Necessiten tots els joves una educació universitària?

Zuberoa Marcos. M’agradaria començar aquesta xerrada amb una pregunta molt general. Tu has estudiat molt l’estat de l’educació, no només als Estats Units, sinó arreu del món, i m’agradaria començar amb una pregunta molt oberta per, després, entrar més en els detalls. Es tracta del propòsit de l’educació al segle XXI. Perquè, tradicionalment, l’educació, les escoles, servien per preparar els alumnes pel món laboral. Segons la teva opinió, quin paper té l’educació ara mateix?

Tony Wagner. Ja has mencionat els dos propòsits més importants: preparar pel món laboral i per ser ciutadans actius i informats. Però jo hi afegiria dos més: preparar per l’aprenentatge continu i, cada cop més, jo hi afegiria preparar per l’oci actiu i creatiu. Les generacions del futur tindran molt més temps lliure. A vegades per bones raons, potser per l’augment de l’esperança de vida. I a vegades per raons no tan bones, com la desocupació de llarga durada. En resum: la feina, la ciutadania, l’aprenentatge durant tota la vida i l’oci actiu són els quatre elements bàsics de l’educació del segle XXI. I la bona notícia és que, per primera vegada a la història de la humanitat, cap d’aquestes coses és mútuament excloent. Les habilitats que es necessiten per treballar en l’era de la innovació són exactament les mateixes que es requereixen per la ciutadania activa i informada, i són les mateixes per l’aprenentatge continu, així com per l’oci creatiu.

Zuberoa Marcos. Has mencionat l’era de la innovació. Aquesta és una de les grans forces que impulsen el món. Hem passat de l’era industrial a l’era de la innovació. I les persones que hi ha ara mateix a les escoles són joves que han crescut en un entorn molt diferent, envoltats de tecnologia, de manera que tenen altres maneres d’aprendre, altres maneres d’interactuar amb la resta. Què suposen aquestes dues grans forces per l’educació? Quins reptes fonamentals suposen per l’educació?

Tony Wagner. Bé, centrem-nos primer en una pregunta, perquè em sembla que són molt diferents. Estar preparat per l’era de la innovació requereix que els nens aprenguin a treballar de manera col·laborativa, que aprenguin a pensar de manera crítica, que aprenguin a comunicar-se de manera efectiva i que sàpiguen resoldre problemes de manera creativa. Això darrer és el més important. L’era de la innovació només afavorirà aquells que siguin capaços de resoldre molts problemes de manera creativa. No només pel que fa a la tecnologia, que quedi clar. Molta gent pressuposa que innovació equival a més tecnologia. Però al món afrontem molts reptes, ja sigui a la salut, a l’educació, al medi ambient… Tots requereixen saber resoldre problemes de forma creativa.

Podríem mencionar altres característiques: la voluntat de prendre la iniciativa, l’habilitat de córrer riscos calculats, de valorar i avaluar. Totes són habilitats essencials per l’era de la innovació. Disten molt de l’economia del coneixement de l’era industrial. L’altre repte que has mencionat és la joventut actual. Aquesta és la meva preocupació més gran. No tinc cap resposta fàcil. Jo crec que els joves són cada cop més addictes a la tecnologia. La tecnologia de l’smartphone és una arma de doble tall. D’una banda, proporciona accés a la informació. Els nens poden fer preguntes i trobar les respostes sense la necessitat que un professor o un pare els digui les respostes o els tregui la pregunta del cap. L’inconvenient és que, especialment les xarxes socials, tenen un efecte cada cop més perjudicial en els joves. I em preocupa moltíssim que nosaltres, com a adults… Que no sempre som un bon model a seguir, per cert. Nosaltres, com a adults, com a pares, com a ciutadans conscienciats i com a professors, ja va sent hora que tinguem una conversa sobre el paper que té la tecnologia a les vides dels joves.

Zuberoa Marcos. M’agradaria que aprofundissis en això, perquè és un dels teus missatges principals, i crec que és molt important mencionar les set destreses de supervivència al segle XXI que vas descriure per primera vegada l’any 2008. Ja n’has mencionat algunes. El sistema educatiu actual és gaire lluny de proporcionar aquest tipus de formació?

