Els avis i el meravellós equipatge de tota una vida

Arturo Pérez-Reverte. Em dic Arturo Pérez-Reverte, durant 21 anys vaig ser reporter en països en guerra, ara des de fa 35 escric novel·les. Tinc 74 anys. Estic bastant lluny de vosaltres generacionalment. Però bé, us conec, tinc una filla, bé, us conec bé. I tinc la certesa que aquest és un moment difícil. Us han educat per a un món que no és com el que us van explicar quan éreu petits, no? I aquest contrast, aquesta sorpresa, aquesta desil·lusió, a vegades crea rancors, crea tensions, crea amargors, crea rebel·lies, crea incertesa, no? Però bé, ens ha passat a tots. Al final es normalitza. Però és una època, la vostra, molt interessant, perquè està plena de defectes i virtuts i això és molt bo. I és molt interessant per un novel·lista o el periodista que vaig ser, molt interessant d’observar. Sou a vegades un malson de molts pares o ells són el vostre, però podeu ser quelcom diferent i molt important. La generositat, el valor, el coratge, la resolució, la dignitat. Jo he vist moltes vegades joves en situacions extremes. Els he vist de la vostra edat, nois i noies, barallar, lluitar per aquest perill, perquè un noi jove és més perillós que un adult. Els adults reflexionen més, tenen més experiència i veuen les coses des de lluny. Els nois són més impulsius, no? Reaccionen d’una altra manera en el bo i en el dolent. Jo sempre he tingut més por a un noi jove armat que a un soldat veterà armat. El noi jove és imprevisible, és més honrat. A un soldat veterà li pots fer la gara-gara, el pots subornar, li pots prendre el pèl, pots enganyar-lo. Un noi que creu tenir el món clar al cap és molt difícil portar-te’l a l’hort. He passat molt males estones, m’han fet suar moltes vegades, nois de la vostra edat. A l’abril del 77, que cap havíeu nascut, no? encara cap de vosaltres? Vaig estar una setmana a Teseney, a Eritrea, amb uns guerrillers que van atacar un poble que es deia aTeseney. I aquell matí vaig veure als nois fer coses extraordinàries. Nois de 17 anys, 16, 15, 18. I a la tarda els vaig veure fer coses horribles als mateixos nois. Matar i morir, eh? Vull dir amb això que aquest és un moment en el qual qui us observa, qui té les lectures o la vida o la tranquil·litat per a observar-vos amb deteniment i aprendre de vosaltres,

Arturo Pérez-Reverte. descobreix coses molt interessants sobre si mateix i sobre el món. Això és un material d’estudi molt notable. I he après molt dels nois i els he tingut molta por als nois també. Sou perillosos i meravellosos, sou generosos i terribles, sou egoistes i sou heroics, no? Depèn del moment i això us fa un material, com he dit, molt curiós. Justament la meva novel·la la que estic escrivint ara que es publicarà en un any si l’acabo bé, és un noi de 16 anys, protagonista precisament, un noi de la vostra edat, de la vostra generació. Un noi d’ara que descobreix a través d’un home gran, de la mar i d’un vaixell i d’un munt de coses, descobreix coses que converteix el seu menyspreu cap als adults, la seva suficiència intel·lectual davant d’un món d’adults que menysprea i que no li agrada perquè pensa que és un frau, comença a veure que els adults també tenen coses interessants i que en moments de crisis, descobreix, no? Això és una novel·la d’aprenentatge d’un noi que aprèn a veure el món, a mirar, no? Doncs això és la meva novel·la nova. Així que bé, estic molt mentalitzat. Després d’aquesta breu introducció que espero no hagi estat molt pedant, però crec que era honrat dir-ho, estic a la vostra disposició per a les preguntes que hàgiu de fer i respondre al millor que pugui.

Juan. Hola don Arturo, soc el Juan. Com descriuria vostè Alatriste per a una persona com jo que mai s’ha llegit una de les seves aventures?

