COMPARTIR
Generated with Avocode. Path Generated with Avocode. Rectangle Copy Rectangle Icon : Pause Rectangle Rectangle Copy

El que Àfrica em va ensenyar

Jorge Muñoz

El que Àfrica em va ensenyar

Jorge Muñoz

Pediatre i escriptor


Creant oportunitats

Més vídeos sobre

Jorge Muñoz és pediatre i escriptor, que fa des de fa tres dècades a Palma de Mallorca. Acaba de publicar el llibre ‘Doctor, i ara què? Preguntes que només faries al pediatre dels teus fills', com a resultat de la seva experiència i paciència davant dels dubtes més freqüents sobre la cura dels infants. "Atragantament i febre" segueixen sent les preocupacions comunes entre dues generacions de pares, cada cop més aclaparats per un excés d'informació sobre la criança. La lactància materna, el neurodesenvolupament, els còlics o saber diferenciar entre un plor per una rebequeria i un problema de salut són alguns dels temes que recorre a través de les seves pàgines, amb l'objectiu de tranquil·litzar els pares.

Però la seva experiència no es limita a la consulta a les Balears. Des de fa 10 anys col·labora com a pediatre a la República del Txad a partir de la seva primera vista al “cor sec d'Àfrica”. Com a fundador de l'organització Ajuda al Txad contribueix a visibilitzar els problemes sanitaris i humanitaris que assolen la regió. “Molta gent m'ha preguntat: ‘Jorge, per què aneu? Si allà moren tots”. Doncs no és veritat, no moren tots. Si amb els pocs mitjans que tens, aconsegueixes no perdre un petit, aquest creixerà i tindrà fills, que creixeran… L'expressió “salvar vides” em sembla molt arrogant: ningú no és qui per salvar vides. Però sí que pots ajudar que continuïn. Sempre hi ha esperança”, conclou el doctor.


Transcripció

00:11
Ámbar Muñoz. Hola, Jorge. Em dic Ámbar i és un plaer estar aquí com a germana teva i com a mare de quatre nens per als quals, a més del seu oncle, ets el seu pediatre des que van néixer.

00:25
Jorge Muñoz. L’honor és meu.

00:26
Ámbar Muñoz. Et faré la pregunta que ens fem moltíssims pares. Fa dècades que exerceixes la teva professió. Hem canviat molt els pares d’ara pel que fa als de fa 30 anys?

00:40
Jorge Muñoz. Sí, es canvia. És veritat que jo soc a la professió veient infants des de ja fa 30 anys, com deies tu. Ja he vist dos tipus de pares. Una generació, la que, per mi, és la primera com a pares, i la segona generació. Hem canviat. I dic “hem canviat”. M’incloc al grup. Per què? Perquè ara tenim un excés d’informació. Ara ho volem tot per ahir. Què vol dir això? La informació que ara tenim… Parlo dels pares i les mares que em venen a veure al voltant dels trenta anys, alguns ja amb 40. Tenim tanta informació, és un tsunami d’informació. I quan passa aquest tsunami de informació davant un pediatre et deixa una maror, parlant en termes marítims. I aquesta maror què són? Dubtes. Què passa amb la primera generació? Que no hi havia tanta informació. Jo crec que escoltaven més el pediatre. No dic que ara escoltin menys, però que ho poden arribar a posar en dubte, moltes vegades, el que puguem dir a la generació. L’anterior, com dic, es deixava guiar. I jo crec que aquest és el missatge que ha de quedar als pares i a les mares d’ara. Que es deixin guiar per un professional perquè tanta informació pot arribar a ser perjudicial.

01:50
Ámbar Muñoz. D’acord amb el que comentes, els pares primerencs són els que et fan més preguntes en arribar a la seva consulta. Tenen moltíssims dubtes. Quines són les preguntes més freqüents que et solen fer?

02:02
Jorge Muñoz. Parlant una mica de les dues generacions de famílies, hi ha alguna cosa en comú amb totes dues, les dues generacions de pares i mares, que són la febre i l’ennuegament. Per raons òbvies, no? Expliquem… Jo, almenys, explico que la febre no és tan dolenta. És cert que la febre et pot impedir o t’impedeix menjar bé. En els nens, deixar de beure, cosa que preocupa més. Que un nen no mengi per febre no em preocupa, però que deixi de beure sí. I el malestar que et fa la febre. Però la febre hi és com una eina natural per augmentar la temperatura del cos i atacar les bestioles, com explico jo als nens a la consulta. I l’ennuegament, per raons òbvies, i més ara que s’utilitza més allò del “baby-led weaning”. És una manera d’introduir l’alimentació complementària a trossets, que el nen manegi l’aliment, que no sigui tot en puré. En aquest sentit sí que hi ha preocupació per l’ennuegament. I amb la generació actual també hi ha… Es dona molta importància a les al·lèrgies. Per què? Perquè ara estem veient, i la societat ho sap, veiem molts nens asmàtics, veiem moltes més al·lèrgies que abans, veiem moltes més dermatitis atòpiques, problemes de la pell. I això és per l’anomenada “teoria de la higiene”. La natura torna a ser sàvia i, a causa d’intentar protegir tant els infants, que tot estigui tan net, que no es taquin tant, que no es tirin tant a terra, que no s’enfilin tant als arbres, cosa que jo discrepo, i dono suport a tot això que acabo de dir… Aleshores, la teoria de la higiene ha fet que la naturalesa ens porti cap a un altre tipus de malalties inflamatòries, com aquestes, les malalties atòpiques. Aleshores, les al·lèrgies, sí que és una cosa de què ara es pregunta molt, perquè la incidència, és a dir, el nombre de casos, són molt més grans ara que abans. Aleshores, amb els d’ara, al·lèrgies; en comú, febre i ennuegament.

03:50
Ámbar Muñoz. Ara que treus el tema dels aliments sòlids, sí que és veritat que, com a pares, quan el teu fill va creixent i, de cop i volta arriba el moment d’introduir els aliments sòlids, sempre tens el dubte: És d’hora? És tard?

04:03
Jorge Muñoz. És clar.

Lo que África me enseñó. Jorge Muñoz
04:04
Ámbar Muñoz. Amb el tema de gluten, el peix, l’ou i el que comentes tu, amb les al·lèrgies. Què recomanes tu? Què ens recomanes?

04:12
Jorge Muñoz. Bé, en aquest sentit, les societats importants, l’Associació Espanyola de Pediatria, la societat de gastroenteròlegs a escala internacional, fins i tot han arribat a discrepar a mesura que passa el temps. Però hi ha coses en comú. És cert que, com la lactància materna començant des del principi, no hi ha res. Fins al sisè mes de vida, si és possible, exclusiva. Però és clar, no tot és preciós ni el cel és sempre blau. Hi ha molts condicionants que poden fer que una mare no pugui donar el pit exclusivament fins als sis mesos. Tampoc no hi ha una edat per deixar-ho. Estic parlant només de la lactància materna. Moltes vegades em diuen: “Jorge, és que l’OMS recomana fins als dos anys”. Com si l’hi dones fins als tres o fins als quatre anys. Cap problema. Això és una decisió que cal deixar entre la mare i l’infant. A l’hora d’introduir aliments, és obvi que cal fer-ho a poc a poc pel tema de què parlàvem abans de les al·lèrgies. Jo, per exemple, el gluten l‘introdueixo a partir del sisè mes de vida. Aliments, com l’ou, començo amb el rovell al vuitè mes de vida, després la clara a un any, en el tema de la llet sencera de vaca, si cal donar-ne, per exemple, a partir dels 12 mesos, després n’hi ha d’altres, els llegums famosos, que sempre ens pregunten, a partir del novè o desè mes. Bàsicament, a partir d’un any, jo soc dels que diuen que se li pot donar de tot menys el marisc, amb això, amb el marisc, cal tenir una miqueta de cura. Jo l’introdueixo als dos anys. Però no estic en possessió de la veritat. Jo segueixo guies i, com sempre, la pediatria és un món de la medicina on, fins i tot entre els professionals, hi pot haver diferents maneres de veure la introducció d’aliments, de veure, fins i tot, els diagnòstics, de veure, fins i tot, tractaments. Però en general, el que acabo de dir pel que fa a la introducció d’aliments és allò que jo veig més encertat.

