“La meva aventura més gran és la meva vida”

Bertrand Piccard. Moltes gràcies per l’acollida. Bon dia a tots i a totes. És un plaer passar aquesta estona amb vosaltres. Normalment, les meves entrevistes són molt directes, cara a cara amb una persona, però aquí sou seixanta per fer-me preguntes. És un enfocament totalment diferent i m’agrada moltíssim, la veritat. Em dic Bertrand Piccard. Soc suís, explorador i psiquiatre. Quina relació hi ha? Doncs la relació és que m’agrada explorar noves maneres de pensar i noves maneres d’actuar. I això es pot fer al món interior, mitjançant la psiquiatria, la psicoteràpia, la filosofia, l’espiritualitat; i es pot fer al món exterior a través de les aventures, l’aviació, l’aeronàutica… I què va donar lloc a això? Doncs va venir del que vaig viure a la infància. El meu pare va ser explorador, el meu avi també, després us explicaré. La meva mare era música i li atreia molt tot el relatiu a la filosofia oriental, la psicologia i l’espiritualitat.

I em van inculcar l’interès pel desconegut, pel que encara no coneixem, el que no sabem, per tot el que hi ha per descobrir, per entendre… Crec que, per més que em remunti a la meva memòria, de nen sempre vaig voler entendre què és la vida, què és la mort, què és Déu, què són les malalties, què és el dolor, què és la felicitat. Parlava molt sobre aquests temes amb la meva mare en el pla filosòfic i, amb el meu pare, de tot el que la tecnologia podia ensenyar-nos o del que ens permetria assolir. Per això, quan dic que soc psiquiatre i explorador, la gent no veu la relació, però, per mi, és una cosa òbvia. Explorar el món exterior i explorar el món interior. Això va ser també el que va fer que m’interessés per tot allò que permet desenvolupar les nostres capacitats personals, per anar un pas més enllà del que ens creiem capaços. Us confessaré una cosa. Quan era petit, tenia vertigen. Per ser explorador, és un hàndicap força important. No gosava enfilar-me a un arbre. Era una mica poruc. I quan vaig veure volar, als setze anys, el primer ala delta, un delta pla, aquests triangles de roba amb un pilot a sota que es desplaça movent el pes del cos per fer girar l’ala, em vaig dir: «Això és el què m’agrada».

«Això és el què m’agrada». Era la primera vegada en què podia ser explorador d’alguna cosa nova i alhora intentar curar el meu vertigen. Intentar fer més del que em veia capaç de fer. Així que vaig començar a volar. Vaig començar a fer vols de molta altitud. Tenia setze anys. Pels meus pares no va ser fàcil. Vaig començar a fer vols acrobàtics. Amb això vaig aprendre que quan t’enfrontes a un perill no queda altra cosa que fer-ho bé. No pots pensar en el vertigen. No hi ha espai per a la por perquè no et projectes en el futur. Ets en aquell instant present. Et concentres i ho vius amb el cos. I és el cos qui mou l’ala delta, qui gira a l’esquerra, qui gira a la dreta, baixa, remunta, etcètera. I va ser aquesta experiència de prendre consciència de l’instant present als setze anys el que em va canviar la vida. Aquí em vaig adonar que pots ser més competent, que pots endinsar-te en el desconegut, que pots arribar més lluny del que creus si estàs connectat amb tu mateix, si estàs connectat amb la natura, si estàs connectat amb la vida. Va ser una experiència espiritual, però també una mica tècnica. Això va ser el que em va motivar a ser psiquiatre perquè em vaig dir: «Potser la gent que s’ho passa malament viu desconnectada de si mateixa i dels seus recursos interiors… Tampoc cal que facin delta, molt menys acrobàtic, però potser poden aprendre a reconnectar-se amb ells mateixos». I vaig començar a tractar pacients amb psicoteràpia, hipnosi… Fa vint anys que tracto pacients. I està comprovat que, quan acceptes el procés de canvi, que t’obres al desconegut, els dubtes i els signes d’interrogació es tornen uns estímuls increïbles per ser més creatiu, per innovar més, per ser més competent, per interactuar millor amb un mateix, amb els altres i amb la vida. Aquest còctel de filosofia, psicologia, espiritualitat, tecnologia, aventura i exploració és el que m’ha guiat al llarg de la meva vida. La resta m’ho haureu de preguntar vosaltres. Tinc entès que heu preparat moltes preguntes sobre la volta al món amb globus, sobre la volta al món amb avió solar, sobre els meus futurs projectes, sobre el meu compromís… ecològic o mediambiental. Hi ha un munt de temes que podem tractar. Ara, us cedeixo la paraula.

Luis. Hola, Bertrand. Me llamo Luis y me gustaría saber más sobre tu historia familiar, cómo te ha llevado a ser el explorador que eres hoy. Entonces, quería saber más quiénes fueron tu padre y tu abuelo y qué hazañas hicieron. Y cómo fue esa infancia que viviste en tu familia.

Bertrand Piccard. La meva infància va ser força especial perquè, d’una banda, tenia a la meva mare música i filòsofa; de l’altra, tenia els meus referents masculins que eren exploradors científics. El meu avi, Auguste Piccard, va ser el primer ésser humà a volar fins a l’estratosfera, quan es creia impossible. Els avions volaven a quatre mil metres. Quan feia mal temps, no era fiable, era perillós. Hi havia molta resistència de l’aire, per la qual cosa es consumia molt de combustible. El meu avi va pensar que si feia una cabina pressuritzada podria pujar a setze mil metres d’altitud, sobreviure on amb prou feines hi havia aire i demostrar que es podia volar molt més alt en aire enrarit, és a dir, un aire amb menor resistència, on vas més de pressa i consumeixes menys combustible. Ell ja tenia una preocupació ecològica. Cercava l’eficiència energètica. Cal pensar que en aquella època ningú no havia fet això. Tothom li va dir que era impossible. No va trobar cap asseguradora que li assegurés el vol. Cap empresa aeronàutica volia fabricar la nau. Va encarregar la fabricació de la càpsula a un fabricant de barrils de cervesa. Va pujar sense assegurança. I en arribar als setze mil metres d’altitud, fou el primer home a veure la curvatura de la Terra amb els seus ulls. I va ser una aventura increïble, va tenir un impacte fascinant. En aquella època era com trepitjar la Lluna. Per posar-ho en context.

Quan va tornar, va ser la prova que es podia fer moltíssim més del que es pensava fins aleshores. Va suposar l’inici de l’aviació moderna el mil nou-cents trenta-u. A més, el meu avi també era físic. Era amic de Marie Curie, d’Albert Einstein… Als quaderns del meu avi vaig trobar firmes de gent que convidava a sopar a casa. Hi sortia Marie Curie, hi sortia Albert Einstein, hi sortia Amelia Earhart… Sortia gent increïble que em fascinava. I eren amics del meu avi! Després el meu avi va inventar el batiscaf. És com el globus estratosfèric, però per submergir-se a les fosses marines. El va fabricar amb el meu pare i el meu pare va ser el primer a submergir-se a la fossa de les Marianes a onze mil metres de profunditat. És el més profund de l’oceà. No hi ha res més profund. Això també tenia un objectiu ecològic. Penseu que, el mil nou-cents seixanta, tots els governs del món volien llençar els seus residus tòxics perillosos i radioactius a les fosses marines perquè pensaven que estaven buides i no molestaven. L’objectiu del meu pare era descobrir si hi havia vida a onze mil metres de profunditat perquè, si n’hi havia, evidentment, allà no es podia llençar res. I, quan es va submergir, va trobar un peix i gambes. Va pujar i va dir: «Això demostra que hi ha vida. Hi ha oxigen. Hi ha corrents entre la superfície i el fons que mouen l’oxigen». I va ser l’inici de la prohibició de… fer servir les fosses marines com a abocador.