Tony Wagner . No podria ser més lluny de fer-ho. Jo vaig descriure les set destreses de supervivència, i el que va passar quan vaig seguir parlant amb alts directius, gràcies als quals vaig comprendre aquesta bretxa, és que vaig començar a entendre millor les contradiccions fonamentals entre la cultura tradicional i la cultura de l’aprenentatge en l’era de la innovació. Mencionaré de manera molt breu cinc contradiccions que tots hem de conèixer. Número u: les escoles tradicionals es basen a fomentar, premiar i mesurar els èxits individuals. Això està molt bé, però la innovació és un esport d’equip. No hi ha innovació sense una estreta col·laboració. Contradicció número dos: les escoles tradicionals compartimenten el coneixement i afavoreixen l’especialització. I l’especialització té el seu paper, però l’era de la innovació ens ensenya que no hi ha ni un sol problema que puguem comprendre, i menys encara resoldre, dins una sola disciplina acadèmica. Per naturalesa, la innovació és transversal.

La contradicció número tres és la cultura de les aules tradicionals. Es basen en l’obediència, en el fet que hi hagi una persona que té totes les respostes, i tu només has de seure i assimilar la informació. Però la cultura de l’era de la innovació requereix prendre la iniciativa, requereix que qüestionis l’autoritat, que qüestionis el coneixement que reps. I, sobretot, a les aules on aprens a resoldre problemes de manera creativa, el professor o professora adopten un paper molt diferent. El seu paper és el de preparador o mentor. No és un simple facilitador, és molt més que això.

Les contradiccions quatre i cinc són les que suposen un repte més gran. La contradicció número quatre és una paraula molt lletja. No, no és una paraulota, em refereixo a ala paraula “fracàs”. És el pitjor que pot passar. La por més gran que tenen els joves a l’escola. I molts encara tenim malsons sobre això quan som adults, oi? El problema és el següent: la por al fracàs genera una sensació d’aversió al risc a les escoles, tant pels professors com pels alumnes. Però l’era de la innovació exigeix que aprenguis a córrer riscos, que cometis errors i que aprenguis a fracassar. Les empreses parlen de fracassar de pressa, fracassar de manera intel·ligent, fracassar per avançar… Són maneres diferents d’aprendre mitjançant l’assaig i l’error. No només en l’era de la innovació s’aprèn per assaig i l’error. Si ens fixem en com la majoria de nosaltres hem après les nostres habilitats més importants, ha estat mitjançant l’assaig i l’error. Com vam aprendre a parlar? Com vam aprendre a caminar? I si diguéssim als nens: “Ho sento, no pots anar amb bicicleta perquè sabem que cauràs i se’t pelaran els genolls, i no podem permetre que corris aquest risc perquè potser fracasses”?

Aquest és el repte. Al món que hem creat, els pares i els fills tenen molta por. En darrer lloc, hi ha una contradicció en els incentius per l’aprenentatge, en la motivació. Sovint fomentem l’aprenentatge amb el pal i la pastanaga, amb premis i càstigs. Les qualificacions en són l’exemple més destacable. Però en l’era de la innovació, el que jo veig en els joves d’arreu del món, és que estan moltíssim més automotivats. Donen el millor d’ells mateixos quan la feina val la pena. Volen feines on puguin contribuir i marcar la diferència. En resum, aquestes cinc contradiccions defineixen els reptes fonamentals que afrontem a l’hora de reinventar l’educació per adaptar-la a l’era de la innovació. Molta gent parla de “reforma educativa”, com si fos tan senzill com reformar un sistema que s’ha desviat una mica. No, aquest no és el problema, és quelcom d’una envergadura molt més gran i, segons la meva opinió, molt més interessant que simplement reformar el sistema vell: hem de crear un sistema nou.

Zuberoa Marcos . Tony, un dels teus missatges principals són les set destreses de supervivència que vas descriure per primer cop al teu llibre La brecha del rendimiento global, l’any 2008. M’agradaria demanar-te que les enumeressis i que em diguessis si ara, deu anys després, l’any 2018…

Tony Wagner. Sí.

Zuberoa Marcos. …l’any 2018, si aquestes habilitats encara són vàlides, o si n’afegiries o en trauries alguna d’aquella llista.

