La meva eina per manejar l’estrès

David JP Phillips. “Hola”, com dieu vosaltres. És un plaer ser aquí i m’alegra que vosaltres sigueu aquí. Gràcies per preocupar-vos per les coses que més importen a la vida. Parlo de la comunicació, el tema del qual parlarem. Em dic David JP Phillips. Soc orador, coach i escriptor. La meva trajectòria va començar quan em vaig formar en comunicació fa 25 anys, però no va ser fins fa 12 anys que un torrent d’energia va despertar en mi. La meva primera xerrada TED està entre les més vistes del món. Per què la vaig crear? Per què vaig crear “Com evitar la mort per PowerPoint?”. Era a l’escola del meu fill, que tenia uns 10 anys. Teníem reunió de pares i mestres. Érem allà asseguts quan va arribar la mestra i ens va posar un PowerPoint. Era terrible. Horrorós. Tenia molt de text. Va apagar el llum de la sala, va treure un apuntador làser, es va col·locar a un costat i va començar a parlar monòtonament. Va estar així 27 minuts davant de 20 pares. Els meus òrgans volien sortir del meu cos. Va ser horrible. Horrible. I sabeu què? Feia pena, però la mestra del meu fill pensava que allò era comunicar-se bé. Horrible. Vaig sortir de l’aula, vaig anar a casa i vaig passar tres mesos creant la meva xerrada TED “Com evitar la mort per PowerPoint”. Després, vaig pujar a un escenari i la vaig fer. Aquesta xerrada ara té 5,2 milions de visites i s’utilitza a Yale, Harvard i Oxford per ensenyar al professorat a millorar els PowerPoints. D’aquí va sorgir aquesta energia. Amb el temps, em vaig adonar que PowerPoint no ho era tot. PowerPoint no era la resposta a totes les preguntes. No. Hi havia d’haver alguna cosa més. Vaig desenvolupar un gran interès per explicar històries. Vaig descobrir que les històries controlen la narrativa de la nostra vida. Les històries en què creieu es converteixen en la vostra realitat. I tu creus en una història diferent de la teva. I les històries en què tu creus són diferents de les teves.

Algunes són només producte de la vostra ment. Ni tan sols són certes, però defineixen tot el vostre futur. En el món de les vendes i el màrqueting, tot es basa en les històries. Es basa a sembrar idees a la ment: “Mira això. Fes això. Compra aquest cotxe. Hauries de tenir un Lamborghini. Compra’t aquest rellotge”. Ens posen històries al cap, cadascú les veu d’una forma, però defineixen el nostre futur. Així que vaig crear la meva segona xerrada TEDx, anomenada “La màgica ciència d’explicar històries”, que es va convertir en la més coneguda del món sobre “storytelling”, també amb més de 5,3 milions avui dia. I aleshores vaig descobrir una altra cosa: el fascinant món del llenguatge corporal. Si em fixo en tu, veig que tens el cap una mica inclinat cap a l’esquerra. Em pregunto: per què inclines el cap cap a l’esquerra? Ara cap a la dreta. Per què? Alguns inclineu el cap cap a l’esquerra i la dreta. La pregunta és: per què? I el que és més interessant: m’afecta a mi? La resposta és: sí. Si morís el teu hàmster o el teu conill d’Índies, jo automàticament diria: “Oh”. Mostraria empatia. Com tu, que estàs aquí asseguda: “Oh”. I també està assentint. Es diuen assentiments afirmatius. Alguns també ho feu. Assentiu afirmativament mentre parlo. Això m’afecta? Per descomptat. Jo estic aquí assegut, en sou moltíssims. Ho feu inconscientment, però feu que em senti millor. Quan assentiu i inclineu el cap, em feu venir ganes de parlar amb vosaltres perquè mostreu interès. Aquestes habilitats em semblen fascinants: inclinar el cap a les dues bandes i assentir. I ho vaig ensenyar a persones que es preocupaven pel seu entorn, però que no ho mostraven. S’interessaven per altres persones, però no ho mostraven. Els vaig donar aquestes dues habilitats. Dues o tres setmanes més tard, van tornar i em van dir: “Que fort, David. La gent ha connectat més amb mi aquestes setmanes. La gent s’ha obert més amb mi que mai. Em sento més unit a la resta que mai”. I no és gens estrany. Si et quedes mirant algú així esperant que parlin i connectin amb tu, no passarà. Així que vaig pensar: tenim dues habilitats. N’hi deu haver més? Us miraré a vosaltres. Heu vist les sèries i les pel·lis de Sherlock Holmes? Sí, Sherlock Holmes. Quan mira la gent a les sèries i a les pel·lis, fa… Els analitza. Així funciona el meu cervell quan us miro. Em fixo en qui té les cames encreuades, qui les té obertes, qui somriu, inclina el cap, encreua els braços, tanca les mans, etcètera. Així que em vaig preguntar: quantes habilitats hi ha? Vaig entrar a internet i vaig buscar: “Quines són totes les habilitats del llenguatge corporal i verbal humà?”. Vaig mirar alguns llibres. Eren força exhaustius, però no em vaig quedar satisfet. Vaig decidir passar set anys estudiant 5.000 oradors fins a trobar totes les habilitats possibles. Set anys després en vaig deixar de trobar de noves. I quantes en vaig trobar? Vaig trobar 200 habilitats. Les vaig aconseguir reduir a 110 habilitats bàsiques, i aquesta és la meva tercera xerrada TEDx: “Els 110 passos per a una comunicació excel·lent”. I sabeu què és el més aterridor? Quantes creieu que utilitza una persona mitjana per comunicar-se? Quantes habilitats penseu? Digueu un número. Quantes en podrien ser? Intenteu-ho. Però ha de ser en anglès.

Público. 20.

David JP Phillips. 20 per aquí. Algú més?

Público . 10.

