“Em vaig prometre que mai més tindria un mal dia”

Patch Adams. Em dic Patch Adams i sóc pallasso, però també metge. Potser heu vist la pel·lícula en que Robin Williams fa de mi.

Zuberoa Marcos. Benvingut, Patch.

Patch Adams. Gràcies.

Zuberoa Marcos. És una meravella poder compartir una mica de temps amb tu. Tens una vida bastant inspiradora i extraordinària, espero que puguem mostrar part d’ella en aquesta conversa. Vull que ens parlis una mica de la teva vida, des de la teva infància fins a qui ets avui.

Patch Adams. Vaig néixer el 28 de maig del 1945 en una família militar. El meu pare era soldat, va lluitar en la Segona Guerra Mundial i després vam viure tres anys al Japó: 1947, 48 i 49. Després se’n va anar quatre anys a la guerra de Corea. El va destrossar, li va trencar l’ànima. Després vam viure en bases militars als Estats Units i després ens vam mudar a Alemanya i vam viure a Kaiserslautern durant set anys, des del 1954 a mil nou-cents… seixanta-u. En aquella època em descrivien com un raret, friqui, estudiós, talòs… Mai vaig ser massa masculí. Em van pegar molts cops, perquè els fills dels soldats solen ser molt masculins, i jo no ho era. El meu pare va morir el 1961, jo tenia setze anys, i vam tornar a Virgínia, la terra natal de la meva mare. I puc dir-te el moment exacte en què va canviar la meva vida: al costat d’una font en un parc a Virgínia que deia: “Només per a blancs”. Vaig explotar. Que algú pogués passar per aquest cartell sense arrencar-lo, que la gent odiés a altres per la seva pell… No hi ha…

Em considero intel·ligent, i sé que no hi ha res en el nostre cervell que ens faci odiar així. Als disset anys havia estat en institucions mentals tres vegades i la meva vida va canviar per sempre als divuit. Estava a Washington, en el famós discurs de Martin Luther King de “Tinc un somni”… I bum! Vaig canviar immediatament. Em vaig dir: “No et suïcidis, has de revolucionar el món amb amor i diversió”. I vaig prendre la decisió, amb divuit anys, de no tornar a tenir un mal dia, de no tornar a desaprofitar un dia estant malament. Vaig decidir ser sis coses, en tot moment: feliç, divertit, afectuós, cooperatiu, creatiu i considerat. Vaig saber també que havia de ser un activista, però de quina mena? I llavors, quan ja estava acabant la carrera de Medicina, em vaig adonar que no podia ser un metge convencional. Havia de ser un metge lliure, afectuós i amable. A la universitat em vaig ficar en molts problemes, no per les meves notes, sinó perquè deia el que pensava, era sincer i passava temps amb els meus pacients. Em van entrenar per atendre en sis o set minuts i jo preferia estar-hi tres o quatre hores.

Zuberoa Marcos. La teva decisió d’estudiar medicina estava connectada d’alguna manera amb aquesta revolució d’amor i felicitat que vas iniciar als divuit anys. Vas decidir servir la humanitat a través de la medicina, oi?

Patch Adams. Exacte, i treballar per la pau i la justícia fora de la meva professió.

Zuberoa Marcos. I això ens porta al que deies, que no ets la mena de metge que està deu minuts amb el seu pacient, que vols passar molt de temps, fins i tot tres o quatre hores amb cada un d’ells, perquè no vols només curar-los, sigui el que sigui el que els passi, sinó entendre’ls i fer alguna cosa que em sembla molt honorable: intentar millorar les seves vides. Vull que descriguis com treballes, perquè tens una manera molt particular de fer-ho.

