell. Deus haver escoltat segur això que diuen molt els nens que, si et dones un cop al cap, estàs perdent neurones: “Estic perdent neurones, m’estic donant cops constantment, o tostorros”. Això és fals. Es creia que no es regeneraven. Ara se sap que sí, es va detectar primer en animals i ara en humans. Hi ha noves cèl·lules, noves neurones que es produeixen sobretot en estructures que sabem que han de ser molt plàstiques, per exemple, l’olfacte. Les estructures relacionades amb l’olfacte codifiquen una quantitat d’olors increïble. Tothom sap que l’olfacte estimula moltíssim la memòria. Podem estar tranquils sense pensar en res, que vingui una olor del pastís de poma que feia la nostra tieta i que, de sobte, ens vingui la imatge del dia de pluja en què el va treure del forn. Tot això s’evoca amb molta facilitat, i és en part perquè està molt preparada per l’aprenentatge i per guardar informació. I quina estructura està preparada per això? La memòria. Les estructures relacionades amb la memòria en si mateixa també són molt plàstiques. També s’ha vist que aquí apareixen noves neurones que fan que constantment es pugui aprendre. I hi ha un experiment, i amb això ja canviem de tema si vols, però ho he de dir, i és un experiment amb òlibes, una cosa molt curiosa, que és per demostrar fins a quin punt els cervells adults encara es poden adaptar.

Imagina’t que tens un grup d’òlibes d’edats molt diferents, petites òlibes, algunes de petites encara amb plomissol, blanques, així, molt lletjotes, i unes altres de senyorials i adultes. Tu has d’intentar que s’adaptin a unes ulleres que els posaràs, que deformaran la realitat. Faran que, en lloc de veure el que tenen al davant, vegin el que tenen a un costat, com si fossin triangles que deformaran aquest angle en què arriba la informació. Si poses unes ulleres a una òliba, que mirin completament a l’esquerra i li demanes que voli, serà un desastre. Aquesta òliba es donarà cops, com si tu intentessis conduir un cotxe en la mateixa situació. El que passa és que pots intentar que s’hi adaptin. Els pots posar ulleres que desvien primer deu graus, una mica. Després, quan s’hi adaptin, 20 graus, 30 graus… Resulta que, si fas això, no només s’hi adapten les òlibes amb menys de vuit mesos, que són les petitones, sinó que s’hi adapten inclús les adultes. El seu cervell, quan l’analitzes després, s’ha modificat estructuralment per complet en algunes zones, algunes estructures, per poder fer front a aquesta tasca. I ho fan meravellosament, mai amb una perfecció total, però sí molt bé. Això és la plasticitat.

Sandra Navarro. És a dir, que som capaços d’adaptar-nos als canvis i a qualsevol cosa.

Ignacio Crespo. Sort, perquè si no, seria molt avorrit tot.

Sandra Navarro. Molt bé, m’agradaria preguntar-te, fer-te ara una pregunta una mica filosòfica.

Ignacio Crespo. D’acord.

Sandra Navarro. És el cervell el que ens fa humans? Què és el que té el cervell que ens fa tan especials i tan diferents d’altres espècies?

Ignacio Crespo. La plasticitat és un bon motiu, però parlaré d’una altra cosa, parlaré de simbolismes. A la gent li agraden molt, és una cosa que neurocientífics i psicòlegs tenen en comú: els agrada reconèixer que el cervell i nosaltres som animals molt simbòlics, ja sigui per l’escriptura, els conceptes que utilitzem en algunes ciències abstractes, com pot ser la matemàtica, o inclús la lògica en filosofia, però hi ha més. I hi ha una cosa que em sembla tremendament humana i que la gent dubto que s’esperi, i és el fàstic. Posaré l’exemple del fàstic. Resulta que tots podem, més o menys, intuir que si alguna cosa ens resulta repugnant és perquè possiblement ens farà mal. Evolutivament, ens hem adaptat perquè si alguna cosa potser s’està podrint o està en mal estat, no ens la vulguem menjar, ens resulti desagradable, ens tanqui l’estómac i ens protegim. És una manera que aquells simis que no tenien ni idea de què era un bacteri o un virus, no es posessin en perill sense adonar-se’n. El que ocorre és que nosaltres li hem fet una volta. Si estudiem què ocorre en un cervell quan sent nàusees pel menjar, s’encenen determinades parts d’ell. Però, si aquest fàstic, en lloc d’estar produït per menjar, està produït per la ideologia d’algú, sentir fàstic pel que pensa una altra persona, per la seva manca d’ètica, pels seus modals, resulta que s’il·luminen les mateixes llums. Hem utilitzat una cosa que estava preparada per detectar perills molt materials com: “Això està enverinat, això és tòxic”, per, de sobte, despertar una mena d’ètica del comportament, de manera de treballar en societat i sentir repulsió per això que creguis que no és convenient, allunyar-te’n. És molt simbòlic. Tot això, aquesta dimensió, si l’entenem com una cosa quantitativa, no una cosa totalment única d’humans, sinó que en el seu grau, en el seu nivell d’especialització, és molt humà, és fantàstic, és fabulós, i jo crec que em centraria en això, tot i que sigui molt atípic parlar del fàstic en aquesta situació.