David JP Phillips. 10. Teniu en compte que inclús morts ja tenim set habilitats. N’han de ser deu com a mínim. El nombre és 25. La quantitat mitjana d’habilitats en una persona és de 25 entre 110. I després ens preguntem per què hi ha malentesos o per què ens avorreix la comunicació. Diem: “Per què ho he de repetir contínuament?”. Perquè has usat molt poques habilitats. Una d’aquestes habilitats són les expressions facials. Sabies que només un de cada 20 té un repertori complet d’expressions facials? Un de cada 20. Això significa que tres o quatre de vosaltres teniu una excel·lent expressió facial. Si esteu convençuts, ho veig. Si esteu preocupats, ho veig. Si esteu nerviosos, ho veig. Però d’altres teniu un nivell menor d’expressió facial i no ho veig. No sé si esteu nerviosos o contents. Algú així pot ser malinterpretat sovint en una relació. I el pitjor de tot és que estudis recents demostren que cada vegada tenim menys habilitats d’expressió facial. Per què? Han arribat a la conclusió que molts pares i mares miren menys els seus nadons a la cara que abans. Aleshores, què miren? Els mòbils. Els nadons no perceben tants exemples d’expressió facial com abans. La cosa no està millorant, al contrari. Aquestes van ser les meves tres xerrades TEDx, i estic a punt de fer-ne una altra. Crec que aquesta serà l’última frontera. Parlarà de la mentalitat. Afecta la nostra mentalitat a la comunicació? Afecta? Tens una presentació, per exemple, i puges a la tarima o entres a l’aula repetint-te mentalment: “Em sortirà malament. No ho vull fer. Traieu-me d’aquí. Odio això. Tant de bo no em facin preguntes. Faré el ridícul”. Aquesta actitud influirà en la teva presentació i la teva comunicació? Per descomptat. La ciència diu que, si en lloc d’això, ens diem: “Estic emocionat” i ho repetim durant la presentació: “Estic emocionat”, presentem millor, cantem millor… Fins i tot cantem millor objectivament al karaoke. Només per dir: “Estic emocionat”. Això és un canvi de mentalitat. D’això tractarà la meva pròxima xerrada TEDx i d’això tracta el meu llibre. Encara que, per desgràcia, ho vaig descobrir de la forma més estranya. Fa uns vuit anys em preguntava: “Per què no estimo els meus fills?”. Em preguntava: “Per què no estimo la meva dona?”. Em preguntava: “Per què desitjo posar fi a la meva vida cada dia?”.

Em preguntava: “Per què la meva vida no té sentit?”. Em vaig adonar que alguna cosa no anava bé. No sabia què. Però vaig pensar: “Meditació. He llegit sobre el tema, ho puc intentar”. Vaig intentar meditar 20 minuts al dia durant sis setmanes. I un dia, a Suècia, d’on soc, travessant el pont que hi ha davant de casa meva amb la meva dona, vaig sentir una cosa que no havia sentit mai. Us ha passat últimament? Una emoció totalment nova és poc freqüent. Em vaig detenir i la meva dona em va mirar dient: “Què passa?”. Li vaig intentar explicar l’emoció. Em van caure les llàgrimes. Em va mirar i va dir: “Això sona a felicitat”. Aleshores, em vaig adonar que no recordava l’última vegada que havia sentit això. Poc després, vaig descobrir que feia 17 anys que estava deprimit. 17 anys de vida que havia perdut. 17 anys de no estimar els meus fills, la meva dona ni a mi mateix, de no gaudir de viure la vida. Havia caigut tan lentament en aquella depressió que me n’havia oblidat. O, més aviat, no me n’havia adonat. Horrible. Però, bé, aquells cinc minuts al pont em van motivar més que res perquè em vaig adonar que hi havia alguna cosa més. Una cosa anomenada felicitat. Vaig tornar i vaig fer tot el que sabia que fa que un humà se senti millor. Vaig optimitzar els meus neurotransmissors: dopamina, oxitocina i serotonina. Un parell de setmanes després, vaig tenir uns 10 minuts de felicitat i després va marxar. Més tard, vaig tenir 30 minuts de felicitat i va marxar. Un any més tard, alguna cosa va canviar i vaig aconseguir igualar la quantitat de minuts foscos a la de minuts de llum. Va ser el millor any de la meva vida. El millor. No he viscut res igual. Per més fills que tingui, no hi haurà res comparable amb passar de la depressió a la felicitat. Aquell any sortia i olorava coses: flors, insectes, pedres, l’herba, la gent. Assaboria coses. Vaig abraçar els meus fills més que mai. Però d’això fa set anys, com he dit. Tot tenia a veure amb la meva mentalitat errònia i vaig caure en una depressió, que s’acabaria convertint en el meu darrer llibre, ‘Les sis hormones que revolucionaran la teva vida’, traduït ja a 32 llengües i que també està en espanyol. M’alegro molt que sigueu aquí. M’alegra que us preocupeu per les coses que importen a la vida, com he dit abans. Gràcies per venir. Si us plau, compartiu aquest coneixement amb tot el món. Perquè la vida val la pena. I aquest és un resum de qui soc. Si us plau, dispareu totes les preguntes que tingueu.

Elena. Hola, em dic Elena. Ets un dels millors oradors del món. M’agradaria saber quins són els teus trucs. Ens podries donar alguns consells per fer que les nostres comunicacions siguin més eficaces?

David JP Phillips. Quan jo penso en la comunicació, penso en tres perspectives: M, C i H. Mentalitat, contingut i habilitats comunicatives. Si domines les tres, ompliràs l’escenari. Entraràs a qualsevol lloc. Tindràs molta confiança. Captaràs l’atenció de gairebé tot el món. No de tot el món, però de gairebé tot. M, C i H. Comencem per la M: mentalitat. Teniu una hormona anomenada testosterona. La tenen homes i dones. S’ha demostrat que la gent que augmenta els seus nivells de testosterona abans d’una presentació la fa millor. S’ha demostrat que la gent que augmenta el seu nivell de testosterona abans d’una negociació arribarà a un acord millor. Així que tots podeu aprendre a augmentar el vostre nivell de testosterona. I el tercer que va demostrar és que la gent que augmenta el seu nivell de testosterona abans d’una entrevista de treball té més possibilitats d’aconseguir el lloc. Genial, no? La testosterona està connectada amb la seguretat. Per descomptat, si hi ha dues persones en una entrevista i una sembla més segura que l’altra, però tenen les mateixes habilitats, segurament escolliràs la segura, a menys que es confiï massa. Com podeu augmentar la vostra testosterona abans d’una entrevista, una presentació o una negociació? Feu això: abans d’entrar a l’entrevista o la presentació, poseu-vos uns cascs. Escolteu la música més forta i canyera que tingueu. Que desperti la vostra agressivitat, la vostra fam, que us converteixi en guerrers. Sabeu què vull dir? Us la poseu i l’escolteu. Després, intenteu pensar en la vostra victòria. Conquerir, arrasar, com si ja haguéssiu superat l’entrevista. Ja ho teniu. Aquestes idees us ajudaran a augmentar la testosterona. Jo faig això quan tinc presentacions i xerrades. Parlo davant de 10.000 persones. M’amago rere la cortina i passejo com si fos el rei del món. Camino així. Ningú em veu fer-ho. Escolto música, penso en el que us he dit i camino així. Aleshores, començo a respirar de forma enèrgica. Una cosa així. En passejar així escoltant música, elevo els meus nivells de testosterona. I parlo diferent, camino diferent, us miro diferent. Però la gent que no sap això entra a la mateixa entrevista i potser, per no conèixer aquest truc, perd la feina. L’actitud és, precisament, això. Aquest és un exemple d’actitud: augmentar la testosterona. Ho poden fer homes i dones. Passem al contingut.

