“No ets d’on véns, ets on vas”

Beatriz Luengo. Em dic Beatriz Luengo. Diu la Viquipèdia que soc cantant, actriu, ballarina, compositora i empresària. I això va començar quan, de nena, volia ser jugadora de bàsquet. Rieu. Però jo volia ser jugadora de bàsquet. Hi estava superenfocada, ho veia, practicava i em quedava a veure les grans per veure’n les tècniques. A la nit, tancava els ulls i em veia als millors equips professionals. I ja em començava a faltar un bull quan la meva mare un dia em va dir: “A veure, filla, és que veig que això va començar com un entreteniment i estàs començant a volar massa. El cert és que no sé com dir-te que no crec que arribis a fer més d’1,60 m, així que per què no canviem d’objectiu?”. Així que aquella nit vaig plorar moltíssim i els dies següents, veient les meves companyes. Evidentment, el factor de l’alçada no l’havia tingut en compte. Però vaig descobrir la clau del que seria la meva vida. Després, la meva mare em va apuntar a ball. El ball sempre m’havia agradat i era una cosa que feia mirant-me al mirall. Vaig començar fent dues classes a la setmana i vaig acabar fent-te deu abans que acabés l’any. I com que cantava a casa des de nena, era com el meu do natural de: “Vinga, Bea, canta, que venen aquests senyors a veure com cantes”. Era una cosa que tenia. La meva àvia sempre havia cantat i per mi era quelcom natural.

Doncs em va apuntar a classes de cant. Aleshores eren deu classes de ball més les classes de cant. I, a més, un dia al professor de cant no se li va ocórrer res més que dir-me que sentia que el més valuós que tenia jo a l’hora de cantar era la interpretació. Doncs per què em va dir això? Classes d’interpretació, també. Els meus pares estaven bojos per donar-me suport, bàsicament perquè era el meu intercanvi per seguir traient bones notes acadèmiques a l’escola. Era com: “Has d’aprovar les teves classes extraescolars”, aquest n’era el motor. Però, és clar, els estava arruïnant, als pobres. La cosa és que em vaig anar enfocant en l’aprenentatge, en el fet que cada cop m’agradava més i més això, em sentia en un creixement constant. I un dia, quan tenia 18 anys, arriba la sèrie d’Un paso adelante i, d’un dia per l’altre, surto al carrer i el del quiosc sap que canto, ballo i interpreto. Me’n vaig a Sevilla i el taxista, també, i una hostessa anant a Barcelona. I, de sobte, dic: “Ostres! Quines possibilitats tenia una noia del barri d’Hortaleza, que la meva família no es dedica professionalment a res d’això, que la gent sàpiga tot l’aprenentatge que he aconseguit durant aquests anys?”. Aleshores, quan va acabar la sèrie, em van oferir una altra sèrie amb el mateix personatge que havia fet i continuar amb el mateix grup musical, encara que ja s’hagués acabat la sèrie. “Hem de seguir i dir que som un grup”. Photocall i més photocall… I jo pensava: “I l’evolució per mi? No vull canviar”. Realment, les meves metes sempre s’havien basat en l’evolució, aquestes petites metes de l’aprenentatge, cada dia, eren una felicitat tangible.

La popularitat tu no la pots escollir. L’escullen per tu, és la resta qui decideix si tu ets popular o no. Així que vaig decidir que el meu objectiu seguís sent l’evolució. I, en aquest cas, la música, que era allò que sempre m’havia vibrat per dins. Me’n vaig haver d’anar a França, començar des de zero i moltíssimes coses que us aniré explicant durant aquesta xerrada, però el més important per mi de tota aquesta introducció, perquè la persona que podria estar asseguda aquí podria ser cantant, jardinera, científica o el que sigui, és que, si us serveix humilment alguna cosa que us pugui aportar, és que sempre busqueu objectius que vosaltres pugueu manejar. Objectius que sabeu que podreu aconseguir només amb el vostre propi esforç. No deixeu la vostra felicitat en mans d’una cosa que realment no podeu controlar.

Ionny. Hola, Bea. Molts et vam conèixer per Un paso adelante, com acabes de mencionar. La meva pregunta és: després d’estar nominada a nou Grammy Latino, com es fa per arribar fins allà? Com és aquest camí?

