Les dones a la història dels llibres: un paisatge esborrat

Irene Vallejo. Em dic Irene Vallejo, soc escriptora. M’apassionen les millors històries i les millors idees de la humanitat, aquelles que anomenem clàssiques i que han arribat a nosaltres gràcies a aquest meravellós invent que són els llibres. M’apassiona allò que el present pot aprendre del passat, m’apassiona allò que els nostres avantpassats ens poden ensenyar. Crec que gràcies als llibres, gràcies als clàssics, la vida de tots els segles passats amplia la nostra pròpia vida i el coneixement de molts segles, de molts mil·lennis, es fon amb el nostre. Per això he escrit ‘El infinito en un junco’, que és el meu petit homenatge a totes les persones que han fet possibles, que han protegit i salvat els llibres. Jo vinc d’una família en què tothom estima els llibres i són grans lectors, per una branca i per l’altra. Jo crec que les lletres del nostre ADN segurament es van ajuntar unes amb altres per formar històries. Els llibres eren a casa meva abans que jo hi arribés, reproduint-se, multiplicant-se i amenaçant amb fer fora, expulsar, els meus pares. I vaig tenir la sort immensa que, des que era una nena, em duien a les biblioteques, a les llibreries… I jo era molt feliç en aquells llocs, en aquells regnes de papers amuntegats, on jo escalava les piles de llibres, on els llibreters hi eren com sentinelles, contemplant aquell amor pels llibres que ens duia a tots nosaltres allà.

Irene Vallejo. Jo escoltava les converses dels meus pares amb els llibreters i m’agradaven fins a tal punt que creia que parlar, que tenir converses, era un dels grans objectius de la vida adulta. I el cert és que els recordo com a moments molt feliços. Però el moment més especial, cada dia, era quan m’explicaven contes abans de dormir. I se m’ha quedat especialment gravat un dia, una nit, en què el meu pare em va començar a explicar la història d’un tal Ulisses, un navegant que es va llançar a les aigües per buscar el camí de retorn a casa seva, a la seva llar, amb la seva dona Penèlope i amb el seu fill Telèmac. I aquella història em va enlluernar fins a tal punt que em vaig tornar una mitòmana empedreïda. Aleshores, em semblava que el mar Mediterrani, on succeïen totes aquelles històries, havia de ser un lloc fictici i imaginari, com el país de Mai Més. I quan em vaig assabentar que realment existia i que a més era aquí a prop, és com si m’haguessin dit que hi havia un autobús que em duia directa al país de les meravelles. I jo immediatament vaig voler que em portessin a conèixer les sirenes que no existeixen, o potser sí, perquè expliquen els mariners que les nits de tempesta el vent xiula als penya-segats i aquesta és, potser, l’estrofa del perill de què ens parlava Homer. I jo em vaig enamorar d’Homer.

Irene Vallejo. De fet, vaig estudiar Filologia Clàssica perquè volia llegir Homer en la seva pròpia llengua. I crec que tot allò que ens ha ensenyat el Mediterrani, tot allò que va sorgir a les ribes del Mediterrani, té ara una vigència absoluta, aquest desig d’explorar el món, de conèixer. Allà va néixer la filosofia junt amb la ciència. I jo crec que aquest és el camí perquè, quan la ciència i les humanitats caminen donant-se la mà, caminen juntes, és quan construïm el millor del que som capaços. I això és una cosa que segueix viva, segueix sent igual de necessària ara, com en els temps d’Homer. Què els devem, als llibres? Doncs els llibres han estat el nostre millor descobriment en la lluita contra l’oblit i contra la destrucció, perquè tot s’acabaria convertint en res si no construíssim dics, muralles, per contenir l’oblit. I és meravellós pensar com els dics, les muralles que hem construït, estan fetes de materials tan fràgils com arbres, com joncs, com escorces, com pell, com seda, com parracs, com la llum als nostres ordinadors i a les nostres tauletes d’avui. I és meravellós que aquestes muralles fràgils hagin estat capaces de contenir la destrucció. I gràcies als llibres, les nostres millors idees han viatjat al llarg del temps. I és que aquesta és la manera en què hem aconseguit guardar el record de les millors idees, dels millors descobriments, de les històries més emocionants dels nostres avantpassats, que, si no, s’haurien perdut per sempre. I em sembla fantàstic pensar que som l’única espècie animal que és capaç d’escoltar les veus del passat, precisament gràcies als llibres.

