“No hi haurà pau sobre la Terra si no estem en pau amb la infància”

André Stern. Quan era petit, vaig pensar una frase per presentar-me perquè em vaig adonar que les persones preguntaven sempre el mateix. Així que vaig desenvolupar la següent frase: “Hola, em dic André, sóc un noi, tinc quatre anys, no m’agraden els bombons i no vaig al col·legi”.

Esther Carolina. Sóc l’Esther, mare i professora. És un plaer parlar amb tu sobre temes en què tu i la teva família sou un referent mundial, com el joc lliure i l’escolarització fora de l’escola. En algunes conferències t’he escoltat alguna presentació molt interessant de quan eres petit amb la teva infància tan peculiar. Podries parlar-nos una mica dels records que tens d’aquesta etapa?

André Stern. Per a mi, és una etapa que encara continua. Jo no vaig aprendre a diferenciar la infància, l’edat adulta… Per a mi, no és una etapa, és la meva vida. Sovint, em presento com un nen de 47 anys. Perquè mai he deixat la infància. Però parlar de records d’infància…, doncs… fa molt. El que més recordo de la meva infància és que confiaven molt en mi i podia jugar. És el principal record de la meva infància, podia jugar. Sí que parava, perquè hi havia cert ritme, certs rituals bastants definits que estructuraven el meu dia a dia i la meva llibertat. Les interrupcions no eren definitives, sabia que, si deixava de jugar per anar a dormir perquè era l’hora del ritual de dormir, sabia que, el que interrompia ara, continuaria l’endemà al matí sense transició, sense descans fins al final del dia, i això dona una gran confiança, una calma immensa. I aquest és el record de la meva infància.

Esther Carolina. Podries explicar-nos com era el teu aprenentatge fora de l’escola?

André Stern. A veure. Per a mi, anar o no anar a l’escola, no són més que detalls d’organització. Això em concerneix perquè no vaig anar a l’escola ni els meus fills tampoc. Hi podria haver anat si hagués volgut, així com els meus fills hi aniran si ho volen. No es tracta de desenvolupar cap mètode. La meva feina no es basa ni en criticar un mètode ni en fer apologia d’un altre. No m’agrada parlar de mètodes. Parlo d’una actitud, d’una actitud de confiança que ho canvia tot, sigui quin sigui el mètode utilitzat.

Però en el meu cas particular, és una pregunta que em fan sovint, quan aprenem aquestes coses. Jo no vaig anar a l’escola i em van preguntar: “I com has après…? Sempre tres coses: a llegir, a escriure i a explicar?”. Mai m’han preguntat com he après a cantar, a cuinar o a ballar. I, no obstant això, per a un nen són tan importants unes com les altres. Jo no sóc especial, no sóc diferent, vaig aprendre el que vaig aprendre com tu, com tots els que són aquí. Com tots vam aprendre la nostra llengua materna. No aprenem la nostra llengua materna amb una pedagogia determinada, no aprenem la nostra llengua materna a un ritme imposat, no aprenem la nostra llengua materna en un moment prefixat per la llei. Tots vam aprendre la llengua materna a la nostra manera, segons una metodologia, una didàctica personal, a un ritme que ens va ser factible, en un moment que ens va ser molt particular, però no la vam aprendre sols. En la paraula “autodidacta” s’hi entén molta solitud. No vol dir aprendre sol, no aprenem res sols, sols no podem aprendre una llengua materna. Sols no aprenem res. Aprenem gràcies als altres.

Els que parlen amb nosaltres, els que parlen entre ells. En un món en el qual es parla, aprenem a parlar. En un món en el que s’escriu, aprenem a escriure. En un món en el qual es llegeix, no podem no aprendre a llegir. En un món en el qual s’explica, no podem no aprendre a explicar. I és curiós que les tres coses que sempre ens pregunten, llegir, escriure i explicar, són les tres coses que no es poden no aprendre. Les aprendrem tots a la nostra manera, en un moment que només el nostre desenvolupament arxipersonal podrà definir, així que serà diferent per a cada u. Així és com vaig aprendre, de la manera més natural, ni tan sols me’n recordo. Potser hem de parlar de l’aprenentatge. Perquè sempre parlen de l’aprenentatge com un… Ens ho venen com una cosa que cal fer. Aprendre no és una cosa que fem, aprendre és una cosa que ens passa. No és el mateix.

Tinc la sort de treballar amb neurobiòlegs que demostren que no podem aprendre res si no… Perquè avui en dia confonem “aprendre” i “aprendre de memòria”. Memoritzar. Memoritzar i aprendre no són el mateix. Aprendre és una cosa que ens passa. La neurobiologia ha demostrat que només podem retenir una informació si s’activen els nostres centres emocionals. Si aquests no s’activen, si la informació no ens commou, no ens emociona, la informació entra per una orella i surt per l’altre. Per això vivim en una societat que ha oblidat el 80% del que hauria d’haver après. És increïble! Oblidem el 80% del que hauríem de saber. És increïble. I el 20% que recordem és el 20% que ens ha commogut, que ha provocat una emoció. Quan ens podem dedicar al que ens activa el centre emocional, aprendre deixa de ser un esforç, deixa de ser una feina i deixa de tenir a veure amb l’acumulació de sabers memoritzats, sinó que té a veure amb alguna cosa molt personal i natural que mai oblidem.

Esther Carolina. Al meu fill, que li apassionen les matemàtiques, jo no recordo com va aprendre a restar. Simplement un dia em va dir: “mare, si jo…” i feia els comptes. De forma completament natural.