Beatriz Luengo. Bé, per mi tot és creativitat. Crec que la creativitat és una arma valuosa per tot, no només pel món artístic. Crec que amb creativitat som capaços de moltíssimes coses. He vist, a prop meu, a la meva família, com amb creativitat s’ha arribat molt bé a final de mes. Per mi, la creativitat és importantíssima. Per exemple, a Un paso adelante, jo recordo que la Lola, que era el personatge que interpretava, de base, la primera vegada que me’l van ensenyar, era una noia tímida, amb poques vivències, anava sempre vestida amb una samarreta i uns pantalons neutres, una cadena amb una creu i una cueta. És a dir, la senzillesa i les coses més simples. De sobte, jo veia que al personatge li calia evolucionar i vaig començar a proposar que l’evolució fos no només a partir dels textos i de comentar-ho amb els guionistes, sinó també una evolució física. Jo recordo la primera vegada que vaig veure una samarreta de Supernenes al carrer Fuencarral de Madrid i vaig dir: “M’encanta per al personatge, crec que té un punt de nena, ella, i crec que una samarreta de Supernenes reflectirà molt bé aquest punt d’una infantesa que no vols acabar de deixar anar”. Després, els cabells. Doncs vaig començar a jugar amb dues cuetes, dues cuetes amb un monyo, un munt de coses diferents que em semblava que, per ser una noia senzilla, no volia dir que sempre fos exactament el mateix. Vaig començar a fer servir unes sabates que es deien Buffalo, que tenien plataforma, perquè els meus companys eren altíssims i semblava un gnom a les seqüències.

Aleshores, vam anar a gravar a Londres i recordo quan les vaig veure i vaig pensar: “Això és perfecte perquè m’ajuda, més o menys, a ser en una situació en què no sembli tan petitona”. O, per exemple, els escalfadors. Vaig proposar que per què no ens els posàvem amb la roba de sortir, no els havíem de fer servir només a les classes de ball, podíem explicar seqüències amb una minifaldilla i un escalfador. Fins i tot vaig fer servir una cosa que em passava de nena i és que, quan estudiava la meva carrera de ballet a la Royal, les mitges eren molt cares, costaven 1.000 pessetes. La meva mare en aquella època tenia un sou de 75.000 pessetes, així que imagineu-vos-ho, 1.000 pessetes per unes mitges… Cada cop que se m’hi feia una carrera, la professora no em deixava fer-les servir per la disciplina, havíem d’anar totes superperfectes, aleshores ja no podia fer servir més aquelles mitges, així que l’única manera que vaig trobar per reciclar-les era tallar els peus i això d’aquí i fer-les servir de samarretes a les meves classes de modern. Aleshores, ho vaig proposar a la sèrie, els vaig dir: “Per què no, en lloc d’anar vestides d’aeròbic, amb la part de dalt i de baix conjuntades, comencem a fer servir coses reals de les classes?”. Quan, a dia d’avui, 2019, una noia imita el meu personatge a Alemanya, a Rússia o a Espanya, es posa la samarreta de les Supernenes, els escalfadors, les Buffalo, les cuetes… És a dir, en definitiva, la sèrie em va donar l’oportunitat. Evidentment, va ser la meva finestra al món, però l’important va ser allò que jo vaig poder fer a partir d’aquesta finestra. Allò que jo vaig poder construir és el que tinc avui. Soc la mateixa persona des del primer fins l’últim moment i la base de tot, el que m’ha portat a la vida, ha estat la creativitat.

Home 2. Hola, Bea. Després d’haver explicat una mica la teva història i els que coneixem una mica també la teva trajectòria professional, què ens podries explicar que hagis après a l’hora d’haver de començar de zero a tants països de diferents parts del món?

Beatriz Luengo . Per mi ha estat un sacrifici molt gran perquè soc una persona molt familiar. I necessito la meva família. Em vaig independitzar, però em vaig quedar al mateix barri. És com que sempre trobo el meu centre en ells i, és clar, per la gent… Per exemple, ara que visc a Miami, em diuen: “Ostres, vius a Miami, que guai”. És clar, quan hi vas de vacances és molt guai i la primera i la segona setmana t’encanta la platja i vas en bicicleta per Miami Beach i creus que ets en una sèrie de Netflix i… súper. Però, quan hi portes tres mesos, el que veus és el teu apartament, quatre parets. Veus nadals en què no pots sortir perquè estàs esperant els teus papers per la residència o pel visat. Molts dies dolents en què tens ganes de plorar i en què t’agradaria anar-te’n amb les teves amigues a prendre alguna cosa a una terrassa i desfogar-te, una abraçada, i no ho tens. També viure fora m’ha ajudat molt amb la identitat. Quan vivim fora, ens tornem més ancorats a la nostra identitat. És impressionant, però quan jo era una nena m’encantava la música negra i cantava música negra i tot era… A les meves classes de modern hi estava molt obsessionada. Érem un grup d’amics, tots de les nostres classes de modern, i tot era música urbana, RnB… Aleshores, jo creia que la meva música anava per allà. Quan vaig arribar a París per primer cop, la meva primera necessitat creativa era: “Si us plau, que aquestes persones sàpiguen que vinc d’Espanya. Això és el que m’identificarà, això és el que em farà diferent”. Vaig començar al barri llatí de París per 50 persones en un lloc anomenat La Favela Chic. Vaig començar amb un DJ, i jo vestida normal, però em posava les sabates de flamenc amb claus i posava en pràctica tot el que havia après de la percussió de peus a les meves classes de flamenc.

