Lliçons de l’Antàrtida: “Nois, d’aquesta ens en sortim”

Javier Cacho. Soc en Javier Cacho. Vaig estudiar Ciències Físiques fa ja bastants anys a la Universitat Complutense de Madrid i em vaig especialitzar en Física de l’atmosfera. I, tot just acabar la carrera, realment en la pròpia universitat, ja vaig començar a estudiar, a investigar, sobre un gas, sobre un compost de l’atmosfera que en aquell moment no coneixia ningú, que era l’ozó. Així vaig seguir durant uns anys, formant-me en aquesta especialitat, fins que, per desgràcia, va aparèixer aquesta massiva destrucció d’ozó a l’Antàrtida, el que hem anomenat “forat d’ozó”. I, en aquell moment, va ser la conjuntura, perquè tots els científics estudiàvem aquest tema, volíem anar a veure què estava passant, com s’havia provocat això, si ho havíem provocat nosaltres, si ho podíem evitar. En aquell moment, en aquesta conjuntura, Espanya estava organitzant la seva primera expedició científica a l’Antàrtida i vaig tenir la sort de colar-me en ella, d’anar a l’Antàrtida.

I allò va canviar la meva vida, perquè, a partir d’aquell moment, la meva vida va prendre dos camins, o va prendre un rumb com de dues línies de ferrocarril. Un era la divulgació. Sempre m’havia agradat divulgar, explicar el que jo sabia, però, a partir d’aquest moment, hi havia una necessitat. La societat havia de saber què és el que estava passant allà, havia de saber com ho podíem evitar. I, veritablement, em vaig bolcar en cos i ànima a explicar el que estava passant, a explicar la importància de l’ozó, a explicar per què, amb petites accions diàries, podíem provocar aquests desastres mediambientals.

L’Antàrtida em va fascinar, em vaig quedar enamorat d’ella. Vaig tornar a ella dues vegades més com a científic per fer estudis, tasques d’investigació i recerques sobre aquesta destrucció d’ozó. I, després, ja vaig començar a participar en activitats antàrtiques. Vaig ser cap de base en tres ocasions. He estat cap de la base espanyola Juan Carlos I. I, bé, he tingut la sort ara de tornar-hi. En aquest cas, com a escriptor, perquè em va apassionar l’Antàrtida, em va apassionar aquesta naturalesa, em va apassionar la solidaritat, la companyonia, l’amistat que es viu en una base entre els experimentadors, entre els investigadors, entre les persones que hi són.

I, quan explico això i parlo del fet que he estat a l’Antàrtida, evidentment tothom em pregunta immediatament: “Bé, com és la vida diària a l’Antàrtida? Com viviu a l’Antàrtida?”. Bé, la vida diària a l’Antàrtida es resumeix amb tres paraules: treball, treball, treball.

Sí, és un lloc molt especial. La raó és la ciència, és realitzar investigació científica. Els científics saben que tenen una oportunitat d’or, que els treballs que facin, sense excepcions, els permetran promocionar-se en la seva carrera professional, amb la qual cosa es bolquen en aquests dies que hi són. Després, és un lloc llunyà, complicat. És molt difícil anar-hi, per tant, els grups de persones que realitzaran la feina sempre són molt menors que els que treballarien en un laboratori normal. Si en un laboratori normal hi treballen tres persones, allà hi enviaran un. Després, la càrrega de treball que tindran és molt gran. Per tant, el científic es bolca en treballar, treballar, treballar.

Un dels cops que hi vaig estar, que estava sol, precisament, treballant com a científic, recordo que dormia tres i quatre hores durant un mes per poder treure tota la feina que volia, perquè sabia que cada dada que prenia seria important per a tota la carrera, per a tota la projecció del meu grup de recerca. Però traient això, la vida és una vida molt normal, mantenim un horari normal, seguint el temps a l’Argentina, que és el temps solar, que ens ve millor. Ens aixequem, procurem tenir molta convivència, molta vida en comú, vull dir, esmorzem tots junts a la mateixa hora, mengem junts tots a la mateixa hora i sopem junts a la mateixa hora, i després, la resta del temps, cada un fa la feina de casa: els científics se’n van a fer la seva feina, els logistes, les persones que estem per a suport dels científics, fem la nostra, que és donar-los suport. I així estem molt, molt de temps en aquesta activitat.

