Els quatre pilars per conrear una vida amb sentit

Zuberoa Marcos. Benvinguda, Emily. Gràcies per ser avui amb nosaltres.

Emily Esfahani. Gràcies per convidar-me. És un plaer ser aquí.

Zuberoa Marcos. Emily, m’agradaria començar aquestes xerrades des del principi, saber com va ser la teva infantesa i la influència que va tenir en la persona que ets avui. Has tingut una vida fascinant i has estat exposada a molta diversitat des de nena. Vas néixer a Suïssa, vas créixer en una comunitat sufí del Canadà, tot tipus de gent freqüentava la teva casa de Mont-real, i ara vius als Estats Units, a Washington D. C. És un recorregut vital important. Així que m’agradaria que el públic entengués una mica qui ets i com el fet d’haver estat exposada des de petita a aquesta diversitat t’ha ajudat a tu, als teus valors i a com et mous pel món.

Emily Esfahani. Sí, he tingut la sort d’estar exposada a moltes experiències diferents des de petita. Com has dit, vaig néixer a Suïssa, però vaig créixer al Canadà, a Mont-real. Vivíem al centre de Mont-real i els meus pares organitzaven a casa reunions per a la comunitat sufí. Per a qui no ho sàpiga, el sufisme és una pràctica mística i espiritual associada a l’islam. El poeta Rumi era sufí. Els dervixos mevlevis també eren sufís. De manera formal i informal, hi havia reunions sufís a casa des que jo devia tenir uns set anys. Així que dos cops per setmana, els diumenges i els dijous a la nit, molts sufís a la cerca de l’espiritualitat venien a casa. S’asseien a una habitació molt gran que gairebé no tenia mobles, només coixins a terra, i allà meditaven durant diverses hores. De fons, sonava música persa sufí clàssica, però, si no, hi havia molt de silenci. Gran part de l’experiència cultural era persa, encara que entre la gent que hi venia hi havia tant persones ètnicament perses com occidentals i moltes del Nord d’Àfrica. Era una gran barreja de gent que se sentia bé en aquella comunitat que es lliurava a la cerca espiritual. L’objectiu d’aquelles pràctiques, de la meditació, l’oració o el dejú, és disminuir la importància del jo, de l’ego, per poder connectar amb una cosa molt més gran que un mateix. Ho podem anomenar Déu o el món. Hi ha qui ho anomena la consciència de l’univers. Per als sufís, gran part d’això es dirigia a donar amor i bondat als altres, però també a oferir serveis per a la comunitat. Aquest va ser el tipus de valors i el model que veia en els adults que m’envoltaven, en això consistia una vida amb sentit per a ells. I em vaig quedar amb això, fins i tot després d’anar-nos d’aquella casa en què es feien les trobades sufís, quan tindria uns 12 anys, i ens vam mudar als Estats Units, on he viscut des d’aleshores.

Zuberoa Marcos. Emily, una de les idees centrals de la teva obra és el concepte que la felicitat està sobrevalorada. La idea que ens venen que hem de perseguir la felicitat acaba anant en contra nostra, fa la gent infeliç. M’agradaria que expliquessis com te’n vas adonar.