Tony Wagner. Per començar, és important entendre com vaig arribar a aquelles destreses. No me les vaig inventar jo. El que vaig fer va ser entrevistar molts alts càrrecs diferents: des d’Apple, a Unilever, a membres de l’exèrcit. Els vaig preguntar quines eren les destreses més importants i quines eren les bretxes més grans que havien detectat en la gent nova.

En primer lloc, el pensament crític i la resolució creativa de problemes. El món demana cada cop més que siguis capaç de plantejar bones preguntes per resoldre grans problemes. Molts creuen que es tracta només de resoldre problemes, però en realitat es tracta d’identificar problemes. És aquí on entra en joc l’habilitat de plantejar bones preguntes. En segon lloc, la col·laboració entre xarxes diferents i el lideratge per influència. Tercer: per triomfar al món actual, cal ser àgil i versàtil. Quart: iniciativa emprenedora. Cinquè: comunicar-se oralment i per escrit de manera eficaç. Sisè: accedir a la informació i analitzar-la. I per acabar: curiositat i imaginació.

Per respondre la teva pregunta de com veig ara aquestes destreses, com les veu el món… En primer lloc, la resposta va ser aclaparadora. Jo vaig escriure el llibre i vaig pensar: “Estaria bé vendre’n uns quants exemplars i que em convidessin a fer alguna xerrada”. Però 150.000 exemplars després, el llibre se segueix venent bé. I la gent em segueix dient: “Aquestes són just les destreses que calen”. Fa un parell de mesos, el Fòrum Econòmic Mundial va publicar un article sobre les set destreses de supervivència, una dècada després, és sorprenent. Em sembla obvi que hi ha un conjunt de competències que cadascú anomena d’una manera, i moltes coincideixen. Però sembla que les set destreses de supervivència en capturen l’essència per molta gent.

Com les veig jo a l’actualitat? En primer lloc, jo crec que no vaig deixar gaire clara la diferència entre destreses i actituds. La comunicació és una destresa. I l’habilitat de prendre la iniciativa és una actitud. O més important encara: la curiositat. La curiositat no és una destresa, és una actitud. Això, sobretot, hauria refinat una mica. Però no canviaria la llista, potser la dividiria en dos. I el segon és un error més greu per part meva, o una omissió, més aviat. No vaig mencionar res sobre els valors. La raó és que parlava de les noves destreses que tots els estudiants necessitarien al segle XXI. Els valors no són nous, tenen 2.000 anys d’antiguitat. Per això vaig pensar: “Bé, això no és nou, l’ètica humanista i els valors fonamentals se seguiran desenvolupant”. Però no. Crec que vaig cometre un error no mencionant-los de manera explícita. Perquè, a l’actualitat, pots tenir destreses, pots tenir aptituds, però sense un marc ètic de referència, estàs perdut.

Zuberoa Marcos. Una cosa que m’agradaria deixar clara és que, quan parlem de destreses i valors, no ens referim a disciplines com les matemàtiques o la literatura, que s’ensenyen als nens a l’escola. És quelcom que ho engloba tot, oi?

Tony Wagner. Així és. Aquestes destreses i actituds es poden i s’han d’ensenyar a totes les disciplines acadèmiques. El que vull dir és que el coneixement acadèmic importa. Hem de saber coses, hem de saber d’on venim com a éssers humans, hem de conèixer la nostra història, la nostra evolució i la nostra cultura. Però, al segle XXI, les destreses importen més i la motivació és el que més importa. Perquè si estàs automotivat, seguiràs adquirint coneixements i destreses durant tota la vida. I això és exactament el que ens exigeix l’era de la innovació i el fet de ser ciutadà al segle XXI.

Zuberoa Marcos. Si la resposta va ser tan aclaparadora quan vas identificar aquestes destreses, per què no s’han implementat encara? O és que ja ho estan? Hi ha escoles pioneres que hagin implementat aquest sistema o que abordin els cinc reptes que mencionaves abans?

Tony Wagner. La bona notícia és que una dècada després, moltes escoles arreu del món intenten ensenyar aquestes destreses, i de fet les inclouen al seu pla d’estudis. La mala notícia és que, a la majoria de països, són marginals. Són el que podríem anomenar “inconformistes creatius”. Són pioners. I la raó és la següent: els nostres sistemes públics d’educació se centren en la teoria del canvi equivocada. La teoria del canvi, a gairebé tots els països, és que per millorar el rendiment del sistema cal aplicar més pressió. I per aplicar més pressió, es fan més exàmens i de major rellevància. Que quedi clar, jo crec en la responsabilitat i crec en els exàmens. Crec que un bon examen és aquell pel qual val la pena ensenyar. Però fem servir exàmens tipus test barats pels quals cal aprendre les dades de memòria. Per mesurar què? Coses totalment irrellevants pels ciutadans del segle XXI.