05:50
Ámbar Muñoz. Has parlat de la lactància materna. Hi ha mares que no poden donar el pit, per a les quals no és una elecció. No hi ha cap altra opció. No pots donar el pit.

06:00
Jorge Muñoz. És cert.

06:01
Ámbar Muñoz. Què els diries? Perquè moltes se senten culpables.

06:06
Jorge Muñoz. Així és. Moltes, no. Doncs gairebé totes. És veritat que entre els consells que ja t’estan donant durant l’embaràs, les comares que fan una feina extraordinària, la societat en si. La famosa culpabilitat. Et poden fer sentir culpable que si no dones el pit ets una mala mare. Sobretot, aquest tipus de decisió, si li dono el pit o no, sol aparèixer poc després de néixer el nadó. Poc després vull dir que encara les hormones en els canvis hormonals tan potents que hi ha quan neix el teu nen, la teva nena, que t’entristeix, la famosa depressió postpart. A tot això s’hi acumula el sentiment de culpabilitat tan terrible. Doncs jo els tranquil·litzo. Els acostumo a dir que estiguin tranquil·les, sobretot que gaudeixin del nadó. Sempre ho intentem. Aquestes converses jo les reviso cada setmana, perquè veig per on poden anar els trets. Parlem des de mares que, per malalties que han aparegut sobtades, no li poden donar el pit. Parlem de mares on, per tema laboral, tampoc no els és possible o han de deixar-ho. Parlem de mares on simplement les estressa o tenen mastitis de repetició. Això són injeccions del pit que els és extremadament dolorós. Veuen que el nadó no para de plorar perquè s’agafa a la mare o s’aparta. És a dir, és complex. Jo parlo sempre de ventalls i els meus consells són sempre en ventall. No segueixo una línia recta. I el ventall vol dir escoltar. És molt important escoltar com està aquesta mare a casa, quina és la seva situació social, laboral, fins i tot psiquiàtrica o psicològica. Que no és fàcil. I com que vivim en un món, per a mi, mal anomenat “desenvolupat”, aleshores podem… Hi ha altres eines. Com és la lactància artificial que, per descomptat, si fa falta, la farem servir; o la lactància mixta, on podem compaginar la lactància materna amb lactància artificial. Però, sobretot que es relaxin, que deixin aquest sac de culpabilitat fora i que em donin a mi la culpa de tot. Que si a la família hi ha algú dient-li: “És que no ho estàs fent bé, és increïble que no li donis el pit”. “En Jorge m’ha dit que estigui tranquil·la, que hi ha més opcions”. Aleshores per a mi això és molt important. Per què? Perquè el temps vola, el temps passa ràpid. El nadó… El moment del nadó passarà ràpid i és molt bonic gaudir-ne. I si no el gaudeixes perquè no estàs fent o creus que no fas bé de no donar el pit, no val la pena. Així que, sobretot, fora culpes, parlar amb el pediatre, que és la persona que et pot aconsellar millor.

08:37
Ámbar Muñoz. Jo quan presencio aquest debat entre diferents mares, sempre els explico que jo vaig descobrir una tercera variable amb el naixement dels meus fills bessons, que van ser grans prematurs, com saps. I, bé, a ells jo no els vaig poder donar el pit per circumstàncies… Perquè jo també estava malament…

08:59
Jorge Muñoz. Molt malament.

09:00
Ámbar Muñoz. I van rebre llet materna donada.

09:05
Jorge Muñoz. És clar.

09:06
Ámbar Muñoz. I per mi va ser un regal. Mai ningú no m’havia ensenyat que això existia. De fet, sempre dic que ningú no t’ensenya a ser mare abans d’hora. I em va semblar un acte de generositat increïble. Aleshores, quan veig mares parlar sobre el tema de si és millor o pitjor, doncs jo dic: “Doncs en el meu cas és que van rebre la llet d’altres mares que van ser molt generoses”.

09:26
Jorge Muñoz. Pel que fa als bancs de llet materna, m’encanta que hagis tret el tema perquè és una cosa com molt… Jo crec que és una cosa desconeguda. Les mares de seguida em parlen de passar a la llet artificial, que de vegades, per descomptat, cal fer-ho. Però que es parli de bancs de llet materna, que parlis de generositat, aquesta és la paraula. Són litres i litres i litres de llet materna que altres mares s’extreuen amb la feina que això porta perquè nadons com els meus nebots, els teus fills, puguin tirar endavant amb la seva sondeta nasogàstrica en el moment en què ja respiratòriament estan millor i se’ls pot donar aquesta llet màgica pel tub nasogàstric. Aleshores és una cosa a la qual jo crec que s’hauria de donar més publicitat, no?

10:12
Ámbar Muñoz. Així és. I nosaltres en tenim dos clars exemples corrents per casa. Has parlat abans de dues generacions i anirem a les àvies i com antigament curaven els còlics amb anís, amb camamilla…

10:31
Jorge Muñoz. Sí.

10:32
Ámbar Muñoz. Ara, bé, la ciència no recomana tractar-los així. Explica’ns una mica què són els còlics i quin tractament tenen, com els hem de tractar.

10:44
Jorge Muñoz:. Doncs mira, és veritat. Les àvies, amb molt d’afecte, en aquest sentit tampoc no s’han de criticar. Que sé que no és una crítica, en el sentit que saben i han sabut molt i han fet tirar famílies nombroses endavant amb pocs mitjans i amb poca informació. Una mica el que dèiem abans. Però és clar que ara ja els còlics de lactant no s’han de tractar-se amb anís, perquè, si es va abusar molt de l’anís en la meva generació, pot ser que alguns hàgim quedat com hem quedat. Però bromes a part, és cert que la causa dels còlics es desconeix. El còlic de lactant que apareix entre prop del mes de vida i es pot allargar, en els pitjors casos, fins als quatre mesos que ja no continuen, sí que és cert que és molt incòmode per als pares i, per descomptat, per al nadó. Tots sabem que són aquests plors intensos al final del dia, que no els pots reconfortar, que per més que els passegis, que els agafis, ploren desesperadament… Vaja, sembla que no hi ha solució. I és clar que hi ha solució. Se’n desconeix la causa. Com dic, hi ha molts estudis. Es parla des d’hormones fins a més freqüents de psicosocial. Hi ha estudis psicosocials on sembla que són més freqüents en els pares i mares primerencs, perquè reben aquest nerviosisme dels pares i aquest nerviosisme que perceben dels pares i les mares allarguen el temps del còlic, immaduresa digestiva, fins i tot refluxos. Als infants la porta entrada a l’estómac no se’ls tanca bé del tot per immaduresa i la llet puja amb aquesta acidesa que tant els molesta. O sigui, és un cúmul de cosetes. I el tractament, a banda de saber escoltar els pares, insisteixo, l’empatia entre el metge i el… Entre el metge i la família, entre el pediatre i la família, és terapèutica. A banda de saber escoltar aquests pares que et venen tan preocupats en la revisió del mes de vida de l’infant, és explicar-los que això passarà, dir-los que hi ha diverses maneres. Estan la medicina homeopàtica, per exemple. Hi ha casos en pediatria que funcionen molt bé. Jo, de fet, és clar que utilitzo la medicina actual, tradicional, la de sempre. Si cal donar un antibiòtic el donaré, si cal donar un antitèrmic el donaré, però de vegades, per exemple, amb els còlics, a mi em funciona molt bé el que és la medicina homeopàtica. També va molt bé la fisioteràpia, l’osteopatia. Són massatges on un bon professional amb massatges que ensenyen a la família, a la panxeta de l’infant, fins i tot a les cervicals, els ajudarà. Un consell molt important que dono és que si dels dos pare i la mare, o les dues mares i els dos pares, un d’ells es posa molt nerviós amb el plor, aconsellar que se’n vagi a donar un volt. No passa res, que el que més aguanti que es quedi amb el nen. Això ajuda molt. Quant a possibles intoleràncies, al principi si veus que no milloren, doncs cal valorar a veure si resulta que té alguna intolerància a la proteïna de la llet de vaca. Encara que se li doni llet materna, sí que és cert que si la mare pren llet, la proteïna de la llet que la mare està prenent pot passar per la seva llet materna al nadó. Si és llet artificial, hi ha unes llets preparades hidrolitzades perquè no els molesti tant la panxeta. Però insisteixo, és tranquil·litat. Els probiòtics són molt importants també, me n’oblidava. Hi ha molts probiòtics al mercat. Demostren la seva eficàcia en el còlic del lactant. I, sobretot, deixo el missatge a la família que és totalment benigne, que no hi ha un problema seriós al darrere i que els preocupa molt, que insisteixen? Que sempre acudeixin al pediatre, que hi som per tranquil·litzar-los, per valorar l’infant i, amb el pas del temps, s’adonaran que són benignes, que no cal recórrer a l’anís, que hi ha altres teràpies i que, al final, tant de bo a la vida d’aquell infant, quan vagi creixent tot haguessin estat els problemes del còlic del lactant.

