“La vida sempre val la pena”

Juan Carlos Unzué. Moltes gràcies. Soc en Joan Carles Unzué Labiano, natural de Pamplona, un noi de poble, d’un poblet que es diu Orcoyen, al costat de la ciutat. Cinquanta-quatre anys, el menor de sis germans: cinc nois i una noia. Casat amb la Maria, la meva xicota de tota la vida, que va aparèixer al meu poble als deu anys, i pares de tres fills: l’Aitor, en Jesús i la Maria, ja amb trenta, vint-i-vuit i vint-i-cinc anys. Una persona que ha gaudit molt de la seva vida, que té la sensació d’haver tingut, fins avui, una vida plena. Plena des del moment que jo recordo, perquè de nen era una persona molt activa, que curiosament no concorda gaire amb la professió i el rol que després vaig tenir al futbol com a porter, però després us explicaré per què crec que vaig començar a ser porter. He gaudit molt. A més, he gaudit molt d’una infantesa que jo crec que molta gent, i sobretot la gent de trenta-cinc o quaranta anys cap avall, no ha viscut en el sentit d’aquell gaudir del carrer en un poble amb tota la tranquil·litat per part dels nostres pares i, sobretot, convivint molt amb els meus amics, amb la gent més propera del poble. I com us deia, molt actiu. De fet, possiblement dec ser l’únic porter de futbol a qui li agradava córrer.

Juan Carlos Unzué. O sigui que dins dels “rars”, que ens diuen una mica als porters, jo era el rar dins dels rars. Aleshores imagineu-vos quin còctel, no? I per què en un moment donat vaig decidir ser porter? Doncs perquè jo volia jugar amb els meus germans i els meus germans eren grans. A més, l’anterior a mi té sis anys més que jo. Quan tenia set, vuit o nou anys, ells ja eren adolescents, amb catorze, quinze anys, i jo volia jugar amb ells. Aleshores l’únic lloc en el qual em donaven possibilitat de jugar amb ells era a la porteria. Aquest crec que va ser el motiu pel qual vaig començar a practicar aquest lloc. Després he tingut la sort també d’haver-m’hi dedicat perquè, malgrat que vaig jugar fins als quinze anys, alternant porteria i jugador de camp, crec que vaig triar el rol per al qual realment estava més capacitat. Vaig fer del meu ‘hobby’ la meva professió, vaig jugar durant disset anys a Primera Divisió, a l’Osasuna, l’equip de la meva terra, en el qual vaig debutar i en el qual vaig jugar també el meu darrer partit. Les meves dues primeres temporades van ser a Pamplona, a l’Osasuna, i les meves dues últimes temporades vaig tornar a la meva terra a gaudir amb la meva gent. Entremig, vaig estar dos anys al Futbol Club Barcelona, vaig estar set anys al Sevilla, dos anys al Tenerife i dos anys a l’Oviedo. Sense haver de descansar i com qualsevol altre dels estius, amb les vacances normals, vaig passar de ser porter a ser entrenador de porters. El 2003 em retiro, amb trenta-sis anys, a l’Osasuna, com us deia, i allà comença la meva carrera com a entrenador de porters, al Futbol Club Barcelona.

Juan Carlos Unzué. La meva primera intenció era haver creat en aquella època una escola de futbol per a nens, però la meva vida, o aquesta decisió, em va portar a seguir treballant en el futbol professional, cosa que va fer també que continuessin apareixent les ganes i la motivació per ser un dia entrenador. El que passa és que vaig ser entrenador després de ser entrenador de porters. La meva primera experiència va ser a Sòria, el 2010, com a entrenador del Numància a Segona Divisió, i després vaig tornar a ser, durant quatre anys, segon entrenador, un altre rol nou per a mi, i vaig acabar amb les meves dues últimes experiències com a entrenador a Girona i al Celta de Vigo. Al Girona, a Segona Divisió i al Celta de Vigo, a Primera Divisió. I aquesta és la que ha estat la meva vida. A través, com veieu, de l’esport, del futbol, he pogut gaudir moltíssim i també superar moltes frustracions que m’han fet més capaç. Aquesta és la sensació que tinc. Des de fa ja gairebé dos anys i mig vaig ser diagnosticat amb Esclerosi Lateral Amiotròfica, més coneguda com a ELA, una malaltia neurodegenerativa en aquests moments encara sense cura i amb una esperança de vida d’entre tres i cinc anys. Aleshores, bé, no va ser un moment fàcil, però el que sí que vaig decidir és que a la meva vida li donaria un sentit diferent del que li havia donat els anys anteriors. I per què?

Juan Carlos Unzué. Primer, perquè em trobava fort mentalment, perquè creia que el missatge que podia transmetre era un missatge positiu. A més, estàvem en temps de pandèmia. Com per venir jo amb una altra preocupació més com una cosa negativa. I sobretot ho vaig fer perquè per al primer per a qui havia estat invisible aquesta malaltia havia estat per a mi. Aleshores, vaig pensar: “Bé, potser en haver estat un personatge públic, tindré un altaveu una mica més gran perquè els mitjans en un moment donat em donin la possibilitat o un espai per explicar què és la malaltia”. I així ha estat. Vaig fer oficial, o públic, el meu diagnòstic el 18 de juny de 2020 i aquí segueixo amb la intenció i donant sentit a la meva vida visibilitzant, informant la gent, a vosaltres, sobre de què es tracta aquesta malaltia, de quines conseqüències té i, sobretot, en quina situació estan la majoria dels afectats d’ELA al nostre país. Aquesta és la meva manera de donar sentit a la meva vida avui dia i us puc assegurar que m’està donant tantes o més satisfaccions que les que vaig tenir a la meva època com a esportista.