Te’n posaré un exemple. Una cosa que es veu contínuament en un munt de plans d’estudis és que cal aprendre la taula periòdica per la classe de Química. Tu ets una jove amb molts estudis, tens fins i tot un doctorat en Biologia. Digue’m, quants elements hi ha a la taula periòdica?

Zuberoa Marcos. 117.

Tony Wagner. Qualsevol número que em diguis està malament perquè el mes passat hi van afegir quatre més. Ara els planetes: en tenim sis o set? Pobre Plutó, em fa molta pena. És una gran pèrdua. On vull anar a parar és que aquestes són preguntes de memorització de dades concretes, totalment irrellevants al segle XXI quan les pots buscar aquí mateix, al teu mòbil.

Ara parlem d’una destresa. Parlem de comprendre i ser capaç d’aplicar el mètode científic. No hi ha examen per això. No hi ha examen per la capacitat d’un jove de formular una hipòtesi, dissenyar una prova per mesurar i avaluar aquesta hipòtesi, analitzar-ne el resultat i presentar i defensar les seves conclusions. Per què no és una cosa necessària per treure’s el títol de secundària? Per què memoritzar coses per un examen? Posem exàmens pels quals valgui la pena ensenyar.

Zuberoa Marcos. Qui en són els responsables? Qui hauria d’implementar això? Els legisladors, els educadors…? Qui?

Tony Wagner. Els legisladors, és evident. La majoria treia molt bones notes a l’escola i no hi veuen res de dolent. Per ells no hi ha cap problema. Una bona escola és aquella que els ha dut a ocupar posicions d’autoritat, o això creuen ells. Per això no hi veuen cap problema, més enllà dels més desfavorits pel sistema. Acabo de tornar de Nova Zelanda, on es parla molt sobre com millorar la situació de la població indígena. O als Estats Units, amb els afroamericans o els estudiants sense recursos. Tot això és cert: són segments de població desfavorits. Però ni tan sols les millors escoles ensenyen i avaluen les destreses, actituds i valors que més importen al segle XXI.

Els legisladors haurien de tornar a l’escola. I ho haurien de fer junt amb els grans empresaris. La primera tanda de reformes educatives, a gairebé tots es països, es va realitzar fa dues dècades perquè els grans empresaris van dir: “Els estudiants en surten molt poc preparats per treballar al segle XXI”. El problema és que els grans empresaris van promoure canvis junt amb els legisladors, ho van aconseguir, però des d’aleshores estan molt callats en públic. Però en privat, si parles amb grans empresaris d’arreu del món i els preguntes si estan satisfets amb el resultat del sistema educatiu, et diuen que tot segueix igual que fa 20 anys. No ha millorat absolutament res. Informes com el de PISA ho corroboren. El Programa per l’Avaluació Internacional d’Alumnes ens mostra que, a gairebé tots els països, les destreses lingüístiques i matemàtiques no han millorat de manera significativa.

Zuberoa Marcos . Els professors que s’han cansat d’esperar què poden fer a l’aula per ensenyar aquestes destreses als seus alumnes?

Tony Wagner. En primer lloc, jo començaria amb el desafiament de fomentar l’automotivació en els alumnes, la seva curiositat. Una de les coses amb les quals m’he trobat quan he entrevistat joves innovadors, i després els seus pares i els professors que més els havien influït a la vida, és que se’ls havia motivat mitjançant una combinació de joc, passió i propòsit. Pensa en aquestes tres coses i amb com d’importants són per nosaltres, els adults. Jocs adults, perseguir les nostres passions, tenir un propòsit. Però on és això a l’escola? Digue’m algun lloc, més enllà de l’escola de primària o preescolar, on hi hagi un joc adult interessant, on es puguin perseguir les teves passions i on sentis que tens un propòsit. Tot això es troba absent a les escoles.

