Les històries són grans ponts per acostar cultures

Edna Iturralde. Jo soc l’Edna Iturralde, escriptora de literatura infantil i juvenil equatoriana.

José. Hola Edna, soc en José Arjona, coordino la Regidoria d’Educació de l’Ajuntament d’Alcalá de Henares i és un plaer conversar amb tu.

Edna Iturralde. Hola José, el gust és per mi.

José. La primera pregunta que tinc és: sobre tu s’han escrit tesis doctorals i han trobat que l’Edna Iturralde és la pionera d’un gènere, que precisament denominen com “l’etnohistòria narrativa”. Precisament en ell expliques amb elements reals, ben documentats, però que transformes també i barreges amb històries o passatges que són imaginaris. Com una escriptora, un personatge tan conegut o estimat a la literatura equatoriana, amb més de 60 llibres publicats per a nens i joves, com els atrapes perquè els agradin tant les teves històries?

Edna Iturralde. Bé, José, tu has esmentat que he publicat més de 60 llibres. Jo els considero els meus fills de paper. En dic així. Bé, jo crec que escric des de la meva nena interior. Això ja considero que facilita les coses. I a més, escric amb molt de respecte cap als nens i els joves, i sempre pensant què és el que els agradarà, què és el que els entretindrà, què és el que els semblarà “chévere”, com diem. Així és que des d’aquest punt de vista i utilitzant els meus coneixements de lectora, perquè això també té molt a veure, tu saps que els lectors també són creadors. Jo vaig ser una nena molt lectora. Soc una persona molt lectora i això també ho faig servir com a experiència per a la meva escriptura. Tinc alguns temes, algunes temàtiques en els meus llibres. Bé, la principal, per la qual soc més coneguda, és l’etnohistòria narrativa, la multiculturalitat. En tinc també de màgia ecologista, social, temes socials. En fi, toco tots aquests temes. I aquest tema d’allò que és social està dins del meu llibre ‘Llàgrimes d’àngels’, perquè es tracta dels nens del carrer. No sé si tu ho coneixes, però a Llatinoamèrica hi ha més d’un milió de nens al carrer. I llavors, jo vaig voler donar-los vida, donar-los a conèixer, que la gent obri els ulls i que conegui sobre aquest tema. I també un altre, que ha tingut un èxit internacional també, i que va quedar entre els deu millors títols del cànon llatinoamericà en el 2002, que es diu ‘Verda va ser la meva selva’. Doncs jo vull ser un pont entre les ètnies, entre les nacionalitats que hi ha al meu país, perquè ens coneguem, no per ser diferents. El que jo vull és acostament, perquè el que es coneix, es respecta, i el que es respecta, s’estima.

José. Hi estic d’acord, però abans d’arribar a aquests dos llibres importants en la teva carrera hi devia haver, com tot escriptor, un començament. Ens han explicat que el teu té a veure amb un fet quan eres escolar, a l’escola, i m’agradaria que ho expliquessis.

Edna Iturralde. Doncs m’encanta aquesta pregunta. Mira, jo estava al cinquè grau. En aquesta època, quan estàvem al cinquè grau teníem onze anys i a l’escola on jo estava els dilluns teníem una assemblea en què es reunien tots. I llavors, justament l’any que jo estava al cinquè grau, es va donar aquesta coincidència, que van demanar que féssim una mena d'”obra social”, més o menys, de deu minuts, i alguns grups havien de declamar, altres grups havien de cantar… I al meu paral·lel ens va sortir sortejat fer una obra de teatre. Bé, doncs vam anar a la biblioteca i no vam trobar cap obra de teatre que durés deu minuts i que fos apropiada, així que a mi se’m va acudir escriure-la. Jo no era una nena geni ni de bon tros, però era una nena molt lectora i una nena entusiasta. Així que vaig escriure aquesta obra de teatre i vaig tenir la gran sort que el meu mestre degué tenir un cor d’or, perquè no crec que fos cap meravella, però a ell li va agradar i doncs en dir que estava bé i en acceptar-ho, per mi va ser una meravella. I és clar, la vam arribar a dramatitzar, ho vam fer i des d’aquest moment jo em vaig sentir escriptora, cosa que mai havia fet. Llavors, vaig començar a escriure a petició de les meves companyes i companys de col·legi.