L’error més gran de contingut que es comet en presentacions, en una cita o parlant en públic és parlar del que ens interessa a nosaltres. Aquest és el problema. Si vols captar l’atenció, parla del que vol escoltar l’altre. Per a les presentacions, t’hauries de preguntar en totes les fulles del PowerPoint: “Per què li interessa a la gent a qui parlo?”. Si no en saps la resposta, descarta aquesta diapositiva. Si tens una cita que dura dues hores i la passes parlant del que t’interessa a tu, no durarà gaire més. La relació no seguirà. Hi ha d’haver un equilibri. Ambdues parts han de mostrar interès. Per què has de sentir interès? Perquè, quan ho fas, augmenta la dopamina. I la dopamina ens deixa amb ganes de més. “Dona-me’n més”. Perquè ens entenguem: si sou a classe, en una reunió o a la feina mirant una presentació penosa, el ponent no està generant dopamina en el seu públic. No és prou rellevant. Això és el contingut. Jo ho anomeno “ser instintivament interessant”. Ja teniu la mentalitat, la testosterona, com a l’exemple d’abans, el contingut, preguntar-se per què interessa a l’altre. La tercera són les habilitats comunicatives. Ja us n’he donat dues, oi? Inclinar el cap i assentir per mostrar interès i empatia. Molt bé. Imagineu-vos la taula periòdica. Aquest és l’aspecte de les 110 habilitats de l’excel·lència. Així és la meva xerrada de TEDx. Són 110 habilitats. Ja en teniu dues, us en donaré una altra. La 45. Aquesta és bona. És una de les millors d’entre les 110. D’acord? Ara ho veureu: si parleu i deixeu les mans així, no creeu cap vincle. No desperteu passió. No desperteu interès. Però si us animeu a usar les mans per parlar i dir: “Aquestes són la primera, la segona i la tercera part”, tot cobra vida. L’habilitat 45 els espanyols la feu molt bé: parlar amb les mans. Dir que alguna cosa és millor o pitjor: “Vull emfatitzar això”, “Parlarem de cinc coses. La primera… La segona… La tercera… La quarta… I, finalment, la cinquena”. Pot augmentar, però també pot minvar. M’agrada la teva bufanda. M’agrada la teva brusa, quin color més bonic. M’agrada el teu conjunt, quin color més bonic. Estic fent gestos. Interactuo amb la gent.

Així que la pregunta és: “És tan poderós? Per què és la millor habilitat de les 110?”. Us ho explico. No sé com deu quedar això traduït, però diré una cosa i en mostraré una altra. Penseu amb què connecta el vostre cervell. Perquè alguns diuen que el llenguatge corporal és important. D’altres, que no. D’altres, que és el més important. D’altres, que és igual que les paraules. Fixeu-vos en això. Tots hauríeu d’aprendre sobre comunicació. Si apreneu sobre comunicació, ho fareu millor. La gent us escoltarà encantada. Escoltaran les vostres paraules, miraran els vostres PowerPoints, a vosaltres. Els encantarà tot el que digueu. Si us plau, apreneu més sobre aquestes habilitats, sereu impressionants. Si us plau, apreneu habilitats comunicatives. Us ho dic a vosaltres perquè sou una passada. Digueu-me: què us ha impactat més? Tot el que he dit era positiu. Totes les meves expressions facials eren positives, però les meves mans deien el contrari. Jo crec que han guanyat les mans. Quan la gent es comunica en presentacions, com he dit, en cites, en reunions…, no fa gaires gestos funcionals, l’habilitat 45. Però, com he dit, els llatins això ho feu molt bé. Utilitzeu gestos funcionals. Jo soc de Suècia, nosaltres no. Sí, som així.No obstant això, a Espanya, i diria que a França i Itàlia, tendiu més al que anomeno “centrifugar”. Què és centrifugar? La gent que fa això quan parla: “Després anirem carrer avall i, quan arribem, girarem a la dreta. I, quan girem a la dreta, passarem per davant d’un bus”. I continuen així. Això és irritant. Només crea soroll. Us agradaria que em quedés així tota la presentació? Sí? No. És horrible. Així que fixeu-vos com us comuniqueu. Sou rentadores? Sou una rentadora? O useu les mans per afegir, restar o emfatitzar el valor? Per això és tan potent l’habilitat 45. Us vull donar un parell d’habilitats més perquè això m’encanta. Fem junts un exercici. Quan la gent fa gestos funcionals, sol ser massa tímida, maldestra o ràpida. A vegades, no us agradaria ser més segurs? Utilitzant els gestos de forma correcta, us sentireu més segurs. Intentem-ho junts. Poseu la mà així. Vull que digueu: “Gener, febrer, març, abril”. El vostre gest és tímid, maldestre i una mica ràpid, així que començarem per fer-ho més clar. “Gener, febrer, març, abril”. Continua sent tímid, busquem seguretat guanyant espai. Comencem des d’aquí:

“Gener, febrer, març, abril”. La gent segura sol anar lenta. No s’accelera. Però, si us poseu nerviosos en una cita, una entrevista de feina o una presentació, us accelereu. Així que fem-ho lentament. “Gener, febrer…”. No. Ho repeteixo. “Gener…”. Més lent. “Febrer, març, abril”. Quan vas més lent, controles la narrativa. Si veus qualsevol home o dona amb aquesta seguretat en una sèrie o una pel·lícula, com la Dona o l’Home Meravella, James Bond…, tots parlen i es mouen a poc a poc. Denota que soc aquí i que tinc el control. Així que, quan tingueu una presentació, una entrevista de feina o el que sigui, moveu-vos lentament, amb gestos amplis i clars. D’acord? Una habilitat més: la número 25. Aquesta és bona. La 25 us pot canviar la vida. Quan la gent utilitza la 25, sembla insegura, potser fins i tot poc fiable. Quina és l’habilitat 25? El dubte. En lloc d’una pausa, fem: “Eh…”. No? El més interessant és que, si jo hagués de passar una setmana escoltant-vos, sabeu quan faríeu més dubitacions? Quan feu més vacil·lacions? Quan esteu nerviosos, preocupats, espantats, estressats, quan us quedeu en blanc, quan penseu i quan mentiu. Hi ha set raons negatives per estar dubitatius, i només una de positiva. La gent que us escolta no sap per què dubteu. Us heu perdut o esteu mentint? Esteu pensant o us ho esteu inventant? Retirar les dubitacions ens fa més segurs, i això es nota. Tant se val el que digueu, la gent us creurà.