14:25
Ámbar Muñoz. El que és cert és que, quan un nadó plora desconsoladament, al final, com a pares, ens preocupem. No ens poden dir que els passa, on els fa mal. És difícil interpretar aquests plors. De fet hi ha nens que arriben fins a desmaiar-se de tant plorar. Com a pares, com podem distingir aquest plor per alguna cosa greu d’una crida d’atenció que pugui tenir un nen?

14:48
Jorge Muñoz. Quan dius que poden plorar fins a desmaiar-se, crec que m’estàs parlant dels famosos espasmes del sanglot. És una paraula mèdica que els pares comencen a conèixer quan els seus fills comencen a fer-lo. L’espasme del sanglot és una situació dels infants on es pot començar a veure a partir dels deu mesos fins als dos anys, és el més freqüent. Alguns poden allargar-se en el temps cap als tres o quatre anys, on ja és gairebé impossible que passi. En què consisteix? Doncs que l’infant es dona un cop o un esglai sobtat o fins i tot en el moment de la vacunació. I aquest dolor sobtat fa que plorin i ja no agafen aire o fins i tot poden arribar a canviar-los el color dels llavis, tornar-se una mica blavós, fins i tot desmaiar-se. Imagina’t si això passa a casa després d’un cop. Novament, tornem a la tranquil·litat dels pares. Això és totalment benigne. Fins i tot si arriben a desmaiar-se perquè no poden respirar, es recuperaran bé. No hi haurà una falta d’oxigen al cervell. No tindrà conseqüències neurològiques a curt i mitjà termini. El que sí que és veritat és que els nens i les nenes són… Anava a dir una paraulota, però són molt…

16:03
Ámbar Muñoz. Listos.

16:03
Jorge Muñoz. O molt cabrits en el sentit que poden arribar a fer servir això. Saber que amb els dos anys és quan comença la rebequeria famosa. És quan realment, si volen alguna cosa, poden plorar intensament fins a aconseguir-ho. I aquests nens, ja amb dos anys i mig, arriben a aprendre la manera de desmaiar-se ells voluntàriament. Què vull dir amb això? Que cal saber… En aquest sentit, cal saber educar aquest infant. Que els pares no li ho consentin tot perquè acabarà plorant, fins i tot acabarà desmaiant-se pel seu compte. Aleshores aquests pares, tant si es desmaien com si no, han de… L’entorn que cuida aquest infant: La guarderia, els avis, els oncles, els veïns que hi haurà, que sàpiguen que poden arribar a fer això per aconseguir alguna cosa . Hi ha un moment a la vida d’aquests nens que fisiològicament, de manera natural, per molt que intentin desmaiar-se, no ho aconseguiran. Les artèries comencen a eixamplar-se, les venes també i, aleshores, per moltes rebequeries que facin, veuen que ja deixen d’aconseguir allò que busquen. Crec que t’hi referies. Una ploradissa? Doncs tornem a l’educació. És molt complicat educar. Per mi és la pitjor part. Hi ha el tema mèdic d’uns pares com a primerencs que són, però després el tema educatiu per a mi encara és més complex, perquè s’allarga fins ben avançada, jo crec, l’adolescència. I en aquest sentit, sí que per molt que facin ploradisses, com dius, per molt que agafin rebequeries o per molt que arribin a tenir espasmes de sanglot que, fins i tot de manera voluntària, poden perdre el coneixement, cal ser-hi estrictes. I saber sempre portar, no com es feia abans, ni com ara, que crec que se sobreprotegeix molt els nens, massa, deixar els infants que aprenguin què és l’acceptació. Que no ho aconseguiran tot de manera tan fàcil i cal saber acceptar un “no”. La paraula acceptació als adults ens costa molt i a les darreres generacions crec que més. “Acceptar” vol dir que, si perds l’autobús, accepta que l’has perdut, no et ratllis i esperes el següent autobús. O si perds un avió, no et preocupis, ja n’hi haurà un altre o ja hi haurà una altra manera de volar. I als joves d’ara crec que se’ls està donant tot massa fàcil. Parlo ja des de l’edat preescolar. I això portarà que potser, seguint aquest camí, formem adults capritxosos. I jo crec que això és el que no és convenient. Si un adult arriba a ser capritxós és perquè potser quan era petit no li van ensenyar la paraula “acceptació”.

18:28
Ámbar Muñoz. Amb la febre pot passar una cosa semblant? Quan es té una febre molt alta…

18:33
Jorge Muñoz. Sí.

18:34
Ámbar Muñoz. En nens petits.

18:35
Jorge Muñoz. Sí, perquè a casa teva ha passat.

18:38
Ámbar Muñoz. Sí. Ho vaig passar.

18:40
Jorge Muñoz. Ho sé.

18:40
Ámbar Muñoz. I ho està explicant i m’ha recordat. Em sembla interessant.

18:42
Jorge Muñoz. Sí, m’estàs preguntant sobre les famoses convulsions febrils. La febre, com dèiem al principi de la xerrada, és una cosa natural que, per descomptat, pot ser, i de fet és bo, perquè es barallin contra els organismes. I dèiem abans que la febre sí que et crea un malestar que en té les conseqüències. Per això cal tractar la febre. Però el tema de les convulsions febrils és una altra història. Les convulsions febrils també es donen en els joves i és una situació que, per una pujada brusca de temperatura, convulsen. És molt semblant a un atac epilèptic, que no hi té res a veure. I, és clar, es perd el coneixement. Però es perd el coneixement durant un o dos minuts. Afortunadament, la majoria de les convulsions febrils s’anomenen “convulsions simples” per això mateix. Després hi ha les complexes, que són molt rares, que duren més de cinc minuts, deu minuts. I en aquests casos, quan passa per primera vegada, literalment, els pares creuen que el nen se n’està anant, s’està morint, perquè és dur veure com el teu nen convulsa per febre. Però també, després, com passa amb la pediatria, els nens es recuperen en pocs minuts i, de vegades, en menys d’un minut, i al cap d‘una estoneta tornen a jugar. Però, per descomptat, en aquests casos cal anar a l’hospital perquè vegin l’origen de la febre i perquè tranquil·litzin les famílies. Perquè de tres nens que tenen una convulsió febril, d’aquests tres, un en pot tornar a tenir una altra. És a dir, el 33%. Si t’ha passat per primera vegada amb el teu nen, tens possibilitats que torni a passar. I aleshores aprens, que comences a preguntar i gent al voltant teu té família propera a qui li ha passat això. Insisteixo, no té res a veure amb l’epilèpsia. No hi ha cap problema neurològic a curt-mitjà termini i són força freqüents.

