Vuit lliçons d’educació emocional

Begoña Ibarrola. Em dic Begoña Ibarrola. Soc llicenciada en psicologia, experta en educació emocional i escriptora de contes i de llibres per a adults.

Teresa . Hola, Begoña.

Begoña Ibarrola. Hola.

Teresa. Em dic Teresa, soc psicòloga, mare de dos nens i estic encantadíssima de poder ser aquí avui xerrant amb tu.

Begoña Ibarrola. Jo també. Gràcies per convidar-me.

Teresa. I, bé, Begoña, has escrit diverses antologies de contes. Com poden els contes ajudar-nos a educar?

Begoña Ibarrola. En realitat, els contes estan mostrant experiències, experiències de personatges diferents, no? Aquests personatges viuen emocions, passen situacions difícils, troben solucions als seus problemes. Jo des que vaig començar a treballar com a psicòloga, em vaig adonar que els contes eren una eina poderosíssima, perquè el lector o qui escolta, en el cas que sigui un nen que escolta contes perquè encara no sap llegir, es fica en la vida dels personatges. Va vivint les seves emocions, les seves experiències, les seves dificultats, però amb una distància de seguretat. Per tant, els contes no només permeten desenvolupar l’empatia, sinó que ajuden a comprendre tot el món d’emocions, de sentiments. Ajuden a fer que el lector comprengui el món perquè la seva vida és limitada. Té un recorregut concret i té un nivell d’experiències a les quals accedeix en el dia a dia. Però els personatges dels contes que llegeixen, doncs poden traslladar-lo a la lluna, al fons de la mar, a un altre planeta misteriós. I tot això va ajudant-lo a comprendre el seu entorn, a comprendre també les relacions humanes, a comprendre que hi ha problemes, però que cal buscar les solucions. I els contes han estat utilitzats tradicionalment com a eines terapèutiques. Grans veritats s’han dit en estones molt curtes, molt senzills i amb un llenguatge molt… molt proper. Per això el poder dels contes és terrible, no només ja com un element d’educació emocional i de desenvolupament de l’empatia, sinó perquè ajuden el lector a comprendre’s a si mateix a través de la vida dels personatges. És com un mirall on el lector es veu reflectit i troba fins i tot a vegades, com jo ho vaig veure en els processos de teràpia, solució als seus problemes.

Per això és tremendament important que cada dia els adults busquin una estona per llegir contes als seus fills que no siguin lectors, fins i tot encara que sàpiguen llegir. Perquè en aquest moment la trobada afectiva, el pont que es genera entre cor i cor, és tremendament important. Es genera un vincle molt profund. Es pot parlar de les emocions, es pot parlar del que li passa a un, però sobretot el nen se sent comprès, entès, que l’estan atenent ell. L’estona del conte és una estona màgica, no és un temps desaprofitat ni moltíssim menys. I és un element fabulós per crear un vincle fort i sòlid entre pares i fills. D’això hi ha moltíssimes experiències que demostren que l’estona de lectura, l’estona de compartir emocions, l’estona de compartir experiències… que poden ser abans de dormir, pot ser en qualsevol moment de la tarda que es triï, genera una comunicació, un procés de comunicació molt més fluid entre els adults i els nens. I a més, l’adult si vol, i si creu que és el moment oportú, li pot fer preguntes després de la lectura del conte: “I a tu què et sembla el que li ha passat a aquest personatge? A tu t’ha passat algun cop alguna cosa semblant? I com ho vas resoldre i què vas sentir? Fixa’t l’ensurt que va passar aquest personatge, però després com es va atrevir a enfrontar-s’hi”. I tot això són lliçons que aquest nen rep sense ser… doncs això, una càtedra on li han de donar instruccions per a la vida. Al final tots els contes i aquesta lectura de l’adult a l’infant el que li genera són eines per aprendre a gestionar el seu món. El seu món interior, però també el seu món exterior.

Teresa. Tu ets psicòloga, experta en educació emocional, pionera aquí a Espanya. Sentim molt a parlar d’intel·ligència emocional, d’educació emocional, però exactament què és? En què consisteix?

Begoña Ibarrola. Bé, ser emocionalment intel·ligent és tenir una sèrie de capacitats que tenen a veure… que giren al voltant del món de les emocions, aquesta dimensió emocional que és tan important en l’ésser humà. Perquè som éssers que sentim abans de ser éssers que pensem. Fixa’t, quan jo vaig estudiar la carrera de psicologia, que vaig acabar l’any 1977, és que no em van parlar d’intel·ligència emocional. És que tampoc em van parlar d’emocions. Un dia per dir-nos que, bé, que se sabia que l’ésser humà tenia una dimensió emocional, que les emocions es processaven en el cervell, però res més. No hi havia encara tecnologia com per observar el cervell en viu i en directe. Llavors, és clar, les emocions són un camp d’investigació bastant recent. A la dècada dels anys 90 a l’any 2000, en diuen la dècada del cervell precisament perquè molts països van invertir grans sumes de diners en investigar. Fruit d’aquesta investigació es van desenvolupar tecnologies, màquines, que avui veiem amb total normalitat en molts hospitals del món, que permeten observar l’interior del teu cervell i veure fins i tot si has agafat un acudit i si dones una resposta humorística. Com respons emocionalment a una música o una altra. Llavors, el que està clar és que la intel·ligència emocional és una capacitat de la ment per percebre, per comprendre, per expressar i regular emocions i per percebre i comprendre les emocions dels altres i que aquesta informació guiï la nostra conducta o els nostres pensaments i sapiguem en cada moment com hem de comportar-nos o fins i tot prendre decisions, no? Perquè les emocions influeixen en la presa de decisions. Les competències de les quals consta la intel·ligència emocional, o la persona amb intel·ligència emocional, disposa com de quatre competències bàsiques. Que després, evidentment, ens sentim més còmodes en unes que en altres, perquè el nostre temperament i les nostres experiències al llarg de la vida han influït en el seu desenvolupament.

Però la primera és la consciència emocional, saber posar nom a les emocions. És curiós perquè si tu preguntes a qualsevol xaval, a qualsevol jove, a qualsevol nen “quantes emocions coneixes?”, doncs és que el nombre de paraules associades a emocions és força baix. Què és el que passa? Que el primer és saber i comprendre que les emocions tenen diferents nivells d’intensitat. Llavors, no és el mateix estar una mica content que estar eufòric. No és el mateix témer alguna cosa que tenir pànic a alguna cosa. No és el mateix estar una mica desil·lusionat que estar deprimit. Les paraules ens indiquen el nivell d’intensitat d’aquesta emoció. Per tant, la primera competència és conèixer-se a si mateix, posar nom a aquestes emocions i després saber-les expressar. Com? Amb les paraules, evidentment, però també amb l’expressió gestual, perquè el llenguatge de les emocions és eminentment no verbal. Després, la regulació emocional, que això costa més perquè, ja et dic, en funció del temperament hi ha persones molt impulsives, molt… molt expressives, que els costa més regular. Llavors, la regulació no és la repressió emocional, ni moltíssim menys. És aprendre a expressar adequadament les emocions. Amb dos requisits: que no fem mal als altres, però que tampoc em faci mal a mi. Si jo reprimeixo la meva emoció, em fa mal a mi. Però, si jo esclato i expresso tot el que sento, puc fer mal als altres.

Evidentment, a això s’uneix l’automotivació: tenir metes, objectius i anar a per ells. Tenir aquest foc interior, no? Que es tradueix en capacitat d’esforç, de persistència, de constància, d’optimisme per aconseguir metes que em venen de gust a la vida. Però també acceptant que l’esforç no garanteix l’èxit, que garanteix la satisfacció personal d’haver fet tot el que estava a la mà. I, després, hi ha dues competències més interpersonals, més socials, que són l’empatia i la competència social. L’empatia, evidentment, és posar-me al lloc de l’altre, comprendre l’altre. No vol dir estar d’acord amb l’altre, però sí respectar les seves opinions, les seves formes de ser… Adonar-me de per què es comporten com es comporten, del que estan sentint. I aquests senyals que l’altre m’envia fan que, en algun moment, jo m’acosti o em distanciï de l’altra persona. Que, en algun moment, intervingui o em mantingui simplement a l’expectativa. Que consoli a una persona o simplement li digui: “Soc aquí pel que vulguis”. Tots aquests trets de la persona empàtica són molt valorats en l’actualitat. I, evidentment, en la competència social intervenen moltes habilitats que tenen a veure amb aquesta assertivitat, amb aquesta comunicació assertiva i respectuosa als altres. Amb aquesta habilitat també per resoldre conflictes o prevenir l’aparició de conflictes. La veritat és que una persona amb empatia no genera tants conflictes perquè és molt… molt delicada, no? És amable i percep com estan els altres i llavors no provoca conflictes.