Aleshores, és clar, de sobte, veien una noia vestida normal i no s’esperaven que aquell so sortís dels seus peus. Evidentment, hi ajudaven els claus. No s’adonaven que eren unes sabates. El que fèiem és que el DJ posava un bombo, per exemple, “pum, pum”, i jo: “taca, taca, taca, pum, pum”. I ho anàvem gravant mitjançant un sistema de loop. Anava creant bases i hi cantava a sobre. Així vaig construir la meva carrera a França. Així em va firmar un segell molt petitó de música de World Music. Als sis mesos, ja havíem venut 130.000 còpies amb un single que es deia “Hit lerele”, que és la meva cançó més d’arrel, la meva primera cançó més del meu país. I és que era una necessitat constant. Era com: “Soc aquí, però realment no oblideu d’on vinc”. Això va ser molt important per mi, la identitat que et fa sortir fora. I després, també, no ho sé, potser, si m’ho permets, i això és de manera molt personal, també una mica d’autocrítica o coses que sento que a la meva carrera es podien millorar. Jo, per exemple, sento que, fora, per mi, cantar, ballar i interpretar no em canibalitza, sinó que em suma. Tots els directors de càsting que veig i tota la gent amb qui em trobo, troben un valor al meu esforç, a la meva preparació. Aquí, no. Jo m’he estat moltes hores sense dormir, he fet els meus deures al metro, on tenia un lloc. Ara, les meves amigues de l’institut, que les mantinc, m’expliquen coses que han viscut, nois amb els quals han sortit, situacions… Jo mai hi he estat, no sé què és això.

“És que ara és més cantant”. Ara, Lady Gaga és a punt de guanyar un Oscar perquè un director va decidir que, d’entre totes les actrius meravelloses que tenia per fer-los una audició, potser Lady Gaga tenia una experiència pròpia de què significa encarar-te a un procés creatiu, a una indústria de la música. I aquest director no es va ajuntar amb un equip de productors i van dir: “Ui, ens traurà credibilitat perquè Lady Gaga és cantant”. Saps què van pensar? “Crec que és la millor persona per explicar aquest personatge”.

Home 3. Hola, Beatriz. Soc professor d’Educació Física. A les meves classes faig servir l’expressió corporal i la música. I volia que ens comentessis la importància de la música i el ball a l’educació i, sobretot, en el desenvolupament dels joves.

Beatriz Luengo. A mi, el ball em va ensenyar la disciplina, que avui dia per mi és importantíssima, i el treball en equip. Quan vaig arribar a la música, vaig veure que tothom era una mica solitari i, fins i tot, hi havia un punt de competitivitat. A mi no em serveix de res pujar una cama fins aquí si la meva companya només la puja fins aquí. Millor totes la pugem fins aquí. La dansa em va ensenyar també que les meves metes serien a llarg termini, perquè aprendre a ballar com tu et visualitzes és una cosa que pot requerir vuit o deu anys. Aleshores, dius: “D’acord, per no frustrar-me, deixa’m veure quan aconsegueixo fer dos girs. D’acord, ara en faig tres, ara en faig quatre”. T’ensenya una mica a desfilar el camí amb els objectius.

Irma . Hola, Beatriz. Em dic Irma i la meva pregunta va una mica enfocada des del punt de vista de mare. Molts nois i noies joves et segueixen i t’admiren. Amb aquestes edats, el tema de l’aparença física és molt important. Aleshores, com a referent seu, m’agradaria saber quin missatge els podries transmetre.