Lo que África me enseñó. Jorge Muñoz
20:20
Ámbar Muñoz. Una altra cosa que ens preocupa als pares, i segur que atens moltíssims pares a la teva consulta amb aquest tipus de preguntes, és: “Escolta, doctor el meu fill no gateja, no balbuceja, crec que no hi sent bé”. Sempre estem preocupats perquè el nostre fill tingui algun tipus de trastorn del neurodesenvolupament, no?

20:41
Jorge Muñoz. Sí.

20:41
Ámbar Muñoz. I en quin moment hem d’estar alerta realment? Quan…?

20:46
Jorge Muñoz. Entenc.

20:47
Ámbar Muñoz. Perquè sí que és cert que cal estar-ne pendent, no?

20:50
Jorge Muñoz. Sí. Cal estar-ne pendent, però sense que això… Tornem al pas del temps. Sense que això sacrifiqui gaudir de l’infant en aquest sentit, perquè de vegades busquem on no n’hi ha. I això també és important de deixar-ho clar. El pediatre… Per això hi ha les revisions del nen sa, que són superimportants. Si un professional sanitari sap què és normal, distingirà ràpidament què és patològic, què és malaltia. I amb el desenvolupament neurològic passa el mateix. Són importants les revisions, és important preguntar a les famílies. A la revisió dels cinc mesos, per dir-te alguna cosa, tampoc em vull estendre. Preguntar si ja intenta girar-se o ho fa, fins i tot, quan estan de cara amunt. És important preguntar si ja es queda assegut sol si l’hi col·loques tu. No és que s’hagi d’asseure tot sol, però si es queda assegut només amb vuit mesos. Preguntar-li si intenta gatejar, que el tema del gateig és una altra situació en què podem estendre’ns una mica. Si intenta gatejar amb deu mesos de vida, que no tots els nadons han de gatejar, que quedi clar. Si als deu mesos ja es queden agafats als mobles i es desplacen. El tema de la parla quan comencen a dir paraules. Això és molt important. Si el nen està creixent en una família on es parlen dos o tres o fins i tot quatre idiomes, aquests nens sempre trigaran més a parlar. Cal tranquil·litzar-los. És fascinant la diferència entre les noies i els nois, les nenes i els nens. Les nenes, des que naixeu fins a l’edat sènior, sou força més espavilades que els nens i els homes, i això es demostra en el desenvolupament. Molt més avançades des de ben petites a l’hora de parlar. En aquest sentit, per exemple, hi ha un tema que, a banda del tema de parlar, és el tema de les relacions socials. Jo sí que li dono més importància. Un nen per caminar pot caminar des dels 10 mesos fins als 18, 19 mesos, edat límit. Però les relacions socials és cert que genèricament un infant té dret a ser tímid, perquè potser el seu pare o la seva mare ho és, que això s’hereta; té dret a agradar-li estar només de tant en tant, al seu rotllo. Però socialment, estic parlant dels trastorns de l’espectre autista, socialment sí que tant les escoles bressol com les famílies sí que han de, no estar-hi pendents, però algun signe d’alarma en el sentit que potser quan és a l’escola bressol no és que vulgui estar només una estoneta, sinó que no es vulgui relacionar. Als pares, a la mare li crida l’atenció que no els fan petons, que no els volen abraçar, que els criden i no responen. Per descomptat, abans parlaves el tema de l’oïda. En aquests casos és el primer que cal mirar. Fins i tot la vista cal mirar-la. Però, de nou, tenir quan avança el temps, sobretot entre els 12 mesos, diguem-ne, 15 mesos, i els dos anys és quan el trastorn de l’espectre autista pot aparèixer. I si una mare comença amb dubtes de repetició, que insisteix, encara que ens sembli una ximpleria, i ja no només parlo del trastorn de l’espectre autista, el professional sanitari li ha de parar molta atenció. I aquí és on jo crec que es pot treballar molt bé i amb uns resultats fins i tot… Mira quina paraula utilitzaré: resultats preciosos. Jo he vist nens pacients meus amb trastorn de l’espectre autista de diversos graus de severitat, com tot en medicina i en la vida, on, actuant ràpidament amb grups de treball, amb atenció primerenca, ara ja porto ja tant de temps veient famílies que em recordo així de sobte de dues o tres doncs que tenen les seves carreres universitàries, un és un gran músic a les Balears, etc. Aleshores, aquí és on el desenvolupament neurològic, segons com s’avanci en la parla, caminar, etcètera, és important. Però en les relacions socials és on hem d’estar una mica atents perquè, si s’agafa a temps, el resultat és fantàstic. Si es triga a agafar-lo, caldrà treballar més, però el resultat també serà bo.

24:41
Ámbar Muñoz. Has parlat abans de la mare que creu, que pensa que alguna cosa no va bé. Com a metge, tens en compte aquestes percepcions que podem tenir els pares, que no som metges, però que de vegades sabem que al nostre fill li passa alguna cosa, cosa que passa que no sabem què i per això acudim a un metge?

25:00
Jorge Muñoz. Sí, va una mica en relació amb el que et deia abans. Si una mare, un pare, et ve amb freqüència amb alguna cosa que tu penses al principi que no és important per res, escolta’l. Un bon metge ja no parlo d’un pediatre, però un bon metge ha de buscar més. Si hi ha alguna cosa que, per ximple que sembli, ens preocupa, als de la pediatria, que en el meu cas, cal saber escoltar-ne més. En escoltar… És cert que la pressió assistencial ens resta temps per poder escoltar tot el temps que nosaltres volem. Però les mares tenen un sisè sentit. Fixa’t com la natura… Sou les que he teniu la sort de tenir un ésser viu a dins, que em sembla fascinant. Aleshores, aquest sisè sentit com a mares, el pediatre l’ha de tenir sempre present, perquè hi ha cosetes que al professional se li poden escapar, i la mare, que en cap cas cal considerar-la pesada, o el pare, ens pot donar una pinzellada important per al diagnòstic i tractament.

26:03
Ámbar Muñoz. Arribarem al moment nit dels nens. Acotxar els nens, fer-los dormir. Que si no és bo que s’adormin als braços o sí, perquè el meu fill s’adorm als braços. “No, jo el deixo plorar perquè li passa”. “No, jo l’acompanyo perquè és millor acompanyar-lo”. Què recomanes com a pares a l’hora de ficar els nens al llit i intentar que s’adormin plàcidament?

26:27
Jorge Muñoz. Bé, el fascinant món de la nit, com deies tu, o el fascinant món de començar a dormir amb un nadó o un nen que ja no és tan nadó.

26:34
Ámbar Muñoz. També.