Aquestes eren les històries que sentia jo a casa. Sentia que l’exploració científica ajudava a protegir el medi ambient, que teníem una responsabilitat de cara a les pròximes generacions. El meu pare després va continuar construint submarins per explorar el corrent del Golf, els llacs europeus, i la gent que venia a sopar a casa eren astronautes, exploradors, alpinistes, protectors del medi ambient, cineastes… Jo vaig passar molt de temps de nen pensant que era normal explorar. Em semblava normal fer coses impossibles. Que era normal no tenir por. Quan vaig créixer em vaig adonar que no. Que la majoria de la gent no és exploradora. Per mi va ser un xoc. Vaig pensar: «No pot ser. Com és de bonic fer el que és impossible, desenvolupar, inventar, innovar, per què la gent té por? Per què tenen por del desconegut? Per què tenen por del canvi?». I la veritat és que aquestes històries em van marcar molt. A més, després de la història, venia la llegenda. Hergé, quan va escriure «Tintín» va fer servir el meu avi com a inspiració per al professor Tornasol. Té gràcia perquè quan la meva filla tenia set o vuit anys em va dir: «Pare, saps què? No estiguis trist perquè el teu avi hagi mort. Pots veure’l quan vulguis a ‘Tintín’».

Va ser tan bonic veure que la història del meu avi havia passat d’història a llegenda… Del globus estratosfèric i el batiscaf científic al còmic. I això permetia perpetuar el missatge. I, per altra banda, hi havia la meva mare, que em mostrava el món interior. La investigació espiritual, la investigació filosòfica… De vegades saltaven espurnes entre el costat científic del meu pare i el costat intuïtiu de la meva mare. Jo al principi vivia una mica al «què faig? Em decanto per la ciència o per la intuïció filosòfica?». Al final, al cap d’un temps, em vaig adonar que es podien compaginar totes dues. És molt important. No cal triar entre dos extrems. Es pot agafar el que és bo de cadascú i combinar-ho en una cosa única per integrar aquestes diferències. Això també em va marcar moltíssim. Es pot fer ciència de manera filosòfica i es pot fer filosofia de manera científica. Així va ser com vaig evolucionar en els meus diferents projectes. Però, al contrari que el meu pare i el meu avi, quan torno de les meves expedicions parlo més de les meves emocions que no pas de la tecnologia. El meu pare i el meu avi deien: «Quina por hem de tenir? Confiem plenament en la tecnologia». Però jo torno i dic: «Doncs hi ha vegades que he passat por, però és normal. Podem superar les nostres pors per assolir els nostres objectius de totes maneres». És una cosa que em va ensenyar també a gestionar la meva pròpia vida. A gestionar les meves pors, les meves dificultats, les meves crisis. No només vius aventures quan ets al cel o sota el mar. Vivim aventures cada dia de la nostra vida: quan coneixes algú, quan t’enfrontes a una crisi o un problema, un accident, una malaltia, un conflicte… Això també són crisis que cal gestionar i crec que el que he après és que la felicitat no és tenir una vida plena de facilitats. La felicitat és entendre que la vida ens ensenya moltes coses i que cada problema és una oportunitat per conèixer-se millor a un mateix i als altres, per desenvolupar-se i millorar. Al final, podem partir del globus estratosfèric i acabar en el que és filosòfic.

Laura. Hola, Bertrand. Bé, a tu segur que el teu pare i el teu avi de petit t’explicaven moltes històries sobre les aventures que tenien. Quina era la que més t’agradava? Ens en podries explicar alguna?

Bertrand Piccard. Recordo el meu avi com un senyor gran molt afectuós, com a avi, perquè tenia quatre anys quan va morir. Així que el que en sé és, principalment, per les històries del meu pare, el que vaig llegir als llibres i als diaris i altres. Però hi ha un moment que fa que ho recordi perfectament malgrat com n’era jo de jove. Un cop vaig anar a veure’l a la seva residència de vacances, en un hotel a la muntanya. Tenia menys de quatre anys. Devia tenir tres anys. Estava gatejant per sota la taula i vaig ficar els dits en un endoll. Em vaig electrocutar i van saltar els ploms de l’hotel. Tothom es va espantar molt, jo inclòs, però em vaig emportar tal xoc que no me n’he oblidat a la vida. Potser, si no m’hagués passat, no tindria cap record dels moments amb el meu avi. A toro passat, va ser una situació força còmica. És cert que el meu avi era un geni universal. En aquella època encara era possible. El mil nou-cents trenta ho podies saber gairebé tot. Ara ja no. Ara només ho sap tot ChatGPT, però nosaltres ja no, com a éssers humans. Però en aquella època hi havia reunions de físics a les quals assistien el meu avi, Marie Curie, Albert Einstein, Niels Bohr, Schrödinger, Lorenz… És a dir, tots els físics que estaven descobrint les lleis de la física moderna. És impressionant imaginar aquesta època. Cadascú posava sobre la taula nous instruments, nous ensenyaments, noves teories… I en aquest context va ser quan el meu avi va fer els seus ascensos a l’estratosfera, el mil nou-cents trenta, mil nou-cents trenta-u. Volia estudiar els raigs còsmics. Per això calia pujar molt. I també calia demostrar que es podia volar a més altitud, en aire enrarit, amb una cabina pressuritzada, que es podia volar amb menys resistència a l’aire, amb menys consum de combustible, de manera més eficient i més ecològica. Era obrir la porta a una mena d’aviació que en aquella època es creia impossible. Llavors, quan es va enlairar, els diaris van publicar que moriria. Va aterrar en plena nit en una glacera. Ningú sabia on era. Tothom va afirmar que l’expedició havia estat una catàstrofe, que havia mort. La meva àvia es va veure amb quatre fills i va pensar: «M’he quedat vídua». I l’endemà, el meu avi va baixar de la muntanya on va aterrar, va arribar fins a un telèfon, va trucar i va dir: «Soc aquí, ha sortit bé». I va ser increïble. Tot el món es va adonar que sí que era possible, que ho havia aconseguit i començava una nova època per a l’aviació.