Fernando. Hola, Juan Carlos. Soc en Fernando. Just el que acabes de comentar dels teus inicis és una cosa que jo recordo de la infantesa: anaves a fer el partidet i ningú es volia posar de porter. És veritat que es diu que els porters sou uns jugadors de futbol molt especials perquè potser un dels factors és que passeu molt de temps sols. Quines lliçons com a porter de futbol t’has endut per a la vida?

Juan Carlos Unzué. Bé, primer et vull dir que a nivell tècnic jo crec que el lloc de porter ha tingut una evolució, com el futbol en si, molt gran. Però potser, des del meu punt de vista, el lloc de porter ha estat el que més ha canviat. Aquesta sensació que teníem, quan jo era jove, de soledat, de ser-hi per aturar l’ocasió o la rematada final que podia fer en un moment donat un rival. Jo crec que això ha evolucionat i ha fet que nosaltres no tinguem aquesta sensació d’estar tan sols, sinó d’estar més involucrats amb el propi joc perquè ja no només hem de parar, sinó que hem de donar continuïtat al joc. Normalment, hem de jugar amb relació al joc i això fa i complica sens dubte la tasca del porter. Jo tinc molt clar que avui és molt més difícil ser porter de futbol que fa quinze o vint anys. O trenta anys, quan jo hi jugava. Quines lliçons o què n’he après? El primer, el que t’exigeix aquest lloc, com en general qualsevol al futbol o a l’esport, és tenir caràcter, ser molt resilient; ser capaç, diria jo, de conviure amb l’error, perquè a tots els llocs en un camp de futbol has d’aprendre a conviure amb l’error, però normalment l’error del porter té més transcendència. Moltes vegades sol ser un gol en contra. Aleshores la sensació de sentir-te responsable d’aquest gol és molt més gran, jo crec, que la que sent un futbolista del mateix equip, un company teu d’equip.

Juan Carlos Unzué. Aleshores, bé, jo crec que aquests serien alguns dels adjectius i dels valors que jo he pogut aprendre a conseqüència d’haver estat porter.

Bárbara. Hola, Juan Carlos, em dic Bárbara i soc professora. Et volia preguntar quines qualitats consideres tu que ha de tenir un bon entrenador i, en aquest sentit, quins han pogut ser els teus mestres o referents.

Juan Carlos Unzué. Doncs n’he tingut molts i molt bons, a més. Ja no només a la meva carrera com a futbolista, sinó després formant part dels ‘staff’ en els quals hem compartit feina. A més, hi ha una cosa que em fa sentir un privilegiat i és que, a més de tenir-ne molts de molt bons, entre ells hi havia moltes diferències. Aleshores jo crec que he tingut la possibilitat, i he intentat fer-ho, de recollir o d’interioritzar punts de vista i conceptes i idees de joc molt diferents. Més enllà fins i tot de la capacitat per gestionar un vestidor. Però per posar noms, i no em podré quedar amb un, a la meva època de jugador jo crec que el primer que em va marcar molt clarament va ser en Johan Cruyff, que a més va ser una mica l’entrenador o la persona per qui jo vaig acabar signant amb el Futbol Club Barcelona, amb vint-i-un anys. Però, curiosament, després no vaig tenir continuïtat perquè tenia un company que en aquell moment era molt més estable, era millor porter que jo i, sobretot, ja tenia una edat més gran. Jo tenia vint-i-un anys. Ell en tenia vint-i-set, més o menys. Era l’Andoni Zubizarreta, que era el porter en aquell moment de la selecció espanyola també i porter titular l’any anterior a arribar jo. Jo vaig poder aprendre molt d’en Johan perquè ell era una persona que ens va transmetre una idea de joc totalment transgressora per a aquella època. Ens va marcar, jo crec, a tots els jugadors que va tenir a càrrec seu.

Juan Carlos Unzué. Després vaig tenir la sort de passar, com dic, gairebé del dia a la nit, o de la nit al dia… Perquè el 92, dos anys després, a Sevilla, vaig tenir d’entrenador en Carlos Salvador Bilardo, que havia estat campió del món amb Argentina i que tenia una manera de veure el futbol totalment diferent. Aleshores, aquesta sensació d’haver pogut aglutinar i poder recollir totes aquestes idees molt vàlides i fins i tot, després he pogut comprovar, capaces d’entrellaçar-se i de barrejar-se em va fer sentir un privilegiat. Després vaig tenir un altre entrenador que em va marcar molt i em va ajudar molt, que va ser en Luis Aragonés. En Luis Aragonés, el coneixeu, a banda de tota la seva carrera com a futbolista i com a entrenador, va ser, jo crec, el seleccionador que va posar la base dels èxits, dels millors èxits, que ha tingut la nostra selecció i, a més, amb un detall que per mi té molt valor: la humilitat que jo crec que ell va tenir per portar aquesta selecció, aquests jugadors, els millors jugadors que hi havia en el moment, però que es caracteritzaven més per desenvolupar un tipus de futbol que ell, normalment com a entrenador, no havia desenvolupat. Aleshores, va tenir la humilitat per dir: “Aquests són els millors i jo els he de donar la confiança perquè desenvolupin aquest tipus de futbol”. I aquesta mena de futbol és la que ens ha portat a tenir aquests èxits mundials. Després, a la meva època com a part d’un staff tècnic vaig tenir la gran sort de compartir experiències amb en Luis Enrique, que és íntim amic meu, actual seleccionador, i amb en Pep Guardiola.