El que passa és que la vida ens porta conflictes moltes vegades i hem d’aprendre a solucionar-los. I per descomptat, la persona que té aquesta competència social és molt hàbil en el treball en equip també. Sap com cada persona és diferent i treu el millor i utilitza els talents de cada persona. Llavors, és clar, aquest conjunt de capacitats, d’habilitats, que comprenen la intel·ligència emocional es desenvolupen. Com? Amb entrenament. I per això és tremendament important començar amb els nens i nenes des dels tres anys a entrenar determinades emocionals. Per descomptat, respectant el seu procés de maduració i sabent que no podem demanar a un de tres anys que es reguli, sinó que nosaltres l’hem d’ajudar a regular. Una coregulació. Però, a partir dels sis o set anys, ja el cervell està madur com perquè comenci aquest procés d’autoregulació. Tot això s’aprèn perquè són habilitats. Igual que s’aprèn a cuinar cuinant i s’aprèn a nedar nedant. Potser a una persona li costa més. Dins d’aquest perfil de persona amb intel·ligència emocional, potser li costa més la competència de regulació, no? Que és potser molt explosiva, és el seu caràcter, o molt temperamental, però es pot aprendre. Com? Entrenant-se. Llavors, al final, el que les investigacions ens diuen és que una persona amb intel·ligència emocional és més feliç perquè no se sent a mercè del seu món emocional, sinó que ella ho controla i el dirigeix. I també és capaç de percebre tot l’entorn emocional dels altres i ser prudent o adaptar-se a diferents circumstàncies. I, per exemple, l’empatia ara és una de les qualitats, capacitats, més valorades en les empreses. Sobretot perquè molts treballs de present i de futur es realitzen en equip amb altres persones. I pot ser que hi hagi potser persones molt, molt excel·lents en capacitats cognitives que fracassin estrepitosament per no saber desenvolupar aquestes competències emocionals, per no ser emocionalment intel·ligents.

Teresa. Quines són les claus per tu per educar emocionalment els nostres fills?

Begoña Ibarrola. Hem d’ensenyar als nens des de ben petits determinades lliçons emocionals. Algunes són més fàcils, d’altres són més difícils en funció de variables que tenen també a veure amb el temperament i el caràcter de cada un, no? Però la primera lliçó és posar nom. Hem d’ensenyar-los a posar nom a les seves emocions que, des de petits, si tenen, per exemple, dos anys i tenen un incipient llenguatge, puguin dir: “Estic content”, “estic enfadat” o “estic trist” o “tinc por”. Quan van sent una mica més grans, poden aprendre a anomenar la vergonya, l’enveja, la gelosia. Fins i tot els podem demanar una mica més: “Estàs molt content o una miqueta content, només?”. Per valorar una mica el seu nivell d’intensitat. Que ells se n’adonin també. Perquè identificant les emocions i adonant-se del nivell d’intensitat és més fàcil després poder regular aquesta emoció. La segona lliçó emocional, que per mi és bàsica per al desenvolupament de la personalitat equilibrada en qualsevol nen, és que aprenguin a estimar-se, a valorar-se. És a dir, que es desenvolupi la seva autoestima, que s’adonin que són éssers únics en l’univers, amb potencialitats i amb limitacions, com qualsevol. Que tot no se’ls dona bé, no? A vegades, doncs, les famílies em diuen: “jo li dic al meu fill per potenciar l’autoestima que és molt bo en tot”.

Dic: “Doncs no és veritat i no és adequat”. L’autoestima s’alimenta des del realisme. “Això se’t dona molt bé i ho fas fantàstic i gairebé no t’has d’esforçar. Però això altre et costa una miqueta, així que t’hauràs d’esforçar una mica”. No? Quan un nen o una nena té una bona autoestima, ja és com que tenim una terra fèrtil on qualsevol cosa que vulguem sembrar prosperarà. Però jo, fixa’t, et comento que en els meus anys de terapeuta el que vaig observar és que més del 90% de les meves pacients tenien baixa autoestima. Tenien molts problemes. I si això no es corregeix en l’edat infantil, després quan ja són grans van buscant el reconeixement, estan molt dependents dels altres… No són gens autònoms emocionalment perquè tot ho fan perquè els valorin, perquè els felicitin. Per tant, tenen aquí una conseqüència bastant negativa. La tercera lliçó, que és tremendament important, i que en això jo crec que les famílies hem de procurar una miqueta més posar-hi l’accent, és que han d’aprendre a tolerar la frustració. Hi ha una cosa clara: La vida està plena de frustracions. Has de fer quantitat de coses que tu no vols fer. Tot no ho pots triar. I s’ha d’educar els fills dient-los: “Mira, en la vida hi ha algunes coses que pots triar, però d’altres no. Si plou, plou. I per més que t’enfadis, no té sentit que t’enfadis perquè seguirà plovent, no depèn de tu”. No?

Llavors tolerar la frustració vol dir que s’ha d’aprendre a esperar, que s’ha de ser pacient i adonar-se que en tot moment no ho tens ja, el que tu vols i de la manera que vols. És també preparar-los per enfrontar-se a aquest malestar emocional que comporta qualsevol frustració perquè això no ho podem evitar. O sigui, ningú se sent bé quan un objectiu que vol complir no es compleix. O quan trobem obstacles als nostres desitjos, no? Però hem de dir-los amb claredat: “Mira, tot a la vida no ho pots triar”. “És que no m’agrada aquest company”. “Ho sento, t’aguantes, perquè tu no tries els teus companys. Potser hi ha algun company teu a qui no li agrades tu”. “És que aquesta assignatura…”. Quan ja són més grans no ho pots escollir: “Doncs ho sento, per aprovar aquest curs has d’aprovar aquesta assignatura. Tu no fas el pla d’estudis”. I això va ‘in crescendo’. En algun moment tu pots dir: “És que no m’agrada tal company de treball”. Doncs t’aguantes. Perquè la vida t’està posant persones que tu no tries. I en realitat només podem elegir els amics i la parella. I d’alguna manera hem de basar la nostra educació en un sentit realista i dir-los als nostres fills: “Al llarg de la vida et trobaràs amb molts moments de frustració. Doncs si et trobes una pedra en el camí, hauràs d’aprendre a saltar-la”. O sigui, el que no es tracta és de blindar els fills davant de les dificultats, sinó donar-los eines perquè sàpiguen enfrontar-s’hi. No es tracta d’anar traient les pedres de camí, sinó ensenyar-los a saltar aquests obstacles.

La quarta lliçó emocional que tot nen i nena ha de rebre des de ben petit és aprendre a regular les seves emocions. Que no vol dir reprimir-les, vol dir aprendre a expressar-les de forma adequada, legitimant les emocions. I això és molt important. Un pare li pot dir al seu fill: “Entenc que t’hagis enfadat perquè tenies molta il·lusió per anar al campament i resulta que pel tema de la pandèmia no es pot realitzar el campament. D’acord, o sigui, però estar enfadat per una cosa que tu no pots canviar no té sentit. Legitima el teu enuig, però, a veure, què faràs amb aquest enuig? Seguiràs enfadat, amb pensaments remugants, tot el dia protestant perquè no podràs anar de campament? Tens dues opcions: amargar-te la vida tu solet perquè no hi ha possibilitat de canviar o dir: ‘Va, canvio el meu estat emocional'”. I això s’ha d’ensenyar als nens, però no ho comencen a practicar fins més o menys a partir dels sis, set anys. Ésser capaços de canviar una emoció per una altra. Però la regulació emocional, la bona gestió emocional, és bàsica en la convivència. La persona que no sap controlar el seu món emocional està contínuament batallant entre aquests polsos interns, aquestes… aquestes pulsions internes, aquestes impulsivitats que li fan potser expressar tot el que senten i, sense reprimir, dir: “Doncs ara no és bon moment”. O “ja està, una estoneta enfadat i ara ja deixo d’estar-ho”. Que això és molt divertit, veure els nens de quatre anys quan s’estan entrenant en autocontrol que diuen: “Bé, m’he enfadat una estona, però ja no”. Com dient: “Fins aquí”.