És cert que la idea de veure la curvatura de la Terra a setze mil metres d’altitud en aquella època era una novetat impressionant. A mi em va marcar molt, és clar, escoltar aquestes històries. Perquè a totes les èpoques es diu que alguna cosa és impossible. Però en canviar els paradigmes, en canviar la nostra manera de pensar, veiem que es pot fer molt més i que el que és impossible no existeix en la realitat. El que és impossible és a la ment dels que creuen que el futur sempre serà com el passat. El futur no és com el passat. El futur és desconegut, incert, impredictible i ens obliga a ser creatius, innovadors i a canviar la nostra manera de pensar per poder inventar un futur diferent. Sens dubte, totes aquestes aventures em van marcar molt. A més, quan el meu pare va treballar amb el meu avi per fabricar el primer batiscaf, que van fabricar al sud d’Itàlia, també era considerat una bogeria. Els submarins de tots els exèrcits navals del món se submergien tres-cents metres. I entre el meu pare i el meu avi van construir un submarí que baixava onze mil metres. Ells sols amb un grapat de treballadors. Després, com us explicava abans, el submarí va baixar a onze mil metres, van constatar que hi havia vida allà baix, i això va ser molt important en la conservació del medi ambient perquè va demostrar que no es podien llençar residus tòxics i radioactius a les fosses marines perquè contaminaria tota la mar, ja que hi havia vida, oxigen, corrents verticals que traslladen l’oxigen a les profunditats i que barregen els oceans. Però, deixant tot això de banda, era l’experiència de dos homes i un grapat de treballadors fent el que països sencers no aconseguien fer. Per què? Perquè el meu pare i el meu avi tenien aquest esperit de pioners, tenien aquesta visió, aquesta flexibilitat, aquest qüestionament i es van dir: «Anirem problema a problema fins a resoldre tots els obstacles i assolir una solució». Més enllà de la tecnologia, per mi era tot un exemple del que som capaços de fer els éssers humans només amb el nostre enginy personal.

José. Hola, Bertrand. Ets com el veritable Phileas Fogg de Juli Verne. Ets la primera persona a fer la volta al món en globus aerostàtic i voldria que ens comentessis com va ser aquesta experiència. Quant va durar? Què vas aprendre?

Bertrand Piccard. Exercia de metge ajudant a un hospital. Havia començat a formar-me en hipnosi. Feia ala delta. I un pilot de globus em va proposar de travessar l’Atlàntic en globus amb ell. Era una carrera des dels Estats Units en què participaven cinc globus. Guanyava el primer a arribar a Europa. Jo no era pilot de globus, però m’apassionaven totes les aventures aeronàutiques. I vaig pensar: «Doncs això m’agradaria fer-ho». Algú va pensar: «Proposeu-li-ho a en Bertrand. És psiquiatre, sap tècniques d’hipnosi i t’ajudarà a gestionar l’estrès, el son, el fred, la calor i els desafiaments psicològics, etcètera». A mi em va semblar una gran idea aplicar al cel els meus dots hipnòtics. Vaig respondre que sí. Com és lògic, em vaig formar com a pilot de globus ràpidament. Ens vam enlairar als Estats Units i vam guanyar la carrera en aterrar a Espanya, a Peque, a la província de Zamora. Hi va haver dos globus més que van acabar a l’aigua, un altre va aterrar al Marroc… Vam guanyar nosaltres perquè vam ser els únics a aterrar al continent europeu. Va ser una experiència meravellosa. Aleshores, vaig pensar: «D’acord, he recorregut cinc mil quilòmetres. Ha estat l’experiència de la meva vida. Però… si recorro trenta-cinc mil quilòmetres més, faria la volta sencera».

Vaig començar a somiar a fer la volta al món en globus sense fer escales. Però no era el primer a somiar-hi. Ja ho havien pensat en Richard Branson, l’Steve Fossett i set o vuit equips més de tot el món llestos per fer-ho, que ja ho havien intentat i ja havien fracassat. Vaig anar a parlar amb una empresa, que és una empresa de rellotgeria suïssa especialitzada en aviació. I els vaig plantejar dur a terme el projecte plegats. Em van dir que sí perquè també els apassionava aquest esperit pioner d’intentar fer el que els altres donen per impossible. Recordo perfectament que vaig pensar que estava boig, no per voler fer la volta al món, sinó per com de tard que emprenia aquesta aventura quan els altres ja estaven llestos per fer-ho. De fet, els altres van continuar intentant-ho i fracassant. Jo vaig fer fabricar un primer globus, fallit. Els altres van continuar fracassant. Jo vaig desenvolupar el Breitling Orbiter 2. Va sortir una mica millor que la primera vegada perquè vaig voler nou dies, però tampoc ho vaig aconseguir. Els altres van continuar fracassant i, al final, amb el Breitling Orbiter 3 ho vaig aconseguir.

Aleshores, s’aprenen moltes coses. D’una banda, el vol amb globus, que és extraordinari. T’empeny el vent i per canviar de direcció cal canviar d’altitud. Això és perquè l’atmosfera està formada per capes meteorològiques molt diferents que van cadascuna en una direcció. És a dir, que si vas a la direcció equivocada, els meteoròlegs et diuen que provis a tal altitud, que el vent va en una altra direcció. Així, us van guiant en tres dimensions. Puges o descendeixes per trobar el corrent adequat fins a aconseguir donar tota la volta. Per mi, era una metàfora magnífica de la vida perquè a la vida de vegades també vas en la direcció equivocada perquè no tens prou altitud psíquicament. Així que a la vida també podem deixar anar llast de les certeses, els costums, les velles creences, les pors i altres per canviar d’altitud psicològica, filosòficament i espiritualment fins a trobar altres influències, altres direccions, altres solucions, altres estratègies per arribar on ens agradaria. Sens dubte, va ser una experiència filosòfica extraordinària. Però vaig aprendre una altra lliçó durant aquest procés que va durar sis anys. A tenir paciència. Perquè emprens aquest projecte, veus que els altres estan més a prop i intentes afanyar-te, però no, no es pot anar més de pressa que la vida. Vaig aprendre a tenir paciència i a ser perseverant. Perquè quan fracasses diverses vegades cal tornar-ho a intentar, però cal tornar-ho a intentar d’una altra manera, no igual. I potser per això vaig triomfar on van fracassar d’altres. Perquè les persones contra les quals competia sempre ho reintentaven de la mateixa manera. Sempre repetien els mateixos errors tècnics, estratègics i humans. Mentre que jo, amb cada fracàs, ho passava malament, tampoc ho pintaré com una cosa divertida. Fracassar és un disgust, però és molt important saber en què has fallat, corregir l’estratègia i provar-ho d’una altra manera. Després de cada fracàs, vaig canviar detalls tecnològics, estratègies, negociacions amb països, vaig anar a la Xina a negociar que el globus pogués passar pel país, vaig canviar d’equipatge, vaig canviar de copilot… En Brian Jones va substituir el copilot que tenia abans per tenir més probabilitats d’aconseguir-ho. I a la tercera va ser la vençuda. Aquest aprenentatge gràcies a la flexibilitat i la creativitat és importantíssim. No s’ha de tenir por del fracàs. Així no vas enlloc. Però quan fracasses has d’aprendre a fer-ho d’una altra manera. Vet aquí la diferència entre l’obstinació i la perseverança. Quan ets obstinat et baralles contra l’obstacle i fracasses sempre pel mateix motiu. Quan ets perseverant fracasses una vegada o dues, però cada cop aprens a fer-ho millor i al final ho aconsegueixes. La veritat és que, per mi, el projecte del Breitling Orbiter era el somni de la meva vida, perquè per fi era un explorador que feia una cosa que no s’havia fet mai; però també era l’escola de la vida, un aprenentatge personal i va ser el que em va permetre fer tot el que va venir després.

Manuel. Bertrand, y ¿algún paisaje o lugar que te haya impresionado que nos pudieras compartir?