Beatriz Luengo. Doncs mira, és un tema molt complicat. Ara, tu poses un tutorial de YouTube de maquillatge i els que més visites tenen són: “Tutorial per assemblar-te a Kim Kardashian” i hi apareixen noies de qualsevol part del món, asiàtiques, occidentals, etc., que anul·len la seva cara i es converteixen en Kim Kardashian. Em sembla que aquesta noia que s’està transformant la cara en algú com Kim no veu la bellesa del color dels seus ulls ni veu que els seus llavis són diferents. Jo no em vull assemblar als ulls de la mare de Kim Kardashian i al nas del pare de Kim Kardashian. Jo em vull assemblar a la meva família. I m’agradaria envellir i veure la mirada de la meva mare, sincerament. Crec que està bé que tractem de millorar, però no que tractem de ser una altra persona.

Ana. Hola, Bea, soc l’Ana. Jo et volia fer una pregunta referent a, un altre cop, la part que hem parlat abans del teu principi, dels teus inicis, però de cara a què vas interioritzar més, per exemple, d’alguna cosa del teu professorat, de les teves professores, alguna cosa que se t’hagi quedat o que t’hagi servit.

Beatriz Luengo. Si us plau. És que és la meva primera professora de ballet. No m’ho puc creure. Estaves dissimulant, però necessito fer-te una abraçada. Bé…

Ana. Després t’abraço, bonica.

Beatriz Luengo. Estàs igual, Ana.

Ana . Doncs, filla, ja tinc els meus anyets, però bé, gràcies. Però no.

Beatriz Luengo. Estàs igual. Només t’ha canviat el cabell.

Ana . Tu sí que estàs igual.

Beatriz Luengo . Ostres.

Ana. Eres menudeta, però estàs igual.

Beatriz Luengo. Encara soc menudeta, Ana.

Ana. Més menudeta.

Beatriz Luengo. Mare meva!

Ana . Després et faig una abraçada.

Beatriz Luengo . Sí. Bé, doncs… moltíssim. Els professors poden fer que tu segueixis estimant una cosa o que comencis a pensar que no serveixes per això. Jo crec que va ser molt important la primera escola on vaig anar. Era una escola de barri molt petita i les meves professores em van saber motivar molt bé i preparar-me molt bé. De fet, quan vaig començar a estudiar la carrera a la Royal, vaig saltar dos cursos perquè anava molt ben preparada de la meva escola principal. I recordo, per exemple, que em deixaven quedar-me a la classe de les grans per poder veure els seus exercicis. I poder veure… Era on jo podia focalitzar què era allò que podria fer després d’uns anys. Per mi, els professors son molt importants. Jo, de fet, tinc una escola de dansa des de fa 15 anys. I jo sempre ho vaig tenir clar, amb la meva mare, que és la persona que gestiona l’escola: “Això és una escola de debò i la gent s’hi trobarà docents de debò que ho saben fer i que tenen el talent per fer-ho”. Entre una ballarina i una professora de ball hi ha un tram molt llarg i jo, la veritat, no sé si tinc la capacitat per fer-ho. De moment, no ho crec. Crec que s’ha de prendre seriosament. Poses el cos dels teus fills en mans d’una persona, és a dir, és una cosa massa important.

Andrea. Soc l’Andrea, estudio Periodisme i voldria saber… A totes les carreres sempre tenim algú de referent. Aleshores, quins han estat, o quins són, els referents a la teva vida?

Beatriz Luengo . Ui… Sí, perquè a la música en tinc molts, però a la meva vida, bàsicament, en són tres. De la meva mare admiro moltíssimes coses. Sento que la meva mare és una de les persones més capacitades per qualsevol cosa que es proposi que he conegut a la vida. Les seves capacitats d’aprenentatge són infinites i a ella li encanta aprendre. Jo sempre li dic que inclús per fer purés al meu fill és capaç d’estudiar manipulació d’aliments. El meu pare és una persona amb moltíssima passió. És serraller. Jo sortia de casa meva i, anéssim a Cortylandia, al cinema o a la piscina, sempre buscava la manera de rondar de manera que apareguéssim en un tancament que just havia fet aquella setmana. I tenia la capacitat d’explicar-nos, però amb una passió increïble, el que la senyora havia demanat, però aleshores ell li havia dit: “No, home, millor que l’alumini blanc, l’alumini vi. I, a més, la persiana et quedaria millor en simulació de fusta”, no sé què. I la meva mare i jo al cotxe estàvem com: “Ah, que guai”. Després, la meva tercera persona és en Yotuel. En Yotuel és una persona que s’ocupa de moltíssimes coses que m’encanten. Ell fa de tot un triomf, de les coses més petites. A més, és un músic increïble i em va ajudar molt a apoderar-me a mi mateixa, em va ajudar a liderar el meu projecte. Quan jo el vaig conèixer, ell ja havia guanyat un Grammy, ja era Orishas. Ja el món sencer i la crítica internacional deien que eren un grup de l’avantguarda. De fet, són el primer grup urbà de música llatina i mireu què està passant ara amb la música urbana. Ells van ser els creadors d’un moviment que ara és global. I, tot i així, la primera vegada que ens vam trobar en un estudi, va veure les meves capacitats per liderar el meu projecte, quan jo encara no les havia vist.