Sandra Navarro. Una altra cosa, sent el cervell tan fonamental a les nostres vides, hi ha ocasions en què té molt mala premsa. Solem dir que una persona, quan és freda o calculadora, o que té interessos ocults, és molt cerebral, i que quan és honesta, té bones intencions, està actuant amb el cor. Això té alguna base científica?

Ignacio Crespo. El cor no pensa, això per començar. El cor sí que té neurones, hi ha molta gent que argumenta que, com que té neurones, pensa. Com hem dit, són cèl·lules que transmeten impulsos elèctrics. El cor, d’alguna manera, es contrau perquè hi ha impulsos elèctrics. És l’únic motiu pel qual hi són. No hi podem ubicar la nostra cognició, els nostres pensaments, els nostres fenòmens mentals, això queda clar. El que sí que ocorre és que, històricament, pensàvem que el cor era el centre. El cervell era un òrgan per refrigerar la sang. No tenia res a veure amb el pensament. Això és una idea d’Aristòtil, no la deia qualsevol, la deia una persona que va començar a assentar les bases del que ara mateix és la ciència. Una persona així de racional, per la manca de mitjans i de tècniques que hi havia al moment, va decidir que el cor, com que es trobava al centre del cos, que està ben connectat amb tot, com que augmenta els seus batecs quan ens sentim, potser, espantats per alguna cosa, que és un estat mental, doncs ha de ser qui controla les nostres emocions i el nostre pensament. I, a partir d’aquí, Aristòtil, que va tenir moltíssima força durant tota l’edat mitjana a través de l’escolàstica de sant Tomàs d’Aquino, va ser com paraula de Déu. No hi havia res a dir al respecte. Era el que hi havia, tot i que ja hi havia molts experiments que argumentaven que la cognició, el pensament, era en un altre lloc. El que passa és que això s’hi ha quedat. Recordar és una paraula que ve de “cordis”, de cor. Hi ha moltes coses que encara hi estan relacionades al nostre dia a dia, i una és això de les emocions, que es basa en aquest problema i en un altre que ve molt després. Quan en una sèrie, per exemple, o en una pel·lícula, volen crear un personatge que és molt intel·ligent, el solen fer emocionalment inepte, oi? Sol passar això, el típic Sheldon Cooper o Sherlock a la versió que van fer per una sèrie. Això no és real. Hi ha molta gent molt intel·ligent i molt sensible. És més, el raonament mai és pur.

No hi ha mai una manera de pensar, de raonar, d’aplicar la lògica al nostre cervell de manera diària, dia a dia, que estigui totalment desposseïda de l’emoció. És més, si haguessis de prendre totes les teves decisions partint de la lògica, seria un veritable infern arribar a la taula de l’esmorzar. A quina hora t’aixeques? A les set? A les set i un minut? A les set menys un minut? Bé, doncs és bonic que sigui un número rodó, aquí no hi ha lògica. Aquí hi ha una mica la teva intuïció, els teus gustos. Hi ha alguns escriptors que han treballat molt sobre quest tema de la relació entre la raó i l’emoció, i ho diuen amb molta claredat: nosaltres prenem decisions molts cops, molts més dels que pensem, purament emocionals. La raó, el paper que hi juga, és després d’argumentar per què les hem preses. Ens muntem les nostres pel·lícules: “He fet això perquè allò”. No, ho has fet perquè en aquell moment ha nascut del teu interior, perquè per la teva experiència, el context i el que sigui, va ser la solució que vas trobar, el que més et venia de gust, el que més d’acord estava amb els teus sentits. Aleshores, això està molt unit, està imbricat. És impossible separar-ho en dos unitats i que siguin funcionals. Un exemple n’és el capità Spock d’‘Star Trek’. Possiblement, de tota la ciència-ficció, el personatge més racional del món. És un vulcanià, i només és raó pura. Raó pura, no hi ha res més. I, en canvi, resulta que participa a certes aventures. Té un interès, d’alguna manera, tot i no tenir emoció, té un interès per fer coses, per resoldre problemes, per, d’alguna manera, ser un heroi. Per què? Si només és raó. No hi ha un motiu racional pur. La implicació emocional és fonamental. No existeix una voluntat si no hi ha emoció, només raó que no saps com aplicar o per què.