Irene Vallejo. I els llibres han canviat al llarg de la història perquè els hem fet de materials molt diferents. S’obren, es tanquen, tenen un tacte diferent… Segons els moments de la història, han tingut amenaces diferents que han posat en perill la seva subsistència. Han cruixit, han sonat, han tingut un tacte diferent, però allò indubtable és que han estat un dels nostres millors invents. Tot hauria desaparegut, cada generació hauria hagut de començar de nou si no hagués estat per aquests vehicles que ens han permès mantenir-nos sempre en contacte amb el que pensaven, el que somiaven, amb el que sentien persones a altres llocs del món i a altres èpoques de la història. I aquesta comunicació ens ha fet viure una vida infinitament més rica. Cal tenir en compte que el més fàcil hagués estat que tot el nostre coneixement hagués desaparegut en èpoques de guerres, de saquejos, d’epidèmies, a l’enfonsament dels imperis… És una cosa tan fràgil, la paraula, el pensament, si ens aturem a pensar-ho. Però, gràcies als llibres, aquesta pèrdua, aquesta extinció, no ha succeït. I sempre, sempre, fins i tot a les èpoques més dures, hi ha hagut persones, una quantitat suficient de gent, que ha estat capaç de salvar els llibres, de preservar-los, d’amagar-los, de copiar-los, de multiplicar-los, sobretot en temps en què eren llibres manuscrits, abans de la impremta, i cadascun era molt fràgil i molt difícil, molt dur, de reproduir mot a mot, línia a línia.
nea por línea.

Irene Vallejo. I a mi em sorprèn que a totes les èpoques hi hagi hagut la quantitat suficient de gent embarcada en aquesta aventura de salvar les nostres millors paraules, les nostres millors idees, les nostres emocions i el nostre coneixement i, així, conservar aquest llegat per al futur. Això és, al cap i a la fi, tenir en compte els drets de l’avenir. Crec que és molt important insistir en què salvem els llibres perquè els llibres ens salven a nosaltres. I en totes les èpoques hi ha testimonis de gent que, en moments especialment difícils de la seva vida, han trobat refugi en la lectura, des de gent que havia d’afrontar un període de dol, una situació de reconstrucció personal, un moment particularment dur de la seva vida o de la seva biografia. I aquestes històries també s’han mantingut als llibres, oi? Ha quedat constància als llibres de totes aquelles persones que van començar a estimar la literatura gràcies a l’ajuda, al suport, al salvavides, que va significar la lectura per ells en algun moment. Però és que fins i tot a les grans catàstrofes, a les grans crisis col·lectives com, per exemple, els camps de concentració nazis, el gulag… Hi ha testimonis de persones que van fer el possible per amagar llibres corrent un perill immens, que els van canviar per menjar o per cigarrets perquè preferien la lectura a l’aliment, perquè sentien que els salvava la vida.

