“No crec en la sort, un és el mateix arquitecte de la seva vida”

Edgar Costa. Com va? Un plaer.

Aracely Quispe. Hola. Molt de gust.

Edgar Costa. L’Aracely Quispe ens visita avui per parlar de temes tan fascinants com l’espai, dels seus orígens humils… Ets enginyera de la NASA, la primera dona peruana a treballar a la NASA. Benvinguda.

Aracely Quispe. Així és. Moltes gràcies.

Edgar Costa. M’agradaria començar parlant d’una cosa molt inspiradora: els teus orígens, aquest origen humil d’una noia peruana del nord del país en un poble sense electricitat que acaba sent algú tan rellevant en una cosa que a tots ens fascina. Benvinguda.

Aracely Quispe. Moltes gràcies. Agraeixo la invitació i, bé, espero poder transmetre un missatge molt clar i motivador a tota aquesta audiència tan bonica. Com has mencionat, jo vaig néixer al nord del Perú, al departament de Lambayeque, en un poblet petit que es diu Marripón. És un llogarret rural. No hi havia xarxa elèctrica ni aigua potable. Bé, això em trasllada… D’alguna manera, a viure novament aquests esdeveniments i els meus orígens. Recordo que de petita vaig ser pobra. Vaig néixer en un poble petit, vaig estudiar en una escola rural i, amb tot, vaig tractar, d’alguna manera, ser una nena feliç. Els meus avis es dedicaven a l’agricultura. Et podria explicar moltes anècdotes, però crec que la més important, la que em va marcar la vida, va ser el gran exemple de la meva mare. Ella i la meva àvia han sigut per mi els meus grans pilars. Ella m’ha ensenyat, d’alguna manera, a ser… D’alguna manera, m’ha transportat a molts esdeveniments que m’han permès aconseguir èxits importants a la vida. Et comento que, a l’edat de sis o set anys, ella va viure un divorci amb el meu pare i això es va traslladar a un temps d’abandó del meu pare cap a nosaltres.

Jo soc la segona de tres germanes i això va fer que la meva mare hagués de treballar i d’estudiar alhora. Recordo que les meves germanes i jo l’acompanyàvem quan ella venia roba perquè anàvem trucant a les portes per vendre roba. Això era una feina gairebé diària després de l’escola. Quan tornàvem, la il·lusió era arribar a casa perquè aleshores era el moment de jugar. Hi ha un joc molt particular, que es diu “kiwi”, que es fa amb les llaunes de peix buides, o de tonyina. Les poses d’una manera concreta, xutes una pilota i llences totes les llaunes. Aleshores, jo anava pensant mentre tornàvem a casa, mirava el cel i, d’alguna manera, em connectava amb les estrelles, perquè ja s’anava fent de nit, i deia: “He d’arribar de pressa a casa per jugar al ‘kiwi’ amb les meves germanes, amb els amics de la zona…”. Realment, aquestes són les experiències que jo no oblido i que no oblidaré mai, per exemple. En certa manera, crec que vaig tenir una connexió amb l’univers, amb les estrelles. Després, òbviament, se’n van desprendre moltes altres coses fascinants, diguem-ne, com activitats i èxits a la meva vida professional.

Edgar Costa. Parles de coses amb les quals tots ens podem sentir relacionats, que és el fet de ser petit, jugar i somiar. Però una cosa que és interessant, per la qual advoques, és trencar el paradigma del “no puc”. És a dir, com pot ser que aquesta nena que tenia els seus somnis realment aconseguís fer un salt fins a l’èxit en una cosa tan especial com treballar a la NASA? Com lliguem aquestes qüestions?

Aracely Quispe. En realitat, sempre he cregut des de molt petita que cal trencar aquests grans paradigmes. Et comento una anècdota: a l’edat de sis anys, vaig veure una retransmissió de Neil Armstrong trepitjant la Lluna per primera vegada i vaig dir: “Ostres! Si aquest home, que és de carn i ossos com jo, aconsegueix una fita tan impressionant a la vida, per què nosaltres o jo, comunament, com a ésser humà, no puc?”. Crec que també aquell va ser un moment precís que va obrir la gran oportunitat per a mi d’interessar-me per les ciències, d’estimar les ciències, és clar, amb tant poca edat, sent molt petita. Jo sempre he cregut que hem de trencar aquestes creences que arrosseguem de generació en generació que per ser dona no ho pots fer, que les nenes no estudien ciències ni enginyeries, que només és per als nens… És una realitat, no? Crec que passa arreu de l’Amèrica Llatina i a moltes parts del món. Encara crec que als Estats Units també cal continuar trencant aquest paradigma negatiu, que és bàsicament una creença que et fa no avançar a la vida, que et fa pensar que t’has de quedar allà perquè hi ha aquest límit, i aquest límit existeix al teu cap. Realment no és real. Per això vull dir a qui m’escolta que no és real. Només és dins teu. Quan realment vols avançar, et limita. Jo crec que són creences que arrosseguem de generació en generació i cal trencar-les per poder créixer. No és més que un estat que et manté lligat de mans, com dic a moltes de les meves conferències.

Realment, gràcies per fer la pregunta perquè, arran d’això, neix la meva marca personal, que és Aracely Quispe Neira, AQN, amb què em comprometo netament amb l’educació perquè els joves trenquin aquests paradigmes negatius i s’empoderin a través de l’educació, especialment les dones, per fer carreres científiques. Crec que aquesta és, per mi, una de les primeres metes que tinc a través d’aquest programa, perquè necessito no només transmetre aquest missatge motivacional als estudiants o als joves o professionals que, d’alguna manera, veuen en mi un model a seguir, sinó també ser aquest referent que necessitem avui dia, jo crec que arreu del món. Cal buscar referents. Cal buscar referents que realment et permetin créixer, que et permetin sumar com a ésser humà, com a estudiant o com a professional. Perquè la nostra cultura, actualment, la nostra societat, està lligada a molts aspectes negatius que donen un aprenentatge que no conté valor. Jo em considero una dona que ofereix no només un referent, sinó que també aporta coses a la ciència, aporta coses a la societat d’una manera increïble i vull que això es multipliqui, que milers d’Aracelis, que centenars d’Aracelis, s’empoderin i puguin, d’alguna manera, trencar aquests grans paradigmes que els limiten a l’hora de creure en ells mateixos i que els limiten a l’hora de ser qui són, com jo ho he aconseguit.