És clar, és un confinament, just el que estem vivint ara. Fins ara, m’era difícil respondre… Quan la gent em preguntava: “Què és el pitjor que has viscut a l’Antàrtida? Què és el més difícil de suportar a l’Antàrtida?”, llavors m’era difícil dir la veritat, perquè tothom esperava: “El fred, que es passa molt de fred”. I és clar, jo no podia dir-los la veritat. La veritat és que a l’Antàrtida… Jo he estat a l’hivern a l’Antàrtida, però la major part de les vegades ha estat en bases d’estiu. Les bases d’estiu, com el seu nom indica, són bases que s’obren a l’estiu, quan el temps, la meteorologia, és més benigna. Després, les bases estan situades a la perifèria de l’Antàrtida, perquè a la perifèria de l’Antàrtida és on hi ha vida, vida límit, però hi ha vida, és on els científics volen estudiar aquesta vida, com s’adapta aquesta vida a aquestes condicions, aquestes condicions tan adverses. I, bé, què passa? Doncs clar, les bases estan en aquest límit, de manera que, el límit de l’Antàrtida a l’estiu, les temperatures són francament bones, rondant els zero graus, però no són aquests 30 graus, 40 graus, 50 graus que tothom que em pregunta vol escoltar. No, no, normalment no estem a aquesta temperatura.

Però hi ha alguna cosa que et fa patir molt més que les temperatures. Jo he arribat a tenir començaments de congelació a les mans, he arribat a passar situacions d’autèntic perill, però aquest tipus de perills porten tal càrrega d’adrenalina, que no ho passes malament en aquell moment i després ho recordes com una aventura. Però el que sí et fa molt de mal és el confinament, és la convivència amb unes persones que han arribat allà, cada un del seu pare i de la seva mare, com podem dir, que no ens coneixem, que tenen els seus gustos, que tenen les seves manies. I tots estem sols. Estem sols. Hem deixat enrere les nostres famílies i els nostres amics, i això és molt dur.

Aquest confinament que estem vivint, l’estem vivint en família. Bé, podem tenir els nostres frecs, no dic que no, però l’estem vivint en família. No estem sentint angoixa. En algun moment, sí. Vull dir, que una de les angoixes que es tenen a l’Antàrtida és dir: “Què li està passant a la meva família?”. I la teva família té l’angoixa de saber què és el que t’està passant a tu, perquè estàs en un lloc perillós, estàs en un lloc, que no et jugues la vida diàriament, però és un lloc on hi ha un perill real. Si estàs és una zòdiac i caus a l’aigua del mar, si no portes un vestit preparat, romans viu un minut o dos minuts. Si vas per la glacera i caus en una esquerda, tots sabem el que et pot passar. Estàs treballant amb maquinària.

Tot és complicat, tot és perillós i això ho sent la teva família, i tu saps que ells ho senten, amb la qual cosa, hi ha una sensació d’angoixa, estem preocupats.

Jo, com a cap de base, molts cops deia que la meva feina era com de ser un pare prior, veient una mica com està la gent emocionalment, si estan baixos, si estan a punt d’entrar en una depressió. I sí, és així. I em passava a vegades, recordo, amb un company que ho estava passant malament. Em vaig apropar un dia a ell i li vaig dir: “Tal, anem a donar una volta”, i vam donar una volta. Li vaig explicar i li vaig preguntar què és el que li passava i em va dir: “No, és que no sé res de la meva família”. I, bé, com que teníem… ara ja no les tenim, però llavors teníem unes limitacions per parlar per telèfon, resulta que ell havia consumit els deu minuts que tenia per parlar aquesta setmana i deia: “És que no tinc temps per parlar amb la família i tinc un fill”. I jo li vaig dir: “Mira, no hi ha cap problema, parla aquesta nit amb ells i el poses al meu compte”. I recordo perfectament que, quan va sortir de l’espècie de cabina telefònica que teníem, era una altra persona amb un somriure d’orella a orella.

La convivència, estar allunyats de tots nosaltres és el que més ens fa mal. Jo recordo que a vegades, en aquesta convivència, hi havia gent que deia: “Això és com un Gran Germà”, o de vegades em diu la gent: “És un Gran Germà allò de l’Antàrtida”. En absolut, en absolut, perquè nosaltres estem aquí per un motiu, que és fer ciència i això el diferencia totalment, radicalment, d’un Gran Germà.

I, si em permeteu parlar de mi, doncs he passat molts mesos en confinament. Pràcticament, excepte aquest cop, que he estat dos mesos, normalment a l’Antàrtida hi estic quatre mesos, que és molt més temps que el confinament que estem fent. Amb la qual cosa, podríeu pensar: “Aquest confinament te l’has menjat sense cap tipus de problemes”. No, ho he passat malament, m’ha costat. M’ha costat com a tots. M’ha costat.