Juan Carlos Unzué. A ells m’hi uneix, evidentment, una gran amistat. M’han ensenyat molt. He pogut aprendre, com us deia, molt en relació amb el joc, la tàctica… També personalment, evidentment. A mi em va marcar molt en l’àmbit personal en Frank Rijkaard, que va ser l’entrenador amb qui vaig conviure durant cinc anys, la meva primera experiència com a entrenador de porters, i va ser una persona que va condicionar molt fins i tot la meva manera de ser. I m’explico: curiosament, jo el veia actuar a ell i ell era molt observador, era més aviat callat. Jo era justament el contrari: superactiu i parlador. El veia actuar i el que em transmetia era que això que feia ell, la manera com ho feia, m’agradava. Aleshores, evidentment, jo no he volgut en cap moment, perquè hagués estat un error, ser en Frank Rijkaard, però sí que va condicionar la meva manera de ser. Fins i tot la meva dona m’ho deia de vegades. Em va fer més reflexiu, em va fer una persona una mica més tranquil·la, més pacient i crec que això em va ajudar moltíssim a la meva vida esportiva posterior. Aleshores li estic molt agraït perquè a més va ser un ‘feeling’ mutu des del primer dia que ens vam conèixer. Jo diria que aquests són una mica els que m’han marcat més en tota la meva carrera.

Miguel Ángel. Hola, Juan Carlos. Em dic Miguel Ángel. Acabes d’anomenar uns entrenadors mítics del futbol espanyol, però també has jugat amb jugadors que són figures internacionals, com en Maradona i en Ronaldinho. Com han influït personalment aquests jugadors? Com t’han influït?

Juan Carlos Unzué. Doncs, a veure, potser m’ha influït o em va impactar més tenir, per exemple, en Maradona. Al final en Maradona el vaig tenir en el mateix rol, com a company, com a part de l’equip. A en Ronaldinho o a en Leo Messi ja els he tingut des d’una perspectiva una mica diferent, però també n’he pogut gaudir molt i aprendre també. I amb en Maradona a mi m’agrada explicar alguna anècdota, perquè allò que a nosaltres, i parlo en nom de tots els meus companys i estic segur que tots estan d’acord amb mi, ens va marcar moltíssim la seva proximitat. És possible que la imatge que hi ha externa d’en Diego Armando Maradona futbolístic, número u del món en aquest esport, sigui d’una persona no gaire estable que ha comès molts errors, i ell era conscient d’aquells errors que cometia. I us explicaré una història que he fet pública en algun moment. A mi hi ha dues coses que em van marcar: la primera, només arribar, és que al segon dia coneixia i recordava els noms de totes les persones que tenia a prop del vestidor. Però ja no parlo dels companys, parlo de l’assistent, parlo del massatgista, parlo del jardiner. Aleshores a mi, que em costa tant memoritzar els noms, em semblava com un… “Ostres!”. És una sensació… Al final et crida pel teu nom algú, a més, com en Diego Armando Maradona i t’impacta. Dius: “Ostres, aquest paio s’està ocupant de mi, s’ha preocupat, sap com em dic”. A mi això em demostra proximitat i crec que ell era molt, molt proper.

Juan Carlos Unzué. I després, la segona anècdota que acostumo a explicar és que en la majoria dels viatges… En aquella època no es viatjava en xàrter, normalment viatgem el dia d’abans. A la majoria dels partits ens havíem de quedar a dormir o bé al lloc on havíem jugat, o bé a Madrid per fer l’escala o agafar l’avió a Sevilla l’endemà. Recordo que amb en Diego Armando Maradona, on podies sortir perquè no et coneguessin? Aleshores les festes, entre cometes, les fèiem a l’habitació, en aquella època. Era després dels partits. Normalment, als esportistes després dels partits ens costa descansar. En el meu cas, perquè ja ho havia fet moltes hores abans del partit, no tenia cap problema, i estàs amb l’estrès, amb la sensació encara d’estar al partit. Aleshores ens ajuntàvem a l’habitació i us puc dir que, en aquell moment, que anaven convocats setze jugadors, moltes vegades érem catorze, quinze, i jo diria que en algun viatge vam estar els setze companys allà amb ell. Imagineu-vos, el cosíem a preguntes de tota mena, no només futbolístiques, sinó personals, i ell ens contestava absolutament a tot. I sobretot en aquestes personals ell normalment solia acabar dient: “Us explico això perquè jo sé que he comès l’error i com us tinc afecte, no vull que cometeu els mateixos errors que jo he comès”. Aleshores, quan escoltes això assegut allà, que t’ho diu en Diego Armando Maradona, doncs imagineu-vos si era com per impactar o no.