André Stern. Saps o sabeu quina és la frase més dita en el món? La frase més dita és la següent: “Sóc nul en mates”. Has sentit aquesta frase exacta alguna vegada? “Jo sóc nul”. És un judici sobre tu mateix. És un judici terrible. “Sóc nul en matemàtiques o en el que sigui”. És horrible aquesta frase perquè jo, que treballo amb científics, puc afirmar, com ells, que aquesta frase no té sentit. No hi ha res cert en aquesta frase. No hi ha ni una paraula que sigui certa. Des del punt de vista científic, quan es diu “sóc nul en mates”, la frase que realment hauríem de dir seria diferent, totalment diferent. No és “sóc nul en mates”, sinó “les matemàtiques no m’interessen gens”. És un gran alleujament. Perquè si les mates m’interessessin, seria bo, seria excel·lent.

És un gran problema del nostre món, en lloc de preguntar-nos per allò que ens interessa, és a dir, per allò que gaudiríem, ens demanen sempre que ens enfrontem al que no ens interessa, sota el pretext que cal treballar i fer esforços en les assignatures en les quals no som bons. Si no som bons, és perquè no ens interessa. I si no ens interessa, no podem aprendre res. L’única cosa que podem aprendre i memoritzar així és que som dolents, és que som nuls. I això és dolent per a la imatge pròpia i la del món i és dolent per a l’aprenentatge. Perquè, l’aprenentatge, el fet d’aprendre, esdevé una mala experiència. I aquesta mala experiència ens porta a pensar sobre nosaltres que som nuls. “Jo sóc nul en mates”. És terrible perquè ens equivoquem de pregunta. En lloc de preguntar-nos què se’ns dona bé, ens preguntem què se’ns dona malament.

Esther Carolina. Sí, això m’afecta especialment, sóc professora de matemàtiques i abans-d’ahir em deia una alumna: “Profe, és que sóc nul·la en mates”. I jo li deia: “No, no diguis que ets nul·la, no és cert que ets nul·la”. Però sí, ho repeteixen constantment. És cert, m’ho crec, que aquesta és la frase.

André Stern. L’escoltes per tot arreu. Quan pares una mica d’atenció, tots la diuen constantment. I és una pena per a les matemàtiques. És una pena perquè no és que siguis nul, sinó que no t’interessen avui. Però potser t’interessin demà. Si tens una relació traumàtica amb les mates, si, per a tu, està escrit en algun lloc que les mates són una cosa que se’t dona fatal i que et fa patir, no sé si podem salvar la teva relació amb les matemàtiques. I és una pena per a elles.

Esther Carolina. Podries aprofundir una mica més en tot aquest tema de l’aprenentatge natural i com influeix en el desenvolupament del cervell del nen?

André Stern. Però hi ha un aprenentatge que no sigui natural? L’aprenentatge, quan es tracta d’aprendre i no d’aprendre de memòria, és, automàticament, natural. El primer efecte que veig en el desenvolupament d’un nen es multiplica per dos o per tres. El primer efecte és que no s’oblidarà, connectarà les coses, connectarà la informació. A partir del moment en què s’interessa en un tema, es torna maniàtic d’aquest tema, tots estem d’acord en això. Quan veiem una paraula que mai havíem sentit, tots semblen usar-la al nostre voltant, és una conspiració de l’univers. És com l’acreció d’un planeta. Tota la informació arriba i acumulem cada vegada més informació. Però com és informació que activa el centre emocional, ja no l’oblidem. La guardem per a nosaltres, l’aprenentatge té un aspecte durador quan és, podem dir-ne, natural, podem anomenar-lo autònom, però, a més de tot això, són denominacions estranyes. L’aprenentatge només pot ser natural. Aprendre de memòria no ho és, però l’aprenentatge és natural. Un altre efecte que veig és que no desenvolupa relacions traumàtiques ni amb el fet ni amb l’acció d’aprendre. Aprendre esdevé, a causa del malentès que relaciona aprendre amb aprendre de memòria coses que no ens interessen, en un trauma. És a dir, aprendre es converteix en una cosa desagradable. Hi ha un moment en la vida dels fills en el qual aprendre passa a ser una cosa que els agradaria evitar. Això és gairebé un crim. El moment en què els nostres fills perden el desig, el plaer d’aprendre, és un moment terrible en les seves vides. Si cadascú aprengués al seu ritme, a la seva manera, al seu moment, seguint allò que els interessa, que els entusiasma, i ja en parlarem d’això també, no desenvoluparia una relació traumàtica amb l’aprenentatge. Aprendre deixaria de ser una cosa desagradable. Això canvia no només el desenvolupament de la infància, canvia el desenvolupament d’una vida. De tota una vida. Perquè ser lliure i feliç davant del desig d’aprendre, és una llibertat enorme.

Esther Carolina. Podries explicar-nos, en la teva opinió, què ens aporta l’educació a casa que no aporti l’educació a l’escola?

André Stern. Ho sento, no estaré a l’altura d’aquesta pregunta, perquè no és una cosa que m’interessi, no tinc la resposta a aquesta pregunta. Perquè jo no comparo mètodes, perquè no crec en els mètodes. Per a mi, els mètodes són conceptes d’adults, coses de les quals parteixen els adults i que obliguen el nen. Jo no comparo els mètodes. Penso que no podem jutjar la pertinència, perquè és diferent per a cada nen, perquè és diferent per a cada família, perquè és diferent per a cada situació i perquè hi ha tantes maneres de conèixer el món i, per a mi, no és una qüestió de mètodes. No és una qüestió de conceptes. Podríem canviar el mètode, podríem canviar els conceptes, però si no canviem l’actitud cap als nens, de res servirà canviar el mètode.