Tinc companys escriptors que comenten: “Oh, fantàstic, el confinament és el que els escriptors solem fer sempre per escriure”. Bé… potser ells sí. Jo estic a casa meva, on estic ara mateix confinat, perquè amb els meus llibres, quan tinc un termini de lliurament, efectivament, estic més confinat que ara, que ara puc sortir fora, al jardí, i llavors no podia sortir.

Però no, és una altra cosa. Aquest confinament tenia… No la boina de contaminació que tenim a Madrid o a les grans ciutats, però tenia una boina de dolor i una boina d’incertesa que crec que ens ha afectat a tots, almenys a mi sí que m’ha afectat. Són moments on, d’una banda, hauria volgut haver estudiat Medicina, per poder haver estat ajudant la gent. I, d’altra banda, sentia, potser ja per l’edat, el dolor d’aquestes persones que estaven morint per dotzenes, d’aquells grans que estaven morint, més castigats pel virus que ningú més. I sí, això em feia… Ho vaig passar malament un temps, perquè em veia que no feia res més que viure, passar uns dies.

Fins que em vaig adonar d’una cosa: que tots érem importants, que tots estàvem participant en aquesta batalla, com s’ha agradat tant d’anomenar. Sí, que no estàvem a la rereguarda amagats, que estàvem en primera línia, que no érem presidiaris que apunten a la paret ratlles per tots els dies que han de passar a la presó i la van ratllant. No, no, no. No estàvem en una condemna. Estàvem lluitant igual que els sanitaris, però d’una altra manera. No de manera tan èpica com ells, però sí lluitant, perquè cada dia que ens quedàvem a casa nostra, cada dia que aconseguíem vèncer la voluntat de sortir i de passejar més del que hauríem, de no anar només a coses imprescindibles… Cada dia que fèiem això, estàvem també contribuint nosaltres, igual que contribuïen ells. Amb la qual cosa, bé, doncs… I aquest pensament em va fer canviar el xip, em va fer canviar, començar a pensar d’una altra manera i començar a viure aquest confinament també d’una altra manera.

Comentava que part d’aquest entusiasme meu per l’Antàrtida és aquestes històries d’exploració, aquests grans exploradors. Ara s’ha parlat molt dels exploradors. Per exemple, s’ha parlat molt d’un, d’en Shackleton, perquè ell va aconseguir també, en unes situacions molt semblants, en unes situacions extraordinàriament adverses, que crec que tothom les sabem: va amb un vaixell a l’Antàrtida, el vaixell el capturen els gels. Passa nou mesos capturat el vaixell pels gels, nou mesos ficades 28 persones en un vaixell, que és més que una casa, evidentment, però eren 28 persones, també cadascú del seu pare i de la seva mare, en aquest cas. I, després, va arribar un moment que fins i tot els gels destrossen el vaixell i ells han de sortir d’allà perquè no tenien on anar.

No sé si ho recordareu tots, sí, recordem tots la pel·lícula “Apol·lo 13”, quan el capità de l’Apol·lo 13 envia aquest missatge: “Houston, Houston, tenim un problema”. El pobre Shackleton no tenia cap “London, London” a qui trucar per dir que tenien un problema, tot ho havien de resoldre per ells mateixos. Bé, els gels destrossen el vaixell, enfonsen el vaixell i s’han de quedar a sobre de la superfície de la mar, en una odissea que va durar 16 mesos. 16 mesos de confinament, de confinament pitjor que el nostre. Dormien en unes tendes de campanya de qualsevol manera, amb el gel de la mar sota, el mar congelat sota, que no és… Que, com que jo ho he fet, puc dir que no és la millor de les companyies per a l’esquena. I menjant carn de foca i de pingüí, que pràcticament és el que tenien. Després, estaven en una condició… I en Shackleton va aconseguir mantenir la seva gent entusiasta, prou entusiasta perquè no morís cap d’ells. Ni morís per aspecte físic ni morís per temes mentals, per enfonsar-se. És que 16 mesos en aquestes condicions són molts mesos sense saber que ningú vindrà a buscar-te.