Tindreu el control. Us en poso un exemple. Primer ho diré sense pauses. És una pregunta retòrica. A veure com va: “Sabíeu que totes les decisions que heu pres a la vida i que prendreu la resta de la vostra vida es basen en una sola cosa, les emocions?”. Sense pauses ni dubitacions. Afegim pauses. Sonaria així: “Sabíeu que totes les decisions que heu pres a la vida i que prendreu la resta de la vostra vida es basen en una sola cosa…, les emocions?”. Si feu això amb el vostre públic, farà el que vosaltres vulgueu. És diferent? Per descomptat. Queda molt més clar, oi? Però la gent que fa vacil·lacions sona així: “Sabíeu que totes les decisions que heu pres a la vida… i que prendreu la resta de la vostra vida…?”. Quan parlem dubitativament, no mostrem tant de poder ni seguretat. Així que tots els que m’esteu escoltant, si us plau, elimineu les dubitacions. No sou ovelles. Per resumir-ho a la meva amiga: com puc ser millor comunicador? Mentalitat: la testosterona és només una forma més, però és important. Contingut: centrar-se en el que és interessant per a l’altre. I habilitats comunicatives. Utilitzar els gestos funcionals correctament, eliminar dubitacions i substituir-les per pauses.

Graciela. Hola, David. Em dic Graciela. Ens solem posar molt nerviosos quan hem de parlar en públic. Com podem gestionar aquesta ansietat?

David JP Phillips. L’ansietat per parlar en públic o estar envoltat de gent, l’ansietat social, és un greu problema. Si et poses nerviós durant una presentació o tens ansietat social quan coneixes algú, no ets la teva millor versió. Jo soc introvertit. No vull ser aquí. Preferiria ser a casa amb la meva família a Suècia. No m’agraden les càmeres, la fama ni les xarxes socials. Però ho faig perquè aquest tema m’importa i sé que pot canviar vides. Per això faig el que faig. Però, durant molt de temps, vaig tenir ansietat social. No volia veure a ningú, però em vaig adonar que, si alguna cosa ens fa por, alimentar-la només fa que augmenti. Jo alimentava contínuament el meu cervell dient: “No ho vull fer”, “No hi vull anar”, “No us vull conèixer”, “No vull pujar a l’escenari”. Penseu que això em va ajudar? Només va alimentar la meva por a la gent i va empitjorar la meva ansietat social. Així que un dia em vaig dir: “Què puc aprendre d’aquesta situació? Què puc aprendre d’anar a aquesta festa? Què puc aprendre de quedar amb ells? Què puc aprendre de seure davant de vosaltres i cinc càmeres a un altre país, i que es tradueixi a una altra llengua? Què puc aprendre?”. L’aprenentatge ens fa avançar. La por ens tira enrere. Sempre actua d’aquesta manera. Si us fa por anar a cavall, l’única forma de no tenir-ne és anant a cavall. Si us fan por les aranyes, l’única manera de no tenir-ne és apropant-te a poc a poc a una. Es pot començar amb una de peluix, després amb una petita i així. Intentar fugir de la por només l’augmentarà. Però, si us apropeu a la por, la disminuireu afrontant-la i aprenent d’ella. Aquest és un dels meus consells. En tinc un altre. Pujo vídeos a TikTok per ajudar la gent de tot el món amb aquestes coses. Crec que a TikTok ja tenim 200 milions de visites. Hi ha un vídeo que en té 50 milions. Es va fer molt popular. És molt fàcil, ho intento amb vosaltres. Deia això. No vull que respongueu en veu alta. Vull que respongueu murmurant, m’explico? Vull que em descrigueu com era la vostra primera bicicleta. No m’ho digueu, feu això. Sí, intenteu-ho. Com era la vostra primera bici? Vinga. D’acord. Bé. Veig que, mentre ho feu, moveu els ulls. Per què? Us he demanat que els mogueu? Us podria haver demanat que la descrivíssiu i que moguéssiu els ulls, però no ho he fet.

I els vostres ulls no paraven. Perquè els vostres ulls es mouen per pensar. Com deixem de pensar? Deixant de moure els ulls. Quan estigueu angoixats, amoïnats o nerviosos, busqueu un punt fix, mireu-lo fixament i haureu de deixar de pensar. Impedireu que el vostre cervell us presenti idees rares. Calmareu la vostra ment i reduireu l’ansietat. Si ho feu durant un o dos minuts, després estareu molt més tranquils. Quan vaig fer això a TikTok, nens, joves i adults de tot el món em van escriure milers de comentaris, i tots deien: “És la primera vegada a la vida que el meu cervell para”, “És la primera vegada a la vida que paro de pensar”. No coneixien aquest truc tan senzill. I em fa molta ràbia que no aprenguéssim això a classe. Si jo hagués après a ser el meu propi líder a l’escola, no hauria passat per una depressió de 17 anys. No hauria perdut 17 anys de vida. Perquè tot comença aquí. Tots els patiments. Així que diria que això t’ajudarà amb l’ansietat social. Aquestes dues coses t’ajudaran. Sí. Gràcies.

Xavi. Hola, David. Soc en Xavi, un alumne de primer de batxillerat. Com has comentat abans, a mi també m’ha passat el fet de ser a classe, que entri un professor, ens posi una presentació avorrida i passi una hora parlant. Al final, et venen ganes de dormir i no acabes aprenent res. Què ens recomanes per fer presentacions que siguin més entretingudes i que aconsegueixin assolir una comunicació més efectiva?