Si canviem d’actitud, el canvi de mètode és gairebé complementari, gairebé marginal. Quan dic un canvi d’actitud, em refereixo a un de realment radical, en el sentit d’arrel. Tenim una societat muntada en què pensem que el nen és l’etapa zero. És una creença antiga, és una creença que neix al mateix temps que el darwinisme, alhora que el cartesianisme, és la idea que el nen és l’etapa zero del desenvolupament humà. Que el nen comença com un zero, l’eduquem, si té oportunitats, es desenvolupa, es va desenvolupant fins que un dia arriba a l’estadi últim del desenvolupament humà, la versió premium de l’humà, òbviament, l’adult. El problema és que, creient això, ens posicionem davant el nen pensant: “Tu ets un zero i jo sóc l’estadi definitiu”. És una relació de poder. És una relació de subjecte contra objecte. Els nens veuen el món de subjecte a subjecte.

I aquest posicionament ha explotat perquè la ciència ens ha demostrat, i és molt interessant que en un món en què tota evidència científica és més important que la resta, és important que la prova del cas contrari vingui de la ciència, ja que ha demostrat que els nens vénen al món com unes bombes de potencial. Els nens ho poden aprendre tot i convertir-se en tot allò que l’ésser humà pot aprendre i convertir-se. És a dir, la genètica no sap ni on ni quan vindrem al món, i, com que no ho sap, ens equipa de tot el potencial possible per tal que, en tot cas, en aquest excés, hi hagi el potencial que ens farà falta per sobreviure en el nostre ambient. Però el potencial, com ens fan falta poques coses, la resta s’esvaeix, desapareix. Per això, en els primers anys de la nostra vida, perdem la immensa majoria del nostre potencial. Al final del desenvolupament, quan hem perdut tot aquest potencial, sap què queda? Un adult. Quan sabem això, tot canvia, quan ens adonem del potencial, des del punt de vista de la capacitat d’aprendre-ho tot, els nostres nens passen a ésser gegants. És una nova manera d’abordar la infància i això és un canvi de paradigma. És un canvi d’actitud.

I això canviarà la nostra manera de dirigir-nos als nostres nens. A dia d’avui, ens dirigim a ells dient: “T’estimaria més si corresponguessis més a les meves expectatives”. Per exemple, ens pregunten molt: “Dorm tota la nit?”. Creiem que és important això. I, al final, fem sentir als nostres fills que els estimaríem més si dormissin més. I és terrible, perquè és dir: “Tal com ets, no t’estimo tant com t’estimaria si corresponguessis a les meves expectatives”. “Tal com ets, no està bé, per estar bé has de correspondre al que espero”. Això és una ferida, és una actitud antiga: “T’estimo, però”. El que el nen voldria escoltar, el que qualsevol voldria escoltar, el que ens va bé, el que ho canvia tot… Per això no parlo de canvi de mètode, sinó d’actitud, en lloc de dir: “t’estimaria més si…”, caldria dir: “T’estimo tal com ets”. Això, per a mi, és més important que un canvi de mètode. Jo no comparo els mètodes, ni tan sols penso que n’hi hagi un millor que l’altre. No vull defensar un mètode ni parlar dels avantatges d’un respecte a l’altre perquè no crec en ells, no vull veure’ls ni conèixer-los.

Esther Carolina. I com socialitzen els teus fills si no van a l’escola?

André Stern. ls nens són unes màquines socials. Estan creats per a això. Els nens tenen la disposició espontània, és una noció molt rellevant. A més de tot aquest potencial amb el qual venim al món, també venim al món amb una disposició innata, espontània, que consisteix en obrir-se al món sencer per conèixer els altres, a tots, sigui quina sigui la diferència. Els nens obren els ulls davant d’un món ple de diferències. Només hi ha diferències. Diferències d’alçada, de gènere, de color de pell, de religió, d’edat, diferències de vestimenta, només hi ha diferències, el nen només veu diferències. Un nen posseeix un esperit obert que és increïble. No jutja en absolut, no coneix cap “isme” com racisme, sexisme, especisme, “edadisme”, que és la discriminació per edat, un nen no sap res d’això. Tampoc coneix cap jerarquia. Per ell, no hi ha jerarquia entre les assignatures.

Cosir i aprendre matemàtiques són igual d’importants per a la ment d’un nen. El nen no considera que un astronauta sigui més important que un escombriaire o que un netejavidres. Això li permet obrir-se als altres dient: “t’estimo pel que fas, per tal com ets”. I a ells això els sorprèn, els canvia la cara i els provoca ganes de compartir això amb el nen. Això és una unió social, és una unió sense comparació. El que a mi em preocuparia, és clar, això no passa, però a mi em preocuparia que ajuntéssim nens per criteris absurds, no sé, la talla de sabatilles… O l’edat! Imagina que ajuntéssim nens en funció de la seva edat. T’imagines? Ajuntem gent que és similar. I això és el que la naturalesa sempre intenta evitar. Posem gent que és similar junta i, en ser similars, som comparables i quan som comparables, ens comparem i quan ens comparem, neix la competència i la competitivitat.

És a dir, la pitjor forma de socialització que podria existir. Afortunadament, aquestes situacions no existeixen, és clar. Si no, tindria problemes. No cal impedir un nen obrir-se al món sencer, ell és ciutadà del món. No cal socialitzar-lo, no es tracta de “socialitzar un nen”, sinó de no posar-li barreres, de no impedir-li la seva facultat prodigiosa de ser social. És una cosa que fa el nen de manera natural. També perquè el nen no té por a la novetat, no té por del que és estrany ni del que no coneix. Més tard és quan ens entra la por al que és estrany, la por al que no coneixem, del desconegut, perquè temem que sigui un parany que ens repta a alguna cosa a la que no sabem respondre. Sempre passa el mateix, quan ens pregunten alguna cosa que no ens interessa, no responem. Recentment ho he vist en el meu fill, l’Antonin, el meu fill gran. Li crida l’atenció un programa de televisió i li va dir a una dona: “Sabia que aquest programa es va emetre entre 1993 i 2014?”. I la dona que, com sempre, tendeix a preguntar alguna cosa al nen que no pugui respondre, li va dir: “Quants anys són aquests?”. Quan et pregunten una cosa així, no pots ni respondre el nom del teu pare. El còrtex prefrontal desconnecta. Així que va respondre 19 i ella va dir: “Et queda encara molt per aprendre”. I això és un judici de poder.