“Per què patir més?”, molts d’ells van arribar a pensar, però aquí estava en Shackleton, animant-los, animant-los a tots. El posen de model de lideratge i no m’estranya, perquè semblava que havia nascut líder. Sabia fer-ho tot perfecte perquè es creés harmonia entre la seva gent. Estava contínuament creant activitats. Diríem que era un xerraire, una persona que tenia moltes anècdotes, que havia viscut molt i que parlava contínuament. Li agradava jugar a les cartes, li agradava cantar, li agradava fer de tot. Tot el que als seus homes, durant uns minuts, durant unes hores, els permetés oblidar on eren, no pensar en el que els podia passar. Aquí estava ell, aquí estava ell, disposat a fer aquestes coses. I era una persona extraordinàriament generosa. A mi hi ha una anècdota que m’agrada explicar perquè es coneix poc. Quan us comentava que els gels destrossen el vaixell, enfonsen el vaixell, llavors han de sortir, han de sortir a la superfície del gel i han de dormir en aquestes tendes de campanya amb sacs de dormir. Bé, llavors es presenta un problema. El problema era que ells tenien 16 sacs de dormir de ren de la millor qualitat, que eren els que anaven a utilitzar ells per a l’expedició. Però després hi havia 12 sacs que eren de llana, que eren els sacs que eren per als mariners, el vaixell anava, els deixava i se’n tornava, per tant no havia de passar fred aquest segon grup. I ara sí, ha de passar el segon grup fred.

És clar, com repartir? A qui dones el sac de llana i a qui dones el sac de pell de ren? Doncs bé, se li va acudir: “Fem-ho a sorts. Fem un sorteig i ho fem a sorts”. Bé, fan el sorteig i, quan acaba el sorteig, tothom s’adona que ha fet trampes. No saben com, però ha fet trampes, perquè a en Shackleton li toca el sac de llana. Al capità del vaixell li toca el sac de llana. Al segon li toca… A tots els amics personals d’en Shackleton, a tots els homes de confiança d’en Shackleton els toca el sac de llana. I als mariners, que hi eren només per diners, que no tenien cap interès ni en l’Antàrtida ni en expedicions ni en la glòria ni en la pàtria, a tots ells els toca el sac de ren, on almenys ho podrien passar una miqueta millor.

Això em recorda com seleccionava en Shackleton els seus homes. Doncs deia… Com penseu vosaltres que s’ha de seleccionar un equip per anar a l’Antàrtida? Doncs lògicament, el que es pensa: “Gent amb experiència, gran, forta, no sé què”. Bé, sembla el més lògic. Doncs no, en Shackleton tenia altres criteris.

El primer criteri era: optimistes. Ell volia gent optimista al voltant. Ell ho era. I, si van sortir d’aquesta ocasió, va ser per optimisme. “D’aquesta ens en sortim. D’aquesta ens en sortim, nois”. Aquestes van ser unes paraules que els va dir quan es va enfonsar el vaixell i es van quedar tirats, perquè fins aquí tenien possibilitats que el vaixell tornés a sortir i tornar tranquil·lament a la seva pàtria. Però quan el vaixell s’enfonsa, han de quedar tirats, literalment tirats allà, enmig dels gels, moguts només, lentament, pels corrents, llavors s’ha de ser molt optimista. I hi ha una frase preciosa que a mi m’agrada tant com la frase de: “Houston, Houston, tenim un problema”, que és “Nois, d’aquesta ens en sortim. Si em seguiu, d’aquesta ens en sortim”. No hi havia dubte en les seves paraules. “D’aquesta ens en sortim”.

Bé, doncs la primera qualitat que buscava era optimisme. I la segona: paciència. Paciència. Que també sona poc èpic per a un explorador polar. I després ja venia el valor, la fortalesa, tot això. Perquè ell deia que la persona optimista pot amb tot i la persona pacient sap quan s’ha de moure i sap quan no s’ha de moure. Una cosa que vaig aprendre a l’Antàrtida és un terme que se sol dir: “hurry” i “stop”. Quan cal córrer es corre. Quan les condicions meteorològiques són bones, només s’ha de fer tot. I després, quan les condicions meteorològiques canvien, doncs “stop”. Et quedes quiet i et quedes parat. Un dia, una setmana o un mes. I això és el que a mi em va ensenyar l’Antàrtida, el que a mi m’ensenyen els exploradors polars.