David JP Phillips. Ho sento molt per tu, tio. Ho sento. Per què has de fer classe amb un professor que t’avorreix? No és el propòsit de l’escola. No és el propòsit de l’ensenyament. El teu professor o professora també s’avorreix. Creus que els agrada que la gent s’adormi? No. A tu t’agrada que es comuniquin així? No. Hi ha alguna solució? Sí. Ensenya’ls a parlar en públic. Ensenya’ls com exposar. El problema més gran és el PowerPoint, no? Sabeu quin és el problema? Quan algú pensa: “Tinc una reunió o una classe de 60 minuts. Si és una classe de 60 minuts, faré un PowerPoint de 60 minuts”. No. No és així. Una bona presentació és una combinació de diverses tècniques, per exemple: comença amb una història. Inspira la gent. Després, una diapositiva. Després, un exercici. Després, que aixequin les mans. Després, una altra diapositiva. Després, utilitza una petita pissarra, o la pissarra gran. I després, acaba amb el teu PowerPoint. Això és una presentació. 60 minuts de PowerPoint no són una presentació. Ha de ser una combinació. El meu consell per a tu és que enviïs al teu professor la meva xerrada TEDx “Com evitar la mort per PowerPoint”. Rieu, però molts professors ho fan. I molts nens també. Han contactat amb mi milers de nens per Instagram i per TikTok per dir-me: “He enviat la teva xerrada al meu professor i li ha agradat. Està començant a canviar les diapositives”. A vegades, només és una qüestió d’ignorància. No en saben, i no volen que la gent s’adormi. Ells també volen millorar. Així que envia-li la xerrada perquè s’inspiri. Sento que hagis de patir això. Ets molt jove. A l’escola t’haurien d’inspirar. Hauries de fer bots d’alegria perquè els teus professors són una passada i per tot el que t’ensenyen. És possible si se sap parlar en públic.

Laura. Hola, David. Em dic Laura. Et volia preguntar sobre l’estrès, això que cada dia ens persegueix a tots d’alguna manera, l’estrès negatiu. Sabent que no ens fa bé, per què no fem res per frenar-lo?

David JP Phillips. Sí. L’estrès és horrible. Però l’estrès en petites dosis, perfecte. Quan us enamoreu, com espero que hagi passat fa poc o que passi aviat, l’estrès puja pels núvols. No és una sensació meravellosa? La tensió a l’estómac, el pols accelerat quan penses en aquella persona… L’estrès és preciós. Saltar d’un avió en paracaigudes? Ho fem perquè ens agrada l’estrès. Ens agraden les motos, els bòlids, els cavalls i les llanxes perquè volem estrès. L’estrès és vida. Ens fa vibrar. Però el seu objectiu inicial era fer-nos fugir dels ossos. O dels tigres de dents de sabre. Això era abans. Però avui dia la vida està plena d’ossos. La feina pot ser un os. El nostre superior pot ser un os. El nostre company és un altre os. Els nostres objectius i visions més inabastables són un altre os. A alguns, a la nostra ment, ens persegueixen entre 10 i 20 ossos al dia. El nostre sistema no està fet per a això. Està fet per a un os al mes, no 20 al dia. Quan tenim cortisol crònic, estrès crònic, com em passava a mi, podem caure en una depressió. Per això jo vaig tenir depressió. Per què ho fem? Per què ho fem, Laura? Crec que ho fem perquè ho fan tots. És un dels motius. Mirem al voltant i ho fa tot el món. Van a classe, treuen bones notes, es compren un cotxe, tenen una casa bonica, tenen fills als 25, als 30 o a l’edat que sigui… Tenim roba bonica, rellotges bons. Mirem al voltant i pensem: “Si no ho faig, em quedo fora de joc. I vull estar dins”. Per això fem el mateix. I ens forcem més del normal. La societat que hem creat té defectes. És molt difícil ser realment feliç a la nostra societat. L’única forma de ser-ho és escollir-ho cada dia. Aquest és el motiu pel qual sempre sentim tant d’estrès. Us donaré un consell, i espero que ho feu cada sis mesos. Si jo ho hagués sabut, m’hauria canviat la vida. Ho anomeno “mapatge d’estrès”. Quan marxeu aquesta tarda, en acabar la xerrada, arribeu a casa i anoteu tot el que us estressa avui. Tot el que us estressa. Qualsevol cosa. Dormir amb el mòbil al costat. Sabem que augmenta l’estrès. Tenir el mòbil a l’escriptori. Sabem que augmenta l’estrès.

Els conflictes amb els amics. Anoteu-ho. Els conflictes amb els pares. Anoteu-ho. Els objectius massa llunyans que us estressen. Anoteu-ho. La primera vegada que ho vaig fer, vaig posar 60 coses. I després les vaig començar a eliminar. Quan n’hàgiu eliminat el 20%, de sobte fareu això. Podreu tornar a respirar. Si n’aconseguiu eliminar el 50%, serà com si flotéssiu. Si n’elimineu el 100%, sereu feliços de debò perquè la gent que no té 20 ossos perseguint-la és feliç. L’estrès és el culpable de les malalties, l’ansietat i les depressions a la nostra societat. Alguns sou joves. Com més aviat comenceu, millor. Tant de bo jo m’hagués escoltat als 17 anys. Teniu una gran oportunitat. Sigueu els millors en autolideratge. Feu mapatge d’estrès i comenceu a eliminar. Encara que no vulgueu esborrar aquest conflicte amb els vostres pares, feu-ho. Encara que no vulgueu esborrar aquest conflicte amb el vostre company, feu-ho. Perquè és un os que us segueix constantment. Us està intoxicant. Perdoneu pel dramatisme, però és un tema subestimat per la nostra societat. Gràcies per la teva meravellosa pregunta.

Catherine. Hola, David. Soc la Catherine. Moltes gràcies per compartir amb nosaltres tant de coneixement. Crec que hem après molt. Jo et volia preguntar sobre el coneixement que tenim sobre les hormones. Com les podem aprofitar per millorar la nostra qualitat de vida?

David JP Phillips. Al meu llibre escric sobre sis hormones: dopamina, oxitocina, serotonina, endorfines, testosterona i cortisol. Jo anomeno “el còctel dels àngels” a tenir bons nivells de les positives. Com més còctels dels àngels consumim, millor. Quants còctels dels àngels gaudim a l’any? Quants? Quants dies a l’any somriem sense motiu? Només perquè estem contents. Alguns teniu 50 dies. D’altres, 100. D’altres, cinc. Alguns, 200. Per què? Vau néixer així? No necessàriament. I el més interessant: podem augmentar aquests dies? Què en penseu? Per descomptat. Podem tenir més dies bons? Sí. Qui ho decideix? Qui decideix els dies feliços de l’any que ve? Qui? Tu. I ningú més. Ni els teus pares ni els teus amics ni el llibre que estàs llegint ni jo. L’únic que ho decideix ets tu. No dic que necessitem 365 dies d’hormones de la felicitat. Els dies dolents ens van genial per comparar-los amb els bons.