Emily Esfahani. Diria que, després de mudar-nos als Estats Units, ja no estava tan ficada a la cultura del sufisme, em sentia més integrada a la cultura popular. Aleshores em vaig adonar d’aquesta mena de missatge constant que ens diu que una vida bona és una vida feliç; que, si persegueixes la felicitat, tindràs més èxit, més amics, més diners; que obtindràs tots aquests beneficis si persegueixes la felicitat. El cert és que mai vaig arribar a trobar el sentit a aquesta manera de pensar. Jo havia après dels sufís entre els quals vaig créixer que molts d’ells havien tingut una vida molt dura. Era evident que no perseguien la felicitat. La major part del temps, segurament, ni tan sols es descriurien com a gent feliç. Convivien amb moltes dificultats. I això ho podem dir de tothom. Tots suportem algun tipus de patiment. Els defensors de la cerca de la felicitat semblaven ignorar aquest altre tipus de vida. Deien a aquells que no cercaven aquest tipus de felicitat que feien alguna cosa malament. Per a mi, això no tenia sentit, perquè havia vist molta gent que no perseguia la felicitat i, això no obstant, tenia una vida amb sentit. El vertader punt d’inflexió va ser quan estudiava Psicologia Positiva a la universitat, perquè allà vaig entrar en contacte amb algunes investigacions en Psicologia Positiva que mostraven que aquesta cerca constant de la felicitat pot girar-se contra nostra perquè, si persegueixes la felicitat amb tant de fervor, generes l’expectativa que hauries de ser feliç, i la cultura estableix aquesta expectativa. Però, en realitat, no és normal esperar ser feliç a totes hores. Com a resultat, quan la gent no és feliç, se sent infeliç. És un resultat una mica irònic.

Zuberoa Marcos. Així que això va fer que volguessis anar més enllà sobre la idea de la cerca constant de la felicitat i, al cap i a la fi, sobre el significat d’una vida plena i amb sentit. En resum, presentes la idea del sentit com una alternativa a la idea de felicitat. Dius que ambdós conceptes estan relacionats, però que són entitats diferents. M’agradaria que ens expliquessis quines diferències hi ha entre el sentit i la felicitat, i també què tenen en comú.

Emily Esfahani. Aquest tipus de distinció entre sentit i felicitat té una història llarga a la Filosofia i, més recentment, la investigació en Psicologia ha intentat desentrellar les diferències entre les dues coses. Gran part del que diré ve d’aquesta investigació i de corrents filosòfiques relacionades. Molts psicòlegs i filòsofs descriuen la felicitat com un estat mental i emocional positiu. Si et sents bé, ets feliç. Si ets sents malament, ets infeliç. És una cosa que ve i va. Et pots sentir feliç en un moment concret, però rebre una trucada amb males noticies a continuació i sentir-te trist. És una emoció, i les emocions venen i van. El sentit és una cosa més àmplia. Els filòsofs i els psicòlegs defineixen una vida amb sentit com un fet que connecta i contribueix a una cosa que va més enllà de tu mateix. Pot ser la teva família, la teva feina, Déu o la religió. Una cosa que transcendeix la teva individualitat, una cosa a què contribueixes i que t’ajuda a ordenar la teva vida. Segons les investigacions en Psicologia, les persones diuen que la seva vida té sentit quan es compleixen tres condicions: la primera és que consideren que la seva vida és significativa i té valor. La segona és que troben a la seva vida algun tipus de propòsit, alguna cosa que les encamina cap al futur. I la darrera és que creuen que la seva vida és coherent, que hi ha una certa narrativa, una certa història que engloba totes les seves experiències, incloent-hi el sentit que donen al món. Això fa que la vida no sigui aleatòria, sinó que tingui sentit, que sigui coherent. Part del que escric tracta de com tant la felicitat com el sentit són bons. Òbviament, no dic que hi hagi res de dolent amb el fet que la gent se senti feliç, però hi ha gent que dirigeix la seva vida a la cerca de sentit i gent que l’enfoca en la cerca de la felicitat. I, quan això passa, fan coses diferents. Recordo un estudi en què es va dir a un grup de persones que fessin coses significatives, amb sentit, i van fer coses com estudiar per a un examen, visitar un ésser estimat a l’hospital o fer voluntariat. Coses que vivien com a difícils i que exigien un sacrifici. Els que havien de fer coses que els fessin feliços van jugar a videojocs, es van fer la manicura, van dormir fins tard, aquest tipus de coses. Així que hi ha una diferència en com estar motivat per un tipus d’objectiu o un altre canvia el nostre comportament, però també hi ha un cert tipus de situacions en què coincideixen Per exemple, recordo les dades d’una investigadora que mostraven que al voltant d’un quart de la gent a qui va enquestar considerava que la seva vida era feliç i també tenia sentit; un altre quart afirmava que la seva vida tenia sentit, però que era infeliç; un altre quart deia tenir una vida feliç, però sense sentit, i l’últim quart no tenia una cosa ni l’altra. El que sol ocórrer amb la gent que considera que la seva vida té tant sentit com felicitat és que el fet d’anar rere el tipus de coses que aporten sentit a la seva vida, encara que a vegades suposi dificultats o estrès a curt termini, com criar els seus fills o treballar, acaba duent a certa sensació de felicitat. Hi ha una altra investigació que indica que és possible que, quan perseguim clarament la felicitat, el tipus de coses que ens aporten benestar també ens donin una sensació de sentit. Així que existeix aquest tipus de connexió entre les dues, no es poden separar del tot, però, quan la gent se centra completament en una cosa o l’altra, això canvia totalment la seva manera de viure la vida.