Em sentia molt petita i ell sempre em va convidar a liderar. En Yotuel em va ajudar a ser qui soc. Jo sempre dic que hi ha gent que té la sort de tenir una autoestima pròpia, que té una autoestima espectacular. Jo, la veritat, és que l’autoestima l’he anat aconseguint i he de reconèixer que en Yotuel n’ha estat una part fonamental. En Yotuel ha estat com una mena de peça conciliadora amb mi mateixa.

Gema . Hola, Bea, soc la Gema. Bé, m’encanta la teva veu i a teva manera de cantar i et volia preguntar com vas arribar a descobrir el teu estil de veu i de música.

Beatriz Luengo. Bé, jo vaig començar a cantar cançons en anglès perquè, no ho sé, trobava a la música en anglès d’aquell moment… Mariah Carey, Whitney Houston i totes aquestes dives dels 90 eren tan importants per nosaltres… Totes les que tenim la infantesa als 90 sempre hem parlat d’això. Llavors, després, amb el temps, jo faig vàries xerrades allà, als Estats Units, unes de “Dona a la indústria de la música” i d’altres entre compositors, i soc una gran defensora de l’idioma espanyol perquè m’he trobat en moltes situacions en què sempre a tots els compositors els agrada més l’anglès. És cert que l’anglès és més sonor, però en anglès és més fàcil perquè és monosíl·lab. Aleshores, quan tu t’enfrontes a un exercici melòdic, qui s’hagi trobat algun cop davant la composició segurament sap de què parlo, en espanyol hi ha molt poques paraules monosíl·labes, aleshores et toca esprémer-te molt més el cervell, et toca ser molt més creatiu, perquè has de jugar amb els accents i això et treu moltes paraules. A vegades, tens un concepte espectacular i no el pots dir perquè les paraules tenen l’accent en un cantó que la melodia no encaixa i et tocaria dir “jugandó”, i no pots anar canviant els accents. Aleshores, és molt més difícil. I jo crec que el que hem de fer tots els milions de persones que compartim aquest idioma tan ric i meravellós és, per començar, decidir estimar-lo i decidir defensar-lo. És més difícil, i ho dic a totes les xerrades on vaig. I quan composo amb els compositors que no parlen espanyol i composem en espanyol… Perquè, ara, tot i que no ho creieu, tots els que feien música en anglès i no volien saber res de nosaltres, gràcies al moviment de la música llatina, volen entrar al nostre mercat. Això és espectacular.

I aleshores jo sempre presumeixo molt de la nostra llengua. Aleshores, bé, no ho sé, crec que m’has preguntat els meus inicis o com em vaig anar trobant. Doncs això, una barreja entre que la meva veu passava per la música negra, la meva passió per l’idioma espanyol i les meves arrels a casa.

Home 3. Jo et volia preguntar què has après i què aprens treballant amb artistes com Ricky Martin, Alejandro Sanz o Jennifer López.

Beatriz Luengo. Doncs… de cadascú coses molt diferents. De l’Alejandro, per exemple, l’Alejandro… T’explico breument la meva història amb l’Alejandro. Jo tenia nou anys i vaig anar a la porta de la ràdio amb una demo amb què li volia ensenyar la meva primera cançó. Aleshores, em vaig plantar a la porta de la ràdio hores i hores. I ja va arribar un moment en què la meva mare em va dir: “Bé, marxem, que ens tancaran el metro”. I li vaig dir al de seguretat, amb cara d’animalet perdut al bosc: “Senyor, aquí li deixo la meva demo per Alejandro Sanz, la meva maqueta. Li demano si us plau que se la doni. No sé què. És molt important per mi”. I el senyor em va dir: “Sí, sí, no et preocupis”. Vam anar cap al metro i, quan estava arribant a la porta del metro, de sobte vaig dir: “Ostres, però si no li he posat el meu número de telèfon. Com em trucarà per dir-me què li ha semblat?”. Hi vaig tornar i, quan hi vaig arribar, em vaig trobar la maqueta llençada a les escombraries del policia. Em vaig quedar com impactada, no vaig ser capaç d’encarar-m’hi ni de dir-li res. Vaig plorar tota l’estona, pensant: “Mare meva, però com arribaré a ell?”. I, un dia, fa dos anys… Bé, de cop algú em diu: “Alejandro Sanz et segueix a Twitter”. Us ho imagineu? El meu ídol màxim. I em diuen: “L’Alejandro et segueix a Twitter”, i jo: “Què?”. Aleshores, vaig començar a escriure i esborrar un missatge per privat per enviar-li. I el més ocurrent que se’m va ocórrer dir-li va ser: “Hola” i una mà així. El pitjor. Si li volia demostrar que jo era algú interessant va ser el que menys…