Edgar Costa. Precisament això és com un pla d’intenció, una declaració d’intencions, d’ajudar… Però quan ho veus i ho toques… Sé que recentment has estat al Perú, que vas anar al nord, als teus orígens. A mi em xoca pensar que encara avui pots anar a una escola on no hi ha electricitat. Una cosa és quan tu eres petitona… I vas trobar una nena que podries haver sigut tu i que… Explica’m com va anar aquest contacte. Imagino que és emocionant que et vegin, que realment existeixes i que et toca.

Aracely Quispe. Sí, és una… Bé, va ser una experiència increïble i que passa a moltes parts de Llatinoamèrica, a països que he visitat. En aquesta ocasió, recentment, al Perú, vaig anar a la zona in situ a presenciar com estan les escoles, a dur un missatge als estudiants, d’alguna manera també alguns regals orientats a l’espai per motivar-los que continuïn explorant el camp STEM, de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques. Va ser una experiència increïble. En una de les escoles, la canalla s’acostava a demanar-me un autògraf a la maneta i això sí que em va impactar. Tenia ganes de plorar. Em deien: “Em vull acostar a la NASA” i em volien abraçar per això. És increïble perquè sents que la teva presència o un missatge que els duus els aporta moltes coses. Amb això també convido tots els col·legues, els professionals que desenvolupem això, que fem aportacions com sigui, amb tanta necessitat que hi ha, per, d’alguna manera, millorar els sistemes d’educació. L’experiència particular que et volia comentar és a l’escola Nostra Senyora de Fàtima, que és una escola nacional de dones, on jo vaig estudiar tota la secundària, de primer a cinquè de secundària, que és al Perú. Visitar l’escola va ser bonic pel fet d’apropar-me de nou a les aules on jo vaig ser, al que vaig viure, però va ser trist perquè no tenia xarxa elèctrica. No vaig poder fer servir un micròfon. Tenia unes diapositives per presentar uns vídeos de missions espacials, el llançament històric del telescopi James Webb, però no ho vaig poder fer.

Em vaig haver de dirigir als estudiants a cada aula i transmetre’ls el missatge d’alguna manera o altra, perquè la idea és arribar-hi i aquesta meta la vaig complir. Però hi va haver una cosa molt particular que em va robar, com es diu, l’atenció i que em va arribar molt al cor. S’acosta una nena i em diu: “Doctora, la puc tocar? Perquè això m’apropa més a la NASA”. I jo em vaig quedar… “És clar que sí” i la vaig abraçar. Ella tremolava d’emoció. Recordo que se’n va anar corrent a explicar-ho a les seves companyes, que eren en una altra aula. Aquestes experiències. Crec que he tocat vides, he canviat vides, perquè elles ho van dir, m’ho han dit després en els seus comentaris, m’han escrit correus, m’han escrit a les plataformes d’Instagram o de Facebook que ha sigut l’experiència més increïble de la seva vida, coneixe’m i saber que sí que es pot fer i que no hem de tenir límits, malgrat que siguem d’orígens humils. Com sempre dic a les meves conferències motivacionals també, no importa d’on vens, no importa el teu estatus social, el gènere… Jo no vaig néixer en un bressol d’or i sense tenir res, o tenint poca cosa, vaig avançar a la vida. Per què ells no? De vegades, molts de nosaltres tenim més que altres i, amb tot, ens queixem, ens acomplexem i no trenquem aquestes creences negatives. Podem ser algú, podem avançar. Jo crec que aquest és el principal problema que hem d’erradicar a la nostra societat.

Edgar Costa. Has mencionat el telescopi, que és una cosa en què treballes actualment, el telescopi més gran que s’ha fet mai: el telescopi espacial James Webb. Què aconseguiu fer-ne? Quines fites destaques que puguin ser sorprenents per qui no entén gaire bé el que se’n fa?

Aracely Quispe. En realitat, el telescopi James Webb va emprendre, com es diu, aquesta meta fa 30 anys, aproximadament. El que busca és fer un estudi exhaustiu o profund de tot l’univers i, així, estudiar objectes més sensibles a la banda infraroja, objectes que no s’han pogut veure mai a la història, perquè el que més lluny va arribar a l’hora de fer estudis de l’univers en galàxies, estrelles o altres components va ser el Hubble, el telescopi Hubble, que ara mateix ja està a punt de ser discontinuat pel seu temps de vida i perquè ja ha complert el seu temps límit. De vegades l’anomenen “el successor del Hubble”, al telescopi James Webb, que té una meta més gran: fer un estudi més profund de l’univers i veure, per exemple, quina posició tenim en el Sistema Solar, fer nous estudis de galàxies o veure si hi ha exoplanetes nous, que són nous planetes contemplats al nostre Sistema Solar, o noves o ja agonitzants estrelles o galàxies que es van crear fa molts anys enrere en la història. Realment, el que busca, a part de crear aquest estudi exhaustiu, que és un atles comprensiu de tot l’univers, és proveir la comunitat científica d’un millor abast del que hi ha actualment, on no ha anat mai ningú.

El telescopi James Webb està ubicat a Lagrange, punt número dos, que és una zona molt llunyana a milions de quilòmetres de la Terra. Però justament està posicionat en aquest punt on s’uneixen les forces gravitacionals per exercir una feina molt impactant en el que és la captura d’imatges i estudis d’objectes molt sensibles, on cap espectre ni tecnologia en allò referent a la instrumentació ha arribat mai. Dona unes imatges molt impressionants, de molta qualitat. T’hauria d’explicar que les primeres imatges que va revelar el president dels Estats Units, Joe Biden, amb la vicepresidenta Kamala Harris, van ser impressionants. Jo estava present a la revelació. Va ser justament al Goddard Space Flight Center i aquell dia vaig plorar. No crec que fos jo sola, en vam ser molts, perquè imagina’t un projecte de tant de temps, de quasi 30 anys. Jo vaig aconseguir entrar a aquest projecte cinc anys abans que el llancessin a l’espai, en una etapa de prellançament increïble, de molta feina, de moltes hores de no dormir fent diverses activitats com, per exemple, programació, proves, viatjant a Houston, a altres bases de la NASA als Estats Units i, finalment… Va ser increïble perquè… Et comento que la col·laboració global del telescopi és la col·laboració de l’agència del Canadà, l’agència europea i la NASA. Més o menys, reuneix un total d’uns 3.000 participants, entre enginyers, tecnòlegs, físics, astrònoms, científics, etcètera.