Sandra Navarro. En un dels teus monòlegs, molt divertit, per cert, fas una curiosa relació entre el cervell i els espòilers de les sèries, de la televisió. Quina relació és aquesta?

Ignacio Crespo. És una relació molt íntima, perquè quan pensem en coses tan complexes com l’espòiler, sembla que oblidem que darrere d’aquesta sensació de: “Quina ràbia, m’han desgraciat una pel·lícula”, hi ha el cervell també. Quan pensem en memòria i en llenguatge, queda més clar, però amb coses tan contextuals, tan culturals, ens n’oblidem. En canvi, en el cas de l’espòiler, tot i que no se sap exactament el procés, es tenen bones pistes del que està ocorrent. Se sap que el nostre cervell allibera una substància anomenada dopamina, que té moltes funcions. La premsa l’ha anomenat l’hormona de la felicitat. Val per moltes més coses. Inclús pot ser bastant desagradable si les seves concentracions són incorrectes en sang. Però l’important és que no allibera aquesta hormona com li dona la gana o sense preocupar-se del context, l’allibera, sobretot, quan hi ha una gran incertesa. A les pel·lícules, quan s’està desenvolupant un fil, tu no saps com acabarà. No en coneixes el desenllaç. Comences a produir dopamina. Com més difícil de predir, més dopamina produeixes. I com més dopamina produeixes, més gaudeixes aquest moment. En principi. Això és molt reduccionista, però en principi funciona així. Així que, si de sobte, algú ve i et diu: “És el seu pare, que ho sàpigues”, baixa completament. Ja no tens incertesa, ja no es produeix aquesta dopamina. És una cosa molt curiosa que es va estudiar primer amb coloms, amb coloms que estaven treballant amb certs premis que els concedien els investigadors en una situació totalment aleatòria. En un 50 % de les ocasions. No hi havia res que el colom pogués fer perquè li donessin el premi. Ell actuava i a vegades l’hi donaven i a vegades no. Quan era un 50 % la possibilitat de ser premiada, la incertesa era màxima. És com la cara o creu d’una moneda, i la dopamina pujava pels núvols, quan era menys parell l’assumpte, un 25 % i 75 %, per exemple, el colom acabava interpretant que era estrany que li donessin la recompensa, o que era molt probable, i en aquest cas, no hi havia tanta incertesa. La dopamina era menor.

Aleshores, podem, finalment, remuntar una cosa que sembla un fenomen purament cultural, que està molt de moda, el tema dels espòilers, amb l’estructura del nostre cervell, amb la seva bioquímica, i inclús amb el conductisme, que és estudiar el cervell com una caixa negra on no m’importa tant el que ocorre dins, però puc establir correlacions entre el que ocorre fora a l’individu i les respostes que dona l’individu. El que passi pel mig ha de ser aquí, al cervell.

Sandra Navarro. En un altre dels teus monòlegs arribes a comparar les neurones amb les mares. Com a mare, m’ha fet molta gràcia i em crida molt l’atenció. Quina relació hi ha? En què ens assemblem les mares i les neurones?

Ignacio Crespo. Deies que tenen 18 i 24 anys, oi?

Sandra Navarro. Sí.

Ignacio Crespo. Què estudia el més gran?

Sandra Navarro. Sociologia.

Ignacio Crespo. Entesos, estudia Sociologia. Ja deu haver fet la seva vida, en gran mesura. Tu saps que els primers anys d’universitat les mares no solen estar tan al damunt. I què passa el primer curs? Que les notes baixen en picat, en general, almenys.

Sandra Navarro. Bé, no és el cas, perquè viu fora i és totalment independent.

Ignacio Crespo. Però viure fora és un tema del qual anava a parlar. Quan els adolescents marxen, les mares ja no tenen el mateix poder, en certa manera. És una distància en què ja no tens la capacitat de dir-li: “Recull l’habitació”. No saps si l’ha recollit, no li demanaràs fotos cada dia. La distància està relacionada, d’alguna manera, amb el poder que té. A les neurones els passa una cosa semblant. Una neurona activa l’altra, fan grans camins que s’uneixen com si fossin cables, és el que estàvem comentant, però no sempre l’activa, ha de tenir força, per dir-ho així, per dir-li: “Ep, mou-te, comença a activar-te”. El que passa és que no només depèn de les característiques de la neurona que hi hagi abans que s’activi la següent, depèn d’on sigui, d’on la toqui. Hi ha zones que, per trobar-se més prop de punts concrets, tenen més poder, de manera que com més t’allunyes d’aquestes estructures, com més et distanciïs entre aquests punts de les neurones, menys poder tenen, menys capacitat de control sobre la següent.