La pregunta no li interessava. Si la pregunta li hagués interessat, li hauria respost abans, en la seva primera frase, hauria dit: “Senyora, sabia que aquest programa s’ha emès durant 21 anys entre 1993 i 2014?”. Quan experimentem això de la pregunta trampa, tenim por a la novetat, a les noves persones, ens espanta que els altres ens provoquin la sensació que no som bons, que som dolents. I els nens sempre se senten bones persones, al lloc i en el moment adequats. El pitjor que els podria passar seria que es quedessin a casa amb els pares. Seria el pitjor. Per això a mi no m’agrada molt dir: “Educació a casa”. Perquè ni jo educo, ni educo a casa. A casa, només es pot compartir el que saben els pares. A casa, a més, compartim la por dels pares. Si, per exemple, et fa por escalar un arbre, a mi em fa por, no sé per què, si l’Antonin només s’eduqués amb mi, mai podria escalar un arbre. No obstant això, s’endinsa en el món, a conèixer tot tipus de persones i, entre ells, hi ha gent que no té por d’escalar arbres, aquests són els que troba. Per això, aquesta propensió i desig de sortir al món, quan no la hi impedim, és la que li permet socialitzar de manera enorme. És estrany que tinguin tant problema. Per mi, jo vaig néixer en un bany, diferenciat de la resta de la societat i, no obstant això, mai l’he abandonat.

Esther Carolina. Llavors, aquest tipus d’educació, la veus viable per a qualsevol tipus de família independentment del seu nivell cultural, dels diners que tinguin, del temps que puguin disposar els pares per estar amb els nens o hi ha alguna limitació?

André Stern. Parlava abans d’actitud, i sí, crec que aquesta actitud és possible per a tothom. Aquesta és la primera cosa que solc dir. No es tracta de quedar-se a casa i que els pares es passin el dia a casa amb el nen perquè això seria un desastre per al nen i per als pares. He parlat abans d’una nova actitud i un canvi d’actitud és possible per a tothom. Tota la resta és una qüestió d’organització material. No cal pensar que els meus pares s’aixecaven al matí, dient: “Meravellós, tenim totes les condicions ideals, tenim diners, tenim temps, ho sabem tot, tenim mitjans financers, intel·lectuals, tenim temps, res a fer, respectarem el ritme i els rituals del nostre fill”. No, no és això. Res es torna possible per les circumstàncies, no van ser elles les que ho fan possible, sinó els meus pares, amb una convicció forta. És molt simple, no estaven en contra de l’escola, no anaven contra ella, no tenien cap problema amb ella, no estaven en contra de res, sinó a favor d’una altra cosa.

Estaven a favor de ritme i del ritual de l’infant. Som l’única espècie que desperta els seus fills. Cap altra espècie desperta els seus fills. Per als meus pares, era inconcebible. Per a ells, un nen que dorm és un nen que necessita dormir. Quan no ho necessiti més, es despertarà. Per a ells, era inconcebible despertar el nen. Calia trobar solucions per no despertar-lo. Aquesta era la seva motivació, sempre a favor d’alguna cosa. Així que no es van aixecar un matí dient: “Vaja, tenim totes les condicions ideals, així que fem-ho”. No, no tenien cap condició, però van prendre aquesta decisió. I quan la van prendre, com no podia ser d’una altra manera, perquè, per a ells, era inconcebible fer-ho d’una altra manera, van ser ells els que, dia rere dia, euro a euro, van inventar les condicions que ho van fer possible. I això ho pot fer tothom perquè no és una qüestió de mitjans, perquè no porta temps, no cal diners ni energia, és només una qüestió de canvi d’actitud.

Quan prenem una decisió així, ens tornem increïblement creatius i trobem milers de solucions. Jo viatjo molt, escric llibres, tinc moltes conferències, la meva dona és còmica, treballa molt i, no obstant això, sempre hi ha hagut un mètode que hem creat i que ho ha fet tot possible. Per això no cal començar per les condicions. Si esperem a tenir les condicions ideals, esperarem tota la vida.

Esther Carolina. Pots posar-nos un exemple de com és això en el dia a dia?

André Stern. Però si cada dia és diferent. Cada dia és diferent. No obstant això, sí que hi ha estructures i rituals. Molts. Per exemple, en la vida dels meus fills, tot i que van canviant… Durant cinc anys, el meu fill Antonin era un coet. Es llevava al matí com un coet i se n’anava a dormir com un coet. La nostra vida estava molt marcada per la seva passió pels coets. I, després, fa sis mesos es va despertar com a futur campió del món de Fórmula 1. Això ha canviat moltíssim la meva vida. La nostra vida, a dia d’avui, és diferent. El nostre fill ha creat unes xarxes socials noves perquè va arribar al circuit de kàrting, té nou anys, practica kàrting, i va arribar com algú que volia fer d’això la seva feina. S’ho prenia tot seriosament, amb una actitud que deia: “Us estimo per allò que sou i feu”. Això canvia la vida de la gent perquè, per una vegada, en lloc de gent que feia una feina sense més, passaven a ser socis del futur d’un nen.