Patch Adams. Bé, crec que ajudaria si t’explico el concepte d’hospital que porto intentant tirar endavant des d’aquest moment. A la facultat de Medicina vaig escriure un treball sobre la mena d’hospital que volia, en el qual tots els empleats visquessin junts en una comuna ecològica. Eren els anys seixanta, recordem, i jo era el que es coneixia com a “hippie”. Tindríem 120 empleats vivint a l’hospital, seria una granja, una comunitat d’artistes i el mateix hospital. Tot gratis. Un destacat psicòleg rus anomenat Lev Vygotski va introduir el concepte de “zona de desenvolupament pròxim”. Es podria dir que això va ser el que vam fer. Crèiem que tenint uns empleats feliços i divertits, tindríem pacients feliços i divertits. En mostrar interès en coses, els altres s’interessarien també. No hi hauria distincions entre pacients i empleats.

Zuberoa Marcos. Quines eines fèieu servir amb ells?

Patch Adams. Em fa gràcia això d'”eines”. Érem els seus amics. La meva abraçada més llarga va ser de dotze hores. Imagina-t’ho. I era divertit: teníem joguines, érem un circ i un hospital. Teníem balls dues o tres nits per setmana, vaig aprendre a ballar rock and roll sense parar durant cinc o sis hores. En aquella època un ball enorme amb tanta gent divertint-se era el millor, era impossible seure i mirar. Fèiem festes, omplíem habitacions amb globus del terra al sostre, hi podia haver cinquanta persones a la sala sense veure’s entre elles perquè hi havia globus per tot arreu, i si algú tocava un globus ho notàvem tots. Menjàvem junts, explicàvem històries junts, no distingíem entre els pacients, els empleats, els que netejaven, els metges… Érem una gran família. M’encantava. Vaig aprendre a viure dormint entre dues i cinc hores, perquè mentre dormia no podia divertir-me tant.

Zuberoa Marcos. T’he sentit dir moltes vegades, Patch, que la vida és massa seriosa, és clar, però que ser seriós no és part de la naturalesa humana. Que el que sí que forma part d’ella és el que tu descrius: jugar, riure, l’humor, la música.

Patch Adams. Érem gent divertint-se, educant, jugant i cuidant. No ens vestíem com metges, amb bates blanques i tot això. Era un entorn on era complicat ser seriós, perquè per què ser-ho? No vol dir que no tinguéssim un cantó seriós, és clar, a més els primers anys van coincidir amb la guerra de Vietnam.

Patch Adams. Parla’m una mica sobre això de ser pallasso, és una cosa que et defineix com a persona i defineix com connectes amb la gent.

Patch Adams. Em poso el meu nas de pallasso?

Zuberoa Marcos. És clar, el que vulguis.

Patch Adams. El tinc a la butxaca. D’acord. Per què vaig començar amb això de pallasso? Vaig començar amb això per protegir-me de la violència, però alhora, vaig notar que a la gent li encantava. Els agradaven les ximpleries, els jocs. I ho havia fet tant que era fàcil trobar la diversió en situacions en què semblava que no n’hi hauria. Fins i tot en moments durs, com quan algú, fins i tot un nen, estava a punt de morir. En moments durs podia adonar-me que tothom estava molt seriós, acostar-me a la persona en qüestió i preguntar-li: “Vols que això sigui més divertit?”. I fer una mena de cor: (G). I, per descomptat, la persona malalta acabava rient. Vaig començar a jugar, a presentar-me tal com era. Vam tenir el nostre estrany i particular hospital durant dotze anys. Vivíem en una casa de sis dormitoris, entre cinc-centes i mil persones passaven per allí cada mes, des de cinc a cinquanta hostes, i sense cobrar ni un dòlar. Imagina com n’era d’intens.

Alguns d’ells pertanyien a bandes de motociclistes, hi havia de tot. Alguns estaven deprimits, odiaven la vida, i estaven tots junts en una casa. I com també hi havia nens, teníem els nostres truquets: si hi havia un senyor molt enfadat i enviaves un nen petit, s’acabava estovant. Nosaltres ho sabíem, i ho aprofitàvem. Vam fer això durant dotze anys i vaig pensar que aconseguiríem diners, que ens donarien alguna cosa i podria construir l’hospital, però no va ser així.