Sandra Navarro. Menys control, és clar.

Ignacio Crespo. El punt important d’això és que les neurones deixen de ser parts de cable que col·loco com si fos un Lego. De sobte, això té moltes més característiques menors que són difícils d’entendre. El lloc, és molt difícil dir-te exactament el lloc on toca una neurona amb una altra, és un factor més que fa molt més complex el cervell, perquè ja tenies el gran nombre de neurones, totes les possibles connexions que poden tenir entre si, i ara també on es toquen. De sobte, el cervell complica moltíssim més el seu estudi i forma part del que és tan impressionant i espectacular sobre ell. I és relativament recent, aquest coneixement.

Sandra Navarro. Un altre tema molt curiós sobre el cervell és que a vegades li agrada molt la por. Mirem pel·lícules de terror, fem esports extrems, jugant-nos la vida, buscant, precisament, aquesta sensació. Per què fem això?

Ignacio Crespo. És difícil de respondre. Hi ha molta gent que just intenta argumentar en contra dels plantejaments de l’evolució dient que fem unes coses molt irracionals, molt temeràries, que posen en risc la nostra vida, la nostra possibilitat de transmetre la nostra informació genètica als nostres fills. Per què ho posem en risc? Perquè no som màquines perfectes. Abans dèiem que la dopamina és l’hormona del plaer, però també és l’hormona de moltes altres coses. Resulta que, en aquest cas, l’adrenalina, que està relacionada amb la dopamina, en certa manera, produeix una sensació de por, de tensió, del que s’anomena lluita o fugida. Un fenomen pel qual, davant d’un perill, tu decideixes si t’hi vols afrontar o fugir. I ja està. I ho fas instintivament, al moment, per supervivència. El que ocorre és que nosaltres hem aconseguit viure en un món bastant protegit, en general, on molts d’aquests perills ja no existeixen. Els perills solen ser veure una carta d’hisenda a la bústia, que és molt diferent de trobar-te un cocodril. Al descontextualitzar-ho tant, hem intentat inclús fer-ho agradable. Se’m tiben els músculs, estic més preparat per la carrera, soc molt més conscient del meu entorn, o almenys aquesta és la sensació que dona. Això, d’alguna manera, és agradable. És una experiència molt intensa, com els formatges forts, que ens agraden per acostumar-nos-hi. D’aquesta manera, si tu t’acostumes al fet que no hi ha cap perill al darrere, perquè el veus en una pel·li o és una muntanya russa, és una situació totalment controlada, aconsegueixes, per condicionament, oblidar-te del veritable perill i quedar-te amb la sensació extrema, amb el sabor fort del formatge, que no és que estigui podrit, és que esta controlat a cada moment. Ocorre una cosa semblant. I, de tota manera, hi ha inclús una cosa més profunda, més estructural, que ens en dona una pista.

I l’exemple és molt banal, però és molt interessant. Hi ha a internet moltíssims vídeos de gats que estan tan tranquils per l’estança, es giren, veuen un cogombre darrere d’ells i, en veure el cogombre, instantàniament, fan un bot. S’espanten moltíssim, miolen, bufen, se’ls posen els pèls de punta, la cua també cap amunt. Què ocorre? No ho sabem exactament, tot i que hi ha una hipòtesi. Diuen que el poden interpretar com una serp o com qualsevol perill. No sabem què veu el gat, sabem que ho interpreta, abans que entendre que això és un cogombre, com un perill, i això és perquè el nostre cervell no és una màquina perfecta que vegi coses i les interpreti de cop. Divideix la informació. Com que triguem molt a crear imatges completes del que tenim al voltant, part de la informació va a estructures que en fan, diguem-ne, un esborrany ràpid. Fan un parell d’esbossos i diuen: “Això pot ser perillós, és verd i allargat, potser és un cuc verinós, una serp, alguna cosa que és preocupant”. I, en aquest moment, per intentar guanyar uns mil·lisegons de supervivència, activen la lluita o fugida. El que passa és que part de la informació ha anat a altres estructures, aquí al clatell, que la interpreten molt millor, ja definida com un quadre detallat o ben treballat, i enviaran la informació a aquesta estructura relacionada amb la por a les amígdales i els diran: “Ep, que això és un cogombre. Això no té un perill, realment”, i en aquest moment s’apaga el senyal de lluita o fugida i estan tranquils. En aquest cas, poder racionalitzar constantment que ens trobem en un context que és protegit ens permet blocar molt més ràpid aquests senyals, en principi. De nou, tot això està una mica agafat amb pinces i sempre falta molt per investigar en neurociència.