Li permetien complir el seu somni, això els canvia la vida, i, de sobte, cada dia era sorprenent. Perquè… Ahir mateix, el coach de l’Antonin va dir que anéssim a comprar un casc professional per a l’Antonin. Així que vam anar cap allà, vam anar a un taller especialitzat on li van prendre mesures, li van fabricar un casc, hi havia tres persones ocupant-se de l’Antonin i ell, molt seriós. Tots estaven en un ambient seriós, un ambient de compartir. Estàvem fent alguna cosa important. Tot això és una xarxa social inesperada. Si m’haguessin dit fa sis mesos que faria alguna cosa així, esport, mecànica amb el meu fill, hauria rigut, no ho hauria cregut possible. Així que m’és difícil descriure una jornada típica perquè canvia constantment, però et puc dir una cosa de la qual no hem parlat abans. Et deia que el nostre centre emocional és el que ens permet aprendre. Si una informació activa el centre emocional, la podrem retenir, si no, no podem retenir-la. Això explica que oblidem gairebé tot el que haguem d’aprendre. Hi ha una activitat, solament una, que activa el centre emocional permanentment. Hi ha una activitat que, des que la vam iniciar, el nostre centre emocional s’activa. Saps quina és? El joc. Jugar. Jugar activa permanentment el centre emocional. I què és el primer que fa un nen quan li donem confiança i el deixem tranquil? Jugar. I si no se l’interrompés, jugaria tot el temps. En altres paraules, els nostres nens vénen al món en, exactament, el seu propi medi.

Quan veus un ocell a l’aire, saps que està en el seu medi, quan veus un peix al mar, saps que està en el seu medi. Quan veus un nen jugar, saps que està en el seu medi., l’element del nen, el que activa el seu centre emocional, el que li permet retenir la informació per sempre. I vam néixer així, vam venir al món així. Així que, en el nostre dia a dia, juguem moltíssim i ens prenem el joc molt seriosament. I quan veiem un nen jugar, sabem que és un ésser humà realitzant l’activitat més important i la més raonable que un ésser humà pot realitzar. El dia a dia dels meus fills està ple de jocs, de trobades, de xarxes socials intenses, vives, tridimensionals, també de ritmes, de rituals i de molta confiança.

Esther Carolina. Pel que ens estàs explicant, amb el tema dels deures i les extraescolars que els nens no tenen temps per jugar, ens estem perdent coses importants.

André Stern. Ho has dit tu, no jo… Jo mai em permeto jutjar els altres. El que sé és que quan impedim jugar a un nen, cada vegada que considerem… Això ens porta a coses absurdes. Un nen no pot separar jugar d’aprendre. Per al nen, és una cosa indivisible. Hi ha moltes coses així, coses que el nen no pot separar perquè les considera una entitat, com una unitat. Quan li diem a un nen que deixi de jugar per posar-se a aprendre, no entén per a res el que li demanem.

És impossible, és com si et demanés respirar sense prendre aire. Ho veiem com una cosa absurda. El problema és que els adults ho veuen absurd, però el nen mai pensa en termes de que l’adult pugui estar equivocat. Sempre pensa que és ell el que té un problema, és una altra ferida més. Tot el que interromp el joc d’un nen és desagradable per a ell, però el nen no té cap problema en deixar de jugar si sap que pot seguir just després. Jo no tenia cap problema en anar-me’n a dormir, és a dir, deixar de jugar, perquè sabia que, al dia següent en aixecar-me, podia tornar a jugar directament. No haurien aconseguit res, ningú hauria recollit la meva granja de LEGO i jo podia dormir tranquil gràcies a saber que l’activitat s’interrompia perquè arribava el moment de dormir i el moment de dormir arribava a una hora concreta. No era un problema d’interrupció. Però, si tinc el temor que la interrupció sigui definitiva, que és la fi del joc, llavors rebutjo la idea de dormir per poder jugar més.

Per això, una cosa pitjor que interrompre el joc d’un nen, és la idea que el joc de l’infant es pugui interrompre. És a dir, la idea que el joc del nen no sigui tan important com aprendre. Això és terrible. És terrible perquè, a partir d’aquest moment, aprendre es torna desagradable i els nostres fills perden el seu desig per aprendre.

Esther Carolina. Tens raó, estava recordant ara quan el meu fill va descobrir que els seus ninots de LEGO es podien moure amb els motors i fer robots, podia estar fins les 4 del matí intentant programar-lo sense cap tipus de problema, per a ell era jugar, no aprendre. De fet, va voler anar a l’escola perquè pensava que no aprenia.

André Stern. Això és el nostre problema com a adults, un problema d’adults. Tenim milers de condicions en aquest món. Tenim milers d’idees que no són nostres, però sabem que ens convertim en la forma en què ens veiem. Els nostres nens acaben sent com els veiem. Encara ens veiem a dia d’avui com ens veien quan érem petits. Ens posem sobre nosaltres mateixos els ulls que van posar en nosaltres quan érem nens. Això és terrible, perquè, sovint, són ulls crítics, són, principalment: “Sóc nul en mates”. I així és com ens dominen aquest tipus d’idees que no ens fan cap bé quan ens podrien dominar totes aquelles que sí que ens fan sentir bé. Hi ha milers de creences així.

Durant segles hem cregut que la intel·ligència venia programada en la genètica. Pensàvem que el nostre cervell venia programat genèticament, que són els gens els que decideixen si venim al món com una persona estúpida o com una intel·ligent. Això va ser abans de la descoberta de l’epigenètica. Des que vam descobrir l’epigenètica, sabem que ni la genètica és definitiva, que les coses que vivim, tot el que mengem, que les relacions que ens enriqueixen… Tot això modifica la genètica, però crèiem que la intel·ligència estava programada genèticament.

