Nens introvertits o tímids, com donar-los suport?

Susan Cain. Em dic Susan Cain. Soc escriptora i conferenciant. He escrit el llibre ‘El poder dels introvertits en un món incapaç de callar’ i ara treballo en un nou llibre sobre l’alegria i la tristesa. La gent em pregunta sovint quina diferència hi ha entre ser introvertit i ser tímid. La introversió té a veure amb la predilecció per estar en entorns tranquils i afables. Potser t’encanta estar amb gent, però potser prefereixes estar només amb una persona i quedar per prendre una copa de vi, en lloc d’anar a festes multitudinàries, i coses per l’estil. La timidesa està més relacionada amb la por que els altres ens jutgin. Si som persones tímides i mirem algú amb una expressió neutra al rostre, podem llegir desaprovació en la seva mirada. No només tenim aquesta tendència a veure desaprovació on no n’hi ha. A més, aquesta desaprovació és una cosa que ens prenem molt a pit.
A la pràctica, hi ha molts introvertits que són tímids, però també n’hi ha molts que no ho són. Hi ha persones extravertides, gent a qui agrada anar a grans festes i grans esdeveniments, que també són tímides. Per exemple, Barbra Streisand. Tenia una personalitat arrasadora i era molt extravertida, però era tan tímida que va deixar d’actuar durant una dècada per culpa de la por escènica. I, per exemple, un personatge introvertit que no és tímid seria el president Obama. En comparació amb la majoria de presidents, passava força temps tot sol a l’escena de Washington. Però crec que no el preocupava el que els altres pensessin d’ell, a diferència de la majoria de persones tímides. A la nostra societat, hi ha prejudicis envers els trets d’introversió. Hi ha molts motius per a això, però és quelcom que es remunta al segle XIX, quan passem del que els historiadors anomenen “la cultura del caràcter” a una nova cultura de la personalitat.

Susan Cain. Durant la cultura del caràcter, la gent vivia en pobles petits, juntament amb altres persones. Tots es coneixien i es jutjaven els uns als altres basant-se en com eren per dins: “És bona persona? És honesta? S’hi pot confiar?”. Llavors, al segle XX, vam anar a viure a la ciutat, amb feines més corporatives, on l’important era saber vendre’s un mateix. Tot d’una, qualitats com tenir ganxo, ser carismàtic i simpàtic es van tornar importants. Avui dia, continuem vivint en la cultura de la personalitat, encara que jo diria que amb certs matisos. Sobretot, gràcies a l’auge de la tecnologia, un àmbit en el qual algunes de les seves figures més influents han estat personalitats clarament introvertides. Segurament ens vindrà al cap Bill Gates. Crec que s’està produint un gran canvi en la nostra manera de veure aquests trets. En aquests moments, vivim en un món desequilibrat. Si pensem en els trets de la personalitat com en una mena de yin i yang, el que realment necessitem és equilibri. D’una banda, es valoren trets com ser molt ràpid, decidit i fort, que són trets meravellosos, però que, d’altra banda, han de conviure en equilibri amb altres trets molt diferents, dels quals tots podem aprendre. Les persones introvertides aporten qualitats com la sensació de pau interior i tranquil·litat. Quan cal prendre decisions, cal fer-ho amb una bona dosi de reflexió. És una cosa que sabem gràcies als estudis. Si analitzem com prenen decisions els introvertits i els extravertits, veurem que els extravertits tendeixen a precipitar-se, són més de “viure el moment”, mentre que els introvertits són més de “mirar abans de creuar”. I necessitem les dues maneres de ser.