I ell em va contestar i em va dir: “M’agrada la teva feina, m’encanten les teves cerques, sé què fas des de ‘Hit Lerele’, des de França. I, res, sé que vius a Miami, a veure si ens trobem i això”. I, de sobte, em dona el seu número de WhatsApp. I jo dic: “Mare meva! Com apunto el nom d’Alejandro Sanz al meu telèfon? Li posaré un nom ocult, que a veure si em roben el telèfon”. És a dir, de sobte, semblava com si mai m’hagués dedicat a això i mai hagués treballat amb altres artistes així. De debò, Alejandro Sanz per mi significa moltíssimes coses. Aleshores, un dia, vaig decidir escriure-li. Tenia una cançó molt especial. No era un single ni res, era una cançó, simplement, que sentia que era la més especial que composaria a la vida i vaig dir: “Vull que la canti amb mi”. Aleshores, li vaig escriure un WhatsApp que deia una cosa així com: “Li vaig prometre a una nena de nou anys que un dia vaig trobar a la porta de la ràdio que un dia et coneixeria. I aquella nena de nou anys, en aquell moment, va llançar aquesta llavor a l’Univers. I avui espero collir-la. Només vull que sàpigues que t’admiro i que m’agradaria cantar amb tu”. L’Alejandro em va contestar: “Ostres, gràcies per explicar-me la teva història i, si us plau, envia’m la teva cançó”. I jo vaig pensar: “Tan fàcil? Mare meva, no m’ho crec”. L’hi vaig enviar. I, de sobte, em va contestar: “Fem-la”. I jo vaig dir: “Ostres!”.

Tot va ser facilíssim, des d’allò creatiu. La cançó no és single. Realment, mai va ser el meu objectiu. I ja tornem a parlar dels objectius. Jo volia impressionar el meu artista preferit i la meva inspiració amb la millor cançó que tenia. No és la més single, no ho serà i no crec que tingui un videoclip, però ha estat un exercici d’honestedat per part dels dos que em fa reforçar més la meva admiració per l’Alejandro, de debò.

Lídia. Tu sents que ha estat més difícil per una dona compositora que es reconegui la seva feina?

Beatriz Luengo. Lídia, què t’he de dir? Sí, existeix, és cert. Hi ha un masclisme impressionant. El cert és que, el que està passant a la nostra indústria, no parlo de les artistes, entre els que cantem hi ha dones, homes… Evidentment, considero que és més fàcil per l’home que per la dona. Vaig anar a una xerrada a Billboard d’un cap de la companyia de discos que explicava una cosa molt interessant, i és que el major consumidor de la música és dona, en un percentatge bastant elevat. És a dir, es considera que la dona és la que arrossega l’home als concerts. Està comprovat que és un percentatge important. Aleshores, tota la indústria de la música se centra molt en el consumidor dona. Dels homes s’enamoren i amb les dones s’identifiquen. És a dir, no és que l’home per ser bonic sigui suficient, evidentment, els homes són talentosos, però el factor físic els ajuda a un ràpid seguiment de l’artista. Tu poses una foto de Justin Bieber i té un disc espectacular, sí, però a més el seguiràs perquè les noies s’enamoraran d’ell. No obstant això, a Selena Gómez li costarà una miqueta més perquè hi haurà un procés important d’identificació. Les noies necessiten saber qui és la Selena, què sent la Selena, què li passa, em toca perquè està superant els seus problemes i els està explicant amb honestedat, els seus valors familiars, amb les seves amigues… Aleshores, el procés d’enamorament és molt ràpid i el d’identificació és més llarg. Això produeix que a la banda artística hi hagi més productes home que dona. Desgraciadament, les meves primeres cançons per homes anaven a través d’en Yotuel.