Irene Vallejo. O si no tenien llibres, n’hi ha que van ser capaços de fabricar-los amb els materials més rudimentaris per tenir una cosa semblant a la lectura, a la possessió dels llibres a què estaven acostumats abans d’entrar al camp. I a mi em sembla que, si en aquests moments en què ja només importa la supervivència, encara hi ha persones que s’esforcen per tenir llibres al costat, per recordar què han llegit, per posseir-los o per fabricar-los, o per pensar-los o per somiar-los, és perquè els llibres són molt importants, perquè els llibres formen part de la salut del món. I bé, jo també tinc la meva petita història, un record d’un moment terrible en què els llibres em van ajudar a tirar endavant. Quan jo era a l’escola, vaig patir aquella experiència, l’assetjament. I la recordo, la recordo amb absoluta claredat. Per començar, perquè faltava la paraula, aleshores no ho anomenàvem assetjament, ni tan sols teníem un terme que expliqués clarament en què consistia aquella situació o que et donés la mesura de la seva gravetat. Jo recordo que deia als adults: “A l’escola es riuen de mi”, “A l’escola em peguen”. I tots li treien importància: “Bé, són coses de nens. Això també em va passar a mi, ens ha passat a tots”. I, això no obstant, jo sabia que no, que el que a mi m’estava succeint no passava a tothom. El grup m’havia deixat fora, no tenia la protecció de ningú, no hi havia cap persona que es posés de part meva, m’havien deixat sola, aïllada.

Irene Vallejo. I jo recordo aquell dolor, aquella sensació profunda d’exclusió, aquella unanimitat per la qual semblava que a ningú li importessin els insults, les humiliacions. I, malgrat tot, el que recordo, per damunt de tot, és el dolor d’aquella llei del silenci perquè, entre els nens, el pitjor que podies ser era un acuseta. Era inclús pitjor delatar algú als adults que pegar o ser cruel amb un company. I aquesta era la norma, no podies dir als adults què succeïa, no podies cridar els adults perquè intervinguessin i posessin fi a la situació. Jo aleshores m’ho vaig creure, vaig acceptar que l’única forma de dignitat que em quedava era serrar les dents, que no em veiessin plorar i suportar-ho tot. Fins i tot vaig arribar a mentir. Vaig arribar a dir que les esgarrapades que em veien quan arribava a casa me’ls feia jo mateixa. Vaig arribar a dir que havia perdut les coses que em treien i m’amagaven. Tot per pensar que, si m’hi resistia, si evitava ser una acuseta, com a mínim tindria un bri de respecte per part dels meus companys. Passats els anys, vaig entendre l’error profund d’haver acceptat aquesta llei del silenci. I jo crec que haver estat escriptora ha sigut precisament una rebel·lió tardana contra aquest silenci perquè, si he après alguna cosa, és que allò que ens diuen que no hem d’explicar és precisament allò que cal dir.

Irene Vallejo. I buscant entre els meus papers d’aquells anys, he trobat un relat que vaig escriure, un relat en què buscava les paraules amb què explicar el que em passava, intentar-m’ho explicar a mi mateixa i a la resta i guarir les ferides. És una història en què jo m’imagino a mi mateixa com un explorador que arriba a una illa desconeguda i allà troba uns salvatges que l’obliguen a menjar uns aliments repugnants i fastigosos. I era la manera en què jo fabulava sobre allò que em passava en aquell moment, com arribaven aquells que m’assetjaven i escopien al meu entrepà i m’obligaven a menjar-me’l. I mitjançant aquesta història, mitjançant aquesta trama en què jo convertia en relat, convertia en aventura, convertia en ficció i repte allò que em passava, trobava els mitjans per enfortir-me i suportar la realitat. I crec que és molt important també com l’escriptura ens ajuda a expressar-nos. I com la creativitat té l’energia enorme d’alliberar la pena i d’ajudar-nos a trobar els camins pels quals buscar el consol. I per això crec que aquell moment, aquell capítol de la meva vida, ha sigut essencial per convertir-me en escriptora. I jo, com a escriptora, ara busco sempre aquests espais de silenci, donar veu a qui no la té o a qui no s’atreveix a parlar. I crec que en aquell capítol jo em vaig convertir, d’alguna manera, en l’escriptora que soc ara.