Sandra Navarro. M’agradaria parar ara de vocació científica i d’educació. He llegit que la teva vocació es va iniciar quan eres petit, amb els dinosaures, i m’agradaria que em diguessis què podem fer els pares i els educadors per fomentar l’interès per la ciència en els nens.

Ignacio Crespo. És difícil que es fomenti l’interès en una cosa que el nen, en principi, no agafarà com a natural. Potser sigui una mica forçat, coneixem molts exemples d’aquests pares que apunten els seus fills a classes de música sense que els agradi la música i acaben tenint mania del violoncel o del clarinet i no el tornen a tocar mai més. Això, clarament, és una mica perjudicial, potser, forçar-los massa. És difícil saber on es troba el punt entre una cosa i l’altra. Però, tot i així, cal tenir-ho en compte. El que ocorre és que la ciència té formes molt orgàniques de presentar-se. Ja hem dit que un pot veure la realitat des d’una perspectiva científica, i hi ha un motiu absolutament clar per recomanar que els nens tinguin un pensament científic o que, almenys, ho entenguin, i és allunyar-se dels dogmatismes. Jo vaig començar amb una cosa que no tenia res a veure amb això, com comentaves, amb els dinosaures. M’interessaven, i els elefants, i molts animals, i era un nen realment estrany que volia aprendre. Aleshores, un cop ja em sabia el que hi havia al llibre de dinosaures que tenia, una enciclopèdia que recordo perfectament, deia: “Què puc saber ara d’això?”. Quan t’atrapa de debò, que aquesta és la clau, demanaràs tu la informació. I això que comença amb dinosaures acaba madurant. Segueix amb dinosaures, que són una cosa perfectament madura, però amb una altra profunditat. I arribem a aquest punt que deia dels dogmes. La ciència, com hem dit, que intenta evitar coses que no es basen necessàriament en la raó, t’ajudarà a protegir-te d’elles, de la manca de pensament crític, de la manca de racionalitat. I evitar el pensament dogmàtic és clau per una cosa: un dogma, per definició, és una cosa que és incontestable. Tu no podràs crear al voltant d’això, tu ho assumeixes i és una cosa amb la qual vius.

Heidegger, que no el vull defensar jo aquí per res, tenia un concepte que és molt interessant. Bé, en tenia més, però aquest és el que vull dir, i és el concepte d’“estat d’interpretat”: gent que assumeix tot el que li ve i viu en la modernitat agafant-ho tot sense pensament crític i sense reflexió. Es torna una esponja, un reflex del que hi ha al seu voltant i, per tant, viu la vida d’un altre. Això és una de les majors condemnes que podem tenir. Perdem la nostra individualitat, perdem la nostra personalitat, i la ciència és una de les claus per intentar esquivar els dogmatismes, per detectar-los, per dubtar d’ells, per saber que res és incontestable i que, per tant, pots viure la teva vida de debò, no la d’altres persones que molts cops ni tan sols coneixes.

Sandra Navarro. Què opines tu sobre les tendències que hi ha avui dia als negacionismes, a creure en notícies falses i aquest tipus de coses?

Ignacio Crespo. Hi ha molta gent que el que planteja és: “Com és possible que vivim en un món tan informatitzat, amb tantes dades envoltant-nos, tanta possibilitat de contrastar fets i que, tot i així, acceptem barbaritats?”. Diem barbaritats, no dic que siguin bàrbars qui les accepten, però clarament són afirmacions molt boges en alguns aspectes. El motiu és que, com hem dit, no sempre pensem de manera racional. És molt difícil desmuntar una cosa que pensem per pura emoció, amb dades, perquè no està fonamentada amb dades. No veuràs que la teva lògica està fallant. No estàs aplicant la lògica. Estàs aplicant que vols dubtar perquè tens por. Sobre els transgènics, sobre que, de sobte, la indústria farmacèutica estigui intentant conspirar per no treure un tractament del càncer, que les peroleres no treguin una gasolina basada en l’aigua. Totes aquestes idees estan basades en coses moltíssim més bàsiques, més emocionals. I un dels sentiments, que és tremendament poderós és el de pertànyer a un grup diferent i superior. Aquí el que estan afirmant és: “Jo conec una veritat que tu no. Jo conec una veritat que es troba oculta a la gran part de la població”. És més, ara mateix s’està posant de moda un llibre que recomanen a totes les llibreries i que, per descomptat, no direm quin és, que, tot i que n’hi ha potser 20 o 50 exemplars a algunes llibreries, et posa: “El llibre que no volen que llegeixis”. Clarament, volen que llegeixis aquest llibre, es troba pertot arreu, es ven molt bé, és dels més venuts. Però aquesta frase, que pots desmuntar en el moment en què en veus 30 exemplars en una fila, està fent molt d’efecte, perquè: “Ostres, hi ha una veritat oculta que puc aprendre i que tu no sabràs”.