Abans d’això havia demanat que no es fes publicitat, la fama és un malson, però va acabar succeint. Es van escriure articles, incloent-hi un de molt gran en el Washington Post que va recórrer tot el país, etcètera, i vaig anar a la televisió, vaig estar al programa d’Oprah i altres semblants. I després amb la pel·lícula, Hollywood va prometre que ens ajudaria a construir l’hospital. Van guanyar 2.000 milions de dòlars i no ens van donar res. Els vaig escriure i mai em van contestar. Un any i mig després de tancar l’hospital em sentia molt buit, necessitava tenir cura d’algú. Tinc molt a dins per donar als altres i he vist que fa efecte en la gent que pateix. I no tenia un hospital i no volia fer-ho de forma radical com ho estàvem fent, volia el meu hospital, així que vaig començar dos projectes: a parlar amb la gent, perquè estava parlant a tot el país i havia començat gires internacionals, i vaig pensar: “Per què no faig gires com a pallasso?”. I així vaig començar amb aquests viatges. Crec que els primers van ser fa trenta-cinc anys. El primer va ser a la Unió Soviètica. Per què? Perquè eren l’enemic. L’enemic. Aquests viatges… vam fer entre set i nou viatges a l’any durant vint anys. Vam haver de parar per la COVID, no ens deixaven entrar ni en hospitals ni en orfenats, però durant aquests anys vam veure molts miracles, moltes coses. I ara donem suport a grups de pallassos, perquè n’hi ha per tot el món.

Zuberoa Marcos. Estic segura que en tots els teus viatges pel món, quan interactues amb la gent, et deuen preguntar molts cops sobre aquesta revolució i aquesta decisió tan radical que vas prendre als divuit anys de no tornar a tenir un mal dia mai. Segur que t’han preguntat moltes vegades: “Com ho faig?”.

Patch Adams. És una bona pregunta, la resposta més simple és que tots els éssers humans tenim el poder de construir-nos a nosaltres mateixos, decidir qui volem ser, com volem reaccionar a les coses i com volem pensar. Per desgràcia, la televisió i la societat americana… A vegades penso que potser només un deu per cent de la població adulta dels Estats Units reflexiona sobre les coses. No pensen, són com robots. Els adults nord-americans normals no s’agraden, no estimen les seves parelles i odien els seus treballs. I no van al metge per això, simplement ho accepten. Les xerrades que més he donat, que més em demanen, són sobre estratègies en el món de l’amor, l’alegria d’estimar, l’humor i la salut, etcètera, coses així. I no estic segur de quanta gent entén que crear la seva pròpia felicitat és una opció. No obstant això, per als que van estar al meu hospital al principi, si algú deia: “Sempre em fa mal tot” i jo després el veia gaudint, li recalcava que estava gaudint i què li havia causat aquesta alegria: “Demostra que no l’has creat tu. Ho has fet. No l’has analitzat i te l’has guardat a la butxaca per a un dia que plogui”. Però… quin percentatge dels adults nord-americans té autoestima i s’estima? Un de molt petit.

Zuberoa Marcos. Patch, has parlat sobre la soledat, sé que has dit que la solitud i la indiferència són les pitjors coses que pot experimentar algú, o almenys estan entre les pitjors coses que poden experimentar.

Patch Adams. Ho he vist en moltes cartes que m’escriu la gent, sobre com durant la pandèmia han hagut de viure sols. I em pregunto de veritat com algú pot viure sol. Som animals tribals, com els goril·les i els ximpanzés, que viuen en grup. Molta gent viu sola en una casa. I per això se senten sols i diuen estar deprimits. I si acabes en una casa i la teva única companyia és una parella que no et cau bé?

Zuberoa Marcos. I potser la gent també se senti sola quan està amb més gent.

Patch Adams. Sí, per descomptat, totalment.