Llavors hi ha estratègies que es poden ensenyar per desenvolupar aquest autocontrol. Però molt associada a aquesta quarta lliçó ve la cinquena. La cinquena és aprendre a entrar en calma. Jo crec que una lliçó bàsica més en la societat que tenim: tan estressada, tan estressant i que prima la immediatesa, la velocitat, la rapidesa. Sembla que si un ordinador va més ràpid, és millor. Si un cotxe corre més, és millor. No, els éssers humans tenim necessitat de calma, necessitem ritmes i hem perdut el ritme. Acció, acció, acció. No. És que imagina’t el que suposaria estar menjant tot el dia. Bé, és que hem de menjar i després digerir. És clar, la digestió és un fenomen inconscient. Llavors diem: “Bé, com que no té importància”. Dona la casualitat que la teva salut depèn del que digereixis. Un excés d’estrès o d’ansietat bloqueja davant d’un examen a alumnes brillants. Que han pogut estudiar moltíssim, però que després no els llueix perquè el primer símptoma de l’estrès és el bloqueig de la memòria. Llavors, aquest… aquesta lliçó, cinquena lliçó, és tremendament important. I sobretot perquè és nedar contra corrent a hores d’ara i dir: “No em puc sentir culpable, és que és un deure meu”. Jo he de cuidar-me per cuidar el meu benestar i tenir cura del benestar dels altres. He de buscar moments de calma a través d’entreteniments, a través de prendre un cafè amb algú, a través d’una xerrada…

I la sisena, que és molt important, és aprendre a pensar en positiu, ser optimista però realista. No podem negar la realitat. No es tracta de posar-nos unes ulleres de color de rosa i dir que el món va fenomenal, que tot està molt bé i que no hi ha problemes. No. Però es tracta de veure l’ampolla mig plena. Encara queda la meitat de l’aigua a l’ampolla. L’ampolla no canviarà si tu veus que et falta la meitat o que encara et queda la meitat. No obstant això, la percepció de les persones que s’enfoquen en positiu amplia la seva mirada, els dona com més creativitat, més capacitats de reaccionar, de resoldre problemes. Una visió optimista fa que t’enfoquis en la solució en lloc d’estar donant voltes i voltes i voltes al problema, que amb donar-li voltes no ho resoldràs. La persona optimista també és més solidària, és més altruista. S’ha demostrat en moltes investigacions científiques que parlen d’això. Perquè, quan estem en negatiu, quan estem donant voltes als problemes, estem molt centrats en nosaltres. No obstant això, quan bolquem una mirada optimista de dir: “A veure, tots els problemes tenen solució. Hem de contribuir i formar part d’aquesta solució”. Aquesta persona és molt més proactiva, és molt més autònoma i alhora és molt més feliç. La setena lliçó que qualsevol nen ha d’aprendre i que per això també els adults som miralls, som referents: Han d’aprendre a ser empàtics. Han d’aprendre aquesta… aquesta habilitat. Per què? Perquè vivim en un món envoltats de persones. Som éssers socials, el nostre cervell és social. Sobrevivim gràcies als altres. Som feliços perquè estimem i ens estimen. Perquè interactuem amb els altres.

Després, l’empatia et permet posar-te al lloc de l’altre, comprendre’l, entendre les seves motivacions. No vol dir estar d’acord amb el que fa o amb el que pensa o amb les seves creences. Però et poses en la seva pell. No? Hi ha un proverbi indi que diu: “No jutgis ningú fins que no hagis caminat mil milles en els seus mocassins”. És a dir, posa’t en la pell de l’altre, posa’t en les sabates de l’altre. No el miris des de tu, sinó des de la seva realitat, des de la formació, des de la seva experiència, des de la seva cultura, des del seu entorn. I llavors el comprendràs millor. Quan comprenem els altres, ens fem més tolerants. L’empatia és la base de l’educació en valors. Però, a més, és l’element fonamental en la prevenció de la violència. Per tant, en tants programes que hi ha avui dia de prevenció de l’assetjament escolar, de conductes violentes, la clau està en l’empatia. I l’empatia, per descomptat, es pot desenvolupar. Però porta un ordre, i amb els nens i nenes més petits fins a vuit o nou anys, hem d’ajudar-los a ser empàtics amb els propers. I a partir dels nou anys el nostre cervell ja és capaç d’entendre qualsevol persona de qualsevol lloc del món, encara que no la coneguem. Per què dic això? Perquè, a vegades, en alguns col·legis, sobretot jo que dono informació a col·legis i em trobo… Per exemple: Fan una campanya per recaptar fons per als que han patit un terratrèmol o la campanya per ajudar a pal·liar la fam al món… d’acord que hi ha campanyes molt solidàries, però una persona es pot sentir molt solidària amb gent que no coneix i ser cruel amb el company. I això és el que hem d’evitar. Hem de ser molt pràctics. Sigues empàtic amb els que t’envolten. Sigues amable, sigues afectuós, sigues comprensiu. Tingue’ls en compte, fes-te càrrec de les seves necessitats, de les seves emocions. I l’última lliçó, no és perquè sigui ni més ni menys important, no? Però és aprendre a comunicar-nos amb els altres de forma assertiva. Hi ha tres tipus de comunicació: agressiva, submisa o passiva i assertiva. Seria la fórmula equilibrada. La persona agressiva imposa la seva voluntat, no? I això sí que té també una miqueta a veure amb el temperament, perquè les persones són com més fogoses, més impulsives, solen tendir a tenir un estil de comunicació més agressiva, més d’imposar i desqualificar als altres: “Però com pots pensar això? Però com pots pensar d’aquesta manera?”. La persona submisa és la tipus camaleó. El que tu diguis, on tu diguis, com tu vulguis. Perquè fugen de l’enfrontament. Normalment, això m’ho he trobat sempre en teràpia, els nens que són més submisos és perquè tenen baixa autoestima. Si una persona s’estima a si mateixa pot expressar les seves necessitats, els seus desitjos, les seves opinions, sense enfrontar-se amb ningú. No… I parlar en missatges: “Jo… Això és el que jo penso. Això és el que jo necessito. Això és el que jo crec. Però respecto que tu pensis, necessitis i creïs coses diferents”. Aquesta és l’assertivitat. Empodera molt l’assertivitat en els nens perquè els permet sentir-se capaços, sentir-se competents i sentir que la seva veu compta. Jo crec que, si en totes les escoles del món i en totes les famílies es treballessin aquestes competències, la societat seria totalment diferent.

Teresa. Begoña, tens una col·lecció de contes anomenada ‘Contes per sentir’, on parles d’emocions com l’enuig, la tristesa… Podries donar-nos algun exemple de com treballar aquestes emocions que provoquen malestar en els nostres fills?

Begoña Ibarrola. El primer que hem de fer és legitimar totes les emocions. Per què? Perquè venim amb elles, amb sis si més no, en el codi genètic. Després, per a alguna cosa hi són. Alegria, tristesa, por, enuig, sorpresa i fàstic. Les sentim abans de néixer. Jo he vist ecografies meravelloses de nadons a l’úter expressant aquestes emocions. Després, si venim amb elles a l’equipatge genètic és perquè tenen funcions molt polivalents, molt diferents i ens preparen per donar respostes adaptatives. Però què passa? Que algunes ens fan sentir malament, altres ens fan sentir bé. No és que unes siguin bones i altres dolentes, no. Totes són necessàries, però evidentment a ningú li agrada tenir por; i a tothom li agrada estar content; i a ningú li agrada estar trist i a tothom li agrada, doncs, tenir il·lusió. Bé, d’acord, d’acord, però és que no les podem evitar. I les situacions de la vida i el dia a dia quotidià ens porta moments de tot. Si a mi, per exemple… Estic recordant alguna anècdota de nens amb els quals treballava a teràpia, no? Si un pare o una mare em diu: “És que el meu fill sempre està enfadat”. Li dic: “O menteixes o no el coneixes”. Si em diuen: “És que el meu fill està sempre feliç, sempre content”. Doncs o no te n’has adonat, o no el coneixes o no l’has observat bé, perquè això és impossible.

Begoña Ibarrola. Les emocions són fluides, com l’aigua, venen i van. Algunes estan provocades per elements externs i altres per mi mateixa, amb els meus pensaments, amb els meus records. Llavors, què passa? Amb un conte… Et posaré un exemple molt senzill: La vergonya, per exemple. No és una emoció bàsica. Per tant, no naixem amb vergonya, però podem sentir vergonya perquè és una emoció secundària que està desenvolupada per qüestions socials del nostre entorn. I, bé, i nosaltres fins i tot tenim dos tipus de vergonya: la vergonya aliena, que en altres cultures no existeix, però en la nostra sí. Doncs per exemple, jo escric ‘La història d’en Dracolino’. Va ser un dels primers contes que vaig escriure perquè jo escrivia contes en entorns terapèutics, per a nens concrets. Aquest nen tenia moltíssima vergonya. Aquest nen volia cantar, però no s’atrevia, i la seva il·lusió era cantar en el cor de l’escola i no s’atrevia. I cada vegada que obria la boca era un desastre pels nervis que tenia i la tensió. Llavors vaig escriure un conte d’en Dracolino, un drac que, en comptes de voler espantar els habitants de la vila, i en comptes de treure foc per la boca i ser agressiu, vol cantar. Llavors… Els primers són els pares que li diuen que ni parlar-ne, que què és això de trencar la tradició, ni parlar-ne. Perquè els pares d’aquest nen li deien que “quina obsessió que tens amb entrar al cor. Entra a l’equip de futbol, ​​que aquí segur que ets millor”. Però és que ell volia cantar, és que era la seva passió. Llavors en Dracolino comença a assajar. Però què fa? Que com que es posa molt nerviós quan passa per sobre dels camps dels habitants d’aquest poble, fa com galls, no li surt bé, no? Llavors tots els habitants riuen: “Fixa’t, un drac que canta, que malament que canta”.