A més, no fa gaire, uns investigadors britànics, sempre són els britànics els que descobreixen coses, no sé per què… Uns investigadors britànics van descobrir que la zona del cervell responsable del moviment del polze, aquesta zona en el cervell dels joves d’avui dia és molt més gran que la mateixa zona del cervell de la gent de fa diversos anys. I sí, ve de l’ús intensiu dels SMS. Això va ser una revolució perquè volia dir que el cervell no estava programat genèticament, sinó que es desenvolupa segons l’ús que fem d’ell. Tinc la sort de treballar amb un neurobiòleg alemany, el professor Gerald Hüther, que és dels més cèlebres en el món de la neurobiologia, i ell ens explica que, en el moment en què vam descobrir que, perquè cito els seus treballs, en el moment en què vam descobrir que el cervell és com un múscul, el cervell va passar a ser un òrgan com els altres, canviant, que es pot desenvolupar com un múscul. Calia desenvolupar programes de musculació del cervell per tenir tots uns cervells enormes.

Així que es van crear programes anomenats “d’estimulació precoç” amb sudokus a l’esmorzar per als nens, cinc idiomes a preescolar, parlar xinès al ventre de la mare a totes hores, un munt de coses que ara ens fan riure, però que es van fer, amb resultats espectaculars: zero. Cap resultat, no va funcionar. Els que van desenvolupar aquests programes estaven desesperats, deien: “Va funcionar genial amb els SMS, per què no amb les matemàtiques? Hauria estat molt pràctic”. És perquè es van deixar un petit descobriment, que és recent, de fa cinc o sis anys. Vam descobrir que el nostre cervell es desenvolupa segons l’ús que li donem, però segons l’ús que li donem quan l’utilitzem amb entusiasme. I aquesta és la noció, la descoberta del mil·lenni. És extraordinari que la neurobiologia, la ciència, ens demostrés les evidències del que tots sabem, tots sabem que l’entusiasme ens torna genis.

Sabem que l’entusiasme ens dona ales, ens capacita per moure muntanyes. Però avui, la neurobiologia ens demostra el que passa quan estem entusiasmats. Se secreten en les terminacions nervioses un còctel de neurotransmissors neuroplàstics que actuen en el cervell com un adob. L’entusiasme és l’adob del cervell. I tenim que els nostres fills, com que no coneixen jerarquia alguna entre treballs ni assignatures, s’entusiasmen per tot. I viuen del matí a la nit en un estat d’adob cerebral. És a dir, que un nen és un temporal d’entusiasme cada dos minuts. El nen, permanentment, augmenta el seu cervell amb l’adob cerebral. Quan sabem això, és absolutament extraordinari.

Per això, per a mi, l’entusiasme té un paper essencial en la nostra existència, perquè és el que ens torna genis i perquè totes les històries que ens agraden sempre són històries de gent entusiasta. I, compte, aquest entusiasme és innat, hem nascut amb ell. No podem ni crear-lo ni destruir-lo, està en nosaltres com un llac interior i, com en la meditació, no es tracta de crear nous estats, sinó de tornar a un estat que està en nosaltres i alliberar-lo de totes les capes, de tots els núvols que té al davant. Una vegada que veiem el llac interior, no podem fer veure no haver-lo vist. I ho canvia tot. Canvia el món, la vida i sorgeix el desig de parlar-ne.

Esther Carolina. Escoltant-te ara mateix estava recordant la primera vegada que vaig sentir parlar de la teoria de formulació. El teu pare, l’Arno Stern, és un referent cultural en el segle XX i a mi em va impactar molt la seva teoria. Podries explicar-nos alguna cosa sobre ella i com va ser el teu aprenentatge al seu taller de pintura?

André Stern. No és una teoria, eh? El meu pare, una mica com Newton, que va inventar un estri, el telescopi, el meu pare va descobrir una ciència, no la va inventar, no és una teoria, Newton no va inventar la gravetat, la va descobrir gràcies al seu invent. El meu pare va tenir un invent, una mica a l’atzar, que és el que va anomenar “Le Closlieu”, el taller del qual parles. És una història llarga i senzilla, ell no era cap investigador, sinó que ho va trobar. Ell no volia trobar res. Així que no era una teoria, perquè una teoria és un concepte que intentem provar en la realitat. Ell, en acabar la guerra, va fer que uns nens pintessin dibuixos, va veure que els feia feliços, així que va decidir continuar. Aquesta va ser tota la seva investigació, el seu punt de vista. Es va adonar que dibuixaven coses comunes i es preguntava si estava lligat a la nostra cultura i com ningú li podia respondre, se’n va anar a països llunyans, va conèixer poblacions no escolaritzades, que mai havien utilitzat l’eina que ell va inventar i va descobrir que, evidentment, no eren les mateixes imatges, però que hi havia alguns símbols que va anomenar “formulació” que eren comuns a tot el món.

A dia d’avui, parlem de memòria cel·lular, aixi que no ens impressiona molt, però en l’època, va ser un descobriment molt innovador perquè te un origen natural. Va inventar un lloc, “Le Closlieu”, i va descobrir una ciència, la formulació. Va tenir un gran impacte en la seva vida i es va adonar que no era necessari estar sempre ensenyant coses als nens, introduir conceptes en els nens. La pregunta correcta seria: “Què neix dels nens?”. Això va tenir un impacte considerable en la meva vida, perque, d’aquesta manera, ell i la meva mare, junts, van tenir aquesta convicció, aquesta confiança ferma en la infància. “Le Closlieu”, el su taller, és un lloc particular perque, quan travessem el llindar, tot el que és el paradigma de la nostra societat desapareix. Els “ismes”. Racisme, sexisme, “edadisme”… Desapareixen. És un lloc on, al cap i a la fi, ens estimem tal com som.