Juan Carlos Unzué. Aleshores jo el que tinc clar, i evidentment no estic d’acord amb coses que ell ha fet abans o després… Però el que sí que tinc claríssim és que era una persona amb un cor enorme, enorme, i el que vaig poder confirmar en aquell moment, i després amb en Leo Messi també, és que és molt difícil, molt difícil, ser el número u d’un esport com el futbol, amb tota la pressió que comporta. No ser jugador professional, no, no. El número u. Era molt difícil ser en Diego Armando Maradona, és molt difícil ser en Leo Messi. Aleshores moltes vegades jo crec que tendim a enjudiciar molt ràpidament les persones, moltes vegades sense conèixer-les i ens costa molt posar-nos al seu lloc, tenir una mica d’empatia. Jo, en aquest sentit, ja et dic, el record que tinc d’en Diego és fantàstic. En Ronaldinho era un caràcter fantàstic. De fet, jo acostumo a explicar que en Ronaldinho va canviar ja no els resultats del Barça… En aquell 2003, quan vam arribar, era un Barça en pura depressió, una mica semblant a la situació actual, també amb molts problemes econòmics, en aquell moment. I ell va canviar l’alegria del culer, de l’aficionat del Barça, perquè sempre estava amb els seus gestos i el que generava ell, allò que transmetia ell… No us podeu imaginar de quina manera al vestidor era alegria, era gaudir. I, curiosament, quan tu ets capaç de gaudir en un terreny de joc és quan t’acostes per poder donar el teu millor rendiment, el teu millor nivell. I ell va aconseguir això amb la seva manera de fer. Amb la seva actitud va aconseguir que el vestidor, que el culer, estigués novament molt orgullós del seu equip, dels resultats i, a més, de com s’aconseguien.

Juan Carlos Unzué. I després jo dic que a en Leo Messi el valorarem just el dia que ell deixi el futbol i ja no estigui competint, perquè llavors és quan valorarem, des del meu punt de vista, com n’és de difícil ja no només de ser el número u del món, sinó de ser-ho pràcticament durant tota la teva carrera. És a dir, l’ambició que s’ha de tenir és enorme. Jo estic segur que ell ha passat moments de frustració enormes al nivell del que és el número u. Ha gaudit molt, però estic segur que també ha tingut moltes frustracions. I aquesta capacitat per mantenir-te sent el número u del món jo crec que requereix una ambició que no només l’has de tenir el dia del partit. No, això és una cosa que has d’interioritzar, i s’interioritzen les coses quan les fas de manera habitual. Llavors jo sempre he dit que m’he sentit un privilegiat perquè vosaltres com a espectadors heu pogut gaudir d’en Leo Messi als partits, però jo ho he pogut gaudir als partits i al dia a dia en cadascun dels entrenaments.

Aitor. Hola, Juan Carlos, em dic Aitor. Avui dia, cada cop es parla més de la salut mental i, afortunadament, està més en boca de tots. Fa poc vas tenir una xerrada amb jugadors de l’Osasuna en què els convidaves a aprendre a demanar ajuda quan la necessitessin. Per què creus que això és tan important?

Juan Carlos Unzué. Doncs crec que primer és molt important perquè amb això va la nostra salut i jo els ho vaig transmetre d’aquesta manera perquè en el fons jo he viscut situacions personals on m’ha costat mostrar aquesta feblesa, i he pogut comprovar que, quan he estat capaç de tenir prou humilitat per mostrar aquesta debilitat, només el fet de transmetre-ho m’ha ajudat molt i, a més, després el que m’ha ajudat és que he trobat gent al voltant que em volia donar un cop de mà i que m’ha donat la possibilitat de solucionar aquest problema. Llavors jo acostumo a explicar que jo estic encantat amb l’educació que hem tingut dels nostres pares, però jo crec que en aquest aspecte la sensació que jo he tingut a casa és que sobretot els homes de la casa, i torno a repetir que érem cinc germans i una germana, com que no ens podíem queixar. Com que sempre s’havia d’estar fort. I, d’una banda, està molt bé transmetre això. “S’ha de ser fort, s’ha de ser fort”. Ja, s’ha de ser fort, s’ha de ser fort, però hi ha moments a la vida en què apareixen situacions que no som capaços de resoldre. Aleshores, si no tenim la humilitat per mostrar-ho, per transmetre-ho a algú, entrem en un bucle fins al fons del mar. Aleshores jo crec que s’ha d’explicar, s’ha de perdre aquesta por o aquest temor. Perquè, a més, jo ho he pogut comprovar, tots tenim una persona de confiança per explicar-li un problema greu i, a més, tenim molta més gent al voltant que ens vol donar un cop de mà que la que moltes vegades pensem.

Juan Carlos Unzué. I us posaré fins i tot un exemple, el que més em va marcar en aquest sentit: jo el 2010 abans us he comentat que vaig tenir la meva primera experiència com a primer entrenador. Jo tenia ja disset anys d’experiència com a porter, set anys com a entrenador de porters, o sigui que ja portava al futbol uns quants anys i unes quantes vivències superades, moltes frustracions… També gaudits molts èxits. Però jo vaig arribar a Sòria, al Numància, la meva primera vegada com a primer entrenador, el líder d’un equip, i jo vaig sentir, com a conseqüència també del fet que els primers quatre partits els vam perdre, un bloqueig i una sensació que jo no reconeixia. Aleshores, què m’està passant? Com puc solucionar això? Jo no soc capaç de trobar la solució, sobretot la meva solució interna. Com us he comentat, has de transmetre una cosa positiva, i més quan has perdut els partits. Cal generar aquest canvi de dinàmica. I llavors em vaig adonar que ho havia de fer saber a algú. I des d’allà, al mig de Sòria, amb una mica de fred, al mes de setembre, vaig decidir trucar la meva dona. Ella té una gran capacitat per escoltar. Em vaig sentir escoltat. Li vaig explicar exactament el que sentia i us podeu creure que en el moment que vaig penjar el telèfon la sensació d’alleujament va ser enorme. Posteriorment, el que vaig decidir a conseqüència de sentir això, va ser:

Juan Carlos Unzué. “Ostres, els preguntaré a amics meus que ja han passat per aquest rol o per aquest moment”. I me’n recordo que vaig trucar a en Luis Enrique, que llavors estava d’entrenador al Barça B, vaig trucar a en Pep Guardiola i vaig trucar a l’Eusebio Sacristán, tres companys meus, havíem treballat junts. I recordo que en Luis Enrique em va dir: “Tu m’estàs parlant de quatre derrotes”. Diu: “En la meva primera experiència com a entrenador al Barça B, a la jornada onze anàvem penúltims. Aleshores, què m’estàs explicant?”. M’entens? Dic: “D’acord, ja em quedo una mica més tranquil”. Vaig trucar a en Pep Guardiola, li vaig explicar la història de nou i em va dir: “I tu què et creus? Original, no? A veure si et sembla que ets l’únic que hi ha passat”. I me’n recordo que l’Eusebio em va donar una idea: en una situació relativament semblant ell el que havia fet és ja no només mostrar a algú aquesta feblesa o aquests dubtes, sinó que ho havia fet amb els capitans de l’equip. Els havia ajuntat un dia i els ho havia explicat. I sobretot els havia preguntat com se sentien ells també en aquesta situació de feblesa o de desconfiança pels resultats. I ho vaig fer. Ho vaig fer de la mateixa manera que m’ho va transmetre. Ho vaig fer amb els capitans del Numància en aquell moment. I el que vaig trobar és això: que tu t’obres cap a ells i ells també em van explicar quines eren les seves sensacions. I no és casualitat, no crec en casualitats, que a partir d’aquell dia els resultats van començar a millorar.

Juan Carlos Unzué. Llavors jo torno a animar a totes les persones que, sobretot si tenen un problema greu en el qual se senten bloquejats i tenen la sensació de no ser capaços de superar-ho, ho facin saber a algú.

Ana. Hola, Juan Carlos. Em dic Ana. Soc mare de dos nens adolescents i he llegit al teu llibre que la teva filla Maria et pren com a referent de com afrontes la malaltia i això l’ajuda en els seus dies de baixada. Quin missatge t’agradaria transmetre a tots els joves que ens estan veient en aquest moment?

Juan Carlos Unzué. Doncs el primer que els diria és que siguin optimistes, que la vida és meravellosa. Cal viure-la i, a més a més, viure-la amb passió. Jo crec que això és important. En aquestes edats crec que és important també practicar esport. A mi m’ha ajudat molt. Jo crec que l’esport, arribis després a ser professional o no arribis a ser-ho, et fa adquirir una sèrie de valors que t’aniran bé, que a mi m’han vingut molt bé per a la resta de la meva vida i que moltes vegades els adquireixes de forma inconscient. Aleshores jo crec que, avui en dia, que hi ha molta tecnologia, que hi ha una tendència a estar una mica més passius, a no activar-nos tant i a no fer gaire esport, jo els animaria a practicar esport. Jo estic encantat d’haver practicat també l’esport col·lectiu, perquè jo crec que al què m’ha ajudat, com us deia, és a ser molt més empàtic. Com a porter, imagineu-vos adonar-te el primer dia que sol no vas enlloc, que necessites els companys i, és clar, si els necessites, has d’ocupar-te i preocupar-te per ells en un moment donat. Aleshores es generen una sèrie de valors que després són importantíssims per a la resta de les nostres vides. I sobretot en aquestes edats cal normalitzar que a la vida apareixeran moments de tota mena i que no només es gaudeix i es millora amb els bons, amb aquests moments fantàstics que tots tenim per mil raons.

Juan Carlos Unzué. Jo tinc la sensació que he millorat més a través de les derrotes i de les dificultats que dels èxits. Aleshores cal normalitzar que a la vida apareixeran aquests moments difícils i que el fet que apareguin i arribin al que ens ha d’animar és a intentar superar-los. Si ets capaç de superar aquests moments, el que et sents és més capaç. Millores com a persona i, en definitiva, això és el que volem tots. Aleshores que no pensin que la vida és meravellosa i que tot serà fantàstic. No, és part dels moments de dificultat. I com deia un polític, ara no me’n recordo del nom, uruguaià… Li he sentit alguna vegada: la vida es tracta de caure i aixecar-se, de caure i aixecar-se i a vegades tornar a començar, tornar-ho a intentar, perquè, en definitiva, i jo ho dic per experiència personal, un es queda molt més tranquil quan mira enrere i té la sensació de, a mi em genera tranquil·litat, haver-ho intentat. Molt més que de sentir allò… O fer-te aquesta pregunta: “I si hagués fet això? I si hagués fet allò?”. S’ha d’intentar, aquests projectes que tenim en un moment al nostre cap, dur-los a terme. Evidentment, assumint després la responsabilitat. Si surten bé, gaudir-ne, però si no surten bé, assumir la responsabilitat que tu ets partícip. Això t’ajudarà, torno a repetir, a créixer com a persona.

Eduardo. Hola, Juan Carlos. Soc l’Eduardo. Jo et volia preguntar per la valentia. Estem en la societat de la immediatesa i segurament ens costa ara mateix una mica lluitar pels nostres somnis. Aleshores et volia preguntar com d’important per a tu és aquesta valentia.