És interessant. És el mateix efecte pel qual un partit de futbol, si no pertanys a cap dels dos equips, perd la gràcia. Hi has d’estar implicat emocionalment, així que desmuntar-los es torna molt, molt difícil. Diuen alguns que els divulgadors tenim poca cosa a fer, per tant, què fem donant dades? No aconseguirem desmuntar que una mare tingui por de vacunar els seus fills perquè puguin tenir algun problema arran d’això. Podem dir poca cosa. I, tot i així, seguirem dient coses, perquè el nostre objectiu no és necessàriament aquesta mare, és la comunitat, és normalitzar la ciència. Potser aquesta mare no ens escolti perquè no té interès a conèixer l’opinió d’un metge i dubta més d’ells que cap altra cosa. Però potser tingui una germana que estigui llegint i que sigui més afí a la ciència i que aprengui els arguments de debò perquè els està llegint en algun lloc, que sàpiga que no hi ha continguts de metalls pesats en quantitats perilloses en aquestes vacunes, que hi ha milers de proves que demostren que no està relacionat amb l’autisme, que, per exemple, als llocs del món on s’han retirat moltes de les substàncies que hi havia a les vacunes, que acusaven de ser les preocupants, no ha descendit el nombre de casos d’autisme. Que l’origen d’aquest mite ve d’un metge que tenia implicacions econòmiques amb una empresa que pretenia distribuir una vacuna alternativa sense aquests metalls, que està més que demostrat que no hi ha una base. Sabent aquestes coses, la mare potser no ens fa cas, però si ho escolta d’algú en qui confia realment, és possible que prengui una decisió que ajudi les seves filles, que ajudi la comunitat, que ajudi a crear aquesta immunitat de grup que tan de moda està i que per vacunar les seves filles protegeixin una amiga de l’institut que resulta que anys després té algun tipus d’immunodepressió. Totes aquestes coses són clau.

Sandra Navarro. En un dels teus articles dius que la frase “no ho sé” ha estat sempre el motor dels avenços de la ciència. Com a científic, creus que hauríem d’aprendre tots a reconèixer quan no sabem alguna cosa?

Ignacio Crespo. Em sembla fonamental, i comentaré primer la meva experiència com a metge en formació, sobretot, perquè va ser durant la universitat quan vaig veure aquestes dues corrents tan clares, la de qui reconeix quan no sap alguna cosa i la de qui ho oculta deliberadament. Alguns professors ens deien que és principal mostrar confiança davant del pacient i, en certa manera, és cert. Un pacient vol que el seu metge sàpiga de què parla. El problema és confondre això amb afirmar coses que no saps, i alguns metges, alguns professors meus, no ens posaven aquest límit, no deien: “Reconeix quan no sàpigues alguna cosa, mostra’t confiat, però quan no la sàpigues, sigues humil”. No dic que sigui una actitud majoritària a la medicina, ni de bon tros, però sí que hi ha gent que, davant la complexitat de fer front cada dia a pacients, a problemes molt complexos del cos humà, que a vegades saps i d’altres no, intenten donar el millor tracte possible, i a vegades sembla que és aquest. L’altre cas és el dels professionals sanitaris que reconeixen a cada moment que no saben alguna cosa. Sempre recordaré un professor d’Al·lergologia, que sembla una assignatura menor, Al·lergologia, una especialitat que no és ni càrdio ni digestivo, en què gairebé controles quatre coses i ho controles tot, que reconeixia a cada moment quan no sabia alguna cosa i ens ho deia a classe, i ens va dir que era possiblement el més important que en podíem extreure: reconèixer que no sabem.