26:35
Jorge Muñoz. Doncs no hi ha una resposta sobre això, t’ho puc assegurar. Jo torno a parlar dels ventalls de respostes i de possibilitats que dono a les famílies. No segueixo un camí de deixar plorar el nen fins que ja deixa de fer-ho i s’adorm. No segueixo el camí que cal tenir-lo als braços o treure’l amb el cotxe a passejar pel carrer, pel barri, fins que s’adormi. Hi ha un ventall. I al final del dia jo dono molta importància a l’afecte, al contacte físic. I al que va millor al pare, a la mare i al nadó. Que els va bé que s’adormi en braços. Doncs les primeres setmanes de vida, els primers mesos de vida serà molt bonic. Però a mesura que aquest infant vagi agafant pes, i això és una realitat, jo he vist mares amb tendinitis a la consulta, amb molèsties d’esquena… Perquè aquest infant comença a pesar. En aquests casos potser és convenient… Doncs mira, els famosos bressols que estan enganxats al llit. O el collit. Dormir al llit amb el nadó. Per què no? Que abans es feia molt poc. Ara crec que és el més normal, sobretot amb la lactància materna. Tenir el teu fill al costat és veritat que, a mesura que creix l’infant i amb prop de dos anys d’edat et segueix demanant el pit i segueix posant el llit, ja que a poc a poc potser caldrà passar aquest nen o aquella nena a la seva habitació, si tenen la sort de tenir una altra habitació a casa. Aleshores realment no hi ha una resposta. És qüestió de gaudir del moment que… D’això sí, gaudir, que no es creu moment d’estrès, perquè no és bo per a ningú. Tampoc no és bo que es quedin adormits, és un exemple clar, mirant la tele o que al nen li tinguis una tauleta perquè s’adormi. Això no és bo. Tot al contrari. Estimula el sistema nerviós, els inputs neuronals, i aquest nen trigarà moltíssim a adormir-se, perquè el seu cervell va a tota marxa, perquè està mirant dibuixos. Això no. Però sí que és veritat que en un ambient calmat, tranquil, si la mare o el pare volen estar amb ells al llit fins que s’adormen, si el volen fer dormir als braços, endavant. Com que comencen a ficar-lo al cotxe per fer voltes al barri, ho poden fer, però els nens són molt llestos. El xantatge emocional, són experts en manejar-lo i se us pot complicar el tema de començar a dormir si ho fem així. Però hi ha moltes fórmules per començar a dormir. Jo crec que totes són bones. Fins i tot quan es desperten a mitja nit, el pots passar al teu llit si vols o pots quedar-te una estoneta amb ell si tenen una altra habitació o fer torns. De vegades fins i tot la llet. Per què no? Posar-lo una altra vegada al pit. Si no pren el pit, algun biberó al mig de la nit. Mai no anirà malament. El temps passa ràpid i són situacions que no ens ha de quedar el sentiment que ho estem fent malament, perquè ningú no té una resposta. I ho he dit des del principi amb el tema de la nit. Hi ha moltes teories. Jo crec que totes són bones, sempre que s’emmotllin a la teva situació familiar, que això sempre és important. El pediatre no només té cura dels infants, ha de cuidar la família i conèixer bé l’entorn d’aquest nen.

29:37
Ámbar Muñoz. Què opines sobre les postures o les posicions del nadó? Perquè hi ha una temporada, durant una època es va dir: “No, millor de costat”. Després una altra de cara amunt, avall. Parlem de la mort sobtada, els ofegaments ens preocupen molt als pares.

29:54
Jorge Muñoz. Doncs mira, clàssicament, fins fa no gaire. El que deies, s’aconsellava que dormissin de boca terrosa. Però es va veure que hi havia més augment de l’anomenada mort sobtada del lactant, que tant… Ara menys. He de dir que ara menys. Però que tanta ansietat crea, per raons òbvies, als pares, és la mort sobtada d’un nadó. Aleshores es va veure que, entre altres coses. Per descomptat, quan la mare fuma. Per descomptat, la lactància materna ha demostrat que disminueix la incidència de mort sobtada del lactant. Entre altres coses, hi havia dormir de boca terrosa. Llavors es va passar que dormissin de cara amunt o de costat, que és una mica el que es recomana ara. En principi ho recomanen fins a l’any d’edat, però jo soc dels que quan un nadó ja comença a tenir força per aixecar el cap o girar-lo si es fica en embolics, potser perquè està sobreabrigat, que aquesta és una altra cosa que hem… No hem de tapar tant els infants. Aleshores cap al quart o cinquè mes de vida ja són capaços, per descomptat, de, si estan en dificultats, doncs moure’s o desplaçar l’objecte, que sol ser una manteta, un llençol, el que els molesta. Perquè es va veure que en estar de boca terrosa no tenien maniobra d’acció i es formava amb la manteta sobreprotegit, sobreabrigat, doncs una cambra d’aire expirat que al final no els venia bé. I és una de les causes d’aquesta mort sobtada. Però tornem al de sempre. D’això hi ha estudis, va canviant… Igual que això de la introducció de l’alimentació complementària, ha anat variant. Però en principi la meva resposta és aquesta. Al principi que intentin que estigui de costat. “Jorge, és que ens és gairebé impossible que estigui de costat”. Doncs pot estar boca de canó. No passa res. “Jorge, i si regurgita i vomita i s’ennuega?”. Doncs no s’ennuegarà. En un nen sa, no. Per què? Per l’anomenat reflex d’apnea. Si es vomita de seguida es tanca l’epiglotis, que és un cartílag que tenim perquè no se’n vagi l’aliment o el que regurgita cap als pulmons, plorarà i no es ficarà en embolics… Una altra cosa és si malauradament tinguessin un fill amb paràlisi cerebral que no té aquest reflex i sí que és cert que cal anar amb molta més cura, però de cara amunt, de costat, si estan còmodes… I quan va passant el temps tornem a la posició de quan estan de boca terrosa, si el nadó està acostumat a dormir de boca terrosa perquè li agrada, perquè no hi ha forma de canviar-lo de postura, hi ha una edat on es tranquil·litza els pares dient que ho facin, que no passarà res. Tornem a la tranquil·litat, transmetre això. És cert que la mort sobtada del lactant crea ansietat, però per això hi ha el professional. Per explicar quina edat té el nen, com es comporta, ja comença a girar-se amb cinc mesos… “Jorge, és que vol dormir de boca terrosa”. Deixa’l dormir de boca terrosa, que no passarà res.

Lo que África me enseñó. Jorge Muñoz
32:34
Ámbar Muñoz. Jorge, tu dus a terme la teva professió aquí a Espanya, però els teus límits no són aquí. Arriba un moment que fas les maletes i decideixes anar a ajudar famílies necessitades al Txad. Explica’ns com va ser aquesta decisió i què et va portar a anar al Txad per primer cop.

32:57
Jorge Muñoz. Doncs jo vaig començar per aquests camins ja fa 10 anys. Va venir a visitar-me a la consulta on jo treballava, a Palma de Mallorca, Sor Magdalena Rivas. És una religiosa de l’Orde de les Combonianes, que en aquell temps vivia a la República del Txad. Em va venir a visitar per un altre tema i al final vaig veure que era un moment a la meva vida que, des de ben petit, volia fer un altre tipus de tasca. Havia arribat el moment que… Estava disposat a fer-ho i la vaig anar a visitar. L’impacte allà va ser emocional. En el meu primer viatge va ser brutal, va ser una sacsejada al meu cervell. Jo no estava acostumat a tanta mortalitat infantil. Perdíem al voltant de dos o tres nens al dia. Només arribar, sense deixar la maleta, ja havíem de córrer perquè perdíem un infant. I és clar, la manca de mitjans, la manca d’infraestructura, veure que aquell infant on jo treballava hauria tirat endavant, em va fer valorar-ho tot molt més. Em va fer tornar, no com si hagués estat un viatge puntual a la meva vida del qual trauria coses positives o no, sinó que havia d’arrencar el que és ara una realitat, que és una ONG, Ajuda al Txad.

34:02
Ámbar Muñoz. Has parlat dels recursos. Els mitjans són molt escassos. Parla’ns de l’Hospital Saint Joseph, que és on treballaves.

34:12
Jorge Muñoz. Doncs mira, l’Hospital Sant Josep, que és a Bébédjia, al sud de la República del Txad, nosaltres… La veritat és que és un lloc molt conflictiu. De fet fa dos anys que no hi anem, perquè van assassinar el president no fa gaire i ara no és el moment d’anar-hi. També vam arribar a anar-hi en situacions polítiques complicades, però al final ho vam fer. I l’Hospital Saint Joseph, com dic, és a unes 10 hores amb cotxe de distància des de N’Djamena, que és la capital de la República del Txad, fins a Bébédjia, que és on hi ha aquest hospital. I el primer hospital que vam conèixer nosaltres, doncs era una cosa extremadament… Bé, zero infraestructura. Els nens compartien… Un nadó malalt al llit, al capçal, un altre nadó als peus, la mare d’un nadó a terra, l’altra mare a terra acompanyant els seus fills. Les mosquiteres estaven trencades. És a dir, allà es conviu amb la malària, amb la sida… Les habitacions, bé, et pots imaginar com era allò. Les càmeres hi són per gravar imatges; les gravadores, per gravar sons; però no hi ha cap màquina per gravar olors.