Però sí que n’hauríeu de tenir 300 a l’any. I com els creem? Pensem en l’oxitocina. Quan us van fer una bona abraçada per última vegada? Una abraçada ben llarga. L’oxitocina s’allibera quan abracem. S’allibera quan tenim contacte visual amb algú. Si tinc contacte visual amb mi i confies en mi, l’oxitocina puja. Si no confies en mi, no passa res. Però, si ho fas, l’oxitocina puja. Quan compartim aspectes personals, com la història de la meva depressió, l’oxitocina puja i connectem. L’oxitocina ens fa valorar. Ens fa humans. Ens fa apreciar la vida. Escolteu aquest estudi senzill. Van demanar a dos grups que caminessin pel bosc. Cinc quilòmetres. Cada vegada que havien d’avaluar el seu progrés, un grup rebia una instrucció una mica diferent, la següent: “Volem que us atureu de tant en tant, mireu alguna cosa i admireu la seva bellesa. Mireu un arbre i admireu la seva bellesa. Mireu una fulla i admireu la seva bellesa. Mireu una au i admireu la seva bellesa”. Els dos grups s’havien de fer selfies. Escolteu això: sis mesos més tard, acabats els cinc quilòmetres, el grup que es detenia de tant en tant per apreciar la bellesa era bastant més feliç. Estava més content. Però el millor de l’experiment van ser els selfies. El primer grup només havia caminat els cinc quilòmetres. Les seves cares ocupaven totes les fotos. Però el grup que s’havia aturat a apreciar la bellesa de la natura feia cada vegada menys selfies només d’ells. Al final de l’estudi, sortien en un racó de la foto per mostrar l’arbre de darrere.

Podem manipular els nostres nivells d’oxitocina i la nostra visió de la vida així de fàcilment. Observant la bellesa. Para i fes-ho. Això és l’oxitocina. Passem a les endorfines. Com podem crear endorfines? Fàcil. Rient. Rient histèricament. Rieu 30 segons sense cap motiu i augmentareu els vostres nivells d’endorfines així. Això sembla tret d’‘El doctor Jekyll i Mr. Hyde’. Però si sou en una festa i penseu: “No vull estar amb gent, no estic gaire social”, marxeu al bany, tanqueu la porta, assegureu-vos que està insonoritzat, seieu a la tassa i rieu histèricament un minut. En sortir del bany, haureu canviat la vostra personalitat perquè les endorfines són socials. Fan que vulguem estar amb gent. En un minut, heu aconseguit això. I un altre exemple millor: recordeu aquell divendres asseguts i rient amb quatre amics? Us en recordeu? Rèieu tant que us queien les llàgrimes. Recordeu algun moment així? Sí? Que us saltessin les llàgrimes de riure? De sobte, no podeu respirar de riure. Feu… Us amagueu sota la taula esperant no morir asfixiats. Creieu que les vostres bromes estan millorant o empitjorant? Les vostres bromes són horribles. Són el pitjor perquè esteu fins a dalt d’endorfines, molt similars a la morfina.

Teniu un factor químic aquí que en un minut fa que us animeu tant que els acudits dolents us fan riure. Així que en el vostre còctel dels àngels podeu augmentar la vostra endorfina així. Ja us he parlat de la testosterona, la saltarem. Però passem a la dopamina. No, deixem-la per al final perquè és la millor. Sí, passem a la serotonina. La serotonina és l’hormona de l’humor. Ve de la llum del sol, d’entrenar al gimnàs o córrer, i pot venir del menjar. Si mengeu bé, aneu al gimnàs, entreneu i us toca el sol, tindreu bons nivells de serotonina i millorareu el vostre humor. Algú ha estat al meu país, Suècia? I a Escandinàvia? Ningú? I ara! És preciosa. Tu hi has estat. Resulta que a l’hivern és de nit. Passem mesos sense gairebé llum solar. Hi ha una època a l’hivern en què no surt mai el sol. La taxa de suïcidis a Suècia és molt més alta en aquella època. La manca de llum del sol no els dona serotonina, però quan arriba la primavera, la serotonina puja i els suïcidis baixen. I la gent s’enamora. A Suècia, l’època d’enamorar-se és la primavera. Tot és preciós. Tot és fantàstic. Feu aquestes tres coses per a la serotonina. I l’última, la dopamina. Poseu atenció, això és important. Molts sou addictes a la dopamina. Això significa… Vosaltres us estireu al sofà a mirar Netflix? Sí? Rebeu dopamina de Netflix. Però, com que no és suficient, comenceu a picar. Afegiu un altre nivell de dopamina. Però no és suficient, així que beveu un refresc mirant Netflix i afegiu un altre nivell de dopamina. Però, com que no és suficient, mireu TikTok i Instagram alhora mentre mireu Netflix, mentre piqueu, mentre beveu el refresc. I potser, a més, amb un amic. Així que apileu cinc nivells de dopamina i esteu molt bé. La dopamina és estar així. “Quina passada”. Si teniu 17 anys i aneu a classe amb aquest nivell de dopamina al cap de tant veure Netflix, TikTok i Snapchat, de picar i els refrescos, i de sobte la professora diu que comença la classe d’història i que avui toca parlar del 1906…

Els pobres xavals, allà asseguts amb 15, 16 o 17 anys, pensen: “Dona’m dopamina. Necessito dopamina. Allà fora m’estava banyant en dopamina”. El mateix amb els adults. Si sou adults i esteu a casa estirats al sofà amb Netflix, el mòbil, picant…, i arriba la vostra parella i us diu: “Netegem el garatge?”. Us quedeu així. Si el vostre cervell va a mil i la vostra parella vol netejar el garatge, us quedeu… “No vull”. Si sou addictes a la dopamina, i hi seguiu afegint coses, és perillós. Si teniu un fill petit que us agafa i diu: “Pare, mare, juguem a alguna cosa? Fem un trencaclosques?”. El vostre cervell, automàticament, diu… Seieu amb el vostre fill i jugueu cinc minuts, però el vostre cervell diu: “Necessito més dopamina, més dopamina que un trencaclosques. Intento ser bon pare, estimo el meu fill, però necessito més dopamina”. Literalment, una conducta addictiva. Quan agafeu un llibre i passeu una pàgina, dues, tres. No puc. Necessito més dopamina. L’addicció a la dopamina de la nostra societat està destruint la nostra habilitat de fer coses de debò. Estar amb gent, estar amb els nostres fills. Aprendre a tocar la guitarra. Aprendre noves llengües. Acabar un llibre. Hobbies. Però, com que tot això va així, el nostre cervell no ho vol. El nostre cervell vol… Havia deixat la dopamina per al final perquè està matant la nostra societat. Perquè el nostre cervell prefereix passar una, dues o tres hores al dia mirant el mòbil. Quant és això per 365 dies? Són moltes hores. Moltíssimes. Són mil hores. Quant creieu que es triga a tocar bé la guitarra? Es pot aprendre a tocar bé la guitarra en un any? En mil hores? Sí, es pot. Però escollim no fer-ho per fer això.