El meu consell pels professors és el següent. No cal demanar permís, ni tampoc cal demanar perdó. Que reservin una estona a classe, pot ser a la fi de la setmana o pot ser a la fi del semestre, en què convidin els seus alumnes a perseguir els seus interessos, a que plantegin les seves pròpies preguntes. Que els facin escriure un diari de preguntes on escriguin les preguntes o dubtes que els preocupin. I que es reuneixin amb ells periòdicament i els diguin: “Assenyala’m la pregunta o el dubte que tinguis sempre present, el que et preocupi, alguna cosa sobre la qual et vingui de gust realitzar un projecte”. Tots podem fer servir un 10 % de pla d’estudis, el 10 % de les classes, per oferir als alumnes l’oportunitat d’exercitar els músculs de la curiositat i l’autodisciplina. Això segurament sigui el més important que aprenguin a les nostres classes.

Zuberoa Marcos. M’agradaria parlar una mica més sobre el concepte de “trobar la teva passió”, perquè normalment es presenta com si fos una pel·lícula de Hollywood, amb una revelació sobtada.

Tony Wagner. És cert.

Zuberoa Marcos. Abans de la revelació, tens dificultats per trobar-te a tu mateix. I després de la revelació, saps perfectament qui ets. Això és així? És un bon consell pels alumnes?

Tony Wagner. És una bajanada. A les xerrades que faig sobre el joc, passió i propòsit, els joves, o fins i tot els pares, diuen: “Però si no té cap passió!”. La passió no et cau de sobte com si fos un llamp. És quelcom que va evolucionant. Sorgeix, en primer lloc, amb la curiositat. Què et preocupa? Sobre què vols saber més? La curiositat es converteix en interès. Tenim una sèrie d’interessos. L’interès, amb el temps, es pot convertir en passió. Però això només ocorre si tens la possibilitat que broti. No és una llavor que puguis plantar en una terra erma. La curiositat, el temps per perseguir allò que t’interessa i ser actiu al món és la terra fèrtil necessària perquè broti la passió.

Zuberoa Marcos. Estem parlant sobre què poden fer els professors a l’aula per ajudar els alumnes a trobar la seva passió, per ensenyar-los les destreses que necessitaran per ser ciutadans actius, perquè tinguin els coneixements per ser innovadors. Però quin paper hi tenen els pares?

Tony Wagner. Jo crec que és més o menys el mateix. Mentre que un professor només podrà dedicar un 10 % del seu programa a fer que un alumne persegueixi els seus interessos, que es faci preguntes, els pares poden i han de dedicar molt més de temps als seus fills. I hi ha una cosa que pels pares requereix valor. Quan crees més oportunitats perquè el teu fill explori els seus interessos i descobreixi interessos nous, si s’interessa per una cosa que no t’agrada, has de tenir el valor de creure en el teu fill. Posaré un exemple del meu llibre.

Hi havia una dona jove que als set anys era artista, era l’únic que li importava. Amb set o vuit anys es dedicava a fer diorames, una espècie de maquetes artístiques. El problema era que els seus pares tenien formació mèdica. El seu pare era metge i la seva mare era infermera. El seu pare em va dir que no sabia dibuixar ni un pal. Què hi podia fer? Tenia una filla que estava arribant a l’adolescència i que volia dedicar tot el seu temps a l’art. El pare i la mare estaven molt preocupats: “Mare meva, la nostra filla no tindrà mai una bona feina, es passarà la resta de la seva vida vivint a casa perquè serà una artista morta de gana”. Però no l’hi van dir. Què van fer? Van transformar una habitació lliure en un estudi d’art per la seva filla. Malgrat tot, li van donar suport.

I què va passar? Va enviar sol·licituds a les típiques escoles de renom on tots els nens volen anar. Totes la van rebutjar. Va dur el seu portafolis artístic a la Universitat Carnegie Mellon i la van acceptar allà mateix, amb el portafolis a la mà. I després es va matricular en un curs sobre entorns d’aprenentatge virtuals, entorns tridimensionals. I això va encendre la flama. Era just l’època de l’atemptat de l’11 de setembre a Nova York, quan encara hi havia incendis actius.