Arturo Pérez-Reverte. Alatriste és un home molt interessant per a un noi com tu. De fet, en la novel·la hi ha un personatge que és jove, com tu. Es diu Iñigo Balboa, que és amic d’Alatriste i aprèn la vida amb ell. Aquest és un personatge que ha tingut fe, ha cregut en coses, ha cregut en paraules que li han ensenyat de jovenet, com a honor, religió, pàtria, bandera. I després s’ha vist que molts canalla i molts pocavergonyes es camuflen sota aquestes paraules i que són l’excusa per a molt bergant. Llavors Alatriste ha hagut de reconstruir una ètica personal després d’haver, ha perdut un munt d’il·lusions i de fe i de paraules amb majúscula, no? Llavors, per a un jove, veure Alatriste significa veure com algú pot sobreviure. És a dir, quan un perd les paraules, les grans paraules, es queda com a orfe, no? Necessita idees a les quals aferrar-se. Però en què crec? No crec en la bandera, perquè aquell canalla s’embolica en ella. No crec en Déu, perquè aquell sacerdot que deia tal és un hipòcrita. No crec en el polític, no crec en… Què faig? Llavors Alatriste ha fet una ètica personal amb paraules que no enganyen mai, que són dignitat, valor, lleialtat. Llavors Alatriste és un bon exemple, és una bona escola, una bona manera d’aprendre què és la vida. Fins i tot quan la vida et despulla d’il·lusions, sempre queden coses per les quals lluitar i per les quals barallar.

Ana. Hola don Arturo, soc l’Ana. Va escriure la primera novel·la d’Alatriste fa gairebé 30 anys. Com diria que ha canviat el personatge des de la primera novel·la fins a aquesta última, ‘Una missió a París’?

Arturo Pérez-Reverte. S’ha fet més vell, com jo. I jo, la meva vida, el meu diari, un escriptor és una mirada, una manera de mirar el món. Un escriu el que veu i la seva mirada és la que fa que sigui original o no sigui original. Llavors clar, quan tens la meva edat i tens menys futur que passat, mires cap enrere i veus els remordiments, les coses que vas fer malament et venen, t’acompanyen, no? Alatriste és més fosc, més amarg, perquè recorda el que va fer malament. Era un món molt dur. Era un soldat al segle 17, un món dur, cruel. La gent es matava amb facilitat. No hi havia com ara principis morals i ètics com els actuals, eren molt diferents. Ell va arribar a tallar-li la cara a una dona que el va enganyar. Li va tallar la cara sent jove a una dona, li va tallar la cara i la dona va acabar de prostituta per culpa d’això, no? Ara ell mira cap enrere. Ell no és un heroi en absolut. Té un munt de racons foscos. Els ha tingut sempre, no? Però ara té més. Ara mira cap enrere i en recordar aquests remordiments el tornen ombrívol, fosc, no? És més, trist no és la paraula, és més amarg. Jo tinc aquest remordiment. Quan era reporter vaig fer coses de les quals no estic orgullós o no vaig fer coses que havia d’haver fet. Unes altres les vaig fer bé, però altres les vaig fer malament. Ara miro cap enrere i veig aquestes coses i dic: “Bé, aquell nen, aquella dona, aquella tal, aquell soldat, aquella vegada que ho vaig fer o no vaig fer o vaig deixar de fer, aquesta noia amb el cotxe i no vaig parar perquè havia de transmetre el telenotícies a les tres i no vaig parar, i aquest nen em va fer així perquè parés i no vaig parar. Llavors tot això ara et ve i això t’acompanya d’una manera amarga. Llavors Alatriste ha heretat del seu autor aquests remordiments, aquesta foscor aquesta mirada ombrívola cap a un passat que un sent, del qual no sempre està orgullós. En aquest sentit, la meva edat em beneficia perquè he fet un Alatriste més real, més humà, que envelleix d’una manera més creïble, que l’heroi de cor pur, que tot ho ha fet meravellosament bé. Cap dels meus herois té el cor pur. Cap dels meus herois és blanc o negre. Tots tenen el cor gris. Hi ha coses bones i coses dolentes. Tots han fet coses bones i coses dolentes. I és potser perquè el seu autor, clar vaig tenir la sort que vaig viure una vida molt violenta quan era jove. He llegit molt, escric, em permet reflexionar. Llavors amb tot això, diguem, tot això, hi ha persones que es beneficien d’això: d’aquestes lectures, d’aquesta vida i sobretot aquests records que, com els dic, insisteixo, no sempre són agradables. Hi ha nits que estic, encara ara, eh? i em passa encara, em desperto, sento soroll, pum, pum, penso que estic a Sarajevo o a Beirut o tal. M’aixeco, faig un volt a l’habitació, ara no fumo, abans fumava, encenc un cigarret i venen, et venen, no? I tens cares, situacions, olors, crits, coses. I això, bé, això turmenta però també és veritat que permet veure la vida d’una manera més… Per això quan veus la tele o sents la gent que parla i tal dius: “Bé, hauríeu de saber això d’allí, no?