És clar, quan el nen està llegint això o algun adult li està llegint això, s’hi pot sentir reflectit i dir: “Mira, a mi potser no em fa vergonya cantar, em fa vergonya altra cosa”, però reflecteix. Llavors, què fa? Va a visitar la seva amiga la Lluna, tot desesperat. Una nit puja a una muntanya i la Lluna li diu: “Fes el que t’agrada, però entrena’t. És a dir, no et sortirà bé a la primera. Si et surten galls ara, no passa res. Tu segueix, persisteix. Segueix cantant, ja veuràs, ja veuràs com cada vegada ho fas millor”. Llavors ell baixa al poble i, bé, va assajant, va assajant fins que es converteix en el primer drac a la història dels dracs que canta i és famós, i venen de diferents parts del món per escoltar-lo i ell se sent feliç per haver estat fidel als seus somnis. Llavors, és clar, després d’aquest conte jo plantejava en ‘Contes per sentir’ una sèrie de preguntes, però aquestes preguntes estaven en un full a part. El conte de per si té el seu valor, però l’adult pot fer preguntes: “A tu hi ha alguna cosa que et fa vergonya? I què fas quan alguna cosa et fa vergonya? I si haguessis estat en Dracolino, què hauries fet? Si es riuen de tu deixes ja de cantar, ja no assages, o haguessis fet cas a la Lluna?”. Aquest diàleg el que permet és que l’adult entri al cor de l’infant, no? Que truqui a la porta al cor de l’infant, entri i pugui entaular un diàleg de coses que són molt subtils, però que són molt importants. Però, és clar, a ‘Contes per sentir’, doncs hi ha 46 contes. Cada capítol és una emoció i hi ha preguntes. No hi ha il·lustracions. Després, d’aquí en va sortir una col·lecció de llibres il·lustrats, que als nens més petits, doncs és clar, ja veuen les cares… No? Jo procuro que els il·lustradors siguin molt fidels a les expressions gestuals i exagerin fins i tot una mica perquè també els serveixi de forma per aprendre a expressar emocions. I, en definitiva, tots els contes poden anar treballant la gelosia, l’enveja, el rebuig… Diferents emocions, donant-los a més una visió de per què una persona pot sentir-ho, però també donant-los solucions. Com pots sortir i com pots resoldre aquesta emoció.

Teresa. Begoña, en un dels teus llibres anomenes un decàleg per educar nens feliços. Quines serien les claus, com tu bé dius, per educar els nens en la felicitat? O sigui, que siguin nens feliços.

Begoña Ibarrola. Bé, en primer lloc, jo tinc una visió del que és la felicitat que a vegades no tothom comparteix. Jo crec que la felicitat és una actitud interior, neix de dins. Hi pot haver persones, llocs, coses que ens afavoreixin l’estat de felicitat i altres persones, llocs o coses que puguin entorpir una miqueta. Però al final és una actitud interior. Llavors, els pares no poden provocar la felicitat en els seus fills, però sí que poden ajudar-los a fer que ells mateixos trobin la seva felicitat. Com? Doncs jo vaig dissenyar deu punts importants. El primer: amor incondicional. Jo crec que si un nen se sent estimat, ja té una part important de felicitat coberta. Estimat pel que és, no pel que fa. I aquí crec que les famílies han de fer un èmfasi molt especial. No solament és que: “no, no, jo ja l’estimo”. No, no, però ho has de demostrar. L’hi has de demostrar. Els nens necessiten demostracions d’afecte. Necessiten que els demostris que confies en ells, que són persones valuoses per tu, que els vols, que estan en el teu cor. Que tinguin aquesta, diem-ne, com aquesta base sòlida d’amor incondicional, d’afecció segura que els permeti créixer feliços. En segon lloc, que s’estimin a si mateixos. Desenvolupar la seva autoestima fent-li veure que és un ésser únic, amb talents, amb limitacions, amb coses que se li donen molt bé, amb coses que li resulten més difícils. Que la seva forma de ser és peculiar, que és diferent del seu germà o d’altres companys, que no s’ha de comparar.

Begoña Ibarrola. Nodrir la seva autoestima és també centrar-se en els seus èxits, no estar tot el dia corregint, corregint, corregint i dient-li com ho fa de malament, que no arriba, que no sap, que no pot… Sinó, bé, centrant-se en els seus talents. I jo crec que, a vegades, almenys l’educació tradicional, prestava més atenció a corregir que a valorar. I hi ha d’haver un equilibri. Jo sempre dic a les famílies: “Si fas una crítica al teu fill, després has de donar-li dues alabances”. O sigui: “D’acord, això ho has fet malament. Escolta, però que bé m’estàs ajudant i què bé et surt ja tal cosa”. Així anem mantenint una mica l’equilibri, eh? I no ens escorem en la crítica, crítica, crítica. La tercera, i això és tremendament important, és desenvolupar la seva autonomia. És a dir, que cada vegada facin més coses sols, que se sentin independents. Tot i que el procés d’autonomia és un procés molt divertit i molt curiós, perquè als dos anys els nens volen fer-ho ells tot sols i sabem que no poden fer-ho sols, però quan diuen “jo solet, jo vull”, hem d’ajudar-los una miqueta. “Bé, doncs començo amb la cremallera i després segueixes tu. Bé, doncs porta els coberts a taula”. En comptes de portar el got, que és més perillós, porta els coberts. A poc a poc donar-los autonomia. Potencia la seva autoestima perquè s’adonen que poden fer ells alguna cosa sols. És clar, cada vegada volen fer més coses sols. I la culminació, el punt, la cúspide de l’autonomia i de la independència és l’adolescència, no? Que diuen: “Jo em valc només per a tot”. És mentida. I és mentida. Quan arribem a la maduresa? Quan comprenem la interdependència. Des de la meva independència, però jo et necessito també per ser feliç. I jo necessito estimar-te, que m’estimis, necessito fer coses, necessito projectar els meus talents al món.

Begoña Ibarrola. Llavors necessito els altres. Però no és una necessitat de dependència. Des de la meva pròpia autonomia i des de la construcció de l’autonomia en un nen no solament se sent més capaç, sinó que l’empoderem. I l’empoderament és una vacuna contra la dependència emocional i el maltractament. Per tant, és tremendament important que des de petits impulsem la seva autonomia i no els protegim en excés. La sobreprotecció és el primer enemic de l’autonomia i després els fa sentir incapaços. Si ho fan per mi, és que jo no em sento capaç. Hi ha un quart punt en el decàleg que va molt unit també als anteriors, perquè al final el decàleg, el que em va servir és per vertebrar contes on els protagonistes parlen, senten, viuen experiències relacionades amb aquests punts del decàleg, no? La confiança en un mateix, igual que l’autoestima, és una plataforma d’enlairament per al futur. Una persona que confia en els seus talents, en les seves capacitats, però també confia que és una persona capaç d’aprendre. És a dir, no tot ho sabem. Però la capacitat d’aprendre marca una diferència tremenda en el rendiment dels alumnes. I fixa’t, t’explicaré una investigació realitzada a la Universitat de Stanford. Van investigar què caracteritzava els alumnes amb pitjor rendiment i els de bon rendiment i van demostrar que és la mentalitat que tenen sobre les seves capacitats la que determina l’èxit o el fracàs a nivell educatiu, eh? fins i tot en edats primerenques. L’alumne que pensa amb una mentalitat fixa pensa que la seva intel·ligència no està dirigida, per exemple, a les matemàtiques. “Jo no puc fer matemàtiques. A mi no se’m donen bé les matemàtiques. Mai aprendré matemàtiques”. O “jo no puc cantar. Soc incapaç. Això no ho faré mai”. Aquesta és la mentalitat fixa.

Begoña Ibarrola. Llavors, què fan? No s’esforcen perquè, per què s’han d’esforçar? És com si a tu o a mi ens convidessin, jo què sé, a pujar a un vuit mil, a una muntanya de vuit mil. Doncs jo segurament no em moc ni de casa meva. Perquè dic: “Això és impossible per mi, jo…”. I, és clar, em poden dir: “Què mandrosa que ets”. No, no, no. No tinc motivació. Per què? Perquè no confio en la meva capacitat per aconseguir aquest repte. És un repte excepcional per mi, impossible. Què passa? Les persones que tenien millors rendiments acadèmics tenien una mentalitat de creixement. Pensaven que la seva intel·ligència, els seus talents, les seves habilitats es podien desenvolupar. Llavors, s’esforçaven, és clar. “Va, m’esforçaré. No se’m donen bé les matemàtiques, li dedicaré més temps d’estudi. Faré cada dia problemes. M’enfrontaré a aquesta dificultat perquè confio que soc capaç de superar-la”. Per tant, les persones, amb una mentalitat o amb una altra, van pel món d’una manera molt diferent i per això aquest punt del decàleg “de confia en tu”, comprèn que de veritat està molt vinculat a l’altre punt que parlarem ara, no? Que és valorar l’esforç i la persistència. Però és que si no confies no t’esforçaràs. Per això el següent punt del decàleg és valorar l’esforç, la constància, la persistència. I en això els adults tenim molt a canviar, jo crec, perquè abans la paraula “esforç” s’associava al patiment. “La lletra amb sang entra”, no? No, no. Des del punt de vista de la intel·ligència emocional cal associar-lo a la satisfacció. Tu esforça’t tot el que estigui a la teva mà per aconseguir aquest objectiu. Hi pot haver després situacions en el teu entorn que ho impedeixin. Per exemple, l’altre dia una professora m’explicava doncs que es va estar preparant quatre anys per a una oposició. El dia abans de l’examen, un atac d’apendicitis. Bé, doncs què hi farem. És que tu no controles tots els elements de la vida. Ja ho hem parlat abans.