Però jo dic… Hi ha molts exploradors, en Nordenskiöld… Molts que han passat aquestes situacions de confinament i situacions extremes similars a les d’en Shackleton. Però n’hi ha una que jo li tinc un afecte especial, que és en Fridtjof Nansen, és un noruec, que és molt menys conegut que aquests exploradors polars britànics, però jo li tinc un afecte doble. Primer, perquè és un científic i perquè, realment, en les seves exploracions volia fer ciència, no li importaven els descobriments. No és que no li importés la glòria de la descoberta; li importava, com a tot ésser humà, però volia fer ciència, que les exploracions servissin per a la ciència, i, és clar, sense cap mena de dubte, això a mi m’arriba al cor.

També va passar un període absolutament tancat. També es va quedar sol amb un altre company, en aquest cas a l’Àrtic. Fan també una casamata en el gel i es queden reclosos nou mesos, nou mesos. Amb el menjar que van poder caçar, van caçar tots els ossos que van poder, totes les morses que van poder per tenir-les durant nou mesos. I així van romandre en aquesta estació i guardant un distanciament social que no era com el nostre, però sí que ho era una mica en el tracte. Quan arriba el Nadal, llavors hi ha un moment de cordialitat i en Nansen li diu al seu company: “Què li sembla si a partir d’ara ens tutegem?”, i el seu company va respondre: “Com vostè vulgui, doctor Nansen”. I així van seguir el seu confinament de nou mesos.

La segona raó per la qual m’agrada en Nansen és perquè, al final de la seva vida, es va dedicar a fer activitats humanitàries. Coincideix amb el període després de la Primera Guerra Mundial, una Europa arrasada, una Europa plena de migrants, de refugiats, de presoners de guerra, i ell col·labora en totes les causes. És el líder de totes, és l’Alt Comissionat de les Nacions Unides, que és l’embrió del que després seria l’ONU. Doncs col·labora en totes aquestes causes per poder, en la mesura del possible, evitar el dolor, el sofriment i la fam que estaven passant milers de persones. És una persona que s’ho creu, que no és un polític que es dedica a temes humanitaris. Ell, com a Alt Comissariat, tenia dret a viatjar en primera als trens. No hi havia avions. Tenia dret a viatjar en primera i, quan el viatge era oficial, viatjava sempre en segona. Ell i tot el seu equip… el seu equip no volia viatjar amb ell, viatjaven sempre en segona, perquè deia que, per la diferència de diners entre primera i segona, podem donar diners perquè visqui una família de refugiats una setmana. O sigui, creia exactament en el que feia.

Hi ha una frase que utilitzem molt, aquesta frase de: “El més difícil ho fem cada dia, l’impossible no costa una mica més”. Aquesta és una frase seva, és la frase que li deia al seu equip. M’entusiasma en Nansen com a explorador, com a científic… M’entusiasma perquè és una persona que, al final de la seva vida, va comprendre que la vida no té sentit si no és un servei als altres.

També hi ha una altra pregunta que em solen fer pel fet d’haver estat a l’Antàrtida que és: què m’ha donat l’Antàrtida? Què ha significat l’Antàrtida per a mi? No ens adonem que tot a la vida ens ensenya. Som a Madrid, tenim a prop La Pedriza. La Pedriza, la muntanya, ens pot ensenyar un munt de coses, ens pot ensenyar que, després d’un esforç per pujar a un cim, tindrem la compensació de la vista i el propi orgull de dir “ho he aconseguit, m’ha costat, però ho he aconseguit”. La muntanya ens pot ensenyar que hem d’anar amb els nostres companys, anar al ritme del més feble, no podem deixar enrere ningú. La muntanya ens ensenya això.

Tot ens ensenya. El que hem de fer és buscar-ho, no solament en l’Antàrtida. El jardí. A mi m’agrada el jardí, i el jardí ens ensenya. Ens ensenya que tu plantes avui una llavor i pots mirar l’endemà i l’altre i l’altre i l’altre, però probablement fins d’aquí a un mes no germinarà, i després creixerà lentament. No pots estirar d’ella perquè creixi més ràpid. L’optimisme també, perquè has de ser optimista i pensar que aquestes llavors que has sembrat i que no saps si sortiran, i passen els dies i no surt cap, no germina cap… Optimista per saber que sortirà.

Tot ens ensenya, tot ens ensenya. Jo, lògicament, he estat a l’Antàrtida, i l’Antàrtida m’ha ensenyat moltes coses. Una és, potser, humilitat. Sona estrany, però és humilitat. A l’Antàrtida… Un dia m’ho va explicar el cap de la base búlgara. Havien vingut a passar amb nosaltres el Nadal. Havien vingut en les seves zòdiacs, la base búlgara i la base espanyola estan relativament a prop. Havien vingut a passar la festa de Nadal amb nosaltres i, bé, havíem passat el dia i quan anaven a tornar a la tarda, bé, havia canviat el temps, unes onades tremendes, no hi havia manera de tornar a les zòdiacs sense posar-se en perill i vaig dir: “Doncs res, escolta, quedeu-vos aquí a passar la nit”.