Teresa. Bona tarda, David. Em dic Teresa. David, perdó. D’una banda, estem en un món VUCA en què tot canvia constantment, molt ràpidament, i, d’altra banda, ens estem convertint en una societat en què som com un ratolí dins de la roda. Això a l’era de les noves tecnologies s’està convertint en una cosa força perillosa, especialment amb el mòbil, amb Netflix, amb Instagram, amb TikTok. El tema és: com aconsegueixes trencar aquesta dinàmica? Quines pautes ens pots donar perquè, quan fa molt de temps que tens un hàbit determinat, aconsegueixis dir: “M’aixeco del sofà, no miraré la meva sèrie preferida i aniré a suar al gimnàs, a córrer en una cinta durant una hora”. Què fem?

David JP Phillips. Sí.

Teresa. Gràcies.

David JP Phillips. Molt bona pregunta. He dedicat molt de temps a intentar esbrinar-ho. La caixa forta per al mòbil. Bé. A mi m’ha canviat la vida. La caixa de seguretat per al mòbil. Què és això? N’hi ha moltes, unes deu versions diferents. Es tracta d’una caixa en què guardes el mòbil i poses un temporitzador del temps que passa allà. Dues hores i es tanca. No es pot obrir. Es queda tancada. Ho dic de debò, quan ho feu… Us posareu a fer altres coses. Al principi, és una mica difícil, però amb el temps és més fàcil. També ens hauríem d’avançar als nostres hàbits. Si teniu l’hàbit de passar la primera hora al llit mirant el mòbil i no us agrada, guardeu-lo la nit anterior. Abans de dormir, el programeu perquè no s’obri fins a les vuit i mitja, a l’hora d’anar a classe. Així no el podeu utilitzar. Us aixecareu més espavilats. Sí, la caixa per al mòbil és un truc molt bo. I us puc donar un altre truc: en gairebé tots els mòbils et pots posar un codi per limitar l’ús de certes aplicacions. Feu-ho. Penseu de quines aplicacions us voleu desenganxar, poseu-les en una categoria i demaneu a un amic que us posi el codi. Així no sabreu quin és. Així, quan se us acabi el temps, no tindreu l’opció d’obrir-la.

L’única forma d’aconseguir el codi serà trucar al vostre amic. Això també ajuda. Aquí teniu dues formes de controlar l’ús del mòbil a la vostra vida. Jo adoro els mòbils. Els utilitzo molt, és genial. No m’agrada veure’l com una cosa blanca o negra. És fantàstic. Trucar per FaceTime als meus fills i utilitzar aplicacions és genial. El problema és l’abús. En resum, el còctel dels àngels cada dia. Crear més oxitocina aturant-nos a admirar les coses. Crear oxitocina preocupant-nos, mirant als ulls, abraçant. Crear endorfines somrient més. Rient més. Mireu més comèdies. Mireu més monòlegs. Crear serotonina: prendre el sol, intentar fer esport cada dia, menjar bé. I la quarta: per a la dopamina, reduïu l’ús del mòbil, tingueu somnis i perseguiu-los. Testosterona: creieu en vosaltres, concediu-vos victòries. I cortisol: feu el mapatge d’estrès. Ja teniu el còctel dels àngels. Us asseguro que augmentarà el vostre nombre de còctels dels àngels i no el dels còctels del dimoni. Però els únics capaços de fer el pas sou vosaltres.

José Carlos. Hola, David. Imagina’t que la noia de la teva vida, de la qual estàs enamorat, amb qui fa molt de temps que no parles, arriba un dia i et truca per demanar-te una cita i quedar amb tu. És clar, en aquell moment, penses que se’t presenta una oportunitat única, però tampoc tens gaire confiança en tu mateix. Què faries? Com ho afrontaries?

David JP Phillips. M’encanta. Quan és la cita? Bé. Quan és la cita? En una setmana? Dues?

José Carlos. Immediatament.

David JP Phillips. Immediatament?

José Carlos. En dos dies.

David JP Phillips. D’acord, en acabar. En dos dies. D’acord. En una cita pots mostrar moltes versions teves, oi? Correcte? Hi ha versions tristes, versions felices, versions enèrgiques… Qui vols ser en aquesta cita? Què prefereixes? Tu decideixes. Què vols ser? Direm que vols ser la persona feliç. Una versió enèrgica de tu. Com he dit, ves al bany, riu histèricament un minut i, en sortir, hauràs augmentat l’endorfina, cosa que et farà somriure més. Et farà més divertit. Hauràs escollit aquesta versió teva per a aquesta cita. Però imagina’t que vols estar tranquil, connectat, present, atent, una cosa fantàstica per a una cita, no? L’oxitocina és la teva aliada. Com augmentem els nostres nivells d’oxitocina? Molt fàcil. Mireu un vídeo d’una cosa que us emocioni. Els meus preferits solen ser persones que veuen el color per primera vegada o que senten per primera vegada. Els heu vist? Quan els veieu, us quedeu: “Mare meva”. Feu això. No vull que us poseu a plorar allà mateix, només que us brillin els ulls. Si aneu així a la cita, sereu la vostra versió atenta, serena i present. Escoltareu més atentament l’altra persona. Crec que el pitjor que podeu fer és estar esperant la vostra cita fent temps amb el mòbil. Entrar a TikTok, a Snapchat, a YouTube. Estar així i que, de sobte, entri i us quedeu: “Hola”. Us haureu enganxat a la dopamina i la conversa semblarà més lenta que si no haguéssiu fet això. Quan us comenci a semblar lenta, començareu a mirar per totes bandes i semblareu impacients. Semblarà que us és igual. Dubto que aquesta sigui la versió que voleu. Quedeu-vos amb això. Hi ha moltes versions de vosaltres. Crec que molta gent és igual en totes bandes. No escullen qui són. Però, quan escollim, ens podem convertir en la millor versió per a cada situació. Potser això salva la cita i te n’aconsegueix una altra, i una altra. Durant aquestes cites, podràs mostrar les teves altres versions. La de la dopamina i fins i tot la del cortisol. O la trista. Però, si comences per la trista, potser ella no voldrà més cites. D’acord? Sou qui escolliu ser.