Però assumeixes que has posat a la teva mà tot el que hi havia. Perquè has treballat al màxim, has rendit al màxim, t’has entrenat al màxim… Bé. Però l’esforç, si l’associem al patiment, els nens no es volen esforçar. El que hem de dir-los: “No, no, esforça’t i intenta fer-ho el millor possible. Però, compte, si et surt malament a la primera, persisteix. Sigues constant. Caus de la bicicleta? Torna a pujar-hi”. I quants nens han caigut de la bicicleta i diuen: “Ja no vull tornar-me a pujar a la bicicleta”. No els farà feliç perquè s’adonen ells mateixos que no són capaços de fer front a reptes. Redunda en una baixa autoestima. O sigui que, com dic, els elements estan una mica interconnectats, però d’alguna manera els podia… els volia posar separats per donar-li la seva importància, no? Un altre punt per mi molt important d’aquest decàleg per ajudar els nens i nenes a ser més feliços, no? Perquè, ja dic, que no es tracta de regalar la felicitat, si no seria el regal que tots els pares i mares farien al seu fill només néixer. És viure amb honestedat no? I apostar per ser sincers, ser honestos. Jo crec que l’educació en valors ha d’anar orientada a una ètica, a una forma de relacionar-nos amb els altres on estigui basada en la confiança mútua. I hi ha confiança quan la persona és honesta. Si una persona, per exemple, et menteix, és que ja en aquesta relació és com que s’obre una fissura. És clar, en aquest sentit els pares i mares han de ser l’exemple viu, no?, d’aquesta honestedat. I d’aquesta també coherència amb el que pensen, entre el que diuen i el que fan.

Amb la qual cosa, els nens que creixen en un ambient on, per exemple, imagina’t que han fet una mala passada, que han fet alguna cosa malament. Han estat jugant a la sala i han trencat alguna cosa, quan tu els has dit mil vegades que no juguin al saló. És clar, què fa el teu fill? Et menteix i diu que ha estat el gos que ha entrat corrent a la sala i ha tirat el gerro? Et menteix? Doncs t’hauràs de plantejar si és que, si diu la veritat, potser li poses un càstig enorme. Llavors, quan si diuen la veritat creuen i preveuen que es trobaran amb un gran càstig, llavors menteixen. Però, si tu dius: “Mira, per haver-me dit la veritat, el càstig serà menor, o la conseqüència serà menor, perquè jo el que valoro és la confiança que tens en mi per dir-me ‘he estat jo’ i no m’has mentit”. Les relacions de confiança en la família són bàsiques per a la felicitat. Quan es generen ja cercles de desconfiança, comencem malament. Comencem malament i aquí ja comencen a aparèixer un altre tipus de problemes que impedeixen o que dificulten bastant ser feliços. Però un altre punt del decàleg, també molt important, és respectar la seva individualitat. I, per exemple, un dels contes del decàleg que té a veure amb la individualitat, és una família de granotes que té trigèmines. Meva, Teva i Seva es diuen les tres granotes. Llavors, cadascuna, com diem col·loquialment, és del seu pare i de la mare. O sigui, tenen el mateix pare, la mateixa mare, però cadascuna… Una és molt petonera, molt afectiva; l’altra diu que ja és gran i que no; l’altra plora per tot i es queixa. O sigui, cadascuna té la seva pròpia personalitat.

Els pares, les granotes, que en aquest cas són les que guien una miqueta el conte, van donant a cada filla el que necessiten i no les comparen mai. Però entre elles es comparen perquè, és clar, hi ha una tendència en els nens a comparar-se amb altres. I els pares diuen: “Però per què us compareu si cadascuna sou diferent? Us estimem a les tres, però a cadascuna d’una forma diferent us expressem el nostre amor perquè sabem que no, no rebeu…”. Que, a Meva, per exemple, li agraden molt els petons, però Seva és molt seva i no vol petons. Bé, doncs en aquest conte es demostra que és un error comparar els fills. Que és un error permetre que es comparin perquè d’alguna manera és com dissimular aquests perfils d’individualitat que tots tenim i que tots valorem. Llavors, fer-li sentir als fills que són únics, especials, que respectem. Aquest respecte a la individualitat un nen el percep. La mirada d’un adult sobre un nen… Percep perfectament si el valores, si l’estàs jutjant, si l’estàs comparant. I, evidentment, és molt important no només que aquesta individualitat es construeixi des de dins cap a la perifèria perquè després sigui un adult segur i confiat en si mateix, sinó que els adults li puguem transmetre aquesta confiança en el desenvolupament d’aquesta individualitat. Perquè és com una planteta, no? Que al principi necessita un tutor i després quan ja va agafant aquesta tija més força el va deixant. Però, d’alguna manera, sabem perfectament, i els psicòlegs en això ens n’adonem, no?, que quan un nen és molt fràgil és perquè no l’han ajudat a créixer amb seguretat i perquè no li han aportat aquest puntet de confiança en si mateix i no han tingut en compte les seves peculiaritats. I, per tant, el tutor aquest, això: durant un temps els pares poden anar donant suport, però després ja no.

Però també per ser feliços necessiten límits i normes. No podem ajudar a fer que els nostres fills es desenvolupin bé i se sentin persones segures en el món si només els donem afecte i amor. També hem de donar-los límits. Els límits fan que els nens se sentin segurs. Els ajuden a créixer feliços, els ajuden a saber què poden fer, què no poden fer i també a preveure les conseqüències, compte. Jo conec moltes famílies que els costava posar límits quan eren petits. Deien: “Que siguin feliços, que facin el que vulguin, ja de grans…”. No, els límits han de començar als dos anys. A regular, a posar hàbits, rutines. Què són els hàbits i les rutines? Posar uns límits. Ara es menja, ara se sopa, ara vas al bany, ara vas, ara et rentes les dents, ara te’n vas a dormir. Tot això, aquestes pautes, aquests hàbits, aquestes rutines que anomenem quan són petits, els fan sentir-se segurs. Per què? Perquè poden predir el que vindrà després. Quan els adults posen normes i límits també han d’ensenyar l’infant a preveure les conseqüències de saltar-se els límits i les normes. És a dir, no segons l’estat d’ànim del pare o de la mare, el càstig és més gran o la conseqüència serà més forta, no. “Mira, si no menges en aquest espai de temps perquè estàs mirant la teulada aquí i no et centres en el menjar, doncs després, en comptes de veure aquesta estona els dibuixos animats, els veuràs una miqueta menys, perquè l’hora d’anar a dormir segueix sent la mateixa”.

És a dir, que el nen pot fer una predicció: “O bé sopo ara rapidet en el temps que em donen”. Ràpid, sense aclaparaments, perquè la calma ja he dit que és molt important, però marcar aquestes pautes. Llavors hem de dir als nens… Jo, molts cops quan treballo amb adolescents, els dic: “Normes i límits fins que ens morim”. A mi no em poden enterrar on a mi em doni la gana. Hi ha normes, hi ha límits. Jo conec, per exemple, una persona que qüestiona els stop i diu que és que alguns estan mal posats. I li dic: “Bé, doncs és que…”. Quan vaig amb ell al cotxe és un no viure. Perquè, és clar, tu no saps mai si frenarà o no frenarà perquè ha de considerar si aquell stop està ben posat o mal posat. No, no, a tu t’han dit les normes de trànsit que, si hi ha un stop, t’atures i has de complir-lo. I si no una gran frustració i una gran protesta. Si ensenyem als nens des de petits que l’entorn normatiu el que ens permet és viure en comunitat i conviure entre tots i saber que tothom s’aturarà davant de l’stop, viure’m molt més feliços. Llavors, és important. Normes, límits, però també preveure les conseqüències. Hi ha un novè element en aquest decàleg molt important, que és aportar seguretat. I això té a veure amb propiciar un entorn segur a la casa. Ara que es parla tant de la seguretat. A veure, no hi ha un entorn de zero riscos. Fins i tot a la llar es poden produir doncs… Accidents domèstics. Els nens, doncs això, poden ficar el dit en el foc o pot haver-hi qualsevol… s’enganxen amb un calaix. Poden passar coses, però l’entorn és segur. Jo em refereixo a un entorn emocionalment segur.