En algun moment, jo crec que l’endemà, li dic: “No et preocupis, que demà us portem”. I em va dir “Ho sentim, Javier, nosaltres a l’Antàrtida no utilitzem… Utilitzem un altre verb que és demà “intentarem”, el verb “intentar””. Perquè les circumstàncies de la vida són molt fortes. Llavors, a vegades, aquest orgull, aquesta supèrbia de l’home occidental: “Faré això”… Bé, intentaràs fer això. Jo crec que això és bo sempre: intentar fer les coses, perquè després tot pot canviar i pots no poder-les fer. Si tu mateix has interioritzat que ho intentaràs, no et desil·lusionaràs si les coses no et surten. Bé, una és intentar.

I l’altra és… és una cosa curiosa. Jo a l’Antàrtida… he sentit que soc membre de l’espècie humana. A l’Antàrtida estàs envoltat per deu, quinze persones en la teva petita base i, de sobte, venen altres científics a passar uns dies amb tu o estan fent treballs de geologia en els teus voltants i s’acosten a la base. Bé, no us podeu imaginar l’alegria que dona veure una altra persona diferent. És un ésser humà com tu. I això ho hem perdut, especialment a les grans ciutats. Podem veure que una persona cau a terra al metro i ningú s’acosta a recollir-la. Com a molt algú agafa el mòbil i truca i diu: “112, que aquí hi ha un senyor que ha caigut aquí, que no sabem si està borratxo o és que li ha donat un infart”. I això no passa a l’Antàrtida.

I quan estàs amb els companys o amb la gent aquesta que et ve, fins i tot que vingui a passar uns dies, aquí, sense voler-ho, quan ens donem la mà… Encara ens donem la mà a l’Antàrtida. Doncs, quan ens donem la mà a l’Antàrtida, signes amb ells una mena de compromís, una mena de pacte de sang que és que, si a tu et passa alguna cosa, tu estàs convençut que l’altre arriscarà la seva vida per treure’t. I tu estàs disposat al mateix.

I és veritat. I això s’ha donat tants cops a l’Antàrtida. Es dona també a la muntanya, a l’alta muntanya també es dona. Un equip d’escaladors té un problema i els altres surten a jugar-se la vida per intentar salvar l’equip polonès, que no el coneixen de res o, com a molt, si és un important, el coneixen per referències als diaris. No el coneixen i arrisquen la vida per un desconegut: no per un desconegut, per un membre de la teva mateixa espècie. I això és una forma de veure la resta de les persones, de la societat, totalment diferent, totalment diferent. Una persona que pateix ja per a tu no és algú anodí que pateix, és un membre de la teva mateixa espècie i, per tant, has de fer alguna cosa per ell.

Jo deia que encara a l’Antàrtida ens donem la mà. Ara amb el coronavirus no sabem com serà, no sabem com serà l’Antàrtida després que passi això. Sospito que hi haurà moltes més regulacions per entrar. De fet, aquest any, quan jo hi era i alguns amics meus van passar, van haver de passar… A l’Antàrtida hi havia molta solidaritat. Allà les bases estan obertes als científics d’altres països. Si de sobte… Aquests havien de passar uns dies en una illa i llavors van demanar als xinesos, que hi tenien una base, si podien allotjar-s’hi durant uns dies fins que vingués el vaixell per portar-los a la base. Bé, doncs efectivament els xinesos els van allotjar allà. Els xinesos estaven tots amb mascareta i, cada hora, tocaven un xiulet i anunciaven alguna cosa pels altaveus i havien de posar-se en fila perquè algú els mesurés la temperatura.