Bertrand Piccard. He vist paisatges magnífics. D’albada, de vespre, el delta del Ganges, per exemple, sota la llum de la Lluna plena. Són moments increïbles perquè, imagina’t que ets a aquesta altitud i és nit tancada, quan es fa de dia només veus una ratlla platejada al centre de l’horitzó. A poc a poc aquesta ratlla es va fent més gruixuda i tens tot el cel platejat i la terra fosca. I en un segon apareix el Sol i ho pinta tot de color. Quan ho veus, et dius: «Acabo de presenciar la creació del món. Segur que va ser així». I n’he vist vint-i-un. Vint-i-un vespres. Va ser extraordinari. També hi va haver un moment durant una d’aquelles albades. Va ser el més sorprenent. És el que veieu en aquesta imatge. Era el vint-i-unè dia, a punt d’aterrar. Una hora abans d’aterrar. L’ull de bou de la càpsula tenia gebre per la humitat de la nit. Hi havia un cúmul de vidres de gel. S’aprecia a la foto? Tots els vidres de gel estaven taronges perquè a l’altra banda hi havia l’albada. I en veure’l vaig dir a en Brian Jones: «Seria una foto increïble. He d’immortalitzar-ho». Em mira i em diu: «Però si estem aterrant. Com se t’acut posar-te a fer fotos?». I li vaig dir: «Això no ho tornaràs a veure a la vida. S’ha de fer una foto». I ell: «D’acord, fes-la, però afanya’t». I jo: «D’acord, però per fer-la has de sortir de la cabina perquè vull un bon enquadrament».

Em va dir: «Estàs boig de remat». I jo: «És igual». Va sortir de la cabina, vaig treure la foto i ja vam tornar tots dos i vam aterrar. Crec que és la foto més original que he fet a la vida. Veieu el vidre? Veieu que a l’altra banda hi ha l’albada? Mai veureu l’albada si no mireu més enllà del vidre. A la vida passa igual. A la vida hi ha un vidre davant del nostre futur. Hi ha pors, ansietats, problemes, crisis, malalties, divorcis, accidents, guerres, problemes… Moltes vegades ens convencem que el problema és tan gran, que el vidre és tan gros, que preferim patir amb el vidre que coneixem, «aquí em faig servir», que arriscar-nos a travessar el vidre perquè no sabem què hi ha a l’altra banda. Crec que aquí és on tenim la capacitat per decidir com a éssers humans de ser pioners, exploradors, o no. És a dir, decidir descobrir alguna cosa nova o continuar patint en allò que coneixem. És clar que quan hi ha un vidre s’ha d’intentar travessar-lo. I en aquell moment entens que aquesta crisi no et ve a destruir, aquesta crisi et fa obligar a canviar d’altitud, a veure les coses d’una altra manera, a desenvolupar noves aptituds, a aconseguir eines noves, que et permetin ser millor que abans de la crisi. En aquell moment ho vaig entendre. Aquesta foto l’he mirada durant hores. M’he passat centenars d’hores mirant-la. I cada vegada aprenc alguna cosa nova. Va ser llavors quan vaig entendre que una crisi, si l’acceptem com una cosa que pot ser útil, es converteix en una aventura. Una aventura és una crisi que acceptem. Mentre que una crisi és una aventura que rebutgem. Aquesta decisió s’ha de prendre amb cada obstacle a la vida. Cada cop que hi ha un vidre davant del futur, ens hem de dir: «D’acord, què en puc aprendre? Com en puc sortir més fort? Quines eines i aptituds puc desenvolupar per aprendre alguna cosa d’aquesta crisi i per veure l’albada que hi ha darrere el vidre?». Aquesta foto… és la foto més important que he fet. M’alegro de poder ensenyar-vos-la i explicar-vos-la avui.

Elena. Hola, Bertrand. Em dic Elena. Suposo que tu totes aquestes gestes no les vas aconseguir sol. A mi m’agradaria saber què és el que busques en l’equip que t’envolta i què significa el treball en equip per a tu.

Bertrand Piccard. Molt bona pregunta, Elena, perquè és clar que sense equip no s’aconsegueixen coses així. Fins i tot quan només hi ha un pilot o dos al globus, hi ha tot un equip que ha fet possible aquest triomf. Jo el que busco en un equip és que hi hagi diferències entre les persones. No busco semblances. Si tens un equip on tothom pensa igual, un més un és igual a un. No hi ha idees noves. Però si tens gent molt diferent i cadascú té una experiència diferent, de vegades no s’hi està d’acord, però intentem entendre per què l’altre pensa d’una altra manera i això permet arribar al fet que un més un és igual a tres: l’experiència d’un, l’experiència de l’altre i una tercera experiència que hem descobert gràcies a l’altre, que mai no hauríem tingut sense. Això permet ser creatiu davant de tots els problemes durant els preparatius. Cal fabricar un globus, cal fabricar un avió solar, cal aconseguir els permisos de vol, cal entendre la tecnologia, calen consellers que ens expliquin on ens hem equivocat i per què ha sortit malament… I quan t’enlaires, passaràs vint dies amb una altra persona en una càpsula diminuta. Part de la preparació tècnica va ser la preparació psicològica amb en Brian Jones. Ens havíem de conèixer l’un a l’altre. Parlàvem de tot. De política, de religió, de filosofia, d’economia, de la nostra infància, de tot. Cada cop que estàvem d’acord en alguna cosa dèiem: «D’acord, això res. No és interessant perquè hi estem d’acord». Cada vegada que no estàvem d’acord, ens paràvem i dèiem: «Això sí que és interessant. Per què penses això quan penso el contrari?». I així jo m’endinsava en la seva visió del món i ell, en la meva i vam formar un equip extraordinari. Jo el que vaig dir després que sortís bé el vol va ser que ens vam enlairar com a pilots, vam volar com a amics i vam tornar com a germans. Va ser totalment així. Fa vint-i-cinc anys d’aquesta foto. Doncs… encara estem molt units. Perquè vam viure una cosa increïble com a aventura, però també en termes de relació humana. Vam aprendre a explicar-nos-ho tot. Amb codis. Per exemple, quan dèiem: «Aquesta situació em resulta una mica incòmoda», l’altre es partia perquè sabia que volia dir que estava fins a la coroneta. I llavors l’altre deia: «D’acord. Què et passa? No estàs còmode? Què fem?». I ja deies què et molestava.

I així vam aconseguir explicar-nos-ho tot i compartir els nostres problemes, les nostres pors, les nostres alegries… a pilotar superbé, a gestionar els problemes amb els mitjans de comunicació. Els mitjans de vegades intenten crear tensions perquè ven més. Nosaltres no vam entrar mai en això. Vam tenir un equip de luxe. I sempre que ens veiem és així. Els meteoròlegs, els controladors aeris, els enginyers de vol, els que van construir el globus, tots sentíem que junts havíem estat capaços de fer una cosa que ningú més havia fet. No perdem de vista que aquest vol va durar vint dies. Sense escales. Abans d’enlairar-se, el vol més llarg havia durat sis dies. El nostre va durar tres cops i mitja més. Tothom creia que era impossible. Hi havia fins i tot un especialista aeronàutic que escrivia al diari cada dia que no ho aconseguiríem mai, que l’equip era pèssim, que el globus no valia res, que Breitling ens posava en risc per guanyar publicitat. La segona setmana de vol, ja escrivia cada cop menys. La tercera setmana de vol va deixar d’escriure, va desaparèixer i va ser quan ho vam aconseguir.
Veieu que també hi ha tota una relació amb el món exterior? Et trobes gent que pensa: «Aquests estan bojos de remat». I, a poc a poc, s’adonen que se’n surt. El que més em va arribar d’aquesta fita va ser que el públic no em va escriure per felicitar-nos, sinó per donar-nos les gràcies. Per compartir el vostre somni, per emprendre una aventura que es creia impossible, però que va donar esperança perquè va demostrar que tot és possible. Així que va ser una aventura personal excepcional. Cada vegada que recordo aquest vol de fa vint-i-cinc anys, em fa la impressió que va ser ahir.