Com sabem, molta gent que hi va anar per ajudar, bombers i d’altres, van morir aquell dia. A ella se li va ocórrer la idea de crear una empresa que es dediqués a fer simulacions per entrenar la gent que va a ajudar. No poden entrar a edificis que cremin de debò per entrenar, per això va crear aquesta empresa. Ens trobàvem sumits en una recessió. Li costa seguir endavant. Té 15 empleats, ella té 21 o 22 anys, però segueix mantenint viu l’esperit. Aleshores, arriba una empresa anomenada Autodesk, l’empresa de disseny per ordinador més important del món, compren l’empresa, la contracten a ella i als seus 15 empleats, i als 28 anys ja era una alta directiva d’Autodesk. Després, se’n va anar a Google, i ara ha creat una altra empresa. Aquesta és la història d’una jove artista morta de gana que —saps què?— no passa gana! I ha sabut aprofitar molt bé les seves habilitats artístiques en l’era de la innovació.

Zuberoa Marcos. Aquest és un exemple meravellós perquè Autodesk és una empresa molt coneguda, però és una història representativa o simplement és un cas aïllat?

Tony Wagner. Sí. En primer lloc, no és representativa, en absolut. Per desgràcia, molt pares a l’actualitat tenen molta por pel futur dels seus fills. Veuen que el món és molt més competitiu i ells volen donar als seus fills un avantatge competitiu. Ells creuen que l’única manera de donar-los un avantatge competitiu és donar-los molta, molta corda perquè puguin anar així, a primària, a secundària… S’obsessionen perquè vagin a una bona escola, perquè puguin entrar a una bona universitat, perquè puguin tenir una bona feina. Això s’ha acabat. Per molt que vagin al darrere dels seus fills, no aconseguiran que els seus fills tinguin un avantatge competitiu. Cada cop més, les empreses diuen: “No m’importa si tens una titulació o no. No m’importa on hagis aconseguit la titulació ni si en tens alguna. El que m’importa és el que puguis fer amb allò que saps”. El món laboral és radicalment diferent a l’actualitat del que ho era fa 15 o 20 anys. Als pares se’ls presenta un repte. Sí, s’han de preocupar per donar als seus fills un avantatge competitiu, però això no s’aconsegueix portant-los a escoles prestigioses, fent que els seus fills s’endeutin, o endeutant-se ells mateixos. El repte és que tinguin una passió. Aquest és l’avantatge competitiu.

Zuberoa Marcos. Quina relació té això amb una idea que menciones al teu darrer llibre sobre que els alumnes han d’estar preparats per la universitat? Tots els alumnes, tots els joves han d’anar a la universitat?

Tony Wagner. Aquesta és una qüestió molt important. T’explicaré què he vist quan he revisat les dades dels Estats Units, que no crec que difereixin gaire d’altres països. El 20% dels nostres alumnes de secundària no acaba l’institut. El 20% acaba l’institut, però no continua els seus estudis i pateix inestabilitat o desocupació crònica. El 60% va a la universitat. Però, d’aquest grup, el 20% abandona. Com a mínim, el 20% d’aquest grup que acaba la carrera té una feina per la qual no cal titulació universitària i que no té un sou de titulat universitari. Això ens deixa amb el fet que només a un 20% els ha funcionat aquest sistema enfocat vers els ensenyaments superiors. És una bogeria. Tenim un sistema educatiu en què només el 20% dels alumnes acaben aconseguint una feina que requereixi una titulació universitària.

Per mi, l’autèntic repte és que els nens tinguin opcions reals. Com fa Finlàndia. És l’únic país que puc dir que ho fa tot bé a l’hora de preparar els nens per l’era de la innovació. Tot va començar amb una crisi. Tenien una economia agrícola de baix rendiment basada en una sola cosa: els arbres. Els talaven com si fos la fi del món. I tenien un sistema educatiu mediocre. Així que, fa 40 anys, van obrir un debat nacional sobre com podrien prosperar al segle XXI. I van decidir que s’havien de centrar en el recurs que tenien a part dels arbres: la ment i el talent dels joves. Així que van transformar el seu sistema educatiu. I no van començar amb exàmens de major rellevància, com a la resta de països, sinó transformant la formació del professorat. Ara mateix, a l’actualitat, l’ensenyament és una de les professions més prestigioses a Finlàndia. Només s’accepta a un de cada deu candidats. A Finlàndia no hi ha exàmens, els nens comencen l’escola un any més tard, tenen menys hores de classe al dia, menys mesos de classe a l’any, i gairebé no tenen deures. I, malgrat això, la seva economia d’innovació és una de les més pròsperes, amb els percentatges més alts d’investigació i desenvolupament del món.