I, ja, deixant allò experiencial i anant fins a quin punt és influent per la ciència, pensem en una cosa molt clara, i ja que m’has tret abans això de la filosofia, ho enllacem, perquè ciència i filosofia estan molts cops lligades. El naixement de la ciència i la filosofia comença, en certa manera, quan reconeixem que les explicacions no són sempre les que volem. No val qualsevol cosa per explicar per què plou o per què brilla el sol, no es basa en mites. Necessitem alguna cosa, estiguem més o menys equivocats, arribem a conclusions més o menys encertades, intentem utilitzar la raó, i no només l’apetència o les històries. És el pas del mite al logos, a la raó. És una cosa que ocorre ja a la Grècia clàssica, i a partir d’aquí, comença la filosofia pròpiament dita. Amb Sòcrates hi ha un intent d’entendre la natura amb la raó, passa a intentar entendre l’ésser humà amb la raó i, a partir d’aquí, Plató ho intenta portar una mica de nou al món real. Aristòtil ho porta del tot i funda unes bases que, molt de temps després, al Renaixement, començaran a tenir matisos científics. En qualsevol d’aquests punts, la clau ha estat que han reconegut que no ho saben. No inventen qualsevol cosa per tal de tenir una resposta. Els importa més arribar a una conclusió correcta que tenir una conclusió i, per tant, es poden quedar esperant contents, o almenys, sense patir gaire per aquesta manca de respostes i esperar a tenir arguments. Aquest és un punt clau, i no només del naixement de la ciència, és el que permet que avanci. Ara sabem que els avenços científics són molt complexos, la manera en què una teoria es canvia per una altra, es rebutja el que abans s’acceptava i s’afirmen coses noves, coses més fines, més precises.

És un procés que depèn, sobretot, de factors sociològics, que una comunitat de gent que fa molt de temps que treballa amb unes premisses accepti que potser no són les correctes. I això és l’important, perquè si entenem que la ciència, quan diu que està força segura d’alguna cosa, realment n’està del tot segura i té la resposta absoluta de moltes coses, és quan ens tanquem a la innovació. La qual cosa no vol dir que acceptem qualsevol cosa, de nou. No podem caure en relativismes com el de Feyerabend, que intentava plantejar que no existeix el progrés científic, que tot són opinions, més o menys formades, però opinions. No, ho hem contrastat. Hem fet coses meravelloses amb la ciència que demostren que alguna cosa estem entenent, com a mínim. Enviar una sonda més enllà dels confins del nostre sistema solar, fent peripècies al voltant de diferents planetes del nostre veïnat, això és una cosa que implica càlculs molt complexos, entendre les lleis del moviment planetari, coses que no són opinions, però que a cada moment són susceptibles de millorar-se, d’afinar-se. Així que, en principi, el “no ho sé” és clau, és central, i al nostre dia a dia, també. Es pot viure amb una manera de veure el món “científica” tot i que no faci ciència. Simplement, és el fet de no fer les coses a la babalà o per pura emoció. Intentar raonar, buscar evidències… És una mica deixar en “standby” els teus judicis fins que tinguis una evidència per afirmar-los. Això és clau. És un dels punts que, per mi, són importantíssims per viure, reconèixer quan no sabem coses i també acceptar quan sabem més o menys alguna cosa, per descomptat, però n’hi ha dos més.

El segon és, per mi, l’autonomia. El primer pas és dir que no ho coneixes, però has d’intentar tenir interès per conèixer. Si et quedes: “No ho sé, no ho sé i m’és igual, aquí em quedo i no ho investigaré més”, creixes poc com a persona. Necessites tenir la voluntat i l’autonomia de saber per on començar a investigar, de dir: “Doncs mira, agafaré uns llibres sobre això i aniré a aquesta xerrada d’aquesta persona, faré aquestes preguntes que crec que són rellevants i clarifiquen el que jo entenc”. I després de l’autonomia, hi ha el pensament crític, perquè tu ho pots haver buscat i, amb bona voluntat, haver trobat X llibre o cert article. Però no tot el món té raó. Hi ha molta gent que opina sense evidència, que sembla que parla des de la ciència però, en realitat, parla des de prejudicis, que està condicionada, tant per temes econòmics com per temes ideològics, i que no t’explicarà les coses tal com són. Es va negar durant molt de temps que l’ésser humà vingués del simi i es plantejava que hi havia evidències científiques sobre això, que no n’hi havia, que estaven forçades, que intentaven trobar diferències entre nosaltres que no hi eren. Aleshores, per entendre aquesta diferència, per saber discernir entre el que es presenta com a ciència i el que realment ho és, necessitem pensament crític. Necessitem aquesta capacitat per dir: “D’acord, quines són les dades? Què tinc aquí? Fins a quin punt ho puc acceptar?”. El pensament crític el pots formar de dues maneres molt clares. La primera és treballant, una mica per pràctica, per sotmetre’t a nous coneixements, veure com resulta el fet que et creguis una cosa i una altra i, més o menys, aprenent així, gairebé per pràctica i error. Però també ho pots fer de manera teòrica.