Evidentment, jo componc moltíssim amb en Yotuel, el que passa és que no és que mentíssim, és simplement que el meu nom no hi apareixia. A en Yotuel li feia moltíssima ràbia, però sempre li vaig dir: “Yotuel, tenim dos camins. Ens quedem aquí reivindicant sense que passi res o que les cançons es col·loquin i que fem bons números”. I que avui dia em donin l’oportunitat, com me l’estan donant, tant a mi com a Erika Ender, que és la compositora de “Despacito”, que ens donin l’oportunitat de ser a les xerrades, com ho estem fent, i d’explicar què està passant. Perquè ja som un número per la indústria. Perquè acumulem nominacions als Grammy, perquè som considerades pels premis ASCAP, PMI, totes les entitats de compositor reconeixen la feina que hi ha al darrere i ens reconeixen com a les compositores més productives de la indústria llatina. I ho estem dient, ho estem cridant. Per parlar-te una mica de la meva sensació com a dona, més genèrica, del feminisme, és com que el feminisme… A la gent li encanta dir que “està de moda”. El feminisme està de moda, gràcies a Déu. Per mi, el masclisme no deixa de ser una subestimació horrible de les teves capacitats i, simplement, jo no confio en aquelles persones que subestimen la resta. Hi ha gent que aconsegueix el lideratge a partir de les seves pròpies capacitats, aconsegueix pujar un esglaó, i gent que, com que no és capaç amb les seves pròpies capacitats d’aconseguir-ho, t’agenolla. Jo no estic d’acord amb aquest tipus de persones. Aleshores, per mi, qui és masclista subestimarà el meu fill per ser mulat i el meu marit per ser negre. I subestimarà els meus amics gais que s’acaben de casar. I una noia que tingui un pes o un altre. Aquest n’és el problema: subestimar.

Jo el que considero és que, a la meva indústria i en general, ens caldria envoltar-nos, enaltir i ajudar les persones que estan disposades a pensar que poden aconseguir coses amb les seves capacitats, persones que són capaces de creure que hi ha un primer esglaó disponible per tothom.

Sandra. Hola Bea, soc la Sandra. Sabem que ets mare. Com compagines la teva carrera musical amb el fet de ser mare?

Beatriz Luengo. Quina gran pregunta. El meu fill és una part fonamental del fet que jo estigui en aquest moment en el millor moment de la meva carrera. I és que, quan va néixer, en aquell mateix moment en què l’endemà et despertes i veus aquella cosa petita i dius… Bé, a mi em va passar. Vaig sentir molta inseguretat i vaig dir: “Mare meva. No sé si hi estic preparada, no sé si tinc tantes armes”. Jo, que sempre em preparo per tot, vaig pensar: “Com es prepara algú per aquesta responsabilitat?”. Aleshores, el meu fill va venir a despertar-me. A partir del meu fill veig la mare que vull per ell. I això m’apodera, això treu el meu instint animal, això treu coses de mi que no tenia. Jo sempre he estat una persona molt dòcil, sempre les persones m’han caracteritzat com algú dolç. A l’hora d’encarar les coses que vull, sempre ho he encarat tractant de veure si els convencia en comptes de… Ara no. Evito les dreceres. Ara vaig directa. No tinc temps d’explicar-t’ho. Dona’m l’oportunitat, això és el que vull i no tinc por de dir-ho i no passa res. És com si m’hagués posat en un altre lloc. Aleshores, quan em diuen: “Bé, ser mare és un problema, quan ja ets mare…”. I, de fet, passa. Moltes persones de la meva companyia, quan els vaig dir: “Vull fer un disc nou”, van dir: “D’acord, perfecte, però és que… ets mare”. I? Jo dic sempre que, en el meu cas i en el de moltes altres mares, la maternitat et fa millor a la teva feina.

És que ja no estàs per perdre el temps, és que no és una tonteria ja. Ja no és: “Deixa’m veure si aconsegueixo…”, no, no. Ja és: “Això és real, m’està passant i he d’aconseguir ser potencialment el millor que jo pugui ser”. Aleshores, doncs més oportunitats per les mares, perquè de debò crec que potencia un munt les teves capacitats. Encara que jo soc de les que defensen, com tota l’estona he dit, que l’important és la igualtat i les capacitats, que tothom sigui capaç d’aconseguir-les per igual. Però sí que considero que la maternitat no és un problema. Això sí que ho considero. I que et treu, d’una banda, el temps que tens d’estar amb el teu fill, però quan estàs enfocada, és un nivell d’enfocament en què no estàs per tonteries. Aleshores, per mi ha estat molt important.

Silvia. Hola, Beatriz, soc la Silvia. Després d’escoltar-te avui, tot el que estàs compartint… De les situacions que has viscut, amb quin aprenentatge et quedes?

