Mites sobre el desenvolupament motor dels nens

I les persones em contesten: «Doncs és clar, si no, aquesta criatura, quin sentit tindria, de fet, no fer-ho?» «I que li parin atenció?». «Home, doncs també, perquè és una necessitat del nen» «I que atenguin el plor?». «Doncs evidentment també, perquè si està plorant deu ser perquè li passa alguna cosa, deu ser com una forma de comunicació amb l’adult, de dir-li que alguna cosa està en desequilibri». I m’agrada molt fer aquesta reflexió per poder arribar a la idea que els nostres nens, les nostres nenes d’avui dia, els que estan naixent avui dia a la nostra societat, a la nostra cultura, tenen les mateixes necessitats que aquest petit nadó cavernícola que precisament tenia aquestes necessitats per ser escoltades per un adult, per ser ateses i enteses per aquest adult i perquè pogués donar-los una resposta i així poder sobreviure i així desenvolupar-se de la manera més adequada possible. I fixa’t si són importants les necessitats en la infància i fixa’t si és important respectar-les, perquè els nostres nens i nenes no podran durant molts anys respondre-les per ells mateixos i necessitaran un adult. I, a més, en funció de com aquest adult respongui és com es crearà aquest vincle d’aferrament. Aquest vincle d’aferrament segur que segurament també avui dia és una cosa que deus haver escoltat molt.

I per això es diu que l’espècie humana necessita un temps d’exterogestació, una gestació que es dona dins de l’úter, que són aquests nou mesos que tots coneixem, però també hi ha una exterogestació, un temps que, per naturalesa, el nadó hauria d’estar dins de l’úter i hauríem de respondre les necessitats de manera tan semblant com sigui possible a si fos allà dins. Aleshores, a causa d’aquests canvis, d’aquests canvis típicament humans, tenim unes criatures amb unes infàncies molt llargues, si ho comparem amb altres espècies, i molt dependents, perquè per si mateixos no podran sobreviure i llavors necessiten un adult, però no de qualsevol adult i no de qualsevol mena de resposta, necessiten, sobretot, adults que sàpiguen interpretar els senyals, el que ens està emetent el nadó, no només a través del seu plor, també del to corporal, del gest, que sàpiga interpretar-lo i que sàpiga donar-li una resposta. Si l’adult és capaç d’atendre les necessitats, i compte que, quan dic necessitats, no només em quedo amb menjar i dormir, que sol ser el típic que les persones escoltem, quan senten un nadó i diuen: «Doncs si ja ha menjat i ha dormit ara mateix, ja no sé què pot necessitar.» Bé, potser necessita atenció.

Aleshores, precisament, el vincle d’aferrament segur està relacionat amb més autonomia, amb més exploració, amb més aprenentatge a la llarga i, de fet, quan estem parlant de vincles d’aferrament segurs, estem fent referència a les famílies, però no només els vincles d’aferrament segurs es crearan entre el nen, la nena i la seva família, sinó que qualsevol adult que estigui en contacte amb la criatura desenvoluparà aquesta relació i desenvoluparà el vincle. I que important prendre consciència també sobre aquest assumpte des de l’escola, perquè són els mateixos nens o les mateixes nenes. Aleshores, cada vegada que hi hagi un nen en relació amb un adult, crearem aquest vincle i des d’allà també afavorirem aquests vincles d’aferrament segurs atenent les seves necessitats i tractant-los amb aquest afecte i amb aquest respecte.

Com n’és de complex. El que estem afavorint és que hi hagi un acompanyament, un acompanyament en el desenvolupament, en lloc de dirigir-lo. Quina diferència o que complex això d’acompanyar, de dirigir. Quan jo dirigeixo a algú jo tinc unes idees preconcebudes, tinc unes expectatives del que ha de passar, un objectiu i llavors soc jo el que intento portar-te a aquest punt. Quan jo acompanyo, és el nen o la nena el que està al centre i soc jo el que vaig estant al seu costat, per descomptat guiant-lo, perquè hi haurà moltes situacions en què hauré d’ajudar, en què hauré de protegir, perquè tinc una sèrie de coneixements que el nen o la nena no té, però estarà al centre, respectarem el seu ritme, respectarem els seus interessos, respectarem el seu desig, en definitiva, respectarem la seva essència, respectarem qui és aquest nen o qui és aquesta nena. I em ve un exemple que potser heu viscut alguna vegada. Si has estat… és clar que deus haver estat en una piscina, i llavors, doncs amb tota la il·lusió del món, veiem un pare o una mare que enfrontarà aquest nen al medi aquàtic. Bé, doncs si no tenim molt en compte les nostres necessitats i les del petit, ens pot entrar com aquestes ganes de voler-li ensenyar moltes coses ja i que gaudeixi, perquè l’aigua és un mitjà molt divertit i veiem el petit que és a la riba amb cert temor, amb certa prudència, perquè és un mitjà totalment nou, que potser, encara que ho ha provat altres vegades, doncs fa un any que no està en contacte amb aquesta sensació. I aleshores veiem la pressa de l’adult, l’objectiu de l’adult, que el nen salti a l’aigua i que salti on soc, i llavors l’anima de moltes maneres i no estem escoltant.

Més les expectatives dels pares que…

No estem fixant-nos en el seu gest, en el to corporal, en tot allò que ens està expressant a nivell no verbal, que potser ens vol agradar, ens vol acontentar, però li agradaria fer-ho d’una altra manera. Fins i tot en aquesta línia d’en lloc d’acompanyar el seu ritme, els seus temps, anem a la de dirigir, quantes vegades estem demanant fins i tot una mica més cada cop. El nen ja salta a l’aigua. Doncs ara ja li dic que no li donaré la mà, que ho faci sense mans, que s’atreveixi, que no passarà res, que confiï en nosaltres. Però no estem escoltant la criatura. Fins i tot a vegades diem: «No, no, que jo estaré aquí». I marxem una mica més enrere per veure si així l’animem. Potser amb aquesta expectativa de voler motivar-lo o d’animar-lo, estem deixant de banda quines eren les necessitats o el ritme en aquell moment. I perquè tot això passi, estem parlant que hem de donar llibertat en molts moments, en seguir els seus ritmes, temps, desig, exploració. Però també necessitaran, per altra banda, els límits.