Em donaven el tema: que havia nascut un nou germanet, que tenien una gateta que havia parit tres gatets i que els escrivís un conte. Jo anava a casa meva, escrivia el conte i els el regalava. Així van començar els meus primers passos. Així vaig començar a somiar amb arribar a ser alguna vegada una escriptora professional. Així va començar. Després el següent va ser, doncs que tinc els meus fills, tinc sis fills, onze néts i els explicava contes a la nit. Així és que és clar, quan tu expliques de nou un conte després d’un mes, canvies alguna cosa, oi? Encara que no vulguis. Jo canviava alguna cosa sense adonar-me’n i els meus fills em reclamaven dient: “No, mami, així no és. És que així no era”. Bé, jo havia de recordar com l’havia explicat la primera vegada. Per aconseguir recordar-me’n sempre, els vaig escriure. Llavors tots els meus primers contes, que van sortir en el meu primer llibre publicat, van ser tots contes que jo explicava a les nits als meus fills.

José. Has parlat del tema ètnic, el que és ètnic relacionat amb la tradició oral, precisament al teu país, on la transmissió d’àvies a nétes, de pares a fills, és fonamental per conèixer la història. Crec que et vas comprometre amb tu mateixa a ensenyar als nens i nenes del teu país a través de divertits, però també màgics i misteriosos contes, que coneguin la història i les tradicions del seu propi país, de les diferents cultures que enriqueixen l’Equador. Com et serveixes d’aquestes tradicions? Com arribes a conèixer-les? Com elabores aquesta arquitectura a la teva escriptura?

Edna Iturralde. Bé, doncs molt bé, jo vaig a viure amb la gent. El tema, l’ètnia o la nacionalitat que he escollit, sobre la qual escriuré un llibre, jo vaig a viure amb les persones i escolto. Jo dic sempre això: jo escolto amb el cor, perquè si bé és cert, a mi em serveixen totes les tradicions orals que m’expliquen, però el que jo escric és narrativa. Llavors, sobre una base real, jo creo ficció, amb una base real. I d’aquesta manera, doncs llavors jo dono a conèixer els orígens, els costums, tot el que té a veure amb una ètnia. I vols saber per què ho vaig començar? Bé, t’explicaré per què. Fa alguns anys l’UNICEF em va demanar que escrivís uns llibres sobre valors, per ensenyar als nens valors. I a més dels valors intrínsecs, jo volia saber quins eren els valors que havia d’escriure als contes, contes de valors per als nens de l’Equador. Però eren contes en què no es deia als nens: “Has de fer-ho” o: “No has de fer-ho”, sinó que a través del conte, de la gràcia del conte, ells aprenien. Em ve a la memòria un, que és el valor de la puntualitat. En un país summament impuntual, les hores dels rellotges es posen malaltes i cauen. Llavors, així, d’aquest estil eren els contes, perquè als nens els distregui, els agradi i els porti el missatge que era necessari.

Jo vaig obrir catorze llocs d’estudi, d’informació, on vaig preguntar a tothom, vaig conversar amb totes les persones, de diferents edats, de diferents posicions econòmiques, socials, en fi. I vaig arribar a la conclusió que ens faltaven dos valors: identitat nacional i autoestima. Que les dues van juntes, perquè si no et coneixes, doncs no coneixes els altres, no els estimes, el mateix et passa a tu mateix. En adonar-me d’això, vaig començar a escriure llibres que, com et deia fa un moment, podrien servir de ponts d’empatia entre els diferents grups que formem l’Equador, sense deixar de sentir-nos ciutadans equatorians i estimar la nostra pàtria.