On hi hagi confiança, on cadascú es pugui expressar amb llibertat. On sentin que, si tenen por a alguna cosa, no es riuran de les seves pors, sinó que els aportaran aquesta seguretat per enfrontar-s’hi. On els adults són com a elements que contenen aquest nen. I l’últim, que és molt important, és educar en la pau, no? Molt relacionat amb el que he parlat abans sobre la calma. Un entorn a la casa on els pares no estiguin com bojos tot el dia fent coses, que això és el que ha passat a vegades en alguns moments del confinament, no?, de l’any passat. Perquè, d’alguna manera, els ritmes són importants. I tu pots estar en un moment donat molt estressada, molt concentrada, perquè tens un treball molt urgent que has de treure, però que el teu fill vegi que després descanses una estona i jugues amb ell, o escoltes música, o et prens un refresc o un gelat i descanses una miqueta. Que hi hagi pau a la llar perquè un ambient molt estressant a la llar no permet que els fills creixin feliços. Entre altres coses, perquè els nens necessiten percebre també una determinada tranquil·litat en els pares i en les mares. I, a vegades, quan vens de la feina, com jo els deia a alguns pares en teràpia: “Has de penjar les teves preocupacions a l’entrada o el teu mal humor, les males estones, a l’entrada de la casa i entres en un entorn calmat, tranquil… perquè els fills necessiten que tu estiguis així amb ells per aquesta felicitat. Després, aquests deu punts jo crec que són importants i, evidentment, moltíssimes famílies segur que la majoria d’elles ja els contemplen.

Teresa. Begoña, estem parlant d’educació emocional, de com educar els nostres fills perquè siguin més intel·ligents emocionalment. Però per què? Com influeixen les emocions en l’aprenentatge?

Begoña Ibarrola. Aprendre és un procés que al nostre cervell se li dona molt bé, és el que més li agrada al cervell. Però la neurociència i totes les investigacions recents apunten que aprendre, i que tot el procés cognitiu que es dona amb l’aprenentatge és un binomi on la cognició i l’emoció van juntes. És una moneda de dues cares. No van separades. Abans no. Quan no es coneixia bé el funcionament del cervell, quan la neurociència no estava tan avançada, es pensava que aprendre era un fenomen només cognitiu. Que era responsabilitat del nostre cervell nou, de la nostra escorça cerebral. Avui se sap que no, que les emocions influeixen en el que aprèn i en el que ensenya. Compte també. Per tant, les emocions són les guardianes de l’aprenentatge. Per què? Perquè són les responsables de la memòria. El que està clar és que només recordem el que hem après amb emoció o el que hem viscut en la nostra vida amb alguna emoció. El cervell nostre és selectiu. Les emocions són la cola dels records. Després aquests records poden ser més positius o més negatius. Però si alguna persona no t’ha deixat empremta en la teva vida, no la recordes. No recordem tots els professors. Només en recordem alguns. Dels que o ens han deixat empremta o cicatriu, dels que ens han propiciat emocions que afavoreixen l’aprenentatge. O els que ens han provocat altres emocions que limiten l’aprenentatge. Hi ha unes emocions que ens ajuden a aprendre. La primera és la curiositat. Perquè fa que el cervell s’expandeixi, presti atenció. I la curiositat ha de després anar acompanyada de l’interès, que és ja l’atenció mantinguda, no?

Begoña Ibarrola. Però, la curiositat, és com que quan alguna cosa ens crida l’atenció, quan alguna cosa ens interessa, gairebé aprenem sols. Busquem la informació on sigui. La curiositat. Però, després, la confiança en un mateix pel que he dit abans. Si un confia que té capacitat per aprendre, aprendrà més, es posarà reptes molt més complexos, no? I a mesura que va complint aquests reptes, el seu nivell d’autoexigència serà més gran, però també la confiança en els altres. Per això l’aprenentatge cooperatiu és tan important. Perquè sé que jo treballo en un equip on tots els altres no són com jo, que a cada un se li donen bé coses diferents, però que entre tots, com diuen els japonesos, “l’equip és més que la suma dels seus membres”. El producte que surt d’un equip no és la suma d’un més un més un. No, no, no, no, és més exponencialment. Per tant, la confiança en els altres fa que jo sàpiga que, si m’equivoco, fico la pota, dic una resposta incorrecta, no es riuran de mi. Crear entorns segurs de confiança a l’aula se sap que potencia l’aprenentatge. A part d’això, s’ha demostrat que la calma, la tranquil·litat, també potencia l’aprenentatge perquè permet centrar l’atenció. És a dir, no hi ha por, no hi ha res que em pertorbi. Estic centrada, tranquil·la. Per tant, aprenc millor, paro més atenció, retinc a la memòria millor, més coses, no? Evidentment, tot això ajuda. Però també hi ha emocions que dificulten l’aprenentatge. La primera, la por. La primera, la por, perquè la por bloqueja l’accés a la memòria.

Begoña Ibarrola. Si un alumne ha estudiat molt, jo què sé, per a un examen, com el seu nivell d’ansietat es dispari, és que es bloqueja i es pot quedar en blanc. I és un drama, no? Perquè qui no ha estudiat, que faci un mal examen no és tant drama. Perquè, si no ha estudiat, doncs no. No té molt a la memòria. Però, havent estudiat, que fracassis és un problema. Llavors, la por, l’ansietat i l’estrès. Tenim aules estressades, professors estressats, alumnes estressats… Baix rendiment. Automàticament baix rendiment. Els problemes d’ansietat i d’estrès estan disparant el fracàs escolar perquè entren en un bucle de “no en sé, no puc, no serveixo i per què m’haig d’esforçar?”. Llavors “això és impossible per mi”. Però així que la persona ja entra en calma, perquè no oblidem que les emocions són com vasos comunicants: si augmenta la calma, disminueix l’estrès, si augmenta la confiança, disminueix la por. Eh? Llavors, hem de generar emocions que afavoreixin l’aprenentatge. Una altra de les emocions que limita moltíssim l’aprenentatge és l’avorriment. Si jo desconnecto, si el que estan explicant, per aquí m’entra i per aquí em surt, el cervell no es queda amb res perquè no paro atenció. Però, si augmento la curiositat, disminueix l’avorriment. Això és així. I una altra emoció que, jo no és que digui que perjudiqui l’aprenentatge, sinó que el bloqueja directament, és l’enveja. L’aprenentatge competitiu, estar pendent del que fan els altres. Perquè t’estàs comparant i això et genera tal tensió que és impossible que et relaxis i et centris en allò teu. Per tant, l’important és que el professorat comprengui aquesta relació entre estats emocionals favorables a l’aprenentatge o estats emocionals desfavorables i sàpiga… Jo en els cursos que dono a professors, els ho ensenyo, que sàpiguen com canviar un estat negatiu per un altre positiu. Llavors, generar entorns d’aula emocionalment saludables. Per què? Perquè ells se sentin millor. Perquè donin el resultat òptim.

Teresa. Sempre que parlem d’educació emocional ens referim als nens. Creus que és tard per educar les emocions ja quan som adults?

Begoña Ibarrola. Doncs mira, abans es pensava que sí. És més, jo recordo que, quan estava jo estudiant psicologia, un professor de neurologia ens va dir que, a partir de determinada edat, les neurones morien i ja no teníem capacitat per aprendre. I jo recordo que li vaig preguntar: “I com sé que les meves neurones s’estan morint?”. Perquè, és clar, quan se’t cau el pèl ho veus al lavabo, no?

Teresa. És clar.

Begoña Ibarrola. Que et pentines i s’està caient el pèl. Les neurones no són com els cabells, no es veuen. I llavors em va dir ell: “Perquè seràs incapaç d’aprendre, perquè se t’oblidaran totes les coses”. I jo li vaig dir més o menys així: “I sobre quina edat?”. I em va dir: “Home, doncs a partir dels 55-60, vaja, ja les neurones es van morint i tal”. Llavors, jo que ara tinc 66 anys ric perquè jo segueixo aprenent contínuament cada dia. Gràcies a què? Als descobriments de la neurociència que ens diuen que el cervell és plàstic i que podem aprendre sempre, en tot moment. Perquè el cervell es va regenerant. Les neurones… Alguna es morirà, però d’altres neixen. Es van creant sinapsis i connexions neuronals al llarg de tota la vida. Això, que jo ja en aquell moment ho intuïa, però que a veure, com que m’ho havia dit un catedràtic, vaig pensar que, efectivament, quan jo arribés als 60 anys estaria decrèpita, sense memòria i sense capacitat per aprendre, no és veritat. Per tant, per canviar i per educar les nostres emocions hem de saber o tenir dos requisits.