Irene Vallejo. Però si des d’aquest moment, des del present, pogués parlar amb el meu jo d’aleshores, amb aquella nena de vuit, nou, deu anys que patia l’assetjament, li diria: “Tot millorarà, ja ho veuràs, el món és molt més gran que el pati de l’escola, trobaràs persones que t’entenguin, amb qui identificar-te, que apreciïn la teva creativitat, la teva sensibilitat”. Però, per descomptat, en aquell moment em resultava impossible comunicar-me amb la persona que soc ara. I, això no obstant, aquella veu, aquella veu d’ànims, aquella veu d’esperança, jo la vaig sentir, i la vaig sentir als llibres perquè, en aquell moment, em fascinaven Michael Ende, Robert Louis Stevenson, Jack London, Joseph Conrad… I en aquells llibres jo descobria que hi havia molts mons dins del món i moltes aventures i moltes possibilitats de futur. Jo vaig sortir de l’espiral de l’obsessió i, a més, vaig descobrir una cosa que va ser essencial per mi en aquell moment, i és que jo podia emmagatzemar històries d’aventures, de bellesa, dins meu, a la meva habitació interior, i guardar-les allà per quan pedregava fora. I aquesta troballa jo crec que em va salvar. Els llibres em van ajudar a mantenir viva l’esperança i per això estic profundament agraïda a allò que els llibres van fer per mi, que és el que han fet per moltíssima gent al llarg dels segles i que crec que segueixen fent encara: donar esperança, eixamplar els horitzons i prometre’ns que, al cap i a la fi, hi haurà gent que ens escolta i que ens comprèn, com ens escolten i ens comprenen els autors dels llibres.

Irene Vallejo. Els llibres han estat els companys inseparables de l’educació des dels primers moments de la història, l’emblema dels professors i de l’ensenyament. De fet, quan l’aprenentatge es va començar a estendre, va ser, precisament, la necessitat d’ensenyar a llegir i a escriure el que va provocar aquell desenvolupament, aquella expansió. Perquè, quan aprenem a llegir, en realitat s’obren totes les portes per nosaltres, oi? Tots els llibres eren possibilitats de coneixement i de descobriment. I jo crec que al llarg de la història hi ha una simbiosi permanent entre l’educació i els llibres. D’altra banda, els llibres que es fan servir a les classes, a les aules, a l’educació, són els que tenen més possibilitats de sobreviure al llarg del temps i passen a formar part de la memòria sentimental dels alumnes quan siguin adults. I de fet, els quaderns que escriuen els nens a l’escola són els seus primers llibres, els primers llibres que ells creen i escriuen. A mi m’agradaria recuperar una figura que em sembla importantíssima i està bastant oblidada, que és la de Quintilià, el primer catedràtic de la història, nascut a Calagurris, l’actual Calahorra, a La Rioja, i que va escriure, a l’època de l’Imperi Romà, un tractat de pedagogia que va ser molt innovador i molt audaç en molts aspectes. Per exemple, al seu llibre, ell advocava per acabar amb els càstigs físics als nens, tractar aquell que aprèn com una persona amb absoluta dignitat. Ell pretenia que tots els estudiants aprenguessin mitjançant l’entusiasme i l’amor, i crec que aquestes són intuïcions que encara avui tenen una vigència absoluta.

Irene Vallejo. Bé, doncs Quintilià proposava al seu llibre que, quan els nens aprenguessin a escriure i a llegir, fessin les lletres en forma de pastissos, de brioixos o de pa de pessic perquè després se les mengessin i les lletres formessin part d’ells, entressin al seu cos. I això em recorda una anècdota que explica Alberto Manguel a la seva ‘Història de la lectura’, parlant d’un ritu antic dels jueus en què, quan els nens aprenien a llegir, se celebrava una petita festa en què es cobria una pissarra amb lletres escrites amb una capa de mel i, aleshores, els nens llepaven aquella mel i, d’aquesta manera, les lletres passaven a formar part del seu cos. Perquè, quan un nen aprèn a llegir, està fent un pas enorme, s’està convertint en una altra persona amb unes possibilitats infinites. I crec que són bonics aquests rituals amb què antigament se celebrava el pas a aquesta nova etapa, el fet de ser més a prop d’una vida adulta. Als primers temps de l’escriptura, aprendre a llegir, aprendre a traçar les lletres, era el privilegi d’uns pocs, dels escribes, que havien de dedicar llargs anys a un aprenentatge molt difícil, mentre que la major part de la població, fins i tot els governants, eren analfabets. Per tant, la història dels llibres, de l’escriptura i de la lectura, és la història d’un privilegi que es va expandint, que es va democratitzant al llarg de 30 segles. Em sembla important destacar que cada cop ha pogut arribar a més gent, que ara, en aquest moment, hem arribat pràcticament a l’alfabetització total de la població, i això ha estat un triomf sense precedents i una gran gesta en què els llibres han estat amb nosaltres.