Zuberoa Marcos. Emily, has dit algun cop que vivim en una crisi moderna del sentit. Com descriuries aquesta crisi? I què et va fer pensar que escriure un llibre era una manera apropiada d’arribar a la gent i donar-los alguna pista per poder sortir de la dita crisi?

Emily Esfahani. Si observem les darreres dècades, diguem que les últimes cinc o sis dècades, veiem que gairebé tots els indicadors de malalties mentals han pujat. Ha augmentat l’índex de suïcidis, tant als Estats Units com a la resta del món. Han augmentat els casos de depressió, els d’ansietat, els de soledat. Tots els valors que mesuren el patiment han anat en alça. Quan els investigadors treballen amb les estadístiques per intentar entendre què provoca aquesta crisi de salut mental, el que troben és que està motivada per l’absència de sentit a la vida de la gent, no tant per la falta de felicitat. Intenten separar els dos factors. I em sembla que és una distinció important perquè, sovint, quan patim o la gent al nostre voltant pateix, tendim a pensar alguna cosa com: “D’acord, no et sents bé, fem alguna cosa que et faci sentir bé, que et faci feliç”. Però el que la investigació sembla indicar és que, sigui quin sigui el buit que sentim, l’únic que el pot omplir és el sentit de la vida. Això és el que indica la investigació, però, si ho pensem històricament, és clar que aquesta crisi de patiment és una crisi de sentit. Abans comentàvem que moltes de les fonts tradicionals de sentit que solien estar a les bases de la vida de la humanitat, dels nostres ancestres, ja fos la religió, la comunitat o els rituals, ja no són tan essencials a la vida de la gent avui dia. El món és cada cop més individualista, secular i té menys en compte la comunitat. Sense tota aquesta arquitectura de sentit a la vida, la gent ha de descobrir per si mateixa què fer per sadollar aquesta necessitat de sentit, que tant jo com molts psicòlegs creiem que és una necessitat fonamental i que sense sentit a la vida patim. Intentar contestar la pregunta de què ha de fer la gent per descobrir com donar sentit a la seva vida és el que em va dur per aquest camí i es va acabar concretant al meu llibre. Una cosa que em va passar mentre cercava respostes a aquesta pregunta va ser que vaig començar a escriure articles sobre el que anava descobrint, i molta gent hi va respondre. Alguns dels articles es van fer molt virals. Això em va fer adonar-me que hi ha un anhel de sentit, que és possible que la gent sí que cerqui dur un tipus de vida més profunda, però que potser no sàpiga com aconseguir-ho. Jo ho volia entendre. Si el que de debò importa és el sentit, què és el que hem d’incloure a la nostra vida per trobar-li aquest sentit? A partir de la resposta a la meva feina i als meus articles, vaig tenir la sensació que hi havia més gent que es feia les mateixes preguntes que jo. Això em va inspirar per escriure el llibre.

Zuberoa Marcos. Emily, has identificat quatre pilars del sentit, en parlarem més endavant, però són pertinença, propòsit, transcendència i narrativa. M’agradaria que abans ens parlessis del procés que et va dur a identificar aquests quatre elements.