Però el dia del llançament històric… Això ja era la part de comandaments, que és un altre departament. Hi va haver un equip de 12 seleccionats per a aquest llançament perquè era una cosa històrica, això que passaria. El llançament del telescopi James Webb no va ser un esdeveniment qualsevol. Encara més, ha sigut un dels telescopis… És el més potent que ha pogut crear aquesta col·laboració per primera vegada a la història de la NASA. És un fet públic. És una dada pública, per a qui es vulgui reunir i saber-ne més. D’aquests 12 membres, a mi em van seleccionar. Aleshores, vaig viure una cosa històrica. A part que vaig viure un fet històric, va ser molt emotiu perquè aconseguir això a aquesta escala i, sobretot, a través del teu esforç i de la teva educació… Jo dic: “Tot ha valgut la pena”. No només és… No és sort. Definitivament, jo no crec en la sort. Crec que un és el propi arquitecte de la seva vida, del seu futur. Quan vaig llegir el meu nom a la llista, vaig dir: “Ostres!”. És a dir, de primer, ho agraeixo a Déu perquè… Jo soc una persona molt creient en Déu i crec que Ell és qui ens dona els talents, les habilitats, les oportunitats… Després, viure la història. Viure la història. Va ser un 25 de desembre, ho recordo, quan suposo que tots vosaltres dormíeu, i jo a les tres de la matinada em preparava per anar a la base. Va ser increïble, una experiència que crec que no oblidaré mai, i la narro perquè realment és la millor que he viscut a la meva carrera i la reuneixo amb la meva vida.

D’alguna manera, les ajunto perquè crec que tot el que he viscut fins a arribar a aquest punt és important d’explicar, no? El més important i el que he aconseguit viure, que per a mi és la meta més gran que he aconseguit arran del meu estudi, la meva dedicació, la disciplina constant… Tot, tot el que ho engloba.

Edgar Costa. És bonic veure’t emocionar-te perquè parles d’un moment… Jo he vist quan aplaudies i no sé si et donaves les mans amb aquell grup de gent. Son aquells episodis de la història de la humanitat, com quan l’home va anar a la Lluna, que a tu et va marcar de petita. Participes en una cosa que ens servirà a tots per entendre i per comprendre coses. Parles de l’univers. Aquest telescopi capta imatges de com es formen estrelles i galàxies. És molt màgic, si ho vols veure, i tu hi treballes. Què és el més destacat o quines coses podeu aconseguir en aquest temps de funcionament del telescopi? Què és interessant d’entendre?

Aracely Quispe. Bé, en realitat, té una capacitat grandiosa, a bord té quatre instruments. Per posar-te un exemple d’una de les imatges que ha capturat, que és de la que a mi realment em fascina parlar: la SMACS 0723. És una imatge que mostra tot l’univers en tota la seva expansió. És la imatge més profunda i real que ha capturat aquest telescopi de l’univers. Té una tecnologia molt potent. Cada instrument s’encarrega de funcions específiques, però com bé mencionaves, el seu objectiu central és fer un estudi complet de galàxies, d’estrelles, ubicar exoplanetes, que són planetes no situats encara al nostre Sistema Solar. Realment, és un projecte molt innovador perquè també, com ja és informació pública, sabem que pot alterar inclús el coneixement del nostre univers, del que ja coneixem, no? Aleshores, és un projecte que té molt de potencial, diguem-ne, per oferir i una comunitat involucrada al 100 %. És un observatori que cuidem, d’alguna manera, les 24 hores del dia i crec que aportarà molta cosa, molta cosa. Actualment, sé que la NASA ja va fer pública la seva informació sobre, aproximadament, deu anys de vida i hi ha prou cosa, no? Crec que els primers descobriments ja han sigut molt trencadors i aporten molta cosa. Ja que parlem una mica del telescopi, la tecnologia i l’exploració, considero que és molt important i vital que se sàpiga que, a les àrees científiques, el programa STEM cala molt i obre moltes oportunitats.

Que es vegin les ciències com una cosa que es pot aconseguir, que se n’enamorin com jo vaig fer. Et comento que de petita hi havia matèries, o ja d’adolescent, que no dominava gaire. Què vaig fer? No em vaig quedar de braços plegats. El que jo vaig fer va ser buscar assessorament, tutoria, fer sempre projectes de ciències. Si d’alguna manera no guanyava un concurs, em permetia preparar-me per a un pròxim. Estava constantment… Aquesta és la frase, crec, ideal: ser constant, perseverant i enfocar-se en el que realment necessitem aconseguir. És una gamma molt interessant. És oberta a tots els estudiants que volen explorar i jo crec que poden fer grans aportacions a la ciència i donar suport a la comunitat científica i, per tant, al món, a la humanitat, amb aquesta feina increïble i aquestes aportacions. Jo crec que aquesta és la part més impressionant i més important i significativa que et puc comentar, a dia d’avui, d’aquest preciós i meravellós projecte.

Edgar Costa. És curiós perquè em fas pensar en una cosa que tu deus haver aplicat de nena, que és un procediment científic. La prova i l’error, el fet de seguir… Encara que m’imagino que, quan ets a la NASA, no tot és perfecte ni surt bé i heu de ser capaços de… I aquesta constància és una cosa que potser també permet que puguis haver sigut la primera dona llatinoamericana en una altra missió d’èxit de la NASA, com l’orbitador d’exploració lunar. Com entendrem la Lluna, que la tenim tan a prop si ho comparem amb el James Webb i el que aquest fa, però que també és fascinant?