Carlos. Hola, Bertrand. Em preguntava si durant els viatges has tingut alguna experiència extrema o si en aquests moments has sentit por.

Bertrand Piccard. Crec que l’experiència més extrema va ser mentre feia una demostració de vol acrobàtic amb l’ala delta i l’ala es va partir a l’aire. Vaig fer una pirueta i em vaig llançar en picat per agafar impuls per fer un tirabuixó i l’ala no va sortir del picat. Va continuar caient en picat, va prendre massa velocitat i va esclatar en ple vol. Vaig començar a fer voltes, no veia res, tenia la cara xopa de sang, l’horitzó donava voltes a mil per hora, estava desorientat i vaig pensar que moriria. Tenia clar que moriria. Però, de sobte, em va venir un flaix de lucidesa i en comptes de sentir que girava, vaig sentir que estava quiet i que era la terra la que donava voltes, no jo. Vaig agafar la nansa del paracaigudes, vaig tirar i sacsejar les cordes perquè es desemboliquessin i llavors es va obrir el paracaigudes i vaig caure tranquil·lament en un terreny entre una vinya, una estesa elèctrica, un bosc i una carretera. Vaig fer el que feia falta, però també vaig tenir molta sort. Quan vaig aterrar, vaig mirar al cel i vaig donar les gràcies al meu àngel de la guarda. Però crec que el més important és entendre que no cal donar una situació per perduda fins que no hi ha res més a fer. El més fonamental és no entrar en pànic. Si entres en pànic, estàs perdut perquè ja no fas què cal fer.

Crec que l’experiència més extrema va ser mentre feia una demostració de vol acrobàtic amb l’ala delta i l’ala es va partir a l’aire. Vaig fer una pirueta i em vaig llançar en picat per agafar impuls per fer un tirabuixó i l’ala no va sortir del picat. Va continuar caient en picat, va prendre massa velocitat i va esclatar en ple vol. Vaig començar a donar voltes, no veia res, tenia la cara amarada de sang, l’horitzó donava voltes a mil per hora, estava desorientat i vaig pensar que moriria. Tenia clar que moriria. Però, de sobte, em va venir un flaix de lucidesa i en comptes de sentir que girava, vaig sentir que estava quiet i que era la terra la que donava voltes, no jo. Vaig agafar la nansa del paracaigudes, vaig tirar i sacsejar les cordes perquè es desemboliquessin i llavors es va obrir el paracaigudes i vaig caure tranquil·lament en un terreny entre una vinya, una estesa elèctrica, un bosc i una carretera. Vaig fer el que feia falta, però també vaig tenir molta sort. Quan vaig aterrar, vaig mirar al cel i vaig donar les gràcies al meu àngel de la guarda. Però crec que el més important és entendre que no s’ha de donar una situació per perduda fins que no hi ha res més a fer. El més fonamental és no entrar en pànic. Si entres en pànic, estàs perdut perquè ja no fas el què s’ha de fer. Jo portava un paracaigudes que m’havia regalat el meu pare. Em va dir: «No et regalaré una ala delta perquè és molt perillós, així que et regalo un paracaigudes per assegurar-me que així, almenys, vas segur». I això em va salvar la vida. Em va salvar la vida aquest paracaigudes. L’àngel de la guarda em va salvar la vida. I em va salvar la vida fer el que calia fer quan tocava. I és l’experiència més extrema que he viscut. Per descomptat, podeu pensar que estic boig de remat. «Té fills petits i fa ala delta acrobàtic. Gairebé es mata fent un tirabuixó. Està xafat». Us contestaré amb una frase d’en Paulo Coelho que m’encanta. En Paulo Coelho va escriure: «Si penses que l’aventura és perillosa, prova la rutina. És mortal».

Víctor. Hola, Bertrand. La veritat és que és un plaer escoltar-te. Moltes gràcies. I m’agradaria saber com apliques la hipnosi per dormir i si fas ús de les tècniques de psicoterapeuta pels teus viatges. També he llegit per aquí que et feia fòbia volar i volia saber si era cert.

Bertrand Piccard. La veritat és que la hipnosi cal entendre que és capgirar l’atenció, de l’exterior a l’interior. Normalment estem pendents del que passa fora de nosaltres. Veiem, toquem, olorem, sentim. Tot és fora de nosaltres. A la hipnosi enfoquem aquesta atenció cap a l’interior. I en espirar, baixem al nostre interior. Aquí entrem en contacte més íntimament amb les nostres eines, les nostres capacitats, la nostra gestió de les emocions, la nostra consciència. En realitat, quan fas hipnosi amb un pacient i li ensenyes tot això, després ho pot fer pel seu compte. Tu, com a hipnoterapeuta, també ho fas amb tu mateix. Durant el vol hi vaig recórrer molt per tranquil·litzar-me, per adormir-me i per despertar-me. A la foto que veieu aquí darrere, vam fer assajos al simulador de vol. Abans de fer vols de llarga durada amb l’avió Solar Impulse, vaig fer vols de llarga durada al simulador. Aquí em vaig passar tres dies i tres nits a la cabina amb elèctrodes, electroencefalograma, electrocardiograma, etcètera. Hi havia metges per fer seguiment i analitzar si les meves capacitats psíquiques disminuïen amb el temps o augmentaven. El que és extraordinari és que tant en el cas d’André Borschberg, el meu company del Solar Impulse, com en el meu, les capacitats augmentaven amb el temps.

Això demostrava que les tècniques d’hipnosi de regeneració permetien funcionar molt millor. Però és clar que quan estàs sol a cabina no dorms tota la nit seguida. Vas per trams de vint minuts. Endolles el pilot automàtic, poses el despertador en vint minuts, et prens un instant d’abducció hipnòtica i descanses. De vegades dorms una mica i d’altres, tot just dorms, però reposes forces. I al cap de vint minuts, toca sortir-ne. Prens els comandaments, comproves que tot va bé i tornes per vint minuts més. Mai no hauria imaginat que podia dormir tan poc i estar fresc, atent i eficient. Van ser tres dies, en què vaig dormir… menys de quaranta-cinc minuts cada nit durant tres dies seguits i estava bé. I vaig pensar: «D’acord. Les aventures són interessants, perquè et treuen de la teva zona de confort i t’empenyen a fer tot allò que creus que no ets capaç de fer». La hipnosi és de gran ajuda per això. No sé si ho hauria aconseguit sense la hipnosi. El més interessant també és que la hipnosi, quan no pots dormir perquè has de pilotar o el que sigui, et permet despertar-te i estar atent. En lloc d’anar-me’n a l’espiració, la calma i la relaxació, feia servir la inspiració per despertar-me, prendre consciència del món exterior i sortir de mi, per no estar només dins meu, i reunir forces per estar alerta i despert. És a dir, que, en funció de com es faci servir la hipnosi, fas de maximitzador de capacitats. Rendeixes millor en tots els àmbits. Això va ser el que em va fascinar d’aquest enfocament.