Emily Esfahani. El primer que vaig fer va ser consultar què deien els estudis. Com he comentat abans, avui dia hi ha molta investigació en l’àrea de la Psicologia que intenta investigar empíricament què dona sentit a la vida de la gent i si convidant la gent a fer certes activitats pot augmentar la seva sensació de sentit a la vida. Em vaig amarar de tota aquesta investigació. I també vaig acudir a allò que moltes altres disciplines, com la Filosofia, la Religió, la Literatura i la resta de camps d’estudi, podien aportar sobre què és el que dona sentit a la nostra vida. Això em va ajudar a comptar amb un marc conceptual amb què treballar i a adonar-me d’alguns temes recurrents. Però el que va dur la meva investigació a un nivell nou va ser entrevistar molta gent, moltes persones ordinàries i extraordinàries, sobre el que tenien per explicar. Volia entendre què feia que la seva vida tingués sentit, com era la seva vida quan no li trobaven tant de sentit o com era la seva vida quan més sentit li trobaven. Tot això en el seu conjunt, la investigació, les entrevistes i aquests patrons recurrents que veia aparèixer contínuament a les històries de la gent, va ser el que va cristal·litzar en aquests quatre pilars de sentit. Així va ser com vaig mirar d’entendre i sintetitzar tota la informació que anava recollint. I vaig trobar quatre conceptes, quatre patrons, que sorgien una vegada i una altra.

Zuberoa Marcos. Emily, aquests quatre pilars, com he comentat abans, són pertinença, propòsit, transcendència i narrativa. Ens expliques en què consisteixen i què entens per cadascun d’ells?

Emily Esfahani. La pertinença té a veure amb el tipus de relacions que tenim. Qualsevol que hagi reflexionat o llegit sobre el benestar probablement haurà trobat estudis en què s’afirma que les relacions ens fan feliços, que contribueixen al nostre benestar. Però la pertinença es refereix a un tipus particular de relació. És una relació en què et sents valorat per ser qui ets, de manera intrínseca, i en què valores l’altra persona per qui és en essència. Faig aquesta distinció perquè podem imaginar estar en una relació, fins i tot una relació íntima, com una relació familiar o de parella, en què no et sents valorat per qui ets intrínsecament, sinó pels teus èxits, per la teva aparença, els diners que guanyes, però no per ser qui ets. La pertinença té a veure amb ser valorat per ser qui ets. Una cosa molt interesant que he descobert en estudiar aquest pilar és que no cal que la pertinença formi part d’una relació des del principi. És una cosa que es pot cultivar amb l’altra persona als moments d’interacció amb ella. Sintonitzant-hi, escoltant activament i establint una mena de connexió íntima en què ambdós senten que l’altra persona els veu, els valora i els escolta. Les persones que tenen aquest tipus d’interacció se senten elevades, senten que són importants per als altres. Al contrari, les persones que se senten ignorades o rebutjades, encara que sigui per coses insignificants, com si estàs parlant amb mi i jo estic mirant el mòbil, fins i tot aquest tipus de rebuig provoca que les persones sentin que la seva vida té menys sentit, perquè t’estic ignorant i invisibilitzant, en certa manera. Així que és important sentir que algú ens veu, sentir que importem a algú. Això ens dona cert sentit a la vida. Això pot ocórrer en relacions i també en comunitats a les quals pertanyem. El segon pilar és el propòsit. Propòsit i sentit són paraules que sovint es poden intercanviar. Però, com jo ho entenc, el propòsit és un component del sentit, és la part del sentit que ens guia cap al futur. Els psicòlegs defineixen el propòsit com un objectiu o un principi que orienta la nostra vida i que implica que aportem alguna cosa als altres. Pot ser una aportació de tot tipus. Algú pot tenir com a propòsit trobar la cura del càncer. Per a una altra persona, el propòsit pot ser criar els seus fills. Recordo una persona amb qui vaig parlar per al llibre, la qual també participava en un estudi sobre el sentit a la feina. Es tractava d’una netejadora d’hospital que treballava cada dia fregant terres i recollint orinals. Quan li vaig preguntar per la seva feina, em va dir: “El meu propòsit no és netejar, sinó ajudar a guarir la gent que està malalta”. Era capaç de connectar el que feia amb una visió molt més global. Això és una part molt important del propòsit. Hi ha un altre estudi molt interessant que mostra com es pot trobar el propòsit a les coses petites. Tractava d’adolescents que feien tasques a casa, com ajudar amb el sopar o tenir cura dels seus germans, aquest tipus de coses. Els que feien més tasques a casa mostraven una noció de propòsit més gran. Segons els investigadors, això succeïa perquè sentien que ajudaven els seus pares i col·laboraven a crear el que seria una llar. Novament, les petites coses que fem, en connectar-les a una cosa més global, doten la nostra vida d’un propòsit. El tercer pilar és la transcendència. Les experiències transcendents són moments en què et sents per sobre dels atrafegaments quotidians de la vida i sents que estàs connectat a alguna cosa molt més gran que tu. Per exemple, quan ets sota un cel estelat mirant els estels, com això et pot fer sentir molt petit i com aquest moment et pot arribar a inspirar. Apareix en experiències amb la natura, quan ens enfrontem a alguna cosa sublim i inspiradora que ens pot dur a la transcendència. També hi arribem amb la meditació o l’oració, o amb moviments col·lectius, com ho pot ser ballar amb algú. És un altre camí a la transcendència. Totes aquestes experiències són maneres que tenim de disminuir la importància de la nostra individualitat i sentir que estem connectats a alguna cosa molt més gran que nosaltres mateixos. El més interessant d’aquest tipus d’experiències és que la gent que les té les valora entre les que més sentit donen a la seva vida. I crec que la causa d’això, com indica la investigació, és que, després de pujar metafòricament al cim de la muntanya, la perspectiva que tens de les coses quan en baixes és diferent. Molta gent diu: “Abans de la meva experiència transcendent era més individualista i egoista, però, des d’aleshores, els meus valors em duen a sentir-me més integrat a la meva comunitat i a ser més empàtic”. Hi ha un estudi en què van dur un grup d’estudiants a un bosc d’eucaliptus molt alts, d’uns 60 metres d’alçada.