És un lloc on tota la pressió del món: “has de ser bo a l’escola, has de parar atenció a classe, perquè, si no, no trauràs bones notes i, amb males notes, no podràs anar a la Universitat i, si no pots anar a la Universitat, no tindràs una bona titulació i, sense una bona titulació, no podràs tenir una bona feina i, sense una bona feina, no tindràs diners i, sense diners, no podràs tenir casa ni marit ni fills ni cotxe. És una pressió increïble. Allà, tot d’una, podem… Creuem el llindar i no hi ha res a témer, no hi ha res a canviar, res a millorar, no cal ser diferent, no has de respondre a les expectatives de ningú, hi ha molta gent diversa, només hi ha diferències, no hi ha comparacions. No és un lloc en el qual se’t jutgi pel paper que fas. La teva història no li interessa a ningú, es pren seriosament, però a ningú li importa, ningú la jutja, ningú li busca sentit i, de sobte, sents l’experiència d’una llibertat increïble enmig de la llibertat dels altres, una llibertat que, gràcies als altres, la fa possible, normal. Això és el paradigma d’un nou món. Per això, efectivament, ell va ser pioner d’aquesta nova actitud que va anomenar “l’ecologia de la infància”.

Va ser pioner en la manera d’acostar-se a la infància, amb confiança. Per a mi, el meu pare és un gran exemple a seguir. Però no vull ser el meu pare. El meu pare és tan ell mateix, que em provoca tantes ganes de ser jo mateix, com ell és ell mateix. Així és com els nens veuen les persones que els inspiren i aquestes persones som nosaltres. Això és una invitació a no ser mai massa prudent en el que vivim a ulls dels nostres fills. Abans deia que els nostres fills es converteixen en el que nosaltres veiem. Tinc una altra notícia referent a això. Els nens acaben sent tal i com ells ens veuen. En tots dos casos, pot ser o una bona o una mala notícia.

Esther Carolina. Si els teus fills no tenen un títol perquè no han anat a l’escola, com podran trobar una feina en què siguin competents?

André Stern. L’antic mite de la qualificació, que ens aterra, ho he il·lustrat abans, és una gran pressió. És un mite que no es correspon amb la realitat. La prova és que la major part de la població exerceix una feina per a la qual no està formada. I, sobretot, la idea que un títol ens garanteix una ocupació està completament antiquada i no és per res realista. Només cal veure l’estadística. A Espanya l’estadística parla per si sola. És un antic mite. La realitat prova el contrari, però seguim pensant-ho. És l’antic mite de la qualificació que no correspon a cap realitat professional. La realitat professional és una altra. En la realitat professional no se’t demana una qualificació, se’t demana una competència. És interessant perquè abans parlava de l’entusiasme. Quan ens entusiasma alguna cosa, sembla que l’univers conspira. Comencem a reunir informació, qualsevol que s’hagi entusiasmat per alguna cosa, ho recordaria. Quan ens interessem per alguna cosa, trobem informació per tot arreu, en llibres, al cinema, en un bar, en un cartell de publicitat del metro, a l’autobús, en una conversa. Petits fragments d’informació que s’aglutinen, com deia abans, com el naixement d’un planeta.

En realitat el que hi ha és una acreció de la informació i el nucli d’informació de base va creixent amb cada vegada més informació. Anem concentrant informació i va creixent cada vegada més. I el nostre entusiasme fa créixer cada vegada més el nostre coneixement i, al final, som extremadament competents. I la competència és l’efecte secundari, no és una altra cosa que la conseqüència del nostre entusiasme. Perquè es desenvolupa així. La competència també té una altra conseqüència. Quan tenim aquesta competència, aquest entusiasme, aquest saber i aquesta experiència, hi haurà algú que et necessitarà a tu i les teves competències. Ara, aquí. No et demanarà títols. Et dirà: “Ajuda’m”. A més, és així, perquè, quan et fan mal les dents i et diuen: “Vés al meu dentista, és boníssim”, tu vas al dentista que t’han recomanat i no li dius: “No em toqui si no m’ensenya abans el títol”. No és així. No ens cal. Necessitem ser competents, però no un títol. Llavors… aquesta persona que et necessita a tu i a les teves competències t’oferirà una feina. I, de sobte, el teu èxit professional serà la conseqüència de la teva competència.

I la teva competència és la conseqüència del teu entusiasme. I saps quina és la conseqüència del teu èxit professional? Els diners. Els diners, que els posem a sobre de tot. Els diners només són la conseqüència de la conseqüència de la conseqüència de l’entusiasme. La meva pregunta és: “Què ens entusiasma?”. Entusiasmem-nos i, estant entusiasmats, la competència, l’èxit i els diners vindran com a conseqüència.

Esther Carolina. Llavors, tu aniries a l’avió amb el que te’n vas ara amb un pilot que no tingués el títol o et deixaries operar per un cirurgià que no tingués el títol?

André Stern. Però tu estàs segura que el pilot de l’avió té un títol? L’hi has demanat? Li has demanat el títol al cirurgià? Sincerament. Jo sóc algú que viu en l’entusiasme i m’envolten persones entusiastes i he de reconèixer que un cirurgià entusiasta sense titulació em tranquil·litza molt més que un titulat no entusiasta. L’exemple del pilot d’avió és un mal exemple perquè els pilots d’avió són tots uns entusiastes.

Esther Carolina. Bé, hem parlat bastant sobre la infància i l’educació a casa, però com es viu d’adolescent aquesta educació?