Quan parlem a més sobre límits es poden generar nous dubtes. És clar, com expresso aquests límits? Perquè moltes vegades els emetem de manera molt confusa per a ells. Nosaltres tenim una manera de parlar adulta, però no sempre els arriba la mateixa manera que esperem que els estigui arribant amb les nostres paraules. És important explicar-los què n’esperem. I amb això no em vull referir que hàgim de donar grans explicacions o grans lliçons respecte a un límit. Però pensarem en un nen petitó, d’any i mig, de dos anys, que mossega. I per expressar el límit que no pot mossegar, perquè al final volem, dins d’aquestes línies de seguretat, salut i respecte, perquè respecti les altres persones. És molt petitó, encara no té consciència que, amb aquesta acció, està fent mal a les altres persones. De fet, fins i tot, per a ell, donar la mossegada és una cosa plaent. Però a vegades, en comptes d’explicar-li el que esperem d’ell, que és que no pot mossegar, marxem a límits com més filosòfics i li diem: «La boqueta és per fer petons». Realment al nen amb aquest «La boca és per fer petons» o «És per besar els teus amics» li està arribant el que n’esperem? També seria com un altre punt sobre el qual seria important reflexionar. A vegades ens incloem nosaltres dins del límit i tens un petit que està menjant ja per si mateix i comença a llençar menjar, igual que llença altres objectes quan està jugant i no passa res, doncs ara provo amb el menjar, a veure què és el que passa. I llavors li diem: «No llencem el menjar». «No llencem», i m’estic incloent. Potser el petit està pensant en el cap: «Mira, però jo sí. Per què? Per què no llencem el menjar? Jo ho puc fer».

Perquè no estem explicant realment què és el que esperem que passi. Pel que fa a aquests límits, també en funció del moment evolutiu en què estiguin, hauran de ser límits físics i no verbals. Jo vaig treballar durant molts anys en una escola infantil i una cosa que les primeres vegades que entres en una escola et xoca o et crida l’atenció és que tu endolles alguna cosa i de sobte els endolls no estan a l’alçada que estem acostumats, per normativa, estan a partir de metre i mig. Per què? Perquè es dona per fet que els nens tocaran, exploraran i seria un fre per al seu desenvolupament estar contínuament explicant-los, dient-los que no toquessin aquesta cosa tan interessant que hi és, que té uns foradets i que a més hi pots introduir coses. Doncs posem un límit físic per cuidar-te a tu, perquè tu puguis dedicar-te al que has de fer per la teva edat, què és jugar, què és explorar, què és aprendre. El col·locarem en un altre lloc i poso aquest límit físic. Els meus pares… sempre he sentit això a casa meva: «A mesura que van creixent els nens, les figuretes…» Abans, que els mobles estaven…

I quantes vegades dic allò de: «És que a l’hora de criar o acompanyar nens no hi ha receptes màgiques i no hi ha receptes universals», perquè a vegades busquem la recepta. Què faig si…? Què faig per a…? No hi haurà receptes. No hi haurà receptes perquè cada nen és diferent. Estarà en un moment del desenvolupament diferent. Cada adult també és diferent i estem parlant tota l’estona de relacions, d’enllaços, que no és: «Jo aplico això i això em funciona». És tot força més complex. Fins i tot, a vegades, una cosa que ens serveix un dia, ja no ens serveix cap altre. Que importa tenir com aquesta caixa d’eines plena de recursos a l’hora d’estar amb les nostres criatures, perquè en funció del moment, del dia, de com estigui, del que està passant, no ens servirà la mateixa eina. Fins i tot a vegades hi ha famílies que diuen: «És que no sé com són tan diferents, si els he criat igual». Segur que els has criat igual? Com a mínim, són dues persones diferents, amb els seus ritmes, necessitats, preferències, però és que nosaltres no som els mateixos. No podem ser els mateixos. Amb el primer no teníem tota aquesta experiència. Amb el segon, alguna cosa devem haver après durant aquest temps. I després, les circumstàncies, el moment. Però sí que és important tenir en compte cada etapa del desenvolupament, què és el que han de descobrir en aquestes etapes. Sobretot, per poder-hi posar més consciència i més atenció i potser no tenir unes expectatives equivocades. Perquè si jo tinc un nadó o un nen petitó, estic plantejant-me l’etapa de 0-3 anys, una de les necessitats que ha d’anar conquerint és la de descobrir el propi cos, establir un vincle amb els adults que té a prop, conèixer què hi ha al seu voltant, i la meva expectativa és que ha de fer amics, és que, quan anem al parc, el que ha de fer és crear o generar amistats i jugar entre elles d’una manera com ho fa un nen o una nena de primària, doncs que es passin la pilota, que es respectin els uns als altres, que comparteixin, doncs estaré gastant una energia en una cosa que no és el seu moment del desenvolupament.