Els científics, normalment, estem molt d’esquena a la filosofia de la ciència. És una disciplina que uneix ambdós camps i que diu: “La ciència no es pot estudiar a si mateixa, almenys com a tal. Necessitem alguna cosa que es permeti dir com canviem uns paradigmes per uns altres en investigació, per què afirmem que alguna cosa funciona o alguna cosa no, per què fixem que ha d’ocórrer amb una probabilitat de tant per agafar-ho com una veritat…”. Totes aquestes coses venen, d’alguna manera, des d’aquesta anàlisi de la filosofia, i és una anàlisi que, estudiant-la, que hi ha molts llibres molt divulgatius que t’hi poden aproximar, comences a trobar les bases teòriques del pensament crític en si mateix, de la fi d’aquest viatge que et permet partir del “no ho sé” al “sé alguna cosa més”.

Sandra Navarro. I, per finalitzar, m’agradaria preguntar-te, com a científic jove que ets, quins creus tu que són els reptes als quals fa front la ciència avui dia i de cara al futur?

Ignacio Crespo. Sobreviure. Ara mateix, els científics ho tenim, ho tenen, complicat. Jo em trobo a cavall entre aquest món d’investigació, una mica a temps parcial, i el que realment faig la major part del temps, que és divulgar. Però, des de qualsevol de les dues perspectives, és més que evident que la ciència està passant per uns alts i baixos importants, en què la valoració d’aquesta és paupèrrima. Hem passat i ens trobem ara mateix en una crisi sanitària que està íntimament relacionada amb no haver invertit com ho hauríem d’haver fet en la investigació. Hi havia retallades que afectaven directament a investigar soques de coronavirus que ja coneixíem, que afecten produint en nosaltres malalties menors, i perquè no era un virus important, no vam decidir investigar. No sabem mai com esdevindrà la ciència. No sabem mai quina ciència bàsica, que ara mateix no té aplicació, dins d’uns anys la tindrà. Per exemple, en matemàtiques hi ha una branca que és ‘Teoria de nombres’, que intenta interpretar la relació que hi ha entre, per exemple, els nombres primers. Com es dispersen els nombres primers pel total de nombres que existeixen? Com podem predir quan ve el següent? Les propietats que tenen? Totes aquestes coses semblen abstractes, i et pots preguntar: “Per què em serveixen?”. De sobte, la topologia, en matemàtiques, que no tenia una aplicació clara, ens està ajudant a entendre com funcionen els superconductors, que són materials que perden molt poca electricitat al conduir-la i que, per tant, ajudaran amb propietats fantàstiques a crear nous sistemes tecnològics que millorin la vida en què ens trobem.

Tot això és impredictible. La ciència, en canvi, ha de confiar que qui inverteixi en ella, sàpiga aquestes coses, que tingui la capacitat de donar un vot de confiança per invertir suficientment perquè aquestes branques no morin abans de donar els seus fruits i perquè valorin una altra cosa que hem dit al principi: la ciència és bella en si mateixa. Hi ha ajudes a la cultura pel simple fet de ser cultura. La ciència, pels grecs, era clau, independentment de la seva aplicació, s’enorgullien del coneixement no aplicat, el coneixement que era bo en si mateix, que no necessitava res més per justificar-se. Fer comprendre una cosa tan abstracta és molt difícil. Ara, per sort, i gràcies a la divulgació, sembla que, més o menys, la societat està intentant i apropant-se a aquesta percepció d’aquesta. Però és difícil, és molt difícil, i fins que no ho interioritzem del tot, estem condemnats a més retallades, a més precarietat, a més dificultats per desenvolupar una tasca que es troba molt lluny d’estar orientada per l’interès personal. Els científics no ho fan perquè ells hagin de guanyar molts diners ni perquè hagin de tenir una vida estable. Molts arriben als 40 anys sense tenir estabilitat, enllaçant “postdocs”, que s’anomenen, que és que, quan es doctoren, després de la carrera, el màster i el doctorat, encara han d’enllaçar beques pertot el món, de com a molt tres anys. Així que d’Itàlia a Alemanya, d’Alemanya a l’Argentina. Aquestes coses ocorren constantment. Si el científic se sotmet a això i sap què li espera abans de posar-s’hi, és perquè li apassiona i perquè tant perquè s’encomana a aquesta bellesa com perquè ho vol aplicar a la societat, dona, en certa manera, el seu temps a altres. No pot ser que els tinguem tan infravalorats.

Sandra Navarro. Ha estat un plaer parlar amb tu. Estic encantada, he après un munt de coses, moltes gràcies.

Ignacio Crespo. Moltes gràcies a vosaltres, estic encantat. Ha estat un honor.