Els van dir que passessin una estona observant les capçades dels arbres. Aquests arbres són una obra increïble i antiquíssima de la natura. En presència seva, els estudiants van tenir aquesta sensació d’admiració i transcendència. Més tard, quan se’ls va posar en una situació en què podien ajudar algú, tenien moltes més probabilitats de voler ajudar aquella persona que els que no havien viscut aquella experiència. Hi ha alguna cosa en aquest tipus d’experiències que reorganitza la manera en què pensem en el món i ens empeny a actuar de maneres que aporten més sentit. L’últim pilar és la narrativa. La narrativa tracta de la història que ens expliquem sobre nosaltres mateixos, sobre com hem arribat a ser la persona que som avui. Si pensem en totes les històries que ens envolten a la vida, tenim pel·lícules, televisió, els llibres que llegim, els programes de ràdio que escoltem. Totes elles poden ser, a la seva manera, fonts de sentit, però jo em refereixo a la nostra narrativa personal, a l’explicació de qui som i com hem arribat a ser així. M’he adonat que, sovint, quan parlo sobre aquest pilar, la gent ho troba fascinant i sorprenent. Crec que és perquè, normalment, no ens adonem que som els autors de les nostres pròpies històries, que tenim una narrativa contínua al cap sobre qui som i com hem arribat a ser així. Si som conscients d’aquesta narrativa, la podem editar si la nostra pròpia història no ens deixa avançar. Això és, bàsicament, el que fa la gent que assisteix a teràpia o escriu un diari, la gent que sol reflexionar sobre la seva vida. Aquest és el procés d’edició de la nostra pròpia història. Si la història que ens expliquem no ens deixa avançar, és possible modificar-la o reinterpretar-la, de tal manera que ens permeti anar cap endavant.