L’interessant és que Finlàndia ha demostrat què cal per estar preparat per l’era de la innovació, i dona opcions als nens. Quan tenen 11 anys, es comencen a reunir unes poques hores a la setmana amb el seu orientador. Tres anys després, els joves escullen entre un programa acadèmic convencional que els duu directament a batxillerat, i un programa d’educació tècnica que els duu directament a una bona feina, i també a batxillerat. El 45 % dels nens escullen el programa tècnic. Gairebé la meitat. Perquè els duu directament a una bona feina. Si molts de nosaltres no tenim aspiracions acadèmiques i no volem ni necessitem una educació universitària, aleshores, per què seguim dient als nens que tothom ha de cursar ensenyaments superiors? Jo tinc un mantra: no s’ha de preparar els nens per anar a la universitat, se’ls ha de preparar per la innovació.

Zuberoa Marcos. Tony, parlant d’innovació, i amb l’exemple de la dona que finalment va tenir tant d’èxit i va acabar treballant a Autodesk, recordo un terme que se sol mencionar quan parlem de formar les persones per l’era de la innovació, i és l’educació STEM. Ens centrem molt a dotar els alumnes d’habilitats tècniques, com la programació. La programació s’ha convertit en el nou anglès: tothom ha d’aprendre a programar. Però és l’educació STEM rellevant per l’era de la innovació?

Tony Wagner . Jo crec que és un camí cap a l’era de la innovació, però no n’és l’únic en absolut. Fa poc he vist les dades de desocupació dels recent llicenciats segons les seves llicenciatures. Òbviament, els que han estudiat una enginyeria aconsegueixen feina només llicenciar-se i tenen els sous més alts. Però saps qui els segueixen en sou i ocupació només llicenciar-se? Els d’Arts Lliberals. Els que tenen menys possibilitats de trobar feina són els llicenciats en Empresarials. Tornant a les Arts Lliberals, per què? Aquest és el sou d’un estudiant d’STEM i aquest és un d’Arts Lliberals. Cobren menys a l’inici. A la meitat de la seva carrera, els llicenciats en Arts Lliberals solen cobrar més que els llicenciats en STEM. La raó és que tenen una formació interdisciplinària. Són més capaços de pensar críticament, són més capaços de fer preguntes que algú que només sap programar. Acaben ascendint més sovint a posicions de lideratge. STEM és útil per començar, pots aconseguir una bona feina, probablement. Tot i que avui dia hi ha molt enginyers a l’atur. Però sovint, si has tingut una formació interdisciplinària, que és més completa, això afectarà la teva manera de pensar i la teva capacitat de resoldre problemes, i serà més probable que acabis tenint una carrera professional més interessant, gratificant i lucrativa.

Zuberoa Marcos. Casualment t’anava a preguntar pel paper de les arts, que se solen deixar de banda a l’educació STEM i la innovació. No obstant això, tu afirmes el contrari. De fet, ara hi ha un moviment…

Tony Wagner. Sí, és clar.

Zuberoa Marcos. …per intentar-les unir a les dues.

Tony Wagner. Sí, ho anomenem STEAM. Però jo veig un problema amb la manera en què s’ensenyen les arts a secundària. Posem els alumnes d’art apartats en un racó i els diem: “Sou especials, hi ha pocs com vosaltres, així que millor us posem aquí”. Als Estats Units aquests cursos no reben cap finançament. Fem alguna cosa diferent: integrem les arts a totes les classes. A Humanitats seria fàcil fer-ho. En lloc d’estudiar història i literatura americana, estudiem “l’experiència americana” i sumem-hi les arts. Vegem la història americana des del punt de vista de la fotografia, del ball, de la música, de l’art… Així es profunditza molt més en la cultura. Es pot fer a totes les cultures. Es poden integrar les arts al pla d’estudis. Els joves són molt creatius quan són a la guarderia i a preescolar, però gairebé cap ho segueix sent quan arriba a l’institut. Podem i hem de canviar això.

Zuberoa Marcos. Quant tardaran a arribar aquests canvis? Estem parlant de canviar el sistema educatiu. Hi ha persones com tu que duen molts anys investigant i tenen una idea molt clara sobre com hauria de ser, i hi ha bons models que ja estan demostrant que funcionen.