Juan Carlos Unzué. Vital i jo crec que imprescindible. Com us deia abans, perquè sent valent, sent atrevit, jo almenys, en la situació en què estic, estic més tranquil. Miro enrere i estic més tranquil. Aleshores jo crec que és important dur a terme aquests projectes, no quedar-se amb el dubte de si podré, si no podré. Aquestes pors, aquests temors, acaben desapareixent quan ho intentes. I moltes vegades jo crec que no som conscients de la capacitat que tenim, de la capacitat de vegades d’adaptació i de vegades també del nostre coneixement o la nostra capacitat per tirar endavant alguna cosa interessant. Aleshores torno a repetir que crec que és important tenir aquesta tranquil·litat, ser valent, atrevit. A mi ser valent i atrevit m’ha ajudat molt a, des de molt jove, treure’m certes pors. Aquesta por de la incertesa, dels canvis que normalment ens solen condicionar una mica l’inici o la decisió mateixa. Aleshores, és clar, jo, com heu sentit a l’inici, he viscut a set, vuit, nou ciutats diferents, amb el què això comporta. És veritat que potser perds un punt de la teva arrel, però jo crec que compensa perquè tu acabes adquirint una ment molt més oberta i, sobretot, et dona la possibilitat de conèixer, fins i tot dins del mateix país, com jo m’he mogut, cultures i gent molt diferent.

Juan Carlos Unzué. Aleshores aquests canvis, aquesta incertesa, jo crec que és normal. Cal normalitzar que hi són, que et generaran un estrès, però en definitiva és el que ens dona la possibilitat, des del meu punt de vista, de millorar. I respecte una mica a la immediatesa, sí, hem generat una societat que va a un ritme vertiginós i jo és veritat que ara he passat d’aquest ritme vertiginós a una calma, encara que no aquests dies, més aviat també exagerada. Aleshores jo crec que aquí hi ha un punt intermedi, jo crec que moltes vegades si… Jo crec que els pares i la nostra generació, sobretot, el que hem intentat amb els nostres fills és que pateixin el mínim possible, donar-los moltes vegades tot el que ens demanen. Jo crec que estem en una societat, estem en un país, on en els darrers quaranta anys en moltes famílies s’ha sentit una progressió de menys a més. Hem estat més capaços, hem tingut millors condicions i hem tractat, als nostres fills, de donar-los el millor. I de vegades jo crec que potser no hem encertat. Potser ens hem equivocat en donar-los tot excessivament ràpid, sense donar la sensació que tot a la vida costa. És més, jo crec, o soc dels que pensa, que el que costa, el que realment comporta una dificultat, t’exigeix, et fa més capaç, et fa millor com a persona. Aleshores, que no tot a la vida apareixerà a la primera. Que tinguin la tranquil·litat i sobretot la perseverança per tornar-ho a intentar si no surt a la primera i si no et donen o aconsegueixes això de manera immediata.

Fernando. Hola, Juan Carlos. Soc en Fernando. A mi m’agradaria que ens expliquessis una mica què vols dir amb una expressió que t’hem sentit alguna vegada. Això d’aquest “egoisme altruista” què vol dir?

Juan Carlos Unzué. Bé, aquesta és una expressió que va utilitzar una amiga psicòloga, l’Inma Puig, a l’època d’en Frank Rijkaard, de qui hem parlat abans. Fèiem una feina amb ella, amb una tècnica una mica nova en aquell moment, i vam estar durant cinc anys, els cinc anys que va estar en Frank treballant amb ella. Tot parteix d’un dia que jo li explico una reflexió que tenia al cap: que curiosament a l’equip en què jo més estimat m’havia sentit pels companys de vestuari, companys d’equip, era l’Oviedo, que era l’equip on menys minuts havia jugat. Aleshores, és clar, això ja condicionava la reflexió, no? I ells no m’estimaven potser com en altres llocs on he tingut continuïtat i on he jugat habitualment perquè en un moment fes un parell de parades i guanyéssim un partit, sinó que em mostraven aquest afecte, aquest respecte per allò que jo feia sense jugar i sobretot aquests dies de partit. Perquè, al final, quan tu estàs en un vestidor, o formes part d’un vestuari de dilluns a dissabte, normalment, o, si parlem de partits, de diumenge a diumenge, tu te’n sents un més, hagis jugat o no el dia anterior. Tu al final ets per a l’entrenador un jugador més i tu estàs lluitant per demostrar-li que el diumenge pots jugar. Però, és clar, arriba diumenge i l’entrenador no pot posar tothom, només en pot posar onze. I en aquell moment, l’escollit era l’Esteban, que era el meu company de lloc, i jo anava a la banqueta. Aleshores li explicava a l’Inma. Li dic: “Jo el que tractava aquell dia de partit era sentir-me útil, sentir-me partícip, estar involucrat en l’equip, malgrat que l’entrenador no em donava la possibilitat de demostrar-ho en el terreny de joc. Aleshores, què podia fer? Doncs donar un cop de mà als meus companys”.