Quan tenim clar quines són aquestes tasques principals que han d’anar fent els nens al llarg del seu desenvolupament, també les nostres expectatives són més ajustades i podem concentrar la nostra atenció i la nostra energia en alguna cosa que tingui més a veure amb allò que necessiten en aquell moment. Per exemple, un nadó, un nadó petitó, i estic anant al primer any de vida, una gran tasca que ha de fer és poder-se vincular amb aquest adult, amb aquest adult de referència que hem parlat, amb aquesta persona que passa més temps i més espai compartit amb el nadó, amb aquella persona que atén les seves necessitats, amb un nadó que comunica i un adult que cada cop l’entén i el comprèn millor. És una gran tasca poder elaborar tot això i per això és important, també, doncs que hi hagi estabilitat en aquest entorn, en què tampoc hi hagi moltes persones amb aquest nadó, que se m’entengui, lògicament hi haurà la família, a vegades hi haurà l’entorn de l’escola bressol, però no serà una necessitat del nadó estar amb moltes més persones, perquè, a banda de conèixer aquest referent, que puguin atendre les seves necessitats, poder-les emetre, anar-se’n adonant que el món és un lloc predictible, és un lloc segur, també ha de fer una feina molt important, que és conèixer-se a si mateix. I aleshores veurem un nadó que s’està mirant les mans. I es xucla les mans. Diem: «És que aquest nen no juga gens. A veure si li compro algun tipus de sonall o d’alguna cosa perquè es diverteixi, perquè s’entretingui». No, és que la seva tasca en aquest moment és conèixer-se a si mateix, conèixer com funciona el cos. Serà més endavant, quan ja sé com funcionen les meves mans, ja sé moure les cames, començo a interessar-me pel que hi ha més fora. Aleshores començo a interessar-me pels objectes i els agafo, els exploro, me’ls emporto a la boca.

Però com n’és d’important anar coneixent aquest moment en què estan. Hi haurà un altre moment molt interessant que serà el que he esmentat abans, entre l’any i mig i els tres anys. És un moment d’autoafirmació. El nadó estava molt fusionat amb la seva figura de referència, amb la persona que el cuidava, la necessitava moltíssim, hem parlat d’aquesta dependència inicial, i de mica en mica, gràcies a aquests descobriments que va fent, s’adona que quan ell emet un missatge amb un plor, amb una queixa, hi ha un adult que se n’adona, que és diferent d’ell, es va adonant que per si mateix pot anar fins a aquest objecte que li interessa i pot anar gatejant i agafar-lo i endur-se’l a la boca. S’adona que és un ésser diferent, que és un ésser independent, i llavors apareix una etapa d’autoafirmació, una etapa d’anar conquerint i construint la seva pròpia identitat. Qui és aquest nen o qui és aquesta nena? Si ho veiem així, aquesta etapa, aquests “no” que ens diuen, és l’època del jo solet. No ens ho prendrem com una cosa personal i ens anirem adonant de com va construint tot aquest procés emocional i psíquic tan important per al seu desenvolupament. Si jo no tinc en compte aquestes etapes del desenvolupament, pensaré que, fixa’t, hem arribat als terribles dos anys, és que em pujarà a la gropa i a més ja m’ho ha dit la veïna, que com no talli ara mateix aquestes conductes i sigui ferma, fixa’t d’aquí dos anys com pot ser. Bé, si conec el desenvolupament, podré centrar-me en el que realment necessita aquest nen o nena, que potser és més oportunitat d’escollir. Tindré en compte que apareixerà també aquesta afirmació i que és part del desenvolupament. Tres, sis anys. Comencen ja el col·le, però encara és una etapa on els aprenentatges són molt vivencials, molt corporals, on tot passa per moure’s, per fer, per provar.

Si a la meva expectativa està que ara ja és a l’escola i llavors s’ha d’asseure en un pupitre i ha d’estar allà fent determinats treballs, doncs serà una lluita contínua entre la seva naturalesa i el que jo li estic oferint. És important anar coneixent tot això. Arriben a l’etapa de primària, una etapa on continuen aprenent sobre el concret, com n’és d’important tot l’aprenentatge manipulatiu. Sembla que arriben a primària i ja tot és lliçó magistral, verbal, llibre de text, llegir. Sí, tenen unes noves habilitats, però continua sent molt necessari tot el que és vivencial, tot el que sigui concret. En Piaget ens parlava en aquesta etapa d’etapa de les operacions concretes, que poden operar des de la ment, però aquest pensament ha de passar per tot això més manipulatiu. És una etapa també important que aprenguin a gestionar el propi temps. Si no els donem aquesta oportunitat i jo dirigeixo tot el seu horari i no els dono aquesta oportunitat de gestionar el seu temps, si no dono moments de joc amb els seus iguals, on començaran a decidir, a defensar els seus punts de vista, perquè ara sí que es poden posar en el punt de vista de l’altre i poden defensar el propi, i no li estic donant aquests temps, estic frenant en certa manera aquestes necessitats que tenen en aquell moment del desenvolupament. I després arriben a l’adolescència, etapa tan temuda moltes vegades per la societat, perquè diem: «Què és el que passa aquí?». A vegades la vivim amb aquesta sensació que passi com més aviat millor, però no hem dit que totes les etapes del desenvolupament tenen un sentit i totes tenen un per què i totes tenen un valor? I serà un altre moment de tornar a reafirmar aquesta identitat. I aquesta identitat amb què ja m’enfrontaré al món adult.

Una etapa en què a més estan vivint multitud de canvis cerebrals, no només hormonals, que sempre atribuïm aquesta edat més a les hormones. Què passa al cervell? Un cervell amb una amígdala, l’amígdala és aquella part del cervell que ens posa en alerta dels possibles perills, doncs una amígdala que té més activitat de la que ha tingut en etapes anteriors i aleshores poden ser més susceptibles. Més susceptibles al que m’han dit, una mirada, un gest d’una persona. Puc veure com més perills al meu voltant i llavors reacciono. «És que està a la defensiva». Bé, perquè té aquests canvis cerebrals que el fan respondre així. D’altra banda, té un accumbens, que és aquesta part del cervell que s’encarrega de la part del plaer, de la recompensa, la gratificació immediata, que tot ja m’arribi sense demora, també més activa. Vull estar amb els meus amics, amb ells em sento bé. Demorar les gratificacions, saber que he d’estudiar tot això en lloc de poder sortir amb els meus amics serà una cosa que em costarà. I, d’altra banda, té una escorça prefrontal, que seria com aquell centre executiu del cervell, com aquella part que decideix si alguna cosa és més correcta, no ho és tant, les conseqüències de les accions, una mica més adormida en aquella època, per dir-ho així. És a dir, que es desenvoluparà a deshora, es desenvoluparà més tard i anirà més lent en el seu desenvolupament. Aleshores, pot ser que vegem el nostre adolescent i diguem: «Mare meva, és que no pensa les coses, és que només es deixa portar pel que li agrada. És que en aquesta època això d’esforçar-se li està costant.» Bé, quan tenim en compte el desenvolupament podem ajustar-nos molt més, podem tenir expectatives més adequades a aquesta fase que estem vivint i, per tant, els podrem acompanyar millor.