Aracely Quispe. Sí, realment tot el que és exploració lunar, exploració espacial, és molt impressionant. Jo crec que és important, a través de l’educació, conèixer les ciències terrestres per entendre, per començar, com funciona el nostre planeta i poder-lo cuidar bé i, després, entendre les exploracions que fem a l’univers o a l’espai. D’alguna manera, liderem grans projectes en diverses, diguem-ne, categories, ja que existeixen projectes per fer, per exemple, estudis de tot el que són les ciències terrestres, desastres naturals o nivells del mar, etcètera. Tot el que és la part del Sol. En aquest cas, de l’univers, acabem de parlar una mica del telescopi Webb. I també el projecte que és molt important, ja reconegut mundialment des de fa molts anys, és l’LRO per les seves sigles en anglès, Lunar Reconnaissance Orbiter. Aquest va ser, realment, el meu primer projecte a l’agència aeroespacial de la NASA. Jo hi vaig entrar com a enginyera de sistemes i vaig acabar com a líder de vol i operacions a l’espai en cinc anys, i va ser una faceta molt interessant, també de molts reptes. Però, bàsicament, el satèl·lit LRO s’encarrega de fer un mapeig constant de la Lluna les 24 hores del dia i també busca crear un atles comprensiu de tot el recorregut lunar. Per exemple, analitzar si hi ha cràters per veure de quina manera els astronautes que hi viatgin al futur puguin aterrar en zones segures, veure a quina banda, al pol nord o sud… Si les temperatures canvien, si tenim aigua congelada, etcètera.

Hi ha un sens fi de fites ja aconseguides, també d’aquest satèl·lit, que la comunitat científica ja aprofita molt bé. Volen, òbviament… És un fet públic, ja se sap que volen enviar astronautes en una expedició lunar per tornar a aterrar a la Lluna. Hi havia una idea, que des d’allà potser també puguin volar a Mart, però encara està en desenvolupament. Però aquest satèl·lit en si és privilegiat perquè és l’únic que ens permet conèixer una mica més sobre les bondats que tenim en aquesta superfície lunar.

Edgar Costa. És fascinant parlar de temes que, en part, són desconeguts perquè ens sonen a… No per a qui els treballa a diari, però és una cosa que a tots, jo crec, ens fascina de saber i entendre. Com estem ara mateix en aquest descobriment de l’espai? Avança tan de pressa com la tecnologia a la Terra? És una cosa que arribarem a entendre molt més? Quins posicionaments tens que ens puguin fer veure on ens trobem ara mateix?

Aracely Quispe. Bé, en realitat, quant a investigació, crec que estem molt bé, però encara crec que a Llatinoamèrica necessitem invertir una mica més en innovació i en tecnologia i investigació. Considero que, per poder avançar o tenir nivells competents al sector educatiu, hem d’invertir més en innovació i investigació. Jo crec que tots estem dotats, parlo a escala estudiantil, de molts talents. Jo he visitat escoles, no només al Perú, sinó a diversos països de Llatinoamèrica, com Colòmbia, Bolívia, l’Equador, i hi ha talent. Hi ha tant de talent que no només, en certa manera, entristeix saber que no hi ha prou recursos o oportunitats, sinó també que aquests estudiants no poden sortir perquè són menors i perquè no se’ls està donant l’atenció i, diguem-ne, inclús de vegades, per dir-ho així, una educació bàsica. Mira, et comento un cas d’una estudiant de robòtica. Jo vaig visitar un lloc on hi ha moltes carències, que es diu Comas, al nord de Lima, al Perú. Un laboratori. Una nena, recordo que tenia uns deu o onze anys, em va ensenyar el seu laboratori de robòtica. Torno als referents, que és important fer aquesta feina. Em va ensenyar tot el que havia fet. Havia guanyat un petit concurs a l’escola. Però em va dir: “No podem avançar més, aquí estem limitats”. Bé, d’alguna manera, es van buscar vies perquè poguessin anar a un altre concurs. Hi vaig estar una mica involucrada.

Total, que avui dia… Perquè, a part, ella sempre em comenta als seus missatges que soc la seva referent a seguir i segur que m’escolta en aquesta entrevista. Avui dia, ella és propietària d’una empresa que es dedica a fer robòtica i també fa programes de tota la part de motivació social, unida a un grup d’enginyers, per a les escoles amb nens de pocs recursos. Que bé que segueixi el model a seguir, perquè és el que jo faig, aproximadament, des de fa 15 anys. Bé, i ara, amb la meva marca personal, també he obert una empresa que es diu SpaceTech Inspira, que justament porta aquesta connexió de “space”, de l’espai, de “tech”, de tecnologia, i de “inspira” per inspirar la canalla, el jovent, els professionals, i que, realment, segueix la mateixa línia: pretén motivar, empoderar, estudiants i joves, també corporativament, a través de l’educació, de la meva experiència de vida i de tots els rols que he pogut seguir com a dona, que he hagut de fer diversos reptes a la vida. No ha sigut fàcil. Per dir-te’n algun, per ser dona. Per ser dona, per parlar… Per ser hispana, als Estats Units, no ha sigut fàcil. Realment, han sigut barreres, per no dir una de les més grans, que també he hagut de vèncer, a part que de nena vaig patir l’abandonament del meu pare, assetjament escolar, carències per ser pobra, fins a no tenir res per estudiar, ni un quadern. Després, a la meva altra etapa, ja de jove, per dir-ho així, ja a la universitat, em vaig haver d’enfrontar a aquests nous reptes i desafiaments.