Javier. Hola. Hola, Bertrand. Em dic Javier i actualment hi ha moltes iniciatives davant del canvi climàtic, però no sabem si estan donant resultat. Hi ha gent que fins i tot pateix ecoansietat. Tu què en penses respecte a l’actualitat?

Bertrand Piccard. Durant cinquanta anys hi ha hagut una visió de l’ecologisme i la protecció del medi ambient que no resultava gaire atractiva, siguem sincers. Què se sentia? Deien que protegir el medi ambient era caríssim, que requeria molts sacrificis: cal sacrificar la mobilitat, la comoditat; que caldria alentir el desenvolupament econòmic… No dic que sigui just ni dic que sigui fals. Dic que durant cinquanta anys no ha estat atractiu. Que molta gent pensa: «Doncs si això és l’ecologisme, no ens interessa. Ens hi oposem». I tampoc era el correcte perquè es van entossudir a buscar un statu quo que pretenia preservar el sistema actual tant de temps com fos possible. Crec que totes dues són errònies. Crec que avui dia no toca fer sacrificis, perquè ningú no els farà, sinó deixar de contaminar com ho fem perquè estem a prop de la catàstrofe. El que cal és canviar el discurs, fer que l’ecologisme sigui atractiu i emocionant. Cal presentar l’ecologisme com una aventura del nostre món per obrir noves oportunitats. Millora la qualitat de vida i també augmenta el poder adquisitiu. Quan la gent paga el vint per cent del sou per sufragar l’energia: la llum, la calefacció, l’aire condicionat, la benzina del cotxe… Costa moltíssim i contamina.

Si fem servir energies renovables, que són molt més barates que el petroli i el gas; si fem servir vehicles elèctrics, si tenim la casa ben aïllada per no malgastar energia, si tenim una bomba tèrmica… al final paguem menys. Tindrem més poder adquisitiu. I així demostrem que la protecció mediambiental pot ser viable en el pla econòmic. Pot ser un avantatge econòmic per a la gent més pobra. Pot ser un avantatge industrial per a la indústria perquè què suposa posar l’ecologisme al centre del desenvolupament industrial? Que guanyarem en eficiència, que modernitzarem el món a força de deixar de malbaratar energia, aigua, menjar, recursos naturals, residus… És que cal entendre que estem al món del passat. És un món de malbaratament. Ha estat així durant un segle i creiem que cal continuar així. No. Hem de parar. Però la gent no s’adona… que aquest món on estem viu de forma arcaica amb infraestructures i sistemes antiquats i desfasats. Som com un peix a l’aigua que està tan acostumat a estar a l’aigua que no sap que està mullat. Nosaltres vivim al món del passat, del malbaratament i de la ineficiència i, com ens pensem que és el normal, no ens adonem. Jo ho vaig entendre mentre volava amb Solar Impulse sense soroll, sense contaminació, sense combustible, i podia volar tant de temps com volgués. I vaig pensar: «Això és el present. Això és el normal. La resta és el món del passat. Amb motors tèrmics ineficients, calefacció ineficient, cases mal aïllades, processos industrials desfasats, energies contaminants… Com ens conformem amb això?». I per això vaig muntar la meva fundació per buscar solucions. Al principi em van dir que era impossible, que no hi havia solucions capaces de protegir el medi ambient i desenvolupar l’economia i la indústria alhora. A mi quan em diuen que alguna cosa és impossible m’ho prenc més com un estímul que com un obstacle. Així que vaig centrar la meva fundació en aquest camp durant uns quants anys i hem trobat mil sis-centes solucions entre sistemes, processos, infraestructures, productes, materials, dispositius… que protegeixen el medi ambient en tots els àmbits.

Aigua, energia, mobilitat, construcció, indústria, agricultura, gestió de residus, economia circular, indústria digital… tot això, però més eficient, més modern i més rendible a nivell econòmic també. És una manera de demostrar que es pot reconciliar l’economia i l’ecologisme. Crec que això és el que cal per tenir esperança. Perquè si només parlem dels problemes: que si és car, que si requereix sacrificis, que si l’economia ha de disminuir… Qui s’hi apuntarà? Però si dius: «Un moment, modernitzarem el món i aportarem solucions noves, tindrem més poder adquisitiu, millor qualitat de vida, aire més pur, més ocupació, es crearan nous llocs de treball a tot arreu»; aquí és clar que hi ha esperança. Quan parles en aquests termes ja no hi ha ni ecoansietat ni ecodepressió ni això de “no hi ha futur”. S’ha acabat el fet que els joves no vulguin tenir fills perquè el món se’n va en orris. Però el món no s’enfonsa. Si posem fil a l’agulla amb un esperit pioner, el món no s’esfondra. El món s’ensorra si t’atures. Si et bloqueja la por i et paralitzen les dificultats, llavors sí que se’n va en orris el món. El que s’ha de fer és espavilar. El que faig amb la meva fundació és espavilar la gent i dir-los: «Hi ha solucions. Són solucions ecològiques, econòmiques, industrials, polítiques i mediambientals. Ara toca aplicar-les i implantar-les». Treballo molt amb governs. Muntem activitats amb altres països també, amb altres institucions, amb ciutats i regions. A parer meu, això és el que hauria de fer tothom: posar-se a implementar les solucions existents.

Cristina. Hola, Bertrand. Una de les teves darreres aventures ha estat poder impulsar un avió amb energia solar. Què més ens pot explicar sobre aquest projecte?

Bertrand Piccard. Quan vaig acabar la volta al món en globus, quedaven quaranta quilos de propà líquid dels tres mil set-cents quilos que hi havia en enlairar-se. És a dir, s’havia d’aterrar ja. En aquell moment em vaig adonar que el cel no és el límit. Se sol dir això de The sky is the limit, però no és cert. El cel no és el límit, és el combustible. El límit és l’energia. Hem de deixar de malbaratar-la. Llavors em van entrar ganes de tornar a fer la volta al món, però sense fer servir combustible. I se’m va acudir desenvolupar l’avió Solar Impulse, que funciona amb energia solar. Tot i que des del món de l’aeronàutica em van dir que era impossible, perquè el Sol no podia donar prou energia per fer volar un avió nit i dia. És interessant perquè aquest és el paradigma del nostre món. Sempre cal produir més en comptes de preguntar-se com consumir menys. Com és obvi, no podíem augmentar la potència del Sol, però sí que podíem construir un avió d’allò més eficient que necessités molt poca energia per volar. Per això té unes ales tan grosses.