José. Precisament, aprofundint en el tema de la tolerància, un tema que abordes a cada un dels teus llibres: en la societat tan polaritzada que avui tenim del “sí”, el “no”, de la rapidesa, la immediatesa… Creus que la lectura, la literatura, la conversa, les paraules, ajuden a fer que aquest valor sigui fonamental entre els nostres nens i joves?

Edna Iturralde. Bé, això de la polarització: jo seria dràstica. Jo hi hauria moments en què els nois podrien utilitzar el mòbil i moments en què els el trauria. Perquè si tu vas a un restaurant, tu veus que hi ha una família amb pare, mare, tres fills… i tots estan veient el mòbil, i ningú està conversant. Llavors, veritablement em sembla que s’ha perdut l’hàbit de la conversa i vivim uns mons completament solitaris. Mira, la lectura és summament important. Quan els pares s’asseuen a llegir amb els seus fills, quan són petits, aquesta intimitat que hi ha i que no es veu tallada per tants artefactes tècnics que hi ha, oi? Això que en una escola la mestra, el mestre llegeix amb els seus alumnes, aquest és un acostament, és meravellós. I això no s’hauria de perdre. Llavors, jo crec que una de les coses més importants que tenim en aquest moment per combatre l’individualisme és aquesta lectura compartida. És aquesta lectura que hauria, al meu entendre, doncs hauria d’existir, perquè la lectura es compartia, fa moltíssims anys. La gent es reunia per escoltar algú llegir i als éssers humans ens agrada. Ens agrada escoltar la lectura, però moltes vegades no tenim l’oportunitat, o no donem oportunitat als nens que escoltin la lectura.

José. M’agradaria treure’t algun secret com a escriptora. És a dir, una escriptora d’èxit, com muntes les històries? On treus els personatges? Com desenvolupes les històries? Com inventes tan bé?

Edna Iturralde. Mira, el secret que tinc… A veure, quin és el meu secret? El meu entusiasme, la meva passió per escriure? No ho sé. És una passió que m’arriba, que m’omple, que m’omple. Jo adoro escriure, m’encanta. El secret és que mai faig un esborrany. Mai he fet un esborrany. M’assec davant de… vostès en diuen ordinador, nosaltres en diem computadora. M’assec al davant i començo a escriure. I és clar, els llibres dels quals he hagut de fer molta recerca, doncs tinc al voltant meu del que es tracta: si són llibres ecològics, doncs dels animals, els boscos, tota la informació que jo podria necessitar, que és real. Però la part d’imaginació jo me’n vaig i moltes vegades no sé què començaré, com començaré. Per exemple, en el meu llibre ‘Simón era el seu nom’, que és una biografia de Simón Bolívar, jo vaig investigar com tu no et pots imaginar. Vaig llegir… bé, centenars de cartes que li van escriure a ell, que ell va escriure també, per conèixer el personatge i poder escriure una biografia juvenil que distregui, que agradi als nens i que no sigui una cosa seca. Doncs jo no sabia com començaria i l’estona que m’assec i poso els meus dits en el teclat s’acosta molt a com una… No sé, em puc imaginar que és com una música que escriuràs. Em puc imaginar que és una cosa així. I llavors surt i vaig començar el dia del bateig de Simón Bolívar. I així, llavors… I me’n vaig, i segueixo escrivint. I quan els meus fills eren petits i jo estava escrivint una novel·la, ells s’acostaven a llegir l’últim capítol, llegien i deien: “Escolta, mami! I què continua?”. I jo deia: “Doncs no ho sé, perquè encara no ho he escrit”.

José. Molt divertit. Aquest és un programa d’educació per a famílies, per a professors. Explica’ns com podem, des de les classes i des de les famílies, motivar no només per a la lectura, sinó que els nens aprenguin la importància de també saber escriure.