35:16
Ámbar Muñoz. I al final, en un hospital on no hi ha mitjans ni recursos, moltes vegades només pots acompanyar les famílies en aquell moment. Jo em recordo d’en Brunel. Te’n recordes?

35:29
Jorge Muñoz. Sí, senyora. En Brunel. És una història molt dura. Però sí, és veritat que, gràcies a en Brunel, es va donar a conèixer Ajuda al Txad. Recordo que jo escrivia uns diaris gairebé de manera terapèutica. Jo acabava el dia i escrivia el que havia viscut. Ho escrivia en calent. I va ser tan impactant que va colpir els grans diaris. Va ser força mediàtic. Els meus blogs. Potser per la duresa del text, però per una realitat que es desconeix o que li donem l’esquena i no la volem escoltar. I d’aquí també va sorgir ‘El infierno más bonito que conozco’, que és un llibre benèfic, que n’hem exhaurit la tercera edició, i tot el que s’ha recaptat és per a aquesta gent. I és veritat que amb les fotos del gran Pep Bonet, un fotoperiodista de renom internacional mallorquí que em va acompanyar als viatges, vam poder donar a conèixer què era l’Hospital Saint Joseph, que em preguntaves. La història d’en Brunel, hi va haver un abans i un després. Sempre… En alguna ocasió he dit que ningú ho oblida quan veu morir un nen de gana. Si n’ets testimoni directe, hi ha un abans i un després. En Brunel també va ser un altre d’aquests infants. Que el vam perdre, que la gana, per descomptat, hi va tenir molt a veure. En Brunel se’ns va presentar a l’hospital amb febre que no baixava. La família ens deia que ja feia 10 dies que en tenia… No podien mesurar temperatures perquè no tenen termòmetres, però sí que és cert que el nen cremava, que va deixar de menjar, va deixar de beure. I va arribar amb unes lesions a la pell que jo mai no havia vist. Tenia ferides pertot, pertot. D’on venien aquestes ferides? Per què les tenia? Aquest nen, després de fer fotos i de preguntar a experts de medicina tropical a Espanya què podia ser, ens van parlar que era la malaltia de Monkeypox. És semblant a la Chickenpox, que significa “varicel·la” en anglès. Monkeypox és una malaltia que es transmet per la mossegada d’un mico o entre persones, on l’infant, a part de febre molt elevada, malestar brutal, tenia aquestes lesions a la pell. Què va passar? Que apareix en escena el xaman. El xaman és una persona que, quan ets allà, si vens de fora, cal saber respectar. No hi comparteixes res. Venint d’on vinc, amb la medicina que ells utilitzen, tradicional, res o gairebé res no hi pots compartir perquè de vegades fan… Moltes vegades fan més mal que bé. En aquest cas, doncs va utilitzar ungüents per intentar guarir la pell d’aquest nen, i va crear una infecció generalitzada.

38:00
Ámbar Muñoz. Recordo les ferides.

38:01
Jorge Muñoz. Sí, sí, les ferides… Hi ha fotografies on recordo que la Reina Lladó, una gran companya meva pediatra, intentava netejar-lo en una banyereta…

38:09
Ámbar Muñoz. Les curava.

38:09
Jorge Muñoz. Amb, doncs… solucions iodades, per treure o evitar aquesta infecció tan brutal. I ho recordo, mai no ho oblidaré. La doctora Lladó és experta en nutrició. Es va posar… Ella mateixa fa unes farinetes hipercalòriques, hiperproteiques, i ella mateixa, amb una cullereta i molta paciència, anava donant menjar als infants. I en un moment jo ja era pels passadissos del primer hospital, el que estava en aquestes condicions tan dolentes, i em va venir literalment plorant. Deia: “Jorge, has de venir a veure en Brunel, perquè això jo mai ho he vist”. I vaig anar a veure’l i literalment li sortien cucs a la cara. Tenia túnels, aquests cucs excavaven dins de la pell petits túnels i amb aquestes apareix un cuc a la galta de l’infant. És clar, és impactant per a algú que ve de fora, com nosaltres… I això era un signe important de la gravetat d’aquest infant. El seu dolor era terrible a causa d’aquestes excavacions que feien els cucs, no només per la cara, sinó per tot el seu cos Desafortunadament, o potser afortunadament per a en Brunel, l’endemà va tenir el que es diu en medicina una invaginació intestinal, és com quan un telescopi l’obres i el tanques o et treus els guants de cuina que es queden a dins. Els intestins poden fer el mateix, això es dona aquí també, és com una obstrucció intestinal i aquí, tenint mitjans, ja que el que faríem aquí en aquests casos és, en un hospital on hi ha una UCI pediàtrica, es posa aire pel recte o un ènema en forma de líquid per desembussar-lo, amb una imatge de radiografia correcta, fer un diagnòstic correcte amb una ecografia… És a dir, necessites mitjans. Allà teníem un ecògraf superantic. L’infant va començar a vomitar i amb l’ecògraf superantic hi ha una imatge característica que es diu “imatge en donut” on, quan ho veus, saps què és. Però allà no teníem mitjans per fer res per desembussar-lo i el nostre infant se’n va anar per aquesta invaginació intestinal que, en un altre lloc, no hauria succeït, i ja des del principi no hauria estat en aquest estat en què estava, amb aquestes ferides a la pell, etc. Dic això perquè per nosaltres va ser una cosa superdura, viure això d’en Brunel, i va ser molt impactant. De fet, va ser aquest capítol del diari. Potser em va sortir del cor i de l’ànima quan escrivia que va arribar, com dic, a ser l’origen d’un conte benèfic, que el va escriure la Mabel García, que recordo que quan vaig quedar amb ella aquí a Madrid, ho va llegir i en volia fer un conte. Va donar origen a entrevistes, etcètera, i va donar origen a grans ajudes que després, quan vam fer l’esdeveniment aquí a Madrid, va ser una mica l’origen de poder fer la part nova de pediatria. Tot suma. Els diaris i els mitjans de comunicació, que sempre ens han ajudat molt, la gent, l’afecte, la generositat i veure com, obrir una mica els ulls, perquè ara crec que vivim una societat on les finestres de casa són com miralls. Només mirem cap a dins. Jo crec que hauríem de tenir a casa nostra vidres, no miralls, per tenir una visió més universal de com poden estar altres persones.

41:14
Ámbar Muñoz. Jo recordo que, en aquest viatge, jo, a més, estava de part. Va néixer el meu segon fill, que a més es diu Bruno i no sé per què.

41:23
Jorge Muñoz. Sí, és increïble.

41:23
Ámbar Muñoz. Me’n recordo d’en Brunel. I recordo que jo era a l’habitació de l’hospital i tu enviaves fotos on les mares donaven a llum en una taula d’un despatx.

41:34
Jorge Muñoz. Sí, sí, és clar.

41:35
Ámbar Muñoz. On el paritori eren uns ferros mal col·locats.

41:39
Jorge Muñoz. Sí.

41:39
Ámbar Muñoz. I al mig hi havia una galleda…

41:40
Jorge Muñoz. Sí, sí.

41:41
Ámbar Muñoz. On no se sabia si el nen venia viu o sense vida.