Juan Carlos Unzué. En aquell moment, jo era un jugador veterà, tenia trenta-quatre anys. Hi havia molts nois joves a l’equip i jo el que tractava abans del partit era a un, animar-lo; a un altre, collar-lo una mica més, depenent una mica del que necessitava cadascú. I jo crec que ells van captar aquesta manera de fer meva. I, és clar, ella em diu: “Sí, sí, és clar que tu estàs…”. Tot parteix d’aquest ego que té l’ésser humà, per a mi molt gran, però en el fons, en aquest cas, tu el que estàs aconseguint és que l’altra part se senti bé, se’n senti beneficiada. “Aquest és l’egoisme que hauríem de generar”, em va dir així. I el va anomenar “egoisme altruista”, l’egoisme en què les dues parts, tant el que transmet com el que rep aquesta informació, se’n senten beneficiades. Aleshores aquest és una mica l’inici o la base d’aquesta expressió. I torno a repetir, ara, per exemple, jo estic sentint més o menys una cosa semblant en una altra faceta, d’una altra manera. Jo ara tinc molt contacte amb companys de malaltia i com que jo em trobo fort mentalment i alguns han demanat que els agradaria conèixer-me i passar una estona junts, en alguns casos he anat a casa i els he conegut. És cert que tu vas allà per ajudar i per donar alguna cosa, però és que quan surto d’aquella casa d’aquell company, que a més en aquest cas parlaré d’un que es diu Jordi Sabaté,

Juan Carlos Unzué. que ja està en una fase de la malaltia en què té feta la traqueotomia, es comunica a través dels iris i una pantalla… Una fase molt avançada de la malaltia. És clar, quan surto de casa seva la sensació que tinc és que m’inspira, em sento més fort. I per què? Doncs perquè, en definitiva, m’està demostrant que en una fase molt més complicada de la malaltia, i més avançada, es pot viure amb un somriure. Aquesta que jo tinc avui, però que potser no sé si seré capaç de tenir. Aleshores, quan el veig a ell dic: “Jo també seré capaç”. Aleshores m’inspiren, aquesta és la realitat. Aleshores torna aquí a aparèixer l’egoisme altruista: de sobte tu vas creient que estàs donant alguna cosa i curiosament acabes rebent de forma multiplicada.

César. Hola, Juan Carlos. Em dic César, soc professor d’una escola, de secundària, i m’agradaria demanar-te un favor: que per un moment t’imaginessis que ets professor a una escola i estàs en una classe amb trenta xavals de quinze anys i que un et pregunta pel sentit de la vida. Què li contestaries?

Juan Carlos. Doncs que és imprescindible que donem, d’una manera o d’una altra, sentit a les nostres vides. Hi ha moltíssimes, hi ha milions de maneres de poder-ho fer. Jo crec que l’ésser humà necessita sentir-se útil i tu et sents útil quan dones sentit a la teva vida. Jo crec que amb nois joves també és important que ells captin, que ells reconeguin en què són bons, perquè tots tenim algun talent. Aleshores, si és possible, que es dediquin o que tractin de demostrar aquest talent la quantitat més gran de vegades possible, perquè d’aquesta manera li estaran donant sentit a la seva vida. Aleshores jo tinc la sensació, per la meva pròpia experiència, que durant cinquanta-tres anys jo he donat sentit a la meva vida d’una manera, que és a través de l’esport, a través del futbol, però, a conseqüència de tenir ELA i de tenir una limitació física ja en aquests moments, evidentment la meva vida ha d’anar a un altre ritme i en un moment donat vaig decidir que volia donar sentit a la meva vida d’una altra manera. En aquest cas és informar, fer saber a la gent de què es tracta aquesta malaltia, de quines conseqüències té i, sobretot, a l’inici ho deia, en quina situació estan la majoria dels companys d’equip. Aleshores jo el que sento és que aquesta forma de donar-li sentit, molt diferent de la que havia fet la resta de la meva vida, també em produeix tanta o més satisfacció que la que va produir l’esport en aquells cinquanta-tres anys.

Juan Carlos Unzué. Aleshores, torno a repetir, jo crec que han d’intentar trobar primer aquest talent, en què són bons. També gosaria dir-los que no sempre a la vida faràs coses que t’agraden, que de vegades s’ha de fer alguna cosa que no agrada tant per, en un moment donat, aconseguir el que vols. Però, sobretot, això: el sentit de la vida el trobaran si veritablement també es preocupen dels altres. Quan ets jove, jo crec que tots sentim que com que ens fa molta més il·lusió rebre. Estàs més pendent de què et donaran. Estàs pensant sempre moltes vegades en allò material i, a mesura que anem complint anys, jo crec que ens anem adonant que ens dona també molta alegria i molta satisfacció ajudar i donar. Aleshores jo us puc assegurar que estic feliç en aquests moments, que la meva vida segueix sent plena ara com ara, com a títol el llibre que he escrit. Plena perquè en el fons aquest donar i ajudar, com dèiem abans, m’està donant la possibilitat de rebre. A més, de rebre no alguna cosa material, sinó una mica més profunda, una mica més propera a les emocions, a sentiments, i això no es paga amb diners. Aleshores cal animar-los que trobin aquest sentit a la seva vida, d’una manera o d’una altra. I si ho fan pensant en els altres, sent una mica empàtics, segur que trobaran una satisfacció enorme com més aviat millor.

Juan Carlos Unzué. Hola, Juan Carlos. Soc el Fernando i et volia demanar consell sobre quin esport practicar perquè jo quan era més petit practicava molts esports alhora, però ara amb els estudis no puc fer tants esports. Aleshores, el consell que em donaries tu.