Zuberoa Marcos. Emily, mentre entrevistaves aquestes persones per identificar els quatre pilars, vas trobar aquests quatre pilars a tothom? Et va semblar que hi havia gent per qui el propòsit era més important i que per algú altre ho era la pertinença? El que vull saber és com es combinen aquests quatre pilars per definir aquest concepte general de sentit, si pot ser només un d’ells el que dugui algú a viure una vida amb més sentit.

Emily Esfahani. Es una molt bona pregunta. Sens dubte, és un dels descobriments més interessants que vaig fer durant les entrevistes. No cal que tinguis els quatre pilars a la teva vida per trobar-li sentit. Hi ha gent a qui importen molt dos dels pilars i quasi gens els altres dos, per exemple. Vaig trobar molta gent per a qui la pertinença i el propòsit eren molt importants, però la transcendència, no. Cada persona té la seva pròpia combinació en la seva cerca de sentit. El que sí que puc dir és que, com més pilars tens, sembla ser que més forta és la teva noció de sentit. En concret, per exemple, estem gravant en època de la Covid-19, així que, si pensem en situacions complicades a la vida, la gent que té més pilars és més forta i més resilient per travessar aquest tipus de moments difícils. Els pilars ens ofereixen una mena de recolzament en la part més íntima del nostre ésser que és molt valuós per endurar dificultats. És molt interessant veure com els pilars es poden combinar de maneres molt diferents en cadascú. Una cosa interessant és que hi ha gent que se centra especialment en el pilar que no té i que li agradaria tenir. Algú pot pensar: “Quina és la meva idea de propòsit? No sé quin és el meu propòsit, no en tinc cap”, i aleshores dedueixen que la seva vida no té cap sentit. Però, en realitat, els altres pilars es troben presents a la seva vida i per trobar-hi sentit n’hi ha prou amb canviar el seu enfocament mental cap a aquests altres pilars. No dic que hagis de deixar de cercar un propòsit si això és una cosa important per a tu, però seria un error considerar que la teva vida no té sentit, perquè probablement tens aquests altres pilars en què et pots recolzar.

Zuberoa Marcos. Emily, sovint associem aquest tipus de preguntes sobre el sentit de la vida o sobre com aconseguir que la nostra vida sigui més plena i significativa a adults reflexius que es pregunten quins canvis necessiten a la seva vida per ser més coherents amb els seus valors i coses així. Però em pregunto què passa amb els nens, els futurs adults. Quins beneficis hi ha en el fet que els pares parlin d’aquest tipus de coses amb els seus fills?

Emily Esfahani. Pensar en aquest tipus de coses és molt important per als infants. Potser sense fer servir la mateixa terminologia de sentit i propòsit, però sí que és important fer que els infants pensin en la seva vida de manera global: allò que els importa, els seus valors, les activitats que els apassionen. Que aquestes idees s’assentin durant la infantesa dona als infants una molt bona base per al que els espera a la vida. Em ve al cap un estudi en què es demanava als alumnes de secundària que pensessin més enllà dels seus objectius individuals. Seria el que al llibre anomeno “propòsit”, però ho presentaven en un llenguatge més proper als infants. Els investigadors van demanar als infants que escrivissin una redacció sobre quina contribució els agradaria aportar al món i la importància que la seva educació tenia en aquesta possible contribució. Un noi va escriure que volia ser enginyer genètic per poder produir més menjar i ajudar la gent que passa gana. Recordo, durant les meves entrevistes del mateix estil a adolescents, que una noia em va dir que volia ser agent de policia per donar més seguretat a la seva comunitat. I, tornant a la investigació, els nanos que es van enfrontar a aquest tipus d’exercici després van tenir millors notes a Matemàtiques. Aquest en va ser un dels efectes. Però, a més, quan durant l’estudi van posar alguns nois a resoldre una sèrie de problemes avorrits, però els van donar l’opció de jugar a videojocs en un ordinador quan volguessin, en realitat van aguantar més temps resolent els problemes. Tenir aquest marc mental relacionat amb el propòsit va permetre que fessin una tasca difícil, i que en principi no tenien ganes de fer, perquè van entendre que a la llarga podia ser important per aconseguir el seu propòsit.