Un és voler. Eh? Voluntat de canviar. Perquè… Jo dic que la porta del canvi té una sola maneta, s’obre des de dins només. O sigui, si tu vols canviar, tu pots canviar. Però què acostumem a fer? Voler que canviïn els altres. No, això no. Jo puc canviar i començar a ser més emocionalment intel·ligent. Però amb el fet de voler no serveix. Cal aprendre com canviar. O sigui, com assoleixo canviar hàbits en el meu cervell. Et posaré un exemple: Si jo soc una persona molt agressiva en el meu estil de comunicació, puc dir-li a la gent: “És que jo soc així”. Com dient: “Doncs tu t’aguantes, jo és que tinc la meva manera d’expressar-me així”. Hi ha un solc al teu cervell, metafòricament parlant, hi ha unes connexions que fan que el teu hàbit de resposta i de comunicació sigui agressiu. D’acord, però és que es poden canviar els hàbits. Ara, has de ser persistent. I, cada vegada que et vingui l’impuls, dir: em calmo, respiro fons, contesto en un to de veu o en aquell moment no contesto, contesto després… Hi ha estratègies i, practicant-les poc a poc, aquest solc que, a manera de metàfora, ara sí, és com unes vies de tren que tu has construït, amb la qual cosa el tren es munta i va per on hi ha la via. Què has de fer? Desmuntar aquestes vies i crear-ne altres. Tan aviat com crees un altre hàbit, el tren anirà per aquestes vies. Així que: voler i saber. I, evidentment, saber comporta entrenar-te. Una vegada que saps com i vols fer-ho, entrena’t, entrena’t. Diuen que com a mínim, perquè un hàbit es transformi en un altre, necessitem 28 dies com a mínim. Per a alguns hàbits, tres mesos, però per a alguns amb 28 dies. Però has de ser constant, constant, constant. I recordar-te a tu mateixa que ja no respondràs com abans, de manera violenta i agressiva, bé, doncs perquè fas mal als altres o perquè els altres potser se senten malament amb tu, no? Per aquest estil de comunicació. He posat aquest exemple.

Teresa. Sí, sí, sí.

Begoña Ibarrola. Però, en qualsevol exemple dels continguts que tinguin a veure amb la intel·ligència emocional, els adults podem canviar.

Teresa. Begoña, un altre dels temes que has treballat molt és la convivència. Es pot aprendre a conviure? Quines habilitats socials i personals creus que hauríem de fomentar en els nens per tenir una bona convivència?

Begoña Ibarrola. Bé, és curiós perquè, l’any 1999, en Jacques Delors, que era a la Comunitat Europea, va escriure el llibre ‘L’educació amaga un tresor’. I aquí van reunir experts de tot el món en educació fent com una mena de projecció cap a on hauria d’anar l’educació del futur, sobre quins pilars s’hauria d’assentar. Dos d’aquests pilars són: aprendre a ser un mateix i aprendre a conviure. Però en aquest ordre, eh. I això és l’important, perquè jo quan faig formació sempre dic: “Des de dins a la perifèria. Primer aprens tu a controlar-te a tu i després aprens a resoldre conflictes amb els altres”. Llavors, l’aprenentatge de la convivència no només és una necessitat, perquè som éssers socials i estem contínuament convivint fins i tot amb persones que no triem, que hem de conviure, sinó que ens fa a nosaltres madurar. O sigui, els altres són miralls nostres moltes vegades. Deia en Jung que “el que et irrita en tu ho veuràs en els altres”.

Teresa . Això mateix.

Begoña Ibarrola. Perquè els altres, d’alguna manera, ens estan posant a prova en la vida, en la vida quotidiana, en el dia a dia. Llavors, jo vaig seleccionar en aquest llibre que vaig escriure, ‘Contes per aprendre a conviure’, vaig seleccionar dos contes que tocaven diferents aspectes que suposen una millora de la convivència. I també anava molt dirigit al fet que els adults s’adonessin que alguns elements eren importants perquè en la nostra societat era com que quedaven oblidats. Per exemple, un dels elements més importants és ser amables. És curiós, però no se’ns educa en ser amables i l’amabilitat per mi és un valor molt important. Aquesta delicadesa de tracte, aquesta empatia, aquesta… El fet de tenir en compte l’altre. Això… Fins i tot deixar un seient a una persona. És a dir, són normes que diem de comportament, d’educació, de conducta. Però ser amable no és ser feble. No, no, és ser considerat amb els altres. Això millora moltíssim la convivència. Un altre dels aspectes que jo toco en aquest llibre és ser empàtic, perquè evidentment, com hem parlat abans, si jo m’adono del que senten els altres, el que… Com estan els altres i què necessiten els altres, donaré resposta de forma més eficaç a aquestes necessitats. I sabré, fins i tot, fixa’t, com fer un bon regal. Perquè, si els nens són empàtics, saben què necessita el seu amic, què li farà il·lusió a l’amic, què li agradarà a l’amic. No fan el regal des d’ells, no? Jo tinc, per exemple, un exemple d’un adult que no és gens empàtic i que conviu molt malament amb els altres perquè té un problema especial. Llavors ell quan viatja, compra alguna cosa que li agrada i diu: “Emboliqui-m’ho per a regal”. I sabem tots els amics que té doncs una prestatgeria de casa plena de regals que no sap ni què és. Quan arriba l’aniversari d’algú, fica la mà en aquesta prestatgeria, treu un paquet i li dona. I és divertidíssim veure doncs que li pot tocar una pinta a un calb, parlant així. O que li pot tocar a una persona una novel·la negra quan el que li agrada és la poesia.

Begoña Ibarrola. O li pot tocar qualsevol cosa. És a dir, tenir aquesta delicadesa de posar-te al lloc de l’altre serveix per conviure i que els altres valorin també el teu tracte. Perquè, si els altres es troben que aquest regal no va gens amb ells, diuen: “No ha pensat en mi. És una cosa mecànica que li toca regalar alguna cosa i surt del pas”. Llavors, l’empatia és tremendament important. Però també respectar les normes del grup. O sigui, jo entenc que cada edat té les seves normes i que, per exemple, els nens a partir de sis, set anys són molt justiciers i no permeten les trampes. Però això s’ha de mantenir al llarg de la vida. És a dir, si tu convius, hi ha unes normes de convivència. Si tu les respectes, seràs més respectat pels altres. I evidentment, com deia abans, tu no et pots saltar un stop perquè consideris que no està ben posat. Tu has d’acceptar que hi ha unes normes grupals i que hi ha un funcionament també, no? Però una de les coses que més afavoreix la convivència també és la capacitat d’ajudar els altres. La capacitat de prestar un servei, la disponibilitat, no? El fet d’apropar-te als altres, fins i tot prestar el teu temps o donar el teu temps. O estar pendents de les seves necessitats. És curiós perquè en la convivència, per exemple, a l’aula, són més valorats els alumnes que són més amables, són més delicats, tenen més empatia i estan més pendents dels altres. Llavors, això és curiós perquè al final exerceixen de líders, líders que no són imposats, són líders naturals. I això el que fa és demostrar que la convivència no és una cosa d’un. És una cosa grupal. Però quan un destaca en aquestes capacitats per conviure, resoldre conflictes, ser assertiu, els altres el valoren.

Un altre element important en la convivència és la resolució de conflictes. Ho hem parlat abans també. De conflictes en sorgiran. És que és inevitable. És inevitable perquè, d’alguna manera… Doncs no tothom té ni les teves mateixes formes de ser, ni les teves mateixes respostes, ni la teva capacitat per prevenir problemes. I a vegades els conflictes els crees tu sense adonar-te’n. Altres vegades ho creen els altres i altres vegades surten així, espontàniament, no? Però s’ha de tenir aquesta capacitat. En el conte ‘Contes per aprendre a conviure’, és l’Amazones. És un bosc meravellós on un nen guaraní es perd. Es perd i, llavors, els animals de la selva amazònica, jo vaig triar els animals que estaven en perill d’extinció, li van donant aquesta educació en valors, no? I li van fent veure coses i li van posant situacions en la qual ell va aprenent que en un ecosistema, però que tant és l’ecosistema, sigui una selva o sigui l’aula, és a dir la seva família, s’ha de ser capaç de cedir en molts moments i deixar espai a l’altre. I en altres moments no. Ser assertiu i dir: “Poso límits, fins aquí hem arribat”. Aprendre a dir que no és un element també important en la convivència. “No, aquest favor no te’l faig perquè…”. “No, no et deixo el meu cotxe perquè no em refio de tu”. O sigui, aquesta capacitat també de posar límits als altres millora moltíssim les relacions socials. Sí que és important tenir en compte que, si no aprenem a conviure després d’aprendre a ser nosaltres mateixos, serem dependents en la convivència. No serà una convivència… Diem-ne, fructífera. Estarem amb els altres depenent dels altres. I es tracta de conviure des de la meva autonomia, des de la construcció del meu ésser.

Teresa. Has desenvolupat la teva tasca també en la formació per al professorat. Quines serien les urgències pel que fa a formació de professorat?