Irene Vallejo. I bé, jo volia destacar, per exemple, el cas dels grafitis, que es pot veure com un símptoma d’aquesta apropiació, perquè ha estat el primer cop a la història que un grup marginal ha convertit en art el traçat de les lletres, la cal·ligrafia. I això vol dir que ho han fet servir com una manera d’expressar-se, d’explorar la seva pròpia identitat i de fer art. I això jo ho veig com la prova definitiva que l’escriptura ja no té límits, ja no té fronteres, ens pertany a tots i crec que aquest èxit l’hem de celebrar profundament, oi? Perquè, al cap i a la fi, allò que l’escriptura, allò que els llibres, allò que les històries fan per nosaltres, és donar sentit a l’experiència, i tot allò que dona sentit a l’experiència, allò que ens salva, no pot desaparèixer. Hem de lluitar per mantenir-ho entre nosaltres perquè és importantíssim i, sobretot, hem de lluitar perquè segueixi sent de tots i cadascú. Hi ha un relat de Borges titulat ‘La biblioteca de Babel’ que a mi em sembla gairebé una profecia del món d’internet. Ell parla d’un univers que està construït per sales hexagonals i per escales en espiral on es contenen tots els llibres del món.

Irene Vallejo. És més, totes les combinacions possibles existents de les lletres de tots els alfabets. I és un món fantasmal, inquietant, habitat per uns personatges bibliotecaris, passejants, que, envoltats per aquesta cascada infinita, aquesta allau de llibres, busquen i busquen algun llibre que puguin, com a mínim, comprendre o entendre, que estigui escrit en el seu idioma, que puguin desxifrar, i no el troben. Perquè aquesta és la gran paradoxa de la biblioteca de Babel, que la gent que la pobla gairebé no llegeix. Són com éssers perduts en un univers desbordat per les lletres, per l’escriptura, per la informació. I bé, jo crec que té alguna cosa d’intuïció d’allò que ha sigut la magnitud enorme, el laberint d’internet, en què encara avui correm el risc de perdre’ns i seguim necessitant guies. Necessitem, doncs, mestres, necessitem escriptors, seguim necessitant els llibres que ens expliquen quines són les rutes i els camins per obrir-nos pas enmig d’aquesta acumulació enorme d’informació i dades que, a vegades, pot resultar asfixiant. I bé, jo em vull imaginar que, en realitat, internet és com una emanació etèria d’allò que va ser la Biblioteca d’Alexandria a l’antic Egipte, aquell projecte de reunir tot el saber existent, tots els coneixements, tots els relats en un sol lloc, doncs ha tingut ara la seva continuació a internet. I jo em puc imaginar que l’emoció amb què un grec desembarcaria al port d’Alexandria i s’internaria a la biblioteca i, de sobte, sentiria que alguna cosa miraculosa estava passant perquè era al lloc on hi havia més coneixement junt, més possibilitats de saber.