Marlene. Gràcies. David. Ha estat un plaer escoltar-te avui. Has parlat sobre ciència, has parlat sobre “storytelling”, i el que ens agradaria saber és quina és la ciència de l’“storytelling”.

David JP Phillips. Vosaltres expliqueu històries? Sí? Bé. Us intentaré posar en context. Quants heu explicat més de deu històries avui? Aixequeu la mà. Bé. Crec que esteu tots equivocats. Què vull dir? No he preguntat quantes històries heu explicat a la resta, sinó quantes històries heu explicat. Quantes històries heu explicat aquí? Quantes? Quants moments heu reviscut del passat? Què va passar l’última vegada que vau veure aquella persona? I l’última vegada que vau ser allà? Quants heu simulat el futur amb històries? “Quan arribi a aquell lloc, marxaré a les nou, faré això, allò…”. Quants? Més de deu vegades? Segur. Més de cent? És clar. Segurament, feu milers de simulacions al dia. Us expliqueu milers d’històries al dia. Milers. Reviviu el passat i simuleu el futur per entendre el present. No hi ha una altra forma de comunicar-se amb el cervell. No us comuniqueu amb diapositives de PowerPoint, no? No hi ha un PowerPoint projectant-se a la vostra ment, no? Parleu a la vostra ment des d’una perspectiva narrativa. Tot aquest món es basa en històries. Quan parleu amb la gent i useu PowerPoint, l’han de traduir a una història. Feu uns rodeigs tremends. Expliqueu-los una història. Qualsevol moment de la vostra vida és una història. Però el més important en l’“storytelling” és la dopamina. La dopamina és la clau de l’“storytelling” perquè la dopamina us fa pensar: “Dona-me’n més”. Quan acaba una sèrie… Són les onze i mitja de la nit i esteu mirant un episodi d’una sèrie interessant de Netflix.

Quina probabilitat hi ha que digueu: “Un més, només un més”? Oi? Perquè us deixen en suspens, i això us fa pensar: “Dona-me’n més”. Qualsevol sèrie i qualsevol pel·lícula que us deixi amb ganes de més té dopamina. Fem un experiment. Us explicaré una història, però de dues formes diferents. Dura 25 segons. La primera versió no té dopamina. La segona té dopamina. Com ho faig? Jutgeu-ho vosaltres mateixos. Aquí teniu la primera versió: “L’home es va aixecar al matí. Va mirar a la seva dreta, es va posar les sabatilles i va caminar fins a la porta, que estava oberta. Va veure petjades d’aigua a terra, va travessar el passadís i va sortir al balcó. Es va apropar a la barana i va aguaitar a la piscina. Fi”. És una història, però no conté dopamina. Afegim dopamina. Ara ho veureu: “El que no us he dit és que és una història real. Li va ocórrer a un amic meu. Un matí es va aixecar, va mirar a la seva dreta i va veure que el llit estava buit. On era el seu fill? El pols se li va accelerar. Es va posar les sabatilles i va córrer cap a la porta. Estava oberta.

Ell l’havia tancat. Va sortir al passadís i va cridar dintre seu quan va veure les petjades mullades que anaven del bany a la piscina. Va córrer pel passadís com ningú ho ha fet mai. Cridava dintre seu. Va sortir al balcó, es va apropar a la barana, va aguaitar a la piscina… ‘I aleshores, em va trucar des de l’hospital’, em va dir…”. Fi. La segona versió és la mateixa història, però voleu sentir el final. A diferència de la primera. Oi que és fascinant? En l’“storytelling”, la clau és generar dopamina. I això es fa, recordeu-ho quan marxeu, deixant incògnites. Així es fa. Ara mateix teniu moltes incògnites. Per què se li va accelerar el pols? Qui era a la piscina? Quina edat tenia el fill? Per què va trucar des de l’hospital? Què havia passat? Teniu moltes incògnites que el vostre cervell vol respondre. Això és l’“storytelling”, crear aquesta sensació de: “Dona-me’n més”. I aquesta és la ciència de l’“storytelling”. La dopamina és un neurotransmissor que podem crear a la resta generant intriga. No és fantàstic? I podria seguir amb aquest exemple afegint oxitocina, serotonina… Puc afegir altres substàncies a la meva història polint-la, canviant-la. I aquesta és la part bonica de l’“storytelling”, perquè és la vida. Si hi ha una habilitat comunicativa que hauríeu de dominar és la d’explicar històries. Després de sopar, expliqueu una història.

Si ho feu bé, us escoltarà tot el món. Si sou professors i expliqueu bé una història, la classe es quedarà en silenci. Si sou els encarregats d’una gran empresa i intenteu motivar els treballadors amb una bona història, triomfareu. No hi ha res millor que l’“storytelling”, perquè és com veiem el món. Crec que és important no fustigar-se. Fustigar-nos per no estar en el nostre millor moment amb el nostre voltant. És important recordar que mai, en tota la història, ho ha tingut tan difícil el cervell. Mai, en tota la història, ha estat tan difícil viure per al cervell. Els nostres ancestres fa cinc mil anys ho tenien fàcil. Fa deu mil, més fàcil encara. Fa vint mil, bufar i fer ampolles. Això vostre? El més dur de tota l’evolució. Per què? Perquè us bombardegen amb estímuls constantment. Us persegueixen ossos a tota hora. Quan feu la compra, el 70% del menjar no és saludable. No mengeu bé. No podem anar al llit a la nostra hora per la llum artificial. Els ritmes circadiaris se’ns desregulen. Entrem en aplicacions de lligar i quan la gent ens ignora és com una punyalada. El cervell humà no ho havia tingut tan difícil. No us fustigueu si no esteu al 100% cada dia. Però, dit això, és el vostre dret i el vostre deure aprofitar al màxim. Si apreneu a controlar aquestes substàncies, aprendreu a ser feliços en aquest món, perquè el nostre món és meravellós. Tenim cotxes increïbles, avions que ens porten on els nostres ancestres només podien somiar, podem aprendre el que sigui, podem ser el que sigui. El nostre món és millor que mai. Però és més difícil per al nostre cervell, depèn de vosaltres aprendre a suportar-ho. La clau és l’autolideratge. Domineu-lo. A mi em va salvar. Gràcies.