Susan Cain. Un altre aspecte en el qual no es pensa és la creativitat. La solitud és un element crucial del procés creatiu. Si vius en una cultura que no et proporciona la solitud necessària per ser creatiu, segur que no podràs ser-ho mai, perquè seràs incapaç de generar idees pròpies i originals. Som éssers tan socialitzats, que agafem idees dels altres i ni tan sols ens adonem que ho fem. Si vols tenir idees originals i prendre bones decisions, decisions complexes des del punt de vista moral, és difícil fer-ho amb persones al teu voltant que et donen la seva opinió. T’has de poder aïllar, fins a cert punt. Sentim parlar molt de la creativitat com un procés social, un intercanvi d’idees constant, amb punts de vista diferents, i de com ens resulta d’estimulant. És cert, no vull restar-li valor, però ens falta equilibri. Una part igual d’important del procés creatiu és la capacitat d’estar sols. Per exemple, el dissenyador Philippe Starck diu que cada any, coronavirus a part, passa de maig a setembre tot sol, ja que aquest període de solitud és molt important per a ell. I durant aquest període de temps ni tan sols obre cap revista, perquè necessita conservar intacta la seva pròpia visió del món. Ara estic immersa en l’escriptura d’un llibre i sempre que… És clar, ara m’estic a casa i no surto, però cada vegada que miro una bona pel·lícula o llegeixo un bon llibre, això m’aporta espurnes de creativitat. És indubtable que ens necessitem els uns als altres en el procés creatiu, però també necessitem tenir el nostre propi espai. Quant a la qüestió: “Com ser introvertit i espavilar-se en un món per a extravertits?”. Aquest tema dona molt de si. El primer que hauríem de pensar és: “Com puc crear una vida que s’ajusti a mi al millor possible?”.

Susan Cain . Quan anem a una entrevista de feina o pensem en una trajectòria professional, pensem en el salari, la titulació… O ens plantegem coses com: “Com és l’empresa? Quins valors morals té?”. Són qüestions molt variades, i totes són importants, però no solem pensar si la nostra manera de ser hi encaixarà. “És un lloc on gaudiré cada dia, cada minut i cada segon que passi?”. “Estaré tot el dia reunida?”. “M’agraden les reunions?”. Qüestions del tipus: “Com serà el meu lloc de treball?”. “Serà molt sorollós?”. Aquesta mena de coses. Crec que molts de nosaltres sentim que no tenim dret a plantejar-nos totes aquestes qüestions perquè semblen menys importants, però no és així. Això seria el primer. I el segon és que, una vegada som conscients de les nostres necessitats, podem intentar fer petits canvis en la nostra jornada laboral. Així podem bregar amb més o menys quantitat d’estímuls en diferents moments del dia Hauríem de començar a posar atenció a quines són les nostres necessitats. I quan les descobrim, hem d’intentar desconnectar i reduir la quantitat d’estímuls. Podem sortir a passejar o posar-nos els auriculars. Fem el que ens vagi millor, però, sobretot, vull insistir que no ens sentim culpables per això, perquè aquest és el principal obstacle per a molts. Hem de saber que, quan tornem del nostre passeig solitari, encara que hagin estat només deu minuts, tornarem sentint-nos més connectats amb les persones que ens envolten i amb la nostra feina.

Susan Cain . Quan anem a una entrevista de feina o pensem en una trajectòria professional, pensem en el salari, la titulació… O ens plantegem coses com: “Com és l’empresa? Quins valors morals té?”. Són qüestions molt variades, i totes són importants, però no solem pensar si la nostra manera de ser hi encaixarà. “És un lloc on gaudiré cada dia, cada minut i cada segon que passi?”. “Estaré tot el dia reunida?”. “M’agraden les reunions?”. Qüestions del tipus: “Com serà el meu lloc de treball?”. “Serà molt sorollós?”. Aquesta mena de coses. Crec que molts de nosaltres sentim que no tenim dret a plantejar-nos totes aquestes qüestions perquè semblen menys importants, però no és així. Això seria el primer. I el segon és que, una vegada som conscients de les nostres necessitats, podem intentar fer petits canvis en la nostra jornada laboral. Així podem bregar amb més o menys quantitat d’estímuls en diferents moments del dia. Hauríem de començar a posar atenció a quines són les nostres necessitats. I quan les descobrim, hem d’intentar desconnectar i reduir la quantitat d’estímuls. Podem sortir a passejar o posar-nos els auriculars. Fem el que ens vagi millor, però, sobretot, vull insistir que no ens sentim culpables per això, perquè aquest és el principal obstacle per a molts. Hem de saber que, quan tornem del nostre passeig solitari, encara que hagin estat només deu minuts, tornarem sentint-nos més connectats amb les persones que ens envolten i amb la nostra feina.