Irene Vallejo. I això s’assembla a allò que jo vaig experimentar la primera vegada que vaig navegar per internet. I aquesta comparació no és tampoc casual perquè, de fet, Berners-Lee, que va ser el científic que va dissenyar els conceptes essencials en què es va basar internet, ho va fer prenent com a model els espais àgils i diàfans que suposen les biblioteques, on la informació circula d’una manera fluïda. Fins i tot, els localitzadors de les pàgines es basen en les signatures dels llibres. Els protocols d’hipertext es basen en les fitxes amb què demanem als bibliotecaris que ens trobin un llibre. És a dir, internet segueix el model d’una biblioteca. És com la gran biblioteca que tenim la sort de gaudir als nostres dies. Però, això sí, insistint en com d’afortunats som de tenir aquest accés al coneixement, jo també vull insistir en el fet que al nostre món contemporani segueix sent tan important com sempre llegir els llibres vells de paper que han estat amb nosaltres durant mil·lennis i que ens ofereixen coses que ara no podem aconseguir quan ens trobem en contacte amb les pantalles. La concentració, la calma, l’assossec. Crec que tots aquests són actes de resistència en un món colonitzat per les pantalles, per la velocitat i per la immediatesa. I crec que la lectura dels llibres, la lectura als llibres, ens ofereix aquesta possibilitat de reflexionar, de centrar-nos, de quedar-nos al marge de les notificacions que ens arriben, de la publicitat, de totes les distraccions amb què ens bombardegen molts cops als nostres dispositius electrònics. I per això insisteixo en el fet que, al món on vivim, tenim la sort de comptar amb les tecnologies, però seguir tenint al costat els llibres vells i, a cadascun d’ells, trobem un refugi diferent i unes possibilitats diferents.

Irene Vallejo. Crec que no hem de pensar que competeixen, sinó que amplien el nostre horitzó, les nostres possibilitats de coneixement i que, als llibres, als llibres vells de paper, seguirem trobant aquest assossec, aquesta atenció que ara és un dels objectes més desitjats, una de les mercaderies més cobejades, per la qual s’està lliurant una vertadera batalla i on el pensament, la lentitud, la reflexió, encara tenen un refugi imperible. Mentre escrivia ‘El infinito en un junco’, un dels aspectes de la investigació que més m’ha sorprès i que més apassionant m’ha resultat ha estat la cerca de les restes, de les empremtes, de les dones a la història dels llibres i de la lectura. Jo sabia que trobaria un paisatge d’absències. Les dones ho han tingut sempre molt més difícil, molt més difícil, sobretot, per dedicar-se professionalment a la literatura, perquè no podien ocupar l’espai públic, no podien tenir una professió a l’exterior de casa seva, i això les va limitar. Però per mi ha estat una sorpresa descobrir que, malgrat tots aquests obstacles, d’aquestes impossibilitats, de l’obligació de quedar-se dins les parets de casa seva i no poder sortir al món a tenir experiències per plasmar-les als relats, als llibres, això no obstant, elles hi han estat molt presents, molt més del que ens pensem. Passa que, molts cops, la posteritat és avara en el reconeixement a allò que han fet les dones.

Irene Vallejo. I passa també que, com ha passat a les llars, doncs molts cops no ha deixat empremta o només ha deixat empremta en els familiars, en les persones que les han escoltat i que les han conegut. Però em sembla molt important insistir en el fet que fins i tot dones analfabetes han estat, al llarg de la història, grans narradores, han sigut aquelles que conservaven les memòries familiars, les històries del passat, dels avis, dels besavis, de tots aquells relats que componen la vida d’una família. Crec que les dones han estat una baula importantíssima en l’educació i en la transmissió de coneixements. I a més, la meva intuïció durant l’assaig va ser que, potser, les primeres narradores d’històries, les més antigues, van ser les dones mentre cosien. Perquè em crida l’atenció que hi hagi tants termes en comú entre els textos i els tèxtils, que parlem constantment del nus d’una història, del desenllaç de la narració, del fil del relat, de brodar un discurs, d’ordir una trama… I així són infinits les termes amb què relacionem cosir i narrar.