Juan Carlos Unzué. Doncs, a veure, primer, la paraula “consell” no m’agrada gaire. El que sí que et donaria una mica és la meva opinió i tant de bo que et faci reflexionar. A veure, jo crec que això que has fet i que has explicat em sembla fantàstic. Jo crec que, de fet, en algunes comunitats al nostre país es fa, crec que al País Basc, que fins als deu o onze anys no deixen que només practiquis un esport, sobretot a nivell escolar. Aleshores, crec que és molt interessant que en aquelles edats on un va creixent i s’està fent com a persona en tots els aspectes, entre aquests sis i set anys i els onze, dotze, tretze anys, jo crec que és molt bo practicar diferents esports perquè això et dona la possibilitat primer d’adquirir una sèrie d’habilitats més grans i després, sobretot, també t’ajudarà a percebre en un moment donat què t’agrada més, en què ets millor. Va en relació una mica amb el talent de què hem parlat abans. Que tu decideixis potser anar per aquest esport on tu et sents més capaç, on tu et sents més talentós. I al que sí que t’animo és a què no ho deixis, com hem parlat, que segueixis practicant aquest esport, perquè adquiriràs una sèrie de valors que t’ajudaran després per a la resta de la teva vida. I tant de bo que puguis fer de l’esport la teva professió. M’imagino que estaries encantat d’això també en un moment donat, però si no passa això, perquè al final som minoria els que podem fer del nostre ‘hobby’ la nostra professió, valdrà la pena segur practicar-ho.

Pablo. Hola, Juan Carlos, soc en Pablo. Has explicat abans que fa dos anys et diagnostiquen d’ELA i entenc que això va ser un canvi per a tu personalment, però entenc que també per a la teva família. M’agradaria saber com t’està donant suport la teva família i el teu entorn en tot el procés de la malaltia que entenc que per a ells tampoc no deu ser fàcil.

Juan Carlos Unzué. Doncs la veritat és que estic sentint el suport des del primer dia de manera fantàstica. Jo tinc la sensació que ja érem una família unida abans d’aquest diagnòstic, però direm que ha estat un bon moment per assegurar-nos tota la família de com estava d’unida. Aquesta és una malaltia que no és que només afecti el pacient, sinó que afecta d’una manera molt directa i molt profunda la gent que tens més a prop. Al final, nosaltres, arriba un moment en què som dependents vint-i-quatre hores al dia, tres-cents seixanta-cinc dies l’any. Aleshores condiciones molt, no només la teva pròpia vida, sinó la dels éssers més estimats, els de les persones que tens més a prop. I el que et puc assegurar és que la sensació que tinc és que si tu en un moment donat et quedes sol, o estàs sol o et deixen sol, aquesta malaltia s’apodera de tu i et liquidarà en tres dies. Això és el que jo sento. Aleshores, bé, per a mi ha estat una satisfacció i tracto de buscar aquesta part positiva a totes les situacions o circumstàncies o moments que venen a la vida, perquè a més sempre trobo aquesta part positiva. I direm que aquesta malaltia ens ha donat la possibilitat de ratificar i poder confirmar l’afecte i el respecte que moltes persones et tenien, però que en el fons moltes vegades no s’havien atrevit a transmetre’t.

Juan Carlos Unzué. Per mi, una altra de les coses que han valgut la pena és confirmar que aquesta educació que els nostres pares van tenir amb nosaltres i aquesta intenció nosaltres, la Maria i jo, de transmetre als nostres fills aquests valors, aquesta sensació que la família… Segurament que tindràs amics que en la dificultat no desapareixeran i estaran amb tu, però aquesta sensació que ens han inculcat a casa que en un moment de dificultat la família sempre estarà allà… Llavors confirmar que ja no només la feina que havien fet els nostres pares havia estat efectiva, sinó comprovar que la nostra pròpia feina com a matrimoni ha tingut efectivitat, i òbviament era el moment per mostrar-ho, a un el fa sentir molt orgullós. Bé, m’agradaria acabar amb un missatge sobretot positiu. Jo en aquests moments tinc unes cartes dolentes per jugar, però les vull jugar de la millor manera. Aleshores m’agradaria transmetre-us que tinc la sensació, i estic segur, que la vida val la pena, fins i tot quan apareixen dificultats com la que jo estic vivint. Us animaria també a què transmetem els sentiments que tenim cap a les nostres persones més properes o més llunyanes, que els fem saber com les estimem, l’afecte que els tenim o el respecte que ens transmeten. Moltes vegades solem obviar-ho i no sé exactament per què.

Juan Carlos Unzué. Aleshores, que passem a enjudiciar menys, a transmetre aquest afecte, aquesta empatia pels altres, i que ho fem saber. Que no hagi d’arribar una situació com la que jo estic vivint, una situació de dificultat, per transmetre allò que sentíem. Que en el dia a dia generem aquest bon rotllo, entre cometes, i estiguem més pendents del que és positiu i del que és bo que de les dificultats. Perquè, com hem dit, les dificultats ja apareixeran en un moment donat de les nostres vides, segur, o a nosaltres o a algú proper. Aleshores us animo a mostrar les vostres emocions, sobretot amb la gent estimada. I per acabar, doncs bé, vull dir-vos que ha estat un plaer, que jo estic content de poder continuar sent útil. Jo, sincerament, més que el temps que em queda de vida, el que sí que m’ocupa i em preocupa és que el temps que jo estigui aquí tingui sentit, que tingui la sensació que ha valgut la pena fins a l’últim dia. I això ho aconseguiré a través de, en aquests moments, aconseguir que aquesta malaltia sigui més visible, que tots vosaltres conegueu quina és la situació dels meus companys, de la majoria dels meus companys i, en definitiva, que tingueu una mica més d’empatia tots per pensar en el proïsme i sobretot en el proïsme quan aquest està en dificultats quan no té salut. Gràcies.