Edna Iturralde. Ah, doncs que bé! M’encanta aquesta pregunta. Mira, la millor manera de motivar els nens a la lectura és molt senzilla: cal donar-los llibres. Si no dones llibres als nens, els nens no seran lectors. I temo explicar-te que, almenys al meu país, les mestres i mestres són els abanderats de la lectura i moltes vegades els pares de família no estan tan interessats a comprar llibres. I menys en formar petites biblioteques a casa. Però són els mestres i les mestres els que ho fan, perquè sense llibres definitivament no hi ha lectors. I jo crec que quan es llegeix, encara que no t’agradi, encara que a l’adult no li agradi la lectura, ha de llegir amb entusiasme. Jo he conversat a vegades amb mestres que m’han dit: “És que jo no puc fer veus”. Doncs no importa no fer veus, això no importa. L’important és quedar-te calladet que no t’agrada la lectura, mai dir això i llegir amb entusiasme. Això és primordial. I donar llibres als nens. Et posaré un exemple. És igual que si tens un camp adobat preciós, a punt per ser sembrat i agafes uns nens i dius: “Aneu a sembrar”, però no els dones llavors. I després dius: “Ai, és que a aquests no els agrada”. Si no els dones llibres, si no els dones l’hàbit de la lectura, perquè la lectura és un hàbit, que si bé és cert, és millor des de més primerenca edat, però si no han començat a més primerenca edat, en qualsevol moment es pot obtenir un hàbit, però algú ha d’ajudar. Algú ha de donar aquest hàbit i donar els llibres.

Ara, això de l’escriptura, que a mi m’encanta promoure l’escriptura. Com que jo vaig començar quan era petita, jo crec que és molt possible per als nens escriure i fer-ho amb moltíssim gust. Quan jo vaig a trobades amb els meus lectors, jo els aconsello a ells, perquè hi ha molts nens als quals els agrada escriure, molts, i tenen una miqueta de vergonya de dir que són escriptors, senten aquesta timidesa. Però jo els aconsello a ells escriure cada dia, encara que sigui un trosset. Que escriguin un diari. I és clar, la resposta d’ells és: “Però què puc escriure en un diari si a mi no em passa res interessant?”. Bé, és clar, però inventa’t un diari. Inventa’t. Dius el que tu vulguis que t’hagi succeït: que anaves caminant per la vorera i de sobte vas caure en un forat i que vas aparèixer en un altre país, o qualsevol cosa. I després posar: “Continuarà l’endemà”. I l’endemà continues un altre cop, un paràgraf, i després a poc a poc tindràs un conte. Així, d’aquesta manera, doncs jo crec que també escriure seria un hàbit que pot entrar-li als nens amb moltíssim gust, sempre que se’ls doni suport. Però aquí hi ha una cosa, un secret a veus: que no hi ha com ser escriptor sense ser lector. Això és impossible, això no es pot.

José. També sé que estàs a les xarxes socials, que les utilitzes com a recurs i tens un personatge en el qual expliques contes, que ens podries explicar una miqueta, per a qui et vulgui buscar a YouTube i així, aquest personatge i per què et vals d’ell.

Edna Iturralde. Ai, mira, que bé, l’havia d’haver portat. Es diu Rufina. La Rufina és una nineta a la qual li encanten els contes. En un dels contes que expliquem, que llegim als nens, ella i jo, ella em va demanar que jo fos la seva mami. Així és que em diu “mami” i llegim juntes. I llavors, ella, doncs hi ha paraules que no comprèn i em pregunta: “Què vol dir això?”. I jo li dic el significat. I seguim i continuem llegint. Això és una promoció que jo faig amb molt de gust, per promoure la lectura, perquè vegin els pares quant els agrada als nens que els llegeixin i que ells també llegeixin als seus fills. I està a YouTube i es diu ‘Les aventures de l’Edna i la Rufina’. I espero que ho vegin.

José. M’agradaria tractar el tema de l’ecologia. Vivim, i estàs escrivint per a una generació, nens i joves, que tindran el repte de cuidar i protegir aquest entorn. Com la literatura, la literatura que escrius, pot ajudar-los?