I, Laura, tu dius que cal tenir en compte evidentment el desenvolupament dels nens, però no només del que és cognitiu, és a dir, del que van pensant, del que es va desenvolupant al cervell, sinó també des del motor. Quins són els principals mites pel que fa a aquest desenvolupament motor dels nens?

L’Emmi Pikler era una pediatra hongaresa que als anys 30 a Hongria passava consultes de pediatria, però tenia una mirada cap a la infància diferent. No estava tant centrada en la malaltia, com en què és el que un nen o una nena pot fer per si mateix. Confiava en aquelles capacitats que tenen els nadons de poder anar aconseguint coses pels seus propis mitjans i, més tard, a la seva carrera professional, va començar a ser directora d’un orfenat. En aquella època, als orfenats hi havia taxes de mortalitat altíssimes. Els nens, encara que estaven mèdicament cuidats, encara que hi havia unes condicions d’higiene òptimes, doncs els nens no es desenvolupaven bé i hi havia, de fet, dificultats emocionals i aquestes dificultats emocionals després es traslladaven a la resta d’àmbits. Pikler el que va idear és un sistema a l’orfenat que ella dirigia perquè els nens poguessin desenvolupar-se bé en tots els aspectes, per no només reduir aquestes taxes de mortalitat, sinó que poguessin sobreviure tots els nens, però sobretot tinguessin un desenvolupament adequat en tots els aspectes. No ens ficarem aquí en poder explicar quin és aquest sistema de la pedagogia Pikler, però una cosa que va realitzar és, entre moltes altres, una investigació sobre moviment, sobre el moviment lliure, perquè ella, en aquestes condicions de l’orfenat, en aquest context, estava en condicions de poder realitzar una investigació on es controlessin tots els paràmetres exteriors, on la situació fos molt controlada, on hi hagués una mostra de nens, mostra perquè es diu així quan hi ha investigacions, prou àmplia per poder demostrar que els nadons estan preparats genèticament per adquirir per ells mateixos, sense que ningú els ensenyi, les diferents postures, suports i formes de desplaçament.

Això va ser un abans i un després, perquè una cosa que es podia intuir, es podia portar a la pràctica, queda demostrat que els nadons estan preparats per fer-ho. Què és el que també es descobreix? Doncs no només que hi hagi aquesta base de poder-ho fer, és a dir, que tots els nadons tindran, si no hi ha una dificultat de base, aquesta possibilitat de poder gatejar, sinó que, si nosaltres intentem ensenyar als nadons que adquireixin determinat moviment, que es col·loqui en determinada postura, seré més explícita, per exemple, tinc un nadó que està de panxa enlaire i el que vull és ensenyar-li a seure, llavors l’assec jo, el que generarem és crispacions, tensions, és a dir, que el moviment no ve perquè jo com a adult t’ensenyi a col·locar-te una postura o jo et col·loqui un aparell que em venen en una botiga perquè et col·loqui en aquesta postura, sinó perquè el nadó per si mateix va provant el seu cos, hi ha també un desenvolupament a nivell del sistema nerviós central i tot plegat va permetent que el nadó vagi adquirint aquestes postures, suports i desplaçaments. I, és més, quan nosaltres com a adults intervenim, amb la millor de les intencions, volent-los ensenyar, volent que així ho aconsegueixi fer, moltes vegades el que aconseguim és el contrari, que se saltin etapes. Exacte. Tot i que pot ser que aquí vingui el dubte de: «Bé, però és que tots caminen». És clar, perquè, com a espècie, tots els éssers humans, sense una dificultat, caminarem. Però aquest recorregut, aquesta seqüència, això que va passant fins que aconsegueixen caminar, sí que, en funció de com intervinguem, si respectem el procés o si no ho fem, no hi haurà aquest camí de la mateixa manera si es respecten o no, i això també ens pot generar el dubte de dir: «Bé, i aleshores nosaltres, com a adults, què fem? Significa que llavors jo em desentenc, el deixo aquí?».

Ni molt menys. Implica sobretot un canvi de mirada. Implica veure els nens i les nenes des de l’inici com a competents, com que poden aconseguir moltíssimes coses, en lloc de veure’ls com amb tot allò que els falta, tot allò que encara no fan, veure allò que sí que són capaços de fer i tenir aquesta confiança que allò passarà, per no afanyar-nos, per no posar-nos nerviosos, perquè tot tindrà el seu temps. A banda, vivim en una societat amb aquesta idea que com més aviat millor. Sembla que si ho aconsegueix abans serà més llest. Doncs no. Cada nen tindrà un ritme diferent. Què fem també? Acompanyar tot aquest procés. I això no és una cosa passiva que deixo el meu nadó, sinó que preparo l’espai, preparo les condicions, preparo els materials perquè puguis desenvolupar-te per tu mateix. I a més soc aquí, estic a prop, estic al teu costat perquè tinguis aquesta confiança suficient, aquesta seguretat que em tens a prop, perquè puguis centrar-te de nou en el que tu pots fer.