Zuberoa Marcos. Patch, creus que molts dels problemes que estàs esmentant sorgeixen d’una falta d’empatia?

Patch Adams. És clar. T’importen els arbres? I això t’ho pregunten com si fos una pregunta intel·ligent. Si vens aquestes quaranta hectàrees d’arbres per fer un aparcament, reps un milió de dòlars. I aquest milió de dòlars és molt més valuós per a aquesta persona que cent arbres. I és graciós, perquè alguns d’aquests arbres són més vells que aquesta persona. Els humans se senten els déus d’aquest planeta: creuen poder consumir el que desitgin, contaminar tot el que toquin… Sé que hi ha multimilionaris que, quan senten parlar d’extinció, pensen: “Jo no”. Ho dic a la gent, i és més fàcil dir-ho que fer-ho, si no s’estimen a si mateixos, com poden creure que són capaços?

Zuberoa Marcos. Patch, has esmentat en moltes ocasions que una de les millors qualitats de la gent que en la seva vida professional s’encarrega de tenir cura dels altres i envoltar-se de persones, com és el cas dels professors que eduquen les generacions que vindran, els metges com tu…

Patch Adams. Les infermeres…

Zuberoa Marcos. Les infermeres.

Patch Adams. Els treballadors socials…

Zuberoa Marcos. Els treballadors socials.

Patch Adams. Les mares.

Zuberoa Marcos. Les mares, els pares… que una de les seves qualitats més importants és la compassió.

Patch Adams. “Compassió” és una altra manera de dir “amor dirigit” o “amor sentit”. La compassió: sents alguna cosa i pot ser que no sàpigues ni què és però hi ha una cançó que et fa sentir molt bé. No t’ho creus, acabes de sentir Chopin tocant el piano i t’ha fet pensar coses boniques sobre la teva família, per exemple. Crec que tot va unit a la compassió. És un nom per a alguna cosa molt gran, per a tot el que pensem i fem que vagi relacionat amb l’amor. Potser “amor” seria un terme genèric, mentre que la compassió va dirigida a alguna cosa. No crec que es pugui sentir compassió de manera genèrica: “Sento compassió per tot”. No, normalment és amor dirigit a alguna cosa.

Zuberoa Marcos. Patch, tens metes molt grans, precioses i inspiradores, per intentar millorar el nostre món, per fer que la gent sigui més compassiva, que tingui més empatia, per crear una revolució d’amor i diversió per a tothom amb qui et relaciones. I fa molts i molts anys que ho fas, però és una cosa difícil de fer, és molt complicat.

Patch Adams. No, difícil seria no fer-ho. No he trobat ni una escola, ni una sola a tot el món, ni primària ni secundària, que doni ni una classe sobre amor. A tot el món. I si ensenyéssim a estimar? I si entressis a classe i el professor digués: “D’acord, tots dempeus, en parelles, ens donarem una abraçada d’una hora”? Et pots imaginar la gent anant-se’n perquè no vol una abraçada d’una hora. Però sí que podem dir a la gent com jo: “Anem a fora a jugar a beisbol o futbol”. I en el meu cas, jo no volia fer-ho.

Zuberoa Marcos. Sé que t’encanta llegir i que t’agraden molt les pel·lícules.

Patch Adams. I ballar.

Zuberoa Marcos. Ballar, i la música. Parla’m de la poesia. Perquè has recitat un poema.

Patch Adams. Emily Dickinson. No posava títol als seus poemes. “L’esperança és aquesta cosa amb plomes que es posa en l’ànima i entona melodies sense paraules, i no s’atura per res. I sona més dolç en el vendaval, i ferotge haurà de ser la tempesta que pugui abatre l’ocellet que a tants ha donat abric. L’he escoltat a la terra més freda i en el mar més estrany, mes mai en la inclemència de mi ha demanat una sola engruna”.

Zuberoa Marcos. És un dels meus poemes favorits.