Edna Iturralde. Bé, tu saps que els inspirarà, els farà conèixer. I sense conèixer les coses, doncs no es pot ajudar. Has de conèixer el problema per poder-lo ajudar. Jo tinc un llibre sobre els animals en perill d’extinció, que es diu ‘Un dia més i altres històries’. I no vegis com ha ajudat als nens a comprendre tantes coses que no sabem i a doldre’s, justament, dels animals que estan en perill d’extinció. I novament llibres com ‘Contes del Yasuní’ o ‘Verda va ser la meva selva’ o ‘Maria Manglar’ són llibres en els quals es tracta de què passa quan hi ha vessaments de petroli en els rius, què passa quan hi ha tala d’arbres i no només estan en perill d’extinció els animalets i la vegetació, sinó que també estan en perill extinció els éssers que hi viuen.

José. M’agradaria que ens comentessis, en ser una escriptora molt reconeguda al teu país, amb molts premis, però sabem que recentment has rebut el Premi Cervantes Chico a l’autora de Literatura Infantil Juvenil Iberoamericana. M’agradaria conèixer què has sentit, com ha estat d’important per a tu. I ja que has estat a Alcalá de Henares, què coneixes del nostre escriptor, Cervantes, i El Quixot? I com pot ser un recurs important per als nens i els joves?

Edna Iturralde. Molt bé. Bé, primerament et contesto això del premi, que és un premi molt bonic i per mi és summament important, perquè és iberoamericà, perquè ens uneix. Ens uneix no només el llenguatge, l’idioma que parlem, ens uneix la literatura. I jo em sento absolutament feliç d’haver rebut aquest premi. Em sento summament honrada, estic encantada. I jo havia explicat una petita anècdota de, justament, aquesta unió entre Iberoamèrica i… a Iberoamèrica, entre el continent americà i Espanya. Jo vaig explicar una petita història del que m’havia passat a mi. No sé si la vols escoltar.

José. És clar que sí.

Edna Iturralde. Jo havia, fa uns anys, havia vingut a Espanya i estava a la recerca de la meva prosàpia i una tia meva m’havia donat alguns documents que tenien a veure amb la meva família Iturralde, és a dir, pel costat del meu pare. I llavors això em va portar a un poblet petit, preciós, que es diu Narvarte i que queda a Navarra. I quan vam arribar allà, doncs jo volia, tenia tota la documentació, en fi, llavors vam buscar el sacerdot, que normalment és la persona que sap totes aquestes coses. I el senyor rector ens va rebre molt amablement, ens va portar a l’església, va obrir i va dir: “Bé, miri, aquí degueren contraure matrimoni els seus avantpassats”. “Aquí la pila baptismal d’en Miguel”, es deia, Miguel Iturralde i Oteiza, i era el tercer fill, perquè tu saps que Amèrica Llatina va ser formada pels fills menors. Els que no tenien res a perdre, llavors se n’anaven. I bé, tot emocionat, el mossèn i jo feliços. L’endemà va fer la missa i abans de fer el sermó va dir que volia explicar que havia tornat a Narvarte, una filla de Narvarte, als tres-cents vint anys. Tres-cents vint anys no eren res: jo tornava. Aquesta unió, mira com de bonic que va ser. Això és Iberoamèrica. Això és Iberoamèrica.

La teva altra pregunta era en què ha influenciat Cervantes. Doncs mira, en tot, perquè el que se m’acut en aquest moment és, per exemple, el més important per a mi: en la llibertat. No et diré textualment, però ell va dir que els déus ens han donat la llibertat i que per la llibertat, bé mereix donar la vida o morir per ella i per l’honor. Mira, quina cosa de la llibertat diu. El Quixot diu això. El Quixot, que és un personatge que jo estimo. I també sobre els mals temps que ara estem vivint, també hi ha un passatge esperançador en què li diu a Sancho també: “Mals temps hem passat, però…”, més o menys diu: “Bons, millors vindran”. Llavors… Doncs sí.

José. És clar que sí. En aquest premi recollim una frase també del capítol quinze del Quixot, que assenyala que: “El que llegeix molt i viatja molt sap molt i aprèn molt”.