Zuberoa Marcos. Emily, com veus la idea de sentit en el marc de l’escola, que és on eduquem, creem, els futurs adults? Per què és important que l’escola tingui en compte el concepte de sentit?

Emily Esfahani. Bé, com aquest i altres estudis indiquen, quan els infants tenen una idea de sentit, tenen millors notes i s’integren millor a les activitats escolars. Més enllà d’això, la infància, i en particular l’adolescència, segons els psicòlegs, és el període vital en què es dibuixa la seva vida adulta, i és aleshores quan hauríem de reflexionar sobre qui som i sobre quin és el nostre propòsit. I el cert és que no hi ha gaire espais en què els joves puguin desenvolupar aquest tipus de preguntes. Pot ser que aquells que tinguin contacte amb alguna comunitat espiritual parlin d’aquestes coses amb els seus amics, però el món de les xarxes socials no convida especialment a aprofundir en aquests temes. L’escola o l’institut són els únics espais pels quals passen tots els nanos. Un professor pot aconseguir a les seves classes que els alumnes reflexionin sobre el propòsit o pot incorporar aquesta reflexió al contingut de les assignatures, com, per exemple, mitjançant l’anàlisi d’una novel·la en què un personatge es qüestiona el seu propòsit, transmetent així la idea que tots podem considerar el nostre propòsit. Si aconseguim que els alumnes es facin aquest tipus de preguntes, crec que els ajudem molt perquè més endavant els vagi bé a la vida. En cas contrari, poden arribar a l’etapa adulta sense haver pensat mai què volien fer a la vida, per adonar-se només a la mitjana edat que no han viscut la vida que voldrien haver escollit.

Zuberoa Marcos. Emily, una cosa que m’ha sorprès molt ha sigut que un dels quatre pilars sigui el de la narrativa. Parles molt de les històries i el poder que té explicar-les per entendre’ns a nosaltres mateixos i el que sentim. M’agradaria que parlessis una mica més d’això. Òbviament, també ets escriptora, així que vius d’escriure i compartir històries amb la gent.
M’agradaria que expliquessis una mica quina és la rellevància de les històries per ajudar-nos a aconseguir una vida amb sentit.

Emily Esfahani. Se m’ocorren dues peces diferents. D’una banda, hi ha l’acte d’unificar les diverses experiències que vivim en una narrativa que és coherent, que aporta sentit. És un procés que aporta sentit. Aquesta seria la primera part. Ens ajuda a pensar que la nostra vida és més que una seqüència d’esdeveniments, que té un arc narratiu sobre qui som, d’on venim i on anem. Tot això és un procés que aporta sentit. Després ve el contingut de la història. Què passa a la història que expliquem? Els investigadors han analitzat el tipus de narratives que la gent incorpora en explicar la seva vida, i hi ha temàtiques recurrents, a les nostres històries. Una de les temàtiques més comunes és la redempció. “Em va passar una cosa dolenta i va ser horrible, però ho vaig superar gràcies a una cosa bona”.
Una altra temàtica habitual és l’anomenada “història de contaminació”, que és el contrari d’una història de redempció. “Em va passar una cosa bona, però es va espatllar per una cosa dolenta que va passar després”. Altres temàtiques són el creixement, l’amor o la voluntat. Són diferents temàtiques que poden intervenir en les nostres històries. El que els investigadors han descobert és que la gent que té una vida amb més sentit, o que així ho consideren, solen explicar les històries de la seva vida mitjançant històries de redempció, creixement i amor. Si les teves històries no contenen aquestes temàtiques, no vol dir que estiguis destinat a tenir una vida sense sentit. Pots canviar la manera en què expliques la teva història mentre respectis els fets. No és que canviïs tota la història perquè tracti de redempció, sinó que el material que inclous a la teva història probablement no representa tota la realitat. Després de dècades d’investigació psicològica, sabem que els éssers humans solem tenir un biaix negatiu molt fort. Així que, si ens passa alguna cosa dolenta, tenim tendència a deixar que això ocupi un lloc central a la nostra ment i als nostres sentiments, molt més que si ens passa alguna cosa bona. Fins el punt que, perquè una relació funcioni bé, per exemple, necessitem cinc coses bones per a cada cosa dolenta que passi. Així ens afecta allò dolent. Si parlem de narratives, això implica que, quan ens passa alguna cosa dolenta, és molt més probable que incorporem aquest fet a les nostres històries per la intensitat que té a la nostra ment. Probablement, ignorarem moltes coses bones que ens passen i no les inclourem a les nostres històries. El procés d’editar les nostres històries exigeix preguntar-nos quines proves tenim dels aspectes negatius que incloem i quines coses positives podríem incorporar a la nostra narrativa per explicar una història més esperançadora o redemptora.