No sabem com serà l’Antàrtida després del coronavirus. Probablement els creuers de turistes disminuiran, probablement. I els científics, doncs caldrà cuidar molt les condicions en què se’n van. Perquè és clar, aquí, si et passa alguna cosa, efectivament, poden immediatament portar-te a un hospital on tens un equip que et pot treure, on hi ha respiradors. En el cas de l’Antàrtida, a totes les bases hi ha un metge, sol haver-hi un metge i tenen també el seu petit quiròfan, tot i que, si jo us expliqués com són els quiròfans que jo he vist d’algunes bases petites, ens donaríem un bon ensurt. No sabem com serà, perquè el problema és que, si algú hi manifesta la malaltia, ja que no és fàcil sortir. Tu estàs en qualsevol país del món, passa alguna cosa en la teva família i agafes un avió i estàs… bé, excepte en aquests moments, agafes un avió i ets en 24 hores a casa teva. Allà no. Allà és molt complicat que vagi un vaixell o un avió a recollir. Hi ha bases que es queden aïllades durant nou mesos, i algunes, onze mesos o un any. Menys quatre dies, quan el vaixell va a portar-li les provisions i se’n va. Llevat aquesta setmana que hi ha el vaixell, aquests dies que hi ha el vaixell, els altres es queden confinats.

En el cas hipotètic que entrés aquest virus o qualsevol pandèmia en una base antàrtica amb molt poques possibilitats mèdiques, la cosa seria terrible. Per tant, no sabem com evolucionarà tot això per a l’Antàrtida. Tampoc sabem com evolucionarà aquí. Pensem amb optimisme i deixem que avanci el temps.

I, pel fet que la major part de la meva vida he treballat amb temes mediambientals, directament o indirectament, potser, sí, potser comentar alguna cosa sobre el medi ambient i veure una mica quines són les nostres perspectives a mig i llarg termini. Doncs hem de canviar. Així no podem continuar. Jo crec que tots som conscients que estem, no solament emetent combustibles fòssils i augmentant les concentracions de CO2, augmentant la temperatura del planeta, que això farà que es fonguin els gels de Groenlàndia i que l’Àrtic perdi cada cop més els seus gels… Bé, no és que sigui anecdòtic, però és un cas més. Jo crec que l’explotació que estem fent del planeta, no la podem mantenir per molt més temps.

A vegades, quan, amb els nois, intento explicar-los una mica la fragilitat del nostre planeta, els dic: “Imagineu que el nostre planeta és una esfera d’un metre i mig, com jo”, em poso de peu. “Una esfera d’un metre i mig. Doncs fixeu-vos, l’atmosfera tindria menys gruix que un full de paper”. Estem acostumats a moure’ns en superfície i en superfície veiem 40 quilòmetres, 100, 200, 2.000, 20.000 quilòmetres i donem gairebé la volta a la Terra, però, és clar, cap amunt, no. Però a dalt, si comencem a pujar, si arribem a 3.000 metres, ja comencem a respirar una mica pitjor. A 5.000 metres ja tenim dificultats per respirar i, si arribem als 7.000, ja no hi ha qui respiri, més que els grans esportistes. 7.000 metres, 7 quilòmetres, això no és res. Quan ho posem a la Terra en aquestes dimensions que deia jo, de metre i mig, en aquest moment, és això. L’atmosfera és això.

És una gran fragilitat. És una gran fragilitat. Si el forat d’ozó ens va ensenyar alguna cosa, en aquells… a la societat meva d’aquells moments i a les persones que ho recordem, és que les accions que fèiem en la intimitat de la cambra de bany, utilitzant aquests aerosols, com desodorant que tenien clorofluorocarbonis, que eren els que, després d’un llarg procés, arribaven a l’Antàrtida i provocaven la destrucció d’ozó. Sí. Què ens van descobrir? Què ens van ensenyar? Ens van ensenyar que les accions nostres podien arribar a tenir impacte sobre l’altra part del planeta i això em va semblar importantíssim. I això no existia abans que existís el forat d’ozó.

Ens va fer universals, ens va fer globals, vam veure que les nostres accions tenien repercussions. El que passava a l’Amazones tenia repercussions, el que passa amb els pesticides en qualsevol regió del planeta té repercussió a tot arreu, la destrucció de boscos… Tot. Tot té repercussions i tot tindrà repercussions. No podem continuar amb aquest consum exacerbat que té la nostra societat. Ho sento molt, no podem seguir. Hem de buscar una alternativa perquè, a més, tampoc ens fa massa feliços. No som molt més feliços del que ho van ser els nostres pares i els nostres avis. No som molt més feliços que ells. Tenim moltes més coses, això sí. Tenim moltes més necessitats, això sí. Això sí, en aquest bucle sí que hem entrat, el de tenir coses i tenir necessitats. Però la felicitat va per un altre camí.

Hem de repensar una mica aquesta societat. I repensar-la amb optimisme. Com diria en Shackleton, amb optimisme. Amb poca paciència perquè, en aquest cas, sí que hem de fer les coses amb rapidesa, no podem deixar que passin dos segles. Però bé, amb optimisme, perquè, per exemple, en el cas del forat d’ozó.