Tony Wagner. Crec que se’ns acaba el temps, tant socialment com mediambientalment. El món que estem creant cada cop es divideix més entre els que tenen i els que no, la bretxa és cada cop més gran en relació a la igualtat d’oportunitats. Estem creant una classe baixa permanent que no té cap destresa, que no té futur, i que sentirà que cada cop té menys esperances. Això explica el resultat de les eleccions als Estats Units i a altres parts del món. Aquest és un problema. Estem creant un grup de persones sense esperança. Un altre problema és que estem creant un món on la degradació mediambiental és més greu cada dia que passa. Si unim ambdues coses, una classe baixa permanent arreu del món que cada cop té més esperances, que se sent cada cop més marginada, que no té cap destresa per sobreviure al segle XXI, que no té mitjans per guanyar-se la vida ni per crear feina… El resultat és un món amb una major destrucció i degradació mediambiental. Jo crec que som davant d’una catàstrofe. A curt termini, probablement, no a llarg termini.

Zuberoa Marcos. Per què no tornem al principi de tot? A quan parlàvem de les forces que estan canviant el món. Una de les coses que comentàvem era que la joventut actual és diferent a aquella que hi havia abans perquè ha nascut i crescut en un món tecnològic. Alguns no coneixen un món sense internet i sense les xarxes socials. Ara estem parlant sobre un munt de maneres de canviar l’educació, però què sabem d’allò que els motiva en realitat? Aquesta manera d’aprendre els motiva? Què en sabem, d’això?

Tony Wagner. Hi ha un proverbi xinès de fa 2.000 anys que ho resumeix molt bé, segons la meva opinió. Diu així: “Allò que sento, ho oblido”. Tot el que intentem posar al cap dels nens amb classes magistrals, desapareix l’endemà de l’examen. El proverbi continua: “Allò que veig, ho recordo”. Per això les arts visuals són cada cop més importants per molta gent, per les històries que expliquen. I, per acabar, diu: “Allò que faig, ho comprenc”. Si practico el mètode científic, ho comprenc, en comptes de memoritzar la taula periòdica o qualsevol altra cosa. Jo crec que el missatge és clar i és universal: més aprenentatge per projectes, més aprenentatge pràctic, més aprenentatge aplicat a tots els cursos, a totes les escoles, a totes les assignatures. El resultat seran alumnes molt més motivats i que tenen un coneixement més profund del món que els envolta.

Zuberoa Marcos. Les persones que veuen aquestes entrevistes solen ser pares i professors. M’agradaria que ens donessis un missatge per cadascun d’ells. Si creus que un sol missatge pot servir pels dos, també val.

Tony Wagner. Sí que tinc un missatge, tant per pares com per professors: fomenteu més el joc, la passió i el propòsit a les vides dels joves, i creieu en ells. Perquè jo crec que, si els donem més oportunitats, si fomentem el joc, la passió i el propòsit, si fomentem la seva curiositat, prosperaran i contribuiran a la societat.

Un altre missatge que els donaria als dos és que en hem de plantejar posar límits a això, a l’ús d’aquests dispositius. Jo no crec en el fet de prohibir-los, que quedi molt clar. No crec que es pugui prohibir res, sabem que això no funciona. Però al model finlandès s’ensenya a la gent a saber quan, on i com fer servir aquestes tecnologies d’una manera intel·ligent. I s’educa la gent en l’ètica de les xarxes socials. Cada cop sento més històries de joves de secundària, adolescents, sobretot noies, a qui els seus companys destrossen mitjançant les xarxes socials. I no crec que ens estiguem prenent aquests problemes prou seriosament. I és una cosa que els pares ni els professors poden solucionar per si sols, sinó que cal asseure’s a parlar sobre el tema.

L’últim missatge que m’agradaria transmetre als dos és: treballeu junts per impulsar un sistema educatiu que prepari de debò tots els joves per la feina, per l’aprenentatge, per ser ciutadans actius i conscienciats, i per maneres actives d’oci al segle XXI. Necessitem veus conjuntes que advoquin per un sistema educatiu que permeti que els nostres fills i la nostra cultura prosperin i sobrevisquin.

Zuberoa Marcos. Gràcies, Tony.

Tony Wagner. Un plaer.