Irene Vallejo. I bé, la meva impressió, la meva teoria, la meva hipòtesi, és que les dones van ser les narradores per antonomàsia als primers moments de l’oralitat i, alhora que cosien, s’explicaven contes, s’explicaven les seves emocions, s’explicaven les seves històries i, per això, feien servir les metàfores de la costura, de telar, d’allò que tenien entre les mans en aquell moment, perquè aquestes són tasques específicament femenines. Així que aquí hi ha tota una història esborrada i que és molt difícil de rastrejar sobre l’aportació intel·lectual de les dones com a mestres, com a narradores, com a ensenyants dels seus propis fills. De fet, al món romà, els homes preferien que les dones s’eduquessin perquè eren conscients que elles ensenyarien a parlar als nens durant els primers anys de la seva vida i, com que volien que els nens de la seva família fossin els futurs líders polítics, els oradors, els advocats, tenien interès que aprenguessin a parlar gràcies a dones que estiguessin formades, que tinguessin coneixements i que haguessin llegit. Però no interessava l’educació de les dones per si mateixes, sinó només com una eina instrumental per ensenyar altra gent. I això no obstant, encara que la situació és aquesta, m’importa molt destacar que les dones sempre s’han rebel·lat contra aquestes limitacions, contra les veus que les feien callar, ja des de ‘L’Odissea’, i han creat molt més d’allò que m’esperava. I em sembla fascinant, per exemple, un fet bastant desconegut, que el primer text de la història, el més antic conegut amb nom propi, és a dir, no anònim, el signa una dona, una sacerdotessa accàdia que va viure fa aproximadament 4.300 anys i que es diu Enheduanna.

Irene Vallejo. Aquesta Enheduanna va escriure abans que Homer, abans que l’autor del ‘Poema de Guilgameix’, i ens explica als seus himnes, perquè ella escrivia poesia religiosa, com la primera experiència creativa relatada per una autora en primera persona. I la metàfora que ella fa servir té molt a veure amb l’experiència de les dones, perquè ella diu que quan escriu rep la visita de la deessa Inanna, que s’apodera d’ella, que li entra al cos i que, després d’aquesta possessió, ella dona a llum les paraules, és el part del poema. I aquesta imatge, aquesta imatge de crear com una manera de procrear, és profundament femenina i és molt emocionant. I fins i tot a societats tan misògines com ho va ser la dels grecs a l’antiguitat, tenim personatges com Safo, la poetessa, o com Aspàsia, que va ser, segons diu el mateix Sòcrates, la seva mestra, que es va casar amb Pèricles, el líder de la jove democràcia d’Atenes. I expliquen moltes fonts que ella li escrivia els discursos. I aquests discursos, que a través de l’obra de l’historiador Tucídides han arribat fins als nostres dies, han inspirat discursos de Kennedy i Obama. És a dir, que en el nostre món contemporani encara se segueix escoltant la veu d’aquella Aspàsia que s’ha convertit gairebé en un fantasma o en una imatge borrosa de l’antiguitat.

Irene Vallejo. I hi ha altres dones, hi ha poetesses de les quals només ens han quedat bocins de versos, però recordem els seus noms i es pot fer una petita nòmina de totes les dones esborrades o trossejades. I m’agrada insistir en el fet que hi va haver dones filòsofes a l’Acadèmia, a les escoles hel·lenístiques, dones que es van dedicar a pensar, dones que van explicar la seva història, les seves emocions, els seus sentiments, que van indagar, que van buscar, que van investigar i que van fer tot el possible per deixar empremtes. I crec que rescatar tota aquesta herència és molt important també per les nenes que avui estan estudiant, que avui estan aprenent i que seran les creadores de demà, que sàpiguen que hi ha al darrere tota una història, que hi ha unes predecessores i que el paper de les dones com a intel·lectuals, encara que hagi estat silenciat i hagi quedat a l’ombra, és importantíssim i ara l’estem intentant rescatar perquè mai més torni a caure en l’oblit.