Beatriz Luengo. Bé, a grans trets, em quedo amb el concepte que, finalment, només som persones que busquem ser allò que realment som. El meu gran dèficit, el gran problema que sento que em trobo, és que no aconsegueixo que la gent sàpiga què soc. Hi ha un psicoanalista alemany que es diu Eric Fromm que diu una cosa així com: “La tasca dels éssers humans només és aconseguir ser allò que potencialment som”. Ell parla, sobretot, d’aquesta capacitat de desenvolupament i de ser. Em trobo en un moment de la vida en què el que m’interessa és veure si puc inspirar algú i el que m’interessa és veure en què creixo jo, en què evoluciono, a l’hora de comunicar-me amb les persones. Vaig escriure una cosa així sobre això: “Qui ets? No ets la teva mida ni el teu pes. No ets la teva edat, tampoc el lloc d’on vens. Ets el que esmorzes els diumenges, ets aquella cançó atrapada al teu cap, ets aquella pel·lícula que vas decidir tornar a veure i aquella persona a qui tries donar un petó. El món s’enfocarà a veure el milió de coses que no ets, perquè no ets d’on vens, ets on vas”.

I ara, per encarar aquest final, vull convidar una dona que admiro moltíssim. És una violoncel·lista brillant espanyola. Ara Malikian, el violinista número u del món, l’ha escollit com a violoncel·lista. Em trobo en un moment de la vida en què sento que ens hem d’ajudar i que les oportunitats de cadascú les podem convertir en oportunitats per més persones, així que vaig decidir trucar a la Cris. Sento que representa moltes coses de les quals he parlat avui: aprenentatge, esforç… Ha estat una nena que, des de molt petita, s’ha format com a música. És, de debò, una de les músiques més brillants amb qui he pogut compartir i em fa moltíssima il·lusió que la conegueu. A més, això, és que és dona, és espanyola i es diu Cristina Suey. Aixeca’t, Cris. Ens volem acomiadar. Volia acomiadar aquesta xerrada. Com que us explicava que la meva passió i el meu objectiu és la música, amb música, amb la Cristina i amb una reflexió que parla de tot el que us he explicat, bàsicament, i que vaig escriure. Es diu: “La coma que volia ser accent”. Així que, per tots vosaltres, moltíssimes gràcies i a veure si us agrada això que hem preparat.

La coma somiava ser eterna. Passar a la posteritat amb certa rellevància. La coma no només volia separar persones en una llista d’aniversari o aliments en una llista de la compra. La coma, per un moment, va voler ser punt. I no punt i a part, sinó punt dels de: “Després de mi, ningú”. Però a la coma li va faltar caràcter. Va seguir sent coma. La seva família va tractar d’explicar-li la seva importància, que sense ella hi haurà molta confusió i que Carlos Javier seria pres com una sola persona en aquella festa. Ningú hagués pogut preveure que Carlos i Javier eren dues persones diferents. Això no hagués estat possible sense la coma. Però per ella no era suficient. I, un dia, va veure la llum. Potser podria ser accent. Tothom a casa li deia: “No, tu ets coma. I vas néixer per ser coma perquè vens d’una família de comes”. Però ella, caparruda, va omplir el formulari per ser accent. I li van trucar. “Quina gran oportunitat!”, va pensar. “Ser accent i que tothom s’hagi de recordar de mi. Que, quan la paraula passi per mi, es torni més important, que tothom hagi d’alçar la veu en aquell microsegon al·legant que jo hi era”. La coma estava il·lusionada, era la seva gran oportunitat de ser algú. Però, quan va arribar a l’entrevista d’accents, una senyoreta amb molt poca sensibilitat li va dir: “Senyoreta, no importa quant de temps hagi sigut coma. Per ser accent es necessita notorietat i vostè manca de passat rellevant”. La coma va sortir d’allà amb el cap cot, gairebé a punt de plorar.

Però, de sobte, es va aturar en sec i es va dir a si mateixa: “Soc coma, sí, però no d’aquelles que separen, soc coma d’aquelles que uneixen, d’aquelles que descobreixen capacitats excepcionals i talents de la gent que a vegades es passen per alt. Jo soc aquí perquè es reconeguin. Soc coma d’aquelles que separen regals a les cartes pels Reis Mags. Coma d’aquelles de: ‘Sort que existeixen les comes’. No passaré a la història com a punt i final ni com a accent egocèntric. Seré una coma. D’aquelles de portes obertes. Perquè els punts finals mai van ser una opció per mi”.