Per això, jo crec que sempre… També és important aprendre d’això. Crec que un desafiament per a mi va significar una oportunitat, perquè és un repte que vences, però es converteix en oportunitat, una oportunitat per créixer com a ésser humà, com a professional, per aportar coses a la societat. Això per mi és molt important. Ja que et menciono la part dels reptes i això que em va tocar viure, això considero que ha sigut sempre per ser dona i perquè, realment, encara existeix al món l’estereotip de perquè ets dona… “Bé, ets hispana, no vas néixer als Estats Units. Per què ara m’has de liderar?”. Per què això o això altre? Hi ha molts perquès. Com quan som nens i adolescents: “Bé, com que els meus pares s’han divorciat, no puc fer això”. “Com que la meva mare no té feina, no vaig anar a una bona escola”. “Com que…”, etcètera. Els perquès i les excuses són constants. A partir d’això, per mi és com… Considero que, si t’insereixes això al subconscient tota l’estona, tu mateix t’estàs dient “no puc”. Aleshores, no ho pots fer, simplement, ja no pots. Per això també, quan parlo a les conferències i dic que el cel no és el límit, miro de trencar aquests paradigmes, amb els assistents, que en són molts. Però, en realitat, crec que ha sigut un ventall de reptes, també d’oportunitats, que m’han permès aprendre i créixer no només a la meva vida professional, sinó també en la part social de donar, de ser aquest model a seguir i, amb molta humilitat, jo em sento… Crec que això m’alimenta a seguir. M’alimenta a seguir. També en la part esportiva, no? Perquè també tinc una carrera en l’esport.

En certa manera, he crescut, crec, per ser una dona lluitadora, per ser resilient i per vèncer cada obstacle que he tingut a la vida i, sobretot, per creure en mi. Jo crec que aquesta és la millor part de l’ésser humà, creure en tu mateix per poder aportar coses i treure-ho cap enfora. Perquè, si no creiem en nosaltres mateixos, no podem donar res. També crec que els talents són propis. Déu ens dota increïblement de talents diferents, però som allà i no els descobrim perquè no volem explorar. Això és també un missatge que tinc en aquest aspecte: tots tenim talent, però no el descobrim, i això és el que motivo a fer i us hi convido.

Edgar Costa. M’imagino la canalla amb qui de vegades parles, que realment pugui agafar aquest missatge. És molt bonic pensar que la dificultat no és més que una oportunitat i tu ho has treballat tota la vida. Has mencionat l’esport. Tu vas arribar als Estats Units com a karateka. Això també és superació i en una àrea completament diferent de la ciència. Però és el mateix principi i per tu és molt important l’educació en això, en tots aquests elements: formar-se i formar-se. Has estat moltes hores amb llibres.

Aracely Quispe. En realitat, jo crec… Aquesta és la meva frase, mira: l’educació, per mi, és l’arma més potent que pot trencar qualsevol paradigma o qualsevol cercle social que, de nens o d’adolescents, ens afecta i que té a veure amb el mot “pobresa”, amb els límits o la falta d’oportunitats. Crec que, quan tu t’eduques, obres la ment, pots no només aportar coses, sinó que també pots créixer com a persona i pots arribar a ser líder o liderar líders perquè puguin fer aquests canvis que necessitem. Has mencionat una part molt important, que és l’esport. Considero que qualsevol esport, sense excepció, és bo. En el meu cas… Jo ho associo perquè jo no podia fer un esport, diguem-ne, perquè no tenia una bona condició econòmica. Els esports que a mi m’agradaven, normalment, en aquest cas el karate, les arts marcials, en aquella època, a la meva ciutat, eren cars, costaven diners i la meva mare no ho podia pagar. Aleshores, jo recordo que vaig trobar una beca. Jo anava en bicicleta… Portava, t’ho explico, una bicicleta BMX de color vermell. Un dia, anava en bicicleta i veig una beca a terra. Em vaig aturar, la vaig agafar i hi deia: “Vols practicar tres mesos de karate gratis?”. La paraula “gratis” en majúscules. Immediatament, vaig anar al lloc, vaig esbrinar coses i era cert. No era mentida. Jo estava feliç. Recordo que el primer dia hi vaig anar amb roba esportiva perquè jo no tenia el que allà es diu un quimono, que és un uniforme de karate. Em van acceptar així el primer mes fins que la meva mare va estalviar per comprar-me’n un, un quimono. Crec que això és el que a mi cada vegada m’ha fet avançar a la vida.

Jo recordo haver vist… Dic això perquè aquell dia vaig veure cinturons negres fent meravelles com Jean-Claude Van Damme, fent totes aquestes tècniques increïbles a l’aire, amb salts i tot. Jo m’hi vaig fixar i vaig dir: “Algun dia, faré això”, perquè realment creia que l’esport… En aquest cas, les arts marcials em cridaven l’atenció perquè volia aprendre a defensar-me, autodefensa, i sabia bé que em podien ajudar a tenir un equilibri físic i mental molt bo. Volia aprendre a concentrar-me, a ser disciplinada… I aquestes coses les vaig anar buscant jo mateixa de petita. És a dir, ningú em va dir: “Fes això perquè això altre”. Quan era a l’escenari, jo mateixa em veia al futur sent exitosa en aquest camp. Per exemple, si era dolenta en matemàtiques… La meva família, que em coneix molt bé, sap que soc una persona que no es queixa gaire de les coses negatives. Al contrari, dic: “No soc gaire bona en àlgebra. Què he de fer? Buscar un tutor. Aquest tutor no em sembla bé, va massa de pressa. Què faig? El canvio”. Però busco l’alternativa que em porti a complir la meva meta, que és aprendre matemàtiques. En aquest cas, el karate. Em reunia amb qui més podia fer karate i entrenava. Jo entrenava hores extres. Aquesta part d’extra m’agrada mencionar-la perquè jo sempre he sigut una persona que ha donat el 200 % en tot i aquest és el meu millor consell. Si tu vols ser bo en alguna cosa i no ho ets i ets… No diré dolent, però no ho ets, per assolir la meta has de treballar al 200 %. M’ajuntava amb aquests nois que feien molt bé les arts marcials, els estiraments, tècniques de peu perfectes, de mà…