És curiós perquè jo porto donant formació a professors 43 anys, però en aquests últims 22 anys, gairebé de forma exclusiva en Educació emocional. Però amb una característica. Jo recordo que l’any 2004 em van trucar de la Diputació de Guipúscoa i em van dir, bé, hi havia problemes de violència de… I van dir: “Volem que Guipúscoa sigui una societat pacífica, de bona convivència. Volem impulsar un entorn emocionalment intel·ligent. Començarem per l’educació. Després seguim amb altres entorns”. I llavors aquí vam dissenyar amb en Rafael Bisquerra, gran amic meu, catedràtic de la Universitat de Barcelona. Vam dissenyar un programa de formació per a professors, estic parlant de l’any 2004, que comprenia quatre mòduls. Ara t’explicaré per què dono aquestes dades. El primer mòdul eren nocions generals: què són les emocions, com funciona el cervell… I tothom podia participar alhora, però… I durava 15 hores aquest mòdul. Per descomptat, estava subvencionat per la Diputació de Guipúscoa i s’hi apuntava qualsevol professor que volia, de qualsevol nivell, fins i tot universitaris. De qualsevol nivell. Però el segon mòdul eren 60 hores de desenvolupament de les competències emocionals personals i el tercer mòdul era el desenvolupament d’aquestes competències emocionals o de la intel·ligència emocional a l’aula. Després, el quart, aquella persona que volgués ser educador d’educadors en educació emocional, no? Però el segon mòdul, quan en Goleman va venir a Sant Sebastià a clausurar el programa, que va durar quatre anys, ens va dir: “Aquest és el segon millor programa del món. I la clau està en el segon mòdul”, diu, “cosa que en la majoria dels llocs no es realitza”. És a dir, el professorat ha de treballar-se les seves pròpies competències emocionals perquè ens trobem moltes vegades que, si a ells els falta autocontrol, com poden ensenyar als alumnes a autocontrolar-se, no?

Teresa. I tant.

Begoña Ibarrola. Si els falta empatia, doncs, com poden ensenyar a fer que els alumnes siguin empàtics? Es pot, però és més difícil. I molts professors venien i ens deien: “Puc passar al tercer mòdul saltant-me el segon?”. I li dèiem: “No. No, ho sento”. És clar, eren 60 hores. Allò era un procés personal meravellós. I després ja, en el tercer mòdul infantil amb infantil, primària, primària, secundària, universitari. Perquè les dinàmiques i les pràctiques a l’aula eren totalment diferents.

Teresa. És clar.

Begoña Ibarrola. Res a veure. Llavors, en Goleman en el dinar va parlar amb nosaltres i ens va dir: “És que mai els professors, és a dir, gairebé mai volen treballar-se ells primer”. I vam estar parlant i vam dir: “És clar, però passa una cosa: en els programes de formació de professors, només la Universitat de la Laguna contempla l’educació emocional dels professors i el desenvolupament de competències. I només a Canàries, a la Comunitat de Canàries, hi ha una assignatura que es diu educació per a les emocions i la creativitat, educació emocional i per a la creativitat. Només hi ha una assignatura de lliure configuració que, si Madrid tria Robòtica i Canàries tria educació emocional, ja ens està donant pistes. Però què passa? Que els professors per si mateixos han demandat aquesta educació. Però el procés de formació en el professorat havia d’incorporar eines d’educació emocional perquè s’estan trobant amb problemes emocionals a l’aula que no saben com abordar. Perquè si no coneixen, per exemple, que si un alumne té por a les matemàtiques, i això és un exemple com molt comú, no? Quan un alumne té por de les matemàtiques i està a tercer o quart de primària, té una memòria emocional associativa. Perquè la memòria emocional és de caràcter associatiu. En la seva ment diu: “Matemàtiques, fracàs. Matemàtiques, suspens. Matemàtiques, dolor, patiment”. Llavors, perquè un professor entengui el que ha de fer perquè aquest alumne separi aquestes dues… Aquests dos conceptes: matemàtiques i patiment. I digui: “Matemàtiques, èxit. Matemàtiques, aprenc. Matemàtiques, aprovo”. Ha de saber com fer-ho. I això no s’ensenya a Magisteri. Els ensenyen metodologia, els ensenyen… I tots els professors que a mi, bé, si més no que han recorregut a mi o a en Bisquerra o a altres persones que donem formació en aquest camp, ens diuen: “És que no sabem què fer. És que sabem que hi ha un alumne amb ansietat i no sabem com abordar. És que hi ha ‘bullying’ a la meva classe, hi ha molta agressivitat, molta violència”. Llavors el que veuen és que, tan aviat com treballen ells amb els alumnes, el clima de l’aula canvia, augmenten els rendiments, disminueix l’ansietat, desapareixen els informes al cap d’estudis. No hi ha problemes de conducta. I diuen: “És que això és una meravella, per què no hem après abans?”. Bé, jo crec que hi ha una exigència per part del Ministeri d’Educació de considerar en els plans de formació de professorat el desenvolupament de competències emocionals personals i a l’aula. En els dos camps. Esperem que algun dia arribi.

Teresa. Bé, Begoña, ja per acabar, molt agraïda per aquesta xerrada, et volia fer una última pregunta. Segons la teva experiència, com t’agradaria que fos l’educació, no? Quina és l’escola que tu somies?

Begoña Ibarrola. És curiós, perquè a les cimeres de WISE de l’educació, que se celebren tots els anys, ens parlen de l’escola del futur i jo en alguns elements hi estic d’acord i ho comparteixo. Però jo realment somnio amb una escola, primer, inclusiva i que qualsevol persona del món hi pugui accedir, no? Accessible a tothom. Visqui on visqui, tingui la situació socioeconòmica que tingui. Una educació de qualitat. Que no dic de quantitat perquè confonem a vegades qualitat amb quantitat. I no es tracta ja en aquest moment que estem en aquest segle d’acumular coneixements, sinó de desenvolupar habilitats. M’imagino i somnio amb una educació sense assignatures. Una educació per projectes, per programes, per tasques on, per descomptat, els coneixements estiguin immersos i estiguin relacionats de forma transversal com, ara mateix, moltes escoles treballen en projectes diferents. On, coneixements matemàtics, amb coneixements lingüístics, amb coneixements artístics, van generant sinergies, perquè al final la vida no està compartimentada. La vida és dinàmica, fluida, intervenen diferents elements. També somnio amb una educació on no importi que alumnes de diferents edats estiguin junts. Perquè jo he vist el poder que té l’aprenentatge entre iguals i, quan en alguns col·legis, que jo els conec, treballen els de vuit anys amb els de sis, i els de vuit els ensenyen als de sis i els de sis aprenen dels de vuit, és meravellós.

Begoña Ibarrola. Per què? Perquè el professor del futur serà un acompanyant, un ‘coach’, un entrenador. No serà el que donarà informació. Facilitarà les vies perquè l’alumne trobi la informació i sigui significativa per a ell i la pugui comparar amb el seu dia a dia. Per tant, també somnio amb una educació molt respectuosa amb l’entorn. On, per exemple, es tinguin en compte els coneixements que la natura ens aporta. On hi hagi menys murs i més interacció amb el medi, que pot ser un medi natural o un mitjà social. El barri pot aportar moltes informacions a l’escola. On els murs no siguin murs, sinó que siguin membranes permeables com les de les nostres cèl·lules, on la gent de barri pugui entrar, on els nens puguin sortir. On hi hagi aquesta interconnexió entre adults que estan formant part d’una comunitat i aprenentatge. On no hi ha aquests límits tan rígids. També somnio amb escoles que estiguin obertes les 24 hores. Perquè em sembla que entrem en una etapa i en un món molt fluid, on l’educació ja no es dona a l’aula. L’educació és la vida. L’aprenentatge és la vida. Hi ha d’haver adults que acompanyin aquest procés d’aprenentatge i li donin uns continguts pertinents a l’alumne, és clar. Però jo entenc que, en aquesta educació, i sempre ho he somiat, eh. Com que m’heu deixat somiar, doncs somnio. A ningú se li podria donar un títol d'”has acabat l’educació obligatòria” sense fer uns mesos de col·laboració amb una ONG en un altre país del món. Sense una trobada amb una altra cultura, amb una altra realitat, amb un altre entorn. On puguis veure que tu estàs aportant als altres, però també rebis dels altres molta saviesa i molt coneixement en un altre entorn, no? O sigui, jo no concebo que a algú li donin el títol, “au, ja estàs preparat per sortir al món”, sense que coneguin realment altres mons, altres realitats. I hi ha alumnes que només coneixen la seva escola, el seu col·legi, la família, els amics, el seu barri. No han tingut una perspectiva més àmplia. Estem oberts al món. Hauran de treballar amb persones de diferents països, amb diferents visions de la realitat. Els equips seran a distància molts cops. Hauran de viatjar. No tindran una feina per a tota la vida. Tindran una mitjana de 20 treballs, és el que ens diuen. Per tant, tot el que afavoreixi l’educació, aquesta flexibilitat, aquesta obertura al món. I, per descomptat, una educació inclusiva, com he dit abans, però també respectuosa, igualitària i molt a l’abast de qualsevol persona. On la manca de recursos tecnològics no sigui un impediment per accedir al saber. I on, per descomptat, i això ho dic perquè em fa una mica de por cap a on anem: La tecnologia no sigui la reina de l’aula, sinó que siguin les relacions emocionals, afectives, la convivència. I que aprendre a ser sigui des del cor, no des d’una tablet.

Begoña Ibarrola. Bé, Begoña. Moltíssimes gràcies per aquesta xerrada. Ha estat un plaer ser aquí avui amb tu.

Begoña Ibarrola. Gràcies a tu, Teresa. Han estat preguntes molt interessants i m’has permès doncs aprofundir en aspectes que jo crec que poden ser importants. Moltes gràcies a tu també.