Arturo Pérez-Reverte. no m’expliqueu.” Per això és tan important per a un noi jove llegir i viure. Com més llegeixes i més vius, quan venen després a explicar-te històries, a menjar-te el cap, a enganyar-te: “Para, que sé de què estem parlant, no m’expliquis històries.” Et deixes enganyar menys. Perquè la cultura no és un element estètic per a presumir, no no, és una eina defensiva. Com més culte ets, com més has mirat, has viscut, has llegit, com més t’has preocupat de veure el món al teu al voltant, ets menys manipulable, més difícil d’enganyar. El món és un territori perillós ple de fills de puta. Està ple de fills de puta, ple. Que intenten sempre vendre’t el rellotge fals o enganyar-te o el que sigui, no? I si estàs previngut, no desconfiat perquè hi ha gent molt bona també, però si estàs prou lúcid, vas bé i t’enganyen, llavors us recomano que no us deixeu enganyar molt. Amb vosaltres tinc un problema sempre amb els nois, perquè d’una banda tinc la temptació de dir-vos la veritat de les coses, no? La veritat dura i crua que no sempre és agradable. D’altra banda, tinc la contenció de saber que no puc dir-vos certes coses, no? Perquè hi ha il·lusions que han de ser destruïdes per vosaltres mateixos. Abans he dit que el món és un lloc molt perillós, ple de gent dolenta. I és veritat. Però també hi ha molta gent bona. I el fet d’estar previnguts per a distingir-la és important. Alatriste té una mica aquesta funció, les novel·les d’Alatriste. És com un noi jove que es va emportar alguna cosa de l’amic d’Alatriste va aprenent a distingir el bé del mal, el que té de bo el dolent, a vegades descobreix que el bé i el mal estan junts, no són tan diferents o això és una altra cosa molt interessant. Això que el bé i el mal hi ha una línia que els separa és mentida, és mentida. Les mateixes persones poden ser dolentes i bones el mateix dia. Quan algú ens diu: “Això és el bé i això és el mal”, desconfieu sempre, desconfieu sempre. Perquè la vida no és tan clara, tot és una gamma de grisos. Jo dubto, tinc contradiccions, no estic segur i tinc 74 anys i una vida llarga i una biografia concreta, llibres. I encara així dubto. I contínuament m’estic qüestionant, m’estic contradient a vegades, no? Doncs aquesta és l’actitud. Per això desconfieu sempre d’aquell que ho té tot molt clar, aquell que diu: “No, això és així.” Desconfieu sempre. Potser és veritat, però per si de cas poseu-li un filtre de prudència. Alatriste té aquesta funció: apropar al lector, al jove lector,

Arturo Pérez-Reverte. era per a la meva filla, la meva filla tenia 12 anys, i ensenyar-li que el món és un lloc, un paisatge difús, un paisatge incert on camines a les palpentes, on et vas trobant gent que t’ajuda i gent que et fot, gent perillosa i gent bona on vas descobrint les eines per a defensar-te. Alatriste és una novel·la d’aprenentatge i d’amor. Si un llegeix Alatriste, les novel·les d’Alatriste, a poc a poc, fixant-se en el que llegeix, descobreix que hi ha un munt de claus. No perquè jo sigui molt llest, sinó perquè he viscut prou per a dotar els meus personatges amb aquestes experiències. Jo he viscut i he anat tirant a la motxilla coses bones i dolentes, coses que vaig fer jo, que veia fer als altres bones i dolentes. Tot està allí. I per a la meva novel·la ho vaig traient i amb això construeixo els meus personatges. Però bé, doncs per això és la utilitat d’Alatriste és aquesta, no? És conèixer una mica millor a l’ésser humà, conèixer també la història d’Espanya, que som el que som perquè vam ser el que vam ser, entendre. Quan venen grans esdeveniments, el dolent és no comprendre. Per què ocorre això, déu meu, per què tal? Però per què un terratrèmol? Per què l’incendi? Per què la meva mare ha mort? Per què el meu pare? Per què el càncer? Per què la SIDA? Per què el COVID? No? Però si has llegit, si has viscut, si has escoltat, tens mecanismes per a comprendre. I quan comprens fa mal menys. Fa mal, però fa menys mal. És suportable. El mal és enfrontar-te al dolor, a l’horror, al mal, sense comprendre per què ocorre. Per això els nens i els gossos em fan tanta pena. Un nen i un gos no entenen perquè els fan mal, un adult si ho entén.