Jo, en cinc anys, era cinturó negre, quan normalment això dura set anys. Això us aconsello, l’esport, qualsevol esport, és molt bo. Ajuda molt en la part de la disciplina, a enfocar-se, a poder assolir metes amb perseverança, i això em va dur als Estats Units. Realment, va ser un trampolí. El karate, per mi, va ser un trampolí. Jo ja havia competit a diversos països, però aquest cop va ser als Estats Units. Realment, també a través del karate, em van donar una residència permanent com a persona amb habilitats extraordinàries als Estats Units, que per mi va ser un regal enorme. Però també havia fet una carrera d’enginyera al Perú. Enginyeria de Sistemes. També em van becar per l’esport. D’alguna manera, he buscat vies, he buscat recursos. Els meus pares no em podien pagar la universitat. Vaig mirar com fer-ho, aleshores era esportista. Vaig lluitar, lluitar, i ho vaig demostrar fins a aconseguir-ho. El mateix va passar amb la residència d’habilitats extraordinàries. Molts advocats d’immigració em deien: “No ho pots fer. Això és molt difícil. Només és per a científics altament reconeguts, esportistes, artistes…”. I jo: “Però per què jo no? Ni tan sols m’escolteu”. Ni tan sols m’escoltaven. És a dir, tot era “no” i ja m’havia de retirar del l’estudi. Però hi va haver un bon advocat, el recordo, el doctor Manuel Rivera, un porto-riqueny, que sí que em va escoltar i que em va dir: “Vull escoltar tota la teva història. A veure, comença des de zero. Tinc tota la tarda per escoltar-te”. Li vaig dur tots els documents, les fotos, les revistes. Deia: “Has de demostrar que has tingut reconeixement propi, individual, que algú ha parlat de tu”. No només la premsa, sinó directors o persones de renom en la disciplina.

En el meu cas, jo havia escrit una tesi en Enginyeria de Sistemes. Vaig fer servir l’enginyeria de sistemes en la part de sistemes tous, que vol dir que tracten tot el comportament humà. Vaig crear un model fent servir, òbviament, especialistes de Cuba, professors altament qualificats, instructors, per incrementar el nivell competitiu dels esportistes de l’Institut Peruà de l’Esport. I aquesta recerca em va servir per aconseguir la meva residència amb habilitats extraordinàries, perquè vaig connectar l’esport amb la meva recerca, que va ser un luxe per a ells i em van aprovar. Gràcies a Déu, considero, se’m van obrir les portes d’una manera increïble a Amèrica i va ser per això, per l’esport, l’estudi, la manera d’enfrontar la vida, crec, de com capgirar els reptes i convertir-los en oportunitats. Ara soc aquí i explico la meva història.

Edgar Costa. La teva història ara sembla molt estructurada i imagino que és molt bona per… Jo anoto mentalment: “No et rendeixis, aprofita les oportunitats, busca les persones que et puguin ajudar”. Són tots uns consells molt i molt bàsics, però l’Aracely petita n’era conscient? Era tan determinada que ho veia venir amb aquest camí que t’ha dut a l’èxit professional tan directe?

Aracely Quispe. No, en realitat, jo crec que he tingut referents, per això parlo molt que cal buscar un referent. La meva àvia, per exemple, la meva mare, els meus grans pilars. La meva àvia, quan jo era petita… Mira, ella es dedicava a vendre tot el que és la part de l’agricultura, però també tenia una botigueta on venia peix, patates, moniatos… La meva àvia es dedicava a això. Ella no va poder acabar l’escola per qüestions de l’època, no? Recordo bé que ella em portava a fer les vendes. Jo tenia uns vuit, set anys, nou anys, més o menys, i em deia: “Aquí tens la llibreta, Aracely. Faràs aquestes compres i jo et miraré des d’aquí. Aniràs a cobrar aquestes dues persones. Jo t’observaré des d’aquí”. I jo li deia: “Però jo, àvia? És a dir, jo soc petita. Com…? Tinc por”. Perquè també feia servir aquesta paraula, com qualsevol infant. “Tinc por. Potser es riuen de mi”. “No”, em deia. “Tu ho pots fer i ho faràs bé. Aniràs i tornaràs i jo sé que em portaràs això”, el que em demanava. I jo crec que ella, per exemple, amb aquest exemple bàsic, em va injectar confiança. Aquesta confiança que et posen. Jo per això convido sempre els pares, els tutors, els professors, qualsevol familiar, un oncle, un germà, que donin aquesta confiança, que hi convidin el menor, l’infant, l’adolescent i que, d’alguna manera, l’ajudin. Com diem de vegades, cal empentar-lo una mica, no? Però per la via positiva. Perquè, si no, en certa manera, ens sentim sols, no sabem què fer i amb aquesta edat és molt difícil. Si et passen tantes coses negatives, et manca el suport per poder tenir una vida, inclús per alimentar-te bé, per anar a l’escola o per tenir les eines bàsiques.

El teu pare no hi és, la teva mare pateix l’abandonament, ens quedem soles. Per mi hauria sigut molt fàcil pensar en altres coses o ja d’adolescent dedicar-me a altres coses perquè, siguem clars, això passa a la nostra realitat actual, a la nostra societat. Però han sigut aquestes persones, aquests pilars, que d’alguna manera van donar aquesta confiança en mi. Però si hi ha una cosa que he tingut sempre, et comentava allò de Neil Armstrong, és que sempre he cregut que tots podem. Sí que crec que vaig néixer amb això. Tots ho podem fer, no importa el què, qui ets, d’on ets, d’on vens, si tens una bona condició social o si vas a la millor universitat del món… No, jo sempre penso que sí que ho pots fer. Això m’ha ajudat, crec, a transformar cada problema o cada desafiament en oportunitat, a part dels meus pilars i dels referents a seguir. M’ha agradat ser competent, molt proactiva, sempre ajudar la meva comunitat, els meus mestres, els companys de l’escola. Si no dormia per ensenyar-los càlcul, alguna cosa per a una exposició, doncs no dormia. Sempre he tingut també l’ànim de col·laborar i crec que el tinc inclús on soc ara, a la part dels meus projectes personals. Recordo una anècdota: sempre em volien per ser als millors grups de l’escola. Em deien: “Quispe, et volem aquí, som el primer grup, nosaltres som els millors, volem aconseguir el cent”, com es diu. Així que hi havia els més intel·lectuals. Jo també tenia aquesta manera de pensar aleshores: “Què faig jo reunint-me amb tots els que saben si hi ha 40 més que tenen problemes? Per què millor no ens dividim?”, els deia jo.