Té l’envergadura d’un “Jumbo Jet”, potser fins i tot més, pesa el mateix que un cotxe i tots els motors junts tenen la mateixa potència que un ciclomotor. Gràcies a això vam poder fer la volta al món. El vam batejar Solar Impulse, però bé es podria haver anomenat Efficiency Impulse, perquè era gràcies al Sol, sí, però també a l’eficiència energètica. L’avió consumia poquíssima energia. Ningú el va voler construir al món de l’aeronàutica perquè segons la seva lògica: «Un avió petit és lleuger. Un avió gran pesa. I el vostre és gran i lleuger. Això no funciona. Si és gran, ha de pesar. Com pot ser gran i lleuger? El destrossaran les turbulències, no podreu maniobrar, caurà en picat…». Al final, vam tenir un equip extraordinari que va construir l’avió i ens va permetre fer la volta al món sense combustible, només amb energia solar. El més graciós és que tots els que al principi em deien que era impossible i que es van negar a ajudar-me, després de l’èxit de Solar Impulse, es van posar a desenvolupar projectes d’aviació elèctrica. Així és la vida del pioner. Al principi et diuen que és impossible i quan ho aconsegueixes, aleshores diuen: «Ah, doncs ho ha aconseguit. És normal. Ho farem nosaltres». Evidentment, no hi haurà avions solars en un futur pròxim per transportar desenes de passatgers, però tampoc no era aquesta la meva idea.

La meva idea era fer una cosa simbòlica. Volia demostrar que es podia transportar no passatgers sinó un missatge. I aquest missatge era que les energies renovables i les tecnologies netes podien assolir objectius que semblaven impossibles. Era un projecte per promocionar les energies renovables. Que sapigueu que, quan vaig començar aquest projecte fa vint-i-dos anys, l’energia solar costava quaranta vegades més que ara. Quaranta vegades més. Ara mateix, l’energia solar és l’energia més barata que hi ha. Fan falta projectes que donin a la gent ganes d’utilitzar aquestes noves energies. Aquest era l’objectiu de Solar Impulse. Això va donar peu a situacions extraordinàries. Volaves molt a poc a poc. Sempre hi havia d’haver Sol, així que els meteoròlegs feien un treball. Us imagineu anar travessant un oceà i veure a sota un petrolier que va deixant anar un rastre d’oli? Tot un rastre de contaminació. I tu, mentrestant, volant al teu avió solar i pensant: «Aquest continua ancorat al món del passat. Quina bogeria continuar fent una cosa així. Es pot fer molt millor». Quan em van preguntar si em feia por volar en un avió experimental com aquest vaig contestar que no.

«Per mi, té tot el sentit del món. El que m’espanta és viure en un món que crema un milió de tones de petroli per hora, que destrueix la biodiversitat, que contamina el medi ambient, que canvia el clima… Això sí que em fa por. Tot el que puguem fer per lluitar contra aquest desastre ecològic ens hauria de tranquil·litzar, no espantar-nos». D’acord que el Solar Impulse era com una metàfora del que podem fer per deixar enrere… el vell món del passat. Gràcies a la volta al món de l’avió Solar Impulse vaig poder muntar la fundació Solar Impulse, investigar les solucions que us explicava fa un moment i aportar el meu granet de sorra a l’acció climàtica. Un dels moments més impactants va ser el vint-i-dos d’abril de dos mil setze. Era l’Earth Day, el Dia de la Terra. Estava al mig del Pacífic i estava en línia directa amb el secretari general de les Nacions Unides a Nova York mentre els països signaven l’Acord de París. Estàvem en ple debat, per una banda, l’assemblea de les Nacions Unides i, de l’altra, jo des de la cabina per demostrar tot el que es pot fer amb les tecnologies netes i les energies renovables, que no haurien de ser una cosa experimental en un avió, sinó la norma a tot arreu. Tingueu clar que el desenvolupament energètic ara mateix passa per les energies renovables, per l’eficiència energètica, per les solucions per millorar els problemes de contaminació, de biodiversitat, per acabar amb el malbaratament d’energia, d’aliments, els residus, els recursos naturals… Tot això és una oportunitat increïble per al món i cal abocar-s’hi.

Nacho. Hola, Bertrand. Em dic Nacho i m’agradaria saber quins són els principals reptes a què s’enfronta el transport avui dia.

Bertrand Piccard. Crec que el primer que cal fer és posar en context el món dels transports. Ara mateix, aproximadament, el trenta per cent de les emissions de CO2, la contaminació i el consum energètic provenen del transport. Entre el trenta i el quaranta per cent correspon al món de l’hàbitat. I la resta és la indústria i l’agricultura. Més o menys, «grosso modo». D’acord que el transport és una part important, però l’aviació, que es critica molt, només és el tres per cent de les emissions mundials. De fet, és poca cosa. Molta gent critica l’aviació com a excusa que està fent alguna cosa. «Ens movem contra l’aviació. No és normal que la gent voli». Però el que realment importa no és atacar els sectors més difícils de descarbonitzar, sinó començar pels sectors més fàcils de descarbonitzar. El que es coneix com a “low hanging fruits”. Quan arreplegues fruita, no comences per la que costa més agafar, comences per la fruita de les branques baixes.

Aquí entra tota la mobilitat terrestre, que té molt de marge de millora, ja mateix, amb mitjans molt més econòmics que el transport marítim i l’aviació. No dic que no calgui transformar també el transport marítim i l’aviació, però comencem pel terrestre, que n’és la major part. Suposa el vuitanta per cent, més o menys, de les emissions del transport. El terrestre: camions i cotxes. Aquí hi ha un munt de solucions que ja són al mercat. Crec que el cotxe elèctric, encara que tingui detractors pel tema de les bateries, és molt més ecològic que tenir un motor tèrmic que malgasta tres quartes parts de l’energia que li fiques, que necessita molt d’acer per fer els blocs del motor, la caixa de canvis, els tubs d’escapament, els carburadors, les bugies i la resta. Un cotxe elèctric és molt més senzill de construir i molt més net. Porta una bateria, sí, però no hem de perdre de vista que el vuitanta-cinc per cent del temps el cotxe està aturat. Pots endollar el cotxe a la xarxa per emmagatzemar energia intermitent solar, o eòlica, si n’hi ha. L’emmagatzemes al cotxe i quan tornes a casa, a la nit, quan hi ha bec de demanda, en comptes d’encendre centrals de gas perquè tothom vol tenir energia a aquestes hores, descarreguem la bateria a la xarxa elèctrica de la casa per no haver de produir més energia.