Això va passar el 85. En aquell moment, va ser el gran problema mediambiental. Vam aconseguir, els científics, descobrir quina era la cosa: aquests compostos que hi havia en aquests productes refrigeradors, bla, bla, bla… Vam convèncer la societat, vam convèncer els polítics, vam convèncer les indústries perquè es prenguessin mesures i perquè s’eliminessin aquests compostos. I són uns compostos terribles. Són uns compostos que, una vegada que els emets, et duren 70 o 100 anys en l’atmosfera.

Fixeu-vos quina diferència. Tots hem vist aquests dies imatges de Venècia, de Venècia amb les aigües netes. Quan han faltat els turistes, quan ha faltat aquesta sobreactivitat uns dies, les aigües són netes, torna a haver-hi peixos. Nosaltres, a Madrid, en qualsevol ciutat, hem vist que ha disminuït la contaminació immediatament. En el cas d’aquests compostos que destrueixen la capa d’ozó, romanien 70 o 100 anys en l’atmosfera.

Després, si era com una… Estem acostumats a prémer un interruptor, s’encén la llum, premem i es torna a apagar. Aquí no, aquí premíem l’interruptor de deixar d’emetre aquests compostos i els que estaven romandrien durant un temps. Els llums seguirien encesos durant 50 anys o un temps extraordinàriament llarg. Malgrat tots, amb optimisme i amb serietat, vam prendre aquestes mesures, es van prendre aquestes mesures. I gràcies a això, el forat d’ozó s’està recuperant. S’està recuperant, més o menys com dèiem.

En aquells moments, el 85, jo recordo que vaig escriure un llibre. I dèiem que a partir de l’any 2000, es començaria a recuperar la capa d’ozó. I aquests últims anys, els científics han estudiat quina ha estat l’evolució i han vist que a partir de l’any 2000, amb aquestes inflexions… Ja tots, després de veure les estadístiques del coronavirus, sabem que les coses no són línies rectes. Sabem que tot són inflexions i la corba puja o baixa. Bé. Doncs anem recuperant la capa d’ozó. I probablement el 2030 o 2040 tornem a tenir una Antàrtida sense forat d’ozó. De fet, aquest any ha estat, per altres raons dinàmiques, un forat d’ozó molt petitó. Però bé, és una millora, i tornarem a empitjorar… Però sempre seguirem aquesta tendència. Tendència a la millora.

I aquesta notícia s’ha donat poc. No dic que no s’hagi comentat que estem sent capaços de tancar el forat d’ozó, que hem estat capaços de… Hem tingut un èxit real sobre el gran problema mediambiental. Els éssers humans som capaços d’aconseguir tot el que ens proposem, si intentem fer-ho. I en aquest cas ho hem aconseguit. Em sembla important no oblidar-nos del forat d’ozó. Primer, perquè encara queda aquí una miqueta, però sobretot perquè, sí, vam posar coratge i vam posar els mitjans per resoldre-ho i ho hem aconseguit resoldre. I si hem fet això amb el forat d’ozó, ho farem amb moltes més coses. Segur que ho podem fer amb l’escalfament del planeta, ho podem fer amb la desforestació. Tot consisteix a tenir voluntat.

Hi ha qui diu que, possiblement, com a conseqüència del confinament, doncs que… Que ens hem adonat que no necessitem tant, tantes coses. Bé, jo no ho sé. No sé si serà així. No sé si serà així. No sé si, quan sortim d’aquesta, tornarem absolutament al mateix. No ho sé. Vull ser optimista i vull pensar que aquests dies ens hauran fet reflexionar una miqueta i, quan sortim, apreciarem la veritat de la vida. I la veritat de la vida és l’amistat, les relacions… Que ens adonem que pertanyem tots a la mateixa espècie i, per tant, aquestes desigualtats socials tan grans s’han d’evitar. Que ens adonem que l’ús abusiu de productes esdevé un malbaratament que no podem… que aquest planeta no pot suportar. Perquè no tenim un pla B.

No tenim més que aquest planeta, aquest planeta que jo us deia, aquesta esfera més o menys de la meva alçada… jo soc una mica més alt, i que si ho comparem, l’atmosfera no té més que la mida, el gruix d’aquest full de paper que és pràcticament res. I aquest no-res és on som tots nosaltres i on es gestiona la vida.