Zuberoa Marcos. mily, al teu llibre menciones l’obra de diversos filòsofs. Òbviament, la Filosofia és una disciplina que ha mirat de respondre aquestes grans preguntes des de l’inici dels temps. També hi menciones obres literàries molt importants, com “L’home a la recerca de sentit”, de Viktor Frankl. La meva pregunta és: ens ajuden les Humanitats, com la Filosofia, la Literatura o l’Art? Són un bon mitjà per trobar sentit a la vida?

Emily Esfahani. A mi m’encanten les Humanitats, així que diré que sí. Però, més enllà del meu biaix personal, crec que les Humanitats poden ser una font de sentit molt important avui dia, ja que el món actual és molt secular. La gent acudeix cada cop menys a la religió i l’espiritualitat a la recerca de sentit. En una societat secular com la nostra, podem estar d’acord amb el fet que trobem veritats a novel·les, obres de teatre i obres d’art, que hi ha alguna cosa que podem cercar per ajudar-nos a trobar sentit a la nostra vida o fer-nos una idea de com pot ser una vida amb sentit. En el meu cas, algunes de les experiències en les quals he trobat més sentit han tingut alguna cosa a veure amb l’Art i la Literatura i m’han ensenyat molt sobre què és una vida amb sentit. Llegir “L’home a la recerca de sentit” em va canviar la vida. El mateix amb la novel·la “Middlemarch”, que tracta precisament de com la gent troba sentit a la seva vida. Abans parlàvem de l’escola. Crec que les Humanitats es poden convertir en una entrada al sentit de la vida si els professors d’Humanitats aconsegueixen establir aquest aspecte com una part explícita de les classes, i també si els adults troben espai a la seva vida per a les Humanitats.

Zuberoa Marcos. Quins filòsofs i escoles filosòfiques tens com a referència per anar a cercar la seva idea de sentit?

Emily Esfahani. Sí, és clar. Aristòtil sembla haver dit tot el que pugui ser rellevant per al tipus de temes que m’interessen, així que, per a mi, la seva obra és una referència essencial. També, especialment a l’actualitat, l’obra del filòsof existencialista danès Soren Kierkegaard. L’obra d’un altre filòsof existencialista, el francès Camus, em va resultar molt útil mentre escrivia “L’art de cultivar una vida amb sentit”. I, és clar, “L’home a la recerca de sentit”, de Viktor Frankl. Es tracta d’un autor extremadament ric i profund, i hi torno a acudir amb freqüència.

Zuberoa Marcos. Podria seguir parlant amb tu durant hores d’aquest tema tan interessant. A més, com has comentat abans, hem viscut aquest darrer any en una situació tan excepcional que ha fet que trobar el sentit s’hagi tornat una cosa encara més rellevant, un factor clau per a la nostra supervivència. Però hem d’acabar, així que m’agradaria acomiadar-me de tu donant-te novament les gràcies de poder ser amb nosaltres.

Emily Esfahani. Moltes gràcies a tu. M’ha encantat ser aquí i parlar amb tu.

Zuberoa Marcos. Gràcies.