Adolfo. Hola, don Arturo, soc l’Adolfo, professor. Un dels grans temes en les novel·les d’Alatriste ha estat sempre l’honor. Li volia preguntar què és l’honor per a Alatriste. I mes important, què és l’honor per a Pérez-Reverte.

Arturo Pérez-Reverte. Hi ha una frase de Larra, que com tots sabeu, és un periodista extraordinari del segle 19, que diu: “Quan necessiteu l’honor cal tremolar.” L’honor, s’ha abusat tant de la paraula, s’ha prostituït tant la paraula, s’ha mistificat i s’ha manipulat tant, i s’ha comprat i venut tant, que la paraula no és fiable. L’honor, jo fa molt temps el vaig substituir per la paraula dignitat, que em sembla molt més respectable. L’honor ja no és fiable. Quan algú digui honor, desconfieu. La paraula dignitat és diferent. L’honor, diguem, sense manipular, l’honor de veritat, seria l’actitud d’un home, d’una dona davant la vida, davant la seva semblant actitud digna, serena, honorable. Però jo dic que s’ha abusat tant que m’he anat a la paraula dignitat. Una vegada a Beirut, l’any 76, jo estava amb un grup de guerrillers cristians que anaven a matar, van treure del llit en pijama a un d’un bàndol enemic, a un que era musulmà. Anava en pijama. Un home de bona fe, bé, era un tipus que tenia negocis, era musulmà. El van treure de la casa en pijama, despentinat, era de matinada, davant meu, “no foto, no foto.”

nan. El van deixar davant meu per afusellar-ho. El van matar. Però en passar per davant meu, l’home anava, el van empènyer i l’home va fer així, i es estirar i em va mirar com dient: “Veu vostè aquests bàrbars?” I va anar i el van matar. Vaig sentir els trets, no em van deixar fer fotos. Això és la dignitat, no? mantenir-te en situacions extremes, en situacions que la vida t’exigeix

Arturo Pérez-Reverte. una certa manera d’estar amb una elegància moral determinada. Això és el que jo entenc per honor ara. L’honor és silenciós. La dignitat és silenciosa. El valor, la dignitat, les virtuts, les poques virtuts que m’han quedat i que admiro encara, són silencioses. No s’exagera: “La pàtria, l’honor, tal, amunt, Déu”. No. És aquesta persona que està callada, jove o gran, que no fa gala de ningú, que quan ha de posar-se de peu perquè l’afusellaran, o ha de barallar-se o ha de tirar endavant una família, o ha de, el que sigui o fer front al seu cap a la feina, és capaç de mantenir-se alçat, digne i no servil i mantenir aquesta dignitat fins al final. I la lleialtat. Al final, amb els anys te n’adones del que més, el que més valores és la lleialtat. Amics, amigues, gent que és capaç de, el meu pare deia: “Els amics no cal posar-los a prova.”, deia el meu pare, “perquè et quedes sense amics.” No li faltava raó, però sempre hi ha alguns que sí que són amics. Alguns superen la prova, la lleialtat. A la vostra edat la lleialtat és molt important. A la vostra edat el codi de grup és fonamental. Els nois i les noies. Els llaços de grup són molt importants perquè al cap i a la fi necessiteu sentir-vos part d’un grup, perquè si no, el món se us cau a sobre. Bé, després ja la vida ja us anirà disgregant, però ara encara teniu aquest impuls generós de ser fidel a l’amic o a l’amiga. Aquesta lleialtat, si teniu la sort que els anys la mantinguin, no la perdeu del tot, si amb els anys manteniu encara aquesta necessitat de ser dignament lleials a gent a la qual respecteu, estimeu o voleu, és un bon senyal. Per a mi, no sé si m’he explicat, però per a mi aquest és el territori en el qual es mouen les paraules honor, dignitat que a mi m’importen. Les altres fa molt temps que vaig deixar de creure en elles, no perquè siguin mentida, sinó perquè han estat tan tocades, tan manipulades, tan prostituïdes, que han deixat de tenir sentit, almenys per a mi. I a la meva novel·la és, justament, es beneficien tots. A la meva novel·la es mouen tots en aquesta zona grisa, contradictòria, incerta, de qui intenta reunir les restes del naufragi per a sobreviure. Però la paraula lleialtat és important, insisteixo. I quan el dia de demà us en recordareu d’aquells amics que vau tenir, us separareu, la vida us separa, no? Ja em va passar a mi, això ens ha passat a tots, no? Us en recordareu amb una certa melancolia d’aquella època generosa de lleialtats que semblaven indestructibles. Més preguntes.