No, els nostres nens i nenes, sobretot quan són petitons, són aquesta globalitat i és el que s’afavoreix des d’aquesta psicomotricitat i sobretot des d’aquesta psicomotricitat vivenciada. Perquè no només els meus pensaments, les meves emocions es reflectiran al cos. Fins i tot els meus afectes. Els vincles. Com des de petitó he estat sostingut, he estat cuidat, he estat agafat. La seguretat que sento respecte a les altres persones estarà dins meu i de la meva vivència. I s’expressarà i s’exterioritzarà a través del cos, a través del moviment, a través de com els nens i les nenes utilitzen el seu cos, el seu moviment, els objectes, cosa que els psicomotricistes anomenem l’expressivitat motriu, que pot ser una paraula una mica diferent. Per això, des de la psicomotricitat, allò que afavorim és un espai, que és la sala de psicomotricitat, oferim uns materials, que són materials molt poc estructurats, materials que en si no ens diuen res, perquè són formes geomètriques d’escuma, cilindres, cubs, matalassos, cordes, cèrcols.

I aquí també puc viure tot aquest plaer que en un altre context no puc fer. Per això la sala de psicomotricitat tindrà un enquadrament específic que ens permetrà diferenciar el que es viu fora i el que es viu dins, que permetrà elaborar tot el que els nens van vivint i on també es compta amb la figura del psicomotricista, que serà aquest adult que sabrà acollir tots aquests jocs, que veuràs transformar, quan sigui el moment, tots aquests jocs, i els podrà ajudar a elaborar-los. Així que, una mica així com resum de la psicomotricitat, doncs és una pràctica que està molt centrada en el cos, en el joc, en l’acció, en una etapa on el joc, l’acció, el moviment, els ajuda en el desenvolupament maduratiu i també en el desenvolupament psíquic.

 Doncs tindrà una importància clau. I que important que em preguntis sobre el desenvolupament emocional, perquè fa unes dècades el desenvolupament emocional era una cosa que quedava oblidada. Posàvem la importància en els aprenentatges, en allò racional i allò emocional intenta contenir-ho i que no es noti gaire. Totalment. Ara estem en un altre moment, un moment en què es dona més importància a tot aquest desenvolupament emocional, a aquest àmbit emocional. Tu vas a una llibreria i la literatura infantil que hi ha sobre el tema, els llibres per al pare, que tenen en compte aquest aspecte. I per què és tan important? Doncs perquè les emocions són guies, són missatgeres. No és una cosa contra la qual hàgim de lluitar, sinó que, quan jo noto una emoció, és el que em ve a indicar que m’està passant alguna cosa, que m’està passant alguna cosa respecte a mi o respecte a com jo estic en relació amb els altres. I llavors, si soc capaç d’escoltar aquesta emoció, soc capaç de tenir-la en compte i faig alguna cosa en conseqüència, doncs en lloc de lluitar contra les meves emocions, em serviran i m’ajudaran. Aquesta part que ens ha arribat, doncs tindrà la seva repercussió en com els nens o nenes aprenen a anar vivint també amb totes aquestes emocions. I si hi ha alguna cosa que és clau perquè els nens i nenes puguin connectar amb aquestes emocions, entendre-les i de mica en mica regular-les, serà l’adult. Per què serà clau aquesta figura de referència, aquelles persones que estan compartint temps i espai amb els nens i les nenes? Doncs bé, primer, per aquestes estructures cerebrals de la infància.

fancia.

Els nens i les nenes no tenen aquesta escorça prefrontal desenvolupada. Què és l’escorça prefrontal? És la part del cervell més externa i que és a la zona més davantera del nostre cervell, que ja hem vist que era un cervell en formació, amb una infància molt llarga, que necessitaria moltes atencions. Doncs bé, aquesta zona del cervell és la que s’encarregarà de poder regular les emocions, de veure si la meva conducta és socialment adequada o no ho és. Aleshores, tinc aquesta part que no està desenvolupada, però, per contra, tinc un sistema límbic on sí que sento les emocions i que em permet expressar-les, que sí que està desenvolupat. És a dir, els nens petits sentiran les emocions, les expressaran, però per si mateixos no les podran regular, llavors necessitaran adults que acompanyin aquestes emocions, és a dir, que hi siguin, que hi siguin presents i que ajudin a regular-les. Perquè és clar, nosaltres som adults i nosaltres sí que tenim la nostra escorça prefrontal desenvolupada, o hauríem de tenir-la. On és el problema en tot això? Doncs que som una generació on no es donava gaire importància a les emocions.

Quan està enfadat, doncs no responc a aquest enuig. Li dic: «Doncs quan se’t passi, ja tornaràs» o «Calma’t, que no tinguis por, que no estiguis trist». No estic validant les seves emocions, fins i tot les estic negant, no les estic atenent. Aleshores aquest nen o aquella nena, després de molt de temps, després de moltes situacions, el que aprendrà és a no mostrar les seves emocions. Però no mostrar no vol dir el mateix que no sentir. Aleshores, a nivell fisiològic, el seu cos es continuarà activant, a nivell hormonal, aquestes emocions es continuaran disparant, però el cos aprendrà a no mostrar. I què trist no mostrar, perquè saps que, des de fora, l’entorn no acceptarà aquestes emocions que tu estàs expressant. Des d’un aferrament ambivalent, també resumint moltíssim, és quan es barrejarien les nostres pròpies emocions amb les del nen, i llavors el nen estarà vivint una emoció molt intensa. Ha caigut, s’ha fet mal, està espantat perquè s’ha fet mal al genoll i nosaltres, en lloc de calmar aquesta emoció, el que fem és augmentar la intensitat d’aquesta emoció, perquè m’espanto moltíssim i dic: «Mare meva, és que si et passa alguna cosa jo em moro. El que t’ha passat, m’enviaràs un dia a l’hospital». És a dir, estic barrejant les teves emocions amb tot el que t’està passant a tu, que encara no ets capaç d’acollir-lo, de sostenir-lo i de regular-lo, més les emocions de tot el que li està passant a la meva figura de referència causat pel que a mi m’ha passat. És a dir, no m’està ajudant a calmar a nivell emocional. I també tindríem l’aferrament desorganitzat. Aquest és l’aferrament que sabem que a nivell de salut mental serà el que més dificultarà el desenvolupament dels nens i les nenes. I el mateix, sent com a molt simples a l’hora d’explicar-ho, seria quan en lloc de trobar el nen o la nena seguretat en aquesta figura de referència, troba la font de por, la font de terror.