Susan Cain. Al butlletí de notes o a les reunions amb els pares, podem dir, per exemple, que la Sophie ha d’aprendre a parlar en públic. En canvi, també podem dir que la Sophie prefereix pensar abans de parlar, i que quan comparteix els seus pensaments amb la classe, són molt raonats i als altres els interessa el que diu. La diferència entre aquestes dues valoracions és tremenda per la visió que la Sophie té d’ella mateixa i de la seva experiència d’aprenentatge. Sovint, els pares pateixen quan tenen un fill que és tímid o introvertit. I l’origen d’aquest patiment sol ser la idea que això farà que els seus fills tinguin una vida més difícil, i no saben com afrontar-ho. Fins a quin punt haurien de pressionar els seus fills en lloc d’acceptar-los com són? “Però si l’accepto com és, potser no l’estic preparant bé per a la vida…”. Ja veieu la rapidesa amb què podem caure en aquesta espiral d’ansietat. Això és el que els pares han de saber. Aquest tema dona molt de si, n’he escrit un capítol sencer, així que trobareu molta informació al respecte, però… Heu de pensar en el vostre fill com en algú que necessita una pista d’enlairament més llarga abans de començar a volar. Així és com se senten moltes vegades els nens tímids i més reservats. Imagineu-vos el repte que suposa per a un nen aprendre a nedar, per exemple. Als nens tímids i introvertits, generalment, els costa més sentir-se còmodes a l’aigua que als extravertits.

Susan Cain . Com a pares, la resposta no hauria de ser: “No cal que nedis”. Però tampoc els hauríem de dir: “Has de nedar i ficar-te a l’aigua cada dimarts al matí”. En lloc d’això, el que hem de fer és acompanyar els nostres fills per aquesta pista d’enlairament més llarga. Potser podem anar a la piscina cada dia, uns minuts, a l’hora que sabem que la piscina està tranquil·la i que hi haurà menys gent mirant-lo. I podem dir-li: “L’objectiu d’avui és ficar un dit a l’aigua. I ja està”. I si el nen ho aconsegueix, podeu celebrar-ho molt i anar a prendre un gelat. I repetir-ho i progressar a poc a poc. Arribarà un moment en què aquest nen nedarà i li encantarà nedar, i no es notarà la diferència amb altres nens que han començat a nedar des del principi. El vostre fill necessita saber que enteneu els seus sentiments, que li feu costat i que el que li passa no és tan greu. Si també sou persones tímides, li podeu dir: “A mi em passa el mateix quan vaig a festes. M’he sentit així tota la vida, és normal. I això és el que faig quan em sento així”. Quan els expliquem les nostres estratègies, l’objectiu de la conversa no són les estratègies en si mateixes, encara que estan molt bé, sinó que sàpiguen que hem passat pel mateix. I que el que ells senten forma part de la vida i és normal.

Susan Cain . La gent dona per fet que el moment actual del coronavirus i el confinament són un somni per a un introvertit, i un infern per a un extravertit. Però la realitat és més complexa. Crec que la pregunta que hauríem de fer-nos és si portàvem una vida social equilibrada abans del confinament. Si la resposta és que sí, potser ens resultarà més difícil. I si és que no, potser no tant. Deixeu-m’ho explicar. Això em fa pensar en un amic meu, que és el prestigiós líder d’una gran organització, i és introvertit. Ell m’ha confessat que està encantat amb el confinament perquè així no ha d’anar a l’oficina, on està envoltat de gent cada dia. I ara està content de ser on és. Aquesta persona em va dir que abans no se sentia en equilibri, però que ara sí. Si ho comparo amb la meva situació, jo ja em sentia en equilibri abans del confinament. Anava cada dia a una cafeteria preciosa, treballava en el meu llibre, i havia de viatjar i fer coses que per a mi eren un repte, com a introvertida que soc, però m’agradava. Realment he hagut d’adaptar-me al confinament, perquè no estava acostumada a renunciar a aquests petits plaers de la vida.

Susan Cain. Tinc amics extravertits que, fins i tot ells mateixos, que són extravertits, s’han adonat que portaven una vida social massa atrafegada abans del confinament. Perquè s’ho han pres com un descans de socialitzar i fer coses les vint-i-quatre hores del dia. Però també tinc amics extravertits que ho estan passant malament.
Crec que té molt a veure amb la teva situació particular, amb el lloc on ets i la teva situació de confinament. Si estàs sol en un pis i no pots parlar amb ningú. O si ets amb la família. Hi ha molts factors a tenir en compte. M’agradaria animar-vos a tots els que m’escolteu perquè aprofiteu aquest moment per preguntar-vos: “Com era la meva vida abans?”. “Portava una vida equilibrada o no?”. “Quan tot això s’acabi, tornaré a l’equilibri o hauré de fer canvis?”.