Edna Iturralde. “Sap molt i aprèn molt”. Exactament.

José. És una mica el compendi de la unió de la literatura i precisament en ser un programa d’educació i per finalitzar, amb una cosa que tu has dit: “Continuarà” en aquesta entrevista, m’agradaria saber de tu el valor que té per a tu l’educació. A tants centres que viatges i veus com es desenvolupa.

Edna Iturralde. Sí.

José. Com és per a tu d’important l’educació?

Edna Iturralde. Bé, per mi és importantíssima l’educació i veritablement que em fa molt de mal saber… He vist els números, que durant la pandèmia… Hi ha dos-cents milions d’estudiants a Llatinoamèrica, i durant la pandèmia vuit milions de nens i nenes, doncs ha estat zero la seva educació. Ha baixat l’educació, perquè ha estat molt difícil mantenir-la en la casa, especialment a Llatinoamèrica, especialment en països com el meu, on no tothom té Internet, no tothom té un telèfon cel·lular o mòbil. Llavors, és molt complicat. I en altres parts també, que la gent ha d’acostar-se per poder tenir un wifi i poder seguir les classes. Doncs per mi l’educació és el més important i és un dret que tenen els nens i les nenes del món, a l’educació. És un dret. I llavors em sembla summament important tot el que puguem fer en referència a l’educació. Tot el que es pugui fer es queda curt amb la importància que té l’educació.

José. Comentaves això de la pandèmia, però també tenim, almenys aquí a Espanya, que el nombre de lectors setmanals, de vendes de llibres, d’hores dedicades a la lectura, ha augmentat exponencialment. Què fem per conservar aquests nous lectors, nens, joves i grans, que acaben d’entrar?

Edna Iturralde. Seguir-los donant llibres. Seguir-los donant llibres i que els pares acceptin que els nens han de tenir llibres a casa. I que les escoles i col·legis, doncs tinguin les seves biblioteques d’aula i que segueixin donant llibres als nens. És una fórmula força senzilla. Encara que soni molt senzilla, és molt difícil d’aconseguir-la, perquè no sé com és aquí a Espanya, però a l’Equador el llibre és un objecte de luxe, és considerat un objecte de luxe, i doncs això és una llàstima, perquè desenvolupa la intel·ligència emocional. La intel·ligència emocional una de les coses que fa és desenvolupar el poder de prendre opcions. Els éssers humans hem de saber prendre bones opcions, de comprendre com és prendre opcions. Si no sabem prendre opcions, acabarem com ovelletes. Llavors cal saber prendre opcions. Això tenim en els llibres.

José. Llavors, Edna, creus que necessitem la literatura i la lectura més del que pensàvem?

Edna Iturralde. Bé, vostès aquí sí. Em sembla meravellós, vaig sentir ahir, justament quan vaig rebre el premi, vaig sentir una mare de família, vaig sentir uns mestres parlar, com d’important que ha estat aquí a Espanya la lectura, com van créixer els lectors. I els felicito. Em sembla una cosa veritablement meravellosa.

José. Parlaves que una de les qüestions importants és adonar-se de què es necessita o on podem tenir una eina que ens pugui ser útil en aquest temps i en el terreny de l’educació, precisament en el valor que en els teus relats, en els teus contes destaques en gran manera, de la importància de ser tolerant amb l’altre, del valor de la tolerància entre uns i altres.

Edna Iturralde. De poder-se posar en les sabates de l’altre, com es diu vulgarment. La tolerància és un dels valors més importants per aconseguir la pau. I la pau, com tu saps, és el que fa créixer el món. És el que devem als nens, és el que hem de deixar als nens i nenes del món, o intentar almenys, intentar almenys de deixar una pau. I és a través de la tolerància.

José. Edna Iturralde De Howitt, princesa dels contes, continuarà.

Edna Iturralde. Moltíssimes gràcies. Gràcies, José, per les teves preguntes. M’han encantat. T’ho agraeixo molt.