Irene Vallejo. Als nostres temps tecnològics i moderns, molts cops correm el risc de mirar amb superioritat el passat i no ser conscients que tot aquest bagatge d’idees, de coneixements, de sensacions, d’emocions, d’investigacions, és a la base de tot allò que som i de tot allò que hem aconseguit ser. I per això crec que és importantíssim reconèixer el paper nutritiu, la funció inspiradora que tenen els pensaments i les idees del passat per nosaltres, per interpretar el món d’avui, per tenir una experiència més nítida i més lluminosa d’allò que estem vivint i també per preguntar-nos pel món que volem construir per demà. I allà seran sempre al nostre costat les veus del passat, els clàssics. És curiós com alguns clàssics que semblaven oblidats emergeixen de sobte com a guies per al món contemporani. Un exemple que crida especialment l’atenció és el de Baltasar Gracián. Als anys 90, es va convertir en un llibre de capçalera amb el seu ‘Art de prudència’ per a la gent que es dedica als negocis. “Els clàssics sempre emergeixen de nou, mai han acabat de dir allò que han de dir”, és la cita d’Italo Calvino al seu famosíssim llibre ‘Per què llegir els clàssics’.

Irene Vallejo. I jo crec que precisament en els moments de crisi, de dificultats, quan hem de reinventar el futur, quan hem de pensar i reflexionar a fons com seguirem vivint a partir d’ara, totes aquestes veus dels llibres, tots aquests pensaments, tots aquests experiments i aquestes vivències, són el nostre far i la nostra guia i ens poden ajudar a prendre millors decisions i a fer que l’avenir s’assembli més a allò que volem viure. Tendim a pensar que tot ho vivim nosaltres per primer cop, que tot ho estrenem. Quan tenim un fill, quan ens enamorem, ens omple de tal manera, ho estrenem per primer cop a les nostres vides i sentim com si fos el primer cop que passa. Oblidem que la humanitat duu mil·lennis i segles vivint i experimentant aquestes mateixes emocions. I, precisament amb la pandèmia, crec que hem oblidat que les malalties, els contagis, han format part de l’experiència de la humanitat durant molts segles. I hem oblidat, potser, la lliçó més important: que som fràgils. I aquesta fragilitat no l’hauríem d’entendre com una font d’inseguretat, sinó precisament com una crida a col·laborar.

Irene Vallejo. Allò que ha fet que la nostra espècie sigui la que ha aconseguit èxits tan grans no és la fortalesa, la rapidesa, no són els trets físics en què molts animals són superiors a nosaltres, no. La clau ha estat que hem sigut capaços d’unir-nos i d’estar els uns amb els altres, posar-nos d’acord en els objectius que volem aconseguir, ajudar-nos i treballar braç a braç. Crec que això és el que fa gran la humanitat i crec que els llibres ens han ajudat, precisament, a definir quins són aquests camins, quines són aquestes rutes cap a l’avenir. Perquè sí, som fràgils, fràgils nosaltres, fràgils les nostres idees, fràgils els nostres pensaments, fràgils les nostres històries… I és meravellós, frega allò miraculós el fet que haguem estat capaços de salvar tota aquesta bellesa mil·lenària, totes aquestes idees, i que les seguim tenint amb nosaltres. I aquest salvament no és una cosa que hagi passat atzarosament, és el resultat de molta gent que s’hi ha compromès, que ha protegit els llibres, que no ha suportat la idea d’un futur en què aquestes paraules, aquests versos, aquests sentiments o aquestes emocions faltessin o quedessin esborrades.

Irene Vallejo. I tota aquesta gent que ha estat en la seva majoria anònima, des dels esclaus, els copistes, els inventors, els llibreters, els bibliotecaris, els viatgers, els monjos i les monges…, fins nosaltres, fins avui, quan l’aventura continua i encara els mestres a les escoles, als instituts, els professors, a les universitats, els editors, la gent que es reuneix una tarda per parlar sobre un llibre en un club de lectura, algú que regala un llibre a un nen o se l’explica abans de dormir i l’inicia en la meravella de la lectura… Totes aquestes persones que no es coneixen formen part d’una gran cadena que està salvant tot allò més valuós del nostre passat i ho està duent vers un futur que cada cop serà millor gràcies a tota aquesta acumulació d’idees, de coneixement, gràcies al fet que cada cop estarem més preparats i gràcies al fet que cada cop estarem més units perquè també els llibres fan caure les fronteres.