41:43
Jorge Muñoz. Sí, era complicat. És clar, els parts allà són complicats. Tingues en compte que són embarassos no controlats. Allà et toca néixer i… En recordo una, que allà utilitzen molt les motos, tipus ciclomotor, però l’utilitza tota una família. Allà veus… La gent que ha viatjat per aquests llocs sap que la imatge de quatre persones en un ciclomotor i la cabra davant de les quatre persones, és força comú veure-ho. Doncs va arribar una mare embarassada de trigèmins i la seva parella, el pare d’aquests trigèmins, estava… Havia begut molt i havien caigut de camí a l’hospital diverses vegades pel nivell d’alcoholèmia del pare i del conductor de ciclomotor. I és clar, eren trigèmins. No es coneixia l’edat gestacional d’aquests trigèmins perquè no hi havia cap control i ens vam adonar que eren trigèmins quan naixien. Quan veies que després d’un en sortia un altre i després en sortia un altre. Malauradament, tots tres van morir. Un va durar dos o tres dies. Per què? Doncs perquè no hi ha incubadores, eren prematurs, allà no hi ha bancs de llet materna… I aquests se’ns en van anar. Parlant d’incubadores, en el nostre darrer viatge, fa dos anys, hi havia una incubadora que era de museu, però hi era. Donava escalfor al nen que teníem ingressat, una mica d’aportació d’oxigen amb una ampolla d’oxigen que tenia incorporada. Però una maleïda nit… Dic “maleïda” perquè se’n va anar la llum i allà si se’n va la llum no hi ha… Se’n va. Aleshores què va passar? Que jo no vaig saber que se n’havia anat la llum a la nit. Tampoc et criden, perquè estan com acostumats que això passi. I al matí, quan anàvem a passar planta i veure el nostre nadó, vaig trobar la incubadora buida. Perquè, és clar, en marxar la llum, es va acabar l’aportació de calor, l’aportació d’oxigen al nen i se’n va anar perquè… El nen ens va deixar, el nadó, perquè se’n va anar la llum. Aleshores això ens dona molta idea de… Tornem a l’acceptació. És a dir, l’enuig que pots… Que va ser el que em va passar a mi, però que alhora, a l’altra balança, en un costat hi ha el cabreig i a l’altre diu: “Però és que això és el que hi ha “. I cal saber acceptar-ho. Així que, d’aquests llocs, la gent com jo, que ha tingut la gran sort d’anar-hi i, si no hi han anat, els ho recomano, aprens a estimar més la vida. Aprens a ser molt agraït. Aprens a dir “t’estimo” molt més del que normalment la gent ho diu, a abraçar-se molt més. I ho dic així perquè és així. Aquestes són les coses que jo vaig aprendre. T’adones que ho tenim tot i que ens queixem per res. Quan tinc la sort de parlar davant de sagals dels instituts o més jovenets a escoles, els dic que ells tenen la sort de pertànyer a l’1% de la població infantojuvenil que ho té tot. I quan són joves els explico que: “De 100 nens de la vostra edat, nois, de 100 nens que tenen deu anys, només un ho té tot, i sou vosaltres”. I aquest missatge els queda, perquè els altres 99 nens que no són en aquest grup, moltíssims no tenen res. I és fascinant com t’agraeixen qualsevol coseta que fas per ells i com et somriuen i com accepten, perquè potser no coneixen res més, com accepten no tenir res. T’adones que, quan creus que tot s’acaba, treus forces per continuar. I això és un altre aprenentatge d’aquesta gent. Et transmeten força, et transmeten energia, veus que no ho tenen fàcil. I aleshores t’inspiren una fortalesa. T’empenyen cap a la fortalesa, t’obliguen a ser més fort. I és una mica el que he tingut la sort d’aprendre en aquests llocs.

Lo que África me enseñó. Jorge Muñoz
45:39
Ámbar Muñoz. Recordo quan ens explicaves que allà la gent arriba a l’hospital després de caminar quilòmetres i quilòmetres.

45:45
Jorge Muñoz. Sí, és clar.

45:47
Ámbar Muñoz. Aquí agafem el cotxe i en deu minuts… No tenim problemes.

45:49
Jorge Muñoz. Allí clareja cap a les quatre… Parlo de la República del Txad. Clareja cap a les quatre del matí, quarts de cinc. Aleshores, quan surt la llum és quan comencen a caminar amb el seu nen petit malalt i després de cinc o sis hores de caminar arriben a l’hospital en unes condicions on jo veia aquestes cares dels pares sense ulls… Brillants, sense llàgrimes per la sequedat del terreny, amb la boca seca, extenuats i amb un nen que arribava… No perquè havia tingut febre la nit anterior, sinó que potser feia molt de temps que lluitava contra la malària, s’havia complicat perquè probablement també tenia la sida… La sida és molt freqüent allà. S’hi afegeix la malnutrició, s’hi afegeix potser l’acció del xaman, oi? Aleshores arriben en situacions… Arriben tard. Molts arriben tard. I aleshores… Per això la mortalitat és tan alta, perquè arriben tard. En el nostre cas és un hospital, l’únic hospital a… Imagineu-vos la Comunitat de Madrid amb només un hospital, al qual a més no tens mitjans per arribar. Has de fer-ho caminant o amb ciclomotor si tens la sort de tenir-ne un. Moltes famílies feien carretons de fusta per portar l’avi amb carretó fins a l’hospital. I a més no només hi portaven l’avi, sinó que potser havien de portar-hi els seus dos o tres fills. Les famílies dormen al carrer a l’hospital. Al principi no hi havia lavabos. Havíem d’esquivar la femta dels familiars per arribar a l’habitació dels nens. Després ja vam fer uns lavabos al nou hospital. O sigui que, com veieu, és un altre món que jo vaig definir com “l’infern més bonic que conec”. Per això mateix, perquè és infern per a molta gent i per mi… A mi, personalment, em va ensenyar les millors coses que conec com a persona.

47:34
Ámbar Muñoz. Els nens arriben desnodrits perquè també hi ha una tradició, no? Quan no hi ha aliments per a tothom, com es reparteix el menjar entre les famílies?

47:44
Jorge Muñoz. Et recordes d’això, eh?

47:46
Ámbar Muñoz. Em recordo de tot.

47:46
Jorge Muñoz. Sí, això no s’oblida. Allí tradicionalment tenen molts fills. Són famílies molt nombroses. Estan… No sé si utilitzar la paraula, estan “acostumats” a perdre fills. Pateixen. Quan el perden, també pateixen. No és que… Pateixen. Hi ha una tradició que també explicaré, que és que quan mor un nen, aquella mateixa nit que mor el nen fan l’amor per engendrar un altre nen. És obligatori. És una mica la tradició. I sobre el menjar, primer menja el pare. Si sobra aliment, menja la mare i, si sobra aliment, mengen els fills de més a menys edat. És a dir, que el cinquè fill petit no sol tenir res per menjar. I això jo ho he vist. I va ser fascinant com un d’aquests nens petits en un hospital… Fins i tot en un hospital, les famílies continuaven amb aquesta tradició. Cuinaven fora de l’hospital, veus les fogueres amb les cassoletes i menja el pare, menja la mare i el nen que està malalt, el més jove, continua sent l’últim a dinar. I hi ha una foto fascinant on un nen està amb una cullera de fusta menjant el que li havia sobrat, que era el nen que estava malalt. I quan jo vaig a veure aquest nen i la mare li dona la cassoleta, agafa així amb la cullera, el nen, i el que fa és que m’ofereix a mi l’única cosa que quedava de menjar per a ell. Això és generositat. I aquesta és una de les tradicions. N’hi ha moltes que desconeixem, però una és aquesta i a mi em va marcar.

49:13
Ámbar Muñoz. Com anar al xaman abans d’anar a un hospital. Arriben cansats després de caminar quilòmetres, arriben desnodrits i arriben després d’una visita al xaman…

49:22
Jorge Muñoz. És clar.

49:23
Ámbar Muñoz. Que, en la majoria dels casos, per no dir en tots, no ha fet més que empitjorar les coses.