André Stern. Jo crec que la crisi de la pubertat encara l’estic passant. No l’he passat. El meu amic neurobiòleg diu que aquesta és l’excepció que destrueix la regla. Sempre ens diuen que Èdip… M’encanta retratar la societat posterior a Èdip. Ens diuen a Èdip que la pubertat, l’adolescència, és un pas obligatori, un ritu. Una cosa esperada, una crisi necessària. Separar-se, guanyar certa independència. El problema és que jo mai he hagut de rebel·lar-me per obtenir una llibertat que sempre he tingut. No he hagut de rebel·lar-me per poder dur responsabilitats, sempre les he tingut. Mai he hagut d’aconseguir atreure l’atenció sobre mi, sempre vaig ser l’objecte d’atenció. Es diu que cal rebel·lar-se per aconseguir-ho en l’adolescència, jo ho he tingut sempre, així que no he hagut de rebel·lar-me. Per això encara no m’ha passat.

Tinc ja 47 anys, pot ser que em passi en uns anys, però fins ara, és una altra de les raons per les que dic que encara sóc un nen. Mai he abandonat aquesta etapa primitiva. Aquesta relació tan simple de confiança, d’enriquiment mutu, val a dir també que els meus pares no esperaven cap crisi d’adolescència. Se solen esperar les crisis, així que quan hi ha un concepte una mica… Utilitzaré una metàfora una mica forta, però aquesta idea que hi ha crisi i èpoques és molt còmoda. I fa mal a les persones del nostre entorn. Perquè quan un nen petit protesta, diem: “Ai, és la crisi dels dos anys. La crisi dels dos anys, és una rebequeria. És una rebequeria, quan un nen… És una rebequeria. Dos anys, rebequeria”. Quan un adolescent protesta, diem: “Ai, crisi de l’adolescència”. És tan vexatori com quan una dona protesta i un home diu: “Ai, té la regla”. És molt vexatori. I, sobretot, això crea fissures. Ens permet mirar cap a un altre costat i no, l’adolescència no és obligatòria, la pubertat, des del punt de vista emocional o afectiu de les relacions humanes, és clar que hi ha canvis fisiològics, però són naturals, són continus i molt lents. Les ruptures socials, familiars, etcètera, és un concepte d’adults i, quan ho esperem, arriba.

I quan no ho preveiem, quan un nen no necessita rebel·lar-se per obtenir la seva independència, la seva llibertat, per a ser admirat ni per portar responsabilitats, llavors no arriba. De nou, és un altre mite que creem en la nostra ment que crec que no ens fa cap bé. He de dir que tot és més senzill, sempre m’agrada dir que tot és més senzill. Solem dir que és molt difícil ser pares, ser bon pare, ser bona mare, que és molta feina, que requereix molt esforç, moltes responsabilitats: “Compte, no perdis el moment adequat”. “Compte que no se’t passi el moment adequat, per això o allò altre, perquè si te’l passes, el futur dels teus nens depèn de decisions que prenguis a dia d’avui”. Tot això és molt dur, és molta pressió, quina tensió, que difícil, quantes coses… No és cert, no és difícil, perquè el que busquen sempre els nostres fills és el que estic dient tota l’estona.

El punt de seguretat, un lloc no geogràfic, on et dic de manera no verbal: “t’estimo tal com ets”. I quan tens aquest punt, surts al món a conèixer els altres amb les seves diferències. Dit d’una altra manera, quan se li dona a un nen aquesta sensació, i és molt fàcil fer-ho, no és un mètode, no hi ha formació, no costa energia, no cal temps ni diners ni coneixements ni un nivell intel·lectual alt, quan se li dona a un nen aquesta sensació de “t’estimo tal com ets”, saps què? Com a pare, quan fem això, ens podem prendre unes vacances perquè ja hem estat un bon pare o una bona mare. És així de senzill. Cada vegada que algú ens digui que no és fàcil o que és molt difícil, és molt sospitós, no és normal, quan algú et digui que és una feina que no és senzilla, fuig d’aquests xarlatans perquè en tots els éssers vius, en la física, en tots els sistemes vius, l’únic sistema que sobreviu, que subsisteix, que arriba a desenvolupar les seves funcions són aquells que més estalvien en esforç, que consumeixen la menor energia possible, i és així també per a nosaltres.

Cada vegada que ens diguin que és difícil o que ens diguin que és molt fàcil, diem: “Doncs sí, és fàcil, just per això, per això és natural, per això no ho oblidem, per això ens emociona i per això ens torna genials”. Sí, és molt senzill fer el que ens entusiasma i, a més, ens converteix en genis. No intentem introduir conceptes en els nostres fills, vegem què surt d’ells. I sempre, per aquesta història, intento pronunciar una invitació: “Veniu, veniu durant el temps d’aquesta història, veniu a aquesta banda del mirall on regna la confiança i potser… Perquè cada vegada que veniu a aquest costat, canvia tot per a la infància. I potser, entre tots vosaltres hi haurà algú que voldrà passar més temps en aquest costat del mirall. Una mica més temps al costat de la confiança. Perquè quan canviem l’actitud davant d’un nen, canviem d’actitud davant tots els nens del món, inclòs davant del nen que portem dins”.

I aquesta és la reconciliació amb el nen que portem dins i a qui li hem dit sempre: “No ets prou bo”. Això canvia el món. La meva esperança quan explico totes aquestes històries i tot això tan natural i tan senzill és que vingueu a aquesta banda del mirall i pot ser que alguns necessitin quedar-s’hi uns minuts més. Cada minut que passem al costat de la confiança és una benedicció per a la infància i un benefici per a la humanitat. No hi haurà pau sobre la Terra si no estem en pau amb la infància.