Patch Adams. El coneixes.

Zuberoa Marcos. El conec.

Patch Adams. Per mi, la salut mental va lligada a la pèrdua de la vida tribal, la desconnexió de la naturalesa i la desconnexió de les arts. És increïble la poca connexió que tenen els nord-americans amb les arts. En tots els àmbits. Molt pocs amics durant la meva infància volien escoltar Beethoven, Chopin o Rakhmàninov. Molt pocs volien anar al teatre, a veure Calderón, a veure qualsevol obra. Preferien: “clic”, esports o: “clic”, la sèrie de moda. La gent apaga el cervell, i fer això és una cosa molt perillosa…

Zuberoa Marcos. Patch, parla’m de la teva institució.

Patch Adams. ‘Gesundheit!’ va sorgir perquè vaig experimentar la medicina des de dins, com a estudiant en una facultat de Medicina durant quatre anys. La vaig veure, vaig veure com funcionen els hospitals, vaig fer pràctiques un any després d’acabar la facultat. I no podia, era incapaç de fer-ho. Si eres el millor doctor podies tractar tothom malament i no passava res. I si arribaves aquí podies tractar tu malament a tothom. Em vaig adonar que havíem d’ensenyar el nostre hospital, que tindria molts tipus de metges, que seria gratis. La medicina és molt cara. Per això ens vam mudar a una llar grupal i ho vam intentar allà. Ho vam intentar durant dotze anys i no vam aconseguir cap donació. Encara penso: “Donaran alguna cosa”. I hi ha una cançó. “Somiar el somni impossible. Lluitar contra l’enemic imbatible. Suportar un dolor insuportable. Córrer a on els valents no van”. “Aquesta és la meva missió, seguir aquesta estrella. Sense importar la desesperança, independentment de la distància. Lluitar per allò que és just, sense aturar-me, estar disposat a anar a l’infern per una causa celestial”.

Zuberoa Marcos. Ets un veritable artista.

Patch Adams. Ho sé, estic boig. De què tracta la cançó, sinó d’aconseguir el que vols?

Zuberoa Marcos. Què vols tu?

Patch Adams. Vull medicina gratis per a tots, vull un món en què als doctors i infermers els encanti la seva feina fins i tot si un dia no curen a ningú. Que els agradi i que no els hagi tractat fatal el metge amb més experiència. Porto més temps treballant en la no-violència que en medicina. No crec que pugui defensar la meva família, no crec que pugui aixecar la mà per pegar a ningú. He estat en situacions en què, si hagués sigut un “home de veritat”, ho hauria fet. Però soc un pacifista.

Zuberoa Marcos. Has descrit la teva vida com “un ball amb la humanitat”. Crec que és la descripció més bonica que he sentit mai. Per què? Què vols dir?

Patch Adams. M’encanta ballar. Per què estic aprenent a caminar amb una pròtesi? Probablement el motiu número u sigui poder tornar a ballar rock and roll, perquè va ser un estil de música molt important durant els dotze anys que vam estar oberts: fèiem balls de rock and roll enormes, sovint tres vegades a la setmana, perquè era una manera fàcil d’ajuntar tothom. Vaig créixer amb el rock and roll, soc d’aquesta generació. Vaig néixer el quaranta-cinc i el rock and roll va sorgir en els cinquanta, i jo era allà. Més endavant en la meva vida vaig anar a diverses classes de ball. I en fer-me gran i acostar-me a l’entorn rural vaig aprendre dansa en línia i quadrilles. Són balls en grup. Sempre busco les coses que es fan en grup, que uneixen la gent. Ningú pot dir: “Jo no ballo”, perquè és inevitable, si hi ha un noi que diu que no balla, o una noia, se’ls pot trobar una parella que faci que vulguin ballar.

Zuberoa Marcos. Moltes gràcies, Patch. Gràcies pel teu temps i per ser qui ets, gràcies per la missió tan bonica que tens a la vida.