“Si en som vuit, fem un grup de deu, un al capdavant, que sigui el líder i anem a ajudar els altres”. “No”, deien. És egoisme. Jo què feia? Aleshores, recordo que, en una ocasió, em vaig reunir amb… A la bàsica tot eren dones, com unes vuit, i estaven una mica tristes, avergonyides, perquè deien: “Però nosaltres no… No sabem això, per exemple, ella és molt avançada. Aquestes fórmules no sé ni d’on provenen, estem perdudes”. I jo deia: “Mira, és així de fàcil. Començarem des de zero, però de zero punt zero”. I així se’ns feia de dia. Unes duien el cafè. Unes altres, les galetetes, les hamburgueses… Però es feia de dia. Endevina que, finalment… Et parlo només d’una de les moltes anècdotes. Nosaltres vam arribar a ser el primer grup amb el millor projecte en això, i els professors, feliços. “Escolteu, però com ho heu fet?”. És a dir, estudiants de qui ells no n’esperaven gaire… Perquè també passa. Els mateixos professors ja tenen les seves preferències. “Aracely ens ha ajudat, també hem mirat llibres i hem passat nits despertes”. Ho van explicar tot. Això és bonic. Són anècdotes que, fins ara, elles em recorden. I jo: “Sí, vaja, que bé”. I em diuen: “Que bé que hagis arribat on ets i el que vas fer per nosaltres ho tenim sempre al cap, al cor, i sempre hi serà”. I felices, no? De veritat que és increïble. És una història increïble.

Edgar Costa. Aracely, parles de qüestions que individualment són interessants per als nostres propis objectius, però de manera grupal, humana, també s’implementa el mateix. Si treballem cadascú pel nostre propi interès, ens carreguem l’entorn i això també ho has estudiat. Has fet els teus treballs en relació amb els glaciars i com remeten. Això afecta l’escalfament global. El planeta és de tothom. En quin moment ens trobem en això?

Aracely Quispe. En realitat, és un tema molt interessant, molt important i delicat també. Com a investigadora, vaig poder fer un estudi utilitzant imatges de satèl·lit d’alta resolució per a una capa glacial que és al sud de Cusco, al Perú, als Andes del Perú, que s’anomena Quelccaya. Vaig trobar que aquesta capa glacial que té centenars de quilòmetres quadrats s’està desfent completament. Normalment, les capes de gel amb què tenim accés al recurs hídric primari, que és l’aigua, es retroalimenten i vol dir que la mateixa glacera es retroalimenta i, per això, no mor mai. Però, en aquesta ocasió, s’estan extingint del tot. En certa manera, és trist també com a investigadora, perquè soc un ésser humà. En aquesta comunitat hi havia un gran grup de persones que no només viuen de l’agricultura, sinó que s’hi dediquen, i tenen també els seus animals que crien. Jo vaig poder entrevistar alguns d’ells, de palpar la realitat. Vaig anar in situ a la zona i a les meves enquestes els vaig preguntar què està passant, com se senten. De veritat, ells deien: “Malament. D’alguna manera, hem d’emigrar perquè no hi ha opcions, sense aigua no vivim. Com han d’estar els nostres cultius?”. No hi ha consciència. A molts d’aquests llocs, a la part política o als dirigents no els importa gaire. Crec que això afecta l’escalfament global. Sabem que l’escalfament global és un fenomen que passa arreu del món, arreu del planeta, que en alguns sectors es fan activitats o s’implementen polítiques, però encara falta.

Alguns fan els ulls grossos, com diem, i no els interessa, però en realitat sí que està passant. Si tu em preguntes a mi, com a investigadora, que vaig palpar aquest problema, vaig fer una recerca i hi va haver resultats: en poc temps… Per exemple, aquesta capa glacial d’aquí uns anys desapareixerà. Però, evidentment, parlem d’un fenomen amb un impacte completament negatiu en la societat, connectat amb l’escalfament global. Ens trobem en una etapa que… D’alguna manera, es pensa… O donem més importància a altres inversions o polítiques o, en certa manera, cures, però no pensem com. Per exemple, si em pogués, d’alguna manera, connectar als meus resultats i dir-te de quina manera ho podem contrarestar, a part de cuidar-lo… En aquest cas, per exemple, ja no podem retrocedir el tema de la glacera, però sí que podem, com fan a altres països, crear llacs o crear alguna mena de zones de reserva de l’aigua perquè aquesta perduri uns deu anys, nou anys, etcètera. Que sigui una tecnologia per conserva-la i que no desemboqui directament als llacs o al mar, cosa que permet que incrementi el mar i que genera més problemes ambientals. Però sí que ho he palpat. Considero que cal atendre aquest problema. Es requereix més consciència, que en siguem conscients, que la societat hi contribueixi, que els polítics s’hi sumin. Sí que és un fenomen que passa i cal cuidar el nostre planeta perquè hi vivim. Crec que es requereix aquesta atenció.

Edgar Costa. Aquesta mentalitat de cuidar el que és de tothom o el que abans ens comentaves de, en una feina en equip, no només buscar el benefici dels que ens podem ajuntar per guanyar, sinó com ens en beneficiem tots. Així suposo que treballeu a la NASA, buscant suport, buscant sumar coneixement, avançar. Ha de ser fascinant quan teniu resultats. No sé si tens algunes experiències científiques de la teva feina actual, que dius: “Sí, així anem bé”. Per tenir un missatge positiu.

Aracely Quispe. En realitat ser part del telescopi James Webb, ser part d’aquest equip increïble de professionals, de l’agència aeroespacial de la NASA, de l’institut dels telescopis espacials, per la seva sigles STScl, ha sigut per mi l’experiència més important a la meva carrera. Ho agraeixo públicament perquè m’han donat un espai molt important, no només per aportar, sinó per créixer com a professional. Considero que sí. Definitivament, no només s’han generat aquests espais, sinó que a través de l’educació i de la meva experiència he pogut avançar. La feina en equip és increïble, és increïble, és una part ja estructurada d’aquestes missions. Justament, els que integrem aquests equips a les entrevistes de feina ho hem de demostrar, que pots fer no només multitasques, sinó també treballar en equip, resoldre coses en equip, comunicar, tenir habilitats de comunicació molt eficaç, tenir un equilibri òbviament també psicològic bo, no alterar-se… Aquestes coses. És una cosa que es viu a diari, com tu bé has dit. És molt important la col·laboració. Justament, aquesta missió de què et parlava del telescopi Webb té tres col·laboracions: l’Agència Espacial Europea, l’Agència Espacial Canadenca i la NASA, dels Estats Units. És un conjunt de col·laboracions que ha unit molts professionals. És perquè s’entén i es comprèn el missatge que hem de treballar en equip per fer una sola imatge amb èxit.