A vegades, perquè aquest adult pot ser el que m’ha fet mal i una part de si mateixos els diu: «Fuig d’aquesta font de terror que és la que t’està causant aquest malestar». Però hi ha una altra part de si mateixos que quan es desperta aquesta conducta d’aferrament és: «Ves-te’n amb la teva figura de referència». Aleshores tornen cap a la seva figura de referència, que li torna a dir inconscientment: «Fuig d’aquesta persona». I això sabem que no és adequat per al desenvolupament de la infància. Per això diem que l’aferrament desorganitzat estaríem entrant en temes d’abús, de maltractament, però és el més perjudicial per a la salut emocional de la persona.

Després de dues nenes, m’hauria encantat que haguessin vingut amb un manual d’instruccions i ara mateix els pares tenim accés a molta més informació de la que es tenia abans. Però és veritat que hi ha vegades que, amb tot l’amor del món, utilitzem estratègies errònies i que no són gens beneficioses per als nens. Quines són aquestes estratègies que utilitzem de manera errònia?

El que estem intentant és treure’l d’aquesta emoció en lloc d’ensenyar-li què cal fer quan senten aquesta emoció. Una altra estratègia que no seria adequada seria la negació, que és quan ens ensenyen a no pensar en això. «Però tu no estiguis trist, vinga, no pensis, no pensis en això.» No, és que em passa alguna cosa, m’està succeint i li he de donar aquest valor i aquesta importància. I després ja veuré com faig baixar totes aquestes sensacions que tinc a dins. O el control emocional, que és quan l’adult intenta que el nen o la nena no senti i que pugui controlar, que per edat no podran regular les seves emocions per ells mateixos, aquestes emocions. «Però no tinguis por. Però no t’enfadis. Quan ja estiguis calmat, aleshores tornes». Al final això, què ens indica? Doncs un adult moltes vegades que no és capaç de regular les seves pròpies emocions, que no és capaç de controlar les seves pròpies emocions i que, veure les emocions a l’altre, el fa sentir encara més incòmode i per això les intenta contenir, les intenta controlar. Però, per altra banda, hi ha estratègies que sí que ens ajuden. Començaríem pel més senzill: amb atendre aquesta emoció, què és el que està passant? On la notes al cos? Validar aquesta emoció. «Veig que estàs enfadat, però no pots colpejar el company». Que això no treu que posem aquest límit després, perquè separem sobretot la persona de la conducta. La conducta és el que pot no ser adequat. La forma que has tingut d’expressar-ho és el que no és adequat. Però tu, com a persona, pots sentir, pots expressar i, sobretot, soc l’adult, el que t’ajudaré a regular. Que important també el llenguatge que fem servir.

Perquè moltes vegades posem aquestes etiquetes als nens o nenes. No és el mateix expressar que en aquest moment estàs fent soroll i jo necessito silenci perquè he d’estudiar per a l’oposició, perquè tinc l’examen d’aquí a dos mesos i a més avui tinc una mica de mal de cap. A dir: «És que ets un sorollós». Aquí ja he posat aquesta etiqueta i a més ets tu com a persona qui ets el sorollós. Quan ocorren aquestes situacions, també utilitzar una narrativa, una explicació adequada. Segur que has viscut aquesta situació. Hi va un nen petitó, d’un parell d’anyets, i pica amb una taula. I llavors l’adult diu: «Taula dolenta, pega-li a la taula». És clar, on estem posant el locus de control? El locus de control és aquest control que tu tens sobre la vida i sobre les situacions. L’estem posant a l’exterior, on les coses inanimades et venen a fer mal. Quines creences estem cultivant en aquest nen o en aquesta nena? En comptes d’explicar-li que anava de pressa o corrent i ha xocat amb la taula. Podrà actuar com a models. A vegades ens centrem molt o gastem molta energia en fer que, per exemple, demanin perdó. O demanin les coses per favor. En una edat i en un moment evolutiu en què ni entenen què és demanar perdó, ni entenen què és demanar les coses per favor. En una època en què sí que aprenen moltíssim del nostre model i del nostre exemple: jo vull que doni les gràcies quan algú li dona alguna cosa, doncs quan el meu fill em doni alguna cosa, li donaré les gràcies jo i li estic ensenyant el model de com es fa. Jo vull que digui «ho sento» després d’una situació en què s’ha equivocat o no ha fet alguna cosa correcta, doncs quan jo m’equivoqui com a adult, que també m’equivoco amb el meu fill, doncs li diré que ho sento i que no he actuat de la manera més adequada. Aleshores sí que tenim estratègies que ens ajuden en aquesta regulació de les emocions. Però, com veus, som nosaltres els adults els que hem d’estar acompanyant tots aquell moment i aquesta regulació emocional.