49:27
Jorge Muñoz. Sí, sobretot, empitjorar les coses. Vam tenir la sort de conèixer-ne un. Vaig tenir la sort… En Pep Bonet ha estat… Crec que de moment ningú ha entrevistat un xaman al Txad. La República del Txad és un lloc on les càmeres estan prohibides. Les has de passar mig com si estiguessis fent contraban amb alguna cosa. Per això en Pep Bonet em va voler acompanyar, perquè del seu equip de NOOR, que són uns superfotoperiodistes, ningú hi havia anat, i vam anar. Un viatge molt complicat, però vam aconseguir portar el material allà, i així va ser. Vam poder gravar el xaman. Les respostes que surten al documental ‘El infierno más bonito que conozco’ eren gairebé aterridores. Com ell estava convençut que ell tenia raó i nosaltres no en la seva medicina. I tornem al de sempre. Quan vas a aquests llocs no has d’anar amb la idea de ser un colonitzador, ni de bon tros. Jo respecto molt les tradicions, respecto molt les cultures i has d’anar-hi amb molt respecte. Una altra cosa és que comparteixis o no el que escoltes, no? I l’entrevista amb el xaman va ser dura, perquè aquesta persona en particular sabíem que era la causa de… No sé si és la paraula exacta. Potser estic ficant-me en algun embolic, no? Però un pes potent de per què molts nens es perdien. Per no fer les coses… Ja sé que tenen pocs mitjans, però almenys la medicina natural que hi ha, i és molt bona. La medicina xinesa és excepcional, entre d’altres medicines naturals i tradicionals. Però fent-ne un bon ús. I aquest home no ho feia. Aleshores això complicava una mica la salut dels seus veïns.

51:04
Ámbar Muñoz. Parla’ns dels nens serp.

51:06
Jorge Muñoz. Els nens serp… Parlo d’aquesta zona, del sud de la República del Txad. Allà els nens han d’ajudar les famílies ràpid. Quan poden caminar, ja els posen a fer alguna cosa, encara que sigui recollir branques per fer una foguera o acompanyar els germans grans a pescar. Però quan un nen ja va creixent… I mira, podem tocar el tema del neurodesenvolupament. Aquí, per exemple, no saben què és un nen amb síndrome de Down. Jo aquí tinc grans amics amb síndrome de Down que han tirat endavant, treballen, són molt divertits i es fan estimar molt, però allà no saben què és un nen amb síndrome de Down. I vam conèixer un infant que… Recordo que era una parella que, cada cop que tenia un nadó, el perdien i per fi van tenir el seu nadó. I a més el van anomenar com un expresident de la República francesa, Mitterrand. I el nostre petit Mitterrand era… En tinc fotos. Era un nen amb síndrome de Down, però ells no ho sabien. I és clar, quan el vam veure ingressat perquè venia amb malària, també venia amb pneumònia, problemes respiratoris, ens vam adonar que tenia síndrome de Down. Ni ho vam dir als pares perquè no ho haurien entès. Què passa? Que aquest nen amb síndrome de Down, que quan jo el vaig conèixer tenia un anyet d’edat o un any i mig, l’any següent, com que ja van notar alguna cosa en aquest nen… Jo vaig preguntar per en Mitterrand, perquè era de la zona. “I com està el petit Mitterrand?”. Em van dir que havia passat a ser un nen serp. Això us ho explico perquè és real, ho he vist jo i responent la teva pregunta. En aquesta zona, quan un infant ja no serveix per a la família, o bé perquè està molt malalt, perquè, com en Mitterrand, no podia fer res… Perquè era allà. Aquí, al nostre país, els sagals, nens amb síndrome de Down fan grans coses, però allà no, perquè no hi ha mitjans. Aleshores es converteix en una serp. Què vol dir això? Que l’àvia de la tribu, la dona més sènior, li fa beure la seva orina, per començar, i després de beure l’orina se l’emporta… Es va emportar en Mitterrand a una zona de joncs, aïllada, molt extensa, superpoblada de serps, hi deixen el nen i tornen sense ell. Aleshores les serps s’encarreguen de fer la resta. Això és un nen serp i això és veritat. I això existeix i això ho he viscut jo. Aleshores, és clar, et colpeix. Et colpeix l’ànima, et colpeix el cap i et canvia com a persona. No sé si per bé o per mal, però a mi em va canviar.

53:34
Ámbar Muñoz. I després de viure això, després de veure tot el que tu has vist allà, creus que hi ha esperança allà per a les persones, per a les famílies?

53:42
Jorge Muñoz. Sí, et diré que sí. Perquè molta gent m’ha preguntat, molta gent em deia: “Jorge, per què hi aneu? Allà mor tothom”. Doncs no és veritat, no mor tothom. Si amb els pocs mitjans que tens, un nen aconsegueixes… Perquè la frase “salvar vides” em sembla molt arrogant. Mai no l’he utilitzat ni m’agrada escoltar-la. No som ningú per salvar vides. Però és que pots ajudar-les a continuar. És clar que hi ha esperança. Per què? Perquè si hi ha un infant i aconsegueixes no perdre’l amb els pocs mitjans que puguis tenir, aquest infant creixerà… Hi ha l’anomenada selecció natural de l’espècie. En aquests llocs, quan arribes als cinc anys, ja has aconseguit passar una barrera important que et permetrà arribar a l’adolescència. Allà, físicament, els txadians són estàtues, són perfectes, són forts, perquè la selecció natural de l’espècie els ho ha permès. Dic això perquè, si al final aconseguim que un infant no se’n vagi, aquest infant creix i tindrà família gairebé segur. I si té cinc o sis fills, aquests cinc o sis fills tindran cinc o sis fills més. És a dir, que “amb una goteta, has fet un mar”, com deia Santa Teresa de Jesús. El mar està fet per gotes. Aleshores cal no desistir mai, cal no perdre mai l’esperança. I ja no només en aquests llocs, sinó al nostre dia a dia. Si tens un somni, persegueix-lo. Si et diuen que és impossible aconseguir-lo, respecta el que sents, però això t’ha de donar més força. Per això quan a mi em deien: “No hi vagis, perquè a banda que us poseu en perill, fareu ben poc”. Això em donava més força a mi i al nostre equip. Així que aquest és una mica el missatge. Sempre hi ha esperança.

55:21
Ámbar Muñoz. I per acabar, què t’ha ensenyat el Txad? Què hi has après? Què te n’endús?

55:27
Jorge Muñoz. Doncs mira, jo crec que me n’enduc… Crec que n’hem estat parlant des del moment que hem tocat Àfrica, no? Que, per cert, en diuen “el cor sec d’Àfrica”, del Txad en diuen així. Em quedo la humilitat de les persones. No hi trobo gent arrogant. Jo crec que la pobresa extrema et fa no ser arrogant. Em quedo… Em quedo la generositat, sobretot la generositat. I l’exemple, molt clar, l’he explicat amb el nen que només tenia una cullerada per a ell. Estava malalt i me l’ofereix a mi. Això és magnífic, és grandiós, això és imperial. I em quedo, sobretot, l’amor, oi? La manca d’amor que crec jo que en el nostre dia a dia ens porta a deixar-lo una miqueta apartat, no? Jo sé que estan passant i passen moltes coses a la nostra societat, com dic jo, mal anomenada “desenvolupada”, però allà hi ha molt d’amor i es transmet. Tot i viure en les condicions en què viuen, la família continua sent la família i l’amor cal respectar-lo. I, de fet, l’amor és terapèutic.

56:37
Ámbar Muñoz. Doncs moltíssimes gràcies. Gràcies per ensenyar-nos tant. Gràcies per haver perseguit el teu somni. Jo sé que des de petit, amb cinc anys, deies que volies ser “metget”. Gràcies per haver acompanyat tants pares. Gràcies per haver-me acompanyat a mi. Jo he crescut com a mare tenint la sort de tenir-te a prop. I gràcies perquè no parem d’aprendre amb tu. I avui n’ha estat una mostra.

57:05
Jorge Muñoz. Bé, germana, moltes gràcies a tu per l’entrevista. Jo sí que aprenc de tu i espero que la nostra xerrada tan familiar ajudi la gent com la gent ens ajuda a nosaltres. Moltes gràcies.

57:19
Ámbar Muñoz. Gràcies a tu.