La foto final és aquesta, però necessitem englobar un conjunt de col·laboracions. D’alguna manera, descarto la paraula “egoisme” perquè hi ha oportunitats, se sumen i, d’alguna manera, ens permeten créixer en conjunt. Això és el mateix que a mi, en certa manera, potser més m’ha ajudat per pertànyer a aquest… O que ho van veure en mi durant les entrevistes. Perquè no ha sigut fàcil. Quan jo vaig entrar… L’Orbitador de Reconeixement Lunar, diguem-ne, va ser el meu primer projecte professional. He estat en tres… He liderat tres missions. La primera ha sigut el projecte anomenat Trim, que era un satèl·lit que feia tot el que és la mesura de pluges tropicals, estudiar desastres naturals, etcètera. Ja no es troba en òrbita. Això va ser, diguem-ne, quan jo acabava la universitat. Vaig fer unes pràctiques. Després, vaig entrar oficialment al projecte LRO. Hi vaig estar uns cinc anys i no va ser fàcil, hi va haver molts candidats. Després, al projecte James Webb també, una sèrie de candidats. T’avaluen moltes coses, competències, habilitats, destreses i això, el treball en equip, que és una de les més importants, diria. A part dels molts graus acadèmics que puguis tenir, és important demostrar aquesta part per saber que hi encaixaràs bé. I això, com et comentava al llarg de la xerrada, ho he portat des de la infantesa, a la meva adolescència, a l’escola. M’agradava col·laborar amb la meva comunitat, ensenyar als nanos, i aquest era el meu potencial i el que podia donar, quan no podia donar grans coses, potser, com hi ha persones que poden fer coses, però sí el meu coneixement, i és molt valuós. Jo podia ensenyar coses a aquests nanos i ho feia amb molt de gust.

Així mateix, el karate. Després he tingut l’oportunitat d’ensenyar, de ser instructora de karate també. He treballat en un programa de reinserció a la societat amb diferents joves que es dedicaven al carrer. Per alguna raó, els seus pares els van abandonar, van patir en diversos aspectes. Vaig col·laborar en això en la part social, militar, durant dos o tres anys abans de venir als Estats Units, per ajudar reinserir aquests nois. Recordo que, quan vaig començar el projecte, em feia aquesta pregunta: “Realment, obeiran les meves regles?”. Perquè són nanos difícils. Al començament, et soc sincera, no. El primer dia, no. Em miraven i se’n burlaven: “Ets tu la instructora?”. A part, era molt jove. Però ja després… Jo tinc caràcter, això sí. A l’inici els mostrava…

Edgar Costa. I cinturó negre de karate.

Aracely Quispe. I cinturó negre de karate. Després, vaja, vam acabar bé. El més important, el més bonic d’això, crec que va ser aquesta conquesta de somnis d’altres persones, ja que jo ja havia conquerit els meus. A aquesta edat, quan ja era instructora de karate, ja quasi graduada de la meva Enginyeria de Sistemes, per mi, ja era suficient. Deia: “Ho vull compartir”. Ho he pogut transportar a totes les activitats que he tingut fins ara i han tingut molt bon resultat. Per això convido… Jo crec que tots els professionals tenim coses per donar, sobretot, els que ja, d’alguna manera, diuen: “He arribat a aquest punt de la vida…”. Com jo dic, miro enrere i ja he creuat el riu, però què passa amb els que encara l’han de creuar? Puc donar alguna cosa per ells, encara que sigui un granet de sorra? Podria ser? Em faig aquesta pregunta i dic: “És clar que sí”. Aleshores, per exemple, en aquest viatge que em preguntaves al Perú fa poc, jo crec que vaig canviar vides, vaig conquerir cors nous i els vaig fer perdre aquesta por, els vaig ajudar a empoderar-se i a veure que, així com ells tenien carències, jo potser en vaig tenir més, però ho vaig poder fer. Crec que aquest és el millor missatge que deixem en aquest recorregut.

Edgar Costa. Deixa’m acabar amb un missatge més específic. L’enviem als joves peruans que ara, per exemple, ens miren i que potser volen alguna cosa molt semblant a allò que tu has aconseguit. Ho veuen inabastable, però és un somni. Com s’aconsegueix? Com ho resumim?

Aracely Quispe. Per als peruans, amb molt d’afecte, i per als llatinoamericans i de parla hispana: el cel no és el límit i, si realment volen aconseguir un somni, cal lluitar perquè els somnis són propis i de ningú més. Són ells els indicats per lluitar i realment sí que es pot. Jo en soc un clar exemple. Que trenquin aquestes barreres del “no ho puc fer” que l’únic que fan és limitar-te en una situació de “no puc avançar, no puc arribar lluny”. I sí que poden, tots podem. Estan dotats de grans talents, com molta gent, i potser més que d’altres. A mi m’agradaria que hi hagi centenars d’Aracelis o d’altres científics, descobridors… Jo crec que tots podem. L’exemple més clar: si jo ho vaig poder fer, ells també.

Edgar Costa. És l’Aracely Quispe qui ens ha acompanyat avui. Enginyera de la NASA, una persona amb una història de vida molt inspiradora. T’agraïm que hagis compartit tot aquest trajecte que, segurament, com ja has comprovat, toca vides. Esperem que hi pugui haver moltes més Aracelis triomfant i ajudant-nos a tots amb la investigació, amb la ciència i amb experiències de vida. Gràcies.

Aracely Quispe. Moltes gràcies.