En realitat, aplanem les corbes de consum, descarreguem el cotxe i, a la nit, quan la gent deixa de consumir, ja tens energia per carregar el cotxe. L’endemà al matí tens la bateria plena, vas a l’oficina, el tornes a carregar amb energies renovables i, així, el cotxe elèctric no és només un vehicle, sinó una bateria sobre rodes que permet emmagatzemar electricitat de forma individual pel bé col·lectiu. A la vista queda que cal sortir del motlle. La mobilitat no és només mobilitat, també se li pot donar altres usos. La pregunta del milió: Farem cotxes amb bateria o cotxes amb hidrogen? Caldrà veure què és més eficient. A títol personal, jo crec que els cotxes lleugers haurien de portar bateria i els vehicles pesants haurien de fer servir hidrogen. Que els avions petits poden funcionar amb bateries i els avions pesants haurien de fer servir hidrogen perquè les bateries pesarien massa. El mateix amb els trens. Hi pot haver trens d’hidrogen, vaixells d’hidrogen, de nou, perquè les bateries pesarien massa. El que és clar és que no depèn d’ideologies, sinó de ser realista. Cal veure què és millor en cada cas. També es podrien prohibir tots els avions i tots els cotxes. És realista? Crec que ningú ho acceptarà. És engegar-se un tret al peu. En comptes de prohibir coses, el que caldria fer és fer-les netes, descarbonitzar i crear ecosistemes intel·ligents. Independentment de la mobilitat, també cal aïllar millor les cases, bombes tèrmiques per poder escalfar o refredar segons l’estació que sigui, bombetes LED… Els llums LED tenen una eficiència del noranta-cinc per cent, mentre que les bombetes incandescents o les normals només tenen una eficiència del cinc per cent. Es perd el noranta-cinc per cent de l’energia. Als processos industrials passa el mateix. Cal ser més eficient. A l’agricultura es poden combinar cultius amb plaques fotovoltaiques. Es diu agrovoltaica. Això permet millorar el rendiment dels cultius, perquè queden protegits, i obtenir una altra font d’ingressos per als agricultors perquè fabriquen electricitat. Tot és millorable. Tot. El que no s’ha de fer és atacar un sector per tenir la consciència tranquil·la i no fer res més. No. Cal millorar-ho tot. Però cal fer-ho sent realista i començant pel que ja es pot fer. Del més difícil ens n’encarregarem després.

Eva. Hola, Bertrand. Les teves històries em semblen fascinants. I voldria saber quin és el teu pròxim projecte. En què estàs ficat? Quina és la pròxima expedició que faràs?

Bertrand Piccard. Breitling Orbiter va ser fer la volta al món sense escales però amb emissions de CO2 per culpa del propà. Amb l’avió Solar Impulse vam fer setze escales, però va ser sense emissions. El pròxim objectiu, és clar, serà sense escales i sense emissions. Així completem la trilogia. El pròxim projecte és un avió d’hidrogen que es diu Climate Impulse. Farem la volta al món sense escales amb dos pilots a bord per mostrar el camí a seguir en la descarbonització de l’aviació. Això que diuen que és impossible. És un projecte que ja està en marxa. Som a la fase de construcció. Construir-ho fa dos anys. Com veieu a la imatge que tinc al darrere, es tracta d’un avió que està construït al voltant dels dipòsits d’hidrogen. L’hidrogen és a menys de dos-cents cinquanta-tres graus Celsius. És a dir, s’acosta molt al zero absolut. Han de ser dipòsits molt grans i estar molt ben aïllats. Tot i això, sempre s’evapora una mica d’hidrogen perquè no pot ser completament estanc. I el que s’evapora va a parar a una pila de combustible, «fuel cell», que dona electricitat i activa uns motors elèctrics que fan girar les hèlixs.
Amb això quedem totalment fora del cicle del carboni. Fabriquem hidrogen amb energies netes i renovables, tenim l’hidrogen i funcionem amb motors elèctrics. Si es pot fer a l’aire, també és possible fer-ho a terra ferma. Per mi és un emblema de l’acció climàtica. Com fer més del que creiem possible, com aplicar les solucions, com fer-li esperit pioner. Seran dos anys de construcció, dos anys de proves i el dos mil vint-i-vuit farem la volta al món. Després vinc i us ho explico.

Lucía. Gràcies per tot el que ens has compartit. M’ha fet reflexionar molt. I volia saber si tens un missatge que ens inspiri totes les persones a ser pioneres com tu.

Bertrand Piccard. La foto que tinc darrere és de quan vaig enlairar-me de Hawaii i havia de creuar la segona meitat del Pacífic per arribar a Califòrnia. En un moment donat, em va trucar el control aeri i em va dir: «Solar Impulse, pot abandonar la freqüència, el Pacífic és seu». Tenia tres dies de vol al davant fins a arribar a la costa, la de Califòrnia. I aquests són els moments extraordinaris de la vida perquè ho penses i dius: «Ostres. Estic en un avió experimental, estic al mig del Pacífic, dec estar a milers de quilòmetres de qualsevol salvament possible, de nit, només en una cabina… això és una bogeria». Però és tot al contrari. No et sents boig, sents que ets al teu millor moment. Moltes vegades em pregunto per què en aquells moments d’aventura em sentia millor que en el dia a dia. Em vaig adonar que és perquè no hi ha punts fixos, no hi ha certeses, no hi ha zona de confort. De cop estàs obligat a estar a l’altura, a posar consciència, a fer el que toca. Aquests són els moments més fascinants perquè ho has de fer bé i ho fas.

Et veus obligat a buscar dins teu totes les eines per aconseguir-ho. I les trobes dins teu. Aquí em vaig adonar que potser el més important no és la valentia. La valentia és tenir por i fer les coses de totes maneres. No. El més important és la confiança. És buscar dins teu la confiança necessària per aconseguir el que t’has proposat. I això no serveix només per travessar el Pacífic en un avió solar. Serveix per a un xaval que té un examen a l’escola o a la universitat, per a un adult que ha de canviar de feina, que s’ha de mudar, que aprèn un idioma, que es confina dos mesos per culpa de la COVID, que perd el treball, que vol presentar-se a les eleccions, que ho aconsegueix, que fracassa… Serveix per a tot, a la vida. Per a tots els moments en què podem relegar les solucions a l’exterior i dependre dels altres o cercar la solució dins nostre i ser els actors de la nostra vida. Crec que això és fonamental a les aventures. Veure que no som víctimes del passat, sense importar quin sigui el nostre passat.

Som els actors del nostre futur perquè un pioner i un explorador no és aquell que viatja amb avió solar, que vola amb globus, que se submergeix a l’oceà, que trepitja la Lluna o el que sigui; no és només això. Estaria massa limitat. Només hi ha un grapat d’exploradors a tota la Terra? No. Això mai. El que necessitem és que tots siguem exploradors de la nostra pròpia vida a cada instant. En realitat, el més important que podem dir avui aquí és això. En cada situació en què us diríeu «això acabarà amb mi», canvieu-ho per «que comenci l’aventura», «soc un pioner», «soc un explorador o una exploradora». I aquí preneu les regnes. Aquí estareu canviant el que cal canviar de la vostra manera de pensar. Aquí buscareu les vostres eines internes. I us preguntareu: «Què aprendré d’això? Com puc funcionar millor? Com puc desenvolupar la meva vida?». I la resposta ha de ser: «L’aventura més gran és la meva vida. La meva relació amb mi, la meva relació amb la resta, la meva relació amb l’univers». Potser no som aquí per casualitat. Potser som aquí perquè hem de viure l’aventura que és LA VIDA i treure’n alguna cosa. Què cal aprendre? Jo crec que cal aprendre, sobretot, a tenir respecte, curiositat, compassió, saviesa, bondat…
Cal posar en valor aquestes energies subtils i positives que poden brindar més harmonia i benestar al nostre entorn. Això sí que em sembla una aventura extraordinària. I us la desitjo a tots. Espero que hàgiu passat una estona tan agradable com jo. A mi m’ha encantat, la veritat. M’han encantat les vostres preguntes i tenir temps per parlar sobre aquests temes que m’arriben tant. Espero que us sigui útil. Feliç camí, feliç aventura i feliç exploració. Que tingueu una vida plena de descobriments. Enhorabona.