Si és petit, no sabrà per què és allà i només tindrà una necessitat d’estar amb els seus referents, amb la resta del grup i no comprendrà què és el que fa aïllat. I si és més gran, el que cultivarà és ressentiment i aprendre a fer-ho sense que l’enxampin. Aleshores, implica no fer res? No, al revés. Implica un procés més complex, un procés de comprensió. El que parlàvem de: comprenc en quin moment del desenvolupament estàs, què és el que pots entendre, què és el que no pots entendre en aquest moment i m’ajustaré a la manera com ho pots entendre i com t’ho explico. Connexió. Lògicament, si has fet alguna mena de conducta, t’has deixat emportar per una necessitat no coberta i per una emoció. Com t’ajudo a regular tot això? I quan ja estiguis calmat i ja estigui regulat, arribarem a la correcció, com t’ho explico, com et faig saber que potser això que ha passat no era adequat i com podries actuar en un altre moment. Per exemple, hi ha dos nens a l’escola, tres anyets, són al pati i un agafa el camió que porta l’altre. I, com que no el deixa anar, el colpeja. Què fem? Comprensió. Connexió. Correcció. Comprensió: entenc el moment evolutiu en què et trobes. Tens tres anys i et deixes portar pel teu desig, per això et ve de gust en aquell moment. I has vist aquest camió de joguina tan maco que està portant a més l’altre nen i ets en una edat on les joguines s’utilitzen molt com a mediador. És a dir, que m’interessa la joguina, però realment el que m’interessa és que la portes tu, però com que no tinc estratègies per poder-me relacionar amb tu, doncs m’interesso per aquest camió, per aquesta joguina. I també comprenc que està en un moment evolutiu en què no és capaç de posar-se al punt de vista de l’altra persona, que això és una capacitat que adquiriran molt més tard. Aleshores no és una cosa que ha fet per fastiguejar l’altre o per molestar-lo, perquè sempre l’atacarà, sinó perquè vol interactuar i vol en aquell moment aquest camió.

Comprensió. Connexió: veig en quina emoció es troba. Hi ha enuig? Bé, doncs el primer moment és anar a aquesta situació. M’ajupo a la seva altura, tinc els dos nens a prop i me’n vaig a la part de correcció. Ja m’escolten, estan atenent en aquest moment, a nivell emocional ja hi ha aquesta connexió. Doncs aleshores posaré el límit. Veig que vols el camió, però l’està utilitzant aquell nen. Quan s’acabi, pots agafar-lo tu. I si no, mentrestant pots anar a jugar a un altre lloc. A un nen li arriba el missatge que mereix ser respectat. A l’altre nen li arriba el missatge que ha de respectar els altres. No em fico encara dins de la seva ment a intentar explicar-li: «Però no veus que si li treus… Perquè després un altre dia, quan tu portes joguines i te’ls estiren no t’agradarà aquesta sensació…», perquè no són capaços de comprendre tot això. Me’n vaig al concret, fins i tot: «Mira la cara, no li ha agradat que li estiressis el camió». Me’n vaig a allò concret en el moment en què estan i sobretot tenint en compte què és el que vull que puguin fer d’una altra manera i li dono aquestes eines perquè puguin utilitzar-les en altres ocasions.

I no que tu com a nen hagis d’ajustar-te al de l’adult. Si jo estic donant menjar i espero que obris la boca, és molt diferent de ser jo qui pressiono la teva boca amb la cullera i ja estic fomentant aquesta autonomia. Quan som capaços de sintonitzar, que es diu en psicologia, o d’anar al ritme i a les necessitats d’aquell nen o nena. Em diràs: «Laura, però aleshores em costarà més temps». Bé, és possible, és possible que siguin uns segons de més, però tot el que estem fomentant en aquestes interaccions quotidianes que passen tantes vegades al dia, doncs serà un gran pes. Anem al nadó petitó de nou i tenim la nostra criatura que està en aquesta etapa. Comença a tenir dos o tres mesets, que es comença a mirar les mans, comença a estar com més centrada en el que passa a l’exterior i ja no només en si mateix i a la cara de la figura de referència. I anirem creant també moments perquè pugui anar conquerint aquest desenvolupament motor autònom, perquè pugui anar jugant per si mateix. Seran temps molt breus, molt curtets, amb nosaltres a prop, moments en què haurem de preparar un espai, un espai de joc, com pot ser el terra. El terra és un lloc ideal, perquè sempre es comporta de la mateixa manera, on evitem possibles accidents respecte a si està en una superfície més alta, preparem aquest espai a terra, si cal, l’aïllem perquè tèrmicament no estigui fred, però que notin aquests suports del seu cos sobre aquest terra que sigui ferm. I llavors li donarem també aquesta possibilitat que vagi descobrint el seu propi cos, els seus suports, la seva postura, com vol ser-hi, com no vol ser-hi.

Què diferent de quan jo li imposo una postura i el poso assegut o el poso en un aparell que em venen per a nadons on l’he de lligar, immobilitzar o que el fa anar per sobre de les seves possibilitats. Oferim, doncs, un espai on el nadó pugui anar movent el seu cos, pot anar descobrint en quina postura vol estar, en quina necessita estar. Però oferim també uns objectes, uns objectes que serien les seves joguines, però que no han de ser les típiques joguines comercials que els compraré en un lloc específic, sempre que siguin materials, objectes que siguin segurs, que no siguin tòxics per al nadó, li interessarà molt més estar en contacte amb material lleuger que pugui utilitzar amb les seves manetes, que no sigui perillós, però que tingui textures diferents, sabors diferents, que siguin de materials diferents, per exemple, una flamera de metall, un cullerot de fusta. Quin interès. Que interessant és tot això per als nens i nenes petits i que poc fomenta o afavoreix la seva autonomia quan el que li oferim és únic, o, encara que hi hagi gran quantitat, de joguines que diuen al nen el que ha de fer. I ara m’està venint al cap una taula d’aprenentatge que està quieta, que està estàtica, on l’infant l’únic que pot fer és tocar-la amb el dit i, de manera passiva, escoltar els sons que emet, observar els llums que hi ha allà. Els nens i nenes necessiten agafar-los, necessiten portar-lo a la boca, necessiten llançar-lo, necessiten adonar-se de si es trenca, de si no es trenca. I per això, els objectes quotidians seran molt més rics que aquestes altres ofertes més tancades i menys estimulants a nivell sensorial. I quan oferim materials d’aquest estil i deixem que siguin ells els que triïn quins volen utilitzar, durant quant de temps, que puguin desplaçar-se fins a ells, els puguin agafar, se’ls puguin emportar a la boca, en aquestes situacions estem afavorint aquesta autonomia.

Fins i tot és possible que ho hagi demanat d’altres maneres, però mentre t’ho he demanat d’altres maneres, no he rebut la resposta. Quan ho faig així, aleshores ja la teva mirada se’n va cap a mi. Amb això vull dir que els nens i les nenes necessiten sentir-se mirats, necessiten ser ells els que estan jugant, els que estan actuant i tenen un adult que és present, un adult que, amb aquesta presència, està enviant un missatge de per mi ets important, el que fas és interessant i, en canvi, què és el que passa amb les pantalles i què passa a la nostra societat últimament? Que, en lloc de ser nens mirats per adults, són nens aturats, observant a través d’una pantalla el que fan els altres, és a dir, que es dediquen a mirar, quan el que haurien de ser és mirats i ser ells els que actuen sobre la realitat. I també m’inquieta molt el poder que tenen aquestes pantalles. Com en una etapa on aprenen fent, on hi ha tant de moviment, on hi ha tant de joc, on hi ha tanta explosió, es queden atrapats veritablement amb la pantalla. Sí, el temps que va durar a la pantalla, perquè fins i tot quan apaguem el dispositiu apareixerà una frustració, un enuig, una rebequeria, aquesta sensació que mai en tenen prou. És a dir, que a nivell emocional també ens està marcant un impacte diferent del joc. Perquè, quan juguen a la sala, es mouen, s’expressen, pugen, baixen, però també connectaran amb el cansament. I ara paro i estic una estona quieta i després una altra vegada torno a jugar i em fa connectar amb els meus cicles, els meus cicles d’activitat, els meus cicles de descans, em fa estar a l’aquí, a l’ara, a la vida. En canvi, amb les pantalles s’hi aferren, necessiten estar-hi més. I hi ha una frase al meu llibre «Deixa’ls ser nens» que jo crec que resumeix molt bé això que generen les pantalles, que em sembla tan curiós en aquesta etapa que és la de: «Enceneu les pantalles i s’apagaran els nens».

I una d’elles que em sembla molt evident, però que la tenim molt poc en compte, és tenir en compte tot allò que transmetem a través del llenguatge no verbal. Transmetem moltíssim amb el nostre cos, amb la nostra postura, amb el nostre gest, amb el nostre to de veu i, si parlem de primera infància, els tres primers anys són molt més permeables a tot aquest llenguatge no verbal, que és el que estem transmetent amb les paraules. Aleshores, quan jo li dic a un nen: «Que no cridis» i li ho dic cridant, no s’estan quedant amb l’ordre que jo estic donant, sinó amb com jo ho estic fent. I això estaria també molt unit a com som com a models en aquestes situacions. Estan aprenent contínuament de tot allò que fem. Els set primers anys és una etapa en què aprenen moltíssim del nostre exemple. Doncs si jo vull que no tregui les coses de la mà i no li tregui la joguina a la seva germana, doncs no aniré a treure-li la joguina per tornar-li a la seva germana, perquè aprendran de l’acció que estem transmetent. Aquest llenguatge no verbal en si mateix, si n’anem sent més conscients, també podrem adonar-nos que a vegades estem nosaltres en total tancament, com perquè allà ells se sentin escoltats, ells se sentin tinguts en compte i llavors puguin atendre a allò que volem explicar-los que és adequat o no és adequat. Important també, aquesta paraula és dels psicomotricistes, la fem servir molt els psicomotricistes, que és estar a l’escolta, però no una escolta de veure què és el que ens expliquen amb paraules, sinó a tot allò que m’estàs transmetent amb tot el teu cos. Perquè els nens ens transmeten contínuament, fins i tot abans de parlar, a través del to de veu, de la mirada, del gest. Aleshores llegirem una mica més amb les seves conductes, amb com es mouen, amb què s’estan aferrant, a tot això que ens estan transmetent més enllà del que ens estiguin dient amb paraules.

Una cosa que també ens ajuda als conflictes és tenir en compte que l’amor és incondicional. I això què vol dir? Doncs que passi el que passi, facin el que facin, sempre els estimem. I això ho han de tenir claríssim. Podrem no estar d’acord amb el que han realitzat, amb la conducta, però l’amor hi serà. A més, ens posarem al punt de vista d’un nen. Imagina’t quina por. Que complex. En un món on encara no saps què és adequat o què no ho és, què és correcte, què no és correcte, en funció del que facis, el que més necessites, que és l’amor, l’afecte, la pertinença de la teva família, de les teves figures de referència, saber que això t’ho poden retirar. I quantes vegades això es fa servir com a amenaça. «Doncs si no t’ho menges tot, la mare no t’estimarà. Doncs com no aprovis, t’enviarem a un internat. Un dia… Mira, em teniu fins aquí, un dia agafo la porta i me’n vaig». Aquestes amenaces d’abandó fins i tot al parc. «Doncs ja me’n vaig del parc. O vens o et quedes aquí solet». Quina por, no? Per als nens. Doncs seran situacions que ens tancaran a la comunicació i farà que apareguin més conflictes. El llenguatge que utilitzem, a vegades amb els nens fem servir molt el sarcasme, els dobles sentits com una manera de posar límits o posar el nostre punt de vista i és important saber que fins als cinc o els sis anys els nens no entenen aquest sarcasme i aquest doble sentit. És allà, posant-se les sabates per si mateix, li porta més temps i nosaltres diem: «Tu tranquil, si tinc tot el dia». Què li arriba del nostre llenguatge no verbal respecte al que estem transmetent amb les paraules? El que volem transmetre realment no li arriba perquè no som clars. I quan li arribi el que li volem transmetre, estem sent molt ofensius i no afavorirem que cooperin i que llavors, d’acord, m’ho poso més de pressa, sinó que ho prendran com el que és, com una ofensa, com una burla, i llavors estaré encara més reactiu a aquesta situació. Aleshores ja veiem que receptes màgiques no en tenim, però tenim petits tips, petites idees que ens ajudaran a poder enfrontar-nos millor a aquestes situacions del dia a dia.